Joan-Daniel Bezsonoff
CARTA A MANUEL VALLS, ministre francès de l’ Interior
Honorable senyor, prenc la llibertat d’escriure aquesta carta per felicitar-vos de la vostra nominació a un càrrec tan important. No crec que vós em conegueu. Amb les vostres responsabilitats, no deveu tenir gaire temps per llegir molts llibres en català. Sempre us he tingut simpatia perquè compartim moltes coses. Vau néixer a Barcelona el 1962 i jo a Perpinyà el 1963. Sou batlle d’Evry i jo vaig passar una bona part de la meva infantesa a Massy, a 17 quilòmetres de la vostra ciutat.
Més enllà de l’anècdota, sempre m’han agradat les vostres idees. Sou un socialista que ha renunciat a totes les velles llunes del marxisme. No patiu de l’angelisme, de la ceguesa mental que tenen tants companys vostres de partit. Vós sou un home pragmàtic, ancorat en la realitat. No heu renunciat, però, als vostres ideals de joventut i en la vostra voluntat de millorar la societat, de fer-la més justa.
Com tots els francesos, heu segut als bancs de l’escola de la república que ens ha donat una educació sòlida i una formació cultural que apreciem.
Molts ciutadans francesos, però, són tristos perquè la república no els permet viure una vida harmoniosa. M’explico, senyor ministre. M’agrada molt la llengua francesa i sóc feliç de poder entendre tots els matisos de les cançons de Jacques Brel i Georges Brassens, de poder llegir directament Marcel Proust, Balzac o Flaubert, de conèixer totes les pel·lícules de Louis Jouvet i Jean Gabin.
M’hauria agradat, però, que la dolça França respectés i estimés les seves germanetes catalana, occitana, basca, corsa, arpitana, bretona, flamenca, alsaciana. Ja no som al segle XIX. Europa s’està construint. Les fronteres han caigut i potser seria hora que la república no se sentís amenaçada per la seva diversitat i reconegués la seva riquesa lingüística. Senyor ministre, vós que sou català, voleu que la llengua que parleu amb la vostra mare desaparegui del tot al territori francès? França sense la llengua catalana, occitana i totes les seves germanes seria un cementiri lingüístic, lúgubre, eixarreït, trist com un estiu sense sol i una vida sense amor.
Font Can Mitrofan
CATALUNYA NORD per la INDEPENDÈNCIA - www.catalunyanord.cat 
Bon dia Joan-Daniel,
penso i crec que la teva carta es sincera. Crec que molta gent dels paisos que has esmentat volen que les coses canviin. Pero estic convençut que els governs francesos,successius que siguin de dreta o d’esquerra, no volen que les coses canviin. No crec del tot “que la dolça França”, que hom dius, tengui ganes de veure llengues diferentes del frances tenir una importancia al nivell regional i nacional, perque voldria dir que el frances seria en recessio.
Joan-Daniel el Ciprianenc, no em coneixes, i si no he llegit els teus llibres se que ets un Català de veritat per haver compartit algunes discussions a la Llibreria Catalana fa alguns anys. No et deixis enganys pels politics francesos encara que hagin manifestat a Barcelona quan eren joves…! Encara que sigui d’arrels catalana no estic convençut que Manuel Valls faci ni la minima cosa en favor del català o de qualsevol altra llengua “germana”. Estic segur que França no firmera mai el conveni europeu per a les llengues regionals…! Deixem de una vegada de mirar cap a Paris, si us plau…!
Una abraçada Joan-Daniel i perdona pel meu català que fa anys que l’escric i el parlo molt poc.
Roger Masip
Segurament en Roger Masip té raó, però cal fer aquests passos perquè la realitat es faci evident. Mirant al Sud, per arribar al grau de consciència sobiranista ens han hagut de trinxar l’Estatut que va sortir del Parlament, ens han d’assetjar contínuament els nostre sistema lingüístic d’ensenyament, ens hauran de negar un pacte fiscal tipus concert per arribar, finalment, a disposar d’una majoria social que permeti fer el pas cap a la constitució de l’estat propi. Els catalans del Nord, amb tota la conjuntura favorable del Sud, haureu de fer també els vostres passos i anar cremant moltes etapes. És la única manera d’arribar pacíficament als objectius de país.
Salutacions,
Lluís Llobet