Un 11 de setembre en clau Països Catalans

per Antoni Infante

Fa molts anys que participe de la diada de l’11 de setembre. Ho he fet quan aquesta commemoració tenia, sobretot, un component de resistència, quan érem minoria la gent que ens manifestàvem, mentre la gran majoria aprofitava la diada com un dia més d’esbarjo, i també hi he participat els darrers anys, quan centenars i centenars de milers de persones han agafat el relleu de les persones i entitats resistents. De totes, en destacaré només una. Va ser la gran cadena humana del 2013. L’esforç gegantí que va requerir aquesta cadena va suposar un abans i un després en la concepció de moltes persones: el poble català estava i està en condicions tècniques, organitzatives i polítiques per a fer tot allò que es propose, també d’assolir la independència i dotar-se d’un Estat al servei de les persones.

El nom de la pseudo regió, entre frau i coherència

“L’appel du 18 juin” deixa el món catalanista silenciós.

Un món de companys s’han estrenyat que « l’appel du 18 juin » no hagi tingut el suport dels partits polítics i entitats nord-catalans.

Uns, fins i tot, han retret el fet que no hi havia tampoc les colles castelleres a la manifestació, com tampoc hi eren les corals Cors de Clavé, els Foments de la sardana, les colles geganteres o els esbarts dansaires.

Una certa polèmica ha fet bola de neu a les xarxes socials. Voldria compartir el meu analisi, un anàlisi, repeteixi personal, en cap moment l’analisi de cap entitat a la qual puc pertànyer. A veure si s’entén l’absència de sigles catalanistes, fins i tot si hi han participat independentistes amb estelades.

La nació en marxa (3)

Vençuts, però no amnèsics.

Tots sabeu que molta gent es mobilitza per la denominació de la nova regió que ens imposen; la vostra servidora va defensar fa mesos el nom de Catalunya, el veritable i únic nom legítim del nostre país fins a l’annexió francesa; va felicitar durant les darreres eleccions regionals, en una reunió pública a la sala Aragó a Perpinyà, la coalició de partits d’esquerra Europe-Ecologie-Les Verds encapçalada per Nicolas Garcia, perquè eren els únics que proposaven el nom «Occitanie-Catalogne», finalment escombrat, tot i que el candidat d’aquella coalició el Verd Gerard Onesta va ser elegit vice-president del nou consell regional. El 1968 es deia «élection piège à cons». Ja se sap: millor confiar en si mateix.

La nació en marxa (2)

Bateig quan toquen a morts.

Amb aquesta crònica vull fer-me ressò dels avenços de la presa de consciència nacional arreu dels Països Catalans malgrat la voluntat deliberada, contínua des de fa segles, de França i Espanya d’eradicar la nostra identitat.

Alguns ens donen per definitivament escombrats de la història, com si ens quedés només un «accent» parlant francès, com va martellejar l’aleshores president del consell general en Bourquin ; altres ens volen fer creure que cada atac és el primer com si reis i repúbliques haguessin respectat la llengua, els drets de la nostra nació mil·lenària. Però no, decididament no, encara no ens han escombrats; com deia el cantant Jordi Barre tant com tindrem un alè de vida, tant com tindrem un filaret de veu, la farem sentir i la fem sentir.

Mega estació esquí Cerdanya Capcir

Miquel Mayol (imatge de la Clau)

Crònica Miquel Mayol
Amics oients de Ràdio- Arrels, bon dia!

El Diumenge 5 de juny unes tres centes persones van participar a la manifestació contra el projecte de mega estació d’esquí. Una caminada de protesta.

Sortint dels Angles vam anar fins a la bucòlica estiva de la Jaça de les Ganyades passant per l’estany de Vallsera on esperava la cobla Tres Vents de l’Olivier Marqués. Aquesta manifestació era convocada per un Col·lectiu contra el projecte de mega estació d’esquí. Aquest projecte la ràdio n’ha parlat a bastament. Consisteix, recordem-ho, a relligar amb més de 40 kms de pistes i nou remuntadors amb canons de neu les estacions de Font Romeu, Bolquera, els Angles i Formigueres. En voldrien fer, diuen els promotors, “la més gran estació d’esquí dels Pirineus”. Això evidentment quan hi haurà neu. El geògraf Joan Becat ha explicat en aquesta mateixa antena que el projecte era un mitjà per Font Romeu de retardar la fi probable a mitjà termini de l’or blanc degut al rescalfament climàtic aprofitant-se de les millors condicions de les estacions capcineses.

Aquest col.lectiu és animat per Christian Blanc i per Antoni Glory.

La situació de la CAC

Miquel Mayol

El Congrès anual de l’Assemblea Nacional Catalana s’acaba de celebrar a Manresa. Érem 7 o 8 rossellonesos presents. Dic 7 o 8 perquè hi participaren algunes persones que tant poden ser del Nord com del Sud. És el cas per exemple del meu amic Joan Pere Le Bihan que ara viu allà baix. 7 o 8 enmig dels prop de 2.500 congressistes.

Aquesta assemblea general ordinària ha demostrat la força i la unitat d’un moviment que és la punta de llança del combat per la República catalana. Gent vinguda de tot arreu tan geogràficament com socialment amb la capacitat de realitzar amb menys de sis hores de temps una cinquantena de votacions, unes a mà alçada, altres amb butlletes. Amb parlaments, vídeos i tot. Resultat: els estatuts modificats per assegurar un funcionament encara més democràtic i obert. El full de ruta – és a dir el programa d’actuació – esmenat i adoptat per a permetre d’avançar cap a l’objectiu: la independència. La indefectible solidaritat manifestada amb els càrrecs electes avui perseguits per l’estat espanyol per la consulta del 9 de novembre passat. I enfí el perfil dibuixat de les properes manifestacions per l’11 de setembre.

Bateig quan toquen a morts.

Amb aquesta crònica vull fer-me ressò dels avenços de la presa de consciència nacional arreu dels Països Catalans malgrat la voluntat deliberada, contínua des de fa segles, de França i Espanya d’eradicar la nostra identitat.

Alguns ens donen per definitivament escombrats de la història, com si ens quedés només un «accent» parlant francès, com va martellejar l’aleshores president del consell general en Bourquin ; altres ens volen fer creure que cada atac és el primer com si reis i repúbliques haguessin respectat la llengua, els drets de la nostra nació mil·lenària. Però no, decididament no, encara no ens han escombrats; com deia el cantant Jordi Barre tant com tindrem un alè de vida, tant com tindrem un filaret de veu, la farem sentir i la fem sentir.

La nació en marxa

Abans de parlar dels avenços de la consciència nacional als Països Catalans, vull insistir avui sobre la importància d’usar un vocabulari clar, clar i català, i d’imposar-lo als nostres mitjans de comunicació per poder escapar a les manipulacions fraudulentes constants, que ens imposen francesos i espanyols, mitjançant el llenguatge.

Els colonitzadors perverteixen cientment el sentit i l’ús de paraules clau com per exemple “nacional” quan caldria dir “estatal”, o “nacionalitat” quan caldria dir “ciutadania”.

En tenim la responsabilitat

Fa uns dies la Generalitat de Catalunya va publicar una enquesta sobre la llengua catalana a Catalunya Nord.

Les enquestes donen xifres i percentatges que cada un interpreta en funció dels seus interessos. És el que jo també, com a militant per la llengua, intentaré fer.

L’enquesta conforta el que ja sabíem :

si fa no fa

•  1/3 dels ciutadans de Catalunya Nord sap parlar català,
• 2/3 l’entenen
• i els 3/4 són favorables a un ensenyament bilingüe.

Si completem aquestes dades amb el fet que 60% dels habitants de Catalunya Nord no hi han pas nascut tenim raons per a ser a la vegada preocupats i optimistes.

Na Daniela Grau al Fossar de les Moreres

Benvolguts compatriotes,

Pel primer cop al cap de 350 anys nosaltres, de la Catalunya del Nord, tornem a tenir molta il·lusió i confiança renovada en el nostre poble, en la nostra mil·lenària nació. Als anys 70 unes samarretes, estampades al Principat de Catalunya i portades al Nord pels refugiats, deien: «Poble català posa’t a caminar». Ens hi hem posat; el camí té ara l’amplada d’una via; demà omplirem la «Via lliure cap a la República Catalana». Tant del Nord com de ses Illes serem molt més nombrosos que l’any passat.

Per cert, tenim encara prou raons per desconfiar tots, de Salses a Guardamar, de Fraga a Maó, no sols dels enemics i dels pretesos amics, sinó també de nosaltres mateixos. No hem d’oblidar els errors fatídics del passat llunyat, les trampes del passat recent, els autoenganys. Ara és l’Hora!