RECULL DE PREMSA ANC – 25 OCTUBRE 2012

SECRETARIAT NACIONAL DE L’ANC – COMUNICACIó

L’ANC proposa als partits que incloguin tres compromisos per la independència
L’assemblea demana que “cap vot independentista es quedi a casa” i recomana votar partits que es posicionin clarament per l’estat propi

CF
Carme Forcadell, presidenta de l’ANC, a la roda de premsa d’aquest dimecres

El moviment popular per la independència Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha fet públic aquest dimecres el seu posicionament respecte les eleccions al Parlament de Catalunya que se celebraran el proper 25 de novembre. L’ANC ha demanat als partits [document] que incloguin tres punts al seu programa per tal que treballin per aconsegui un “Estat independent”.

En aquest sentit, l’ANC demana que “cap vot independentista es quedi a casa” i recomana votar partits que es posicionin clarament per l’estat propi.

Aquest moviment popular aposta “per radicalitat democràtica, el dret a exercir democràticament el dret d’autodeterminació”, argumentant que”a l’Europa del segle XXI ningú pot oposar-se a la regeneració democràtica, ni a la nostra participació en la construcció del nostre Estat”.

L’ANC creu que “necessitem un nou Estat que ens permeti millorar el nostre benestar i ens garanteixi un país més just, més pròsper i més sostenible”. Un camí cap a la independència motivat per superar “la crisi econòmica, política i social que vivim està mostrant la cara més amarga de la nostra societat, retallant drets i prestacions socials, abocant milers de famílies a la precarietat, a l’exclusió i a la pobresa”.

Amb una exposició de principis de radicalitat democràtica i de sobirania nacional l’ANC demana a tots els partits que concorrin a les properes eleccions que subscriguin aquests tres punts en el seu programa electoral:

1) La sobirania de Catalunya resideix en el poble català. El poble català és qui ha de ser consultat a l’hora de decidir la relació política que vol establir amb la resta de pobles i Estats del món.

2) Ens posarem a treballar immediatament perquè, en la propera legislatura, Catalunya esdevingui un nou Estat d’Europa.

3) Treballarem conjuntament amb la resta de grups polítics perquè el procés de constitució del nou Estat independent sigui el més consensuat possible i esdevingui l’Estat de tots els catalans i catalanes.

http://www.llibertat.cat/2012/10/l-anc-proposa-als-partits-que-incloguin-tres-compromisos-per-la-independencia-19710

 

  

L’ANC demana ‘convertir el clam de la manifestació en vots’

Proposa als partits independentistes tres compromisos perquè els incloguin al programa electoral

Àngels Folch i Carme Forcadell

L’Assemblea Nacional Catalana ha fet una crida perquè el poble català voti el 25 de novembre partits independentistes, ‘aquells partits que estiguin disposats a treballar perquè Catalunya sigui un nou estat d’Europa’ (document ANC, pdf). La presidenta de l’ANC, Carme Forcadell, ha dit que cap vot independentista no podia quedar-se a casa i ha demanat de ‘convertir el clam de la manifestació de l’Onze de Setembre en vots’.

A més, han demanat als partits polítics que incloguin tres punts, tres compromisos, als respectius programes electorals: que recullin ‘que la sobirania de Catalunya resideix en el poble català i és aquest qui ha de ser consultat per decidir la relació política amb la resta de pobles’; ‘que es comprometin a treballar immediatament perquè en la propera legislatura Catalunya esdevingui un nou estat d’Europa’; i que ‘es comprometin a treballar conjuntament amb la resta de grups perquè la constitució d’un nou estat independent sigui el més consensuat possible’.

La proposta, l’han fet arribar a tots els partits excepte el PP i Ciutadans. Carme Forcadell s’ha mostrat convençuda que tots tres punts eren perfectament assumibles també per CiU, per molt que el tercer punt faci referència a un estat independent i la paraula independència no aparegui als discursos del president Mas.

Forcadell ha remarcat el caràcter plebiscitari de les eleccions, recordant que s’hi presentaven uns partits independentistes i uns altres d’unionistes. Sobre que no prosperés una coalició independentista, Forcadell entén que era una opció complicada i ha recordat que no hi havia tradició en la política catalana; a més, ha destacat que els electors tindrien més opcions independentistes per votar.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4049957/20121024/lanc-demana-convertir-clam-manifestacio-vots.html

L’ANC vol convertir la manifestació de l’11S en vots

Envia un manifest de mínims als partits i demana que “cap vot independentista es quedi a casa el 25N”

AF i CF

L’ANC vol que el clam de la Diada esdevinguin vots. Foto: Q.S./N.D.

L’Assemblea Nacional Catalana ha fet públic aquesta tarda el seu posicionament per les eleccions del 25 de novembre, la principal derivada de la manifestació històrica que va organitzar per la Diada. L’ANC ha demanat a través d’un manifest que “cap vot independentista es quedi a casa” i recomana que el vot sigui a “partits que es posicionin clarament per l’Estat propi”.

Aquest manifest demana el suport explícit als partits que emprenen el camí de la recuperació de la independència política”. De fet, l’ANC ha enviat el document als partits que “treballen per la independència, no als independentistes”. Per a Carme Forcadell, presidenta de l’ANC, el document que inclou expressions com “estat independent” o “nou estat d’Europa”, pot ser perfectament assumible per CiU.

Ara s’obre un procés de negociació amb els partits per acabar de tancar aquest document de tres punts sempre i quan només es corregeixen qüestions de “matís”. Els tres punts inclouen l’exercici del dret a decidir, “treballar perquè en la propera legislatura Catalunya sigui un estat d’Europa” i insta a treballar conjuntament als partits “pel procés de constitució del nou estat independent”.

http://www.naciodigital.cat/noticia/48113/anc/vol/convertir/manifestacio/11s/vots

L’AMI supera els 600 municipis adherits

ami 600

L’Associació de Municipis per la Independència (AMI) ha superat les 600 localitats adherides. Amb les incorporacions de l’Armentera (Alt Empordà), Capçanes (Priorat) i Pira (Conca de Barberà) l’associació ja compta amb 602 municipis, xifra que representa el 63,57% dels municipis catalans i el 37,1% de la població. Tres comarques, Osona, Pla de l’Estany i Ripollès tenen totes les institucions locals adherides a l’AMI.

El repte de l’associació és assolir la representació del 60% de la població catalana, xifra amb la qual es disposaran a tirar endavant un referèndum sobiranista

http://www.naciodigital.cat/noticia/48117/ami/supera/600/municipis/adherits

La patronal de la petita i mitjana empresa, per l’Estat propi

pimec

El president de PIMEC, Josep González, fa costat al president Mas que recomana als empresaris “no deixar-se impressionar per les amenaces”El president de la Generalitat, Artur Mas, flanquejat pel president de Pimec i el president dels joves empresaris de Pimec. Josep González i Miquel Camps, respectivament i altres membres de l’organització dels joves empresaris Foto: Josep Molina

Davant un auditori emprenedor però jove, la cloenda del 1er sopar anual dels joves empresaris de Pimec -Petita i Mitjana Empresa de Catalunya-, aquest vespre el president de la Generalitat, Artur Mas, ha tingut un suport ben explícit al seu projecte sobiranista, el del president de la patronal. Josep Gonzàlez ha dit en la seva intervenció que Pimec no posarà obstacles el procés polític engegat des de la Generalitat de construcció d’un estat propi, en resposta a la demanda del president Mas.

De fet, Gonzàlez ha escoltat com Mas proposava als empresaris joves el seu projecte sobiranista slow i sense pors. De fet, el president ha demanat als emprenedors què no es deixin “impressionar” per les amenaces que puguin arribar de fora de Catalunya en relació amb el procés de construcció d’un estat propi a Catalunya.

Mas ha tornat a defensar que no cal tenir por davant d’un procés que si es posa en marxa de forma “serena” i pacíficament són processos que acaben bé. Així mateix Mas ha recordat que aquest procés de construcció d’un estat propi es farà dins de la UE i dins de l’euro. En aquest sentit ha insistit, no sense ironia, en què no cal patir per la validesa dels títols universitaris ni en possibles dificultats de circulació de persones ni de mercaderies de les empreses.

http://www.naciodigital.cat/noticia/48124/patronal/petita/mitjana/empresa/estat/propi

Una iniciativa popular durà el dret d’autodeterminació a la UE

ue

Presentació de l’EPI al Parlament Europeu el passat 21 de juny Foto: EPI

Diversos moviments socials d’Escòcia, Flandes, Catalunya i Euskal Herria compromesos amb el sobiranisme i englobats en l’aliança European Partnership for Independence (EPI), presentaran en les pròximes setmanes una Iniciativa Ciutadana Europea a la Comissió Europea en la qual es demanarà consultar els ciutadans sobre l’exercici del Dret Universal d’Autodeterminació dins el territori Europeu.

Ara l’EPI treballa en la formulació del text de la iniciativa en col·laboració amb experts jurídics internacionals de les diferents nacions que s’apleguen dins l’aliança, amb la intenció de cursar la petició mitjançant la ‘International Comission of European Citizens’(ICEC), creada per sumar totes aquelles organitzacions, institucions i ciutadans que vetllen per la democràcia.

http://www.naciodigital.cat/noticia/48120/iniciativa/popular/dura/dret/autodeterminacio/ue

Ford escoge Almussafes
Opinión. José Antich, Director

LA decisión de la compañía multinacional de automóviles Ford de reforzar la planta de Almussafes, en la Comunidad Valenciana, en el marco de un replanteamiento general de sus fábricas en Europa y que comportará el cierre de la de Genk, en Bélgica, con 4.000 empleados, es una de aquellas noticias que sin duda va a comportar en nuestro país un primer efecto inmediato -la contratación de nuevos empleos a partir del 2014- y otro algo más lento pero también enormemente importante: la aceleración del corredor mediterráneo. El hecho de que Valencia no esté conectada aún con el ancho europeo y que el Gobierno español despiste esta prioridad tratando de hacer encaje de bolillos con otros ejes ferroviarios transeuropeos es motivo de preocupación desde Algeciras hasta la frontera francesa. Quizás ahora los presidentes de Catalunya, Valencia y Murcia volverán a redoblar sus esfuerzos por este eje estratégico para todo el Mediterráneo y Alberto Fabra será capaz de comunicar con urgencia a la Moncloa la preocupación que le transmitió el presidente de Ford. La compañía abandona Genk, una ciudad bien comunicada con las principales vías de ferrocarril del centro de Europa y con los puertos holandeses, y lo que menos espera es que el corredor mediterráneo se alargue indefinidamente. Este año, el lobby europeo del ferrocarril, Ferrmed, ya denunció que el Gobierno español no iba a destinar los recursos suficientes para que la infraestructura no se volviera a ralentizar. Aunque son tiempos de escasos recursos, no hay obra estratégica en España de mayor envergadura y de mayor crecimiento de un área necesitada de una conexión rápida con Europa. Y eso lo saben todos, más allá de una u otra ideología.

http://www.lavanguardia.com/opinion/20121025/54353867444/ford-escoge-almussafes-jose-antich.html#ixzz2AIIyH8Zk

El ministre d’Afers Estrangers suec, forçat a pronunciar-se sobre la independència de Catalunya

Ha de respondre al parlament les preguntes que li féu la diputada dels Verds, Bodil Ceballos

carl Bild

El ministre d’Afers Estrangers del govern de Suècia, Carl Bildt, s’ha de pronunciar avui al parlament suec sobre la independència de Catalunya. Concretament, Bildt ha de respondre les preguntes de la diputada sueca dels Verds, Bodil Ceballos, que el 4 d’octubre li va demanar en aquesta interpel·lació directa (traduïda al català) si Suècia pensava adoptar cap mesura per a facilitar que els catalans poguessin fer el referèndum sobre la independència i si pensava emprendre cap iniciativa per a reconèixer Catalunya com a nou estat de la Unió Europea. El debat parlamentari, que té com a primer punt de l’ordre del dia les qüestions sobre Catalunya, es podrà seguir en directe en aquest enllaç des de les 12.00.

La presa de posició del ministre suec arriba tan sol dos dies després que el vice-president del Grup dels Conservadors i Reformistes Europeus, Derk J. Eppink, del partit flamenc Lijst-Dedecker, demanés al Parlament Europeu que garantís el dret dels catalans de votar sobre el seu futur (vídeo). Eppink, a més, va esbroncar al plenari Alejo Vidal Quadras per la carta (pdf, en castellà) tramesa a tots els eurodiputats dient-los que ‘l’ofensiva separatista de Catalunya no era gens pacífica ni de democràtica’. ‘La seva carta sembla redactada per Franco!’, va dir Eppink a Vidal Quadras, i li va demanar que dimitís. La intervenció d’Eppink va provocar una reacció irada de l’eurodiputat del PP espanyol Luis de Grandes, que va arribar a dir que menyspreava l’opinió de l’eurodiputat flamenc. Ara, el fet és que el govern espanyol, que manté una actitud molt allunyada de la del Regne Unit respecte d’Escòcia, ha començat a topar, com més va més clarament, amb les formes i els requisists democràtics de la Unió Europea.

Sigui com sigui, avui, per primera vegada, un ministre d’afers estrangers d’un estat de la Unió Europea haurà de respondre, tant sobre el dret de fer el referèndum, com sobre el reconeixement del futur estat català. Ceballos ha explicat a VilaWeb que hi havia força expectació per les respostes del ministre i que esperava que no esquivés les preguntes dient que era un problema intern de l’estat espanyol.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4050014/20121025/ministre-dafers-estrangers-suec-forcat-pronunciar-independencia-catalunya.html

Aznar: “Catalunya no pot seguir unida si no segueix sent espanyola”
L’expresident espanyol considera que Espanya només es “trencarà” si abans hi ha una fractura i “ruptura” interna de Catalunya
EFE Madrid

rajoy i aznar

Aznar i Rajoy, en l’acte de la FAES en què s’ha lliurat un premi a Vargas Llosa / EFE
L’expresident del govern espanyol José María Aznar ha assegurat aquest dimarts que Espanya “no es trencarà” i ha advertit que això només podria passar “si Catalunya patís abans la seva pròpia ruptura com a societat, com a cultura i com a tradició”. Aznar ha fet una encesa defensa de la unitat d’Espanya en la seva intervenció en el lliurament del Premi FAES a la Llibertat a l’escriptor Mario Vargas Llosa, un acte al qual ha assistit el president del govern, Mariano Rajoy.

L’expresident ha retret als nacionalistes catalans la seva “deslleialtat” al pacte constitucional i ha advertit, davant els plantejaments sobiranistes a Catalunya, que “trencar amb la Constitució és, per a qui ho faci, la porta de sortida d’Europa”. “Nacionalisme i europeisme són conceptes oposats” pel president de la fundació FAES, que també ha considerat que el problema del nacionalisme no és només amb Espanya ni amb la Constitució, sinó que ho és amb l’estat de dret, amb la societat oberta, la diversitat i la globalització.

Ni federalisme ni confederalisme: Més centralisme

Aznar ha insistit que “Catalunya no pot seguir unida si no segueix sent espanyola”, abans de recalcar que qui pensi que en els plantejaments sobiranistes catalans només està en joc la unitat d’Espanya “s’equivoca, perquè està en joc la integritat de Catalunya” . I davant el repte sobiranista de Catalunya, Aznar ha apostat per una reforma del model d’estat que el faci “més ordenat, més eficient i més just”. És a dir, més centralitzat.

Aquesta reforma, ha assenyalat, hauria de reafirmar els principis constitucionals i de “llibertat de tots davant els xantatges, les imposicions i les maniobres d’exclusió”, garantir la solidaritat entre tots els territoris i reforçar els fonaments d'”una Espanya que no renuncia a ella mateixa”. A més ha assenyalat que qualsevol proposta que pretengui “substituir” drets ciutadans per drets territorials és “senzillament incompatible amb la sobirania nacional”. També ha rebutjat altres opcions, en dir que qualsevol fórmula federal, confederal o del tipus que sigui, o que pretengui o requereixi la fallida de la sobirania nacional, és inviable.

Aznar ha acusat els nacionalistes de “falsificar la història”, i ha considerat que el mínim que se’n podia esperar, a canvi del pacte històric que hi va haver en la Transició, era lleialtat al consens. No obstant això, ha lamentat que s’estigui obtenint “deslleialtat amb la democràcia i amb la llei”. Encara que no l’ha citat explícitament, Aznar ha dirigit els retrets més durs al president català, Artur Mas, i el seu govern, en lamentar que “amenaci” l’Estat d’internacionalitzar “un suposat conflicte” o que es tracti de fer xantatge amb l’ús d'”un cos armat autonòmic en un projecte secessionista”.

Demana a Rajoy que “protegeixi” la unitat espanyola davant Mas

“I tot això ho fan els que exigeixen ser reconeguts com a moderats”, ha lamentat l’excap de l’executiu espanyol, que també ha llançat un missatge a Mariano Rajoy. Així, Aznar ha subratllat que el projecte polític “nacional i democràtic” que ell sempre ha defensat és “inequívocament majoritari”. Per això ha demanat que aquest projecte es protegeixi i que es garanteixi la integritat dels principis constitucionals.

“No podem fer desistiment d’Espanya; hem de creure en Espanya més del que ningú pot descreure-hi”, ha dit l’expresident del govern d’Espanya davant els convidats i el premiat Vargas Llosa, que també ha fet un dur discurs criticant el nacionalisme. L’acte de FAES ha congregat nombrosos dirigents populars, entre ells els presidents d’Aragó, Luisa Fernanda Rudi, i la Comunitat de Madrid, Ignacio González, els exministres del govern d’Aznar Eduardo Zaplana i Ángel Acebes, l’alcaldessa de Madrid, Ana Botella , i la presidenta del PP madrileny, Esperanza Aguirre. La presidenta de l’Associació de Víctimes del Terrorisme, Ángeles Pedraza, i la dona del regidor del PP assassinat per ETA Gregorio Ordóñez, Ana Iríbar, també han estat entre els convidats a aquest acte en què Aznar també ha fet un breu esment a les víctimes del terrorisme.

http://www.ara.cat/politica/Aznar-Catalunya-ruptura-Espanya_0_797920393.html

Aznar no fa cap por

Per sort el 25 N és just en un mes i tindrem encara més proves de que els catalans d’orígen espanyol no són la colla d’estúpids manipulables que Aznar pensa que són.

Vicent Partal

Catalunya no podrà romandre unida si no és espanyola’. La solemne frase la va pronunciar ahir José Maria Aznar, que era el que faltava per intervenir en el joc dels despropòsits. Vol ser una amenaça en tota la regla però és una amenaça que perd molta força si arriba nascuda de la boca d’un dels homes més desprestigiats a Catalunya …i a Espanya també.

El principal problema del PP i d’un cert Madrid polític i mediàtic és que quan es refereixen al Principat parlen d’oïdes, elucubrant teories que la realitat desmenteix a cada minut però que ells tenen per certes. I una de les més tòpiques que acostumen a usar és aquesta que insinua Aznar: la pretesa existència d’una massa enorme de ciutadans espanyols a Catalunya que, creuen ells, els obeiran cegament quan els ordenen alçar-se contra el nacionalisme català.

És evident que si el PP decideix organitzar una campanya salvatge sobre aquest tema ningú no pot descartar alguns incidents ací o allà. Però més enllà de l’anècdota local no hi ha cap raó empírica per a creure en l’existència d’un cavall de Troia. No, en cap cas, de les dimensions apocalíptiques que Aznar inventa i somia. I no transversal als partits i plural. Que l’extrema dreta espanyolista a Catalunya tinga més o menys activitat és una cosa. I que represente a algú més enllà de l’estricta extrema dreta és una altra. No és Aznar precisament una figura que genere massa consens…

Per sort el 25 N és just en un mes i tindrem encara més proves de que els catalans d’orígen espanyol no són la colla d’estúpids manipulables que Aznar pensa que són. N’hi haurà prou amb mirar els vots per a adonar-nos-en que Aznar simplement pixa fora de test. Cosa que no puc dir, per cert, que siga cap novetat.

http://www.vilaweb.cat/editorial/4050094/aznar-cap-por.html

Les amenaces militars a Catalunya aixequen polseguera a Brussel·les

El PP exigeix als eurodiputats catalans que demanin perdó als militars · ERC demana a Rajoy que ‘es comprometi públicament a no fer servir les forces armades’ · Romeva diu que té la ‘consciència molt tranquil·la’

ue

El portaveu de la comissió de Defensa del congrés espanyol, Agustín Conde, ha exigit als eurodiputats de CiU, PSC, ICV i BNG (en representació d’ERC), que van enviar la carta que denuncia a la UE les amenaces militars contra la població catalana, que ‘demanin perdó als militars espanyols per l’insult que els han fet’. L’afer de la carta, que ha portat l’eurodiputada socialista Maria Badia a dimitir, ha motivat una gran controvèrsia a Brussel·les, amb casos com el de l’eurodiputat del partit flamenc Lijst-Dedecker, Derk J. Eppink, que va esbroncar dimarts al plenari d’Estrasburg Alejo Vidal Quadras per la carta (PDF, en castellà) que havia enviat a tots els eurodiputats i en què deia que ‘l’ofensiva separatista de Catalunya no és gens pacífica ni de democràtica’.

El PP sosté, en aquesta polèmica, que les forces armades espanyoles tenen ‘un comportament impecable i exemplar’ i les ‘declaracions i iniciatives’ dels eurodiputats catalans li semblen ‘un insult a uns militars que fa molts anys que demostren un respecte exemplar a la legalitat vigent’. ‘Ja m’agradaria que molts diputats del PSC tinguessin la meitat del respecte a la constitució que tenen els militars’, ha dit Conde.

ERC demana un compromís públic de no fer servir les forces armades

ERC vol que el president espanyol, Mariano Rajoy, ‘es comprometi públicament a no fer servir les forces armades per aturar un possible referèndum d’autodeterminació de Catalunya’. El president d’Esquerra, Oriol Junqueras, ha respost així a les crítiques del PP i del PSOE a la carta en què els eurodiputats catalans denuncien a la Comissió Europea les amenaces militars. ‘Si la temença d’una intervenció militar no és fonamentada, demanem a Rajoy que la desmenteixi’, ha reclamat després de la dimissió de Maria Badia com a secretària general dels socialistes espanyols a l’Eurocambra.

Romeva diu que té la ‘consciència molt tranquil·la’

L’eurodiputat d’ICV, Raül Romeva, té ‘la consciència molt tranquil·la’ per haver enviat la carta a la Comissió Europea denunciant les amenaces militars d’Espanya contra els plans de Catalunya de fer un referèndum. Dimarts el presentador d’Onda Cero Carlos Herrera va acusar Romeva de ‘ridiculitzar-se sol’ en una entrevista sobre la matèria. Però l’eurodiputat d’ICV manifesta que la reacció d’Herrera no el sorprèn i demana que cadascú ‘en tregui les seves conclusions’, de la conversa radiofònica.

Que la UE retiri el dret de vot d’Espanya, si continuen les amenaces

Segons la carta (doc) personalitzada a Viviane Reding que va enviar Badia, juntament amb Ramon Tremosa (CiU), Raül Romeva (ICV) i Ana Miranda (en representació d’ERC), Espanya pot perdre els drets que té com a estat membre de la UE, incloent-hi el dret de vot al consell, si continuen les amenaces militars contra Catalunya i el govern espanyol no les atura, d’acord amb la disposició de l’article 7 del Tractar de Lisboa.

En concret, la carta demana a Reding que es pronunciï públicament contra la possibilitat que, durant el procés català, l’exèrcit vulgui fer servir la força contra la població catalana.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4050075/20121025/amenaces-militars-catalunya-aixequen-polseguera-brusselles.html

 

Maria Badia: “M’han dit que no havia d’internacionalitzar el conflicte”
L’eurodiputada del PSC diu en un article al seu blog que la carta que va subscriure amb CiU, ICV i ERC i que ha desembocat en la seva dimissió “s’ha sobredimensionat, s’ha manipulat” i ha creat una “forta incomoditat” al PSOE. “La prudència no ens ha de deixar muts”, adverteix
ARA Barcelona

maria badia

Maria Badia, en una imatge d’arxiu / FRANCESC MELCION
L’eurodiputada del PSC Maria Badia es reafirma. Després que s’hagi vist obligada a dimitir per la carta que va subscriure amb CiU, ICV i ERC en què demanava a la UE que intercedís per fer cessar les amenaces d’ús de la força contra Catalunya per part de l’estat espanyol, Badia ha fet un apunt al seu blog en què explica que va rebre ordres del seu grup perquè no situés el conflicte Catalunya-Espanya en el pla internacional: “M’han dit que no havia d’internacionalitzar el conflicte”.

Després d’explicar les ordres que va rebre, afegeix que la carta que va subscriure “no va dirigida a les Nacions Unides sinó a una comissària de la UE que justament és responsable dels drets de ciutadania europea”. Segons Badia, “la difícil situació per la que passen les relacions entre Catalunya i Espanya té repercussions en quasi tots els àmbits i a tots els nivells polítics. També al Parlament Europeu”. “Perquè per resoldre els nostres conflictes, cal diàleg i deixar les forces de seguretat “en pau”, tant a Espanya com a Catalunya. Aquest és l’objectiu de la carta i no cap altre!”, argumenta l’ara ja exsecretària general del grup socialista espanyol a l’Eurocambra.

“Que la prudència no ens deixi muts”

Per Maria Badia, la carta s’ha “sobredimensionat, manipulat, instrumentalitzat” fins al punt que “ha creat una forta incomoditat en diferents sectors”. Per aquestes “incomoditats”, va posar el càrrec a disposició del president del PSOE a l’Eurocambra, Juan Fernando López Aguilar, que aquest dimecres ha acceptat la dimissió. “En lloc de preocupar-nos i condemnar les amenaces fetes contra Catalunya, es condemna els signants d’una carta que justament demanen més diàleg i menys visceralitat”, lamenta Badia, que acusa el govern espanyol del PP de crear “crispació”. I conclou: “Hem de ser prudents perquè tot és molt fràgil, però la prudència no ens ha de deixar muts”.

http://www.ara.cat/politica/Maria_Badia-internacionalitzacio-conflicte-Catalunya-Espanya_0_797920374.html

LA DIMISSIÓ DE MARIA BADIA
“El socialisme espanyol no només està perdent els referents, sinó que a més està assumint el discurs de la dreta més conservadora”
Editorial
La secretària general del grup del PSOE al Parlament europeu, Maria Badia, va haver de dimitir ahir per la carta que va subscriure amb Ramon Tremosa (CiU) i Raül Romeva (ICV) demanant l’empara de la UE per les amenaces d’intervenció militar que s’han fet a Catalunya, en el cas que es proclami independent. El secretari general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, lluny de donar-li suport, ahir gairebé va amonestar l’eurodiputada en roda de premsa i va assegurar que la missiva de protesta i pacifista està “totalment equivocada”. L’actitud de Rubalcaba és realment sorprenent. ¿El PSOE està a favor de l’amenaça del popular Alejo Vidal-Quadras d’enviar la Guàrdia Civil a Catalunya, si organitza una consulta d’autodeterminació? A qui vol representar el PSOE? Per què no només no defensa els catalans en aquest cas, sinó que a més Maria Badia es veu obligada a dimitir? El socialisme espanyol té un problema greu. No només està perdent els referents, sinó que a més està assumint el discurs de la dreta més conservadora en el terreny nacional. Si amb aquest partit alguns volen encara jugar a federalisme, que els agafin confessats.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/la_dimissio_de_maria_badia_90079.php

GRÀCIES PER LA VIDA?
“El relat del PP ara és que Madrid ‘ajuda’ Catalunya i que des del Principat això es paga amb confrontació. Gran fal.làcia”
Toni Aira

La cantautora xilena Violeta Parra va fer famosa una cançó de títol “Gracias a la vida”, que ella deia que li havia donat molt. Cristóbal Montoro ara la versiona. Malament, com la major part del que s’entesta a fer sense tenir aptituds per posar-s’hi. Per exemple, com a ministre d’Hisenda, en un moment tan complicat i clau és un desastre. No genera cap confiança. Si no fos per la majoria absoluta no tiraria ni una proposta endavant. Fins i tot alguns dels seus estarien per votar-hi en contra. La seva actuació d’aquests dies al Congrés ens hi reconfirma.

I el cas és que com a versionador de clàssics de la Nueva Canción Chilena tampoc no qualla. Perquè ara ens demana que repetim amb ell un “gràcies per perdonar-nos la vida” que no és lògic. Elabora i tira endavant uns pressupostos injustos amb Catalunya i al damunt té la fatxenderia de fer un comunicat on diu que ara ens concedeix 99 milions d’euros. Gràcies? No. O sí?

El relat del PP (i d’uns quants altres) ara és que Madrid “ajuda” Catalunya i que des del Principat això es paga amb confrontació. Gran fal.làcia. Perquè els diners que arriben de Madrid es paguen amb els diners que no tenim en part gràcies a Espanya. Les xifres canten.

L’estiu passat, un Govern de la Generalitat escanyat (per Madrid) demana a l’Estat, via el Fons de Liquiditat Autonòmica, uns 4.500 que l’ajudin a tapar els forats imprescindibles per mirar d’anar tirant. L’Estat hi respon que sí, però que atendrà la petició via un crèdit (del qual se’n cobrarà religiosament els interessos) i que anirà pagant a poc a poc. És a dir, quan li doni la reial gana i mantenint el malalt ben connectat al comptagotes, allà ben quiet. Gràcies? No. O sí?

Fins ara (des de l’estiu) han complert amb 1.000 milions del previst. Només. I aquí, a anar passant pena per pagar les factures. I aquest dimarts va el ministeri de Montoro i es despenja amb un comunicat que anuncia que ara ens passaran 99 milions del pack, diuen, per fer possible que el Govern pagui el deute contret amb les farmàcies. Almoina. Gràcies? No. O sí?

99 a 99, podran emetre suficients comunicats com per empaperar el camp del Barça, abans no hagin eixugat el seu compromís, que ja ens és prou car quant a interessos com per al damunt haver de sumar-hi aquest plus de cinisme, de vexació, d’insult a la intel.ligència i de constant befa. Gràcies? Sí, senyor Montoro. Per la mà d’independentistes que fabrica a diari.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/gracies_per_la_vida_90090.php

 

El coronel Alamán té raó”

Salvador Cot 

Les Forces Armades, constituïdes per l’Exèrcit de Terra, l’Armada i l’Exèrcit de l’Aire, tenen com a missió garantir la sobirania i independència d’Espanya, defensar la seva integritat territorial i l’ordenament constitucional”. Això diu, literalment, l’article vuitè de la Constitució del 78 i n’hi ha prou amb aquesta norma per demostrar sota quina mena de pressions i amenaces es va redactar un text que no té comparació amb cap altre ordenament jurídic de qualsevol democràcia occidental. Per això a Europa es posen les mans al cap i els eurodiputats al·lucinen amb Vidal Quadras. I per això cap demòcrata del món no entendrà per quina raó el PSOE ha fet dimitir Maria Badia. És el moment de denunciar internacionalment aquesta autolegalització de la violència política espanyola.

És que, a més, no hi ha confusió possible. Per si fos poc evident, aquest paper polític dels militars espanyols ve interpretat, canònicament, des de la pròpia web del Congrés dels Diputats, que deixa clar que l’article vuitè significa “l’últim recurs per a l’impediment de secessions o fragmentacions del territori nacional”. Les pistoles per damunt de les urnes, clar i castellà.

És aquest article vergonyant el que fa que tots els militars friquis que surten per la tele i escriuen articles als diaris ultres tinguin raó. Tota la tropa de iaios fatxes que amenacen -per delegació- la societat catalana saben que tenen el suport del text legal que ells mateixos van imposar a finals dels setanta, dos anys abans del cop d’estat del tinent coronel Tejero.

Aquesta és la legalitat espanyola. Així que és obligació moral de qualsevol demòcrata del món contribuir a acabar amb aquesta preeminència dels militars sobre els ciutadans. No és només una qüestió dels catalans.

http://www.naciodigital.cat/noticia/48122/coronel/alaman/rao

¡Muchas gracias, coronel Alamán!
Josep A. Vilalta

Bienquerido Coronel;

Permítame, en primer lugar, excusarme por el retraso en escribir esta carta. Habría estado más correcto haberla escrito en las postrimerías del verano pero por dos motivos no ha estado hasta ahora que me he decidido a hacerlo. El primero es que soy un poco de la cebolla y formo parte de una organización rojo-separatista, la CUP, de las que todavía defienden la oficialidad única del catalán en todos los territorios donde es lengua propia. A lo mejor se me enfadan y tengo que hacerme de ERC… El otro motivo es que, sinceramente, no di a sus palabras la importancia que se merecían y con el tiempo me habían ido marchando de la cabeza. ¿Por qué lo hago ahora, pues, al cabo de dos meses? Se lo diré con franqueza –no se corra ahora, solo es una expresión- porqué después de tantos avioncitos militares de su país sobrevolando el nuestro estoy bien cagado de miedo.

No pasa cada día que, delante los deseos de libertad de una parte de nuestro pueblo, venga un militar extranjero y nos ofrezca su cadáver para que les pasemos por encima. De hecho, y por eso hemos de agradecerle el detalle, creo que su oferta era una promoción exclusiva para Catalunya. Porqué, no nos engañemos Coronel, usted ya tiene una edad y solo debe tener un cadáver para ofrecer. ¿Cómo es que no lo ofreció en su momento cuándo otros supuestos españoles rompieron su supuesta patria? ¿Se acuerda de Guinea Ecuatorial? Sí hombre, aquel trozo de su patria llena de españoles más negros que los cojones de un grillo y que a pesar de haber estado educados en la escuela españolizadora del momento (y por tanto de saber los esfuerzos que habían hecho por ellos sus ancestros don Pelayo, el Cid Campeador y Isabel la Católica) de golpe y vuelta cambiaron de DNI. ¿Y el Sáhara Occidental? ¿Y la mítica Sidi Ifni? ¿Cómo es que ni usted ni sus compañeros de armas les ofrecieron ningún cadáver para pisar? No me dirá que entonces era usted el que apretaba el culo.

Aunque a lo mejor no era entonces si no que es ahora, con el estallido del independentismo catalán, cuando empiezan a llevar luto en los gallumbos. Pero… ¿por qué habría de preocuparles más la secesión de Catalunya que la de otros territorios del imperio donde no se ponía el Sol? A ver si resultará que también los militares padecen, como la mayoría de los españoles, del mismo mal del que acusan a los catalanes. ¿Es usted también de los que creen que sin las colonias España es inviable económicamente? Sea sincero, Coronel, porqué si teme por los recortes de su pensión quizás lo podamos arreglar…

¿Tiene usted alguna grabación con sus reflexiones macabro-patrióticas? Lo digo porque en las gasolineras y bares de camioneros las únicas cintas de intelectuales españoles de nivel que encuentro son las de Arévalo y quería una suya para dársela a un regidor del ayuntamiento de mi pueblo. ¡No, hombre, no! No se espante, que me refiero al concejal de festejos. Ya sé que no puede decirse trigo hasta que sea al saco y bien atado, pero tenemos prisa y usted tampoco es de primera volada. Había pensado que cuando seamos independientes encontraremos mucho a faltar a gente como usted y a lo mejor, sobre todo si se les acorta la paga, ustedes también a nosotros. Una buena solución para poner fin a la añoranza y evitar que hagan más bostezos que eructos podría ser que ustedes se ganaran cuatro duros actuando en nuestras fiestas mayores. Ya le imagino a usted haciendo el pregón en la Plaza del Vall de Torà, bien mudado con su uniforme de bonito, con más medallas en el pecho que el mágico Andrés, haciendo juego con la esteladas de los balcones. No me dirá que no le haría ilusión. Todos saldríamos ganando: nos ahorraríamos la sangre, los cadáveres, las bombas y el combustible de los aviones, usted se sacaría un sobresueldo y nosotros nos haríamos –nos continuaríamos haciendo- un harto de reír. Si puede ser, piénseselo a paso ligero, que tenemos prisa.

http://www.llibertat.cat/2012/10/-muchas-gracias-coronel-alaman-19708

DIVORCI A LA CATALANA
“Espanya és aquell marit embogit pel deshonor que la parenta el deixi plantat”
Natàlia Molero

Un divorci sempre és una cosa traumàtica, primer perquè dels dos membres de la parella n’hi ha un que vol separar-se i l’altre no (en la majoria dels casos). Tant pel que fa l’un com l’altre el desig seria de fer prevaler la seva opció: “Tornem-ho a provar” versus “això no hi ha qui ho aguanti”.

Malgrat aquesta tesi inicial i després de les inevitables i dures discussions, advertències, retrets i tot el que vostès hi vulguin afegir s’acaba prenent una decisió: s’ha acabat, i per una raó ben senzilla de comprendre, una parella no ho és si a un dels dos li dóna la gana d’anar sol.

Tanmateix i després de l’etapa de consternació i dolor es va a ca l’advocat, allà negre sobre blanc un acord estipula les condicions del divorci i, un cop tramitat, aquesta sentència garanteix la llibertat dels cònjuges i les obligacions que tenen l’un respecte l’altre: pensions, règim de visites dels fills, divisió patrimonial…

D’això jo en dic un divorci a la catalana, no pas perquè sigui millor que els altres, sinó perquè un cop admès que la realitat s’imposa i la parella es trenca, més val saber a què atenir-se i deixar les coses ben lligades. A partir d’aquí s’esdevé una nova realitat, amb el temps (no conec cap cas que no sigui així) més satisfactòria que un matrimoni mal avingut. Tothom hi perd i a la llarga tothom hi guanya.

La relació actual entre Catalunya i Espanya és la de les discussions fins a la matinada, l’esgotadora i estressant competició per saber qui dels dos té la raó, quan, de fet, la raó importa un rave. L’amor s’ha acabat i prou. No val la pena entrar a veure el per què del desamor.

En aquest moment Catalunya s’està buscant un bon advocat que defensi els seus interessos, si no el troba dins l’estat espanyol, l’haurà d’anar a cercar fora, la legitimitat la pot donar un tribunal europeu. Naturalment que caldrà negociar unes condicions, si cal tenir exèrcit podem demanar als americans que tornin a Pals i en cas d’anar mal dades que ens treguin les castanyes del foc. De fet, a Europa sempre han sigut els americans qui ho han fet.

Potser es podrà arribar a un acord amb l’exèrcit espanyol, jo que sé; el cas és que com que no hi ha precedents n’haurem d’establir. I com els freds papers del divorci, al final tot serà per mutu acord i la custòdia compartida.
Però Espanya és aquell marit embogit pel deshonor que la parenta el deixi plantat. Primer la insulta, li falta al respecte, l’amenaça, l’escanyarà econòmicament suposant que la gana la farà tornar a casa. No entén que quan un pren una decisió tan important a la vida no ho fa perquè sí, ho fa perquè no hi ha marxa enrere, ho fa perquè encara que tingui unes condicions de vida diferents, la llibertat de decidir el propi destí és imprescindible per a l’ésser humà.

El president Rajoy ara diu que vol parlar. De què? Que es busqui un advocat, obrim amb serenitat un procés democràtic i just per ambdues parts. La decisió és dels catalans i la prendrem, portem 35 anys junts i en els darrers les infidelitats ja són imperdonables.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/divorci_a_la_catalana_90075.php

BON COP DE FALÇ, SOCIALISTES!
“Orgullós que l’esperit dels segadors continuï present en els meus compatriotes de tots els colors polítics, excepte el PP”
Quim Torra

Com la Gàl•lia d’Astèrix i Obèlix, tota la Catalunya socialista està en contra de la llibertat del país que representen? No! Un petit poble es manté irredent al Juli Cèsar Navarro de torn, Santa Coloma de Farners.

Sóc de Santa Coloma, i fa un any vaig tenir l’honor de fer el pregó de la Festa Major. Vaig titular-lo “La mirada dels segadors” i és que, com és conegut, l’inici de la guerra de separació o dels segadors va tenir lloc aquí, a la capital de La Selva. Un grup de pagesos i ferrers i adobers i serrallers i taverners van decidir revoltar-se contra l’ultratge i l’explotació, farts de ser trepitjats i humiliats per les tropes del rei d’Espanya. I en aquell minut que els nostres avantpassats agafaren les falçs i les forques, els bastons i les fangues, nosaltres vam néixer i vam obrir els ulls.

Aquella revolta ens va sortir cara. Van cremar-nos les cases i les masies, els pallers i les corts. Ens volien un poble reduït a cendres. Però no van poder: els havíem sabut mantenir la mirada. Amb ella, tot un país es va encendre. I al cap d’unes setmanes, quan desenes de segadors vinguts d’arreu del país van arribar a la capital, vam descobrir que tots els que érem allà formàvem part d’una mateixa pàtria, que havia estat nostra, que l’havíem perduda, però que aleshores la recuperàvem, Catalunya. Sí, a Santa Coloma de Farners va començar tot, aquí vam tornar a ésser, a ésser catalans; aquí va renéixer la mirada de l’esperança i la confiança en nosaltres mateixos. La mirada clara i neta de ser un poble lliure que tampoc l’11 de setembre de 1714 no va ser capaç d’ensorrar.

Abans d’ahir hi havia ple municipal. L’alcalde, de CiU, l’amic Toni Solà, després d’un treball de base fet amb els partits de l’oposició i les principals associacions cíviques colomenques, va proposar que es votés una Moció de Declaració d’Independència. El text és modèlic, i em permeto recomanar-lo als municipis que encara no hagin aprovat una resolució semblant (es pot descarregar al web: www.scf.cat) .

El document aprovat reconeix que Catalunya té dret a autodeterminar-se. Després fa un recorregut històric pels 300 anys de dominació espanyola. En acabat, es centra en el lacerant espoli fiscal que pateix el país i que, anualment, per Santa Coloma, representa 26 Milions d’euros. I, finalment, després de recordar l’èxit de la manifestació de l’11 de setembre passat: 1) declara Santa Coloma com a territori català lliure; 2) insta el govern català a organitzar un referèndum abans de 2014; 3) demana empara a la comunitat internacional; 4) sol•licita al Parlament que aprovi l’estelada com a bandera també oficial; 5) exigeix començar a crear ja estructures d’estat (hisenda pròpia, un banc nacional, registres, administració de justícia, etc…) i 6) insta al Parlament a difondre aquesta moció a la resta dels Països Catalans.

Orgullós, doncs, que l’esperit dels segadors continuï present en els meus compatriotes de tots els colors polítics, excepte el PP. Moltes gràcies a tothom que ho ha fet possible. Però si se’m permet, encara més orgullós que els socialistes colomencs hi votessin a favor. Un vot per la llibertat, per la democràcia i pel futur dels nostres fills. Un altre PSC és possible.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/bon_cop_de_falc_socialistes_90083.php

 

El Pla F

FERRAN SÁEZ MATEU 

No sé si el govern espanyol disposava, en relació al procés polític que viu Catalunya, d’un pla A. Si hagués existit, consistiria previsiblement a oferir coses inconcretes però temptadores al president Mas quan va anar a negociar el pacte fiscal a Madrid. Tampoc sé si hi havia o hi ha un pla B, que estaria centrat d’una manera gairebé inevitable en una concessió no important però sí vistosa que permetés refer ponts. Tampoc conec l’existència d’un pla C, un pla D, un pla E, etc. En canvi, els certifico que existeix un pla F. La F és la de FAES, per descomptat: la cèlebre Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales, en aquests moments sota la batuta directa del mateix expresident Aznar.

No és la primera vegada que afirmo que FAES és una cosa que funciona com un rellotge (val a dir, però, que el pressupost econòmic de FAES té poc a veure amb el de la majoria de think tanks espanyols, articulats entorn de la vell divisa “Pobrets però alegrets”). A banda d’un bon finançament, FAES és eficaç perquè té des de la seva mateixa fundació un únic i concretíssim objectiu: l’aggiornamento del llenguatge del nacionalisme espanyol i la reescriptura de la història d’Espanya des d’un revisionisme tan desacomplexat que, si baixes la guàrdia, et pot arribar a semblar quasi modern i europeu. La llàstima és que aquí ens coneixem tots, i encara sabem percebre la diferència entre la ronya ideològica del franquisme i la modernitat europea, entre les ínfules poètiques del falangisme i la prosa de la democràcia liberal del segle XXI. No cola, però l’intent mereix una felicitació. De fet, recorda aquells esforçats japonesos que, per devoció al flamenc, es fan passar per gitanos de Triana. Ho fan bé, de vegades fins i tot molt bé, però no cola. Aznar és l’equivalent polític de la Niña de Osaka o de Camarón de Kyoto. Repeteixo, en tot cas, que l’esforç té mèrit.

El pla F va ser anunciat fa pocs dies a l’editorial de la revista de FAES. Acostumats a anàlisis i prescripcions d’una certa volada, sovint molt interessants, el missatge que recull aquest text resulta decebedor. De fet, resulta desconcertant. Per entendre’ns: és com si ara li expliquen que surten flames de casa seva i vostè, parsimoniosament, es posa a meditar sobre la tasca social del cos de bombers o a fer algun aforisme sobre les sorpreses que ens dóna la vida. Creuen que exagero? Llegeixin, llegeixin: ” Somos «objetivamente españoles» quienes compartimos la suerte y la responsabilidad de España, de la que no tenemos derecho a abdicar porque España es nuestra obra, sean cuales sean nuestros deseos y sentimientos al respecto. En un alma noble esto constituye un límite nítido a cualquier aspiración “. Aquesta idea de la unitat de destí és franquista, aquesta apel·lació a la noblesa de l’ànima en un context polític és pur nacionalcatolicisme, aquest to dolorista i engolat sona exactament igual que qualsevol plana de José Antonio, i aquesta fal·làcia de l’objectivitat podria ser present en qualsevol article de Pemán de la dècada del 1950. Tot és vell, tronat, buit, ideològicament inservible. Més endavant llegim: ” Nación española es redención de los humildes ” (així, sense article al començament). Sembla una paròdia grotesca d’una pel·lícula de Cifesa de començaments dels anys 40, una broma passada de voltes, però és l’editorial del think tank del PP i ha estat redactat fa ben pocs dies.

A banda d’aquestes frases antediluvianes, no existeix cap discurs articulat contra la creació d’un estat propi a Catalunya, ni encara menys un discurs propositiu i suggeridor a favor de la unitat d’Espanya. Després de llegir un text d’aquesta mena -cosa que, de veritat, els recomano- fins i tot els catalans contraris a l’autodeterminació, i fins i tot molts votants del PP, s’ho repensarien, perquè veurien quin és realment el pa que s’hi dóna. Més i tot: per a molts espanyols, el projecte que aquí es planteja, llòbrec i desil·lusionant, no pot resultar atractiu de cap manera. Encara aniré una mica més enllà i tot, si m’ho permeten: un discurs així torpedina l’acció de govern de Mariano Rajoy i el situa en una radicalitat que ell, per pragmatisme, ha defugit. El govern de Rajoy potser no té un pla A o un pla B, però estic convençut que, de cap manera, per pur sentit comú, pot arribar a assumir com a pròpia aquesta mena de veu en off del No-Do. És un fet insòlit que Espanya sigui l’únic país d’Europa sense un partit d’ultradreta amb representació parlamentària. Aquesta excepció, ja ho veuen, té una explicació ben senzilla.

http://www.ara.cat/premium/opinio/Pla_0_797920203.html

Sobretot que el món no ho sàpiga
CARLES CAPDEVILA 
La Unió Europea us expulsarà. Aquesta va ser la primera amenaça que va rebre el procés cap a l’estat propi, de fonts espanyoles. Inicialment era un espantall disfressat de preocupació, com aquell que t’avisa pel teu bé. Per tant, el primer que va internacionalitzar el cas català va ser Espanya, utilitzant la Unió Europea com a impossibilitador. Això que voleu fer no es pot, i no és cosa nostra, és d’ells. Ahir l’eurodiputada del PSC Maria Badia va ser castigada pel PSOE per haver suggerit en una carta a Brussel·les que el diàleg era millor que les provocacions de Vidal-Quadras i les crides a l’ordre militar. I li van explicar el motiu del càstig. “Se m’ha dit que no es pot internacionalitzar el conflicte”. Tinc molt males notícies per a Rubalcaba: el conflicte ja està internacionalitzat. És més, castigar una eurodiputada per haver fet una carta sobre el conflicte encara internacionalitza més el conflicte, de fet genera un altre conflicte, d’ordre intern del partit, i el fa internacional, també. I és que, en general, el món està molt internacionalitzat, tot ell. Això ho té. Cada cop costa més que la gent no es comuniqui, que el que passa en un racó de món no arribi a l’altra punta. Ja no n’hi ha prou controlant quatre o cinc corresponsals, hi ha més fonts. Les xarxes socials tenen defectes i creen petites impunitats, però acaben amb la gran impunitat del control de la informació. Han creat una generació de gent suspicaç, que quan veu que algú fa esforços perquè no se sàpiga una cosa, encara hi té més interès. I quan s’adonen que un estat pressiona per impedir que el món sàpiga coses, dedueix que el món ho ha de saber. Amb desinternacionalitzadors de l’habilitat de Rubalcaba i companyia, el conflicte té garantida la internacionalització més absoluta.

http://www.ara.cat/premium/opinio/Sobretot-que-mon-No-sapiga_0_798520222.html

I non trascurabili problemi di una Catalogna indipendente

di Riccardo Pennisi
A Barcellona la crisi rafforza le pulsioni identitarie: con le elezioni del 25 novembre potrebbe avviarsi un processo di separazione dalla Spagna. La nascita di uno Stato-nazione catalano sarebbe però un boomerang: meglio accontentarsi dell’autonomia. Sarà decisiva CiU.

“La Spagna non è l’Uganda”, il numero di Limes in edicola, in libreria e su iPad

banderes catalanes 11s
[Bandiere catalane e striscione a favore dell’indipendenza allo stadio Camp Nou di Barcellona. Fonte: Ansa]
Dopo circa un sessantennio di stabilità, i confini di un paese dell’Europa occidentale potrebbero tornare a cambiare.

Fino a poco tempo fa sarebbe stato difficile prevedere che un processo del genere avrebbe riguardato la Catalogna. Si tratta di un territorio (oggi una “comunità autonoma”) in cui la contesa identitaria non ha mai assunto la dimensione violenta caratteristica di altre aree, come il Paese Basco e l’Irlanda del Nord. Secondo vari sondaggi la maggioranza dei catalani, in passato distaccata al riguardo, al momento considera l’indipendenza dalla Spagna come l’opzione migliore.

L’11 settembre, festività nazionale catalana, oltre un milione di persone ha manifestato a Barcellona con lo slogan “Catalogna, uno Stato d’Europa”: è un avvenimento tra i più rilevanti dell’intera storia di Spagna. Grazie alla legittimazione conferita da questo evento sensazionale, Convergència i Unió (CiU), il partito nazionalista liberal-conservatore che governa la regione, ha chiamato la cittadinanza al voto anticipato (25 novembre). Obiettivo: ottenere la maggioranza assoluta per dirigere al meglio il delicato passaggio politico, che dovrà essere caratterizzato dalla stesura di una carta costituzionale e da un referendum sull’autodeterminazione. Oltre la metà della popolazione, secondo i sondaggi, approva questa road map.

Il malessere catalano, anche se finora non si era mai espresso così massicciamente in favore di un divorzio da Madrid, ha le sue radici in alcuni nodi irrisolti della politica e della stessa struttura territoriale spagnola. Dopo quarant’anni di dittatura franchista ultracentralista, la costituzione del 1978 creò uno “Stato delle autonomie” che riconobbe le diverse identità presenti nel paese, disinnescando le spinte centrifughe.

Secondo il principio del café para todos non solo le regioni storiche (Catalogna, Paese Basco, Galizia e più tardi Andalusia), ma tutte le 17 Comunità autonome in cui è divisa la Spagna godono di estese giurisdizioni, più altre trasferibili in seguito dallo Stato. Ogni Comunità è regolata da uno statuto, che funge un po’ da “costituzione” locale.

condadi catalani

Retta sin dalle prime elezioni democratiche (1980) da CiU e dallo storico leader Jordi Puyol, la generalitat (l’amministrazione) della Catalogna è stata capace di conquistare la gestione di materie come la pubblica sicurezza e l’istruzione: attualmente dà lavoro a oltre 200 mila funzionari. CiU ha saputo far valere il suo piccolo peso al parlamento di Madrid, offrendo negli anni pragmatico sostegno a governi dell’uno o dell’altro colore in cambio di risorse, investimenti, trasferimenti di competenze. La rivendicazione indipendentista era esclusiva di un’altra formazione politica, radicale di sinistra: Esquerra republicana de Catalunya.

L’egemonia di CiU venne rotta nel 2003: poco prima del voto regionale di quell’anno, il segretario del Partito socialista spagnolo (Psoe) José Luis Rodríguez Zapatero si impegnò ad accettare, se fosse stato eletto premier, qualsiasi modifica allo Statuto catalano che il parlamento di Barcellona avesse approvato. I catalani riconoscenti portarono i socialisti al governo della loro regione e li premiarono con una valanga di voti anche l’anno successivo, alle elezioni nazionali. L’estatut de Catalunya fu modificato e la maggioranza socialista a Madrid lo ratificò nel 2006. Il Partido Popular (Pp), principale forza di opposizione, ricorse alla Corte costituzionale contro il nuovo testo. Non solo la Catalogna vi si autodefiniva “nazione”, ma si attribuiva anche il potere giudiziario e il potere legislativo in materia fiscale. L’alta corte, nel 2010, nonostante una maggioranza di membri di nomina socialista, bocciò proprio questi articoli; Zapatero, alle prese con la crisi, non spese una parola per l’estatut. I catalani, infuriati, scesero già allora in piazza a centinaia di migliaia (con lo slogan “siamo una nazione”) e alle successive elezioni punirono i socialisti col peggior risultato di sempre, riportando al governo regionale CiU.

La Catalogna non vive un momento felice: la durissima congiuntura spagnola non l’ha risparmiata. Già negli anni passati, era andata perdendo centralità economica, cedendo lo scettro di area più produttiva di Spagna al Paese Basco e a Madrid. Oggi è la Comunità autonoma più indebitata ed è stata costretta a chiedere al governo 5 miliardi per non finire in bancarotta. La disoccupazione è al 22% (leggermente inferiore alla media nazionale) e tra i giovani supera la metà della forza lavoro.

Nel discorso di Mas, colpevole della situazione economica (e quindi indirettamente dei pesantissimi tagli operati dal governo di CiU) e responsabile del debito è il contributo eccessivo versato allo Stato centrale e la scarsità di investimenti pubblici nella regione. Se potessimo gestire da soli il nostro gettito fiscale come i baschi e i navarri – dicono da Barcellona riferendosi a un antico privilegio ancora in vigore – potremmo facilmente risanare il bilancio. I catalani sono d’accordo: secondo i sondaggi, se il regime fiscale fosse modificato rinuncerebbero a pretendere d’indipendenza.

A Madrid, dove nel frattempo è tornato al governo il Pp di Mariano Rajoy, non vogliono nemmeno sentir parlare di negoziati in questo senso. Intanto perchè proprio i popolari, tradizionalmente centralisti, disapprovavano l’estatut che istituiva l’autonomia fiscale: la destra del partito vuole che si mantenga il pugno di ferro; un’eccessiva arrendevolezza incoraggerebbe poi le forze nazionaliste presenti in altre regioni. Infine, la Spagna vuole a tutti i costi mostrarsi stabile sullo scenario internazonale. Il “no” di Rajoy a Mas, che è la causa diretta del successo della manifestazione dell’11 settembre, è quindi piuttosto motivato: cambierebbe solo dopo una lunga e complessa trattativa.

Quale dovrebbe essere l’oggetto di questa trattativa? L’ottenimento dell’autonomia fiscale è tutt’altro che scontato. Il governo nazionale punta anzi a una ricentralizzazione delle competenze concesse dallo “Stato delle autonomie”. Il nuovo regime sarebbe inoltre poco compatibile col principio di armonizzazione fiscale ora in voga a Bruxelles. Infine – soprattutto se la svolta sovranista di CiU dovesse rivelarsi strumentale – i termini dello scambio potrebbero dimostrarsi squilibrati: Rajoy non ha bisogno di appoggi esterni godendo già di maggioranza assoluta: potrebbe agire in modo tale da lasciare ai politici catalani la responsabilità di rovesciare il tavolo e “rompere la Spagna”.

L’independència, infatti, infervora gli animi e le gradinate dello stadio Camp Nou di Barcellona, ma presuppone una serie di problemi non trascurabili. Il nuovo stato nascerebbe fuori dall’Ue: potrebbe entrarci solo con l’accordo unanime dei membri. Come si comporterebbe in questo caso Madrid? Comunque, per un periodo negoziale di durata non prevedibile, merci e capitali catalani sarebbero esclusi dalla libera circolazione, perdendo l’accesso al mercato spagnolo. Ecco perchè le imprese e le banche di Barcellona e dintorni preferiscono la ricerca di un compromesso. Lo stesso Mas non manca di puntualizzare come la sovranità della Catalogna non debba consistere in un “addio alla Spagna”.

autonomies

L’autodeterminazione catalana può ancora essere declinata all’interno del quadro statale spagnolo. Alcuni settori nazionalisti, così come buona parte dei socialisti, appoggiano una soluzione federalista. Il vantaggio di mandare in soffitta lo “Stato delle Autonomie” si accompagna però alla difficoltà di costruire un nuovo sistema: alcuni (quanti?) “Stati” federali compresi all’interno della Spagna, a sua volta suddivisa in altre regioni con meno competenze. Un federalismo asimmetrico, dunque, perchè non tutte le Comunità autonome hanno la volontà o la capacità di trasformarsi in una specie di Land tedesco.

Dare una forma politica alle tante eredità e particolarità culturali presenti nella penisola iberica è sempre stato un compito arduo. La causa storica dell’attuale spinta separatista catalana, oltre che nella crisi economica, può essere individuata nella fine del terrorismo indipendentista basco: da quando l’Eta non uccide più, anche un partito moderato (e il grosso dell’opinione pubblica) può parlare di secessione senza essere associato a una banda armata. D’altronde, tra Regno Unito e Scozia si è assistito a una dinamica simile, resa possibile dalla fine dell’Ira.

I tentativi catalani di approfondire l’autonomia da Madrid sono stati numerosi durante i secoli, e spesso decisamente sfortunati. Resta però da chiedersi quanto senso abbia la nascita di un nuovo Stato nazione in Europa, quando il confronto geopolitico del nostro continente avviene con entità come Cina, Stati Uniti, Russia o Brasile. Nella stessa Unione Europea, le capitali tendono a pedere il loro potere decisionale in favore di centri alternativi come Francoforte, Bruxelles o Berlino.

La Catalogna sarebbe dunque davvero indipendente? In ogni caso, i suoi abitanti non vogliono rinunciare alla loro sospirata autodeterminazione.

Il numero di Limes 4/12 “La Spagna non è l’Uganda” si occupa anche del rapporto tra la Catalogna e il governo centrale di Madrid. Acquistalo in edicola o in libreria entro la prima settimana di novembre (successivamente sarà possibile richiederlo al servizio clienti) oppure scaricalo a prezzo ridotto su iPad.

http://temi.repubblica.it/limes/i-non-trascurabili-problemi-di-una-catalogna-indipendente/38812?com=38812#scrivicommenti

Entrevista a Ramon Tremosa, eurodiputat de CiU
“Un país com Espanya que deu un bilió d’euros no està en condicions de vetar-nos”

tremosa

L’eurodiputat per CiU Ramon Tremosa, és un dels firmants de la carta que els representants d’aquesta federació, del PSC i d’ICV han enviat a la UE demanant empara, davant les amenaces d’intervenció militar a Catalunya que s’han produit en les darreres setmanes. Tremosa veu la marca d’Espanya molt enfonsada i reconeix que des d’Europa s’està esperant què passarà el dia 25 de novembre, perquè valoren el que s’esdevé a les urnes.

per Mireia Giné
Vostè és un dels firmants de la carta a la UE contra les amenaces del vicepresident de l’europarlament Alejo Vidal-Quadras de fer intervenir la Guàrdia Civil a Catalumnya. Aquestes amenaces fan perdre credibilitat a Espanya?
La marca Espanya ja està molt enfonsada. Fa dos anys que s’han descobert les mentides sistemàtiques i els enganys continuats. L’altre dia un comissari al passadís del Parlament Europeu, no davant d’un micròfon, reconeixia indignat que totes les estadístiques que l’Estat espanyol va enviar el 2011 eren falses. Totes les estadístiques oficials, començant per les del dèficit públic, amb una desviació de trenta mil milions d’euros. S’havia dit que era un dèficit del 6% i va acabar sent d’un 9 i escaig. Això és un dia a dia de ministres espanyols i d’alts funcionaris espanyols que amb arrogància, intolerància i pedanteria passegen per Brussel•les els seus tòpics, quan en realitat es demostra que Espanya, després de cinc anys de la crisi, és un país que no té un diagnòstic compartit del que està passant.

I, veient això, des d’Europa no es pot fer res…
Europa no té competències, no recapta impostos, no té poders fiscals, ni poders de supervisió bancària. Només és una moneda i un banc central. No hi ha un tresor europeu, ni un ministre de finances europeu, no hi ha instruments a nivell europeu per fer front a la crisi d’alguns països del sud d’Europa. Si un malalt no es deixa curar és molt greu, però si un malalt no reconeix que té una malaltia greu encara és pitjor, i aquest és el cas de l’economia espanyola.

Quan li demanen “què està passant a Catalunya” què els explica?
La manifestació de la Diada, que a Madrid no va tenir cap ressò i que pel que es veu els espanyols no han analitzat fons, a Europa sí que va tenir pàgines al ‘Financial Times’. A l’Europa política saben que hi ha un tema a Catalunya. A mi em fan una pregunta: no “què feu?” sinó “quan ho fareu?’”.

I contesta…
Doncs això dependrà de la situació. Avançar les eleccions només ho podia fer el president Mas.

Veuen la independència catalana com una cosa propera?
Europa vol països que funcionin, que paguin les factures a 30 dies, on la justícia sigui ràpida i els mercats laborals eficients. I que els aeroports i ports no perdin diners a cabassos com aquí. Que l’energia sigui barata i no un bunyol com passa amb el dèficit de tarifa. Per tant, si l’Espanya actual això no ho dóna i l’Espanya actual amb la seva manca de transparència i de sinceritat no vol reconèixer la situació que pateix i amenaça la zona euro, doncs que no demani simpaties. El govern espanyol ha pressionat la Comissió Europea perquè amenaci els catalans amb el foc etern i aquesta condemna no s’ha produït. Tot al contrari, la setmana passada en plena ofensiva del president Rajoy i de cinc o sis ministres en contra de les aspiracions catalanes, el comissari d’ampliació Stephan Füle va rebre el primer ministre de Kosovo per començar les negociacions. Recordo que la votació va ser el 22 de març, on s’autoritzava a la Comissió Europea a iniciar converses amb Kosovo. Una votació que es va guanyar per 522 a 110. Només França i Espanya s’hi van oposar. És molt significatiu que sis mesos després passi per Brussel•les el primer ministre de Kosovo. Qui ho vulgui entendre que ho entengui.

Catalunya necessita suport internacional per tenir Estat propi. Com ho tenim?
Portem cinc setmanes llargues de setembre i es pot afirmar que la batalla de l’opinió publica internacional l’està guanyant Catalunya i la perd l’Estat espanyol amb unes declaracions molt fora de to, amb un expresident Aznar que amenaça amb la presó, un Vidal Quadras que ens vol atemorir amb la Guàrdia Civil i un Partit Popular que només ofereix el desastre total. Quan la realitat del centralisme madrileny és que està arruïnant el conjunt d’Espanya. És normal que quan Espanya s’ensorra per incompetència dels alts funcionaris de Madrid, la gent salti d’un vaixell que s’enfonsa.

I què li diuen a Brussel•les?
Des del 2010, l’Europa política, informada i interessada que coneix Catalunya sap que hi ha un conflicte polític gran, perquè recordo que al 2010 hi va haver un Tribunal Constitucional caducat i polititzat que va amputar capítols essencials d’un Estatut votat en referèndum al Congrés espanyol i al Parlament català. Jo vaig veure cares d’estupor en primers ministres, comissaris i diputats, quan van descobrir que la qualitat democràtica de l’Estat espanyol estava per sota dels mínims que defineixen una Europa democràtica. Allà la llibertat és un valor molt important. Només cal mirar Anglaterra i Escòcia, com han protagonitzat un episodi que és una gran lliçó per a tot el món, de com resoldre una qüestió nacional.

Josep Borrell diu que un Estat segregat d’un Estat membre de la UE “no és membre automàticament de la UE”. S’equivoca?
Aquí hi ha un buit legal, perquè mai fins ara no hi ha hagut un precedent com aquest. La Unió Europea no té interès a desposseir ciutadans que ja tenen condició d’europeus. Si ens diguessin que no podem tenir l’euro, nosaltres ja estem euroitzats ‘de facto’, com Andorra té la moneda sense que formi part de la zona euro. No em puc imaginar que les 4.000 multinacionals estrangeres que hi ha a Catalunya, bona part d’elles europees, es deixin expulsar i deseuroitzar.

Vostè va preguntar a la Comissió Europea (CE) sobre el referèndum d’autodeterminació a Escòcia, i li van contestar que el procés havia de ser democràtic. L’experiència d’Escòcia ens és favorable?
Sí, hem tingut la conjunció astral favorable. En paral•lel a la reivindicació catalana hi ha l’escocesa i aquesta deixa en evidència el Madrid polític centralista. Mostra una manera molt educada i respectuosa de com fer front a un conflicte nacional.

Això passarà a Espanya?
Un país que deu un bilió d’euros, d’una moneda que no emet, no està en condicions de vetar gaire cosa.

Si la resposta de l’Estat és negativa, s’ha de convocar igualment?
El president Mas ha dit que sí, que es farà una consulta. Si Espanya diu que no, cosa que és previsible, la legitimat democràtica la pot donar un Parlament de Catalunya per amplíssima majoria. El PSC està canviant i reconeix el dret dels catalans a decidir el seu futur, llavors veig difícil que es pugui evitar. No sé com l’Estat espanyol podria impedir que un diumenge al matí obrin els col•legis dels municipis catalans.

I s’hauria de plantejar la independència si no s’ha assegurat que es formarà part de la Unió Europea?
Sempre hi ha una altra opció, com el model de Kosovo, que és la declaració unilateral de sobirania des del Parlament. Avui en dia hi ha 24 dels 27 països de la Unió Europea que han reconegut Kosovo. Veiem que no cal unanimitat per tirar endavant el reconeixement d’un país. La Comissió Europea ja negocia la incorporació del Kosovo algun dia, al marge que algun país s’hi oposi. El secretari d’organització de CDC, Josep Rull, diu que si es tanquen les portes només quedarà el recurs de la declaració unilateral de sobirania des del Parlament de Catalunya. Europa valora els polítics que són conscients i coherents, i no s’entendria que Convergència no fes això.

La manifestació de l’Onze de setembre va tenir un gran ressò internacional. Catalunya ara ja és coneguda?
Puc dir que el que he vist aquestes últimes setmanes a la premsa internacional és una cosa sensacional. La millor campanya que mai hem tingut. S’ha fet més en trenta dies que en trenta anys i no pas perquè abans no es volgués, sinó perquè no hi havia un motiu d’interès. Mai Catalunya s’havia expressat de manera tan rotunda a favor d’un dret a decidir. Cal dir que el president Mas ho està fent d’una manera molt seriosa, en seu parlamentària, apel•lant a les urnes i això és el que es valora. L’Europa democràtica se’n riu d’aquells polítics que volen acabar ràpidament una roda de premsa perquè se’n van a un partit de futbol [com va fer Rajoy].

El govern espanyol pressiona des de fa dies la UE i també els Estats perquè s’oposin a la independència catalana. A Brussel•les es veuen aquestes maniobres?
La comissària Reding ho ha viscut en carn pròpia. L’Europa política em diu que molt bé la manifestació de l’11 de setembre, però que a partir del 25 de novembre comptaran vots. Per això és molt important tenir un gran resultat dels partits que aposten pel dret a decidir. Europa el que vol són vots en urnes. Si no hi ha una gran majoria i un augment d’aquest tres partits [CiU, ERC i ICV], Europa ens dirà que no és tant com vosaltres dieu, o a l’inrevés.

Al final Madrid acceptarà, com Londres, un referèndum per l’Estat propi?
No ho sé, no tinc una bola de vidre. Però sí que puc dir, llegint els diaris més influents del món, anglosaxons, que Espanya no podrà actuar unilateralment. És a dir, s’ha acabat d’enviar tancs, no hi haurà més presidents catalans empresonats, ni afusellats. I veig molt difícil que per aquesta via l’Estat Espanyol pugui convèncer els catalans de que abandonin la seva esperança d’un futur millor pels seus fills.

El programa de CiU parlarà d’Estat propi i d’una consulta?
Entenc que sí perquè han sigut promeses molt solemnes del president Mas, especialment en el Parlament de Catalunya, que és on l’Europa política mira. Tu pots fer moltes declaracions que s’emporta el vent, però el que compta realment, són les declaracions en seu Parlamentària. CiU ara no es pot fer enrere.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/_no_cal_unanimitat_per_tenir_el_reconeixement_europeu_90068.php 

El cas dels catalans
MANUEL CASTAÑO

“Tothom qui mira la dona de l’altre amb desig de posseir-la, ja ha comès adulteri amb ella en el seu cor”, diu l’evangeli de Mateu. El debat sobre la independència és incipient, però a Espanya s’imposa la constatació que molts catalans ja han comès adulteri patriòtic en el seu cor; potser encara no constitueixen la massa crítica necessària per consumar una secessió, però és obvi que en aquestes quatre províncies hi ha molta gent que comença un camí que no passa pel km 0 de Madrid. No és un afer per a polítics conjunturals i mediocres, sinó per estadistes, que falta veure si n’hi ha, i per a euroburòcrates, que en sobren però falta veure si estaran a l’altura de les circumstàncies. Qualsevol innovació en un dels estats que conformen la UE repercutirà en tots els altres, i pot ser que molts pensin que hi tenen més a perdre que a guanyar; una cosa és manifestar-se fermament contraris a tota intervenció manu militari i una altra de molt diferent donar el tret de sortida a múltiples intents regionals d’accedir a la sobirania.
Ben oportú, l’historiador americà Samuel Moyn ha vingut a advertir-nos que la independència ha de ser “una causa d’interès mundial, i no només una idea agradable als catalans”. Sense poderosos aliats convençuts que l’existència d’una Catalunya independent repercutirà positivament en els seus interessos i serà ben aviat un factor d’estabilitat i de progrés, no hi haurà res a fer. Guanyar un referèndum –un de veritat, no unes consultes de festa major–és important però no imposa per si mateix un nou statu quo. Per ara molts dels qui diuen aspirar a la independència imaginen un estat català com una Generalitat a l’engròs, amb més competències i més recursos, en un món idíl·lic on tothom es rendirà a la bondat de la nostra causa i on ningú no ens voldrà mal –és simptomàtica la renúncia a tractar de temes bàsics, com la defensa, els límits territorials, l’accés a la nacionalitat…–. Per desgràcia, el món real és una altra cosa.
Ningú no està esperant que cap secessió es produeixi, i a la UE, per la seva pròpia naturalesa supraestatal, hi ha moltes reticències davant de qualsevol que esgrimeixi una tradició, una identitat cultural, una història de mil anys, per democràtiques i pacífiques que siguin les seves maneres. Que la independència sigui necessària als catalans, ho poden entendre de seguida, però no s’immutaran per això; caldrà que es convencin que també els és necessària.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/587301-el-cas-dels-catalans.html

Mas i Junqueras, la garantia
MIQUEL SELLARÈS

El patrimoni de CDC, UDC i ERC, amb els seus clarobscurs, configura avui la gran majoria del catalanisme i el sobiranisme polític

avio amb estelada

El president Artur Mas i els màxims responsables de CDC, Oriol Pujol i Josep Rull, formen un trio sobiranista que mereix el respecte de tots aquells qui creiem que Catalunya és a una cruïlla històrica, potser irrepetible, per tal d’assolir la seva plena sobirania nacional, adaptada al s. XXI i a Europa. També CDC aporta quelcom molt important per a les generacions que van protagonitzar la transició democràtica: el canvi estratègic i real de l’ex-president Pujol i del sector històric que ell representa. Pujol ha sigut capaç de reconèixer les equivocacions històriques comeses i, amb la seva actitud ferma per assolir la plena sobirania nacional, ha aconseguit que aquells que van confiar en ell durant dècades avui entenguin i acceptin majoritàriament que l’únic camí que li queda a Catalunya és ésser un Estat més en el marc de la Unió Europea.

Jordi Pujol és, doncs, una eina importantíssima per capgirar amplis sectors de la població que mai no haurien optat per la sobirania i que tenien una certa por de l’opció independentista. Però allò més important que aporta CDC al moment present són unes generacions, avui compreses entre els 25 i els 50 anys, que han sigut el producte –i el resultat– de l’escola de patriotes de la JNC. Aquestes generacions són uns quadres polítics desacomplexats, sense les pors ni els tics del franquisme, molts d’ells amb una gran formació professional, universitària o empresarial. I disposats a córrer el risc de portar el país a la plenitud nacional: són el gran ariet del sobiranisme convergent. S’ha de tenir en compte, però, que tant a CDC com a UDC hi ha importants sectors amb molt de poder fàctic econòmic que tenen el cor amb el país però la butxaca i els interessos els porten fins a l’històric coitus interruptus del pujolisme i del ‘sector dels negocis’ del partit i els seus entorns. El president Mas ha jugat fort: hem de reconèixer-li que ens ha col·locat tots al seu darrere. Tot i això, en el seu discurs i missatge –i més encara: en el seu projecte estratègic–, Mas deixa moltes indefinicions sense resoldre. S’entén que el president vulgui ser prudent i vulgui tenir vies obertes per a un procés que no serà fàcil.
El President Mas, CDC i els seus patriotes necessiten el suport extern: el suport d’una bona part de la societat civil i militant. I també necessiten una esquerra nacional contundent però seriosa i responsable, alhora, en el projecte nacional. I aquest paper, en l’actual panorama polític català d’avui dia, li correspon a ERC i a la renovada direcció encapçalada per Oriol Junqueras i Marta Rovira. Esquerra ha comès en el passat alguns errors, però ningú no li pot negar que ha estat la punta de llança històrica de l’independentisme i de la seva normalització en la societat catalana. Qui va començar a parlar d’espoli fiscal? Qui va mantenir la necessitat de ajuntar la lluita social i nacional? Qui va difondre la idea d’un independentisme en l’horitzó del 2014, sinó Josep-Lluís Carod-Rovira? Un líder que, també, va bastir el discurs polític de l’independentisme de manera desacomplexada, i qui també va fer entendre que aquest no havia de ser marginal sinó una força de govern.
La història algun dia també farà justícia amb la importància d’algunes actituds poc compreses d’ERC, unes actituds que han portat finalment a la crisi de definició i nacional del PSC. Els socialistes, a dia d’avui, es debaten entre el seu suport al dret a decidir o caure irremeiablement a ésser una sucursal del PSOE. El patrimoni de CDC, UDC i ERC, amb els seus clarobscurs, configura avui la gran majoria del catalanisme i el sobiranisme polític.
El 25-N Mas i Junqueras, cadascun des del seu espai polític, han de sumar i assolir una majoria absoluta contundent i incontestable. Perquè, abans i després del 25-N, hi haurà una gran ofensiva: no sols provinent de les forces espanyolistes que voldran impedir aquesta gran majoria social, sinó –com he dit tantes altres vegades– provinent de l’Estat i dels seus serveis i clavegueres, els quals voldran fer avortar el projecte engrescador i il·lusionant que va fer explosió el passat 11 de setembre a Catalunya. Mas i Junqueras són dos personatges diferents però que tenen perfils humans i personals semblants, d’una formació estricta i humanística, un des del centre i l’altre des de l’esquerra. I a més, els uneix un perfil de fermesa i de contundència. Junts poden fer moltes coses i poden ésser un bloc indestructible. Caldrà, però, que ambdós es tinguin confiança mútua i es reparteixin el paper que els pertoca davant la societat catalana i les seves classes populars. Cal evitar, doncs, enfrontaments innecessaris, retrets del passat: ara ens hi juguem molt més que unes eleccions al Parlament de Catalunya, ens hi juguem potser la gran oportunitat –davant una Espanya decadent i en descomposició– de poder trobar el nostre lloc a Europa. Catalunya ha d’ésser l’avançada del que serà, en un futur, tota la nació catalana.
CiU, el 25-N, també haurà d’oblidar una campanya electoral dura que segur que duran a terme ICV i la CUP. Ells també han de treballar pel seu espai i per aportar uns sectors que no votarien mai a convergents o republicans però que són importants per a la consolidació del projecte nacional. El 26 de novembre comença una nova etapa de la nostra història en la qual caldrà sumar i sumar, i mai restar, perquè l’assoliment d’un Estat nou a Europa sols serà possible si convencem els europeus que els qui volem ésser som una majoria seriosa, responsable i imparable.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/587306-mas-i-junqueras-la-garantia.html 

L’ús de la llengua amb fins electoralistes
Albert Buigues

És cert; amb aquest títol molta gent haurà pensat que aquest article aniria destinat a criticar aquells que utilitzen la immersió lingüística i les polítiques en defensa del català que duu a terme la Generalitat de la CAC per sembrar l’odi i, de pas, arreplegar uns quants vots.

Però no, aquest article està pensat per rebatre els plantejaments que s’han posat a la taula arran de l’article al diari El Periódico que va escriure l’Oriol Junqueras (aquell qui, últimament, com ha passat també amb la valoració sobre que forces com la CUP es presentin a les eleccions al Parlament, té per costum d’adoptar actituds un tant prepotents). Un article que venia a declarar literalment que “evidentment, que el castellà seria llengua oficial a la República Catalana” (imagino que ell no copsarà cap mena d’oposició a aquests plantejaments). Cal dir que ell esgrimeix com a arguments la realitat sociològica del seu poble (Sant Vicent dels Horts, amb un 80% de castellanoparlants), que podria ser semblant a la de la majoria de les grans ciutats de la meitat sud de la comarca del Baix Llobregat. L’altre argument principal és que això afavoriria en un procés d’independència la cohesió social.

Ras i curt, el discurs de l’oprimit que ha acabat acceptant les seves cadenes (salvant les distàncies). Vegem algunes dades de l’informe d’usos lingüístics de l’any 2008 elaborat per la Generalitat de la CAC (i consultable al web www.gencat.cat) i que és demolidor. Mentre que el castellà té uns percentatges d’entre el 95 i el 100% de la població en les diverses competències, el coneixement del català pel que fa a l’escriptura és d’un 62%, pel que fa a la lectura un 82%, un 94,6% l’entén i un 78% el parla. Aquesta mostra d’unes 7000 i escaig persones, ens permet copsar el grau d’inferioritat que manté el català respecte el castellà (ben normal quan tens un estat amb una llengua molt més potent i que ha aplicat la repressió lingüística durant més de 3 segles d’ocupació, tot i haver-hi de sempre forts brots de resistència cultural).

Més dades interessants. A l’àmbit metropolità (on tenim la immensa majoria de la població catalana i on s’inclou el Baix Llobregat), si tenim en compte una mostra que té en compte tothom major de 15 anys, el català és la llengua habitual per un 28% de la població. Un 13,5% utilitzen indistintament català i castellà habitualment i un 54% utilitza habitualment el castellà. És a dir, que al territori on viu la majoria de la població, el català com a llengua d’ús habitual és residual (sí, senyor Junqueras, d’aquí iniciatives com el Correllengua, el voluntariat lingüístic o la feina de la Plataforma per la Llengua). A més a més l’informe diu que el català pateix un retrocés (excepte en l’escriptura) entre els anys 2003 i 2008.

El debat l’hauríem de plantejar en aquests termes. És a dir, mantenir el castellà com a llengua oficial (i per tant llengua d’ús de l’administració i per tant de comunicació d’aquesta amb els ciutadans) ajudarà a l’extensió social del català? És clar que no! Qui té necessitat d’aprendre una altra llengua quan pots relacionar-te amb les administracions parlant castellà? Evidentment, cal tenir en compte la realitat social, però una cosa és respectar l’ús a nivell privat i social del castellà per part dels castellanoparlants i l’altra és oblidar que quan hi han dues llengües oficials la que està en situació d’inferioritat acaba desapareixent (i això no ho dic jo, ho diuen els experts en sociolingüística). Ningú parla de perseguir els castellanoparlants, el que es tracta és de blindar el català per tal que aquest esdevingui poc a poc hegemònic a nivell social.

Segurament aquest article del Junqueras té més a veure amb la voluntat de captar vots de l’electorat castellanoparlant que s’apropa a l’independentisme davant un possible referèndum o davant les mateixes eleccions del 25 de Novembre. Llavors és quan el debat abandona les postures científiques per abonar-se als interessos partidistes.

http://www.llibertat.cat/2012/10/l-us-de-la-llengua-amb-fins-electoralistes-19639

La rumba del ministre
Pobres nens catalans com si fossin xaiets adoctrinats per un exèrcit de mestres rentacervells

Pilar Rahola

Bon dia, senyor Wert, veig que hi insisteix. I per això li escric aquesta carta sense acritud. No li nego que en el primer moment, quan va començar a parlar dels nens catalans com si fossin xaiets adoctrinats per un exèrcit de mestres rentacervells, em va cansar molt. Però li confesso que no em va indignar, perquè els catalans fa tant de temps que tenim motius per a la indignació, que al final és millor reservar-la per a les peces majors. Però si vaig sentir aquesta fatiga atàvica que s’acumula al còrtex col·lectiu després de tants intents debades per canviar-nos la identitat. Entengui’m, fa tres segles que cantem la rumba de “l’espanyolitzar”, començant per un Borbó que es va posar al capdavant de l’intent. Per cert, fixi’s quina curiositat, vam perdre els nostres drets amb Felip V i sembla que els recuperarem amb Felip VI. I què més li explico? L’hi ho diré en boca del meu pare, que té 86 anys: “Però, què diu aquest senyor? Si ho van intentar durant la major part de la meva vida. Anava a escola i havia de cantar el Cara al Sol i dir ‘Viva Espanya!’ cada dia, i parlar en un idioma que no era el meu i no podia estudiar res del meu país. Tota la meva infantesa i adolescència i fins que vaig ser gran. I no van aconseguir que deixés de ser català”. El meu pare, senyor Wert, és d’un poble petit, Cadaqués, on tots aquests conceptes que intentaven ficar al cervell dels nens mai no van aconseguir que esborressin els mil anys d’història que acumula. Deu ser que el meu pare és molt tossut? Deu ser que els catalans som obtusos? Tant bonic que hauria estat espanyolitzar-se, veritat?, i tanmateix quina manera de no deixar-se…

Perdoni, però, vostè s’ha fet la pregunta? No em refereixo a una qualsevol, sinó a la pregunta en majúscules: per què? Ni vostè ni jo no coneixem ni un sol suís que no vulgui ser suís, i tanmateix no s’assemblen en res els del cantó alemany amb el francès. No necessiten parlar el mateix idioma, ni tenir la mateixa memòria històrica, per estar encantats de viure junts. Per què hi ha ciutadans amb identitat pròpia que estan contents amb l’Estat que els agrupa, i d’altres, com nosaltres, que volem fugir corrent? ¿Creu realment que el problema està en el cervell d’aquests catalans irredempts que no hi ha forma humana que vegin la llum espanyola, encara que ens han encegat amb tota mena de focus? ¿Som gent tan desagraïda i salvatge, que rebutgem qui ens estima? ¿O deu ser, senyor ministre, que ens han estimat molt poc? En fi, no espero que ho entengui, però malgrat això li ho dic: el problema d’Espanya no és que hagi espanyolitzat tot el que ha pogut, als díscols separatistes. El problema és que no s’ha catalanitzat una miqueta, incapaç d’unir des de la diferència, en lloc d’imposar la uniformitat. Espanya, senyor Wert, no es trenca per l’obnubilació catalana, sinó per la incapacitat espanyola de respectar el que no entén.

http://www.lavanguardia.com/encatala/20121025/54353442547/la-rumba-del-ministre-pilar-rahola.html#ixzz2AIHwYtES

Identitat política i Mossos d’Esquadra
MANEL RISQUES

L’exposició sobre els Mossos d’Esquadra durant la Segona República que s’exhibeix al Palau Robert de Barcelona -amb vocació d’itinerància arreu del territori-, i que ha impulsat el servei històric dels Mossos -creat fa uns mesos-, és un esdeveniment que va més enllà de les modestes dimensions del producte i que obre una sèrie de reflexions.

El desenvolupament de la Generalitat democràtica des del 1980 exigia dotar-se d’unes forces i d’un model policial propi, la qual cosa va suposar l’opció per una policia integral, territorialitzada, professionalitzada i democràtica. Aquest model desplaçaria i substituiria els altres cossos policials, impregnats de franquisme però amb un passat i una tradició anteriors que, en el cas de la Guàrdia Civil, es remuntava al 1844. I es va prendre com a punt d’arrencada el petit nucli de Mossos d’Esquadra, gairebé invisibles a la ciutadania més enllà de la seva condició decorativa a les portes del que era la Diputació de Barcelona, de la qual depenien. Era una inofensiva mostra del que la dictadura havia entès com a peculiaridad regional , però com a força policial tenia uns orígens que es remuntaven a principis del segle XVIII i que era específica de Catalunya.

Aquest element va ser decisiu en la immediata polèmica al voltant del nom. Es va debatre si la nova policia havia de rescatar el nom de Mossos d’Esquadra o si era preferible una denominació nova i sense lligams amb el passat, ja que els orígens del cos i la seva història -poc coneguda- oferien molts dubtes tant des del punt de vista nacional com democràtic, amb l’excepció de l’etapa de la Generalitat republicana. Finalment s’optà per un nom que tenia una motxilla de gairebé 300 anys, que oferia un fort contrast amb el model centralista policial espanyol fins llavors imperant i que podia identificar-se tant amb el país (la mateixa singularitat de l’uniforme n’avalava la diferenciació) com també amb les institucions catalanes. Els Mossos d’Esquadra refundats mantenien un nom que incorporava un passat secular i els hi ancorava amb una clara voluntat d’afirmació nacional. La nova estructura d’estat no derivava només del pacte autonòmic sinó que, a més, cercava una legitimació històrica.

Des de llavors, el coneixement de la història del cos ha avançat, si bé amb lentitud. A hores d’ara, alguns llibres expliquen molt bé algun dels elements d’aquesta història que més han centrat l’atenció. És el cas dels seus orígens borbònics i repressors de l’austriacisme derrotat el 1714, l’aclariment dels quals ha posat fi a llegendes novel·lesques al voltant de la figura de Pere Anton Veciana. D’altres, ens permeten conèixer alguns dels trets i moments bàsics de la seva evolució al llarg de la contemporaneïtat, i també hi ha una excel·lent síntesi de la història de les esquadres… Tanmateix, queda molt per fer. No només en termes de recerca i d’altres terrenys (com la preservació del patrimoni) sinó en la difusió, la reflexió i el debat sobre la mateixa història del cos, un aspecte fonamental al qual ens remet l’exposició.

Que la primera exposició sobre els Mossos els situï en la Segona República remarca el precedent més reconeixible de la policia actual, ja que fou en aquells anys quan va aconseguir identificar-se i va adquirir la dimensió de policia de la Generalitat democràtica i d’escorta del president. D’aquesta manera, trencava amb el seu passat -a diferència d’anteriors moments de canvi polític liberal, ja que l’any 1868 havien estat dissolts per la seva duresa i identificació amb l’absolutisme-. Però el camí no fou fàcil i va estar ple de contradiccions que no poden obviar-se. El 1931 els Mossos d’Esquadra eren un cos desprestigiat, fins al punt que el 14 d’abril, a Valls, el retrat de Pere Anton Veciana acompanyà el d’Alfons XIII quan va ser llençat a terra, a la porta de l’ajuntament. Van canviar els comandaments, va aprovar-se l’Estatut i des de l’octubre del 1932 foren impulsats per la Generalitat com a policia pròpia, que va intervenir de manera contundent en la repressió de conflictes promoguts pels anarquistes. Desarmats arran dels Fets d’Octubre del 1934, el nou cap dels Mossos i futur colpista Lizcano de la Rosa en reivindicà l’espanyolitat, i així els Mossos recuperaren una identitat forjada anteriorment però que es tornaria a bandejar el març del 1936 arran de la victòria electoral del Front d’Esquerres i la restauració de la Generalitat.

El passat és complex i forja identitats diverses. Per això la història és indispensable per poder-lo comprendre, i només assumint-la en totes les seves dimensions es pot valorar el present i reflexionar sobre la mateixa pràctica per saber, sobretot, el que no s’hauria de tornar a fer.

http://www.ara.cat/premium/opinio/Identitat-politica-Mossos-dEsquadra_0_798520153.html

CENSURA
Condemnen els periodistes de “Cafè amb llet” per informar sobre la corrupció a la sanitat pública
Avui han condemnat el periodistes de “Cafè amb llet” per haver informat sobre la corrupció a la sanitat pública

cafe amb llet cafe amb llet i boi ruiz

Àmplia mobilització de suport als responsables de “Cafè amb llet”
Els editors de la revista gironina “Cafè amb llet”, Albano Dante i Marta Sibina, han estat condemnats per haver elaborat un vídeo que denunciava l’opacitat i el robatori de diners destinats a la sanitat pública. Els dos periodistes hauran de pagar 10.000 euros com a represàlia governamental.

En un vídeo penjat a Youtube aquest dimarts mateix, en conèixer la sentència, els dos periodistes han avançat que no s’arronsaran i que ben aviat editaran un altre vídeo per explicar totes les veritats sobre la corrupció existent a la sanitat pública catalana, en què estan implicats destacats membres de CiU i empresaris afins.

La denúncia que ha condemnat els periodistes de “Cafè amb llet” va ser presentada per l’assessor d’Artur Mas, Josep Maria Via, amb l’objectiu d’aturar els continguts del vídeo “El major robatori de la història de Catalunya”. L’assessor del president Mas va argumentar que el vídeo “atemptava contra el seu honor”.

Malgrat aquesta sentència de persecució i càstig a la informació, aquest nou escàndol ha aconseguit trencar la barrera imposada sobre la gestió de la sanitat a Catalunya tot i el silenci i la censura oficials. Un cas, també, que ha aconseguit donar-se a conèixer gràcies a la força de les xarxes socials i els mitjans alternatius, fins al punt que els vídeos editats per “Cafè amb llet” han rebut milers de visites i han aconseguit atraure l’atenció fins i tot fora de Catalunya.

http://www.llibertat.cat/2012/10/condemnen-els-periodistes-de-cafe-amb-llet-per-informar-sobre-la-corrupcio-a-la-sanitat-publica-19706

Moment excepcional, acció immediata
JOAN M. TRESSERRAS 

Hem encetat un dels cicles més importants de la història del nostre país i de la nostra vida. Un cicle que serà breu. Una escletxa en el temps. Una oportunitat. I, encara que ja mai res no tornarà a ser igual, les opcions encara són molt obertes i el desenllaç està per determinar. Sense negligir la capacitat d’Europa i d’Espanya de condicionar-nos el camí, la bona notícia és que, a l’empara de la radicalitat democràtica, TOT, absolutament tot, dependrà de nosaltres. Parlo de la sobirania nacional. I parlo de la transformació del model econòmic i social per superar la crisi. Construcció de l’estat i canvi social són indestriables. La independència és possible perquè s’ha configurat a Catalunya una nova hegemonia social, marcadament popular. Un veritable canvi és possible perquè la construcció d’un nou estat permet establir uns nous fonaments socials que posin en primer pla la dignitat, la justícia i la llibertat.

La mirada enrere ens fa veure la pròpia vida, sovint, com una col·lecció de moments excepcionals. La memòria selecciona alguns episodis viscuts, fragments destacats del nostre recorregut, amb criteris potser aleatoris. La tria varia segons el dia, o les circumstàncies. Però hi ha redundàncies i reiteracions que fan que tothom disposi d’una mena d’àlbum particular, d’un resum portàtil. De fet, amb interlocutors diferents, solem reincidir en un nombre limitat d’aventures biogràfiques -rectificades, perquè resultin més efectistes- i en unes línies narratives que vinculen els moments i en proposen una lectura, una interpretació. Per explicar qui som, o per fer veure que som qui ens agradaria ser.

Les societats i els països fan el mateix amb les seves respectives històries, carregades de maquillatge retrospectiu. Però és indubtable que, com en el cas de les persones, els seus relats contenen, sobretot, una tria d’episodis més o menys espectaculars o transcendents, i un feix de processos i tendències que estableixen les continuïtats i la pretensió de coherència.

Aquesta vocació de pensar la nostra vida personal i col·lectiva d’acord amb els formats i les tècniques de la ficció literària i audiovisual no ens fa més aptes per identificar l’excepcionalitat quan es produeix; en l’instant precís; en viu i en directe. Si fóssim més capaços d’adonar-nos del caràcter de cada moment, de quan som realment davant d’un fet o d’una situació que ens marcarà la vida i que sempre més recordarem, faríem actuacions millors. I el relat posterior no hauria de ser tan imaginatiu. Però, al capdavall, només anticipem correctament els actes rituals i convencionals, o els que són manifestament predictibles: el naixement dels fills, una commemoració o un viatge extraordinari. La resta d’esdeveniments se’ns presenten més aviat en forma d’accidents, de guió imprevist. I, en general, la seva importància queda establerta a posteriori.

Però aquesta vegada, a Catalunya, les dades són incontestables. La conjuntura és certament excepcional i carregada de possibilitats. Fins i tot les tensions que ens interpel·len són d’una contundència aclaparadora. ¿Qui no es commou amb els amics i amigues, amb veïns i familiars, abocats a l’atur, colpits per la manca de perspectives? ¿Qui pot assistir impassible a la violència que suposa l’exacerbació permanent i il·limitada de la desigualtat? ¿Qui no s’indigna davant d’unes mesures macroeconòmiques estrictament inspirades per la lògica del capital i completament insensibles al dolor i al patiment que provoquen en milions de persones i famílies? I al mateix temps, ¿qui no veu el rostre del feixisme en moltes de les reaccions que arriben des de l’estat? ¿Quin veritable demòcrata no queda consternat davant la instrumentalització de la Constitució i les lleis, justament per negar la democràcia? ¿Qui no s’exaspera quan veu reproduït l’argumentari colonial vuitcentista barrejat amb la vulgata dels maltractadors que denigren i proscriuen l’emancipació catalana? Quedar-nos com estem no és una opció. Ni social, ni nacional. Equivaldria a una claudicació; a una rendició.

L’agudització i la generalització de les dificultats, la insuportable roïnesa del present, la urgent necessitat de mobilitzar les energies acumulades per fer-hi front, poden esquerdar la inèrcia a la passivitat i a la contemplació expectant. Liquidar-la. Fer-nos adoptar una actitud més valenta i compromesa. Fer-nos ser modestos actors de la història concreta que compartim. En un futur pròxim recordarem aquests dies, segur, com uns dies decisius que sempre vam saber que ho serien. I també recordarem què va fer cadascú; com hi vam participar; com vam contribuir a empènyer i a fer possible un determinat desenllaç. Exagerarem el nostre paper, ben segur. Justificarem el nostre comportament amb tota mena d’atenuants i elucubracions. Però, en el fons de la nostra consciència, sabrem si vam estar a l’altura dels reptes o no. Si ens en podem sentir secretament orgullosos o no. Si vam col·laborar a la victòria o la vam entorpir.

Sabem que el moment és excepcional, i que conté una immediata i senzilla invitació a la participació democràtica més elemental: una convocatòria electoral. Aviat hi hauria d’haver una nova convocatòria, per demanar-nos quin futur volem. Ningú no hauria de renunciar a la possibilitat de pronunciar-se. Mentrestant, la gent partidària d’un futur nou, d’un futur que no ens vingui imposat, tenim la missió que tot vagi de pressa i s’acabi el cicle. Que s’acabi amb un nou començament.

http://www.ara.cat/premium/opinio/Moment-excepcional-accio-immediata_0_798520188.html


Implicats: Què passarà al País Valencià quan el Principat obtinga la independència? (versió resumida)

http://www.vilaweb.tv/implicats-que-passara-al-pais-valencia-quan-el-principat-obtinga-la-independencia-versio-resumida

Implicats: ‘Si el Principat ha canviat tant, per què no podria canviar el País Valencià?’

Lectors de +VilaWeb debaten a València l’impacte de la possible independència del Principat

El programa de VilaWeb TV ‘Implicats’ acosta els protagonistes de l’actualitat als lectors membres de +VilaWeb, encarregats de conduir el debat des de fa més d’un any. Però dilluns ‘Implicats’ va estrenar un nou format que alternarà amb les entrevistes habituals, un debat entre lectors i prou, i dedicat a un sol tema. A la Sala de Ballet de la Societat Coral el Micalet quinze lectors valencians van argüir sobre les conseqüències d’una hipotètica independència de Catalunya per al País Valencià.

El debat complet, que va durar més d’una hora, el podeu seguir en vídeo en aquesta mateixa pàgina o si ho preferiu podeu veure un resum de les intervencions més destacades. Per a participar en aquest debat, que seguia el model del Town hall americans només calia ser membre de +VilaWeb i en cap moment des del diari se n’ha fet cap classe de selecció dels assistents. Els primers en demanar participar són els que van participar. Una participació que reflectia la diversitat valenciana, amb gent arribada des d’Elx o Castelló, amb gent que participa de moviment socials o partits de tot l’espectre valencianista i amb gent amb professions i vides molt diferents.

Aquest tipus de debat no cerca cap conclusió ni vol ser representatiu del conjunt de la societat. Només neix de la voluntat de deixar que les veus dels lectors s’expressen en un entorn obert a la discussió i la tolerància.

Entre els assistents al debat de dilluns hi havia alguns dels blocaires més coneguts de VilaWeb i també membres del diari com el president de la mateixa Societat Coral El Micalet Tonexto Pardiñas, el metge Virgili Paricio o el vicedegà d’Estudiants de la Facultat d’Economia de la UV Joan Sanchis.

En el debat es van veure reflectides totes les posicions encara que en general primava la sensació que la independència de Catalunya seria un estímul per al País Valencià. El temor venia de la mà d’un possible rearmament de l’espanyolisme per a impedir qualsevol classe de contagi. Les evidents diferències socials i polítiques entre el País Valencià i el Principat van ser posades de relleu però també Josep Albinyana va remarcar que si el Principat havia canviat tant en quatre anys perquè no podria canviar el País Valencià?

Alguns dels plantejaments de la possible repúblicana catalana van ser també comentats pels assistents, com ara la possibilitat que el castellà fos co-oficial, qüestió sobre la qual no hi va haver acord. El desconeixement de la realitat valenciana o el fet que el procés independentista bascule tant sobre l’economia, fet que Pau Ginés va definir com una espècie de ‘traïció’, van ser també temes de la conversa de la que no es va salvar l’actualitat electoral del Principat.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4049747/20121024/implicats-principat-canviat-tant-podria-canviar-pais-valencia.html

REPRESSIÓ
El Parlament rebutja que el delegat del govern espanyol a les Illes expliqui l’actuació policial a Bunyola
El PP considera que la petició que havien fet l’oposició “s’escapa de l’àmbit de control” de la Cambra.

bunyola
Un moment de la protesta, amb els agents de la Guàrdia Civil | Autor: Twitter
La Comissió d’Assumptes Institucionals i Generals del Parlament va rebutjar ahir, amb els vots del PP, que comparegui qui fou el delegat del Govern durant les detencions de manifestants a Bunyola, José María Rodríguez, per explicar l’actuació que realitzaren els Cossos i Forces de Seguretat de l’Estat, segons informa el Diari de Balears.

El passat 28 de maig, la Guàrdia Civil va detenir quatre manifestants a Bunyola en el marc d’una protesta contra el president balear, José Ramón Bauzá. Un dels detinguts era membre del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) i un altre d’Endavant (OSAN). De la seva banda, la JERC va explicar que un altre detingut és militants d’aquesta organització. Els independentistes van ser emmanillats, detinguts i conduïts dins els vehicles de la Guàrdia Civil.

Ahir aquest tema fouy estat traslladat al Parlament, i allà els populars van considerar que la petició que havien fet el PSIB i el PSM-IV-ExM “s’escapa de l’àmbit de control” de la Cambra.

La petició s’ha fonamentat en l’argumentació de la jutgessa d’instrucció 12 en la qual va afirmar que en les protestes dels manifestants a Bunyola “no hi va haver indicis de delicte de desordre públic” i la manifestació en la via pública es va dur a terme “sense dany a persones o béns i no es va obstaculitzar de manera significativa i duradora la circulació”.

També es va demanar que es contempli la possibilitat de retirar les multes imposades, de 5.000 euros per cap, que s’investiguin internament els fets i, si s’escau, “es rectifiqui públicament i es digui si les detencions i denúncies van ser arbitràries i injustificades”.

Així com el desmesurat dispositiu policial» es va desplegar “amb reforços de la península amb un grup d’elit de la Guàrdia Civil”. En aquest sentit, ha criticat el “recel excessiu” i que les mesures preventives hagin «acabat absolutament en no-res».

http://www.llibertat.cat/2012/10/el-parlament-rebutja-que-el-delegat-del-govern-espanyol-a-les-illes-expliqui-l-actuacio-policial-a-b-19715

La política, com el macramé

Francesc – Marc Álvaro

La pregunta no té tan mala bava com sembla: són gaire cars els (nostres) polítics? Ho dic perquè, immediatament, cal fer-ne una altra, que potser és més interessant: Què li costaria a la gent un món en el qual tots els polítics fossin voluntaris sense percebre un salari per allò que fan? La resposta, a partir d’ara, ja no serà purament teòrica. Gràcies a María Dolores de Cospedal, número dos del PP i presidenta de Castella-la Manxa, disposarem d’un cas pràctic digne d’estudi. A partir de l’any que ve, els 49 diputats de la Cambra autonòmica d’aquella comunitat no cobraran cap sou per fer la seva feina i només rebran una compensació en concepte de dietes. Aquesta iniciativa ha descol·locat molta gent, començant pels membres del Govern de Rajoy, que hi han passat de puntetes. Molts d’altres, en canvi, l’han criticat durament, sobretot per l’inevitable caire populista i oportunista que destil·la.

Des de fa molt de temps, els baròmetres mensuals que realitza el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) assenyalen que els ciutadans d’Espanya consideren que l’anomenada classe política i els partits són el tercer problema, per darrere de l’atur i la crisi econòmica en general. És una dada més esfereïdora que no sembla, perquè transmet una desconfiança extrema cap els que ens representen i els que gestionen el bé comú. Ara, la desafecció democràtica ja no és notícia i es veu alimentada de manera constant per dos tipus de patologies: la corrupció (a la qual els mitjans presten atenció) i la incompetència (que no mereix grans titulars però rebenta les institucions). És una hipòtesi només, però la crisi té un efecte beneficiós imprevist: els governants incompetents queden més en evidència que durant l’època de vaques grasses. Dit això, serà just fer notar que la migradesa de recursos també consolida el polític seriós que tracta cada cèntim amb rigor i sentit comú.

Cospedal és una dirigent en tensió permanent i amb moltes ganes de fer carrera, actitud ben legítima. La seva meta no és presidir una autonomia, això és molt clar, perquè per als dirigents castellans la gran política (la de debò) és a Madrid. Com a baronessa territorial amb més poder dins del partit, Cospedal ha de mantenir la seva popularitat ben alta i, per assolir-ho, res millor que tocar la fibra més castigada del contribuent: el sou dels polítics. Si has de fer la gara-gara, utilitza un element que es presta a la demagògia més fàcil.

No costa gaire de veure que la decisió del PP de Castella-la Manxa, en comptes de restablir el prestigi de la política, certifica -paradoxalment- les sospites més tèrboles: el sou dels polítics és un saqueig intolerable, la política és una activitat d’aprofitats i vividors, formar part d’un Parlament és un estiueig ben pagat, etcètera. El mal que aquesta mesura fa a la credibilitat de la política és considerable i posa una magnífica pista d’aterratge als discursos extremistes (de dreta i d’esquerra) típicament antipolítics, avui molt presents arreu d’Europa. També aquí.

Els diputats castellans retornaran -pobrets- al segle XIX, quan les democràcies censatàries eren un joc tancat de prohoms que podien permetre’s fer política perquè havien arreplegat una bona fortuna. Però ha plogut molt des dels temps de Larra (encara que algunes ambaixades espanyoles semblen dignes de les pàgines de Valle-Inclán) i, avui, fer de diputat d’una Cambra que haurà de gestionar més de 7.000 milions d’euros no és cap esbarjo, si es té una mínima consciència de servei públic i de responsabilitat. La complexitat dels afers públics exigeix un cert nivell de professionalització, que mai no hauria de significar immobilisme ni -per descomptat- desconnexió de la realitat. A la vegada, cal lamentar que hi hagi massa polítics sense una professió a la qual poder tornar quan toca.

Entre viure per a la política i viure de la política el gest que tira endavant Cospedal per lluir a la vitrina és una regressió objectiva del concepte de democràcia. I palesa una manca de perspectiva històrica alarmant, que només pot tenir una dreta (o una esquerra) que va quedar al marge de la Segona Guerra Mundial. Si la cultura democràtica a Espanya fos més sòlida, no s’hauria perpetrat aquesta ocurrència. Com hem escrit altres vegades, la transició va bastir una democràcia sense prestar gaire atenció a una prèvia imprescindible: esborrar els efectes de l’autoritarisme tàcit en la mentalitat general.

Un diputat que no cobri ens està dient que l’activitat política és un luxe i un lleure que, en realitat, està sobredimensionat. Immediatament, tot esdevé prescindible i substituïble: o per una minoria de tècnics que no ha votat ningú (tecnocràcia), o per un cabdill infal·lible (populisme ultradretà), o per una assemblea intel·ligent (populisme d’esquerres). A més, un diputat que no té salari, tard o d’hora, potser voldrà cobrar d’altres maneres. Llavors, el remei serà molt pitjor que la malaltia.

Tothom està d’acord en què els partits han de canviar per obrir-se, com han de fer-ho els parlaments i els governs, per apropar més les decisions oficials al ciutadà. Però tot això no té res a veure amb donar a entendre que ser diputat és com anar una estona al gimnàs.

http://www.lavanguardia.com/encatala/20121025/54353863400/la-politica-com-el-macrame-francesc-marc-alvaro.html#ixzz2AIIagp3a

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s