Recull de premsa 24 de setembre

RECULL DE PREMSA ANC. 24 SETEMBRE 2012 

Secretariat Nacional de l’ANC-Comunicació

 

 

L’Assemblea enllesteix un vídeo resum de la manifestació històrica de l’Onze de Setembre

Carme Forcadell s’adreça als manifestants al principi del vídeo

L’Assemblea Nacional Catalana ha enllestit i penjat a la xarxa un vídeo que resumeix la manifestació massiva de l’Onze de Setembre per la independència. Al principi, la presidenta de l’entitat, Carme Forcadell, s’adreça als manifestants i es conjura per aconseguir la independència en un esforç col·lectiu. El vídeo fa un repàs d’imatges de la manifestació amb la música de fons de la cançó ‘País Petit’ de Lluís Llach.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4042148/20120923/lassemblea-enllesteix-video-resum-manifestacio-historica-lonze-setembre.html

 

Carme Forcadell debatrà dimarts amb els lectors de +VilaWeb

La presidenta de l’ANC protagonitza el programa ‘Implicats’ de VilaWeb TV del mes de setembre

La presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, Carme Forcadell, debatrà dimarts amb quinze lectors membres de +VilaWeb, durant la gravació del programa ‘Implicats‘ de VilaWeb TV. Els lectors que vulguin participar en el debat han d’enviar un correu a suport@mesvilaweb.cat. Amb posterioritat a la gravació del programa, que començarà a les set de la tarda, Forcadell farà una trobada oberta a tots els membres de +VilaWeb que vulguin assistir-hi.

Entre altres ja han passat pel programa Isona PassolaTortell PoltronaJosep Maria Vila d’Abadal, Eudald CarbonellMiquel CalçadaAfons López TenaBiel BarcelóAlfred BoschMònica Oltra Xavier TriasArcadi Oliveres i Alfons López Tena

http://www.vilaweb.cat/noticia/4041060/20120918/carme-forcadell-debatra-dimarts-lectors-vilaweb.html

 

 

Sant Jaume de Llierca es declara territori lliure català

laGarrotxa.info.  El darrer Ple de l’Ajuntament de Sant Jaume de Llierca (la Garrotxa) va aprovar, amb els vots favorables de Junts per Sant Jaume-AM (al Govern i propers a Esquerra) i Convergència i Unió, declarar el municipi territori català lliure i sobirà.

Segons l’alcalde i president comarcal d’Esquerra, Ferran Puig, el 45% de participació i el 92,5% de vots favorables a la secessió durant la consulta popular sobre la independència catalana, celebrada el desembre del 2009 al poble dóna “força” al consistori a “subscriure la present declaració del municipi com a territori català lliure i sobirà”.

Puig, que va reconèixer que “vivim una gravíssima situació social i econòmica com a conseqüència de la pertinença a l’Estat Espanyol” i va alertar que, també, “vivim en un context d’emergència nacional”.

http://www.naciodigital.cat/noticia/47048/sant/jaume/llierca/declara/territori/lliure/catala

Campanya de relacions públiques

El Rei ve a Catalunya una setmana després de la carta

Mas i el Rei, en una foto d’arxiu

El rei Joan Carles I serà la setmana vinent a Barcelona, set dies després de la carta oberta en la qual titllava de “quimera” la secessió de Catalunya. La declaració reial es va produir dos dies abans de la reunió entre Rajoy i Mas.

Segons l’agenda oficial del monarca, dimarts presidirà el lliurament del IV Premi Internacional Comte de Barcelona al cardenal Tarsicio Bertone. Dijous, per la seva banda, inaugurarà la nova terminal de contenidors del Moll Prat del Port de Barcelona.

La visita del Rei arriba una setmana després de la carta publicada al seu lloc web on va dir que “en aquestes circumstàncies, el pitjor que podem fer és dividir forces, encoratjar dissensions, perseguir quimeres, aprofundir ferides. No són aquests temps bons per escodrinyar en les essències ni per debatre si són llebrers o conillers que amenacen el nostre model de convivència”.

En les seves dues visites a Barcelona de la setmana vinent, el Rei es veurà amb el president de la Generalitat, Artur Mas, qui a partir de dimarts i fins dijous també haurà d’afrontar el debat de política general.

http://politica.e-noticies.cat/campanya-de-relacions-publiques-68236.html

 

 

Setmana decisiva de la política catalana

Els grups favorables a l’autodeterminació preparen una resolució en clau sobiranista per al Debat de política general

Després de la manifestació independentista històrica de l’Onze de Setembre i del fracàs del pacte fiscal en la reunió del president Mas amb Mariano Rajoy a Madrid, el parlament s’haurà de pronunciar per definir quin serà el camí de la política catalana, com a mínim, dels pròxims mesos. El Debat de política general que comença demà al Parlament de Catalunya serà l’escenari del primer pronunciament sobiranista de la cambra en una resolució que estan negociant els partits favorables a l’autodeterminació.

El sentit del pronunciament no serà encara per l’estat propi, sinó que s’afirmarà la voluntat d’exercir el dret d’autodeterminació i que Catalunya emprengui el seu propi camí. Oriol Pujol (CiU) va confirmar ahir aquesta iniciativa que, segons ell, va en la línia de ‘Catalunya nou estat de la Unió Europea’.

La resolució serà votada el dijous 27 de setembre, l’últim dia del Debat de política general, que és quan es fan les votacions de les resolucions presentades pels grups.

Per una banda, la resolució vol deixar clar el suport i la connexió del parlament amb la manifestació massiva de l’Onze de Setembre, així com constatar que s’ha tancat el camí de l’encaix a Espanya. A més, pretén fer visible l’aliança dels favorables a exercir el dret d’autodeterminació.

López Tena: ‘Les converses han de ser discretes per arribar a bon fi’

El diputat Solidaritat Catalana (SI), Alfons López Tena, va explicar que ‘la pitjor cosa que es pot fer és negociar davant els mitjans’, després de ser preguntat per la publicació de la noticia que assegura que CiU, ERC, ICV i SI estan preparant la proclamació pel dret a decidir durant el pròxim Debat de Política General. El diputat es va limitar a recordar que CiU, SI, ICV i ERC van donar suport a la manifestació de l’Onze de Setembre i que ‘qualsevol resolució al Parlament es tirarà endavant amb l’acord d’aquests quatre partits’. ‘Permeti’m que no sigui més explícit perquè les converses han de ser discretes per arribar a bon fi’.

Navarro, obert a consultar sobre la independència sempre que hi hagi una majoria clara

El primer secretari del PSC, Pere Navarro, s’ha mostrat obert a acceptar una consulta sobre la independència de Catalunya sempre que hi hagi una majoria al Parlament que reclami el dret a decidir de manera clara. ‘Si després de les pròximes eleccions, siguin quan siguin, hi ha una majoria dels partits que s’han declarat obertament independentistes, s’haurà d’establir algun sistema democràtic perquè el poble de Catalunya s’expressi’, ha dit.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4042238/20120924/setmana-decisiva-politica-catalana.html 

 

 

Mas crea un «servei d’informació»

Quico Sallés. El Govern organitza el PIC Xammar, un programa de contra-intel·ligència per contenir la propaganda de l’Estat espanyol respecte Catalunya

Mas, entrant al seu despatx de presidència amb dossiers sota el braç. Foto: Jordi Bedmar/Presidència

El fundador del PP, Manuel Miliàn Mestre, demanava aquest dissabte que el Govern de la Generalitat articulés un servei d’intel·ligència i informació per generar imatge des de Catalunya davant el procés que el país ha encetat després de la Diada. Una proposta feta per intentar contenir la informació que genera l’Estat espanyol a l’àmbit internacional i que podria perjudicar futures necessitats internacionals de Catalunya. Immediatament, un dels principals spin-doctors del partit de govern (CiU), Agustí Colomines, replicava via Twitter a “l’amic Manolo” que “ja fa temps que s’hi està treballant”. I és que el Govern ja ha posat fil a l’agulla i ha creat el Programa Internacional de Comunicació, que té precisament aquest leitmotiv.

Aquest programa, també ideat a través de la sectorial d’afers internacionals del partit, serà batejat amb el nom Eugeni Xammar, un dels corresponsals més important que ha donat el periodisme català i que va realitzar tasques diplomàtiques a la Societat de Nacions i les Nacions Unides. Revestit com un projecte per evitar que la imatge sigui contaminada, el Govern vol utilitzar-lo com un canal per tal d’emetre el seu propi relat sobre el procés de Catalunya.

Mas, amb aquest servei d’intel·ligència, vol contrarestar la informació que es pot generar des de l’Estat espanyol contrària als interessos catalans a les institucions internacionals. “No serà només un servei de propaganda, sinó que intentarà comunicar directament amb els mitjans internacionals i procurarà oferir informació d’origen sense que hagi de passar pel sedàs dels canals diplomàtics o d’informació de l’Estat espanyol”, asseguren fonts del Govern. De moment, el PIC Xammar té una data de caducitat de dos anys.

http://www.naciodigital.cat/noticia/47046/mas/crea/servei/informacio

 

 

Eleccions a corre-cuita

Els partits acceleren la maquinària en vista del més que probable avançament electoral

CiU vol aprofitar l’onada sobiranista de la Diada

La cita ha agafat el PSC amb el peu canviat i sense primàries

MARC BATALLER


 Una de les últimes sessions al Parlament Foto: ARXIU.

La setmana que avui comença serà clau per a l’esfera política catalana. El debat de política general, que se celebrarà de dimarts a dijous al Parlament, marcarà un abans i un després si, com indiquen totes les travesses, Artur Mas convoca eleccions per al 25 de novembre. La manifestació independentista de la Diada ha sacsejat totes les plaques tectòniques i ha provocat una onada sobiranista que CiU no vol deixar escapar. La federació, que aposta obertament per crear estructures d’estat, pretén aprofitar aquesta alenada d’aire fresc i obtenir el suport dels ciutadans en vista d’uns comicis que es presenten més plebiscitaris que mai: sobiranisme sí, sobiranisme no.

Els nacionalistes són els únics que s’han mostrat obertament partidaris d’avançar les eleccions, mentre que la resta preferirien esperar, sobretot el PSC. Els socialistes no s’han acabat de situar del tot en el debat nacional i podrien ser els grans perjudicats d’aquest maremàgnum que ens ve a sobre en els pròxims mesos. També han quedat sense primàries, cosa que facilitaria que Pere Navarro fos el candidat.

Clam sobiranista al Parlament

El debat de política general podria visualitzar un front sobiranista com a resposta al clam que es va viure durant la Diada. Les forces parlamentàries que van donar suport a aquella marxa, CiU, ERC, ICV-EUiA i SI, estan negociant una resolució, que vagi més enllà del dret a l’autodeterminació i que s’encamini cap a l’estat propi. Alguns grups ja s’han reunit per posar fil a l’agulla, però esperaran a la intervenció de demà del president per acabar de definir el gros del text. Un dels principals punts de divergència, sobretot entre ERC i CiU, és que els republicans volen que hi aparegui el lema de la manifestació, Catalunya, nou estat d’Europa, i que es posi data al referèndum o la declaració d’independència. De moment no hi ha acord.

Però ICV també vol incloure el PSC en aquest consens sobiranista i ahir va presentar el seu document. Un dels punts més destacats seria la creació d’una comissió d’estudi parlamentària sobre el dret a decidir.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/578466-eleccions-a-corre-cuita.html

 

 

El camí cap a la independència passa pel consens amb Espanya i Europa i el referèndum 

Televisió de Catalunya

 

Una possible independència de Catalunya obre un escenari desconegut a escala europea i hi ha moltes incògnites a l’aire sobre el procediment, les condicions i les conseqüències del procés. Experts en dret constitucional consultats per TV3 aposten per buscar el màxim consens amb Espanya i la Unió Europea; explicar els pros i els contres de la independència a la ciutadania i culminar el procés amb la convocatòria d’un referèndum.

Desaconsellen la via de la declaració unilateral d’independència al Parlament. Pel catedràtic Joan Vintró, aquesta opció no té cabuda dins del marc constitucional i la reacció jurídica més probable del govern espanyol seria intentar impugnar-la. Vintró posa l’accent que el millor camí seria el del referèndum. 

El seu col·lega Xavier Arbós és del mateix parer i va més enllà. Assegura que sense consultar a la ciutadania el procés perdria legitimitat i suport entre una opinió internacional que no veu malament que els pobles decideixin si ho fan de forma pacífica i democràtica.

El problema amb l’opció del referèndum és qui el convoca. En altres països, com Escòcia o el Quebec, ningú discuteix que es pugui fer, però a Espanya sí. És per això que caldria unanegociació entre els governs espanyol i català perquè, en el marc de la Constitució i l’Estatut, es convoqués la consulta.

Un altre punt important del procediment seria posar-se d’acord amb una pregunta acceptable per totes dues parts. També buscar l’enteniment en el nivell de participació mínim i imprescindible per donar credibilitat al resultat així com en la majoria que es considera suficient per acceptar que el poble de Catalunya efectivament vol la independència.

La seva recepta és debat i diàleg, tant amb Espanya com amb la Unió Europea. També parlar clar als ciutadans sobre tots els escenaris possibles, positius i negatius que es poden derivar d’una Catalunya independent.

http://www.324.cat/noticia/1901433/politica/El-cami-cap-a-la-independencia-passa-pel-consens-amb-Espanya-i-Europa-i-el-referendum 

 

 

 

 

 

El dret a decidir i la independència protagonistes al Parlament. Serà possible l’acord?

Els grups parlamentaris buscaran el màxim consens entorn al dret a l’autodeterminació durant el proper Debat de Política General

De ben segur que el proper dijous es votaran desenes si no centenars de propostes de resolució al Parlament durant el darrer dia del Debat de Política General. Algunes demanaran el posicionament sobre les retallades, la llengua i l’educació, però el focus mediàtic se situarà amb molta probabilitat en aquelles que parlin de l’exercici del dret a decidir i la independència de Catalunya. De fet, CiU, ICV-EUiA, ERC i SI han començat a treballar per arribar a una proposta conjunta centrada en el dret a decidir. Les converses encara són incipients i els grups hauran de decidir si prefereixen un acord de màxims que fixi calendari i instruments concrets, o si deixen obert el procés per incloure el PSC.

CiU vol donar sentit a la manifestació de la Diada

La federació nacionalista ha assegurat aquest diumenge a través del president del grup parlamentari, Oriol Pujol, que la resolució que s’acabi votant el proper dijous ha de servir per “donar sentit i sortida” al que va passar en la manifestació de la Diada. Fins i tot ha explicat que és probable que inclogui el mateix lema que va obrir la mobilització del passat Onze de Setembre: ‘Catalunya nou estat d’Europa’.

CiU ha explicat que negociarà amb la resta de grups fins al darrer moment per intentar atraure aquells que, com el PSC, de moment no s’han mostrat partidaris de posicionar-se a favor de l’autodeterminació de Catalunya.

ICV-EUiA proposa la creació d’un grup de treball sobre el dret a decidi

ICV-EUiA s’ha mostrat sempre del costat del dret a decidir. En aquesta ocasió proposen, entre d’altres, la creació d’una comissió d’estudi formada per tots els grups parlamentaris i centrada exclusivament en l’exercici del dret a decidir.

Els ecosocialistes no demanen cap calendari concret per a la convocatòria d’un referèndum i reclamen que l’exercici del dret a decidir no malmeti la cohesió social a Catalunya. A més, destaquen que “qualsevol avenç cap a més estructures d’estat implica la necessitat de defensar, i no pas desmantellar, les estructures d’estat de les que Catalunya ja disposa, en especial les de tots els serveis públics que conformen l’estat del benestar”.

La voluntat d’ICV-EUiA és sumar a l’acord, a més de CiU, ERC o SI, al PSC, que opinen que es pot sentir “còmode” acceptant que es doni veu als ciutadans perquè decideixin quines són les estructures d’estat que volen per a Catalunya. En tot cas, fons d’ICV-EUiA asseguren que les negociacions formals amb la resta de partits per a consensuar una moció no s’han produït.

ERC vol un compromís de màxims

A ERC li agradaria que la resolució fos de màxims, és a dir, que inclogués un calendari concret i les eines perquè els catalans poguessin exercir el seu dret a l’autodeterminació. Tot i que els agradaria que es fixés la convocatòria d’un referèndum, conscients del seu pes al Parlament, els republicans no obstaculitzaran cap resolució que tingui el vistiplau de la majoria.

A més, demanen als socialistes que abandonin les seves postures allunyades del dret a decidir i que s’apropin a la “democràcia” per garantir que els ciutadans puguin expressar lliurement si volen o no que Catalunya esdevingui un estat independent d’Europa.

SI demanarà un compromís per la independència

El portaveu de Solidaritat Catalana per la Independència, Alfons López Tena, ha apel·lat a la discreció per evitar valorar qualsevol acostament sobre una possible proposta de resolució conjunta entorn al dret a decidir. “Lla pitjor cosa que es pot fer és negociar davant els mitjans”, ha explicat aquest diumenge. El diputat s’ha limitat a recordar que CiU, SI, ICV i ERC van donar suport a la manifestació de l’11 setembre i que “qualsevol resolució al Parlament es tirarà endavant amb l’acord d’aquests quatre partits”.

En tot cas, la proposta ‘estrella’ de SI de cara al Debat de Política General serà la que cerca un compromís explícit per lluitar per la independència de Catalunya. El passat 13 de setembre, els diputats de SI, Alfons López Tena i Uriel Bertran, i l’alcalde d’Arenys de Munt, Josep Manel Ximenis (CUP), van anunciar que presentarien al Parlament i als ajuntaments que s’adhereixin a la iniciativa, una moció per formar un govern d’unitat nacional que declari la independència de Catalunya com a més tard durant la tardor del 2014. Aquesta és la veritable resposta que, segons SI, caldria donar a la manifestació del passat Onze de Setembre.

Navarro es mostra obert a acceptar el dret a decidir sempre que hi hagi una majoria clara al Parlament que el reclami

El primer secretari del PSC, Pere Navarro, s’ha mostrat obert a acceptar una consulta sobre la independència de Catalunya sempre que hi hagi una majoria al Parlament que reclami el dret a decidir de manera clara. “Si després de les properes eleccions, siguin quan siguin, hi ha una majoria dels partits que s’han declarat obertament independentistes, s’haurà d’establir algun sistema democràtic perquè el poble de Catalunya s’expressi”, ha opinat aquest diumenge durant l’acte d’homenatge a les víctimes de la riuada que va afectar el Vallès l’any 1962. El líder socialista també ha afirmat que és compatible la defensa del federalisme que fa el PSC amb el fet que algun militant es declari independentista.

“Si CiU és independentista, ha d’anar a les eleccions amb un programa que inclogui un calendari per a la independència”, ha demanat Navarro. Les posicions “clares” són les que ajudaran els ciutadans a entendre què opina realment cada partit sobre la independència i el dret a decidir.

Populars i Ciutadans pura marginalitat 

http://www.directe.cat/noticia/238858/el-dret-a-decidir-i-la-independencia-protagonistes-al-parlament-sera-possible-lacord

 

 

Òptica i optometria

Marta Rojals.

Aquests trenta-cinc anys de diferència de mentalitats són un abisme.

Vegem com un ex-director de Radio Nacional de España ens il·lustra des d’ABC Punto Radio la ‘indisoluble unidad de España’ segons la Sagrada Constitución. Tothom dret:

[I Jehovà digué a Moisés:]

‘Cualquier tontería que se le ocurra a Mas o a cualquier nacionalista del mundo […] requiere ni más ni menos que dos tercios de la cámara, dos tercios de otra, elecciones, otros dos tercios de la primera cámara, otros dos tercios de la segunda, referendum nacional…, es decir: que no cambian la constitución española ni ‘jartos’ de güisqui.’

Heus aquí una manera fina i elegant de dir que ‘la parte contratante de la primera parte’ ho va deixar tot ‘atado y bien atado’, i que si vols emancipar-te et serà més fàcil donar-te de baixa de Vodafone.

Perquè el jovent se’n faci una idea, quan aquesta simpàtica carta magna segellava la unió eterna entre els pobles, a Espanya el matrimoni era una institució indissoluble ‘por la gracia de Dios’. Però la civilització empeny, i vet aquí que tres anys després va arribar la llei del divorci, i amb aquesta la pau a moltes llars. La societat evoluciona, la llei evoluciona. Això és així aquí i a la Xina Popular… Ai, calla… d’això… És igual, deixem-ho estar.

El cas és que dijous, quan el president de la Generalitat es va trobar en la necessitat d’explicar a Madrid en què consistia la democràcia –com en Coco: tancs: caca; voluntat majoritària, pacífica i democràtica: bé–, a molts ens va caure l’ànima als peus: encara estem així? Una cosa són els carques que dicten titulars histèrics sobre l’home del sac, però de les generacions educades en democràcia no ens esperàvem pas haver de partir de tan enrere. O potser sóc jo, que baixo de l’hort.

Total, que aquests trenta-cinc anys de diferència de mentalitats són un abisme. Allà on es veu la mar de natural ribotar estatuts, tancar diaris, subvencionar fundacions feixistes i insinuar d’anul·lar eleccions, i alhora es percep com una aberració il·legal fer un referèndum democràtic, el problema ja és més competència de l’òptica i de l’optometria que no pas nostre. Per tant, com va dir el president: ‘Organícense ustedes como quieran, que esto mucho más no da de sí.’ I qui necessiti ulleres, que vagi a l’òptic, però que no ens imposi de veure-hi borrós ‘in aeternum’ per una sacralitzada llei.

http://www.vilaweb.cat/mailobert/4042209/optica-optometria.html 

 

 

Ingressos i despeses addicionals de l’estat català

@perecardus

Un estudi de les economistes Núria Bosch i Marta Espasa constata que el guany d’un estat català seria de 13.617 milions d’euros de mitjana anual, el 7,1% del PIB

El debat sobre la independència és al centre de la vida política, social i econòmica de Catalunya. Els arguments i les estratègies comencen a fer-se visibles entre els partidaris i els detractors de l’estat català. Per contribuir a aquest debat amb dades sobre la taula, les professores d’Economia de la Universitat de Barcelona, Núria Bosch i Marta Espasa, han estudiat la viabilitat econòmica de la independència (dossier, pdf) per a la Fundació CatDem. Per fer-ho, han calculat els ingressos i les despeses addicionals que tindria el nou estat i n’han extret algunes conclusions.

Bosch i Espasa expliquen que han volgut respondre tres preguntes: si els ingressos públics potencials que es generarien permetrien mantenir l’actual estat de benestar; les despeses addicionals que tindríem com a estat; i amb quins estats actuals europeus ens podríem equiparar.

Per als càlculs de l’informe, les dues economistes han partit dels estudis sobre la balança fiscal fets per la Generalitat de Catalunya per al període corresponent a 2006-2009. També han considerat oportú fer els càlculs amb la hipòtesi que es mantenen el mateix sistema fiscal, la mateixa pressió fiscal i el mateix nivell de serveis públics que hi ha actualment. A més, el càlcul es fa comptabilitzant tan sols els fluxos d’ingressos i despeses, i no la valoració de la distribució patrimonial que tindria lloc entre Catalunya i Espanya en cas d’una independència.

Quins ingressos addicionals tindria l’estat català?

Actualment els catalans paguen impostos a l’estat espanyol, a la Generalitat i als governs locals. Dels impostos pagats a l’estat espanyol, una part torna a Catalunya en forma de despesa pública feta directament pel govern espanyol, i en forma de transferències de recursos, cap a la Generalitat, els governs locals i el sector privat. Una altra part no retorna, i contribueix a finançar les despeses generals de l’estat i a l’anomenada ‘solidaritat’ entre territoris. En termes generals, els ingressos addicionals que tindria Catalunya serien els impostos que es paguen actualment a l’estat espanyol, menys les transferències de recursos que fa l’estat a la Generalitat, ja que aquestes, evidentment, deixarien de fer-se.

Llista d’ingressos:
· Els ingressos generats per l’IRPF
· L’impost de societats
· L’impost sobre la renda de no residents
· Les quotes de drets passius dels afiliats de mútues de funcionaris
· L’IVA
· Els impostos especials
· L’impost sobre primes d’assegurances
· La imposició sobre tràfic exterior i la cotització sobre el sucre i la isoglucosa
· Les taxes i altres ingressos
· Els ingressos d’organismes autònoms, agències estatals i organismes públics
· Els ingressos per cotitzacions a la Seguretat Social
· Els ingressos d’explotació de les empreses públiques, considerant Ports de l’Estat i AENA

Segons els càlculs, àmpliament explicats i justificats en l’informe, tots aquests ingressos addicionals sumats representen un valor de 49.270 milions d’euros per l’any 2006; 53.915 milions d’euros el 2007; 46.920 milions d’euros el 2008; i 40.877 milions d’euros el 2009.

Quines despeses addicionals tindria l’estat català?

Si Catalunya fos un estat, la Generalitat hauria d’assumir una sèrie de competències que actualment encara són en mans de l’estat espanyol, com les beques, o d’altres que són pròpies d’un estat, com ara justícia, defensa, seguretat ciutadana, institucions penitenciàries i política exterior. En l’estudi es fa un càlcul aproximatiu de l’increment de despesa que suposaria per a la Generalitat assumir totes les funcions d’un estat.

Llista de despeses:
· Justícia. La principal actuació en termes de volum de despesa que no ha estat traspassada a la Generalitat és el programa de tribunals de justícia i del ministeri fiscal, en el qual la partida més important és el pagament de sous i salaris del personal no traspassat a les comunitats autònomes, és a dir, jutges, secretaris judicials i fiscals.
· Defensa. Si s’assumeix la hipòtesi que el govern català tindria un comportament similar a l’espanyol i hi destinaria la mateixa quantitat de recursos per capita, el càlcul es fa amb el percentatge de població catalana sobre el total de despesa en defensa de l’estat espanyol.
· Seguretat ciutadana i serveis penitenciaris. Atès que institucions penitenciaries són un servei plenament traspassat a la Generalitat, no s’ha d’imputar cap mena de cost per aquest concepte. Per tant, només resta imputar la part corresponent a seguretat ciutadana que correspon a la despesa vinculada als cossos de policia espanyola i guàrdia civil que l’estat espanyol fa directament a Catalunya.
· Política exterior. Es fa el càlcul suposant que el govern català tindrà les mateixes pautes que el govern espanyol i, per tant, es fa el càlcul a partir del percentatge de població catalana sobre la despesa total dels programes espanyols de política exterior.
· Protecció i promoció social. Aquí s’han calculat les pensions, els serveis socials i la promoció social, el foment de l’ocupació, l’accés a l’habitatge i el foment de l’edificació, i la gestió i l’administració de la Seguretat Social. En aquest punt s’ha fet la hipòtesi que la Generalitat assumeix els compromisos contrets per l’estat espanyol amb tots aquests col·lectius beneficiaris.
· Sanitat, educació i cultura. Són unes competències totalment traspassades a la Generalitat i no té sentit imputar el cost que actualment continua fent l’estat en aquests àmbits, excepte en dos casos: sistema de beques i l’assistència hospitalària de les forces armades.
· Política econòmica. Els programes destinats als sectors econòmics, les infraestructures, el transport, la recerca, el desenvolupament i la innovació.
· Actuacions de caràcter general. Per exemple, els programes d’alta direcció, els serveis de caràcter general, l’administració financera i tributària i les transferències a altres administracions públiques.
· Deute públic. Es considera que Catalunya s’haurà de fer càrrec d’una part del deute que té l’estat espanyol i assumir un cost de finançament anual en concepte d’amortització i de pagament d’interessos. S’ha calculat aplicant el pes de les despeses de l’estat a Catalunya en el període 2002-2005 sobre el total del cost financer anual del deute.
· Agència Tributària. És necessària per fer la gestió i recaptació dels impostos. També s’ha calculat l’aportació que fan tots els organismes estatals que actuen a Catalunya.
· Seguretat Social i els seus organismes. Es calcula amb la hipòtesi que es mantindrà el nivell actual de prestacions.

El resultat de l’estimació és que, entre l’any 2006 i el 2009, les despeses addicionals que hauria d’assumir la Generalitat van augmentar considerablement, en passar de 30.304 milions d’euros l’any 2006 a 39.955 milions d’euros l’any 2009. Les principals causes de l’increment van ser l’augment de recursos que va necessitar el servei públic d’ocupació per pagar les prestacions d’atur.

Els ingressos addicionals superen sempre les despeses

En qualsevol cas, els ingressos addicionals superen les despeses en tots els anys analitzats. El guany que obtindria Catalunya com a estat independent varia en funció de la conjuntura econòmica. Així, l’any 2007 el guany hauria estat de 21.071 milions d’euros, mentre que el 2009, tan sols de 922 milions d’euros. Aquest comportament es conseqüència de la caiguda dels ingressos impositius per la crisi econòmica i l’augment de les despeses vinculades a les prestacions d’atur, juntament amb les mesures anticícliques que va impulsar el govern espanyol.

Una mitjana anual de 13.617 milions d’euros, el 7,1% del PIB

Les professores Bosch i Espasa consideren que té sentit calcular la mitjana de guany del període 2006-2009, que recull anys de bonança i anys de crisi econòmica. Això és, en termes d’euros constants de 2009, 13.617 milions d’euros, que representen el 7,1% del PIB.

La conclusió final de l’estudi és que Catalunya, com a estat independent i partint de l’actual pressió fiscal i model de despesa del sector públic espanyol, obtindria clarament uns ingressos addicionals nets que es podrien dedicar a incrementar els serveis públics -més serveis, o de més nivell, o de més qualitat- o a abaixar els impostos.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4042237/20120924/ingressos-despeses-addicionals-lestat-catala.html

 

Sobirania per impulsar l’economia

L’atur de llarga durada, és a dir, aquell que castiga les persones que fa més d’un any que busquen feina, ja afecta més de la meitat dels desocupats. Una part molt important, a més, es concentra entre les persones de més de 55 anys, que, d’entrada, tenen més difícil trobar feina, fins i tot quan el moment econòmic és bo. Alhora, segons l’últim informe de Càritas, el nombre de persones que atén no para de créixer mes rere mes després que va començar a disparar-se entre els anys 2007 i 2008, la gent pobra és cada cop més pobra i el nombre de llars on tots els seus membres estan a l’atur no deixa d’augmentar.

Aquesta situació crítica només se soluciona amb una política decidida de creixement. No serveix de res atribuir les culpes als aturats, insinuar que són ganduls que viuen de l’Estat, fer aflorar llocs de treball fantasma per maquillar unes estadístiques desastroses o inventar-se estrafolàries iniciatives –com ara fer netejar boscos als aturats– que busquen més satisfer l’opinió pública que resoldre el problema.

L’Estat espanyol només sap retallar i ajustar, però no dóna cap solució per incentivar l’economia productiva. Aquesta és una altra raó que explica l’efervescència del sentiment independentista al nostre país: la convicció que si poguéssim administrar els nostres propis recursos, aquells que van a sufragar ruïnoses obres faraòniques d’arrel electoralista, les coses ens anirien molt millor amb total seguretat. És aquesta desastrosa realitat econòmica, aquesta absència de crèdit i d’iniciativa –que no se soluciona enarborant cap Constitució–, el que hauria de preocupar Mariano Rajoy i tots els que l’aplaudeixen.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/7-editorials/577974-sobirania-per-impulsar-leconomia.html 

 

 

El mirall eslovè

Sobirania i Justícia organitza una altra conferència per debatre la construcció del futur estat català

Es fixen en el cas d’Eslovènia

Un dels objectius és treballar pel reconeixement internacional

MARC BATALLER

Com serà l’endemà de declarar la independència? Com s’articularan les estructures del futur estat? Com es podrà aturar la reacció espanyola? L’entitat Sobirania i Justícia busca resposta a aquestes i moltes més preguntes a través de la segona conferència internacional que organitza el divendres 5 d’octubre a Barcelona amb el títol Building a new state –la primera es va fer el mes de novembre–. L’associació tenia clar que havien d’apostar per explorar aquest estadi de futur, que encara és molt verd.

Segons explica la vicepresidenta de l’organisme, Isabel-Helena Martí, s’ha treballat en quatre àmbits que permetin una transició ordenada de la Catalunya autonòmica a la independent. Els plans econòmics i jurídics van centrar la primera d’aquestes conferències, mentre que la del mes d’octubre tractarà dels altres dos eixos: el pla de contingència i el de reconeixement internacional.

Sobirania i Justícia vol tenir sobre la taula un protocol de contingència, perquè el més possible és que l’Estat no accepti el procés català i s’haurà d’estar preparat per a un escenari en què “ens facin la guitza”. Aquesta ofensiva podria consistir a utilitzar totes les estructures d’estat espanyoles en contra de l’“estabilitat” de Catalunya. Per exemple, poden tancar l’espai aeri o tallar la major part de l’energia de gas natural que prové del nord d’Àfrica. “Hem de poder fer front a una situació d’aquest tipus, que només es produiria durant els primers mesos d’independència. Quan arribéssim a un acord amb la Unió Europea tot estaria solucionat”, subratlla Isabel-Helena Martí.

Un dels principals protagonistes de la conferència serà l’exvicepresident econòmic d’Eslovènia Joze Mencinger, que explicarà com va arribar el país a la independència. Abans de la secessió, Eslovènia tenia molts punts que es poden equiparar al cas català: era el motor econòmic de l’antiga Iugoslàvia i amb un 8% de la població generava el 23% del PIB i el 25% de les exportacions; era una societat que tenia un tarannà molt més liberal i una societat civil dinàmica, i també hi havia l’anhel d’independència.

http://www.elpuntavui.cat/component/elpunt/article/-/-/578406.html 

 

L’ACM també defensa la viabilitat de l’estat propi

L’entitat creu que els ajuntaments donarien un millor servei als veïns

M.B


 El president de l’ACM, Miquel Buch Foto: QUIM PUIG / ARXIU.

“No volem canviar un conseller per un ministre, sinó que els nostres veïns tinguin una vida millor.” Aquesta frase del president de l’Associació Catalana de Municipis (ACM), Miquel Buch, resumeix l’aposta que també fa ara l’entitat municipalista per l’estat propi. Per Buch, si Catalunya aconseguís la independència els ajuntaments hi sortirien guanyant i tindrien moltes més estructures per poder satisfer les necessitats dels veïns. “L’Estat espanyol ens maltracta habitualment”, destaca Buch.

El també alcalde de Premià de Mar posa damunt la taula xifres per demostrar aquesta tesi. Compara la situació que viuen els consistoris bascos –amb el finançament del concert econòmic– amb la dels catalans. Recorda que els bascos reben 600 euros per habitant cada any, mentre que Catalunya es queda amb només 200. “Quantes coses es podrien fer amb aquests diners…”, es lamenta Buch.

Però també hi hauria altres avantatges, assegura. No s’hauria de ser objecte d’una reordenació territorial com la que prepara el PP, que podria provocar la desaparició dels municipis més petits. “El govern espanyol culpa els consistoris de l’endeutament, però només representen el 3,4% del total. La resta són comunitats autònomes i l’Estat”, remarca, i hi afegeix: “El deute de Madrid és un 25% superior al de tots els ajuntaments catalans junts.”

Atesa aquesta situació, l’ACM, que és propera a CiU, considera que només hi ha un camí: el de la sobirania plena.

Però quin paper haurien de jugar els consistoris en aquesta possible transició cap a l’estat propi? El president de l’associació manté que hi han de tenir una participació destacada a través del Consell de Governs Locals, un òrgan que aglutina un centenar de representants del món local: “Hem d’ajudar a construir el país.”

Amb aquesta declaració d’intencions, l’ACM s’uneix a l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), l’altra entitat municipalista que advoca sense embuts per la construcció d’un estat català.

http://www.elpuntavui.cat/component/elpunt/article/-/-/578502.html 

 

 

 

 

 

 

Xavier Trias: “Barcelona ha d’actuar com a capital de la catalanitat”

En una entrevista a l’ARA, l’alcalde reflexiona sobre els reptes de la ciutat en el camí cap a l’estat propi

C. CAPDEVILA / M. ORTEGA

“Tot va tan ràpid… Si a mi em diuen fa un any que estaríem com estem ara, no m’ho hauria cregut”, diu l’alcalde de Barcelona en una entrevista a l’ARA, en referència al debat independentista que ha pres força arran de la manifestació de la Diada. “Si les declaracions de la gent de l’Estat i del mateix rei en lloc de crear calma creen més excitació i més adhesions, pot passar de tot”, afegeix.

Aquestes són algunes de les declaracions de l’alcalde a l’entrevista:

“Barcelona ha d’actuar desacomplexadament de capital de la catalanitat”.

“Ja no podem tolerar més que ens tractin com els insolidaris. El cansament obliga a prendre posicions”.

“Si la Generalitat tingués un tracte fiscal com cal estaríem millor. Espero que jo també tindria un tracte millor, perquè el tracte que dóna Madrid als municipis no és bo”.

“Barcelona és una marca potentíssima que no es pot quedar enrere. Ha d’estar al servei del govern del país i ajudar Catalunya a sortir de la crisi”.

¿Barcelona entrarà a formar part de l’Associació de Municipis per la Independència? “Es podria fer si realment és possible i és positiu. El que necessito és que aquesta ciutat no faci el ridícul en determinants moments. El que seria dramàtic és que portéssim a votació una cosa i que es perdés, però jo hi votaria a favor”.

“Estic encantat sense Eurovegas”.

“Una cosa és el PSC i una altra cosa el senyor Jordi Martí. M’ho haig d’agafar amb paciència per les dinàmiques internes del PSC”.

http://www.ara.cat/societat/xavier_trias-alcalde_barcelona_0_779322260.html

 

 

La Diada, a tots els racons del món

Bernat Ferrer

Més enllà dels principals mitjans de comunicació globals, la massiva manifestació viscuda a Barcelona també va ser recollida per multitud d’altres diaris d’abast local

Les edicions impreses del Financial Times, Libération i Frankfurter Allgemeine, parlant de la manifestació de la Diada. Foto: Bernat Ferrer/Nació Digital.

La històrica manifestació que va viure Barcelona aquest Onze de Setembre va merèixer ser destacada a bastament pels principals mitjans de comunicació del món, des del The New York Times a The Economist, passant per la BBC o Le Monde, fent que el cas català entrés de cop a l’agenda política mundial.

Però, més enllà d’aquests grans mitjans de comunicació, infinitat d’altres diaris, ràdios i televisions d’abast local també van explicar a les seves audiències què va passar a Barcelona l’Onze de Setembre de 2012. Nació Digital en llista alguns:

Radio Télévision Suisse (Suïssa): Plus d’un million d’indépendantistes dans la rue à Barcelone (vídeo)

Polskie Radio (Polònia): Gigantyczny wiec: Katalonia chce niepodległości

Sfora (Polònia): Nowe państwo w Hiszpanii? Miasto ogłosiło niepodległość

Dnevnik (Croàcia): Katalonija traži neovisnost: Hoće li preživjeti ‘el clasico’?

Politiken (Dinamarca): Politiken.dk i et kogende Barcelona: Her er ovenud fredeligt og festligt

Nuacht 24 (Irlanda): 1.5 milliún Catalónach ag siúl ar son na saoirse

Sveriges Radio (Suècia): Tusentals katalaner protesterar i Barcelona

Praag (Sud-àfrica): Katalaanse dorpe stem vir onafhanklikheid

Дневник (Macedònia): Каталонија е можно да прогласи независност од Шпанија

Plus Info (Macedònia): Премиерот на Каталонија најави кампања за независност

Haaretz (Israel): ברצלונה: מאות אלפים הפגינו למען עצמאות עבור קטלוניה

Sina (Xangai, Xina): 瓜迪奥拉公开支持加泰罗尼亚独立 前巴萨队友公然炮轰

Tanakaryusaku (Japó): カタルーニャ独立デモ150万人 BBCトップニュースも国営放送は過小評

TV Net (Letònia): Pusotrs miljons kataloniešu pieprasa neatkarību no Spānijas (vídeo)

News.ge (Geòrgia): კატალონიის დამოუკიდებლობის მოთხოვნით მასობრივი დემონსტრაცია მოეწყო

La dépêche de Tahiti (Polinèsia francesa): Espagne: une marée humaine catalane crie “Independencia” face à la crise

Lidovky (República Txeca): Katalánci vyšli do ulic: Nejsme Španělé, chceme samostatnost

iDNES (República Txeca): Dva miliony lidí vyšly do ulic Barcelony, chtějí nezávislost Katalánska

SME (Eslovàquia): Tisíce Kataláncov demonštrovali v Barcelone za nezávislosť

NDTV (Rússia): В Каталонии требуют независимости от Испании (vídeo)

Milliyet (Turquia): Katalonya bağımsızlık için yürüdü (vídeo)

Дневник (Bulgària): Фотогалерия: Походът на Каталуня за независимост

Clarín (Argentina): Cataluña desafía al gobierno de Mariano Rajoy con una manifestación separatista

La Nación (Argentina): Cataluña redobla ante Rajoy su apuesta por la independencia

Vanguardia (Mèxic): Cataluña no cesa en sus deseos de independencia

Económico (Brasil): Catalunha pede o divórcio de Madrid

O Globo (Brasil): Imagens do dia – 11 de setembro de 2012

ESPN (Brasil): Em ato pela independência da Catalunha, manifestantes ‘elegem’ Guardiola presidente


“Catalans, si us plau, no marxeu”

El professor Jorge Vestrynge assegura que “Espanya sense Catalunya no és sostenible”

El programa ‘El gran debate’, de Telecinco, va tornar a tractar ahir el tema de la independència de Catalunya, i va ser precisament en aquest context on el professor de ciències polítiques Jorge Verstrynge va demanar “catalans, si us plau, no marxeu, no ens deixeu sols a Espanya, amb tot el que quedaria econòmica i políticament si marxeu”.

A més, Verstrynge va ser contundent dient que “Espanya sense Catalunya no és sostenible” i va assenyalar que “el problema és la voluntat del poble català, i no del poble espanyol”

A aquesta súplica s’hi va afegir el periodista Ignacio Escolar que a més va assegurar que “no es pot mantenir Espanya unida si els catalans no volen ser-hi” i va explicar que “no hi ha mitjans per frenar la independència de Catalunya, no es pot anar contra la voluntat de la gent”.

A la taula de debat també hi havia la professora de Dret Constitucional Montserrat Nebrera, qui va reconèixer que “el sentiment independentista és molt plausible i molt majoritari a Catalunya. I això és un punt de no retorn”. A més, Nebrera va afirmar contundentment que “la voluntat de la gent d’una comunitat política quan es posa en marxa no la para la Constitució en la que ja no creuen”.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/09/_catalans_si_us_plau_no_marxeu_88902.php

 

“Mas planteja que Catalunya tingui el mateix estatus que Puerto Rico”, portada d”El Mundo’

El debat sobiranista a Catalunya continua obrint les portades de la premsa

El Mundo: “Mas planteja que Catalunya tingui el mateix estatus que Puerto Rico”

El País: “Quatre partits negocien la moció del dret a decidir a Catalunya”

El Periódico: “El PSC s’obre a una consulta sobiranista”

La Vanguardia: “El PSC intenta no quedar-se aïllat amb el PP”

La Razón: “Rajoy vol un pressupost ‘sonorament creïble’ per convèncer Brussel·les”

Abc: “La Xina maniobra contra el sector energètic espanyol, segons el CNI”

http://www.ara.cat/especials/portadaaportada/portades_0_779922078.html

 

El president d’«El País» amenaça l’independentisme

B.F. Cebrián avisa que “pot despertar la fera del nacionalisme espanyol” i sosté que l’Estat català seria “decadent”

Juan Luis Cebrián, ideòleg de l’esquerra espanyola, també entra en escena. Foto: Prisa.

El president del diari progressista El País i de la comissió executiva del grup Prisa, Juan Luis Cebrián, també ha cregut necessari irrompre en el debat sobre la independència de Catalunya mitjançant un extens article publicat a l’edició d’avui. A Escolta, Catalunya, avisa el milió i mig de manifestants que van participar a la manifestació independentista de la Diada que “Catalunya no ha tingut ni té poder polític suficient per a separar-se d’Espanya, i no ho farà”, alhora que sosté que l’independentisme català “amenaça amb despertar la fera del nacionalisme espanyol, cosa que tindria conseqüències no desitjables ni per al futur de Catalunya ni per al nostre país en el seu conjunt”

Des del seu punt de vista, hi ha el risc que “el crit d'”adéu Espanya” amb el que Joan Maragall culminava la seva famosa oda, es converteixi ara en un populista i indesitjable “adéu Catalunya” amb el que els perseguidors professionals del poder comencin a arengar les masses”.

Cebrián felicita Rajoy per haver “adoptat un perfil baix que no irriti els ànims”, però creu que, a partir d’ara, “el govern central i les forces polítiques majoritàries a Espanya no poden seguir emparant-se en una actitud defensiva, com si se sentissin injustament assetjats pels pidolaires catalans”.

Per tot plegat, demana una reforma de la Constitució espanyola que compti amb l’aprovació de CDC i PNB que articuli “una Espanya federal”, perquè creu que una Catalunya independent patiria “una immediata absència de l’Europa unida, l’obertura de llargues i pesades negociacions per a la seva incorporació i el molt provable veto de no pocs països centrals, inclòs el nostre. En definitiva, una decadència cada cop més profunda i duradora del que serien els estats català i espanyol”.

L’excepcionalitat basca, “suportable”

Sobre la demana d’un nou pacte fiscal en la línia del concert econòmic que reclamava el Parlament de Catalunya, Cebrián raona que és impossible perquè “faria inviable l’Estat mateix, motiu pel qual cap ocupant de la Moncloa, sigui quina sigui la seva ideologia, acceptarà mai una proposta similar, ni és pensable que la pugui aprovar cap Congrés dels Diputats”. Paral·lelament, reconeix que el concert econòmic del País Basc i Navarra són “una excepció suportable degut al limitat pes del PIB d’ambdues comunitats en el conjunt del país”.

De la Diada a la “primavera àrab”

Dirigint-se explícitament als manifestants de la Diada, els avisa: “Els sentiments de la gent, per majoritaris que siguin, no són suficients per a convertir els seus desitjos en realitat. Necessiten ser vertebrats en un projecte polític i que aquest sigui viable, no sigui que la impossibilitat d’obtenir els seus objectius generi una frustració encara més gran que la que va justificar les manifestacions (…). No passi amb la Diada allò que va passar amb la primavera àrab. Que va ser bonica mentre va durar.

http://www.naciodigital.cat/noticia/47035/president/pais/amenaca/independentisme

 

Escolta, Catalunya

Un pacto de Estado es necesario si queremos afrontar las tres crisis que padecemos: la económica, la institucional de España y la de la construcción de Europa

JUAN LUIS CEBRIÁN 

Las malas inteligencias entre Cataluña y el resto de España nacen, entre otras causas, de una muy importante, que es la ignorancia.(Manuel Azaña, discurso a los republicanos catalanes. 30 de agosto de 1934)

No es lo mismo que el poder emane del pueblo, que resida en el pueblo, y aún menos —cosa imposible— que lo ejerza el pueblo. (Manuel Tuñón de Lara, Historia y Realidad del Poder. Junio, 1967)

Alguna vez he contado un diálogo del que fui testigo hace décadas entre un periodista y el banquero más relevante de la época. Invitados a cenar en casa del financiero, fuimos obsequiados con un espléndido champán francés, en tiempos en los que la clase media española celebraba los festejos con sidra achampañada, pues ni siquiera se podía permitir hacerlo con cava catalán.

—Es muy bueno —reconoció el anfitrión—, aunque muy caro. Todo lo bueno es caro —remachó—, y lo más caro de todo, tener independencia.

El periodista, un castellano viejo de porte austero y comedido, le replicó.

Reclamar la soberanía fiscal cuando Europa pide compartirla parece un contrasentido

—Te equivocas, amigo. La independencia es muy pobre.

Barata o cara, la independencia, en este caso de Cataluña, se ha adueñado del debate político en los últimos días, desde que una enorme manifestación popular la demandara y el propio presidente de la Generalitat se sumara al reclamo, aún sin verbalizar el término. Pacto fiscal, Estado propio, autodeterminación… son vocablos preferidos por los líderes catalanistas a la hora de pronunciarse en torno al caso. Sin duda porque conocen de sobra que la independencia de los países, en un mundo cada vez más globalizado e interdependiente, no es una quimera sino una ensoñación, casi tan grande como la propia soberanía. Hoy en día, lejos de ser independientes, los Estados nación, que padecen una pérdida acelerada de sus poderes tradicionales, son cada vez más fiduciarios de instancias foráneas o en todo caso de instituciones encargadas de administrar lo que ha dado en llamarse la soberanía compartida.

En cualquier caso, el debate está ahí, y sería irresponsable mirar para otro lado o minimizar el significado de las movilizaciones. Una vez despejada la calle conviene saber de qué hablamos. Los sentimientos de la gente, por mayoritarios que sean, no bastan para convertir sus deseos en realidad. Necesitan ser vertebrados en un proyecto político y que este resulte viable, no vaya a ser que la imposibilidad de obtener sus objetivos genere una frustración mayor aún que la que justificó las manifestaciones. La actividad política persigue orientar la dinámica del poder, y sobre el poder precisamente (el de Cataluña y el de España, pero también el de Europa y el de las instituciones y élites no políticas, que otrora se llamó fáctico) es sobre lo que el presidente Mas tiene que articular sus demandas. No le suceda con la Diada lo que con la primavera árabe. Que fue bonita mientras duró.

La singularidad de Cataluña solo puede vertebrarse en

un Estado federal

Todos los análisis indican que el éxito de la demostración del pasado día 11 se debe en gran medida a la habilidad que han tenido los líderes nacionalistas para adjudicar la culpa de la crisis económica, y por ende sus dolorosas consecuencias, al hecho de que el dinero que los industriosos catalanes pagan al poder central no revierte en gran medida en la propia Cataluña y sirve en cambio para financiar servicios sociales y de otro tipo en el resto de las regiones de España. Esto es rigurosamente cierto, tanto en lo que se refiere a Cataluña como a Baleares o Madrid, y es precisamente una de las razones fundamentales de la existencia del estado mismo, encargado de redistribuir con criterios de equidad los recursos de que dispone y de promover la convergencia entre las diferentes autonomías y la igualdad entre los españoles. En la manifestación de la Diada se oían quejas de algunos ciudadanos (muchos de ellos castellano parlantes) que pedían a Madrid les devolviera “nuestro dinero”. Sometidos a la propaganda del populismo rampante olvidaban que “su dinero” (el derivado de sus impuestos) no es en realidad de ellos, sino de todos y la Hacienda pública está encargada de administrarlo, conforme a las leyes y a los acuerdos suscritos con el gobierno de la Generalitat. Por eso, si son de atender las reclamaciones que ésta hace respecto a incumplimientos estatutarios, resulta inaceptable la suposición de que es una injusticia que lo recaudado en un territorio sirva para promover el desarrollo y atender las necesidades de los habitantes de otra parte del Estado.

Para evitar lo que consideran un desequilibrio fiscal, Convergencia i Unió viene haciendo campaña por un pacto fiscal consistente en que el Estado le entregue a la Generalitat la Agencia Tributaria y la titularidad de los impuestos. Los nacionalistas hacen esta sugerencia a sabiendas de que es imposible que ningún gobierno de España la acepte, pero basándose en la existencia del cupo vasco y navarro. Esta anomalía en el funcionamiento del estado moderno es consecuencia de la devolución de los fueros y sobre ella han llamado la atención en numerosas ocasiones las autoridades europeas. Sea como sea, se trata de una excepción soportable debido al limitado peso del producto interior bruto de dichas comunidades en el conjunto del país. La incorporación del mismo sistema a Cataluña haría inviable el Estado mismo, por lo que ningún ocupante de la Moncloa, cualquiera que sea su ideología, aceptará nunca semejante propuesta, ni es pensable que pueda aprobarla en ningún caso el Congreso de los Diputados. Por otra parte, reclamar la soberanía fiscal cuando en toda Europa se oyen voces que solicitan compartirla con las autoridades de la Unión parece un contrasentido.

Un cupo catalán, similar al vasco, haría inviable el Estado mismo

De modo que la solicitud de ese pacto, a la que se sumaron en un principio sectores del Partido Socialista de Cataluña, solo sirve para que la negativa a concederlo se convierta a los ojos del nacionalismo en un nuevo agravio del centro a la periferia. Todo ello no quiere decir que no asistan algunas bien fundadas razones a quienes reclaman una mayor financiación para Cataluña, sobre lo que deben negociar los responsables políticos a fin de buscar soluciones consensuadas. Eso sería lo deseable, aunque lo más previsible, hoy por hoy, es que los acontecimientos nos conduzcan a un temprano adelantamiento electoral en cuya campaña el principal tema de debate sea la demanda de independencia que una considerable parte de la población catalana apoya. A partir de ahí emerge la reflexión sobre el poder político, determinante de las relaciones entre colectivos con intereses divergentes y aún en conflicto. El historiador Tuñón de Lara, en el libro arriba citado, recuerda que la máxima organización de ese poder es el Estado. Añade que es más eficiente cuanto más consenso popular recibe, pero en democracia se basa en el ejercicio de las leyes, que no excluye la coacción física en la forma que estas determinen.

La voluntad de autonomía de los ciudadanos catalanes no es una impostación ni un invento ideológico. Responde a una tradición que echa raíces en una cultura multicentenaria y que, entre otras cosas, alumbró los primeros brotes federalistas con Pi i Margall primero, y Prat de la Riba más tarde. Precisamente este dirigente histórico de la Lliga ha sido citado por Artur Mas como principal inspirador de su comportamiento, al alimón con Francesc Maciá, primer presidente de la Generalitat que proclamó de forma unilateral el 14 de abril de 1931 la “República catalana como Estado integrante de la Federación Ibérica”. El gobierno provisional de la Segunda República Española se apresuró a cortar este conato independentista y lo recondujo hacia la aprobación de un Estatuto de Autonomía que suscitó entonces los recelos de los militares y de los portavoces de la España profunda. Tres años más tarde, Lluis Companys, sucesor de Maciá en el Palau Sant Jaume, viéndose casi arrollado por una insurrección popular de izquierdas, volvió a proclamar “el Estado catalán dentro de la República federal española”. Su gesta duró apenas unas horas pues el Ejército ocupó los edificios oficiales de Barcelona, al tiempo que las autoridades de Madrid suspendían la autonomía y encarcelaban a Companys y Azaña, que se encontraba en la capital catalana en aquellas fechas. La anulación del Estatut duró dieciocho meses, hasta la victoria electoral del Frente Popular.

La separación de España llevaría a Cataluña a una decadencia duradera

El presidente Mas conoce mejor que nadie estos dos únicos precedentes de declaraciones unilaterales de soberanía por parte de Cataluña y aunque en su ambigüedad dialéctica se ha sumado a los entusiasmos populares (“freedom for Catalunya”) ha tenido buen cuidado de no pronunciar la palabra maldita: independencia. Esta ha sido tradicional patrimonio de la izquierda, frente a la exigencia de la potente burguesía local, representada fundamentalmente por Convergencia i Unió, de que se reconozca la singularidad nacional de Cataluña dentro del Estado español. Es la visión particular de España y no la de la propia Cata luña lo que ha distinguido históricamente al catalanismo. Pero esa visión, a mi juicio imposible de vertebrar políticamente si no es en un estado federal, no puede desconocer ingenuamente la profundidad de las raíces del centralismo que ha impregnado la construcción de España desde la llegada de los Borbones. Contemplado de esa forma, Cataluña no ha tenido ni tiene poder político suficiente para separarse de España, y no lo hará. Lo que no significa que no tenga ningún poder.

Hay dos maneras de enfrentarse a la crisis abierta, que puede empeorar si se tiene en cuenta que durante este otoño van a celebrarse elecciones en las otras dos autonomías históricas de España (País Vasco y Galicia). Una vía es la que peligrosamente parece haber elegido el presidente de la Generalitat, e incluso el hasta ahora “españolista” Durán i Lleida, envolviéndose en la cuatribarrada y entregándose al fervor popular que su propio partido agita. Digo que es peligroso porque, aunque eso les otorgue algún rédito electoral, amenaza con despertar a la fiera del nacionalismo español, lo que tendría consecuencias no deseables ni para el futuro de Cataluña ni para el de nuestro país en su conjunto. Hay que reconocer en este punto la prudencia de Mariano Rajoy que, manteniendo la dignidad del Estado en defensa de la Constitución, ha elegido adoptar un perfil bajo que no irrite los ánimos. Pero con prudencia solo no va a solucionarse esto. El gobierno central y las fuerzas políticas mayoritarias en España no pueden seguir amparándose en una actitud defensiva, como si se sintieran injustamente asediados por los pedigüeños catalanes. Tampoco los representantes de estos contribuirán eficazmente a construir en España el estado plurinacional que anhelan trocando el optimismo burgués por el victimismo agraviado. Puede que el presidente Mas tenga razón cuando dice que hay una fatiga mutua entre Cataluña y el resto de España. Conocedor del cansancio de su tierra debería entonces estar más atento al del resto de los ciudadanos. No resulte que a la postre el grito desgarrado de “adeu Espanya” con el que Joan Maragall culminaba su famosa oda, se convierta en un populista e indeseable “adeu Catalunya” con el que los perseguidores profesionales del poder comiencen a arengar a las masas.

Más de tres décadas después de aprobada la Constitución habría que decirle al Partido Socialista y al Partido Popular que esta puede y debe reformarse no solo porque lo pida Merkel sino también cuando lo pidan los españoles. Y que un pacto de Estado es necesario si queremos afrontar debidamente las tres crisis que padecemos: la económica, la institucional de España y la de la construcción de Europa. En ese pacto, que debe incluir a CDC y al PNV, la única propuesta pensable que puede suscitar el consenso, y contribuir a resolver esa trinca de problemas, es la de una España federal.

Dicho esto, la suposición que ha animado a tantos a manifestarse en la Diada, en el sentido de que una Cataluña independiente sería más próspera, solo puede salir de la mente calenturienta de aquellos economistas que creen que la Economía es una ciencia dura y no una rama de la acción política. Si se consumara una separación unilateral de España para Cataluña, supondría su inmediata ausencia de la Europa unida, la apertura de largas y tediosas negociaciones para su incorporación y el muy probable veto de no pocos países centrales, incluido el nuestro. En definitiva, una decadencia galopante y duradera de lo que serían el estado catalán y el español, dando así la razón al protagonista de la anécdota que relataba al principio: la independencia, lejos de ser cara o barata, empujaría a toda la Península hacia la condición de la pobreza.

Juan Luis Cebrián es presidente de EL PAÍS y de la Comisión Ejecutiva de PRISA.

http://elpais.com/elpais/2012/09/22/opinion/1348333116_357693.html 

 

 

Iñaki Gil de San Vicente: «Cal vigilar els militars de ben a prop»

Aleix Ramírez

El dirigent abertzale sosté que les declaracions de l’ultradreta contra Catalunya “només les fan persones que copsen que la realitat social que els envolta ja no és la d’abans”

Iñaki Gil de San Vicente, en un acte de la CUP de Sitges. Foto: Aleix Ramírez/Nació Digital.

Iñaki Gil de San Vicente (Sant Sebastià, 1952), ideòleg de l’esquerra abertzale i membre de la comissió d’Afers Internacionals de Bildu, afirma que un hipotètic govern liderat per la seva formació “és l’única garantia de l’assoliment de l’estat propi basc”.

– Com arriba Euskadi al 21-O?

– Una gran part de la societat basca afronta aquest cita electoral amb molta il·lusió, perquè s’està veient com cada cop més, l’esquerra abertzale està guanyant més protagonisme. A més, la gent està copsant l’esgotament de l’actual model polític, fruit d’una imposició i de l’expulsió de les institucions, de les formacions que en el seu moment representaven el que és avui en dia Bildu

– En quin moment es troba el procés de pau?

– Primer de tot, s’ha de dir que no estem parlant pròpiament d’un procés de pau, sinó d’una recuperació d’uns drets històrics sistemàticament reprimits. Les forces sobiranistes basques portem treballant en base a uns ideals i valors definits des de fa temps. Ens trobem l’oposició dels governs espanyol i francès, que de manera continuada es neguen a acceptar la realitat. Estem en un moment de vital importància, perquè ara és hora que els dos executius exposin amb claredat les seves propostes per solucionar el conflicte, un pas que el poble basc ja fa temps que ha donat.

– El cas Uribetxeberria és un cas aïllat o bé una mostra inequívoca que el govern espanyol canviarà la seva política envers els presos bascos?

– El cas de Josu Uribetxeberria és el mateix que afecta a un gran nombre de presos polítics bascos repartits per diferents presons espanyoles, d’extermini i que pateixen malalties greus o incurables. Aquest cas té més rellevància potser per la maquinària mediàtica generada al seu voltant, però no hem d’oblidar que l’autèntica demanda es troba en l’aplicació de la llei penitenciària espanyola, que independentment del color polític del seu govern, l’Estat espanyol es nega a complir per sistema. L’alliberament d’Uribetxeberria seria un punt d’inflexió, però de moment prefereixo ser escèptic al respecte

– L’excarceració d’Arnaldo Otegui és un altre petit pas pel procés de pau? A curt termini ho veu factible?

– La sortida de la presó d’Arnaldo Otegui ha de ser entesa com la primera de totes les que corresponen, segons l’aplicació de les lleis espanyoles. Com ja he expressat amb el cas Uribetxeberria, no volem fer distincions perquè creiem que la llei no entén de noms i ha de ser aplicada per igual a les més de 700 persones afectades. Crec que és un error intentar reduir el conflicte de la política penitenciària a dos noms, perquè es tracta d’apostar per una solució que a la vegada permeti superar el conflicte espanyol a Euskalherria.

– Què entén per conflicte espanyol?

– Un conflicte que està causat per l’ocupació espanyola d’Euskadi.

– Els sondejos atorguen a Bildu la possibilitat d’arribar a la Lendekharitza. Amb quina actitud rep l’esquerra abertzale aquest missatge?

– Malgrat que se’ns doni aquest paper de favorits, des de l’esquerra abertzale creiem s’ha de ser prudents, sobretot perquè ara vindrà una campanya electoral molt dura, on la resta de partits intentaran criminalitzar Bildu per tal de restar-li vot. A més a més, som conscients que malgrat que es produeixi una victòria abertzale, segurament altres configuraran aliances i pactes, per tal d’evitar una hipotètica formació d’un govern de Bildu o una coalició amb altres formacions de dins l’esfera de l’esquerra abertzale.

– Amb un triomf del PNB, quin seria l’escenari?

– Una victòria del PNB significaria una bifurcació de camins, ja que aquesta formació representa el regionalisme de la burgesia, el qual ara mateix té un arrelament molt profund en les classes populars basques. És probable que, bé per la via del pacte o a través d’una majoria a les eleccions, el PNB arribi a governar i aleshores ja començaríem a parlar, com des de fa 40 anys, d’una entesa entre el govern basc i l’Estat espanyol. Si guanyés Bildu, únicament es treballaria per acabar de definir el que és la nació basca i l’assoliment de l’estat propi.

– Quins serien els passos a seguir per arribar a l’estat propi?

– El primer pas és la preparació i celebració d’un referèndum d’autodeterminació, on a partir del seu resultat, el poble basc tindria el dret a decidir la seva independència.

– Per tant, estem parlant d’una transició nacional?

– No, perquè la transició nacional és un procés de reflexió que l’esquerra abertzale ja va iniciar fa molt de temps, per tal de construir una Euskadi real i no artificial. El que ara està canviant és que després del 21 d’octubre tenim possibilitats d’articular un discurs ja definit, a través d’un govern tolerat per l’Estat espanyol. No estem començant res de nou, sinó donant impuls a unes reivindicacions que venen de lluny. El PNB farà tot el contrari, només voldrà orientar la societat basca cap a l’acceptació del marc general espanyol, estigui o no reformat.

– Veu símils entre el cas basc i català?

– Dins l’esquerra abertzale no tenim la costum de fer valoracions respecte com altres pobles oprimits duen a terme les seves lluites. Evidentment que donem al poble català el nostre suport absolut a les seves reivindicacions i fins i tot si ens demanen consell, mai ens estarem de donar-lo, però sempre amb la voluntat de no interferir i a la vegada respectar les seves decisions.

– Malgrat aquest posicionament de no ingerència, quin és el secret de la configuració d’una coalició com Bildu, que aplega un ampli sector de l’independentisme basc?

– Partint de la base que cada conflicte té una realitat diferent, a Euskadi sempre, fins i tot abans d’ETA, hi ha hagut una gran correlació de forces que han lluitat per un objectiu comú. Si s’hagués d’establir una diferència seria el xoc de caràcters entre bascos i catalans, perquè per una part trobem aquest punt preindoeuropeu del poble basc enfront del temperament llatí dels catalans. Salvant aquestes petites diferències, el que si recomanem a totes les parts implicades, que sumin en base a tot allò que els apropa i no malgastar el temps en escissions i divergències. Una actitud que només fa que donar la raó a qui oprimeix.

– A curt termini, veurem un canvi del mapa polític d’Espanya?

– La temporalitat dels processos d’alliberament d’una nació no es poden fixar de cap manera, perquè cada cas és un món. Ara bé, el mapa real d’Espanya ja està canviant des de fa temps, perquè una cosa és el dibuix que veiem a les escoles i un altre és la realitat interna, que poc a poc es va semblant amb la realitat oficial. Un símptoma d’aquest canvi són les recents declaracions de membres de l’extrema dreta i de l’àmbit militar, on afirmen que l’Estat espanyol s’està desintegrant. Unes paraules que només les fa una persona que copsa que la realitat social i cultural que l’envolta ja no és la d’abans.

– Fins a quin punt poden tenir incidència, aquesta tipologia de missatges?

– Són declaracions que no es poden deixar de vigilar, perquè provenen de personatges i institucions, com pot ser l’església, que compten amb un enorme poder d’influència i presència en les estructures de poder. Això provoca que de manera oculta i sibil·lina, s’alimenti aquesta animadversió. Amb la meva opinió no vull dir que demà mateix, els militars envaeixin Catalunya, simplement afirmo que cal vigilar-los de ben a prop.

http://www.naciodigital.cat/noticia/47008/inaki/gil/san/vicente/cal/vigilar/militars/ben/prop

 

 

Els límits de la democràcia

ANTONI BASSAS

El món està aprenent a mirar-nos i Catalunya ha d’aprendre a explicar-se. C. CALDERER

Una de les conseqüències més espectaculars de la manifestació de l’Onze de Setembre és que Catalunya s’ha convertit en objecte d’interès informatiu internacional. I utilitzoespectacular a consciència: dijous passat The New York Times va dedicar mitja pàgina de la seva edició de paper a la reunió entre els presidents Rajoy i Mas a la Moncloa. ¿Algú s’hauria imaginat mai que una reunió per parlar de finançament intern entre un primer ministre i un governador d’una província d’un país europeu seria notícia al primer diari americà?

Certament, al món no hi ha cada dia manifestacions de “one point five million people “, i Catalunya no era un objecte del tot desconegut. Però si ara s’ocupen tant de nosaltres no és perquè se n’hagin enamorat sobtadament. La lupa d’augment l’ha posat la crisi. Fins al drama del deute a la zona euro, Espanya tampoc sortia gaire als diaris. Però ara Espanya fa cua per al rescat, l’euro en depèn i inversors de tot el món ho segueixen a l’instant.

La mateixa crisi que ens fa visibles projecta sobre la reivindicació catalana una ombra d’oportunisme. Sí, ara el món ja sap que l’esforç fiscal de Catalunya no té semblança a cap estat federal, però als ulls globals és la crisi econòmica d’Espanya la que explica el clam per la independència.

Si de simpaties internacionals es tracta, la causa catalana no té l’atractiu dramàtic del poble que destrona el dictador per abraçar la democràcia, com Tunísia, ni molt menys el de la república bàltica que s’allibera de l’imperi soviètic (una epopeia engrandida en el seu moment pel que va tenir de victòria del capitalisme). Més aviat sembla com si estiguéssim creant a Europa un nou problema: el d’on és el límit de la democràcia dins un estat democràtic que pertany a un grup d’estats democràtics. Paradoxa catalana: què es fa amb una societat que vol intervenir en política quan la política està desprestigiada i que proclama el seu europeisme en un moment d’eurodepressió. El món està aprenent a mirar-nos i Catalunya ha d’aprendre a explicar-se.

Per descomptat que aquestes percepcions no roben cap legitimitat a la il·lusió catalana de seure a l’ONU. Les cites amb la història potser arriben inesperadament però no arriben mai per atzar. Si Catalunya té ara una oportunitat és perquè té una història i se l’ha treballat. Sense l’entusiasme del teixit associatiu que va impulsar les consultes populars, per exemple, no estaríem parlant de tot això. I és difícil acusar d’insolidaritat o aïllament la societat catalana. El mateix passeig de Gràcia de l’11-S és el de les manifestacions contra la Guerra de l’Iraq, els assassinats de Blanco i Lluch i l’atemptat dels trens de Madrid del 2004.

A l’atenció internacional sobre Catalunya li devem un miracle: que alguns mitjans i polítics espanyols ja no hagin pogut mirar més cap a l’altra banda. Una altra cosa és la seva reacció. Ahir un defensor del federalisme redescobert recordava que l’estat és més eficient com més consens popular té, però que si no, la democràcia “es basa en l’exercici de les lleis, que no exclou la coacció física en la forma que aquestes lleis determinin”. No feia venir gaires ganes de federar-se.

http://www.ara.cat/premium/opinio/limits-democracia_0_779922070.html

 

Por? Fractura? Generositat!

PATRÍCIA GABANCHO

El dia abans vaig preguntar a la caixera del súper si estava a punt per a la mani. “Què mani?”, va dir. És una noia de Pallejà que amb mi recupera el català, vacil·lant, après a l’escola. No en tenia ni idea. L’endemà tot just veure’m entrar em va dir que fantàstic, que quina cosa més maca, i que ella hi estava a favor. L’entusiasme col·lectiu l’ha arrossegada, i ara em tocarà anar-li explicant, bocinet a bocinet, de què va el projecte. Avui tenim el doble d’independentistes que no pas el 10 de setembre. I ara la batalla serà psicològica. L’entusiasme i la il·lusió contra la por. No es tracta pas d’una por física, perquè si una cosa ens protegeix és la difusió internacional: l’independentisme és, ara mateix, intocable. No es pot reprimir ni es pot castigar Catalunya amb una dosi extra d’escanyament financer. El món té un ull posat sobre el comportament espanyol.

La por avançarà per les escletxes de la desinformació. Alícia Sánchez-Camacho deia a la ràdio que els tractats de la UE determinen que després d’una secessió en quedes fora. És mentida. Els tractats no diuen ni un mot del que, tècnicament, es diu “ampliació interior”. Això vol dir que tot és negociable, tot. Els experts internacionals, alguns dels quals van passar per Barcelona obviats per tothom, afirmen que, en efecte, hi haurà una suspensió de la pertinença europea, segurament sense sortir de l’euro, i que un cop confirmada la solidesa democràtica del nou estat, el reconeixement internacional i el nivell econòmic, la reincorporació serà automàtica. Un mercat, com ho és la UE, no vol encongir-se: ens ho faran fàcil. És cert que Espanya intentarà el veto, però ho haurà de fer amb arguments. Si esgrimeix ressentiment o ràbia, li diran: “Tu calla”. Espanya cobra de la UE des del primer dia, li és una pedra a la sabata i té el prestigi per terra: per aquest cantó, tranquils.

És cert que Europa no vol guirigalls, però la presència de la gentada al carrer equival a dir-li que el problema ja és aquí, i que toca resoldre’l ràpid i bé. Europa té una profunda tradició democràtica i no pot demanar als catalans que se sacrifiquin per aguantar dreta una Espanya que ens perjudica. No seria just, no seria intel·ligent. Hi ha, però, una altra amenaça que intentarà que el sobiranisme reculi. És la fractura social. Com que toca fibra sensible -Catalunya està orgullosa de la convivència que ha construït- és una arma considerable. Però tampoc pot ningú demanar als que volen la llibertat que se sacrifiquin en nom dels immobilistes, dels porucs o dels qui estimen sincerament Espanya. Això tampoc no és just. L’únic que se’ns pot demanar és que fem les coses bé.

La fractura no existirà si els partidaris del no no se senten discriminats o, com he sentit a dir, no se senten catalans de segona. Aquestes persones han de ser generoses per deixar que expressem la nostra il·lusió, i han de saber també que tots som part del projecte. Aspirem a un benestar que és per a tothom, perquè el catalanisme, des de sempre, és un projecte de progrés i modernitat. Si aquesta gent veu que la seva vida no canviarà a pitjor, potser no s’hi sumaran, però no hi haurà conflicte ni dolor. Després de tot, el projecte de modernitat d’Espanya, que va començar el 1982, s’ha esfondrat: ara mateix no hi ha res a oferir. L’espanyolisme està orfe, per això intenta de fer por. I aquí és on el PSC haurà de calibrar com juga la seva oposició, perquè la proposta de recuperar l’Estatut del 2006 -ja repassat per Alfonso Guerra- i la retòrica Espanya federal és una alternativa molt feble.

Si el debat se centra en termes polítics, endavant. Però el PSC es trobarà disputant-se el terreny de l’espanyolisme amb el PP, un partit que ha optat ja per la mentida i la desqualificació. Podria caure en la temptació de soscavar la unitat del poble català que sempre ha defensat. La fractura, si acaba apareixent, la farà qui atiï una foguera que avui no està cremant. Altrament, la independència no serà unànime, com no ho ha estat enlloc, però deixarà intocades les bases d’una convivència basada en el respecte a la identitat de cadascú, que és com hem viscut fins ara. És el moment de la fermesa i dels arguments. L’Assemblea, que tan bona feina unitària ha fet fins avui, ha de treballar per eixamplar el perímetre de l’independentisme, esvaint pors, contestant preguntes, visitant nous territoris. Ens hi posarem, esclar que sí. En les múltiples xerrades que faig arreu, m’agrada acabar amb un prec: no defallim, no tinguem por, no ens barallem. Doncs això.

 http://www.ara.cat/premium/opinio/Por-Fractura-Generositat_0_779922021.html

 

 

Mor a l’Himàlaia Martí Gasull, fundador de la Plataforma per la Llengua, per una allau que ha fet vuit víctimes més

Redacció Actualitzat a les 00:16 h   24/09/2012

Una allau ha escombrat escaladors i els seus campaments en una de les muntanyes més altes del món, al nord-oest del Nepal. En l’accident han mort vuit muntanyencs més, la majoria francesos, i hi ha vuit desapareguts. L’allau ha passat de matinada al flanc nord del districte de Gorkha i ha afectat de ple el camp base número 3, a set mil metres d’alçada i on hi havia desenes de persones de diferents expedicions. Una de les víctimes és Martí Gasull, de 43 anys, veí de Barcelona i fundador de la Plataforma per la Llengua. Segons la nota difosa per aquesta organització no governamental, Gasull era, en aquests moments, el “principal activista i lluitador per la llengua catalana al nostre país”. Segons l’agència d’escalada Seven Summit, Gasull escalava en solitari amb un xerpa nepalès.

Hi ha sis alpinistes més que estan desapareguts, mentre que uns altres cinc ja han pogut ser rescatats. Almenys cinc persones ferides han estat rescatades per helicòpters i traslladades a Katmandú.

L’inspector de policia Basant Mishra ha explicat que han recuperat els cossos sense vida d’un escalador alemany i un guia nepalès. Han aparegut a uns 7.000 metres al mont Manaslu (8.163m), a uns 100 quilòmetres al nord-oest de Katmandú.

L’accident s’ha produït a gran alçada, en una zona de difícil accés per als equips de rescat. A més, els núvols i la boira dificulten les tasques de rescat.

La meca de l’alpinisme

Centenars d’escaladors estrangers van cada any als pics de l’Himàlaia, al Nepal, que compta amb 8 de les 14 muntanyes més altes del món, incloent l’Everest. El mes de setembre marca l’inici de la temporada d’escalada.

En l’últim accident important a la zona, el 1995, hi van morir com a mínim 42 persones, entre elles 17 estrangers, per causa de les fortes nevades que van caure a la regió de l’Everest.

http://www.324.cat/noticia/1900656/societat/Mor-a-lHimalaia-Marti-Gasull-fundador-de-la-Plataforma-per-la-Llengua-per-una-allau-que-ha-fet-vuit-victimes-mes

 

 

 

La pela és la pela, també a Madrid

Salvador Cot

És curiosíssim comprovar com l’Espanya política continua tenint classificat el catalanisme com una eina de la burgesia barcelonina que, simplement, serveix per mantenir tancat el mercat espanyol. És a dir, una mentida de quatre rics del tot inofensiva que molesta més o menys depenent dels diners que se’ls deixin guanyar. Per al poder madrileny no ha passat el segle XX i continuem instal·lats en aquella guerra antiga entre els lliurecanvistes i els proteccionistes del XIX.

Quan parlen de Catalunya, no semblen recordar que Europa és un espai de lliure circulació de mercaderies i serveis i que, en conseqüència, els productes catalans estan en el mateix prestatge dels supermercats que els de qualsevol altre territori de l’espai que hi ha entre Polònia i Irlanda, entre Finlàndia i Malta. Però no, en els seus discursos només hi ha espanyols que consumeixen productes catalans de forma compulsiva sempre i quan Catalunya continuï dins d’Espanya.

Però el més al·lucinant és que, sentint els seus arguments, sembla que Espanya només compri. De fet, mai no citen la presència gegantina d’empreses espanyoles a Catalunya. En el discurs oficial no existeixen ni Endesa ni Telefónica, ni el BBVA ni Sacyr, ni les llets de Puleva ni les galetes Cuétara. Ni els vins de la Rioja ni les assegurances Mapfre… Res. Com si ells no hi perdessin en la venjança que sempre descriuen.

En fi, ja els ho diran. I tindrà la seva gràcia el moment en què descobreixin que les seves empreses no pensen perdre ni cinc en represàlies estúpides. La pela és la pela, que diuen a la Castellana.

http://www.naciodigital.cat/noticia/47045/pela/pela/tamb/madrid

 

L’HORA DE LA VERITAT

“Si dijous el PSC fa pinya amb el PP contra la declaració sobiranista del Parlament, el dubte d’un pacte espanyolista serà real”

Editorial

El primer secretari del PSC, Pere Navarro, va assegurar ahir que el PSC no pactarà amb el PP per fer front comú davant d’una possible majoria independentista al Parlament. La sospita que PSC i PP es poden aliar contra l’Estat propi és verosímil, perquè ja tenim el precedent del pacte entre socialistes i populars a Euskadi. L’acord va ser contra ETA, certament, però també va servir per desballestar totalment el pla sobiranista del lehendakari Ibarretxe. Amb la línia que està agafant el PSC en les darreres setmanes, és lògic que com a mínim hagi aparegut el dubte d’un possible pacte sociopopular espanyolista. De totes maneres, Navarro ho té molt fàcil per desmentir totalment aquesta hipòtesi. Si dijous el PSC no s’afegeix al PP en contra de la declaració sobiranista que farà el Parlament, en la cloenda del debat de política general, tot quedarà més clar. En canvi, si el PSC fa pinya amb el PP contra la declaració del legislatiu català i el camí que ha engegat Catalunya cap a l’Estat propi, el dubte tindrà una base real. D’entrada, haurà desmentit l’asseveració de Manuel Bustos, Àngel Ros i el col·lectiu crític Avancem que al PSC també hi caben independentistes.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/09/l_hora_de_la_veritat_88915.php 

 

 

 

 

 

Un procés ja imparable?

 

Pilar Rahola, Jordi Barbeta, Milagros Pérez Oliva, Lluís Falgàs i Francesc Cano analitzen l’impacte del cop de porta al pacte fiscal i la via cap a l’Estat propi

 

Demà s’inicia al Parlament el debat de política general. Caldrà estar atents als moviments que anunciarà el president Artur Mas després que durant la roda de premsa posterior al cop de porta del president Mariano Rajoy al pacte fiscal o concert va deixar clar que seria en el Parlament on es pronunciaria. Cinc analistes polítics ens donen la seva opinió del nou escenari polític.

 

Pilar Rahola: “El procés cap a l’Estat propi és imparable”

 

La periodista i escriptora Pilar Rahola opina que a partir del no de Rajoy  al pacte fiscal “hi ha diverses possibilitats però no formen un ampli ventall”, ja que Mas “ha rebut un mandat del carrer rotund, Espanya ha tancat la porta i el compromís que ha mostrat no té retorn”. “Pot dibuixar el procés però no se’n pot escapar. El camí cap a l’Estat propi és imparable”.

 

Rahola considera que abans de convocar eleccions al Parlament, hi ha d’haver consens amb els partits sobiranistes i l’estratègia ha d’estar molt ben preparada. “Això ens porta a finals d’any. No és rellevant si són a la tardor o a la primavera”. La periodista creu que Mas vol liderar l’ampli consens al voltant de la independència, “però això necessita un escenari de reunions, converses i punts de mínims”. “Ara és impensable treballar per l’Agència Tributària pròpia. Per tant, preu per preu sabates grosses.”

 

La comunicadora dóna per fet que les eleccions seran constituents, i que “poden provocar un escenari on l’Estat les declara il•legals”. “Però això provocaria entrar en una dinàmica tortuosa i de pèrdua de prestigi per part d’Espanya. Seria situar en la il•legalitat un país sencer”.

 

Lluís Falgàs: “La legislatura està acabada. La solució són les eleccions”

 

Lluís Falgàs, periodista de TVE a Catalunya, remarca que aquesta era la legislatura del pacte fiscal i amb el no del govern espanyol a la proposta, “es pot donar per acabada”. Falgàs entén que el proper pas serà la convocatòria d’eleccions, on els partits hi hauran “d’anar amb un missatge clar i dir el què volen” per a Catalunya. El periodista de TVE remarca la importància de la claredat, ja que “a la gent normalment li és difícil entendre l’avançament d’unes eleccions”. “Els partits han de ser molt clars a l’hora de canviar els programes, si creuen que això és el que han de fer”.

 

Jordi Barbeta: “L’important serà amb quin programa va CiU”

 

El periodista de La Vanguardia Jordi Barbeta interpreta que hi haurà eleccions aviat, “tot i que és irrellevant si són abans o després de Nadal”. Segons la seva opinió, allò realment important serà amb quin programa electoral es presentarà CiU.

 

“Si la federació presenta un programa sobiranista explícit reivindicant l’Estat propi -no cal parlar d’independència-, tindran un caràcter plebiscitari que suposarà un pronunciament del poble català”

 

Francesc Cano: “Mas té habilitat per controlar els ‘tempos’”

 

El cap d’informatius de Catalunya Ràdio, Francesc Cano, pronostica que el president Artur Mas sabrà gestionar aquesta nova fase en la qual ha entrat la política catalana, segons s’ha començat a veure. “Té una gran habilitat per controlar els ‘tempos’ polítics. No es deixarà emportar per la pressió que posem des dels mitjans”.

 

A mitjà termini, Cano creu que hem entrat “en un escenari incert i obert”. “Mai tant com ara els periodistes hem tingut tantes dificultats per interpretar el que passarà. El relat polític s’anirà construint en base als fets”. Segons el periodista, l’actitud del govern és la d'”anem caminant i anem fent camí, sabent l’objectiu final”

 

L’escenari més previsible a curt termini entén que són les eleccions. “Sóc del parer que després del debat de política general hi haurà moviments. S’haurà d’acabar la legislatura després del no al pacte fiscal”.

 

Milagros Pérez Oliva: “CiU pot aspirar a la majoria absoluta”

 

La periodista del diari El País Milagros Pérez Oliva creu que, un cop tancada la porta del pacte fiscal, que era l’eix central d’aquesta legislatura, s’han de convocar eleccions. A més, Pérez Oliva considera que CiU té dues raons objectives per fer-ho. “La primera és que l’actual conjuntura política li és favorable, perquè és qui millor ha canalitzat la Diada, i la segona és que pot aspirar a la majoria absoluta”.

 

Pérez Oliva creu que de cara a aquestes eleccions “tots els partits haurien de clarificar quin és el seu objectiu de màxims i com hi pensen arribar”. En el cas de CiU creu que hauria d’explicar si queda alguna possibilitat de pacte amb Espanya, amb una Constitució reformada, “o si van directament cap a la independència”. Segons la periodista, el fet que la problemàtica nacional sigui el centre del debat “no ha de tapar el debat social”. “S’ha de parlar de retallades i de creixement. Tot és important”. // Albert Ribas

 

 http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/09/abocats_a_eleccions_88862.php

 

 

El perill és entre nosaltres

PEP RIERA
Espanya ho posarà molt difícil, però si hi ha alguna manera que la independència de Catalunya sigui impossible serà pel que fem els mateixos catalans. En el procés que s’ha engegat, moltes seran les andanades de l’aparell estatal, però no faran efecte si en els moments difícils es manté la determinació nacional catalana i del president de la Generalitat. No aporten cap argument que no es pugui desmuntar amb un raonament democràtic bàsic. Si hi ha alguna cosa que pot perjudicar el procés de veritat són els que, dient que estan per la independència o, si més no, no oposant-s’hi, surtin amb coses tan catalanes com ara els ciris trencats, agafant raves per les fulles o agafant-se-la amb paper de fumar.

 anthony garner

D’això, malauradament, n’hi ha, i molt. Hi ha els que hi estan en contra i que, per no quedar malament, ara diuen que el més important, tant o més que el procés d’independència, és quina Catalunya independent volem. La resposta és tan senzilla com maliciós i inconsistent el seu argument: la Catalunya independent serà el que vulguin lliurement els seus ciutadans.

Hi ha també la lògica des partits polítics, que és la mateixa amb què cada dia molts tertulians construeixen una realitat paral·lela. Parlen de si hi ha d’haver eleccions anticipades, de quan els poden convenir més a cada partit, fins i tot que cal saber què passarà a les eleccions al País Basc o a Galícia per prendre decisions. Sembla mentida. No han entès que aquesta lògica purament partidista ha quedat fora del camí central. O potser sí que ho han entès, però prefereixen contaminar, que és el que han fet sempre. Són els que no volen entendre que Artur Mas actua com el president dels catalans abans que com a president de Convergència. Però ara, a pesar seu, hi ha una realitat central: l’èxit electoral serà per als que pensin en clau de país i canalitzin políticament la nova majoria social a favor de la independència. Els “partidistes” s’estavellaran.

I hi ha, finalment, els perepunyetes, que no per això són menys perniciosos: que si d’aquest no me’n fio, que si en Mas ho fa per electoralisme, que si aquests de l’ANC són tal cosa, que si jo sóc més independentista que tu… Són els que no fan ni deixen fer. Jo prefereixo els que diuen obertament que hi estan en contra. Però aquests hi són, i tot s’haurà de fer a pesar d’ells.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/578440-el-perill-es-entre-nosaltres.html 

 

 

 

Raons de l’escac i mat

JORDI CABRÉ

Quan conflueixen la societat i la política, es pot fer història

Una de les últimes peces que es mouen en els escacs és el rei. Es mou o bé per a enrocar-se, puntualment i en situació delicada, o bé quan ja tenim molt a prop l’amenaça de les peces contràries. Tinc la certesa que la carta de Joan Carles I, publicada al web de la Casa del Rei fa una setmana, no és cap caprici impulsiu sinó un moviment desesperat com ho va ser l’atorgament del premi Príncep d’Astúries a Xavi i Casillas. Mous el rei quan ja no pots fer res més, quan t’amenaça un escac i, per tant, quan tens el deure de tocar la peça sobirana. I aquesta és la gran notícia: no només s’han hagut de moure els màxims representants de l’Estat espanyol, rei i president, sinó que a més aquests s’han mogut malament. Molt malament. Tot apunta a un escac i mat.

Encara és d’hora i res no serà tan fàcil. Possiblement encara queden peces per moure i temps per córrer, però apunto la hipòtesi que Espanya ja no tingui cap marge de maniobra per evitar l’emancipació de Catalunya. Imaginem-nos el tauler en la situació. Moviment número 1: l’exèrcit. Descartat, temerari, anacrònic, insuportable pel que fa a la imatge d’Espanya com a país modern i civilitzat. Moviment número 2: suspendre l’autonomia, prohibir les eleccions catalanes… Igualment no resol cap problema sinó que em crea de nous: no és democràtic i s’entendria com a mínim com una regressió al franquisme. Moviment número 3: boicot a l’entrada a la UE, ofensiva diplomàtica espanyola i estratègia de la por cap als catalans. Ineficaç, perquè els procediments de secessió d’un territori d’un estat de la UE no estan escrits i perquè no s’entendria que Europa i l’euro (o els inversors, o el mercat) renunciessin a Catalunya. Moviment número 4: acceptar parlar del pacte fiscal i obrir una estratègia de negociació. Aquesta via, que era una sortida, ha quedat ara tancada. Per això, els moviments han estat aquestes setmanes tan matussers i suïcides per part del govern espanyol: ha estat un enrocament cec, atrapat, acovardit i que a aquestes alçades quasi garanteix la derrota.

Catalunya ha jugat amb l’efecte sorpresa i no és cert que Mas hagi quedat sobrepassat pels esdeveniments: tothom sabia que la manifestació seria un èxit i tothom sabia que Rajoy difícilment podia moure fitxa. Que el president Mas té un paper molt complicat a partir d’ara és cert, però que la “tempesta perfecta” per al sobiranisme es podia preveure perfectament per ell i pel seu equip queda fora de tot dubte. Dit això, el moment és emocionant per a tothom i el protagonisme també és de tothom. La perfecció de la tempesta ve, justament, del fet que el protagonisme és compartit per política i societat. Enlloc més a Europa veurem una comunió tan gran entre il·lusió social i activitat política com la que veiem a Catalunya des de fa dues setmanes. Quan conflueixen la societat i la política, es pot fer història. Si a més hi conflueixen la riquesa econòmica i la cultura, el fenomen ja el vam viure fa cent anys i es diu Renaixença.

Que Espanya estigui en un aparent escac i mat en referència a Catalunya no vol dir que no haguem d’assegurar la partida: ens trobem més en una previsió d’escac i mat, enmig d’una jugada mestra, més que no pas en condicions de donar-ho per fet. El proper pas són les decisions parlamentàries i les consultes internacionals, i l’assegurament de la viabilitat financera en el trànsit. Tot això fa temps que es treballa. Ens trobem a l’inici d’una nova era per a Catalunya perquè, malgrat la matusseria impacient i fratricida d’alguns, en general hem après a actuar amb audàcia i amb solidesa. Ara és el moment de la radical responsabilitat: fa il·lusió, però no és cap joc. Siguem tots protagonistes de la història i de l’èpica, però també protagonistes del realisme i de la racionalitat. Llavors guanyar només serà una qüestió de mesos.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/577993-raons-de-lescac-i-mat.html

 

INTERESSOS I SENSIBILITATS

“Els interessos i la sensibilitat de Mariano Rajoy són els de l’Espanya castellana”

Vicent Sanchis

Després de despatxar dijous el president Mas com li demanaven la premsa afí, les grans institucions de l’Estat i gairebé tota la parròquia electoral, Mariano Rajoy va perpetrar dissabte l’estratègia del pèndol. El president del govern espanyol va afirmar que ell sempre estarà disposat a parlar, però que no se li pot demanar segons què perquè ha d’atendre altres “sensibilitats” i altres “interessos”. Rajoy va voler semblar tolerant, conciliador, equidistant i equànime.

Tot això seria creïble si aquests “interessos” i aquestes “sensibilitats” no fossin tan contradictoris. Com es poden conciliar els interessos dels territoris subsidiaris i els dels espoliats? Els de les “comunitats” que gaudeixen de superàvit fiscal i els de les que pateixen dèficit? Com es pot donar una resposta equilibrada a la pretensió del president d’Extremadura i a la del president de la Generalitat de Catalunya, que són contradictòries? Com es poden intentar combinar, també i alhora, les sensibilitats dels que proclamen i afirmen que Espanya és l’única nació i les dels que senten Catalunya com a nació pròpia

Hi ha interessos i necessitats irreconciliables. Però més encara, hi ha la farsa i la trampa. Perquè qui s’atorga l’equilibri entre sensibilitats i interessos també en té. No pot estar a missa i repicant. Perquè Rajoy representa uns interessos i manté una sensibilitat que són els majoritaris a Espanya i que es volen hegemònics. Per això alhora que el president enarborava la vara de l’arbitratge, el seu ministre de Cultura i Educació ens pegava amb la vara de l’autoritat. Els interessos i la sensibilitat de Mariano Rajoy són els de l’Espanya castellana. I tenen com a objectiu la dilució de Catalunya en un magma on té reservat el paper de comparsa, complement regional i proveïdor sacrificat i burlat. Hi ha interessos i sensibilitats que són, senzillament, irreconciliables.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/09/interessos_i_sensibilitats_88904.php

 

Nou frau del frau CiU

Ricard Biel 

No es pot esperar res d’un país que, trobant-se en situació de vida o mort, pretén penjar un quadre amb una barra de mantega exposada al sol en plena canícula, mentre ignora el martell polític de primera que té miserablement malbaratat a Puigcerdà. La cosa és de jutjat de guàrdia, però que hi farem. Si els catalans volguessin, ja fa temps que s’hauria acabat el bròquil i seríem un país lliure. Ara tenim el que tenim. Una CiU aprofitant-se de la moguda de l’11 per aconseguir majoria absoluta i revalidar quatre anys mes de vés a saber què tenint en compte com està el país, i per això posant ciris i pregant d’amagat perquè “Rajoy mogui fitxa”. És a dir: per tenir una excusa on agafar-se per no haver d’anar cap a la independència. Aquest és el convenciment independentista de CiU. Déu ens agafi confessats, i mira que sóc ateu.

Dit això, felicito l’Artur Mas per haver estat honest ni que fos un cop a la vida en afirmar que la reunió “no ha anat bé”, després de veure’s divendres passat amb el seu president Rajoy. Naturalment, Mas, com a súbdit d’Espanya es lamentava del resultat de la reunió, i jo com a independentista català me’n vaig alegrar, i això deixant de banda que, com més o menys tothom, ja sabia quin seria el resultat. Cal reconèixer que Mas va ser clar quan va afegir que “s’ha deixat perdre una oportunitat històrica”. Mentre que un independentista català entén que qui en tot cas l’ha deixada perdre és Espanya –cosa que per cert a l’independentista se li’n refot–, un esclau colonitzat com Mas considera que ambdues parts, castigador i castigat, han deixat perdre aquesta oportunitat, i se’n lamenta. El somni  –en part reconegut– de Mas era sortir de la reunió amb Rajoy amb mitja engruna de motiu on agafar-se per calmar aquí uns ànims impossibles de calmar ja amb engrunes, continuar amb l’autonomisme, treure’s de sobre la patata calenta independentista i aquí no ha passat res. I això és com dir que CiU no té cap interès ni mig en la independència. Tot al contrari. Per a CiU, que sempre havia torejat els independentistes mirant-se’ls amb condescendència mofeta, ara l’independentisme és per primer cop un malson, perquè per primer cop els pot deixar en evidència flagrant.

Mas no és independentista, perquè si ho fos per començar l’importaria un rave sec que Espanya escolti o no a Catalunya. Un independentista ho és prescindint totalment de la bona  disposició o hostilitat del seu opressor (bona disposició, l’opressor?). La independència és un dret inalienable de tot poble. Sobren més consideracions perquè res està per sobre d’aquest fet. Si ni això tan bàsic té clar qui representa que ens ha de dur a l’alliberament, comprendreu que jo sigui més que escèptic sobre el que podem esperar del personatge Mas i el seu partit.

Mas va ser sincer, ni que fos patèticament sincer. Llàstima que tot seguit ho va espatllar entabanant molt hàbilment, com de costum, quan va demanar als empresaris catalans que exportessin al màxim “per anar-nos preparant per als temps que vindran” (?). En fi. No es pot ser més manipulador. Perquè el que en realitat deia als empresaris era que espavilessin a tirar el país endavant per apaivagar com sigui la febre independentista; el que Mas va fer amb els empresaris va ser un crit d’impotència, de patètica desesperació, implorant-los que li traguessin les castanyes del foc, a ell i a CiU, perquè el ramat català està posant CiU contra les cordes amb l’independentisme creixent i el partit es troba totalment impotent per donar-hi resposta. No és el mateix jugar com fins ara amb la senyera i la barretina encastada, que haver de disparar de debò per primer cop.

CiU marejarà la perdiu tant com podrà tot refredant l’independentisme en nom del seny, i alhora fent veure que estan per la labor. Els temps no estan certament per a això, però ells ho continuaran fent perquè és l’únic que saben fer i, malgrat la misèria catalana creixent, continuen tenint els clients ideals per fer-ho. Els clients catalans són així. És així com s’abusa amb facilitat de la ignorància del populatxo quan, a més, s’hi barregen les seves il·lusions. És així com entabanaran per enèsima vegada als catalans. I això ja es demostrarà aquesta setmana, quan en comptes de declarar a l’acte la independència unilateralment amb la majoria que els atorga la suma de diputats amb Esquerra, CiU es dedicarà a deixar anar la xerrameca de sempre, que no és més que anestèsia, verí letal per al poble en forma d’eterna pastanaga. I és que són massa prebendes, massa nepotisme, massa corrupció, massa mediocritat col·locada en càrrecs i amb bons sous dins l’autonomisme espanyol perquè CiU tingui cap interès a desitjar la independència. Com deia, és veritat que el poble està agonitzant i ja no els serà tan fàcil fer-li jocs de mans. Però quan el poble t’importa una merda, vas tirant de beta peti qui peti, i això és el que ha fet i continuarà fent CiU fins que a Catalunya no li quedi ni l’alè. Això sí, als politicastres encara els en quedarà per cantar a cor què vols Els Segadors sempre que calgui.

 http://in.directe.cat/ricard-biel/blog/8634/nou-frau-del-frau-ciu

 

 

Comença la partida

JOAN M. TRESSERRAS

La política catalana torna a ser interessant. Ha deixat enrere la monotonia i la previsibilitat. El guió rutinari ja es combina amb alguns tocs improvisats. En pocs dies hem assistit a fets i moments que configuren un escenari polític nou. L’Onze de Setembre ho ha precipitat tot. La mobilització popular ha pres la iniciativa, ha imposat un ritme vigorós i ha arrossegat els actors polítics a desempallegar-se d’ancestrals ambigüitats. Algunes formacions ho celebren amb discreció, d’altres procuren adaptar-s’hi a corre-cuita i es maquillen les esgarrinxades, d’altres semblen atrapades sense combustible en l’estació orbital d’un planeta molt llunyà i envien renecs encriptats barrejats amb fragments de la Constitució espanyola. Però la partida tot just ha començat i encara no la guanya ningú. L’alegria és pel retorn de la il·lusió i l’esperança, que han hivernat llargament. És la satisfacció dels que han batallat molts anys perquè hi hagués partida. La gran partida d’un joc que ens havien prohibit.

La política catalana s’ha desencarcarat i els nous programes electorals hauran de precisar els compromisos de cadascú. La ciutadania està expectant. La primera oportunitat de resposta la tindran els diversos grups a partir de demà al Parlament. És exigible que cada partit o coalició respongui a qüestions elementals com: ¿creu que aquest és un Parlament sobirà sense cap altra restricció que la voluntat majoritària del poble català? ¿Assumeix que el poble de Catalunya és un subjecte polític sobirà i la referència primordial de les seves propostes polítiques? ¿Es compromet a treballar al servei de la llibertat i del benestar del poble de Catalunya per damunt de qualsevol altre interès?

La creativitat conceptual d’inici de legislatura (el concert econòmic transformat en pacte fiscal) ja ha insinuat nous manerismes (estructures d’estat), però les circumstàncies exigeixen claredat. Caldrà dir les coses pel seu nom. De cara a la ciutadania, de cara a l’exterior i de cara a tothom que faci un esforç de comprensió. Hi ha a la societat catalana un desplaçament de posicions que ha provocat l’emergència d’una hegemonia sobiranista dins el catalanisme. No és un fenomen conjuntural, desencadenat per la crisi econòmica, com alguns asseveren. La crisi ha fet més evidents els efectes de l’espoli fiscal i les limitacions de l’actual model d’autogovern. Però no és la causa que explica el canvi d’hegemonia. En qualsevol hipòtesi temporal de superació de la crisi, la presa de consciència que ara es manifesta no serà automàticament reversible. En bona mesura és un camí de no retorn. Es pot entendre que, des de Madrid, polítics, intel·lectuals, acadèmics i periodistes es preguntin com és possible que si el CIS o el CEO deien, fa dos anys, que només una quarta part de catalans i catalanes volien la independència, ara hi hagi aquest esclat. Però, des de Catalunya, sabem com s’ha anat gestant aquest procés multitudinari de presa de consciència. Sabem com s’ha anat produint de manera continuada, primer lentament, i molt més de pressa després, d’ençà de finals dels noranta, la recomposició del catalanisme; de les seves bases socials, i també de les intel·lectuals i polítiques. I tothom coneix l’itinerari complet de la seva pròpia consciència i la de la gent que té al voltant.

“Hi ha un independentisme català tranquil, democràtic, progressista, culte i solidari […] que engloba sectors de formació i tradició diversa, i va exercint cada vegada més de nucli hegemònic. […] El seu abast no és merament conjuntural. […] Es tracta, més aviat, d’una cultura, de la consolidació d’un punt de vista. […] Aquesta mena d’independentisme no és bàsicament defensiu, sinó afirmatiu i constructiu. […] Aquest independentisme no es nega a discutir. Al contrari. Exigeix discutir. Discutir de projectes polítics possibles en el marc europeu”. Són fragments d’un article d’encàrrec, publicat a El Viejo Topo aviat farà 20 anys. No en canviaria pràcticament res de substancial. Era evident per a qui ho volgués veure que l’independentisme català s’aniria consolidant. Els responsables de la revista, poc sospitosos en aquest flanc, van adonar-se’n. L’independentisme ja es perfilava com el principal factor emergent de la política catalana encallada en el laberint de la Transició. I els símptomes del seu progressiu enfortiment i de la seva creixent transversalitat s’observaven pertot.

Ara aquesta hegemonia acabada d’estrenar és incipient. En l’imminent procés de construcció del futur, a partir de la nostres pròpies energies i voluntats, caldrà vetllar perquè hi participin moltes més persones que, tot i poder-ne ser les principals beneficiades, encara se’n senten al marge. D’altra banda, en l’adveniment d’aquesta hegemonia hi han confluït, sobretot, dos corrents de filiació molt diferents. L’independentisme de tradició d’esquerres, el més actiu en la renovació del catalanisme, que prioritza les polítiques socials i la qüestió de quina mena de país cal construir entre tots plegats. I un nou independentisme d’arrel liberal conservadora que prové de l’esgotament del model autonòmic. Veurem aviat quina és la correlació de forces entre tots dos corrents i també l’abast, aquest sí conjuntural, del grau de coincidència i d’unitat assolides. Perquè encara que no és l’única, la confrontació principal, ara mateix, a Catalunya, es dirimeix entre els que lluiten per la pròpia llibertat i els que la neguen i procuren impedir-la.

http://www.ara.cat/premium/opinio/Comenca-partida_0_779922016.html

 

Leve giro español: menos acritud y brotes de un federalismo sobrevenido

Rajoy intenta el apaciguamiento y nadie habla ya de elecciones catalanas ‘ilegales’ | El denigrado federalismo asimétrico comienza a tener insospechados adeptos | Las posiciones de fondo no han cambiado, pero hay un ajuste de tonos | Los institutos de opinión trabajan a destajo: elecciones catalanas a la vista

Enric Juliana. Madrid.                                                                                              Ninots Toni Batllori

Un fantasma recorre España. De la margen izquierda de la ría de Bilbao al palacio de San Telmo de Sevilla, de la calle Nicaragua de Barcelona al despacho de Felipe González en la calle Gobelas de Madrid, de la mansión de Julio Iglesias en Miami a la Fundación Alternativas, del entrelineado del último discurso de José María Aznar en México al Escolta, Catalunya de Juan Luis Cebrián ayer en el diario El País. Todos lo convocan -con acentos diversos, como diversos son los humores de España- y todos quieren decir alguna una cosa distinta. Es el fantasma de Francesc Pi i Margall. Es el intento de formular una respuesta rápida e inteligente a la incierta revuelta de Catalunya. El conjuro se llama federalismo.

La idea federalista fue triturada y ridiculizada en España después del sonoro fracaso de la Primer República. El general Joan Prim i Prats ya lo había advertido: “Mientras yo viva, no habrá república en España”. Prim envió a Isabel II al exilio en 1868 y quiso entronizar una dinastía liberal. Tanteó la opción portuguesa y acabó escogiendo a la casa de Saboya. Amadeo I fue el primer rey votado por el Parlamento español. El día que el príncipe piamontés desembarcó en Cartagena, Prim, tiroteado en la calle del Turco de Madrid, yacía en un ataúd. El italiano aguantó dos años. “Non capisco nulla, siamo in una gabbia di pazzi” (“no entiendo nada, estamos en una jaula de locos”). Abdicó, regresó a Turín y en 1873 se proclamó la Primera República, bajo la advocación intelectual de Pi i Margall, federalista y proudhoniano. No había masa crítica, y al país le estallaron las costuras. Las célebres revueltas cantonales. “Señores, estoy hasta los cojones de todos nosotros”, dijo el presidente Estanislau Figueres antes de dimitir y coger un tren a París. Nicolás Salmerón y Emilio Castelar intentaron reanimar el muerto y no pudieron. Volvió Isabel y desde entonces la palabra federalismo está maldita. Es sinónimo de algarabía. ¡Viva Cartagena!

Siglo XXI. Diez días después de la gigantesca manifestación del Onze de Setembre en Barcelona, comienza a salir gente del armario federal. Felipe González y Julio Iglesias; José Antonio Griñán y Patxi López, Juan Luis Cebrián y algunos de los articulistas de la prensa de Madrid que no se han echado al monte de la indignación. González, el hombre que ve crecer la hierba. ha desempolvado la expresión federalismo asimétrico, que hace años rechazó con gesto abrupto. Barcelona, marzo del 2002. Auditorio de la Pedrera: “Pasqual, esto que nos estás diciendo no, no puede ser”. Pasqual Maragall, piedra, cuchara y manzana, ayer sonrió.

También se mueven el Gobierno y el Partido Popular. Alguien ha mandado bajar los decibelios. La secuencia es fascinante. El jueves, un diario de Madrid, citando fuentes gubernamentales, sugería una posible anulación de las elecciones catalanas si estas se convocaban en clave de plebiscito o con la intención de dar pie a una legislatura constituyente en Catalunya. Suspensión electoral. Un atropello y un disparate que colocarían a España por debajo de Bielorrusia y de las repúblicas autoritarias de Asia Central. Rauda como un tuit, Alicia Sánchez-Camacho se apuntó de inmediato al mensaje de las “elecciones ilegales”. Piscina sin agua. Horas después, Mariano Rajoy interpretaba desde Galicia los compases de la nueva partitura: “En España es posible crear puntos de encuentro”. Después del educado portazo en la Moncloa -que Artur Mas esperaba y en buena medida necesitaba-, la mano medio tendida. Esbozo de estrategia electoral en clave perfectamente marianista: bajar el tono, no movilizar al adversario. Los institutos de opinión han comenzado a trabajar a destajo.

Retóricas de apaciguamiento. Los huesos del viejo Pi i Margall, enterrados en el cementerio Civil de Madrid, se estremecen. El PP comienza a planear sobre el cielo del Empordà, y se esperan novedades de Alfredo Pérez Rubalcaba, que en el último GPS todavía aparece “enfrente”. Carme Chacón, 725.700 votos en la circunscripción de Barcelona en las últimas legislativas, mantiene un stendhaliano silencio.

http://www.lavanguardia.com/politica/20120924/54351016352/leve-giro-espanol-menos-acritud-y-brotes-de-un-federalismo-sobrevenido.html#ixzz27MxKok00

 

No és una jugada, és un corrent

Aquesta és la gran incògnita de l’onada de canvi que avança a Catalunya: atraurà els indiferents o hi xocarà?

Antoni Puigverd

La premsa i la política espanyoles insisteixen a descriure aquests vertiginosos dies de setembre com un órdago d’Artur Mas. O com el guinyol de la mesquina burgesia catalana, movent els fils de les masses útils i ignorants. Però això no és una jugada de pissarrí. És una cosa tan seriosa, veloç i transcendent que fa vertigen. Hi ha molta gent convençuda d’estar vivint un canvi històric. Un canvi que no està dirigit, de moment, per un líder (Artur Mas) ni per un partit o coalició (CiU). Ben al contrari: fins ara, ha estat l’expressió catalana de la crisi de la política. Una crisi de la democràcia que, com un nou fantasma, recorre l’Europa en fallida econòmica. Un fortíssim corrent cívic: variat, intergeneracional, de classes mitjanes, arrelat a la vida associativa. Un corrent convençut d’haver convertit un setembre en primavera.

El catalanisme té gairebé dos segles d’existència. Si fos un guinyol de Mas, un invent de Pujol o una creació de TV3, hauria pogut sobreviure a dues dictadures? Durant tot el segle XX, la cultura política catalana es va desenvolupar de manera singular, paral·lelament a l’espanyola. I com explicava l’Enric Juliana, el corrent que ara impulsa el canvi és la continuació de l’Assemblea de Catalunya, la plataforma unitària de l’antifranquisme català. L’Assemblea no va ser mai una plataforma de notables (com van ser les plataformes espanyoles de l’antifranquisme). Hi havia representants de barris, pobles i comarques, obrers de CC.OO., i animadors parroquials, llibreters i dentistes, universitaris, botiguers, advocats, oficinistes. A l’Assemblea hi havia, esclar, el PSUC, que n’era el motor. I Unió, el pujolisme incipient i altres partits menors. Però hi havia els representants de la societat civil: la de veritat, no la del Palau. La vitalitat i capil·laritat de l’Assemblea expliquen que l’antifranquisme català conquistés àrees de llibertat que no es van veure a altres parts d’Espanya.

Doncs bé. Després de molts anys de delegació de la societat catalana a la política, i havent entrat la política en crisi de representació, aquell corrent, realimentat ara per joves i desacomplexades generacions, va començar a reorganitzar-se anys enrere al marge dels partits. Amb aquella mateixa vitalitat civil i pluralitat. Arrelant novament en barris, pobles i associacions. Durant anys, ha estat pressionant els partits. La frustració per la sentència del Tribunal Constitucional, sumada a la crisi econòmica i al desprestigi dels partits, explica l’explosió d’aquest corrent de classes mitjanes. No hi ha al país cap altre corrent tan participatiu. Descriure’l com un muntatge polític no és error: és ceguesa analítica.

Per tot això que dic, i en contra del que asseguren els tòpics, Catalunya està molt polititzada. Més ben dit: una part de Catalunya està molt polititzada. El que passa és que la fervent politització d’una part limita amb la indiferència despolititzada de la resta del país. Això explica les xifres d’abstenció a les eleccions al Parlament i al referèndum estatutari. Un tòpic encara molt repetit sosté que la política catalana no interessa els ciutadans de Catalunya perquè els parla de coses que no els afecten. La idea és tan falsa com veritable. És a dir: és una mitja veritat. Les mitges veritats no serveixen per explicar la realitat (tot i que, això sí, fan un gran servei als columnistes).

A una part de la societat catalana l’interessa moltíssim la política catalana. Com demostren les discussions i matisos entorn a l’ideal de país. Això explica la variada gamma de colors polítics presents al Parlament (que contrasta amb la tendència espanyola al bipartidisme). No obstant això, aquests matisos entorn a l’ideal, provoquen indiferència en un altre gran segment de la societat catalana. Seria una exageració afirmar que aquests dos segments corresponen a les dues principals comunitats culturals que coexisteixen a Catalunya, però el factor lingüístic segur que alguna cosa explica. Dos partits polítics es van proposar reunir aquests dos segments a la mateixa àgora. Va iniciar la tasca el PSUC els anys de l’antifranquisme (amb “l’aliança de les forces del treball i la cultura”). Durant dècades, el PSC ho ha intentat institucionalment. No són pas els socialistes els responsables únics de no haver-ho aconseguit. Al contrari: hi han deixat la pell. Panxacontents, la resta de partits catalanistes van deixar que el PSC s’ofegués al pou més vital. L’àgora catalana és parcial, per tant. I aquesta és la gran incògnita de l’onada de canvi que avança a Catalunya. Atraurà els indiferents o xocarà contra ells?

El Partit Popular mai no s’ha proposat una alternativa global al catalanisme. Mai no ha intentat acomodar l’àgora catalanista a l’àgora espanyola. Aleix Vidal-Quadras i Alícia Sánchez-Camacho, els seus líders més notables, mai no s’han dirigit als catalans en general: han intentat articular els espanyols de Catalunya. C’s és diferent. Com els intellectuals que van fundar el partit, s’oposa radicalment als ideals de l’àgora catalana, però hi participa tan intensament que (i no és un joc de paraules) el seu anticatalanisme és una forma paradoxal de catalanisme.

Em sembla que la fotografia del moment és aquesta: rebentat l’airbag del PSC, les imminents eleccions catalanes dirimiran amb claredat ardent quina és la força del catalanisme i de l’espanyolisme a Catalunya. D’aquests comicis sortirà la primera veritat objectiva de la nova etapa que aquest setembre vertiginós ha inaugurat.

http://www.lavanguardia.com/encatala/20120924/54351014084/no-es-una-jugada-es-un-corrent-antoni-puigverd.html#ixzz27My4uLQV

 

El final dels temps

El producte Espanya ha deixat de ser útil a una part central de la societat catalana

Francesc – Marc Álvaro

García-Margallo, ministre d’ Exteriors, entrevistat ahir a La Vanguardia, continua parlant de la hipòtesi del divorci Catalunya-Espanya. Molt bé, el debat sobre aquest assumpte ha de tenir un abordatge internacional. Fa unes dècades, només s’haurien pronunciat sobre la qüestió els ministres de Defensa i de l’Interior. Avui, el cap de la diplomàcia espanyola esmenta Francesc Cambó per tancar el tema, tot i que reconeix que ha plogut molt des del 1927. En què quedem, senyor ministre? Que un diplomàtic exhibeixi una bibliografia tan obsoleta sobre Catalunya és molt revelador. Com volen entendre el que passa si encara utilitzen Cambó per analitzar la realitat?
De les respostes del ministre, la que m’ha fet més gràcia és una en la qual, a propòsit de l’adhesió de nous membres a la UE, recorda que es manté la unanimitat per acceptar l’entrada de qualsevol Estat al club de Brussel·les i afegeix que això “serà així fins al final dels temps”. L’expulsió de Catalunya de la UE i de l’euro és el segon gran argument que es posa damunt la taula per contrarestar les tesis sobiranistes. El primer argument, vinculat a l’altre, és la decadència econòmica i social que -asseguren- castigarà, com una plaga bíblica, la societat catalana per haver gosat trencar un matrimoni tan bonic. Els defensors de l’statu quo volen introduir el dubte raonable en unes classes mitjanes que senten una il·lusió gens improvisada per la possibilitat de reconfigurar el marc de poder en el qual viuen i paguen uns impostos que no retornen -per cert- en la justa proporció.

No em puc treure del cap la frase més esotèrica del ministre, digna dels contes infantils: “serà així fins al final dels temps”. Segons aquest enunciat, la vida col·lectiva s’ha aturat eternament i la història d’Europa ha entrat en una fase d’immobilitat absoluta. El missatge és clar: catalans, no teniu cap més remei que acceptar el que hi ha. Pels segles dels segles. Però “el final dels temps” és un concepte més propi de teòlegs que de governants democràtics. Els científics ens han explicat que l’univers està en expansió i que canvia constantment. Les estrelles de la galàxies neixen, viuen i moren, tal com passa amb totes les institucions creades pels homes del Paleolític ençà.

Aviat hi haurà eleccions i es parlarà dels ciutadans com a electors. Abans que entrem en el vertigen d’uns comicis històrics, vull ajudar el ministre a llegir bé els esdeveniments. La revolta catalana és una revolta de consumidors, molt característica de la nostra època. El producte Espanya ha deixat de ser útil a una part central de la societat catalana. La manifestació de la Diada mostra la força dels consumidors, ni més ni menys. I avui cap producte és ja per a tota la vida: ni el cotxe, ni l’habitatge, ni el banc, ni el matrimoni. El final dels temps el marca cadascú, afortunadament.

http://www.lavanguardia.com/encatala/20120924/54351014443/el-final-dels-temps-francesc-marc-alvaro.html#ixzz27MyUKX3x

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s