Recull de premsa 25 de setembre

RECULL DE PREMSA ANC. 25 SETEMBRE 2012
RECULL DE PREMSA ANC. 25 SETEMBRE 2012 

Secretariat Nacional de l’ANC-Comunicació


La prova del cotó del dret a decidir

Els partits catalanistes malden per imposar la seva interpretació de la Diada en el debat de política general que s’encetarà aquest dimarts. CiU remet un esborrany als grups. ERC envia un document al Govern, ICV i SI presenten la seva proposta

Parlament Q.Sallés/Redacció

La presidenta del Parlament rep l’ANC el mateix dia de la manifestació. Foto: Ramon Boadella

Aquesta setmana el Parlament viurà un transcendental debat de política general. Serà una de les rèpliques més importants del terratrèmol que ha suposat la manifestació independentista de la Diada. De fet, la cambra catalana ha de metabolitzar políticament el clam que un milió i mig de persones van cridar el passat 11 de Setembre pels carrers de Barcelona i  posar negre sobre blanc la traducció d’un esdeveniment que ha precipitat el moviment polític català. Així que aquesta setmana, la petició ciutadana de l’11S passarà la prova del cotó per comprovar si els polítics han descodificat bé el missatge enviat.

Per donar valor instrumental al lema de la manifestació, els partits parlamentaris que hi van donar suport -CiU, ERC, ICV-EUiA, SI i el diputat Joan Laporta- intenten consensuar una resolució sobre el dret a decidir, això sí, cadascú amb els matisos que cregui pertinents, sobretot pel que fa l’agenda d’un virtual referèndum. Uns matisos que estan complicant les coses per aprovar un document mínimament pactat. De fet, el grup majoritari, CiU, ja ha enviat aquesta tarda un esborrany d’un text que aposta clarament pel dret a decidir. El text inclou impulsar una consulta perquè “el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràtica el seu futur col·lectiu”. Així mateix, intenta constatar que durant 30 anys el catalanisme ha intentat sense éxit un encaix amb Espanya-

Una moció acceptable per ERC,ICV-EUiA i SI

Aquest cap de setmana, CiU reconeixia que estava negociant una moció amb la resta de partits sobre el dret a decidir, i aquest vespre n’ha remès un esborrany a ERC, ICV-EUiA i el PSC, i també ho farà a SI. Però, les altres parts, que fins ara  no ho veien tant forma, també hi diuen la seva.

Per una banda, ICV-EUiA negava aquest matí que el Govern o CiU els haguès fet arribar cap proposta. “Hi veig una jugada grollerament electoralista”, ha assegurat la portaveu Dolors camats que s’ensuma una tàctica electoralista per intentar articular dos fronts al Parlament. Amb aquest sentit, ICV ja ha presentat una proposta de resolució que contempla el referèndum i estableix mínimament com arribar-hi. I no ha estat fins al vespre que han rebut l’esborrany que podran negociar fins dijous al migdia. Esborrany que els ecosocialistes podrien veure amb simpatia.

Per la seva banda, ERC ha admès que té “converses informals” amb altres formacions. De fet, els republicans han enviat una carta al Govern on només recorden que donaran suport a una resolució si aquesta representa “el clam unitari de la manifestació de la Diada per ser un nou Estat d’Europa” i hi posa rumb donant “la veu al poble”. Pels independentistes no cal gastar energies en fixar dates i sí en la posada en pràctica d’aquest dret a decidir.

Solidaritat Catalana per la Independència també ha registrat una proposta de resolució. De fet, ja va advertir que la presentaria el passat 13 de setembre i aquest matí s’ha materialitzat. La proposta dels solidaris inclou un full de ruta clar per poder declarar la independència de Catalunya com a molt tard a finals de 2014

I el PSC?

El secretari general del PSC, Pere Navarro, no ha volgut especificar quina serà la posició del seu partit davant la proposta de resolució que es prepara al Parlament pel dret a decidir. Només ha reiterat que la seva és una formació “radicalment democràtica” i estarà a favor de qualsevol pregunta que es vulgui fer a la gent sempre que es faci “respectant les regles”.

Navarro sí ha demanat més transparència a la resta de forces polítiques i especialment a CiU perquè aclareixi si la seva aposta és per la independència. “Quan parla d’estructures d’estat”, ha dit, si es refereix “a més autogovern” tindrà el suport del PSC, però no si persegueix “un trencament amb Espanya”.

http://www.naciodigital.cat/noticia/47071/prova/coto/dret/decidir

O ens espavilem, o no serem un nou Estat d’Europa

Espanya utilitza les debilitats catalanes per intentar rebentar la voluntat independentista del poble de Catalunya

“Primer t’ignoren, després se’n riuen, després t’ataquen i finalment, guanyes” va dir Gandhi, però ho va dir sense conèixer Espanya, un país d’àmplia experiència colonial que mai ha après de les derrotes, tot el contrari com més derrotat es veu, més boig esdevé. Espanya porta 300 anys ignorant, rient i atacant Catalunya, però nosaltres no hem guanyat, seguim formant part d’una Espanya que ens maltracta una i altre vegada, prova evident que segurament són l’excepció que confirma la regla. Per això  cal posar per damunt de tot confiança i il·lusió en en els nostres dirigents polítics, seria una vergonya per tots ells que desprès de sortir al carrer tot un poble amb un sol crit, independència, no fóssim un nou Estat d’Europa.

Mariano rajoy amb Pedro. J ramírez, director de El Mundo

No podem fer cas a la caverna mediàtica, ni al PP, ni al PSOE, ni als grans lobby empresarials, tant sols hem d’escoltar el poble de Catalunya

Espanya és el rei del joc brut, i Espanya no perdona,  ni tant sols permet que juguem a bales com a catalans, i per impedir-ho, és capaç de qualsevol barbaritat, per això és trist veure com una notícia feta a Madrid, des de la caverna més salvatge contra Catalunya, omple pagines de diaris catalans i emissores  de radio i televisió del nostre país, i tot sense cap mena d’esperit crític, ni tant sols és qüestiona.

Espanya destina molts milions i personal per lluitar contra Catalunya, i utilitzar els mitjans de comunicació i destacats opinadors en aquesta lluita

Falsejar les coses, exagerar les dificultats i crear por davant una possible Catalunya independent forma part de l’adn espanyol des de fa molts anys, amb totes les seves variants. Escoltar i , sobretot, fer-se ressò de la caverna mediàtica, des de El Mundo, passant per l’ABC o La Razón, o els mitjans digitals de l’extrema dreta sense ni tant sols analitzar el  que diuen és fer un flac favor al país en uns moments crucials.

Perquè donem veu als que practiquen l’odi contra Catalunya

Som masoquistes contra la causa catalana, com és pot donar veu en els nostres mitjans públics i privats a persones i mitjans que tant sols busquen una Catalunya espanyola, encara ho fessin amb arguments, però ho fan amb mentides i odi, tant sols busquen rebentar un poble que ha decidit volar sol.

O ens posem d’acord amb rapidesa i endeguem un camí clar i contundent cap a la independència o no serem un nou Estat d’Europa 

No omplim el debat actual amb intoxicacions i mentides des d’Espanya i escoltem al poble i exigim als nostres polítics que, amb tota normalitat, però sense pausa, facin camí cap a l’estat propi sense mirar enrere.

http://www.directe.cat/noticia/239114/o-ens-espavilem-o-no-serem-un-nou-estat-deuropa  

“Ni federalisme, ni Puerto Rico:” una consulta per l’Estat propi a la propera legislatura

El consens de la proposta presentada per CiU rau en el calendari, la proposta deixa clar que l’encaix amb Espanya és avui una via sense recorregut

La proposta que CiU ha enviat a la resta de grups parlamentaris consta d’una introducció on és deixa constància que l’encaix de Catalunya a Espanya no té futur i consta d’una resolució de cinc punts. En el primer es felicita per l’enorme èxit aconseguit a la massiva manifestació del passat 11 de setembre pels carrers de Barcelona, sota el lema “ Catalunya nou Estat d’Europa “, en el segons es parla de “Catalunya ha d’iniciar la seva transició nacional basada en el dret a decidir.”, per entrar a parlar de l’exercici del dret a decidir i acabar amb“El Parlament de Catalunya constata la necessitat que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràtica el seu futur col•lectiu i insta al govern a consultar la seva voluntat.”

La resolució és prou explicita, però hi manca posar-hi data

Aquest segurament serà la clau per arribar a un gran acord, no s’entendria per part dels milers de manifestants que van anar la manifestació del #11s2012 que la resolució no tingués un calendari. Posa data significaria poder avançar amb la resta de forces polítiques que van ser presents a la manifestació i també per acabar amb les informacions que des d’Espanya intenten crear confusió.

Esborrany de la proposta de resolució presentada per CiU

http://www.directe.cat/noticia/239062/ni-federalisme-ni-puerto-rico-una-consulta-per-lestat-propi-a-la-propera-legislatura

El gran debat del Parlament

editorial

El debat anual de política general que comença avui a la tarda al Parlament de Catalunya té aquest any una dimensió especial i una transcendència mai vista des de la recuperació total de les institucions democràtiques catalanes fa més de trenta anys. Els esdeveniments de les últimes dues setmanes i l’acceleració del procés polític cap a l’estat propi fan que les tres jornades que ha de durar el debat siguin alguna cosa més que el tradicional repàs de l’acció de govern. Catalunya, i dir Catalunya és referir-se fonamentalment a la seva ciutadania, està apostant aquests dies per obrir una via constituent cap a l’alliberament d’una relació amb Espanya que no només s’ha demostrat contraproduent, sinó que s’està constatant que és impossible de canviar.

El discurs del president Mas ben segur que girarà avui a l’entorn d’aquests plantejaments de futur, i que haurà escoltat les reclamacions del carrer. El debat que es faci aquests dies al Parlament ha de saber prioritzar, sense oblidar la complexa situació financera i els problemes més immediats, quin ha de ser el model de país cap al qual cal encarar la proa. La discussió s’ha de fer sense obviar cap aspecte, però ha d’estar presidida per la responsabilitat històrica i la mirada més enllà dels tacticismes electoralistes. Catalunya ha de mostrar des del seu Parlament una seriositat i un rigor exemplars que contrastin amb el lamentable espectacle polític que està arribant des de Madrid, on la classe política sembla que no és capaç de reaccionar a la inesperada (inesperada per a ells) reacció catalana. El debat de política general que comença avui podria ser l’últim no només d’aquesta legislatura sinó d’aquesta Catalunya autònoma.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/7-editorials/578686-el-gran-debat-del-parlament.html 

El futur estatus polític de Catalunya, a debat al parlament

En el debat de política general es pot concretar l’avançament electoral i una declaració unitària sobre el dret de decidir

El debat de política general, que començarà avui al parlament, pot ser l’últim de la legislatura, si es confirmen els rumors d’un avançament electoral a aquesta tardor. Com a teló de fons, la demanda d’independència de la gran manifestació de la Diada, a la qual CiU, ERC, ICV i SI provaran de donar resposta parlamentària amb una resolució sobre el dret de decidir dels catalans. Avui Artur Mas exposarà el projecte de CiU, que vol consultar els ciutadans, sense precisar calendari, sobre si Catalunya ha de ser un nou estat d’Europa.

Després del cop de porta de Rajoy al pacte fiscal del 20 de setembre, el president de la Generalitat, Artur Mas, va dir que en el debat de política general s’havia de fer una ‘reflexió a fons’ sobre la resposta que havia de donar Catalunya.

Doncs bé, Mas pronunciarà avui, sense límit de temps, el discurs que obrirà el debat. Després se suspendrà la sessió i demà els grups parlamentaris tindran el torn de paraula per a replicar al president i presentar les seves propostes. Les intervencions es faran segons la representació parlamentària de cada grup, de més a menys, però l’última serà la del representant de CiU. Tots tindran trenta minuts per fer la seva exposició.

Resolució sobre el dret a decidir

Dijous serà el dia de les negociacions d’última hora, perquè a dos quarts d’onze del matí s’acabarà el termini per a presentar transaccions de les propostes de resolució, és a dir, les que els grups parlamentaris hauran aconseguit de pactar i que se sotmetran a votació. Ara tota l’atenció se centra en la resolució que negocien els grups sobre el dret de decidir.

CiU vol que la resolució que es voti dijous ‘doni sentit i sortida’ al clam de la manifestació de la Diada, com ara que inclogui el lema que va obrir la mobilització de l’Onze de Setembre: ‘Catalunya nou estat d’Europa.’ La federació nacionalista diu que negociarà amb la resta de grups fins a l’últim minut i que té voluntat d’incloure el PSC a l’acord, encara que no va participar en la marxa.

ERC ha fet saber que abonaria una resolució que representés ‘el clam unitari de la manifestació de la Diada de ser un nou estat d’Europa’ i que inclogués la realització d’una consulta. De moment, els republicans no han enviat a la resta de grups el text de la seva proposta, però ja han deixat clar que no exigirien cap calendari de la consulta.

El primer secretari del PSC, Pere Navarro, va obrir la porta diumenge al dret de decidir, si després de les eleccions la majoria parlamentaria era formada per partits que es declaren independentistes. En canvi, ahir, va manifestar que el seu partir donaria suport a una proposta de resolució sobre el dret a decidir sempre que es respectessin les regles.

ICV-EUiA ha estat el primer grup parlamentari de fer pública una proposta de resolució basada en la constitució d’una comissió d’estudi formada per tots els grups parlamentaris i centrada exclusivament en l’exercici del dret de decidir. Els ecosocialistes demanen que la convocatòria d’un referèndum es concreti durant la pròxima legislatura, però volen que hi hagi un gran acord nacional entre polítics i societat civil que asseguri un suport majoritari al dret d’autodeterminació.

I la proposta de SI se centra a arribar a un consens parlamentari, abans del 2014, sobre ‘el procés per a declarar i construir l’estat català’. També propugna que enguany mateix es constitueixi un ‘govern d’unitat nacional de transició a la independència’ que prepari les estructures institucionals del nou estat.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4042462/20120925/futur-estatus-politic-catalunya-debat-parlament.html

Que el Parlament parle clar

La credibilitat personal és ara mateix el principal problema de Mas.

Vicent Partal

Avui comença al parlament de Catalunya el debat de política general. Per als grups sobiranistes és una gran oportunitat de fer un pas endavant, i ja circulen esborranys i propostes de declaracions. Espere que tot plegat es concrete en alguna cosa interessant, però avui, abans que s’obri la sessió, voldria compartir públicament alguns neguits que tinc i que espere que acaben essent mancats de fonament.

Espere i vull que el parlament siga tan clar i contundent com el carrer. La nova situació política que viu el Principat ve de la manifestació independentista de l’Onze de Setembre, una manifestació que va demanar la independència com a projecte a curt termini, plural i concret. Espere, doncs, que el parlament estiga a l’altura de l’envit.

No pas amb retòrica, sinó amb fets. Es tracta de declarar la independència, o si més no, de sotmetre-la a referèndum, i de fer-ho immediatament. En aquest sentit una possible resolució sense un calendari concret, de l’ordre que siga, a mi em semblarà una estafa i un indici preocupant. Sobretot, si el president Mas imposa finalment als altres aquest eufemisme de l’estat propi. Perquè una resolució que no parle d’independència i que a més no pose terminis seria una pèrdua de temps monumental.

I ací he d’exposar un altre neguit: que el cap de CiU no vulga emprar la paraula ‘independència’, que era la reivindicació explícita dels manifestants, em fa desconfiar. No em serveix el seu argument que en el món ningú no és independent. D’acord, però en tot cas no vull ni una ombra de dubte sobre el fet que ser no-independent com ho és Dinamarca o el Japó, no té res a veure amb ser-ho com Grenlàndia o Hong Kong. I no deixa de resultar-me sorprenent que un polític que ha parlat amb tanta claredat de la crisi i que ha adoptat tantes decisions impopulars sense dubtar ni un moment, ara dilate i estire el debat, insinuant que no pot molestar una part de la població.

Vejam què diu, tanmateix. Caldrà veure quina és la proposta concreta que Mas fa i en quins termes. És possible de dir independència sense dir-ho, però, contràriament al que podria semblar, això obliga a parlar molt més clar encara i d’una manera molt més concreta. Proclamar un nou estat d’Europa seria segurament una precisió suficient, sempre que no es prestàs a interpretacions.

Perquè la credibilitat personal és ara mateix el principal problema de Mas. El president ho ha fet bé, molt bé i tot en alguns moments, i s’ha guanyat el respecte de tothom. Però aquell pacte amb Zapatero a l’esquena del país i del parlament pesa molt en el seu historial. I també que no participàs en la manifestació. I la seua obsessió a no dir mai independència. I les referències a Massachussets, que no pot negar, o a Puerto Rico, que no sé si són veritat o intoxicació.

Tenim tres dies davant nostre que ens aclariran moltes coses. I de la mateixa manera que he exposat els neguits vull exposar també la il·lusió que hi pose. I manifestar obertament que res no em plauria tant com haver de dir divendres que tots els meus neguits eren infundats i que el camí cap a la independència no solament és una aspiració popular sinó també un veritable mandat polític.

http://www.vilaweb.cat/editorial/4042497/parlament-parle-clar.html

Un debate clarificador

Opinión JOSÉ ANTICH Director

VALORADOS extensamente los resultados de la manifestación del Onze de Setembre, conocida la posición política del presidente de la Generalitat y del Govern y habiéndose expresado todos los grupos parlamentarios, agentes empresariales y sociales, así como múltiples opiniones fuera de Catalunya, tiene lugar hoy en el Parlament el debate de política general. Este año, es obvio, absolutamente diferente al de ejercicios anteriores, al menos por dos motivos: conocer cómo recogen los grupos parlamentarios el enorme impacto de la multitudinaria manifestación y saber si se despeja el horizonte electoral. Todo apunta a que el grueso de las resoluciones políticas va a girar alrededor de la demanda de mayor soberanía expresada en la manifestación de cientos de miles de personas que recorrieron las calles de Barcelona, cuyas reivindicaciones el president Mas hizo suyas al día siguiente. El president ha hablado de la necesidad de estructuras de Estado y de Estado propio, y planteó sin éxito el pacto fiscal al presidente del Gobierno el pasado jueves. El PSC parece estar girando apresuradamente desde su primera posición de fuerte distancia de los manifestantes y su declaración inicial de rechazo absoluto. En las hemerotecas hay varias declaraciones del president Maragall -2005, 2006 y 2007- hablando de estructuras de Estado para Catalunya que hoy el PSC aún rechaza. El PP de Sánchez-Camacho viene apoyado por varios contrafuertes de la dirección del partido en contra de cualquier modificación de la Constitución y del actual sistema de financiación. Y el nuevo mando de Esquerra bajo la batuta de Oriol Junqueras también va a pasar un examen sobre su adaptación a un tiempo nuevo para todos.

http://www.lavanguardia.com/opinion/20120925/54351804669/un-debate-clarificador-jose-antich.html#ixzz27SXwv5Yn

 

CiU proposarà al Parlament una consulta però sense concretar-ne el calendari

L’esborrany de proposta de resolució que CiU ha enviat a les forces polítiques per al debat de política general afirma que “els intents d’encaix de Catalunya a l’estat espanyol són avui una via sense recorregut”

MARC COLOMER

Convergència i Unió ha enviat un esborrany de proposta de resolució a la resta de forces polítiques en què afirma, en el seu punt cinquè, que “el Parlament constata la necessitat que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràtica el seu futur col·lectiu i insta el govern a consultar la seva voluntat”. L’esborrany constata, després del no de Rajoy al pacte fiscal, que “els intents d’encaix de Catalunya a l’estat espanyol són avui una via sense recorregut”. D’aquesta manera CiU es compromet amb la idea de fer una consulta, però al contrari del que defensen ERC, ICV i SI, omet de moment fixar un calendari.

Les negociacions amb aquestes forces se centren ara en aquesta qüestió, la del calendari. El mínim que tant ERC com ICV estan disposats a acceptar és el compromís que la consulta se celebri la pròxima legislatura. L’esborrany de CiU també “insta el govern de la Generalitat i les forces polítiques i els agents socials i econòmics a impulsar el màxim consens possible per tal de portar a terme aquest procés democràtic, amb diàleg amb la comunitat internacional, la Unió Europea i el govern espanyol”. També demana que el debat es pugui realitzar “sense coaccions de cap mena”.

http://www.ara.cat/politica/CIU-consulta_0_779922139.html

Cimera Mas-Duran al Palau de la Generalitat

Els dos líders de CiU preparen conjuntament el debat de Política General

FERRAN CASAS

Duran i Lleida, arribant amb crosses al Palau de la Generalitat / EFE

El president de CiU i de la Generalitat, Artur Mas, està reunit des de les nou del vespre al Palau de la Generalitat amb el seu cap de files a Madrid, Josep Antoni Duran i Lleida, per preparar el debat de Política General que comença demà al Parlament i definir el full de ruta nacional de CiU, tal com va avançar l’ARA aquest dissabte. Entre els assumptes que els dos responsables polítics han de consensuar hi ha el calendari electoral, amb un previsible avançament a la vista, i també la resolució que s’està negociant amb ERC i ICV per donar resposta a la manifestació de la Diada a favor d’un estat propi. CiU ha proposat un document en què insta el govern a fer una consulta però no inclou cap calendari concret.

http://www.ara.cat/politica/Cimera-Mas-Duran-al-Palau-Generalitat_0_779922152.html

QS/ACN_BC

Dos regidors socialistes fan de Collbató territori català lliure

Al Baix Llobregat arriba l’onada d’independentisme municipal

El públic, a punt de celebrar la declaració al plenari. Foto: Bertran Cazorla

El ple de Collbató (Baix Llobregat)  ha aprovat una moció per declarar-se territori català lliure. El text presentat per CiU, que governa amb el PSC, ERC i un grup d’independents vinculat a l’Entesa de Progrés Municipa, amb els sis vots d’aquests grups i els de dos regidors socialistes.

Aquest grup ha donat llibertat als seus quatre representants, un dels quals s’ha abstingut. El quart ha votat, amb el regidor del PP, en contra. Un centenar de persones han seguit el ple amb una calma que l’alcalde ha felicitat en acabar. La resposta del poble ha estat clara: destapar ampolles de cava i tirar coets.

http://www.naciodigital.cat/noticia/47088/dos/regidors/socialistes/fan/collbato/territori/catala/lliure

Manresainfo.cat

L’estelada ja oneja al Consell Comarcal del Bages

Estelada onejant a la façana del Consell. Foto: AdD

El ple del Consell Comarcal del Bages ha aprovat aquest dilluns, entre altres punts, la adhesió de l’ens comarcal a la campanya “Penja-la i no la despengis” que defensa penjar l’estelada i deixar-la visible fins a la independència del país. La hissada de l’estelada no s’ha fet esperar i un cop acabat el ple ja s’ha pogut veure a la façana de l’edifici del Consell, al costat de la senyera.

http://www.naciodigital.cat/noticia/47085/estelada/oneja/consell/comarcal/bages

Arenys de Munt contacta con la UE para negociar la independencia

El alcalde, Josep Manel Ximenis, pide un encuentro con los presidentes del Parlamento Europeo y la Comisión Europea

Arenys de Munt contacta con la Unión Europea para negociar la independencia

Arenys de Munt. (Redacción).- Después de que el pleno municipal aprobara el pasado 13 de septiembre declarar Arenys de Munt territorio catalán libre y soberano e instar al Parlament de Catalunya a proclamar la independencia, el alcalde, Josep Manel Ximenis, como segundo paso de la nueva hoja de ruta que se ha fijado, ha pedido un encuentro con Martin Schulz, presidente del Parlamento Europeo, y José Manuel Durão Barroso, presidente de la Comisión Europea.

El objetivo de tales encuentros con las instituciones internacionales es iniciar conversaciones con una representación de los municipios declarados libres y soberanos para manifestar la voluntad del pueblo catalán a convertirse en un estado libre e independiente en igualdad de derechos y obligaciones que los demás estados independientes del mundo, entretanto  el Parlament de Catalunya no haya asumido la plena soberanía nacional.

Según ha informado el Ajuntament d’Arenys de Munt, ya se ha informado la Asamblea Nacional de Cataluña (ANC), Òmnium Cultural ya las Asociaciones Municipalistas. Además, el consistorio está pidiendo a todos los municipios que se han declarado territorios catalanes, libres y soberanos, que se dirijan al Ajuntament d’Arenys de Munt para organizarse y participar conjuntamente en estas relaciones internacionales.

El impulso desde la pequeña población del Maresme, cuenta con el apoyo de la European Partnership for Independence (EPI), una alianza conformada por los movimientos sociales de los territorios más significativos en la lucha para ejercer el Derecho Universal de Autodeterminación en la Europa comunitaria y de la que son fundadores, Flandes, Escocia, Euskadi y Catalunya, con Anna Arqué como portavoz catalana.

Precisamente con motivo de la manifestación en Escocia de este pasado sábado, donde la EPI participó encabezando un bloque internacional, la Declaració de Independència realizada en Arenys de Munt, junto a la carta de presentación del alcalde, se harán llegar a manos del Parlamento escocés.

http://www.lavanguardia.com/local/20120924/54351783498/arenys-de-munt-contacta-union-europea-negociar-independencia.html#ixzz27SXJPEPk

JOAN CARRETERO  PRESIDENT DE REAGRUPAMENT INDEPENDENTISTA

Joan Carretero (Tremp, 1955) lidera Reagrupament després d’abandonar ERC, on havia militat; un període en què va ocupar diversos càrrecs, com ara l’alcaldia de Puigcerdà o la conselleria de Governació. Rcat es va presentar sense èxit en les últimes eleccions al Parlament, i ara té presència en diversos ajuntaments a través de coalicions amb altres forces sobiranistes. En aquest temps, Carretero no ha deixat d’exercir de metge a Puigcerdà.

“Apostem per una unió de forces independentistes”

Considera que el caràcter plebiscitari de les pròximes eleccions aconsella una unió entre les formacions favorables a l’estat propi

Creu que, si s’assoleix la majoria, el Parlament ha de declarar unilateralment la independència

GIRONA – ORIOL MAS

Farem el que hem fet des de la nostra creació. L’objectiu no era ser un partit més, sinó aconseguir la independència d’aquest país. Ens agradaria que no ens calgués presentar-nos perquè ja hi hagués una unió suficient de forces polítiques que tinguessin aquest objectiu, i col·laborar dins aquesta coalició. L’escenari que voldríem és el de la màxima unió política entre les forces independentistes.

 Joan Carretero, a la redacció d’El Punt Avui de Girona. Foto: JORDI SOLER.

El president ha de convocar eleccions perquè el paradigma polític a Catalunya ha canviat

Tot s’està precipitant. Us ha agafat de sorpresa el ritme amb què avancen els esdeveniments?

No, precisament nosaltres els hauríem volgut precipitar abans. Ja ens havíem imaginat tot això que està passant; és un escenari que volíem, i ara que el tenim hi som amb totes les conseqüències. De fet, fa dos anys ens vam presentar a les eleccions precisament amb un programa que deia que havia de passar això, i proposàvem que la gent se les agafés amb un caràcter plebiscitari. El que ha passat és que tot el que havíem dit s’ha fet evident, i la gent ara veu que no hi ha altra solució que sortir d’aquesta ratera.

I ara quin escenari hi ha d’haver?

Creiem que el president ha de convocar eleccions. Tal com es va fer palès de manera explosiva l’11 de setembre, el paradigma polític a Catalunya ha canviat. Ara la gent demana tenir un estat i no pas millorar les relacions interautonòmiques. Els governs no poden ser aliens a aquest clam, i això obliga tots els partits polítics a prendre posició davant aquesta petició clamorosa de la ciutadania.

I després, cal un referèndum o una declaració unilateral, si hi ha una majoria suficient?

El Parlament és el dipositari de la sobirania del poble de Catalunya i, si hi ha la majoria suficient per fer-ho, ha de declarar la independència del país, i fer una sèrie de passos: comunicar al món que hem decidit ser lliures, crear una ponència constitucional i elaborar una constitució, aprovar-la al Parlament i ratificar-la en un referèndum. Hi ha una cosa curiosa, que és que, els que ara neguen la capacitat del Parlament de fer això, fins ara sempre deien que no calia fer un referèndum d’autodeterminació perquè la gent ja decidia quan anava a votar. Doncs fem-los cas i, per tant, és en les eleccions quan ens hem d’autodeterminar. Un referèndum haurà de ratificar tot allò que hagi decidit el Parlament.

Reagrupament es presentarà a les eleccions?

Heu parlat amb altres grups?

Hem parlat des de fa temps amb altres partits, per explicar la bondat d’anar junts i aconseguir això: que els ciutadans vegin que hi ha una força potent, fins i tot amb diversos accents des del punt de vista ideològic, per aconseguir un estat. I després ja discutirem si s’han de fer polítiques més de dretes, d’esquerres o de centre.

Teniu experiència en coalicions en les municipals, amb CiU, ERC o les CUP. Són positives?

Sí, en alguns llocs més que en d’altres. Però a Olot amb CiU ens funciona bé; a Girona amb les CUP, també; amb ERC en alguns llocs, també. Des de sempre hem volgut sumar.

I veieu els altres partits disposats a una coalició sobiranista?

Ens agradaria que tothom tingués clar l’objectiu i que com més sumem més força tindrem. També entenem que els partits tradicionals tenen els seus interessos legítims. Nosaltres ens volem dissoldre quan tinguem un estat propi i d’altres volen continuar fent política. En aquest sentit, som un pèl diferents. Cal que tots els que puguem anem junts, perquè els ciutadans vegin que això va de debò. Tothom ha de mirar amb generositat pel país, i així es pot aconseguir el que calgui.

Quines condicions posa Reagrupament per entrar dins una coalició?

En posem una, que és que l’objectiu fonamental en la pròxima legislatura sigui declarar l’estat lliure de Catalunya.

I una presència en llistes?

És evident que ens faria il·lusió tenir un cert protagonisme, però no és una condició si ne qua non.

http://www.elpuntavui.cat/component/elpunt/article/-/-/578665.html 

Primera visita del rei espanyol des de la carta contra la independència de Catalunya

Juan Carlos coincidirà amb Artur Mas a lliurar un premi al monestir de Pedralbes


El rei espanyol Juan Carlos I visita avui Barcelona per primera vegada des que va publicar a la web de la casa reial una carta contra la independència de Catalunya. ‘Res pitjor no es pot fer ara que dividir forces, esperonar dissensions i perseguir quimeres’, va dir el rei. Avui, a dos quarts de set de la tarda, es reunirà amb el president de la Generalitat, Artur Mas, al monestir de Pedralbes en el lliurament del IV Premi Internacional Comte de Barcelona al secretari d’estat del Vaticà, el cardenal Tarcisio Bertone.

Mas hi farà cap des del Parlament de Catalunya, on a les quatre de la tarda ha de pronunciar el discurs d’obertura del debat de política general, en què se suposa que exposarà com hauria d’anar la nova etapa política de Catalunya.

Demà passat, Juan Carlos i el president català, ensems amb la ministressa de Foment espanyola, Ana Pastor, inauguraran la nova terminal de contenidors Barcelona Europe South Terminal (Best), de la companyia Tercat, al port de Barcelona.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4042471/20120925/primera-visita-rei-espanyol-carta-independencia-catalunya.html

El cardenal Bertone recibe este martes el Premio Conde de Barcelona de manos del Rey

La fundación vinculada al Grupo Godó valora su “templanza” y su trabajo en la política internacional vaticana

El cardenal Tarcisio Bertone, de 77 años, secretario de Estado del Vaticano, durante la entrevista Edmondo Lilli / L’Osservatore Romano

Barcelona. (EUROPA PRESS).- El secretario de Estado del Vaticano, el cardenal Tarcisio Bertone, recibirá este martes por la tarde de manos del Rey Juan Carlos el IV Premio Internacional Conde de Barcelona, que otorga la fundación de este mismo nombre vinculada al Grupo Godó.

El acto contará con unas palabras del Rey, que el jueves volverá a la capital catalana para inaugurar en el Puerto de Barcelona la terminal de contenedores más avanzada del Mediterráneo al ser capaz de servir a varios grandes buques simultáneamente.

Bertone recibirá el premio en el Monasterio de Pedralbes, adonde acudirán el presidente y la vicepresidenta de la Generalitat, Artur Mas y Joana Ortega; la presidenta del Parlament de Catalunya, Núria de Gispert; el ministro del Interior, Jorge Fernández; el alcalde de Barcelona, Xavier Trias; la delegada del Gobierno, Llanos de Luna; el arzobispo de Urgell, Joan Enric Vives; el presidente del Grupo Godó, Javier Godó; el portavoz del Govern, Francesc Homs, y el expresidente catalán Jordi Pujol, entre otros.

El jurado concedió al premio al cardenal en noviembre del 2011, en reconocimiento a su “templanza, prudencia y espíritu de apertura en afinada sintonía con el Papa”, teniendo también en cuenta las dificultades actuales que vive Europa y el Mundo.

Así, reconoció su papel en la política internacional de la Santa Sede y en la organización de los viajes de Benedicto XVI, incluidos sus cuatro viajes a España, desde 2006 hasta 2011. Por eso, el jurado también valoró “la tenaz y constante” labor del secretario de Estado sobre la situación actual de Cuba y el rol pastoral y social que está jugando allí la Iglesia católica.

Cuatro premiados

La Fundación Conde de Barcelona, constituida en 1986 para promover las ciencias y la cultura, premia anualmente a una persona, empresa o institución destacada por su aportación al mundo de la comunicación en su acepción más amplia. La primera edición galardonó en 2002 a ‘The New York Times’, la segunda al Movimiento Internacional de la Cruz Roja y la Media Luna (2004), y la tercera al presidente de la CE, José Manuel Durao Barroso (2007).

http://www.lavanguardia.com/vida/20120925/54351061361/cardenal-bertone-premio-conde-de-barcelona.html#ixzz27SWLrHLe

Una associació militar amenaça Mas amb un judici castrense

L’Associació de Militars Espanyols acusa d'”alta traïció” els partits que fomenten els “nacionalismes separatistes”

L’Associació de Militars espanyols (AME) ha amenaçat de portar davant els tribunals castrenses el president de la Generalitat, Artur Mas, i tots els càrrecs institucionals catalans que promoguin la independència de Catalunya.

En una nota sobre el procés català a favor de l’Estat propi esdevingut en “aquesta regió”, els militars associats a la AME assenyalen que l’actitud del president de la “Generalitat” i dels membres “separatistes” del seu Parlament és “improcedent i inadmissible”. La AME afegeix que aquesta actitud “no lliga de cap de les maneres amb el deure i la responsabilitat que, com a representants de l’Estat, estan obligats a observar i exercir, sent la principal la de complir i fer complir la Constitució Espanyola, vigent per la ferma i inmovible voluntat del honrat, sorprès i desconcertat poble espanyol”.

La nota atribueix el sobiranisme català a “una paorosa crisi econòmica i una altra manifestament desastrosa gestió política” per part de les formacions que, “sent les que gaudeixen de forma ininterrompuda de la majoria, incorren en un delicte d’alta traïció en mantenir de forma voluntària un sistema de representació electoral que fomenta l’aparició i l’assentament dels nacionalismes separatistes en cedir davant el seu xantatge de vots per mantenir-se al poder”.

Record del que preveu la Constitució

L’associació castrense apunta que “han de ser la més alta magistratura i els governs (…) els que prenguin immediatament les mesures oportunes per suprimir qualsevol indici de secessió sense que (…) les Forces Armades es vegin en la irremissible i gravíssima tessitura de complir escrupolosa i estrictament amb la missió que la Carta Magna els atorga de garantir la sobirania, independència i integritat territorial de la nostra Pàtria, sense devolució de la governació a qui posen els seus interessos de partit per sobre de la Nació”.

Finalment, adverteixen que si haguessin de actuar, tots “qui han permès, participat o col·laborat en arribar a aquesta amenaça de fractura d’Espanya, per comissió, omissió o profit dels seus càrrecs constitucionals, hauran de respondre amb tot el màxim rigor de tan greu acusació d’alta traïció davant els tribunals en l’àmbit de la jurisdicció castrense”.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/09/una_associacio_militar_amenaca_mas_amb_un_judici_castrense_88933.php

Una associació de militars espanyols amenaça d’actuar en cas de secessió de Catalunya

Diu que l’exèrcit hauria d’intervenir si abans no ho fa el govern espanyol i la justícia

L’Associació de Militars Espanyols (AME) ha emès avui un comunicat en què alerta del perill de l’independentisme català i de ‘l’actitud del president de la Generalitat de Catalunya i els membres separatistes del seu parlament’ per la unitat d’Espanya. Aquesta associació, que enguany compleix vint-i-cinc anys d’existència, demana que els representants de l’estat, el govern espanyol i els tribunals, apliquin ‘les facultats legals’ que els atorga la constitució, per aturar ‘qualsevol mena de secessió’.

I diu que ho facin, ‘sense que les forces armades es vegin en la irremissible i gravíssima tesitura de complir escrupolsament i estricta la missió que la carta magna els atorga de garantir la sobirania, independència i integritat territorial de la nostra pàtria’.

I afegeix: ‘Si haguessin d’actuar, no hi hauria d’haver cap dubte que els que han permès, participat o col·laborat en arribar a aquesta (…) amenaça de fractura d’Espanya, per comissió, omissió o profit dels seus càrrecs constitucionals, hauran de respondre amb tot el màxim rigor de tan greu acusació d’alta traïció davant dels tribunals en l’àmbit de la jurisdicció castrense’.

Aquesta associació ja ha tingut pronunciaments anteriorment sobre la defensa de la unitat d’Espanya. Per exemple, durant el procés d’aprovació de l’estatut de Catalunya, el 2006, en què va defensar el tinent general José Mena Aguado, que va dir que l’exèrcit hauria d’intervenir si l’estatut sobrepassava els límits de la constitució. Aquest punt de vista era oposat a l’altra associació de militars espanyols, l’Associació Unificada de Militars Espanyols (AUME), que defensava el càstig imposat a Mena Aguado per les seves declaracions.

Qui és l’AME? L’AME, una associació de militars ultra i nostàlgica del franquisme

http://www.vilaweb.cat/noticia/4042383/20120924/associacio-militars-espanyols-amenaca-dactuar-cas-secessio-catalunya.html

El 15-M vol protestar envoltant el Parlament de Catalunya

Vol emular la protesta que es farà al congrés espanyol a la mateixa hora

La gent del 15-M ha convocat una protesta consistent en una cadena humana que ha de circumdar el Parlament de Catalunya, just el dia que comença el debat de política general.

L’Acampada de Barcelona ha publicat un dossier en què  explica la iniciativa, que es vol fer coincidir amb la protesta que es farà al congrés espanyol a les sis de la tarda.

La protesta de Madrid, que ja fa temps que es convoca via xarxes socials, es proposa de circumdar el congrés. Finalitat: ‘Aconseguir la dissolució de les corts, la dimissió en ple de l’executiu i l’obertura d’un nou procés constituent, per tal de posar fi a un sistema parlamentari poc participatiu i a la política neoliberal d’austeritat imposada pels mercats financers en detriment de la gent’.

Pendents de la protesta d’abast estatal

A Barcelona el 15-M vol fer una rèplica d’aquesta protesta de Madrid al parlament català, amb el suport de les assemblees del 15-M, Democràcia Real Ja de Barcelona, i grups com En Lluita i Feministes Indignades, etc., segons que informa el setmanari Directa.

El comunicat del 15-M fa: ‘Després de l’acció de protesta, a les vuit del vespre, hi haurà una assemblea entre els participants per fer un seguiment de l’acció d’abast nacional [vol dir de tot l’estat] i decidir-ne la continuïtat.’

El debat de política general

Avui és el primer dia dels tres que durarà el debat de política general a la cambra catalana, amb un rumor de convocatòria d’eleccions avançades de rerefons. A més, l’expectació per un possible debat dels partits sobre com avançar cap a la independència és molt gran. Avui hi intervindrà únicament el president de la Generalitat, Artur Mas, que començarà el discurs a les quatre de la tarda.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4042485/20120925/15-m-vol-protestar-envoltant-parlament-catalunya.html

Ni dependents del tot ni independents

Al món hi ha situacions polítiques molt particulars · S’adiuen amb la idea d’estat propi sense arribar a la independència


El president Mas no vol pronunciar la paraula ‘independència’. Diu ‘estat propi’, com si amb això n’hi hagués prou, però al món hi ha molts estats propis, federals, que no són independents i encara situacions intermèdies com la de Puerto Rico o Grenlàndia, que no són dependents, però tampoc independents. Expliquem com funcionen aquests estats.

Puerto Rico

Segons el diari El Mundo, el model d’Artur Mas per a Catalunya és Puerto Rico. També Ibarretxe parlava d’estat lliure associat, que és la definició que se sol fer de l’illa caribenca. Però el poder real de Puerto Rico és molt inferior al que fa pensar aquesta denominació.

Puerto Rico és un ‘estat lliure associat’ dels Estats Units per la senzilla raó que no pot ser res més: ni els independentistes no són prou forts per a fer-ne un estat independent, ni ho són els partidaris de la integració als Estats Units per a fer-ne el 51è estat de la Unió.

Oficialment, Puerto Rico és ‘un territori no incorporat dels Estats Units’. Pel Tractat de Parós, del 1898, Espanya va cedir l’illa als Estats Units. El 1917 els porto-ricencs van esdevenir ciutadans dels Estats Units, per més que l’illa no era, ni és, un estat (no és un cas únic, tampoc no ho és Washington DC). Des d’aleshores el Congrés dels Estats Units és el principal legislador de l’illa, per més que els porto-ricencs no hi tenen representació ni voten en les eleccions presidencials. Des del 1947 Puerto Rico vota un governador, que és el principal càrrec electe de l’illa. Els Estats Units reconeixen a Puerto Rico el dret d’independitzar-se –i el 6 de novembre d’enguany tornarà a haver-hi un referèndum sobre la qüestió.

Les relacions entre els Estats Units i Puerto Rico són regulades per les constitucions de Puerto Rico i dels Estats Units. El cap d’estat de Puerto Rico és el president dels Estats Units, i les lleis dels Estats Units hi prevalen, en cas de discussió. Puerto Rico no pot mantenir relacions internacionals per compte propi ni signar tractats. I si bé l’espanyol és la llengua oficial de l’illa, també ho és l’anglès. En realitat, Puerto Rico té menys capacitat política que no els estats membres dels Estats Units i no gaire superior a la d’una comunitat autònoma espanyola.

Però l’ONU ha demanat repetidament als Estats Units que permeti a Puerto Rico exercir el dret d’autodeterminació, i la reclamació independentista s’hi manté viva.

Regne dels Països Baixos

Un dels casos més recents de nova formulació política estatal és la constitució del Regne dels Països Baixos, una monarquia integrada per quatre nacions.

Actualment el Regne dels Països Baixos abasta quatre nacions, iguals entre si: els Països Baixos pròpiament dits, ArubaCuraçao i Sint Maarten. Els Països Baixos consten, doncs, del seu territori europeu (sovint anomenat, a tort, Holanda) i de les tres illes del Carib que no van voler formar part de les tres nacions caribenques nascudes de la dissolució, el 2010, de les anomenades ‘Antilles neerlandeses’.

Totes quatre nacions tenen una constitució pròpia, subordinada a la Carta del Regne dels Països Baixos. En teoria, totes quatre són iguals, però això no és cert, en bona part per motius de magnitud i de demografia. I quan un afer interessa únicament el territori europeu dels Països Baixos aquest pot actuar lliurement sense necessitat de consultar les altres tres nacions; aquestes, en canvi, no poden fer-ho.

Hi ha una institució de govern comuna, el Consell de Ministres dels Regne, format pels ministres dels Països Baixos i un ministre que representa cadascuna de les altres tres nacions. La Reina és reina de totes quatre.

Quant a representació internacional, Aruba, Curaçao i Sint Maarten poden no formar part d’un acord que hagi estat signat pels Països Baixos i poden ser membres d’organitzacions internacionals, incloent-hi l’ONU.

El Regne dels Països Baixos sembla una fórmula molt avançada de confederació que, entre més coses, estableix que la constitució no es pot canviar, si totes quatre nacions no s’hi avenen. Actualment, totes quatre formen part de la Unió Europea.

Regne de Dinamarca

Un cas molt semblant, però amb menys autonomia, és el del Regne de Dinamarca. El regne distingeix tres territoris, Dinamarca, les illes Fèroe i Grenlàndia. Les relacions mútues són unitàries, però Grenlàndia i les Illes Fèroe tenen poders autonòmics molt grans. El 2009 Grenlàndia va obrir un procés d’independència que inclou l’exercici de més poders, amb una disminució dels diners que Dinamarca hi aporta. Des del 2009 Dinamarca considera Grenlàndia ‘una nació separada als efectes de la llei internacional’, fet que li permet de negociar tractats amb els altres estats. En la pràctica, Dinamarca incorpora representants de tots dos governs en les negociacions sobre interessos comuns. Per exemple, la negociació entre Dinamarca i els Estats Units sobre la base americana de Thule, la van fer, formalment, Dinamarca i els Estats Units, però la delegació danesa fou dirigida pel govern de Grenlàndia.

Les illes Fèroe preparen una nova constitució que, a parer del govern danès, ultrapassa allò que la constitució del regne permet. De fet, el primer ministre danès va dir a les illes que es fessin independents, si realment volien allò que constava al text. Una curiositat és que, a efectes de la Unió Europea, els ciutadans danesos que tenen la residència permanent a les Fèroe no són ciutadans europeus.

Tant Grenlàndia com les Illes Fèroe formen part del Consell Nòrdic, però no de la Unió Europea –Dinamarca, en canvi, sí. Grenlàndia en va formar part del 1973 al 1985 i és fins avui l’única nació que ha abandonat la Unió Europea.

A tots dos països hi ha un alt comissionat, que representa la reina i que actua de mitjancer en cas de conflicte.

Les illes Åland

El cas de les illes Åland és especial: són part de Finlàndia, amb una autonomia extraordinària, avalada per un tractat internacional, cas únic al món. Això vol dir que Finlàndia no podria canviar la forma de govern de les illes, encara que volgués.

El 1912 la Lliga de Nacions (precedent de l’ONU) va declarar les Åland illes neutrals i desmilitaritzades, sota el control polític de Finlàndia, encara que siguin, sobretot de cultura, més aviat sueques. Encara avui les Åland tenen com a única llengua oficial el suec (no pas el finès) i els seus habitants són exempts de fer el servei militar. Tampoc no poden atracar-hi vaixells militars. Quan Finlàndia va entrar a la Unió Europea va negociar que cap mesura europea no toqués els drets dels ciutadans de les illes.

Les Åland són part d’algunes instàncies internacionals, com ara la Unió Postal o el Consell Nòrdic.

Alguns casos més

Hi ha més casos al món de formes de relació entre estats peculiars i poc habituals, generalment producte de la història i de la demografia. Per exemple, Liechtenstein és un país sobirà a tots els efectes, però la representació internacional la hi Suïssa, llevat de l’ONU, en què Liechtenstein és membre de ple dret. O les illes Cook i Niue són territoris independents, però associats a Nova Zelanda. En aquest cas, els ciutadans d’aquestes illes són administrativament ciutadans de Nova Zelanda, però no tenen nacionalitat neozelandesa. Des de no fa gaire les Illes Cook han establert relacions diplomàtiques pròpies amb una vintena de països.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4042432/20120925/ni-dependents-ni-independents.html

Q.Sallés/Redacció

Madrid debatrà la derogació del Decret de Nova Planta

ERC-RCat colen en la comissió Constitucional del Congrés un text que reclama la sobirania nacional del poble de Catalunya

El portaveu d’ERC a Madrid, Alfred Bosch, exhibeix una estelada a la tribuna del Congrés Foto: ACN

Arriba al punt just que l’olla ha començat a bullir. Així es podria definir la coincidència temporal entre l’inici del “procés català” i l’arribada de la petició a les corts espanyoles de la derogació del Decret de Nova Planata.

Serà aquest dimecres quan Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats a Madrid debatrà  la proposició no de llei (PNL) que demana la restitució dels drets històrics de Catalunya a través de la derogació dels decrets de Nova Planta, promulgat per Felip V, i es restitueixin les disposicions derogades de les Constitucions Catalanes. . Una iniativa presentada per ERC-Rcat el passar mes març i que just va entrar a l’ordre del dia aquest passat Onze de Setembre.

Segons la coalició independentista, la proposició es fonamenta en el fet que “la  sobirania del Principat de Catalunya i dels regnes de València i de Mallorca va ser  suprimida il·legalment per part de Felip V de Castella, tot incomplint  l’ordenament constitucional vigent, el qual establia que aquest no es podia  contradir per decrets o sentències reals”.

http://www.naciodigital.cat/noticia/47051/madrid/debatra/derogacio/decret/nova/planta

Rubalcaba parla ara de federalisme i de canviar la constitució

Recorda que el PSC no és un partit sobiranista ni vol la independència

El secretari general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, diu ara que és partidari d”avançar cap a un model federal’ semblant al que té Alemanya i ha apuntat que si aquest model no encaixa en la constitució espanyola ‘caldria canviar la constitució’. Rubalcaba ha fet aquestes declaracions en una entrevista a la cadena Ser en el marc del debat sobre el futur de Catalunya

Diu ara ara aquest model el planteja com una alternativa a la via independentista i al recentralisme del govern de Rajoy. ‘Hi ha un model federal que és el final de camí que nosaltres vam començar amb l’estat autonòmic’, ha dit Rubalcaba.

El dirigent socialista s’ha referit així a la petició del PSC perquè la formació doni suport a un federalisme asimètric. Ara, Rubalcaba ha recordat que el PSC no és un partit sobiranista ni vol la independència de Catalunya.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4042262/20120924/rubalcaba-parla-federalisme-canviar-constitucio.html

Les primàries tornen a sacsejar el PSC

Tura anuncia que vol ser candidata · Navarro no aclareix si convocarà primàries · Nadal desestima la vice-presidència del parlament

La diputada del PSC Montserrat Tura ha anunciat que es presentaria a les primàries del partit –si es fan– per a ser candidata a la presidència de la Generalitat. Tura, que és part del sector catalanista del PSC, ha demanat al primer secretari, Pere Navarro, que mantingui les primàries, encara que Artur Mas avanci les eleccions al parlament.

Un altre dels aspirants a candidat a la presidència de la Generalitat, el paer en cap de Lleida, Àngel Ros, és contrari a les primàries, si hi ha eleccions abans de la primavera vinent, perquè no hi hauria temps de fer-les.

Però Tura diu: ‘Estic disposada a concórrer-hi perquè hi hagi primàries i perquè hi hagi la possibilitat de més d’un candidat… Que jo sàpiga ara no hi ha cap candidat. En Pere Navarro no s’ha postulat.’

I Navarro s’ha limitat a dir que en el procés de designació del candidat hi hauria transparència, però no ha deixat clar si hi hauria primàries.

La renúncia de Nadal

Per una altra banda, el diputat del PSC Joaquim Nadal, que fins a principi de mes era president del grup parlamentari socialista, ha desestimat de ser vice-president de la mesa, en lloc d’Higini Clotas, com havia proposat el primer secretari, Pere Navarro, que vol restructurar la direcció socialista de la cambra.

La decisió de Nadal, feta pública per Catalunya Informació, arriba a la vigília del començament del debat de política general al parlament, enmig de rumors d’un possible avançament electoral. La legislatura pot ser a punt d’acabar, si és bo el pronòstic d’eleccions anticipades a la tardor, i Nadal ja ha dit que la lesgislatura vinent no es presentaria com a diputat.

En aquest debat de política general Clotas sembla que renunciarà a l’escó, com va decidir en saber que volien rellevar-lo; d’entrada s’hi va oposar, perquè, diu, no va ser pas investit en el càrrec per la direcció del partit, sinó per tots els partits del parlament.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4042495/20120925/primaries-tornen-sacsejar-psc.html 

El PSOE ensopega amb el federalisme

Elena Valenciano desmenteix Rubalcaba: ara toca ‘aprofundir el model autonòmic dins el marc constitucional’

La vice-secretària general del PSOE, Elena Valenciano, ha desmentit el secretari general dels socialistes espanyols, Alfredo Pérez Rubalcaba, que ahir va declarar que era partidari d’aplicar a un model federal a Espanya i, si calia, canviar la constitució. Però, segons Valenciano, el PSOE no vol reformar la constitució, sinó aprofundir en el model autonòmic, ‘sempre dins el marc constitucional’.

Per Valenciano, cal ‘el consens de tothom’ per a fer canvis, i ‘aprofundir en el model autonòmic pot assemblar-se més a un sistema federal’.

En una entrevista a la cadena Ser parlant del futur de Catalunya Rubalcaba va dir que era partidari ‘d’avançar cap a un model federal’ semblant al d’Alemanya, i si aquest model no encaixava en la constitució espanyola, que ‘caldria canviar-la’.

Per Rubalcaba aquest model és una alternativa a la via independentista i al recentralisme del govern de Rajoy: ‘Hi ha un model federal que és el final de camí que nosaltres vam començar amb l’estat autonòmic.’

El PP ja s’ha declarat absolutament contrari a aquest model: El PP ho deixa clar: ni parlar-ne, de model federal.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4042482/20120925/psoe-ensopega-federalisme.html

El respecte

Tura desenfunda el fusell: vol primàries i s’hi vol presentar. Contra Chacón? Contra qui calgui

Pilar Rahola

Eppur si muove. Pere Navarro diu a la Festa de la Rosa que Catalunya és trista i pobra, i surt Ernest Maragall i rebla el clau dient que Catalunya vol ser lliure i forta. La direcció es pronuncia contra l’independentisme, i Laia Bonet escriu que els independentistes no són els enemics del PSC. Sembla que tot està ben lligat després d’una purga convulsa, i ve Montserrat Tura i desenfunda el fusell: vol primàries i s’hi vol presentar. Contra Chacón? Contra qui calgui. I finalment Rubalcaba no se’n recordava del federalisme i ara li ha agafat un atac de memòria, ha regirat els calaixos de Ferraz i hi ha trobat un paper grogós en què sembla que algú va dir un dia que potser algun dia aniria bé que el PSOE algun dia pensés que podia ser bo que digués que pensaria sobre el federalisme.

Fins i tot l’amic Bono se’ns posa emotiu, diu que té el cor encongit i assegura que el cafè per a tothom no va ser cap solució al “problema català”. Per acabar, el PSC en bloc ha virat la nau i ara sembla que s’afegeix a la majoria parlamentària del dret a decidir, per bé que defensant el no a la consulta. És a dir, el terratrèmol d’aquests dies no només ha sacsejat tot l’eix ciutadà que aspira a tenir Estat propi, sinó que també obliga a ressituar la resta d’eixos polítics. En el cas del PSC, amb l’afegit que dóna ales al sector més catalanista, a banda d’obligar a recordar que en algun moment de la seva història tenien uns altres ideals. I a sobre, més enllà del PSC, hi ha veus a can PP que ara recorden que la paraula diàleg és al diccionari, tot i que ràpidament surten els guardians de l’essència i l’esborren. Més enllà, però, dels irredempts que volen enviar les tropes o il·legalitzar les eleccions o que neguen la història de Catalunya situant Espanya a la Bíblia, els més llestos comencen a moure fitxa, no endebades l’envit català els ha deixat preocupats, tal vegada perquè comencen a creure que va de veres i que, si els catalans volem, és imparable.

I aquí és on volia situar la reflexió, en l’envit català. La gran lliçó d’aquests dies històrics és que les nacions només poden assolir els seus drets si lluiten seriosament. És a dir, quan diuen prou. Ens hem passat la vida demanant el federalisme socialista, o la comprensió espanyola o l’interès internacional, i només hem rebut clatellades.

Per què? Perquè no els calia amoïnar-se atès que érem educats, pacients i servils. Però tan bon punt hem perdut la paciència, hem clavat un cop a la taula i hem dit que marxàvem, ens han descobert fins a la Xina, a can socialista s’han mogut els fonaments, a les Espanyes hi ha nervis i ara Catalunya és el centre d’un debat que encara no saben ni d’on els hi ha vingut. Res de tot el que passa no hauria passat si no haguéssim dit que s’havia acabat la broma. La qual cosa ens recorda la vella sentència: que només els pobles que es fan respectar aconsegueixen respecte.

http://www.lavanguardia.com/encatala/20120925/54351802457/el-respecte-pilar-rahola.html#ixzz27SYjXx2N

La UE quadruplicarà el fons de rescat pensant en Espanya

L’Eurogrup pretén ampliar la capacitat actual de 500.000 milions d’euros fins a dos bilions, però Finlàndia hi posa problemes

L’Estat podrà cobrar el primer pagament de l’ajuda al sector bancari al novembre

ALBERT SEGURA
El BCE assessora en secret Rajoy per fer veure que encara és sobirà

L’imminent rescat d’Espanya (el segon, el de debò) buidarà el fons d’emergència europeu, dotat actualment amb 500.000 milions d’euros, i l’Eurogrup ja està treballant contra rellotge per quadruplicar la seva potència, fins als dos bilions. Fins i tot Alemanya accepta posar més munició per dissuadir els especuladors, segons Der Spiegel, però ara falta convèncer l’ala més dura del club de la triple A: Finlàndia. La Comissió Europea mateixa va confirmar ahir que “s’està discutint la possibilitat” de multiplicar per quatre la capacitat de crèdit d’aquest fons de rescat, que el 8 d’octubre ha de passar de ser temporal a permanent.

El BCE i l’executiu comunitari estan assessorant en secret Mariano Rajoy per fer veure que encara governa i no es limita només a complir les seves ordres a canvi del segon rescat. “Madrid vol evitar la humiliació i dijous presentarà reformes fiscals i estructurals que li permetran mantenir les aparences de sobirania”, informava ahir el Financial Times, mentre que The Guardian insistia que també demà passat es faran públiques la quantitat i les condicions de la nova ajuda. L’eurocomissari Joaquín Almunia mena pressa al PP i avisa que “mantenir la incertesa” i fer-se pregar no demanant el rescat “és molt arriscat”. “Pot arribar un punt en què el cost de la incertesa sigui pitjor que qualsevol de les decisions que es prenguin”, va alertar el vicepresident comunitari.

L’Eurogrup vol estar preparat per defensar-se de nous atacs dels mercats (Itàlia podria ser ara la següent fitxa del dòmino a caure) i accelera l’ampliació del fons de rescat. Es faria servir una fórmula que no obligui a posar-hi més diners públics, segurament mirant d’atraure inversors (sobretot economies emergents, tot i que fins ara no han mostrat gaire interès) i assegurant entre el 20% i el 30% dels bons públics. Alemanya, per exemple, mantindria la seva contribució de 190.000 milions.

Brussel·les va confirmar que el primer tram del rescat bancari espanyol (els 100.000 milions d’euros) es farà al novembre, un cop analitzades les necessitats dels bancs.

Van Rompuy acusa alguns governs d’estar-se “relaxant”

A.S

Van Rompuy, després de la reunió amb Rajoy el mes passat Foto: AFP.

Alhora que The New York Times publicava el reportatge L’austeritat i la gana, amb fotografies d’espanyols buscant menjar als contenidors de la brossa o a punt de ser desnonats, Herman van Rompuy va criticar ahir que els governs europeus s’estan “relaxant” i ja no fan prou sacrificis. “Veig una tendència a perdre la sensació d’urgència tant pel que fa a les polítiques de curt termini com a les de llarg termini, i això no hauria de passar”, va alertar el president del Consell Europeu, referint-se a la treva dels mercats després de l’anunci de Mario Draghi que el BCE tornarà a comprar deute públic. “Mentre hi hagi 25 milions d’aturats i no haguem estabilitzat plenament l’euro no ens podem relaxar i garantiré que no ens relaxem”, va advertir Van Rompuy.

Només sota pressió

Aquesta és la mateixa teoria de Merkel, els falcons del Bundesbank i el nucli dur de la ultraortodòxia monetària (Finlàndia, Àustria i els Països Baixos): els irresponsables del sud només compleixen i fan reformes estructurals quan tenen l’aigua fins al coll, és a dir, la prima de risc superant els 500 punts bàsics. I, per tant, no se’ls ha d’ajudar (o només el mínim perquè retornin el seu deute als bancs alemanys).

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/4-economia/18-economia/578723-la-ue-quadruplicara-el-fons-de-rescat-pensant-en-espanya.html

Arnau Urgell

Les independències mexicana i catalana, connectades

La cònsol mexicana brandant la tricolor. Foto: Arnau Urgell

El Grito de Dolores va ser, el 16 de setembre de 1810, l’espurna per iniciar la llarga guerra de la independència mexicana. Més de 200 anys després, Sant Joan de les Abadesses (el Ripollès) va recordar els fets succeïts al municipi de Dolores Hidalgo i que van suposar la sublevació contra l’autoritat virreinal de Nueva España.

Això sí, si el 1810 el Grito del mossèn Miguel Hidalgo Costilla va servir com a arenga per a una guerra, el 2012 els “¡Viva México!” de la cònsol Norma Ang van ser una invitació a continuar la festa a la plaça Major de Sant Joan. Després de vuit anys la Festa del Grito està plenament consolidada com una de les millors festes pàtries mexicanes dels Països Catalans, en part perquè se celebra a la població natal de Jaume Nunó i Roca, compositor de l’himne nacional mexicà.

En aquesta ocasió, a més, la bandera tricolor va compartir protagonisme amb l’estelada catalana. Tant bon punt van sonar els Segadors, una quinzena d’ensenyes independentistes van aparèixer a la plaça Major. Després de l’himne, els crits d'”independència” van ser generals i van ser rebuts per aplaudiments per bona part dels mexicans que, des d’arreu del país, s’havien aplegat a Sant Joan. De fet, anteriorment s’havien repartir uns fulletons en els quals se’ls felicitava pels dos segles d’independència i se’ls explicava que Catalunya també la volia assolir.

En aquest context d’eufòria sobiranista l’exalcalde Carles Bassaganya, segons explica al seu Twitter, va comentar a Norma Ang, l’actual cònsol, que quan marxés de Barcelona ja ho faria com a ambaixadora.

Redescobrint l’exili a Mèxic

La secció local d’Esquerra va voler aprofitar la Festa del Grito per donar a conèixer una altra realitat que agermana els dos pobles: l’exili republicà després de la Guerra Civil. Per aquest motiu van organizat una conferència a l’auditori Jaume Nunó a càrrec del doctor Enric Pujol. Vora un centenar de persones van assistir a un acte on es va assenyalar que Mèxic va acollir 4.000 catalans i mai va reconèixer el règim franquista. ” És un país que avui commemora la seva independència, una efemèride que espero que molt aviat podrà celebrar tot el poble català” va afirmar Sergi Albrich, portaveu dels republicans.

Les estelades es van deixar veure al Grito de Independencia. Foto: Arnau Urgell

http://www.naciodigital.cat/noticia/47057/independencies/mexicana/catalana/connectades 

Q.Sallés

Els ex-espies espanyols s’organitzen per «ajudar»

Neix l‘Asociación de Ex Miembros del Servicio de Inteligencia Español per “fer suport” als actuals serveis secrets en els temps que corren i sense pràcticament cost


Va ser el mes de juny d’enguany quan va ser registrada i ara ja comença la seva singladura. És l’Asociación de Ex Miembros del Servicio de Inteligencia Español, l’AEMSIE en el seu acrònim. Una organització impulsada per una cinquantena d’ex-agents, amb el general de divisió retirat  Ricardo Martínez Isidoro al capdavant -un dels generals que va recomanar a Espanya marxar d’Irak-, que intentarà articular una plataforma per mantenir latents uns 400 agents que han prestat serveis al Centro Superior de Información de la Defensa (CESID) i del l’actual Centro Nacional de Inteligencia (CNI), però no del Servicio Central de Documentación (SECED), decisió que ha generat certa polèmica en ambients de l’entorn de Defensa i Interior, i en el món polític de Madrid.

L’associació d’espies veterans és, oficialment, la primera de l’Estat espanyol- ja que oficiosament l’única organització que existia de característiques similars “Ojos de España” és una entitat que mai no ha volgut confirmar de manera oficial la seva existència ni els seus integrants.

Els objectius dels ex-espies és contribuir a la bona imatge dels serveis secrets espanyols i reivindicar la seves aportacions. Ras i curt, AEMSIE busca fomentar “la cultura d’intel·ligència” a la societat. A més de crear una xarxa solidària entre els agents, destaca un objectiu que ha despertat certes suspicàcies i més en els temps polítics que corren : ”ajudar i fer suport als serveis d’intel·ligència espanyol”. Una manera de mantenir actius 400 agents, nombre ampliable, amb prou experiència acumulada i sense cost. El president de l’associació és en Juan Martín Roy, coronel retirat de l’exèrcit de Terra, que va prestar serveis a la Divisió de contraintel·ligència i fou cap de delegació sud-americà.

http://www.naciodigital.cat/noticia/47089/ex-espies/espanyols/organitzen/ajudar

EL FRONT NACIONALISTA ESPANYOL

“Camacho, Navarro i Rivera –els tres ‘nacionales’– es pregunten com ho poden fer per crear un front nacionalista espanyol sense que es noti que pensen el mateix”

Víctor Alexandre

No cal remuntar-se gaire enrere per recordar aquella frase que el PP i el PSOE de Catalunya repetien a tort i a dret i que deia així: “En democràcia es poden defensar totes les idees, inclosa la independència de Catalunya”. Era la seva manera de dir al món: “Fixeu-vos si n’és de demòcrata, Espanya, que fins i tot permet que hi hagi independentistes catalans”. Ara ja no ho diuen, això. Ara que l’independentisme és majoria i que ells són minoria la frase ja ha desaparegut del seu vocabulari. Ara branden la Constitució espanyola com la Inquisició brandava la Santa Creu i, en nom de la Sagrada Unitat d’Espanya, violen el dret més noble i inalienable dels pobles: el dret de decidir per si mateixos el seu destí. Partit Popular, Partit Socialista i Ciudadanos –hi trobo a faltar la Falange, perquè contra les consultes tots quatre feien  pinya– són partits d’esperit totalitari –per bé que amb formes diferents–, enemics de la llibertat, capaços de mentir, de manipular i de coses molt pitjors que encara han d’arribar per tal que allò que Franco va deixar ben lligat no ho deslligui la democràcia.

I és que són temps dolents per als partits nacionalistes espanyols. El país ha canviat, ha deixat enrere la pusil·lanimitat i està culminant el seu procés de maduració i de recuperació de l’autoestima. I, és clar, aquells que encara viuen de la subordinació de Catalunya a Espanya, aquells que havien muntat el seu negoci sobre la base de l’Espanya eterna, estan desconcertats davant d’una realitat que no entenen i que els està convertint en fòssils amb un interès merament arqueològic. De fet, és tan gran el seu desconcert, que encara no saben ben bé com reaccionar. Per això Alícia Sánchez Camacho, Pere Navarro i Albert Rivera –els tres ‘nacionales’– es miren entre ells i es pregunten com ho poden fer per crear un front nacionalista espanyol sense que es noti que pensen el mateix. De moment, però, es troben en la fase de negació de la realitat. Pensen que negant, amagant o manipulant la realitat aquesta es capgirarà al seu favor. I això és el que estan fent. A part del ridícul, és clar.

Només cal veure com pretenen minimitzar els dos milions de persones que es van manifestar l’Onze de Setembre a Barcelona adduint que a Catalunya hi ha set milions i mig d’habitants. Però no diuen res dels catalans que es van manifestar a la resta del país i dels 800.000 que van seguir la manifestació per TV3. Hom dirà que encara quedarien tres milions que no van fer cap acció relacionada amb la independència de Catalunya. I és cert. Però qui ho diu que aquestes persones que eren a casa seva o de viatge o que treballaven no volen la independència del seu país? Que fàcil que és fer volar coloms mitjançant un judici d’intencions. Posats a comptar, caldrà recordar-los que el nacionalisme espanyol –PSOE, PP i Ciudadanos– va obtenir només un milió de vots l’any 2010 a Catalunya. I al ritme que van les coses, sembla que en les properes eleccions la xifra pot quedar reduïda a la meitat. S’entén, per tant, que estiguin tan neguitosos. Ens volen residuals perquè saben que en una Catalunya independent, els residuals seran ells. D’això se’n diu residualitzadors residualitzats.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/09/el_front_nacionalista_espanyol_88925.php 

“Si Artur Mas aconsegueix la majoria absoluta, el camí cap a una Catalunya lliure no tindrà marxa enrere”

Anna Figuera

Ja fa dies que hi dono voltes. Hem arribat al xoc de trens que va augurar el president Artur Mas fa ja alguns mesos? Jo crec que no, encara queda molta via per córrer. El que està clar, però, és que hi ha hagut un canvi d’actitud –d’actitud política de la ciutadania– irreversible al nostre país. Posem el símil del joc d’escacs. No només les peces estan situades a sobre el tauler, sinó que la partida entre Catalunya i l’Estat espanyol ja ha començat. Ara el que cal és moure peça pensant cada moviment, amb una estratègia clara. Els escacs no en saben de presses. Només aquell que ha rumiat cada moviment amb intel·ligència aconseguix l’escac i mat. Guanya.

Davant la crisi política que ha imperat al país durant massa temps, el canvi de paradigma l’ha impulsat i dirigit, fins ara, una part important de la ciutadania. La classe mitjana catalana que està tipa de donar, de pagar, i no rebre res a canvi. Una gent que està cansada, per exemple, de veure com des de molts àmbits s’ataca el model d’immersió lingüística. La manifestació del 10J d’ara fa dos anys va servir perquè molts catalans diguessin prou. En canvi, la marxa de l’Onze de Setembre d’enguany ha estat un clam democràtic de l’adéu Espanya i de benvinguda al nou Estat català. El president de la Generalitat ha fet seu aquest clam, obrint un nou camí. Després del cop de porta de Rajoy a Mas pel pacte fiscal, el president Mas convocarà ben aviat eleccions al Parlament de Catalunya. I el resultat serà clau per mesurar la força per continuar aquest camí cap a una Cataunya lliure. No fa ni dos anys, en els comicis del 2010, les forces indepedentistes només van aconseguir 14 diputats. Si Artur Mas aconsegueix ara la majoria absoluta, amb un programa electoral que inclogui l’Estat propi, no hi haurà cap dubte: el canvi de rumb cap a una Catalunya independent no tindrà marxa enrere. Una altra cosa és si manté un resultat similar al que té actualment. Si ha estat la majoria de la ciutadania la que ha empès als partits a afrontar de cara aquest debat a Catalunya, ara comença l’hora de la política. Veurem si estan a l’alçada.

A Madrid, de sobte, recuperen la idea que un Estat federal és possible, fins i tot canviant, si és necessari, la immaculada Constitució espanyola. Els socialistes espanyols recorden ara que un dia, ja fa molts anys, Pasqual Maragall (avalat, potser, per algun polítòleg actualment desencantat amb la idea i aferrat a la independència) havia defensat el federalisme assimètric. No arriben a tant, però, polítics com Alfredo Pérez Rubalcaba, Felipe González, José Antonio Grinán, o comunicadors com Juan Luís Cebrián defensen les bondats del federalisme com a solució per l’encaix de Catalunya amb Espanya. Federalisme, diuen? Que cal resoldre la singularitat catalana? No han entès res. Després de més de trenta anys intentant fer-nos entendre, el milió i mig de persones que es van manifestar pels carrers de Barcelona no són un mero hecho diferencial. El debat del federalisme o de qualsevol altre model d’estat per a Espanya ja no és el debat.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/09/joc_d_escacs_88941.php 

Les finances de la Generalitat

CINTO ROS OMBRAVELLA

He trobat a faltar, des del mateix desembre del 2010, un programa de política econòmica d’objectius suficients, que es poguessin anar seguint, i no l’únic de corregir el dèficit

Són ja quasi dos anys d’orientació econòmica del govern. Tot reconeixent sempre els esforços per quadrar els números pressupostaris, en condicions adverses (com el tripartit el 1908-09), no sorprendrà el lector la meva posició crítica ja mantinguda en articles anteriors. Les meves objeccions són d’arrel, de criteris bàsics, des dels meus –i perdonin– 45 cursos de política econòmica a tres universitats. Sintetitzo les meves reserves i suggeriments:

1- No s’hauria de deixar mai, dins les negociacions amb Madrid, el desmesurat i injust dèficit fiscal com a teló de fons necessari, “espoli” endèmic i únic en la comparativa internacional i dins Espanya. Madrid necessita un compte depurat de les recaptacions a les seus i fins i tot d’impostos especials com ara carburants i dels seus 720.000 funcionaris, amb duplicacions paleses.

2- Potser –hom ho creu– desmarcar-se de la recepta europea/merkeliana de l’austeritat pública a costa de tot que aplicada ja els darrers cinc anys està fracassada, ja que la Unió Europea (com a mínim set països entre els quals Catalunya i Espanya) torna a la recessió 2012-2013. Ara bé, si aquesta és la doctrina, la solució única abraçada pel govern, la cosa es complica.

3- Per favor, no tanta fixació amb els resultats financers del tripartit, sotmesos a 1 i 2 i a una davallada del producte català del 5% el 2009. Encara estic esperant una llista de les seves nombroses inversions en equipaments –alguns encara ara “inaugurats” per CiU–; el conseller Castells va mantenir el que va poder el 2008-2010, penso que amb bon criteri, atesa la davallada de la despesa/demanda privada (2010-11 sense recessió PIB català). I és que això “del braç i la màniga” ni és aplicable a les llars per assolir habitatge ni a les empreses per invertir en nova maquinària; imagini’s per a un sector públic garant del duel econòmic.

Em sembla, modestament, que aquest marc, “rebel·lia fiscal”, posada en qüestió de la medicina europea inútil, i mirada al futur no a la muntanya de sal és ben diferent de la cantarella oficial, capficada en les tisorades, convulsiva tot plegat, en tot cas sempre tristot. I dins aquest marc explícit negociar el que es vulgui i es pugui amb Madrid, sent conscients que la Hisenda estatal sempre tindrà ara una coartada en la seva pròpia precarietat.

Mentrestant per ací ens ocupem d’una munió de detalls, confirmant una altra vegada allò que “el gust aferrissat, sistemàtic, dels catalans/-es pel petit detall ens pot fotre” (refrany propi i prou pensat). Que si l’euret o els dos, que si les taxes universitàries que amb l’augment no arribaran ni al 20% real del cost, que si la carmanyola, que si l’impacte de l’IVA en gran mesura absorbit atesa l’atonia de la demanda o abusivament traslladat al consumidor quan el restaurant o el comerç mai el liquidarà totalment a Hisenda, tributi per mòduls o directament (encara hi faran negoci, l’anomenada renda fiscal).

I en canvi no ha entrat en el debat públic la greu qüestió, tan senzilla, de si la declaració de la renda és un criteri just i únic per modular quantitat de tractaments diferenciats-matrícules i beques, taxes i devolucions, tarifes de transport públic, habitatge protegit, etc. No sabem, tots, tots, que la possibilitat de frau fiscal és totalment diferent entre els que cobren per nòmina vista –privada o pública– i els que, ben nombrosos, tenen i exerceixen, un bon marge de no-declaració de rendes: professionals de tota mena, per exemple metges –li donen factura?–, oficis de treballs de tot tipus, titulars de pimes industrials i comercials, gaudidors de sicavs… Hi han pensat realment els gestors de les nostres finances i és que una justícia aparent pot de fet esdevenir una injustícia oberta, palesa? Com ho pensen corregir? Pel seu silenci en aquest tema, no trencat pels mitjans i àdhuc “experts”, em sembla que de cap manera.

I he trobat a faltar sempre, des del mateix desembre del 2010, un programa de política econòmica des de la Generalitat, d’objectius suficients –activitat, ocupació, inversió, exportacions, R+D públic…– que es poguessin anar seguint, i no l’únic de corregir el dèficit, amb les seves mesures en ús dels estris en mans de la nostra Generalitat, que no són pocs, malgrat tot, uns 40.000 milions de despesa anual amb la seva orientació, capacitat reguladora.

Una proposta per afluixar el cinturó financer de la Generalitat seria aprofitar l’entusiasme i les xarxes de l’Onze de Setembre per a una emissió de bons “patriòtics” de 10.000 M, a quatre anys, interès a 3,5% per sobre dels dipòsits, comissions no abusives, amortització al termini amb millor situació econòmica. Garantia? El patrimoni de la Generalitat i el seu pressupost.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/578702-federalisme-espanyol.html

Posem data a la democràcia

PRESIDENT D’ERC – ORIOL JUNQUERAS

“Prou de renúncies mediocres / que no ens permeten la història dempeus”

Em permetrà Lluís Llach que li manllevi el títol –i si molt convé la lletra sencera– d’aquella cançó que diu No abarateixis el somni, / res més que això tinc per dir-te, si vols. / No abarateixis el somni, / que és com l’estel que hi ha al fons del camí. Catalunya viu un moment històric. Ens trobem en un tombant de la nostra història que pot precipitar allò que molts havíem somiat fa anys, quan la independència era un anhel minoritari. Avui tot indica que hi ha una majoria social favorable a la independència, una majoria de ciutadans que entenen que aquesta és la millor garantia de futur, no ja per assegurar-nos la viabilitat com a poble –que també– sinó per procurar-nos un futur pròsper com a societat, com a país, com a col·lectivitat que se’n vol sortir en plena voràgine econòmica, quan la crisi està fent estralls entre els nostres veïns i conciutadans. Aquest és el primer i inexcusable motiu per voler una República Catalana com a soci de ple dret de la Unió Europea, donar resposta a les necessitats i demandes de la nostra gent, començant per garantir la cohesió social als nostres barris i per construir un futur d’oportunitats i esperança per a les noves generacions. Esquerra Republicana té la ferma voluntat de contribuir a aquest procés amb la voluntat de sumar complicitats i d’ajudar el govern de Catalunya, sigui el que sigui, a fer passos ferms i irrevocables cap a la independència. Tenim una oportunitat al davant que no podem malbaratar, sabedors que seria imperdonable tornar a cometre els errors del passat. Ens cal sumar, i avançar amb un pas ferm i segur. Tornant a Llach, “Prou de renúncies mediocres / que no ens permeten la història dempeus.” Si Esquerra Republicana tingués majoria absoluta al Parlament de Catalunya, la independència ja seria un fet perquè l’hauríem proclamat amb una declaració solemne al Parlament. Ara com ara, no obstant això, el govern no contempla aquesta possibilitat, tot i que té el suport dels nostres diputats per fer-ho si així volgués. Però allò en què necessàriament hem de poder estar d’acord amb el govern i amb tots els diputats que respecten i entenen la democràcia és en la necessitat de donar la veu als ciutadans d’aquest país perquè expressin lliurement en quin estat volen viure, amb una pregunta diàfana. Aquest és un referèndum que ha d’impulsar i organitzar el govern del país. I això, per tant, demana un compromís inequívoc en aquesta direcció, que han d’assumir totes les forces democràtiques, plantejant com a mínim comú denominador la convocatòria d’un referèndum sobre la independència. Cal, en definitiva, posar data a la democràcia. En aquest procés ens caldrà una ferma determinació, estar preparats davant les múltiples pressions de l’Estat espanyol per retardar o sabotejar el procés. Ens caldrà rigor, internacionalitzar el procés i presentar-lo en clau estrictament democràtica però sense cap renúncia. I també, evidentment, ens caldrà audàcia i coratge per assumir riscos, com ho van fer Companys i Macià proclamant la República Catalana. El peix al cove com a estratègia és una via esgotada. I si algú encara en tenia cap dubte, el govern del PP –amb el suport del PSOE– ho han manifestat rotundament aquests dies. Només hi ha un camí possible: posar la proa a Llevant, cap a aquella Ítaca que, més que un somni, és avui una aspiració legítima i majoritària de la societat catalana. Ara ens cal a tots assumir el repte i donar resposta i satisfacció a allò que anhelen els catalans. Avui, volem i podem guanyar la independència! Som-hi!

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/578671-posem-data-a-la-democracia.html

Majoria al Parlament

DIPUTAT DE DEMOCRÀCIA CATALANA AL PARLAMENT DE CATALUNYA – JOAN LAPORTA

La manifestació del milió i mig de persones als carrers de Barcelona per la diada nacional confirma, més que mai, la necessitat de traslladar fidelment el crit de la ciutadania al Parlament de Catalunya. És l’hora de l’acció política en majúscules, responsable, coherent, responent amb maduresa a l’esperit del dia 11, en què es demanà explícitament la independència de Catalunya i també la unió de totes les forces polítiques que treballen perquè Catalunya sigui un estat independent.

Aquest esperit de suma ha estat el pal de paller de les actuacions de Democràcia Catalana d’ençà de la seva creació, l’estiu del 2010, i hi continuarem treballant. Pensem que tots els partits parlamentaris –i també els que no tenen representació– ja s’han pronunciat clarament en els darrers temps sobre quin és el seu horitzó nacional. Conegudes les propostes, cal passar a la seva aplicació política, i superar possibles divergències històriques que no porten enlloc. Parlem del futur del nostre país i no hi ha més temps a perdre. Fem la independència i construïm el model de país que volem, com fan tots els estats democràtics del món.

El camí cap a la independència fa necessari que els partits polítics catalanistes formin una gran coalició en les properes eleccions al Parlament. Una unió necessària i desitjada que han de liderar els dos grans partits catalanistes, CiU i ERC, acompanyada per la resta de formacions que volem que Catalunya sigui un estat independent. A Dcat ens hi trobaran, lleialment i responsablement. Res ni ningú podrà impedir que assolim la llibertat si mantenim viu l’esperit de la manifestació de l’Onze de Setembre. No hi ha constitució democràtica que pugui limitar un dret universal com és el de l’autodeterminació d’un poble. Només tem les urnes qui no confia en la democràcia.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/578673-majoria-al-parlament.html

Full de ruta per a la independència

DIPUTAT DE SI AL PARLAMENT DE CATALUNYA – ALFONS LÓPEZ TENA

El poble de Catalunya ha parlat i s’ha expressat amb total claredat: és l’hora de la independència, que Catalunya sigui un nou estat d’Europa. Cal, sense més dilacions, endegar el procés que permeti assolir l’estat català independent el 2014.

Cal:

Assumir la completa sobirania nacional del poble sobre el territori català i declarar al Parlament aquesta voluntat.

Constituir, aquest any 2012, un govern d’unitat nacional de transició a la independència que prepari totes les estructures institucionals necessàries de l’estat català (hisenda, seguretat social, energia, seguretat interior, afers exteriors, etc.).

Integrar al govern d’unitat nacional les forces polítiques que vulguin obrir el procés d’independència i assolir-la en aquesta legislatura.

Assumir la recaptació íntegra de
tots els impostos, taxes i cotitzacions socials, i posar fi així a l’espoli fiscal espanyol.

Endegar les negociacions amb la comunitat internacional per al reconeixement de l’estat català.

Consultar el poble sobre la seva voluntat d’independència, en concordança amb la comunitat internacional.

Complint amb el mandat i la voluntat del poble, que el Parlament aprovi el 2014 la declaració d’independència i la constitució definitiva i irreversible de l’estat català.

Les forces polítiques que hem donat suport a la manifestació de l’Onze de Setembre tenim 86 diputats. Siguem coherents, fem al Parlament i al govern el que reclamem al carrer amb el poble: independència. Siguem dignes del poble de Catalunya, complim la seva voluntat.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/578672-full-de-ruta-per-a-la-independencia.html 

Ara sí que toca

LLUÍS FALGÀS

El debat de política general que comença aquesta tarda al Parlament hauria de servir per aclarir la situació política catalana. Per saber quan seran les eleccions, quin és l’objectiu de cada grup, qui serà el candidat dels socialistes, i també les possibilitats reals dels projectes de futur…

Hauria de ser un debat que marqués història, semblant al que va passar en els inicis, tal com es va crear al voltant del “Ja sóc aquí” de Tarradellas. De fet, tots els presidents han deixat escrita la seva marca. Una de molt feliç era la del ganxó Josep Irla, que va morir al seu exili de la Provença. És autor d’una frase menys coneguda que la de Lluís Companys: “Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer.” La d’Irla té un contingut profund: “Catalunya, aquesta petita terra, els ciutadans de la qual estimem, amb doble amor inseparable, la pàtria i la llibertat”…

Ara, els temps estan menys pendents de les frases encertades. No hi ha temps per recrear-se en cites que passaran als annals de la història catalana. Els temps serveixen per aclarir situacions. Avui s’espera que el president de la Generalitat, Artur Mas, es mantingui ferm al costat del clam sobiranista, al qual donen suport CiU, ERC, ICV-EUiA i SI. També s’espera que el Partit Popular de Catalunya i Ciutadans vulguin impedir que Catalunya sigui independent.

Més difícil serà la reacció que tindran els socialistes catalans, el centreesquerra català. Els últims esdeveniments els han deixat desorientats i amb poc marge de maniobra en un moment en què la ciutadania demana claredat de missatges.

Avui, allò que es vol escoltar és quelcom com “ara, sí que toca”. Ara toca anar en direccions encertades sense errar el rumb com ha passat en altres ocasions.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/578694-ara-si-que-toca.html

La catàstrofe de la dependència

Eva Piquer

Tornant de la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana al Sant Jordi, el passat mes de març, un bioquímic em va explicar per mitjà de la teoria de les catàstrofes que el procés cap a l’estat propi s’havia accelerat i no hi havia qui l’aturés. Me’l vaig creure a mitges, per no fer-me gaires il·lusions.

Fins que la cosa s’ha precipitat tant que fa por i tot. Desconnecto dues hores del Twitter i, quan hi torno, penso que potser s’haurà proclamat la independència mentre jo dinava amb una amiga poc 2.0, d’aquelles que no entendrien que anés mirant el mòbil de reüll entre plat i plat.

No sé qui o què ha contribuït més decisivament a fer bona la teoria de les catàstrofes. Només sé que avui la catàstrofe seria que això s’aturés. Tampoc sé com es podria aturar o frenar amb èxit, ara que tots plegats hem passat a referir-nos a la independència en futur, arraconant el condicional de tota la vida.

Aquests dies els diaris parlen del canvi de cicle i del camí de l’estat propi amb una naturalitat estranya. O els diaris han deixat de ser seriosos per esdevenir una broma de mal gust per a independentistes ingenus (si és així, que vingui algú i em robi el lliri d’una vegada), o això ara va de debò. I si no anava de debò però se’ns ha escapat de les mans, doncs el mal ja està fet: el cuquet de la independència s’ha instal·lat en tanta gent que una possible marxa enrere (digueu-ne federalisme, digueu-ne Puerto Rico, digueu-ne invent del tebeo) no ens deixaria només insatisfets: ens deixaria morts.

http://www.naciodigital.cat/opinio/4460/catastrofe/dependencia

Explicar la independència

CARLES BOIX

Cal celebrar que la Generalitat hagi decidit engegar (avui mateix) el pla Eugeni Xammar de comunicació internacional per explicar el plet de Catalunya a l’estranger. Les nostres reivindicacions són justes i, com han demostrat la majoria de les notícies internacionals sobre la manifestació de l’Onze de Setembre, la premsa de fora no té cap necessitat o interès a romandre captiva del govern i els mitjans espanyols i de les seves distorsions informatives habituals.

Ara bé, l’èxit d’aquest pla dependrà, més enllà de la vàlua del seu director i dels mitjans de què disposi, del discurs que elaborin i comuniquin el president i el govern de Catalunya. Si l’objectiu del Govern és assolir l’estat propi (que la majoria dels catalans entenen com un estat independent i no com una entitat federada i descafeïnada), no n’hi haurà prou amb el discurs de greuges fiscals que ha fet servir fins ara. Caldrà fer entendre al món que Catalunya vol ser lliure perquè, tot i haver-ho intentat moltes vegades, no li ha estat possible viure dins d’Espanya amb dignitat i en peu d’igualtat.

Fins l’endemà de l’Onze de Setembre, el govern de Catalunya va brandar el greuge fiscal que pateix Catalunya per justificar el seu objectiu d’obtenir més sobirania política. Ho va fer a Catalunya: el pacte fiscal va ser el punt central del contracte que va establir CiU amb els votants ara fa dos anys. Ho va fer a Espanya: el president Mas sempre ha fet referència al consens generalitzat del país al voltant d’aquesta qüestió com la millor arma que teníem per renegociar les balances fiscals amb Madrid. I també ho va fer davant d’institucions i mitjans de comunicació internacionals. Com a estratègia per incrementar l’autonomia en el si d’Espanya, era legítima i potser d’alguna utilitat. Com a eina per assolir una Catalunya sobirana amb la complicitat exterior, no funcionarà. Quan un explica que el dèficit fiscal de Catalunya és gairebé del 10% del PIB, els estrangers d’esquerres (sobretot els que han visitat Barcelona) ho troben gairebé natural i justifiquen que els rics se solidaritzin (de bon grat, com Warren Buffet, o per força, com el milionari Arnault) amb els pobres. I, entre els estrangers de dretes, més preocupats per l’eficiència de les coses, la resposta és que aquest robatori té efectes distorsionadors tan greus sobre l’economia que, a llarg termini, el mateix estat espanyol acabarà per rebaixar-lo a la meitat o més. I que per arribar a això no cal amenaçar amb la independència.

Si el Govern vol convèncer a fora i servir la gent que es va manifestar fa dues setmanes, cal que expliqui que el dèficit fiscal no és la causa del contenciós hispano-català sinó simplement un símptoma d’una situació més profunda i més dramàtica. L’espoli fiscal de Catalunya és l’aparador de la seva condició de minoria nacional permanent, desproveïda de garanties polítiques reals a l’estat espanyol. L’explicació del govern de Catalunya ha de partir de la premissa major, que és al cap i a la fi la que va mobilitzar la gent l’Onze de Setembre, que Catalunya és una nació, amb identitat pròpia, amb un imaginari col·lectiu sòlid i amb arrels profundes (llengua inclosa). I ha d’explicar que Catalunya és el primer referent de la idea de solidaritat col·lectiva dels seus ciutadans, de la mateixa manera que França ho és per als francesos i els Estats Units per als nord-americans.

Cal aleshores que el Govern subratlli que, dins l’estat espanyol, Catalunya sempre queda en minoria, almenys en aquelles qüestions fonamentals que l’afecten com a país. I que expliqui que una reforma federal, fins i tot feta amb consultors suïssos, no resoldria res. Perquè un sistema federal rutlli no hi pot haver sempre la mateixa majoria disposada a mantenir la resta de la federació en una situació de discriminació permanent. Això, però, és el que passa (i continuaria passant) ara a Catalunya. Quan arriba l’hora de la veritat, Espanya, tant si és socialista com si és popular, es dóna la mà per escanyar el nostre país. (Per això mateix, la proposta d’Iniciativa d’incloure la possibilitat de donar suport a l’opció federal en un hipotètic referèndum d’autodeterminació em sembla un despropòsit absolut.)

Un cop indicat que Catalunya és una minoria permanent i que la reforma de l’Estat és una quimera bèstia i esgotadora, serà fàcil explicar que la sobirania és l’única solució que tenim contra la manipulació secular, la mentida sistemàtica, l’explotació, l’incompliment de promeses, la humiliació permanent, la indignitat de les brometes del Peces-Barba de torn i aquesta relació esquizofrènica en què els espanyols ens volen a dins però alhora es neguen a acceptar-nos tal com som. I, si això s’explica planerament i amb la combinació de moderació, serenitat i radicalitat que hi ha hagut a Catalunya aquests darrers dies, el món ho entendrà i ho acceptarà. Tant l’esquerra solidària com la dreta liberal. Perquè totes dues, que són filles (mig barallades) de la Il·lustració, sobreposen la llibertat a qualsevol altre principi polític, al contrari del que sembla que passa a Espanya.

http://www.ara.cat/premium/opinio/Explicar-independencia_0_780521971.html

D’estructures d’estat, les mentals

SALVADOR CARDÚS

D’estructures d’estat, les mentals J.C. HIDALGO / EFE

És propi dels temps de canvis accelerats que la confusió regni arreu. Confusions inevitables derivades del canvi de coordenades que fins ara ens havien orientat, però sobretot confusions provocades volgudament pels qui es pensen que negant la realitat s’estalviaran la mudança. Temps, també, de grans esperances -i d’algunes eufòries excessives-, i alhora d’una allau d’intimidacions miserables, com Aznar amb allò “d’atendre’s a les conseqüències”, o de xantatges emocionals tragicòmics, com Bono, que, diu, preferiria morir abans de veure una Espanya trencada.

CAL FER-SE’N EL CÀRREC: Catalunya es pot pensar sobirana sense gaires dificultats, mentre Espanya se sent amputada i fracassada en el seu històric projecte assimilador. L’emancipació de Catalunya és un desaire a la vella Espanya possessiva. La independència, sí, fragmenta Espanya, no pas la societat catalana. Catalunya no es tanca, sinó que s’obre al món global. En canvi, Espanya es contrau en temps de mundialització, i se’n ressentirà. És Espanya, per tant, qui ha de fer el dol per la pèrdua de Catalunya, i no li serà gens fàcil. El dol sempre comença negant la realitat, revoltant-s’hi, per després passar a experimentar la buidor, i només acaba quan s’accepta positivament la nova situació. Seria poc intel·ligent i gens misericordiós no ser sensibles al patiment espanyol.

PERÒ LES CONFUSIONS que més cal evitar són les de dins. Ni les amenaces agressives ni els xantatges melancòlics no són res al costat de l’ansietat que viurem molts catalans davant les noves responsabilitats associades als grans desafiaments que s’acosten. Què són, si no mostres de vertigen, la major part de condicions que posem a la independència per, inconscientment, sabotejar-la? Què és, si no un intent de desestabilitzar el sobiranisme, acusar-lo de creure’s que en un aclucar d’ulls tot serà possible, quan és qui millor sap si n’ha estat de llarg i costerut el camí fins a arribar on som? I, de veritat, ¿algú creu que la societat civil compromesa amb la independència no pensa i treballa amb rigor en els desafiaments internacionals, els costos econòmics, els reptes jurídics i, fins i tot, els trasbalsos emocionals de l’empresa?

APRENDRE A PENSAR des de la independència no és gens fàcil. És cert, com diu el president Artur Mas, que cal disposar d’estructures d’estat. Però la principal estructura d’estat que es necessita és la mental. Tant és així que fins i tot disposant de totes les altres és la manca d’aquesta darrera la que podria fer fracassar tot el procés a l’últim minut, com ja els va passar al Quebec. Les amenaces que arriben només fan por si no es disposa d’una estructura mental d’estat propi. Per això cal aprendre a girar l’argument de l’amenaça cap a qui la fa. ¿Que és temps d’unitat a Europa i no de fragmentacions? ¿Doncs com és que Espanya no renuncia a la seva independència i es resisteix a acceptar el rescat que fa mesos que se li ofereix i necessita? ¿Que no és temps de posar fronteres i duanes amb Castelló, la Franja i les Balears, o que no es pot sobreviure fora d’Europa? ¿Doncs qui és que ens les imposaria, aquestes fronteres, o que diu que ens deixaria fora de l’euro? Sí: és aquest mateix estat que en un món dit sense fronteres impedeix, dins de l’Espanya encara autonòmica, que el senyal de TV3 arribi al País Valencià!

ÉS HORA DE COMBATRE activament el pensament autonòmic, que és l’estructura mental des de la qual hem estat dominats els darrers trenta anys. De la mateixa manera que vam combatre el franquisme sociològic , ara toca fer net de l’autonomisme mental que posa sorra als delicats engranatges de la sobirania real que estem a punt de construir.

http://www.ara.cat/premium/opinio/Destructures-destat-mentals_0_780521960.html

La portugalització que ens sotja

SANTIAGO CUCURELLA

 Protesta a Lisboa contra les retallades, divendres Foto: REUTERS.

La Patrícia Gabancho ens ha explicat en el seu darrer llibre que l’autonomia que ens cal és la de Portugal, però caldria matisar que la sobirania que necessitem per a sortir-nos-en no és pas per a fer-ne l’ús que els portuguesos n’han fet, sinó per a evitar que en l’àmbit econòmic ens veiem obligats a seguir el seu camí cap al desastre, equiparable, d’altra banda, al camí que ha seguit l’Estat espanyol les darreres dècades. A l’Estat espanyol, que predicava el cafè per a tothom, ens hem trobat que ja no n’hi ha per a ningú. Amb prou feines queda una mica de marro i prou. La marca Espanya avui no ven enlloc perquè està associada a una economia devastada, la qual cosa perjudica enormement els interessos de les empreses exportadores catalanes, que necessiten noves estratègies de projecció exterior, començant per una nova marca representativa dels valors propis del nostre país. D’altra banda, la retirada de diners dels dipòsits bancaris mai ha registrat un índex com l’actual, de manera que durant el juliol es van retirar 74.200 milions d’euros més que no pas en tot l’any 2011, la qual cosa representa un 4,6% dels dipòsits o tres quartes parts del total de l’ajuda concedida per l’Eurogrup per recapitalitzar el sistema financer espanyol. Poca broma! I la fugida de capitals està adquirint també dimensions espectaculars. L’Estat espanyol avui es troba a l’UVI amb molt mal pronòstic, que encara empitjora per l’orgull fatxenda que desprenen les declaracions dels responsables econòmics d’un govern dividit en estratègies poc menys que irreconciliables. Soria, De Guindos i Montoro són el paradigma de la discòrdia i la desunió, justament en un govern que s’omple la boca amb la paraula unitat.

Espanya és un vaixell que s’enfonsa perquè, ni amb Catalunya ni sense Catalunya, difícilment se’n sortirà per pagar mai el seu deute. Aquesta és l’explicació del fet que tantes persones hagin arribat a l’independentisme per vies tan allunyades de les raons identitàries. Per això, l’endemà de la manifestació de l’Onze de Setembre les borses no es van alterar, malgrat els pronòstics de mal averany amb què immediatament ens van obsequiar els capitostos del PP.

Si Catalunya es queda a l’Estat espanyol, segur que ens enfonsarem amb ell, des del punt de vista econòmic. Si marxem, el camí serà difícil i pedregós, però tenim l’opció de tirar endavant en pocs anys i salvar l’estat del benestar. I “tirar endavant” significa aconseguir un creixement d’un 1,25%, que és el mínim per generar ocupació, i acostar-nos decididament al 2,7%, condició sine qua non perquè l’atur disminueixi. I això mai no passarà mentre tinguem el dèficit fiscal que arrosseguem i mentre hàgim de patir la pressió impositiva actual, en contrast amb el que succeeix en altres territoris de l’Estat. En els darrers mesos, no únicament han pujat l’IVA i l’IRPF, sinó que s’han incrementat també, entre d’altres, l’import sobre hidrocarburs i el d’actes jurídics documentats, la qual cosa significa que enguany els catalans pagarem 440 euros més, a diferència dels 338 que pagaran com a mitjana els ciutadans de l’Estat. I a Extremadura, cal recordar al Sr. Monago, només en pagaran 225 més. Tot un exemple de com Espanya ens aboca a una indesitjable portugalització econòmica de Catalunya.

Santiago Cucurella és director de la Fundació Univ. Martí l’Humà

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/4-economia/18-economia/578643-la-portugalitzacio-que-ens-sotja.html

Federalisme espanyol

BERNAT DEDÉU

Agraïm a Mariano Rajoy la seva claredat: no hi ha marge per negociar una Catalunya sobirana en l’actual marc constitucional. El presidente podrà ser un pusil·lànime, però és prou llest com per estalviar-se el ridícul espantós que està fent el PSOE. Resulta tan risible veure el pobre Rubalcaba o el Cebrián jugant la carta del federalisme, xiulant la melodia cursi delCataluña no nos dejes. Els mateixos lladregots que fa sis anys ens feien empassar un Estatut sideral (on és el Parlament qui ens defineix com a nació i no pas We the People) ara pretenen fer-nos rosegar l’enèsima trampa dels progres. Preparin l’estómac, joves, perquè els il·lustrats de canyeta començaran a disparar cascades d’aforismes unionistes atribuïts a Pi i Margall, Josep Pla o D’Ors. Però aquests nanos de Madrid tenen un problema: alguns ens hem passat moltes hores a la biblioteca com perquè ara ens aixequin la camisa. El federalisme català, que ja té arrels en Prat de la Riba, no pretenia convertir Espanya en una suma d’estats: somniava ordir un imperi català escampat per tota la península. Per això Pujol repetia ad nauseam que el catalanisme mai no podria ser separatista, sinó hegemònic. El nostre geni, molt crític amb Pi i Margall, ja va advertir que molts federalistes catalans acabarien emprant Catalunya com a simple excusa per intentar escampar el seu desig tronat d’un món obrerista sense fronteres i fer-se un lloc a la política espanyola. Ho diu molt bellament a La Solució Cambó: “Si Pi i Margall parlava de la nostra Catalunya estimada, era només per defensar el federalisme i el seu ideari internacionalista. Li servia com d’un exemple concret per demostrar que la humanitat tendia a les abstraccions buides de contingut que ell predicava.” El drama, per tant, no és que el PSC encara es declari federalista, sinó que hagi pervertit l’origen hegemònic del terme. No ens indigna la impossibilitat del seu desig, sinó que el mateix anhel hagi estat un frau. Per això ara s’assemblen tant el PSC i el PSOE. Finalment, han acabat compartint el mateix marc polític buidat: el federalisme espanyol.

Forcades: “La situació actual fa recomanable una vaga general indefinida”

Forcades participa en un acte de la CUP en suport als dos periodistes que seran jutjats dijous per investigar la corrupció a la sanitat catalana

Àmplia mobilització de suport als responsables de “Cafè amb llet”

Teresa Forcades segueix insistint amb la necessitat de convocar una vaga general que sobrepassi el dia de durada. A parer seu, “la situació actual a nivell econòmic i les perspectives d’empitjorament fan recomanable una convocatòria de vaga general indefinida”, un tipus de mesura, afirma, “que la població té el dret d’exercir quan es violen els principis que el govern vagi a favor dels interessos de la població i no en contra”.

La monja benedictina va fer aquestes declaracions en una xerrada organitzada per la CUP que va pronunciar divendres passat a Reus per donar suport als editors de la revista “Cafè amb llet”, que afrontaran un judici el proper 27 de setembre per danys a l’honorabilitat de l’exfacturador d’Innova.

A l’acte on Forcades va participar juntament amb els editors de la publicació i el regidor de la CUP a Reus, David Vidal, la monja va defensar que el deute privat l’ha de pagar qui ha contret el deute. Així, va afirmar “que caiguin els bancs, perquè els correspon si han fet aquest tipus de gestió”.

Forcades va manifestar el seu suport a la manifestació estatal que tindrà lloc dimarts a Madrid amb l’objectiu d’envoltar el Congrés dels Diputats “amb la intenció que es dissolguin” i per aconseguir “que a l’Estat s’obri un període constituent per renegociar el pacte social”, va destacar. “Seria molt important que la convocatòria fos majoritària perquè el govern, pressionat pel conjunt de la població, no pugui continuar legitimat per estar al govern”, va reblar.

En aquest sentit, va posar com a exemple el cas d’Islàndia, on s’ha empresonat el primer ministre i alguns banquers “perquè tenien la responsabilitat de defensar els interessos del col·lectiu i han defensat els de les minories”, va assenyalar Forcades. I va concloure:”Resulta que no només ha estat viable sinó que se n’han sortit millor que en molts altres països”.

“Què està passant a la sanitat catalana?”

A Reus, el sindicat CATAC-CTS i la CUP han fet públic el seu compromís en la lluita contra la corrupció en la sanitat pública. En aquest sentit, han presentat tres propostes per donar a conèixer el treball que estan realitzant conjuntament CATAC-CTS, CUP i Cafè amb Llet per posar al descobert “el major robatori de la història”, tal com ho van batejar aquests darrers en un vídeo al YouTube que va superar les 100.000 visites.

La primera d’aquestes propostes és la publicació de 40.000 exemplars de la revista “Què està passant a la sanitat catalana”, que s’està repartint arreu de Catalunya des de la Diada Nacional de l’11 de Setembre i que ha estat censurada en alguns indrets però que David Vidal va aconseguir entregar al conseller de Salut, Boi Ruiz.

En aquesta revista es posa noms i cognoms a un entramat públic-privat que envolta el sistema sanitari públic català, encapçalat pel propi president de la Generalitat Artur Mas, el Conseller de Sanitat, Boi Ruiz, i l’expresident de l’ICS, Josep Prat.

La segona d’aquestes iniciatives és la xerrada amb Teresa Forcades i els editors de la revista “Cafè amb Llet” on es van abordar els continguts de la publicació, així com els lligams entre el sistema sanitari i les empreses farmacèutiques.

A la xerrada, els editors de la revista “Cafè amb Llet” van explicar la denúncia que han rebut per part de Josep Maria Via, assessor en matèria de sanitat del govern de la Generalitat, i que està sent defensada pel seu advocat, Francesc José María, el qual va ser secretari d’Innova durant diversos anys.

Judici el 27 de setembre

El judici contra els periodistes es realitzarà dijous a la Ciutat de la Justícia de l’Hospitalet del Llobregat, en la que es preveu que serà la primera batalla judicial contra aquest entramat de l’àmbit sanitari, en previsió de nous processos judicials arran de les denúncies de la CUP de Reus i la CUP de Barcelona, contra Josep Prat i Ramon Bagó, respectivament.

La tercera activitat és l’organització d’un autobús des de Reus i Tarragona per assistir el dia 27 al judici contra “Cafè amb Llet” per tal de mostrar la solidaritat amb els seus editors. De moment, ja està confirmat una altre autobús des de Girona, i es preveu que l’assistència a aquest judici sigui massiva, tenint en compte que a la vista prèvia ja s’hi van concentrar més de 300 persones.

http://www.llibertat.cat/2012/09/forcades-la-situacio-actual-fa-recomanable-una-vaga-general-indefinida-19334

Dotze criatures

ISABEL-CLARA SIMÓ

De 50.000, 12 sol·liciten l’ensenyament en castellà

Les etapes previstes en el procés cap a la independència estan complint-se com un rellotge: els insults i les amenaces i tot seguit el negacionisme. Ara comencen a dir, amb els seus potents altaveus, que les quantitats que diuen dotzenes d’il·lustres economistes i el mateix Ministerio de Hacienda espanyol són falses: no hi ha hagut camps d’extermini, ergo Hitler era bo; l’evolució és un pecat, ergo Darwin era un boig; no hi ha espoli fiscal, ergo els catalans es queixen de vici. I tot just comencem.

Ara bé, els espanyols acaben de cometre dos greus errors. El primer, la manca absoluta d’habilitat del president espanyol en la seva trobada amb el president català. No s’hi val a excusar-se dient que el seu electorat ho volia així. Tot el contrari: uns copets a l’esquena, i dir: ”Oye, chico, dame un año de tiempo, que a mi me están apretando mucho, y yo te prometo que lo del pacto fiscal lo vamos a solucionar a gusto de todos”, o quelcom de semblant. Rajoy és un pèssim governant. El segon, la infausta carta del rei, ficant-se on no el demanen, a la qual ja li han contestat des de la xarxa: primer busqui la unitat de la seva família i després preocupi’s de la unitat del seu país. Mai un cap d’estat, que no té la potestat de governar, ho havia fet tan malament.

Com a afegitó, la irrisòria compareixença de Rubalcaba a la seva sucursal catalana: ell està preocupat per enderrocar Rajoy; qualsevol altra cosa és una distracció menystenible. Navarro, home, no et deixis “ningunear”!

Tenim sobretot els catalans unionistes disposats a muntar un sidral i que criden per les televisions a veure qui la diu més grossa, tot aprofitant el nostre sòlid esperit democràtic. Però els fets són tossuts: després de tanta sentència judicial, després de tanta campanya mediàtica, després de tants debats, ve el moment de matricular els nens i nenes de Catalunya en P3 i, oh sorpresa!, de 50.000 matrícules només 12 sol·liciten l’ensenyament en castellà, que equival al 0,024%. Ara esperem la magna, sideral manifestació del 12 d’octubre. El problema que teniu és que us falten arguments i us sobra arrogància.

 http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/578632-dotze-criatures.html

‘Amb “Victus” l’Albert Sánchez Piñol ens ha incomodat’

Entrevista amb l’editora Isabel Martí responsable de la Campana, que el 8 d’octubre publicarà la darrera novel·la d’Albert Sánchez Piñol

Montserrat Serra

Entrevista amb l’editora Isabel Martí, responsable de la Campana, que publica la darrera novel·la d’Albert Sánchez Piñol, ‘Victus‘, sobre la Guerra de Successió i el setge de Barcelona del 1714. El fet d’haver-la escrit en espanyol ha mogut rebombori.

Per això, n’hem entrevistat l’editora, Isabel Martí, responsable de la Campana, que explica algunes de les raons del canvi de llengua. No toquem el contingut ni el valor literari del llibre, perquè encara no ha sortit. De totes maneres, l’editora, entusiasta incondicional de l’autor i del llibre, anima tothom a llegir-lo en versió original: ‘Amb aquest canvi de llengua l’Albert ens ha desconcertat a tots, fins i tot ens ha incomodat. Ens ha obligat a repensar la comoditat de les nostres idees i dels nostres sentiments. I, em demano, si això no forma part d’una de les funcions d’un intel·lectual. Sí, l’Albert ens ha incomodat, també a mi. I em sembla que això no ha pas de ser dolent.’

—Com vau reaccionar quan l’Albert Sánchez Piñol us va dir que escrivia en espanyol la seva novel·la?
—Quan em va dir que escrivia un llibre sobre el 1714, vaig saltar d’alegria: ‘Sánchez Piñol, parlant de 1714? Genial!’, però quan em va dir que no seria en català perquè no li sortia, sinó que l’escriuria en espanyol, ‘òndia!’, vaig haver de seure en una cadira. D’entrada vaig pensar: ‘Com pot ser que l’Albert escrigui en castellà?’ Així, doncs, entenc perfectament la reacció de molts lectors, perquè crec que jo m’hi assemblo. Però conec prou l’Albert, i també crec que el coneixen els seus lectors, i per això tot seguit vaig pensar: ‘Si l’Albert ho fa, és que ha de ser així, la seva solidesa moral i intel·lectual em mereix tota la confiança. Encara que jo no ho entengui.’ I un cop llegit el llibre et passen tots els mals, tots. Només vols aplaudir-lo.

—Però, anem a pams: us vau quedar de pedra i aleshores, què us va passar pel cap? Vau provar de treure-li-ho del cap?
—No, a l’Albert, no el fas pas canviar d’opinió així com així. Si fa una cosa d’aquesta importància, és que ho té ben assumit. En canvi, jo sí que patia, i em va preocupar molt com fer entendre a la gent allò que l’Albert havia fet. Perquè ell és un home de pedra picada, que ha tingut gestos sobre la llengua catalana determinants. Per exemple, imagineu-vos un home sense sou fix que triomfa amb la seva primera novel·la (‘La pell freda’ tot just començava a agafar volada), amb uns ingressos justets, que renuncia a propostes de diaris importants i escull amb tota naturalitat de col·laborar en un diari de llengua catalana.  Això volia dir, i vol dir, canviar un bon sou i més repercussió per uns ingressos més que modestos. També recordo una vegada que el van convidar en un congrés a França. També hi havien convidat un escriptor espanyol que va parlar abans que ell i es va desfer en elogis a l’Albert i li reconeixia el mèrit de ser a més d’un bon escriptor un home generós pel fet d’escriure en una llengua tan minoritària. Quan li va tocar de parlar a l’Albert, va demanar a l’escriptor espanyol: ‘El teu llibre a quantes llengües s’ha traduït?’ I l’escriptor va dir que dues. I l’Albert, més o menys, va replicar: ‘Doncs el meu a disset. De moment, la llengua cosmopolita és la meva.’ Per tant, si l’Albert ha escrit un llibre sobre el 1714 en castellà, és que les raons no són ni en l’arribisme ni en els interessos. Pot agradar o no, però és equivocat i injust de buscar raons en la conveniència o en els interessos personals. Més aviat al revés.

—Així, doncs, quan en Sánchez Piñol us dóna la notícia, no la hi qüestioneu?
—En pocs anys el mercat editorial a Catalunya ha canviat molt. Abans no es traduïen mai els llibres castellans al català. Tothom pensava que no hi havia mercat i que no valia la pena. Després es van començar a traduir uns quants mesos després, quan ja havien demostrat que eren autèntics best-sellers en castellà a Catalunya, (posem per cas ‘Soldados de Salamina’). I ara ja som en una tercera fase que diu molt de la constant millora de la llengua catalana en aquest àmbit: els llibres que pensem que poden tenir un gran impacte en la societat catalana s’editen alhora en totes dues llengües: Des de Zafón a Ken Follet. O Jaume Cabré. Fins i tot Madrid edita en català!

Aquesta és una política cultural i comercial que també afecta la literatura catalana. Quan hi ha un llibre català de gran abast en surt alhora la traducció al castellà. Si aquest fet té molt de positiu també té un aspecte que cal vigilar o tenir present: hi ha escriptors, que si no han tingut un reconeixement en llengua catalana, no saps en quina llengua escriuen. Quina és la llengua original dels llibres de Care Santos, Sierra i Fabra o posem per cas Lolita Bosch? Crec que aquesta confusió explica molt bé la força social de la llengua. El català s’ha de fer fort per no perdre perfil. Doncs bé, explico tot això perquè en aquest context, quan havíem de publicar ‘Pandora al Congo’ o més endavant ‘Tres Tristos Tràngols’, l’Albert va tenir clar que publicaria uns quants mesos abans l’edició catalana. Penseu que la pressió de l’edició espanyola és molt gran per a sortir al mateix temps. I no fer-ho vol dir, segurament, perdre vendes.

Ara, l’Albert i la Campana, amb la mateixa claredat, no volem dissimular i treure les dues edicions alhora, i així difuminar el xoc. Si l’Albert ha escrit un llibre en castellà és perquè l’havia d’escriure en castellà, i perquè li agradaria que es llegís en castellà. I si resulta que, a l’Albert, li ha sortit d’escriure’l en aquesta llengua perquè així el què i el com del que s’hi diu té més suc? A la gent que aquestes setmanes em fa el comentari disgustat, els dic: ‘Un cop l’hagis llegit, pensa si t’estimaries més que no l’hagués escrit. I no crec que trobi cap lector que, una vegada llegit ‘Victus’ (lector que estimi la llengua i el país, és clar) pensi que més valdria que en Sánchez Piñol se l’hagués guardat al pap. No ho crec, vaja, impossible!

—Més enllà del ‘no em surt’, quines raons hi veieu?
—L’Albert diu: ‘No m’ha sortit, vaig intentar-ho en català però m’encallava’, i no dóna més arguments, cosa que em sembla molt vàlid, molt seriós precisament. No buscar arguments a posteriori per a tranquil·litzar la gent és un gest honrat. No és ell qui ha d’analitzar el perquè. Ell el que ha de fer és deixar-se portar pel seu instint d’escriptor.

Jo puc pensar en algunes raons, que potser són certes o no. N’hi ha, que ara no sé veure, que el pas del temps potser ens clarificarà. De primer, és probable que canviant de llengua hagi pogut posar distància sobre uns fets fonamentals del seu país i que aquesta distància li hagi permès escriure des d’una perspectiva  molt il·luminadora. Segon, potser ‘Victus’ escrit en català hauria estat, involuntàriament, més exclusivament adreçat als catalans, i canviar de llengua li ha permès de ser un estranger parlant del seu país. Aquesta perspectiva forana potser és la clau de l’empenta i de la universalitat del llibre.

—I per què creieu que té necessitat d’explicar-ho a fora i no als seus lectors més immediats?
—Perquè vol parlar de la història de Catalunya al món, no d’un català que s’explica als del ‘seu clan’.  Sinó des d’un narrador una mica distant i destinat al món sencer. Entre més coses, les floretes als catalans tenen una força més gran. Com quan un estranger ens diu que ens entén i tots nosaltres vibrem d’emoció. Als catalans, a més, també ens convé sentir explicar la nostra història des de fora.

—I les altres raons?
—Hi ha una altra raó que ni tan sols he comentat a l’Albert, però que pot ser versemblant: l’Albert fa anys i panys que llegeix documents sobre l’època. Molts anys i molt d’esforç de documentació. I en aquesta laboriosa i llarga feina hi ha un manuscrit fonamental: una crònica del setge i de la guerra de Successió escrita per un català de l’època, que fou dels pocs que va poder fugir a Viena. Francesc de Castellví va dedicar la resta de la seva vida a deixar testimoni de la guerra, per contrarestar la versió de borbons i francesos. I va escriure cinc mil folis en castellà. No m’estranyaria, doncs, que l’Albert, amb ‘Victus’ hagi volgut, també, retre homenatge a aquest home que va passar quinze anys sol a Viena escrivint per a la història. En Castellví es va morir sense que aquest document fos publicat. De fet, no s’ha editat mai a Catalunya. I si l’Albert es considera només una baula d’una cadena? I si s’ha posat al servei de Castellví per portar la seva crònica al lector d’avui?

—La crònica del Castellví fa de columna vertebral de la novel·la?
—Això ho haureu de demanar al Sánchez Piñol; jo no me l’he llegida, aquesta crònica. Vaig saber que existia per ell. Castellví és un més dels personatges que pareixen a ‘Victus’. Al llibre hi ha molts de personatges, i la gran majoria evoca gent que va existir realment. La novel·la és narrada per un enginyer descregut, Martí Zuviría, que als noranta-vuit anys dicta, des de Viena les seves memòries a una alemanya. Zuviría explica la seva vida des del 1705 al 1714, o sigui des que té catorze anys fins als dinou. Fill de Barcelona, el seu pare l’envia a França a estudiar amb el gran enginyer de l’època, Voban. El llibre és dividit en tres parts. A grans trets, la primera part narra l’educació d’aquest noi a mans de l’enginyer francès al servei de Lluís XIV. A la segona, el llibre presenta algunes batalles (Tortosa, Besseit, l’entrada dels austriacistes a Madrid…). I a la tercera, vivim el setge de Barcelona.

—I tot això construït des de la ficció però a partir d’històries reals?
—Al llibre, hi surten molts noms i pràcticament tots reals. Per això al final del llibre hi hem posat una guia amb els fets reals que hi ha darrere el personatge i també un punt, a la manera de ‘Tor’ o ‘El factor humà’, amb un resum dels més essencials.  L’Albert ha fet un llibre molt enganxat a la vida, molt pròxim. Com si ho visquessis. I alhora hi trobes tot aquell món imaginatiu de l’Albert (per exemple un nan amb un embut al cap) i tota aquella empenta humanista de l’Albert, que fa que el llibre transcendeixi els fets concrets i et porti cap a un humanisme modern. Alhora, tens la sensació que vius i convius amb la gent que va defensar Barcelona. Potser tots aquest noms reals del llibre són també petits reconeixements o picades de crostó als herois o traïdors reals.

—Alguna raó més sobre el fet d’haver-lo escrit en espanyol?
—Té el seu què saber que el gran heroi del llibre és Antoni de Villarroel, que precisament era un militar castellà que va ser contractat pel govern català per la seva alta competència, però que no va abandonar mai el poble català. Doncs bé, aquest Villarroel parlava castellà! Que ens diu l’Albert amb ‘Victus’ que Catalunya ara també, serà defensada fins al final per la diversitat dels qui formem part de Catalunya o no serà? Potser sí, però això són divagacions. El 1714 de l’Albert no és d’uns quants, és de tots. En un altre tema això podria ser negatiu, però amb aquest?

—Sigui com sigui, aquest canvi de llengua ha portat cua…
—Crec que aquest espant tan gran de molts també té una explicació deguda a la situació no prou normalitzada en què vivim. Com que no vivim amb naturalitat i tranquil·litat i que massa sovint ens la foten, potser a vegades també ens falta la confiança necessària i el risc. Una confiança i un risc que Sánchez Piñol assumeix. El seu llibre ens farà més sòlids, més forts. I l’Albert ha d’escriure molts més llibres i els escriurà en català!

És veritat que ha fet una novel·la molt, molt important que entrarà als anals de la literatura espanyola, i això sap greu per la literatura catalana, perquè no podrà incorporar aquest llibre tan sensacional. Però mirem-nos-ho des d’un altre punt de vista: pensem si no pot tenir el seu què, que s’expliqui en castellà una guerra de successió des de la perspectiva catalana i posant en tela de judici sense vergonya maneres castellanes i els borbons. Que a la narrativa castellana hi hagi irromput una veu que ideològicament parla en català. No pot ser que sigui molt important això?

Recomano, i torno a recomanar als catalanistes, que es llegeixin aquest llibre en castellà perquè té més sentit. Que tinguin confiança en ‘Victus’, que és una novel·la que des del segle XVIII il·lumina el nostre present. Trista, divertida i esperançadora. Que no se la perdin, que  prou que ens toca patir sempre.

—Rellegint alguns articles d’opinió coincideixen a no entendre això del ‘punt de vista catalanista’.
—Em sorprèn tant, que no sé ni respondre-hi. Perquè, si no ho saben entendre, doncs que llegeixin l’ABC o la Razón cada dia en comptes de triar l’Avui, VilaWeb o l’Ara. Si no saben entendre la perspectiva en la qual s’expliquen les coses, doncs… Bé, posaré un petit exemple: la historiografia espanyola ha venut que la Barcelona del 1714 és una ciutat pobra, desgraciada i en crisi. L’Albert Sánchez Pinyol explica una Barcelona en la qual podies comprar quaranta menes d’arròs diferent. Això és una visió catalanista. Aquest llibre està al costat dels catalans.

—Al principi dèieu que aquesta situació us era un estímul.
—M’ha canviat, també a mi. És estimulant mirar de donar confiança a la gent que et truca i t’envia correus de protesta o que té dubtes. Literàriament l’Albert Sánchez Piñol em sembla que ha pujat uns quants graons, i tenir un autor d’aquest nivell ja fa tirar coets, però com a editora que vol la llibertat del seu país, crec que l’Albert ha fet un llibre que serà emblemàtic per a molts catalans i un ambaixador de la nostra història i de la nostra ànima a tot el món. Això sí, que la gent no esperi un llibre maniqueu, sinó una reflexió sobre les contradiccions, les petiteses i les grandeses de la condició humana.

—Això dels bons i els dolents…
—Com ha dit l’editora francesa, és un llibre d’un humanisme modern. I no és una qüestió de bons i de dolents. El llibre és molt crític amb els castellans, però també amb el poder català, i el francès i… amb tots els poders. Em sembla que Sánchez Piñol incorpora a la literatura la mirada de l’antropòleg, a més de ser un gran coneixedor de la història i de la seva imaginació narrativa sense parangó a les nostres latituds. ‘Victus’ representa, em sembla, un pas endavant de la novel·la històrica internacional.

—Què voleu dir?
—L’Albert fa una novel·la històrica que no és gens a l’ús, sinó que trenca un munt d’esquemes, fa una nova novel·la històrica. Per exemple, el llenguatge que fa servir és un llenguatge del segle XXI. El llenguatge no reprodueix l’època sinó que es mou, a vegades, vorejant el còmic. Els pocs que ja l’han llegit (editors, traductors, algun historiador) citen Dumas, Victor Hugo i també la novel·la picaresca. L’ús de la llengua, tan actual i atrevida, és un element transgressor. Desitjo que ben aviat se superi el problema del canvi de llengua, i que els lectors parlin i discuteixin i conversin sobre el contingut i les maneres. El què i el com de ‘Victus’.

—Al marge que us agradaria que la gent llegís ‘Vitus’ en espanyol, quan sortirà la versió catalana per als qui vulguin llegir-lo en català?
—Just aquesta setmana, la persona que creiem que ha de traduir ‘Victus’ al català ens ha dit que ha pogut fer uns canvis de calendari amb les feines que tenia encomanades i que podrà lliurar-nos la traducció al febrer. Abans l’Albert haurà d’aprovar el registre. Però a la Campana estem segurs del domini excel·lent de la llengua i de l’encert en el registre d’aquest gran traductor. Esperem poder treure la versió catalana al març, principi d’abril. En aquest cas, jo no puc esperar a fer coincidir la versió catalana, perquè tan de bo ja fos al carrer l’original. S’ha fet una feina d’edició important, el llibre va amb dibuixos, amb plànols, hi ha les correccions de rigor… Sánchez Piñol va lliurar-nos l’original definitiu al maig, s’ha d’intentar fer la feina ben feta i això vol temps. I ara, que s’ha tancat la versió original, el traductor es posarà a fer la versió en català. Però, hi insisteixo, recomano als lectors que llegeixin ‘Victus’ en castellà, Que és una lectura que duran sempre més al moll de l’os. Que, si l’han llegit i el llegeixen habitualment a l’Ara, tinguin un gest de confiança en l’Albert.

—En aquests moments, l’Agència Carmen, quantes traduccions té contractades del llibre?
—Tenen l’alemanya, amb Fisher, la neerlandesa, la francesa i la russa. I espero que la versió anglesa es contracti ben aviat.

—Més enllà de la llengua, el llibre arriba en un moment molt oportú: la manifestació de la Diada, l’actitud del president Mas, la independència a tocar, la inauguració del Centre Cultural de l’antic Mercat del Born, la commemoració dels 300 anys de la Guerra de Successió…
—És curiós que sigui així, perquè res no podia fer imaginar que l’Albert acabaria el llibre ara. Fa vint anys que li ronda pel cap el tema del 1714. Quina sort que tenim. La novel·la passa al Born, podrem anar a veure la casa del Zuviría! I em penso que és una gran sort que just en aquest moment polític l’Albert hagi escrit un llibre que ens ajudarà tant a tots. També als castellans que vulguin entendre’ns, i als francesos, i als alemanys… Un llibre que posa tanta llum just en aquest moment, gairebé em sembla un miracle. Jo ja he escrit una carta al president Mas, sense haver-li enviat el llibre, dient-li: ‘Espero que per tot el seu equip, les traduccions de ‘Victus’ que aniran sortint siguin la targeta de visita a tots aquests països.’ Perquè, fixa’t que no és des de la batalla política que es parla de la història de Catalunya i de nosaltres, sinó des de la literatura, des de la intel·lectualitat, des de la creació. És un altre plantejament. L’altre dia espontàniament em va sortir de dir a l’Albert: ‘El que espero és que l’any que ve hi hagi flors al monument a Rafael Casanova, però també que el carrer Villarroel canviï d’estatus i l’Albert Sánchez Piñol hi tingui un reconeixement.’ Crec que hi ha d’haver un monument a l’Albert al carrer Villarroel.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4042483/20120925/victus-lalbert-sanchez-pinol-ens-incomodat.html

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s