Recull de premsa del 23 de setembre

RECULL DE PREMSA ANC. 22 SETEMBRE 2012 

Secretariat Nacional de l’ANC-Comunicació

Dolors Marin Tuyà. dolorsmt@assemblea.cat


Amposta. L’ANC coincideix amb Santamaría en el fet que Catalunya mai serà independent dins la legalitat espanyola

Redacció.  Per estrany que sembli, la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, i l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) coincideixen en una cosa: Catalunya noaconseguirà la independència en el marc de la legalitat espanyola. Així ho ha assegurat aquest dissabte la presidenta de l’ANC, Carme Forcadell, que ha afegit que només serà possible “amb la democràcia i la voluntat del poble català”.

D’aquesta manera responia Forcadell l’argument del govern de Madrid, que s’empara en la Constitució Espanyola per assegurar que la independència de Catalunya només podria ser efectiva si hi donen suport la majoria dels espanyols després de ser consultats en un referèndum.

Forcadell ha recordat a la vicepresidenta que la Constitució és la que ha provocat, amb sentències com la de l’Estatut, la situació actual. “No ens poden parlar de la Constitució perquè la Constitució ens ha portat fins aquí i no ens ha deixat ser catalans tal com nosaltres volem ser”.

Des de l’Assemblea Nacional Catalana han recordat al govern espanyol que les lleis han de facilitar la convivència entre els ciutadans i quan “no funcionen, s’han de canviar”.

El Secretariat Nacional de l’ANC ha fet a Amposta un primer plenari per preparar un nou pla d’acció. El nou “full de ruta”, precipitat per la rapidesa dels esdeveniments, s’enllestirà en un altre plenari que se celebrarà el 6 d’octubre a Barcelona.

http://www.324.cat/multimedia/jpg/8/1/1348330743318.jpg

L’ANC reconeix que Catalunya mai aconseguirà la independència dins de la legalitat espanyola

ACN. Forcadell respon a Saenz de Santamaria que la Constitució en què s’empara el govern espanyol “va en contra de Catalunya”

La presidenta de l’ANC que la independència només serà possible “amb la democràcia i la voluntat del poble català”


La presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Carme Forcadell, ha reconegut que la legalitat espanyola mai serà la via per aconseguir la independència de Catalunya i que només serà possible “amb la democràcia i la voluntat del poble català”. Forcadell ha recordat a la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaria, que la Constitució en què s’empara per descartar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya és la que ha provocat, amb sentències com la de l’Estatut, la situació actual. “La Constitució no ens ha deixat ser catalans tal i com nosaltres volem ser”, ha apuntat.

Per tant, Forcadell ha criticat que la vicepresidenta del govern espanyol s’empari en la Constitució per assegurar que la independència de Catalunya només podria ser efectiva si la recolzen la majoria dels espanyols després de ser consultats en un referèndum. “La Constitució va en contra de Catalunya i, per tant, a nosaltres no ens serveix aquesta Constitució. No ens poden parlar de la Constitució perquè la Constitució ens ha portat fins aquí i no ens ha deixat ser catalans tal i com nosaltres volem ser”, ha afirmat la presidenta de l’ANC.

Des de l’Assemblea Nacional Catalana han recordat al govern espanyol que les lleis han de facilitar la convivència entre els ciutadans i quan “no funcionen, s’han de canviar”. L’ANC és conscient que la independència no s’aconseguirà en el marc de les lleis espanyoles i asseguren que la única via “és la democràcia i la voluntat del poble de Catalunya”, ha apuntat Forcadell. Així doncs, el referèndum sobre l’autodeterminació caldria fer-lo forçosament fora de la legalitat espanyola.

Per a Forcadell, els posicionaments com els que han pres el rei Joan Carles o l’expresident del govern espanyol, José Maria Aznar, no han de suposar cap efecte en els ciutadans de Catalunya ja que no són personatges “de referència” per als catalans. Els seus discursos s’encabirien, segons la presidenta de l’ANC, en “l’estratègia de les amenaces i de la por” que es farà ara des de l’estat espanyol vers el país.

El Secretariat Nacional de l’ANC s’ha reunit aquest dissabte a Amposta i ho tornarà a fer a Barcelona el proper 6 d’octubre. Es prepara un nou pla d’acció que s’ha aprovat parcialment aquest dissabte però del qual no es coneixeran els detalls fins que no es completi en el proper plenari del secretariat. Forcadell ha apuntat que el pla és una adaptació del full de ruta que ja havia establer l’Assemblea però que s’ha vist desbordat per la rapidesa dels esdeveniments. “Tot ha anat molt de pressa i cal concretar les accions que es prendran a partir d’ara”, ha apuntat la presidenta.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/578249-lanc-reconeix-que-catalunya-mai-aconseguira-la-independencia-dins-de-la-legalitat-espanyola.html 

Valls aprova una moció pel dret a decidir sobre la independència de Catalunya

Entre els acords, destaca que el Parlament sotmeti a votació una declaració unilateral de sobirania catalana

Divisió entre el PSC vallenc amb dues abstencions i un vot a favor de la proposta

ACNGrups de joves d’Almenara (La Plana Baixa) van desplegar ahir la que deu ser una de les senyeres més grans de la història. La bandera de 270 metres quadrats va lluïr tot el dia des del castell, per a commemorar un fet semblant esdevingut ara fa just deu anys. En l’acte han participat també representants de diversos partits polítics i associacions tant de La Plana com del Camp de Morvedre.

El portaveu del grup municipal d’ERC a l’Ajuntament de Valls, Jordi Cartanyà, celebra l’aprovació de la moció Foto: ACN.

El plenari de Valls ha aprovat aquest divendres una moció pel dret a decidir sobre la independència de Catalunya. La proposta ha tirat endavant gràcies als vots favorables de CiU (13), CUP (3), ERC (1) i amb un dels tres vots dels regidors del PSC, ja que els altres dos s’han abstingut. El PP vallenc hi ha votat en contra. En total 18 vots favorables, dues abstencions i un vot negatiu. Un llarg i calorós aplaudiment ha acompanyat la lectura de les votacions.

Entre els sis acords que formen la moció presentada per ERC destaca que el Parlament de Catalunya sotmeti a votació una declaració unilateral de sobirania catalana i, si s’escau, convoqui un referèndum sobre la independència de Catalunya.

La resta de punts de la moció, demanen que el Parlament obri un debat sobre la necessitat d’emprendre accions immediates per la creació d’una hisenda pròpia i un banc nacional des d’on es gestioni el règim fiscal i el finançament dels serveis i institucions públiques. Així mateix, es demana també que la Cambra Catalana acordi amb caràcter immediat les mesures que cregui convenient per ordenar la transició fins a la constitució formal de l’estat català.

L’aprovació de la moció d’aquest divendres determina també que l’Ajuntament de Valls donarà suport als actes de l’Assemblea Nacional Catalana en les diferents accions i estratègies per la llibertat de Catalunya.

Tot i que el text introductori a la moció cita l’objectiu de declarar el municipi territori lliure català, aquesta afirmació no es recull entre els sis acords aprovats.

Valls va celebrar el passat 25 d’abril del 2010 una consulta popular a favor de la independència de Catalunya. El 95,16% dels vots van ser favorables en el marc d’una participació del 26.33% dels censats.

 http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/577994-valls-aprova-una-mocio-pel-dret-a-decidir-sobre-la-independencia.html

Almenara penja la #senyerainfinita

La població de la Plana Baixa desplega una senyera de 270 metres quadrats al castell

L’acció havia estat convocada a través de les xarxes socials i coincidia amb el primer dissabte de festes. La senyera, que ha portat el hasthtag #senyerainfinita a través de twitter es va desplegar tot ahir i serà portada a València per a la manifestació del 9 d’octubre.

L’enorme bandera era visible des de quilòmetres i especialment des de l’autopista. El Partit Popular d’Almenara ha protestat per l’acció i després ho han fet també diversos membres destacats d’aquesta organització.

Els promotors de la iniciativa, en canvi, s’han declarat satisfets de com ha anat i han afirmat que la #senyerainfinita és el símbol de la potència del nacionalisme valencià tant a Almenara com a la Plana.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4042126/20120923/almenara-penja-senyerainfinita.html

La premsa internacional es fixa en la ciutat de Vic

Osona.com

Un equip de la televisió púbica suïssa s’ha desplaçat a Vic per per entrevistar a l’alcalde, Vila d’Abadal. Foto: Adrià Costa

En els darrers dies, la premsa internacional s’ha fixat en la ciutat de Vic per tal d’explicar el procés històric independentista que estem vivint a Catalunya. La capital d’Osona és un punt atractiu per a televisions i diaris europeus ja que és un dels motors més actius d’aquest procés, amb temes com la declaració municipal d’independèncial’estelada al balcó de l’Ajuntament o la presidència de l’alcalde de Vic, Josep M. Vila d’Abadal, a l’Associació de Municipis per la Independència.

Fa uns dies, tal com ja va informar Osona.com, una televisió d’Ucraïna va emetre un reportatge sobre la independència de Catalunya, on moltes de les imatges estaven rodades a Osona, en concret a Sant Pere de Torelló i Vic. El documental recollia declaracions dels dos alcaldes d’aquestes poblacions, Josep M. Vila d’Abadal i Jordi Fàbrega.

El darrers dies, també han passat per Vic el diari Vokskraent, un dels mitjans de referència holandesos, i el canal francès de televisió Tele5 Monde. El dijous passat, la televisió pública suïssa RTS també va rodar imatges per a un extens reportatge i va entrevistar diversos personatges rellevants, com l’alcalde de la ciutat; Lluís Corominas, president de CDC, vinculat a l’Assemblea Nacional Catalana d’Osona; i l’editor de Nació Digital, Miquel Macià, entre d’altres.

http://www.naciodigital.cat/noticia/47028/premsa/internacional/fixa/ciutat/vic 


El Parlament de Catalunya prepara un pronunciamiento soberanista

Jordi Barbeta. Los grupos políticos elaboran la proclamación del derecho de Catalunya a decidir su futuro

El compromiso es que la Cámara asuma la reivindicación que se escuchó en la marcha de la Diada

La declaración fijará la correlación entre soberanistas catalanes y españoles

El president Mas en el pleno del Parlament que aprobó la propuesta de pacto fiscal rechazada por el Gobierno español, el PP y el PSOE Marc Arias

El Parlament de Catalunya hará esta semana un pronunciamiento soberanista. Los grupos parlamentarios están elaborando la proclamación del derecho de Catalunya a decidir su futuro, ya sea dentro o fuera de España. No será simplemente un texto enunciativo para afirmar el derecho de Catalunya a la autodeterminación, porque eso ya se ha aprobado varias veces en la Cámara catalana. Esta vez se pretende ir más allá y expresar de forma inequívoca la voluntad del pueblo catalán de pronunciarse respecto al vínculo con el Estado español.

El pronunciamiento tendrá forma de resolución que presentarán conjuntamente los grupos que estén dispuestos de antemano a apoyarla y se votará al final del debate de política general que empezará el martes, o sea que el pronunciamiento tendrá lugar el próximo jueves, día 27.

Los grupos parlamentarios están trabajando en la redacción definitiva del texto, negociando aspectos que incluir, como la posibilidad de comprometerse con un calendario para ejercer el pronunciamiento del pueblo catalán o la conveniencia de fijar nuevos horizontes políticos, como la conversión del Estado propio dentro de la Unión Europea.

Los grupos que están negociando el texto son los que apoyaron la propuesta de pacto fiscal, es decir Convergència i Unió, Iniciativa per Catalunya y Esquerra Republicana y también Solidaritat per la Independència, que apoyó la manifestación de la Diada. Existe un principio de acuerdo entre estos grupos para que el Parlament, como máxima institución representativa, asuma el mandato de las voces que salieron a la calle el 11-S.

Según fuentes parlamentarias consultadas por La Vanguardia, en las conversaciones preliminares, estos grupos parlamentarios han constatado que “después de la Diada tenemos un mandato claro del pueblo catalán y si ahora no fuéramos capaces de ponernos de acuerdo y por intereses electorales volviéramos a dar la imagen de división que dimos cuando el Estatut, no sólo estaríamos haciendo el ridículo, sino que los ciudadanos no nos lo perdonarían y cometeríamos una irresponsabilidad histórica de consecuencias incalculables”.

La resolución girará pues en torno al derecho a decidir, que es el mínimo común que comparten los grupos parlamentarios que apoyaron la manifestación de la Diada. Las negociaciones se centran no sólo en el contenido sino también en la conveniencia o no de que una vez fijada la posición común cada grupo pueda añadir sus propios objetivos políticos. Esquerra Republicana ya se está posicionando a favor de una declaración unilateral de independencia previa al referéndum de autodeterminación.

Pero más allá de la diversidad de posiciones políticas, la aprobación de una posición común mayoritaria en el Parlament tendrá una enorme trascendencia no sólo por el pronunciamiento en si, sino también porque automáticamente quedarán definidos los bloques políticos de cara a las elecciones, que se presentan inevitablemente plebiscitarias. Los ciudadanos de Catalunya se pronunciarán inequívocamente por la soberanía de Catalunya o por la soberanía de España.

Está claro que el concepto compartido es la soberanía y no la independencia. Algunos partidos ya han empezado a situarse en lo que podría denominarse la pole position soberanista. Sin ir más lejos, Iniciativa per Catalunya, formación que no se define como independentista, ya se ha pronunciado a favor de un “pacto nacional por la autodeterminación”, incluyendo en su reivindicación la convocatoria de un referéndum, que como todo el mundo sabe no está previsto en la legislación española, un extremo que parece que ya no tenga importancia. Joan Herrera, el líder de la izquierda verde, lanzaba ayer la propuesta de un frente común de federalistas e independentistas contra los partidarios de la España centralista. Es en cierto modo una suerte de opa más o menos hostil al Partit dels Socialistes, el grupo que ha quedado más descolocado con la evolución frenética de los acontecimientos de las últimas semanas.

Tanto es así, que todo se está moviendo también en el PSC. donde de repente están resurgiendo presuntos defensores del derecho a la autodeterminación empujando a la dirección para que asuma ese objetivo antes de que Artur Mas convoque las elecciones. Temen verse identificados con el bloque soberanista español junto al PP y Ciudadanos y convertirse en un partido residual alejado de la centralidad. El debate interno en el seno del socialismo catalán va a adquirir cierta dimensión por cuanto un PSC converso al soberanismo podría sumarse al pronunciamiento del Parlament y provocaría probablemente una crisis en el PSOE. Y si no lo hace, la dirección se arriesga a que surjan nuevas deserciones en el grupo parlamentario justo cuando se va a estrenar la nueva cúpula designada por el líder, Pere Navarro.

Que el soberanismo está calando en la sociedad se puso de manifiesto ayer en la asamblea del Futbol Club Barcelona. El presidente de la entidad, Sandro Rosell, hizo una declaración: “La institución siempre será fiel a su historia, a sus convicciones y a sus raíces. Siempre defenderemos el derecho de los pueblos a decidir su futuro… el Barça es parte de la sociedad catalana y siempre defenderá la voluntad de la mayoría de nuestro pueblo”.

http://www.lavanguardia.com/politica/20120923/54350728166/parlament-catalunya-pronunciemiento-soberanista.html#ixzz27HNIaigY

Els partits escalfen motors per a unes possibles eleccions al parlament

CiU reserva el Sant Jordi pel 23 de novembre i una desena de dates més fins l’estiu · ICV incoporarà el referèndum al programa

La hipòtesi d’unes eleccions al Parlament de Catalunya avançades pel fracàs del pacte fiscal i el Debat de política general de la setmana entrant obliguen els partits a moure peça i començar a ensenyar per on poden anar els trets de la campanya. La independència o el dret de decidir formen part activa o passiva de totes les declaracions dels polítics catalans i bona part dels espanyols.

CiU reserva el Palau Sant Jordi

Convergència i Unió ha preservat el Palau Sant Jordi pel 23 de novembre però també una desena de divendres més fins l’estiu, segons han confirmat fonts de la federació. S’han fet prereserves també en altres pabellons. D’aquesta forma, CiU actua en previsió d’un avançament electoral que el president de la Generalitat, Artur Mas, podria anunciar aquesta setmana després del fracàs de la seva reunió amb el president espanyol, Mariano Rajoy.

A més, el secretari d’Organització de CDC, Josep Rull, ha reiterat la voluntat de CiU d’aconseguir que els catalans puguin expressar quin futur volen per Catalunya. ‘Catalunya genera prou riquesa per no haver de patir’, ha afirmat. Avisa que ‘l’estat espanyol està dirigint una ofensiva política, intel·lectual i econòmica contra Catalunya amb un clar sentiment recentralitzador’. Per Rull, ‘Catalunya necessita construir el seu propi estat’, i afegeix que ‘la gent de CiU formem part d’aquest moviment de fons que hi ha al país’. En aquest sentit afirmea que ‘el President Mas tenia molt clar el projecte de transició nacional que s’està duent a terme’. I confia en que ‘guanyarem si tenim resistència, si anem units i si estem tots amb el president Mas’.

Avancem proposa incorporar el referèndum d’autodeterminació al programa

El moviment Avancem, crític amb la línia oficial del PSC, vol que el partit inclogui el dret de decidir al seu programa electoral tant si hi ha avançament electoral com si no n’hi ha. ‘Estem convençuts que, seguint la millor tradició del moviment democràtic català, el PSC farà cas de la nostra proposta’, ha afirmat el portaveu del corrent, Santi Lapeira. Avancem diu que aquesta petició no la fan tan sols ells, sinó que és compartida per un ampli ventall de moviments socials i polítics de Catalunya.

Iniciativa avança cap a l’independentisme

Iniciativa (ICV) ha decidit incloure la proposta de referèndum d’autodeterminació al programa electoral. Els ecosocialistes aposten pel dret de decidir com un punt de trobada entre independentistes i federalistes. De fet, la seva proposta de referèndum serà per decidir entre la lliure federació o la secessió. El consell nacional d’ICV recollirà aquesta proposta a la ponència política de la 10a assemblea, que es farà a final de novembre.

ERC proposa compartir punts concrets del programa entre sobiranistes

Esquerra s’ofereix a ‘ajudar al país’ plantejant algunes vies per assolir l’objectiu de la independència. El president dels republicans Oriol Junqueras ha platejat la possibilitat que les diferents formacions favorables a l’estat propi es presentin de forma separada en les pròximes eleccions al Parlament amb el seu propi programa però compartint ‘punts cabdals en comú i una agenda nacional que permeti respondre a les inquietuds i esperances dels ciutadans que volen fer un pas decisiu’.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4042115/20120923/partits-escalfen-motors-unes-possibles-eleccions-parlament.html

El Parlament visualitzarà l’aliança per l’autodeterminació

Sobre la taula de negociació del debat de política general que debatrà sobre el futur del país hi figura una resolució per buscar el compromís dels partits catalanistes amb l’exercici del dret a decidir la pròxima legislatura

M.COLOMER

Votació pel pacte fiscal al Parlament

Més enllà de l’eventual convocatòria d’eleccions en clau plebiscitària, el debat de política general que comença dimarts al Parlament permetrà visualitzar les possibles aliances per conduir el procés d’autodeterminació que ha forçat la gran manifestació de l’Onze de Setembre. Fonts parlamentàries consultades per l’ARA han admès que damunt la taula de negociacions de les resolucions hi ha un possible pronunciament que pugui tenir el màxim suport possible per reconèixer la necessitat que “el poble de Catalunya pugui decidir el seu camí” la pròxima legislatura. La resolució busca donar resposta a la manifestació del milió i mig.

http://www.ara.cat/politica/Parlament-alianca-autodeterminacio_0_778722311.html

Les enquestes decidiran la data de les eleccions

CiU reserva el Sant Jordi pel 23 de novembre i una desena de dates més fins l’estiu i el president Mas prendrà la decisió més adequada per intentar obtenir la majoria absoluta

S’han fet reserves també en altres pabellons. D’aquesta forma, Artur Mas, podrà prendre la decisió amb plena llibertat i en funció dels interessos electorals de la coalició. D’aquí a final d’any es treballa amb la data del 25 de novembre, però també amb alguna posterior, tot dependrà del resultat de les enquestes encarregades per CiU. L’objectiu d’una majoria absoluta és molt temptador per l’actual govern, malgrat les dificultats no seria un impossible i més de la manera com és troba el principal partit de l’oposició. L’avançament electoral parteix per la meitat al PSC i la seva proposta de primàries obertes.

El president Mas decidirà en funció de les darreres enquestes encarregades

Malgrat la dificultat d’aconseguir una majoria absoluta, CiU treballa per aconseguir-la, sap que una majoria absoluta li permetria dirigir el procés amb tota llibertat, fins i tot retornar a negociar amb el Govern Espanyol.

ERC, ICV/EUiA i SI preparats per millorar els actuals resultats

Els republicans amb Oriol Junqueras al capdavant preparen amb tranquil·litat les eleccions, han superat plenament la crisi pels resultats dels darrers comicis i se situen en un lloc estratègic i sobretot, de garantia per tal  què la coalició nacionalista no afluixi ni un pam en el seu compromís cap a l’Estat propi.

ICV/EUiA ha mogut fitxa i malgrat algunes obvietats ha entrat de ple en el debat i l’acceptació del dret a decidir. Intentarà rascar vots en les aigües que vagin tèrboles a dins del PSC.

SI intentarà millorar el seu actual resultat i les expectatives no li són gens desfavorables per aconseguir-ho.

PSC, PP i C’s, hores baixes pels partits unionistes

L’avançament electoral  estroncarà les primàries socialistes, el que agreujarà les divisions dins del partit, i s’augurà una davallada evident dels seus resultats.

Sánchez Camacho se les veia molt  felices després de les darreres eleccions, és creia que el seu paper d’estrella seria etern i tot sembla indicar que la seva estrella s’apagarà en aquest avançament electoral, veurem sinó busca un refugi de tornada a Madrid per salvar el seu fracàs.

Ciutadans intentarà no perdre la representació i les circumstancies dels dos altres partits el poden afavorir.

http://www.directe.cat/noticia/238756/les-enquestes-decidiran-la-data-de-les-eleccions

CiU prereserva el Sant Jordi per deu divendres en previsió d’anticipades

ACN. Artur Mas, saludant els seus seguidors que van el Sant Jordi a l’anterior campanya electoral. Foto: Adrià Costa.

CiU ha preservat el Palau Sant Jordi pel 23 de novembre però també una desena de divendres més fins l’estiu, segons han confirmat a l’ACN fonts de la federació. S’han fet prereserves també en altres pavellons. D’aquesta forma, CiU actua en previsió d’un avançament electoral que el president de la Generalitat, Artur Mas, podria anunciar aquesta setmana després de la seva reunió amb el president espanyol, Mariano Rajoy.

D’aquí a final d’any es treballa amb la data del 25 de novembre, però també amb alguna posterior. De fet, s’han prereservat tots els divendres previs a les dates que serien possibles per convocar eleccions, rebutjant ponts o diumenges propers al Nadal i Setmana Santa.

En tot cas, des del Govern han insistit que el president Mas no ha pres cap decisió encara sobre un possible avançament electoral.

http://www.naciodigital.cat/noticia/47027/ciu/prereserva/sant/jordi/deu/divendres/previsio/anticipades

“El Parlament prepara un pronunciament sobiranista”

Jordi Barbeta assegura que amb el text es pretén “expressar la voluntat del poble català de pronunciar-se respecte al vincle amb l’Estat espanyol”

“El Parlament prepara una declaració sobiranista”. Així ho assegura el diari ‘La Vanguardia’ en la portada d’aquest diumenge. A l’interior, el periodista i redactor en cap de política del diari, Jordi Barbeta, comença la seva crònica d’anàlisi política afirmant que “els grups parlamentaris estan elaborant la proclamació del dret de Catalunya a decidir el seu futur, ja sigui dins o fora d’Espanya”.

Barbeta explica que “aquesta vegada es pretén expressar de forma inequívoca la voluntat del poble català de pronunciar-se respecte al vincle amb l’Estat espanyol” i continua assenyalant que “tindrà forma de resolució que presentaran conjuntament els grups que estiguin disposats per endavant a donar-li suport i es votarà al final del debat de política general que començarà el dimarts, o sigui que el pronunciament tindrà lloc dijous que ve, dia 27 de setembre”.

“Tenim un mandat clar del poble català”

El periodista de ‘La Vanguardia’ també diu que els grups que estan elaborant el text són els mateixos que van donar suport al pacte fiscal: CiU, ERC, ICV i també SI. Així, assegura que aquests grups “estan negociant aspectes a incloure, com la possibilitat de comprometre’s amb un calendari per exercir el pronunciament del poble català o la conveniència de fixar nous horitzons polítics, com la conversió de l’Estat propi dins de la Unió Europea”.

Barbeta afirma que fonts parlamentaries consultades pel diari han explicat que “després de la Diada tenim un mandat clar del poble català i si ara no fóssim capaços de posar-nos d’acord i per interessos electorals tornéssim a donar la imatge de divisió que vam donar quan l’Estatut, no només estaríem fent el ridícul, sinó que els ciutadans no ens ho perdonarien i cometríem una irresponsabilitat històrica de conseqüències incalculables”.

“Eleccions sobre la sobirania o no de Catalunya”

El periodista també deixar clar que una vegada aprovat el text “quedaran definits els blocs polítics de cara a les eleccions, que es presenten inevitablement plebiscitàries”, de manera que “els ciutadans de Catalunya es pronunciaran inequívocament per la sobirania de Catalunya o per la sobirania d’Espanya”.

Barbeta explica que el concepte que s’utilitza és precisament el de sobirania i no el d’independència.

A més, el diari es fa ressò de la prereserva que ha fet CiU del Palau Sant Jordi pel 23 de novembre, així com també una desena de divendres més fins l’estiu, a més d’altres pavellons.

García-Margallo: “Catalunya no tindria sentit fora d’Espanya”

El diari entrevista també avui al ministre d’Afers Exterior espanyol, José Manuel García-Margallo, qui assegura que “si hi ha un tema que em preocupa és la unitat d’Espanya i a la qüestió catalana i he dedicat molt afecte i moltes hores”.

“Reconèixer el fet català és una de les bases en què s’ha d’establir la solució, però cal reconèixer la realitat hispana, que Catalunya forma part d’Espanya des de fa molt de temps i no tindria gaire sentit fora d’Espanya”, afirma.

Margallo també és contundent explicant que “la secessió unilateral és impossible. Al segle XXI, resoldre les diferències mitjançant la ruptura és una regressió en termes d’ètica cívica. Tinc confiança plena en el fet que la consciència moral catalana aposta sempre per la mà estesa”.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/09/_el_parlament_prepara_un_pronunciament_sobiranista_88900.php


El llarg camí de l’independentisme

El sobiranisme ha trigat 45 anys a fer-se hegemònic dins el catalanisme

JAUME CLOTET

Després de la victòria franquista de la Guerra Civil, l’independentisme polític va quedar pràcticament desmantellat, tot i que al 1940 es va aplegar al voltant del Front Nacional de Catalunya. A finals dels anys 60 va néixer el PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional), que va ser el pal de paller sobiranista durant els anys 70 i 80. A partir de 1987 aquest paper el va jugar ERC, que arribaria al Govern el 2003. I el 2012 el principal partit de Catalunya, CDC, va fer seu l’objectiu de l’estat propi en el Congrés de Reus. Josep Guia, Àngel Colom, Josep Lluís Carod Rovira i Josep Rull reflexionen sobre el llarg camí de l’independentisme, de la clandestinitat a l’hegemonia.

http://www.ara.cat/politica/Independentisme-Catalunya_0_779322195.html

La Fiscalia del TSJC investiga el coronel Alamán Castro per haver amenaçat amb una intervenció militar si es proclama la independència de Catalunya

El militar a la reserva va afirmar que la independència de Catalunya només serà “per sobre del meu cadàver”

EFE Barcelona

El coronel Alamán Castro

La Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha acceptat tramitar la denúncia que va interposar l’entitat Catalunya Diu Prou contra el coronel Francisco Alamán Castro. El militar a la reserva va amenaçar amb una intervenció militar si es proclamava la independència de Catalunya en una entrevista al diari d’extrema dreta ‘Alerta Digital’.

Segons ha informat en un comunicat Catalunya Diu Prou, la Fiscalia del TSJC ha notificat l’acceptació de la denúncia interposada per “amenaces, sedició i apologia del genocidi, entre altres delictes” .

La fiscalia obre així un expedient per investigar els fets sobre els quals es fonamenta la denúncia i ara determinarà si el militar a la reserva ha comès algun delicte.

En l’entrevista, el coronel a la reserva va assegurar que “dir que els catalans o els bascos sempre han estat nacionalistes és una sobirana mentida que, a base de ser repetida, alguns se l’han cregut”, i va afegir que “la base del nacionalisme català és l’odi a Espanya”. Per això va afirmar que la independència de Catalunya només serà “per sobre del meu cadàver”.

En una altra entrevista, Alamán Castro es va confessar admirador de Franco: “Quin espanyol de bé podria deixar d’admirar-lo”, es va preguntar. I va afegir que “tant de bo el segle XXI ens regali un altre espanyol providencial”.

http://www.ara.cat/politica/alaman_castro_0_778722316.html

El coronel Alamán, investigat per amenaces i apologia al genocidi del poble català

Catalunya Diu Prou va presentar denúncies a la fiscalia


La Fiscalia Superior de Justícia ha obert un expedient per investigar la denúncia interposada per Catalunya Diu Prou contra el coronel Alamán i Castro per amenaces, sedició i apologia al genocidi. Catalunya Diu Prou ha informat que li havia arribat la notificació d’aquest procés per resoldre si hi han efectivament indicis que facin concloure que el militar ha comes un delicte amb les seves manifestacions.

L’obertura d’aquestes diligències implica que es procedirà a investigar les proves aportades per fonamentar la denúncia en la posterior fase sumarial. Segons Catalunya Diu Prou, la Fiscalia Superior de Justícia de Catalunya pot fer ‘actuacions d’investigació, indagació, recerca o comprovació del fet delictiu; certificar i contrastar del material aportat com a proves; i adoptar mesures cautelars i preventives’.

Una intervenció militar contra la independència de Catalunya

Francisco Alamán Castro, un coronel de l’exèrcit espanyol, va amenaçar Catalunya a final d’agost amb una intervenció militar si opta per la independència. Ho va declarar públicament en una entrevista a Alerta Digital, un petit diari d’extrema dreta. En l’entrevista es preguntava a Alamán si preveu la independència de Catalunya a l’horitzó: ‘La independència de Catalunya? Per damunt del meu cadàver i el de molts. Els militars vam fer un jurament sagrat: complir l’ordenament constitucional que consagra la unitat d’Espanya com un principi irrenunciable. També vam jurar defensar-ne la integritat territorial amb les nostres vides i tot. Però tenim una cosa que aquella gent mai no tindrà: sentit de l’honor i sentit del deure.’

I continua les amenaces: ‘Tot i que el lleó sembli adormit, que no el provoquin gaire, perquè ja ha donat proves sobrades de la seva ferocitat al llarg dels segles.’

Per Alamán, ‘la situació actual és molt semblant a la del 1936, però sense sang’. ‘Per desgràcia, les dades ens indiquen que la situació no farà sinó empitjorar els mesos i anys vinents.’

Alerta Digital també preguntava al coronel de l’exèrcit espanyol per l’aprovació unilateral d’independència de Sant Pere de Torelló (Osona), en el ple de dilluns vinent. ‘Es tractaria d’un acte de traïció tipificat clarament al codi penal espanyol. Per tant, si al ple s’aprova aquesta barbaritat, s’hauria de detenir immediatament tant el batlle com els regidors que votin en favor de la proposta.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4042105/20120922/coronel-alaman-investigat-amenaces-apologia-genocidi-poble-catala.html

Dos agents de la policia espanyola irrompen al Casal El Forn de Girona i intimiden alguns assistents

Es van dedicar a dir els noms d’independentistes gironins i a advertir-los que tenien el seu historial


El Casal El Forn està celebrat aquests dies unes jornades d’homenatge a Joan Fuster

Dos agents de la Brigada d’Informació de la policia espanyola de Girona fora de servei van irrompre divendres a la nit al Casal Independentista El Forn de Girona i van intimidar algunes de les persones que es trobaven al lloc.

Segons ha denunciat el Casal, després de demanar dues cerveses, els agents de paisà van saludar algunes persones pel nom i els van advertir que els coneixien molt bé i que sabien perfectament qui eren i a què es dedicaven. Els fets van tenir lloc pels volts de les nou del vespre, quan alguns membres del casal van denunciar per Twitter el cas.

Les persones interpel·lades els van preguntar qui eren i, els policies, que segons els testimonis anaven beguts, es van identificar com a policies espanyols sense ensenyar la placa. Tot seguit, responsables del Casal van exigir-los que sortissin del local. Els agents van abandonar el lloc després de continuar provocant el personal i causar desperfectes al lavabo.

Assistents del casal que van presenciar els fets han explicat que els dos agents de paisà es dedicaven a dir els noms d’alguns independentistes gironins i a advertir-los que tenien el seu historial. Segons aquests testimonis, la parella de policies va estar increpant ben bé durant mitja hora i va marxar després d’embrutir el lavabo.

Fitxers policials il·legals

Tot plegat ha portat l’Esquerra Independentista de la ciutat de Girona a constatar un cop més l’existència de fitxers policials il·legals, així com l’agudització de l’ofensiva repressiva de l’Estat contra l’independentisme. “Ja sabíem que l’estat espanyol no es quedaria quiet i intensificaria la pressió sobre l’Esquerra Independentista”, ha manifestat aquest dissabte un independentista de la ciutat. “Es van identificar com a agents de la brigada assegurant que ens estaven vigilant”, ha assenyalat.

Tant és així que el Casal El Forn i l’organització antirepressiva Alerta Solidària reclamen que s’aclareixin els fets, s’identifiquin els responsables i que l’Ajuntament actuï per evitar situacions semblants en el futur.

Les organitzacions consideren que el que va succeir ahir a la nit és “una provocació evident” i “un fet molt greu” perquè “demostra l’existència de fitxers policials il·legals en què els cossos policials mantenen informació actualitzada de persones compromeses socialment i nacional sense cap més raó que la vigilància política”.

A més, remarquen que es demostra també “la permissivitat dels agents de la policia nacional espanyola, cos residual al Principat de Catalunya, per actuar, intimidar i vexar persones que viuen a les nostres viles i ciutats”.

El Forn i Alerta Solidària reclamen a la Delegació del Govern i a l’Ajuntament de Girona que iniciïn una investigació perquè s’aclareixin els fets i s’identifiquin i se sancionin els dos policies autors dels fets.

A més a més, exigeixen a l’Ajuntament que faci les actuacions pertinents per evitar que la policia torni a intimidar ciutadans. Així mateix, demanen al govern municipal de Carles Puigdemont que deixi de convidar la Policia Nacional espanyola a qualsevol acte públic i que iniciï els contactes i les negociacions per aconseguir el desmantellament d’aquest cos a la ciutat. “Una actuació lògica en qualsevol procés d’independència com el que estem vivint”, afirmen.

http://www.llibertat.cat/2012/09/dos-agents-de-la-policia-espanyola-irrompen-al-casal-el-forn-de-girona-i-intimiden-alguns-assistents-19325

Les mentides contra Catalunya

L’espanyolisme comença a fabricar por per contrarestar les ànsies d’independència d’una majoria cada cop més àmplia de catalans

Diversos experts rebaten les tesis que neguen la viabilitat d’un estat propi

RICARD PALOU

Arguments i fets demostren que la independència és del tot possible

Que el procés cap a la independència no serà senzill ho saben fins i tot els més acèrrims defensors de l’estat propi. Però que no es tracta de cap quimera ho il·lustren exemples recents, i ho saben els sectors espanyolistes, que ja han activat tots els mecanismes per calmar les ànsies d’independència d’un sector majoritari i cada cop més ampli de la societat catalana. La por és el primer instrument que han triat per aconseguir-ho. En els últims dies, partits i mitjans de la caverna han començat a difondre un extens catàleg de mentides que van des de la irreversible sortida d’una Catalunya independent de la zona euro fins a l’extinció del sistema de pensions, una intervenció militar o un horitzó econòmic més desastrós que l’actual. Experts consultats per El Punt Avui rebaten amb arguments onze d’aquestes mentides. I deixen clar que, des de la reflexió i els fets, la independència del nostre país és perfectament possible.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/578327-les-mentides-contra-catalunya.html

Intoxicació contra Catalunya

El procés independentista que s’ha obert a Catalunya no hi ha dubte que toparà amb un bon nombre d’obstacles, interns i externs, en el camí cap a l’estat propi, però cap és tan perillós ni tan silenciosament efectiu com la por generada per la intoxicació i la mentida. La intimidació i la prepotència són, fins ara, tots els arguments que arriben d’Espanya per rebatre els desitjos de llibertat dels catalans. Una reacció que no per previsible deixa de sorprendre. Fins i tot els més escèptics esperaven que a Madrid algun dia acabés imperant el seny a l’hora d’abordar els problemes amb Catalunya.

La intoxicació que ha començat abraça tots els àmbits, des de l’economia fins a la llengua o la convivència social. Un seguit de falsedats, inexactituds o insinuacions que inoculen el dubte i el temor en molts catalans als quals els neguiteja que un procés de secessió pugui comportar uns perjudicis superiors als avantatges que l’impulsen. No hi ha dubte que hi haurà entrebancs jurídics i una certa incertesa econòmica a curt termini, però sembla clar que les preocupacions principals, com ara la permanència a la Unió Europea, la continuïtat de l’euro i el cobrament de pensions i subsidis, no seran qüestions insalvables. Algunes, perquè no interessarà a la comunitat internacional. Altres, perquè el país podrà generar a curt termini prou recursos per garantir-ne la cobertura.

No cal patir, si s’actua amb responsabilitat i de manera pacífica i calculada. Són molts els caps per lligar però cap de les dificultats que s’acosten és, en tot cas, pitjor que la permanència en un Estat que només genera perjudicis. Uns perjudicis que ja són reals i palpables.

 http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/7-editorials/577651-intoxicacio-contra-catalunya.html


Comença l’ofensiva contra l’estat propi

Madrid activa tots els fronts per evitar que Catalunya faci el pas, mentre en públic demana diàleg

JOAN RUSIÑOL Madrid

El president de la Generalitat, Artur Mas, compareix a la delegació de la Generalitat a Madrid / EFE

A Madrid tenen molt clar que comença una setmana transcendental a Catalunya després del cop de porta de Mariano Rajoy al pacte fiscal. Conscients de la seriositat del moment històric, l’estat espanyol no ha perdut ni un minut a l’hora de posar en marxa l’ofensiva per intentar aturar el president Mas. Ha activat des de la monarquia als grans empresaris, passant pels partits polítics i el sistema mediàtic, que torna a jugar un paper molt actiu a l’hora de canalitzar la resposta de l’Estat.

Admeten des del PP que “l’estratègia” la marca exclusivament el cap de l’executiu espanyol. I l’ordre de la Moncloa és nítida: deixar treballar la maquinària estatal i, al mateix temps, rebaixar la tensió pública entre governs. Els populars evitaran respondre les declaracions que facin els dirigents catalans i es limitaran a prendre mesures quan hi hagi decisions concretes. Ara tota l’atenció està posada en el debat de política general d’aquesta setmana al Parlament per si, finalment, s’anuncien eleccions anticipades per abans d’acabar aquest any. Serà el punt d’inici d’un temps nou.

http://www.ara.cat/politica/Independencia-Mariano_Rajoy-govern_espanyol-Catalunya_0_778722308.html

Algú encara no és independentista?…Que miri els “Caja i Espada” explicant mentides a Espanya

Un “30 minuts” realitzat per TeleMadrid per ridiculitzar la independència de Catalunya mostra una Espanya encallada en el franquisme

La televisió menys plural de les que existeix a l’Estat, segons els mateixos periodistes espanyols, intenta desprestigiar la Catalunya independentista que acaben de descobrir, utilitzant “els intel•lectuals” més representatius del franquismes sociològic, personatges amargats, plens d’odi contra Catalunya, s’inventen un relat fictici per dir que cada vegada “Catalunya és més espanyola”, Francisco Caja, Buesa, Arcadi Espada o Ramón Tamames demostren el nivell, la impotència i l’amargor omplen les seves paraules.

“Primer t’ignoren, després se’n riuen, després t’ataquen i finalment, guanyes”

Com va dir Ghandi, el “30 minuts” de TeleMadrid encaixa perfectament amb com Espanya ha reaccionat a la realitat catalana, t’ignoren, se’n riuen, t’ataquen i és clar, guanyem.

Seria pedagògic  que TV3 passes el reportatge en el seu  “30 minuts”

Seria una bona manera de fer veure com Espanya respon a la voluntat democràtica dels catalans, i una prova evident del joc brut d’Espanya que sempre ha fet contra Catalunya i que anirà en augment si la voluntat independentista va endavant.

“Catalunya és Espanya, des de sempre”

Programes o reaccions com aquesta són mostres evidents de la decadència espanyola, i és important no quedar-se en silenci davant les mentides, el xantatge i el joc brut que Espanya ha fet i farà contra la voluntat de Catalunya de ser nou Estat d’Europa.

http://www.directe.cat/noticia/238525/si-encara-no-ets-independentista-mira-les-mentides-despanya

Aznar ja veu una Catalunya independent

“Ningú trencarà Espanya” L’expresident espanyol nerviós acusa a Catalunya de deslleialtat a Espanya!

Mèxic (ACN).- L’expresident del govern espanyol José Maria Aznar ha llençat una amenaça als partidaris de la independència de Catalunya i ha assegurat que “ningú trencarà Espanya”. Segons Aznar, els qui intenten fer-ho no només cometen “una deslleialtat” sinó una “gravíssima equivocació”. L’expresident espanyol ha fet aquestes declaracions des de Mèxic després de ser preguntat per la manifestació de la Diada en un acte convocat per la fundació FAES i el Consell Mexicà d’Assumptes Internacionals (COMEXI). Durant la seva intervenció, Aznar ha reconegut que un estat pot ser federal, unitari, centralitzat o descentralitzat, “però el que no pot ser és un estat residual, ni molt menys un estat fràgil, confús i absent

Sense arguments contra la voluntat democràtica d’independència de Catalunya

“Espanya ha viscut al llarg de la seva història bons i mals moments, ha tingut moments brillants i pàgines més discutibles, hem tocat el cel amb els dits molt recentment i ara tenim molts problemes seriosos”, ha afirmat l’expresident del govern espanyol. “Però el que no s’ha de fer mai, en termes polítics, és ni jugar frívolament amb la història ni calar foc a res històricament. Qui ho fa comet una greu irresponsabilitat”, ha finalitzat Aznar amb contundència.

FAES, una maquina de jugar frívolament amb la història

Segurament qui ha jugat frívolament amb la història i ha calat foc contra Catalunya ha estat el mateix Aznar i el seu ideari treballat des de la fundació que presideix.

http://www.directe.cat/noticia/238534/aznar-ja-veu-una-catalunya-independent

Vidal-Quadras titlla el nacionalisme català “d’agressiu i deslleial”

El vicepresident del Parlament Europeu carrega contra Mas per tenir “un ull al retrovisor i un altre al seu melic”

El vicepresident del Parlament Europeu Alejo Vidal-Quadras (PP) ha carregat avui contra el model territorial espanyol perquè, en al•lusió a les autonomies, ha considerat que està format per “disset metàstasis”.

En unes jornades organitzades aquest divendres a Altea per la Fundació Konrad Adenauer i la Fundació Giménez Abad, ha advertit que els sistemes federals presenten “defectes de la mateixa magnitud o superior que les seves suposades avantatges”.

Ha dit que “la combinació d’una partitocràcia voraç que s’ha enroscat al cos de la nació multiplicant-se en disset metàstasis” ha portat al fracàs del model autonòmic espanyol

També ha assenyalat com a responsables d’aquesta circumstància “l’agressivitat contumaç i deslleial dels nacionalistes identitaris catalans i bascos, i la pusil•lanimitat, l’oportunisme i la falta de visió històrica tant de la centre-dreta com de la centre-esquerra espanyola”.

L’exlíder del PP català ha conclòs que tots aquests defectes han arrossegat Espanya a la ruïna material, a la degradació de les seves institucions més vitals i “a la fragmentació de la seva unitat”.

Crítiques a Mas

Vidal-Quadras ha apostat per una Europa que promogui valors universals que facin capaç la ciutadania de superar diferències culturals, vèncer egoismes nacionals, desmitificar sobiranies i “assegurar la pau i viure en llibertat i per la llibertat”.

En al•lusió al president català, Artur Mas, ha sentenciat que en aquesta Europa no tindrien cabuda “els que circulen pel món amb un ull al retrovisor i l’altre al seu melic”.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/09/vidal-quadras_titlla_el_nacionalisme_catala_d_agressiu_i_deslleial_88892.php

Els independentistes tenen cabuda al PSC, segons Bustos i Ros

Bustos i Ros asseguren que el socialisme accepta el dret a decidir i els diferents punts de vista sobre el futur de Catalunya

Els socialistes catalans asseguren que al seu partit hi tenen cabuda els independentistes a més dels federalistes. Aquest dissabte el secretari municipal, Manel Bustos, i el primer secretari del partit a Lleida, Àngel Ros, han assegurat que el socialisme accepta el dret a decidir i els diferents punts de vista sobre el futur de Catalunya.

Bustos ha recordat que hi ha ajuntaments -com recentment Sant Feliu de Codines- que han aprovat mocions a favor de referèndums o entitats a favor de la independència. “Si els haguéssim d’expulsar no seriem democràtics”, ha dit Bustos. Per això ha assegurat que “el projecte socialista serà gran si entén això i accepta independentistes, federalistes i confederalistes en un gran projecte que representa un gran país”.

Àngel Ros veu evident que “els ciutadans demanen ara un canvi de les relacions entre Catalunya i Espanya, un millor finançament, superar l’estat autonòmic actua i desenvolupar instruments d’estat”. Per això, l’alcalde de Lleida assegura que els socialistes respectaran els drets a decidir”.

A banda, Bustos ha assegurat que hi ha afirmacions del secretari general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, que els socialistes catalans “no comparteixen tot el respecte institucional i al projecte socialista”, encara que ha assegurat que són pròxim al 90% de les reflexions del socialisme espanyol. Bustos també ha rebutjat les declaracions de l’expresident del Congrés, José Bono, sobre la divisió d’Espanya.

Respecte a la inclusió d’un referèndum sobre l’autodeterminació al seu programa electoral, Bustos ha dit que el PSC “vol fer una proposta real, sincera i responsable i no un programa de govern d’eslògans electorals, sinó de continguts”. Bustos ha assegurat que els socialistes estan al mig del conflicte entre els que defensen Catalunya contra Espanya, i els que defensen Espanya contra Catalunya. Segons el secretari municipal socialista el model a seguir és el dels landers alemanys.

Oposició a les eleccions anticipades

Àngel Ros, un dels candidats socialistes a encapçalar la candidatura a la Generalitat, ha assegurat que la possible convocatòria d’unes eleccions anticipades “representaria un fracàs del Govern perquè” segons ell “només s’anticipen unes eleccions quan no es pot governar un país o quan l’interès electoral prima per sobre de l’interès del país”. Manel Bustos ha afegit que la situació també suposaria un fracàs del Govern espanyol després del rebuig a la proposta de pacte fiscal. El secretari municipal del PSC creu que les eleccions anticipades són un objectiu polític d’Artur Mas per aprofitar la renda electoral teòrica que CiU intueix de l’actual moviment independentista.

Ros ha apostat per buscar un acord de país que garanteixi el treball en comú per lluitar contra la situació econòmica actual. Segons l’alcalde de Lleida “anticipar unes eleccions seria dolent per l’economia del país i pels seus ciutadans”. A més, aquesta situació dificultaria el procés de primàries que ha engegat el partit per escollir el seu candidat “per fer participar a la societat en l’elecció”. Segons els líders socialistes “si es fan eleccions anticipades, no es podran fer les primàries i s’haurà d’escollir el candidat pel procés habitual” encara que, asseguren “el PSC no renuncia al procés de primàries”.

Avancem demanarà al PSC que inclogui el dret a decidir al programa electoral

El moviment Avancem, que agrupa el corrent crític intern del PSC, demanarà al partit socialista que inclogui el dret a decidir en el programa electoral. El portaveu d’Avancem Santi Lapeira s’ha mostrat convençut que el PSC farà cas a la demanda apel·lant a “la millor tradició del moviment democràtic català i el catalanisme popular”.

Lapeira ha assegurat que el dret a decidir no suposarà cap trencament dins del partit perquè “el PSC té capacitat per analitzar què sent el poble de Catalunya”. Ha admès, però, que “tothom coneix les diferents sensibilitats que hi ha al partit” però també ha indicat que el dret a decidir pot facilitar una “aliança catalana de progrés en el futur”.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/09/els_independentistes_tenen_cabuda_al_psc_segons_bustos_i_ros_88886.php

Guardiola a Mèxic: “soc d’un país que s’anomena Catalunya”

En una conferència davant 10.000 estudiants, amb el president Lula, Tony Blair i Carlos Slim, convidat per la seva fundació

Mentre l’expresident espanyol, José Maria Aznar, visiblement molest i nerviós diu a Mèxic que Espanya no es trencarà i llança amenaces contra Catalunya, Pep Guardiola fa una conferència davant 10.000 estudiants mexicans i diverses personalitats mundials i  es presenta explicant de forma senzilla d’on és, “soc d’un país que s’anomena Catalunya” diu. Guardiola ha explicat la seva forma d’entendre el món i diu que la passió és la clau per aconseguir els objectius personals i col·lectius. Mentre Aznar emula els conqueridors espanyols i es mostra amenaçant, Guardiola ens recorda el català universal, Pau Casals. En uns moments històrics, en ple inici de la “tardor catalana”, conforta veure gent ferma, que no tingui por a dir el que pensa i vol.

http://www.directe.cat/noticia/238559/guardiola-a-mexic-el-meu-pais-que-sanomena-catalunya

Independència: Rosell rectifica

Jordi Badia

“La institució sempre serà fidel a la seva història i a les seves conviccions. Sempre defensarem les nostres arrels i el dret dels pobles a decidir el seu futur. Som part de la societat catalana i sempre defensarem la voluntat de la majoria. Volem que ens entenguin i ens acceptin tal com som: catalans.” Aquesta declaració Sandro Rosell al final del seu discurs a l’assemblea de compromissaris és impecable. Ara: no és ni el que havia dit, ni el que ha fet aquestes darreres setmanes com a president, ni el paper que li ha fet fer al FC Barcelona com a institució. Benvinguda la rectificació si a més l’acompanya de fets a partir d’ara i posa el FC Barcelona de manera decidida a fer costat al govern i les entitats que han recollit el clam de llibertat dels catalans.

És clar que el Camp Nou, aquest que no sabem si cal reformar o bé enderrocar per fer-ne un de nou, ha desbordat la junta directiva i el seu president de la mateixa manera que el carrer, la manifestació de l’Onze de Setembre, va desbordar el Govern obligant-lo, com a mínim, a accelerar el ritme de la seva transició nacional. El president Artur Mas va reaccionar ràpid i ja des de la vigília es va posar a liderar el moviment engegat per l’Assemblea Nacional Catalana. A Rosell li ha costat força més i encara no és clar que tradueixi en fets la declaració d’ahir. Va pretendre estar-ne al marge perquè com a president del FC Barcelona havia de respectar totes les sensibilitats del barcelonisme, mentre que el Camp Nou va cridar a favor de la independència dimecres i aquest dissabte (just al 17’14’’ de cada part i al final del partit) i, previsiblement, hi tornarà de manera espectacular i inequívoca el dia del Reial Madrid. Rosell havia considerat que el club no ha de fer costat al país en aquest moment greu i transcendent; el Camp Nou, en canvi, sí.

L’assemblea va acabar a dos quarts tocats d’onze, quan al Camp Nou es jugava el minut 40 de la primera part del partit contra el Granada (2 - 0). A aquelles hores, òbviament, hi quedaven quatre gats, vol dir unes cinquanta persones a tot estirar. Era  el torn dels precs i les preguntes (estat de l’acció de responsabilitat contra Laporta, presumpta participació de Rosell a l’empresa de venda d’entrades Viagogo, quina relació amb el president de la Confederació Brasilera de futbol, Ricardo Teixeira, acusat de corrupció, etcètera.); aquesta cinquantena de compromissaris van complir amb la feina que els han encomanat. La junta directiva de Rosell ha traslladat l’assemblea al mes de setembre per a afavorir-ne la participació. En el moment de màxima afluència, hi havia 1.013 socis compromissaris representant els 170.000 socis que té el FC Barcelona. Hi ha fets que es valoren a partir de la seva descripció.

http://www.naciodigital.cat/opinio/4450/independencia/rosell/rectifica

Junqueras fulmina els arguments de Sáenz de Santamaría

Si més de la meitat dels estats que existeixen a Europa “han proclamat la seva independència durant el segle XX, el nostre Parlament pot declarar l’estat propi

La vicepresidenta del Govern espanyol Soraya Sáenz de Santamaría ha assegurat que el Parlament no té capacitat per declarar l’estat propi, i Junqueras li ha recordat que “això ho he vist fer a molts llocs del món” i ha explicat que més de la meitat dels estats que existeixen a Europa “han proclamat la seva independència durant el segle XX i, per tant, és un fet normal i habitual que les nacions esdevinguin estat”. “L’únic que volem els milions de persones que vam sortir al carrer aquest Onze de Setembre és convertir la realitat democràtica per la qual les nacions esdevenen estat” ja sigui a través d’un referèndum o de la declaració explícita a través d’un parlament “com han fet molts altres abans que nosaltres”.

El Govern espanyol té clar que Sànchez Camacho ja no pinta res

Mentre dimecres el president del Govern espanyol  Rajoy va optar per una figura del PP de quarta fila com Alícia Sánchez Camacho per respondre les declaracions del president de la Generalitat, Artur Mas, després de la reunió del dos presidents,  avui, el Govern espanyol  ha optat per la número dos de l’executiu, la vicepresidenta del Govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, per respondre les declaracions d’aquest divendres del portaveu del Govern, Francesc Homs, a RAC1, en què ha parlat de la possibilitat de convocar un referèndum o que el Parlament proclami l’Estat propi.

ERC disposada a ajudar el país per assolir sense dilacions la independència 

ERC han tornat a mostrar la seva predisposició a “ajudar el país” proposant “un ampli ventall de possibilitats” per assolir l’objectiu de la independència, després que CiU hagi descartat avui la possibilitat d’una candidatura unitària davant el possible avançament electoral a Catalunya. ERC acceptaria que els partits compartissin “punts cabdals” en els seus programes si no tira endavant una candidatura unitària favorable a l’estat propi.

Per Junqueras, davant uns moments “difícils” en què l’Estat “intenta collar-nos encara més com a país i economia, la nostra obligació és intentar demostrar que tenim prou país per sortir-hi guanyant”. Segon Oriol Junqueras,  la via  més ràpida  d’arribar al camí d ela independència passaria per aprofitar la majoria parlamentària “que ja pot existir al Parlament si el grup majoritari ho vol i proclamar la independència aquesta mateixa tarda”.

Cants de sirena del Govern Rajoy a Mas per negociar un finançament comú

L’executiu espanyol convida Mas a negociar un finançament comú, tot i que manté tancada la porta del pacte fiscal, Soraya Sáenz de Santamaría ha reiterat aquest divendres l’oferiment al president de la Generalitat a negociar un nou sistema de finançament de règim comú quan toca, és a dir al 2013 sempre que ho faci des de plantejaments “que no han de ser inflexibles”

Segons la vicepresidenta, a la reunió entre Mas i Rajoy d’aquest dijous “hi va haver una serena oposició al concert i una sincera invitació al diàleg”, perquè el govern espanyol “està disposat a millorar” el sistema de finançament aquesta legislatura.

http://www.directe.cat/noticia/238509/junqueras-fulmina-els-arguments-de-saenz-de-santamaria

Més de deu mil escocesos es manifesten per la independència a Edimburg

Salmond: ‘Les decisions sobre Escòcia les han de prendre els escocesos en una Escòcia independent’

La plataforma ‘Independència per Escòcia‘ va fer ahir una manifestació a Edimburg per fer una demostració de força de l’independentisme en suport de la campanya ‘YEScampaign‘. Va reunir més de deu mil manifestants amb la mirada posada en el referèndum del 2014. Els organitzadors volen mirar de dinamitzar la mobilització de carrer en un país que no té costum de fer manifestacions d’aquest tipus. De fet, és la primera manifestació independentista de la història d’Escòcia.

El primer ministre escocès, Alex Salmond, es va dirigir als manifestants al final de la marxa i va reafirmar que ‘Les decisions sobre Escòcia les han de prendre els escocesos en una Escòcia independent’.

A la marxa hi va participar també la plataforma European Partnership for Independence (EPI), que aplega independentistes escocesos, flamencs, bascos i catalans. L’EPI ja havia avisat que ‘l’assistència no seria ni de bon tros la que vam fer a Catalunya l’Onze de setembre, ni la del 10-J del 2010, ni tant sols probablement la convocada per les xarxes el 9J del 2011, però és que són territoris, cultures i tradicions diferents’.

Amb tot, els grups socials i el mateix Scottish National Party (SNP) veuen necessari fer accions de carrer, directes i populars i també van assistir a la manifestació d’ahir.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4042116/20120923/deu-mil-escocesos-manifesten-independencia-edimburg.html

Meritxell Ramírez: ‘L’exemple de Catalunya pesa com una llosa en l’imaginari nacionalista escocès’

L’herència de la manifestació del passat Onze de Setembre a Barcelona va ser molt present ahir a la manifestació d’Edimburg per la independència d’Escòcia. La majoria de dirigents polítics i socials escocesos s’afanyaven ahir a aclarir que Escòcia i Catalunya són dues nacions amb processos polítics cap a la independència diferents. D’aquesta manera, rebaixaven les expectatives pel que fa al nombre de manifestants. Tothom era conscient que ahir a Edimburg no es podia esperar la mateixa assistència massiva que a Barcelona.

Tinc la percepció que la manifestació de la passada Diada de Catalunya no tan sols representarà un punt i part per a Catalunya, sinó també ho serà per a la resta de nacions del món que com Escòcia aspiren a tenir un estat democràticament. L’exemple de Catalunya pesa com una llosa en l’imaginari nacionalista escocès. L’empenta i el rol que la societat catalana té en el procés polític cap a la independència és l’enveja dels independentistes escocesos.

I per això s’afanyen a dir que la situació, aquí, és diferent. I ho és, naturalment. Però no deixa de ser curiós com de ràpid s’ha girat la truita. Ara fa poc més d’un any, quan el Partit Nacionalista Escocès liderat per Alex Salmond va guanyar les eleccions per majoria absoluta, eren particularment els polítics catalans els que s’espolsaven les puces de sobre dient que ‘Catalonia is different’.

Meritxell Ramírez, politòloga de la Universitat d’Edimburg i membre del Centre Català d’Escòcia

http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4042117/meritxell-ramirez-lexemple-catalunya-pesa-llosa-limaginari-nacionalista-escoces.html

Recommended article: “Wolf Richter: Catalonia Cries for Independence While the Spanish Military Threatens To “Crush” The “Vultures”” in Naked Capitalism

Article publicat al bloc del Col.lectiu Emma 

An excerpt:

A discussion of the nitty-gritty of independence has broken out. Hot topic: the distribution of central government debt. Would Catalonia have to carry 20% or 16%? Or none because Spain issued the bonds and not Catalonia? Would Catalonia be better off within Spain or as independent state? Would it even be financially viable? Rumors are swirling that members of the governing coalition have asked the European Commission if Spain can legally stop Catalans from seceding, and if it can expel an independent Catalonia from the EU via its veto power. As there is no law that would allow secession, there is also no law regulating it. So everything is up in the air. But the fact that this is getting serious attention, shows just how far the process has already gone.

And the military staked out its role. Colonel Francisco Alaman promised to crush the “vultures” if they chose independence. “Independence for Catalonia? Over my dead body,” he said. “Even if the lion is sleeping, don’t provoke the lion, because he will show the ferocity proven over centuries.” Words of the crazed fringe? Apparently not. “Deeply-rooted thinking in large parts of the armed forces,” explained retired Lt-Gen Pedro Pitarch. And it opened a whole new chapter in the Eurozone saga that, despite all assurances to the contrary, simply keeps getting more uncertain.

http://in.directe.cat/emma/blog/8652/recommended-article-wolf-richter-catalonia-cries-for-independence-while-the-spanish-milita

«Portugal ha de donar suport a la secessió de Catalunya»

B.F.  Primeres veus a Lisboa que recorden el paper clau del Corpus de Sang en la independència portuguesa

Primeres reflexions a Lisboa sobre quin paper haurà de jugar en un hipotètic cas d’independència catalana. Foto: Dng/Wikipedia.

Primeres veus a Lisboa que reflexionen sobre quin paper haurà de jugar Portugal en cas d’una hipotètica independència de Catalunya. El setmanari Expresso , fundat el 1973, reprodueix aquesta setmana un article de l’opinador Paulo Gaião en què sosté, obertament, que “és impossible que Portugal no doni un cop de mà a la secessió de Catalunya”, perquè “va ser Catalunya la que ens va permetre recuperar la nostra independència el 1640, quan Madrid va apostar-ho tot per sufocar la rebel·lió catalana i va renunciar a Portugal”.

L’article fa referència tant a la revolta del Corpus de Sang viscuda a Catalunya el 1640 com al cop d’estat ideat per un conjunt de nobles portuguesos l’1 de desembre d’aquell mateix any. De fet, el propi pare de la Constitució espanyola Gregorio Peces-Barba també va referir-s’hi l’any passat, amb unes polèmiques declaracions, afirmant que “a Espanya li hagués anat millor quedar-se amb Portugal que no pas amb Catalunya” . Finalment, Espanya va aconseguir sufocar l’avalot català i es va desentendre del portuguès, entre d’altres motius, perquè va pagar millor a les tropes que lluitaven a Barcelona que no pas les que ho feien a Lisboa.

Ara, el periodista Gaião insinua que Portugal està en deute amb Catalunya i que, en cas d’independència, li hauria de tornar el favor. Un favor que, alhora, podria aprofitar per afavorir els seus propis interessos: “No cal entrar en conflicte amb Madrid. Portugal pot ser, de fet, el gran mediador entre Madrid i Barcelona per contenir tots els perills… i aconseguir un un paper central a la Península Ibèrica. ”

http://www.naciodigital.cat/noticia/47029/portugal/donar/suport/secessio/catalunya

Un diari militar nord-americà informa que “Catalunya pot declarar la independència”

L’edició digital de ‘Stars and Stripes’ es fa ressò del full de ruta sobiranista d’Artur Mas 

El diari es fa ressò de la reunió Mas- Rajoy a la Moncloa i diu que “Madrid s’ha negat fins i tot a concedir més poders financers a Catalunya”. També informa de les declaracions de la presidenta del PP de Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, que ahir va dir que unes eleccions plebiscitàries serien “il·legals”.

‘Stars and Stripes’ és una capçalera històrica dels Estats Units, finançada pel Departament de Defensa nord-americà –però amb independència editorial–, que informa de notícies d’interès per als membres de l’exèrcit nord-americà. El mitjà distribueix diàriament exemplars en paper a les tropes desplegades a l’exterior, que també es poden descarregar gratuïtament des de la web. L’edició digital s’actualitza diverses vegades al dia.

http://www.ara.cat/politica/independencia-stars_and_stripes_0_778722296.html

Tarcisio Bertone: “La crisis europea es antropológica; no hay un gen católico de la deuda”

“La lengua y la historia de los pueblos son realidades sublimes”, afirma Tarcisio Bertone, cardenal secretario de Estado del Vaticano | “España no es un ‘viejo país católico’; no es vieja y la mayoría sigue siendo católica” | “El relativismo y el laicismo van minando instituciones como la familia”

ENRIC JULIANA / EUSEBIO VAL

Ciudad del Vaticano

El cardenal Tarcisio Bertone, de 77 años, secretario de Estado del Vaticano, durante la entrevista Edmondo Lilli / L’Osservatore Romano

El secretario de Estado del Vaticano, cardenal Tarcisio Bertone (Romano Canavese, Piamonte, 1934), viajará el próximo martes a Barcelona para recibir de manos del rey Juan Carlos el IV Premio Internacional Conde de Barcelona, que otorga la fundación del mismo nombre, vinculada al Grupo Godó. El cardenal Bertone recibió a La Vanguardia el pasado miércoles en el Palacio Apostólico. En conversación distendida nos explicó su pasión por el fútbol -es sacerdote salesiano- y su afición al cine. Días antes había vuelto a ver Vacaciones en Roma

“Creo que en la película sale un antiguo corresponsal de su diario en Roma…”.

¡Julio Moriones, saludando a Audrey Hepburn!
Certo!

Gran seguidor de la Juve, el cardenal Bertone no le quita el ojo al Barça, equipo preferido por sus colaboradores más inmediatos. Un guiño a la ciudad que le acogerá dentro de unos días.

Benedicto XVI ha visitado España cuatro veces en cinco años. ¿Cómo ve hoy la Santa Sede la vieja España católica?
Miren, no estoy de acuerdo con este calificativo. España, hoy, no es vieja y continúa siendo católica. A pesar de las dificultades, los católicos, según estadísticas recientes, representan casi el 75% de la población, por tanto una clara mayoría. Los obispos españoles, en el plan pastoral 2011-2015, escriben que han podido experimentar en las frecuentes visitas de Benedicto XVI, de manera muy viva, su cercanía, y están muy agradecidos, ya que él ha sembrado abundantemente en un terreno que, como sucede en general en Occidente en las últimas décadas, está atenazado por una mentalidad relativista y laicista, y tiene la pretensión de construir una sociedad sin Dios. Un síntoma evidente de este fenómeno es la caída drástica de las vocaciones en el país, especialmente al sacerdocio. Este campo, antes fertilísimo, ahora es árido. El relativismo y el laicismo van configurando una sociedad que choca con los valores fundamentales de la cultura católica, minando por ejemplo instituciones como el matrimonio y la familia y socavando los fundamentos de la vida moral. El episcopado español está movilizando todas las fuerzas de la Iglesia de España para hacer frente a esta situación y reevangelizar la sociedad. Es mi deseo y rezo para que esta obra tenga un éxito total.

El Papa está muy preocupado por la actual crisis económica y habla con frecuencia de ello ¿Cree que Europa y el mundo occidental en su conjunto tienen una estrategia adecuada para afrontar los problemas? ¿Existe una línea católica frente a la crisis?
Su Santidad ha expresado su preocupación, desde los inicios de la actual crisis, en la encíclica Caritas in veritate (La caridad en la verdad). Ha examinado algunas de las causas y en particular ha puesto en guardia ante formas de individualismo egoísta, reclamando 1a necesidad de un aliento ético en la economía. Esto significa, en primer lugar, favorecer una mayor asunción de responsabilidad personal, mediante el “compartir deberes”, más que en la “reivindicación de derechos”. En segundo lugar, es necesario plantear políticas sociales que promuevan la solidaridad. Estoy convencido de que Europa sabrá afrontar y salir de la crisis que atraviesa, que no es sólo económica. Pero lo podrá hacer tanto más eficazmente cuanto más sepa descubrir la centralidad de estos valores, humanos y cristianos, que la han edificado y hecho grande en la historia. Deseo subrayar la inmensa obra de caridad y sostén a los más débiles que la Iglesia católica realiza en España y muchos otros países. La acción de Cáritas es directa y capilar, ante necesidades urgentes a las que otras agencias estatales no logran dar respuesta.

La crisis golpea sobre todo a Portugal, Grecia, Irlanda, España e Italia, países -excepto Grecia- de profunda tradición católica. ¿Existe un gen católico en la crisis europea? ¿Estamos, otra vez, ante la vieja contradicción entre capitalismo anglosajón y la moral católica?
Los países que han citado no son los únicos mayoritariamente católicos en nuestro continente, y de todas formas presentan notables diferencias internas. Me parece que la crisis ha golpeado a toda Europa, aunque en distinta medida, evidenciando los puntos débiles de cada país, así como los límites estructurales de la actual arquitectura política y económica de la Unión Europea. Por tanto, la tesis que quiere hallar un “factor religioso y cultural” en las primas de riesgo (sobre la deuda) puede parecer sugestiva; sin embargo, no sólo no parece históricamente justificable, sino que además corre el riesgo de llegar a ser un pretexto para no buscar soluciones adecuadas. Lo que seguramente tienen en común los estados que ahora la están sufriendo más es la falta de confianza, con el predominio de un miedo general ante futuro. Uno de los problemas de base y muy dramáticos es el bajo índice de natalidad. La disminución de los nacimientos plantea serios interrogantes sobre quien podrá en el futuro pagar las deudas de algunos países, favoreciendo así las incertidumbres y las tensiones de los mercados. La crisis no puede ser por tanto afrontada sólo con soluciones técnicas y paliativas. Es necesaria una reflexión antropológica más profunda.

La nueva evangelización de los países de antigua tradición cristiana es un desafío para la Iglesia de nuestro tiempo. Benedicto XVI ha creado un nuevo dicasterio. ¿Es optimista?
La expresión nueva evangelización fue acuñada por el beato Juan Pablo II, durante su primer viaje como pontífice a Polonia, en 1979. Por tanto, es algo que lleva en sí ya una larga gestación, llegando a ser en tiempos recientes una cuestión más actual y urgente. A la nueva evangelización será dedicada además la próxima asamblea ordinaria del Sínodo de los Obispos, este octubre en el Vaticano. El propósito de la nueva evangelización no es el de preparar nuevas técnicas, sino de relanzar la vida de fe en aquellos lugares que, a pesar de conocer el mensaje de Cristo desde hace tiempo, están ahora marcados por un fuerte secularismo, que tiende a separar la fe de la vida

En otras regiones del mundo, por desgracia, el desafío para los cristianos es mucho más dramático: persecuciones, terribles atentados. ¿La libertad religiosa y la supervivencia de los cristianos es una cuestión crucial para el Vaticano?
La persecución o las dificultades que sufren los cristianos en distintos países es ciertamente una cuestión importante para la Santa Sede desde siempre, no sólo por el bien de los cristianos sino también de las naciones a las que pertenecen y a cuyo bien contribuyen de diversas maneras. Pensando, por ejemplo, en la situación en Oriente Medio, estoy convencido de que la disminución de la presencia cristiana no es sólo un daño para la Iglesia sino que es también una pérdida para toda la sociedad, como reconocen muchos musulmanes. Por eso es tan importante la libertad religiosa, que está en la base del respeto de los otros derechos humanos. La promoción de la libertad religiosa es la mejor garantía para el progreso de la sociedad.

Recientemente ha visitado Líbano con el Santo Padre. ¿Qué opina de la crisis siria? ¿Está en peligro la comunidad cristiana?
Durante el viaje a Líbano la mirada estaba puesta, en cierto sentido, en toda la región, ya que la visita estaba motivada por la entrega de la exhortación apostólica postsinodal Ecclesia in Medio Oriente. Por desgracia, Oriente Medio conoce diversos conflictos, algunos desde hace tiempo, que todavía esperan una adecuada solución. En particular es causa de preocupación la crisis en Siria, que ha provocado ya casi 30.000 muertos y numerosos heridos y desplazados, sin olvidar los centenares de miles de exiliados y refugiados. Es una crisis complicada en la que se entremezclan distintos factores y en la que está en peligro no sólo la comunidad cristiana sino toda la sociedad. Los cristianos, que están presentes en Siria desde los comienzos del cristianismo, desean seguir contribuyendo, como han hecho a lo largo de la historia, al bien común de la sociedad. En la Siria del mañana la presencia de los cristianos como constructores de paz y artífices de reconciliación será siempre fundamental. Invitamos al cese inmediato de la violencia, venga de donde venga, y a dar prioridad a la vía del diálogo y de la reconciliación.Es importante salvaguardar la unidad el país, en el que todos, incluidas las minorías tengan un papel fundamental para contribuir al bien de la sociedad.

Iraq, Siria, Egipto… ¿Los cambios en el mundo árabe, son un riesgo para el cristianismo?
La realidad en cada país es distinta, pero es verdad que la situación de los cristianos en algunos países no ha mejorado y se percibe el miedo de cara al futuro, que se está todavía definiendo. A un entusiasmo inicial por parte de muchos ha podido seguir una valoración más cauta. Desde otro punto de vista podemos ver estos cambios en el mundo árabe, más que como un riesgo para los cristianos, como una oportunidad o un desafío. En el origen de muchos de los cambios actuales se puede encontrar el deseo de mayor justicia y participación en la vida política, así como la aspiración al desarrollo de sociedades más democráticas, elementos que no pueden no encontrar una gran sintonía con los valores que ha promovido el cristianismo y que se han convertido en cierto sentido en un patrimonio universal. Me refiero a valores como los la dignidad de la persona, la importancia de la familia, etcétera.

Algunos sectores católicos piden reformas profundas. ¿Se puede esperar cambios en el futuro, como, por ejemplo, sobre el campo del celibato y la ordenación de las mujeres?
Más que reformas estructurales, preferiría insistir en la necesidad de renovación radical; es decir, de una renovación fundamental sobre las raíces de nuestro ser cristianos; sobre la fe en Jesucristo. En este año de la fe, intensamente deseado por el papa Benedicto XVI con ocasión del 50.º aniversario de la apertura del concilio Vaticano II y del 20.º aniversario del catecismo de la Iglesia católica, estamos invitados a reflexionar sobre el acto de la fe y sus contenidos para que podamos ofrecer al mundo el don de un testimonio seguro, alegre y atrayente. En este contexto, se podrá reflexionar sobre el ministerio sacerdotal, tan necesario para la vida de la Iglesia y del mundo. Como lo han confirmado los Papa Pablo VI y Juan Pablo II, respectivamente en los documentos Inter insigniores y Ordinatio sacerdotalis, no es posible contemplar la admisión de las mujeres al sacerdocio, porque la Iglesia, al estar vinculada por la voluntad de Cristo, no posee el poder de ordenar a la mujer. Con relación al celibato, por una parte, hay sacerdotes casados en la Iglesia. Algunos pertenecen a las venerables iglesias católicas orientales, mientras otros, después de haber ejercitado el ministerio como pastores casados en las comunidades eclesiales no católicas en Occidente, se han convertido al catolicismo y han sido ordenados sacerdotes. La Iglesia, basándose sobre el ejemplo y las palabras de Cristo, ha considerado el celibato como expresión del don total que el sacerdote hace de sí mismo al Divino Maestro, como un modo particularmente fecundo de participar en la construcción de la Iglesia. Por estos motivos, la Iglesia mantiene la disciplina del celibato para los sacerdotes de la Iglesia latina. Es verdad que la mies es mucha y los trabajadores pocos. Es necesario, pues, promover una renovada pastoral de las vocaciones. Las familias tienen un papel de primera importancia, educando en la fe y ayudando a concebir la vida en los términos del proyecto que Dios tiene para cada uno. Es necesario prestar más atención a las escuelas católicas y a la pastoral juvenil

Su eminencia conoce bien la realidad catalana. La visita del Papa a Barcelona, en noviembre del 2010, fue un bello ejemplo de la sensibilidad de la Santa Sede hacia la lengua y la cultura catalanas.
La relación entre Dios y el hombre contemporáneo es el eje del magisterio de Benedicto XVI. Y Barcelona, con su majestuoso templo de la Sagrada Família, en cierta medida representa en Europa occidental el símbolo de las relaciones entre lo humano y lo divino, entre la naturaleza y lo sobrenatural. Para Gaudí, el arte puede asumir el lenguaje teológico, es decir, hablarle al hombre de Dios. Por tanto, el arte se entiende en el fondo como instrumento de dialogo, de comunión entre naturaleza y gracia. También la lengua es instrumento de comunión que pone a los hombres en comunión con Dios y entre ellos. La historia de todos los pueblos, sus expresiones artístico-culturales y su lengua son realidades sublimes que tienen sentido en cuanto cada persona las ha recibido para conocer a través de ellas la presencia de Dios en la propia vida.

http://www.lavanguardia.com/internacional/20120923/54350970722/tarcisio-bertone-crisis-europea-antropologica-gen-catolico-deuda.html#ixzz27GUbSk1u

Quimera reial

L’única quimera real és la de l’Espanya ‘una, grande y libre’ per constitucional que sigui 

MANUEL CASTELLS

Estem abocats a una crisi constitucional com a conseqüència del desacord fonamental entre les institucions catalanes i les espanyoles respecte al règim fiscal i el repartiment de competències. La crisi s’ha agreujat encara més arran de la intervenció partidista del Monarca, alineat amb les posicions del Partit Popular, amb el seu mateix llenguatge de fonamentalisme constitucional, perquè soscava la legitimitat de la monarquia en una futura Catalunya sobirana. Com els seus avantpassats borbons, el rei Joan Carles ha assumit la greu responsabilitat d’escollir Espanya enfront de Catalunya sense buscar discretament una reconciliació. És una veritable llàstima i un error lamentable que el paper d’arbitratge de la institució monàrquica en cas de conflicte greu i bloqueig constitucional al país s’hagi desaprofitat sense ni tan sols intentar una negociació seriosa entre les parts implicades.

De fet, la funció essencial d’una monarquia constitucional és buscar consensos (en comptes d’ordenar-los) des de l’autoritat moral d’una imparcialitat de mires. Després dels últims escàndols protagonitzats per la Casa Reial, inclosos els del Monarca mateix, només faltava aquesta presa de posició sense matisos ni propostes, per deslegitimar la institució en la ment de molts catalans i uns quants espanyols. De quants? Podem parlar de crisi entre Catalunya i Espanya a partir d’una manifestació multitudinària en què l’estadística de participants es converteix en argument definitori? Hi ha prou indicis per intuir que potser una majoria de catalans i possiblement el Parlament resultant d’unes pròximes eleccions donen suport en aquests moments a una transició nacional cap a una Catalunya sobirana. Només hi ha indicis. Massa incertesa per obrir una crisi constitucional sobre aquesta base. Però hi ha una manera senzilla de sortir de dubtes: un referèndum popular, amb les degudes garanties, amb caràcter consultiu, en què els ciutadans de Catalunya es pronunciïn. Si més no, així tots sabrem a què ens hem d’atenir, encara que sigui per preparar logísticament el desplegament de la Legió en territori català. Perquè, realment, el que estan demanant molts ciutadans i una bona part de la societat civil i de les forces polítiques a Catalunya no és la independència immediata, sinó el dret a decidir sobre les competències de les seves institucions d’autogovern, negociant amb l’Estat espanyol una modificació constitucional en nom d’aquest mandat. O ajornant el plantejament de més autonomia si les posicions sobiranistes resulten ser minoritàries. De fet, aquest va ser el cas del Quebec, després de la derrota de l’opció independentista en dos referèndums. Tot i que el Canadà va ser prou intel·ligent i flexible per elevar el sostre autonòmic del Quebec, on, per cert, acaba de guanyar les eleccions el partit independentista, encara que amb una minoria del vot. Si el PP està tan segur de la majoria silenciosa de Catalunya, votem. Però en realitat no és aquesta la posició ni del PP ni del Monarca. La unitat comptable de la democràcia és Espanya. I el seu text fonamental és una Constitució que es va votar en circumstàncies excepcionals en què l’amenaça latent d’unes forces armades impredictibles (com es va comprovar el 1981) i la persistència d’amplis sectors franquistes en les elits del país van obligar a fer un exercici notable de concessions mútues que es va plasmar en un compromís constitucional. De fet, com totes les constitucions en l’origen de les democràcies.

D’això fa 34 anys i la societat espanyola (i encara més la catalana, en termes culturals i d’autonomia) s’han transformat profundament, sense que aquesta transformació hagi estat expressada en el marc constitucional. Però les constitucions que perduren (i les monarquies postabsolutes que perduren) són les que s’adapten a l’evolució de la societat. No les que es converteixen en un text sagrat i inviolable defensat per tots els mitjans (sobretot) quan convé als detentors del poder. I després resulta que el text sagrat es pot esmenar un dia, amb nocturnitat estiuenca i traïdoria, quan ho demana Merkel sota pena d’imposar una dictadura econòmica que en darrer terme va acabar imposant. De debò, es tracta d’un enfrontament entre el nacionalisme intransigent espanyol i l’ara per ara assenyat nacionalisme català, amb un Rei paladí d’una Espanya que no respecta les aspiracions històriques de les seves importants minories nacionals.

Que ara no toca perquè hi ha una crisi econòmica? Les crisis institucionals més importants es produeixen precisament quan hi ha crisis econòmiques i socials que aguditzen les frustracions dels pobles. Remar plegats? Amb la condició que no sigui que uns remin i els altres segueixin el ritme amb els tambors. Precisament perquè hi ha una crisi econòmica estructural (agreujada per no sé quina versió histriònica d’orgull espanyol transformat en política econòmica) es fa necessari un consens entre ciutadans i nacionalitats (la pluralitat de les quals reconeix la Constitució de l’Estat espanyol) perquè cada nacionalitat i autonomia trobi la seva col·locació en lloc d’encongir-se com pell d’ase a la pell de brau. Però el Govern central ha tancat la porta a un incipient pacte fiscal fins i tot abans de rebre el president de Catalunya. I el Monarca ha reblat el clau en assimilar el legítim debat de la qüestió nacional i la metàfora de galgos y podencos, reminiscència d’imatges de cacera.

Mentrestant, alguns mitjans pronostiquen al president Mas la mateixa sort que va tenir l’exlehendakari Ibarretxe. Res a veure. Perquè el plantejament sobiranista basc es va fer en condicions d’enfrontament ciutadà en una Euskadi minada pel terrorisme d’ETA i amb un Partit Socialista fort i intel·ligent. A Catalunya no es dóna res d’això en aquest moment. Ni, per cert, tampoc no es dóna a Euskadi, per la qual cosa les pròximes eleccions, amb l’independentisme legal en fort ascens, podrien ampliar la crisi constitucional de Catalunya a Euskadi. Encara que el nacionalisme espanyol es tanqui en banda, al final hi haurà d’haver negociació. Perquè el procés sobiranista ja ha començat a Catalunya. Per això l’única quimera real és la de l’Espanya una, grande y libre per constitucional que sigui.

http://www.lavanguardia.com/encatala/20120922/54350909202/manuel-castells-quimera-reial.html#ixzz27AiCHjjp


Tranquil, Mariano, tranquil

XEVI XIRGO

“Aquest món està ple de desagraïts.

Tu donant la cara, com sempre sense amagar el cap sota l’ala, i només et creen problemes. Desagraïts!”

Em sap greu, Mariano, perquè et veig atrapat. Sembla estrany que no t’entenguin. Tu sol, cada cop més sol, lluitant estoicament per salvar el país, i no t’entenen. L’Espe t’ha abandonat, t’ha deixat un bon pastís, i tu sense veure-ho a venir. És que no hi ha dret! I aquests d’Europa, que ara et diuen no sé què d’un rescat, què s’han cregut! Marededéu, que no ho veuen, que tu no pares, tot el dia amunt i avall i vinga prendre decisions! Resolutiu com ets, tot el dia fent rodes de premsa i compareixences públiques, a explicar-ho tot a tothom, a ser tan transparent, i no paren de posar-te paranys. Tu anar modernitzant el país fent centenars i centenars de quilòmetres d’AVE i tothom vinga a discutir-te les inversions i a dir que això és un malbaratament. Vinga a fer aeroports perquè t’ho agraeixin així! I ara surten aquests catalans dient que volen més i més. I és que quan els dones el braç s’agafen la màniga. A veure si ara resultarà que es pensen que tenen un país, una història, una llengua, una manera de pensar i unes tradicions al darrere. Marededéu. Dius a Mas que d’aquí a quatre, cinc, sis o set anys, del pacte fiscal, se’n podria començar a parlar, que vols dialogar, i ell va i et fa un cop de porta. Desagraïts! I tu, valent, compareixent contínuament davant dels mitjans de comunicació, fidel a aquesta llarga tradició de no amagar mai el cap sota l’ala, donant la cara, defensant aquesta Espanya plurinacional i plurilingüística, capejant amb tots els mitjans per defensar i tractar tots els territoris igual, i va i resulta que només et creen maldecaps. I ara encara vindrà el País Basc amb problemes. Aguanta, Mariano, aguanta!

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/578051-tranquil-mariano-tranquil.html

Els errors d’Espanya

Allò del Constitucional va ser una burla, una plantofada sonora a la cara de Catalunya

Pilar Rahola

Un bon amic madrileny i alhora home de gran tolerància i sentit crític m’ha demanat que li parli d’allò que ell anomena “els errors d’Espanya”. “Què hem fet malament?”, em pregunta, afegint que està convençut que la desafecció de Catalunya neix d’una Espanya que ha estirat la corda fins a trencar-la. És cert que no escatima en crítiques també a Catalunya, algunes d’elles carregades de raó, però en global creu que l’Estat ha forçat la paciència catalana fins al límit de trencar-la. I més enllà del titular, m’interroga per la lletra petita, els moments d’inflexió, les grans decepcions, les males jugades, els greus errors. “La sentència de l’Estatut ha estat el punt màxim de greuge?”. És un punt de partida, però la partida és una altra.

Perquè el principal error d’Espanya és la seva pròpia concepció, nascuda a partir d’una idea d’imperi homogeni i no d’un pacte entre nacions. L’obsessió per la uniformitat lingüística, el centralisme exacerbat, la imposició violenta cada vegada que no ha estat capaç de resoldre un conflicte per la via política, en definitiva la història d’un Estat que sempre s’ha concebut com un dret de conquesta. I en aquesta concepció, l’encaix de Catalunya ha estat sempre tan estrident com impossible. Fins i tot quan, després de 40 anys de dictadura -especialment agressiva amb la identitat catalana- aconseguim dibuixar conjuntament una estructura política, el recorregut es va anar torçant a força d’escatimar, recentralitzar, negar i el llarg etcètera de verbs conjugats a l’Espanya centrípeta. Sens dubte ens hem anat conllevando, però sempre a la manera d’Ortega, “conllevando, que no resolviendo”.

Com l’amic em demana una lupa més potent, aterro en la concreció i li envio la carta setmanal de Duran Lleida, que ha fet una bona llista de greuges. Però sense ser exhaustius, és evident que l’error més gruixut va ser allò del Constitucional amb l’Estatut, perquè va ser una burla en tota regla, una plantofada sonora, pública i fatxenda a la cara de Catalunya, un avís a navegants que les nostres aspiracions no tenien cabuda en la legalitat, ni quan les retallàvem per tot arreu. Però abans, un milió de firmes del PP contra Catalunya, i abans un sistema de finançament vampíric que porta dècades deixant-nos sense sang, i abans una permanent recentralització per recuperar competències cedides, i, abans una campanya brutal contra el nostre idioma, i així ròssec fins a la fatiga final. Fins i tot ara, en ple debat independentista, arriba Wert amb el seu fusell i es carrega la sobirania que teníem en matèria educativa, donant per fet que aquesta mentalitat tancada i obtusa no té remei. Per això retorno a l’inici i responc a l’amic amb inevitable causticitat. No es tracta dels errors que han anat acumulant, que han estat molts i d’alçada, sinó pitjor. Es tracta que, respecte a Catalunya, Espanya és l’error.

http://www.lavanguardia.com/encatala/20120923/54350725851/pilar-rahola-els-errors-despanya.html#ixzz27GQeLR2X

La figura de ‘Don Tancredo’

Rajoy, com Tancredo López, no es va moure del pedestal per mostrar duresa i no ser envestit

Màrius Carol

El Financial Times va escriure un editorial arran de la trobada a la Moncloa entre Mariano Rajoy i Artur Mas en què deia que l’independentisme català seria “imparable” sense un “gest plausible” del president espanyol. Tanmateix, no hi va haver cap gest encomiable. És més, Rajoy gairebé no va gesticular per rebre el president de la Generalitat. Ni tan sols no va baixar els esglaons a les portes de palau per rebre’l. Si es compara amb l’acollida a Angela Merkel fa dues setmanes, l’observador podrà mesurar la distància entre l’educada fredor i l’afecte desbocat.

La reunió va anar malament, com era previsible, ja que segurament era el que li convenia al president en el curt termini. A la farga de Vulcà del PP hi havia posat el coll amb paraules gruixudes contra qualsevol acord i frases rotundes contra tot sobiranisme. El fiasco de dijous reforça Rajoy davant els seus barons, nerviosos pel cost de les retallades i fa créixer la seva figura davant la premsa de l'”a por ellos”. La miopia de Rajoy comença a no ser un problema de vista, sinó un inconvenient polític. A més del Financial, altres rotatius no menys prestigiosos com The New York Times o Frankfurter Allgemeine han avisat el president espanyol que va deixar escapar una ocasió per rebaixar la indignació de la societat catalana, a la qual la sobredosi de solidaritat fiscal l’està conduint a l’empobriment real. La premsa forana subratlla que la crisi constitucional és ja tant important o més que l’econòmica.

Artur Mas va explicar que, si el president espanyol hagués obert una mínima “escletxa” per a un acord fiscal, fins i tot amb una demora en el temps, s’hauria agafat a aquesta possibilitat. Però Rajoy, que va ser amable en les paraules, no es va moure, d’acord amb la figura de Don Tancredo, que, com estableix la tauromàquia, consisteix a enfilar-se a un pedestal vestit de blanc i quedar-se immòbil, per no ser envestit pel toro, que tem la duresa de la figura en confondre-la amb una estàtua de marbre. Pel que sembla, va ser a la darreria del segle XIX quan el torero valencià Tancredo López va aconseguir certa fama amb aquesta temeritat en no aconseguir-la amb la muleta.

El mal del tancredisme és que no garanteix que el toro no faci saltar pels aires a qui practica aquesta sort. És més, el juny del 1901, el tal López va estar a punt de morir per la cornada d’un brau d’Anastasio Martín. Artur Mas no és un polític atacat per la fúria: aquesta setmana ha demostrat saber cuidar els temps i les formes. Però no és menys cert que el president espanyol li ha deixat poques sortides. Les seves paraules no ofereixen cap dubtes: “Catalunya no pot renunciar al seu futur perquè no es pot negociar amb el Govern espanyol; seria la seva immolació, una traïció als catalans”. A Catalunya el problema no és que s’hagin prohibit els toros, sinó que ningú no aspira a ser Don Tancredo.

http://www.lavanguardia.com/encatala/20120923/54350726406/la-figura-de-don-tancredo-marius-carol.html#ixzz27GS2ENWb

La inquietud del PNB

Un informe recent xifra en 1.820 milions la “subvenció” de la resta d’Espanya al País Basc | El nacionalisme basc tem que el debat català col·loqui el focus en el fur de la comunitat més rica

Enric Juliana

En un moment donat, Patxi López va abaixar la veu. Març del 2005. El secretari general dels socialistes bascos havia convocat un grup de periodistes a Sant Sebastià per comentar les imminents eleccions al Parlament de Vitòria. Un d’aquests restaurants d’abans, a la primera planta d’un edifici del barri antic. Crec-crec de la fusta en pujar els esglaons. En un lloc tan acollidor, Patxi es va sincerar, abaixant una mica el to de la veu: “Bé, en realitat, l’últim any, Euskadi va tenir un balanç fiscal positiu. Vam rebre diners de l’Estat”.

Pamplona, maig del 2007. Camí del cafè Iruña, en creuar la plaça dels Furs, el senyor Santiago Cervera va abaixar la veu. El llavors dirigent de la Unió del Poble Navarrès -Cervera encapçala ara el Partit Popular a Navarra- m’estava explicant que el monument que presideix la plaça va ser aixecat per subscripció popular per commemorar la revolta contra la gamazada. Entre el 1893 i el 1894, Germán Gamazo, ministre d’Hisenda del cinquè Govern Sagasta, va intentar suprimir el règim fiscal foral, mitjançant una unificació nacional de contribucions i impostos. L’aixecament popular va ser especialment intens a Navarra i el general Martínez Campos va aconsellar a la reina regent Maria Cristina que fes marxa enrere, davant del risc d’un nou alçament carlí. “Visquin les quatre províncies / que sempre han estat unides / i mai s’apartaran / encara que Gamazo ho digui”, cantaven uns versos populars de l’època. Mentre admirava el monument als Furs, li vaig preguntar al meu acompanyant com es calcula el conveni navarrès. El senyor Cervera va abaixar sobtadament el volum de la veu i em va respondre: “Miri, això és molt complicat d’explicar…”.

Bilbao, febrer del 2009. Faltaven poques setmanes per les eleccions que podien suposar el fracàs del lehendakari Juan José Ibarretxe i em vaig dirigir a la seu del Partit Socialista d’Euskadi per escoltar l’opinió dels possibles vencedors. Em van rebre Patxi López i Rodolfo Ares, llavors secretari d’organització del partit. En un moment donat, López va tornar a abaixar la veu. Estàvem parlant dels núvols negres a l’horitzó econòmic -la crisi que José Luis Rodríguez Zapatero encara es negava a reconèixer- i el secretari general va dir el següent, amb un murmuri: “Sort tenim que la caixa és plena. El País Basc disposa d’un matalàs de 3.500 milions per parar el primer cop”.

Un bon coixí de seguretat nodrit per la bona gestió de la llavors consellera basca d’Economia, Idoia Zenazurrabeitia (PNB), més coneguda a Bilbao com la Verge del Puny. Abans de repassar els números, un reconeixement ha de quedar clar: els bascos han gestionat bé els seus recursos. Gaudeixen d’una situació de privilegi; l’únic privilegi realment existent a Espanya. Conformen amb Navarra un avantatjós clúster confederal. I el gestionen bé. En els últims anys no només no han aportat res al comú espanyol, sinó que han rebut diners de l’Estat. Són la primera comunitat en renda per càpita (31.288 euros per habitant, un 34,5% superior a la mitjana espanyola, segons dades referides a l’any 2011 de l’Institut Nacional d’Estadística) i han administrat molt bé el seu avantatge. La consellera Zenazurrabeitia no va sortir de festa i va deixar la caixa plena.

Un recent informe de Javier Vicente Matilla, inspector de l’Agència Tributària, publicat en el número 142 de la revista Crónica Tributaria, calcula que les altres comunitats autònomes han subvencionat el País Basc amb 1.820 milions d’euros anuals gràcies a una sobrevalorada estimació dels recursos que li corresponen de la recaptació de l’IVA segons els seus índexs de consum.

El nus de la qüestió no és en el règim foral, reconegut per la disposició addicional primera de la Constitució espanyola. El concert és el mètode: les tres hisendes basques recapten bona part dels impostos i després passen comptes amb l’Estat. A Navarra n’hi diuen conveni. La clau d’un dels secrets més ben guardats a Madrid és en el sistema de càlcul de la quota. El famós cupo. Una sobrevaloració de paràmetres, en anys de bonança, condueix al saldo positiu. Un balanç sens dubte sorprenent per a qualsevol observador interessat en les actuals passions hispàniques. Un cronista estranger ho resumiria així: com a conseqüència de l’armistici de les guerres carlines del segle XIX, el País Basc i Navarra, avui les dues comunitats més riques d’Espanya, no aporten res a la caixa comuna, mentre la resta del país es baralla amb molt mal humor sobre el repartiment dels esforços. Els sistemes de càlcul són difícils de desxifrar, però alguns estudis recents assenyalen que els dos territoris han estat subvencionats. Espanya és un galimaties molt difícil d’entendre.

Tot això explica que el Partit Nacionalista Basc contempli la revolta catalana amb una gran inquietud i preocupació. I afegeixo, en veu baixa: Alemanya vol una gamazaden: una progressiva homogeneïtzació fiscal de la Unió. Raó per la qual, el secretari d’Estat Antonio Beteta va prometre recentment a Bilbao que el Govern del Partit Popular treballarà a fons per protegir l’especificitat fiscal del País Basc i Navarra.

http://www.lavanguardia.com/encatala/20120923/54351729863/enric-juliana-la-inquietud-del-pnb.html#ixzz27GTeCk3W

La pobresa infantil a Catalunya arriba al 24% per les retallades socials

Un informe del Síndic de Greuges posa de manifest que amb el govern de CiU els ajuts econòmics a la infància o bé han quedat suspeses o bé s’han vist reduïts

Mentre la dreta guanya a Catalunya, la pobresa no para d’augmentar

Al voltant de 285.000 infants menors 16 anys de Catalunya es troben en una situació de pobresa o estan en risc de patir-la, fet que es tradueix en un 23,7% del total.

Ho revela l’informe sobre pobresa infantil a Catalunya elaborat pel Síndic de Greuges i presentat aquest divendres al Parlament. El síndic, Rafael de Ribó, va comparèixer per reclamar que la política social prioritzi la lluita contra aquest fenomen.

L’informe destaca que la despesa en protecció social té nivells molt baixos d’eficàcia a l’hora de reduir la pobresa infantil. Mentre que la despesa en protecció social permet reduir, en el cas de la Unió Europea, el 45% de la pobresa infantil, que passa d’una taxa del 37% abans de les transferències socials a una del 20%, a Catalunya la reducció de la pobresa infantil per efecte de la despesa en protecció social és només del 27%, que passa del 33% al 24%.

Segons l’informe, això es deu als dèficits d’inversió en polítiques de protecció social adreçades a la infància que practica el govern de CiU a Catalunya, on només es destina l’1% del PIB a polítiques de protecció social adreçades a infància i família. Una despesa que és fins i tot superior a la que el govern del PP destina a tot l’Estat, que és de l’1,2%, i notablement inferior a la del conjunt de la Unió Europea, que és del 2,0%.

Serveis insuficients

El síndic de greuges ha detectat mancances en el sistema de serveis socials preventius i, sobretot, de serveis d’intervenció socioeducativa adreçats als infants i a la família. A més, en l’àmbit de les polítiques d’habitatge, hi ha una oferta insuficient d’habitatges d’inserció. Per tot plegat, el síndic adverteix que la resposta per part dels poders públics és “encara insuficient davant dels processos de desnonament que pateixen moltes famílies amb fills a càrrec”.

En l’àmbit educatiu, l’alumnat socialment més desfavorit encara tendeix a tenir un rendiment acadèmic més baix i a abandonar el sistema educatiu de manera més prematura per l’efecte de les desigualtats socials.

Així mateix, l’informe alerta que en l’àmbit de la salut, l’actual xarxa pública de salut mental infantil i juvenil presenta “dèficits importants que introdueixen desigualtats clares” tant en l’accés com en la permanència dins la xarxa, per als infants procedents de famílies socialment desfavorides, els quals, arran de limitacions econòmiques, depenen del sector públic per accedir a un tractament.

Presetacions econòmiques reduïdes i fins i tot suspeses

En aquest sentit, l’informe posa de manifest que les prestacions adreçades a la infància que concentren la major part d’inversió, com ara la prestació econòmica de caràcter universal per infant a càrrec, la renda mínima d’inserció i els ajuts de menjador escolar, o bé han quedat suspeses o bé han vist reduït de manera significativa l’import global destinat.

D’aquesta manera, la partida pressupostària destinada als ajuts de menjador escolar ha tendit a decréixer d’ençà del curs 2009/2010.

La reformulació que el govern de CiU va fer de la renda mínima d’inserció el juliol de 2011, amb una modificació dels criteris d’elegibilitat i un enduriment de les condicions per obtenir i mantenir el dret a aquesta prestació, ha afectat la cobertura d’aquesta prestació entre els infants, i ha fet que menys nens en situació de pobresa es beneficiïn d’aquesta mesura (amb una reducció de quasi una tercera part dels infants beneficiaris, al voltant de 10.000).

Per tot plegat, el Síndic exigeix que es prioritzi la despesa social en polítiques adreçades a la infància i demana al Govern que garanteixi que les restriccions pressupostàries no afecten l’àmbit de la infància. Per això demana que es desplegui una renda de suficiència econòmica garantida per als nens.

En concret, recomana que es creï una comissió interdepartamental i interadministrativa que tingui per objectiu específic analitzar de manera conjunta les diferents prestacions existents i identificar possibles millores.

http://www.llibertat.cat/2012/09/la-pobresa-infantil-a-catalunya-arriba-al-24-per-les-retallades-socials-19323

El Cambó que li va tocar jugar a ser Macià

Toni Rico

Les darreres setmanes s’estan produint una sèrie de canvis en la política i societat del Principat que superen qualsevol expectativa prèvia. Cap de les anàlisis prèvies a l’estiu ens feien suposar que l’escenari post onze de setembre d’enguany seria el que és. Qui diga el contrari menteix. Ni l’analista polític més optimista ho podia imaginar. I és clar, aquest nou escenari demana, de fet exigeix, nous moviments tàctics, canvis en l’habitual praxi política dels partits del país. Estaran a l’alçada? En breu ho sabrem perquè els tempos en la política catalana es redueixen al mateix ritme que s’acceleren els esdeveniments. I és que la resposta popular ha sobrepassat a la capacitat de resposta dels partits. Des dels representants del nacionalisme “putaramonès” als que ens creiem els únics independentistes, tots hem quedat a la nostra manera en un cert fora de joc, si es vol posicional, però clarament outside.PER ANTONI RICO, HISTORIADOR I MILITANT DE LA CUP DE GIRONA

I qui ha de guiar tot aquest procés? La tendència històrica en la majoria de processos semblants al nostre ha estat sempre la de buscar un líder carismàtic, un personatge capaç d’aglutinar diferents sectors socials sota una bandera, rere una mateixa pancarta, amb una igual finalitat. El tenim? És evident que no. Alguns pretenen els darrers dies, però, convertir el que era un aprenent de Cambó en una mena de nou Macià. Qui li anava a dir a Artur Mas, hereu del pujolisme pactista amb Madrid, que aquesta vegada el govern espanyol seria tan poc hàbil com per no donar-li les quatre molletes que demanava. Personalment crec que tota l’estratègia de pressió cap al govern de Madrid se’ls ha escapat de la mà als amants de l’eufemisme etern. “Estructures d’estat” en diuen ara per no dir la paraula maligna: independència. Tota la campanya que des de mitjans fidels a l’estutus quo convergent s’ha estat fent al voltant de la idea “Espanya ens roba”, ha acabat provocant en els catalans la demanda d’independència i no la de pacte fiscal, tal com ells volien. Bé, els ciutadans del Principat sembla que són molt més madurs que aquells que els governen.

En definitiva ens trobem davant d’un moment històric i cal que tothom estiga a l’alçada. Crec que la situació actual no és la conseqüència d’un procés polític sinó social, i aquesta és en gran part la seua grandesa i èxit. Els partits i opcions polítiques han de tenir un paper important en tot plegat, però no deixem en mans d’aquells que ens han portat a l’abisme la responsabilitat de salvar-nos. Sota el paraigües del “tots hem d’anar units” no podem caure en l’errada de creure coses que no són. I no, Mas no és Macià. Segurament tampoc és Cambó, però no perquè ell haja renunciat a una política semblant a la del històric regionalista català sinó perquè el poble l’ha avançat i superat.

http://www.llibertat.cat/2012/09/el-cambo-que-li-va-tocar-jugar-a-ser-macia-19328

Més que un atles

FRANCESC CABANA

 Jordi Nadal Foto: ALBERT SALAM / ARXIU.

El treball, tot un símbol de l’esforç realitzat en 250 anys, positiu tot i el fre del centralisme

Fa pocs dies, al Cercle d’Economia de Barcelona es va presentar l’Atles de la industrialització de Catalunya, en un acte presidit pel president de la Generalitat, que, com a home d’estat i economista, es devia adonar de la importància de l’obra. Els directors de l’obra són Jordi Nadal, Josep Maria Benaul i Carles Sudrià, amb els quals ha col·laborat el bo i el millor del nostre món acadèmic en el sector de la història econòmica, que té un alt nivell.

L’Atles és més que un atles. Als 350 mapes i els centenars de gràfics que ens expliquen l’evolució de l’economia catalana en els darrers 250 anys, hi hem d’afegir uns textos precisos i concisos. La base n’és la indústria, però aquesta és una bona excusa per parlar gràficament de població, de formació professional, de ports i aeroports, de comunicacions, de comerç exterior. Només l’agricultura en queda al marge, i encara només parcialment. Si no fos per això, podríem llençar tots els llibres d’economia catalana i substituir-los per aquesta obra magna. És una manera de dir. Hi trobem des de la distribució de la indústria tèxtil llanera (localitats i telers) a la segona part del segle XVIII fins als llocs de treball eliminats pel tancament de fàbriques entre el 2006 i el 2009, amb el nom de les empreses. Territorialment, hi ha des del mapa del polígon químic de Tarragona, amb la relació de les empreses més importants que hi treballen, fins a mapes de l’Europa llatina en els quals figura el grau d’exportació de les regions econòmiques que la formen. Són 500 pàgines ben aprofitades. Els índexs són molt útils, ja que n’hi ha per matèries (motocicletes, paper, farmàcia); per comarques i poblacions (Berguedà, Igualada o Mataró, però també Alpicat, Callús o Ogassa), i per empreses d’un cert gruix (vives o mortes). L’Atles serveix per recordar-nos que tots els països desenvolupats del món han passat per una forta etapa d’industrialització i que la indústria –la transformació de les matèries primeres– és encara decisiva.

A Catalunya, les empreses industrials han externalitzat moltes de les seves activitats complementàries (transport, màrqueting, informàtica, comunicacions) però encara continuen sent fonamentals. El sentit emprenedor dels catalans està estretament unit a la fàbrica, al taller, a la transformació d’un producte primari que surt apte per al consum, sigui alimentari, sigui com a electrodomèstic, moble, llibre, element de construcció, etc.

La història ens permet mirar cap al futur. L’economia i la riquesa d’un país no es fan en quatre dies, sinó que són el resultat de molts anys de feina. Sobretot si, com Catalunya, no té recursos naturals i només es pot refiar del nivell de coneixements i el treball de la seva gent.

L’Atles de la industrialització de Catalunya és tot un símbol de l’esforç realitzat en 250 anys, força positiu, tot i el fre de mà posat per un Estat espanyol centralista.

Salvador Garcia-Ruiz: ‘L’amenaça del retorn a la pesseta’

Ens hem de posicionar com l’aliat ideal al sud d’Europa.

Davant les acusacions d’inestabilitat a Catalunya cal recordar que el perill més imminent ve de Rajoy.

La ‘moguda independentista’ de les últimes dues setmanes ha estat la cortina de fum perfecta perquè Rajoy amagui la veritable amenaça per a l’economia catalana i espanyola: ajornar la petició de rescat a Europa.

Rajoy ha fet coses radicalment contràries a la seva ideologia i al seu discurs anterior, com apujar els impostos o alliberar un presoner d’ETA, però hi ha dos temes en els que no ha cedit: fer una mínima concessió a la reivindicació catalana del pacte fiscal, i demanar formalment l’ajut financer a Europa. El primer ha facilitat l’eclosió independentista. El segon pot arrossegar Espanya i Catalunya a la catàstrofe econòmica, incloent la sortida de l’euro i la tornada a la pesseta.

Rajoy ha amenaçat amb sortir de l’euro per intentar evitar la petició de rescat o, si aquesta s’acaba fent, que sigui en condicions el menys dures possibles -tant en les mesures a implantar com el control al que s’hauria de sotmetre. Darrere la visió que val més tornar a la pesseta -i trencar l’euro- abans que acceptar un rescat amb condicions massa dures sembla que hi ha Álvaro Nadal, Director de l’Oficina Econòmica del govern espanyol i mà dreta de Rajoy. I Rajoy va utilitzar aquesta amenaça fa uns mesos per aconseguir un acord en condicions teòricament favorables -que jo no creia, per cert, que fos tan bo com es va dir.

És en aquest context d’amenaça de tornar a la pesseta que cal entendre l’article dels economistes espanyols Jesús Fernández-Villaverde, Luis Garicano i Tano Santos a El País ‘No queremos volver a la España de los 50’ el juny del 2012 on advertien de la catàstrofe del que això implicaria:

‘Sortir de l’euro, per molt temptador que sembli, seria molt probablement molt pitjor del que ens imaginem. (…) És trist que aquest escenari no espanti molts dels nostres polítics: una economia tancada és una economia en la que poden fer i desfer a cor que vols, fent servir les palanques de la pesseta per fer favors als seus amics a discreció.’

Fernández-Villaverde i Garicano van insistir en els perills de la sortida de l’euro en un article al Financial Times aquest agost. Les elits espanyoles insisteixen en aquest tema perquè saben que és una amenaça real del govern espanyol.

Hi ha moltes raons que expliquen el desastre de tornar a la pesseta: l’euro va ser un error però, ara que hi som, és molt pitjor marxar-ne. I si marxem, a més del cost que comenten aquests economistes, els catalans hi hem d’afegir el cost de viure sota el paraigües espanyol. És a dir, si algun català defensa sortir de l’euro -assumint com a certes les tesis de l’amic Jonathan Tepper-, que sigui per tenir la lira catalana i no la pesseta espanyola.

Per tant, més enllà de les amenaces i acusacions a Catalunya de crear inestabilitat econòmica, cal tenir present que la principal amenaça que tenim catalans -i els espanyols!- és justament l’orgull patri del govern espanyol, que utilitza una amenaça letal -la sortida de l’euro- per aconseguir millors condicions en un rescat inevitable, estirant massa la corda amb el perill que es trenqui. I en aquest procés -o pols- el govern espanyol està perdent suports internacionals clau, cansats d’esperar que Rajoy actuï. Potser, quan els necessiti, serà massa tard.

És a dir, davant les acusacions d’inestabilitat a Catalunya cal recordar que el perill més imminent ve de Rajoy i que, decidits a pressionar, el pressionin a ell. I també cal advertir, a aquells que diuen que el procés d’independència posa en risc l’euro i les pensions, que el risc real i immediat ve de pertànyer a Espanya. Aquesta és la veritable, greu i imminent amenaça. I sense oblidar que quan finalment demanin el rescat, seguirem en mans de Rajoy i el seu govern, garantia de catàstrofe econòmica (llegir el gran article del professor Sala-i-Martín).

Dit això, ja explicava a l’agost que el procés d’independència podria desestebilitzar l’euro, per la inestabilitat que provocaria a Espanya i per la seva disminució en la seva capacitat de repagament dels seus deutes. I també apuntava solucions. Amb això vull dir que les principals amenaces econòmiques vénen d’Espanya, però això no exclou que hàgim de fer un procés impecable de forma que ens vegin des de l’exterior com un país lleial, seriós i solvent.

Ens hem de posicionar com l’aliat ideal al sud d’Europa. I per fer-ho tenim molta feina per endavant, especialment en el camp diplomàtic, on ens hem d’explicar molt més i de forma molt diferent de com ho hem fet fins ara.

http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4042065/salvador-garcia-ruiz-lamenaca-retorn-pesseta.html

El destí del cava català: el món

Jordi Palmer/Joan Nebot 

L’exportació, principal contramesura a un possible boicot espanyolista

Copes de cava.

Han passat vuit anys des del Nadal del 2004, quan diversos sectors del nacionalisme espanyol van orquestrar una campanya contra el cava català com a resposta a la crida que l’aleshores president d’Esquerra Republicana de Catalunya, Josep-Lluís Carod-Rovira, va fer a no donar suport a la candidatura olímpica de Madrid 2012, un cop consumat el ‘no’ al reconeixement oficial a la selecció catalana d’hoquei patins. Així, una polèmica políticoesportiva va acabar comportant un boicot que va ser seguit per certs sectors de la societat espanyola.

Quasi una dècada després i amb la situació política actual, amb l’increment exponencial de l’independentisme, la possibilitat d’un avançament de les eleccions i les amenaces constants des de les institucions espanyoles, que obertament adverteixen que una hipotètica secessió suposaria la fi dels intercanvis comercials entre Catalunya i Espanya, fan que el sector del cava estigui especialment amatent del desenvolupament dels esdeveniments.

Segons VADEVI.cat, el diari dels vins catalans, els efectes d’aquell boicot van significar una caiguda de vendes a l’entorn del 6’5% per al sector del cava al mercat espanyol, si bé és cert que, en tractar-se d’un Denominació d’Origen eminentment catalana però amb punts de producció fora de Catalunya, es fa difícil quantificar quin va ser el transvasament de consum de cava d’origen català a altres no catalans. Tot i això, aquella experiència va acabar de consolidar una tendència que ja s’havia prefigurat uns anys abans, l’augment de les exportacions.

Amb els números a la mà es comprova que ja l’any 2001 les vendes al mercat exterior superaven les vendes al mercat interior (Espanya, amb Catalunya inclosa) en una relació del 51,6% al 48,3%. Amb els anys, aquesta diferència s’ha incrementat en favor de les exportacions, situant-se el 2011 en un 63,5% de vendes exteriors per un 36,4% de vendes interiors. Si a aquest fet hi sumem que a les vendes al conjunt de l’Estat cal restar-li les vendes a Catalunya, la proporció de vendes a Espanya és finalment una porció del pastís menor. Segons les dades del 2011 aportades per Nielsen, les vendes a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, més el que anomenen Nord-Est en el seu particular sistema de còmput (Catalunya més les províncies aragoneses de Saragossa i Osca) signifiquen el 46,5%, del total estatal, la qual cosa vol dir que les vendes a la resta d’Espanya suposen finalment un 19,4% de les vendes globals (al qual caldria afegir-hi les vendes a Saragossa i Osca, no computades per separat). En total, tot i no ser gens menyspreable, les vendes de cava a l’Estat (sense Catalunya) suposen un volum només lleugerament superior a les vendes totals de cava a Alemanya i amb prou feines una cinquena part de la venda total.

Tot plegat circumscriu els efectes d’un eventual boicot al cava per raons polítiques a una part realment reduïda del pastís de vendes però, com passa en qualsevol sector comercial, tota venda és bona i tota pèrdua és considerada com a dolenta. Tant és així que, a dia d’avui, el sector del cava viu amb certa “por” els esdeveniments polítics, i pateix davant una eventual revifada de les campanyes anticatalanes.

Perill a les grans superfícies

Així les coses, el Consell Regulador del Cava, òrgan gestor d’aquesta Denominació d’Origen, treu importància a un eventual boicot assenyalant que els últims esdeveniments polítics -la gran manifestació de l’Onze de Setembre i el ‘no’ al pacte fiscal de Rajoy- no han portat “cap novetat” ni incidència en les vendes. Tot i això, fonts del Consell asseguren que molts cellers “estan espantats” davant el que pugui passar. Des de la patronal dels cavistes més petits, Pimecava, assenyalen que en tot cas, els que més poden patir “són els grans cellers, els que tenen el gruix de les seves vendes a les grans superfícies”, i que el producte venut en botigues especialitzades i restaurants “ho notaria menys”. De tota manera, tant des del Consell Regulador com des de Pimecava es mostren optimistes que aquest cop “les qüestions polítiques no interfereixin en les comercials”.

Malgrat tot, alguns cellers, consultats per VADEVI.cat, han declinat fer declaracions com a tàctica per evitar fins on els és possible rebre les conseqüències d’un eventual rebuig espanyol al producte català. El fet però, és que el mateix Pere Bonet, director de comunicació de Freixenet i per tant veu autoritzada d’un dels grans productors de cava, no ha evitat defugir la possibilitat d’un nou boicot,i en recents declaracions, ha assegurat que  en tot cas, l’estratègia de la seva empresa passa per “fer bon cava i vendre’l a 145 països”, insistint en que la diversificació de la exportació és el millor antídot a les persecucions. Un altre celler cavista important de Sant Sadurní d’Anoia alerta del “boicot silenciós”, és a dir, d’aquell que es produeix per decisions personals sense la necessitat de grans campanyes i que no es podrà quantificar “fins passada la campanya de Nadal”.

En la mateixa línia que Freixenet s’han pronunciat altres elaboradors, com Josep Maria Pujol-Busquets, del celler Alta Alella, que considera que el boicot “ja va fer tot el mal que podia fer en el seu moment” i que ara la resposta passa “per fer un bon producte i vendre’l a gent normal de tot el món, inclosa la gent normal d’Espanya”, i tenint en compte alhora que el boicot té un efecte de ‘contraboicot’ que fa que “cada cop més, el consumidor català aposta pels productes catalans”. És a dir, que tant l’exportació com l’augment de les vendes al mercat català es plantegen, a hores d’ara, com el millor antídot a qualsevol campanya espanyolista.

http://www.naciodigital.cat/noticia/47015/desti/cava/catala/mon

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s