|
RECULL DE PREMSA ANC – 7 OCTUBRE 2012 SECRETARIAT NACIONAL DE L’ANC – COMUNICACIó
El món pendent del minut 17 i 14 segons del “clàssic” La CNN fa un seguiment especial del Barça – Madrid de demà i en una prèvia explica el moment que es viu a Catalunya on el desig d’independència cada cop més majoritari En el minut 17 i 14 segons, els aficionats del Barça oferiran un motiu vocal per demostrar perquè el lema del club és “més que un club”. L’estadi esclatarà amb el cant de l’himne nacional de Catalunya, en record de l’11 de setembre de 1714, data de la derrota catalana a la guerra de successió. Aquestes són algunes de les frases que utilitza la CNN per ambientar el clàssic, també recorda les paraules de l’ex entrenador del Barça Pep Guardiola, des de Nova York , donant suport a la independència de Catalunya i recorda l’espoli fiscal que pateix Catalunya, que en plena crisi ha fet augmentar el sentiment independentista dels catalans. El món pendent del minut 17 i 14 segons del “clàssic” CiU, ERC i ICV denuncien a Brussel·les que Pedro J.Ramírez comparés el Camp Nou ple de senyeres amb l’Alemanya nazi. Els eurodiputats catalans consideren que la piulada del director d’El Mundo és “infame, vergonyosa i insultant” i una falta de respecte per les víctimes del nazisme. CiU, ERC i ICV han denunciat a través d’una pregunta parlamentària a la Comissió Europea i el Consell Europeu el director d’El Mundo, Pedro J. Ramírez, per “haver gosat comparar un Camp Nou ple de senyeres amb l’Alemanya nazi” en un comentari a Twitter el passat dimecres. Els eurodiputats Ramon Tremosa (CiU), Raül Romeva (ICV) i Ana Miranda (del BNG però en representació d’Oriol Junqueras) consideren que la comparació és “infame, vergonyosa i insultant”. Els europarlamentaris han escrit a les institucions europees que aquests comentaris estan “fora de lloc a la UE d’avui” i “van en contra de tot el que els demòcrates han lluitat en els darrers 60 anys”. http://www.directe.cat/noticia/242782/el-mon-pendent-del-minut-17-i-14-segons-del-classic
Més que un Barça-Madrid Els blau-grana es poden situar a onze punts de l’etern rival en un Camp Nou ple de crides a la independència
El partit entre el Barça-Madrid d’avui (19.50), esportivament, és important perquè en cas de victòria blau-grana pot obrir una escletxa d’onze punts respecte a l’històric rival en tan sols set jornades de lliga. Però encara ho és més políticament, atès que s’espera una resposta multitudinària dels assistents a les crides que des de fa dies demanen que la grada sigui un clam per la independència, aprofitant els alts índexs d’audiència a tot el món d’aquesta mena de partits. Enguany, per exemple, s’hi han acreditat quasi set-cents professionals de trenta països. Així, el Camp Nou rebrà els jugadors de tots dos equips amb un gran mosaic fet amb 98.000 cartolines: els afeccionats alçaran les cartolines i dibuixaran una gran bandera que recorrerà tota la graderia i la paraula ‘Barça’. A més a més, per Twitter i Facebok han circulat moltes propostes per omplir el Camp Nou d’estelades durant el partit, i a cridar ‘independència’ a partir del minut 17 i el segon 14 de cada part, una referència simbòlica al 1714. Reagrupament va anunciar divendres que repartiria vint mil estelades a les entrades de l’estadi i l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) va sumar-se a totes aquestes crides i en va ampliar l’abast més enllà del Barça-Madrid d’avui: així, proposava d’omplir d’estelades i crits de ‘independència’ tots els estadis, camps i pavellons on hi hagi competicions aquest cap de setmana. Tornant al terreny esportiu, el Barça rep el Madrid amb dues baixes destacables a la defensa com són les de Gerard Piqué i de Carles Puyol, que es va fer mal al colze en l’últim partit de Champions. http://www.vilaweb.cat/noticia/4045354/20121007/barca-madrid.html
La premsa mundial, pendent del Camp Nou Mitjans com la CNN i el The Independent es fixen en el minut 17:14 del partit d’avui i relacionen el club amb el catalanisme
El partit entre el Barça-Madrid d’avui ha generat més expectació que mai. Enguany s’hi han acreditat quasi set-cents professionals de trenta països diferents, i la premsa mundial ja fa dies que també fa bullir l’olla amb la crida per un Camp Nou independentista. I molts estan pendents del minut 17:14; la CNN se’n fa ressò, i també el diari The Independent, que fa un repàs pel vincle històric que hi ha entre el Barça i el catalanisme. I hi dedica també un ampli reportatge la revista Sports Illustrated, que parla amb Cesc Fàbreas i Gerard Piqué. La rivalitat entre Barça i Madrid és més política’, diu Piqué. Piqué ha matisat al seu Twitter les seves declaracions. Ara diu: ‘Jo només vaig dir que el Barcelona-Madrid cada vegada s’associa més a un Catalunya-Espanya i que això no hauria de ser així. Només és un partit de futbol’ I afegeix: ‘Quines ganes que té la gent de malinterpretar les meves declaracions per crear més crispació just abans del clàssic’. Les paraules de Piqué, tal com les recull la revista, eren aquestes: ‘La rivalitat és realment dura, i no només per qüestions futbolístiques entre el Barça i el Madrid. És més política. Aquí a Barcelona som a Catalunya, i per a molta gent Catalunya és un país. La rivalitat és també Catalunya-Espanya, no només Barça i Madrid. Per això en cada partit hi ha tanta tensió, i moltes topades’. Piqué també diu que potser n’hi ha massa, de tensió. ‘Em sembla que ens hauríem de calmar una mica’. El reportatge de Sports Illustrated diu que per molts dels set milions de catalans el Barça és un símbol de la identitat de Catalunya i del desig d’independència. ‘Mentrestant, per milions de persones el Madrid és un símbol de Castella i d’Espanya, un equip que fou el favorit del dictador Francisco Franco’. I puntualitza: ‘És més complicat, és clar. Hi ha hagut molta gent en el Madrid que ha odiat Franco, i també hi ha hagut dirigents del Barça que han estat de dretes’. Pendents del minut 17:14 ‘Aquest diumenge, en el partit entre el Barça i el Madrid, ‘El Camp Nou esclatarà amb el cant dels Segadors al minut 17 i 14 segons, per recordar l’11 de setembre de 1714’, destaca la CNN, que constata que el desig d’independència dels catalans és cada vegada més profund. ‘El partit contra el Real Madrid, un club que ha estat tant de temps el sinònim dels governants d’Espanya i de la seva reialesa, proporciona una oportunitat commovedora per expressar la causa catalana als poders de Madrid’, explica la cadena nord-americana, que entrevista el periodista esportiu de Catalunya Ernest Macià. ‘Per cada euro que Catalunya dóna a Espanya, només en rep 57 cèntis. Hi ha un sentiment d’injustícia amb el sistema fiscal’, diu Macià, que recorda els atacs a la política lingüística i al català a l’escola. La CNN destaca també el suport a la independència de Catalunya expressat per Pep Guardiola mitjançant un vídeo enregistrat des de Nova York i que es va fer públic en la manifestació de l’Onze de Setembre. http://www.vilaweb.cat/noticia/4045576/20121007/premsa-mundial-pendent-camp.html
Barrejar política i esport? Mai!
Quina mania que ens ha agafat ara a tots a haver d’aclarir que política i esport no tenen res a veure. Mai de la vida, en cap cas, política i esport han tingut res a veure! Si això ja ho sabem tots! No s’hi han fixat que en uns Jocs Olímpics esport i política mai no es barregen, i que cap ni una de les decisions que es prenen té res a veure amb la política? Que mai es parla de l’espíritu nacional en els partits de la roja, i que Rajoy no l’ha posat mai d’exemple? Si al Bernabéu el Barça no hi va poder jugar la final de la copa del Rei va ser perquè havien de fer obres als lavabos, no pas per cap qüestió política. I mai, és clar, la política ha tingut res a veure amb el fet que Catalunya no hagi estat reconeguda internacionalment per competir amb les seves pròpies seleccions esportives nacionals. Ha estat sempre una decisió purament esportiva, que al món ja hi massa seleccions i s’haurien de fer massa partits. Aclarit, doncs, un cop més i de forma innecessària que política i esport no tenen res a veure, agafin avui l’estelada i vagin cap al Camp Nou a veure el mosaic amb la senyera. Que els centenars de periodistes estrangers acreditats ho vegin amb els seus propis ulls, i que facin com ahir ja feia la CNN, que explicava als seus oients l’origen d’Els segadors i què va passar l’11 de setembre del 1714 i les seves conseqüències. O com The Independent, que aprofitava la prèvia del partit per parlar de Catalunya i Espanya i comparava l’ambient d’avui amb el del primer Barça-Madrid després de la mort de Franco. Avui, el Camp Nou serà un aparador de cara al món. I, com quan juga la roja, res tindrà a veure amb la política.
Llanos de Luna demandarà l’ajuntament de Vilafranca del Penedès per no penjar la bandera espanyola L’alcalde penedesenc rebutja situar l’estendard al consistori perquè considera la senyera “l’única bandera que uneix als catalans” EFE Barcelona
Alguns ajuntaments, com el de Tàrrega, no tenen penjada la bandera espanyola al balcó però sí l’estelada La delegació del govern espanyol a Catalunya, amb María de los Llanos de Luna al capdavant, presentarà una demanda judicial per exigir el compliment de la llei de banderes per part de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès (Alt Penedès), que s’ha negat expressament a penjar la bandera espanyola a la façana del consistori. Fonts de la Delegació del govern espanyol han indicat a Efe que el recurs als tribunals és el procediment d’actuació habitual quan s’incompleix un requeriment de la institució davant de qualsevol indici d’il·legalitat en un acord adoptat per un ajuntament. L’alcalde de Vilafranca del Penedès, Pere Regull, s’ha negat a penjar la bandera espanyola a la façana de l’ajuntament, malgrat el requeriment oficial de la delegació del govern espanyol a Catalunya enviat el mes d’agost passat perquè complís la llei de banderes. El document donava a l’alcalde 20 dies per col·locar la bandera i, a més, demanava a l’ajuntament remetre un informe a la delegació on s’acredités que ha “restablert la legalitat”. De la seva banda, l’alcalde ha manifestat no estar disposat a fer el que se li demana perquè considera que la senyera és l'”únic” símbol que ha d’estar en el seu consistori perquè és “l’única bandera que uneix als catalans”.
Mas carrega contra els incompliments d’Espanya El president de la Generalitat lamenta la “inconcebible” situació del país, que pateix per pagar nòmines quan aporta el 20% de la riquesa de l’Estat
El president de la Generalitat ha valorat com a “inconcebible” que un país com Catalunya, que aporta una cinquena part de la riquesa del territori espanyol i que concentra un 28% de les exportacions, hagi “d’estar pendent” de si pot pagar amb “més o menys comoditat” a final de mes, en relació al fons de liquiditat que encara no ha arribat de Madrid. Ho ha dit durant el 17è Congrés de la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC) que s’ha fet a Girona davant la presència de 400 delegats. Mas ha estat rebut amb entusiasme i ha aprofitat la seva intervenció per fer una crida per aconseguir una “majoria sobiranista rotunda” a les urnes perquè si no, ha dit, el projecte quedarà “coix’. Mas s’ha mostrat molt crític i molest pel retard de l’estat espanyol amb el fons de liquiditat, tot recordant la riquesa que suposa Catalunya com a pol d’atracció per a les empreses més innovadores i la inversió estrangera i subratllant també el dèficit fiscal anual de 15 MEUR. En aquest sentit, ha previst que vénen moments “difícils” i “antipàtics” per poder gestionar el dia a dia, però també ha avisat que, lluny d’abaixar el cap, el Govern ho farà amb “el cap ben alt”. En qualitat de president de Convergència Democràtica de Catalunya, Mas ha demanat “màxima implicació” per poder fer la feina que en situacions normals dura uns sis mesos però que en els comicis d’aquest novembre s’haurà de fer en un mes i mig. I ha fet especial èmfasi amb la necessitat d’aconseguir una “àmplia majoria sobiranista a les urnes perquè, si no, si el resultat final és una “majoria dèbil”, el projecte quedarà “coix”. Nomé així, ha dit, aconseguint una “legimitat rotunda”, es podrà fer camí cap a un procés que no té precedents a Europa. Dins d’Europa Pel que fa al lloc que ocuparà una Catalunya independent, Mas ha subratllat que el país continuarà formant part de la Unió Europea, “d’aquí no ens mourem”, ha dit, i s’ha referit als 1.200 anys que el país porta formant part d’aquest espai europeu. Després de la manifestació de l’Onze de Setembre, ha afirmat que Catalunya està al punt de mira a nivell internacional i que el que la gent de fora entendrà com a “resultat real” serà el balanç del 25-N. Amb esperit “positiu” i evitant la “divisió” dels catalans Durant la seva intervenció, ha esmentat en diverses ocasions la necessitat de “mossegar-se la llengua” per evitar caure en la “temptació” d’entrar en el joc d’aquells que pronuncien discursos de la “por”, que parlen de “ruptures” i que fan servir l'”insult”. Aquest tipus de comportaments, ha dit, són “immorals” perquè busquen intencionadament la divisió dels catalans, el que suposaria un autèntic “festí” per ells. I això és precisament el que s’ha d’evitar, al seu entendre, mantenint el cap “ben fred” per explicar el projecte amb un discurs “constructiu” i “positiu”.
Simbologia sobiranista Mas beu d’un got amb la inscripció “Catalonia is not Spain”
Mas, amb l’estelada i el got de Catalonia is nt Spain El president de la Generalitat, Artur Mas, s’ha vist envoltat de símbols independentistes durant la seva intervenció al XVIIè Congrés de la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC), que se celebra aquest cap de setmana a Girona. Mas ha fet el seu discurs al costat d’una gran estelada, situada als peus del faristol per a fer els parlaments. A banda, el president ha hagut de beure aigua dos cops durant la seva intervenció i ho ha fet en un got groc amb el lema “Catalonia is not Spain”. Durant el seu discurs ha recordat als joves de CDC que el nou procés polític que s’obre a Catalunya -en referència a una possible independència- serà llarg. És per això que ha dit, dirigint-se als joves, que “els arquitectes sereu vosaltres”. “Els que som més veterans tindrem l’honor d’haver intentat o d’haver-ho aconseguit, però els arquitectes sereu vosaltres”. El president de la Generalitat en funcions ha estat acomiadat de l’escenari amb forts aplaudiments i crits d”independència”. http://politica.e-noticies.cat/simbologia-sobiranista–68714.html
El PSOE recupera la vella guàrdia per fer campanya contra la independència Felipe González: ‘No hi haurà independència en cap territori d’Espanya’ · Guerra: ‘Dir que Espanya roba Catalunya és xenòfob’
Un dia després de les polèmiques declaracions de l’ex-dirigent socialista, Alfonso Guerra, que va qualificar de xenòfob dir que Espanya roba a Catalunya, un altre dirigent històric del PSOE, Felipe González, ha parlat sobre el procés català. L’ex-president del govern espanyol ha dit que no hi hauria independència ni a Catalunya ni en cap altre territori de l’estat, i ha afegit que qui plantegi que s’arribarà en aquest escenari porta la ciutadania a ‘una frustració perillosa’. En la intervenció que ha fet en un acte electoral del PSE a Barakaldo, en la campanya de les eleccions basques, ha defensat que cal ‘federalitzar’ Europa i Espanya. Ha dit que no negava l’aspiració a canviar les regles, però que ‘s’ha de votar dins de les regles’. A més, ha alertat que Europa ‘està infectada d’un virus que ja va tenir al segle XX i que es diu nacionalisme insolidari’. I encara ha afegit: ‘Quan a un responsable polític democràticament representatiu se li acudeix de dir que ho farem amb la llei o sense penso quina gran irresponsabilitat és convidar els ciutadans a saltar-se la llei’, ha dit en referència al president de la Generalitat, Artur Mas. La xenofòbia de què parla Guerra Per la seva banda, Guerra, president de la comissió de pressupostos del congrés espanyol, ha criticat el procés sobiranista obert pel president de la Generalitat, Artur Mas, i considera ‘fals i xenòfob’ dir que Espanya ‘roba a Catalunya’. Ho ha dit en un article publicat al setmanari Tiempo, on destaca que Catalunya no fa un sobreesforç fiscal respecte a uns altres territoris. Guerra diu que el nacionalisme català ha desplegat ‘una hàbil teranyina’ que havia enredat molts catalans, i ha acusat els mitjans de comunicació de fer-li el joc i l’esquerra catalana, de rendir-se i entregar-se al projecte de la dreta. ‘Catalunya necessita que algun partit parli amb la veritat i s’enfronti a les mentides del nacionalisme. Si no, ens anirà malament a tots, sobretot al poble català’.
Rajoy, sobre Catalunya: ‘Galícia no ha hagut de demanar diners’
Mas troba ‘inconcebible’ que un país com Catalunya hagi de tenir problemes de liquiditat En plena campanya de les eleccions gallegues, el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha lloat la gestió que ha fet Galícia de la crisi econòmica i l’ha comparada implícitament amb Catalunya: ‘”Galícia no ha hagut d’endeutar-se ni demanar crèdits a l’estat’, ha dit, afegint: ‘Si altres haguessin fet com Feijóo no seríem on som’. Rajoy ho ha dit l’endemà de formalitzar l’operació de crèdit de 560 milions d’euros del fons amb la Generalitat. Una estona abans, el president de la Generalitat havia dit que trobava ‘inconcebible’ que un país com Catalunya, que aporta una cinquena part de la riquesa del territori espanyol, que concentra un 28% de les exportacions i que té un dèficit fiscal anual d’uns 16.000 milions hagi d’estar pendent de si pot pagar ‘amb més o menys comoditat’ a final de mes, en relació al fons de liquiditat que encara no ha arribat de Madrid. Mas ho ha dit durant el 17è congrés de la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC) que s’ha fet a Girona davant la presència de 400 delegats. Mas ha estat rebut amb entusiasme i ha aprofitat la seva intervenció per fer una crida per aconseguir una ‘majoria sobiranista rotunda’ a les urnes perquè si no, ha dit, el projecte quedarà coix.
Mas, al New York Times
Arran de l’impacte internacional que té el procés català cap a la independència, el New York Times es va entrevistar dimecres amb Artur Mas al Palau de la Generalitat. De la conversa, el diari nord-americà avui n’ha publicat aquest article, titulat ‘El líder català agafa amb decisió la palanca separatista’, en què explica la determinació del president de tirar endavant ‘un referèndum per decidir si continuar formant part d’Espanya’. ‘Hem creat un gran sentiment d’esperança en una gran part de la nostra societat’, diu Mas. ‘Ell personalment votarà per la independència si arriba el cas’, diu el diari, que destaca l’ideal de Mas, que el president ha expressat en més d’una ocasió: ‘El meu ideal és que formem part dels estats units d’Europa’. El New York Times qualifica el procés català com ‘el desafiament més seriós a una entitat sobirana a Europa des de la implosió de Iugoslàvia als anys noranta’, i es pregunta com Mariano Rajoy ho encararà. De fet, l’article explica com s’ha arribat fins a aquesta situació, arran de la negativa de Mariano Rajoy a acordar el pacte fiscal. ‘Quan tens una negativa clara, has de canviar de direcció’, ha dit Mas, que també ha respost la pregunta de com s’ho faria Espanya sense Catalunya. ‘Espanya sense Catalunya no seria insolvent, però estaria més limitada’. Un país capdavanter a la UE I sobre la pertinença del nou estat català a la Unió Europea, l’article del New York Times diu: ‘Tot i que Catalunya encararia una dura pugna per entrar a la Unió Europea, en particular per l’oposició de Madrid, Mas va dir que Brussel·les havia mostrat en les dues dècades des de la caiguda de la Unió Soviètica que es podia ajustar a demandes nacionals molt més dramàtiques i imprevisibles’. A més, destaca que Catalunya seria un dels dotze estats capdavanters dels vint-i-set de la UE. Mas també ha recordat que si Catalunya assoleix la seva sobirania es retiraria de la política. http://www.vilaweb.cat/noticia/4045573/20121006/rajoy-catalunya-galicia-hagut-demanar-diners.html
“No marxeu, que us estimem” L’Estat canadenc va fer joc brut per desmuntar i entorpir el referèndum sobiranista del Quebec En la conferència ‘Building a new state’ s’avisa de possibles amenaces semblants en el procés català Quan dos es divorcien sovint entra en joc una manipulació sentimental però també material que el que fa és complicar les coses. I es diuen coses molt grosses. Aquest símil, que és aplicable en les relacions de parella, també ho és quan un país vol marxar d’un altre. Almenys arran de l’experiència del Quebec respecte al Canadà, segons va posar de manifest divendres en la conferència Building a new state el catedràtic de dret internacional de la Universitat de Mont-real Daniel Turp. I és que en la seva intervenció va fer un advertiment als catalans: joc brut de l’Estat matriu. Ho va exemplificar amb tres casos que es van produir el 1995, quan al Quebec es va fer el tercer referèndum secessionista. Primer exemple: es va pactar que els partidaris del sí i del no es gastarien un dòlar per habitant en la campanya. En total, cinc milions. Els partidaris del no se’n van gastar cap a 30. Segon exemple: la població a Mont-real era de 2,3 milions de persones el 1994. L’any següent, el del referèndum, va pujar als 4,3 milions i el 1996, un cop feta la consulta, va baixar a 2,6. Conclusió? Allau de canadencs empadronats per poder votar a favor del no. Tercera manipulació: la sentimental. Als carrers de la capital quebequesa els partidaris del no van muntar una macromanifestació en la qual va venir gent des de Toronto o Alberta amb el lema No marxeu, que us estimem. “Els canadencs ens van envair”, va recordar Turp. Un perill, aquest últim, que la moderadora, Mònica Terribas, va minimitzar irònicament: “Han passat anys dient que no ens estimen, els serà difícil trobar gent que vulgui venir a dir que sí.” Sigui com sigui aquestes traves van fer efecte, ja que del 63% que s’esperava favorable al referèndum finalment el resultat va ser del 50,4% que van votar que no i el 49,6% que van dir que sí. Gairebé un empat tècnic. Però el cas del Quebec i el de Catalunya són diferents. Sobretot perquè allà no tenen un perill que aquí sí que existeix: el Tribunal Constitucional (TC). Perquè si bé el govern canadenc també va recórrer al seu propi TC per intentar aturar la consulta emparant-se en la inconstitucionalitat, l’alt tribunal va reconèixer el dret del poble a expressar el seu desig. Ho va fer, va explicar Turp, basant-se en dos fonaments reconeguts no escrits en la Constitució: el federalisme i la democràcia. Una argumentació que al Constitucional espanyol difícilment es produirà, com va recordar l’exlehendakari Juan José Ibarretxe, que va veure tombat el seu Pla Ibarretxe. Però l’esperança no es perd, i l’exdirigent basc va reconèixer que era “col·leccionista de nos però militant del sí”. I un darrer advertiment de Turp, basant-se en l’experiència viscuda: que Catalunya vagi a la seva, tot i els entrebancs que segur que li posarà l’Estat espanyol. El 1977 ells no van demanar permís al Canadà per convocar el referèndum del 1980 perquè, diguessin el que diguessin, “nosaltres vam decidir consultar la nostra gent”, explica. http://www.elpuntavui.cat/component/elpunt/article/-/-/582133.html
Felipe González barra el pas a la independència Adverteix que la secessió no és possible “a cap territori d’Espanya” Acusa els qui plantegen aquest escenari de provocar “una frustració perillosa” Aposta per “federalitzar” l’Estat espanyol i Europa
Des que amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya va saltar l’espurna del debat independentista, una de les veus destacades de la política espanyola que faltava per escoltar era la de Felipe González. Ahir, aprofitant la seva participació en un míting electoral de Patxi López a Barakaldo (Biscaia), l’expresident espanyol hi va dir la seva. I ho va fer de forma contundent. Davant d’un auditori ple de gom a gom de militants i simpatitzants socialistes, l’exsecretari general del PSOE no es va mossegar la llengua i va advertir que “no hi haurà independència a cap territori d’Espanya”. A més, va afegir que qui planteja que aquest escenari és possible està portant la ciutadania a una “frustració perillosa”. Sense mencionar explícitament ni Catalunya ni el País Basc, l’expresident del govern espanyol va carregar contra els projectes independentistes que s’estan covant a l’Estat i que, segons la seva opinió, suposen un “desastre” i una “regressió històrica”. En la seva intervenció, en què va aprofitar també per criticar que hi hagi un “nacionalisme centralitzador” que s’oposa a un altre de “secessionista”, Felipe González va tenir també paraules crítiques per a Artur Mas, si bé en aquest cas també va optar perquè el missatge fos implícit. “Quan un responsable polític diu que farà el que sigui amb la llei o sense la llei, el mínim que puc dir és que és una gran irresponsabilitat”, va dir González, que va acusar els que tenen aquests objectius de “voler la destrucció del marc de convivència”. Tampoc hi van faltar crítiques cap a alguns dels seus propis companys de partit, que segons va dir es “confonen” en “els conceptes bàsics” i “cauen en aquestes trampes” del dret a decidir. L’expresident espanyol, però, va voler marcar distàncies amb l’oposició del PP al debat sobiranista. “Es poden tenir aspiracions, però sense violentar les regles democràtiques”, va afirmar. Així, va assegurar que ell respecta el dret a l’autodeterminació, si bé considera que aquest correspon a la totalitat “del poble espanyol” i que la Constitució només es pot tocar si ho volen la majoria dels ciutadans de l’Estat. “Aquestes són les regles del joc que ens hem donat” i en això “consisteix la democràcia”, va concloure González, que es va mostrar partidari de “federalitzar” l’Estat espanyol i Europa. A banda del debat sobiranista, l’excap de l’executiu estatal es va referir també al final de la violència al País Basc. González, que l’any 2010 va admetre que durant el seu govern va tenir l’oportunitat de “fer volar” tota la cúpula de l’organització armada en una localitat francesa però s’hi va negar, va destacar que “mai” fins ara havia “parlat en públic sense estar sotmès a l’amenaça del terror”. En aquest sentit, va atribuir aquest nou escenari de pau a la feina feta pel Partit Socialista, i ho va personalitzar específicament en Patxi López i Jesús Eguiguren. En canvi, va subratllar que atribuir la fi de la violència a l’esquerra abertzale és caure en una mena de síndrome d’Estocolm. “Quin mèrit té deixar de matar?”, es va preguntar Mai em trobaran animant una aventura independentista ni tampoc l’anticatalanisme Felipe González EXPRESIDENT ESPANYOL Europa està infectada d’un virus que ja va tenir al segle XX i que es diu nacionalisme insolidari Ezker Anitza advoca per un pacte d’esquerres La candidata a lehendakari de la coalició independentista EH Bildu, Laura Mintegi, va fer ahir una crida a arribar a un acord entre partits per “dur a la pràctica” el dret d’autodeterminació. En un acte a Sant Sebastià amb Daniel Turp, del Partit Quebequès, Mintegi va dir que l’objectiu d’EH Bildu és dur el dret d’autodeterminació al Parlament de Vitòria la pròxima legislatura. Mikel Arana Mikel Arana, candidat d’Iu Foto: EFE.
candidat d’Ezker Anitza-IU
La Falange i Ciutadans, de bracet el 12 d’Octubre El partit de Primo de Rivera, que es manifestava a Montjuïc, se suma a l’acte de plaça Catalunya Manifestants falangistes a Montjuïc, el 12 d’Octubre de l’any passat. Foto: Jordi Borràs/ND.
Falange Española de las JONS, el partit que es reclama hereu directe del fundat per José Antonio Primo de Rivera el 1933, ha decidit donar suport a la concentració que tindrà lloc divendres vinent, 12 d’Octubre, Dia de la Hispanitat, a la plaça de Catalunya de Barcelona. L’acte, convocat a través de les xarxes socials amb el lema Cataluña somos todos , també compta amb el suport explícit de Ciutadans. La Falange, que tradicionalment es concentrava a Montjuïc, opta aquest any per sumar-se a la concentració de la plaça Catalunya, segons que explica a Nació Digital el Jefe Provincial del partit a Catalunya, Antonio Sánchez. A més, el partit assegura que “posarà tots els mitjans per aconseguir una multitudinària participació”. Des del seu punt de vista, cal donar suport a la convocatòria perquè “el separatisme regional ja ha arribat massa enllà i la resposta és necessària de forma urgent per a detenir els secessionistes”. Ciutadans, al seu torn, també dóna suport a la concentració perquè “reivindicarà que molts ciutadans ens sentim catalans i espanyols, i que no volem que els separatistes ens condueixin a l’abisme que suposaria plantejar la ruptura de Catalunya amb el conjunt d’Espanya i de la Unió Europea”.
Cartell animant a la concentració “Cataluña somos todos”. http://www.naciodigital.cat/noticia/47513/falange/ciutadans/bracet/octubre
El twitter del director de El Mundo, un cau de piulades nazis @pedroj_ramirez amb la seva primera piulada titllant de nazis el Barça i els catalans ha convertit el seu twitter en un espai per a l’apologia del nazisme Començarà el clàssic i farà 4 dies i 7 hores que @pedroj_ràmirez director de EL Mundo va fer la primera piulada insultant el Barça i els catalans, i no solament no ha demanat disculpes, sinó que ha anat a més, en una segona, una tercera i més piulades atiant l’odi contra Catalunya, el que ha provocat una multitud de piulades de seguidors seus alabant el que diu i piulant encara més insults contra els catalans. Pedro J. Ramírez ha convertit el seu twitter en un cau de piulades que faria les gràcies al millor Goebbels. Una vergonya que a hores d’ara la justícia espanyola no hagi actuat, ni per apologia del nazisme, ni per fomentar la violència a l’esport. Els insults del director de El Mundo mereixen una piulada massiva fins abans del partit: Exigim @pedroj_ramirez que retiris les teves piulades insultant els catalans i et disculpis #pedrojDisculpat Apologia del nazisme, una nova manera d’insultar la deriva independentista dels catalans! Sí en la primera piulada comparava el mosaic previst avui al camp del Barça amb el crit de guerra de les forces hitlerianes “Sieg Heil!!” en una segona escrivia referint-se als nacionalistes amb “Z” en un clar to despectiu. Des de les hores no solament no s’ha disculpat sinó que anat insistint en els seus arguments i provocant l’alegria entre els seus seguidors que s’han començant apuntar a l’eufòria “Sieg Heil!!” desfermada pel director de El Mundo. Ahir al vespre en una altre piulada anomenava “piranyes” als nacionalistes catalans i seguia alimentant als seus seguidors. Sembla com si el director d’un dels mitjans de comunicació més importants de l’estat espanyol tingui immunitat per insultar a milers de persones, i pugui atiar l’odi contra els catalans amb total immunitat. Salvant les distàncies, cal recordar que a Ruanda, una emissora de ràdio va començar de manera semblant i desprès va ser acusada de responsable del genocidi produït. Si Espanya no fa res i per tant l’avala, a Catalunya, les nostres autoritats pensen fer alguna cosa? Es pot entendre que el poder del director de El Mundo sigui molt important i les autoritats espanyoles no s’atreveixin a fer res. Però no té cap sentit que des de Catalunya domini un cert silenci davant els insults emesos i mantinguts, no solament el silencis dels grans mitjans catalans, sinó també el silenci de les nostres autoritats, esperem que com a mínim des dels mitjans públics no els hi donem més cobertura portant als programes de TV3 i Catalunya Ràdio suposats periodistes d’un mitja que atia l’odi contra Catalunya. http://www.directe.cat/noticia/243085/el-twitter-del-director-de-el-mundo-un-cau-de-piulades-nazis
Catalunya quedarà entre el Regne Unit i França, segons la CIA Situa el principat com l’onzè país en renda per càpita de la UE, tres llocs per davant d’Espanya
L’Agència Central d’Intel•ligència dels Estats Units, la CIA, estudia les dades de Catalunya, un fet que coincideix amb la possibilitat que es constitueixi properament com a Estat Independent. Les dades públiques de les quals disposa atorguen a Catalunya un PIB de 267.000 milions de dòlars i una renda per càpita de 35.600 dòlars per habitant. Aquestes xifres, obtingudes de CIA World Factbook, fan que Catalunya se situï en catorzè lloc, per davant de països com Dinamarca o Finlàndia, per Producte Interior Brut, segons ha informat el 3/24. En el cas de la renda per habitant Catalunya se situa encara més amunt. En concret a la onzena posició, per davant de França, Itàlia i Espanya, i just per darrera del Regne Unit. Les dades referents a Espanya s’han calculat sense el PIB corresponent a Catalunya per establir un ordre real de magnituds. Els resultats s’han dividit pels habitants de cada territori a fi d’obtenir la renda per càpita.
Els diferents graus d’interdependències que hi ha sobre la taula allunyen el fantasma de l’aïllament Tres models d’estat per a la Catalunya del futur MARC COLOMER / ISAAC LLUCH BARCELONA / BERLÍN
El Partit Popular Demòcrata, el referent a Puerto Rico del partit de Barack Obama, defensa el manteniment de l’estatus de lliure associació “sobirana” amb els EUA. Un cop l’exercici del dret a l’autodeterminació ha entrat en l’agenda política del país, entra en debat quin model de país ha de ser la Catalunya del futur. ¿Una Catalunya estat és sinònim de plena independència política? ¿El país, per tant, s’encamina a l’aïllament, com adverteixen els contraris al procés d’emancipació? Una aproximació a alguns dels models d’estat que han entrat a l’escena en el debat que s’ha precipitat permet afirmar que en un context globalitzat el país s’encamina cap a un estatus d’interdependència -més que d’independència- en qualsevol cas: ja sigui per la via d’un estat lliure associat, com Puerto Rico; un estat federat, com Baviera, o un estat sobirà integrat a la UE, com Eslovènia. El cert, però, és que els models d’aquests països no són importables de manera mimètica a Catalunya, per les particularitats socials, culturals i econòmiques del país i del moment. Així, mentre partits que defensen la via federal posen d’exemple el model bavarès, experts com el professor de la UPF Klaus Jürgen Nagel alerten que no és un sistema ideat per resoldre la “qüestió nacional” d’arrel més identitària. Passa el mateix amb la fórmula de Puerto Rico, estat lliure associat als Estats Units, que pràcticament només té sobirania fiscal. Si bé aquest és un model teòricament més vàlid per donar resposta a la qüestió nacional, no deixa de ser un estatus “temporal”, com explica a l’ARA Bruno Ferrer, professor d’història de la Universitat de Puerto Rico. Els EUA no li reconeixen formalment cap sobirania, però tampoc exerceix cap ingerència. En el cas d’Eslovènia, és un estat independent des del 1991 -integrat a la UE el 2004- però cada cop més dependent per la crisi. Sovint ha estat posat com a referent pel cas català, més fruit de la “mitologia” que de res més, segons l’expert en els Balcans i professor d’història contemporània de la UAB Francisco Veiga. ‘Building a new state’ Sigui com sigui, en un procés incert com l’actual, cal fer atenció a les experiències d’altres països. Això és el que va fer Sobirania i Justícia divendres a Barcelona durant la jornadaBuilding a new state , centrada en La via del referèndum a les democràcies liberals . Hi van participar personalitats com l’exlehendakari Juan José Ibarretxe; l’ex vicepresident econòmic del primer govern democràtic d’Eslovènia, Joze Mencinger; el catedràtic de dret constitucional d’Edimburg Stephen Tierney i el catedràtic de dret internacional de Montreal Daniel Turp, entre d’altres. PUERTO RICO La necessària lleialtat dels EUA per a la viabilitat de l’estat lliure associat Puerto Rico és un estat lliure associat als Estats Units. Té Constitució pròpia, institucions pròpies i sobirania fiscal. Ara bé, la seguretat, la defensa, les fronteres, la política d’immigració i les relacions internacionals són cosa dels Estats Units. Ha estat un model que de manera recurrent ha aparegut com a possible fórmula per resoldre l’endèmic contenciós territorial de l’estat espanyol. Però no és or tot el que lluu: “Puerto Rico no és un estat sobirà. Els porto-riquenys escullen els seus governants i poden decidir moltes coses. Però l’última paraula la té el Congrés dels Estats Units”, explica a l’ARA el professor d’història de la Universitat de Puerto Rico Bruno Ferrer. ¿Seria un bon sistema per resoldre el contenciós de Catalunya amb Espanya? “Alguna cosa semblant a l’estat lliure associat podria ser millor econòmicament i fiscalment per a Catalunya, però sense una base ferma i constitucional seria permanentment negociable i reversible, amb menys garanties teòriques que l’autonomia”. Per tant, en un context de conflictivitat competencial constant entre Catalunya i l’Estat, el contenciós no només no quedaria resolt, sinó que podria agreujar-se, sempre que no tingués un blindatge constitucional explícit i concret. La clau de l’èxit és, com explica a l’ARA Àlex Terés -consultor polític, ara assessor de campanya dels demòcrates porto-riquenys de cara al nou plebiscit sobre l’estatus polític del 6 de novembre-, el win-win [tothom hi guanya]. Els Estats Units respecten de manera “tàcita” la sobirania de Puerto Rico i guanyen un territori estratègic amb una indústria que li és atractiva. I Puerto Rico guanya un mercat immens. És un model “temporal”, segons Ferrer, que ha fet que l’eix nacional acapari sovint i de manera endèmica el debat polític. BAVIERA El federalisme perfecte no resol la qüestió nacional ¿S’imaginen que Barcelona celebrés el dia nacional d’Espanya rebent el president del Parlament espanyol, el president i ministres del govern central, el rei, el president del Tribunal Constitucional i una desena de representants de cadascuna de les autonomies? Doncs això és el que va fer Munic, amb l’elit política germànica, el 3 d’octubre, Dia de la Unitat d’Alemanya. Per bé que sovint es tracen paral·lelismes entre Baviera i Catalunya per com se senten d’espoliats fiscalment, “la identitat bavaresa no es basa -com la catalana- en el fet nacional, sinó en el fet estatal dins d’una federació d’estats com és Alemanya”, remarca a l’ARA el professor agregat del departament de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), Klaus-Jürgen Nagel. Baviera és un Freistaat, literalment un estat lliure, però la denominació s’associa més aviat al concepte república . En un land on el partit majoritari, la CSU, és aliat federal de la CDU de la cancellera Angela Merkel, el debat polític no queda gens condicionat per l’eix nacional. Només un partit extraparlamentari, el Bayernpartei, exigeix una “nació Baviera” independent. “No té sentit preguntar sobre la identitat nacional a Baviera. Ser bavarès es veu com una manera particular de ser alemany”, raona Nagel, que precisa que el tret diferencial s’ha mantingut més a Baviera que en altres lands per qüestions de dialecte, religió i història. Baviera no demana el dret de secessió. Nagel dubta que serveixi de model per a Catalunya: “Si es vol una federació simètrica i cooperativa, endavant. Però no és un sistema fet per resoldre qüestions nacionals”. Com els altres lands, té competències en allò que no controla el govern central: “Tot el que a través de la Constitució federal no es dóna a la federació, queda en mans dels lands”. En l’àmbit legislatiu, l’autonomia es redueix a educació, organització interna, cultura, mitjans i, en bona part, la policia; en l’àmbit executiu s’adopten la majoria de matèries imaginables, i en el jurídic, els tribunals, menys l’última instància, són dels lands. Això sí, Baviera té Hisenda i mitjans audiovisuals propis. La idea de federar-se, resumeix Nagel, és unir-se per ser més fort en àmbits en què ets massa feble: “Els bavaresos creuen avantatjós ser de la federació alemanya per exemple en representació exterior o en l’aspecte militar”, apunta el docent. En matèria de relacions internacionals i representació diplomàtica, Baviera té les mateixes competències que tots els altres lands, però les pot encaminar de manera diferent per defensar, en estats i regions veïns, els seus interessos polítics, econòmics i culturals. ESLOVÈNIA El paradigma de l’estat sobirà de la UE que cada cop és menys independent En el debat sobre l’autodeterminació de Catalunya, el president de la Generalitat, Artur Mas, ha defensat sovint que a aquestes altures no té gaire sentit parlar d’independència, perquè, en un context com l’europeu, tots els estats, amb més o menys mesura, són interdependents. I hi afegeix que, en tot cas, Catalunya ha de poder aspirar a la mateixa sobirania que tenen països com, per exemple, la mateixa Eslovènia. República sobirana i democràtica, independitzada de l’antiga Iugoslàvia -d’on era el territori més dinàmic econòmicament-, integrada a la UE i a la zona euro. Però paradigma, també, de les interdependències que porten a cedir la sobirania. Després de 21 anys de proclamar-se estat independent -integrat a la UE el 2004, malgrat les amenaces d’intervenció militar i aïllament que li pesaven al damunt-, “la sensació que hi ha ara és de menys independència”, segons explica a l’ARA Joze Mencinger, vicepresident del primer govern democràtic d’Eslovènia i rector de la Universitat de Ljubljana. La crisi colpeja amb força també aquest estat, que ja figura a la llista de països europeus que es dirigeixen inevitablement a un rescat de les finances públiques després de l’esclat de la crisi del deute. I ja se sap que, en una situació així, les cessions de sobirania són obligades. Malgrat els paral·lelismes entre els casos eslovè i català, pel professor d’història contemporània de la UAB i expert en els Balcans Francisco Veiga, tot plegat forma part de la “mitologia”. “El model eslovè té poc a veure amb el que està succeint a Catalunya”, assegura Veiga. Entre les diferències evidents hi figura l’agressivitat militar de Sèrbia, que va precipitar un reconeixement dels Estats Units i d’Alemanya (primer s’hi negaven) que va facilitar un procés inevitable cap a una independència que el país feia temps que organitzava. http://www.ara.cat/premium/politica/Catalunya-PUERTO-RICO-BAVIERA-ESLOVENIA_0_787721367.html
OBSERVATORI D’EUROPA Catalunya i la UE, entre la legalitat i la legitimitat CARME COLOMINA
Aleix Vidal-Quadras, vicepresident del Parlament Europeu, ha demanat la intervenció de la Guàrdia Civil a Catalunya. ACN Encara no he trobat cap jurista a les institucions comunitàries que defensi que una Catalunya independitzada d’Espanya seria automàticament membre de la Unió Europea. Jean-Claude Piris, un veterà jurista que ha participat en la redacció de diversos tractats europeus, ja va assegurar a l’ARA fa dies que després de la secessió d’un estat -i això val per a Escòcia o a per Catalunya- hi ha d’haver una renegociació. “Es pot anar ràpid”, perquè el gruix de la legislació europea ja forma part del territori que s’escindeix i, fins i tot, “es pot fer abans” del naixement del nou estat, explica Piris. “Però és evident que el tractat ha de ser modificat. I cal una ratificació dels altres 27 estats membres”, resumeix el jurista. N’hi ha que van més enllà i, des de la Comissió Europea, apunten per exemple que, arribat aquest punt, també l’estat espanyol hauria de renegociar alguns dels seus compromisos amb la Unió, com ara el nombre de diputats que té al Parlament Europeu i el pes del seu vot al Consell -que es decideix en funció de la demografia de cada país. Sense manual La realitat és que no hi ha cap manual europeu que hagi previst la partició d’un estat membre. Però si d’alguna cosa en saben les institucions comunitàries (que s’han anat adaptant per créixer de 6 a 27 estats) és que el continent és canviant i que el dret, al cap i a la fi, és un instrument al servei de la política. La legalitat espanyola diu que Catalunya no pot convocar un referèndum. ¿Però fins a quin punt és legítim limitar el dret d’un govern a consultar als ciutadans sobre quin futur volen? Una Unió Europea que ha hagut de bregar amb governs que, tot i ser membres de la UE, han violat drets fonamentals -com la llibertat d’expressió i de culte a Hongria- o que han desafiat la independència del poder judicial -a Romania- sap molt bé que una determinada legalitat no sempre defensa els drets legítims dels ciutadans. Per això, també les respostes polítiques que arriben de Brussel·les són més matisades que les que formulen alguns juristes o funcionaris. Un afer de política interna El procés sobiranista continua sent per a les institucions comunitàries un “afer de política interna” de l’estat espanyol. Però hi ha marge per a la política. Quan la vicepresidenta de la Comissió Europea, Viviane Reding, negava la setmana passada en una entrevista al Diario de Sevilla que la Convenció de Viena deixi fora dels organismes internacionals els territoris que s’independitzen, no estava obrint les portes de la UE per a Catalunya. Senzillament posava seny, també per a aquells que s’han tancat en banda demonitzant un procés que només es pot resoldre negociant. “Sisplau, resoleu els vostres problemes de política interna a Espanya -deia Reding-. Jo confio en la mentalitat europea dels catalans”. Que un vicepresident del Parlament Europeu, Aleix Vidal-Quadras, demani una intervenció de la Guàrdia Civil per aturar el procés sobiranista a Catalunya “recorda els dies més foscos del segle XX”, deia dijous el líder dels liberals europeus i ex primer ministre belga, Guy Verhofstadt. Recorda aquella Europa fosca que es va voler superar amb la creació d’una Unió Europea. http://www.ara.cat/premium/internacional/Catalunya-UE-legalitat-legitimitat_0_787721275.html
El Die Zeit dóna la raó a Catalunya El diari alemany assumeix que el dèficit fiscal és de 16.000 milions
Imatge de l’article El diari alemany Die Zeit admet que el dèficit fiscal de Catalunya és de 16.000 milions d’euros. La publicació, en un reportatge titulat “Espanya, que malament!”, afirma que “Catalunya insisteix en la seva independència”. “16 mil milions d’euros són un argument fort. És la suma que Catalunya ha transferit l’any passat a Madrid. Cada any d’un vuit a un deu per cent del producte intern brut regional (PIB) es deu en el marc de la compensació econòmica entre les 17 comunitats autònomes d’Espanya”, expliquen. I afirmen que després del que s’entrega a Espanya, Catalunya no té prou per a pagar els seus “compromisos” i es converteix “en la regió més endeutada d’Espanya – també perquè s’ha muntat en els anys de bonança un aparell administratiu que ara ja no es pot finançar. Ara Catalunya va haver de demanar cinc mil milions d’euros al govern central”. També comenten que Artur Mas va tornar de la reunió amb Mariano Rajoy pel pacte fiscal amb les mans buides però que a Catalunya “s’ha celebrat la derrota”. I això és perquè “Mas ha deixat oberta la porta a la independència. “L’argument que Catalunya podria ser una zona pròspera si s’alliberés del Regne, és ara seguit per la majoria dels ciutadans”, mentre que fa uns anys l’independentisme era defensat només per “un petit grup”. http://comunicacio.e-noticies.cat/el-die-zeit-dona-la-rao-a-catalunya-68712.html
Publicat al bloc del Col.lectiu Emma Col.lectiu Emma: スペインのカタルーニャ州議会、分離独立の是非問う住民投票実施を承認 (Article recomanat publicat a The Asahi Shimbum Digital) ［マドリード ２７日 ロイター］ スペインのカタルーニャ州議会は、分離独立の是非を問う住民投票の実施について、賛成多数で承認した。 採決に先立ち、サンタマリア副首相は記者団を前に、国民投票を阻止する構えを見せていたが、カタルーニャ州は中央政府の反対を押し切って実施を決定した。 カタルーニャ州のマス首相は、同州独自の税当局を設立することを提案したが、憲法に違反するとしてラホイ首相に拒否されたため、州議会選挙を１１月２５日に前倒しすることを決定。マス首相はその後、分離独立を問う住民投票を実施する意向を示していた。 世論調査によると、州議会選では、マス首相率いる与党が単独過半数を獲得する公算が大きい。州内でも独立の機運が高まっており、住民の半数以上が独立を望んでいるとされる。 http://in.directe.cat/emma/blog/8744/col.lectiu-emma
Amb independència viurem independents
Sempre m’ha semblat estrany i altament sospitós els que es preocupen per la sort dels seus adversaris. Els polítics tenen el costum de parlar dels seus contraris advertint-los dels perjudicis que tindran si continuen fent el que fan, quan el més normal seria que no diguessin res o més encara, els animessin a persistir en els que creuen que és un error perquè al final els seus errors, en el cas que ho siguin, els afavoririen a ells. Les circumstàncies tan excepcionals que vivim fan que també sovint siguin molts els que es preocupen pels perjudicis econòmics que suposaria per als catalans la independència de Catalunya, però mai no parlen de com queda Espanya sense Catalunya. I el curiós del cas és que els més actius siguin els unionistes d’aquí i d’allà. En una situació normal, seria per agrair-los el seu neguit puix que interpretaria que pateixen per nosaltres, però en tots els casos hi veig més una estratègia de fer por que no pas una sana preocupació pel nostre benestar. Tinc la impressió que tot i que d’entrada no accepten les normes democràtiques d’un referèndum emparant-se amb la Constitució, ells i tot el potencial mediàtic espanyol ja han començat la campanya pel “no”. L’estratègia és la utilització del que en podríem anomenarl’opinió de prestigi. Són personatges de rellevància pública que fan públic el seu suport a una causa o ideologia, amb la pretesa (suposo jo) intenció vanitosa de creure’s posseïdors d’un plus de superioritat respecte a la resta de mortals. Els Estopa, per exemple, els reconec una rellevància i una superioritat respecte a la música, però la seva opinió de si votarien “sí” o “no” en un referèndum, per mi és irrellevant; té el mateix valor de qualsevol altra persona.
Josep Piqué, a Onda Cero, president del Cercle d’Economia i de Vueling, diu que els empresaris catalans estan inquiets en aquest debat sobre la independència, i deixa caure, com aquell que no ho vol dir, una amenaça: amb una Catalunya independent Vueling faria algun tipus de reflexió. Tampoc cal més claredat per endevinar què insinua. I va dir que algunes empreses, sense anomenar-ne cap, deixaven d’invertir aquí. Una mitja veritat pot arribar a ser una mentida.
Si alguna empresa es repensa a invertir aquí, que pot ser que sigui veritat, en sabem les causes? Perquè podríem pensar en moltes i d’importants: els cost de l’energia. El gran dèficit de les infraestructures. La dificultat d’obtenir crèdit. El cost de la finançament, si en té. Els desprestigi de la marca Espanya i de totes les seves institucions. Si serem intervinguts o no. Si continuarem a l’euro o n’haurem de sortir… només cal repassar els diaris d’influència internacional de les últimes setmanes i hi veurem com veuen Espanya. I no ens enganyem, ni ens enganyin; cap d’aquestes valoracions negatives és imputable a l’independentisme català; és imputable al govern espanyol i al desprestigi total de totes les seves institucions.
Un estudi d’AT Kearney, que publicava aquesta setmana un diari econòmic espanyol sobre els països més atractius per als inversors dels Estat Units deia que l’Estat espanyol és el que té el pitjor atractiu; dels 25 del rànquing és el que té més aspectes negatius amb un 31% i també menys coses positives, un 5%. I cap dels ítems valorats no era la independència de Catalunya. Així és que als empresaris o executius, que parlen en nom dels empresaris, els hauria de preocupar i potser ocupar molt més el fet que qualsevol de les gran empreses, pel sol fet de ser espanyoles, tenen una penalització i un sobre cost importantíssims.
Jo no sé si independents viuríem millor o igual, dependrà de nosaltres, però el què sí que sé és que viuríem independents, i ser independent és un valor molt important sempre, però especialment en aquest moment de gran desprestigi de la marca Espanya en què ja sabem el cost que ens té viure dependents.
Silencis que diuen molt
TONI SOLER
La unitat indestructible d’Espanya només ha trobat valedors dins de la Península, especialment en sectors inefables com l’Església, l’exèrcit i la patronal. J.M. GARCÍA / EFE
SILENCIS. De tot això que estem vivint a Catalunya -Bru de Sala creu que en el futur en direm els fets de setembre – el més rellevant no és el vigorós esclat del sobiranisme, ni les matusseres respostes que arriben de l’Espanya eterna. No: el més rellevant és el silenci eloqüent de les instàncies europees i internacionals. De moment, el contenciós se circumscriu als límits peninsulars, la qual cosa afavoreix els interessos catalans i, sobretot, posa en relleu la feblesa diplomàtica de l’estat espanyol, que ja es va visualitzar després de la nacionalització de Repsol a l’Argentina. No dubto que l’aparell de l’Estat ha fet mans i mànigues per aconseguir pronunciaments clars dels principals països europeus, les instàncies comunitàries, les multinacionals amb presència a Catalunya i qualsevol agent global capaç d’exercir pressió. Però de moment tothom calla i consent. La premsa internacional ha fet d’altaveu de les aspiracions catalanes, la qual cosa ens ha convertit, d’un dia per l’altre, en subjecte polític; i les declaracions de dirigents europeus s’han referit sempre a la qüestió catalana amb extrema prudència i respecte, apel·lant a la necessitat del diàleg, i no han donat mai per fet que Espanya, per la seva condició d’estat sobirà, hagi de comptar amb el suport dels altres estats. La sensació que se’n treu és que, si bé Catalunya no podrà actuar de manera unilateral, Espanya tampoc no ho podrà fer.
REACCIONS. La unitat indestructible d’Espanya només ha trobat valedors dins de la Península, especialment en sectors inefables com l’Església, l’exèrcit i la patronal. En el terreny polític, el PP manté un discurs de fermesa, mentre que el PSOE, induït pel pànic, i no pas per la convicció (sense el PSC -i encara menys sense Catalunya- Rubalcaba no arribarà mai a la Moncloa), ha iniciat el seu enèsim viatge imaginari cap al federalisme eteri. Les reaccions espanyoles han estat viscerals i amenaçadores, un producte del despit; i amb aquest bagatge no es pot combatre un independentisme que té com a ingredient fonamental la il·lusió per un projecte nou de trinca. Ans al contrari, les veus indignades, compungides o tremendistes que arriben de Madrid no fan altra cosa que reforçar el discurs de l’estat propi. El que Espanya necessita són reaccions dissidents dins de Catalunya. Veus nítides, nombroses o influents, que contrarestin el clam de la Diada i el discurs dominant. Però de moment només hi ha hagut pronunciaments individuals -ben rellevants, com en el cas de Lara o Piqué-, mentre que políticament i socialment hi ha hagut més aviat un viratge en direcció contrària. En qualsevol cas, la millor notícia serà que el gruix de la discussió sigui democràtic, que el sectarisme i la demagògia de tot signe restin a la perifèria, que tant els partidaris del sí com els del no defensin el dret a decidir, és a dir, el reconeixement de la nostra existència com a comunitat nacional. Que hi hagi una nova majoria és imprescindible per a la independència; però de cara a l’endemà, encara és més important que la pervivència dels valors democràtics desmenteixi els pregoners de la catàstrofe, l’abisme i les set plagues. http://www.ara.cat/premium/opinio/Silencis-que-diuen_0_787721306.html rtremosa | Política catalana | divendres, 5 d’octubre de 2012 | 12:24h
“Com és que els catalans heu arribat fins aqui?” és una pregunta freqüent aquests dies als passadissos del Parlament Europeu a Brussel.les. La resposta és fàcil de donar, atès que ara la premsa internacional descobreix també la dimensió territorial del ruïnós model econòmic regional espanyol que PP i PSOE han imposat en els darrers anys (van ser ells els invertors de 17 autonomies). Aquest model espanyol ara es descobreix basat en un absolut centralisme radialen infraestructures i en unamonopolització obsessiva de totes les parcel.les de poder (hisenda, aeroports, trens, ports…) que en els estats federals són poders compartits entre el govern central i els governs regionals. Si a això li afegim les ineficiències seculars d’un estat espanyol indolent i insensible als canvis (morositat del govern central, mercat laboral dual i ineficient, inseguretat jurídica inversions internacionals, justícia lenta, burocràcia obssessiva, sobreregulació compulsiva, inspeccions fiscals arbitràries i confiscatòries, desastre energèetic -bunyol de la tarifa elèctrica-…), la resposta catalana a la pregunta europea està servida. Si a això li afegim les prohibicions de parlar català, encara avui vigents al plenari del Parlament Europeu, i la no co-oficialitat estatal del català com a Finlàndia, Bèlgica o Suïssa, el clam creixent català per la necessitat de disposar d’un estat propi es fa encara més entenedor, en lligar els greuges econòmics amb la discriminació de la identitat catalana. 1.- Ahir el president Pujol va dir que “el procés cap a l’Estat propi ha de ser curt”. De la mateixa manera, a principis de 2004 la patronal CECOT de Terrassa va dir públicament que el nou Estatut de Catalunya s’havia de resoldre amb celeritat, atès que allargar innecessàriament els períodes dels canvis institucionals generava incertesa en les empreses i en els mercats, opinió que jo comparteixo plenament. No haver-ho com amb l’Estatut de Sau al 1979, tancat en poques setmanes, és el primer gran error del gran fracàs del darrer Estatutque explica avui com està Catalunya.
En aquest sentit, jo penso que el primer tripartit va allargar des de 2004 fins al setembre de 2005 l’aprovació de l’Estatut per mirar de guanyar temps i consolidar-se en el poder a la Generalitat. De la mateixa manera, el Tribunal Constitucional es va prendre també quatre llargs anys de temps per, en opinió meva, veure si el segon tripartit també quallava en el poder (el TC sempre ha estat molt “sensible” als interessos del partit espanyol que governa a cada moment). Per aquest motiu en alguns cònclaves vaticans de resultat incerts a l’edat mitjana tancaven els cardenals en un monestir i no els deixaven sortir fins que no hi hagués un nou Papa.
Per això celebro molt les paraules del president Mas d’aquesta setmana (“el primer que faré com a president és trucar a Madrid per parlar de la consulta i, si no em fan cas, apel·lar a la comunitat i al dret internacional”) i del conseller Mas-Collell (“cal organitzar el referèndum com més aviat millor”).
2.- En aquest sentit, jo seria partidari de convocar el referèndum d’autodeterminació més d’hora que tard, el referèndum que ha promès el president Mas al Parlament de Catalunya la setmana passada, si és que finalment va al programa electoral de CiU. És a dir, millor al 2013 més que no pas al 2015, si és que els partits que van donar suport a la moció autodeterminista del passat dijous surten reforçats de les properes eleccions. També em pregunten molts eurodiputats “quan” serà el referèndum, tot demanant precisió i data. Els catalans això ho hem de saber respondre ràpidament. Avui mateix el conseller Mas-Collell ha defensat aquesta mateixa tesi al Circulo Ecuestre.
3.- Amenaces per atemorir els catalans: l’únic argument que fins ara han fet servir els dos partits espanyols ha estat amenaçar amb l’apocalipsi: expulsió de la UE i de l’euro, no es cobraran les pensions ni els subsidis, es perdran els fons europeus… cap element positiu que expliqui els beneficis i bondats (si és que encara n’hi han) del model centralista madrileny ofert a Catalunya, ja que l’que empobreix i margina. Quina diferència amb el cas escocès!! el Financial Times, diari públicament posicionat pel No al referèndum escocès, va fer al juny un editorial contra David Cameron advertint que, si no explicava més i millor els beneficis de la Gran Bretanya, corria el risc de perdre el referèndum. Desmontem algunes amenaces:
* Expulsió de l’euro: la moneda única no és un camí de roses per a Espanya i, sense l’aportació fiscal neta de Catalunya, tindria encara més dificil de seguir formant-ne part. El dia anglès The Telegraph opina que Espanya sense Catalunya hauria de sortir de l’euro, més que no pas una Catalunya que ja està més lligada econòmicament als mercats europeus que al mercat espanyol.
* Expulsió de la UE: La comissària luxemburguesa Viviane Reding ha desmentit que Catalunya sigui automàticament expulsada de la UE si s’independentitza d’Espanya: “no hi ha cap llei que digui això”. Reding no és pas una comissària qualsevol: vicepresident de la Comissió Europea, gràcies a la seva llarga experiència en la política europea és una de les veus més autoritzades de la família democrata-cristiana del PPE i s’ha enfrontat quan calgut a presidents o primers ministres com ara Nicolas Sarkozy.
* Ampliació interior (“internal enlargement”): La secesssió d’un territori d’un estat membre de la UE encara no s’ha produït i, per tant, no hi ha cap precedent que serveixi com a model dels efectes que pot comportar. Que la UE i la Comissió Europea es preparen per a aquesta eventualitat és un secret a veus, atès que a l’horitzó hi ha el referèndum escocès al 2014: en cas que es produeixi llavors caldrà procedir a una ampliació interior i Escòcia demanarà la subrogació automàtica a tots els tractats vigents als quals estigui adscrit a hores d’ara la Gran Bretanya, deixant per més endavant altres qüestions com acollir-se o no a l’euro.
* El precedent de l’Alemanya reunificada: En tot cas, tant la UE com el BCE i tots els altres organismes europeus estarien interessats en què aquest procés fos el més ràpid possible, per tal de reduir al màxim les incerteses i els costos que la creació d’un nou estat. Si hi ha voluntat política, però, el precedent veloç de la reunificació alemanya és el que nosaltres hem d’invocar. Tampoc no estava previst en cap tractat aquesta possibilitat però, al moment de la veritat, la llibertat i la democràcia van passar un cop més al davant dels textos legals. Europa i la UE encara són una casa on els valors de la llibertat i la democràcia són fonamentals i passen al davant dels textos legals vigents. El precedent de Kosovo, àmpliament explciat en el meu article al blog la setmana passada, també pot ser invocat.
* Finançament de Catalunya en els mercats internacionals: com diu Xavier Sala-i-Martin, és dins d’aquesta Espanya autonòmica que els mercats financers globals s’han tancat per a la Generalitat dependent de les transferències de Madrid. Un Estat català que recaptés tots els impostos mereixeria millors ratings, tal com l’agència Standard & Poors va mantenir el 21 de juliol d’enguany a Euskadi gràcies i precisament pel seu model de concert econòmic: http://mobile.reuters.com/article/idUSWNA121920120717?irpc=932
* Catalunya naixeria arruïnada: si Catalunya és expulsada de la UE llavors tampoc no té perquè assumir una part del deute públic espanyol, tot ell a nom del Regne d’Espanya. I si cal assumir-ne una part, llavors també Catalunya té dret a una part dels actius d’Espanya (or i divises, infraestructures, empreses públiques….). Tot dependrà de les negociacions i, com ha dit Niño Becerra, Europa no deixarà que Espanya molesti Catalunya per les 4000 multinacionals europees que hi ha en el nostre territori. Per cert, el president de la patronal química de Tarragona ha dit que “els precoupa més la falta d’infraestructures que no pas l’autodeterminació”.
4.- Espanya és un gran país, però l’han arruïnat uns quants milers d’alts funcionaris de l’Estat, centralistes i jacobins, a voltes fills de grans nissagues de poder madrilenyes, que han capturat les cúpules dels dos grans partits espanyols, fins al punt que molts dels ministres passats i actuals són alts funcionaris (dels 14 ministres del PP 11 en són!!). És del centralisme ruïnós del Gran Madrid dels quals una majoria creixent de catalans, especialment les seves classes populars i mitjanes, es volen separar: per a elles els costos del centralisme ruïnós madrileny ja són més grans que els costos de crear un nou Estat europeu. |
CATALUNYA NORD per la INDEPENDÈNCIA – www.catalunyanord.cat
La independència és l'opció.
CATALUNYA NORD per la INDEPENDÈNCIA - www.catalunyanord.cat 