RECULL DE PREMSA ANC – 29 OCTUBRE 2012

SECRETARIAT NACIONAL DE L’ANC – COMUNICACIó

«Indepes» de l’Hospitalet

Què en pensen a la segona ciutat de Catalunya, de la independència?

La por que els obliguin a marxar o una suposada imposició de parlar només en català hi aturen el sobiranisme

Quico Sallés

estelada a l'hospitalet

Una estelada al carrer Josep Prats de l’Hospitalet del Llobregat. Foto: QS/ND

La Línia 1 del Metro -La Roja- tragina ànimes cansades fins a la rambla Just Oliveres de l’Hospitalet del Llobregat. Diuen que l’Hospi és el Brooklyn de Barcelona, però després de passar-hi una tarda de dijous i descobrir-hi la tècnica de beure quintos i pelar cacauets alhora, només es pot concloure que ja li agradaria a Nova York tenir un Hospitalet.

En arribar-hi, la primera sensació és que els tòpics són certs: L’Hospitalet no és Vic, però no fa cap falta. Amb el segell de la “Catalunya real” marcat més a foc per la progressia de Sant Gervasi que no pas per altres suposats culpables, l’Hospitalet viu, amb certa intensitat i en castellà, el procés polític que Catalunya sembla haver engegat.

Amb una majoria absolutíssima del PSC (sector PSOE) a l’Ajuntament des del paleolític, hi ha qui sospita que Celestino Corbacho té el do de la vida eterna. L’independentisme ha tingut una representació puntual, testimonial i efímera. Però la gent de l’Hospi no és aliena al creixement del pes social de l’independentisme, ans al contrari.

Estelades, no senyeres

“Abans, per la Diada, al centre només hi veies senyeres, ara pengen estelades, la gent en parla molt de la independència, i la idea no està gens malament”, assegura en Benjamín, un veí que sap gaudir d’una tònica ben servida al celler 1912 de l’Isidre, un bar bufó i deliciós on amaren el vi en copes com Déu mana.

“Hi ha més polarització en el debat nacional, es nota, la gent en parla i tant que en parla”, avisa en Carles, un carter que trepitja la ciutat cada dia i amb una predisposició extraordinària pel debat abstracte i per la cervesa mesurada. Segons entén en Carles, la deriva sobiranista del govern d’Artur Mas amaga el debat de la lluita de classes i punt. “La independència és perquè els burgesos siguin més burgesos”, adverteix en Carles que no es creu que “el nacionalisme de dretes vagi de debò”. Només sortir de cal Isidre topo amb una estelada que guarneix una façana mediocre. Hi deu viure un veí que abans era catalanista i ara és un polaritzat.

Immigrants sense por, immigrants espanyols amb por

El barri de la Florida de l’Hospitalet és una barriada malgirbada, enrevessada i on ha de ser molt difícil aparcar. En ple barri s’aixeca un institut que té aires de fortalesa des d’on es defensa la militància social en un lloc marcat pel tràfic de drogues, la petita delinqüència i una pressió migratòria que no sempre és ben entesa.

A l’institut conec el senyor Yáñez, un xilè que fa anys va aterrar a l’Hospitalet, entén el català, però parla castellà. “Jo votaré que sí en el referèndum d’independència”, sentencia el senyor Yáñez per afegir la seva sorpresa perquè “molts andalusos i extremenys no ho volen de cap manera”. “Tenen por, tenen molta por que només els facin parlar en català o que els tornin cap Andalusia o Extremadura”, informa amb preocupació.

Després de parlar amb en Yáñez conec en Malic, un pakistanès que viu a l’Hospitalet des de fa anys. Acaba d’aterrar de Madrid on ha tingut problemes “per ser català i pakistanès”, assegura amb certa ironia que corregeix amb l’agror que suposa haver d’afegir que no entenien com un pakistanès parlava català.

Malic coincideix amb en Yáñez del mal que fa el discurs de la por en els veïns que han vingut d’Espanya. “No entenc com no ho veuen, que és una sortida per viure millor, la cosa està fomuda i només tenim una sortida”, sentencia Malic, tot i que insisteix en reconèixer, igual que en Yáñez, que gaudeix com un gínjol amb “la Roja”.

“Falta informació”, diu en Mariano

Després d’una passejada per la barriada de Can Serra, aturo el trajecte en un bar del barri de la Torrassa, on diuen que hi viu l’Hospitalet majoritari. Al rebedor del bar et dóna la benvinguda una foto del propietari amb l’ex-alcalde Corbacho i amb l’alcaldessa Núria Marín. El bar és funcional, net i hi tenen més traça per les tapes que pel cafè. El conyac dels cigalons és Decano, una delícia només apta per als fetges entrenats en la duresa dels polígons industrials.

En Mariano és el propietari i no té cap vergonya a parlar del procés català en públic tot i que demana fer-ho en castellà. “Con esto de la independencia, alguien se va a jiñar, intentarán comprarnos “, diu en Mariano, mentre la seva dona el renya per dir paraules gruixudes a un periodista. Però tot i l’embranzida, en Mariano hi veu problemes. “Nos falta información, mucha información… dicen que nos van a obligar hablar en catalán y que nos echarán de vuelta de donde vinimos “, explica amb certa preocupació en Mariano.

“Yo aquí com mis clientes hablo mucho del asunto y muchos no nos creemos que nos vayan a echar si Catalunya se va, pero queremos más información, se necesita más información “, reclama. “Hay que saber qué pasará con el ‘oro’ del Banco de España, con las pensiones, con el paro… Solamente nos llega información desde España y es muy chunga”, apunta en Mariano mentre un client de la barra rebla les seves paraules amb el cap.

“Quizá no sea el momento de marchar por esto de la crisis, pero tampoco han querido hablar y el Vara ése -en referència al president extremeny que va demanar deportar 150.000 extremenys catalans- no lo pone fácil, a ver si se entera que aquí somos catalanes y españoles, y quizá más catalanes que españoles “, explica, tot ballant entre el sí i el no. Una postura que es repeteix en les converses creuades per l’Hospitalet.

Pelegrins en terra d’infidels

En Mariano, com molts bars als que he anat a l’Hospitalet, no em deixa pagar amb la súplica que “expliqui bé el que pensen”. Tampoc em deixa pagar el compte la cap de files de CiU a l’Hospitalet, Meritxell Borràs. Aquesta farmacèutica sobiranista i reciclada a la política fa, com la portaveu d’ERC al Parlament, Anna Simó, cara de pelegrina en terra d’infidels. No viu al “rovell de l’ou” d’una ciutat que estima descaradament i on ha nascut després d’un periple familiar de fantasia. “Dels meus companys de col·legi, només en quedem dos a l’Hospitalet”, admet amb certa tristor.

Conscient de la importància que té l’Hospitalet com a segona ciutat de Catalunya pel futur polític de Catalunya, Borràs pateix i admet que li falta infanteria. “Necessitem que la gent vingui i ens ajudi a explicar que amb la independència viurem millor, sobretot a l’Hospitalet”, clama. I adverteix que ella no es cansarà. La tarda s’acaba i la conclusió és clara: a l’Hospitalet hi ha independentistes, però encara en falten molts, moltíssims.

http://www.naciodigital.cat/noticia/47813/indepes/hospitalet

Jornada festiva del nacionalisme valencià al Puig

Els independentistes van fer tot d’actes dalt del turó · Compromís els va fer a l’esplanada · Homenatge a Al Tall, per la llegendària cançó de l’últim diumenge d’octubre

TorrentBaldovíGuia Marin

El nacionalisme valencià va viure ahir una jornada festiva, com és habitual cada últim diumenge d’octubre, al Puig. Un dels moments més emotius va ser quan Vicent Torrent, veu del grup Al Tall, va prendre la paraula, al principi de l’acte conjunt de ‘Nosaltres els Fusterians’, per agrair les mostres de suport i d’afecte rebudes d’ençà que el grup va anunciar que es dissolia. Entre més cançons, Al Tall va compondre ‘Darrer diumenge d’octubre’, que crida precisament a acudir cada any al Puig.

Organitzat des de fa cinquanta-tres anys pel Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), l’Aplec del Puig va congregar ahir els independentistes valencians, incloent-hi totes les formacions que engloba ‘Nosaltres, els fusterians’: Moviment de Defensa de la Terra (MDT), Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV), Joventuts d’Esquerra Republicana del País Valencià (JERPV) i Solidaritat per la Independència (SI).

A més de l’homenatge a Al Tall, se’n va fer un altre a Francesc Candela, advocat de Gandia i membre del PSAN, mort el 13 de setembre d’enguany. Al cim del turó els oradors van reivindicar els Països Catalans i la independència. I el candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya per Solidaritat, Alfons López Tena, va dir que havia ‘arribat l’hora d’apartar les famílies que manen el país des de fa dècades’.

Baldoví i Morera, a l’acte del Bloc

També el Bloc Nacionalista Valencià i Coalició Compromís van fer la marxa a peu de València al Puig, on es van descabdellar tot d’actes a l’esplanada del Monestir, plena de militants i simpatitzants, com ara un dinar col·lectiu i actuacions musicals.

En l’apartat polític van prendre la paraula el síndic de Compromís a les Corts Valencianes, Enric Morera, i el diputat a les corts espanyoles, Joan Baldoví. Tots dos van atacar la política del PP i van criticar que la seva política anti País Valencià s’amaga darrere la defensa d’allò que els populars anomenen ‘las señas’ d’identitat valencianes.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4050970/20121029/jornada-festiva-nacionalisme-valencia-puig.html

Tecnologia catalana en el procés electoral
Scytl, empresa líder mundial en votació electrònica, intervé en l’organització de les eleccions a gairebé la meitat dels comtats nord-americans

Crea una butlleta que facilita el sufragi a residents a l’estranger

29/10/12 02:00 – BARCELONA – MARTA MONEDERO

Pere Vallès

Pere Vallès, conseller delegat de Scytl, a la seu central de l’empresa, a Barcelona Foto: JOSEP LOSADA.

La multinacional idea un sistema que millora la participació i redueix errades en el recompte

Si vius a l’estranger i el teu país celebra eleccions, com t’ho fas per votar? En la majoria de casos, cal anar al consolat o a l’ambaixada que et caigui més a prop. Però, de vegades, la seu diplomàtica pot quedar un pèl lluny. Tot seria més senzill si es pogués exercir el vot per internet, tal com proposa la multinacional catalana Scytl, líder al món en tecnologia electoral, que té un rol actiu en l’organització dels comicis que se celebren el 6 de novembre als Estats Units.
Scytl és l’única empresa estrangera que ha penetrat en el mercat electoral nord-americà, com tants d’altres caracteritzat per un fort patriotisme; gràcies a propostes com ara el disseny d’una butlleta electrònica que facilita als votants a l’estranger de rebre per internet la papereta, marcar-la de forma electrònica i tornar-la, bé per correu tradicional o bé per mitjans electrònics, en un procés que permet a l’elector saber en tot moment en quina fase està el seu vot. Aquesta butlleta digital permetrà que els ciutadans originaris de 1.400 comtats de 30 estats nord-americans puguin votar de forma ràpida i còmoda els seus candidats.
Scytl també és present en les fases prèvies del complex procés electoral dels Estats Units, en què no es vota només el president. L’empresa proveeix d’eines la planificació, amb webs personificats en funció del comtat i cursos de formació en línia per als ciutadans que han de ser als col·legis electorals el dia dels comicis, ja que el govern els obliga a fer un curs de capacitació amb examen inclòs. A més, la multinacional, que acaba d’obrir noves oficines a Barcelona, on té la seu central, facilita l’accés electrònic al cens, n’agilitza la fiabilitat i permet “al votant no haver d’emetre el sufragi en un centre concret sinó a qualsevol col·legi de la seva circumscripció”, explica Pere Vallès, conseller delegat de Scytl. L’oferta que aporta la companyia inclourà, a més, “solucions en la difusió de resultats per mitjans electrònics”, hi afegeix el conseller delegat.

Per un grapat de vots

La multinacional catalana nascuda a partir d’un grup d’investigació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) disposa de més de quaranta patents en seguretat que no només garanteixen la transparència i rapidesa d’unes eleccions, sinó que ajuden a estalviar temps, diners i a reduir errades en el recompte, un fet clau per exemple en les presidencials del 2000, en què l’accés a la Casa Blanca es va decantar a favor de George W. Bush a Florida per un grapat de vots (537!).
Si bé el sistema de vot electrònic es va aplicar per primera vegada el 2005 a Suïssa, aquesta és clarament una opció a l’alça. Scytl ha participat en processos electorals en una vintena de països en els últims anys. Entre els més recents, les presidencials franceses del juny, les eleccions del governador del districte de la Ciutat de Mèxic i les municipals a la localitat canadenca de Halifax.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/588490-tecnologia-catalana-en-el-proces-electoral.html

L’eurocambra votarà a finals d’any si hi autoritza les intervencions en català
El seu president, el socialista alemany Schulz, intentarà que la mesa ho aprovi abans de Nadal

El PP i el PSOE s’hi oposaran i fan campanya en contra

BRUSSEL·LES – A.S

Martin Schultz

Martin Schulz en la visita que va fer a Barcelona el mes de maig passat Foto: ORIOL DURAN.

La promesa de Martin Schulz de ser un aliat del català a l’eurocambra que presideix es concreta: tot i l’oposició ferotge tant del PP com del PSOE, el socialista alemany forçarà “a finals d’aquest any” una votació per autoritzar-ne l’ús en els plens i les comissions. I, per intentar desactivar el vet espanyol, no plantejarà cap votació ad hoc, expressa, sobre la llengua catalana, sinó que inclourà aquesta qüestió en un paquet molt més ampli, dissimulada enmig de la reforma administrativa sobre el funcionament del Parlament Europeu, que inclou, entre moltes altres coses, la traducció i la interpretació. Així ho ha promès el mateix Schulz a Maria Badia, l’eurodiputada del PSC que recentment ha estat defenestrada pel PSOE com a número dos a Brussel·les.

La votació, que encara no té data però que Schulz voldria enllestir abans de Nadal, es farà a la mesa de l’eurocambra, formada pel president i els seus 14 vicepresidents. I es preveu molt complicada: els populars europeus tenen gairebé la meitat de les cadires, set; els socialistes en tenen quatre; els liberals en controlen dues, i els verds i els conservadors euroescèptics, una cadascun. Els dos representants espanyols no amaguen que hi votaran en contra. Alejo Vidal-Quadras és un enemic declarat de la causa i es vanta d’haver vetat sempre “aquesta mania gairebé ridícula i provinciana” de voler parlar en català, i no en castellà, a l’hemicicle. L’eurodiputat del PP, però, ha perdut molta influència i credibilitat entre els seus companys europeus, la seva vida política s’apaga i l’amenaça que representa és cada cop més petita: Schulz fins i tot li ha picat el crostó públicament per haver amenaçat Catalunya, tot i que finalment l’ha salvat i ha evitat que se’l faci fora de la mesa.

Però qui realment complica, i molt, la batalla del català a Europa és el castellanomanxec del PSOE Miguel Ángel Martínez, que precisament és el vicepresident responsable de la cartera de multilingüisme i dels serveis de traducció i interpretació. Martínez no veu “ni viable ni raonable” que els eurodiputats puguin intervenir en llengua catalana en els debats. L’excusa? “És molt i molt complicat des del punt de vista material”, tot i que Badia, Ramon Tremosa, Raül Romeva i la resta fins i tot s’han ofert a avançar per escrit la traducció de les seves intervencions i han proposat aprofitar els intèrprets catalans que ja treballen a l’eurocambra. Martínez, a més, ho veu políticament “impossible, perquè hi ha una trentena d’idiomes en la mateixa situació” i, en qualsevol cas, “el rus tindria prioritat”. “És que senzillament no es farà, tant se val el motiu”, adverteix el socialista.

En cas d’empat, el catalanòfil Schulz, exllibreter de Würselen (Rin del Nord-Westfàlia), lector de Pla i Màrius Torres i fan de Jaume Cabré, té vot de qualitat com a president del Parlament. Badia i el democratacristià Salvador Sedó intenten ara contrarestar el lobby en contra de Vidal-Quadras i Martínez i convèncer la resta de socialistes i populars.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/588610-leurocambra-votara-a-finals-dany-si-hi-autoritza-les-intervencions-en-catala.html

 

Solidaritat engega la campanya «Apadrina un vot»

SI presenta un sistema perquè els catalans a l’estranger que no han pogut votar ho puguin fer

Després de les queixes per part de catalans a l’estranger denunciant traves per votar a través dels mecanismes de la diplomàcia espanyola, SI ha ofert una fórmula per solucionar-ho. Segons, el secretari general de la formació, Uriel Bertran, aquest dilluns posaran en marxa la campanya “Apadrina un vot” amb l’objectiu de fer factible la possibilitat de sufragi aquells catalans que no hagin pogut emetre’l per les dificultats imposades per l’administració espanyola.

Segons Bertran, el mecanisme és fàcil. “Aquelles persones que tinguin clara que la seva opció és l’abstenció o que no saben a qui votar, podran oferir el seu vot i ‘apadrinar’ el vot d’un català resident a l’estranger que no hagi pogut votar pel boicot espanyol”, explica el número dos per Barcelona dels solidaris.

El mecanisme és sezill: un compte de tuitter batejat com @apadrinaunvot. Segons Bertran, en aquest compte “les dues parts -la que ofereix el vot i la que vota des de l’estranger- podran seguir-lo, posar-se en contacte entre elles i intercanviar missatges privats entre les persones interessades”. SI només s’encarregarà de fer difusió d’aquest compte.

http://www.naciodigital.cat/noticia/48234/solidaritat/engega/campanya/apadrina/vot

El full de ruta d’Òmnium cap a l’estat propi

El presentarà avui en un gran acte a Santa Coloma de Gramenet, amb el lema ‘Tots construïm un nou estat d’Europa’

Òmnium Cultural també es partidari d’un estat propi. Però, de moment, encara no s’ha definit sobre qüestions bàsiques ni sobre el model d’estat que anhela. Doncs bé, avui al vespre es definirà davant una representació de la societat civil en un gran acte al Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet, en què presentarà el seu full de ruta per a avançar cap a la independència. VilaWeb us n’oferirà els moments més significatius en vídeo.

Qui vulgui podrà mantenir la nacionalitat espanyola

Tot i que Òmnium encara no ha donat detalls d’aquest nou full de ruta, en la celebració dels quaranta anys de Òmnium al Penedès, feta aquest cap de setmana, la presidenta de l’entitat, Muriel Casals, ha demanat als catalans que no tinguessin por de la independència i que el procés fos tan inclusiu com fos possible. A tall d’exemple, ha proposat que en el nou estat propi qui se sentís espanyol pogués preservar la nacionalitat espanyola, si volia: ‘No farem triar ningú. Tothom serà català, però si ningú se sent també espanyol i vol mantenir la nacionalitat espanyola, l’ha de poder mantenir.’

Presentació del vídeo ‘Tots construïm un nou estat d’Europa’

En l’acte, l’entitat cívica també presentarà el vídeo que va estrenar fa uns quants dies, en què es recullen les raons de la independència: un seguit de ciutadans anònims, des d’una mestra a un desocupat, passant per un empresari, un pagès, un geòleg i una jubilada hi manifesten la seva opinió. Heus-ne ací una mostra:

Marce, geòleg: ‘Vull que Catalunya pugui tenir un estat propi perquè vull un futur millor per als meus fills.’

Fattem, integradora social: ‘La societat catalana està molt il·lusionada amb aquest projecte i fa molt temps que ho espera.’

Mònica, mestra: ‘Per a poder construir una escola que garanteixi la cohesió social, sense interferències ni lleis adverses.’

Ramon, empresari: ‘Perquè els empresaris estem acostumats a grans desafiaments, a crear riquesa, i no ens podem frenar. I aquest nou desafiament és Catalunya, nou estat d’Europa’..’

Josep, pagès: ‘Perquè els diners que es fan aquí es distribueixin aquí.’

Ildefons, desocupat: ‘Per a poder decidir sobre les nostres infrastructures.’

Clàudia, estudiant: ‘Vull un estat propi per a poder exercir la meva catalanitat amb normalitat, sense haver de donar explicacions a ningú.’

La María, jubilada i castellanoparlant, diu: ‘Si la independència pot ser perquè Catalunya vagi millor, la prefereixo. I que la joventut pugui tenir millors possibilitats de feina i d’estudis.’

http://www.vilaweb.cat/noticia/4050957/20121029/full-ruta-domnium-cap-lestat-propi.html

 

 

Democràcia, antídot de l’hostilitat
Schmitt: la finalitat de l’acció política (i bèl·lica) és desarmar l’enemic, fer que es rendeixi davant l’opositor

Antoni Puigverd

La frase d’Aznar (“España sólo podría romperse si Catalunya sufriera antes su propia ruptura como sociedad”) té, malgrat el tremendisme, una virtut. Defineix desacomplexadament l’ètica que ell proposa com a resposta a les aspiracions d’una part substancial de la ciutadania catalana: l’amenaça ètnica.

Aznar no és un qualsevol. No és un eurodiputat escalfant-se en una tertúlia de matinada. Ha estat cap de govern. És l’autoritat moral del PP i el seu principal fautor d’ideologia. Va recrear el partit de Fraga: li va donar consistència ideològica, li va inocular una moral de combat que ha acabat esclafant el partit socialista i l’esquerra cultural, hegemòniques des de l’agonia de Franco. Aznar es va apoderar de les banderes de la llibertat (lluita contra el terrorisme basc) i del progrés (capitalisme popular). Va ser el primer líder que va abandonar el consens, mite fundacional de la democràcia espanyola, per abraçar l’estratègia amic-enemic. I cal no oblidar que, per a Carl Schmitt, el teòric d’aquesta estratègia, la política no existiria sense la figura de l’enemic i sense la possibilitat d’una veritable guerra. Schmitt entenia la política com una relació d’antagonismes caracteritzada per la intensitat i l’hostilitat. És l’hostilitat (que inclou la hipòtesi de la guerra) la que determina el pensament i l’acció polítiques. Clausewitz, Schmitt i Aznar coincideixen en un punt: en la visió irredemptista del combat. La finalitat de l’acció política (i bèl·lica) és desarmar l’enemic, domesticar-lo, fer que es rendeixi davant l’opositor.

En els últims anys, legítimament insatisfet per l’evolució de l’Estat de les autonomies (és a dir: legítimament preocupat, com tothom, pels seus interessos), el catalanisme ha realitzat diverses accions polítiques destinades a alterar l’statu quo de Catalunya a Espanya. Fent servir, escrupolosament, els camins previstos per la Constitució, ha intentat la reforma de l’Estatut. Ha procurat canviar la visió radial de les infraestructures. Ha postulat l’eix mediterrani com un projecte objectivament bo per a l’economia productiva espanyola. Ha assajat de millorar les relacions fiscals entre l’autonomia catalana i l’Estat espanyol. No només ha fracassat en tots aquests intents, sinó que, per l’atreviment de demanar-ho i d’intentar-ho, n’ha obtingut també una constant i agre reprovació moral.

Arreu del món, la defensa de l’interès es considera legítima i natural. Però, com s’esdevenia amb els interessos dels jueus en els regnes medievals, sembla que l’interès català és pèrfid i egoista per naturalesa. És més: es veu que catalanisme ha d’acceptar el fracàs dels seus projectes amb un somriure submís. Es diu i es repeteix des d’Espanya (i des de la Catalunya crítica amb el catalanisme): “Cal acceptar les derrotes polítiques: la democràcia és la democràcia”. És veritat: les regles són les regles i la Constitució és la Constitució; però canviar les regles també és impossible? I si n’és, d’impossible, ¿és tan estrany que un corrent lluiti per aconseguir que els catalans decideixin si volen seguir vinculats a Europa a través de Madrid o directament a través de Brussel·les?

Convençut que amb les regles actuals (i amb uns reguladors esbiaixats: Tribunal Constitucional) és impossible assolir els objectius, el catalanisme intenta, pacíficament, canviar les regles i les estructures. És cert que la llei no permet, ara per ara, aconseguir-ho. Però no és menys cert que res no impedeix d’intentar-ho per l’únic camí possible: els vots, el suport popular. Si a les eleccions del dia 25 de novembre el bloc catalanista no assoleix una gran majoria al Parlament, l’intent haurà fet figa: no hi ha més cartes amagades. No n’hi pot haver. Com més s’apropi el bloc catalanista als dos terços de suport, més a prop estarà de convertir en llei els projectes que democràticament estarà legitimant.

El catalanisme, per tant, necessita el suport de la gran majoria de catalans, al marge dels sentiments, la llengua i l’origen que tinguin. Davant la debilitat del PSC, partit central del catalanisme, CiU, ERC i ICV assagen ara, sobre la marxa, la desregulació dels seus postulats romàntics: per abraçar en aquest projecte tots els catalans. “Ja era hora!”, dirà més d’un. Certament. Tant se val que, a hores d’ara, només uns quants federalistes i uns quants columnistes dissidents s’atreveixin a fer sentir la seva veu per desregular d’una vegada per totes la visió romàntica d’Espanya. L’important és que el catalanisme està -finalment!- descobrint que només assolirà els objectius si aconsegueix també el suport dels castellanoparlants de Catalunya, si respecta escrupolosament les sensibilitats i les emocions, si fomenta la pluralitat interior, si empatitza amb la sensibilitat espanyola de molts catalans. L’ideal d’una Catalunya federada directament amb els països de la UE a través de Brussel·les no és incompatible amb les emocions de la roja, no s’oposa als vincles de sang, ni trencarà la solidaritat catalana amb els territoris d’Espanya. Només recompondrà els mecanismes reguladors d’aquests vincles. A través de Brussel·les, en peu d’igualtat.

Descrita fins ara com a mesquina, egoista i narcisista, la batalla del catalanisme no pot ser més que democràtica. I només democràticament es planteja. Per això sorprèn el silenci (el silenci, altra vegada) amb què la cultura política espanyola respon a l’amenaça ètnica de l’expresident Aznar.

http://www.lavanguardia.com/encatala/20121029/54353603542/antoni-puigverd-democracia-antidot-de-lhostilitat.html#ixzz2AgDOjAJG

 

 

CiU també proposa la cooficialitat del castellà en un estat català

El programa de CiU evita la paraula independència i planteja l’assoliment d’un estat ‘en el marc europeu’ el 2020

CiU ha presentat aquest cap de setmana el programa electoral (pdf) per al 25-N, en què dibuixa l’horitzó del 2020 perquè Catalunya pugui ser ‘un estat en el marc europeu’. Entre les propostes per aquest nou estat, en matèria lingüística, el programa detalla que ‘el castellà tindrà caràcter de llengua cooficial’, juntament amb el català, en la mateixa línia plantejada pel president d’ERC, Oriol Junqueras. ‘És un valor i un actiu de primer ordre, internacional, econòmic i cultural al qual no renunciarem’, diu el programa.

I afegeix: ‘Aquest país s’ha fet amb la convivència de tots i ens necessita a tots. Els nostres fills rebran el testimoni de la societat cohesionada que els seus predecessors hem forjat. Guanyar el país vol dir guanyar en llengua i en llengües, alhora que obrirem el català al món’.

El programa de CiU

Al programa de CiU no hi ha la paraula independència, però sí que parla d’estat propi, que diu que s’ha d’inscriure ‘en el marc europeu’. Sobre la convocatòria d’un referèndum, CiU diu al programa: ‘El proper govern de la Generalitat impulsarà una consulta la propera legislatura per tal que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràticament el seu futur col·lectiu. Aquesta consulta es farà d’acord amb la legalitat que s’esdevingui i amb tota la legitimitat democràtica.’

I diu que, mentre es duu a terme el procés d’autodeterminació, el govern haurà de treballar per construir les estructures d’estat necessàries. I les enumera:

L’impuls a una política de relacions exteriors que promogui la màxima integració possible de Catalunya al món.

– La creació d’un marc català de relacions laborals en el qual s’adapti la normativa laboral a la realitat productiva del nostre país.

– La gestió de les pensions i cotitzacions dels ciutadans de Catalunya, ara gestionades per la seguretat social espanyola.

– L’assumpció per part dels mossos d’esquadra de totes les competències que encara avui tenen reservades els cossos i forces de seguretat de l’Estat, inclosos el control dels ports i aeroports.

– La plena projecció internacional de l’esport català a través de les federacions esportives catalanes.

– La gestió de totes les aigües interiors de Catalunya, amb independència de la conca hidrogràfica de la qual formin part.

– La gestió de tota la política agrària comunitària.

– La titularitat i la gestió de totes les infraestructures d’interès general per a Catalunya: aeroports, ports, xarxes bàsiques viària i ferroviària.

– La política energètica.

– La definició de les bases de la política d’universitats de manera que permeti adequar-ne el finançament, l’accés i la governança.

– La política de la funció pública per fer-la més professionalitzada.

– La necessitat de dotar-se d’un model propi d’organització territorial basat en els municipis, les comarques i les vegueries.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4051021/20121029/ciu-proposa-cooficialitat-castella-catala.html

 

  

Rubalcaba dice que no comparte el derecho a decidir que propone el PSC
El líder socialista entiende que los socialistas catalanes hayan entrado en este debate, destaca que el PSC es autónomo pero que coinciden en “lo esencial”

Pere Navarro y Alfredo Pérez Rubalcaba, el pasado enero en Barcelona cuando el líder del PSOE todavía era candidato a la Secretaría General Efe

Rubalcaba ha reconocido que, como partido autónomo, el PSC defiende en ocasiones cosas con las que el PSOE no está de acuerdo, pero ha subrayado que sí comparten “lo esencial”, que es que Catalunya siga formando parte de España.

Rubalcaba ha hecho estas declaraciones a Onda Cero después de que ayer el PSC aprobara su programa electoral para las próximas elecciones del 25 de noviembre, en el que se recoge su apuesta por que se reconozca explícitamente el derecho a decidir del pueblo de Catalunya a través de una consulta legal, en el marco de una reforma federal de la Constitución. “No comparto la fórmula del derecho a decidir, no la comparto, y en este sentido no comparto esta parte del programa del PSC”, ha insistido el líder socialista.

Sobre la reunión de la Ejecutiva Federal que el PSOE celebra hoy ocho días después del batacazo electoral en Galicia y País Vasco y preguntado por el presidente de la Junta de Andalucía, José Antonio Griñán, Rubalcaba ha apuntado que él tiene “sus posiciones, las expresa y hoy lo hará dentro de la dirección del partido”, y ha añadido que “jamás” le ha dicho que quiera liderarlo.

Tras afirmar que hay que analizar el motivo de los malos resultados electorales, ha señalado que “lo más importante es dejar de hablar de nosotros mismos”, “salir de la retórica interna” y “hacer los cambios a más velocidad”. “La dirección que tengo en la cabeza es la correcta, pero hay que cambiar los ritmos”, ha matizado.

http://www.lavanguardia.com/politica/elecciones-catalanas/20121029/54353609893/elecciones-catalanas-rubalcaba-no-comparte-derecho-a-decidir-psc.html#ixzz2AgDoKl4G

Duran condiciona los objetivos soberanistas de CiU a la mayoría absoluta
El dirigente supedita la promesa de celebrar la consulta la próxima legislatura a la obtención de al menos 68 escaños el 25-N

Política | 29/10/2012 – 09:41h

Barcelona (Redacción).- El secretario general de CiU, Josep Antoni Duran i Lleida, ha supeditado el programa soberanista de CiU a la obtención de la mayoría absoluta en las elecciones autonómicas catalanas que se celebrarán el próximo 25-N. El dirigente ha insistido en que la celebración de la consulta sobre el derecho a decidir que el president Artur Mas propuso durante el debate de política general sólo sería posible si la federación nacionalista obtiene al menos los 68 escaños que le darían la mayoría suficiente para gobernar sin necesidad de pactos.

En una entrevista en Catalunya Ràdio, Duran Lleida ha comentado que el propósito de CiU es celebrar esa consulta en el plazo de cuatro años, es decir, durante la próxima legislatura. Por contra, ha comparado el programa nacionalista con el del federalismo del PSC, que a su juicio “tiene un gran problema, y es que depende del PSOE que les tienen que autorizar”. Aunque el programa del PSC también incluye la posibilidad de reformar la Sonstitución y realizar una consulta sobre el derecho a decidir, Duran ha evidenciado que se trata de una propuesta ficticia que no cuenta con el aval del partido socialista español y por tanto es menos creíble.

El dirigente de Unió ha admitido que la hoja de ruta de CiU para los próximos años está diseñada para conseguir el estado propio, aunque ha antepuesto la conquista de las ‘estructuras de estado’, bautizadas por Artur Mas.

http://www.lavanguardia.com/politica/20121029/54353982254/elecciones-catalanas-duran-condiciona-objetivos-soberanistas-mayoria-absoluta.html#ixzz2AgEMA2tC

ELS PROGRAMES DE CIU I PSC

“La diferència és que l’Estat propi dóna la clau als catalans, mentre que el federalisme prèvia reforma constitucional la deixa a les direccions del PP i del PSOE”

Editorial
CiU i PSC van presentar ahir els seus programes electorals. El de la federació nacionalista proposa un Estat propi i una consulta la propera legislatura. És un trencament respecte a la política de regenerar Espanya que el catalanisme majoritari va seguir fins a la sentència contra l’Estatut. CiU ha renovat el seu projecte i el presenta al criteri dels electors. El PSC sembla també conscient que ha canviat el tauler de joc de la política catalana, i això també es nota al seu programa, quan aposta pel dret a decidir. Però ho supedita a una reforma de la Constitució, que tècnicament hores d’ara és imposible donat que requeriria un acord entre el PP i el PSOE. Es pot argumentar que l’aposta sobiranista també és molt difícil, cosa que és certa, però té l’avantatge que és un projecte català que no s’ha de consensuar amb Madrid. La diferència entre el pla Ibarretxe i el pla que impulsa Artur Mas és que el lehendakari va acabar el procés a les Corts i es va estavellar, mentre que el president català es proposa culminar-lo amb una consulta als catalans. Ja es veurà si els electors sedunden aquesta aposta independentista, votant CiU o els altres partits sobiranistes. Però en tot cas, és una iniciativa que dóna la clau als catalans. La del federalisme, prèvia reforma constitucional, deixa a la pràctica la clau a les direccions del PP i del PSOE.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/els_programes_de_ciu_i_psc_90213.php

Aviat hi haurà una contraoferta…

Pronostique que hi haurà una gran oferta un dia, segurament quan el referèndum serà damunt la taula, especialment si les dades demoscòpiques continuen donant la victòria al sí.

Vicent Partal

Cal entendre, perquè és ben lògic, que els partits contraris a la independència hagen reaccionat d’una manera tan poc dúctil a la proposta de referèndum sobre la independència que CiU, ERC, ICV i SI van aprovar al parlament de Catalunya. Mai no s’havien trobat en una situació com aquesta; l’impacte psicològic devia ser brutal i és més que comprensible que els inquiete profundament. Però, a mesura que van passant els dies i van acostumant-se a la situació resultant de la manifestació de l’Onze de Setembre, el cor va deixant pas al cap.

El PSC i el PP ja remodelen el discurs i allò que fa una setmana era resistència pura i numantina, aquest cap de setmana ha començat a presentar els primers indicis de racionalització. El PSC ha aprovat un programa electoral en què demana un referèndum sobre la independència –poca broma–. El matís: que siga legal, és ara mateix important perquè amaga la trampa. Però no siguem tampoc exagerats: fa sis mesos què hauríem dit, si ens haguéssem topat amb un programa electoral del PSC demanant de poder fer un referèndum d’independència al Principat?

El PP va més lent, per motius obvis, però la presència de Rajoy a Barcelona ha servit també aquest cap de setmana per presentar petits gestos, però significatius. Per exemple, el president del govern espanyol s’ha atrevit per primer vagada a parlar d’una ’Espanya plural’ (l’eslògan de Zapatero que tant l’irritava no fa pas gaire). I Alícia Sànchez Camacho ha remarcat que, ‘naturalment’, el PP era favorable a un millor finançament de Catalunya.

Són passos petits, però no ho perdem de vista: també són avisos. Pronostique que hi haurà una gran oferta un dia, segurament quan el referèndum serà damunt la taula, especialment si les dades demoscòpiques continuen donant la victòria al sí. Espanya encara es pot permetre el luxe de destralejar i de gesticular molt, però arribarà un dia, i em sembla que és a prop, que es veurà obligada a deixar l’orgull de banda i fer-nos una oferta. I la farà. I serà àmplia i generosa perquè ara ja saben que d’una altra manera fóra ineficaç.

Quina mena d’oferta? Això, no ho sé. Però hi ha qui ja treballa a tota màquina i esbossa possibilitats. La Vanguardia, per exemple. Que ahir va desplegar un número calculat al detall que era un clam (de qui?) perquè es recupere el pacte fiscal com a base d’un possible acord i que s’abandone la independència. Editorials, articles, enquestes d’opinió… tot ben calculat i presentat amb la coordinació de les grans ocasions.

Que ningú no s’enganye, tanmateix. Que ningú ens faça una oferta no ens obliga pas a acceptar-la, ni que siga molt bona. I siguem conscients que la seua oferta ens traslladarà, segurament també, el gran problema que ara tenen ells: haver esguerrat estúpidament la partida. Així que més val que anem pensant què direm…

http://www.vilaweb.cat/editorial/4050975/aviat-haura-contraoferta.html

L’espanyolisme foll contra els “poders” catalans

editorial

Davant el procés independentista català, l’espanyolisme ha passat de la perplexitat a la ira i de la ira a l’embogiment. En la seva desesperació per aturar el procés que condueix Catalunya cap a l’Estat propi, la caverna mediàtica suma esforços i fa la feina bruta al poder, ja sigui a cop d’editorial, de portades, d’articles d’opinió o amb cròniques demolidores.

Ara, a més, tenen pressa i des de fa uns dies han entrat en una nova fase; la de posar contra les cordes el poder econòmic i financer que representa La Caixa, i el “quart poder” que representa La Vanguardia. Actors fins ara considerats dels “seus” i que ara veuen com callen -és el cas de Fainé-, o com s’adapten a la nova situació- és el cas de La Vanguardia-, s’han convertit en els seus blancs, creguts que aquests poders són més forts que la voluntat del poble i que encara són a temps de doblegar-los; de fet, fan palès que no han entès res.

El diari El Mundo carregava ahir contra el comte de Godó, un “grande de Espanya”, que la vol trencada, deia, i repassava “el viatge de la família Godó del franquisme a l’independentisme”.

La crònica, feta per Manuel Trallero, un ex col·laborador de La Vanguardia, pretén de totes totes desprestigiar el mitjà, castigar el seu propietari i deixar-lo en evidència davant les classes benestants i benpensants i també davant els “nous clients” que miren la independència de Catalunya amb bons ulls. Per això el cronista destaca que “la capacitat d’adaptació camaleònica de La Vanguardia a la realitat circumdant està en el seu ADN”, i esnsenya que Javier de Godó “forma part d’aquesta burgesia que mai va utilitzar la llengua catalana, ni li va preocupar la seva sort i tingui evidents dificultats per parlar-la” i, a més, destapi que el comte “no escolta mai RAC1 per no posar-se nerviós”.

En el cas de Isidre Fainé, l’amenaça de boicot és l’arma utilitzada, el desprestigi encara no toca. Conscient, ells sí, que la qüestió econòmica és crucial i que la La Caixa i CaixaBank hi tenen un paper determinant, perquè gran part de la vida econòmica i comercial de Catalunya giren al seu entorn, i també la vida política i els mitjans públics i privats de comunicació de Catalunya. De la mateixa manera que tampoc perden de vista la relació de Fainé amb les elits de la burgesia catalana i amb el pinyol del poder de CiU, així com el seu paper de líder indiscutible del sector econòmic català. D’aquí, que el seu silenci davant del desafiament independentista els neguitegi i ofengui extremadament. I per això, els tambors llunyans del boicot han començat a sonar, al·legant que els estalvis dels espanyols i el seu consum poden ser utilitzats per finançar el procés de la independència de Catalunya.

http://www.directe.cat/editorial/250629/lespanyolisme-foll-contra-els-poders-catalans

Rajoy crea un grup de crisi contra l’independentisme català
El ministre de Justícia ha rebut la missió de buscar formes legals per evitar un possible referèndum a Catalunya

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha decidit crear una “cèl•lula de crisi” per analitzar les diferents alternatives legals que té l’executiu espanyol per aturar Catalunya en seu camí cap a la independència, segons anuncia avui El Mundo.

Aquesta unitat de crisi estaria formada pel ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, també ideòleg de la cèl•lula; el fiscal general de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce; l’advocada general de l’Estat, Marta Silva; i un representat del ministeri de l’Interior, probablement, el secretari de l’Estat, Ignacio Ulloa. En definitiva, aquests és l’equip que intentarà frenar Catalunya.

Segons explica el rotatiu, el primer document d’aquest equip, pensat especialment per evitar la realització d’un possible referèndum a Catalunya, haurà d’estar llest la pròxima setmana i serà l’Advocacia de l’Estat qui el posarà a disposició del Govern, però després serà la Fiscalia qui porti a terme el full de ruta per aturar l’independentisme.

Ara per ara, El Mundo recorda que la vida legal més idònia per aturar el referèndum és aplicar a Artur Mas el Codi de Desobediència que estableix l’article 410 del Codi Penal i que comportaria la seva inhabilitació o l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, que permet la destitució del president de la Generalitat amb el suport de la majoria del Senat.

El primer pas, però, que el govern espanyol ja sembla que té coll a vall és la declaració d’inconstitucionalitat per part del Tribunal Constitucional de la Llei de Consultes de la Generalitat de Catalunya. Per altra banda, esperança de Mas.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/rajoy_crea_un_grup_de_crisi_contra_l_independentisme_catala_90215.php

 

El PP impassible davant l’allau de desnonaments i suïcidis, causats per les males practiques bancàries

Un informe encarregat pel Poder Judicial demostra les males practiques en els processos de desnonaments i de les execucions hipotecaries i el PP decideix prescindir-ne

El Consell General del Poder Judicial (CGPJ) va encarregar un informe sobre les execucions hipotecaris, set magistrats han elaborat un document tant concloent respecte als abusos en els processos de desnonaments i males practiques de les entitats bancàries, en l’execució de les hipoteques, que ha provocat que el mateix CGPJ que el va encarregar hagi decidit no posar-ho a discussió i guardar en el calaix el document. En el informe els magistrats proposen realitzar ajudes directes no a la banca, sinó als afectats pels desnonaments. Las conclusions són tant evidents que ha despertat una veritable polseguera ciutadana, i més, davant l’escàndol per la decisió del CGPJ de no discutir el document que, sota el nom “Propostes per la reforma i agilització dels processos civils”, denuncia els abusos del poder econòmic sobre els ciutadans i que han permès que en 4 anys s’hagin produït més de 350.000 desnonaments.

Mentre s’aboquen 90.000 milions en ajudes a les entitats financeres, aquestes segueixen sense pietat els processos d’execucions hipotecaries

S’han abocat milers de milions a les entitats financeres per tapar les seves imprudències, però no s’ha fet res per evitar els desnonaments massius, totalment evitables amb polítiques d’ajuda i no a fons perdut. Permeten establir moratòries, rebaixes en les quotes i que les entitats financeres assumissin l’error de taxacions excessives que van portar a la bombolla immobiliària.

Amb molts menys diners dels que han costat les ajudes bancàries es podria haver actuat per evitar desnonaments salvatges com els que el document signat pels magistrats confirmen, unes actuacions que agreugen el drama social i aboquen a la misèria definitiva a milers de famílies.

Mentre grans empreses renoven infinitament els seus endeutaments, a les famílies amb problemes se’ls neguen solucions semblants

Mentre grans empreses del IBEX-35 amb milions d’euros d’endeutament a la banca renoven o ni tant sols els retornen els seus crèdits, milers de famílies entren en processos d’execució per tant sols retardar-se en algunes quotes, les grans entitats financeres perdonen als poderosos i actuen sense pietat contra moltes famílies que per culpa de la crisi o d’abusos de les pròpies entitats financeres no poden pagar el seu deute. A la majoria d’aquestes famílies se’ls nega el simple aplaçament tal com diuen els magistrats en l’informe encarregat pel CGPJ, i que un cop fet públic s’ha decidit guardar el document en un calaix.

Fractura social, augment dels suïcidis i situacions dramàtiques mentre el Govern Espanyol i els dos grans partits neguen l’ajuda a la gent i regalen milions d’euros a les entitats financeres

Con més tardin els Governs i el poder polític en actuar en ajuda de les classes més necessitades més greu serà l’esclat social, no és alarmisme però van en l’augment els suïcidis, les crisis

http://www.directe.cat/noticia/250612/el-pp-impassible-davant-lallau-de-desnonaments-i-suicidis-causats-per-les-males-practiques

Rubalcaba nega el dret a decidir que proposa el PSC
El secretari general del PSOE diu compartir una cosa essencial amb Navarro: que Catalunya continuï formant part d’Espanya
Alfredo Pérez Rubalcaba
Galleda d’aigua freda d’Alfredo Pérez Rubalcaba a Pere Navarro just l’endemà que aquest hagi presentat el seu programa electoral. El secretari general del PSOE ha assegurat aquest matí en una entrevista a Onda Ceroque no comparteix “la fórmula del dret a decidir” que planteja el PSC en el seu programa electoral, encara que entén que els socialistes catalans hagin entrat en aquest debat perquè és un tema obert a Catalunya aquests dies.Rubalcaba ha reconegut que, com a partit autònom, el PSC defensa en ocasions coses amb les quals el PSOE no està d’acord, però ha subratllat que sí que comparteixen “la idea essencial”, que és que Catalunya segueixi formant part d’Espanya. “El debat important és si Catalunya es queda o se’n va d’Espanya i en aquest tema el PSOE i el PSC estem inequívocament pel sí, volem que Catalunya encara compti per Espanya”, ha sentenciat.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/rubalcaba_nega_el_dret_a_decidir_que_proposa_el_psc_90218.php

 
Més trist és demanar

L’esglaó més baix de la dignitat, pot ser més avall que arran de terra?

Marta Rojals

A la porta d’una església dos indigents parlen a peu dret: ‘I tu, quan et vas arruïnar?’, demana ella a ell. L’home li respon que el dia 1 d’aquest mes. És una conversa real, sentida fa uns quants dies al centre de Barcelona. Fet i fet, si pares l’orella, a les terrasses, als bars, al carrer, tothom parla d’una manera o altra de diners.

A les voreres més transitades, cada tants metres, l’anar i venir de cames fa un arc: una mà parada amb un got de paper, uns genolls, un rètol manuscrit amb la biografia de la misèria. No-feina, no-casa, quatre, cinc fills. I què, si realment no té cinc fills? Com si no en té cap. L’esglaó més baix de la dignitat, pot ser més avall que arran de terra?

Al capvespre, una munió de capolls multicolors s’arrupeixen a caixers i cancells. Els nous indigents dormen amb sacs de dormir del Decathlon i porten ‘trolleys’ de viatge, bosses de mà, anoracs de doble folre, calçat resistent. N’he vist un d’uns quaranta anys, vestit com tu i com jo, arrecerat de la pluja amb mitja dotzena d’embalums. I un Golden Retriever als peus. El company de tot, indici d’un passat recent de sofà i calefacció.

Un sense-sostre és un hom mateix, menys els altres. Una operació matemàtica que saben bé els indigents secrets. Dins de moltes cases, els estalvis dels avis i la vergonya dels fills sostenen, secretament, les quatre parets que ens separen de la revolta. Doble vergonya: la del fracàs al país de ‘alucina-vecina’, i la de ser població activa que, trenta anys abans de jubilar-se, ja viu d’una jubilació. Però això no t’ho explicarà ningú. Aquesta vergonya és tan silenciosa com allò que no existeix.

I mentrestant 100.000 ‘unitats residencials’ passaran dels bancs ‘bons’ al ‘banc dolent’ a preu de saldo. 100.000 sostres destinats a resistir ‘la pressió a la baixa dels preus a conseqüència de l’actuació de la societat’, perquè ‘el pla de negoci preveu que els preus es mantinguin aquests tres anys vinents’. Això, ho confessava, aquest sí que sense vergonya, el director general del FROB. Ja ho veuen, per a qui va sobrat de cases, qui dia passa, tres anys empeny.

I els desnonats, deshabitats, descasats, què valen? No res. Són actius devaluats. Però no ho són prou per a estar a l’altura d’un habitatge devaluat. Si almenys fossin fets de ciment, algú els crearia ni que fos un ‘hospital dolent’ per a no acabar-los de perdre.

http://www.vilaweb.cat/mailobert/4050954/trist-demanar.html

GOVERNAR L’ENDEMÀ DEL 25-N
“Mas ha liderat el desafiament a l’Estat i el resultat de CiU també determinarà els pròxims passos”

Vicent Sanchis
L’opinió lectora viu –i malviu– darrerament a Catalunya a cop d’enquesta. Els grans mitjans n’encadenen una darrere una altra. I això que som en crisi i aquesta mena de bromes demoscòpiques valen una fortuna… Però, sigui com sigui, si se’n publiquen és perquè n’hi ha ganes. Quan el president de la Generalitat va convocar eleccions va disparar la gran curiositat per saber com acabaria l’aventura. En el front sobiranista tothom demana una gran participació i qui més qui menys és conscient que el procés que ara sembla tan clar i inevitable només prosperarà si els partits que van subscriure al Parlament una resolució comprometent-se a fer un referèndum sumen més de noranta diputats. Ho faran. I també sembla ben clar que l’abstenció no marcarà la cita a les urnes. Però queda un altre gran interrogant per resoldre. Artur Mas ha liderat, contra tota mena de pressions i agressions, aquest desafiament a l’Estat i el resultat de CiU també determinarà els pròxims passos.

Hi ha una autèntica curiositat –una enorme morbositat– per saber si Convergència i Unió aconseguirà la majoria absoluta. Les enquestes de fa una setmana li eren més propícies, les d’ahir refreden l’entusiasme. A mesura que avancen els dies, sembla que la federació manté un cert ascens, però no acaba de superar amb claredat la ratlla dels 68 diputats. I això fa que l’expectació es mantingui i això farà també que els diaris dediquin recursos que no sempre tenen a encarregar noves enquestes.

Si Artur Mas aconsegueix la majoria absoluta, l’endemà del 25-N haurà de fer front a una situació aspra. Més dura que l’actual. Mentre manté el somni d’un nou Estat haurà d’assumir més restriccions que les que ara tan poc el desgasten electoralment. Perquè el seu govern s’ha compromès a una contenció de dèficit que el 2013 ha de doblar la del 2012 (de l’1’5 al 0’7 per cent del PIB). Mas haurà d’aprovar uns pressupostos de calvari. I si no obté la majoria absoluta, només tindrà Esquerra per pactar en el camí sobiranista. Acceptarà el partit que presideix Oriol Junqueras unes condicions tan corrosives i encara més després d’haver aconseguit un bon resultat electoral?

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/governar_l_endema_del_25-n_90198.php

Xavier Solano: Artur Mas i Salmond son estils molt diferents però ambdós eficients

Entrevista amb l’ex delegat del Govern de la Generalitat al Regne Unit i Assessor del SNP al Parlament britànic

Joanquim Asensio Sala.– Ens ha rebut a Londres i ens ha contestat les nostres preguntes, en Xavier Solano, llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració Pública per la Universitat Pompeu Fabra. Ex delegat del Govern de la Generalitat al Regne Unit i assesor del SNP al Parlament Britànic. Autor del llibre “El Mirall Escocès,” un assaig rigorós que aporta les claus per analitzar i comparar la situació política de les dues nacions, Escòcia i Catalunya.

Que prefereixes Edimburg, Londres, Sant Pol o Barcelona?
Per viure a Sant Pol, per treballar Londres i per gaudir Edimburg i Barcelona

Perquè vas venir al Regne Unit?
Vaig venir al Regne Unit per millorar el meu anglès, aprendre sobre la política escocesa (en primer lloc) i del marc institucional britànic

Quines son les principals dificultat que et vas trobar al engegar la Delegació de la Generalitat de Catalunya?
Bé, tot i que teníem l’oficina de Acc10, l’oficina de Promoció Turística i la de l’Institut Català de les Indústries Culturals, a nivell de relacions amb governs i institucionals començàvem de zero. En aquell moment, a més a més, vam patir una pressió política i mediàtica important. Gràcies a Déu, ara ja ningú qüestiona que el Govern de Catalunya tingui veu pròpia a les principals capitals del món.

Al engegar la Delegació de la Generalitat al Regne Unit, quines tasques teníeu definides?
Doncs defendre i promocionar els interessos del govern Catalunya al Regne Unit,establir relacions institucionals amb els governs i els parlaments amb seu al Regne Unit , la República de Irlanda i Islàndia i establir relacions amb altres representacions diplomàtiques amb seu a Londres.

A més a més, també va ser important establir contactes amb la premsa britànica, sobretot, aquella de l’àmbit econòmic com el “ Economist” i “Financial Times”, per tal d’explicar bé que Catalunya era una economia competitiva i un bon lloc per invertir. Tanmateix va ser important explicar que Catalunya també era un país i una cultura. Finalment, un altre objectiu va ser establir relacions amb la comunitat empresarial britànica i donar suport a les empreses catalanes al Regne Unit.

Quin va ser el moment més complicat com a Delegat?
De moments complicats no en van haver. Tot és l’actitud que t’ho prens, tot i que ens vam trobar amb dificultats. S’entén que els professionals que treballen a les delegacions hi estàn per superar aquestes dificultats i complir els objectius. No hi ha res fàcil, però no hi ha res impossible.

Creus que ha canviat molt la feina de la Delegació des de que ho va deixar?
Crec que la Delegació està fent una feina excel·lent i s’està continuant en una línia molt intensa i forta de posicionar a Catalunya a Londres, el Regne Unit , Irlanda i Islàndia.

Quin paper haurien de tenir totes les delegacions del govern davant del paper polític que s’està vivint?
Són la veu i les antenes del nostre govern al món. El seu paper és vital. Recordo que durant el meu mandat vaig mantenir diverses trobades amb ministres britànics. És important que els dirigents de països claus sentin la nostra versió directament, sense intermediaris. És important que sàpiguen que som allà. Les delegacions fan una feina excel·lent a l’hora d’explicar el que som, cap a on volem anar i quin és el projecte de país que tenim. Cal explicar molt bé el perquè Catalunya vol ser un actor internacional que vol jugar a primera divisió.

Un diputat escocès a la cambra del comuns és igual escoltat que un diputat català al Congres dels Diputats?
Jo crec que els diputats al Parlament britànic son ben escoltats i, especialment, els de l’Scottish National Party, que són els únics al Regne Unit que tenen el recolzament d’un govern amb majoria absoluta, el Govern d’Escòcia. Tanmateix, un diputat del partit Conservador, Lliberal Demòcrata o Laborista també tenen el suport del Govern del Regne Unit o del primer partit de la oposició al Parlament Britànic. Tots ells tenen una influencia clara alhora d’establir les posicions dels seus respectius partits al Parlament.

I això és important perquè pensa que el Parlament britànic és la primera institució política del país! O sigui a diferencia d’altres països on el govern sembla ser el principal actor polític. En el cas britànic és un sistema parlamentari i el Parlament és la institució reina

Quines son les principals diferencies que hi trobes en el procés que s’ha engegat entre Escòcia i Catalunya?
La principal diferencia és el marc constitucional. El marc constitucional del Regne Unit permet que Escòcia celebri un referèndum de independència sense que això impliqui cap dificultat dins del marc constitucional britànic. De fet cal recordar que el 1973, a Irlanda del Nord es va celebrar un referèndum per la possible independència de Irlanda del Nord sobre el Regne Unit, i per tant que Irlanda del Nord formes part d’una Irlanda reunificada (això va passar fa 40 anys).

El marc constitucional britànic és 100% democràtic en aquest sentit, i permet aquest tipus d’iniciatives. Els britànics no tenen cap mena de por d’abraçar la democràcia fins a les seves darreres conseqüències

Escòcia s’ha avançat a Catalunya o no s’ha fet bé la feina a Catalunya?
Escòcia d’ençà que té parlament propi el 1999 ha avançat moltísim, només amb 13 anys es troba a les portes d’un referèndum per la independència. A Catalunya després de la transició han hagut de passar 30 anys per a què es comenci a portar de forma seriosa aquest procés. Hem perdut massa temps, massa oportunitats i massa energies en un projecte que ni era el nostre ni ens beneficiava.
La política escocesa ha anat més ràpida que la catalana. Això respon principalment a una manera escocesa de fer política, que és més arriscada que no pas la catalana, i a una relació institucional entre Escòcia i Londres que es basa en la confiança.

En què es diferencia Artur Mas i Alex Salmond?
Son polítics molt diferents. El Primer Ministre Salmond és un polític que arrisca i que intenta convèncer a la població d’Escòcia que el seu projecte és el millor projecte pel país.
En canvi, el President Mas és un polític que ha buscat la convergència de les sensibilitat principals del país i treballa en base d’aquestes sensibilitats per crear un projecte de país.
Son estils molt diferents. Ara bé, els dos polític amb el seus àmbits son molt eficients tot i que porten a terme polítiques d’estils molt diferents.

En una conferencia del SNP es va decidir que quan Escòcia fos independent hauria de ser membre de la OTAN. Catalunya també hauria d’entrar a la OTAN?
Aquesta pregunta l’han de respondre els parlamentaris catalans.

Allò que sí que crec que és important és que Catalunya comenci a tractar els temes que són competència de l’Estat espanyol per començar a dissenyar la Catalunya independent com, per exemple, la política de defensa, la política fiscal, les relacions internacionals amb majúscules, etc. Cal parlar sobre el paper de l’exèrcit, sobre si Catalunya ha de continuar a la OTAN i a les altres organitzacions internacionals. És important que els catalans, la comunitat empresarial, la comunitat internacional i els inversors internacionals comencin a entendre quina és la Catalunya que ve.

A tall d’exemple, el Govern escocès ja fa molts anys que diu que en una Escòcia independent l’impost de les societats serà més baix que el britànic, que s’adoptarà un model fiscal més favorable a una economia basada en la petita i mitjana empresa però que alhora treballarà per atreure encara més inversió estrangera. En matèria de defensa també s’ha dit que Escòcia es desfarà el programa d’armament nuclear i que l’exèrcit escocès seguirà el model escandinau, que la Reina continuarà sent la cap d’estat dels escocesos i que una Escòcia independent mantindrà la lliura esterlina.

Quina pregunta faria pel referèndum de Catalunya?
La pregunta que ha proposat el president Mas és una preguntar molt correcte. Sempre i que per estat s’entengui un estat que tot i estar dins de l’estructura de la Unió Europea sigui un estat independent de qualsevol altre estat.

http://www.directe.cat/entrevista/250289/artur-mas-i-salmond-son-estils-molt-diferents-pero-ambdos-eficients

Carod: ‘Molts catalans independentistes d’esquerres encara no sabem qui votar’

Evita parlar d’ell, però avisa: ‘En política no es pot donar ningú per mort’

L’ex-president d’Esquerra i ex-vice-president de la Generalitat, Josep-Lluís Carod-Rovira, va declarar ahir en aquesta entrevista de la Xarxa que encara no sabia qui votaria a les eleccions: ‘Molts catalans independentistes d’esquerres encara no sabem qui votar.’ Carod, que aquest cap de setmana ha obtingut el premi Octubre de narrativa, encara no té decidit el seu vot perquè ‘hi ha partits d’esquerres, però una esquerra que vulgui governar Catalunya, que tingui aspiració de ser majoria per a rellevar el govern actual, i que no depengui de cap partit espanyol, no hi és’.

Un partit nou?

Carod, de qui es deia fa mesos que maldava per formar un nou partit polític, diu també que hi ha molts catalans que se senten ‘orfes, necessitats de veure’s representats per una nova sigla’, com ara ell mateix. I, sense dir clarament que vulgui tornar a la vida política activa, diu: ‘Ara no hi és, però m’agradaria que hi fos en el futur; si això arriba, jo hi faré l’aportació personal que vulgui’ –sense que això signifiqui que hi hagi d’haver un partit nou.

‘No es pot donar ningú per enterrat’

També parla dels resultats del nou partit de Xosé Manuel Beiras a Galícia. ‘Conec mots polítics que hom ha donat per morts, però que al final no ho eren; el seu partit la hi va fer molt grossa’. I, sempre evitant de parlar de si mateix directament, comenta: ‘No és bo, en política, donar per morta i enterrada la gent perquè, com diem en català, no es pot dir blat fins que no sigui al sac i ben lligat –i a vegades encara es deslliga.’

http://www.vilaweb.cat/noticia/4050955/20121029/carod-molts-catalans-independentistes-desquerres-encara-sabem-qui-votar.html

Oleguer Presas: ‘Ho volem tot’

Vull que respectin la nostra cultura, la nostra llengua, la nostra història. Però no solament això. Vull que la gent del meu país pugui prendre i assumir les seves decisions lliurement i viure en una societat diferent, més justa, solidària, lliure de tota mena d’opressió.

Cal que entre tots i totes agafem el protagonisme per decidir cap on anem i començar a construir aquesta societat. El desafiament és gran, però o ho fem nosaltres, o ningú no ho farà.

Ens trobem immergits en un moment de canvis profunds del conjunt de la nostra societat. Canvis que, possiblement, marcaran no tan sols el nostre futur, sinó també el de les pròximes generacions. Sofrim una profunda crisi del sistema capitalista i això demana grans canvis de l’estructura de la nostra societat. Però la solució, malgrat allò que sovint ens vulguin fer creure, no és única. Les retallades que suportem en drets laborals, en drets socials o en termes de llibertats no són danys col·laterals del procés de sortida de la crisi, sinó que responen a la voluntat de continuar i aprofundir el model que ens ha portat fins aquí.

Tot es justifica amb l’argument de satisfer les restriccions de dèficit públic i d’intentar tornar un deute, que tant pel volum com pels interessos creixents de refinançament, és impossible de tornar. Un deute que al principi de la crisi era, en gran mesura, de bancs i grans empreses, però que el poder financer, ajudat per la intervenció pública, ha traspassat al conjunt de la gent. Ara la crisi és nostra i ens diuen que ens hem d’estrènyer el cinturó. Aquesta és l’única sortida que ens proposen. Però no solament això, perquè, a més a més, hi ha cinturons de mides diferents.

Mentre aquests bancs i grans empreses continuen presentant a final d’any uns balanços amb importants beneficis, és la gent qui sofreix les conseqüències d’aquesta crisi. Pobresa, desocupació, reformes laborals que, l’una darrere l’altra, no fan sinó augmentar el nombre d’acomiadaments i empitjorar les condicions de vida de la gent –unes condicions de vida ja prou deteriorades per les retallades que es van aplicant als serveis públics més bàsics. Ja n’hi ha prou de dir que no hi ha alternatives. La política que que s’adopta per sortir de la crisi té ideologia i respon a un objectiu clar: mantenir el benefici d’uns pocs a costa del benestar de la resta.

S’albiren també canvis importants a l’hora de redefinir la nostra relació amb l’estat espanyol. Sembla que caminem cap a un procés sobiranista. Però per a arribar-hi cal que construïm l’imaginari col·lectiu de què significa la paraula independència. Hem de donar-hi sentit i contingut. Superar el debat sobre els diners i de ‘l’Espanya ens roba’ per parlar d’un model social, econòmic, polític i democràtic. Si reclamo la llibertat del meu país és perquè vull la llibertat del meu poble. Vull que respectin la nostra cultura, la nostra llengua, la nostra història. Però no solament això. Vull que la gent del meu país pugui prendre i assumir les seves decisions lliurement i viure en una societat diferent, més justa, solidària, lliure de tota mena d’opressió.

En aquest panorama doblement incert, el rumb que agafarà la nostra societat dependrà de la correlació de forces en cada moment. De nosaltres depèn. Un exemple ben clar, el tenim després de la manifestació de l’Onze de Setembre, quan tots els partits polítics es veuen obligats a córrer i a improvisar per situar-se en aquest panorama nou i mirar de sortir al primer pla de la fotografia. És ben clar que la classe política únicament es mou per interessos electoralistes i de poder. Però no és hora d’oportunismes. Res no es canvia des de dalt. Cal una manera de fer i entendre la política diferent d’aquella a què ens tenen acostumats els partits polítics tradicionals. Aire fresc per a ventilar la política institucional del país.

Cada vegada més gent va prenent consciència que cal plantar cara a les injustícies, que cal buscar alternatives al model econòmic que ens ha portat fins aquí, que cal reeducar-nos amb uns valors diferents. És il·lusionador de veure tanta gent al carrer, no solament per a l’exercici de democràcia que representa el fet de manifestar-se, sinó sobretot per les ganes de tota aquesta gent d’esdevenir un subjecte polític actiu en aquest procés de canvis. Cal escoltar la gent. Cal donar-li veu. Cal obrir espais on es posin en pràctica models cooperatius, comunitaris, des de la igualtat social i de sexes, radicalment democràtics i participatius. Cal que entre tots i totes agafem el protagonisme per decidir cap on anem i començar a construir aquesta societat. El desafiament és gran, però o ho fem nosaltres, o ningú no ho farà.

És per tot això que dono el meu suport a la CUP. Una organització en moviment, que agrupa gent molt diversa però amb la voluntat ferma de canviar les coses. Dono suport a la CUP perquè entén que la política es fa al carrer. Gent al costat de la gent. Dono al meu suport a la CUP perquè la seva pràctica a les institucions és d’exigir transparència i donar veu als qui no tenen veu. Per tot això crec que la CUP és qui millor respon als desafiaments i necessitats que el moment actual demana i espero que sigui mitjà útil per a construir, entre tots i totes, la societat que volem.

http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4050967/oleguer-presas-ho-volem.html

 

Rubert de Ventós: ‘Quan Espanya vota contra Kossove, en realitat vota contra mi’

Entrevista amb el filòsof Xavier Rubert de Ventós, que acaba de publicar ‘Dimonis íntims’ · Ens parla del procés d’independència, de la transcendència de l’11 de setembre d’enguany, del paper de l’estat espanyol

El filòsof Xavier Rubert de Ventós acaba de publicar ‘Dimonis íntims’ (Edicions 62), on toca els punts essencials de la seva vida, es mostra sense vergonyes i exposa moments vitals que l’han marcat: la família, especialment els fills, l’estada a Nova York…

L’hem entrevistat per parlar del llibre i del moment actual. Inevitablement, la independència i la relació de Catalunya amb Espanya ocupen una part de l’entrevista. Us n’oferim un extracte. Més endavant, l’oferirem sencera en vídeo.

—Aquest llibre ‘Dimonis intims’ quin lloc ocupa dins la vostra bibliografia?
—Coses descriptives i no teòriques, ja n’havia fetes a ‘El cortesà i el seu fantasma’, un llibre cruel, potser massa i tot, amb el món parlamentari; un altre, ‘Ofici de Setmana Santa’, que m’agrada molt perquè hi descric una setmana que em vaig quedar sol… En aquests llibres ja havia deixat la teoria pura i havia entrat en l’experiència, que és la que ha augmentat amb el temps.

—Per què?
—Perquè sovint em passava que de les coses que havia escrit, de les teories que havia exposat, la part important era l’experiència, i m’adonava que, de les meves experiències, no m’interessava explicar qui era jo, sinó les coses que reboten sobre meu. Jo sóc un símptoma i no provo d’entendre, sinó de respondre.

—Què l’emociona?
—La cultura no m’emociona, no m’interessa gaire; tampoc el món intel·lectual. Perquè vaig viure una època de gran entusiasme per les idees, una època avantguardista, per dir-ho així, en què s’entenia que les coses anaven lentes, les coses eren molt complicades i es deien ximpleries com aquesta: ‘Sigueu imaginatius, demaneu l’impossible.’ Si una cosa m’emociona és que els catalans podem contestar això, i a més personalitzat en Artur Mas, que ha fet una cosa molt més atrevida: ‘Sigues valent, demana el que és possible.’ I això molesta molt més qui mana.

—Els intel.ectuals no l’endevinaven

—Els temps que he viscut, els intel·lectuals, fent prospectiva sobre què vindria, es van equivocar una mica més que no la mitjana de la gent: recordo les discussions sobre el comunisme, l’eurocomunisme, que si Rosa Luxemburg, que si tenia raó Kautski o la Segona Internacional… i de cop van girar el cap i havia caigut el mur de Berlín. Una altra prospectiva no feta: com podíem imaginar i qui va imaginar que la Xina seria la gran potència del món avui? Això em demostra que els fets van més de pressa que no pas les idees, i això m’emociona. Hegel té una frase molt bonica que diu que el pensament és com les òlibes, que solament estenen les ales quan s’acaba el dia. I si mires la història t’adones que és en les crisis que es donen moments esplendorosos, de creativitat.

—En aquest sentit, l’Onze de Setembre d’enguany es podria interpretar com un d’aquests moments?
—No ens ho havíem pres tan seriosament abans, els intel·lectuals anaven fent la viu-viu sobre això, i ha estat d’una importància tremenda. Allò que jo pensava que un dia passaria en temps històric, ha passat en temps real, ho hem vist! Ho hem començat en temps real i no sé on anirem a parar, però és emocionant, s’ha fet imaginable. Però qui ho ha fet? Unes persones que no eren els opinadors qualificats; són unes persones que més aviat eren objecte d’ironies les que ens han obert les portes.

—L’Onze de Setembre el Parlament de Catalunya va rebre els representants de l’ANC. Aquest moment hauria agradat els Noucentistes.
—Va agradar a Europa també, els va deixar parats que tanta gent anés amb aquesta civilitat… Sí, sí, va ser emocionant. Home, a mi bastants amics em van desnonar quan vaig escriure el meu primer llibre sobre la independència. No parlo de ‘Catalunya, de la identitat a la independència’, sinó de ‘Nacionalismes’, del 1994. I el vaig escriure en castellà, perquè el vaig començar com una carta que llegia al Fernando Savater. És un llibre escrit per a ells, on em declaro no pas nacionalista sinó independentista, no perquè no sigui nacionalista, el meu motor és nacionalista, però el volant no ho ha de ser, perquè el foc al cor fa fum al cap. I sobretot per una temptació una mica venjativa envers els espanyols, de fer-los una girada de conill.

Ja des d’aleshores, el 94 del segle passat, els espanyols diuen que nosaltres som ètnics, vernacles, herderians, romàntics… tot això, ho són ells. (…) Els estats es van començar a fer nacionalistes perquè no eren funcionals i per això jo dic als espanyols: ‘No, jo no sóc nacionalista, jo només vull l’estat.’ I si em diuen que l’estat és una cosa en decadència, jo els dic: ‘Sí, avui ja no és el que era, per això en vull un de petit. Ja sé que solament vol dir ser a les Nacions Unides, ja ho sé, però en vull un, com tu.’ Veus la ironia d’agafar-los pel bec?, per dir-los: ‘Tu ets el nacionalista, tu ets qui m’impedeix d’exercir en llibertat… Ja ho deia Eugeni d’Ors que els últims tres-cents anys d’Europa havien estat una guerra civil.

—Però perquè aquest procés d’independència arribi a bona fi, necessitem Europa…
—Sí, és part del nostre contorn. La geografia defineix molt les coses. Tothom sembla conscient del fet que no pots dir a un 65% de la població durant cinc anys ‘tu no existeixes’. Això peta aquí i peta a tot arreu. Home, Espanya ha estat anys sense reconèixer Kossove. Però, quan vota contra el reconeixement de Kossove, de fet vota contra mi, perquè, als espanyols, Kossove tant els és. Jo m’havia discutit amb ministres socialistes sobre Milosevic, el defensaven perquè mantenia Iugoslàvia unida i ‘las cosas no se deshacen’, però no parlaven de Iugoslàvia, parlaven de Catalunya!

—Vau ser un dels primers intel·lectuals de l’òrbita socialista que es va declarar obertament independentista. Això va desorientar molts col·legues.
—Sí, i n’estic molt orgullós. Fa quinze dies rellegia el llibre que vaig escriure el 2006, ‘Teoria de la sensibilitat nacionalista’, i em vaig agradar, llegint-lo des d’ara. Pensa que en aquest llibre hi ha coses escrites fa quaranta-cinc anys.

—Què us aguanta?
—La voluntat de ser implacable irònicament.

(L’entrevista sencera, en vídeo, aviat a VilaWeb.)

http://www.vilaweb.cat/noticia/4050962/20121029/rubert-ventos-quan-espanya-vota-kossove-realitat-vota-mi.html

“La idiosincràsia espanyola és suïcida”

Entrevista a Albert Pont. Per Nuria Orriols.
Serè i tranquil. Arriba i s’asseu a la butaca apunt per respondre el que faci falta, segur de si mateix ho té tot calculat, mesurat, estudiat (…) té el procés al cap. Escriure per ordenar el pensament, aquest ha estat el motiu del seu llibre “Delenda est Hispania”, una reflexió sobre tot el que cal saber a l’hora d’iniciar el procés d’independència del nostre país. M’explica que ens cal saber que tenim un as paradoxal a la màniga: els fonaments jurídics del que és Espanya. Després de navegar des dels Decrets de Nova Planta a la porta de la nostra emancipació, descobrim que les conseqüències jurídiques de la secessió de Catalunya són l’esfondrament de l’Estat espanyol. “Algú ho havia d’explicar” em diu. Alea Iacta Est.

Comencem pel principi, traslladem-nos l’any 1714, el Principat de Catalunya queda en bàndol perdedor al final de la guerra de Successió i Felip V imposa el Decret de Nova Planta. Què suposa això per Catalunya?

Albert Pont
La supressió de la seva sobirania (…). M’explico, abans de Felip V la monarquia hispànica, nascuda amb el casament dels reis catòlics, estava formada per la Corona cataloaragonesa i el Regne de Castella. Cadascuna d’aquestes entitats gaudien de les seves pròpies regles, les constitucions catalanes en el nostre cas, i eren entitats sobiranes reconegudes internacionalment per separat, les seves relacions es subscrivien al dret internacional. Per tant, en aquella època el Principat de Catalunya era un subjecte polític sobirà i així ho constaten els tractats diplomàtics de l’època. Amb el Decret de Nova Planta es produeix la supressió il·lícita de la nostra sobirania.

Aquest és l’orígen de l’Espanya actual?
Sí, l’Espanya que coneixem ara és el resultat de l’annexió il·legal del Principat de Catalunya al Regne de Castella.

Perquè parla d’il·legalitat?
Perquè aquesta annexió va suprimir unilateralment la nostra sobirania, va incomplir el testament de Carles IV, el jurament de les constitucions catalanes que va fer el mateix Felip V abans de la Guerra de Successió i l’article XIII del Tractat d’Utrecht (…) en cadascun d’aquests acords hi constava el respecte a les Constitucions catalanes un cop el borbó sigués monarca.

Per tant, si el poble català exerceix el dret a l’autodeterminació i decideix ser lliure, estaríem parlant d’una secessió en forma de restitució de sobirania? Exacte. La conseqüència de l’independència de Catalunya no és la creació d’una sobirania nova al món sinó, la restitució d’una sobirania històrica adaptada al segle XXI.

I això quins efectes té? (…) significa, per exemple, que no se’ns aplicaria el principi de tabula rasa lligat al dret a l’autodeterminació? Sí, podria ser una de les conseqüències. Aquest principi va ser un mecanisme establert per les Nacions Unides en el marc de la desconolització, ja que es va vincular el dret a l’autodeterminació amb el desenvolupament econòmic dels pobles (pels pactes de les Nacions Unides l’any 1966).

Per què? M’explico: per assegurar la viabilitat de les antigues colònies (la majoria extractives), la comunitat internacional va creure convenient que aquests nous estats neixéssin “nèts” d’obligacions i deures amb tercers, és a dir, que no estiguéssin condicionats pels acords que la Metròpolis havia contractat en nom seu i en perjudici dels seus interessos.

(…) Per tant, sinó se’ns aplica aquest principi, Catalunya quedarà obligada pels tractats i relacions diplomàtiques que ara mateix té Espanya? Sí; és el que se’n diu principi de continuïtat dels tractats en dret internacional, establert per garantir la seguretat jurídica en les relacions internacionals. Seguint aquest principi, Catalunya estaria obligada a respectar tots els tractats internacionals signats per part de l’estat espanyol.

També en el cas de les organitzacions internacionals? No, els tractats constitutius d’organitzacions internacionals no es transmetrien directament a Catalunya, en aquest casos el nostre estat català haurà de demanar l’adhesió i complir els criteris establerts per accedir a ser membre d’aquestes organitzacions. En serien un exemple l’ingrés a la ONU, la OTAN etc.
La Unió Europea és considerada una organització internacional? La Unió Europea és un cas estrany: es va constituir com una organització internacional amb caràcter d’integració política, ja que el seu objectiu a llarg termini era un futur estat federal europeu. Podríem dir que la seva naturalesa jurídica és poc clara.

Per tant, podem dir que Catalunya quedaria fora de la UE un cop independent? No, perquè en els tractats constitutius de la UE no es preveu l’expulsió automàtica d’un territori que s’hagi secessionat d’un dels seus estats membres. Si existís un instrument d’aquest estil (cosa que va intentar l’estat espanyol i no se’n va sortir) seria un il·lícit internacional, ja que seria considerat com un càstig i violaria el principi de no ingerència establert a l’article 2 de la Carta de les Nacions Unides. Pensa que en cas d’independència els estats només poden fer dues coses: reconèixer o no reconèixer el nou estat, però en cap cas poden aplicar mesures de coerció econòmica, política (…).

A més a més, no som els únics en aquesta situació a Europa no? Escòcia, Flandes, el nord d’Itàlia (…).Clar. Posem el cas que s’estableix un mecanisme d’expulsió automàtica en aquests casos i Flandes s’independitza.¿Què passa amb Brussel·les, seu de la unió i capital compartida de Flandes i Wallonia, queda automàticament fora de la Unió Europea? No té cap sentit.

Cert. El cas de Catalunya, Escòcia, i potser Flandes seran casos que s’hauran de negociar ad hoc o s’hauran d’introduir en els tractats de la Unió els mecanismes necessaris per fer gestionar aquestes situacions.

Anem a parlar d’Espanya ara. El seu llibre es titula “Delenda est Hispania”(…) “destruir Espanya”, i parla de restituir la nostra sobirania perduda el 1714.
En efecte. La independència de Catalunya no és la secessió d’una part del territori de l’Estat espanyol tal com defensa la majoria, sinó la restitució històrica d’una sobirania que gaudia de subjectivitat internacional i no tenia res a veure amb la Corona de Castella. Espanya ha creat en un ordenament jurídic basat en la negació de la nostra sobirania nacional anterior a 1714, de la nostra identitat, de la nostra història (…).

Per tant, vostè situa l’origen de l’Espanya actual en aquest punt? Sí. La historiografia oficial espanyola explica que l’acte constitutiu d’Espanya va ser el casament dels reis catòlics, però això no és així. El matrimoni entre Isabel i Ferran, no va suprimir la sobirania de les entitats històriques que formarien la Monarquia Hispànica, ni van crear una entitat sobirana nova, en aquell moment érem actors internacionals en tota regla. El que realment va “crear” el que ara és Espanya va ser el Drecret de Nova Planta; a través de l’eliminació per drecret de la sobirania de la Corona d’Aragó, i l’ampliació (unilateral) de la sobirania de Castella als territoris catalans.

Així doncs si Catalunya recupera la seva sobirania perduda, què en queda d’Espanya? No en queda res si ens cenyim estrictament als seus orígens.

Expliqui’s. Estem parlant de la dissolució de l’Estat Espanyol? Bé, anem a pams. Quan es va dissoldre la URSS la Federació Russa va considerar-se continuadora de la Unió Soviètica al·legant dos motius: primer perquè suposava el 74% del conjunt del territori, i segon perquè concentrava el 51% de la població. Per tant es va considerar que allò era el nucli dur de l’estat soviètic i que només ells en podien ser els continuadors.
En el cas d’Espanya, és veritat que la independència de Catalunya per si mateixa no significa la dissolució de l’Estat Espanyol, ja que Catalunya no té ni el pes econòmic, ni territorial ni demogràfic suficient; ara bé, quan jo parlo de dissolució no ho justifico en aquests termes.

Com ho justifica doncs? L’estat espanyol es constitueix a partir de comunitats autònomes jurídicament iguals. Catalunya ara és legalment el mateix subjecte jurídic que Extremadura, Andalúsia, Castella i Lleó, Astúries, Castella la Manxa (…), el que antigament era tot un territori anomenat Castella (…).

Continuï. Si tal com ha dit Catalunya restitueix la seva antiga sobirania, qui seria la continuadora de la personalitat jurídica d’Espanya? Hauria de ser l’antic territori de Castella? Sí, i aquí rau la clau. La voluntat espanyola de negar la nostra diferència, ha desmembrat el que era el territori i l’ADN de Castella en comunitats autònomes jurídicament iguals, la qual cosa fa que cap de les comunitats actuals tingui prou volum econòmic, territorial i demogràfic per continuar la personalitat jurídica del que ara és Espanya.

Han construït l’escenari per autodestruir-se? Sí, la idiosincràsia espanyola és suïcida. A més a més, pensa que si qualsevol de les comunitats actuals volgués ser continuadora del que ara és Espanya, per exemple la Comunitat de Madrid, s’hauria de confederar o federar amb la resta de comunitats autònomes per constatar la unitat de l’Estat. Però (…) ¿què passa? doncs que ells mateixos van prohibir aquesta possibilitat a la Constitució pensant en evitar la federació dels territoris dels Països Catalans.

L’estratègia se’ls ha girat en contra? Efectivament. Les seves ànsies d’unitat i de negar el que som han provocat que quan arribi el dia de restituir la nostra sobirania, a través d’un procés democràtic i legítim, Espanya s’enfonsi.

http://www.eljurista.cat/2012/10/28/entrevista-a-albert-pont/

AMB LA PACIÈNCIA D´UN BOU

MARTÍ PERAFERRER VAYREDA

Com més gran em faig menys clar tinc si l’actor construeix el personatge o el personatge construeix l’actor. Segurament, com sempre, deu ser una mica de les dues coses. Però plantejo aquest dubte existencial, perquè últimament aquells personatges teatrals que durant tant temps m’han acompanyat a dalt de l’escena, estan agafant protagonisme dintre meu i les seves màximes recitades nit rere nit s’imposen en la meva vida quotidiana i regeixen algunes de les meves decisions. Ja ho deia un gran actor reconegut: “Jo ja no sóc jo, sinó totes aquelles persones que han habitat en mi”. Fa uns dies que, per raons de l’atzar, Van Gogh ha tornat a la meva vida. Recuperar una feina feta fa temps vol dir redescobrir-la per tornar-la a assumir. I de sobte se’t revelen en tota la seva plenitud visions, reflexions o mirades que abans només havies acaronat. Van Gogh deia que hi havia una frase d’un poeta holandès que l’ajudava a viure: “Amb la paciència d’un bou….”; només així podia seguir endavant. Aquella paciència antiga que es manté constant i forta. Aquell anar avançant sense mirar enrere però amb pas ferm i decidit. Aquella seguretat primitiva que dóna el fet de sentir-se una espècie lligada a la terra, que ha perdurat en el temps malgrat les inclemències de tot tipus i els camins a vegades massa pedregosos. De repent, Van Gogh ens diu: “A vegades et trobes dins d’una gàbia que no et deixa volar. És com posar-se davant d’un pèndol, que es mou davant teu, que et barra el pas i que no et permet avançar. Només tenim una sortida: elevar-nos per damunt del seu punt d’ancoratge; només així podrem anar endavant…”. La saviesa d’aquells que han patit és immensa. Només el dolor antic ens pot portar a veritats noves. Han menyspreat la nostra història i ara els ha esclatat a la cara. Crec que estem en el bon camí, en el camí que no hem deixat mai de petjar. I aquest bou, que no ha deturat mai el seu pas, comença la seva metamorfosi, desplegant unes ales mitològiques i es prepara per saltar el mur. Podríem optar per la força i la lluita que desgasta, però Van Gogh ens dóna una pista: utilitzem l’enginy creatiu. Elevem-nos i saltem per damunt dels entrebancs amb esperit d’artista. Ara és el moment dels creadors de la paraula justa, de les noves idees i propostes i dels planificadors d’un futur generós amb tothom. Un dia Vincent Van Gogh va dir: “Si ara no valc res, tampoc no valdré res en el futur. Però si un dia arribo a valer alguna cosa, és que ara valc el mateix. Perquè el blat sempre serà blat, encara que alguns de ciutat el prenguin per herba”. Allò que estar cridat a ser, algun dia serà, només és qüestió d’agafar-se les coses: “Amb la paciència d’un bou….”.

http://www.diaridegirona.cat/opinio/2012/10/29/paciencia-dun-bou/588307.html

Entrevista a David Fernàndez, candidat de la CUP

“No ens sentim representants d’unes esquerres que han acabat governant com les dretes”


David Fernàndez, periodista i activista, es presenta com a cap de llista de la CUP per Barcelona. La formació d’esquerres i independentista comptarà en el seu acte central amb membres de l’esquerra abertzale i estan convençuts que entraran al Parlament, perquè fan política de carrer i creuen que ara el poble demana això. Afirma que votaria sí en un referèndum sobre la independència de Catalunya però sempre al costat del poble i no del president Mas.

per Mireia Giné

Com continuaria aquesta frase “la CUP som la veu de…”?
La veu dels sense veu, que són la majoria social perquè aquesta crisi ja ens impacta a totes i tots. Ara bé, més que representar ningú nosaltres afirmem que són les lluites les que ens representen a nosaltres. Invertim la lògica. A nosaltres ens representen la plataforma d’afectats per la hipoteca, lluites com la defensa de l’ensenyament públic, denuncia com les que fan revistes com “Cafè amb llet” contra l’assalt neoliberal a la sanitat pública… Som la veu de les lluites i dels compromisos oberts en aquest país per aconseguir una societat més justa i més lliure, el teixit social que cerca la sortida més democràtica, ètica i solidària a les contradiccions i desigualtats que avui sacsegen la nostra societat.

Representen el moviment del 15M, els indignats?
Les persones que oxigenen i fan bategar la CUP comparteixen el gran lema, la gran esmena general del “No ens representen”. Massa connivència acumulada entre elit política i elit financera, els primers al servei dels segons. No ens sentim representants per cap dels partits ni l’elit política d’aquest país, sigui de dretes o esquerres, sobretot d’unes esquerres que han acabat governant com les dretes. Les retallades les va començar Zapatero i el tripartit.

I per què han decidit finalment presentar-se ara a les eleccions?
Hi ha dos elements conjunturals. Un de cicle polític i social, i un de cicle propi, de la CUP, com a projecte popular i democràtic. Els dos de conjuntura són per una banda, l’acceleració del temps polítics cap a la llibertat i autodeterminació d’aquest poble, que l’esquerra independentista reclama fa quatre dècades i, per altra banda, la crisi social profunda que vivim des de fa cinc anys, un escenari d’emergència i injustícia social amb tres milions de pobres. 1,5 milions de persones a l’atur i 80.000 desnonats als Països Catalans.

Per tant, el context els ha convençut…
Sí. El temps urgent de l’autodeterminació política, però també de l’autodeterminació socioeconòmica. En un context de fraus i estafes, on els mercats financers tenen un paper més important cada dia, a nosaltres només se’ns deixa votar cada quatre anys. És un temps on la sobirania ja no resideix ni en el poble ni en el Parlament, sinó en els mercats. El conseller d’Economia ja està escollit avui: són els homes de negre de la troika.

I, a més, és un bon moment per la CUP…
També. A aquest escenari, cal afegir-hi que la CUP fa temps que desenvolupava un persistent debat intern, després de la irrupció municipalista del 22 de maig de 2011, amb 65.000 vots, 101 regidors i 4 alcaldies. I així ens obrim a concórrer també, per primer cop, a unes eleccions autonòmiques.

Com ho van decidir?
Doncs en més de cent assembles populars obertes, on s’ha debatut, discutit, discrepat i consensuat la decisió. I per una aclaparadora majoria, la militància -una persona, un vot- va decidir el 13 d’octubre a Molins de Rei que ara és el moment. Perquè, a més, hi ha una veu inexistent i permanentment silenciada al Parlament: les classes populars d’aquest país.

Si entren al Parlament i han de fer política parlamentària, quin serà el seu paper?
D’aire fresc per aixecar catifes. Amb un paper múltiple de tensor, de fiscal, de lupa, de no deixar passar-ne cap i també de visualitzar que hi ha alternatives democràtiques i socials als grans reptes del nostre temps: aprofundiment democràtic, economia social i cooperativisme, finances ètiques, defensa acèrrima de la gent… Posaríem sobre la taula allò que permanentment està silenciat per dir que ja està bé de rescat bancs mentre s’enfonsa les persones. El Parlament és encara avui política de les altes esferes, però nosaltres anem a la política de base i de carrer. Volem parlar d’allò que mai se’n parla.

Als Ajuntaments tenen pactes amb diversos partits, entre ells CiU, i es caracteritzen per pactar a través d’un programa concret. A nivell català farien el mateix?
A les realitats municipals, i fins i tot arribant a acords, la CUP és diferent: pot haver-hi acords sempre i quan hi hagi coincidències sobre el que necessita i reclama cada municipi. Fem acords amb un full de ruta concret, amb un programa, amb participació directa i transparència. Paraules i fets concorden. Les paraules sempre se les emporta el vent i els fets concrets és on ens realitzem i on demostrem la nostra coherència política.

I quina idea tenen de cara al Parlament…?
No tenim avui per avui una política parlamentaria d’aliança com a tal, però resta clar quin és el nostre posicionament i el nostre punt de partida: en les màximes aspiracions de llibertat política i justícia social. I diria que això és ‘vox populi’. En la denúncia del tancament dels CAPs ens hi trobaran, tant com en la defensa de l’ensenyament públic.

Per què no van participar en la reunió per intentar una candidatura unitària independentista?
Hi ha qüestions de forma i de fons. De forma el cert cinisme polític, on tothom s’omple la boca d’unitat tres setmanes abans d’unes eleccions per arribar al no-res. I l’altra és que tothom confon la unitat amb la unitat electoral. Ens demanen que anem a una unitat que s’ha demostrat que no existeix i on el gran escull eren les llistes. Nosaltres no participem d’aquesta cultura. No posem la calculadora ni som una màquina electoral: som un instrument d’intervenció política democràtica i popular. El nostre parlament predilecte són els barris, les comarques, els carrers. Per nosaltres la unitat és una paraula massa important. La unitat no es fa en cap despatx sinó que és fa al carrer i a la realitat social.

Aquest va ser el principal entrebanc?
També caldria afegir la qüestió de la territorial -el nostre marc conceptual són els Països Catalans-, la defensa d’una esquerra desacomplexada i nítidament compromesa amb les classes populars. No pot ser que hi hagi opcions que afirmin que entre el país i l’esquerra trien el país: estan triant el país a la dreta en nom de l’esquerra. És greu. Nosaltres no renunciem a res. Per nosaltres és impossible el divorci entre qüestió social i qüestió nacional.

Com serà doncs la forma de fer política de la CUP?
Nosaltres fem política des de la base. Ni elits ni quadres ni despatxos. Fem política al carrer, des de l’assemblearisme i la radicalitat democràtica. Des de la repolitització del teixit civil i social. Som una part de la societat que vol fer política i que vol tornar a entendre-la, i recuperar-la com a acció de política comunitària per aconseguir una societat més justa i més lliure i aprofundir en la millora de les condicions de vida de qualsevol persona que visqui i treballi als Països Catalans. Millet deia que són 400 i sempre són els mateixos. Nosaltres afirmem que és l’hora de la gent: del 99% contra l’1%.

Expliqui als lectors. En què es diferencia la CUP i ERC? I la CUP i ICV?
Com que la memòria és antídot, cal apuntar que nosaltres no hem governat aquest país entre 2003 i 2010, quan es va governar en nom de les esquerres. Ens atrevim a fer balanç, llums i ombres. Resta clar quins són els límits reals per poder canviar les coses i si el paper de les esquerres és acabar fent de dreta, com deia el 15M, caldrà replantejar-se sota quin frau vivim. Nosaltres connectem amb el moviment obrer d’aquest país, amb les grans lluites obertes i amb els vells anhels. Nosaltres no ens hem inventat res: som els vells somnis d’aquest poble de llibertat i justícia que han tornat, i sota els quals ens hem tornat a ajuntar.

Alguna diferència més?
Reivindiquem el nostre projecte perquè creiem que conté les alternatives més sòlides i solidàries per començar a transformar les grans desigualtats -territorials, econòmiques, socials, culturals- que defineixen els Països Catalans. Nosaltres mai direm que venim a solucionar els problemes i que tenim varetes màgiques. Afirmem, fitant la història i burxant la memòria, que d’aquesta o ens en sortim entre tots o no ens en sortirem. Que tots ens hem de comprometre en defensa d’allò comú i del més mínim rigor democràtic.

Si la pregunta al referèndum finalment parla de Catalunya com a nou Estat de la Unió Europea, donarien suport al govern en la consulta?
D’entrada, sí, votaríem que sí, però no amb Mas, sinó al costat del nostre poble. Fora personalismes presidencialistes que recorden al peronisme més absurd. L’esquerra independentista no ha de demostrar res. Fa trenta quatre anys que reclama exercir el dret inalienable a l’autodeterminació. Primer que ho facin, aquest és un gran dubte.

Sembla que no hi confia gaire…
La història de les elits i la burgesia en aquest país és la que és: sempre d’esquenes al poble, sempre d’esquenes a la llibertat. La gran oposició al procés sobiranista avui es situa a la patronal catalana i les grans empreses. Joan Rosell és el president de la CEOE, que ha reivindicat que ell voldria un pacte fiscal, un autonomisme 2.0. Segona, si es fa el referèndum, que sigui vinculant. Prou aigua al vi, prou dir ‘plantarem cara’ per després signar el ‘pactarem ara’. Volem que sigui vinculant i que el dia següent es tradueixi en fets polítics concrets. I tres, votaríem sí des de les nostres contradiccions, perquè tenim un marc cultural, social i polític que són els Països Catalans, concebuts confederalment.

Si des de Madrid diuen que no és pot fer….
Nosaltres fa molt de temps que som conscients que és l’hora de la desobediència civil massiva, pacifica. De fet per nosaltres ja estem fora. Ja vivim com si fóssim lliures. Ja estem pensant com volem que sigui aquesta independència. No volem que sigui una independència buida i buidada de contingut, sinó plena de llibertats i justícies.

Quins són aquests canvis?
Que arribi la democràcia, que és la gran desconeguda. Que arribi una transició a la democràcia de veritat. Nosaltres parlem de radicalitat democràtica. D’una democràcia que arribi a tots els àmbits, democràcia política, social i econòmica. Amb un futur mixt i combinat que combini tres tipus de democràcia; la democràcia directa, la participativa i certa democràcia representativa. S’ha acabat el temps de la obediència deguda, de la submissió i del cap cot.

En les darreres setmanes, la CUP ha triplicat el nombre d’avals exigits per a poder presentar-se a les eleccions, 27.000 en una setmana. Això és un bon indici?
És un molt bon inici que ha demostrat l’esperança i il•lusió generada. L’expectativa ha demostrat que l’espai polític existeix i que hi ha arrels molt fondes en el projecte d’unitat popular. S’ha generat un boca orella i la CUP ha fet recuperar l’esperança. Estic molt convençut que estarem al Parlament.

Quants vots calculen que necessitaran per obtenir representació?
Depenent de les circumscripcions. Barcelona segurament llindar els 80.000 però amb les perspectives que hi ha amb els comitès de campanya locals penso que fent la feina de carrer crec que arribarem tranquil•lament als resultats. El dia 25 allà estarem i el 26 allà seguirem estant. Sigui on sigui. Venim de lluny i hem arribat per quedar-nos-hi.

Bildu participarà en la seva campanya?
Bildu no farà campanya perquè és una coalició electoral i no té espai de relacions internacionals, però sí que faran campanya els regidors de polítiques que formen part de Bildu. L’esquerra abertzale ja ha confirmat que només serà a l’acte central de la CUP.

Quan es farà?
Serà el dia 18 al Barcelona Teatre Musical. Allà hi serà l’esquerra abertzale, i sumarem.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/entrevista_david_fernandez_eleccions_25n_90158.php

Catalunya irromp a les eleccions sicilianes

Alguns candidats s’hi han referit · Miccichè vol seguir els passos catalans per a Sicília

Els últims dies de campanya de les eleccions sicilianes d’ahir hi hagué força referències al procés d’independència que segueix Catalunya. El candidat de la coalició Futuro e Libertà per l’Italia-Grande Sud-Partito dei Siciliani-Movimento per le autonomie (Pds-Mpa), Gianfranco Miccichè, va parlar obertament, fins i tot, de seguir els passos catalans i de convocar un referèndum d’independència de Sicília. Els resultats definitius no se sabran fins a migdia, però segons els sondatges, Miccichè potser ocuparà la tercera posició o la quarta, al darrere de Sebastiano Musumeci, de Popolo per la Libertà (Pdl) de Berlusconi, Rosario Crocetta de Partito Democratico (PD) i, probablement, de Giovanna Marano, de la coalició ecosocialista (Sel-Idv).

Andrea Piraino, estudiós universitari, i vice-president del partit Unione di Centro (Udc) –coalitzat amb el PD en aquestes eleccions–, ha dit en unes declaracions a VilaWeb que les referències a Catalunya eren habituals des de fa anys en la política siciliana, però que mai fins ara no havien estat tan clares i evidents: ‘Tots els candidats n’han hagut de parlar d’una manera o altra.’ Per Piraino, la irrupció amb força de Catalunya a les eleccions sicilianes s’explica per un doble motiu: ‘D’una banda, el sentiment autonomista, fins i tot independentista, sicilià ha crescut molt aquests darrers anys, perquè l’illa se sent oblidada per la resta d’Itàlia; d’una altra, mai no ha deixat de mirar de reüll els germans catalans, cada vegada que feien un pas endavant’.

De tots els candidats, l’únic que ha proclamat la intenció de fer un referèndum i de caminar al costat de Catalunya és Miccichè, ‘però la resta de candidats, que no volen cap referèndum, han hagut de definir-se sobre el procés; i cap no s’ha oposat explícitament a les demandes sobiranistes catalanes, perquè saben que això els podria fer perdre vots’.

Els resultats són incerts, perquè no se sap com la condemna de Berlusconi pot haver afectat el candidat del seu partit, Musumeci, al qual els sondatges atorgaven un 30% del vot. Crocetta també raneja el 30%, i Miccichè, el 10%. Per una altra banda, la participació, que històricament afavoreix els partits autonomistes, pot ser decisiva.

L’escrutini dels vots, al diari La Repubblica.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4050956/20121029/catalunya-irromp-eleccions-sicilianes.html

La Soraya té raó

29/10/12 02:00 – XEVI XIRGO

“El mapa actual  de competències administratives i burocràtiques, té raó Sáenz de Santamaría, és del tot insostenible”

Les ambaixades, el Servei Català de Trànsit, el Defensor, el Servei de Col·locació, la televisió i la ràdio públiques, el servei d’arxius, el de biblioteques, algunes competències en urbanisme, en polítiques d’habitatge; la gestió d’algunes obres públiques, d’espais naturals, el servei meteorològic, algunes hemeroteques, el servei nacional d’estadística, els premis nacionals, alguns instituts de recerca, el sistema judicial, la policia, algunes competències sobre ports i aeroports, alguns funcionaris i el sistema d’oposicions en la funció pública, els edificis protegits, els espais catalogats, les festes nacionals, la tramitació d’algunes lleis, la divisió territorial, una part del patrimoni, els titulars dels departaments d’Educació, de Treball, de Salut, d’Interior, de Seguretat, de Cultura, d’Economia, d’Esports, de Turisme… Ah! I, és clar, el president, el vicepresident i el portaveu del govern. Mirin si en tenim de coses doblades, duplicades o mal repartides amb l’Estat. Ho dic perquè el Consell de Ministres de divendres va aprovar la creació d’aquest equip governamental que, en paraules de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, haurà de “revisar i auditar” el mapa de competències administratives i burocràtiques que, diuen, hi ha duplicades entre les autonomies (llegeixin Catalunya) i l’Estat. I, és clar, jo voldria facilitar la feina a la Soraya amb aquesta primera llista. Que en tens de raó, Soraya, quan dius que hi ha massa garbuix i que cal una “reforma integral” perquè l’“actual model és insostenible”. Em satisfà enormement que coincidim per una vegada. Jo també ho crec, Soraya, que això és “insostenible”. Del tot.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/588229-la-soraya-te-rao.html

 

Què en pensa el Cid Campeador, de la independència de Catalunya?

La capital de Castella la Vella i seu dels hereus de la “División Acorazada Brunete” veu com un “desafiament intolerable” la secessió catalana

Quico Sallés/Burgos

Al Mesón Los Herreros del carrer San Lorenzo de Burgos, a tocar de la majestuosa catedral, serveixen una sopa castellana potent. Els amos, uns tipus clenxinats i polits en l’abandonat art de la cambreria, l’han batejada com “cojonuda”. Tenen raó, és tan calòrica com magnífica i té aquella solvència de la mala llet castellana.

Dinar a Los Herreros un dilluns que enceta una nova setmana de polèmica catalana té el seu morbo. Les opinions que es demanen a la parròquia del Mesón són fonedisses. Es percep la sensació que fan l’escàpol a dir el que pensen de veritat. Les respostes a la secessió catalana són silencis tan durs com els páramos de les afores de la ciutat.

Una de les frases més contundents sobre la causa catalana, la pronuncia un militar retirat mentre beu un glopet d’un tinto assassí. Amb un aire marcial, recte i pulcre, sentencia socràticament: “Habrá que cumplir la ley… digo yo “. Una opinió pronunciada amb aquell to eixut que només s’escolta a l’antiga capital castellana. Burgos és sòbria i les seves advertències, també.

Història ferma

Burgos no és una ciutat castellana qualsevol. Fou la capital de Castella la Vella i guaita d’un dels fills del regne del qual feia capital, Rodrígo Díaz de Vivar, “El Cid Campeador”, insígnia llegendària de la famosa Reconquista. Per recordar-ho, el Cid presideix el centre neuràlgic de la ciutat amb un estàtua que faria infartar els nous dissenyadors de la polèmica memòria històrica. Burgos també va ser la capital de l’aixecament franquista i des d’on es va signar el famós parte militar que donava per acabada la Guerra Civil. Bé, de fet, només donava per acabada la primera part de la Guerra Civil.

La potència de Burgos ve de lluny. Com a senyal del seu poder, la ciutat acull el quarter general de las Fuerzas Pesadas, és a dir, el comandament superior de les unitats hereves de la famosa División Acorazada Brunete. Des de Burgos es dirigeixen els famosos tancs Leopard que la rondalla popular dibuixa com els monstres de ferro que entraran per la Diagonal si a Barcelona es prenen massa llibertats. Les brigades “Guzmán el Bueno”, “Guadarrama”, “Castillejos” o el regiment de cavalleria de reconeixement “Farnesio”, dirigides des del quarter Diego Porcelos de la concorreguda Glorieta de Logroño de Burgos, han estat de missió al Líban, Kosovo o Afganistán, i no fent, precisament, els pastorets.

Aturar les ànsies independentistes

Amb aquest historial les paraules del militar, – un oficial llicenciat amb honors-, s’amaren d’un sentit diferent al llenguatge polític que es viu i s’utilitza a Catalunya. Amb un to similar s’expressa un home que sembla assenyat, és funcionari i vesteix amb una elegància antiga. “El govern i el PSOE s’han de posar d’acord per frenar el secessionisme, la llei i la Constitució hi són per això, és un desafiament intolerable”, assegura l’Alejandro mentre ens guia per uns carrers de la ciutat medieval plens de bótes que fan de tauleta per prendre vins.

Una opinió que comparteix plenament la línia editorial del Diario de Burgos, que l’endemà de les eleccions d’Euskadi clama per un front liderat per Mariano Rajoy i Alfredo Pérez Rubalcaba per frenar “les ànsies independentistes”, mentre atorguen un semàfor verd a les paraules del ministre José Ignacio Wert perquè gràcies a ell “els llibres tornen a somriure”. El mateix diari posa a les planes de successos les declaracions d’Artur Mas com “empeñado en que la independencia de la región es su única vía de crecimiento “.

La ciutat tolerant del Nen Jesús Negre

Malgrat tot, “la ciutat és tolerant”, com diu una senyora arrugada com una pansa però cofoia de la seva botiga d’imatgeria. Per demostrar-ho ensenya figuretes que representen “nens Jesús de color negre”. Compro el “Nen Jesús” com un souvenir freak. L’emboliquen amb paper de merceria antiga i marxo cap a conversar amb l’estàtua del Cid.

Què en deu pensar, de la independència, el líder de la mítica Reconquista? Formulo la pregunta mentre rere la glorieta on s’alça l’escultura passa un camió militar carregat de llanxes pneumàtiques. Esborro la pregunta i agafo ben fort, ben fort i ben fort el Nen Jesús formatejat com Denzel Washington. No fos cas.

http://www.naciodigital.cat/noticia/48218/pensa/cid/campeador/independencia/catalunya

Xavier Sardà dóna la cara

Salvador Cot 

M’agrada Xavier Sardà. Em sembla un creador original en l’àmbit de l’entreteniment, però també un periodista que és capaç de mullar-se sense deixar-se endur per la conveniència del moment. Per això valoro que hagi estat capaç de mantenir el compromís que, en el seu moment, va adquirir amb el PSC. Sardà va donar suport a José Montilla i, ara, el dóna a Pere Navarro. Línia recta.

En realitat, el que ofereix en aquesta campanya el PSC és més avançat nacionalment del que deien fa dos anys. Ara assumeixen -de forma confusa, si es vol- alguna cosa semblant al dret a l’autodeterminació, per més que ho subordinin a la legalitat espanyola. Els socialistes catalans també diuen que l’estat de les autonomies s’ha acabat i que cal una reforma constitucional profunda. Poca cosa i no gaire creïble, en el context actual, però més que mai.

Per això, si algú es creia José Montilla fa dos anys, ara no pot abandonar el PSC. I menys encara si és per la qüestió nacional. O sigui que em sembla millor -políticament i moralment- l’actitud de Sardà que la de molts dels que han desertat del PSC o dels que mantenen un silenci purament especulatiu. Combatre és més honorable quan desconfies de la victòria.

http://www.naciodigital.cat/noticia/48233/xavier/sarda/dona/cara

EL PODER DEL NOSTRE CONSUM
Bernat Valls

Recentment, i degut sobretot a la proximitat del Nadal, ha rebrotat a la xarxa una campanya viral que demana el següent “Fem un propòsit: comprar els regals de Nadal a petites empreses i autònoms. La veïna que ven per catàleg o per internet, l’artesà que fa bijuteria, l’amiga que té una botiga al barri, el pastisser que fa els torrons artesans, el noi que té la paradeta del mercat… Fem que els diners arribin a persones comuns i no a grans multinacionals. Així, més persones tindran un millor Nadal. Si et sembla una bona proposta, copia i enganxa-ho. Recolzem a la nostra gent.”
És una iniciativa interessant, justa i absolutament pertinent. Com ho han estat la resta de campanyes i d’accions que s’han promogut des de diferents àmbits aquests darrers anys, algunes de les quals provinents d’associacions empresarials com l’Adeg, i que tenen el denominador comú de potenciar la nostra responsabilitat social mitjançant la pràctica d’un consum just i solidari amb el nostre entorn més immediat.
Per la meva activitat professional, fa bastants anys que estudio les tendències i els impactes del nostre consum, especialment quan aquest es produeix en relació als productes de proximitat, i molt concretament en els impactes econòmics i socials d’aquesta pràctica. En ocasions, mitjançant conferències i articles, he pogut difondre els efectes beneficiosos que suposa pel conjunt de l’economia d’un territori, el fet d’efectuar una compra responsable, tenint en compte valors socials i d’identificació amb el col·lectiu social al qual es pertany. De tota l’experiència acumulada he acabat reivindicant-ne la seva pràctica i extraient tot un seguit de conclusions que són pertinents en el tema que ens ocupa.
Per una banda, no som suficientment conscients del poder que tenen els nostres hàbits individuals de consum de modificar la realitat (escollint comprar unes coses enlloc d’altres i a un tipus d’establiment per davant d’un altre). Aquesta capacitat no afecta només a les transaccions comercials, sinó que fa referència més àmpliament a la incidència que produïm en la configuració del model de societat en el que ens movem. En certa manera és l’actualització, als nostres temps, del concepte d’Adam Smith de “la mà invisible que mou el mercat”… i la societat hi afegiria jo.
Una altra de les conclusions extretes és que, perquè aquestes accions basades en la reeducació del consum tinguin un impacte real i sobretot efectiu, s’han de sostenir en el temps. No es poden concebre com a una actuació puntual i determinada en un període de temps. S’han d’orientar a que el canvi d’hàbits es mantingui en el temps i que la seva pràctica serveixi per sensibilitzar a molta més gent. Sinó, molta gent que respon a una crida puntual d’aquestes característiques ho acaba fent per rentar-se la consciència, oblidant-se per sempre més dels beneficis socials que podria generar la seva actuació si fos persistent en el temps. O fins que se li torni a demanar, quan arribi el Nadal o alguna altra data assenyalada.

http://in.directe.cat/bernat-valls/blog/8897/el-poder-del-nostre-consum

 

Colom, Calonge i la independència

“No deixa de ser una hipòtesi més d’aquest interminable reguitzell de teories sobre l’origen del descobridor d’Amèrica”

JOSEP ANTONI TRIVIÑO o fa pas gaire que al pati d’armes del castell de Calonge s’ha presentat un documental, dirigit per l’historiador Jaume Aymar, que defensa la hipòtesi que el cèlebre descobridor d’Amèrica Cristòfor Colom podria ser calongí o bé tenir els orígens familiars en el municipi. El responsable del documental explica que una de les cartes enviades per Colom durant el descobriment del nou món fa referència a Colonya, probablement Calonge en la seva opinió. El suposat origen calongí de Colom i l’arrencada de la seva aventura des del port de Palamós -en aquella època port reial- no deixa d’ésser una hipòtesi més d’aquest interminable reguitzell de teories sobre els orígens del descobridor d’Amèrica, essent així que tanmateix se’l disputen altres països com Itàlia, França, Grècia, Noruega, Anglaterra, Polònia i Suïssa. Deixant de banda quin fou verament el seu origen, sóc del parer que el fet que tothom el vulgui fer fill seu és la demostració de l’admiració, gratitud i reconeixement que molts pobles del món fan a l’home que, amb la seva fe, tenacitat i empenta, canvià l’esdevenidor de tota la Humanitat. De totes maneres no s’hauria de rebutjar la seva suposada catalanitat, si observem el seu peculiar caràcter personal, que relaten els historiadors. Hi ha una anècdota de la seva vida prou significativa: A l’encetament del segle setze el govern espanyol d’aquella època, pressionat pels criadors de cavalls andalusos, havia prohibit l’ús de mules per muntar-les; l’any 1505 Cristòfor Colom es trobava molt malalt, però va veure la necessitat de viatjar a la cort espanyola per tal de presentar les seves reclamacions a la corona al voltant dels seus futurs plans expedicionaris. No va dubtar a demanar un permís especial al rei Fernando per poder muntar una mula per poder fer el viatge, essent així que el transport en cavall era massa brusc per a ell estant en aquelles pèssimes condicions. Tal cosa no fa res més que constatar el seu caràcter tenaç, perseverant, insatisfet i reivindicatiu. Per ventura no s’observa un cert parangó amb el caràcter del poble català? De debò que no es pot afirmar d’una manera rotunda quin és l’origen de Cristòfor Colom, però de ben segur que sí es pot afirmar que la seva tenacitat va canviar el món, a l’igual que, a hores d’ara, la tenacitat del poble català, ajuntat amb una visió racional i pràctica de la vida, li ha permès assolir el dret a decidir el seu propi destí col·lectiu, essent així que la nació catalana serà allò que la immensa majoria decideixi, després d’haver triat entre un ventall d’opcions totes elles respectables. En la gran manifestació de La Diada el poble català aconseguí quelcom important: normalitzar el mot “independència”, convertint-lo en un mot amigable i que ja no causa por dins Catalunya, esdevenint una opció respectable i viable. Tothora el respecte ha d’ésser la pedra angular sobre la qual s’assenti aquest dret a decidir. Seria bo que tothom respectés, tanmateix, les arrels a Espanya de molts catalans i catalanes. I pel que fa a la visió racional i pràctica de la vida del poble català, que abans he esmentat, no estaria de més recordar, ara per ara, allò que el gran escriptor del “Petit Empordà”, Josep Pla, escriví anys enrere: “A Catalunya li interessa estar a bé amb Espanya, perquè els catalans fabriquem molts calçotets, i aquí a casa nostra no tenim prou culs”.

http://www.diaridegirona.cat/opinio/2012/10/29/colom-calonge-independencia/588304.html

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s