Recull de premsa 17 de setembre de 2012

RECULL DE PREMSA. 16 SETEMBRE 2012
COMUNICACIÓ ANC. Dolors Marin Tuyà.

Forcadell (ANC) creu que la reunió de Mas amb Rajoy ‘serà un pur tràmit’

Recorda que la solució ‘és la independència i no el pacte fiscal’ · Ha participat en l’Aplec per la Independència d’Arenys de Munt

 

La presidenta de l’ANC, Carme Forcadell, ha valorat que la reunió d’Artur Mas amb Mariano Rajoy dijous vinent serà ‘un pur tràmit’, i ha dit que no n’esperava res. Durant la seva intervenció en una de les xerrades organitzades en el III Aplec per la Independència d’Arenys de Munt, ha tornat a subratllar que la solució per a Catalunya és la independència i no el pacte fiscal.

‘El president Mas té clar que l’estat espanyol no ens serveix i que necessitem un estat propi’, ha dit Forcadell, que considera que encara que Mas eviti la paraula independència i parli d’estat propi ‘és un pas molt important dins de CiU’.

Arenys de Munt ha commemorat avui el tercer aniversari de la primera consulta sobre la independència que es va fer al país amb aquest Aplec per la Independència, que arriba dos dies després que el ple de l’Ajuntament va declarar el municipi territori català lliure i sobirà en una declaració institucional en què tornava a dreçar un full de ruta cap a la independència. L’Aplec, en el qual hi han participat unes dues-centes persones, ha inclòs activitats, xerrades, actuacions musicals i el desplegament d’una gran senyera.

Els actes han tingut lloc al parc de can Jalpí, davant el monument a la independència que es va inaugurar fa dos anys en el primer Aplec i que recorda, per a la posteritrat, la consulta sobre la independència que va obrir el camí a totes les que es feren després.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4040707/20120916/forcadell-anc-creu-reunio-mas-rajoy-pur-tramit.html


Vic i Tortosa votaran avui la declaració de ‘territoris catalans lliures’

La CUP porta a Vic la moció d’Arenys de Munt · Al ple de Tortosa, la hi porta ERC

La CUP de Vic i ERC de Tortosa porten avui als plens municipals respectius sengles mocions per a declarar-se territoris catalans lliures. La moció d’ERC és similar a l’aprovada a Sant Pere de Torelló, primer municipi que va desafiar la legalitat espanyola amb una moció d’aquestes característiques. Ja l’han seguit Calldetenes, Cervià de les Garrigues, Marçà, la Bisbal del Penedès, Premià de Dalt i Bolvir. També Arenys de Munt, si bé la moció aprovada anava més lluny. I és aquesta moció d’Arenys de Munt que debatrà l’Ajuntament de Vic a propostade la CUP.

La setmana passada, la CUP va presentar una moció com l’aprovada a Sant Pere de Torelló, però després de l’èxit de la manifestació de l’Onze de setembre i dels passos fets a Arenysde Munt, va presentar dijous una nova versió (pdf), similar a la d’Arenys. El text, a més de declarar el municipi lliure i sobirà i els vigatans ‘moralment lliures de lleialtat a la corona borbònica i als seus símbols’, també insta el Parlament de Catalunya ‘a declarar i constituir l’estat català abans de l’11 de setembre de 2014’ i a constituir aquest mateix 2012 un govern d’unitat nacional de transició a la independència.

Un dels punts afegits, explica l’organització, ‘és el reconeixement dels Països Catalans i la necessitat d’estendre la declaració arreu de la nació i a especificar que en cas que la independència només afecti l’actual Comunitat Autònoma de Catalunya, la reunificació dels Països Catalans sigui un objectiu del nou estat’.

El ple de Vic és format per vuit regidors de CiU, cinc de PxC, dos de la CUP, dos del PSC, dos d’ERC, un d’ICV-EUiA i un de SI. Així, doncs, la moció només tirarà endavant si hi dóna suport el grup de CiU, que governa el municipi.

També ERC necessita del vot de CiU per aprovar la moció que presenta a Tortosa, on els convergents governen amb dotze regidors. La resta del ple és conformat per tres regidors dels PSC, dos d’ERC, dos d’Iniciativa-ET, un del PP i un de PxC. La moció de Tortosa demana que el parlament ‘sotmeti a votació la declaració unilateral de sobirania nacional deCatalunya en el termini màxim de dos mesos i, si s’escau, convoqui un referèndum sobre la independència’.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4040718/20120917/vic-tortosa-voten-declarar-territoris-catalans-lliures.html

 


90 diputats per la independència i pujant

Els ciutadans donen una amplia majoria als partits que van anar a la manifestació del #11s2012

El #11s2012 ha despertat moltes consciencies entre la ciutadania, entre els mitjans i  entre els diferents governs del món, però Espanya  segueix entestada de dir que no ha passat res, o que la majoria de gent s’ha quedat a casa. L’enquesta de Tele5 confirma la voluntat d’una majoria de ciutadans de Catalunya d’apostar per partits que vulguin anar molt més enllà, un  cop vist que Espanya no mou cap fitxa, sinó tot el contrari, i que juga contra Catalunya. La prova evident és el resultat de l’enquesta de Tele5, on el PSC (23-25), PP (15-16) i C’s (3) fan el resultat més baix de la democràcia, amb  40 i escaig de diputats, mentre CiU (58-60), ERC (17-19) ICV/EUiA(12-13) i SI (3-5)” amb més de 90 diputats tindrien una majoria clara per la independència

Tres de cada quatre catalans volen un referèndum d’independència 

La mateixa enquesta confirma que una immensa majoria dels catalans volen la celebració d’un referèndum, la xifra és un 75% dels enquestats,  una xifra molt elevada que demostra la capacitat democràtica dels catalans.

La independència guanya, un 64% dels votants pel sí, un 23% pel no i un 12% en blanc

Els resultats són homologables per ser validats per la comunitat internacional, expressant una voluntat majoritària i democràtica que no pot tenir contestació. El resultat confirma el que altres enquestes ja van dir i marca clarament un camí. Tot és molt senzill, que no sigui que tanta senzillesa espanti alguns líders polítics.

PSC, PP i C’s en plena decadència

Els tres partits segueixen en plena descol·locació i cauen en les enquestes, la ciutadania no entenc la seva manca de claredat, i sobretot el fet de donar  l’esquena a la realitat.

http://www.directe.cat/noticia/237378/90-diputats-per-la-independencia-i-pujant 

Setmana decisiva en el procés cap a l’estat propi

La ruptura pot seguir la reunió de Mas i Rajoy d’aquesta setmana · I precipitar un avançament electoral


Ha passat una setmana des de la gran manifestació de la Diada, d’un gran ressò internacional, que ha capgirat el panorama polític català i espanyol. I ara s’albira una altra setmana possiblement decisiva: la reunió de dijous entre el president de la Generalitat, Artur Mas, i Mariano Rajoy a la Moncloa pot ser el primer acte del trencament i l’enterrament del pacte fiscal, a més del preludi d’unes eleccions avançades de caràcter plebiscitari.

Amb vista a aquesta possibilitat, Convergència ja preveu la possibilitat d’incloure en el programa electoral l’estat propi. El secretari d’organització de CDC, Josep Rull, diu que hauria deser així ‘per coherència’. En declaracions a La Xarxa, va dir que s’hauria de fer la petició d’estat propi en el programa ‘per coherència respecte del que vam aprovar el mes de març al congrés de Convergència,  per coherència amb el que va expressar el poble de Catalunya i també amb el que va plantejar el president Mas després de la Diada’.

La Diada, doncs, sembla haver accelerat tots els processos, i més encara des del discurs de Mas a Madrid de la setmana passada. Això obligarà tots els partits a resituar-se i a definir una posició; el PSC, enmig d’una forta convulsió interna, ho ha començat a fer. Ahir a Gavà Navarro fou clar en el plantejament: ‘No som independentistes. No a la independència!’, va sentenciar. El sector oficialista del PSC propugna de fer del partit la referència de l’oposició a l’independentisme.

Cap a l’Agència Tributària Catalana

Hi ha també un altre procés que es pot començar a accelerar. Aquest dimecres, la vigília de la reunió de Mas amb Rajoy, el president de la Generalitat es reunirà amb els presidents deles quatre diputacions del Principat per signar un conveni de col·laboració d’aquestes administracions amb la Generalitat per començar a donar forma a l’Agència Tributària deCatalunya, que haurà de servir per fer possible la hisenda pròpia catalana.

Les expectatives de la reunió Mas-Rajoy

I en aquest context arribarà dijous la reunió de Mas i Rajoy a la Moncloa. El president de la Generalitat espera que en surti algun compromís del president espanyol en relació amb el concert econòmic. Però la reacció de diversos ministres del govern espanyol, girant l’esquena a Mas a Madrid i amenaçant sobre suposades conseqüències econòmiques negatives d’una independència de Catalunya, i l’actitud esquiva de Rajoy mateix fan pensar que no serà així.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4040734/20120917/setmana-decisiva-proces-cap-lestat-propi.html

 

Mitjans estatals constaten ara l’avenç independentista

Una enquesta de Telecinco “descobreix” que el 51% votaria “sí” a l’estat propi i només el 19% s’hi oposaria

‘El País’ reclama el vistiplau estatal, i ‘La Razón’ dibuixa un futur Parlament sobiranista

Ò. PALAU. acn

 Unes 200 persones es van reunir ahir a Arenys de Munt per celebrar el tercer aniversari de les consultes sobiranistes Foto: ACN.

S’han hagut de pessigar, però a la fi hi donen crèdit. Cinc dies després de la impressionant demostració de força de l’independentisme català, sembla que a Madrid s’han començat a adonar de la magnitud de la tragèdia, i ja han deixat de negar una evidència que feia anys que es cuinava. En el marc d’un ampli desplegament dominical, diversos mitjans estatals donaven a conèixer ahir enquestes fetes els dies posteriors a la Diada, que de fet corroboren el que el Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat ja advertia des de feia almenys un any i mig: que l’independentisme ja és majoritari al país.

El sondeig més gran, a 2.000 catalans, el va elaborar el gabinet Gesop per a Telecinco –un canal, per cert, gens sospitós de sentir simpatia pel catalanisme–, que en el marc d’un agre debat ahir de matinada feia públics uns resultats inequívocs: un 76% –tants com els que estan d’acord amb el pacte fiscal segons el CEO– acceptaria un referèndum d’autodeterminació, en el qual un 50,9% votaria a favor de la independència i només un 18,6% ho faria en contra. Dels altres, l’11,9% s’abstindria, el 9,5% votaria en blanc i el 9,1% encara no ho sap o no vol contestar.

El mateix sondeig feia una prospecció de vot sobre unes possibles eleccions anticipades, i certament plebiscitàries, al Parlament: CiU (ara amb 62 diputats) hi obtindria entre 58 i 60 escons; el PSC (28) en tindria entre 23 i 25, i el PP (18), 15 o 16. ERC (10) protagonitzaria un fort increment fins als 17 o 19 diputats, ICV (10) també pujaria a 12 o 13, i Solidaritat (4) i Ciutadans (3) repetirien els resultats del 2010. És a dir, que les tesis sobiranistes –si s’hi compta ICV i es confirma que CiU ho durà en el programa electoral– tindrien el suport d’entre 89 i 93 diputats. Resultats força similars obtenia una altra enquesta de NC Report a 750 persones, que publicava La Razón, i que també augura una àmplia majoria per l’estat propi en el pròxim Parlament: CiU, de 58 a 64 diputats; el PSC, de 22 a 25; el PP, 20; ERC, 15; ICV, 11, i Cs, entre 3 i 4. En lloc de SI, però, vaticina la irrupció de Plataforma per Catalunya (3 escons).

Majoria i bilateralitat

Un últim sondeig de Metroscopia per a El País fet aquesta setmana a 600 espanyols no catalans és interpretat pel diari amb el titular que vuit de cada deu acceptarien un procés sobiranista. Això sí, hi posa dues condicions gens irrellevants: un 77% diu que el percentatge de vots a favor hauria de ser “molt superior” a la meitat i el 81% exigeix que la decisió no pot ser “unilateral”, sinó que requereix la conformitat de la resta de l’Estat.

Això sí, els enquestats no entenen els motius de cap greuge, i un 65% creuen que la desafecció catalana “no es correspon a la realitat”. Un 66%, a més, creu que un estat propi seria dolent per a Catalunya, i només un 20% que seria bo. Una xifra similar pensa que la separació perjudicaria Espanya (62%) i el 15% diu el contrari.

En l’àmbit polític, ahir tan sols en va parlar l’alcalde de Santander i president de la Federació Espanyola de Municipis, Íñigo de la Serna (PP), per apel·lar al diàleg per afrontar aquests “processos polítics”, i subratllar que el més important és “crear ocupació i activitat econòmica”.

81 per cent dels espanyols no catalans enquestats per ‘El País’ defensen que el procés ha de tenir el vistiplau estatal.

76 per cent dels catalans enquestats per Telecinco acceptarien un referèndum, tants com els que acceptarien el pacte fiscal.

La reunió Mas-Rajoy, un “pur tràmit” per l’ANC

La presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, Carme Forcadell, va dir ahir que “no espera res” de la trobada que Artur Mas mantindrà dijous a La Moncloa amb Mariano Rajoy per parlar del pacte fiscal. Ella ho veu com un “pur tràmit”, el resultat del qual serà “totalment indiferent”, si bé “entén” que s’hagin de trobar per “compromisos institucionals”. “La solució per a Catalunya és la independència i no el pacte fiscal”, reitera Forcadell, que creu que Rajoy podria estar d’acord a negociar la petició de concert econòmic, però no el seu entorn. En tot cas, el secretariat nacional de l’ANC es reunirà dissabte per acordar la seva posició arran de la trobada.

En un sentit similar, SI opinava que la reunió no donarà resultats, i advertia que Rajoy “voldrà dilatar” en el temps la resposta a les peticions catalanes per “refredar” l’auge independentista. Per això demanava a Mas “que no caigui en el parany”, i reiterava la necessitat de constituir un govern “d’unitat nacional” amb els 86 diputats ja favorables ara a l’estat propi que hi arribi en dos anys.

L’un i l’altre van participar a Arenys de Munt en la celebració del tercer Aplec per la Independència, que va reunir unes 200 persones coincidint amb el tercer aniversari de la primera onada de consultes sobiranistes.

http://www.elpuntavui.cat/component/elpunt/article/-/-/576632.html 

Rull: “El programa electoral de Convergència hauria d’incloure l’Estat propi per coherència”

El secretari d’organització de CDC replica a Cospedal que l’autodeterminació no és una tàctica de partit sinó la reivindicació d’un poble que vol la llibertat

Emplaça PP i PSOE a deixar que Catalunya s’expressi lliurement

El secretari d’Organització de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), Josep Rull, ha opinat que la seva formació hauria d’incloure la petició d’un estat propi al programa electoral. El dirigent convergent ha emplaçat PP i PSOE a no situar el debat independentista en “termes de la por” sinó a deixar que els catalans puguin “decidir lliurement el seu futur”.

 El secretari d’organització de CDC, Josep Rull, en una imatge d’arxiu Foto: ANDREU PUIG.

En declaracions a La Xarxa, Rull s’ha mostrat favorable a què el proper programa electoral de CDC inclogui la petició d’un estat propi “per coherència respecte el que vam aprovar el mes de març al congrés de Convergència –que fixava l’horitzó final de la transició nacional en l’Estat propi–, per coherència amb el que va expressar el poble de Catalunya i també amb el que va plantejar el president Mas després de la Diada”.

“Encara no hem pres aquesta decisió, però tot apuntaria a què finalment l’acabem prenent per un tema de coherència”, ha precisat.

Rull ha aprofitat per respondre les acusacions d’electoralisme que la secretària general del PP, Maria Dolores de Cospedal, va llançar ahir al president de la Generalitat, Artur Mas. “Això no és una qüestió de tàctica d’un partit o de diversos partits, sinó que estem davant d’un moviment de fons molt seriós, molt meditat, molt responsable i molt esperançat d’un poble que vol la llibertat”, ha assegurat. “Cospedal no és que no vegi la pilota, és que no veu l’estadi”, ha etzibat.

Segons ell, caldrà fer “pedagogia” i explicar a PSC i PP que “això no va en broma, que és de veritat i que la voluntat d’un poble seriós, responsable, madur i optimista no es pot aturar amb arguments antics”.

En aquest context, ha demanat que el debat “no se situï en termes de la por sinó en un eix democràtic: deixeu un poble decidir lliurement el seu futur”. Així, ha convidat a populars i socialistes a ser responsables i seguir altres exemples, com “el que van fer en el seu moment els canadencs o ara els britànics, que és deixar articular un mecanisme perquè el Quebec, Escòcia o Catalunya es puguin expressar lliurement”.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/576627-rull-el-programa-electoral-de-convergencia-hauria-dincloure-lestat-propi-per-coherencia.html

Rull: «Cospedal no és que no vegi la pilota, és que no veu l’estadi»

El secretari d’organització de CDC replica a la política del PP que la voluntat d’autodeterminació “no és una qüestió tàctica” sinó un “moviment de fons molt seriós”

El secretari d’Organització de CDC, Josep Rull Foto: ACN

El secretari d’organització de Convergència Democràtica de Catalunya, Josep Rull, ha respost les acusacions d’electoralisme que aquest dissabte la secretària general del PP, Maria Dolores de Cospedal, va adreçar a Artur Mas : “Cospedal no és que no vegi la pilota, és que no veu l’estadi”. I ha afegit, “això no és una qüestió de tàctica d’un partit o de diversos partits, sinó que estem davant d’un moviment de fons molt seriós, molt meditat, molt responsable i molt esperançat d’un poble que vol la llibertat”. Rull ha insistit: “si es pensen que això és una maniobra tàctica em sembla que tindrem dificultats i, per tant, nosaltres haurem de fer pedagogia explicant al PSC i al PP que això no va en broma, que és de veritat i que la voluntat d’un poble seriós, responsable, madur i optimista no es pot aturar amb arguments antics”.

En aquesta línia, Josep Rull ha demanat que “aquest debat no se situï en termes de la por sinó en un eix democràtic: deixeu un poble decidir lliurement el seu futur”. El secretari d’Organització de CDC ha convidat a populars i socialistes a seguir altres exemples: “Un govern espanyol responsable i un PSOE responsable hauria de fer el que van fer en el seu moment els canadencs o ara els britànics, que és deixar articular un mecanisme perquè el Quebec, Escòcia o Catalunya es puguin expressar lliurement”.

El dirigent de CDC també ha assegurat aquest diumenge a la xarxa que el proper programa electoral hauria d’incloure la petició d’un Estat propi. Això seria, segons Rull, un exercici de”coherència respecte el que vam aprovar el mes de març al congrés de Convergència -que fixava l’horitzó final de la transició nacional en l’Estat propi-, de coherència amb el que va expressar el poble de Catalunya i també amb el que va plantejar el president Mas després de la Diada”. Rull ha remarcat que aquesta decisió encara no s’ha pres, “però tot apuntaria” que finalment s’acabi prenent.

http://www.naciodigital.cat/noticia/46810/rull/cospedal/vegi/pilota/veu/estadi

SI creu que Rajoy voldrà dilatar les negociacions amb Catalunya per refredar l’ànim independentista

Uriel Bertran avisa Mas que no caigui en el “parany” i insisteix en la necessitat de constituir un govern d’unitat nacional

Assegura que ja hi ha una “majoria absoluta” al Parlament disposada a declarar la independència

ARENYS DE MUNT – ACN

El secretari general de SI, Uriel Bertran, aquest diumenge al 3er Aplec per la Independència d’Arenys de Munt Foto: ACN

El secretari general de Solidaritat Catalana per la Independència (SI), Uriel Bertran, ha pronosticat que el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, voldrà “dilatar” en el temps les reivindicacions catalanes per “refredar” l’auge independentista. Per aquest motiu, ha advertit al president de la Generalitat, Artur Mas, que no caigui en el “parany” i ha insistit en la necessitat de constituir de manera immediata un “govern d’unitat nacional” que porti Catalunya a la independència.

Bertran, que aquest diumenge ha assistit al 3er Aplec per la Independència d’Arenys de Munt, ha opinat que l’estratègia del PP serà la de retardar qualsevol resposta a les peticionsde la Generalitat per “guanyar temps”. Segons ell, Rajoy esperarà així a un “refredament” de l’agitació independentista generada per la multitudinària manifestació de l’Onze deSetembre.

“Rajoy no es comprometrà a res però tampoc rebutjarà categòricament res”, ha augurat.

Per aquest motiu, ha emplaçat el conjunt dels polítics catalans, i l’executiu d’Artur Mas en particular, a “no caure en aquest parany”. Segons ell, cal passar “de les paraules als fets” que és “el que demana el poble”.

El diputat independentista ha reiterat la necessitat d’establir un full de ruta aquesta mateixa tardor per iniciar el procés cap a la proclamació de la independència de Catalunya. Una fita que SI situa per a final del 2014. “Hi ha temps suficient per poder fer-ho”, ha assegurat. Bertran a urgit a iniciar aquest camí perquè “cada dia que passa perdem 60 milions d’euros en l’espoli fiscal”.

El dirigent de SI ha instat CiU a convocar els partits nacionalistes per tal de negociar aquest full de ruta i constituir un “govern d’unitat nacional”. En la seva opinió, això ja és possible després de la manifestació independentistes de la Diada i ha recordat hi van assistir fins a 86 diputats del Parlament. Per Bertran, això suposa que hi ha una “majoria absoluta” a la cambra catalana “disposada a declarar la independència del país”.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/576604-si-creu-que-rajoy-voldra-dilatar-les-negociacions-amb-catalunya-per-refredar-lanim-independentista.html

Rubalcaba vol posar el PSOE contra la independència de Catalunya

Pere Navarro: ‘No a la independència’ · El dirigent del PSC defensa un ‘encaix federal’


El secretari general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, està disposat a moure el partit per obstruir el procés d’independència a Catalunya. Ahir, durant la Festa de la Rosa del PSC a Gavà, adreçant-se al president de la Generalitat, Artur Mas, va dir que, si plantejava la independència, es trobaria amb l’oposició del PSOE. ‘Som oberts al diàleg, però, si volen trencar, ens trobaran a la contra.’

‘Catalunya sortirà de la crisi amb la resta d’Espanya i d’Europa o no en sortirà’, va declarar Rubalcaba. També va trobar paradoxal que el PP i CiU s’oposessin per la qüestió del’independentisme ‘quan fa un any que pacten retallades en educació, sanitat i drets laborals’.

Navarro: ‘No som independentistes

‘No som independentistes. No a la independència!’, va sentenciar el primer secretari del PSC, Pere Navarro, durant la seva intervenció  en la cloenda de la festa. Navarro va defensar un ‘encaix federal de Catalunya i Espanya’ i va dir que el seu partit no volia ‘ni l’espanyolisme ranci de Sánchez Camacho i Rajoy ni el messianisme independentista acomplexat d’Artur Mas’.

‘El federalisme és la unitat des de la llibertat dels pobles que en formen part’, i es va dirigir a Alfredo Pérez Rubalcaba per dir-li que ‘per tal que el federalisme avanci a Catalunya, ha d’avançar també a la resta d’Espanya’.

Navarro va carregar contra el govern català i les retallades, i va dir que en aquests últims dos anys, des que CiU va arribar al govern, ‘Catalunya ha estat el laboratori de la dreta’. També ha defensat que quan el PSC era al govern ‘va aconseguir el millor estatut i el millor finançament’.

‘Volem que la gran majoria de Catalunya aparegui i deixi de ser silenciosa’. Va demanar més polítiques fiscals perquè els rics paguin més i per ajudar les classes mitjanes a sortir de la crisi, i ha retret que el govern faci pagar per dur carmanyola a l’escola i alhora elimini l’impost de successions.

A l’aplec hi van assistir dirigents del sector catalanista del partit, com Marina Geli, Montserrat Tura, Àngel Ros i també Joan Ignasi Elena. Però no s’hi ha vist ni Ernest Maragall ni Joaquin Nadal.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4040723/20120917/rubalcaba-vol-posar-psoe-independencia-catalunya.html

La punxa d’en Jap

PSC: el llarg camí cap a la marginalitat

Els socialistes han deixat de ser una peça clau de la centralitat política catalana i encaren un futur molt complicat


El 17 d’octubre de 1999 el PSC va superar per primera vegada el milió de vots en unes eleccions catalanes i, per primera vegada també, va superar en vot Convergència i Unió. El 47% dels vots i 52 diputats foren un èxit enorme per a Pasqual Maragall, que no en va tenir prou, tanmateix, per a governar. Ho aconseguí quatre anys després, quan s’obrí, paradoxalment, una etapa que ha dut el socialisme català gairebé a la marginalitat política. Sobretot pels seus grans errors.

Quatre anys després d’aquells magnífics resultats, el 16 de novembre de 2003, Pasqual Maragall esdevenia president de la Generalitat però el PSC aconseguia només el 31 % dels vots en les eleccions al Parlament de Catalunya i 42 escons. En la tercera legislatura el PSC havia aconseguit el mateix resultat però CiU amb 69 escons s’havia enfilat fins el 51 per cent del vot. Raimon Obiols n’era aleshores el cap de llista i la principal diferència entre les dues eleccions estava en el pes més que limitat dels altres partits. Al 2003 Esquerra Republicana i Iniciativa per Catalunya sumaven els seus vots per a fer de Maragall el primer polític d’esquerres president de la Generalitat després del franquisme. Era el resultat també d’una política oberta i capaç de bastir complicitats, encarnada pel batlle olímpic.

Passarien dues legislatures i el 28 de novembre de 2010, malgrat tenir el PSC el poder en pràcticament totes les institucions del país, els socialistes, ara encapçalats per José Montilla, van aconseguir en canvi només un vint per cent dels vots i 28 escons. Vint-i-set punts menys i vint-i-quatre escons menys dels que havia obtingut Maragall el 1999 era una autèntica debacle. Debacle que totes les enquestes electorals asseguren que serà més gran encara a la pròxima convocatòria electoral.

Així una enquesta d’El Periódico de juny de 2012 deixava el PSC amb el 18 per cent del vot només i entre 28 i 29 escons. Amb aquests resultats per primer vegada en la història la suma d’ERC i ICV superava en percentatge i escons el PSC. Un canvi majúscul. Canvi que aquesta mateixa setmana han remarcat dues enquestes més. Una de La Razón, molt criticada per les seves inexactituds, deixaria els socialistes amb un esquifit 15 per cent del vot i entre 22 i 25 escons. Una xifra igual d’escons a la que li atorgava Tele5 en una altra enquesta. Cal considerar que Esquerra Republicana el 2003 va superar el setze per cent del vot i va aconseguir 23 escons.

El més preocupant per als socialistes és que ningú no preveu cap comportament electoral per als socialistes catalans que no sigui una altra davallada. I baixar a una xifra al voltant del quinze per cent de l’electorat tindria dues lectures, totes elles dures. La primera seria que en deu anys el PSC hauria perdut exactament la meitat dels seus vots i de forma consistent, no com a conseqüència d’un accident sobtat, simplement l’electorat l’hauria anat abandonat. La segona encara seria pitjor perquè el PSC estaria en risc evident i real de perdre la seva posició com a segona força del parlament de Catalunya, cosa que no havia passat mai des de la restauració de la democràcia.

I el panorama encara és pitjor si es miren la resta de les institucions. Perquè el PSC ha perdut per primer vegada institucions que considerava seves com l’Ajuntament de Barcelona o la Diputació. I va perdre onze escons catalans en les darreres eleccions espanyoles, quedant-se només en catorze, una xifra irrisòria per al que ells estaven acostumats.

Un PSC o dos?

Tot plegat és la conseqüència per una banda de la guerra interna entre els sectors més catalanistes i liberals i els espanyolistes i doctrinaris i per una altra de la incapacitat del PSC d’adaptar-se a la nova centralitat política del Principat, decididament més nacionalista que mai.

La història del PSC es resumeix en el que s’ha vingut a conèixer com ‘les dues ànimes’. L’actual PSC es va fundar el 1978 com la fusió del Partit Socialista de Catalunya-Congrés, el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament i la Federació Catalana del PSOE. Els dos primers eren grups catalanistes d’esquerra en els quals militaven persones com Joan Reventós, Raimon Obiols o Pasqual Maragall, al PSC-Congrès o Josep Pallach al PSC-Reagrupament. La Federació Catalana del PSOE era en aquell moment el grup més petit però el que tenia els contactes internacionals i en definitiva el que s’establiria com a alternativa de poder a l’estat espanyol.

Durant les primeres dècades la relació es va mantenir estable, amb els dirigents procedents dels antics grups catalanistes liderant el partit. Però els grans èxits electorals de Felipe González als anys vuitanta van alterar la percepció del que era el PSC.

L’assalt al poder

El 1994 al congrés de Sitges els ‘obiolistes’ que representaven el PSC catalanista van ser esborrats del mapa pels anomenats ‘capitans’, sobretot militants de la corona metropolitanade Barcelona, sociològicament espanyols i molt durs pel que fa al control i la disciplina interna. Ells van passar a controlar amb mà fèrria el partit però malgrat això curiosament fins l’any 2000 amb la candidatura de José Montilla a la presidència de la Generalitat els ‘capitans’ van preferir posar al capdavant de les llistes electorals o fins i tot del partit a candidats amb un perfil catalanista.

El moment culminant va arribar amb les dues candidatures de Pasqual Maragall a la presidència de la Generalitat. Maragall havia dimitit el 1997 de la batllia de Barcelona, fart de la pressió que el partit volia exercir sobre les seves decisions. Tot i això els ‘capitans’ sabien que només una persona com ell, de perfil catalanista, podria derrotar a CiU. Ho van aconseguir però immediatament van començar a fer-li la vida impossible. Literalment. Ara que manaven volien que fos un dels seus qui en gaudís dels màxims honors. I així és que va arribar José Montilla a la presidència de la Generalitat.

El fet que Montilla obtingués menys vots dels que obtenia Maragall fins i tot a Cornellà podria haver servit d’avís. Però la màquina dels capitans anava a velocitat de creuer, a tanta velocitat com avançaven la pèrdua de vots i l’allunyament de l’electorat. Aquells que havien ocupat el poder el 1994 finalment manaven i ho fèien convençuts de les seves pròpies teories. Especialment aquella que afirmava que els vots els posava el PSOE i el gaudien ‘els senyorets nacionalistes del PSC’.

Reforçant la dependència del PSOE

Així van tensar l’organització al màxim, provocant el cansament i l’abandó de molts militants i van reforçar la seva dependència del PSOE, just en el pitjor moment. Montilla va ser el primer en presentar esmenes al congrés espanyol contra l’estatut de Pasqual Maragall i el comportament dels diputats socialistes catalans a Madrid va començar a ser vist com molt estrany per la majoria de la població.

Tot indica, però, que el PSC no sabrà sortir-se’n del pou on ha caigut. Hi ha noms públicament rellevants que se’n desmarquen de les seves decisions cada vegada amb més contundència. Però el control de l’aparell és enorme i ahir, de la mà d’Alfredro Pérez Rubalcaba i Pere Navarro es va situar per primer vegada no ja en les files de l’ambigüitat nacional sinó en les del nacionalisme espanyol pur i dur. El llenguatge usat aquest cap de setmana en la festa de la Rosa s’acosta més al que va justificar un pacte PP-PSOE al País Basc que no a la tradició catalanista del PSC. I just en el moment en que l’espanyolisme ven menys que mai a Catalunya.

Amb tot plegat, finalment, ningú no pot descartar que l’espai socialista retorni al 1977. Fa mesos que hom especula amb l’aparició d’una Unió Socialista que reivindicaria l’esperit no només nacional sinó també liberal i tolerant que havia fet dels socialistes un partit central en la política catalana. Una Unió Socialista que si li disputés el vot al PSC podria acabar per enfonsar les velles sigles i el projecte dels ‘capitans’

http://www.vilaweb.cat/noticia/4040743/20120917/psc-llarg-cami-marginalitat.html

Ernest Maragall replica a Navarro: ‘Catalunya vol ser lliure i forta’

Segons l’ex-conseller, els catalans mai no permetran que hi hagi un pacte PSC-PP contra l’estat propi.

Les paraules d’avui del primer secretari del PSC, Pere Navarro, del tot contràries a la independència, han tingut una rèplica de l’ex-conseller Ernest Maragall. Si Navarro ha dit, contrapuntant ‘Els Segadors’, que Catalunya ja no era ‘rica i plena’, sinó ‘trista i obra’, Maragall li ha enflocat des del seu compte de Twitter: ‘Catalunya no és trista ni pobra. I ara vol ser, també, lliure i forta. Qui ha estat contra qui tot aquest temps? Qui ens ha dut fins aquí?’

I, responent la pregunta d’una enquesta del Singular Digital, ha asseverat que els catalans no permetrien que el PP i el PSC pactessin a Catalunya contra l’estat propi, com han fet al País Basc per evitar un govern nacionalista basc.

Just avui, en la Festa de la Rosa de Gavà, el secretari general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, acompanyat de Navarro ha dit a Artur Mas que si proposava la independència, es trobaria amb l’oposició del PSOE. ‘Som oberts al diàleg, però si volen trencar, ens trobaran contra.’

http://www.vilaweb.cat/noticia/4040744/20120917/ernest-maragall-replica-navarro-catalunya-vol-lliure-forta.html

D’on ixes tu, Navarro?

És molt preocupant que una persona amb una capacitat d’anàlisi de la realitat més que discutible siga el màxim dirigent del segon partit del país.

El màxim dirigent del PSC, Pere Navarro, ha fet aquesta setmana dues declaracions tan sorprenents que costa d’imaginar que siguen autèntiques. De primer, allò d’inventar-se que els assistents a la manifestació de l’Onze de Setembre no érem independentistes. I ahir a la Festa de la Rosa, que Catalunya estava trista. Trista? En quin món viu aquest home?
És molt preocupant que una persona amb una capacitat d’anàlisi de la realitat més que discutible siga el màxim dirigent del segon partit del país. Trista, Catalunya? Si precisament tothom ha destacat l’alegria i l’optimisme nascuts de la manifestació. I quan dic tothom, vull dir fins i tot els mitjans de comunicació pròxims al seu partit. És que no ha vist ni una imatge per televisió? És que no coneix ningú que haja anat a la manifestació i li l’haja contada? És que no ha vist ni una fotografia de la gent?

No sé si és que el primer secretari del PSC volia fer una facècia que no ha controlat, quan va dir això de la Catalunya ‘trista i pobra’, parafrasejant ‘Els Segadors’. Però si és això que volia fer, se li ha girat en contra. I en tot cas, és un despropòsit. Oimés en un acte en què Rubalcaba ha ordenat al PSC d’enarborar la bandera espanyola per convertir-lo en paladí del’espanyolisme al Principat.

Ja va ben arreglat, el PSC, amb aquesta deriva ultramontana que ha agafat, i amb les frases còmiques del seu primer secretari. Si s’hi esforça tant, potser sí que aconseguirà dedesaparèixer del mapa…

http://www.vilaweb.cat/editorial/4040749/don-ixes-tu-navarro.html 

ENFRONT DE RUBALCABA

“El PSC haurà de triar: O està a favor de l’Estat propi, o se’n va a la trinxera del discurs de la por amb el PP”

Editorial

Alfredo Pérez Rubalcaba va fer ahir el discurs més espanyolista que es recorda a un dirigent del PSOE a Catalunya. El secretari general socialista va deixar clar que el seu partit s’oposarà a la lliure decisió de Catalunya de construir un Estat propi. Ho va fer amb duresa. “Ens tindran enfront!”. Rubalcaba a més no va fer ni cas a la demanda de federalisme que li va fer el primer secretari del PSC, Pere Navarro. Ni tan sols es va dignar a utilitzar la paraula. Està clar que el líder del PSOE està en contacte amb el president espanyol, Mariano Rajoy, en l’estratègia per intentar frenar la reivindicació catalana de llibertat. Tot plegat deixa en una situació complicada el PSC. La direcció del partit hauria de ser conscient del paperot que els reserva el PSOE. L’única manera de frenar al Parlament la constitució de l’Estat propi és formar després de les eleccions catalanes una majoria del PSC amb el PP, com la de Patxi López a Euskadi. És evident que Rubalcaba pensa en això, perquè els dos partits que estaran contra el dret a decidir seguint el seu criteri seran el socialista i el popular. Bé, hi podeu sumar també Ciutadans. El PSC hauria de reaccionar i se li està acabant el temps per fer-ho. Més d’hora que tard haurà de triar. O està a favor de l’Estat propi, o se’n va a la trinxera del discurs de la por amb el PP.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/09/enfront_de_rubalcaba_88652.php

Espanya, setge a La Caixa

La principal entitat financera de l’estat és una peça clau per a la construcció nacional de Catalunya i també un objectiu per Espanya, i més desprès del #11s2012.

La Caixa és  una entitat d’utilitat pública amb l’obligació estatuària i fundacional de servir l’economia catalana i els interessos generals de Catalunya, així, en base als seus estatuts, i altres documents públics, La Caixa ha d’estar al servei del Govern de Catalunya i del seu poble, perquè aquesta era la voluntat dels seus fundadors. Malgrat això, els objectius del’entitat han estat profundament pervertits, primer per la grapejada obscena que va patir l’entitat durant el franquisme, després perquè els seus dirigents han abdicat dels objectiusde l’entitat. La Caixa és un veritable poder econòmic que no pot estar en mans de persones que treballen més per Espanya que pel Govern de Catalunya.

De qui és “La Caixa” i com es governa 

A diferència d’un banc privat que té propietaris i accionistes nominals, i es governa per la junta d’accionistes,  a La Caixa  l’òrgan suprem de govern i de decisió és l’Assemblea General, que fixa les normes i directrius d’actuació i  vetlla  per la integritat del patrimoni, la salvaguarda dels interessos dels dipositants i la consecució dels fins d’utilitat pública de l’Entitat. D’aquí aquell lema publicitari de “La Caixa de tots”.

L’Assemblea General està formada per 160 membres; 58 representants dels impositors, 34 representants de les corporacions locals – Ajuntaments i Consells Comarcals-, 20 representants dels empleats i 48 de les entitats fundacionals i d’interès social.

Els membres de les entitats fundacionals i d’interès social els designa directament  cada entitat. 20 membres són designats per les cinc entitats fundadores, quatre per a cada una: l’Ateneu Barcelonès, l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona i el Foment del Treball Nacional. Els 28 restants són designats per les 28 entitats d’interès social recollides als estatuts.

Fainé un representants dels impositors i president

L’Assemblea General designa els  21 membres del Consell d’Administració, en toquen 8 en  representació dels impositors – 6 dels quals han de ser necessàriament consellers generals d’aquest sector i 2 són de lliure designació, és el cas d’Isidre Fainé i de Salvador Gavarró, president i vicepresident primer- , 4 representants de les corporacions municipals, 3 dels empleats i 6 de les entitats fundadores i d’interès social.

Entitats fundadores i entitats socials

Entre les cinc entitats fundadores(20) i les 28 entitats d’interès social (28) nomenen a l’assemblea general un total de 48 membres i entre aquests 6 representants al consell d’administració.

Els socis de l’Ateneu Barcelonès saben qui posen al capdavant de La Caixa?

Una entitat amb solera i progressista com l’Ateneu Barcelonès té l’heroïcitat de nomenar com a representants seus a l’entitat catalana a persones a les antípodes del seu ideari, ja va ser sorprenent en el sen moment que el franquista Juan Antonio Samaranch aconseguis ser president de La Caixa gràcies a l’elecció com a membre de la junta general de La Caixa a proposta de l’Ateneu, però les sorpreses no s’han aturat com és el cas de haver elegit en els darrers temps com a representant seu a Javier Godó, president del Grup Godó, editor deLa Vanguardia.

Els representants sindicals estan al servei dels seus treballadors?

Els treballadors de La Caixa, mitjançant els seus sindicats nomenen 20 membre a l’assemblea general i 3 membres en el consell d’administració, ells sols no són decisius, però el seu silenci en relació a les participacions preferents, o en fusions i reducció de personal és més que sospitós que no exerceixen un control sobre l’entitat.

Representants del impositors, elecció per sorteig!

Els impositors tenen 58 representants a l’assemblea general, elegits per sorteig i nomenen fins a 8 representants al consell d’administració, 6 entre aquests 58, i casualment 2 delliure elecció, i és per aquesta via que Isidre Fainé arriba a la presidència de “La Caixa.” Sorprèn també el silenci en els consells d’administració dels representants dels impositors, cap retret a las participacions preferents o en els abusos de l’entitat en comissions i execució hipotecaria entre els clients.

“La Caixa” pot decidir perdre la majoria del capital de CaixaBank sense autorització del Govern de Catalunya

Dos terços de l’Assemblea General poden aprovar perdre la majoria del capital de CaixaBank. Diferents acords de la junta general ja han permès a Isidre Faine realitzar disminucions en el capital que controla “La Caixa” a CaixaBank.  En aquests moments el percentatge es situa una mica per sobre del 60%, en els seus inicis s’havien compromès a no baixar del 70%. No contents amb això, van modificar els estatuts per poder decidir amb rapidesa si cal restar per sota del 50% i perdre el control efectiu del banc.

El poder de La Caixa 

Segons consta en la seva memoria d’activitats “La Caixa controla un 12,8% de Repsol, un 5,4% de Telefonica, un 35,3 de Gas Natural, un 23,5 d’Abertis, un 24,1% d’Aigües deBarcelona, un 55,8% de SABA, un 50% de Port Aventura, un 100% de Mediterranea Beach (els futurs terrenys de Barcelona World) i un 20% d’UMR (Hospitals) entre moltes més participacions. Un veritable poder econòmic que no pot estar en mans de persones que treballen  més per Espanya que pel Govern de Catalunya.

http://www.directe.cat/noticia/237628/espanya-setge-a-la-caixa

El mètode Rajoy

El president espanyol menysté amb el seu silenci l’impacte de la Diada i insta el seu nucli dur a promoure la por i les amenaces

La Moncloa es reserva un contraatac més dur en espera que Mas convoqui eleccions

MONTSE OLIVA

Rajoy i Mas escenificaran dijous el xoc de trens definitiu

El mètode Grönholm és una obra de ficció de Jordi Galceran que explora les baixes passions d’un grup de candidats a una feina, capaços d’exterminar psicològicament el contrari per tal d’aconseguir la plaça. En una època en què el treball és un bé escàs, Mariano Rajoy ha posat en marxa el seu particular mètode de desgast per desempallegar-se de la pressió deCatalunya: fer que s’ignori el seu clam i, al mateix temps, anar fent per tal de desacreditar-lo. Una de les claus és dividir-los i que els uns i els altres s’acabin mirant de reüll i es preguntin: “Cap a on anem?” La seva calculada indiferència, el seu silenci amb relació a la manifestació de la Diada i el fet que Artur Mas hagi decidit canalitzar el crit d’independència és una fórmula força assajada durant anys i que li va servir quan Esperanza Aguirre li volia prendre el lideratge. I ara que és al govern, explota al màxim la fórmula de buscar aixopluc a La Moncloa en espera que passi la tempesta. Així s’evita donar explicacions sobre les seves mesures impopulars i les perspectives d’un rescat del BCE.

Intent d’erosió

Darrere del silenci actual, doncs, hi ha un intent d’erosionar l’esperit de l’Onze de Setembre des de la confiança que el gros dels manifestants s’anirà desenganyant. Però que calli no vol dir que es mantingui impassible. De manera més o menys contundent, ha procurat que el nucli dur doni a conèixer quina és la seva posició, que consisteix a intentar desactivar les reivindicacions usant l’estratègia de la por i l’amenaça. La por que una conducta “irresponsable” de Mas porti a un agreujament de la crisi i, en conseqüència, més atur i més sacrificis. La por del buit perquè es diu que un futur estat català està condemnat a l’ostracisme polític i econòmic. La UE no els acceptarà perquè Espanya s’encarregarà de promoure el boicot. Catalunya quedarà en territori de ningú. I, finalment, l’amenaça que l’Estat té mecanismes menys subtils que els de seguir escanyant l’autogovern tallant-li l’aixeta dels diners o retirant-li competències a través d’un degoteig constant de lleis cada cop més centralistes, podria assestar-li un cop mortal i definitiu: la decapitació de l’autogovern. Amb la Constitució a la mà s’insinua que poden convertir els somnis catalans en un terrible malson.

Més virulència

Membres del govern espanyol i del PP ja fa uns dies que voldrien veure sang, que desitgen un escarment públic dels caps visibles de la revolta. Però una altra part els ha fet veure que, en plena eufòria secessionista, una resposta massa visceral només servirà per enrevenxinar-los més i refermar-los en la seva convicció que l’únic camí és el divorci. Precisament, Rajoy sap que quan li ha convingut li ha resultat senzill mobilitzar les tropes civils per atiar la catalanofòbia. Però, de moment, no interessa excitar-los gaire. En part perquè en un context de crisi tan profunda, i atès el malestar per les retallades i les batzegades del PP en la lluita antiterrorista, un altre front de tensió li complicaria més l’existència davant la UE i els mercats.

Això sí, Rajoy deixa que el PP i els líders territorials més bel·ligerants s’esplaïn per no semblar massa tous davant “el desafiament secessionista”. I així La Moncloa pot dosificar els missatges i elevar el to en funció dels moviments de Mas. És evident que Rajoy acabarà contraatacant, però calcula quan li convé més. En tot cas, el temps d’amagar-se se li acaba. Sinó parla abans, dimecres s’enfronta a una pregunta parlamentària de Josep Antoni Duran i Lleida. Algunes fonts albiren una resposta “dura”.

CiU, arrossegada

La tesi és que CiU s’ha vist arrossegada cap a un laberint i l’única sortida que té és la immediata convocatòria electoral. I ho farà quan constati que el PP no està disposat a donar-li oxigen. “Si hi ha eleccions, abandonarem l’escenari institucional i ens situarem en el polític; allà confrontarem”, afirma el PP. Dijous vinent, és possible que Mas surti de La Moncloa amb poc marge de maniobra, perquè Rajoy té clar que qualsevol gest “suposaria cedir al xantatge”. Ni concert econòmic, ni consulta. “No és la Constitució”, diuen. Això serà una batalla llarga, però de manera immediata l’Estat pot atacar Catalunya per allà on creuen que més li dol: la butxaca. Voldrà convertir el rescat que demana la Generalitat en l’arma per obligar-los a afluixar la pressió.

Mas no podrà fer un referèndum perquè hi ha unes normes legals espanyoles que ho impedeixen Alícia Sánchez-Camacho PRESIDENTA DEL PP

No s’entén que amb una mà es demani la independència i amb l’altra es demani ajuda a Espanya  M. Dolores de Cospedal

La divisió portarà a la inacció i a la desaparició de les regions que optin per la secessió   José M. G.-Margallo MINISTRE D’AFERS ESTRANGERS

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/576467-el-metode-rajoy.html

La delegada del govern espanyol evita els periodistes per no parlar de l’estat propi

En un acte en què l’han nomenat sòcia d’honor dels Amics de la Guàrdia Civil Sicoris de Lleida, volien preguntar-li què opina de l’increment del sobiranisme català i no ha volgut fer declaracions

Imma Manso i Llanos de Luna, a la dreta, en l’acte de Lleida / ACN

L’Associació d’Amics de la Guàrdia Civil Sicoris de Lleida ha nomenat aquest diumenge sòcies d’honor la subdelegada del govern espanyol a Lleida, Inma Manso, i la delegada a Catalunya, María de los Llanos de Luna.

L’entitat, que va néixer fa dos anys i té 500 socis, ja ha atorgat aquest títol a tres generals en actiu i a dos més que són a la reserva, encara que, segons el seu president, Jordi Capdevila, qualsevol soci de l’entitat pot arribar a rebre aquesta distinció.

Durant l’acte, Llanos de Luna ha evitat parlar amb els mitjans de comunicació, que li volien preguntar sobre el procés de transició de Catalunya cap a l’estat propi. En tots els actes públics, és una norma no escrita que els càrrecs que hi assisteixen atenguin els mitjans i acceptin preguntes sobre l’acte, però també sobre l’actualitat en general. És poc habitual que s’hi neguin, i sol obeir al fet que no volen respondre determinades preguntes que saben que els faran.

http://www.ara.cat/politica/delegada-govern-espanyol-periodistes-lestat_0_775122673.html

Entrevista a Joan Canadell, secretari general de Cercle Català de Negocis i coautor de “Catalunya, Estat d’Europa”

“La Catalunya independent serà el quart país d’Europa en PIB per càpita”

Joan Canadell, secretari general del Cercle Català de Negocis i coautor del llibre “Catalunya, Estat d’Europa”, afirma que si Catalunya és independent serà el quart país d’Europa en PIB per càpita. Argumenta que Catalunya té moltes similituds amb països com Holanda, Dinamarca o Bèlgica. I està convençut que si aconseguíssim el pacte fiscal no seria suficient per solucionar els problemes que té el país. Segons Canadell, ens faltaria la llibertat de poder generar les polítiques necessàries per desenvolupar el país com cal. Per exemple, amb el corredor mediterrani.

per Alèxia L. Ferret

Quin escenari ens trobaríem amb una Catalunya independent?

En els nostres estudis preveiem una Catalunya situada entre els països capdavanters, si tenim com a referència el PIB per càpita. Ens trobaríem amb un Estat que seria el tercer més exportador en termes relatius. Seria similar als Estats petits d’Europa, com Holanda, Bèlgica o Dinamarca, que en aquests moments funcionen molt bé.

Quin atur tindria Catalunya?

Doncs seria d’un 7%.

És cert que si Catalunya fos independent sortiria de la UE i tindria una prima de risc semblant a la grega?

No, en absolut. Catalunya és la tercera regió més dinàmica d’Europa. Per tant, no els convé de cap manera que en surti, sinó tot al contrari. La tendència de la UE és la d’adoptar països, més que no pas de treure’n. Ara bé, sí que s’haurà de pactar en quines condicions Catalunya estarà dins la Unió Europea. Però seran de tipus burocràtic, com per exemple, quants parlamentaris tindria. I la independència tampoc suposaria l’expulsió de l’euro.

Quines similituds hi hauria entre una Catalunya independent i Holanda?

En termes econòmics, Holanda ocupa el segon lloc del rànquing de la Unió Europea de PIB per càpita, i Catalunya seria la quarta. L’any 2008 Catalunya estava pràcticament al nivell d’Holanda. A nivell d’atur, ells el tenen del 5% i el nostre seria d’un 7%. I pel que fa les exportacions, nosaltres estaríem al tercer lloc amb un 59%, i ells al quart amb un 56%.

El pacte fiscal resoldria els problemes de Catalunya?

No. Podria alleugerir part del problema actual, però el pacte fiscal no aporta una operació matemàtica amb uns resultats, sinó que és una qüestió política. Sempre que hem pactat un nou sistema de finançament amb Espanya, s’ha pensat que era molt bo però amb els anys ens hem adonat que tornava a ser limitat. En els últims 25 anys ens hem mogut amb un dèficit fiscal d’entre el 10 i el 7% del PIB català.

Què ens manca?

La llibertat de poder generar les polítiques necessàries per desenvolupar el país com nosaltres necessitem. Un cas molt clar és el corredor del mediterrani. Espanya no el vol fer, Madrid segueix insistint en el corredor central. Per tant, tot aquest tipus de polítiques si no tenim un Estat no les podrem fer. Però, a més, el pacte fiscal suposa mantenir una part de dèficit fiscal, d’entre els 8 i 10 milions d’euros. Segueixen sent molts diners que deixem de tenir.

Per què creixen més els Estats petits que els grans? 

En un dels últims estudis que hem fet, hem vist que els Estats petits creixen entre un 40% i un 50% més que els Estats grans. Els Estats petits són més flexibles i més adaptables. A més, mantenir un model econòmic que funcioni és molt important.

Hi ha empreses catalanes d’un cert volum econòmic que no són partidàries de separar Catalunya d’Espanya?

Això està canviant. Però evidentment sempre hi ha reticències perquè portem molts anys amb la idea que una Catalunya independent no és viable. I ara ja no és així. És més un temade falta de informació, que no pas perquè vegin que és pitjor.

Les entitats bancàries són les entitats més reticents?

No, no. Jo crec que en el moment oportú també hi donaran suport. Ara, però, tenen por a un possible boicot. Però en el moment que tot es dispari, les grans empreses seran les primeres que els interessarà donar un missatge a favor. Ells segur que no lideraran el procés, però sí que hi donaran suport.

Els empresaris tenen clar que és el millor?

Nosaltres ens movem entre la petita i la mitjana empresa, i et puc assegurar que cada vegada n’hi ha més que ho tenen clar. Jo diria que més de la meitat veuen que una Catalunya independent és millor. I les més grans van canviant, però els costarà una mica més. Aquests processos necessiten informació i temps.

Després de la manifestació de l’11S i de les declaracions d’Artur Mas a Madrid… està més a prop que mai la independència?

I tant. Ara la qüestió és tenir-ho tot preparat per poder-ho fer. Ho hem de fer amb el temps mínim, però el necessari per fer-ho bé. Estem parlant d’un horitzó d’entre uns mesos i algun any. Però no estem parlant de 5 o 10 anys.

De quina manera la podríem proclamar?

De fulls de ruta n’hi ha varis. Però, ara mateix, no ens podem decidir per cap perquè dependrà molt de les polítiques internacionals, del paper que facin els partits polítics, i Espanya… Per tant, tot això s’anirà veient, i en funció de com vagi decidirem.

La independència es podria fer de comú acord amb Espanya?

Sí. Nosaltres tenim més força envers Espanya de la que a vegades ens pensem. De fet, els interessa que la marxa sigui pactada perquè així l’assumpció del deute quedarà a Catalunya. Si nosaltres marxéssim de males maneres amb l’Estat Espanyol, no tindríem l’obligació d’assumir cap part del deute que tenim amb ells. Però si es fa d’una manera pactada i raonada, sí.

 http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/09/_catalunya_independent_seria_el_quart_pais_d_europa_en_pib_per_capita_88632.php

JOSEP MARIA VILA D’ABADAL  ALCALDE DE VIC (UDC) I PRESIDENT DE L’ASSOCIACIÓDE MUNICIPIS PER LA INDEPENDÈNCIA (AMI)

Empenyent per l’estat propi.

ÒSCAR PALAU

El president de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) aquests dies va de bòlit. La transcendència de la marxa de la Diada fa veure més a prop l’objectiu, i ja diu que ajuntaments que se n’havien mig oblidat han trucat aquests dies per demanar l’adhesió. Encara falta que hi entrin les grans ciutats, cosa que donarà més garanties al projecte i, depassada, ressò internacional.

“Mas ara és el president de Catalunya, en majúscules”

“Ha renascut un president líder, però ha demanat temps i n’hi hem de donar”

“No es volen creure el que està passant, es pensen que tenen la Constitució i els jutges”

“Treballarà per l’estat propi perquè és d’aquí. Si no, on anirà a fer política?”

“Si Duran es manifesta clarament per la independència, estaré encantat de deixar el corrent”

La cohesió social la trenca la crisi, no l’independentisme. Un projecte nacional cohesiona, il·lusiona

Josep Maria Vila d’Abadal, alcalde de Vic i president de l’AMI, creu que la Diada ha provocat un punt d’inflexió al país. I segurament al seu partit, Unió.

Retòriques a banda, hi haurà un abans i un després de la Diada?

Segur. La manera de pensar i d’actuar d’empresaris, polítics, la gent… Tothom ho té present. La llavor està sembrada, és com un tsunami que va venint però que en realitat es forma molt abans.

Diu el PP que quatre de cada cinc catalans no hi eren…

(somriu) Si hi anéssim tots seria impossible, però mai hi havia hagut una manifestació tan important. Som la majoria.

Com veu la reacció de Mas?

Ha pres el compromís personal de lideratge a partir de la manifestació, que demanava un nou estat català dins d’Europa, i va agafar aquesta torxa en dir que es feia seves les reivindicacions. Ja no se’n pot escapar, ara és el president de Catalunya en majúscules. Però ha demanat el seu temps i l’hi hem de donar. Ha renascut un president líder.

És que no ho era abans?

Fins ara era el president de CiU i dels que el van votar, però ara ha fet un pas més i ja ho és fins i tot dels que no el van votar, perquè el projecte és per a tothom, els set milions i migde catalans.

El pacte fiscal sembla una reivindicació ja del tot desfasada.

És una de les coses que han canviat, ara es veu només com a pas previ per a l’estat propi, perquè és cert que calen uns mínims, a part de la majoria independentista, perquè sigui possible i viable. Ara és feina del govern.

L’AMI manté el full de ruta?

L’endemà, 28 alcaldes vam refermar que cal continuar treballant per arribar al 60% de la població per tirar endavant una consulta el 2013 amb unes mínimes garanties. El 1931 ja va passar que després d’unes municipals es va proclamar la República.

Però us falten les grans ciutats.

Dimecres els vam fer una crida perquè s’hi apuntessin, perquè justificaria molt el projecte de cara al món.

S’ha renovat l’interès aquests dies per entrar a l’AMI?

S’està accelerant altre cop, sí. Municipis que semblava que ho havien mig oblidat ens han trucat per demanar l’adhesió.

I si s’avancessin les eleccions?

Canviaria tota l’estratègia, però mentrestant cal treballar per un projecte i posar-lo al servei del govern, coordinats amb la resta de moviments, explicant-ho a la premsa internacional…

Com veu la reacció de Madrid?

Madrid no es vol creure el que està passant, s’hi nega i es fa el sord, es pensen que tenen la Constitució i els jutges, i diuen que no és el moment. Aquest cop, però, Catalunya no hi caurà. Espanya ho ignorarà fins al final, però ara és el moment.

El PP ha alertat d’enfrontaments civils dins del país…

No home no! Els enfrontaments els tindríem si no arreglem el problema, davant la frustració actual provocada per les agressions de l’Estat i la crisi que també ha provocat ell.

El PSC sembla que ja accepti el dret a l’autodeterminació…

Un socialista de veritat no el pot negar mai, però no em crec res, diuen que tot això és un error. A més, acaben de depurar els que ho podien entendre una mica… I ara els del sector del PSOE han de fer la feina dels catalanistes?

Duran també s’ha mogut, i ara posa la cohesió social com a última condició per a l’estat propi.

Encara li falta un pas. La cohesió social no la trenca l’independentisme, sinó la crisi. Un projecte nacional cohesiona perquè és il·lusionador. Dimarts va ser alegre, no s’anava contra ningú. Nosaltres no volem que marxi ningú, els volem tots a dins. Això és una manera de buscar la por, els que diuen que cal garantir la cohesió són els que no la volen.

En tot cas, Duran ha fet un pas.

I n’estic content. Haurà d’explicar en el pròxim consell nacional per què li va costar tant anar a la manifestació, però treballarà pel projecte d’estat català perquè és d’aquí. Si no, on anirà a fer política? Me’n felicito, perquè és el que vaig proposar al congrés i es va aprovar, el que UDC ha demanat des de la seva fundació, un estat propi federat, en aquest cas, a Europa, perquè, si no en tens, no pots fer res.

Desintegrarà vostè el corrent intern que lidera dins d’UDC?

Si Duran es manifesta clarament per aconseguir l’estat català dins d’Europa, estaré encantat de deixar el meu corrent i col·laborar-hi estretament. És cert que també vam proposar enfortir més la democràcia interna, però això és el més important que ens separa.

CiU durà l’estat propi al programa en les pròximes eleccions?

CiU és útil, i no la podem trencar perquè UDC no sigui nacionalista. Duran no aguantarà la pressió d’adoptar una posició més espanyolista, de mantenir l’encaix. S’acabarà incorporant al moviment i serà molt útil i necessari. Unió, lògicament, acceptarà la independència.

http://www.elpuntavui.cat/component/elpunt/article/-/-/576565.html

entrevista a Alfons Lopez Tena

Verónica Pizzulli. TN – Todo Noticias. Buenos Aires, Argentina

http://www.youtube.com/watch?v=cJO76NDoEkg&feature=youtu.be

Boi Ruiz defensa que una Catalunya independent tindria una millor sanitat

El conseller de Salut considera que cal seguir fent canvis en el sistema per millorar

Considera que amb un sanitat pròpia no caldria estar “pendents cada mes de la transferència de l’Estat”

ACN

El conseller de Salut, Boi Ruiz, ha defensat aquest diumenge que una Catalunya independent tindria una millor sanitat, que no forçosament seria com l’actual perquè considera que cal fer canvis per millorar-la. “Si gaudíssim de la capacitat de tenir els serveis públics que genera la nostra riquesa tindríem una sanitat millor”, ha afirmat rotundament Ruiz.

De fet, al seu entendre, la secessió d’Espanya no suposaria cap problema en l’àmbit sanitari, sinó tot el contrari, perquè el país disposaria de “caixa pròpia”. D’aquesta manera, se superaria un dels principals obstacles que hi ha ara, que és estar “pendents cada mes si arriba a temps i amb la quantitat suficient la transferència de l’Estat”.


JOAQUIM GAY DE MONTELLÀ  PRESIDENT DE FOMENT DEL TREBALL

“La identificació de país l’ha de decidir la ciutadania”

“Si Catalunya fos independent s’hauria d’evitar que els empresaris d’aquí tinguessin problemes per vendre a la resta de l’Estat”

“Els lands alemanys més rics es queixen que són massa solidaris i ho són la meitat que nosaltres”

LAIA BRUGUERA


El projecte d’una hisenda pròpia s’hauria de consensuar 
amb l’EstatL’atur continua pujant però sense la reforma laboral encara es dispararia més

Foment i Pimec hem de tenir molt clara l’estructura resultant abans de fusionar-nos

La integració seria entre Fepime i Pimec i la casa dels patrons i la seu seria aquí, no hi renunciarem

Hi ha sous que no s’adiuen a les capacitats que es demanen, però ara és el que tenim

Són temps difícils i s’ha d’acceptar una certa reducció de sou o una ampliació d’horaris

Les autopistes s’han de pagar, una altra cosa és que hi ha d’haver alternatives gratuïtes de qualitat

Foment del Treball convocarà el mes que ve el món empresarial per debatre propostes per sortir de la crisi, demanar la complicitat de l’administració i, sobretot, reivindicar el paper del’empresari com a generador de riquesa i llocs de treball. Al president de la patronal des de fa divuit mesos, Joaquim Gay de Montellà, se li gira –encara més– feina.

Mig any després de la reforma laboral, continuen pujant l’atur i el nombre d’ERO. Segueix pensant que els canvis són positius?

L’atur i els ERO pugen, és cert, però si no tinguéssim aquesta regulació, on seríem? Aquesta és la meva pregunta. Estic plenament convençut que, sense la reforma, com a mínim estaríem entre 5 i 10 punts per sobre de l’atur actual perquè no hi hauria alternativa a l’acomiadament. Ara hi ha altres opcions que tothom està aprofitant, no només les empreses sinó també les administracions i els agents socials. La reforma serà molt bona, quan vingui la recuperació, però ara ja està ajudant a conservar llocs de treball. El que passa és que la situació és molt complexa.

La possibilitat de rebaixar els sous és una de les mesures més utilitzades. Tornaran a apujar els sous quan la situació millori o es mantindran baixos perquè l’objectiu del’empresari sempre és guanyar més?

Passarà el mateix de sempre. La gent compromesa i capacitada recuperarà el nivell salarial d’una manera molt més ràpida. Quan el mercat es reactivi, aquests treballadors tornaran al nivell anterior i, si no, marxaran a una altra empresa; aquesta és la bondat de l’economia de mercat.

El problema és que ara és impossible.

Ara és difícil perquè saps que cap altra companyia et farà una oferta. En aquests moments has d’acceptar una certa reducció salarial, una ampliació d’horaris… Són temps difícils i hemde fer tots un esforç.

Però entén que un jove amb dues carreres i un màster se senti decebut i enutjat quan li ofereixen –si té la sort que li proposin una feina– una jornada completa per 900 euros?

És cert que pot ser que en aquests moments de dificultats hi hagi uns salaris que no s’adiguin amb les responsabilitats i les capacitats que es demanen, però ara és el que tenim. Hemde pensar en el moment en què tot es normalitzi. Del que hem de tenir por és de no tenir feina. Els que tenim la sort de tenir-ne hem de cuidar el lloc de treball perquè és el nostre present i futur.

És just que Catalunya, un territori que dóna molt més del que rep, hagi hagut de demanar ajuda?

A Catalunya hem estat durant vuit o deu anys gastant molts recursos. Alguns els hem aplicat bé i d’altres malament. I en aquests moments el deute del govern català és notable i la seva capacitat de generar recursos via impostos és difícil perquè cau l’activitat. Per al govern la situació és complicada i li hem d’agrair que hagi fet un esforç de rigor i seriositat, encara que políticament sigui incòmode. Diguem-ne rescat o accés a fons especials, és la via que tocava. Després el que hem de veure tots plegats és si aquest finançament que tenim ara és l’adequat.

Ho és?

Aquests últims quinze o vint anys no ha estat adequat, ha estat negatiu per a Catalunya i això s’ha de reconèixer. Jo crec que des de l’Estat espanyol es reconeix que Catalunya ha estat infravalorada en la seva capacitat de poder recuperar l’aportació impositiva que fa.

Una altra cosa és que ho vulgui solucionar…

S’han de trobar solucions i crec que una lectura europea hi ajudarà. D’entrada, sembla que la culpa és de les autonomies, però de mica en mica aquest discurs s’està modulant. S’està veient que la culpa no és de totes les autonomies, sinó que en algun cas no tenir concert econòmic suposa un desavantatge molt gran per a determinats territoris o països com el nostre. Si com a empresari vull finançament per al nostre teixit empresarial, també en vull per a l’administració catalana. Si no, jo que sóc part d’aquesta gran empresa pública que es diu Catalunya, també patiré el mal finançament.

Amb vista a una futura revisió, Foment ha posat xifres damunt la taula.

La diferència històrica ha estat d’entre el 8% i el 9% del PIB. Pot no semblar molt, però quan parlem de xifres que es van arrossegant durant una i dues dècades, la diferència comença a ser important. Per fer comparacions europees, a Alemanya hi ha quatre lands coneguts –Baden-Württemberg, Hessen, Baviera i Hamburg– que han reclamat que la seva aportació a l’Estat, a la compensació interterritorial, no se situï per sobre del 2,5%. I ells estan ara al 4%, i ja els sembla que són massa solidaris! I nosaltres estem entre el 8% i el 9%… No té cap sentit. Catalunya no ha de tenir por de defensar el pacte fiscal. Nosaltres l’estem reclamant des de fa mesos de manera ferma, l’abril de l’any passat vam encetar aquesta línia depensament. El que nosaltres entenem és que el nostre govern ha de tenir una millora del que avui considerem pacte fiscal.

Si el president Mas tira endavant el projecte de crear una hisenda pròpia catalana, els empresaris estarien disposats a ingressar-hi els seus impostos?

En aquests moments no sé si és el que veritablement es necessita, perquè comportaria dificultats. A alguns empresaris els semblaria molt bé, però no a tots, sobretot perquè pot generar dubtes sobre si se’ls reconeixerien els pagaments. Això és una línia de treball del govern que pot ser interessant, però seria millor per a nosaltres que estigués concertada en l’àmbit estatal.

Des del punt de vista estrictament econòmic, una Catalunya independent beneficiaria o perjudicaria les empreses d’aquí?

No podríem valorar-ho, encara, però cal tenir en compte que entorn del 60% de les nostres vendes van a la resta de l’Estat. És un punt a considerar. Un altre és la unitat de mercat. El que no voldríem és que generés dificultats a les nostres empreses, o sigui que per vendre a un territori o a un altre tinguéssim més problemes que una empresa de la Manxa o Extremadura. Són punts que hem de valorar molt bé. Ara, Catalunya pot assolir una altra identificació amb l’Estat? És una cosa que ha de decidir la ciutadania i després el Parlament. Com a empresaris continuarem sent allò que vulgui el poble català, com ha estat sempre. La nostra contribució i el nostre compromís es tradueixen en el fet de generar llocs de treball i riquesa a través dels impostos. El compromís d’identificació de país és de la ciutadania.

Vostè que ha estat directiu d’Acesa i Abertis, com veu el moviment No vull pagar?

No és la línia d’actuació, perquè això ho podríem traslladar a qualsevol demanda. Jo també podria preguntar-me per què he de pagar la llum o l’aigua. El problema, si de cas, és el greuge comparatiu dels catalans respecte a altres territoris.

El model està mal plantejat?

La històrica falta de visió del Ministeri de Foment fa que continuem tenint una Espanya invertebrada que té territoris amb autovies fantàstiques, però d’altres com Catalunya s’han quedat amb unes autovies negatives o que no estan a l’altura. Hi ha d’haver alternativa a les autopistes. Jo les prefereixo per seguretat i rapidesa, i pagaré sempre, però entenc que hi hagi gent que vol anar per l’autovia perquè no vol pagar. No pot ser que l’alternativa sigui una autovia que no està desdoblada i que té molt trànsit i perillositat.

En quin punt estan les converses de fusió amb Pimec?

Hem de tenir molt clara l’estructura abans d’assolir un compromís, perquè si no després ens trobarem amb problemes quan desenvolupem el programa. No hi pot haver línies vermelles que després ens facin difícil la integració de totes les organitzacions empresarials. Nosaltres som una confederació, no som com Pimec, que té delegacions. Els nostres territoris i els nostres sectors són absolutament independents. Ara, hem de tenir clar que es fusionen Fepime i Pimec, no Foment i Pimec. Pimec quedaria com un nom i una organització, però ha d’estar integrada dins de Foment, no pot quedar d’una manera independent.

Pimec reclama que primer es reestructurin Foment i Fepime. És una visió diferent de la seva?

Ja estem d’acord que Fepime s’integri amb Pimec i que la resultant sigui Pimec. El que ha de quedar clar és que la resultant seria Foment i Pimec, Foment i Pimec, però la casa dels patrons és aquí, la seu és aquí, la història és aquí i nosaltres no renunciem ni a la història ni a la nostra seu ni als principis ni a la decidida declaració que som la casa de tots els empresaris, els grans, els mitjans i els petits.

 http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/4-economia/18-economia/576545-la-identificacio-de-pais-lha-de-decidir-la-ciutadania.html

SABINO CUADRA  REPRESENTANT D’AMAIUR AL CONGRÉS DELS DIPUTATS

Advocat i membre destacat de LAB, el sindicat nacionalista basc integrat a l’esquerra abertzale, Sabino Cuadra (Amurrio, 1949) va ser el cap de llista d’Amaiur a Navarra en les darreres eleccions al Congrés dels Diputats. Durant un parell de dies ha visitat Catalunya, convidat per la CUP i Gent de Gramenet. Sabino Cuadra es declara un gran admirador del territori català, que visita sovint. De fet, durant la dictadura, va estudiar durant dos anys a Tarragona, a la Universitat Laboral.

“El PP només ofereix un ‹t’ho empasses i punt›”

“Les passes que ha fet el govern estatal sobre el País Basc han estat zero, però és cert que es comencen a crear contradiccions dins el Partit Popular”

“La manifestació de l’11-S que es va fer a Catalunya l’he rebut com una injecció de moral”

“És un plus afegit a l’aposta política que hem fet a Euskal Herria”

SARA MUÑOZ

 Sabino Cuadra, fotografiat divendres a la Rambla de Badalona. Foto: S.M.

Les aportacions del PSE a la decisió d’ETA d’abandonar les armes han estat mínimes o nul·les

Com afronta l’esquerra abertzale les eleccions del 21-O al País Basc?

Ho fem amb il·lusió, perquè veiem que els canvis polítics i estratègics dels darrers anys, apostant per una via nova de solució democràtica, de recerca de sortides al conflicte polític d’Euskal Herria, van prenent cos. Cada elecció guanyem terreny i pensem que el dia 21 EH Bildu obtindrà uns resultats molt bons.

A quin ritme van els flirtejos entre partits amb vista a possibles pactes postelectorals?

De moment no s’està fent cap aposta per caminar en una determinada direcció, sinó que ens importa consolidar l’espai que s’ha obert. Després de les eleccions farem front a l’escenari que es configuri.

Què serà irrenunciable per a EH Bildu?

La nostra aposta és fer passos ferms amb vista a aconseguir llibertats plenes i admetre el dret a la paraula i a la decisió del nostre poble. Però no oblidem la crisi que estem patint i també volem oferir alternatives d’esquerres per sortir-nos-en.

Les eleccions estan convocades un dia després del primer aniversari de l’anunci d’ETA d’abandonament de la lluita armada. En què s’ha avançat durant aquest temps?

Al País Basc, en força coses en l’aspecte polític i social. S’ha guanyat unitat dins l’esquerra abertzale i s’ha vist que aquest és el camí.

Amb la presència d’Amaiur al Congrés dels Diputats s’han fet passes en alguna direcció?

Les passes que ha fet el PP en aquest darrer any, pel que fa al tema Euskal Herria, han estat zero, tot i que és cert que es comencen a crear contradiccions dins del partit.

Parla de la situació dels presos bascos?

Per a nosaltres la situació de la població carcerària basca és molt important. El tema s’ha de tractar des del paràmetre dels drets humans. Han de ser acostats a Euskal H

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s