SECRETARIAT NACIONAL DE L’ANC – COMUNICACIó
Empreses i col·legis professionals fan un pas per la independència
Un 66,8% de les 2.200 empreses de PIMEC, partidàries de l’estat propi · Una quarantena de col·legis professionals subscriuen un manifest de suport a la resolució del parlament
El suport a la independència de Catalunya i a l’exercici del dret d’autodeterminació, com més va, més gran és i amb més naturalitat es manifesta. Ahir la patronal de les petites i mitjanes empreses (PIMEC) i una quarantena de col·legis professionals van fer passes importants en aquest sentit.
Segons una enquesta (pdf) de PIMEC, el 66,8% dels seus empresaris són partidaris de la independència de Catalunya. I els col·legis professionals van subscriure un manifest de suport a la resolució del parlament.
Les dades de l’enquesta de PIMEC també indiquen que un 21,1% dels seus empresaris volen un estat federal, i un 12,1% desitgen continuar com a comunitat autònoma dins l’estat espanyol.
De l’estudi també es desprèn que un 81,5% de les 2.200 empreses que en formen part pensa que una Catalunya independent seria econòmicament viable, i un 82,4% és favorable a la consulta sobre l’autodeterminació aprovada pel parlament.
A la pregunta de si els preocupa un possible boicot dels productes catalans pel mercat espanyol, un 44,3% dels empresaris diu que sí, però poc, un 16,9% que no els preocupa gens, un 25,1% que els preocupa força, i un 13,7%, molt.
Aquestes dades es publiquen pocs dies després de l’estudi fet públic per la Cecot, la patronal catalana de les PIME i dels autònoms, que també va voler escandallar el suport dels seus associats a la independència (íntegre i pdf). Un 53% dels empresaris adscrits a la Cecot és partidari de la independència de Catalunya. Dels entrevistats, uns vuit-cents empresaris, un 44% veu amb incertesa el camí emprès des de la manifestació de l’Onze de Setembre, i prop d’un 30% viu aquests moments amb il·lusió. Contràriament, un 13% hi és contrari, un 11% diu que té por i un 3% que tant li és.
Els col·legis professionals, per l’autodeterminació de Catalunya
Una quarantena de col·legis professionals de Catalunya, entre els quals els d’Economistes, d’Arquitectes, d’Enginyers Industrials, de Metges i de Farmacèutics, han signat un manifest (pdf) de suport a l’autodeterminació de Catalunya. Subscriuen la resolució aprovada el 27 de setembre pel Parlament de Catalunya i propugnen que ‘el poble català pugui decidir lliurement i democràticament el seu futur col·lectiu, com a única via per a garantir el progrés social, el desenvolupament econòmic, l’enfortiment democràtic i el foment de la cultura i de la llengua pròpies’.
Els col·legis signants diuen: ‘Com a representants de professionals del nostre país, volem oferir la nostra voluntat i disponibilitat per a contribuir des de les nostres institucions a consolidar i a impulsar el posicionament del parlament amb totes aquelles aportacions que permetin a Catalunya de dotar-se d’instruments propis per a fer possible un autèntic progrés social, econòmic i cultural.’
La resolució aprovada pel parlament constatava la necessitat de ‘consultar la gent sobre la possibilitat que Catalunya esdevingués un nou estat d’Europa’.
Informació relacionada:
Un 53% dels empresaris de la Cecot, en favor d’un nou estat català
Què diuen els empresaris sobre la independència?
J. Padrós: ‘Posem tot el món professional a disposició d’aquest procés polític’
Entrevista amb el vice-degà del Col·legi de Metges de Barcelona, un dels que s’ha maifestat per l’autodeterminació
Desenes de col·legis professionals de Catalunya han donat suport al procés d’autodeterminació i han subscrit la resolució aprovada per majoria al parlament el mes passat. El Col·legi de Metges de Barcelona n’és un dels més destacats. El vice-degà, Jaume Padrós, comenta en aquesta entrevista els motius que els han portats a fer aquest pas; i que si el procés no es pogués portar a terme, la frustració seria molt gran.
—Per què heu fet aquest pas?
—Els col·legis professionals, que som corporacions de dret públic, ja ho hem fet més vegades. Som representants d’una part molt important de la societat civil que en alguns moments determinats de la història hem pres públicament posició sobre què pertocava fer. Vam procedir d’aquesta manera en l’afer de les infrastructures, de l’estatut, i pensàvem que en un moment transcendent de la història de Catalunya calia fer un pas endavant i no limitar-se a donar suport a la resolució del parlament ,sinó posar a disposició tot el món professional en tot aquest procés.
—Quina transcendència té el procés polític actual?
—Per primera vegada es posa damunt la taula la possibilitat de reconèixer com a subjecte de dret el poble de Catalunya perquè pugui decidir el seu futur. I entenem que, des del punt de vista d’infrastructures i de serveis, el país necessita dotar-se d’instruments no tan sols de govern, sinó també econòmics, que li permetin de gestionar els propis recursos. Perquè ja s’ha vist que en època de crisi la situació d’ofec econòmic del país, també afecta els nostres professionals i els ciutadans.
—Arribats en aquest punt, creieu que una Catalunya independent milloraria econòmicaMENT?
—No és PAS això que demanem, sinó que hom demani als ciutadans què volen. No anem més enllà, perquè en el nostre col·lectiu hi ha gent que pensa de tot. Si hi ha una certa unanimitat és de demanar a la gent què vol, de quina manera es vol organitzar i com vol gestionar els recursos. I em sembla que això és democràtic, i és el que nosaltres defensem.
—Hi ha veus polítiques, i algun gran empresari, que dibuixen un panorama negatiu en una Catalunya independent. Què en penseu?
—Som absolutament contraris aquest discurs. Som partidaris de consultar i de preguntar a la gent. No crec que això hagi de ser dolent. La situació que tenim ara sí que és dolenta, i sense cap mena d’indici que la cosa hagi de canviar.
—Si el procés no es duia a terme, què podria passar?
—Seria una gran frustració i una vulneració dels principis bàsics de la llibertat i de la democràcia. No demanem res més sinó donar suport al que van decidir els representants del poble.
Es constitueix “Pastissers per la independència”
Un grup de pastissers de Lleida constitueixen la sectorial “Pastissers per la independència”
Coincidint en una de les demostracions que el Gremi de pastisseria de Lleida ofereix als seus agremiats, el passat 24 d’octubre a Lleida, es va constituir la sectorial de l’Assemblea Nacional Catalana “Pastissers per la independència”. Un total de 15 agremiats es van oferir per poder formar la sectorial.
El món econòmic del país vol la independència
No és solament l’enquesta que PIMEC ha fet entre els seus associats, petita i mitjana empresa de Catalunya, que demana sense complexos el camí de l’estat propi, han estat també els col·legis professionals, i una bona parts dels economistes del país, que veuen plenament viabilitat a una Catalunya independent. En definitiva, els sectors econòmics productius més dinàmics del país ho tenen clar i estan al costat dels partits que van aprovar al Parlament de Catalunya una resolució per l’exercici del dret a decidir.
Tant sols els grans lobbys del poder econòmic, les entitats financeres i aquells empresaris que viuen del Butlletí Oficial de l’Estat, es mostren reticents i contraris de l’Estat propi, o resten en silenci i aspiren en la intimitat a que torni el temps de “la puta i la Ramoneta.” Aquests, avui ja formen part dels extrems de la societat catalana, es troben fora de la centralitat política, i veuen amb preocupació un fet singular: mai un país que aspira a ser independent ha comptat amb tant suport de la societat civil.
El proper 25N se celebraran a Catalunya les eleccions més importants de la democràcia, unes eleccions clarament plebiscitàries, amb un clar contingut definit, ningú podrà dir que sigui quin sigui el resultat el poble no haurà parlat, les eleccions tindran clarament un valor clau, si els partits unionistes tenen un millor resultat de l’actual caldrà reconèixer que el camí cap a l’estat propi haurà fracassat, ara bé, si els partits que van aprovar l’exercici del dret a decidir superen la barrera dels 2/3 del Parlament, és a dir superar els 90 escons, el camí no és pot aturar, no té aturador i els líders polítics elegits no tindran cap excusa per fracassar.
Ho va dir el mestre Puyal, “President té tot un poble al darrere.” I la va encertar, tot un poble està al costat del camí cap a l’estat propi, la centralitat política s’ha omplert d’independentisme, i ara no podem fallar. Els ciutadans estaran al costat del seu poble, ara els líders que surtin de les properes eleccions han d’estat al servei d’aquest país, i és millor unes eleccions amb un resultat de 100 diputats per la independència, que no pas una majoria absoluta. Ara toca unitat per damunt de protagonismes partidistes, Europa ens mira, l’economia catalana ha parlat i ha donat suport a l’esperit del #11s2012, i el #25N ha d’ésser un gran dia per aquest país.
http://www.directe.cat/editorial/249850/el-mon-economic-del-pais-vol-la-independencia
Gent de la Terra vol cent escons a favor de la consulta
La campanya ‘100 Diputats Independència’ considera que amb aquest nombre “es legitima qualsevol iniciativa sobiranista”
Jordi Palmer | Actualitzat el 25/10/2012 a les 17:32h
La gran manifestació de l’Onze de Setembre va convocar un milio i mig de catalans per la independència Foto: Jordi Borràs
Un centenar de diputats al Parlament de Catalunya legitimarien sobradament qualsevol acció de caire sobiranista. Aquesta és la idea que defensa l’entitat Gent de la Terra per posar engegar la campanya ‘100 Diputats Independència’, que es presentarà oficialment dimarts vinent, 30 d’octubre. Enric Fontanals, coordinador de Gent de la Terra considera que la campanya té un doble objectiu, el primer serà “donar molta importància al Parlament, que creiem que té poca visibilitat”, i el segon, “el d’impulsar la possibilitat de sumar 100 diputats per la independència”.
Tot i que les enquestes sobre les eleccions al Parlament del 25 de novembre donen actualment al voltant de 90 diputats al bloc favorable a la celebració d’un referèndum (CiU, ERC, ICV, SI i CUP), Fontanals considera que “la xifra de 100 diputats, és a dir, les tres quartes parts del Parlament”, servirien per “legitimar qualsevol iniciativa”.
La campanya, que demanarà el vot per a les formacions polítiques que van donar suport al Parlament a fer una consulta sobre l’Estat Propi -CiU, ERC, ICV i SI- més l’extraparlamentària CUP es desenvoluparà “seguint l’esquema de la consulta sobiranista a Barcelona”, amb presència al carrer, amb parades informatives i promocionals i actes públics, a més de promoció a les xarxes socials. Gent de la Terra és l’entitat que cada any organitza la Mostra d’Entitats dels Països Catalans cada Onze de Setembre a l’Arc del Triomf de Barcelona.
http://www.naciodigital.cat/noticia/48158/gent/terra/vol/cent/escons/favor/consulta
Un “lobby” a Catalunya Nord per ajudar la independència
“Les Amis de la Catalogne-Els Amics de Catalunya” agrupa empresaris, advocats, polítics i societat civil
Al capdavant hi ha l’advocat Pere Becque antic batlle de Banyuls de la Marenda proper a l’ANC
25/10/12 02:00 – PERPINYÀ – ALEIX RENYÉ
L’actor Sergi Lopez i Jean Paul Alduy entre els assistents a la constitució dels Amis de la Catalogne Foto: J.M.ARTOZOUL.
“Entre la població de la Catalunya Nord hi ha molt poca informació del què està passant a la Catalunya autònoma” explica Pere Becque, advocat, antic batlle de Banyuls de la Marenda i dirigent a la Usap. Per aquest motiu Becque, implicat des de l’inici amb l’ANC, ha impulsat la creació de l’associació “Les Amis de la Catalogne-Els Amics de Catalunya” conjuntament amb els empresaris Raymond Brunet i Fabien Cantagrill i l’advocat Mateu Pons-Serradell.
Aquest lobby nord-català explicarà a la població i als centres de decisió de l’estat francès “les raons econòmiques de la situació catalana actual i el procés institucional al que s’encamina Catalunya”. De la mateixa manera, aquesta associació vol ser un cercle de reflexió sobre “quin paper podem jugar i com podem ajudar des de la Catalunya Nord” al procés sobiranista. En una primera reunió a la sala de reunions de l’estadi Aimée Giral de Perpinyà s’hi han convidat a tots els alcaldes nord-catalans, associacions culturals, empresaris i polítics de totes tendències, catalanistes o no. Entre els assistents hi havia l’actor Sergi Lopez i el senador i president de l’Aglomeració Perpinyà Mediterrània Jean Paul Alduy. Becque aclareix, tanmateix que “cap lloc de responsabilitat de l’associació no podrà ser ocupat per un càrrec polític”. La Catalunya Nord seria el territori de l’estat francès més proper d’una futura Catalunya independent i “Les Amis de la Catalogne-Els Amics de Catalunya” consideren que cal “preparar-se econòmicament per mantenir i ampliar lligams, i treballar de manera que la nova situació geopolítica també ens beneficii als catalans del nord”.
El Correllengua reivindicarà a Perpinyà l’ensenyament del català
Coincidint amb els actes de commemoració del 353è aniversari del Tractat dels Pirineus
Cartell anunciant els actes del Correllengua
El proper 10 de novembre, la capital nord-catalana aplegarà, un anys més, els actes de cloenda del Correllengua 2012 per reivindicar la llengua catalana com a és l’eix vertebrador dels Països Catalans, el patrimoni d’un poble que s’estén de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, i que continua exigint el ple reconeixement de la seva identitat lingüística i nacional.
Tot i que l’edició d’enguany, la flama de la llengua viatja sota el lema “Llengua, Cultura i Llibertat” i se centra en la figura de Lluís Maria Xirinacs, els actes de Perpinyà se centraran en reivindicar l’ensenyament del català, per l’ofensiva francesa i espanyola que s’ha generat al llarg d’aquest arreu de la nació contra l’ensenyament en la nostra llengua.
Pel que fa al nord de l’Albera, l’Associació per l’Ensenyament en català (APLEC) remarca que l’ensenyament del català es troba en una situació fràgil en la mesura que la Generalitat de Catalunya va interrompre aqueix estiu el seu suport a l’ensenyament del català a Catalunya Nord, “on l’Éducation Nationale no dóna els mitjans de respondre a la demanda de les famílies i no assumeix la seua competència”.
353 anys de resistència
Coincidint amb la cloenda dels actes del Correllengua, es commemora el 7 de novembre, data que es va signar el Tractat dels Pirineus el 1659, un tractat que va marcar el trossejament del territori.
D’ençà de l’any 2009, la marxa que es realitza pels carrers de Perpinyà està encapçalada per la pancarta sote el lema “Esborrem el Tractat dels Pirineus”
16 anys del Correllengua
La Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL) que organitza el Correllengua va nèixer el 23 d’abril de 1996, durant la diada de Sant Jordi, impulsada per la societat civil, amb la ferma voluntat d’articular una organització autocentrada i arrelada al territori, amb un objectiu clar: el treball per l’assoliment de la plena normalització lingüística, cultural i nacional.
L’Aplec del Puig, ‘per un referent polític unitari independentista al País Valencià’
Es farà el darrer diumenge d’octubre, com cada any · Hi participen el PSAN, MDT, ERPV i SI
L’Aplec del Puig d’enguany es proposa de ‘continuar treballant per un referent polític unitari independentista al País Valencià, per la unitat d’uns Països Catalans independents, al servei de les classes populars’. I es farà, com és tradició, el darrer diumenge d’octubre, al cim de la Patà.
Fa cinquanta-tres anys que l’organitza el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), però enguany hi ha convidades les formacions de la iniciativa ‘Nosaltres, els fusterians’: Moviment de Defensa de la Terra (MDT), Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV), Joventuts d’Esquerra Republicana del País Valencià (JERPV) i Solidaritat per la Independència (SI).
En la conferència de premsa d’ahir per a anunciar l’aplec els organitzadors van manifestar que el seu objectiu era de ‘difondre el pensament fusterià, base de totes les formacions convocants’: ‘Compartim el marc nacional dels Països Catalans com a àmbit d’activitat política i l’objectiu de la independència per al conjunt de la nació catalana.’
Afirmen també que ‘cal avançar en la construcció d’un referent polític unitari al País Valencià, basat en l’alliberament social i nacional, perquè el poble treballador valencià no es trobi fora, políticament, del seu àmbit natural de pertinença i assumeixi també l’objectiu de la independència, com es fa al Principat de Catalunya’.
Homenatge a Al Tall i a Francesc Candela
A l’Aplec d’enguany, que serà presentat per l’escriptora Núria Cadenes, hi intervindran el cap de llista de SI a les eleccions al Parlament de Catalunya, Alfons López Tena; Antoni Infante (MDT); Agustí Cerdà (ERPV); Anna Oliver (SI) i Josep Guia (PSAN).
A més, es retrà homenatge a Al Tall, que fa pocs dies va anunciar que es dissolia, i a Francesc Candela, advocat de Gandia i membre del PSAN, mort el dia 13 de setembre. A la sobretaula, es llegiran textos polítics de Joan Fuster.
Investigats tres consistoris lleidatans perquè no hi oneja l’espanyola
La Subdelegació del govern espanyol a Lleida obre expedient a Balaguer, Lleida i Alcarràs
Façana de l’Ajuntament de Balaguer. Foto: Ajuntament de Balaguer
L’aparell de l’Estat espanyol ha decidit investigar tres ajuntaments de la demarcació de Lleida pel seu sobiranisme. Concretament la Subdelegació del govern central a les terres de ponent ha obert expedient d’investigació als consistoris de Balaguer, Lleida i Alcarràs perquè o bé no hi oneja la bandera espanyola o bé perquè han aprovat mocions sobiranistes.
Segons informa el diari Segre, la subdelegació del govern consultarà ara l’advocacia de l’Estat si aquestes mocions, com declarar-se territori català lliure, s’ajusten a la legalitat i quines mesures judicials es poden emprendre per obligar a hissar la bandera espanyola.
L’encarregat de denunciar la situació ha estat el regidor del Partit Popular a l’Ajuntament de Balaguer, Joan Maria Molins. L’edil popular va presentar una denúncia davant la subdelegació espanyola instant a què ordenés a l’Ajuntament de Balaguer a tornar a penjar la bandera espanyola al consistori.
Mas: ‘Ja som en el terreny desconegut’
El president de la Generalitat i candidat de CiU diu en una entrevista a 8tv que no està espantat ni té por d’espantar-se
El president de la Generalitat i candidat de CiU, Artur Mas, ha afirmat que ‘ja som en el terreny desconegut’ que havia anunciat fa uns mesos, en una entrevista aquest vespre a 8tv. Mas ha afirmat que no està espantat i que no té por d’espantar-se pel procés que ha iniciat cap a l’estat propi per Catalunya.
‘En aquest camí, el meu paper no és de salvador de la pàtria, sinó de servei’, ha dit Mas. ‘Em veig com un instrument per fer aquest camí. Em sento acompanyat per una majoria social que empeny cap als objectius de la sobirania, l’estat propi i el dret de decidir.’ I més tard ha afegit: ‘Jo no sóc un Moisès que porta a la terra promesa. Si em toca liderar-ho ho faré, hi estic compromès, i quan acabi marxaré.’
‘Si vaig decidir convocar les eleccions és perquè hem de tenir la garantia que la veu de la manifestació de l’Onze de Setembre s’expressa a les urnes.’
Respecte a la versió que va explicar Rajoy de la seva reunió sobre el pacte fiscal, Mas ha insistit que ‘va ser cordial’, però que ‘la negativa del govern espanyol va ser absoluta’. Mas ha dit que no ha rebut cap trucada del govern de Rajoy malgrat que ara des de Madrid es fan apel·lacions públiques al diàleg.
Mas ha criticat el vocabulari que s’està fent servir des de Madrid i ha destacat l’exemplaritat del diàleg entre britànics i escocesos per convocar un referèndum. Mas ha dit que no es pot parlar de ‘ruptura’: ‘S’han trencat les fronteres i els aranzels. Fer cas a la majoria de la població no és cap ruptura.’ I ha afegit: ‘No amenacem, no insultem ni trenquem. Volem un nou començament com a país. No volem el camí de la confrontació.’
Full de ruta de la consulta
Preguntat per quin serà el procés, ha dit: ‘Primer demanarem al govern espanyol poder convocar un referèndum. Si no ens deixen, amb una llei pròpia de consultes que tindrem llesta en els primers mesos de la nova legislatura. Si tampoc ens permeten això, acudirem a les instàncies europees per explicar que volem fer un procés netament democràtic per decidir el nostre futur.’
Sobre el caràcter transcendental de les eleccions del 25 de novembre, Mas ha dit que ell no és ningú per dir amb quin esperit ha d’anar la gent a votar. I afegeix: ‘El 25 de novembre la gent ha de votar decidint lliurement. Som en un moment trascendent, això es palpa, molta gent n’és conscient. La gent haurà de confirmar amb el seu vot si vol entrar en un procés d’aquesta magnitud, entre la il·lusió i la complexitat’.
‘Passades les eleccions, els partits del dret de decidir haurem d’acordar la manera d’actuar. No tinc totes les respostes.’
‘Nosaltres hem d parlar amb els altres, i ells amb nosaltres. Molta part del procés tindrà lloc a l’escena europea i mundial: fem-ho bé. Europa ens demanarà que en parlem amb el govern espanyol. Hem d’anar a Europa i al món fent valer la força de la democràcia.’
‘La imatge d’un primer ministre britànic anant a la seu del govern escocès anunciant junts la data i la pregunta. Això és democràcia. I Catalunya va tenir el primer parlament d’Europa, portem la democràcia a l’ADN.’
‘Ens poden donar l’esquena i intueixo que serà així, però ens cal provar-ho. A parlar sempre hi aniré. L’actitud de diàleg no es pot perdre mai. El 25 de novembre no és l’últim cop que es vota. Hi haurà la consulta. La última decisió la té el poble d Catalunya. La voluntat directa expressada a les urnes no es pot substituir. Rajoy tan sols li queda l’opció de fer de Cameron.’
‘El gran tema és si els catalans podran respondre una pregunta com sí que faran els escocesos. Si podem respondre, Espanya podrà ser al món no tan sols per la crisi, sinó com a referent de la democràcia.’
‘Cal deixar clar que hi ha una majoria sòlida i suficient a favor d’aquest estat propi. El meu paper no és tan important. La decisió final la tindrà la gent. El que tingui recança podrà dir que no. La decisió final no la prendré jo, ni el govern, ni el parlament. La prendrà el poble de Catalunya.’
Les pors i les pressions del poder econòmic
‘Ja he sentit dir més d’una vegada que alguns em vindran a dir el dia 26 de novembre que m’estigui quiet i aturi el procés. Però creuen que jo hauria iniciat aquest procés si estigués pendent de les opinions de determinats senyors? Si alguns empresaris em poguessin aturar, ja m’haurien aturat.’
‘Podria haver esgotat el mandat amb l’excusa de l’estabilitat. Convoco els catalans perquè votin ells, no les corts espanyoles.’
‘Procuro tenir en compte els interessos del país en el seu conjunt. Si em poguessin aturar ja ho haurien fet. De moment només he trobat respecte. Tothom és conscient que s’està desvetllant una gran il·lusió, fins i tot entre molts que tenen dubtes i pors.’
‘Jo intento compartir la il.lusió del poble de Catalunya. En aquest procés anem agafats de la mà.’
‘S’intenta que qualli la por a Catalunya. És immoral, com fer servir les pensions, que es paguen amb el treball d’ara. Pot arribar a passar que a Catalunya les pensions siguin més altes, perquè treballa més gent i els salaris són més alts.’
Sobre els avions militars que fan vols intimidatoris a Catalunya: ‘Hi ha coses que ja no són plantejables. Els valors democràtics a l’estat estan solidificats, Espanya és a la UE i a l’OTAN.’
‘Som aquí perquè els 30 anys després de col·laboració lleial no han resultat en un estat respectuós. Si no fem res, ens anirem fonent.’
L’austeritat i la gestió de dos anys de mandat
‘Els farmacèutics tanquen perquè la Generalitat té problemes importants de tresoreria. I quan anem a buscar diners, els mercats estan tancats per nosaltres. Només podem recórrer a l’estat en aquest moment. Fem el possible i l’impossible per a pagar puntualment, i la gent implicada ho sap. Si no paguem abans és perquè no podem, no perquè no vulguem.’
‘Tenim molts problemes: desocupació elevada i pobresa gran. Però el fracàs escolar s’està reduint, i el sector exterior creix.’
‘A mi no em sentiran dir que no hi haurà més retallades. Qui ho digui enganya.’
‘Hem aconseguit reduir els dèficits públics. Qualsevol que governi a Catalunya ho haurà de fer, perquè no tenim poder per canviar-ho. Tampoc no l’ha tingut algú com el president francès, François Hollande, que volia equilibrar amb polítiques de creixement, i acaba de fer la retallada més gran de la història de França.’
‘Podem criticar que l’austeritat és descompensada. Però la pregunta és si ho podem canviar.’
‘Les privatitzacions les intentem perquè obtenir ingressos i reduir el dèficit per què no calgui retallar altres coses. Volem vendre patrimoni de la Generalitat, hem retallat el salari dels funcionaris, i tot el que hem pogut per no afectar el benestar.’
‘La gent necessita que se li digui la veritat. No explicaré les coses de manera diferent de com són. Prefereixo vendre una empresa pública com una autopista que retallar la sanitat o l’ensenyament. Vivim en una economia de guerra.’
‘En aquest moment no tenim cap facilitat per gestionar el govern. Tot és complicadíssim. El govern espanyol centrifuga l’austeritat cap a les comunitats autònomes, que bàsicament gestionen salut, ensenyament i serveis socials. Si no complim no ens obren l’aixeta dels diners. Si seguim fent el que fem, tornarem a tenir flors i fruits.’
http://www.vilaweb.cat/noticia/4050396/20121025/mas-som-terreny-desconegut.html
“Hem de carregar-nos de raons davant d’Europa”: Artur Mas en 10 frases
El president de la Generalitat assegura, en una entrevista a 8TV, que no se sent “un salvador” de la pàtria i que s’està eixamplant la majoria cap a l’estat propi
ARA Barcelona | Actualitzada el 25/10/2012 23:23
Artur Mas en un moment de l’entrevista
El president de la Generaitat, Artur Mas, ha concedit, aquest dijous al vespre, una entrevista a 8TV, en què ha parlat del procés que viu Catalunya, del seu paper polític i dels comicis del 25 de novembre. Aquestes han estat
deu de les seves frases més destacades:
- “Hem de carregar-nos de raons davant d’Europa”
“Que vegin que hem esgotat totes les vies” de diàleg amb l’estat per tal d’organitzar la consulta d’autodeterminació
“Catalunya ha entrat en un terreny desconegut en què ja han explotat algunes mines”
“No em sento un salvador de la pàtria”
“M’he jugat tota la meva carrera política”, sobre el seu paper en el procés
“Ara cal traslladar aquest clam [de l’Onze de Setembre] a les urnes”
“Mai s’ha dit que farem una consulta il·legal”
“Ells parlen de ruptura, i no hem de caure en aquests marcs mentals”
“És immoral que estiguin fent servir l’estratègia de la por”
“No és precisament a causa de les opinions” que pugui tenir l’alt empresariat sobre l’estat propi que s’ha posat en aquest procés
http://www.ara.cat/politica/Artur-Mas-10-frases_0_798520328.html
Internacionalitzar
JOSEP M. FONALLERAS
Aquesta ha estat la crítica que ha rebut Maria Badia per la carta a Reding
Una de les crítiques més ferotges i més injustes contra el projecte sobiranista de Mas és la que identifica allò que en diuen la “internacionalització del conflicte” amb les tàctiques que, en el seu moment, va fer servir ETA. Per dir-ho curt: traspassar el problema a un àmbit superior al de l’estat on es genera. D’aquesta manera, fent veure que sota la mateixa expressió s’amaga un desig similar, comparaven Mas i ETA, amb una innoble maniobra que, entre moltes altres coses, no és fidel a la realitat.
Però anem a la internacionalització. Aquesta ha estat també la crítica que ha rebut Maria Badia en signar la carta adreçada a Viviane Reding en la qual demanava aixopluc comunitari contra l’escalada de declaracions, amenaces o fanfarronades formulades, entre d’altres, per tot un vicepresident del Parlament europeu. Badia ha escrit: “Se m’ha dit que no havia d’internacionalitzar el conflicte.” Qui l’hi ha dit? L’hi han dit de tal manera que ha hagut de presentar la dimissió? No és cert, com afirma ella mateixa, que “en lloc de preocupar-nos i condemnar les amenaces fetes contra Catalunya es condemna els signants d’una carta que justament demanen més diàleg i menys visceralitat”? Més enllà de les reaccions furibundes dels mitjans adversos a la independència o dels alts dirigents del PP que han exigit als eurodiputats catalans signants de la carta que demanin perdó a l’Exèrcit espanyol, no hi ha en aquesta reflexió personal de Badia un retret a la seva pròpia organització? I diu ella mateixa: “Hem de ser prudents perquè tot és molt fràgil, però la prudència no ens ha de deixar muts.”
La carta ha estat llegida com una ofensa quan, en realitat, és un modest, civilitzat i ordenat mecanisme de defensa, que és el mínim que es pot demanar a uns representants del poble escollits democràticament. Mentrestant, Aznar parla de la “disgregació de Catalunya com a societat, com a cultura i com a tradició”, si la secessió triomfés. No és això una ofensa, ara sí, a la intel·ligència, un al·legat contra la convivència, una expressió fidel al capteniment mental que el feixisme va enfornar en el cervell de la dreta espanyola?
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/587653-internacionalitzar.html
‘Ja n’hi ha prou de callar’, diu Romeva després de l’ofensiva entrevista a Onda Cero
El periodista Carlos Herrera el va sotmetre a una entrevista plena de desqualificacions per la carta contra les amenaces militars
‘Hi ha qui pensa que davant de segons qui, o què, millor no parlar. Potser ja n’hi ha prou que sempre siguem els mateixos els qui callem’, ha dit l’eurodiputat d’ICV, Raül Romeva, al seu Twitter. En el seu bloc de +VilaWeb, Romeva ha ratificat les declaracions que va fer ahir al programa ‘Herrera en la onda’, d’Onda Cero, on el periodista Carlos Herrera el va sotmetre a una entrevista ofensiva sobre la carta dels eurodiputats a la UE contra les amenaces militars a Catalunya.
Després de l’entrevista, Romeva va advertir de la gran quantitat de comentaris ofensius i insultants que va rebre a Twitter. ‘S’ha generat un seguit de reaccions a la xarxa (Twitter) que van des de la reprovació al suport. En aquest sentit, he de dir que em fascina la quantitat i varietat d’insults, despropòsits, falta d’educació i altres derivats que caben en 140 caràcters. A aquestes alçades no em sorprèn, és clara, en tot cas em ratifica en la necessitat que estiguem amatents i que mantinguem la sang freda, sense caure en provocacions gratuïtes’, ha dit Romeva.
Aquest és l’àudio de l’entrevista:
Un tractament humiliant
L’observatori dels mitjans Mèdia.cat s’ha fet ressò de l’entrevista, que qualifica d’humiliant. I fa aquestes consideracions: ‘Els mitjans de comunicació han de mantenir aquest debat dins els límits del respecte i més si l’interlocutor és algú electe per voluntat popular i la seva acció ha estat realitzada conjuntament per legisladors de quatre dels cinc partits catalans amb representació europea. I això és el que no va fer Carlos Herrera ahir mentre entrevistava l’eurodiputat d’ICV Raül Romeva. Ja des de l’inici de la conversa Herrera es mostra molt dur amb Romeva i la primera pregunta que li etziba li diu directament “quins indicis té vostè que l’exèrcit espanyol està preparant una invasió de Catalunya?” –el que mai ha dit Romeva, qui s’ha limitat a informar a la Comissió Europea de la creixent pujada de to de les declaracions contra el procés sobiranista.- Però la conversa encara puja de to i Herrera arriba a preguntar a Romeva “si parla seriosament o fa un acudit” i l’anomena “espantadís” i “paranoic”, fa broma de si els catalans “estan tancats en búnquers esperant la invasió” i, fins i tot, mentre parla Romeva, es poden sentir algun riure de fons’.
Els límits i les formes
Ell té el mandat dels ciutadans que li van donar el vot i és davant d’ells que ha de respondre. Impecable.
Vicent Partal
Raül Romeva va ser entrevistat l’altre dia per una cadena de ràdio que es diu Onda Cero. Va aguantar un lamentable espectacle que anava molt més enllà del dret periodístic de ser incisiu. Allò sobrepassava els límits de l’educació fins i tot, encara que no podem passar per alt que l’actitud d’aquells periodistes era molt representativa, el reflex d’una Espanya desconcertada que encara es creu superior.
Jo no ho sé, si hauria aguantat tant com va aguantar Romeva. Però, en la seua actitud, reconec el bo i millor de tot això que l’ha convertit en un dels referents polítics més apreciats del país, més enllà de les adscripcions partidistes. Romeva en cap moment de l’entrevista no posa al davant la seua condició de diputat o de polític per treure’n un profit. Però, en canvi, quan els entrevistadors travessen la línia vermella, aleshores sí que fa lluir el que en definitiva el justifica a ell i qualsevol càrrec electe: els votants. És quan Romeva diu ‘jo tinc el meu mandat, i responc a les inquietuds de la gent que m’ha elegit’.
Exactament. Ell té el mandat dels ciutadans que li van donar el vot i és davant d’ells que ha de respondre. Impecable. I si l’entrevistador pretén burlar-se d’ell ha de saber que es burla dels votants que l’han portat on és. En política no pots oblidar que, si ets res, és perquè hi ha una gent que et vota. I que és a aquesta gent que, en definitiva, deus el que ets.
I aquesta idea elemental i senzilla és la clau de tot. És la clau especialment del seu magnífic comportament, no ara, sinó des de fa molts anys i en terrenys ben diversos. Alhora, és aquest gest elemental, aquesta noció bàsica de què és la democràcia, que l’entrevistador oblida o menysté. Probablement de tant acostumat com deu estar a la política que impera a Madrid i a l’estil i a les formes d’aquell país que massa sovint són lamentables.
http://www.vilaweb.cat/editorial/4050408/limits-formes.html
La gent no és idiota
ANTONI MARIA PIQUÉ
El radiofonista Carlos Herrera anomenava ahir “euroidiotes” els eurodiputats Maria Badia i Raül Romeva. A aquest va provar d’humiliar-lo en una entrevista. No se’n va sortir perquè Romeva és persona educada. Això passa cada dia. L’agressivitat a l’hora d’intervenir en el debat públic és l’entorn en què es mou bona part de l’entramat mediàtic, especialment a Madrid (concepte, no ciutat, que diu l’Iu Forn). No només en la qüestió de l’autodeterminació. En gairebé qualsevol. Aquest clima corrosiu és el fracàs del periodisme. No sóc qui per repartir carnets de bon periodista -Déu me’n guard- però em fa l’efecte que el diguem-ne tractament Herrera sembla més típic de la propaganda de guerra que del periodisme. Només genera confusió: deforma la informació, crispa tothom i provoca el rebuig sistemàtic de les propostes de l’interlocutor, a qui sovint s’acaba insultant. Tot això s’escola cap al carrer, naturalment. S’obliga la gent a pensar allò que el periodista ha determinat prèviament, sigui perquè li dóna la gana o perquè altres li han dit que ho faci. La gent no és idiota però molts cops roman indefensa mentre li escalfen el cap dient-li com ha de jutjar uns fets que ja s’ofereixen interpretats segons la prèvia deformació de qui els explica. La gent no és idiota però molts cops no pot defensar-se de qui abusa del seu prestigi o autoritat. La lògica de comunicació pública tendeix a amplificar els episodis de controvèrsia, perquè el conflicte capta l’atenció de les persones. Es discrepa sobre idees, valors i propostes. Es discuteix sobre el que és bo i el que és dolent. Entren en conflicte qüestions de principi, visions del món. Tot això va bé. Ara, humiliar o perjudicar algú que no pensa com tu és una baixesa i retrata la vulgaritat de qui ho fa, per més bé que se’n surti. Perquè, efectivament, la gent no som idiotes.
http://www.ara.cat/premium/media/gent-no-idiota_0_799120089.html
El Financial Times defensa el referèndum sobre la indepèndencia
‘El president Mas tindrà legitimitat democràtica per a convocar-lo’, diu
El president de la Generalitat, Artur Mas, ‘tindrà la legitimitat democràtica per a convocar un referèndum’, segons un nou article del diari anglès ‘Financial Times’, signat pel seu editor d’Afers Internacionals, David Gardner. En l’article, titulat ‘Catalonia to Scots for inspiration’, Gardner explica que els catalans volen ‘internacionalitzar el conflicte amb l’estat espanyol’ per a aconseguir el suport d’Europa en cas que Madrid acabi blocant la consulta considerant-la il·legal o fins i tot ‘suspenent l’autonomia o inhabilitant Mas’.
Gardner recorda el clam d’independència escoltat al Camp Nou i admet que ‘gairebé ningú’ creu que Mariano Rajoy faci com David Cameron en relació a Escòcia. Per això, diu, l paper d’altres països pot ser decisiu per a ‘determinar el resultat de la creixent i aguda batalla entre Barcelona i Madrid sobre si Catalunya té futur dins d’Espanya’.
Tremosa i Romeva explicaran aquest divendres el procés català als eurodiputats
Els eurodiputats de CiU i ICV oferiran una conferència a Estrasburg després de la polèmica per les amenaces del vicepresident europeu Aleix Vidal-Quadras que han acabat amb la dimissió de l’eurodiputada del PSC Maria Badia.
ARA Barcelona
Tremosa (CiU), Romeva (ICV) i Junqueras (ERC), en una imatge d’arxiu.
Els diputats de CiU i ICV al Parlament Europeu, Ramon Tremosa i Raül Romeva, respectivament, oferiran aquest divendres una conferència a Estrasburg per explicar als eurodiputats “què passa a Catalunya”. Així ho ha anunciat aquest dijous Tremosa al seu Twitter.
La conferència per explicar el procés català a Estrasburg pren una importància afegida després que el repte que ha posat damunt la taula el país hagi escalfat els ànims al Parlament Europeu per les amenaces bèl·liques del vicepresident Aleix Vidal-Quadras (PP) que va suscitar la carta dels eurodiputats catalans demanant empara a Europa que va acabar provocant que el PSOE deixés caure l’eurodiputada del PSC Maria Badia.
http://www.ara.cat/politica/Tremosa-Romeva-Parlament_Europeu_0_798520326.html
La independència, nord-americana
Xavier Vilà
La gran majoria de ciutadans aquí als Estats Units aniran a les urnes el 6 de novembre, tres dies abans que engegui la campanya electoral catalana més incerta en democràcia i on el nostre país decidirà fins a quin punt s’inclina per opcions polítiques que aposten per un referèndum cap a la independència.
Aquí a Amèrica la independència que es sotmet a votació té altres connotacions. L’opció Obama vol consolidar avenços socials com ara la reforma sanitària com a model per orientar la primera economia del món cap a una recuperació econòmica que passi per incrementar la pressió fiscal.
L’opció Romney impulsa més la independència de l’individu perquè excel·leixi, sota el supòsit que sense la contilla del govern la gent genera més riquesa i ocupació. Romney seria al despatx oval allò que un conseller delegat seria a una multinacional. Algú que prioritza optimitzar resultats per sobre de les persones.
Sospiro perquè algun dia el debat sobre la independència a Catalunya es jugui sota els paràmetres nord-americans, i que fem política sobre quin model de creixement volem, enlloc de qui ens el gestiona. Perquè és obvi que ningú pot organitzar millor els seus recursos que un mateix. I això val tant per Amèrica com per Catalunya.
http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/4690/independencia/nord-americana
Barack Obama ens convida a marxar d’Espanya
El president dels EEUU cita Espanya com a model del que no s’ha de fer, i la posa d’exemple de la manca de reacció d’Europa davant la crisi econòmica
Washington (ACN).- Barack Obama ha posat l’Estat espanyol com a exemple de la falta de reacció d’Europa davant la crisi. Preguntat per la situació econòmica europea durant una entrevista en un programa de televisió el dimecres a la nit, el candidat demòcrata va fer referència a la crisi immobiliària de l’Estat. “A Espanya, quan va esclatar la bombolla immobiliària, no es va reaccionar amb rapidesa”, va assegurar Obama a l’entrevista. “Com a conseqüència, ha tingut molts problemes per obtenir préstecs”, va dir Obama fent referència a l’Estat espanyol. El candidat demòcrata va assegurar que el seu país està col·laborant per a l’elaboració d’un “programa de recuperació creïble”.
Un moment de l’entrevista de Jay Leno a Barack Obama d’aquest dimecres.
Obama i Romney posant Espanya com a exemple del que no s’ha de fer
Comparant la situació d’Europa i la dels Estats Units, Barack Obama va dir al programa de televisió que presenta Jay Leno que “Europa no va respondre amb la mateixa claredat que els Estats Units quan va esclatar la crisi econòmica”.
Durant el primer debat presidencial que va tenir lloc el 3 d’octubre, el candidat dels republicans, Mitt Romney, ja va fer referència a la situació econòmica de l’Estat espanyol. Romney va dir que no volia seguir “l’exemple d’Espanya”.
http://www.directe.cat/noticia/249819/barack-obama-ens-convida-a-marxar-despanya
El govern suec resta a l’expectativa sobre la independència de Catalunya
El ministre d’Afers Estrangers respon amb evasives i diu que és una qüestió interna de l’estat espanyol · Ceballos li recorda les amenaces d’intervenció militar i que ‘els municipis suecs tenen més autonomia que les comunitats d’Espanya’
El govern suec ha seguit els passos de la Unió Europea i ha adoptat la mateixa posició respecte el procés d’independència de Catalunya. És a dir, que resta a l’expectativa i no s’hi pronuncia ni a favor ni en contra. El ministre d’Afers Estrangers, Carl Bildt, ha evitat fixar una posició ferma sobre el procés, defugint tant les demandes de la diputada Bodil Ceballos, que exigia un suport explícit per al dret de decidir dels catalans, com les del govern espanyol, que fa setmanes que malda perquè la comunitat internacional es posicioni contra la independència. Com a resposta a la interpel·lació directa (traduïda al català) de Ceballos, Bildt s’ha limitat a dir que es tracta ‘d’escenaris hipotètics’ i que el govern suec confiava que l’estat espanyol solucionaria ‘de manera interna la qüestió catalana’ (vegeu-ne el vídeo, en suec). Bildt ha hagut de respondre també noves preguntes que Ceballos li ha fet en la mateixa sessió d’avui, però el ministre ha reiterat que el govern suec no pot fer altra cosa que ser prudent i restar a l’expectativa.
Entre altres qüestions, Ceballos li ha demanat de quin costat es posava el govern suec vers les amenaces d’intervenció militar a Catalunya. Bildt ha evitat novament de donar una resposta clara. I Ceballos ha recordat que, no en va, el partit que governa a Suècia, conservador, és el ‘partit germà del Partit Popular espanyol’ i mantenen contactes sovint. Ceballos ha explicat altre cop a Bildt que la situació actual a Catalunya és ‘molt significativa’ i insostenible, amb un dèficit fiscal enorme. ‘Els municipis suecs tenen més autonomia que les comunitats espanyols’, li ha dit. De fet, a Suècia, els ajuntaments recapten i gestionen el 100% de l’impost de la renda.
Aquest debat al parlament suec arriba tan sol dos dies després que el vice-president del Grup dels Conservadors i Reformistes Europeus, Derk J. Eppink, del partit flamenc Lijst-Dedecker, demanés al Parlament Europeu que garantís el dret dels catalans de votar sobre el seu futur (vídeo). Eppink, a més, va esbroncar al plenari Alejo Vidal Quadras per la carta (pdf, en castellà) tramesa a tots els eurodiputats dient-los que ‘l’ofensiva separatista de Catalunya no era gens pacífica ni de democràtica’. ‘La seva carta sembla redactada per Franco!’, va dir Eppink a Vidal Quadras, i li va demanar que dimitís. La intervenció d’Eppink va provocar una reacció irada de l’eurodiputat del PP espanyol Luis de Grandes, que va arribar a dir que menyspreava l’opinió de l’eurodiputat flamenc. Ara, el fet és que el govern espanyol, que manté una actitud molt allunyada de la del Regne Unit respecte d’Escòcia, ha començat a topar, com més va més clarament, amb les formes i els requisists democràtics de la Unió Europea.
La diputada sueca catalanoparlant vs. el ministre d’Exteriors: dues posicions nòrdiques sobre l’autodeterminació
Bodil Ceballos, catalanoparlant i membre del Partit Verd suec, ha forçat el cap de la diplomàcia sueca a opinar sobre una hipotètica independència de Catalunya. En una conversa a l’ARA explica que Bildt ha dit que Suècia no s’ha d’implicar en els problemes interns d’Espanya
CARME RIERA SANFELIU Barcelona
La diputada catalanoparlant sueca, Bodil Ceballos / Miljöpartiet
El ministre d’Exteriors suec, Carl Bildt, s’ha hagut de pronunciar aquest dijous sobre una hipotètica independència de Catalunya, després que la diputada sueca dels Verds Bodil Ceballos li ho demanés fa unes setmanes.
En una conversa telefònica amb l’ARA, Ceballos ha explicat que el ministre ha respost “el que esperava: no res”. La diputada catalanoparlant detalla que Bildt ha dit que “és una situació hipotètica i que confia que Espanya resolgui els seus problemes sense que Suècia s’hi hagi d’implicar”.
Les posicions de Ceballos i del cap de la diplomàcia sueca són dues posicions contràries sobre l’autodeterminació catalana. Ceballos, que ha viscut a Catalunya set anys, argumenta que la seva idea amb la interpel·lació al ministre era “donar a conèixer la situació” i també explicar que no troba “gens acceptable que hi hagi persones que fins i tot vulguin fer una intervenció militar”.
La diputada explica que els diaris i els mitjans suecs comencen a fer-se ressò de la situació a Catalunya i que els ciutadans s’adonen que “Espanya no és una”.
L’Eurocambra rebutja el nomenament d’un nou membre del BCE en protesta per la manca de dones a la cúpula de l’entitat
El Parlament Europeu es nega a donar el vistiplau al luxemburguès Yves Mersch perquè els estats membres només havien proposat homes com a candidats
LAIA FORÈS Brussel·les
El Parlament Europeu ha rebutjat avui en una votació a la sessió plenària el nomenament d’Yves Mersch com a nou membre del comitè executiu del Banc Central Europeu (BCE) com a mesura de protesta per la discriminació que pateixen les dones a l’entitat monetària. Tots els membres de la seva cúpula directiva són homes.
Els eurodiputats han criticat que les institucions europees facin campanya en favor de la igualtat entre homes i dones però després no prediquin amb l’exemple. L’Eurocambra ja havia demanat als governs europeus que per omplir la plaça al comitè executiu del BCE es tingués en compte la candidatura de dones. Els socis europeus, però, no han fet cas de les recomanacions i han decidit presentar el luxemburguès Mersch per substituir l’espanyol José Manuel González Páramo.
Tot i el veto, el Parlament Europeu reconeix els mèrits professionals d’Yves Mersch i el seu “prestigi reconegut” en el món econòmic i financer. Ara els estats membres han de decidir si presenten un altre candidat (o candidata) o ignoren el rebuig dels diputats europeus. De fet, l’opinió de l’Eurocambra no és vinculant.
http://www.ara.cat/societat/Parlament_Europeu-dones-Mersch-BCE_0_798520295.html
Ferreres. El periòdico.cat 26.10.2012
Bono reclama un pacte Rajoy-Rubalcaba contra el sobiranisme català
“No té sentit que PSOE i PP es barallin mentre alguns tracten esfilagarsar i dividir Espanya”, afirma l’expresident del Congrés
L’exministre i expresident del Congrés, José Bono, ha reclamat avui a Sevilla, que Mariano Rajoy i Alfredo Pérez Rubalcaba “han d’estar junts per defensar la Constitució” davant la petició sobiranista catalana, ja que “coincideix” amb el que ha dit l’expresident del govern espanyol, José María Aznar, en el sentit que abans es trencarà la cohesió de la societat catalana que no pas l’Estat espanyol. “Si Catalunya pretén la secessió contra la Constitució és molt probable que abans s’ensorri Catalunya que no pas Espanya”, ha remarcat.
En declaracions als mitjans durant la presentació del primer volum del seu dietari, titulat ‘Les explicaré’, Bono ha assenyalat que “la secessió il·legal de Catalunya no es pot produir” i que el govern d’Espanya “està obligat a què no es produeixi un acte contra la llei i contra la Constitució “. Al seu entendre, els espanyols” tenim dret que el govern ens garanteixi que tots els cops contra la Constitució acabaran fracassant”.
“Si en un Estat de Dret es pot fer miques el dret per un governant, sense que fracassi seva pretensió, hem deixat d’estar en un Estat de Dret”, ha afegit. Bono ha subratllat que a Espanya “els cops contra la Constitució han de fracassar”. “Tant de bo el govern d’Espanya sàpiga fer el que hagi de fer perquè fracassi, i es trobi acompanyat per tots els demòcrates i defensors de la Constitució”, ha apuntat l’expresident del Congrés, que no ha fet menció a la voluntat democràtica dels catalans.
“Catalunya i Espanya no tenen sentit separades”
En aquest sentit, i preguntat sobre si seria oportú un acord entre Mariano Rajoy i Alfredo Pérez Rubalcaba per defensar la Constitució, Bono ha respost que és partidari de “no atorgar cap suport i cap vot a cap candidat o partit que estigui disposat a defensar la secessió en qualsevol territori d’Espanya en contra de la Constitució”. “Personalment li dic que fins i tot encara que es plantegés en termes i procediments constitucionals, hi estaria en contra”, perquè “crec que Espanya i Catalunya no tenen sentit separades”.
Segons Bono, a Catalunya “hi ha centenars de milers de catalans que se senten catalans i espanyols”, i que “no poden passar a ser estrangers sense que es produeixi almenys una divisió profunda en el sentiment de pertinença a un nou Estat que és el que significa la secessió “. Per tant, al seu entendre Rajoy i Rubalcaba “han d’estar junts per defensar la Constitució”. “El que no té sentit és que PSOE i PP es barallin mentre alguns tracten esfilagarsar i dividir Espanya”. “Molt més important que guanyar les eleccions és mantenir la integritat de l’Estat espanyol”, perquè junts “podem ser més solidaris i viure millor”.
“A hores d’ara em sembla molt antic les vocacions secessionistes i molt egoistes. M’agradaria que no triomfessin les tesis secessionistes, i si en el meu partit algú les defensés les combatria amb les armes de la legalitat”, ha conclòs.
El TC desempara els drets lingüístics a la justícia
Rebutja el recurs d’un ciutadà a qui es va rebutjar un escrit en català
JORDI PANYELLA
Seu del Tribunal Constitucional, que mai no s’ha pronunciat sobre els drets lingüístics a la justícia Foto: ARXIU.
El Tribunal Constitucional (TC) ha mirat cap un altre costat quan per primer cop un ciutadà a qui els tribunals han vulnerat els seus drets lingüístics s’hi ha dirigit demanant emparament. El TC ha despatxat el cas amb un simple foli en el qual, amb només set línies, argumenta que en el cas que se li exposa no es produeix cap violació de drets fonamentals i, en conseqüència, denega la seva admissió a tràmit.
Amb aquest simple argument de forma la màxima instància judicial d’Espanya desaprofita la primera ocasió que ha tingut per entrar en el fons de la qüestió i dictar doctrina, per primer cop, sobre quins són els drets lingüístics dels ciutadans de l’Estat quan recorren a l’administració de justícia.
El cas en qüestió és el d’un ciutadà de Barcelona a qui l’Audiència Provincial va condemnar per no haver assistir a una mesa electoral en unes eleccions espanyoles. Ho va fer al·legant qüestions de consciència, però se’l va condemnar.
La seva advocada, Marta Clapés, va recórrer al Tribunal Suprem en un escrit íntegrament en català que no va ser admès a tràmit pel fet que no era en castellà. El TS va exigir la traducció, però el recorrent s’hi va negar insistint que l’empara el dret d’utilitzar el català i que és l’administració de justícia qui ha de traduir els textos. En el recurs al TC, la lletrada recorda tota la legislació que avala la conducta del seu client, com ara la Carta Europea de Llengües Minoritàries.
http://www.elpuntavui.cat/component/elpunt/article/-/-/587665.html
LA CARA DE VIDAL-QUADRAS I LA CREU DE BADIA
“Un petit tast de la forma descarnada i hiperbòlica com està esclatant la reivindicació catalana a Madrid”
Marta Lasalas
Ves, que n’és de curiós. Aquesta història comença fa uns dies, quan el vicepresident del Parlament Europeu, Aleix Vidal-Quadras, aconsella al Govern Espanyol que es prepari per enviar un general de brigada de la Guàrdia Civil a Catalunya; les declaracions aixequen polseguera i tota mena de reaccions; quatre grups catalans de l’eurocambra (PSC, CDC, ICV i ERC a través del BNG) fan arribar una carta a la comissària Viviane Reding recollint aquest i altres pronunciaments i reclamant l’atenció de la Comissió Europea perquè es retiri del debat públic qualsevol amenaça militar o d’ús de la força armada…
I quin és el resultat? Doncs, que la secretària general de la delegació socialista espanyola al Parlament Europeu, Maria Badia, ha hagut de renunciar al seu càrrec per haver firmat la carta de protesta. La seva renúncia es va fer efectiva fins i tot abans que la missiva arribés al seu destí! Ho ha hagut de fer pel soroll i la incomoditat que la carta ha provocat entre alguns dels seus companys del PSOE i amb la inestimable col·laboració d’un diari de Madrid que dimecres dedicava a aquesta notícia la seva portada.
Tot plegat, és com una metàfora, com un petit episodi on es concentren una gran part dels ingredients del sainet que es viu a Espanya. Pot ser que un vicepresident del Parlament Europeu que forma part del partit que avui governa Espanya digui una barbaritat com aquesta i no passi res? Té realment algun sentit que al PSOE li preocupi més el fet que el debat sobre l’autodeterminació de Catalunya salti les fronteres que no pas declaracions com les de Vidal-Quadras? És possible que quan es parla dels catalans aquest segment de la premsa espanyola conegut com la caverna tingui tal capacitat de pressió damunt el que es fa i es desfà no només al PP sinó també al PSOE? Doncs, ves per on, és així.
Un petit tast, per tant, de la forma descarnada i hiperbòlica com està esclatant la reivindicació catalana a Madrid. Tot just comencem i, avui, li ha tocat pagar els plats trencats a l’eurodiputada del PSC que, per cert i malgrat el que hagi pogut dir el secretari general del PSOE, ha deixat ben clar que no renega de la seva decisió de firmar la carta.
De Franco al PSOE
Salvador Cot
És ben indicatiu que estiguin d’acord a defensar l’article vuitè de la Constitució del 78 -el dels militars com a garants de la unitat d’Espanya- des de la Fundación Francisco Franco fins al PSOE, tots ells amb la mateixa vehemència. Els polítics, intel·lectuals i mitjans de comunicació de Madrid coincideixen: està prohibit cridar a les urnes als catalans i intentar-ho és motiu suficient per prendre mesures excepcionals. Inclòs l’ús de la força.
En aquest sentit, la democràcia espanyola és clarament incompleta perquè cap altra constitució europea fixa un paper polític per al seu exèrcit en l’articulat. Un efecte de la negociació amb els que gestionaven les palanques de poder del règim franquista que fins i tot es pot entendre, vist el context històric en què es van desenvolupar els pactes de la transició. Però que, passats trenta anys, fa totalment il·legítims els articles que permeten la violència en un procés democràtic d’emancipació.
El pitjor és que mai s’ha alçat ni una sola veu des d’Espanya per tal d’eliminar aquestes restes d’autoritarisme franquista en l’ordenament jurídic i polític espanyol. Així que, a partir del procés català, estaria bé que els espanyols prenguessin consciència que els règims dictatorials no han de condicionar la qualitat de la democràcia de les generacions futures.
http://www.naciodigital.cat/noticia/48162/franco/al/psoe
Carlos Herrera supera els límits de la incisió en una entrevista a Raül Romeva
Publicat el 25 octubre 2012. Tags: Catalunya, deontologia, independència, Onda Cero, política, violència
Es pot discutir si la preocupació pels vols a baixa altura que caces de l’exèrcit espanyol han realitzat per les comarques com el Berguedà, Bages o Ripollès són només una molèstia sonora o tenen una intencionalitat política derivada del debat sobre l’autodeterminació de Catalunya. Caldria veure, per tenir elements d’anàlisi, si aquest tipus de vols s’han fet sempre –com defensen fonts militars, que en un primer moment van demanar perdó, encara que després els han repetit- o són una novetat d’inicis d’octubre.
També es pot tractar de valorar la importància de les amenaces d’emprar la força per evitar l’exercici de l’autodeterminació pels catalans per art d’alts càrrecs militars retirats –a la reserva segons la terminologia, ja que un militar mai deixa de ser-ho- i que significa que cap portaveu del Ministeri de Defensa els hagi contradit, i també es pot debatre quin és el pes polític de dirigents com el vicepresident del Parlament Europeu Alejo Vidal-Quadras i si la supressió de l’autonomia de Catalunya que va demanar implicava o no la intervenció militar.
Però els mitjans de comunicació han de mantenir aquest debat dins els límits del respecte i més si l’interlocutor és algú electe per voluntat popular i la seva acció ha estat realitzada conjuntament per legisladors de quatre dels cinc partits catalans amb representació europea.
I això és el que no va fer Carlos Herrera ahir mentre entrevistava l’eurodiputat d’ICV Raül Romeva. Ja des de l’inici de la conversa Herrera es mostra molt dur amb Romeva i la primera pregunta que li etziba li diu directament “quins indicis té vostè que l’exèrcit espanyol està preparant una invasió de Catalunya?” –el que mai ha dit Romeva, qui s’ha limitat a informar a la Comissió Europea de la creixent pujada de to de les declaracions contra el procés sobiranista.- Però la conversa encara puja de to i Herrera arriba a preguntar a Romeva “si parla seriosament o fa un acudit” i l’anomena “espantadís” i “paranoic”, fa broma de si els catalans “estan tancats en búnquers esperant la invasió” i, fins i tot, mentre parla Romeva, es poden sentir algun riure de fons. Un tractament humiliant que supera el que Manuel Fuentes va dispensar a l’economista Vicenç Navarro a Catalunya Ràdio ara fa un any i que va provocar les protestes de milers d’oients.
Una actitud que difícilment es pot entendre en un professional de la comunicació si no s’emmarca en la creixent virulència verbal contra els catalans –o com a mínim contra aquells que simpatitzen amb la idea de la independència- que s’està permetent als mitjans de comunicació espanyols i la seva normalització, el que provoca que es vegi fora de lloc qualsevol denúncia d’aquesta.
Una comparació que podria ajudar a entendre fins on s’ha arribat de lluny en l’acceptació d’aquesta violència és pensar que hagués passat si un periodista hagués anomenat “espantadís” i “paranoic” a Albert Rivera quan aquest va rebre una fotografia seva amb una bala al front, argumentant que aquesta no era una amenaça creïble ja que no hi ha hagut cap mort per una acció violenta independentista des de fa 25 anys.
La Fundación Francisco Franco reclama la detenció d’Artur Mas
L’entitat franquista reclama que s’apliqui l’article vuitè de la Constitució contra Catalunya
S.C. | Actualitzat el 25/10/2012 a les 18:28h
Els últims dos caps d’estat espanyols, conversant. Foto: AHN
La Fundació Francisco Franco reclama públicament que és necessari “proclamar l’estat de guerra, destituir el president/delinqüent de la Generalitat, detenir-lo i jutjar-lo” i, tot seguit, recorda el cas del president Lluís Companys. Aquesta declaració figura en l’editorial de la publicació de l’entitat franquista corresponent al mes d’octubre.
Els hereus oficial de la memòria del dictador consideren que “ha d’aplicar-se l’article vuitè de la Constitució”, que assigna a l’exèrcit espanyol la missió de “garantir la sobirania i independència d’Espanya, defensar la seva integritat territorial i l’ordenament constitucional”. També exigeixen, en paral·lel, la “intervenció del govern central” en els organs d’augogovern de Catalunya, tot citant els articles que ho permeten de la Constitució del 78.
L’editorial de la fundació comença amb una pregunta figurada de la pròpia Espanya que, retòricament, “Vol saber si existeixen espanyols capaços d’implicar-se en la seva defensa, costi el que costi”.
La Fundació Francisco Franco organitza homenatges constants a diverses dictadures del món. El passat 18 de juliol va commemorar el cop de 1936 amb un acte, presidit per la Duquessa de Franco, on van intervenir el general Blas Piñar -fill del líder ultra- i Augusto Pinochet Gutiérrez, nét del dictador xilè, a més de diversos exministres de la dictadura franquista.
http://www.naciodigital.cat/noticia/48159/fundacion/francisco/franco/reclama/detencio/artur/mas
El control de l’agenda
La dreta de la dreta intenta delimitar el marge de Rajoy el dia després de les eleccions catalanes
ENRIC JULIANA
Si el Partit Popular no hagués assolit la majoria absoluta diumenge passat a Galícia, el president del Govern tindria un gravíssim problema. Gravíssim. Avui estaria als peus dels cavalls de la Fundació per a l’Anàlisi i els Estudis Socials (FAES) i en mans de la premsa de Madrid que -en fase de duríssima competició- intenta aconseguir el control de l’agenda pública i dictar la política del Govern. Atabalat per la crisi i per la imprevista svolta catalana (malgrat els avisos d’Alicia Sánchez-Camacho a la Moncloa els darrers mesos), Rajoy tornaria a estar a sota el setge dels mateixos actors que l’any 2008 el van voler despatxar. A l’interior d’aquest quadre escènic té el seu sentit la sorprenent dimissió d’Esperanza Aguirre com a presidenta de la Comunitat de Madrid poques setmanes abans de les eleccions gallegues i basques.
A la dreta de la dreta, però, no li ha tocat la loteria gallega. Perdent vots, Alberto Núñez Feijóo ha aconseguit un excel·lent resultat que dóna oxigen a l’actual grup dirigent del PP, en una conjuntura molt delicada i en un moment molt pèssim pel prestigi exterior del país: ahir mateix, Espanya tornava a aparèixer a la campanya presidencial nord-americana, esmentada per Barack Obama com a exemple negatiu de la lenta reacció europea davant la crisi.
Galícia va salvar Rajoy a la primavera del 2009 i l’ha tornat a rescatar ara. Seu podia haver estat el naufragi, però la patacada forta se l’ha endut el Partit Socialista Obrer Espanyol, abocat a la pitjor conjuntura de la seva història recent.
Abans que la política fos dominada pel llenguatge de les imatges, existia l’anàlisi concreta de la situació concreta. A Manuel Vázquez Montalbán li agradava utilitzar aquesta expressió, sempre amb un biaix irònic. Doncs bé, l’enfocament concret ens diu que la svolta catalana, el gir sobiranista, ha contribuït a la victòria del PP a Galícia, ha posat en guàrdia al PNB, accentuant-ne la veta moderada -en temps de torbació cal protegir el concert-, ha excitat una mica a Bildu, no ha tingut cap efecte sobre la prima de risc, ha generat un xivarri mediàtic fenomenal, amb ressons internacionals que comencen a tenir importància política, ha fet sortir federalistes de l’armari i ha propiciat que els catalanistes siguin tractats públicament de nazis, feixistes, totalitaris, bojos, alienats, paranoics, esquizoides, traïdors i fins i tot islamistes. Quevedo -“es el catalán, ladrón de tres brazos”- es va quedar curt. Evidentment, la intenció de vot sobiranista està pujant a totes les enquestes. Ara per ara, res més. Veurem què passa el 25 de novembre.
Consolidat per l’esdeveniment de Galícia, Rajoy es va permetre interpretar ahir el paper d’esfinx en la presentació de Sánchez-Camacho al fòrum Nova Economia de Madrid, tot just vuit hores després de l’acte d’afirmació nacionalista de José María Aznar a la FAES. El president es reserva per al discurs que farà demà dissabte a Barcelona. Hi haurà missatge i no serà exactament el d’Aznar.
Anàlisi concreta de la situació concreta. La dreta de la dreta intenta delimitar el marge de maniobra de Rajoy el día després de les eleccions catalanes. Estan en joc l’autonomia del president del Govern i la fermesa estructural del PSOE. I a Catalunya hi ha un excés d’autocelebració i excitació davant la magnitud de l’esdeveniment. Modesta Catalunya, compte amb el voltatge.
‘Divide et impera’
Aznar amenaça amb un xoc ètnic, però el disfressa de lluita entre tradició obsoleta i llibertat civil
ANTONI PUIGVERD
D’entre els actuals opositors a les tesis catalanistes, ningú no s’ha expressat amb més claredat, contundència i aplom bel·ligerant que José María Aznar. “Espanya només es podria trencar si Catalunya sofrís abans una ruptura com a societat, com a cultura i com a tradició. Si no es mantingués espanyola, Catalunya no podria mantenir-se unida”.
Sempre que Aznar parla, l’Espanya de matriu castellana retroba el fil conductor i les seguretats essencials. Qualsevol observador que no es deixi dur pels prejudicis i per les caricatures, capta la força i la profunditat amb què Aznar sintonitza amb les classes mitjanes espanyoles. Quan manava, partint de la indiscutible força moral que li donava la lluita contra ETA, va aconseguir que la dreta es convertís en l’abanderada de la causa de la llibertat (havent estat fundada per exministres de Franco). Afalagant el capitalisme popular, també va conquerir el cor de les classes mitjanes urbanes, que van abandonar per sempre més el PSOE. Aznar va ser el primer polític espanyol que va trencar el mite fundacional de la democràcia postfranquista: el consens (transició, pactes de la Moncloa). Enterrant el consens, va instaurar l’estratègia amic-enemic.
Va morir d’èxit. El taló d’Aquil·les d’Aznar és la falta de distància irònica amb ell mateix. D’aquí l’error gravíssim de voler encolomar l’atemptat islamista d’Atocha a ETA. Allò va fer fracassar Rajoy, però no va pas ensorrar l’hegemonia ideològica del Partit Popular. Malgrat les dues legislatures de Zapatero, l’aznarisme havia quallat: no hi ha, a Espanya, cap relat alternatiu (UPyD és aznarisme al quadrat). Un liberalisme que sintetitza els llegats de José Antonio i Azaña; que refon el nacionalisme espanyol d’arrel romàntica amb el republicanisme cívic.
Poca broma, per tant, amb les declaracions d’Aznar. Són molt més que declaracions: són el dit que assenyala el camí. De quin camí parlem? De la confrontació a l’interior de Catalunya. Aznar avisa. Si el catalanisme persisteix en el procés d’emancipació, Catalunya viurà “un trencament com a societat, com a cultura, com a tradició”. És evident que està parlant de conflicte ètnic, encara que disfressant-lo acuradament d’una altra mena de confrontació: la que oposa una tradició obsoleta (catalanisme) a la llibertat civil.
Aznar ha deixat el camí marcat. La màquina de FAES s’hi posarà a fons. El combat no serà entre ximplets que juguen a veure qui la diu més grossa. Serà un combat entre dues formes de liberalisme nacional. Entre dues idees de llibertat. L’objectiu d’Aznar no és convèncer aquells que ja estan convençuts, sinó articular políticament aquells que, dins de Catalunya, orfes del socialisme nàufrag, no comparteixen les emocions del catalanisme. El mite de la unitat civil catalana tindrà per primera vegada, no adversaris excèntrics tipus Vidal-Quadras, sinó una fàbrica d’idees dirigida pel campió de la confrontació i de l’estratègia amic-enemic. Divide et impera.
Falta de credibilitat
LLUÍS FALGÀS
A les Corts espanyoles, a causa del calendari electoral, aquest any no hi haurà debat de política general –anomenat debat de l’estat de la nació–. La veritat és que, tal com està el calendari d’eleccions ara mateix, un debat així seria una olla de grills. Pel que fa a l’interès polític, el debat és substituït pel del pressupost de l’any vinent que s’està fent aquesta setmana.
El ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, ha fet un discurs optimista sobre la situació econòmica. Amb alegria ha anunciat fins i tot que la recessió va a la baixa i que d’aquí uns mesos veurem el sol. El discurs respirava eufòria tot afirmant que Espanya està davant del pressupost més social de la història. Si això fos veritat seria fantàstic. És el que tothom espera sentir. Que hi hagi una data perquè comenci la remuntada, que s’acabi la crisi i que n’hi hagi per a tothom.
Sí, si fos veritat seria fantàstic. El problema és que ningú s’ho creu. Així s’ha vist quan la borsa i els mercats internacionals no han fet cas de les bones intencions del ministre. Ningú se l’ha cregut. Ni l’oposició ni pràcticament els seus, que veuen que la crisi va per llarg.
A banda de la situació econòmica, el més lamentable és que ni les paraules d’un ministre poden tenir prou credibilitat en seu parlamentària. Ni quan dóna la bona nova que el país està remuntant el vol. Quelcom està passant i és lògic el distanciament entre el món polític i el ciutadà. És un problema que cada cop sigui més fàcil enganyar i que no passi res. No és cap solució protestar al voltant del Congrés dels Diputats per no creure en els polítics, tot i que és una reacció lògica per dir que ja n’hi ha prou.
El ministre no pot ser creïble si destina dels fons de l’Estat milions d’euros als bancs i no hi ha cap partida concreta per al foment de l’ocupació juvenil.
Fa un temps es reclamava que hi hagués polítics capaços de transmetre optimisme, alegria i ganes de llançar la casa per la finestra. Ara crec que s’ha de reclamar persones que donin confiança amb la seva paraula. En un moment determinat era moda crear eufòria i moral constant de victòria i es demanava carisma al polític. Qui no recorda l’anterior president del govern, Rodríguez Zapatero, afirmant que Espanya tenia el millor sistema financer del món. A principis de la democràcia, un ministre d’Economia assegurava que en poc temps es podien crear vuit-cents mil llocs de treball. Aznar va arribar a dir que un alemany tenia el mateix nivell de vida i les mateixes oportunitats que un espanyol i d’altres prometences menors com aquell alcalde que va prometre dues festes majors a l’any.
Tot depèn de la credibilitat. En cas contrari és millor que callin…
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/587582-falta-de-credibilitat.htm
Espanya s’està convertint en un gran problema per a la Unió Europea
Antoni Reig
La Unió Europea (UE) d’avui dia està farcida de problemes polítics, econòmics, financers, socials… de tota mena. Al nivell dels estats membres, el problema més greu dels darrers anys es deia Grècia. A hores d’ara, és diu Espanya.
La crisi financera i monetària iniciada el 2008 en el món occidental va deixar a la misèria, en les seves primeres onades, tres estats membres: Grècia, Irlanda i Portugal. La UE va anar al seu auxili i els va rescatar però dos d’ells continuen greument malalts. Grècia i Portugal. Com que el cas de Grècia és el més desesperat, ja que ha engolit ingents quantitats de diners i no se’n surt, les instàncies dirigents europees tenen preparat l’escenari possible de la sortida d’aquest Estat de l’euro.
A Espanya, el govern socialista en un primer moment va negar l’existència de la crisi però aquesta va créixer tan de pressa que el pobre president del govern, Rodríguez Zapatero, va veure’s incapaç de fer-li front i va quedar tan dèbil que una pressió de la cancellera Merkel va ser suficient per fer-li canviar la Constitució en deu dies. Ara, el text sagrat del nacionalisme espanyol diu que no es pot superar el 3% de dèficit pressupostari.
El problema espanyol no sols és econòmic sinó també polític”
Mentre la UE parava el cop a Grècia, Irlanda i Portugal, Espanya trucava a la porta d’urgències ─i darrere seu hi portava Itàlia. Els tres primers estats estan per sota de la mitjana de riquesa de la UE, la seva població no és gaire gran i les seves economies són febles i petites dins del conjunt europeu. Però Espanya té un major volum en tots els conceptes esmentats i més encara Itàlia. Per tant, el problema per a la UE creixia i posava en perill l’euro i, segons alguns, la seva mateixa existència.
Espanya, el malalt d’Europa
Mica a mica, Espanya es va convertint en el problema central per a la UE perquè ha perdut la seva credibilitat a base de subministrar dades macroeconòmiques que després s’ha vist i comprovat que eren falses. És més: les seves finances estan tocades i necessiten el rescat europeu, la seva economia també està pendent de rescat i, el que és pitjor, ni millorà ni té perspectives de millorar, mentre li creix l’atur a nivells rècord. I, per postres, l’enfonsament espanyol amenaça amb provocar el d’Itàlia. Els més pessimistes diuen que en cas de fallida espanyola i italiana, darrere li seguirien Bèlgica, França i altres.
El canvi de govern espanyol no ha servit de res tenint en compte les xifres que es publiquen cada dia, ans el contrari, ha esclatat la revolta cívica, democràtica i pacífica de Catalunya demanant la independència. De tal manera que el problema espanyol no sols és econòmic sinó també polític, perquè el que en principi és un tema domèstic s’ha europeïtzat degut a la incapacitat dels dirigents espanyols per gestionar-lo. El conflicte Catalunya-Espanya avui dia és present al Parlament Europeu i se’n parla a les altes instàncies de poder comunitàries. I a l’horitzó apunta, en un futur no gaire llunyà, el conflicte Euskadi-Espanya.
La immobilitat de la classe política espanyola obligarà la UE a intervenir-hi”
A diferència del Regne Unit, el qual accepta que un dels seus quatre components (Anglaterra, Escòcia, País de Gal·les i Irlanda del Nord) decideixi en referèndum el seu futur, a Espanya oficialment sols es reconeix l’existència d’un component, Espanya. La conseqüència és que, en no existir ni catalans, ni bascos, ni gallecs com a pobles, com a nacions, no tenen dret a referèndum. La UE té tots els números per trobar-se amb un problema polític de certa magnitud enquistat en un dels seus estats membres més conflictius. La immobilitat de la classe política espanyola obligarà, tard o d’hora, la UE a intervenir-hi o influir-hi.
En uns moments en què a la UE li acaben de donar el premi Nobel de la Pau resulta demencial sentir veus de “salvapàtries” militars o civils que invoquen a la violència i la repressió per mantenir la sagrada unitat espanyola i que rebutgen, en nom de la Constitució, consultar la voluntat del poble català. Tot plegat està convertint Espanya en un dels grans problemes de la UE, el nostre marc de convivència supranacional.
Homs insinua que l’Estat paga el fons de liquiditat “per fascicles” com a força de poder
El portaveu del govern remarca que si l’executiu espanyol retarda el pagament expressament “ratllaria la prevaricació”
Lamenta que els 5.400 milions que ha de rebre la Generalitat es retardin perquè provoquen que la “intensitat i la cruesa” dels problemes a Catalunya siguin més grans
Assegura que els 99 milions per a les farmàcies arribaran aquest dijous
25/10/12 10:15 – BARCELONA – REDACCIÓ
El portaveu del govern, Francesc Homs Foto: ACN.
1
El portaveu del govern, Francesc Homs, ha criticat que l’executiu estatal entregui els 5.400 euros establerts del Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA) “per fascicles” enlloc de fer-ho tot de cop, cosa que permetria gestionar millor els diners i evitar “la intensitat i la cruesa dels problemes” d’impagament que estan patint col·lectius com el sector farmacèutic, que aquest dijous està duent a terme un tancament per protestar pel retard en el cobrament dels 99 milions d’euros que els deu la Generalitat pels medicaments ja dispensats des del juliol. “Sembla que ens ho entreguin per fascicles per recordar-nos de qui pengem”, ha lamentat en una entrevista a RAC 1.
Homs prefereix pensar “que no hi ha mala intenció” en el retard dels pagaments del fons de liquiditat per part de l’executiu de Mariano Rajoy perquè si això “respon a un criteri polític” i està fet expressament “ratllaria la prevaricació”.
Homs ha assegurat que el govern té constància que l’ordre de transferència del fons de liquiditat es va fer ahir i que “per tant els diners haurien d’arribar avui”.
En aquest sentit i davant les declaracions fetes aquesta setmana pel ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, assegurant que “Espanya paga”, Homs ha assegurat que “si alguna cosa no fa l’Estat és pagar factures, començant per l’addicional tercera de l’Estatut, el fons de competitivitat i tantes d’altres”. També ha fet referència als diners pressupostats en els comptes de l’Estat que en teoria s’han d’invertir a Catalunya, però que després, com en l’any 2011, “només s’aplica el 35%, mentre que a Madrid es va aplicar el 111%, més del previst”.
Sense marxa enrere
Sobre el procés cap a l’estat propi, Homs ha reiterat que ja no hi ha marxa enrere i que l’important és que de les eleccions del 25-N en surti un Parlament amb una gran majoria de partits a favor d’aquest procés. Homs ha explicat que des d’Europa volen que la voluntat expressada durant la manifestació de l’Onze de Setembre i tot el que ha passat des de llavors es tradueixi en una voluntat clara a les urnes.
Aznar
Homs ha considerat que les declaracions fetes per l’expresident espanyol José María Aznar demostren que des d’Espanya no es coneix la realitat de Catalunya. “La distància entre Catalunya i l’Estat és molt àmplia per declaracions com les d’Aznar, que rep el missatge de mitjans de Madrid que expliquen quimeres i que donen notícies errònies i esbiaixades”, ha dit el portaveu, assegurant que tot plegat “fa que es construeixin discursos que no s’ajusten a la realitat”.
Moment d’or per a Catalunya
El desperstigi en què es troba l’Estat espanyol a dia d’avui no té precedents. Si a la crisi econòmica i financera ─amb Bànkia com a estrella principal─ s’hi havia sumat ja la crisi política sobre les identitats no reconegudes al si del reino, ara se n’albiren de noves: PP i PSOE, eternament encarats, no aconsegueixen representar el paper d’únic director d’orquestra i el Titanic se’ls enfonsa.
Els analistes polítics no van errats en indicar que el moment per a Catalunya és d’or quant a emancipació nacional.
L’Espanya triomfant, aquella que es vanta del Siglo de Oro a totes les aules d’història dels centres d’ensenyament públics, es troba avui marcada per una decadència sense precedents. La repercussió internacional sobre un de les pitjors alumnes d’Europa, Espanya, ha passat aquesta setmana, fins i tot, per la Casa Blanca: el President dels Estats Units, Barak Obama, ha arribat a posar l’Estat espanyol com a exemple de la falta de reacció a la crisi econòmica.
Amb tot, les veus de l’ultratomba han tornat a revifar. Aquesta mateixa setmana l’ex-president espanyol José Maria Aznar, en la línia Vidal-quadrista, Wertiana i d’alguns militars espanyols retirats, ha cridat l’Estat espanyol a recentralitzar les autonomies de nou, a retornar el país quaranta anys enrere i a mantenir Catalunya essent espanyola. De retruc, la caixa dels trons a can PP ha esclatat.
Sánchez Camacho, sota la mirada complaent de Rajoy ─qui ja ha tallat de soca-rel el cap d’Esperanza Aguirre durant aquesta mateixa legislatura─, ha desdit Aznar assegurant que el model autonòmic és més viu que mai. Davant els dos fronts subterrànis del partit dels populars s’hi troba el PSOE, amb més de dos ─i de tres i de quatre─ fronts interns oberts, deixant marxar les magnífiques oportunitats que li brinda el govern i entestat en alinear-se en la postura antidemocràtica d’amenaçar i no reconèixer drets fonamentals al seu propi territori.
Que quedi clar, senyors veïns: prohibir un referèndum és fer un ridícul internacional de por, a no ser que l’objectiu del govern sigui ser comparat amb estats sense desenvolupar o en vies de desenvolupament. Titllar una consulta popular d’antidemocràtica, amenaçar amb les forces de seguretat espanyoles i fer dimitir càrrecs polítics per defensar processos pròpiament democràtics és fer el ridícul. De moment les conseqüències a Catalunya no s’aturen: parlamentaris europeus, col·legis professionals del país, petites i mitjanes empreses de Catalunya i una vasta societat civil encapçalada per l’ANC ja dónen suport a l’Estat propi.
http://www.tribuna.cat/noticies//referendum-al-pp-25-10-2012.html
Repensant Europa des de Barcelona
CARLES CAPDEVILA
Es diu que la crisi ha erosionat la democràcia però ha estat a l’inrevés: són els errors de les democràcies els que expliquen com ha arribat una crisi tan profunda. Són paraules de Jordi Vaquer, fins ara director del Cidob, aviat director d’un nou centre d’anàlisi que el milionari i filantrop George Soros obrirà a Barcelona. La Fundació Open Society, de Soros, és un dels centres d’investigació més influents del món, i que instal·li a la capital catalana un gran centre de trobada d’experts i politòlegs és una molt bona notícia que us anunciem avui amb orgull. Ho és per l’esperit del centre, que s’especialitza en el paper de la societat civil en temes com l’exclusió social, la xenofòbia i les amenaces a la llibertat de premsa. Vaqué (Barcelona, 1974) és un jove talent que va ser cap de l’Oficina d’Afers Exteriors al govern Maragall i que en els últims anys ha col·locat el Cidob entre els instituts més influents del continent. A l’entrevista que li fa Carme Colomina fa un reflexió esperançadora en forma de paradoxa. Admet que Europa és la regió del món on més s’estan qüestionant els preceptes de la democràcia, però afegeix que alhora és on la societat civil té més força per regenerar-la. És cert que alguns dilemes i retrocessos que es poden escampar pel planeta han arribat primer aquí, som en certa manera conillets d’Índies amb l’estat del benestar amenaçat, vacil·lant entre la indignació i la resignació. I ens cal la part científica del laboratori, la que trobi sortides al laberint. Del paper de l’activisme social i de la intel·ligència dels politòlegs i analistes per refer la confiança en depèn el model de democràcia futura. En ple interregne en què cal reiniciar el sistema, celebro saber que Barcelona serà un punt de trobada i liderarà investigacions europeistes.
http://www.ara.cat/premium/opinio/Repensant-Europa-des-Barcelona_0_799120168.html
Ningú no està fent les maletes
Les cambres estrangeres instal·lades a Catalunya neguen que entre els socis hi hagi por davant el procés d’autodeterminació
BARCELONA – BERTA ROIG
Bona part de la inversió productiva estrangera s’ha concentrat al sector industrial Foto: ARXIU.
Catalunya va rebre el 33,9% de la inversió estrangera productiva a l’Estat espanyol el 2011
És un dels arguments principals dels qui s’oposen que Catalunya plantegi un referèndum sobre la independència, el risc que les multinacionals fugin i que la inversió estrangera esquivi qualsevol possibilitat d’aterrar al nou estat català. És una tesi que se sosté amb aquella màxima que diu que el món empresarial és poc amic dels canvis i que s’engreixa amb declaracions d’empresaris com el propietari del grup Planeta, José Manuel Lara, amenaçant de deslocalitzar-se cap a la Meseta si Catalunya deixa de formar part de l’Estat espanyol.
Conscient d’aquestes pors i de la necessitat d’explicar que les aspiracions legítimes del poble català no són incompatibles amb l’estabilitat política i econòmica, el president Artur Mas ha aprofitat aquesta setmana per llançar un missatge de confiança als cònsols estrangers acreditats a Catalunya. “Aquest és un país que el que vol és tenir talent, una mentalitat oberta i presència al món”, els ha dit.
Pel que fa a les empreses estrangeres instal·lades a Catalunya, el nou context polític se segueix amb interès però sense preocupació. “Aquest debat es mira amb atenció però de moment no ha generat cap reacció ni canvi d’estratègia”, explica el director general de la Cambra de Comerç francesa a Barcelona, Philippe Saman. L’Estat francès és el soci comercial principal de Catalunya i el primer destinatari de les exportacions catalanes (10.761 milions d’euros el 2011).
Encara es mostra més contundent el responsable de la Cambra de Comerç catalanoisraelita, Giacco Ventura, que destaca que “les empreses israelites tenen una sintonia molt positiva amb Catalunya i hi confien plenament”. De fet, com explica la presidenta de la Cambra de Comerç italiana a Barcelona, Emanuela Carmenati “el que preocupa és la inestabilitat econòmica”.
La Cambra de Comerç dels EUA a l’Estat espanyol debatrà en la seva propera junta una postura oficial sobre el procés polític obert a Catalunya però com expliquen els seus responsables, es tracta més d’una resposta a les peticions de periodistes que no pas de recollir una inquietud expressada entre els seus socis.
A punt de confirmar el rescat al món empresarial, es mostra molt més preocupat per saber com evolucionarà la situació econòmica que no pas per la convocatòria anticipada d’eleccions a Catalunya o la preparació d’un referèndum per a l’autodeterminació. En altres paraules, tal com explicaven fa uns dies els responsables de les filials catalanes de les químiques Basf i Dow Chemical, el que marcarà l’estratègia d’aquestes empreses serà l’evolució del mercat, però no es preparen les maletes perquè hi hagi un canvi de fronteres.
El director general de la Cambra de Comerç francesa a Barcelona destaca que no tenen cap indici sobre possibles deslocalitzacions i hi afegeix que “de moment tots els projectes d’empreses franceses a catalunya que estaven en marxa continuen avançant”. Perquè aquest és l’altre element que s’ha posat sobre la taula. Una Catalunya independent continuarà sent atractiva per a la inversió estrangera? Segons dades del Departament d’Empresa i Ocupació, Catalunya va concentrar una mitjana del 14,7% del total de la inversió estrangera a l’Estat espanyol entre el 2000 i 2010, una xifra significativament superior -que va arribar al 33,96% el 2010- si ens referim exclusivament a la inversió productiva.
Per als qui defensen la inviabilitat econòmica d’una Catalunya independent, un dels arguments principals és que el país perdria aquesta atracció, però el cert és que donada la pèssima situació econòmica de l’Estat espanyol marcar fronteres podria arribar a ser beneficiós.
Així ho explica per exemple el responsable de la Cambra de Comerç catalanoisraelita. “Quan una empresa decideix una inversió analitza la marxa de l’economia del país en qüestió, i potser seran més proclius a venir a Catalunya si la situació econòmica aquí és millor que a l’Estat espanyol”, destaca Ventura.
De fet l’associació amb la desprestigiada marca Espanya ha perjudicat Catalunya no només en l’atracció d’inversió sinó en les possibilitats de finançar-se als mercats internacionals.
Per Emanuela Carmenati les conseqüències d’una hipotètica independència “dependrà de la tranquil·litat o inquietud que es transmeti al mercat i de com es desenvolupi el procés”. I la clau serà aquesta. Les multinacionals volen estabilitat, independentment de la bandera que onegi. En aquest sentit en el Departament d’Empresa i Ocupació es considera que les imatges de manifestants encaputxats assaltant un establiment de la cadena Starbucks al centre de Barcelona malmeten molt més la tasca d’atracció d’inversió a fora que una possible deriva a la independència.
La petita i mitjana empresa catalanes empenyen cap a l’Estat propi
El 66,8% dels empresaris de la patronal de la petita i mitjana empresa (Pimec) estan a favor de la independència de Catalunya, un percentatge tres vegades superior als partidaris d’un estat federal (21,1%).
El president de Pimec, Josep González. FOTO: Cèlia Atset.
Font: ACN. El 66,8% dels empresaris de la patronal catalana de la petita i mitjana empresa (Pimec) es mostren clarament a favor de la creació d’un Estat català, segons ha informat la mateixa Pimec a un estudi que ha presentat aquesta setmana a la premsa.
El 21,1% dels empresaris de petites i mitjanes empreses a Catalunya, segons l’estudi, són partidaris de la creació d’un estat federal, mentre que només un 12,1% prefereixen continuar com a comunitat autònoma. De l’estudi també se’n desprèn que un 81,5% creu que una Catalunya independent seria econòmicament viable i un 82,4% es mostra a favor de l’aprovació per part del Parlament de la proposta de promoure una consulta sobre l’autodeterminació.
Un 81,5% creu que una Catalunya independent seria econòmicament viable”
El 45,8% dels enquestats considera que el debat polític pot tenir incidència en la seva activitat comercial amb la resta de l’estat i un 19,3% considera nul·la aquesta possibilitat. En canvi, un 11,8% creu que el debat actual els perjudicarà molt, mentre que un 23% assegura que l’afectarà bastant.
Joan Tugores: “La viabilitat de la independència és indiscutible”
El catedràtic d’Economia apunta com a principal dificultat el “repartiment d’actius i passius”
IGNASI PUJOL Barcelona | Actualitzada el 25/10/2012 13:42
Imatge d’un instant del debat que aquest dijous s’ha celebrat al Col·legi d’Economistes de Catalunya / ACN
El catedràtic d’Economia de la Universitat de Barcelona Joan Tugores ha assegurat aquest dijous que “la viabilitat de la independència de Catalunya és indiscutible”.
L’acadèmic, que ha intervingut en una jornada organitzada pel Col·legi d’Economistes de Catalunya sobre els escenaris econòmics a Catalunya en el marc d’un futur estat propi, ha apuntat que el país disposa d’actius de gran valor al seu favor en aquest procés, com la seva “creativitat i capacitat exportadora”.
Tugores també ha destacat el que ha anomenat els “campions ocults”, és a dir, aquelles empreses que sense fer massa soroll ja juguen un paper preeminent als seus respectius sectors als mercats internacionals.
Entre els “problemes de transició” durant el procés de creació del nou estat, el catedràtic ha destacat el “repartiment d’actius i passius” entre l’administració espanyola i la Generalitat, que “faria aflorar passius que ara es mantenen sota l’estora”.
http://www.ara.cat/economia/Tugores-viabilitat-independencia-indiscutible_0_798520251.html
Falta de credibilitat
LLUÍS FALGÀS
A les Corts espanyoles, a causa del calendari electoral, aquest any no hi haurà debat de política general –anomenat debat de l’estat de la nació–. La veritat és que, tal com està el calendari d’eleccions ara mateix, un debat així seria una olla de grills. Pel que fa a l’interès polític, el debat és substituït pel del pressupost de l’any vinent que s’està fent aquesta setmana.
El ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, ha fet un discurs optimista sobre la situació econòmica. Amb alegria ha anunciat fins i tot que la recessió va a la baixa i que d’aquí uns mesos veurem el sol. El discurs respirava eufòria tot afirmant que Espanya està davant del pressupost més social de la història. Si això fos veritat seria fantàstic. És el que tothom espera sentir. Que hi hagi una data perquè comenci la remuntada, que s’acabi la crisi i que n’hi hagi per a tothom.
Sí, si fos veritat seria fantàstic. El problema és que ningú s’ho creu. Així s’ha vist quan la borsa i els mercats internacionals no han fet cas de les bones intencions del ministre. Ningú se l’ha cregut. Ni l’oposició ni pràcticament els seus, que veuen que la crisi va per llarg.
A banda de la situació econòmica, el més lamentable és que ni les paraules d’un ministre poden tenir prou credibilitat en seu parlamentària. Ni quan dóna la bona nova que el país està remuntant el vol. Quelcom està passant i és lògic el distanciament entre el món polític i el ciutadà. És un problema que cada cop sigui més fàcil enganyar i que no passi res. No és cap solució protestar al voltant del Congrés dels Diputats per no creure en els polítics, tot i que és una reacció lògica per dir que ja n’hi ha prou.
El ministre no pot ser creïble si destina dels fons de l’Estat milions d’euros als bancs i no hi ha cap partida concreta per al foment de l’ocupació juvenil.
Fa un temps es reclamava que hi hagués polítics capaços de transmetre optimisme, alegria i ganes de llançar la casa per la finestra. Ara crec que s’ha de reclamar persones que donin confiança amb la seva paraula. En un moment determinat era moda crear eufòria i moral constant de victòria i es demanava carisma al polític. Qui no recorda l’anterior president del govern, Rodríguez Zapatero, afirmant que Espanya tenia el millor sistema financer del món. A principis de la democràcia, un ministre d’Economia assegurava que en poc temps es podien crear vuit-cents mil llocs de treball. Aznar va arribar a dir que un alemany tenia el mateix nivell de vida i les mateixes oportunitats que un espanyol i d’altres prometences menors com aquell alcalde que va prometre dues festes majors a l’any.
Tot depèn de la credibilitat. En cas contrari és millor que callin…
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/587582-falta-de-credibilitat.html
Aznar, falangista
Josep Huguet
“Qui pensi que només està en joc la unitat d’Espanya s’equivoca. Abans que això, hi ha en joc la integritat de Catalunya.” Ha defensat Aznar en un acte de la FAES, davant de Mariano Rajoy, i ha demanat una reforma constitucional per tallar la “deslleialtat, el xantatge i les amenaces” que, diu, suposen els anhels sobiranistes. “Qualsevol fórmula federal, confederal, o del tipus que sigui, que requereixi el qüestionament de la sobirania nacional és inviable” “Catalunya no pot continuar unida si no continua a Espanya”, ha sentenciat. I ha afegit que Espanya “no es trencarà”, cosa que només podria passar “si Catalunya patís abans la seva pròpia ruptura com a societat, com a cultura i com a tradició”.
A aquestes altures a ningú li pot sorprendre la contundència de tons colpistes i serbis de les paraules de tot un ex-president d’Espanya i principal gurú ideològic des de la plataforma de FAES, de l’espanyolisme rampant i agressiu que impregna tot el ventall del sistema polític espanyol fins a l’esquerra comunista de Cayo Lara. Aznar és el principal valedor de l’hegemonia ideològica que l’extrema dreta exerceix a Espanya.
Encara que potser ja sigui conegut fem memòria de la trajectòria del personatge amb una selecció de textos recollits per INFO-TK:
• “Los jóvenes falangistas están cansados de dar y no recibir; están cansados de escuchar promesas y recibir fracasos; están cansados de escuchar “bonitos discursos” que sólo sirven para crear más confusionismo del que ya hay, para crear el verdadero rostro de quienes los pronuncian. Yo como joven y habiéndome llegado un ejemplar de las Obras Completas de José Antonio Primo de Rivera, ya he tomado una decisión.” (Revista SP, 1969)
• “Cuando se está en quinto o sexto de bachillerato o se es un poco revolucionario o no es nada.” (Refiriéndose a sus escritos de juventud en los que se declaraba falangista independiente. Jerusalén, 10.4.1995)
• “Supongo que estaba delante de la televisión esperando la noticia de su muerte, porque a los 22 años que tenía entonces, estudiaba, porque es lo que toca cuando uno tiene la suerte de estudiar.” (Refiriéndose a la muerte de Franco. Costa Rica, 19.11.2000)
• “Vientos de revancha son los que parecen traer algunos de los Ayuntamientos recientemente constituidos. Las calles dedicadas a Franco y a José Antonio lo estarán a partir de ahora a la Constitución. En Valencia la Plaza del Caudillo pasará a llamarse del “País Valencia”. Y no hemos hecho más que empezar. Se dedican a borrar la historia.” (La Nueva Rioja. 9.5.1979)
• “El consenso ha provocado un efecto fulminante cual es el de la desconfianza de una enorme masa de españoles en el buen funcionamiento del sistema democrático, que quedó palpablemente demostrado en el elevadísimo índice de abstención que se produjo en el pasado referéndum.” (La Nueva Rioja, 18.2.1979)
• “¿Qué tiene que ver el Parlamento con la calle?” (La Nueva Rioja, 25.7.1979)
• “Tal como está redactada la Constitución, los españoles no sabemos si nuestra economía va a ser de libre mercado o, por el contrario, va a deslizarse por peligrosas pendientes estatificadoras y socializantes, si vamos a poder escoger libremente la enseñanza que queremos dar a nuestros hijos o nos encaminamos hacia la escuela única, si el derecho a la vida va a ser eficazmente protegido, etc.” (La Nueva Rioja, 23.2.1979)
D’on poua aquest imperialista castellà de dretes les seves conviccions?
La pista és fácil de seguir. Evidentment, come ll mateix reconeix de la Falange i José Antonio. Però, encara més, del protofalangisme de les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista de Ramiro Ledesma i Onésimo Redondo. Aquí trobem la connexió, no banal, en la decisió d’Aznar de pasar algún dia de vacances a Quintanilla de Onésimo (en versió nostrada petit burgesa seria el Queralbs, Núria i el Puigmal de Jordi Pujol).
Doncs bé el poble antigament denominat Quintanilla de Abajo i rebatejat pel franquisme com de Onésimo, per ser poble natal de Redondo, situat a a trenta-cinc quilòmetres de Valladolid, sempre va estar controlat per les dretes. Exceptuant el parèntesi dels anys 1987-1991, que va estar governat pels comunistes del PTE, partit creat per Santiago Carrillo; en aquest moment es va poder haver fet un referèndum pel canvi de nom que mai es va dur a terme, encara que va ser una de les propostes de la campanya electoral d’aquests. Perquè en aquest mateix any, 1987, a més d’eleccions municipals van ser també les autonòmiques que van donar triomf a AP de José María Aznar, i el lloc que va escollir per estiuejar va ser aquesta localitat vallisoletana, precisament pel valor simbòlic que tenia per a la tradició castellanista-falangista.
La santificació que Aznar ha fet i fa d’Onésimo, ens fa arribar a les arrels del seu pensament. Qui fou Onésimo Redondo?
Estudiant a Alemanya en l’època de la pujada del partit nazi, s’imbuí de les seves idees i fundà las Juntas Castellanas de Actuación Hispánica, Partit que rebutjava el sistema democràtic i propugnava l’acció directa contra el marxisme els jueus i el capitalisme burgès. Més tard confluí amb Ledesma Ramos en la creació de les JONS (Juntes d’Ofensiva Nacional Sindicalista), que es va fusionar, a la vegada, amb la Falange Espanyola de José Antonio Primer de Rivera (FE-JONS) el 1934. Des de la seva publicació setmanal Libertad defensava les seves idees totalitàries i corporativistes, enaltia la violència i la lluita armada contra els seus oponents ideològics d’esquerres. Va organitzar grups paramilitars a Valladolid i província, que es van sumar a l’aixecament militar que va implicar la Guerra Civil espanyola. Durant aquests anys aquests grups o patrulles armades es van encarregar de la repressió i assassinat d’esquerrans. Als pocs dies de l’inici de la guerra va morir en una trobada amb milicians madrilenys, quan visitava el front, al poble avilès de Labajos, el 24 de juliol de 1936.
Ah! I va traduir amb comentaris els Protocolos de los Sabios de Sion. Valladolid, Ediciones Libertad, 1932 i ha deixat llegats literaris com Onésimo Redondo, caudillo de Castilla (fragmentos de artículos periodísticos y discursos políticos). Valladolid, Ediciones Libertad, 1937. I El Estado Nacional. Valladolid, Ed. Libertad, 1938
http://in.directe.cat/josep-huguet/blog/8872/aznar-falangista
Un claretià d’Extremadura defensa Catalunya
Màxim Muñoz és un claretià català nascut a Extremadura. Assumeix amb el cap i el cor els drets i els deures de la nació catalana i discrepa dels missatges anticatalans que venen, per desconeixement o per mala fe, de determinats sectors (PP, PSOE i altres) de la seva terra natal.
Muñoz (1958) va néixer a Zarza Capilla (Badajoz). Va professar com a claretià el 1977 i va ser ordenat prevere el 1985. És doctor en Teologia per la Universitat Gregoriana de Roma amb una tesi sobre Yves Congar, un dels teòlegs més destacats i aperturistes del segle XX.
Muñoz és el superior provincial dels Claretians de Catalunya des del 2004, presideix la Unió de Religiosos de Catalunya i és secretari de la Conferència Claretiana de Provincials d’Ibèria. Malgrat la seva densa activitat, Màxim Muñoz està present al Twitter. Escriu tuits sobre diversos afers des d’una perspectiva cristiana i eclesial. Seguidament mostrem alguns tuits seus que versen sobre el procés sobiranista català:
“Sobre la nota de la Conferencia Episcopal Espanyola: Potser el “bien de la unidad española” només ho és per una banda. Ni es plantegen que pugui ser un mal per a Catalunya”, “Els bisbes catalans recorden la legitimitat moral de totes les opcions polítiques”, “El ministre Wert potser ha oblidat que fa uns anys un tal Franco va fer del tot i mes per espanyolitzat Catalunya, i no se’n va sortir”, “Posible pregunta en un referèndum a Espanya: ¿Está de acuerdo en que Catalunya siga siendo una comunidd autònoma de España, lo quiera o no?”, “Quant els drets no és preserven s’està generant una situació de conflicte permanent”, “És claríssim que en Rajoy espera demanar el rescat a a que passin les eleccions catalanes”.
Carta a un amic apolític
Eva Piquer
Hauria jurat que, en aquests temps que volen, era més difícil trobar un apolític que un federalista. Però vas i em dius que no saps si votaràs perquè no t’interessa gaire la política, i jo t’aboco al damunt aquella frase de Joan Fuster: “La política la fas o te la fan”.
Si no votes, després no et queixis. Però molt em temo que el teu desinterès està fora de lloc. El futbol, l’excursionisme o la reproducció de les papallones poden interessar-te o no, ja t’ho faràs, tot això que et perds. Ara bé, la política no és un hobby: és una responsabilitat i una necessitat. Oi que vas al metge quan estàs malalt, encara que no t’atregui especialment la medicina? Pel mateix motiu hauries d’informar-te sobre els qui ens governaran. I votar en conseqüència.
Explica Laura Mintegi que li ha cridat l’atenció l’abisme que hi ha entre els militants ben informats i els ciutadans passius, que passen de la política però voten igualment. “Vivim en democràcia i creiem en el principi d’una persona, un vot –escriu la futura cap de l’oposició a Euskadi-. La qüestió no és, per descomptat, que les persones amb més consciència ciutadana tinguin un pes específic més gran en el sistema representatiu. L’objectiu seria augmentar la cultura política del conjunt de la ciutadania”. Se’t gira feina, amic meu: no es tracta només que vagis a votar, sinó que ho facis amb coneixement de causa.
Sóc atea. Ja m’agradaria creure en Déu i en un més enllà de flors i violes, però no me’n surto. I justament perquè només crec en aquesta vida, no em puc ni em vull desentendre dels qui decideixen com funcionem socialment. Perquè ens hi va l’única vida que tenim.
També hi ha qui s’interessa per la política sense saber-ho, o sense voler-ho reconèixer, perquè està massa desprestigiada i sovint surt a compte desmarcar-se’n. Com aquell bon home que deia: “Jo sóc apolític de tota la vida… però de dretes, eh?”.
http://www.naciodigital.cat/opinio/4680/carta/amic/apolitic
L’Skype 6.0, també en català
La nova versió de l’eina de comunicació de text, veu i vídeo per internet, disponible per Mac i Windows
L’eina de comunicació de text, veu i vídeo per internet, Skype, treu una nova versió 6.0 amb un nou disseny i la inclusió de fins a set noves llengües, entre les quals el català. La nova versió del programa de Microsoft funciona en els sistemes operatius Mac i Windows i en aquesta nova versió ofereix el suport de Retina Display.
El nou Skype permet registrar-se amb un compte de Facebook o de Microsoft, així com enviar missatges instantanis als contactes de Windows Live Messenger, Hotmail i Outlook. La versió pel Windows 8 estarà disponible a Microsoft Store a partir del llançament avui del nou sistema operatiu.
CATALUNYA NORD per la INDEPENDÈNCIA - www.catalunyanord.cat 