RECULL DE PREMSA ANC – 15 OCTUBRE 2012

SECRETARIAT NACIONAL DE L’ANC – COMUNICACIó

#MHP Lluís Companys, ha arribat l’hora

editorial

Avui fa 72 anys que el Molt Honorable President de la Generalitat, Lluís Companys era assassinat pel franquisme en un acte d’odi cap a Catalunya i cap al que representava el President Companys, i com el President, milers de catalans i catalanes van pagar amb la seva mort l’estima al país. Mai Espanya, a diferencia d’altres països en casos semblants, ha demanat disculpes, ni tant sols quant ha governat el PSOE. Un país que és incapaç de disculpar-se dels crims comesos és un país sense cap credibilitat, un país que mai vol negociar, ni tant sols enraonar, és un país mancat de democràcia. Espanya mai ha sabut ni ha volgut demanar perdó ni entendre, i ara, davant la voluntat majoritària d’un poble que vol la seva llibertat, Espanya segueix sense entendre i sense voler enraonar.

A pocs dies del inici de la campanya electoral més important dels darrers temps, els diferents partits estan preparant les llistes, els programes i les estratègies, i malgrat alguns intents de frenar-ho, les eleccions són cada cop més plebiscitàries. Per un costat CiU, ICV/EUiA, ERC, SI i la CUP, s’han compromès decididament per l’Estat propi, si més no amb la celebració d’un referèndum d’autodeterminació per la propera legislatura, i per un altre costat el PP, C’s que neguen el dret a decidir, i el PSC – que vol allò que ni tant sols els seus volen a Espanya; el federalisme, que no porta a cap lloc-. Les postures estan molt clares i ningú podrà dir que no han estat advertits, ningú podrà dir que el procés no és impecablement democràtic; el mateix President Companys se sentiria orgullós del seu poble.

El MHP Lluís Companys va ser assassinat per la dictadura franquista, però el seu exemple avui encara és viu, i el camí emprés pel poble de Catalunya fa anys, es perfila avui irreversible i cal esperar que els diferents partits polítics estiguin a l’alçada. Els uns, no variant el seu compromís adquirit cap a l’estat propi, i els altres, respectant la democràcia, l’única i poderosa arma que coneixem els catalans i que coneixen i respecten els països clarament democràtics. Les regles del joc han estat definides i acceptades i no val després del 25N a tirar enrere allò que han acceptat i s’han compromès. Qui guanyi, que compleixi allò que ha dit, i qui perdi, que sigui demòcrata.

El nostre record pel #MHPCompanys, i a per totes les persones víctimes del franquisme.

http://www.directe.cat/editorial/245916/mhp-lluis-companys-ha-arribat-lhora

 

 

La carta que Companys no va poder enviar
La família d’un subaltern que es va guardar una missiva escrita pel president a la seva família des de la presó de Montjuïc la subhasta per 1.500 euros

És un dels últims escrits redactats pel polític republicà, que va ser afusellat per l’exèrcit franquista avui fa 72 anys

15/10/12 02:00 – BARCELONA – RICARD PALOU

Companys a la presócarta manuscrita de Companys abans de  morir

La carta manuscrita pel president de la Generalitat que surt a subhasta. Foto: EL PUNT AVUI / ARXIU.

Durant 72 anys,la carta ha estat exposada al domicili d’un subaltern de l’exèrcit de Franco

“Estimada cunyada. Sàpigues i et prego que diguis a les meves germanes Ramona i Neus que estic detingut a Montjuïc, bé de salut i de tracte. Però com que em van detenir a França, no vaig poder portar quasi res, i necessitaré algun diner i roba (tovallola, pijama, etc.). Amb la finalitat que vinguin a visitar-me i ja els diré que necessito […].” Són les primeres ratlles de la carta que el president de la Generalitat, Lluís Companys, va escriure a la seva cunyada el 10 d’octubre de 1940, quatre dies abans de morir afusellat per “rebel·lió militar” al fossar de Santa Eulàlia del recinte militar, on estava empresonat des de principi d’aquell mes. Avui fa 72 anys de l’efemèride, que la casa de subhastes Balclis fa coincidir amb l’exposició de la missiva que la família del president mai va arribar a rebre. La carta es podrà veure a la sala d’exposicions de la firma, al número 227 del carrer Rosselló de Barcelona, i se subhastarà el dia 25. El seu preu de sortida s’ha fixat en 1.500 euros.

El document, escrit a llapis en un paper de quartilla, el va redactar Companys pocs dies després d’arribar al castell de Montjuïc, on va ser empresonat en secret després de ser detingut a França per la policia alemanya a petició de Franco. En la carta, Companys comunica a la seva cunyada la seva situació, i li demana que l’expliqui a les seves germanes, perquè el vagin a veure i li portin alguns diners i objectes de primera necessitat. Al revers, hi figuren alguns dels utensilis que demana, com ara un pijama, dues tovalloles, pasta de dents i dues llibretes.

El president va lliurar la carta al tinent coronel auditor de guerra Gonzalo Zarranz, durant una visita que aquest i el seu ajudant li van fer a la casa reservada al capellà del recinte on el tenien tancat. Després de l’entrevista, el militar va llençar la missiva a una paperera i el seu ajudant, conscient del seu valor, la va recuperar i se la va endur a casa. Durant tots aquests anys, ha estat al seu domicili, emmarcada com si fos un quadre. Ara la família del subaltern, que vol mantenir-se en l’anonimat, ha optat per treure-la a subhasta.

Les germanes de Lluís Companys no van poder-lo visitar fins just després de la celebració del consell de guerra en què se’l va condemnar a mort. La Ramona i la Neus, que ni tan sols van ser informades de la celebració del judici militar, van arribar quan ja s’havia acabat i només van poder veure el seu germà durant unes tres hores.

Fins ara, només s’havien descobert cinc cartes escrites per Lluís Companys des de la presó. Quatre anaven dirigides a l’industrial i polític Jaume Creus. L’altra la va escriure a la seva dona, Carme Ballester.
La nit abans de morir, el president de la Generalitat va redactar els seus últims escrits, entre els quals destaca una mena de testament polític: “A tots els que m’han ofès perdono; a tots els que hagi pogut ofendre demano perdó. Si he de morir, moriré serenament. No queda tampoc en mi l’ombra d’un rancor. Donaré gràcies a Déu que m’hagi procurat una mort tan bella pels ideals. Ell ha volgut aquest destí; i li dec encara gratitud d’aquesta placidesa i serenitat que m’omple en pensar en la mort, que veig atansar-se sense temor. La meva petitesa no podia esperar una fi més digna. Per Catalunya, i el que representa de pau, justícia i amor. Lluís Companys.”

http://www.elpuntavui.cat/component/elpunt/article/-/-/583790.html

Un general recorda des de Tele5 “el que li va passar a Companys”
Al·ludeix a l’afusellament del president per part de les autoritat espanyoles franquistes

General franquista

El general Manuel Fernández-Monzón de Altolaguirre, que va ser portaveu del ministeri de Defensa i que va estar en els serveis d’intel·ligència de l’Exèrcit durant la dictadura franquista, va participar dissabte a la nit en el programa de Tele 5 ‘El Gran Debate’ i va aprofitar per recordar al president Artur Mas “el que li va passar a Companys”.

Després d’afirmar que el referèndum sobre la independència de Catalunya serà il·legal, va recordar “el que li va passar” al president Lluís Companys, en referència al seu afusellament al Castell de Montjuïc per les autoritats espanyoles franquistes. “Que s’atreveixin a formular-ho clarament … Hi va haver un català molt valent, Lluís Companys, que es va atrevir a proclamar la República…”.

El general no va apostar obertament per la intervenció militar a Catalunya en cas que es convoqui el referèndum, perquè creu que amb les forces de seguretat n’hi hauria prou per impedir-ho. Monzón va criticar el paper del Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI) perquè la manifestació de l’11 de Setembre el va agafar desprevingut.

“El gran debate” va estar dedicat ahir al dia de la Hispanitat, i va ser una forta càrrega contra el procés sobiranista català, amb les oportunes rèpliques dels ja candidats electorals Alícia Sánchez Camacho (PP) i Albert Rivera (C’s) defensant l’unionisme.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/un_general_recorda_des_de_tele5_el_que_li_va_passar_a_companys_89674.php

Els governs escocès i britànic anunciaran avui l’acord sobre un referèndum el 2014

L’SNP modificarà la seva política tradicional i proposarà aquesta setmana l’entrada d’Escòcia a l’OTAN

UK

Els governs escocès i britànic anunciaran avui l’acord assolit la setmana passada sobre el referèndum d’autodeterminació que es farà l’any 2014. La data del referèndum és una victòria de l’SNP, perquè la Gran Bretanya volia que es fes el 2013. Escòcia accepta, en canvi, que el referèndum proposi una sola una pregunta: si els escocesos volen ser independents o romandre dins la Gran Bretanya.

Per tal de dividir el vot dels partidaris de romandre a la Gran Bretanya el govern escocès volia que hi hagués una tercera opció, de demanar més autonomia.

Mentrestant s’ha sabut que el portaveu de defensa del Partit Nacional Escocès, Angus Robertson, demanarà aquesta setmana que el congrés del partit, que es desenvolupa a Perth, acordi de demanar que Escòcia formi part de l’OTAN, si esdevé independent. Els sobiranistes escocesos eren fins ara contraris a l’OTAN, especialment perquè no volen armes nuclears. Però ara diuen que, després d’haver-ne parlat amb dirigents polítics i militars de Noruega, Dinamarca i Islàndia (estats bàsics en l’estratègia independentista escocesa), que seria una garantia per a aquests països que Escòcia fos membre de l’OTAN.

Per calmar els contraris a aquest tomb polític Alex Salmond va dir la setmana passada que la nova constitució escocesa prohibiria explícitament les armes nuclears –per la lluita de l’SNP durant molts decennis contra la base de submarins nuclears britànica que hi ha al país.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4047194/20121015/govern-escoces-britanic-anunciaran-lacord-referendum-2014.html

 

 

Aprendre la lliçó britànica

editorial

El primer ministre escocès, Alex Salmond, i el seu homòleg britànic, David Cameron, està previst que segellin avui l’acord històric per fer possible que els escocesos puguin decidir si es queden al Regne Unit o es constitueixen en estat sobirà. Un procés que s’està portant per ambdues bandes des d’una profunda discrepància però amb un impecable procediment democràtic. Ni els escocesos han guanyat res, ni els britànics estan disposats a posar-ho fàcil, però de moment la capacitat de resposta a la voluntat del poble per part de Londres ha anat molt més enllà que en altres capitals d’estat on s’estan posant sobre la taula processos similars.
És inevitable fer paral·lelismes entre el cas escocès i el català. Seria un error identificar les reivindicacions d’uns i altres, perquè no són comparables més enllà del plantejament independentista. Però és absolutament pertinent contrastar les actituds dels estats britànic i espanyol. El primer, exemple de respecte per la democràcia i la sobirania popular. El segon, paradigma de la prepotència, el menyspreu a la diferència i l’esclerosi legalista sense arguments.
Escòcia comença avui un camí que no tan sols no es preveu fàcil sinó que, ara per ara, sembla encaminat a una derrota de l’independentisme. Però a diferència dels catalans, ja han obtingut una victòria, que comparteixen amb tots els britànics. La del respecte i el reconeixement de la plurinacionalitat. Mentrestant, a Madrid es continua apostant per l’uniformisme, l’amenaça, el tot o res i la ceguesa que no veu que la història no és dels que s’enroquen sinó dels que s’adapten als nous temps i exigències.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/7-editorials/583929-aprendre-la-llico-britanica.html

Europa 2014

És que es pensa ningú que la Unió Europea sobreviuria a l’expulsió de quatre països, sobtadament, en un sol any?

Vicent Partal

Mentre Rajoy continua pensant-se que això de la independència ho arreglarà amb quatre crits i que és un afer espanyol i prou, a Europa es van acumulant fets i opinions que indiquen que el 2014 serà un any decisiu en l’ampliació interior –o siga en la conversió d’algunes de les ‘regions’ actuals, en ‘estats’ completament independents. Dissabte a Euskadi, ahir a Flandes i a Catalunya, i avui a Escòcia, és d’això que es parla.

Avui els governs d’Escòcia i de la Gran Bretanya anunciaran els termes de l’acord sobre el referèndum escocès d’autodeterminació. Serà… el 2014, com volia Alex Salmond.

Ahir els independentistes flamencs van aconseguir una victòria històrica en les eleccions municipals, fet que indica que guanyaran amb claredat les legislatives belgues del …2014, en què participaran demanant la independència.

I Artur Mas va acceptar la nominació com a cap de llista de CiU dient que el referèndum es faria aquesta legislatura, legislatura que tindrà l’epicentre polític –i històric per raons òbvies– …el 2014

A Euskadi, dissabte l’esquerra independentista va desafiar el PNB a caminar també cap a un referèndum immediat. Sense dir el 2014, però comptant que serà un any extraordinari, si el procés de tots els altres països conflueix en aquella any.

Evidentment, cada país va a la seua i cada nació té una estratègia pròpia. És possible fins i tot que els uns recelen dels altres i que no vulguen ser posats en el mateix sac. Però, vist des de Brussel·les, és simplement impossible de no pensar que alguna mena de solució global haurà d’haver-hi; o que una part de la solució de cada cas haurà de ser global –global europea, vull dir.

I quina eina pot resoldre problemes tan diferents, però alhora tan iguals, com els d’Escòcia, Flandes, Euskadi i Catalunya? Únicament la democràcia, el vot. La Unió Europea no pot acceptar que a Escòcia es puga votar, però a Catalunya no. O que Euskadi puga esdevenir independent, però Flandes no. Europa necessita una lògica única per a respondre a l’envit que el 2014 se li tirarà al damunt. I aquesta no pot ser altra que l’acceptació de la voluntat popular i, evidentment, l’acceptació que, quan una part de la Unió es fa independent, resta dins la Unió. O és que es pensa ningú que la Unió Europea sobreviuria a l’expulsió de quatre països, sobtadament, en un sol any?

http://www.vilaweb.cat/editorial/4047236/europa-2014.html

Mas: ‘Si no ens deixen fer la consulta anirem als tribunals europeus’

El president de la Generalitat diu que si Espanya no permet el referèndum ‘s’haurà d’internacionalitzar el conflicte’

Mas Tv3

El president de la Generalitat, Artur Mas, ha explicat avui en una entrevista a TV3 els passos que es faran per a poder consultar el poble de Catalunya sobre la independència durant els quatre anys vinents. Quan es constitueixi el nou govern demanarà de negociar els termes d’un referèdum, mentre es tira endavant la llei de consultes al parlament. Si Espanya es nega a negociar, es provarà de fer una consulta fent ús de la llei catalana; però si la tomba el Constitucional ‘ho haurem d’anar a explicar als tribunals europeus per internacionalitzar el conflicte’.

Mas ho ha explicat així: ‘Hi haurem d’anar per dir que no ens deixen consultar la gent. Perquè després de les eleccions hi haurà un mandat democràtic. Hi haurà un problema greu de legitimitat democràtica, perquè no deixaran conultar el poble de Catalunya, que haurà votat uns partits que s’han presentat a les eleccions amb un programa molt clar per fer una consulta’.

També ha insistit que el referèndum o la consulta s’hauran de fer els quatre anys vinents. ‘Els partits a favor de la consulta haurem de parlar sobre quan fer-la i què preguntem. En el límit, la pregunta hauria de ser si Catalunya ha de ser un nou estat de la UE’.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4047259/20121015/mas-ens-deixen-consulta-anirem-tribunals-europeus.html

Artur Mas: “Negociarem els termes de la consulta amb l’Estat quan es constitueixi el nou Parlament”
Actualitzat a les 09:20 h 15/10/2012

Mas tv3

Artur Mas, el president de la Generalitat i candidat de CiU a la reelecció, ha afirmat que “negociarem els termes de la consulta amb l’Estat quan es constitueixi el nou Parlament”. En declaracions a “Els matins” de TV3, Mas s’ha refermat en la seva intenció de convocar una consulta sobiranista en la pròxima legislatura “amb majoria absoluta o sense” si guanya les eleccions. I tot recordant que el primer ministre britànic, David Cameron i el seu homòeg escocès, Alex Salmond, s’han assegut a negociar els termes per fer un referèndum sobre l’autodeterminació d’Escòcia, Mas ha conclòs que “si no ens deixen fer una consulta haurem d’internacionalitzar el conflicte”.

Després de ser proclamat oficialment candidat de Convergència i Unió aquest cap de setmana, Mas ha declarat que encara que el PP ara els oferís de negociar el pacte fiscal no aturaria el procés encetat per celebrar la consulta sobre l’autodeterminació de Catalunya. El president ha dit que en aquest cas hipotètic ell s’asseuria a negociar perquè és la seva obligació, però ha insistit: “Ara no anirem a negociar el pacte fiscal perquè no els traurem d’aquest camí i la consulta hi haurà de ser”.

Més endavant, però, llançant un missatge al govern espanyol, ha indicat que si durant el procés de dotar-se d’instruments d’Estat, Madrid els concedís el pacte fiscal potser el que sí canviaria seria el resultat de la consulta.

http://www.324.cat/noticia/1930272/politica/Artur-Mas-Negociarem-els-termes-de-la-consulta-amb-lEstat-quan-es-constitueixi-el-nou-Parlament

La mossegada de la humiliació

IMMA TUBELLA

Amb Espanya caminem amb fermesa cap a un país centralista i de tercera divisió

Sense cap mena de dubte les polítiques d’austeritat tal com les estem vivint no ens porten a cap altre lloc que al cercle, tan viciós com pervers, de la mateixa austeritat. Al marge de moltes altres consideracions que se m’acudeixen i que tenen a veure amb la nostra manca de sobirania, pel que fa a la situació actual, el xoc pressupostari no té sentit si no s’equilibra amb un altre xoc, el xoc de la competitivitat per provocar l’electroxoc que Catalunya necessita. Però això no serà així. Al mateix moment que llegia les prioritats pressupostàries del govern de François Hollande a França, llegia les d’Espanya. La comparació, malauradament, ens diu moltes coses. A França els ministeris que es consideren intocables són Educació, Interior, Justícia i Afers Socials. Concretament, els pressupostos d’Educació mereixen un comentari.

França, en plena crisi, es proposa el que anomena una “reconstitució” de primària perquè considera que és un tema estratègic per al futur del país. El president Hollande havia promès 60.000 mestres nous al final del seu mandat. De moment, el pressupost de l’any 2013 en preveu 8.791 i 43.500 per al 2014. Pel que fa a l’educació superior i a la recerca, el pressupost augmenta un 2,2%, cosa que vol dir 23.000 milions d’euros, que representen 500 milions més que l’any 2012. Per la seva banda les universitats tindran 250 milions més de recursos suplementaris i mil llocs de treball més cada any fins al 2015. Com a curiositat, dir que Defensa, en canvi, ha patit una retallada de 10.000 milions.

Què passa, en canvi, a l’Estat espanyol, i per tant, de rebot, a Catalunya? Com molt bé deia aquest diari fa un parell de setmanes, les retallades dels pressupostos espanyols arrasen a les àrees de sanitat i educació. Concretament es retalla un 14,4% en educació (especialment en temes tan estratègics com formació professional, secundària, rendiment dels estudiants, millora de l’aprenentatge de llengües, beques i tecnologies de la informació i la comunicació, on les retallades arriben a quasi el 40%). Tot això en un context en què, com deia en l’acte d’inauguració del curs de la UOC dijous passat, no ens podem permetre perdre més el temps. La transformació de l’educació no és només una bona idea, és un imperatiu i ja tenim prou evidències que les conseqüències de més dubtes i ajornaments poden ser desastroses, com ho són per a la indústria discogràfica, audiovisual, premsa escrita o editorial, per citar només indústries culturals. Aquí, però, el debat de l’educació, en lloc d’encarar-se amb les necessitats urgents, ve amanit amb les declaracions del ministre d’Educació del govern espanyol, José Ignacio Wert, que sosté que hi ha “algunes evidències” que vinculen l’augment de l’independentisme amb el sistema educatiu català. Aquestes paraules, que va dir fa un parell de setmanes, no responien a un mal moment, sinó que fa pocs dies les va complementar, per si no havia quedat prou clar, al Congrés, insistint que “cal espanyolitzar els alumnes catalans perquè se sentin tan orgullosos de ser catalans com espanyols perquè tinguin una vivència equilibrada de les dues identitats perquè les dues s’enriqueixen i enforteixen”.

Vist aquest panorama, em sembla que és prou evident: amb Espanya caminem amb fermesa cap a un país centralista i de tercera divisió. Com diu Amin Maalouf en el seu darrer llibre, Un món desajustat, una cosa és la mossegada de la pobresa i una altra la de la humiliació. I jo afegiria, mossegada agreujada per l’arrogància d’aquell que no sap on va i que només pot o es pensa que pot amagar-ho amb aquesta actitud. Afortunadament, vivim uns moments en què aquestes mossegades, més que mal ens fan pena i per tant no ens humilien sinó que ens donen força, perquè ara sabem que només s’humilia a qui acota el cap o mira cap a una altra banda.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/583893-la-mossegada-de-la-humiliacio.html

Els paradigmes superats
ANTONI BASSAS

wert l'espanyolitzador

Wert parla d’espanyolitzar i la grada rugeix entusiasmada. JUANJO MARTÍN / EFE

Espanyolitzar versus catalanitzar , vet-ho aquí el combat conceptual més popular dels últims dies. Wert parla d’espanyolitzar i la grada rugeix entusiasmada. Espanyolitzar com a equivalent a rescat de captius, d’esgarriats en la falsa ruta, amb la llengua com a companya de l’imperi. No oblidem que parla un ministre d’Educació contrari a un sistema d’ensenyament que, després de trenta anys d’aplicació, continua educant tots els alumnes perquè siguin ciutadans bilingües. I que ho ha aconseguit amb cívica eficàcia, tenint en compte la complexa diversitat de procedències de les famílies catalanes. En el marc mental del ministre, ni tan sols val allò que ser catalans seria una manera de ser espanyols. Wert considera espanyolitzar com a sinònim de castellanitzar i de reduir la idea de Catalunya a comunitat autònoma que deu la seva existència a una Constitució nascuda fa 34 anys.

A Catalunya s’ha fet servir més normalització que catalanització . La diferència parla per ella mateixa: aquí, la recuperació de la democràcia a Espanya va ser el punt de partida per a la recuperació de la normalitat lingüística i cultural confiscades a punta de baioneta. I és interessant notar també que catalanitzar ha estat el nom de l’oferta que el catalanisme polític ha fet per a la construcció d’una Espanya habitable. Catalanitzar com a sinònim de fer la revolució industrial, d’incorporar-se a la modernitat cultural, del canvi de règim polític que permetés l’ingrés a la Unió Europea. Les cançons dels cantautors catalans com a salvavides d’espanyols oprimits per la dictadura.

Els Wert de tota mena redueixen catalanitzar a la categoria de rentat de cervell. Un rentat especialment perpetrat per una sola cadena de televisió pública que, seguint la caricatura, deu ser tan poderosa que derrota amb un sol clic del comandament la legió de cadenes espanyoles castellanoparlants que l’envolten i que ningú no mira.

L’ espanyolització del ministre Wert és l’exemple de resposta clàssica que Espanya no ha de negociar res amb Catalunya perquè no hi ha res a parlar d’igual a igual. Paradigma que la majoria de catalans han superat, perquè en absència de diàleg amb l’Estat volen parlar amb les urnes.

La del govern espanyol és una resposta immobilista, que queda en evidència fins i tot davant d’aquelles opinions amigues, com la de José Manuel Lara, que considera que la independència seria un “mal irreparable” però que demana diàleg i admet que el “80 o el 90 per cent” dels catalans no se senten bé en el marc econòmic d’Espanya.

I si Madrid comptava que l’Església catòlica parlaria amb una sola veu nacional, com correspon al vell paradigma, des d’ahir sap que l’episcopat català farà costat al seu poble, com correspon a una Església que es diu universal.

Si la independència -o, almenys, el referèndum- està il·lusionant les classes mitjanes del país és pel que té d’esperança per superar la crisi econòmica i per la càrrega de respecte que significa per a la dignitat col·lectiva, però sobretot pel que té de paradigma nou davant de categories velles, molt velles.

http://www.ara.cat/premium/opinio/paradigmes-superats_0_792520809.html

La revolta menestral
Antoni Puigverd

Hi ha estupefacció en els sectors espanyols més cordials i deferents amb Catalunya. Es pregunten per què tants catalans il·lustrats, partidaris del pacte i la concòrdia, s’adhereixen a aquest corrent nacionalista. Nosaltres no som nacionalistes espanyols, diuen. I tenen raó. Molts d’ells no ho són. Són partidaris del patriotisme constitucional de Habermas, un corrent racionalista que propugna una societat que només exigeix drets i deures als éssers humans en tant que éssers humans, una societat completament cega, sorda i muda als valors, els costums i les tradicions nacionals. Des de l’òptica d’aquests patriotes de la racionalitat, el nacionalisme és perillós. Però no els hem vist combatre gaire el nacionalisme espanyol (l’únic que, de moment, porta culpes històriques a la motxilla), omnipresent als mèdia de la capital. Ni els hem notat conscients d’allò que Kenneth Galbraith anomenava “majories satisfetes” referint-se a aquells sectors que usufructuen la posició de força adquirida en la societat indiferents als problemes de les minories.

El patriotisme constitucional s’expressa d’una manera peculiar, a Espanya: molts dels que el defensen no han de canviar de llengua i ni d’emocions heretades per acordar-se a la Raó, tanmateix, exigeixen Raó a les “minories insatisfetes catalanes”, que han de fer equilibris de llengua i emoció cada dia. No se’ls nota inquiets, en canvi, amb les “majories satisfetes” d’Espanya que, a través dels seus líders polítics i mediàtics, indiferents a la Raó, desborden cada dia els seus sentiments nacionalistes sense cap pudor.

Parlen d’igualtat, els partidaris del patriotisme constitucional. Rajoy i els seus ministres parlen d’unitat. Però són els pressupostos els que farien creïble l’expressió “unitat contra la crisi”, no les paraules. Perquè hi hagi unitat, hi ha d’haver acord previ. Els sacrificis s’han de fer després que se n’hagi acordat el repartiment equitatiu; i que s’hagin pactat les prioritats de la despesa. Parlar d’unitat o d’igualtat davant la crisi és retòric: hi ha qui guanya i qui perd. No solament els individus, també els territoris. No hi ha cap col·lectiu nacional que vulgui suïcidar-se. Fixem-nos en els alemanys o els finlandesos, pagadors nets d’Europa: exigeixen límits, condicionen els ajuts. Des de la hidalguía, aquest comportament és considerat mesquí. Però la crisi té una cosa bona: ha fet caducar molts tòpics ideològics: la qüestió econòmica de veritat a l’Espanya d’avui no és l’egoisme dels catalans, sinó la hipocresia de les elits que controlen l’estat, i n’han tret colossals rendiments empresarials i financers. L’habilitat d’aquests sectors hegemònics és que quan parlen d’unitat parlen dels seus interessos i de l’eix econòmic del Gran Madrid, que construeixen amb voluntat d’emular París. Parlen d’unitat, defensen un statu quo.

Per descomptat, un sector important de la burgesia catalana participa del joc de les elits de Madrid. I això ens permet parlar del factor social que explica el que està passant a Catalunya. La caricatura del catalanisme és el d’una burgesia catalana impulsant amb una mà el nacionalisme per treure amb l’altra més beneficis d’Espanya. Aquesta caricatura apel·la a una veritat a mitges. La burgesia catalana, que és molt contradictòria, i que té des de sempre un sector espanyolista, ha instrumentalitzat el catalanisme, sí. Ara bé: si una cosa demostra el corrent que ha desembocat en la colossal manifestació de l’Onze de Setembre és que no és burgès, sinó menestral. La classe mitjana catalana és la que ha salvat i transmès els valors de la tradició cultural catalana: de la llengua a l’ambició de progressar amb el treball individual. És el nervi del catalanisme. Sense ella, la burgesia catalana no hauria pogut fer els seus jocs malabars. Sense ella, la llengua no hauria resistit dues dictadures. No ha liderat mai el país. Va haver de pactar, bé amb el sector catalanista de la burgesia (Prat de la Riba, Cambó), bé amb la classe obrera que la va desbordar el 1936 (Macià, Companys).

Durant la transició, aquesta classe mitjana es va bifurcar: els sectors universitaris van fusionar-se amb l’esquerra (PSUC, PSC); i els menys culturalistes o més tradicionalistes, van convertir-se en la base del pujolisme. Pujol, que defensa els valors de la menestralia, no l’encarnava, la dirigia: el seu primer objectiu era regenerar la burgesia.

Molts d’aquests catalans de classe mitjana (no tots, com es va veure divendres dia 12 d’Octubre) creuen que formen part d’un col·lectiu nacional en perill. Creuen que el repartiment arbitrari dels sacrificis de la crisi a Espanya, no solament és injust: els està empobrint i nega el futur dels seus fills. No els sembla lògic que la solidaritat hagi d’implicar la provincianització econòmica de Catalunya. Per això pot dir-se que el que estan protagonitzant les classes mitjanes a Catalunya és una revolució: desempallegant-se de les tuteles ideològiques de l’esquerra i de les cauteles malabars de la burgesia, aspiren a federar-se directament amb Europa. Deliri o possibilitat, no els quedava altre camí.

Cap representant de l’statu quo, sigui a Espanya, sigui a Catalunya, no s’esperava que les classes mitjanes catalanes gosessin provocar un terratrèmol institucional. En comptes de menysprear-les, estaria bé que els que han liderat les institucions espanyoles es preguntessin, per una vegada, si no van abusar dels equilibris de la transició.

http://www.lavanguardia.com/encatala/20121015/54352577206/antoni-puigverd-la-revolta-menestral.html#ixzz29Ljuildm

” Raül Romeva: “La Generalitat haurà de tenir un Departament d’Exteriors brutal»

Veure video de Raül Romeva  http://www.youtube.com/watch?v=k40cc3_D5YU&feature=player_embedded

L’eurodiputat Raül Romeva creu que les realitats s’imposaran a les lleis, “que a Europa he vist que quan cal es canvien”La Unió Europea és una eina vàlida per a fer polítiques socials i democràtiques avançades, sempre i quan hi hagi majories polítiques per tirar-les endavant, i tenint el convenciment que els actuals grans estats europeus d’aquí vint anys no tindran cap pes internacional.

Aquest seria el resum ràpid del missatge que el diputat al Parlament europeu Raül Romeva, d’ICV-EUiA, va transmetre aquest dijous, dia 11, en la conferència que va pronunciar al Casino de Vic, davant d’una setantena de persones.

Una afirmació d’entrada: “Si el problema són els egoismes estatals, la solució no pot passar per repetir el mateix model”.

Per Romeva, Catalunya té tot el dret del món a ser una realitat singular al mateix nivell que l’Estat espanyol o França. I aquest reconeixement s’ha d’afrontar democràticament “sense exèrcit ni guàrdies civils que agafin comandaments…”.

El marc legal, si es vol, pot canviar en una nit.

Parlant des de la seva experiència a la cambra europea, Romeva va assegurar que “quan el marc real no et permet fer una cosa que cal fer… es canvia el marc. I això es pot fer en una nit, aprofitant un Consell europeu posant-ho en l’ordre del dia. Si es vol. Quan hi ha la necessitat de fer canvis perquè les circumstàncies ho reclamen, es fan”. Però si no hi ha aquesta voluntat, és clar que hi ha la possibilitat que Madrid se surti amb la seva quan amenaça amb vetar Catalunya com a futur membre de la UE. Tanmateix, l’elecció no és pas senzilla perquè Europa ha de valorar si li convé la sortida de Catalunya de la UE, una sortida que arrossegaria inevitablement també Espanya, perquè Espanya, sense Catalunya, incompleix molts dels

[El missatge està retallat]  Mostra tot el missatge

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s