Recull premsa ANC Dijous, 22 de novembre de 2012

Recull de premsa ANC

bibliotecarisperlaindependencia – 21/11/2012 – 14:35h
Les biblioteques ca talanes han rebut només l’11% del total dels ajuts per a la digitalització del Ministerio de Cultura
Catalunya rep molt menys diners no ja del que aporta a l’Estat sinó també del que li tocaria rebre per població o per importància del seu sistema bibliotecari.
Des de Bibliotecaris per la Independència hem estudiat totes les resolucions del Ministerio de Cultura per les quals atorga els ajuts per a la digitalització i hem pogut constatar que Catalunya rep molt menys diners no ja del que aporta a l’Estat sinó tamb é del que li tocaria rebre per població o per importància del seu sistema bibliotecari.La matriu de dades amb la qual hem treballat la trobareu disponible en aquest fitxer: Estadistiques de digitalització (podeu consultar un llistat complet de les subvencions atorgades, les taules que hem creat i els gràfics generats).

En el període 2007-2011, el Ministerio de Cultura va distribuir un total de 9.633.823,61 ? en 265 subvencions. D’aquestes subvencions, les institucions catalanes que s’hi van presentar van obtenir un total de 1.060.939,05 ? (l’11.01% del total).

El gràfic de distribució de les subvencions distribuïdes és el següent:

Com es pot observar, Catalunya és la comunitat que ocupa el quart lloc pel que respecta al total de recursos rebuts.

Ara bé, si tenim en compte el % de població del nostre país i la percepció per habitant en el total d’aquests ajuts, la distribució dels ajuts del Ministerio de Cultura perjudiquen greument les institucions catalanes ja que Catalunya passa del lloc quart al 12è i, a més a més, Catalunya queda per sota de la mitjana estatal.

Som plenament conscients que aquests ajuts són repartits a partir d’uns requisits tècnics. Tot i això se’ns fa difícil d’acceptar que les biblioteques i arxius catalans presentin projectes tècnicament poc atractius o inferiors a la resta de territoris. Si donem per suposada la qualitat tècnica dels projectes catalans, no s’acaba d’entendre que tenint Catalunya més biblioteques, més arxius i una més que solvent professionalitat en matèria de digitalització, quedi tant per sota de la majoria de territoris. Les comparacions són odioses i les fem només en clau de dades agrupades, però resulta paradoxal que la Comunitat de Madrid, amb menys població que Catalunya rebi pràcticament el doble d’ajuts que el nostre país. Potser, en paraules del Conseller Mas-Colell, passa que: qui remena la cassola, es queda el millor tall.

Els defensors de l’actual encaix de Catalunya Espanya, per tal de negar l’existència del dèficit fiscal que pateix el nostre país, expliquen una teoria segons la qual són les persones i no els territoris qui paguen els impostos. Certament, són les persones qui paguen els seus impostos, i els que més tenen més paguen (alerta, però, Catalunya és nomes la quarta comunitat per renda familiar, per sota de Madrid, Navarra i el País Basc). Fins aquí l’argument és correcte. Ara bé, resulta que aquestes mateixes persones reben els seus serveis en un territori determinat (carreteres, hospitals, etc.) i aleshores és aquí on podem constatar que, si bé a igualtat de renda es paga el mateix (cosa que no és del tot certa perquè les Comunitats Autònomes poden introduir trams diferents), és igualment cert que no es reben els mateixos serveis a tots els territoris. És a dir, hi ha territoris més ben finançats que d’altres. Com es cobreixen, doncs, aquests dèficits, amb peatges, copagaments i g enerant deute.

Algunes dades econòmiques molt ben fonamentades permeten afirmar que:

Catalunya representa el 20% del PIB espanyol.
Catalunya aporta el 24% de tots els impostos que es recapten a l’Estat.
Catalunya representa el 16% del total de la població.
però, finalment, només es destinen el 10% dels recursos econòmics de l’Estat a Catalunya.

Aquesta xifra genèrica del 10% coincideix bastant amb el resultat que hem obtingut des de Bibliotecaris per la Independència de l’11.01% que les nostres biblioteques i arxius han rebut en matèria de digitalització aquests darrers anys.

A partir d’aquestes dades podem més que traslladar el concepte de dèficit fiscal a l’atorgament dels ajuts a la digitalització. És a dir, si els catalans aporten el 24% dels impostos que es paguen a Espanya, podem dir que dels 9.633.823,61 ? pressupostats pel Ministerio de Cultura per aquests ajuts, des de Catalunya es van aportar 2.312.117,67 ?. Tenint en compte que les nostres biblioteques i arxius han rebut només 1.060.939,05 ?, tindríem doncs un dèficit digital de 1.251.178,62 ?.

Es pot entendre que els territoris que més recursos generin, siguin els que més impostos paguin. Es pot entendre que part d’aquests recursos vagin als territoris que menys recursos tenen. El que no es pot ja entendre és que després d’aquest procés que hom anomenat solidaritat, Catalunya quedi no ja al 12è lloc, sinó que quedi per sota de la mitjana espanyola per habitant !.

Catalunya queda molt per sota de comunitats menys poblades (Madrid) però també de territoris que es beneficien del concert econòmic (País Basc i Navarra). Com es sabut els territoris amb concert econòmic només aporten a l’Estat espanyol les despeses que l’Administració General de l’Estat té als seus territoris i una part de despeses generals (política exterior, defensa, etc.), però no fa cap aportació a l’anomenat fons de solidaritat.

Les dades amb les que hem treballat les teniu disponibles en aquest fitxer Estadistiques de digitalització i amb molt de gust rebrem els vostres comentaris (possibles errors en el tractament de dades, valoració de la metodologia emprada, etc.).

Al nostre entendre, aquest petit estudi d’una qüestió que afecta molt greument a les biblioteques i arxius catalans és només un exemple de la situació econòmica general. Per mantenir els projectes de digitalització, els diners que no arriben via Madrid els han d’aportar les administracions i institucions catalanes a costa, és clar, de desviar recursos d’altres projectes o d’augmentar el nostre deute.

Estarem atents a la publicació de la resolució dels ajuts de 2012.

Tenim clar que la independència de Catalunya permetrà recuperar recursos que actualment queden distribuïts amb criteris més que discutibles entre altres territoris.

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — «&l aquo;« •••
totsantcugat.cat – 22/11/2012
Neix Taxistes per la independència amb l’impuls de professionals locals
El santcugatenc Jordi Musoy és un dels impulsors de l’associació que busca el màxim nombre de taxistes adherits a la causa per aconseguir la llibertat de Catalunya
Els taxistes que s’han unit a L’Associació Taxistes per la independència ja sumen un total de 160 amb només una setmana. El manifest, publicat a la pàgina web www.taxistesperlaindependencia.cat fa una crida a tots aquells “taxistes de professió de diferents ideologies i nacionalitats que s’agrupin per aconseguir la llibertat del nostre país i que exercim la nostra professió amb dignitat arreu del territori català.”Jordi Musoy, taxista de Sant Cugat i col·laborador del TOT i del Diari de Sant Cugat, és un dels impulsors de la iniciativa que, segons ha explicat al TOT, “tot fent un cafè amb uns quants, anant amunt i avall amb el taxi, a través del watsap, amb el boca-boca hem aconseguit agrupar a un petit col·lectiu per poder tirar endavant el manifest”.

Manifest dels Taxistes per la independència:

Els sotasignats, taxistes , agrupats a la sectorial “Taxistes per la independència” de l’Assemblea Nacional Catalana, units per aconseguir la llibertat

Compromesos amb la difusió de la nostra cultura, la nostra llengua i la integració dels nouvinguts hem decidit que davant l’onada de posicionaments exercits per diferents col.lectius, el sector del taxi no vol ni pot quedar enrere.

Un sector tantes vegades etiquetat en l’espanyolisme més ranci i criticat per la seva poca implicació en les causes de país. Un sector on treballen diàriament milers de persones arreu de Catalunya i que no pot quedar al marge del procés més important que ha encetat Catalunya en 300 anys, manifestem:

– Que el poble de Catalunya té dret a decidir lliure, democràtica i pacíficament el seu futur.

– Que desitgem i lluitarem amb totes les nostres forces per aconseguir la independència de la nostra terra i convertir-nos en un nou estat d’Europa més just i pròsper.

– El nostre suport absolut al lideratge del President Mas en el procés que la societat catalana ha començat cap a la creació d’un estat propi.

– El nostre suport als partits polítics que apostin per realitzar un referèndum d’autodeterminació i treballin fermament per fer de Catalunya un nou estat d’Europa.

– Que ningú, ni tan sols un exèrcit, una constitució o un tribunal pot aturar la força d’un poble que vol viure en llibertat i que ha despertat després de molts anys adormit per ser un sol clam a favor de la llibertat nacional.

– Que persistirem i no farem marxa enrere per molts entrebancs que ens posin pel camí, estem fermament convençuts que Catalunya serà un nou estat a Europa, per què si volem.. podem!

Visca Catalunya Lliure!

Per adherir-se al manifest es pot fer via Mali a l’adreça electrònica taxistes@assemblea.cat o a través de la pàgina web.

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — &midd ot; — · — ««« •••
catalunyaunidaylibre – 21/11/2012
PASO EL TIEMPO PARA ESTATUT O FEDERALISMO
No hay peor ciego que el que no quiere ver. Sabio refrán que podríamos aplicar al Partido Socialista Obrero Español, PSOE, en lo referente a la relación política que propone para España y Cataluña, cual un conejo sacado del sombrero al que llaman federalismo. No han podido aceptar que se trata de un amor imposible ni han comprendido que en la medida que lo admitiesen, mejor les iría en las votaciones del 25-N.
Per: PABLO GONZAL

Si bien es cierto que las relaciones afectivas entre españoles y catalanes nunca fueron apasionadas, podríamos decir que eran toleradas. Que Madrid ha maltratado históricamente a Cataluña es una verdad como un templo, que todo lo catalán era motivo de burla descarada por los madrileños, evidente y que nuestra laboriosidad era admirada, también y alentada para magnificar la explotación.

Estas simples verdades demuestran la relación amo -sirviente que mantuvo España con su colonia peninsular. Si lo tradujésemos en una circunstancia humana, se me ocurre la del empresario que le explica a un amigo su relación con un trabajador: “Ramón está conmigo desde hace más de veinte años, lo tolero a pesar de sus cosas, ridiculeces propias de los catetos, porque trabaja como un burro”.

Es tal el complejo de superioridad de Madrid en relación a Cataluña, que ante las fotos de la marcha del 11 de Septiembre, se rieron a mandíbula batiente tratando de minimizar su efecto e inmediatamente agregaron a sus burlas las amenazas, como hacían con los indígenas de América. Razón tiene Artur Mas al evocar las palabras que Mahatma Gandi empleó para alentar a sus seguidores: “Antes nos ignoraban, después se burlaron de nosotros y ahora nos atacan. Señal de que estamos ganando”.

Las agresiones de Madrid solo han empezado. Cada día serán más fuertes, más sucias y nada les detendrá, ni siquiera el ridículo que están haciendo ante el Mundo. Para atemorizar a los catalanes ya están haciendo uso de la fuerza del Estado, la prensa y medios audiovisuales, contactos internacionales, medios financieros… Evidentemente el Gobierno de España no está interesado en recomponer las relaciones con su colonia sino en someterla, pero han confundido nuevamente el objetivo porque su enemigo no es el President de la Generalitat sino el pueblo de Cataluña y a medida que agraven los ataques, más rencor generará.

Haría bien el Gobierno de España en comprender que la SEPARACION DE CATALUÑA es un hecho cumplido que ya está teniendo lugar. El rencor creado en un bando y fomentado en el otro, ha alcanzado tal magnitud que es irreversible. Lo compararía con un matrimonio en el que una de las partes ha decidido romper la relación, pero la otra se niega de firmar los papeles del divorcio y resolver los temas económicos. A medida que se prolongue esta situación, la relación se agravará y peor será el arreglo final porque el rencor se traducirá en odio y en deseos y estrategias de venganza.

La conciencia de que bajo la bota de Madrid es imposible vivir, ha tomado cuerpo en Cataluña a través del tiempo y la decisión de defender nuestras tradiciones, valores y lengua, se ha convertido en una lucha sin cuartel. Los catalanes, en su gran mayoría, hemos decidido que nos nos van a “españolizar”, como se ufanan en proclamar triunfalmente desde el Gobierno, una falta de tacto tradicional que les está pasando factura.

Todo lo dicho viene a cuento del discurso del PSOE catalán. La falta de visión en el caso de los socialistas catalanes ha dado paso a la propuesta de una federación a la española, creyendo que la idea podría ser aceptada en Cataluña. El portavoz de tal exabrupto, Pere Navarro, se está equivocando por tres razones principales que le costarán muchos votos:

Las autoridades nacionales del PSOE ya han declarado públicamente que no quieren oír hablar de federalismo. Ellos, igual que sus homólogos en el PP, solamente están interesadas en continuar ordeñando a Cataluña y una federación no lo permitiría.
Esta propuesta quedó fuera de consideración el 10 de Septiembre pasado, cuando Mariano Rajoy, con o sin portazo, le señaló a Artur Mas que la discusión de un arreglo financiero con Cataluña estaba fuera de agenda.
Los catalanes nos hemos cansado de la relación con Madrid y únicamente aspiramos a separarnos políticamente de España, a cualquier costo, por las buenas o por las malas.

Por lo visto la separación de Cataluña será por las malas, con graves consecuencias para ambas partes. La falta de visión de la política española, un caso de miopía evidentemente histórica según los resultados, hará imposible las relaciones futuras y no dudamos que en la frontera de Aragón se levanten barreras y aduanas ¿Volverá a repetirse la historia de América?

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Público.es – 20/11/2012
Nos vamos
Las disputas vienen de lejos, con guerras de por medio y, por lo tanto, con vencedores y vencidos
Per: Pere Pugès i Dorca. Miembro impulsor del grupo fundador de la Assemblea Nacional Catalana

Hace tiempo, cuando le conté mi visión del eterno problema de las relaciones entre España y Cataluña a un amigo de Madrid, y me preguntó por qué los catalanes no hablamos claro, sin miedos ni tapujos. Le respondí que era porque, entre otros, tenemos el síndrome de Estocolmo o algo parecido.

Primero fuimos vencidos y después hemos ido desarrollando una relación de vínculo afectivo y miedo hacia quien nos tiene secuestrados. Así fue, las disputas vienen de lejos, de muy lejos, con guerras de por medio y, por lo tanto, con vencedores y vencidos. La más determinante, la que fue una guerra entre dos naciones con realidades y proyectos muy distintos, cumplirá su 300 aniversario en 2014. Los vencedores, los nobles castellanos aliados con los reyes franceses, los primeros borbones, abolieron las leyes catalanas e impusieron las suyas. Un derecho de conquista muy al uso, por aquellos tiempos, al que han seguido procesos de colonización más o menos encubiertos y que han sido aderezados con declaraciones de cariño cada vez que el preso ha mostrado señales de entereza.

Así han desaparecido muchos pueblos, culturas y lenguas durante muchos siglos y, por lo que parece, nadie lo sufre especialmente, a menos que forme parte del pueblo en trance de desaparición. Algunos aún subsisten y ahí reside el problema, visto como tal por unos -les suena a algo aquello del “problema catalán”?- y visto como parte de la solución por otros -¿por qué no luchamos para evitarlo?-. Y ahí estamos.

La reivindicación del Estatuto de 1931 se inscribía en el proceso que nos llevaría al ejercicio del derecho de autodeterminación
Con los años he aprendido que nadie aprende de la historia, al menos de la contada, por lo que me referiré solo a la historia vivida por muchos de los que aun damos guerra. Hasta poco antes de las primeras elecciones de este período -15 de junio de 1977- todas las fuerzas políticas catalanas democráticas (todas excepto la UCD recién surgida del aparato del Estado y excepto las distintas facciones de la Falange) habían formado parte de la Assemblea de Catalunya, organismo unitario de la lucha antifranquista formado en torno a cuatro puntos que se podrían resumir en un lema que se hizo realmente famoso por aquel entonces: llibertat, amnistía i estatut d’autonomia. La reivindicación del Estatuto de autonomía de 1931 se inscribía en el proceso que nos debería llevar al ejercicio del derecho de autodeterminación y los cuatro puntos se completaban con la solidaridad hacia los pueblos hermanos que formaban el Estado español.

Con la Constitución llegaron las libertades democráticas básicas (de reunión, de expresión, de asociación política y sindical, …), llegó la amnistía a los presos políticos y la amnesia colectiva respecto los crímenes del franquismo y, finalmente, llegaron los primeros estatutos de autonomía, los que iban a satisfacer (o no) las reivindicaciones de las naciones históricas (Euskadi-Navarra, Galicia y Cataluña -para las que se acuñó el término nacionalidades en la Constitución de 1978-) o de las emergentes (Andalucía, en aquellos momentos). La vieja Castilla y sus comuneros o la Asturias del “bable” se dejaron sentir tímidamente… un poco menos que los nacionalistas canarios, los valencianos o los isleños de las Baleares, a los que se dedicó un apartado especial que prohibía expresamente la colaboración estable entre comunidades autónomas. Luego llegaron los demás estatutos y, con la Loapa, la armonización y el “café para todos”.

En junio de 2006, el pueblo catalán refrendó el texto de un Estatuto previamente aprobado por el Parlament català y, a continuación, “cepillado” (¡expresión utilizada por Alfonso Guerra!) por las Cortes. Esta muestra de seny político quizás fuese interpretada por el Tribunal Constitucional como un signo de debilidad y a mitades de 2010, dictó una sentencia que ha resultado ser el detonante de un proceso que ya no parece tener marcha atrás.

La interpretación de la vieja Constitución ya no da para más
Han transcurrido más de treinta años y la interpretación de la vieja Constitución ya no da para más. Ya no es posible seguir con los equilibrios inestables que han regido la política española de estos últimos decenios. Desde Catalunya, muchos la quisieron utilizar como el marco que permitía seguir avanzando en la mejora del autogobierno y esa puerta se cerró, de un portazo, en 2010. Algunos, armados de paciencia y algo más, quisieron probarlo negociando un pacto fiscal que pusiese parches a la difícil situación económica de un país -Catalunya- que genera riqueza e ingresos suficientes para salir sola de esta crisis y para seguir siendo razonablemente solidaria con quien lo necesite… y sepa administrarse.

Hemos contribuido a modernizar España y hemos asistido a un lavado de cara y poco más
Estamos donde estábamos antes de aprobar la Constitución. Desde Catalunya, estamos convencidos de que hemos contribuido, durante más de treinta años, a modernizar España y hemos asistido, atónitos, a un lavado de cara y poca cosa más. Se han destinado miles y miles de millones de euros a crear infraestructuras sin ningún tipo de sentido ni generadoras de nada y a subsidiar sectores económicos que siguen sin levantar el vuelo por si solos. Ahora, cuando el barco se hunde por la impericia de su capitán (léase Estado y clases dirigentes, por favor), ¿alguien puede quitar el derecho de los ciudadanos a saltar y salvarse? ¿alguien puede creer, aún, que esto puede solucionarse? ¿alguien puede engañarse creyendo que si nos quedamos se salvará el barco? ¿no será que más de uno, viendo lo inevitable, quiera echar la culpa al que salta a tiempo?

Catalunya ha malgastado muchas energías y ahora debe utilizarlas adecuadamente
Viví la época de la transición en mi tercera década de existencia, desde la universidad y las luchas vecinales, desde la Assemblea de Catalunya y, finalmente, tomé partido y me posicioné por opciones marxistas e independentistas. Voté no a la constitución porque me resistía a aceptar la transición como alternativa válida a la ruptura que, desde Catalunya, habían defendido todas las fuerzas democráticas y, en el fondo, me duele que ahora, en Catalunya, ya nadie me “riña” por ello. Mi país, Catalunya, ha malgastado muchas energías y ahora debe utilizarlas adecuadamente.

Señores y señoras, nos vamos y queremos, de corazón, que les vaya bien sin su “problema catalán” (quien quiere más problemas con los que ya tiene?), pero antes de partir, queremos hacer una nueva aportación: antes de echar la culpa a otros, busquen en su interior y encontraran su verdadero problema. Tienen unas clases dirigentes absolutamente egoístas y sin sentido común, sin amor a su país y a sus gentes y están gobernados por un montón de ineptos y vividores. Nosotros también tenemos nuestros problemas, algo parecidos a los de ustedes, pero ya los tenemos detectados y hemos dado con la solución: decidir por nosotros mismos sin esperar que nadie nos haga nuestro trabajo. Y si nos equivocamos, no podremos echar las culpas a nadie. Lo asumimos.

Cuando se llega al final de una relación, entra el miedo al vacío, pero también se abre una puerta a la esperanza. Jamás ha sido tan claro aquel dicho que las crisis generan oportunidades. No quieran retenernos con miedos y amenazas, no harán otra cosa que mostrar sus miedos y sus debilidades. Sean valientes y afronten su futuro con decisión.

& #8226;•• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
– 22/11/2012
APROXIMACIÓ AL PROCÉS CATALÀ ACTUAL CAP A LA INDEPENDÈNCIA
Aquest article és la traducció al català de l’article aparegut al diari EL PÚBLICO el 17 de novembre de 2012
Per: C arles Castellans i Llorenç. Vicepresident de l’ANC

Un procés entre dos moments de canvi

Per a comprendre el procés català cap a la independència que ha entrat en un estat d’acceleració en els darrers mesos és imprescindible de prendre una certa perspectiva. No hi ha res de casual en l’explosió independentista de l’actualitat. La meva exposició s’estendrà des del moment de la Transició (del franquisme al règim polític parlamentari), fins al moment present, en què Catalunya s’acosta a un altre tipus de canvi polític no menys radical.

Un naixement sota el pacte de la transició

L’independentisme català contemporani, malgrat la seva aparença de novetat té més de trenta anys d’existència. Va començar a configurar-se justament en forma d’oposició frontal al pacte de la transició política del règim franquista al règim parlamentari monàrquic.

Si observem amb una certa perspectiva les desenes d’anys que descrivim, podem constatar que la primera expansió espectacular de l’independentisme dels nostres dies correspon a la dècada dels anys vuitanta, època que apareixen unes organitzacions noves que aconsegueixen una rellevància simbòlica considerable entre sectors importants de la joventut, concretament el Moviment de Defensa de la Terra (MDT) i Terra Lliure. Aquesta primera fase del nou independentisme s’estén principalment des de 1979 a 1989 i es caracteritza pel fet d’aglutinar al llarg d’aquesta dècada milers de persones.

Davant aquesta experiència social i política, la pregunta que qualsevol investigador de la història recent es pot fer és sens dubte: Què és el que va fer possible el seu arrelament en la societat catalana?

L’explicació principal, segons les anàlisis mes convincents, és que l’independentisme català dels nostres dies va saber anar mes allà del catalanisme inmobilista i conservador existent durant el franquisme i la transició, un catalanisme conservador que es va comprometre majoritàriament en la construcció de l’Espanya de les Autonomies; és a dir, que l’independentisme naixent es va desmarcar clarament d’aquell tipus de catalanisme (l’autonomisme) que s’havia identificat amb un règim polític sorgit de la dictadura que no reconeixia el caràcter nacional del poble català i que s’havia construït sobre l’aparell administratiu i repressiu del franquisme sense el procés de ruptura que és necessari en tot canvi democràtic ben fonamentat.

Aquest distanciament respecte dels sectors moderats i conformistes de la societat es produeix en moltes de les experiències dels moviments d’alliberament nacional. En el cas del País Basc, per exemple, la presa de personalitat pròpia del nou independentisme es va produir als anys seixanta, és a dir, abans de la fi del franquisme. Als Països Catalans aquest revulsiu va ser més tardà – de gairebé vint anys – i va tenir lloc sobre la base de dues «ruptures» successives respecte a una política que era percebuda, en molts aspectes, com continuista del règim polític anterior.

Un desenvolupament crític envers el poder de l’Estat

Entenent que el repte a què s’enfrontava era eminentment polític i de gran abast, l’independentisme naixent en els anys 70 del segle passat va fixar la seva posició en un doble sentit: d’una banda, en la recerca de la seva base social que li hauria de donar força en la difícil travessia que començava; i d’altra banda, en la identificació clara de les característiques del poder que s’oposava als objectius del moviment. En un primer moment al llarg dels anys setanta del segle XX, va tenir lloc una ruptura de tipus ideològic, amb l’aparició del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), organització que es defineix ideològicament, d’una manera clara, envers el catalanisme conservador.

Aquesta tendència política conservadora era (i és encara) un corrent ideològic ben definit i ben arrelat a Catalunya que es fonamenta en el immobilisme social i que té les seves arrels en creences i prejudicis, sovint de tipus religiós tradicional, combinats amb la defensa de la «pau social» pròpia dels sectors econòmics dominants. El catalanisme conservador és, en la seva pràctica, una forma més de regionalisme espanyol que es va manifestar, en un cert moment històric, a través de la Lliga Regionalista i més recentment a través de les diverses expressions polítiques i àmbits ideològics que han estat força ben representats per sectors dominants a la direcció de CIU fins a èpoques recents. Aquest corrent enarbora el sentiment patriòtic de la població, però ha estat repetidament incapaç de proposar una sortida política que trenqui amb l’statu quo (el poder de l’Estat, per exemple) i actua i ha actuat en les seves aliances i línies d’acció, en una orientació antiindependentista.

La ruptura ideològica que va tenir lloc als anys setanta va consistir a abandonar aquesta referència conservadora i situar la lluita independentista sobre unes bases més sòlides, les de l’anomenat materialisme dialèctic (o marxisme). Aquest referent d’anàlisi va permetre anar més enllà de les rutines i de les creences mítiques tradicionals i situar d’una manera objectiva qui eren els amics i els enemics (socialment) de la lluita independentista. Allí on les ideologies conservadores només sabien veure actituds individuals més favorables o menys al país, el nou enfocament teòric podia trobar una explicació social basada en els interessos de les diferents classes i sectors socials. Tenia, per una altra banda, la seva correspondència pràctica en l’arrelament de l’independentisme en les lluites socials (populars en general, sindicals, ecologistes, estudiantils, feministes etc.) pràctica que anava nodrint la militància d’una base social sòlida i combativa que va permetre una embran zida fonamental.

La ruptura de tipus polític amb el catalanisme conservador va ser posterior i va permetre la veritable expansió. Va tenir lloc als anys vuitanta i va representar la creació d’un veritable moviment de nou encuny amb un projecte polític, anàlisi i eslògans propis àmpliament difosos especialment entre la joventut de l’època. Aquesta ruptura amb “l’ordre establert” i amb el conjunt dels “partits d’ordre” es va reflectir en dos aspectes principals: l’independentisme naixent no accepta la reforma transfranquista que desembocarà en la monarquia parlamentària espanyola i l’Estat de les Autonomies. I d’altra banda, s’enfronta a l’Estat, que concep com un poder aliè i més enllà de l’acció de govern, incloent-hi no tan sols les forces repressives sinó tot l’aparell burocràtic, informatiu etc. Es desenvolupa el concepte d'”ocupació” i les forces armades de l’Estat són anomenades “forces d’ocupació”.

Les expressions principals d’aquesta política nova són el MDT (Moviment de Defensa de la Terra) ja citat i els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, una organització que basava la seva acció en la lluita contra la repressió que s’acarnissava damunt l’independentisme, una lluita que anava consolidant una consciència política sobre el caràcter real de l’Estat (el qual havia arribat a prohibir l’exhibició de símbols independentistes per mitjà de formes de repressió considerades “desproporcionades”, o havia empresonat militants independentistes pel sol fet de dur una pancarta amb el lema “Independència”, entre altres actuacions semblants).

A títol de balanç d’aquesta època podem afirmar que sense l’independentisme dels anys vuitanta, no hauria existit un veritable moviment independentista amb una dinàmica i una identitat pròpies, i amb possibilitats d’estendre’s socialment.

El fracàs de la repressió i la continuïtat política

L’any 1992 el règim parlamentari monàrquic espanyol va voler etzibar un cop que havia concebut com a mortal i definitiu contra l’independentisme català. Aprofitant unes primeres detencions relacionades amb accions de Terra Lliure en el moment dels Jocs Olímpics de Barcelona, va emprendre (sota la direcció jurídica del jutge tristament famós a Catalunya, Baltasar Garzón) una ofensiva intensíssima contra l’independentisme polític en una “ràtzia” repressiva que culminaria en nombroses detencions i tortures, una acció que va mostrar la veritable cara de l’Estat en un moment en què, d’altra banda, entre amplis sectors socials, es prenia consciència del espoliació fiscal que patia Catalunya, i que estava duent a la ruïna àmplies capes de la població. La repressió repercutia, doncs en aquest període novament, en un augment de la consciència política.

En aquest clima de distanciament (de desafecció, se n’ha dit) progressiu de la població catalana envers l’Estat espanyol, l’independentisme s’obre a nous sectors: s’implanta en totes les comarques dels Països Catalans en forma d’una nova generació de militància activa amb tot un conjunt nou d’organitzacions i de col·lectius de l’esquerra independentista; i, d’altra banda, s’estén en l’àmbit institucional (autonòmic i municipal) en formes diverses com són ERC (Esquerra Republicana de Catalunya) i la CUP (Candidatura d’Unitat Popular). Cal afegir, en aquest context, que els exemples de les noves independències als Països bàltics i als Balcans ajuden a crear un clima favorable a la independència.

Podem dir, de manera general, que és en aquesta segona etapa, iniciada al llarg dels anys noranta, quan té lloc el desplegament en extensió i profunditat de l’independentisme al si la societat catalana. L’any1995 havia tingut lloc la dissolució de Terra Lliure com a símbol d’una època; a tall de balanç podem resumir que l’acció i la mobilització intenses durant una quinzena d’anys havia permès al conjunt del moviment mantenir la continuïtat dels referents polítics fonamentals que havien donat naixement a l’independentisme del nostre temps: la seva radicalitat política i la seva voluntat d’arrelament social.

La ruptura democràtica per la independència i l’emancipació del moviment independentista de masses

Les mobilitzacions al llarg de més de dues dècades (1980 – 2000) havien estès la consciència política a sectors amplis de la societat catalana, de manera que, entre els partits catalanistes i sobiranistes parlamentaris s’estén aleshores la convicció que és del tot necessari, en la conjuntura que marca el nou segle, avançar en el marc polític autonòmic. La política lingüística i el finançament haurien d’aconseguir, en un nou Estatut, millores sensibles que haurien d’arribar a satisfer, encara que fos parcialment, les aspiracions més àmplies del poble català. El rebuig per part de l’Estat espanyol del text de l’Estatut d’Autonomia aprovat per àmplia majoria al Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005, comença a crear aleshores una consciència creixent d’exclusió política, sentiment que es reflecteix en la reivindicació del Dret de decidir.

Aquesta línia d’acció política és formulada pels diferents sectors de l’independentisme com la defensa d’un dret democràtic bàsic, la qual cosa porta a la conclusió que, en el camí de la conquesta de la independència política, és imprescindible que totes les forces autènticament democràtiques i nacionals d’orientació independentista treballin per a aconseguir conjuntament una Ruptura Democràtica que té com a objectiu la Independència, per mitjà de l’exercici del Dret d’Autodeterminació. La Plataforma pel Dret de Decidir (PDD), organitzadora de la gran manifestació del 18 de febrer de 2006, que va reunir centenars de milers de persones a Barcelona, és en aquest nou moment una expressió del desplegament social que ha anat aconseguint l’independentisme, a partir de la defensa del dret col·lectiu més elemental i general de la nació catalana. Les diferents plataformes i col·lectius constituïts a partir d’aquesta data obren noves perspectives per a arribar a la llibertat nacional.

És a partir d’aquest moment que creiem que es pot parlar d’una veritable emancipació política del moviment independentista de masses pel fet que, des d’aquesta conjuntura concreta el moviment adquireix capacitat pròpia de convocatòria, de manera independent dels grans partits parlamentaris (els quals cal recordar que s’havien oposat a la manifestació).

La construcció de la unitat suprapartidista

Podem dir doncs que la darrera fase de l’independentisme que descrivim és marcada per les iniciatives diverses que han anat apareixent al marge i més enllà dels partits polítics convencionals.

La PDD (Plataforma pel dret de decidir) creada l’any 2005, contínua la seva activitat després de la manifestació de l’any 2006 ja esmentada, i emprèn noves mobilitzacions, com la de l’1 de desembre de 2007 en protesta per les deficiències en les infraestructures, especialment els ferrocarrils, una manifestació que reuneix altra vegada centenars de milers de persones a Barcelona.

Passats amb prou feines dos anys les Consultes sobre la independència, nascudes el 13 de setembre de 2009, són les que mobilitzen la població catalana també d’una manera massiva, pel fet que aconsegueixen la sensibilització de centenars de milers de persones i la mobilització militant de desenes de milers d’organitzadors. En el transcurs d’aquests mesos convé esmentar encara la gran manifestació del 10 de juliol de 2010 davant la proximitat de la sentència contrària del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut d’Autonomia.

Tot aquest moviment ciutadà d’una gran volada troba el seu punt de confluència final en la Assemblea Nacional Catalana (ANC) fundada recentment (el 10 de març d’aquest mateix any, 2012) com a resultat d’una tasca d’organització pacient i d’un llarg debat a favor del consens i de la unitat, de més de tres anys.

La Assemblea Nacional Catalana és doncs, el resultat de les experiències de llargs anys de mobilització independentista i també la plasmació de la darrera onada de sensibilització que ha tingut lloc en els últims cinc o sis anys.

La Marxa cap a la Independència del passat 11 de setembre ha de ser analitzada, doncs, com el resultat de tot aquest procés d’acumulació de forces i de mobilitzacions.

S’ha volgut reduir la mobilització independentista a raons purament economicistes. No s’hauria de menysprear l’efecte de la crisi econòmica en l’acceleració de la consciència política, però si sabem observar amb una certa perspectiva aquesta llarga evolució que hem descrit de manera esquemàtica, s’ha d’arribar a la conclusió que la causa de fons de la gran participació en la mobilització del 11 de setembre i del creixement espectacular de la ANC (amb més de 300 Assemblees territorials i més de 10.000 membres actualment) és el sentiment d’indignació causat per la vulneració successiva de l’Estat espanyol d’acords i compromisos polítics i econòmics, i la manca de respecte cap a Catalunya, els catalans, la seva llengua i la seva cultura; i també la negació als catalans del seu dret a determinar lliurement el seu futur. La consciència actual de la majoria de la població catalana sensibilitzada políticament, es fonamenta en la convicció que és el poble català, sense ingerències ni imposicions, el qui ha de decidir sobre la seva forma d’organització col·lectiva.

En aquest moment, davant les pròximes eleccions del dia 25 de novembre, tot aquest esforç de mobilització dels darrers anys trobarà un reflex clar en el suport electoral que rebran a les urnes les organitzacions que s’han compromès a avançar en el sentit del lema de la manifestació de fa dos mesos: “Catalunya, nou Estat d’Europa” . No es tracta d’un sentiment conjuntural. Tot indica que es tracta d’un camí sense retorn perquè és el resultat d’una experiència viscuda llargament per més d’una generació. És la ruptura democràtica que es torna a presentar com una nova oportunitat d’aconseguir una societat més justa i democràtica.

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
El Punt-Avui – 22/11/2012
Els juristes no veuen base per al contenciós de l’Estat contra Girona i Figueres
Els experts en dret administratiu troben rebuscada l’argumentació i creuen que el lloguer estava justificat Consideren clau que no hi hagi lesió de l’erari públic
Per: DANI VILÀ

Els juristes no veuen base legal que sustenti el contenciós administratiu que l’Estat ha presentat contra l’Ajuntament de Girona i el de Figueres per haver contractat dos trens perquè un miler de ciutadans poguessin anar a celebrar la Diada de l’Onze de Setembre a Barcelona.
La doctora en dret de la Universitat de Girona (UdG) i especialista en dret administratiu Gemma Geis considera que l’article 25 de la llei de bases de règim local empara l’acció dels consistoris “perquè ja preveu com una competència municipal la planificació del transport públic, així com la seguretat de llocs públics”. L’especialista en dret públic considera que els dos combois “van evitar que centenars de vehicles sortissin a la mateixa hora de les dues ciutats i hi concorre l’interès general al quedar demostrada una necessitat de planificació”. Geis deixa clar que, com que es tracta d’un contenciós, “no hi pot haver cap multa ni pena de presó, per tant, encara que s’admetés la il·legalitat del decret de contractació, seria una sentència merament declarativa”. A més, recorda que en l’actuació municipal “no s’han utilitzat diners públics”.
Un argument semblant presenta l’advocat especialista en dret administratiu i professor de la UdG Xavier Hors, que qüestiona l’opció de l’Estat “d’anar directament al contenciós si el més habitual seria iniciar el procés amb un requeriment”, un mecanisme habitual emprat per l’Estat o que ja va utilitzar fa anys amb l’entrada de les empreses de treball temporal o més recentment amb l’absència de la bandera espanyola en alguns consistoris.
Hors considera que, “com que no hi ha cap dany lesiu per l’erari públic, no està justificada l’acció contundent de l’Estat”. Considera que, no havent-hi despesa de diner públic, és un contrasentit que “ara es mobilitzi l’advocacia de l’Estat, un jutge i un secretari pel judici i els advocats dels consistoris”. El lletrat considera que els arguments esgrimits “per una suposada puresa jurídica no queden justificats des de cap punt de vista”.
En aquest sentit, pensa que “no es pot dir que l’actuació dels consistoris sigui contrària a la llei”. Hors també considera clau el fet que no suposi cap cost de diners públics. Els dos combois es van pagar amb bitllets que van abonar els viatgers i es va generar un superàvit de 2.500 euros, que es van entregar al Banc dels Aliments.
El secretari de Figueres hi va trobar pegues

El secretari municipal de l’Ajuntament de Figueres va veure problemàtic que l’equip de govern de Santi Vila (CiU) posés un tren per anar a la històrica manifestació de l’11 de setembre en favor de la independència de Catalunya. Segons han explicat diversos grups polítics amb representació a l’Ajuntament, el secretari municipal hauria informat l’alcalde que la contractació d’aquests trens podia comportar algun tipus d’il·legalitat burocràtica. Finalment, però, la contractació dels dos trens que es van organitzar la va fer l’Ajuntament de Girona, a través d’un decret d’alcaldia que Carles Puigdemont va signar el 7 de setembre. Algunes fonts assenyalen que aquest tipus de contractació hauria d’anar acompanyada d’un informe de necessitat i idoneïtat del secretari i l’interventor municipals que justifiquessin l’actuació. Tot i això, els mateixos juristes recorden que aquest precepte és genèric i és opinable si en aquest cas concret també s’havien de seguir aquests preceptes que pr eveu la llei.
m.v.

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •&# 8226;•
Ara – 22/11/2012
La UFEC i 66 federacions esportives catalanes, a favor del dret a decidir de Catalunya
Les entitats volem constatar “la necessitat que el poble català pugui decidir lliurament i democràticament el seu futur col·lectiu”
La Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC) i 66 federacions esportives catalanes han signat un manifest de suport a la resolució del Parlament de Catalunya en defensa de l’autodeterminació.Les federacions volem manifestar el seu suport a la resolució del Parlament de Catalunya del passat dia 27 per constatar “la necessitat que el poble català pugui decidir lliurament i democràticament el seu futur col·lectiu, com a única via per tal de garantir el progrés social, el desenvolupament econòmic, l’enfortiment democràtic i el foment de la cultura i la llengua pròpies”.

“Com a representants de l’esport federat del nostre país, volem oferir la nostra voluntat i disponibilitat per contribuir des de les nostres institucions, a consolidar i impulsar el posicionament del Parlament amb totes aquelles aportacions que permetin a Catalunya abastir-se d’instruments propis per fer possible un autèntic progrés social, econòmic i cultural”, diu el text.

http://www.ara.cat/esports/Nota-suport-defensa-lautodeterminacio-Catalunya_ARAFIL20121122_0004.pdf

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
CCN – 20/11/2012
Les mentides dels senyors de la por
El Cercle Català de Negocis desmenteix en aquest vídeo tres de les principals mentides que fan servir aquells polítics i mitjans i instruments de l’Estat espanyol que volen fer creure els catalans que la secessió és una mala solució per a Catalunya.
Dins de la campanya que el CCN ha preparat per vèncer els arguments de
la por dels sectors espanyolistes, ha produït el vídeo següent que
aborda els dubtes sobre la UE, LES PENSIONS I EL BOICOT.http://www.youtube.com/watch?v=UfLsFjljQFQ&feature=plcp [1]

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
El Punt-Avui – 22/11/2012
Diumenge és 11 de Setembre
Els que vam eixir l’11-S al carrer tenim ara una obligació: repetir-ho
Per: VICENT PARTAL

L’Onze de Setembre passat aquest país va votar al carrer. Amb els peus. Com van fer els alemanys de la República Democràtica el 1988. Les votacions, enteses com la manifestació clara de la voluntat política d’una societat, poden fer -se també de forma metafòrica, si les circumstàncies obliguen. I l’Onze, aquest Onze que quedarà en lletres capitals als llibres d’història, ens va obligar.
En un règim democràtic, però, el vot que val és el vot amb les mans. Amb les mans i les paperetes. I en aquest sentit diumenge vinent és, de nou, l’Onze de Setembre. De nou som cridats a votar, aquest cop, però, amb una transcendència encara major. Diumenge, ras i curt, ens juguem si votarem sobre la independència, per fi!, el 2013 o els primers mesos del 2014. Ens juguem fer una cosa que no hem pogut fer mai abans.
Així que tots aquells que vam eixir l’Onze de Setembre al carrer tenim ara una obligació: repetir-ho i millorar-ho. Evidentment la gent que és de partit ha d’esforçar-se, és la seua obligació, a fer que la seua formació política obtinga el millor resultat possible. Però aquesta vegada també els que no som de partit hem de posar tot l’esforç que siga possible de la nostra part. Per a aconseguir una victòria de país: que el nou parlament plasme de forma inequívoca l’aposta plural i serena per l’autodeterminació i la independència. Si els militants tenen l’obligació de convèncer per la seua candidatura la meua opinió és que tots plegats també aquesta vegada tenim l’obligació de convèncer per una idea. I no s’hi val a amagar-se ni a fer el ronsa. A mi no m’agrada allò de l’ara o mai. Sóc més partidari de l’ara o demà. I crec que hem d’estar disposats a lluitar passe el que passe el dia 25 i més enllà. I que fins i tot si es donés la hipòtesi que eixírem derrotats, cosa que no cre c, seguiríem lluitant. No crec que diumenge és un ara o mai rotund però sí que crec que aquesta és la millor oportunitat que hem tingut en tres segles i que seria un crim deixar-la passar sense aprofitar-la.
Estic tranquil, crec que anem molt bé, però no ens confiem. Cada vot suma.

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««&laq uo; •••
El Punt-Avui – 22/11/2012 – 15:50h
La punxa d’en Jap. mapa
Per: Joan Antoni Poch

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
VilaWeb – 22/11 /2012
I després de tot, sense poder votar
Molts catalans residents a l’estranger, sobretot al continent americà, no han rebut les butlletes per poder votar, tot i haver fet tots els tràmits
Els pocs catalans residents a l’estranger que van passar el primer escull per a votar poden fer-ho fins demà al consolat, ja sigui presencialment o enviant-hi la butlleta per correu. Però els obstacles ha n estat, i encara són, molts. I és que un bon nombre d’aquests 16.000 catalans, que van haver de fer tota mena de tràmits burocràtics, encara no ha rebut el sobre amb les paperetes a casa, i sembla difícil que arribin a temps per votar. Sobretot als EUA, on avui és festiu (és el dia d’acció de gràcies) i demà molts faran pont.’Ens hem trobat molta gent desesperada perquè no pot votar. Que estava molt il·lusioanda i que s’ha acabat trobant amb totes aquestes impossibilitats’, diu a VilaWeb Xavier Tudela, secretari general de la Federació Internacional d’Entitats Catalanes (FIEC).

La nova llei electoral espanyola, origen dels obstacles

En aquestes eleccions s’aplica per primer cop la reforma del 2010 de la llei electoral espanyola, que preveu que, a diferència de com es feia abans, els inscrits al Cens Electoral de Residents Absents (CERA) que vulguin votar ho hagin de demanar (fins el 2010 rebien a casa la papereta, i només calia que l’enviessin a la junta electoral corresponent). Ja fos per desconeixement, per tot els obstacles que es van trobar en els consolats o perquè finalment les sol·licituds de vot no van arribar a temps, només 16.000 van poder superar aquell primer escull.

Però d’aquests 16.000, n’hi ha molts que encara no han rebut les paperetes. Xavier Tudela diu que la majoria són al continent americà, i que a Europa les paperetes han arribat correctament. També insisteix que aquests retards no depenen dels consolats sinó de correus. Justament per aquests problemes, la junta electoral espanyola va decidir ampliar un dia –fins avui– el termini per votar per correu. Això vol dir que les oficines de Correus de tot l’estat permeten que els qui hagin sol·licitat la documentació per votar per correu ho facin també avui dins l’horari d’oficina.

Les traves, però, no acaben pas aquí. Els catalans a l’estranger que hagin rebut correctament i a temps les butlletes electorals, tenen des d’ahir i fins demà, per votar. Els qui viuen a prop d’un consolat ho poden fer presencialment, ja que les oficines han habilitat unes urnes. ‘Ara, no són cap col·legi electoral’, recorda Tudela, ‘s’hi ha d’anar amb la butlleta perquè allà no n’hi han pas’. Els qui visquin lluny, poden votar per correu, però enviant-ho al consolat corresponent, no pas a la junta electoral com es feia abans. Això vol dir que la butlleta ha d’arribar al consolat abans que dilluns el funcionari de torn reculli els sobres i els enviï a les demarcacions catalanes corresponents, on s’afegiran a l’escrutini definitiu la setmana vinent.

‘Des que es va aprovar la llei que avisem del col·lapse que suposaria per a poder votar. Ho hem viscut ara perquè aquestes són les primeres eleccions al Parlament que s’aplica aquesta nova llei’, diu Xavier Tudela. I és que amb la reforma de la LOREG, ‘poder votar a l’exterior necessita d’una complexa complicitat entre ambaixades i consolats, juntes electorals provincials, correus de cada país de residència i juntes electorals’, diu la FIEC en un comunicat, que qualifica el sistema ‘pervers amb massa incerteses i punts negres que mai ha funcionat ni funcionarà’.

Xarxes socials
Envia l’article
Imprimeix l’article

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
thecommentator – 20/11/2012
An independent Catalonia would be bad business
It’s difficult to imagine how investors would react positively to secession. Uncertainty and lack of clarity, as we all know, are enemies of business and job creation
Per: Daniel Lacalle

On Sunday, November 25th, Spain will see another regional election with profound implications for the country, the Catalan elections, in which the traditional messages of more fiscal sovereignty have been overtaken by an unequivocal secessionist agenda, promoted this time by the party in government, CiU.

Catalan separatists argue that the central government of Spain is stealing Catalonia’s money and that the region would thrive as an independent state. However, careful analysis shows that it is unclear to say the least.

The economic figures show that Catalonia is suffering, like Spain and most of Europe, from a bloated administration and unnecessary spending, but these problems would not be solved through independence. Rather the contrary, more taxes, more public spending, and the creation of more administration bodies has been the norm in all secessions since the 1970s.

Economic data also shows that the separatists’ image of an “economic powerhouse” forced to subsidize the other Spanish regions and being looted by the central government is far from real.

So far in 2012 Catalonia has received from the State ?11 billion more than its share, apart from the funds needed for its financing, according to official figures. Furthermore, according to various studies from tax experts, Catalonia’s much repeated “Spain steals from us” comes from an alleged ?16bn fiscal deficit with the State which is actually a ?4bn fiscal surplus. This is because the region does not recognise its real share of the costs of ministries, justice, defence, research, social services or state debt repayment when accounting for its “deficit”.

Not only this, but the State has guaranteed ?331m for Catalonia bond maturities. The dependence on financial aid from the state is very relevant, as Standard & Poor’s noted in its downgrade of the Catalan region to non-investment grade status.

Catalonia’s debt multiplied by four times since 2004, reaching 20 percent of GDP compared to seven percent in the Spanish regions of the Basque Country or Madrid. This happened just as the level of autonomy increased to be one of the regions with the highest level of economic and institutional sovereignty in the OECD.

The previous president of the regional government, the Generalitat, Mr Montilla, actually called the financing agreement for Catalonia “the best in history”. The number of public workers in Catalonia soared to 306,500 – four percent of the entire population of the region – and its deficit ballooned to three percent. Furthermore, the number of regional government owned companies increased by 70 percent between 2008 and 2011.

More than 19,500 businesses have closed in Catalonia in 2012. A large proportion of those have relocated to more competitive countries, Morocco among them. Business does not flourish in a period of credit, social, and institutional uncertainty.

And it’s tough to see how any of these closed-down businesses will come back to an independent Catalonia. With 646,000 unemployed, a 20 percent rate, Catalonia should not take the risk of experimenting and seeing how it goes.

Recent reports by international banks from JP Morgan to UBS, RBS, Nomura and others have warned about the market, business, and credit implications of secession.

If we look at the Catalan bonds, despite recent state guarantees through the FLA (Regional liquidity Fund), a ?5bn bailout, and the optimistic figures given on the possible independence, they are still trading at a risk premium to the Bund of about 700 basis points and with an average of 16 percent discount for the 2015-2016 maturities. This does not indicate any kind of institutional credibility or optimism about the regions’ finances.

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
SISTEMA – 21/10/2012
La banca, el fraude fiscal y el New York Times
Este artículo critica la falta de cobertura de temas de fraude fiscal por parte de los medios de m ayor difusión del país, resultado de la enorme influencia que la banca tiene sobre tales medios, siendo la banca y los banqueros algunos de los que contribuyen más a tal fraude.
Per: Vicenç Navarro

El New York Times ha ido publicando una serie de artículos sobre Emilio Botín, presentado por tal rotativo como el banquero más influyente de España, y Presidente del Banco de Santander, que tienen inversiones financieras de gran peso en Brasil, en Gran Bretaña y en Estados Unidos, además de en España. En EEUU el Banco de Santander es propietario de Sovereign Bank.

Lo que le interesa al rotativo estadounidense no es, sin embargo, el comportamiento bancario del Santander, sino el de su Presidente y el de su familia, así como su enorme influencia política y mediática en España. Un indicador de esto último es que ninguno de los cinco rotativos más importantes del país ha citado o hecho comentarios sobre esta serie de artículos en el diario más influyente de EEUU y uno de los más influyentes del mundo. Es de suponer que si se escribieran artículos semejantes, por ejemplo, sobre el Presidente Zapatero, tales reportajes serían noticia. No así en el caso Emilio Botín.

Una discusión importante de tales artículos es el ocultamiento por parte de Emilio Botín y de su familia de unas cuentas secretas establecidas desde la Guerra Civil en la banca suiza HSBC. Por lo visto, en las cuentas de tal banco había 2.000 millones de euros que nunca se habían declarado a las autoridades tributarias del Estado español. Pero, un empleado de tal banco suizo, despechado por el maltrato recibido por tal banco, decidió publicar los nombres de las personas que depositaban su dinero en dicha banca suiza, sin nunca declararlo en sus propios países. Entre ellos había nada menos que 569 españoles, incluyendo a Emilio Botín y su familia, con grandes nombres de la vida política y empresarial.

Según el New York Times, esta práctica es muy común entre las grandes familias, las grandes empresas y la gran banca. El fraude fiscal en estos sectores es enorme. Según la propia Agencia Tributaria española, el 74% del fraude fiscal se centra en estos grupos, con un total de 44.000 millones de euros que el Estado español (incluido el central y los autonómicos) no ingresa. Esta cantidad, por cierto, casi alcanza la cifra del déficit de gasto público social de España respecto la media de la UE-15 (66.000 millones de euros), es decir, el gasto que España debería gastarse en su Estado del Bienestar (sanidad, educación, escuelas de infancia, servicios a personas con dependencia, y otros) por el nivel de desarrollo económico que tiene y que no se gasta porque el Estado no recoge tales fondos. Y una de las causas de que no se recojan es precisamente el fraude fiscal realizado por estos colectivos citados en el New York Times. El resultado de su influencia es que el Estado no se atr eve a recogerlos. En realidad, la gran mayoría de investigaciones de fraude fiscal de la Agencia Tributaria se centra en los autónomos y profesionales liberales, cuyo fraude fiscal representa -según los técnicos de la Agencia Tributaria del Estado español- sólo el 8% del fraude fiscal total.

Es también conocida la intervención de autoridades públicas para proteger al Sr. Emilio Botín de las pesquisas de la propia Agencia Tributaria. El caso más conocido es la gestión realizada por la ex Vicepresidenta del Gobierno español, la Sra. De la Vega, para interrumpir una de tales investigaciones. Pero el Sr. Botín no es el único. Como señala el New York Times, hace dos años, César Alierta, presidente de Telefónica, que estaba siendo investigado, dejó de estarlo. Como escribe el New York Times con cierta ironía, “el Tribunal desistió de continuar estudiando el caso porque, según el juez, ya había pasado demasiado tiempo entre el momento de los hechos y su presentación al tribunal”. Una medida que juega a favor de los fraudulentos es la ineficacia del Estado así como su temor a realizar la investigación. Fue nada menos que el Presidente del Gobierno español, el Sr. José Mª Aznar, que en un momento de franqueza admitió que “los ricos no pagan impuestos en España”.

Tal tolerancia por parte del Estado con el fraude fiscal de los súper ricos se justifica con el argumento de que, aún cuando no pagan impuestos, las consecuencias de ello son limitadas porque son pocos. El Presidente de la Generalitat de Catalunya, el Sr. Artur Mas, ha indicado que la subida de impuestos de los ricos y súper ricos tiene más un valor testimonial que práctico, pues su número es escaso. La solidez de tal argumento, sin embargo, es nula. En realidad, alcanza niveles de frivolidad. Ignora la enorme concentración de las rentas y de la propiedad existente en España (y en Catalunya), uno de los países donde las desigualdades sociales son mayores y el impacto redistributivo del Estado es menor. Los 44.000 millones de euros al año que no se recaudan de los súper ricos por parte del Estado hubieran evitado los enormes recortes de gasto público social que el Estado español está hoy realizando.

Pero otra observación que hace el New York Times sobre el fraude fiscal y la banca es el silencio que existe en los medios de información sobre tal fraude fiscal. Tal rotativo cita a Salvador Arancibia, un periodista de temas financieros en Madrid, que trabajó para el Banco Santander, que señala como causas de este silencio el hecho de que el Banco Santander gasta mucho dinero en anuncios comerciales, siendo la banca uno de los sectores más importantes en la financiación de los medios, no sólo comprando espacio de anuncios comerciales, sino también proveyendo créditos -aclara el Sr. Salvador Arancibia- “..medidas de enorme importancia en un momento como el actual, donde los medios están en una situación financiera muy delicada”. De ahí que tenga que agradecer al diario que se atreva a publicarlo, porque hoy, artículos como los que publica el New York Times y el mío propio, no tienen fácil publicación en nuestro país. Es lo que llaman “libertad de prensa”.

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
VilaWeb – 22/11/2012
La premsa britànica analitza les eleccions pel factor independentista
Aquests últims dies alguns mitjans han publicat extensos reportatges i articles d’opinió sobre el procés sobiranista i les eleccions catalanes
Les eleccions parlamentàries catalanes i el factor independentista que les impregna no paren de cridar l’atenció dels mitjan s de comunicació britànics aquests últims dies. Mitjans de prestigi com Financial Times, The Guardian, BBC i The Independent han publicat extensos reportatges i articles d’opinió sobre el procés sobiranista i les eleccions catalanes.Financial Times: ‘Una Catalunya independent serà més rica’

Una Catalunya independent serà més rica i difícilment seria expulsada de la UE, diu el rotatiu econòmic britànic Financial Times, que ahir publicava el reportatge ‘Encara no hi ha necessitat de pànic per als inversors de bons’ sobre com seria la situació econòmica catalana i escocesa en cas que aquests països esdevinguessin independents. El text de la notícia anava acompanyat d’un vídeo de l’expert James Mackintosh que comentava, amb gràfics comparatius, la situació econòmica ulterior a la independència (notícia i vídeo).

La BBC recull l’opinió sobre la independència de sis personatges catalans

La BBC publicà ahir l’article ‘Punts de vista: independència de Catalunya’ amb l’opinió de sis ‘figures catalanes destacades’ sobre les eleccions del 25 de novembre i els canvis que poden seguir-se’n per a la societat. La cadena ja havia dedicat al telenotícies de dimarts al vespre un reportatge sobre la situació actual de Catalunya amb declaracions del president de la Generalitat, Artur Mas. En el reportatge d’ahir, publicat a la web, hi intervenen Muriel Casals, Rosa Cullell, Jordi Gracia Garcia, Francesc Carreras, Salvador Cardús i Alfred Bosch, alguns en favor de la independència i alguns en contra (notícia sencera).

The Guardian: Veïns de Madrid sobre la independència: indiferència, comprensió, oposició

Què en pensen els madrilenys, de les raons de la independència de Catalunya? I del dret de decidir? El diari The Guardian, que aquesta setmana publica una sèrie especial d’articles dedicats a aquesta qüestió, s’ho ha demanat i ha anat a fer aquestes preguntes a Madrid a uns quants ciutadans, d’edats i perfils diversos. N’hi ha que entenen els motius de voler sortir d’Espanya i defensen el dret de decidir dels catalans; n’hi ha que esgrimeixen la constitució per a oposar-s’hi (vídeo i notícia).

The Guardian publica més materials sobre la independència de Catalunya

L’edició digital del The Guardian publicava dimarts sis materials més sobre la independència de Catalunya a l’espai web ‘Barça-loners: la Catalunya independentista trencarà Espanya?’, inaugurat dilluns. Són quatre articles, un vídeo i una presentació interactiva per a fer conèixer la realitat política, econòmica i cultural de Catalunya a l’exterior. Els quatre articles expliquen les tradicions: ‘What Catalans love: human towers and a less exciting hokey cokey’; el sistema fiscal (‘Catalonia’s tax burden: ‘If you put up with it, they keep taking your money’; opinions de catalans i de no-catalans sobre la independència: ‘Would Catalonia be better as an independent nation?’L’edició digital publica, a més, onze diapositives sobre la història de Catalunya: ‘A Catalan history of Spain – interactive’, i un vídeo amb opinions de Madrid sobre la independència: ‘Catalonia tales: your views on the vote for independence’ (tota la informació).

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Los Angeles Times – 14/11/2012
White House receives secession pleas from all 50 states
Per: Danielle Ryan

What began as a small group of citizens voicing their disappointment with President Obama’s victory in last week’s presidential election has turned into a plea from hundreds of thousands of citizens to have their states be granted independence from the federal government.

The White House has now received secession petitions from all 50 states by citizens requesting that the administration “peacefully grant” them the opportunity to form their own sovereign government.

The petitions are created through the Obama administration’s “We The People” initiative, which was launched in 2011 as an effort to give citizens an opportunity to have their voices heard by the administration.

PHOTOS: 2016 presidential possibilities

To appear on the website, a petition must receive more than 150 signatures. For the petition to be granted a response from the White House, it must receive at least 25,000 signatures.

Currently, six secession petitions have reached that threshold – from Louisiana, Alabama, Florida, Tennessee, Georgia and Texas. The petition from Texas has more than 100,000 signatures, although according to another petition, it seems that 5,000 people in Austin would like to be granted independence from the state of Texas while remaining part of the United States.

Of the 146 petitions currently listed on the White House Petitions website, 66 are requests for secession.

In response to the calls for secession, numerous other petitions have appeared on the website this week, some even calling for the signers of the secession petitions to be stripped of their citizenship and be deported.

One petition with nearly 10,000 signatures calls on the president to “please sign an executive order such that each American citizen who signed a petition from any state to secede from the USA shall have their citizenship stripped and be peacefully deported.”

PHOTOS: Reactions to Obama’s victory

Another petitioner is happy to allow states to peacefully leave the union, as long as they pay their share of the national debt before they go.

Residents of states wishing to form their own governments should “take their own advice about ‘personal responsibility,’ and pay their share of the national debt before being released to fend for themselves,” the petition says.

But pleas from citizens to leave the union are not the only requests from citizens to the White House.

A petition created on Nov. 11 calls for the impeachment of the president, while another is a call to “restore objectivity and fairness to our media”.

More than 8,000 people have signed a petition to make election day a federal holiday, which could increase voter turnout “by eliminating the pressures and constraints of the workday.”

A more lighthearted petition requests that “in this time of despair” President Obama should “do the Hokey Pokey on national television during a special Presidential Address to the nation.” That one had been removed from the site by Wednesday evening.

“If a petition gets enough support,” the website says, “White House staff will review it, ensure it’s sent to the appropriate policy experts, and issue an official response.”

Follow Politics Now on Twitter and Facebook

danielle.ryan@latimes.com

Twitter: @RyDanielle

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
The Globe and Mail – 18/11/2012
SPAIN’S ECONOMIC PAIN The euro zone’s new migraine: Spanish politics
Per: ERIC REGULY

Andreu Mas-Colell makes an unlikely political assassin. S hort, soft-spoken and 68, he is revered as one of the world’s leading mathematical economists and spent much of his career in a university classroom, looking decidedly professorial.

But he is also the Catalan Economics Minister and if he gets his way, Spain as we know it will cease to exist. That’s because Mr. Mas-Colell, like Catalan President Artur Mas, is a separatist and wants to remove the region of Catalonia from the Spanish fold.

Catalonia is holding an election on Nov. 25, and if it goes in favour of the CDC, the liberal nationalist party Mr. Mas-Colell leads, the regional government has vowed to hold a referendum on sovereignty. If Catalonia were to secede, it would be the 13th-largest country in the European Union, which now has 27 members, putting it roughly equal with Romania and the Czech Republic.

The threat of “Hispanocide,” as some Spanish editorial writers have called it, is rattling Spain – and the euro zone – when both need it least. Catalonia is a double threat to Madrid. A serious secession attempt by the economically powerful region would trigger a political crisis that could easily scare off sovereign bond investors, raising Spain’s financing costs and perhaps prompting a costly bailout of the euro area’s fourth-largest economy, one that is nearly the size of Canada’s. In a recent note, Deutsche Bank economists said that “the current turmoil in Catalonia could be one of the catalysts which ultimately would force Spain into officially requesting European support.”

In an interview in his Barcelona office on Friday, Mr. Mas-Colell admitted that Catalonia’s sovereignty campaign could be viewed by European politicians and technocrats as a destabilizing force for both the currency union and for Spain, which is suffering its worst economic downturn since the Second World War. “I absolutely see that,” he said.

But he insisted that Catalonian independence would not automatically trigger a fresh crisis. Catalonia, he said, has no intention of leaving the euro zone and printing its own currency. He thinks Catalonia would be economically stronger if it were on its own, to the benefit of all of Europe. “We know how to run this economy,” he said. “We are not running our economy. Madrid is running our economy.”

This view that Catalonia can go it alone is considered outrageous by the Spanish government and many economists. Catalonia’s economy, like Spain’s, is a mess. The region – which is officially known as an “autonomous community” in the language of Spanish federalism – is in recession and its jobless rate, at 23 per cent, is only slightly less grim that the national jobless rate of 25 per cent (and rising).

Catalonia, with a junk credit rating, has been shut out of the debt markets and has gone begging to Madrid for about ?5-billion ($6.3-billion) in emergency loans, even as it tries to distance itself from the centre-right government of Mariano Rajoy, who is philosophically opposed to separation and considers it unconstitutional. “So what happens to Catalonia when the gravy train from Spain goes, as it will if Catalonia secedes?” said Marshall Auerback of New York’s Institute for New Economic Thinking.

Mr. Mas-Colell has an answer to that. He argues that Catalonia, traditionally one of richest regions of Spain, perennially ships more tax money to Madrid than it receives in national government spending. In other words, association with Spain is a drain on Catalonia’s wealth.

Data provided by Catalonia’s economy department claim that its “fiscal deficit” with the central government is equivalent to 6 per cent to 8 per cent of Catalonian gross domestic product a year. In 2009, that translated into Catalonia delivering ?16.4-billion more to Madrid than it got back, though the figures are contested by the national government.

Catalonia, in Spain’s northeast along the border with France, has had a thriving autonomy movement for decades. Catalans have their own language and their economy, based on manufacturing and trade, has always been strong (at least until Spain’s property collapse in 2007 and 2008 hit all parts of the country like a cluster bomb). The self-determination movement ramped up during the dictatorship of Francisco Franco, who used executions to try to crush Catalan nationalism. In 1971, Catalan independence became a global story when Pau Casals, a violoncello master, delivered his famous “I am a Catalan” speech before playing a song at the opening of the United Nations General Assembly.

Some recent polls have shown that about 50 per cent of Catalans are in favour of breaking away from Spain, though others show less support for sovereignty. The euro crisis seems to have encouraged the sovereignty movement as the Spanish government forces the country’s regions to make painful cuts in the name of austerity. Mr. Mas-Colell expects Catalan GDP to fall about 1 per cent this year, with no improvement next year as the euro zone slides back into recession.

Mr. Rajoy’s government has given no hint that it is willing to give Catalonia more power over tax collection and spending, even though a few regions have considerable tax autonomy. One of them, the Basque Country, considers itself a nation within a nation. “We would like to have full fiscal responsibility to control entirely our fiscal income [but] our hands are tied in every way,” Mr. Mas-Colell said.

Several years could pass before Catalonia holds a referendum on independence, assuming the inevitable constitutional battle goes its way. In the meantime, Catalonia is stuck in its role as Spain’s biggest economic region, responsible for 18.7 per cent of GDP, but one that is suffering enormously.

Europe has already come to Spain’s rescue once, offering it up to ?100-billion to recapitalize its banks, which were nearly destroyed by the property market collapse and the recession.

A sovereign bailout may follow. The European Stability Mechanism, the new ?500-billion rescue fund, and the European Central Bank have agreed to buy unlimited amounts of the bonds of any euro zone country that is struggling to retain access to the debt markets. The goal is to bring down government funding costs to prevent a repeat of the Greek, Irish and Portuguese calamities.

Mr. Rajoy, the Prime Minister, is not ruling out tapping into the ESM/ECB bailout program but has given no hint when that might happen or even if it will happen. “The general expectation is that it may happen,” Mr. Mas-Colell said. “If it happens, I would not look at it as something terrible.”

Stronger Spanish finances are in Catalonia’s best interests as long as Catalonia cannot raise its own debt. “Our only bank is the Spanish Treasury,” Mr. Mas-Colell said.

Translation: Catalan separation may come, but in the meantime Catalonia is better of within Spain than outside of it.

CATALONIA

Population: 7.5 million

Rank in GDP among the 27 EU countries if Catalonia were independent: 13th

Rank in GDP per capita: 10th

Jobless rate: 23 per cent

Proportion of Spanish GDP generated by Catalonia: 19 per cent

Revenue of soccer club FC Barcelona in 2010-11 season: ?451-million

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« ••R 26;
Ara – 22/11/2012
“Els catalans no estan sols”: la secessió de Catalunya vista per un altre vídeo humorístic taiwanès
NMA.TV explica la causa catalana en clau d’humor i presenta com a “qüestió més important per resoldre’s” saber “on jugarà el Barça”
Cada cop hi ha més ulls arreu del món que miren de prop Catalunya i recullen, encara que sigui en to de broma, la causa catalana. Per la pro ductora d’animació taiwanesa NMA.TV, popular entre el públic asiàtic per les sàtires sobre afers d’actualitat, comença a ser un tema recurrent. I és que a finals de setembre ja va fer un clip en què presentava el “separatisme català” com el “problema més gran de Rajoy”.En un nou vídeo titulat ‘Catalonia closer to seceding from Spain’ (Catalunya, més a prop de separar-se d’Espanya),NMA.TV situa ara les eleccions del 25-N com “una votació que servirà de referèndum no oficial” sobre la independència. Presenta Catalunya com un territori culturalment diferenciat de la resta d’Espanya, i parla de l’espoli fiscal que pateixen els catalans. Tanmateix, alerta del problema d’un possible “efecte domino” que esperoni altres processos seccesionistes dins l’Estat. A la vegada, però, assegura que la causa catalana no és única en el món, i cita els processos d’Escòcia, el Quebec i els estats més ultraconservadors dels Estats Units. “Els catalans no estan sols”, remarca.

En to de mofa, el vídeo recull les diverses qüestions que caldrà resoldre en una hipotètica independència, i situa saber “on jugarà el Barça” com la més important.

••• »»» — · — · — · — · — · — & middot; — · — · — · — · — · — ««« •••
The Guardian.UK – 20/11/2012
Catalonia tales: your views on the vote for independence
After appealing to Catalans around the world on Twitter, we print a selection of views on secession from Spain
Per: Jon Henley

As part of the Guardian’s series on Catalonia’s drive for independence, we appealed on Twitter for #CataloniaTales – stories and reflections on an issue that has shot to prominence in recent weeks. In the space of three days, more than 500 people have got in touch via Twitter or email to tell me – sometimes at considerable length – their views on Catalonia’s independence. It would, unfortunately, be impossible to cite everybody, and apologies to all those who have not been included. I’ve divided the comments up into broad categories, starting with Catalonian citizens currently living outside Catalonia (including elsewhere in Spain).

As Catalonia prepares to vote in an election that could determine not just its future, but the shape of Spain, people in Madrid give their views Link to this video

The main issue I want to highlight is the fact that it’s very difficult for me to move back to Barcelona because of the job market and crisis. This really bothers me because at some point, I’d like to go back. My brother (who lives in Barcelona) lost his job a few weeks ago, my brother’s girlfriend has seen her salary hugely reduced in the last few months. My mother (teacher) has recently retired but had her salary and pension cut. My father (taxi driver) would like to retire in February 2013, we’ll see how that goes. Spanish structures of democracy are, in my view, very fragile. How jealous are Catalans about how the process in Scotland is developing! I believe that, partly, this has to do with the history of Spain in the last 40-50 years and how the “transition” post-Franco took place. How successful was this transition? How are minorities treated in Spain? What’s the role of the army? Is the Spanish constitution really democratic? I think that Spain is in a real mess. But I believe that the economic crisis has only reinforced what was already in existence: an incoherent, quite corrupted, often inefficient state. I want Catalonia to be independent and I do know that some things might not change but I do hope that as an independent state we can make Catalonia more democratic and prosperous.

Josep Grau-Bove, researcher, London

During the last few months, the Spanish media has rushed to create some sort of discourse against the independence of Catalonia. They have streghtened old arguments and struggled to create new ones. Some are arguable and some are plain wrong, but surely, lots of them are offensive. A specially insulting argument is the claim that the rise of pro-independence feeling is due to some sort of indoctrination or propaganda. I’ve also been told that my political views are due to the “influence of my environment”. Or that “I’ve been raised that way”. The Spanish minister of education has repeatedly stated that Catalan schools have produced generations of independentists, and that children should be “Spanishised”. They probably don’t realise how hurtful their words can be. True, I’ve been a Catalan since I spoke my first word. I’ve been raised in Catalan, in a Catalan village. My TV and my school were in Catalan. The environment where I grew was, in fact, almost entirely Catalan. Is t hat so exceptional? The environment had the exact same influence on me as on any French, Moroccan, English or Scottish child. But this does not turn my parents, my teachers and friends into brainwashers. It wasn’t Big Brother who turned me into a Catalan. Now that I live in London, I can hardly imagine something like this being said about Scotland. Like many Catalans, I’m appalled at the idea that our national feelings and/or political views are unnatural, the result of brainwashing. This is just an example, but shows the tragic proportions of our misunderstanding. Sadly, this huge gap is being widened by the media and by ill-intentioned populists.

David Calvert, Madrid

I am a sixth-generation Catalan living in Madrid for two years. When I came to this city, I really felt welcomed by a community used to giving a warm reception to the thousands arriving from elsewhere to build their future in a dynamic city like Madrid. Certainly the lifestyle is different compared to Barcelona. Madrid is more oriented to socialising than to hard working, as opposed to my home town, but that doesn’t necessarily mean that the outcome of the work is of lesser quality. It is simply a different work/life balance. But I have never felt criticised, and on the contrary have been able to change the habits of some co-workers in a productive fusion of Catalan-Spanish style. Nevertheless, something has broken in the last year. Not at work where relations are guided by professionalism, but in private relations, where aggressiveness towards everything that sounds Catalan or is of Catalan style is trying to force a transformation into Spanish . Disapproving sighs when spea king in Catalan to my daughters on the street, disapproving comments in the market when using Catalan-Spanish words to name the products to buy, etc. Not any more is Madrid the open city it used to be. I can’t say who is responsible for that, but life for a Catalan in Madrid isn’t as easy as it used to be.

Guillem Colomer, studying music at Manchester Metropolitan University

I come from Spain but I am not Spanish; I am Catalan. For the last 300 years or so Catalonia has been attached to Spain but we have always felt a bit different – maybe because we speak a different language, maybe because we dance to a different type of music, maybe because we have a different way of life. For whatever reason, Spain has never understood that being different does not necessarily mean being evil. Thus, for many years the Catalan culture has been mistreated – even banned, on three different occasions. This lack of respect and exclusion towards a culture that wants nothing else but to exist, is the main reason as to why nowadays millions of Catalans are no longer willing to keep calm and carry on and are claiming, out loud, independence. It is a bit like an old marriage that has been together for a long time but does not work any more. Therefore, a friendly divorce seems to be the best solution. There are other reasons for the divorce: how would you feel if you wo rked hard and your husband kept most of the money you have earned? What if not only he kept the money, but spent it all every weekend at the pub instead of taking you out for dinner? This is more or less how we feel: robbed. Since Spain and Catalonia will never stop annoying each other when they are together, they might as well make their own ways – for the benefit of both.

Laia Balcells, political scientist, Duke University, North Carolina

As a Catalan and as a political scientist this is an extremely exciting moment. That is why this week I will fly from Durham, USA, to Barcelona in order to vote in the election. From my point of view, there are three different possible scenarios after these elections: 1) a self-determination process; 2) a new fiscal agreement between Spain and Catalonia; 3) gridlock. The latter is the worst possible scenario given the economic suffocation of Catalonia and the centralisation tendencies of the Spanish government. Obviously, the reaction of the Spanish government will also be crucial for each of the outcomes. My hope is that they will follow principles of rationality (that is, they will be willing to negotiate) and of respect for human rights and democracy (that is, they will be willing to accept a referendum and a positive result, if that is the case). Given that more than two-thirds of the Catalan population is in favor of a self-determination referendum, I believe that this s hould take place, regardless of the outcome of the election. As the UK has done with Scotland, Spain should let the people of Catalonia vote. The referendum should take place without grudges and resentment. It should also take place without manipulation of information or threats. Regardless of whether there is a breakup or not, Catalonia should wish the best for Spain, and vice-versa. I think that Spanish people should understand that independence does not mean hatred. I for instance lived in Madrid for two years and have wonderful Spanish friends and colleagues. I would be very sad if the political process were to interfere in these relationships. In this regard, both Catalan and Spanish politicians should do their job in avoiding confrontation between citizens of each of these territories. Interesting times are coming, but also risky times. These are the moments in which everyone (politicians, citizens, pundits) should be responsible with their words, as well as with their actions.

Albert Martí-Bueno, Bristol

In September 2009, a small town outside Barcelona planned to hold a popular referendum on independence. This was replied to with threats from the Spanish state to criminally prosecute its mayor. That is what Catalonia’s struggle is about: democracy against brutality. On that day I made the decision to actively work to promote Catalonia’s independence. I had never volunteered before for anything and it feels great. Catalonia is an old European nation with a long democratic tradition. Through my travels I learned that in smaller countries, such as Denmark, culture is respected and protected by the state. While our culture is attacked on a daily basis, and our educational system declared illegal. Then I lived in Mexico, and learned that more than two dozen countries have already become independent from Spain. All celebrate it. Why should we stay in a state that works against us? Catalan is not official in Spain. It is forbidden in the Spanish parliament. Public use of Catalan wa s banned for four decades last century. Spain blocks investment in our infrastructure (trains, airports, ports, motorways). Some 40% of taxes Catalans pay go to Spain, never to come back. Catalonia wants to be generous, but within reason. We have no sovereignty. Any law passed by the Catalan parliament can be countered by Spain in the blink of an eye. Spain is the product of 300 years of violence and repression. It hasn’t yet dealt with its past. But Catalans are not scared anymore. We have a project: a modern state which works towards the interests of the people who live in it and not against them. To stand in equal rights with all other European nations, and make Europe stronger. All we ask the world is for our peaceful and democratic decision to be respected. Catalans have the same right to freedom as any other nation.

Jaume Domenech, Zurich

I am a Catalan living in Zürich since 2003. Let me just share a spot of history with you, and a wish. We lost our freedom in 1714 after a defeat against the Bourbon troops in the war of succession for the Spanish throne, very far away in time, yes. But that happened because England broke all the oaths and agreements with Catalonia, especially the Genoa pact of 1705. The English left us alone against two empires, Spain and France: “It is not for the interest of England to preserve the Catalan liberties,” said Henry St John Bolingbroke, secretary of state for foreign affairs, in 1713. I just hope that today, in a democratic Europe, where votes are the only important thing to decide the destiny of a people, England will amend that mistake by being there this time and if her presence is requested on the side of democracy.

Jon Henley is travelling through Catalonia this week in search of more #Cataloniatales. Follow him on twitter on @jonhenley and on this page, which will be updated regularly with the stories he encounters.

••• »»» — · — · — · – — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
El Punt-Avui – 22/11/2012
La Catalunya del 2012 com l’Holanda del 1570, segons la CNN
Un article en el portal d’informació americà explica que qualsevol “reacció desproporcionada” sobre el sobiranisme català té el perill “d’embrutar la imatge d’Espanye durant dècades” El conflicte entre Holanda i Espanya va començar també amb “diferències culturals i impositives”
Per: POL SERRANO

Hans-Joachim Voth, professor d’història econòmica a la Universitat Pompeu Fabra, argumenta en un article a la CNN, que hi ha certs paral·lelismes entre el procés d’independència de Catalunya i el que es va donar, fa ja cinc segles, a Holanda. L’article comença dient que a Catalunya, les “taxes són molt altes, la representació política és limitada, les elits se senten poc escoltades i maltractades”, i després l’autor es pregunta “aquesta és la situació de Catalunya al 2012?”, no, afirma, és “Holanda entre el 1560 i 1570”.
El conflicte amb Holanda i Espanya va començar, també, amb “diferències culturals i impositives”. L’autor argumenta que el principal desacord va ser entre “els valors i la manera d’entendre la vida per part dels ciutadans, que no eren respectats”. Les similituds continuen amb Portugal, “que igual que Holanda es va revelar enfront la governança invasiva per part de Madrid”. Ara, “és el torn de Catalunya” assevera Voth, que afegeix que “una vegada més”, la població i les seves elits se senten “culturalment alienes, excessivament taxades i poc escoltades”.
L’articulista confirma que “les posicions s’estan extremant cada cop més, per les dues bandes”. “El conflicte sembla inevitable”, continua, “la reacció espanyola envers les aspiracions catalanes reclamant més autonomia, s’assembla força a la reacció de Felip II quan va voler doblegar als ciutadans holandesos”.
L’autor de l’article afegeix que enlloc de negociar i dur a terme “discussions il·lustrades”, la part espanyola ha optat per dur a terme una campanya “d’amenaces” i “desinformació”, fent referència a les amenaces de les autoritats espanyoles sobre la sortida de la Unió Europea (UE), l’enorme deute que s’enduria Catalunya o “enviar els tancs” al territori català.
L’autor conclou que hi ha una “sorprenent diferència” entre la política adoptada per Londres envers Escòcia i la d’Espanya envers Catalunya. També extreu conclusions de la història tot afirmant que si hi ha “una lliçó que ens dona la història” és que la “simple repressió, intimidació i intolerància fan les coses pitjor”.
Finalment conclou que qualsevol “reacció desproporcionada” en front del referèndum sobre la independència de Catalunya, té el perill “d’embrutar la imatge d’Espanya durant dècades”, i de retruc també afectar a la imatge de la UE, just quan acaba de guanyar el Premi Nobel de la Pau.

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
El Punt-Avui – 22/11/2012
Claveguera 2 del Mundo
porto el dossier
Per: FER

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
VilaWeb – 22/11/2012
La Fiscalia investiga El Mundo per les filtracions contra Mas
Estudia si el diari ha comès un delicte de calúmnies · El PP i UPyD impedeixen que prosperi la petició perquè Montoro i Fernández Díaz donin explicacions al congrés espanyol
El fiscal superior de Catalunya ha obert diligències contra el diari madrileny El Mundo per un presumpte delicte de calúmnies, arran de la filtració d’un esborrany d’un suposat informe policíac que vincula Artur Mas i Jordi Pujol amb uns comptes a Suïssa. A petició del govern de la Generalitat de Catalunya, el fiscal investigarà ara si El Mundo ha comès un delicte de calúmnies amb les informacions publicades.Concretament, el fiscal obre diligències per les notícies publicades el 16 i el 17 de novembre sobre Mas, i ho fa després de rebre l’informe sobre els articles remès pel gabinet jurídic de la Generalitat. A més, hi ha quatre querelles presentades al jutjat de guàrdia de Barcelona: per Mas, per Jordi Pujol, pel conseller Felip Puig i pel Departament d’Interior.

Montoro i Fernández Díaz s’estalvien explicar la filtració a El Mundo

El ministre d’Hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro, i el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, s’estalviaran haver de comparèixer al congrés per donar explicacions sobre les acusacions de El Mundo. CiU i el PSOE han votat a favor de les compareixences, però els representants del PP i UPyD han imposat la seva majoria i s’han oposat a la proposta.

Avui Artur Mas ha insisitit que els responsables del govern espanyol s’haurien d’explicar per la filtració d’un informe que el ministeri d’Interior mateix no troba.

‘Rajoy segur que n’està al corrent. Si hagués pogut ja ho hauria impedit. És l’estrarègia del PP, de Montoro, de Rajoy, de Cospedal. Tots estan implicats en aquesta operació’, ha declarat Mas a RAC-1. Deixa oberta la porta a querellaer-se contra algun responsable del govern espanyol en funció de les declaracions que facin sobre aquesta qüestió.

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Directe.cat – 22/11/2012
La Fiscalia deixa en evidència Chacón i Camacho que van seguir els dictats de “El Mundo”
La Fiscalia obre diligències contra ‘El Mundo’ per un presumpte delicte de calúmnies arran de les informacions sobre Artur Mas
Barcelona (ACN).- La Fiscalia ha obert “diligències d’investigació” contra el diari ‘El Mundo’ per un presumpte delicte de calúmnies en considerar que no hi ha cap prova que demostri les acusacions del rotatiu contra el president de la Generalitat. A instàncies del Govern, el fiscal assegura que “no existeix en la causa o en cap informe policial dada que indiqui que l’actual president rebés diners de contractistes”. “L’afirmació és radicalment falsa”, diu l’escrit, que afegeix que a la notícia “li manca fonament”, ja que “els autors reconeixen la seva orfandat probatòria quan el suposat text policial el redueixen a un esborrany”. El fiscal es retirarà quan s’acceptin les querelles presentades entre d’altres per Mas.La decisió de la fiscalia posa nerviós a Pedro J Ramírez

En una piulada al seu twitter el director de El Mundo carrega contra la fiscalia per voler investigar abans el diari que no pas el cas. Els nervis han començat a aflorar al comprovar que les seves informacions són qüestionades una vegada i l’altre i, sobretot, la pèrdua de la credibilitat del seu mitja comença a ser una realitat.

Camacho ha estat l’altra “víctima” de les manipulacions del seu amic Pedro J Ramírez

Les constants aparicions de Sánchez Camacho en els mitjans de l’odi li creen penyores, tanta aparició en aquests mitjans no surt gratis, i quan toquen el xiulet han de complir i agrair el tracte que rep de mitjans com “El Mundo” o Intereconomia.

Les amistats perilloses entre Chacón i Pedro J Ramírez via el seu company Miguel Barroso

Sigui com sigui, qui sí que està notablement interessat en la candidata Chacón és Pedro J. Ramírez, el director del segon diari de més tirada de l’Estat espanyol, El Mundo, promotor del Manifiesto por la Lengua Común en contra de la immersió lingüística. La connexió Pedro J. Ramírez-Carme Chacón podria desconcertar a més d’un. Algú podria pensar que, fruit de l’odi de Pedro J. Ramírez envers la vella guàrdia socialista que representa Rubalcaba, El Mundo estaria interessat en promocionar l’opció Chacón. Però no, l’interès és més profund. Tant, que els propis interessats prefereixen mantenir-ho en silenci. Però no pas periodistes com Carlos Carnicero o José Díaz Herrera, que ja ho han assenyalat a bastament en blogs i llibres.

Chacón està casada i té un fill amb l’historiador Miguel Barroso, que des del 2003 forma part del cercle de confiança més íntim del president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, tot i l’oposició frontal de José Blanco, llavors secretari d’Organització del PSOE. Tan íntim que, quan el PSOE va guanyar les eleccions del 14 de març del 2004, Barroso va esdevenir el primer secretari d’Estat de Comunicació del govern Zapatero.

S’atribueix a Barroso la bona entesa existent des de sempre entre José Luis Rodríguez Zapatero i Pedro J. Ramírez. De fet, Carnicero assegura que Barroso és ‘el pare d’aquest acostament’, mentre que Díaz Herrera posa en boca del marit de Chacón les següents paraules: ‘Pedro J. és un perill públic, ja ho sabem. Per això, és millor tenir-lo d’amic que d’enemic.’

I per què el marit de Chacón hauria de considerar el director d’El Mundo com a aliat? Carnicero explica amb tot de detall que Barroso estava casat amb la periodista Charo Izquierdo, de qui es va acabar separant per anar amb Chacón. Enmig dels tràmits de la separació, Pedro J. Ramírez va oferir la direcció del suplement Yo Dona a Izquierdo. Segons Díaz Herrera, ‘el director d’El Mundo acabava de fer un negoci rodó. A canvi d’alguna cosa més d’un milió de pessetes de sou mensual, havia comprat un nou bonus de relacions amb el principal interlocutor del president. L’amistat entre Miguel Barroso i el periodista de Logronyo es va seguir preservant quan el primer va abandonar La Moncloa per a presidir la Casa de América. Ramírez sabia que l’historiador saragossà era un dels ‘assessors’ amb línia directa amb Zapatero i que el seu poder i influència cotitzaven a la borsa de la informació’.

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Directe.cat – 22/11/2012
El PP amaga el cap sota l’ala
Els populars imposen la seva majoria i neguen la compareixença de Montoro i Fernàndez Díaz, addueixen que els ministres no ha de comparèixer mentre hi ha una investigació
La Mesa i Portaveus de la Comissió d’Interior ha rebutjat aquest dijous la compa reixença urgent del ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, que sol·licitava CiU perquè expliqués la filtració a El Mundo del suposat esborrany policial que relaciona Artur Mas amb comptes a Suïssa. Els populars han imposat la seva majoria a la comissió -que no ha arribat a votar- adduint que el ministre no ha de donar explicacions mentre hi ha una investigació interna oberta al sí d’Interior per provar de trobar el document.CiU i PSOE s’han mostrat a favor de la compareixença mentre que IU no s’hi ha oposat. Abans la Mesa de la Comissió d’Hisenda no ha acceptat tampoc la compareixença urgent de Montoro que demanava CiU ja que el PP i UPyD s’hi han oposat.

••• »»» — · — · — &middo t; — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Nació Digital – 22/11/2012
Espanya menteix
Per: Salvador Cot

Costa de creure que l’unionisme tingui tan pocs arguments, però això sembla. Ni tan sols un dos a un com el d’ahir a 8TV v a aconseguir deixar ni una sola esgarrapada argumental en la cara d’un Artur Mas que en l’últim mes i mig s’ha guanyat el lideratge del catalanisme social. I a això cal sumar-hi una ERC en ascendència vertical; la CUP que, per primer cop, ha adquirit rellevància nacional i, fins i tot, el mig miler de persones que van acompanyar Alfons López Tena, a Vic, en un acte ple d’entusiasme. El catalanisme polític és a punt d’aconseguir l’hegemonia suficient per encarar la sobirania.

Només faltava Alícia Sánchez-Camacho mentint barroerament a partir de documents falsificats pel ministeri d’Afers Exteriors. Tot plegat, en un context d’assetjament per part de la premsa de Madrid que és tan poc creïble que ahir, un cop més, ni la candidata del PP ni el del PSC no van tenir nassos de traslladar tot el grapat de comptes a Suïssa al debat electoral. Algú està disposat a immolar-se per Pedro J?

En definitiva, el catalanisme polític serà combatut, però no rebatut. O sigui que, a partir d’ara, la força buscarà l’aliança de la mentida per derrotar la democràcia.

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Ara – 22/11/2012
Grifols, abans invertirà a “Gibraltar” que a “Espanya”
L’empresari català assegura que no vol aportar més diners a l’Estat “mentre les coses no canviïn”. Creu que a Espanya “la monarquia comença a patinar”, els sindicats “no saben què fan”, les autonomies “són accessoris que, a més, molesten” i hi ha un Senat que “no se sap per a què serveix”
Per: EFE Barcelona

El president del grup d’hemoderivats Grifols, Víctor Grifols, ha assegurat que no invertirà més a Espanya “mentre les coses no canviïn”. “No em veig capaç de continuar invertint a Espanya. O canvien les coses, o lentament anirem marxant cap als Estats Units”, va advertir aquest dimecres a la nit Grifols durant el sopar de gala de l’Associació Espanyola d’Analistes Financers, que va premiar la trajectòria professional de l’empresari català.

El president de Grifols va subratllar, a més, que en cas de desinvertir a Catalunya, no aniria mai a Madrid. “Abans me’n vaig a Gibraltar”, va postil·lar.

Grifols, poc avesat a participar en actes públics, va deixar de banda ahir el políticament correcte i va pronunciar un discurs molt dur que va deixar atònit més d’un. Va carregar durament contra les administracions públiques i, fins i tot, va etzibar una reprimenda al mateix col·lectiu d’analistes financers que organitzaven l’acte.

A tres dies dels comicis del 25-N, Víctor Grifols va assegurar que el preocupa “bastant poc” la política, però “molt” les conseqüències que se’n deriven.

Si Grifols prefereix invertir als Estats Units abans que a Espanya, va explicar, no és perquè allà les condicions laborals o salarials siguin millors, sinó perquè aquí, va remarcar, no es garanteix “una cosa tan trivial com l’aigua”.

Va explicar que la seva planta de Parets del Vallès (Vallès Oriental) necessita milions de litres d’aigua diaris per funcionar, però que ni això té assegurat.

En aquesta línia, en presència del conseller de Salut, Boi Ruiz, i de més d’un centenar d’analistes, va insistir: “Grifols no invertirà aquí mentre no tingui aigua”.

Sobre la difícil situació que viu actualment l’Estat, Grifols va afirmar que l’origen del problema no és només econòmic o financer, sinó que “s’ha trencat la màquina” de la democràcia.

Tenim un país, va assenyalar, en què “la monarquia comença a patinar”, els sindicats “no saben què fan”, les autonomies “són accessoris que, a més, molesten” i hi ha un Senat que “no se sap per a què serveix”.

“Algú ha de canviar alguna cosa en aquesta màquina que està trencada” i en la qual “no s’han fet canvis en els últims 35 anys”, va remarcar Grifols.

En aquest context, l’empresari considera que Catalunya, immersa actualment en ple debat sobiranista, “està adquirint aquest concepte” i està posant de manifest, amb la seva postura, que “cal parar màquines” per solucionar els problemes i tornar a començar. Adverteix que, si la cosa no canvia, Grifols se n’anirà.

L’empresari va deixar clar que el fet d’haver nascut a Espanya ha representat un desavantatge competitiu per a la seva companyia, que és actualment una de les firmes líders del seu segment a tot el món. “Si haguéssim nascut a Alemanya, avui seríem més grans que Pfizer”, el seu principal competidor, va indicar Grifols, que va assegurar que a Espanya “hi ha empreses boníssimes que neixen castrades” per les limitacions del mateix país.

Va afegir, en aquest sentit, que Grifols “no pot dependre” d’un país en el qual és el govern el que fixa el preu dels medicaments, “i a sobre no paga”.

“Venem fora perquè allà es cobra i aquí no”, va remarcar després de recordar que aquesta situació no és d’ara, sinó que s’ha produït des dels anys 80.

Aquest va ser precisament el motiu pel qual Grifols va decidir, l’any 1987, obrir mercat a l’exterior i internacionalitzar el seu negoci. Actualment, el 92% de les seves vendes provenen de fora d’Espanya, i el 80% de la seva activitat industrial està també a l’estranger.

En aquest sentit, Grifols va animar les empreses a sortir a l’exterior, i va negar taxativament que Espanya sigui actualment un país d'”emigrants” pel simple fet que molts dels seus professionals hagin hagut de sortir del país per desenvolupar la seva feina.

“Avui es diu que la gent emigra. Què cony! Són expatriats, gent a la qual s’envia fora i tornarà més rica del que era”, va manifestar Grifols, que va afegir: “No enviem morts de fam fora”, sinó que “exportem talent”.

Malgrat que els analistes financers van atorgar a Grifols la Insígnia d’Or per la seva trajectòria professional, l’empresari va dedicar també unes paraules de retret a aquest col·lectiu, al qual va recriminar que dugui a terme les seves anàlisis i projeccions sense consultar-ho amb la mateixa empresa.

Per això, els va explicar: “Grifols va bé. La pròxima vegada que vulguin analitzar-nos, truquin-nos”.

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — « ;«« •••
Nació Digital – 22/11/2012
Casasnovas: «Dir que l’estat propi no és viable fa riure»
El catedràtic d’Economia acusa als qui en neguen la viabilitat de fer “conjectures”
Per: Q.S.

En declaracions aquest matí al programa Al cap del dia de La Xarxa Ràdio, el catedràtic d’Economia i conseller del Banc d’Espanya, Guillem López Casasnovas, ha defensat la viabilitat d’una Catalunya independent atès “que és un dels cinc països de la Unió Europea amb la renda per càpita més alta”.

En aquest sentit, ha instat els qui sostenen la inviabilitat d’aquest projecte “a explicar-se”, ja que fins ara les seves argumentacions es basen en “conjectures, com polítiques de boicot o situacions teòriques de la Unió Europea”. “Algunes de les coses que llegeixo en premsa fan riure”, ha reblat.

R 26;•• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
VilaWeb – 22/11/2012
Carod anuncia que votarà ERC
Diu: ‘A Tarragona, on jo voto, votaré el Josep Andreu’, cap de llista dels republicans
‘A Tarragona, on jo voto, votaré el Josep Andreu, com el 15-J del 1977 vaig votar Josep Solé Barberà. Les persones compten. El futur també’. Amb aquest comentari a Twitter, l’ex-president d’ERC Josep-Lluís Carod-Rovira ha anunciat que votaria ERC aquest diumenge vinent. Ho ha fet esmentant el candidat, Josep Andreu, cap de llista per Tarragona, evitant d’esmentar el nom del partit.Fins ara Carod havia mantingut la incògnita de qui votaria, després d’haver fet unes declaracions a començament de la campanya en què deia que no ho tenia clar.

Carod va dir que ‘molts catalans independentistes d’esquerres encara no sabem qui votar’. Un ex-conseller d’ERC, Joan Manuel Tresserras, va demanar-li que prengués l’opció de votar els republicans. ‘Si guanyes tu, guanya el país i guanyem tots. Si guanya ERC, guanyes tu. Tothom ho sap’, va dir. Carod finalment li ha fet cas.

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Ara – 22/11/2012
Otegi fa extensible el seu suport “a tots els independentistes catalans” per al 25-N
El missatge des de la presó arriba després que ahir desitgés força a la CUP i els digués “guanyarem”
Arnaldo Otegi ha precisat aquest dijous des de la presó que desitja sort “a tots el s independentistes catalans” aquest 25-N. “Faig extensible el meu desig de sort a tots els independentistes catalans! Somrieu, perquè guanyarem!”, ha dit en un tuit en català publicat al seu compte de Twitter.Ahir, el dirigent de l’esquerra abertzale va fer un tuit amb menció a la CUP amb aquest missatge: “Només vull dir-vos que desitjo que irrompeu amb tota la força! Somrieu! Guanyarem!”.

Diumenge passat, el portaveu de l’esquerra abertzale Txelui Moreno va participar al míting central de la CUP en un Barcelona Teatre Musical ple de gom a gom, i va donar tot el suport a la candidatura que encapçala David Fernàndez. Moreno va reclamar “aire nou que oxigeni l’aire de corrupció asseguda ara al Parlament”.

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
sin permiso – 20/11/2012
El éxito de la CUP no se explica sin el ciclo combinado en la calle de soberanismo e indignación?
Entrevista a David Fernàndez, candidato por Barcelona de la Candidatura d,Unitat Popular ^ Alternativa d,Esquerres (CUP) en las elecciones de Cataluña
Per: Daniel Escribano Rebelión

Tras una larga trayectoria en la política municipal y al socaire del éxito en las elecciones del 22 de mayo de 2011, en que obtuvo en torno a 65.000 votos, un centenar de concejales y cuatro alcaldías en el conjunto del Principado, el pasado 13 de octubre la Asamblea Nacional de la CUP decidió finalmente dar el salto a las elecciones al Parlament. Encabeza la lista por Barcelona el independiente David Fernàndez, un veterano militante de los movimientos sociales de la ciudad. Con una larga experiencia en los medios de comunicación alternativos, actualmente compatibiliza sus responsabilidades al frente de la CUP con su trabajo en el Coop57, entidad cooperativista dedicada a la financiación de proyectos de economía social, en cuyo local, en el barrio de Sants, nos recibe.

En este mismo año, opciones políticas con un discurso contra el neoliberalismo y la llamada austeridad presupuestaria han obtenido importantes avances electorales: Syriza estuvo muy cerca de ser la candidatura más votada en las últimas elecciones griegas; las encuestas pronostican que Sinn Féin podría convertirse en la segunda fuerza en Irlanda del sur; Euskal Herria Bildu (EHB) ya lo es en el Parlamento vasco y es muy probable que lo fuera también en el de Navarra, en la nada inverosímil hipótesis de que hubiera elecciones anticipadas. ¿Ves la posibilidad de que empiece a cuajar algo así también en los países de lengua catalana y, en particular, en el Principado de Cataluña?

Para nosotros, esas referencias internacionales son motivo de esperanza, son la única alternativa posible: construir polos antineoliberales. Lo que pasa es que el ciclo político de los Países Catalanes es muy distinto, no sólo porque llevamos, como en todo el sur de Europa, cinco años de los peores recortes antisociales, de la imposición de los mercados financieros, sino también porque aquí gobernaron las izquierdas durante ocho años y los primeros recortes a los funcionarios públicos los aplicó el tripartito, así como las externalizaciones en el Ayuntamiento de Barcelona. Es decir, ha habido un ciclo político donde las izquierdas de este país han acabado asumiendo el modelo neoliberal, con los matices que haya que hacer, pero en ocho años del famoso Acord nacional de progrés no se ha modificó ni la estructura social ni se avanzó en la defensa del territorio (ahí está el cuarto cinturón). Venimos de un ciclo derrota: aquí las izquierdas han decepcionado, han desencantado y ha n frustrado. La socialdemocracia se ha hundido; al final, la izquierda ha acabado haciendo como la derecha. Eso es así. Por tanto, no estamos en un ciclo de acumulación de fuerzas y de activar un cambio político y social, como puede ser Syriza, en Grecia, o EHB, en el País Vasco, donde ha habido cinco huelgas generales en los últimos años. Por tanto, eso también es un factor diferencial. En los Países Catalanes estamos en un ciclo de triple hegemonía conservadora: aquí tenemos a CiU y en las islas Baleares y el País Valenciano, al PP. Sin embargo, sí ha habido un gran espacio de resistencia al neoliberalismo en el gran ágora político que es la calle: la indignación, las consultas soberanistas, en que ha participado casi un millón de personas, la Plataforma de Afectados por la Hipoteca (PAH) parando desahucios (en este país no ha habido una sola política pública que haya parado un solo desahucio). Por tanto, yo diría que estamos sembrando las semillas para construir un proces o de unidad popular o de construcción de alternativas. En estos cinco años, y desde mucho antes, los movimientos sociales, como escuela de democracia radical, han estado construyendo alternativas fuera de las instituciones o desde otras instituciones. Aquí hemos montado instituciones financieras cooperativas, como Coop57, y estamos creando redes de economía solidaria. En el ámbito económico, excepto en algunos sectores, en régimen de oligopolio o de monopolio, existen alternativas: ellos tienen Endesa; nosotros tenemos Som Energia, que es un nuevo modelo, basado en la democracia energética; ellos tienen el BBVA, el Santander o La Caixa; nosotros tenemos Fiare o el Coop57; ellos tienen Mapfre y compañías aseguradoras vinculadas al ciclo especulativo financiero; nosotros tenemos Ars Cooperativa. Y hoy el terreno que tenemos más articulado contra el neoliberalismo ~después ya vendrá una traducción política~ es nuestra vida cotidiana. Y aquí sí hemos avanzado mucho, antes inclus o de la crisis. El proyecto político de la CUP entronca con ese proceso de construir un polo antineoliberal, como ya lo está demostrando en los municipios, poniendo diques de contención a una apuesta neoliberal de largo recorrido que va mucho más allá de la crisis ~que es consustancial al capitalismo~, que va a cargarse un modelo que nació con la derrota del nazifascismo, que garantizaba unos derechos, y que pretende mercantilizarlo todo y abrir nuevos espacios de acumulación primitiva de capital a partir de cuestiones como la vivienda o la salud.

¿Creéis que la CUP podrá recoger el voto de todos estos espacios de protesta y de construcción de alternativas que has mencionado?

Sí. Ése ha sido uno de los elementos que han empujado a la CUP a presentarse por primera vez a unas elecciones al Parlament. El éxito de la CUP en las elecciones municipales del año pasado no se explica sin el ciclo combinado en la calle de soberanismo e indignación. Nosotros invertimos la lógica: no representamos a, sino que somos los desahuciados, los precarizados, los excluidos, los parados. No somos la mediación de nadie ni somos clase política y eso entronca con el tercer eje del programa de la CUP: independencia, liberación nacional ~que es indisociable de la liberación social, de la construcción de modelos sociales poscapitalistas~ y radicalidad democrática. Hay que acabar con esta forma estafadora de hacer política, elitista, profundamente clasista, que representa los intereses del propio sistema y es el secuestro de la soberanía popular. Pensamos que en el Parlament no hay voz de las clases populares y que el gran debate político de nuestro tiempo es cómo irrumpen la s clases populares, la mayoría social, en la resolución de la crisis. Y debemos buscar otra salida, que sea democrática y atienda a las necesidades de las personas. Para la CUP, el Parlament no es el principio de todo ni el final de nada; es una herramienta más donde vamos a hacer de altavoz de las clases populares y vamos a luchar contra este sistema que lo está destruyendo todo y que está anunciando que el futuro será más injusto y más desigual. La CUP somos 1200 activistas, que no sólo están en la candidatura municipal, sino también en la PAH, en la asociación de vecinos, en el movimiento ecologista, en el movimiento feminista o en la lucha contra los centros de internamiento de inmigrantes.

La CUP ha decidido muy recientemente concurrir a las elecciones. ¿Ha tenido algo que ver que Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) y Solidaritat Catalana per la Independència (SI) no llegaran a ningún acuerdo para formar una candidatura común?

Eso no ha afectado. Nosotros tenemos un proyecto político propio, lo que sucede es que se ha producido una precipitación del tiempo político: recogemos 65.000 votos, 100 concejales y cuatro alcaldías en las elecciones de mayo de 2011, la diada histórica de 2012, cinco años de crisis y la constatación de que existe un espacio político huérfano, si bien el ámbito institucional no es la panacea. Y también está el posible fraude de que las máximas aspiraciones para la libertad política de este pueblo sean nuevamente conducidas a un pacto o una componenda histórica por CiU. Después existe el debate perverso en torno a la unidad. Para nosotros la unidad es una palabra demasiado grande y demasiado seria como para utilizarla banalmente mes y medio antes de las elecciones. Además es curioso, porque hablan de una unidad que ni siquiera se ha consumado. Y nosotros no construimos la unidad en despachos, sino desde la calle. La mejor unidad es la que está arraigada en la calle, cuando est ás intentando revertir las injusticias que provoca la crisis.

Todas las encuestas dicen que, con mayoría absoluta de CiU o sin ella, CiU y PP volverán a sumar. ¿Prevéis la hipótesis de un acuerdo sobre financiación entre Mas y Rajoy después de las elecciones?

Es difícil.

¿Qué objetivos se marca la CUP para estas elecciones?

Partimos del escenario de derrota histórica de las clases populares de que hemos hablado, de cinco años de crisis que ha generado las peores desigualdades en este país, que se han multiplicado: 80.000 desahuciados en cinco años, tres millones de pobres en los Países Catalanes y un millón y medio de parados y, en Cataluña, el 10% de los más ricos tiene el 37% de la riqueza. Nuestros objetivos son recuperar la voz, asumiendo que estamos trabajando contra una hegemonía profundamente conservadora y que estamos intentando erigir este muro de contención contra el neoliberalismo. Y, en este sentido, irrumpir en el Parlament será empezar a levantar un muro contra el neoliberalismo en nuestra casa. Nosotros no queremos ser una zona franca del neoliberalismo; queremos aportar al concierto de los pueblos libres la máxima democracia política y económica que podamos, con toda la modestia. No nos inventamos nada, somos los viejos sueños de este país, siempre derrotados, que vuelven a la pa lestra política, ahora de la mano de una nueva generación ~la CUP tiene una media de edad de 36 años~; hemos cogido el testigo de nuestros abuelos y nuestras abuelas y hemos recogido las aspiraciones de máxima libertad política para este pueblo y máxima justicia social para su gente.

¿Creéis que podéis obtener representación parlamentaria?

Sí. El hecho de no ser una máquina electoral permite que cada CUP sea un sensor del territorio. Presentarnos ha sido una decisión rápida ~que también tiene su reflexión interna, que venía de lejos~, porque son unas elecciones anticipadas, pero en tres días hemos recogido 27.111 avales, lo que demuestra que el proyecto tiene arraigo y se detecta ilusión y ganas de votar. Es un proyecto de ruptura democrática y de que entre en el Parlament esa calle adonde jamás baja la elite política de este país.

A gran parte de la gente que se ha unido muy recientemente a las movilizaciones por la independencia y que apenas conoce el proyecto de la CUP y, por tanto, ignora sus diferencias respecto a otras candidaturas independentistas le puede parecer que hay una saturación de la oferta independentista, sobre todo cuando la propia CiU ha adoptado un cierto discurso soberanista, desconocido hasta la fecha.

La CUP ha decidido presentarse en asambleas abiertas celebradas en el conjunto del territorio, en función de una lectura del tiempo político y de la orfandad de un espacio político. Son proyectos políticos muy diferenciados y quien los vive y conoce lo notará, porque la CUP está en la calle. La CUP está buscando la solución más democrática, más solidaria y más ética a cada contradicción y desigualdad que agita a nuestra sociedad. Yo no me identifico con una ERC que dice que entre la izquierda y el país, el país, porque eso significa el país de la derecha. Ni me identifico con una propuesta como la de SI, que agita el nacionalismo económico ~que no es el instrumento esencial, sino la libertad política de este pueblo, no si cobramos más o menos~ y lemas como Espanya ens roba ~también nos roba nuestra burguesía~. Son discursos independentistas vacíos de contenido social. El proyecto político es diferente no sólo en el contenido, sino también en las formas de hacer las cosas; la democracia participativa y la democracia real deberían estar en el orden del día.

¿Qué hoja de ruta proponéis para la independencia y qué medidas concretas propondréis si entráis en el Parlament?

Para nosotros, el objetivo fundamental es parar a CiU en todos los sentidos, tanto para que no echen agua al vino y paralice la vía hacia la independencia política de este país, por una parte, y pararle los pies mediante un frente antineoliberal, por la otra. Si entramos en el Parlament, la lucha seguirá estando en la calle y estar en el Parlament significará romper el consenso, romper la hegemonía thatcheriana de que no hay alternativa, denunciar en qué tipo de sistema de poder estamos viviendo: el ciclo de corrupción, privatizaciones para enriquecerse, etc. Es decir, mostrar las contradicciones del país. Y la otra cuestión fundamental es que nosotros no somos los salvadores de nadie, no tenemos una varita mágica, no tenemos un programa que revierte en tres días el neoliberalismo en nuestra casa. La política delegacionista de un programa salvador se ha acabado. Nosotros lo que decimos es que, de esta crisis, o salimos entre todos o no salimos. Si somos capaces de generar res istencias, de articular alternativas y de construir justicia y libertad, saldremos adelante, pero, para ello, la fuerza debe activarse desde la calle, desde la sociedad civil, desde el tejido popular. Para nosotros, el Parlament no es un punto de llegada, sino de partida, para quebrar el discurso neoconvergente que está haciendo esta sociedad más injusta y más desigual y que quiere marear la perdiz hablando de interdependencia.

El periodista Mikel Aramendi distingue dos vías para la creación de nuevos estados independientes: la que denomina vía del Atlántico norte y la balcánica. Y dice que, ante las reivindicaciones a este respecto desde las naciones sin Estado bajo administración española, el nacionalismo español gobernante actualmente está encastillado en la vía balcánica. ¿Qué evolución prevés si prosigue el proceso hacia la independencia de Cataluña?

Está claro que el Estado español no se quedará quieto; activará la presión internacional y económica, sobre todo a efectos de reforzar cohesión interna, y agitará el monstruo del enemigo interior (a lo largo de la historia, la catalanofobia ha sido un elemento cohesionador del nacionalismo español). Pero yo creo que eso también se está quebrando, que, aunque el protagonismo mediático lo tengan los Pedro Jotas, Losantos o las Intereconomías de turno, no representan al grueso de la sociedad española. Nosotros tenemos clara la composición clasista de la sociedad, formamos parte de la clase trabajadora de este país y tenemos relaciones de compañerismo con el Sindicato Andaluz de Trabajadores (SAT) y con gente de Vallecas y de Madrid. Hay una mayoría social en el Estado español que está más preocupada por la crisis y por rodear el Congreso, destituir a una clase política nefasta y construir otros modelos de democracia. Hemos visto cómo reaccionaban los militares, pero yo creo que son más bien muestras de impotencia. Está claro que la vía catalana a la independencia será democrática, pacífica y civil, como expresión mayoritaria del deseo de un pueblo. Y eso en el ámbito internacional es muy difícil de contrarrestar. Habrá tendencias a generar focos unionistas, pero yo creo que el marco convivencial catalán, a pesar de la crisis, no generará conflicto.

¿Prevéis la posibilidad de una suspensión de la autonomía catalana, como se ha sugerido recientemente?

Puede pasar, pero, por decirlo así, ya nos hemos ido. Pueden invocar a una vieja legalidad, pero se encontrarán con una nueva institucionalidad. Cuanto más aprieten, más acelerarán el proceso. Cuando se produce la resolución de un conflicto histórico hay viejas y nuevas legalidades. Pero no lo veo probable, por la posición de debilidad del Estado español en el contexto de la UE y aun menos cuando la UE hace algunos años que ha cambiado el paradigma respecto a la inamovilidad de las fronteras. Hace quince años era taxativa: lo que digan los estados. En los procesos de Escocia, País Vasco, Flandes y Países Catalanes, ya ha dicho que no hará nada a nuestro favor, pero tampoco hará nada para impedirlos. Y lo que reclama es el modo de hacerlo: por la vía ejemplarmente democrática, civil y pacífica. ¿Quién tiene miedo a la democracia? El Estado español. También hay una cuestión de qué es el Estado español en Europa: es un campo de golf y una zona residencial y, como estructura econ ómico-productiva, está en una situación muy difícil, porque hizo una apuesta por el tsunami inmobiliario, una apuesta por ser destino turístico de alemanes e ingleses y se encuentra en una quiebra técnica innegable. Yo creo que el proceso democratizador en los Países Catalanes también será un proceso democratizador en el Estado español y tendrán la oportunidad de empezar a hablar de qué modelo de democracia quieren y dejar de marear la perdiz de la catalanofobia como elemento de cohesión del resto.

Dices que el proceso de emancipación nacional catalán podría servir como factor democratizador del Estado español. No obstante, hace algunas semanas Artur Mas declaró que un hipotético Estado catalán no tendría por qué ser una república∑

¿Lo dices por eso de que podríamos compartir el rey? Debe de estar pensando en la Commonwealth, pero esperar de la cultura de las elites políticas españolas la cultura liberal del parlamentarismo británico es pedir un milagro a Santa Rita, patrona de los imposibles. No tenemos rey desde Martín el Humano, afortunadamente, y sería una regresión histórica volverlo a tener. Aun más un rey nombrado a dedo por Franco, rodeado de escándalos económicos, con una fortuna personal impresionante, que ha sido capaz de decir que el castellano jamás ha sido lengua de imposición y con lo que representan los Borbones en la historia de los Países Catalanes. Proclamar monarquías es anacrónico.

Uno de los argumentos esgrimidos por la izquierda contraria a la independencia catalana es que, con la correlación de fuerzas actual, una Cataluña independiente sería un país gobernado por CiU, con sus recortes sociales y su sistema fiscal regresivo.

La hegemonía es la que es y es la que hay en los Países Catalanes, en el Estado español y en Europa. Ahora bien: los derechos políticos no se pueden mercadear. No puedes decir que estás a favor o en contra de la autodeterminación en función de lo que vayas a ganar o perder. Nosotros defendemos el derecho a la libertad política del pueblo trabajador catalán. Y eso no lo malvenderemos por una coyuntura política adversa. Nosotros vamos un paso más allá. Cuando las CUP hacemos municipalismo de base alternativo ya estamos construyendo la sociedad del mañana. ¿Qué significa ser independiente en la UE, en el euro, con una troika que nos tiene la economía intervenida y en el capitalismo senil? Significa dotarnos de estructuras de decisión y de intervención política que transformen la realidad. Y vamos más allá de la democracia formal. Cuando hablamos de instituciones, no sólo hablamos de un parlamento; el cooperativismo es una institución social. Nosotros siempre hemos estado entre l a espada del mercado y la pared del Estado. Y en medio está también la sociedad civil, el tejido popular, que también puede construir respuestas a la crisis: repartiendo el trabajo y la riqueza, defendiendo el entorno ecológico y buscando una estructura productiva que nos lleve a una economía poscapitalista. Sin embargo, si gana CiU está claro que seguirá aplicando el plan de ajuste neoliberal.

En la cultura política catalana existe un amplio consenso en torno a la idea según la cual la principal causa de la política de recortes sociales es un modelo de financiación de las comunidades autónomas muy desfavorable para Cataluña. ¿Acaso sea explicable la actual hegemonía conservadora en Cataluña en gran parte por el hecho de que el debate sobre el déficit fiscal catalán se haya reducido a los flujos de renta interterritorial y se haya soslayado el debate sobre el propio sistema tributario y las continuas reformas fiscales regresivas aplicadas durante los últimos años?

Nosotros estamos hartos del Espanya ens roba. Nos roba la burguesía catalana. También es verdad que el café para todos autonómico ha sido una forma de diluir un conflicto irresuelto y que hay un expolio fiscal de 22.000 millones de euros. En el Estado español no hay federalistas y el trato con Cataluña es injusto. CiU explota mucho eso desde una perspectiva partidista y de elite, no de interés de país. Pero ¿y los 16.000 millones del fraude fiscal catalán, que triplica la cifra de los recortes antisociales?

¿Qué política fiscal propone la CUP?

Defendemos una reforma fiscal profunda. Pensamos que para revertir la crisis es necesaria una nueva política fiscal: progresiva, que paguen más los que tienen más, combate contra el fraude fiscal. Que se invierta la lógica actual, que es asaltar las rentas de trabajo y condonar los impuestos a las grandes rentas. Políticas directas, no indirectas ~el aumento del IVA es profundamente desigual y a quien más afecta es a las clases populares~ y, sobre todo, centradas en el patrimonio y la renta. Sólo con la recaudación del dinero defraudado bastaría para evitar los recortes y aun sobrarían 10.000 millones.

Recientemente has declarado que “existe vida inteligente fuera de la UE?. En caso de que se constituyera un Estado catalán independiente, ¿qué posición propondríais con relación a la UE y la moneda única?

Como decía Ramón Fernández Durán, a nosotros nos dejan votar cada cuatro años, pero los mercados financieros votan cada día. Eso es un tema de debate dentro de la CUP, muy interesante y creo que muy profundizado. Lo que está clarísimo es que estamos por otra UE y que, actualmente, el euro es un proyecto de imposición neoliberal, forma parte del cerebro gris del capitalismo senil y la UE es una máquina de guerra neoliberal. Estamos por una UE que sea política, cultural y social y que no sea un acelerador de la desigualdad Norte-Sur. El otro elemento es la deuda. Sobre eso también hay un debate dentro de la CUP muy interesante y nosotros hemos dicho que hay vida inteligente fuera del euro ~yo diría que muy inteligente~, pero el problema es cuando nos planteamos el tema de la deuda: ya vía Madrid, en el actual estado borbónico-autonómico, ya vía Bruselas, nos exigirán pagar una deuda. Es deén se está quebrando, que, aunque el protagonismo mediático lo tengan los Pedro Jotas, Losantos o las Intereconomías de turno, no representan al grueso de la sociedad española. Nosotros tenemos clara la composición clasista de la sociedad, formamos parte de la clase trabajadora de este país y tenemos relaciones de compañerismo con el Sindicato Andaluz de Trabajadores (SAT) y con gente de Vallecas y de Madrid. Hay una mayoría social en el Estado español que está más preocupada por la crisis y por rodear el Congreso, destituir a una clase política nefasta y construir otros modelos de democracia. Hemos visto cómo reaccionaban los militares, pero yo creo que son más bien muestras de impotencia. Está claro que la vía catalana a la independencia será democrática, pacífica y civil, como expresión mayoritaria del deseo de un pueblo. Y eso en el ámbito internacional es muy difícil de contrarrestar. Habrá tendencias a generar focos unionistas, pero yo creo que el marco convivencial catalán, a pesar de la crisis, no generará conflicto.

¿Prevéis la posibilidad de una suspensión de la autonomía catalana, como se ha sugerido recientemente?

Puede pasar, pero, por decirlo así, ya nos hemos ido. Pueden invocar a una vieja legalidad, pero se encontrarán con una nueva institucionalidad. Cuanto más aprieten, más acelerarán el proceso. Cuando se produce la resolución de un conflicto histórico hay viejas y nuevas legalidades. Pero no lo veo probable, por la posición de debilidad del Estado español en el contexto de la UE y aun menos cuando la UE hace algunos años que ha cambiado el paradigma respecto a la inamovilidad de las fronteras. Hace quince años era taxativa: lo que digan los estados. En los procesos de Escocia, País Vasco, Flandes y Países Catalanes, ya ha dicho que no hará nada a nuestro favor, pero tampoco hará nada para impedirlos. Y lo que reclama es el modo de hacerlo: por la vía ejemplarmente democrática, civil y pacífica. ¿Quién tiene miedo a la democracia? El Estado español. También hay una cuestión de qué es el Estado español en Europa: es un campo de golf y una zona residencial y, como estructura econ ómico-productiva, está en una situación muy difícil, porque hizo una apuesta por el tsunami inmobiliario, una apuesta por ser destino turístico de alemanes e ingleses y se encuentra en una quiebra técnica innegable. Yo creo que el proceso democratizador en los Países Catalanes también será un proceso democratizador en el Estado español y tendrán la oportunidad de empezar a hablar de qué modelo de democracia quieren y dejar de marear la perdiz de la catalanofobia como elemento de cohesión del resto.

Dices que el proceso de emancipación nacional catalán podría servir como factor democratizador del Estado español. No obstante, hace algunas semanas Artur Mas declaró que un hipotético Estado catalán no tendría por qué ser una república∑

¿Lo dices por eso de que podríamos compartir el rey? Debe de estar pensando en la Commonwealth, pero esperar de la cultura de las elites políticas españolas la cultura liberal del parlamentarismo británico es pedir un milagro a Santa Rita, patrona de los imposibles. No tenemos rey desde Martín el Humano, afortunadamente, y sería una regresión histórica volverlo a tener. Aun más un rey nombrado a dedo por Franco, rodeado de escándalos económicos, con una fortuna personal impresionante, que ha sido capaz de decir que el castellano jamás ha sido lengua de imposición y con lo que representan los Borbones en la historia de los Países Catalanes. Proclamar monarquías es anacrónico.

Uno de los argumentos esgrimidos por la izquierda contraria a la independencia catalana es que, con la correlación de fuerzas actual, una Cataluña independiente sería un país gobernado por CiU, con sus recortes sociales y su sistema fiscal regresivo.

La hegemonía es la que es y es la que hay en los Países Catalanes, en el Estado español y en Europa. Ahora bien: los derechos políticos no se pueden mercadear. No puedes decir que estás a favor o en contra de la autodeterminación en función de lo que vayas a ganar o perder. Nosotros defendemos el derecho a la libertad política del pueblo trabajador catalán. Y eso no lo malvenderemos por una coyuntura política adversa. Nosotros vamos un paso más allá. Cuando las CUP hacemos municipalismo de base alternativo ya estamos construyendo la sociedad del mañana. ¿Qué significa ser independiente en la UE, en el euro, con una troika que nos tiene la economía intervenida y en el capitalismo senil? Significa dotarnos de estructuras de decisión y de intervención política que transformen la realidad. Y vamos más allá de la democracia formal. Cuando hablamos de instituciones, no sólo hablamos de un parlamento; el cooperativismo es una institución social. Nosotros siempre hemos estado entre l a espada del mercado y la pared del Estado. Y en medio está también la sociedad civil, el tejido popular, que también puede construir respuestas a la crisis: repartiendo el trabajo y la riqueza, defendiendo el entorno ecológico y buscando una estructura productiva que nos lleve a una economía poscapitalista. Sin embargo, si gana CiU está claro que seguirá aplicando el plan de ajuste neoliberal.

En la cultura política catalana existe un amplio consenso en torno a la idea según la cual la principal causa de la política de recortes sociales es un modelo de financiación de las comunidades autónomas muy desfavorable para Cataluña. ¿Acaso sea explicable la actual hegemonía conservadora en Cataluña en gran parte por el hecho de que el debate sobre el déficit fiscal catalán se haya reducido a los flujos de renta interterritorial y se haya soslayado el debate sobre el propio sistema tributario y las continuas reformas fiscales regresivas aplicadas durante los últimos años?

Nosotros estamos hartos del Espanya ens roba. Nos roba la burguesía catalana. También es verdad que el café para todos autonómico ha sido una forma de diluir un conflicto irresuelto y que hay un expolio fiscal de 22.000 millones de euros. En el Estado español no hay federalistas y el trato con Cataluña es injusto. CiU explota mucho eso desde una perspectiva partidista y de elite, no de interés de país. Pero ¿y los 16.000 millones del fraude fiscal catalán, que triplica la cifra de los recortes antisociales?

¿Qué política fiscal propone la CUP?

Defendemos una reforma fiscal profunda. Pensamos que para revertir la crisis es necesaria una nueva política fiscal: progresiva, que paguen más los que tienen más, combate contra el fraude fiscal. Que se invierta la lógica actual, que es asaltar las rentas de trabajo y condonar los impuestos a las grandes rentas. Políticas directas, no indirectas ~el aumento del IVA es profundamente desigual y a quien más afecta es a las clases populares~ y, sobre todo, centradas en el patrimonio y la renta. Sólo con la recaudación del dinero defraudado bastaría para evitar los recortes y aun sobrarían 10.000 millones.

Recientemente has declarado que “existe vida inteligente fuera de la UE?. En caso de que se constituyera un Estado catalán independiente, ¿qué posición propondríais con relación a la UE y la moneda única?

Como decía Ramón Fernández Durán, a nosotros nos dejan votar cada cuatro años, pero los mercados financieros votan cada día. Eso es un tema de debate dentro de la CUP, muy interesante y creo que muy profundizado. Lo que está clarísimo es que estamos por otra UE y que, actualmente, el euro es un proyecto de imposición neoliberal, forma parte del cerebro gris del capitalismo senil y la UE es una máquina de guerra neoliberal. Estamos por una UE que sea política, cultural y social y que no sea un acelerador de la desigualdad Norte-Sur. El otro elemento es la deuda. Sobre eso también hay un debate dentro de la CUP muy interesante y nosotros hemos dicho que hay vida inteligente fuera del euro ~yo diría que muy inteligente~, pero el problema es cuando nos planteamos el tema de la deuda: ya vía Madrid, en el actual estado borbónico-autonómico, ya vía Bruselas, nos exigirán pagar una deuda. Es decir, transferir rentas desde abajo hacia arriba para pagar una deuda privada que no es nue stra. Nosotros decimos que estamos por no pagar la deuda privada y por el aplazamiento del pago de la deuda pública. ¿Por qué? Porque hay otras prioridades sociales, estamos en una situación de emergencia, y porque, antes de pagar, queremos realizar una auditoría de la deuda. ¿En qué puede derivar eso? Todavía no ha pasado en Grecia y es difícil que pase aquí, pero puede pasar que haya una expulsión del euro. Si te expulsan, es cuando nosotros decimos: también hay vida fuera del euro; existen Islandia, Noruega y otros países. Y en la propia UE, hay países que están dentro del euro y otros que están fuera de él. Pero ése es un debate que la CUP aun tiene que realizar. Pensamos que los pueblos de Europa deberían conducir a la democracia global. Y también tenemos la perspectiva de que nosotros somos mediterráneos y no queremos vivir de espaldas al mundo, y menos de espaldas a las mayorías empobrecidas del planeta. Miramos a Europa, pero también miramos al Magreb, al Mediterráne o, a nuestra querida Palestina.

Ha habido algún sector independentista que ha propuesto que el Estado catalán disponga de ejército. ¿Qué posición tiene la CUP al respecto?

Ésas son mentalidades ancladas en la Europa belicista, en la Europa que ve al resto de pueblos del mundo como enemigos y que quieren defender un sistema profundamente injusto y desigual, que permite que mueran personas de hambre, que Repsol acose a África y al gas argelino. Y es también un insulto reciente a este país, que es el país de las manifestaciones contra la guerra y de los insumisos. Este país ha vivido y ha sobrevivido sin Estado y contra el Estado. El pueblo catalán ha sobrevivido a siglos de imposición desde la resistencia popular. El programa de la CUP habla abiertamente de unos Países Catalanes desmilitarizados y fuera de la OTAN. En las pocas ocasiones en que este país ha podido ejercer la democracia, Cataluña ya votó, en 1986, que quería estar fuera de la OTAN.

La CUP adopta a los Países Catalanes como marco nacional. ¿Cuáles son vuestras propuestas para su construcción política, considerando sus desequilibrios regionales?

Los Países Catalanes son, sobre todo, una realidad cultural, una lengua compartida, una realidad social ~nosotros trabajamos en red en el conjunto de los Países Catalanes~ y pueden y deberían ser un marco político basado en la confederalidad, a partir de los procesos de cada territorio. La Constitución de 1978 prohíbe explícitamente la federación de comunidades autónomas y lo hace pensando en los Países Catalanes. Cuando se ha certificado la defunción de la Transición, hay que abrir nuevamente todas las puertas y ventanas y volver a debatir sobre aquello que se nos negó.

Estos días se ha reavivado un viejo debate del catalanismo en torno al papel de la lengua castellana en una hipotética Cataluña independiente. Artur Mas ha declarado que, en caso de que Cataluña tuviera Estado propio, el castellano también sería oficial. ¿Qué régimen de oficialidad lingüística propone la CUP?

El debate ya es otro, porque en esta ciudad, por ejemplo, ya se habla urdu, chino, tamazight y muchas otras lenguas. Debemos construir una sociedad que no sea multicultural ~que significa que la gente no se conoce~, sino intercultural ~basada en el respeto mutuo~. Sabremos también otras lenguas, pero pensamos que la lengua común debe ser el catalán. Por eso, la CUP defiende la oficialidad del catalán, que es la lengua común de los Países Catalanes.

Rebelión ha publicado este artículo con el permiso del autor mediante una licencia de Creative Commons, respetando su libertad para publicarlo en otras fuentes.

Entrevista realizada y traducida para www.sinpermiso.info: Daniel Escribano

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Tribuna.cat – 21/11/2012
La Catalunya estat: l’antídot contra el declivi econòmic
Experts economistes de Catalunya presents arreu del món i agrupats sota el Col·lectiu Wilson han presentat un estudi aquesta setmana on hi asseguren que la independència és l’única solució a la devallada econòmica que viu el país des de fa anys.
Barcelona � El Col·lecti u Wilson, que va donar-se a conèixe la setmana passada, ha deixat clar què es juga Catalunya a les porperes eleccions: o independència o més crisi econòmica.El Col·lectiu ha tornat a fer-se ressò aquesta setmana amb un nou estudi en el qual hi asseguren que la gravetat de la crisi econòmica no se superarà si no es posa fil a l’agulla cap a la independència del país.

El dividend fiscal, ben administrat, permetria pagar deute extern, evitar retallades, abaixar impostos, etc.

Al nou estudi, realitzat per experts economistes catalans que actualment treballen a centres universitaris d’arreu del món (Jordi Galí, catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra i professor a Cambridge, Nova York i Massachusetts, Carles Boix, catedràtic a la Universitat de Princeton, Pol Antràs, catedràtic de Harvard o Xavier Sala i Martín, entre d’altres), s’hi especifica que amb la desaparició de l’espoli fiscal, el dividend fiscal que obtindria Catalunya ─els diners que es guanyarien amb la independència─ permetria administrar correctament els recursos per al benefici del propi país i no per a l’administració central.

D’aquesta manera, els experts han assegurat que el dividend fiscal, ben administrat, permetria pagar deute extern, evitar retallades, abaixar impostos, etc., unes mesures que revertirien el model deficient que presenta actualment el finançament de l’administració catalana i que impactarien directament sobre la qualitat de vida dels ciutadans. Podeu llegir la totalitat de l’estudi clicant el següent enllaç.

El Col·lectiu Wilson va nèixer el passat 15 de novembre de la indignació per la desinformació que propugna l’Estat espanyol sobre la independència de Catalunya. Amb l’únic objectiu d’evitar una consulta i de negar el dret a decidir del poble català, l’Estat i la seva mancada cultura democràtica han tret de polleguera experts catalans presents a les més prestigioses universitats d’arreu del món, els quals s’han decidit a explicar amb propietat el que-qui-com del procés català cap a l’estat propi.

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
El Singular digital – 22/11/2012
EL DIA DE LA VICTÒRIA S’ATANSA
“La revolució catalana en mar xa és ni més ni menys que la lluita per a tornar a ésser”
Per: Quim Torra

Diumenge, com tots els matins de diumenges electorals del món, votaré per la independència. I confio que les forces que defensen la llibertat de Catalunya siguem majoria per desplaçar de tots els llocs que puguem les forces sucursalistes o espanyoles. Si el conjunt dels nacionalistes catalans guanyem, tots guanyem. Amb tot el meu cor, ens desitjo una gran victòria.

Fa 300 anys que esperem aquest dia. Una llarga i estranya revolució, la nostra, que arrenca de la “Zona Zero”, Barcelona, el Born, a migdia del dia 11 de setembre de 1714 i que va necessitar renèixer amb la Renaixença i modernitzar-se amb el Modernisme i ordenar-se amb el Noucentisme i viure un 14 d’abril amb un aire dolç i pur de primavera i patir la guerra del desastre nacional i resistir una de les pitjors dictadures etnocides que han existit, el feixisme franquista, i encara haver d’esperar, pacient, una llarga travessa dins la gàbia de la constitució espanyola.

Però diumenge és el dia. Diumenge és el dia en el què, de nou, tornem a jugar-nos el nostre futur. Tornarem a saber si volem ésser -si volem ésser catalans-. Cap de les generacions anteriors a la nostra des de 1714, i en van 8 o 9, no ha tingut aquesta oportunitat. Nosaltres, si. Només de nosaltres depèn aprofitar-la.

Aquestes eleccions han situat a tothom contra el mirall. Una finíssima línia vermella ha delimitat el terreny de joc, fent impossible de situar-se en el mig: o Catalunya o Espanya, o dret a decidir o Constitució espanyola. I estic orgullós que en el meu bàndol hi ha hagi CiU i ERC i SI i les CUP i fins d’alguna manera IC. Aquests són els meus, i amb ells combatré, colze a colze, a partir del dia 26, perquè puguem escollir el nostre futur. De fet, sense votar ja hem guanyat, perquè el camí que hem pres és irreversible.

Vaig tenir l’oportunitat d’explicar-los la setmana passada que m’agradaria que el resultat fos el que els propis partits es desitgen a sí mateixos: una majoria absoluta per a CiU; la segona posició per a ERC; i escons al Parlament per a SI i la CUP. Voldria explicar-me.

La força d’un poble ha fet possible que les eleccions de diumenge tinguin un caràcter excepcional, com va fer possible que la manifestació de l’11 de setembre fos un tsunami que va canviar-ho tot. Però també és cert que un home, el president Mas, és el qui ha acabat provocant el més gran desafiament a Espanya des que Francesc Macià va decidir canviar la República espanyola que Lluís Companys va proclamar al balcó de la Generalitat per la República Catalana. El coratge i la valentia del president tenen per mi un valor extraordinari i sento un deute de gratitud per qui ha provocat que per fi el món s’adoni de l’existència d’una vella nació d’Europa perduda i esborrada dins les fronteres espanyoles. Si el president resultés afeblit electoralment seria un greu entrebanc en el camí. No anem tan sobrats. La cadena d’esdeveniments que han de seguir-se ha de ser una cadena d’èxits. I estaria dient el mateix fos el president que fos que ens hagués portat fins aquí. Per això m’agradari a que s’assolís la gran majoria que demana el President. Per això aquestes eleccions el votaré.

Desitjo també que Oriol Junqueras i ERC aconsegueixin la segona posició. Aquest resultat és importantíssim per accelerar el procés, fulminar Espanya i enviar un segon missatge al món d’una potència descomunal. Mas i Junqueras seria un tàndem indestructible, que terroritzaria les elits de la Santa Aliança i faria posar cara de pànic a tots els diaris de Madrid.

Finalment, confio que tant SI com la CUP entrin al Parlament. Jo que he escrit desenes d’articles per a la unitat independentista he admès finalment que potser fins és millor que no es produeixi, que hi ha electors que no se sentirien representats pels grans partits nacionalistes catalans. Cap problema. No es pot perdre ni un vot i cal que tothom tingui clar el que ens estem jugant. Sentir al parlament un bon discurs d’Alfons López Tena o la irrupció rutilant de la CUP són dues coses que no m’agradaria perdre’m.

La revolució catalana en marxa és ni més ni menys que la lluita per a tornar a ésser. Per això sí que crec que podem tornar a parlar de moment fundacional. Per això estem davant d’un moment històric excepcional. Per això les persones que estan contribuint al desenvolupament de la independència i la nacionalitat seran reconeguts com els “Pares Fundadors”, els “Founding Fathers” amb que es reconeixen els homes que van participar en el naixement dels Estats Units d’Amèrica. Això és el que ens juguem diumenge: escollir un grup d’homes i dones que lideraran el procés cap a la independència. Juntament amb d’altres que estaran al Parlament, a fora, advocats, artistes, periodistes, empresaris, sindicalistes, alcaldes, escriptors, científics, formaran també part dels Catalan Founding Fathers que els nostres néts estudiaran en els ebooks d’Història de la República Catalana. Que la sort i Santa Eulàlia ens acompanyin. El dia de la victòria s’atansa.

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Ara – 22/11/2012
L’elector novell vota més independentista i d’esquerres
El col·lectiu d’autors del blog ‘El pati descobert’ analitzen avui els electors novells com a sector de votants
Per: MARC GUINJOAN, TONI RODON I MARC SANJAUME

Per a aquell s a qui els apassiona la política, votar per primer cop representa una litúrgia laica difícil d’oblidar. El 25-N estan convocats a les urnes 5.413.769 catalans, la majoria residents al país. Fa dos anys les persones de 16 o 17 anys no van poder dipositar, pels pèls, la primera papereta per decidir el seu Parlament. Diumenge ho podran fer per primera vegada prop de 135.000 persones.

L’impacte sobre el resultat potser és modest (suposen poc més del 2,5% del cens), però tenen una importància cabdal per a la qualitat del sistema democràtic i per a uns partits que malden per fidelitzar l’electorat des d’edats joves. Dit d’una altra manera, el primer vot implica per a molts el primer contacte real amb un procés d’aprenentatge polític que durarà tota la vida. Aprendre a votar forma part d’un dels elements que ens caracteritzen com a ciutadans públics.

En general, ara i ahir, els votants novells es consideren a si mateixos lleugerament desconnectats de la política i poc informats sobre els temes que es discuteixen. El 41% dels que votaran per primer cop diumenge diuen que estan poc informats del que passa en política, una xifra força superior a la mitjana. D’altra banda, sabem que els votants que s’estrenen són més apartidistes, més dubitatius, tenen menys confiança en els mecanismes polítics tradicionals i són més d’esquerres.

Empat tècnic entre CiU i ERC

El comportament electoral així ho plasma: la intenció de vot a CiU és 10 punts més baixa, i la d’ERC, el doble que la de l’electorat en general. De fet, segons les enquestes, entre aquest votant jove la diferència entre CiU i ERC és de només un punt percentual. Observem també que els votants novells penalitzen el PSC i el PP, opten més per altres formes polítiques i podria ser que s’abstinguessin menys que la resta. No obstant, l’elevat percentatge d’indecisos entre ells podria revertir la situació, en un col·lectiu tradicionalment abstencionista i que tendeix a decidir el vot en l’últim moment. D’altra banda, menys dubtes genera la independència de Catalunya: gairebé el 62% hi votarien a favor i un 18% en contra, i la xifra d’indecisos és força més baixa que la mitjana.

Tot i aquesta mobilització més elevada, en força ocasions molts joves només voten el primer dia que els és permès. No només la desil·lusió els venç, sinó que desconnecten de la política fins que l’edat, en el millor dels casos, els retorna l’interès. I és que, en política, estrenar-se no significa repetir.

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
El Singular digital – 22/11/2012
Barcelona tindrà una gran senyera de 17,14 metres al Born
L’Ajuntament ubicarà la bandera davant el futur Born Centre Cultural, que recordarà els setges borbònics a la ciutat
El Govern municipal de Barcelona manté el projecte per recuperar la simbologia nacional en punts emblemàtics de la ciutat. En aquest sentit l’Ajuntament ha confirmat la intenció d’instal.lar una senyera de grans dimensions a la intersecció de la Plaça Comercial i el Passeig del Born, davant del futur Born Centre Cultural.La ubicació de la senyera no és aleatòria, ja que el futur centre cultural dedicarà un espai permanent als setges borbònics de 1714. L’equipament ocuparà l’antic Mercat del Born, que reposa sobre les ruïnes del barri que Felip V va fer enderrocar en ocupar la ciutat. Tampoc ho és l’alçada del seu pal, de 17,14 metres, que recorda la data de la capitulació de la ciutat durant la Guerra de Successió.

La bandera no serà de gran tamany tot i que fonts municipals han destacat que serà ben visible. El consistori no ha avançat quan s’enllestiran les obres per alçar el pal de la bandera, tot i que la propera Diada, quan s’inauguri el Born Centre Cultural, sona com la data límit per tenir-les enllestides.

Aquesta iniciativa vindria acompanyada d’altres que el govern de Xavier Trias ja ha enllestit, com ara la recuperació de les quatre columnes de Puig i Cadafalch a l’Avinguda de Maria Cristina, i la Senyera del Castell de Montjuïc.

••• »»» — & middot; — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Ara – 22/11/2012
Un cotxe sinistrat és la felicitació de Nadal de la Fundació Miró
L’artista Jaume Pitarch, autor de l’obra ‘Estel caigut’, considera que els valors del Nadal s’han distorsionat i encasta un vehicle, que simbolitza el luxe, el poder i la societat de consum
La Fundació Joan Miró inaugura avui la seva nadala ‘Estel caigut’, que consisteix en un cotxe sinistrat sobre l’herba del pati de l’olivera de l’entitat. Així, l’artista barceloní Jaume Pitarch proposa una reflexió sobre la situació actual i la deriva socioeconòmica que l’ha provocada. Pitarch pina que el Nadal, festa emblemàtica de la distorsió de certs valors, només pot ser vist en aquests moments com un Nadal “estrellat”.El cotxe encastat té com a símbol un estel, que en el relat nadalenc cristià actua com a far o guia dels reis d’Orient, i aquest estel caigut, en forma de vehicle, representa l’estavellament de tot el que simbolitza: el luxe, el poder i la fiabilitat, un objecte de desig en una societat consumista. La ràdio del cotxe, encara engegada, emet els butlletins informatius en temps real, la qual cosa indica que la peça es llegeix en clau d’actualitat, ja que l’estavellament encara està passant. A més, els quatre intermitents del cotxe encesos, transmeten la urgència de reaccionar. Segons Pitarch, “aquesta reflexió podria actuar com a substitutiu del ritu consumista tan propi d’aquestes festes i que progressivament les va buidant de contingut espiritual”.

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
VilaWeb – 22/11/2012
Cultura d’estat, estat de la cultura
De què serveixen els intel·lectuals i artistes catalans d’avui? Són res més que un grupet de senyors i senyores que signen manifestos quan els telefona un polític?
Per: Xavier Montanyà

La cultura s’ha rendit, finalment? O va dimitir fa anys?

Concentrats com estan en la construcció d’estructures d’estat, el president Mas i el conseller Mascarell han tornat de Sant Petersburg amb un contracte per a obrir una sucursal de l’Hermitage a Barcelona. Més ben dit: al port de Barcelona. A tocar l’hotel Vela. Allà on atraquen els creuers turístics i els iots de luxe. El projecte va amanit amb un restaurant de luxe, un cuiner famós i un solàrium per a fer trempar els operadors turístics internacionals. No se sap quin paper hi han tingut la direcció del MNAC i les associacions professionals d’art. Se sospita que cap.

‘I és que, de cultura, potser en saben molt, però en negoci i turisme, no hi entenen ni fava. I encara menys, en construcció d’estructures d’estat’, pensen els qui ens guien, amb mà ferma, des del pont de comandament.

Els cervells del departament de màrqueting del futur millor estat del món han dissenyat l’estratègia per a diferenciar l’Operació Hermitage del gran bunyol Las Vegas Sands. Han evitat de situar al capdavant del projecte un mafiós del Neardenthal i han trobat un emprenedor nostrat, cap visible d’un grup inversor internacional, no rus, diu ell, però de moment, absolutament opac. Val a dir, però, que amb ell, hi ha un tal Valeri Iaroslavski, rus, i home de negocis. I qui és ell? Ni més ni menys que l’arquitecte Ujo Pallarès, ignot senyoret potser escapat d’un aparador de Furest, amb pinta de soci de l’Eqüestre i íntim amic de Tito B. Diagonal. Iu-hu…! El govern assegura que no costarà ni un ral a les arques públiques, és clar… A part la concessió de l’espai i dels edificis. Tirant baix.

No solament no expliquen a quines butxaques privades aniran els beneficis, sinó que no saben quines obres s’hi ensenyaran, un detall fonamental per a saber si una exposició s’ho val. Se sospita que no ens enviaran les de primera línia. Però sembla evident que, tractant-se d’un futur i fort estat emergent, no poden ser les del soterrani ni les de les golfes. Tot plegat sona a aquells museus Dalí de plexiglàs que apareixien, fa uns quants anys, com bolets, a qualsevol racó turístic del món.

Mentre s’edifiquen estructures d’estat d’aquest nivell, la política cultural del govern dels millors que executa, amb precisió quirúrgica, el conseller Mascarell, prossegueix, imparable, la tasca d’afeblir i destruir les estructures culturals existents. Especialment, les més experimentals i innovadores. L’últim centre que anuncia el seu tancament és Can Xalant Centre de Creació i Pensament Contemporani, de Mataró, que, sumat als que l’han precedit, i als altres que, de moment, subsisteixen de miracle, fa evident una línia ben clara de política cultural. La I, la vermella, la transversal. La que van iniciar carregant-se el CoNCA, per crear-ne un de mutilat, sense la principal atribució que tenia: la independència. Ves per on. És a dir, desposseir els polítics de poder de decisió sobre el destí dels ajuts econòmics al sector. La mare dels ous. Això va ser avortat repolititzant la institució, amb el silenci de la immensa majoria del sector i amb l’aprovació de forces d’esquerra que, en un primer moment, s’hi havien manifestat contràries. Per què no s’estalvien tots aquests sous fent-lo desaparèixer del tot? Igualment podrien fer, per coherència, amb el Memorial Democràtic. Per què no el tanquen definitivament? Perquè no sigui dit.

La cosa més trista de totes és el silenci còmplice del món de la cultura. De què serveixen els intel·lectuals i artistes catalans d’avui? Són res més que un grupet de senyors i senyores que signen manifestos quan els telefona un polític? Per què no hi ha posicions públiques clares i crítiques, més enllà dels insuperables ‘Palmeros de Peret’, que s’afanyen a aplaudir l’intrèpid timoner quan torna de Madrid plantant cara?

La cultura s’ha rendit, finalment? O va dimitir fa anys? Ja és fatal que no tinguin propostes crítiques a la situació general, però infinitament greu és que, en veient el desballestament d’un concepte de cultura de base, avançat, innovador, imprescindible per al futur del país, callin i acotin el cap.

••• »»» — · — · — · — · —
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s