RECULL DE PREMSA ANC – 30 OCTUBRE 2012

SECRETARIAT NACIONAL DE L’ANC – COMUNICACIó   

L’ANC es presenta a Calafell

Calafell
29/10/2012 – 17:38

ANC Calafell

El celler de Cal Bolavà va acollir la presentació de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) a Calafell, amb una massiva assistència de calafellencs interessats en participar en el procés independentista. L’acte per donar a conèixer l’ANC va comptar amb la presència de l’actor Oriol Grau. Ferran Civit, membre del secretariat de l’ANC, va animar a que “l’esperit de la l’11 de setembre no decaigui. L’ANC es constituirà oficialment a Calafell el 8 de novembre, a les 8 del vespre al celler de la Casa de Cultura Cal Bolavà.

http://lafura.cat/noticies/lanc-presenta-calafell

El Consell Comarcal de l’Alt Penedès penja l’estelada al balcó
Alt Penedès
29/10/2012 – 17:09

Consell Alt penedès

El Consell Comarcal de l’Alt Penedès penja l’estelada al balcó, en aplicació de l’acord de ple adoptat per la institució en una moció que també demana un referèndum per l’autodeterminació per a la propera legislatura. La hi han penjat aquest dilluns el president comarcal, Francesc Olivella (CiU), i el vicepresident primer Jesús Salius (ERC).

http://lafura.cat/noticies/consell-comarcal-lalt-penedes-penja-lestelada-al-balco

‘30 minuts’ analitza si Catalunya serà independent

Ruiz-Gallardón, Roca, Requejo, Pérez Royo, Forcadell i Ximenis són alguns dels participants en el programa

Després de la gran manifestació de l’Onze de Setembre i la convocatòria d’eleccions anticipades a Catalunya, el programa de TV3 ’30 minuts’ analitzarà diumenge que ve si Catalunya es podria arribar a convertir en un nou Estat d’Europa.

Sota el títol “La independència pas a pas”, el programa intentarà respondre preguntes com: És viable, des del punt de vista jurídic, el camí de la independència? De quina manera pot convocar aquesta consulta, el Parlament? La Constitució espanyola és un mur infranquejable? Quines mesures prendrà el govern espanyol enfront de les iniciatives del govern i del Parlament de Catalunya? És possible arribar a una negociació amistosa? Catalunya podria continuar dins de la Unió Europea? , entre d’altres.

Hi intervindran el ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón; el ponent de la Constitució Miquel Roca; el director de l’Institut d’Estudis Autonòmics i exvicepresident del Tribunal Constitucional Carles Viver Pi-Sunyer; els professors de Ciència Política i experts constitucionalistes Ferran Requejo, Joan Lluís Pérez Francesch, Juan Carlos Gavara, Antoni Abat i Javier Pérez Royo; els economistes Núria Bosch, Ángel de la Fuente i Xavier Cuadras; la presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, Carme Forcadell, i l’alcalde d’Arenys de Munt i impulsor de les consultes pel dret a decidir, Josep Manel Ximenis.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/_30_minuts_analitza_si_catalunya_sera_independent_90247.php

Òmnium: ‘Ha de ser l’última legislatura d’un parlament autonòmic’

Presenta la ‘Declaració de Santa Coloma’, un compromís de dedicar tots els esforços a ‘construir un nou estat d’Europa’

Òmnium defensa que ‘la independència de Catalunya en el marc europeu és l’únic projecte capaç de fer de palanca a l’ambició del país’ i que la resta d’opcions de relació amb l’estat espanyol ‘s’han exhaurit’ perquè ‘ens han sotmès a l’asfíxia econòmica i ens han negat nacionalment’. La presidenta de l’entitat, Muriel Casals, ha presentat el full de ruta de l’entitat en un acte que ha dut per títol ‘Tots construïm un nou estat d’Europa’ i ha llegit la ‘Declaració de Santa Coloma’ (PDF), que insta els diputats que formaran part del pròxim parlament a ‘ser conscients que aquesta ha de ser l’última legislatura d’un parlament autonòmic’.

Concretament, la declaració d’Òmnium té quatre punts principals: en primer lloc, el compromís de fer arribar el debat sobre l’estat propi a tots els ciutadans de Catalunya amb l’ajuda d’un argumentari i la celebració d’un congrés. En segon lloc, l’apel·lació als partits que van assumir el compromís de celebrar un referèndum perquè incloguin aquest punt als seus programes electorals. En tercer lloc, la consciència dels diputats que es tracta de l’últim parlament autonòmic. I finalment, sobre la llengua catalana, que ‘és la nostra raó de ser, és la llengua pròpia del país, llengua de cohesió’, i que ‘l’objectiu ha de ser assolir la seva plena normalització’. També considera que la llengua castellana ‘és patrimoni cultural del país’ i que ‘la diversitat lingüística i el coneixement de llengües és un valor de futur’.

En la declaració, Casals ha recordat els cinquanta-un anys d’història de l’entitat amb una menció especial al 2010, quan hi hagué la manifestació amb el lema ‘Som una nació, nosaltres decidim’. A partir d’aquí, Casals s’ha referit ‘al moment fundacional de l’entitat’ i ‘al tram de camí que encara queda per recórrer’ que portarà Òmnium a dedicar tots els esforços a ‘construir un nou estat d’Europa’. Segons Casals, ‘ens cal un estat per garantir drets bàsics com l’educació, la sanitat, l’habitatge digne o el treball’, i ha conclòs que tenir un estat propi és ‘tenir un país socialment més just i pròsper’.

A continuació, Muriel Casals s’ha referit a l’aprovació per part d’una àmplia majoria al parlament de la resolució que es compromet a aprovar un referèndum la pròxima legislatura per decidir el futur de Catalunya. Casals ha subratllat que si els resultats electorals avalen aquesta opció, la consulta s’haurà de celebrar ‘per un principi democràtic bàsic’ i ha puntualitzat que celebrar un referèndum, ‘no comportarà cap fractura’. En aquest sentit, Òmnium emplaça a fer aquest procés des de la unitat, fent arribar aquest debat ‘a tots els pobles i ciutats, arribant a tothom i enfortint la cohesió social’. De la mateixa manera, ha subratllat el compromís de Catalunya amb Europa i la necessitat d’internacionalitzar aquest procés.

Al principi de l’acte, l’actor de Santa Coloma de Gramenet Andreu Banús ha presentat l’escriptor i gestor cultural santcolomenc Rodolfo del Hoyo, que ha parlat de la ciutat i ha donat pas al vídeo que l’entitat ha elaborat per a aquesta ocasió. Després, els membres de la junta directiva d’Òmnium, Quim Torra i Rita Marzoa, han exposat els arguments per defensar la necessitat que Catalunya tingui un estat propi. Després de l’actuació de la cantant, Alba Carmona, ha estat el torn de la presidenta de l’entitat, Muriel Casals, que, acompanyada de la junta directiva i dels presidents territorials, ha llegit la declaració. L’acte ha acabat amb el cant d’Els Segadors.

L’acte s’ha fet al Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet i hi han assistit representants polítics i institucionals així com personalitats de l’àmbit social i cultural. Hi eren la presidenta del Parlament, Núria de Gispert; la vice-presidenta del govern, Joana Ortega; el secretari general de CDC, Oriol Pujol; el dirigent del PSC, Joan Ignasi Elena; l’ex-conseller Antoni Castells; el president d’ERC, Oriol Junqueras; la portaveu parlamentària d’ICV, Dolors Camats; el diputat de SI, Toni Strubell; i la vice-presidenta de Reagrupament, Rut Carandell.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4051216/20121029/omnium-lultima-legislatura-parlament-autonomic.html

L’Aran vol decidir el seu futur, si Catalunya esdevé un estat independent

El Consell General ha aprovat una moció que reivindica el seu dret de decidir

El Consell General d’Aran ha aprovat avui una moció que reivindica el dret de decidir del poble aranès sobre la seva relació amb Catalunya, si esdevé un estat lliure. Segons que informa el Consell, la moció no qüestiona la pertinença actual de la Vall d’Aran a Catalunya, sinó que defensa la necessitat dels aranesos de decidir la seva situació, si Catalunya emprèn un ‘nou camí nacional’.

Impulsada per Unitat d’Aran i aprovada per unanimitat, la ‘Moció en favor del dret de decidir del poble aranès’, reclama a les institucions catalanes que tinguin en compte ‘la veu pròpia d’Aran com a poble diferenciat i territori històric’.

El dret de decidir dels aranesos s’exercirà d’una manera ‘lliure democràtica i pactada’, i resideix en el poble aranès, com a subjecte polític i comunitat amb un caràcter nacional, cultura, llengua i institucions pròpies.

L’article 11 de l’estatut de Catalunya reconeix la Vall d’Aran com a ‘entitat territorial singular’ i estableix que serà objecte d’especial protecció amb un règim jurídic especial.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4051251/20121029/laran-vol-decidir-futur-catalunya-esdeve-independent.html

 

Aran: no espanyolejarem

Els aranesos són una realitat nacional diferenciada que només hauria d’integrar-se a la nova república si ells volen i en les condicions que ells consideren convenients.

Vicent Partal

Quan es van bastir les estructures de l’autonomia vam cometre un error greu: copiar Espanya. I les nostres autonomies reprodueixen els pitjors vicis de l’estat en què van nàixer. Ara que tindrem una segona oportunitat, no espanyolejar hauria de ser una consigna bàsica. I això vol dir, per exemple, reconèixer sense condicions de cap mena el dret del poble aranès de decidir el seu futur i de respectar aquest principi bàsic, que a nosaltres no se’ns ha respectat mai.

Ahir el Consell d’Aran va reclamar el respecte al seu dret de decidir, si el Principat obria una nova etapa històrica. És una demanda absolutament legítima i que a parer meu només té una resposta possible: com vulgueu i quan vulgueu. La Vall d’Aran és una part d’Occitània que per motius històrics ha restat lligada administrativament al Principat de Catalunya. Per això els aranesos són una realitat nacional diferenciada que només hauria d’integrar-se a la nova república si ells volen i en les condicions que ells consideren convenients. I que té, no cal dir-ho, tot el dret del món de separar-se de Catalunya.

Tota altra posició que els partits catalans prenguen sobre l’Aran seria una còpia de la intransigència espanyola a l’hora d’entendre la diferència i de respectar-la i afebliria de manera important la legitimitat de les nostres reclamacions. Nosaltres podem dir als aranesos que ens semblaria interessant de restar junts. Crec sincerament que els podem dir que cap alternativa no els serà més favorable. Però, per damunt de tot, hem de respectar el seu dret de decidir. Dret que, no sé ni si tan sols cal dir-ho, no és comprable ni paral·lel al de cap altre territori del Principat. Perquè l’Aran, simplement, és una altra nació.

http://www.vilaweb.cat/editorial/4051299/aran-espanyolejarem.html

 

 

L’independentisme sicilià recupera la bandera amb les quatre barres

La va dissenyar el Moviment Independentista Sicilià (MIS), fundat el 1943

sicilia indepnedent

Els independentistes sicilians, encara extraparlamentaris, tornen a treure al carrer les banderes basades en les quatre barres. És una bandera que va dissenyar el Moviment Independentista Sicilià (MIS) en un primer període d’activitat, entre el 1943 i el 1947, i que va recuperar quan va renéixer, el 2004.

El Regne de Sicília va formar part dels territoris de la Corona d’Aragó entre el 1282 i el 1714. Per aquesta raó el MIS, que va néixer com a reacció a l’ocupació aliada de l’illa el 1943, va adoptar les quatre barres a l’hora de dissenyar la bandera independentista.

La bandera actual de Sicília és formada per dos triangles, groc i vermell, que representen les ciutats de Palerm i de Corleone. Al mig hi ha tres cames flexionades, que simbolitzen la forma de l’illa, i al centre hi ha la cara de la Medusa mitològica amb ales i tres espigues de blat, signe de prosperitat i de fertilitat. Les tres cames i la Medusa figuren en la bandera independentista, sobre un requadre blau a l’angle superior esquerre de les quatre barres.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4051281/20121030/lindependentisme-sicilia-recupera-bandera-quatre-barres.html

 

 

[VÍDEO] La Generalitat inclou la manifestació de l’Onze de Setembre en l’espot institucional de les eleccions

Crida a la participació reforçant la idea de transcendència de les eleccions del 25 de novembre

El govern de la Generalitat de Catalunya ha fet públics els espots institucionals per cridar a la participació a les eleccions parlamentàries del 25 de novembre. Els vídeos inclouen testimonis de diversos esdeveniments històrics de Catalunya de les últimes dècades, entre els quals la manifestació independentista de l’Onze de Setembre d’enguany.

També hi apareixen els Jocs Olímpics, el referèndum constitucional espanyol, el retorn del president Terradellas, el cim de l’Everest, els castellers a Nova York, el concert de Lluís Llach al Camp Nou, etc. La voluntat del govern és de reforçar la imatge d’una convocatòria electoral transcendental i amb sentit històric.

El president de la Generalitat, Artur Mas, ha defensat la neutralitat de la campanya del govern que crida a la participació. En conferència de premsa, Mas ha subratllat que el criteri per escollir els exemples que il·lustren la campanya no era la unanimitat, sinó la transcendència dels esdeveniments. Ha citat que apareix la manifestació de la diada, però també la constitució espanyola del 1978, quan hi havia partits que van promoure el vot contrari. ‘Hi ha exemples on es pot pensar exactament al revés’, ha argumentat referint-se a les crítiques socialistes a l’exemple de la manifestació.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4051140/20121029/video-generalitat-inclou-manifestacio-lonze-setembre-lespot-institucional-eleccions.html

PSC, PP i C’s recorren contra la campanya institucional del 25-N a la junta electoral

La Generalitat inclou la manifestació de l’Onze de Setembre a l’espot · Mas defensa la neutralitat de la campanya

El PSC, el PP i C’s han portat a la junta electoral provincial la campanya institucional del govern que anima a participar en les eleccions del 25 de novembre. I és que, pel secretari d’Organització i cap de campanya del PSC, Daniel Fernàndez, la campanya és un atac a la democràcia, perquè ‘es posa al servei d’un partit’. El secretari general del PP, Jordi Cornet, la troba ‘deliberadament partidista’. I segons el portaveu de C’s, Jordi Cañas, les imatges de la manifestació de la Diada són una ‘clara instrumentalització en favor del projecte separatista de CiU’.

El govern de la Generalitat de Catalunya ha fet públics els espots institucionals per cridar a la participació a les eleccions parlamentàries del 25 de novembre. Els vídeos inclouen testimonis d’alguns esdeveniments històrics de Catalunya d’aquestes últimes dècades, entre els quals la manifestació independentista de l’Onze de Setembre d’enguany.

També hi apareixen els Jocs Olímpics, el referèndum constitucional espanyol, el retorn del president Terradellas, el cim de l’Everest, els castellers a Nova York, el concert de Lluís Llach al Camp Nou, etc. La voluntat del govern és de reforçar la imatge d’una convocatòria electoral transcendental i amb sentit històric.

El president de la Generalitat, Artur Mas, ha defensat la neutralitat de la campanya del govern que crida a la participació. En una conferència de premsa ha explicat que el criteri per a seleccionar els fets que il·lustren la campanya no havia estat el de la unanimitat, sinó el de la transcendència dels fets. I que si hi apareixia la manifestació de la diada, també hi havia la constitució espanyola del 1978, essent així que hi havia partits que defensaven el vot contrari. ‘Hi ha exemples que permeten de pensar exactament al revés’, ha dit sobre les crítiques socialistes per la manifestació.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4051270/20121030/psc-pp-cs-recorren-campanya-institucional-25-n-junta-electoral.html

El PSC, PP i C’s volen silenciar la campanya de participació a les eleccions del #25N

Els partits contraris a l’exercici del dret a decidir molestos amb la campanya institucional de les eleccions del 25-N, la recorren a la junta electoral

La campanya institucional de foment de la participació a les properes eleccions al Parlament ha posat nerviosos als partits contraris a l’exercici del dret a decidir. PSC, PP i C’s han anunciat que recorreran la campanya a la junta electoral, en un acte insòlit per intentar silenciar el foment de la participació en unes eleccions. La reacció dels tres partits demostra els nervis davant la que és preveu una derrota electoral històrica dels partits unionistes, buscar excuses és una manera d’intentar infravalorar els resultats de les properes eleccions que es preveuen majoritàries pels partidaris del dret a decidir.

“Jo vaig votar”

“Jo vaig votar” és el lema de la campanya que vol recollir la rellevància de les properes eleccions, el vídeo de la polèmica és un recorregut per la història de la democràcia dels darrers anys, aquestes són les frases i les imatges que han posat dels nervis al PSC, PP i C’s: “Jo vaig ser a la manifestació del 77; jo vaig viure els Jocs Olímpics; yo vine a trabajar en los 60 y me quedé para siempre; jo vaig recolzar la Constitució del 78; jo vaig ser a l’última Diada” en són alguns exemples destacats. Les imatges de la darrera diada són sens dubte les que molesten als partits unionistes.

El PSC, PP i C’s amb els mitjans de l’odi com El Mundo

El Mundo utilitza les queixes de PSC, PP i C’s per atacar Catalunya un cop més, juntament amb les altres cadenes de l’odi no aturen les mentides contra Catalunya i el procés democràtic endegat a Catalunya, podem entendre que PP i C’s li facin el joc, ara no es pot entendre del PSC

http://www.directe.cat/noticia/250869/el-psc-pp-i-cs-volen-silenciar-la-campanya-de-participacio-a-les-eleccions-del-25n

#JoVaigVotar… o no

Toni Aira

No ens enganyéssim. Això de la independència no està fet. Ni de bon tros. De fet, el cas és que ni tan sols està assegurat que molta gent del país hagi captat encara, hores d’ara, la importància i la transcendència d’allò que es decideix en les eleccions al Parlament, el proper 25 de novembre. L’última enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) era força clara: no es palpa una participació extraordinària en l’ambient. Mal símptoma.

I davant d’això, com sempre però una mica més i tot si s’escau en cas que l’executiu democràticament constituït ho consideri que és important, el govern del país ha d’animar al vot. Per descomptat. Ha de fer-ho per una força política? Evidentment que no. Però ha d’animar a votar? És ben bé un deure democràtic de qualsevol govern que afronti la gestió d’un procés electoral.

Això és el que ha volgut promoure la campanya del “Jo vaig votar” que ha endegat el govern de CiU. I ho ha fet amb un plus de valor: se n’ha parlat. Ho estem fent. Encara que sigui per criticar-la, com alguns partits de l’oposició que sembla que tenen ganes de donar ressò extra a la cosa. Però ja és un gran què, el fet que es parli d’una campanya institucional, per com d’inútils que són en la major part dels casos, per administratives, grises, bordes i incapaces de connectar eficaçment amb ningú. Que els diners de tots que s’han de destinar a aquest flanc no siguin per a no-res, en temps de crisi és una cosa que fins i tot és d’agrair.

El 25N ha de ser històric, però sobretot perquè així ho vulguin els ciutadans de Catalunya. Les ganes de desviar l’atenció o de rebaixar la transcendència del moment hi són, i de la mà d’actors molt potents. Només faltaria que des de Catalunya, i de forma no sectària, amb testimonis en espanyol i amb en Tarradellas i en Llach pel mig (gens de l’imaginari convergent), no es mirés de posar en valor una cita amb les urnes que no és el desenllaç de res, sinó un pas necessari camí del legítim dret a decidir que tot poble hauria de poder exercir. I després ja vindrà la resta. O no. No està fet. Depèn de moltes coses. Per començar, del 25N.

http://www.naciodigital.cat/opinio/4718/jovaigvotar/no

L’Espanya plural

ENRIC VILA

Sempre que el PP ataca les nostres modestes ambaixades penso en Londres. Era dissabte i, a Bond Street, dues adolescents intentaven fumar sense deixar caure a terra les compres que havien acumulat durant el dia. Tenien les cames llargues, però caminaven fent tentines sobre els talons de les sabates de disseny i movien el cul amb poca gràcia. Passejant, de seguida vaig arribar a Cavendish Square. En una de les mansions onejava una bandera enorme amb la creu d’Occitània. No em va sorprendre que França dediqués tants quartos a promoure el Llenguadoc.

Vaig pensar que, si el català estigués en la situació de l’occità, també tindríem una casa com aquella, potser amb una bandera igual de grossa. Andalusia gasta més que Catalunya en promoció l’exterior i no veig que ningú protesti. Quan vivia a Londres, l’Institut Ramon Llull era una noia amb un portàtil, mentre que el Cervantes tenia una mansió a Belgravia. La colònia del país deia que l’institut de la “ñ” tendia a amagar els cursets de català que està obligat a oferir per llei. Un dia vaig assistir a una conferència i vaig baixar a la biblioteca, i la literatura catalana no estava gaire ben tractada. El conferenciant era tan tòpic que fins i tot un andalús li va etzibar: “No en tens ni idea d’Espanya i no perquè siguis anglès sinó perquè ets un mercenari, com la majoria d’hispanistes.”

Ara, el PP parla de l’Espanya plural mentre veta el català a Europa i l’intenta exterminar a València i a les Balears. La catalanitat és un problema perquè l’element que dóna força a qualsevol centralitat política i econòmica és la cultura. Hi ha una relació íntima entre el progrés d’un territori i la seva llengua pròpia. Si Barcelona no és com Gènova o Marsella és perquè no ha renunciat al català. No ens han salvat els jocs olímpics, ni ens salvarien quatre ministeris. La pedra de toc és la cultura. Per això Pedro J. es va oferir a intercedir a favor del pacte fiscal a canvi de posar fi a la immersió lingüística. El problema no són els diners, ni els fans de la Roja, el problema és la potència que tindria Barcelona si els catalans poguéssim promoure el nostre país amb normalitat.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/588754-lespanya-plural.html

 
Anem al davant

Vicenç Villatoro. Director de l’Institut Ramon Llull

Des del dia tretze de setembre, Catalunya va al davant en els procesos cap a la creació de nous Estats en el món occidental. En aquest sentit, les eleccions basques són interessants, però no hem d’esperar que ni Euskadi ni Escòcia ni Flandes ni el Quebec ens serveixin d’exemple o que ens n’hagin de marcar el camí. Personalment, no ho havia pensat mai.

El fet d’anar acompanyats, encara que amb nosaltres al davant, sí que pot donar exemples a Espanya de com es comporta en situacions així un Estat amb una veritable cultura democràtica, com poden ser el Canadà o la Gran Bretanya. Nosaltres hem de dibuixar-nos el nostre propi camí.

Anem al davant des d’aquells tres dies màgics de setembre perquè es van donar, a la vegada, tres coses: una impressionant mobilització ciutadana pacífica i democràtica; l’assumpció i el lideratge de la reivindicaicó sobiranista per part del màxim dirigent institucional del país ─el president de la Generalitat─; i la constatació d’una majoria sobiranista, que vol la independència del país però que sobretot ha aconseguit plantejar la qüestió en temes de radicalitat democràtica.

L’índex de participació, el resultat de CiU i el percentatge de diputats sobiranistes són les tres potes de l’èxit”

Si aquests tres factors, ─mobilització ciutadana, lideratge institucional fort i amplària social del sobiranisme─, que s’han sumat i posat de manifest aquest setembre es confirmen el dia vint-i-cinc, el procés haurà de ser acceptat per tothom en el món que respecti els principis de la democràcia.

Per això, si jo fos un analista holandès –posem per cas─ la nit del dia vint-i-cinc només necessitaria preguntar tres dades per saber si el procés acabarà triomfant: l’índex de participació, el resultat de CiU i el percentatge de diputats sobiranistes al Parlament. Les tres potes de l’èxit.

http://www.tribuna.cat/opinio//anem-al-davant-29-10-2012.html

JP Morgan elucubra sobre la possibilitat d’una Catalunya independent

Diu que el referèndum es farà el 2014 o més tard · I que CiU pot acabar acceptant més autonomia fiscal

El banc d’inversors nord-americà JP Morgan ha publicat un dossier (pdf) sobre la possibilitat de la independència de Catalunya, i sobre els costos i les implicacions que tindria. Entre més coses, s’hi diu que és possible que hi hagi un referèndum el 2014, o més tard, per a demanar no pas tant la independència com més autonomia (més poder fiscal i polític); i que el vot seria afirmatiu. També s’hi diu que el cost de la transició a un estat propi seria assumible per a Catalunya, però que no rendiria grans beneficis.

‘El partit que governa, CiU, probablement vol la independència, però va molt alerta a pronunciar-se públicament, i pot acabar acceptant un compromís de més autonomia fiscal.’ De fet, diu, CiU parla d’estructures d’estat, però encara no de plena independència.

També assevera que CiU no vol accelerar el procés. ‘Creiem que CiU pot cridar a votar al final de la legislatura, més que no pas al començament. Heus-ne ací unes quantes raons: de primer, el suport manifest a la independència no ha superat el 50% durant un període important de temps; segonament, si Catalunya hagués d’esdevenir independent a curt terme, se n’hauria de fer càrrec en plena crisi econòmica, i no en circumstàncies econòmiques més benignes, que és quan li seria més beneficiosa. Finalment, siguin quines siguin les preferències de CiU, hi ha aspectes funcionals sobre l’acord i la preparació d’un referèndum que poden durar uns quants anys’.

I conclou: ‘Els inversors s’haurien d’esperar fins a final del 2014, que és quan podria cristal·litzar el procés, si no més tard, i la situació serà d’incertesa fins aleshores.’

Finalment, JP Morgan creu que Catalunya hauria de demanar l’ingrés a la UE, en cas d’independitzar-se, si bé de les declaracions de la vice-presidenta de la comissió, Viviane Reding, se’n pot deduir una actitud favorable.

Ara, si el govern espanyol continua brandant la constitució i es nega a negociar amb Catalunya, l’independentisme creixerà, i pot passar que s’obri un debat a Europa sobre la redefinició de les relacions entre Alemanya i alguns altres estats del nord amb els estats del sud.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4051233/20121030/jp-morgan-elucubra-possibilitat-catalunya-independent.html

Becerra: “Si Catalunya gestionés els seus impostos podria pagar el seu deute en 3 anys”

El catedràtic d’Estructura Econòmica assegura que “si Catalunya recuperés el 100% dels diners que dóna a Espanya tindria superàvit”

El catedràtic d’Estructura econòmica de la Universitat Ramon Llull, Santiago Niño-Becerra, ha estat contundent explicant que “si Catalunya recuperés el 100% dels diners que dóna a Espanya i que no tornen, tindria superàvit, de més del 6%”.

En declaracions al programa ‘8 al dia’, Niño-Becerra, ha afegit que “amb aquests diners propis Catalunya podria pagar molt més ràpid el seu deute, pràcticament en 3 o 4 anys, i el deute quedaria liquidat”.

“Si aquests diners es quedessin aquí, Catalunya podria créixer més del que està creixent en aquests moments”, ha matisat Niño-Becerra, qui ha posat de manifestat que “Catalunya no hauria de tenir un 22,5% d’atur”.

A més, el catedràtic d’Economia ha manifestat també que Galícia i Extremadura no són viables com a autonomies, o ho són “emprobint-se molt”, però que “poden continuar existint perquè reben una part del PIB de les que donen”.

Sobre Galícia, Becerra ha advertit que si aquesta no rebés diners de les altres comunitats, tindria un dèficit del 9% del seu PIB. I, en el cas d’Extremadura, que el catedràtic ha qualificat de “brutal”, si aquesta es valgués només dels seus propis recursos, tindria un dèficit del 22,5%, segons Becerra.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/becerra_si_catalunya_gestiones_els_seus_impostos_podria_pagar_el_seu_deute_en_3_anys_90259.php

L´envasador de Coca-Cola a l´Estat trasllada la seu de Barcelona a Madrid

Cobega, principal soci, ho atribueix al procés de fusió amb altres embotelladors de l’Estat

sol daurella_Cobega

Sol Daurella, presidenta de Cobega. diari de girona
BARCELONA | EFE/DDG El grup Cobega, que lidera l’operació de fusió de les embotelladores de Coca-Cola a Espanya, Portugal i Andorra, situarà la seu social de la nova empresa resultant a Madrid.
La família catalana Daurella serà l’accionista majoritària del nou embotellador únic, en el qual també tindrà una presència significativa la família valenciana Gómez Trénor, la concessionària de València.
Cobega ha convocat junta general d’accionistes per al 26 de novembre que ve, en la qual preveu donar llum verd a la nova estructura societària i a la instal·lació de la seu de la nova firma a Madrid, segons avançava ahir Economia Digital.
El mateix mitjà vinculava la decisió a la preocupació dels socis minoritaris i de la multinacional Coca-Cola al creixement de l’independentisme a Catalunya i dels efectes que això podria tenir per la companyia.
No obstant això, fonts pròximes a la companyia ho van desmentir, remarcant que era una decisió presa mesos enrere. “Es va decidir abans de la manifestació de l’11 de setembre i s’ha de desmarcar del debat sobiranista”, van assenyalar les esmentades fonts.
Cobega, que presideix Sol Daurella, compta amb una plantilla d’unes 700 persones a Catalunya en els seus cinc centres. El més gran és el de Martorelles, amb 450 treballadors, seguit pel d’Esplugues de Llobregat (200), Girona (20), Tarragona (30) i Lleida (10).
Les mateixes fonts van assenyalar que aquests treballadors no haurien de veure’s afectats de cap manera per la ubicació de la seu de l’embotellador únic a Madrid.
Fonts sindicals van expressar la seva preferència perquè la seu de la nova societat continues a Catalunya, encara que entenen que en tractar-se de l’entitat resultant de la fusió de totes les embotelladores de Coca-Cola el centre operatiu s’ubiqui a Madrid.

http://www.diaridegirona.cat/economia/2012/10/30/lenvasador-coca-cola-lestat-trasllada-barcelona-madrid/588455.html

Entrevista a Iñaki Anasagasti, senador d’ EAJ/PNB

“Intentaran el discurs de la por, a nivell judicial i militar; no pararan”

El portaveu del PNB al Senat, Iñaki Anasagasti, (Venezuela, 1947) ens explica que el principal problema de Madrid és que no paren de mirar-se el melic i no volen veure la realitat catalana ni acceptar la pluralitat nacional de l’Estat. El veterà polític nacionalista basc anima el govern català a fer la consulta sobiranista, encara que no tinguin el permís del govern espanyol, perquè “el dissabte es va fer per a l’home i no a l’inrevés”.

per Mireia Giné
L’ha sorprès l’esclat sobiranista que ara es viu a Catalunya?
No, perquè l’exercici d’autodeterminació es va aprovar al Parlament de Catalunya i després es va plantejar al Parlament Basc. Sabíem que era un tema que estava present i que esperava la seva oportunitat. Es tracta del desgast d’un govern que no té com finançar-se. És normal i lògic.

Vostè va estar a la manifestació de l’Onze de Setembre. Què li va cridar l’atenció?
Fonamentalment, el nombre de gent. No ens podíem moure perquè estava tot atapeït. I el fet que era molt transversal i molt familiar. Hi vaig veure avis, néts i molta gent de classe mitjana. Era la manifestació d’un poble en moviment. Crec que això hauria d’haver fet reflexionar a Madrid.

Succeiria el mateix al País Basc?
Sí, sí, donades les condicions, sobretot ara que ha desaparegut ETA. Abans no es podia fet res així existint ETA.

La patronal catalana està dividida respecte a l’Estat propi. La petita i mitjana empresa n’és favorable. Què creu acabarà passant?
Diuen que el diner no té pàtria però això no és veritat. Jo crec que el diner busca tranquil•litat, i s’està fent el discurs de la por dient que això trencarà el mercat, les tradicions, les relacions… El que han de fer és el que va dir Suárez: “Fer normal el que és normal al carrer”. Si a Catalunya la gent al carrer demana això, el millor és agafar les coses amb normalitat i no imposar res. Això sí, sempre que siguin demòcrates; el problema és que el diner normalment no és demòcrata.

Els lobbies fan pressió?
Els lobbies segur que funcionaran a màxima potència, a temps complet. En altres coses no s’esforcen però en aquests temes, sí. Intentaran fer el discurs de la por, tant a nivell judicial com a nivell militar. Al [lehendakari] Ibarretxe el van intentar empresonar. Ells no pararan però a la gent normal els servirà de cicatriu.

Per què Espanya tracta amb frivolitat els temes catalans i bascos? Se senten atacats?
Mai han assumit que l’Estat espanyol és un Estat plural. Ells segueixen amb la concepció “Una, Grande y Libre”, tant el Partit Socialista com el Partit Popular. No han admès que Espanya és un Estat plural, i mentre no dictamini això hi haurà problemes.

Esquerres i dretes s’assemblen més del què un pot creure?
Sí. Josep Pla deia que el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. Ho deia Pla, un home de dretes. I jo em quedo amb la seva argumentació.

Què opina de les amenaces de intervenció de la Guàrdia Civil que ha pronunciat l’eurodiputat del PP Alejo Vidal Quadras?
No pot ser que un vicepresident del Parlament europeu digui això, i no passi res. Cal recordar que la Unió Europea és un model democràtic i que es crea, precisament, perquè no s’utilitzi la força sinó que tot es faci en base a acords i referèndums. S’hauria de ser més exquisit a l’hora d’elegir un vicepresident europeu.

Podem comparar Madrid amb Londres?
No es poden comparar en res. A Londres, el primer ministre Cameron li demana al primer ministre escocès que faci un referèndum amb una pregunta clara. I aquí, a Madrid es diu que no es deixa convocar el referèndum. La diferència és com la nit i el dia.

I veu possible que Catalunya convoqui el referèndum?
Jo crec que sí, i ho ha de fer. Si ho fa i després es pateixen unes conseqüències és simplement aliment perquè en un futur les idees prosperin. Si un s’espanta amb la primera negativa que et donen, aquí no s’hagués pogut fer res i la llibertat estaria com a l’Edat Mitjana.

Encara que Espanya el prohibeixi, el referèndum s’ha de convocar de totes maneres…
Sí, sí s’ha de convocar. Segons la Bíblia, Jesucrist va dir: “El dissabte ha estat fet per a l’home, i no l’home per al dissabte”. És a dir, la Constitució està al servei de l’home i no l’home al servei de la Constitució. Quan ells diuen que la sobirania recau en el poble espanyol, ja hi ha trampa. Nosaltres vam proposar una esmena dient que la sobirania recau en els diferents pobles que componen l’Estat espanyol, però no es va voler admetre i d’aquí que hagin vingut tots els problemes.

Per què Madrid no reconeix la realitat catalana?
No en tenen ni idea. Ells viuen a Madrid i es pensen que Espanya és Madrid. Com que surten poc de Madrid només fan que mirar-se el melic tot el dia. A més, funcionen amb tòpics i tics. Catalunya existeix i és una realitat no només històrica, sinó també política. Ara bé, si no volen reconèixer això, pitjor per a ells.

Els fa por?
Sí que els fa por perquè inevitablement saben que Catalunya i el País Basc poden ser un planter per a Galícia i Canàries. Tot això, els fa molta por perquè ells tenen la concepció d’Espanya, com he dit anteriorment, “Una, Grande y Libre”. On l’illa de Perejil és una part molt important per al país i quan ells consideren que aquesta no és Marroc sinó Espanya, doncs,… “apaga y vamonos”.

És viable la revisió de la Constitució?
Ho haurien de fer. Tot això ha servit per fer pressió. El Partit Socialista ha començat a moure’s però no ho ha fet tant com ho hauria d’haver fet. Ho hauria d’haver encapçalat i no tenir tanta por. I la diferència entre la dreta espanyola i la dreta alemanya és que aquesta última accepta la República Federal Alemanya i el federalisme com una cosa que no trenca el país, sinó que el consolida. En canvi la dreta espanyola considera que el federalisme trenca Espanya. A més, la dreta alemanya considera que Hitler va ser un monstre, i la dreta espanyola creu que Franco ha d’estar al Valle de los Caídos. Quan un es troba davant d’aquesta realitat, és molt difícil combatre contra ella.

Apostaria per un Estat confederal?
Per descomptat que sí. Però confederal sempre que Catalunya, Galícia i Euskadi fossin considerades nacionalitats sense Estat. Que poguéssim conviure sempre i quan se’ns respectés el nostre àmbit d’actuació.

Però ho veu possible?
Si es vol sí. Nosaltres quan vam discutir la Constitució no ho vam fer per l’exercici de l’autodeterminació sinó amb el pacte amb la Corona, que d’alguna manera és el que està demanant el procés escocès. Si es volgués, es podria fer alguna cosa semblant. Però la Corona avui en dia està molt desprestigiada i l’únic pel que serveix és per promocionar empreses dels amics del rei.

Veu perillar l’estratègia basca amb el procés sobiranista que ha iniciat Catalunya?
Al contrari, la reforça. Una vegada desapareguda ETA i amb el nou govern, es tornaran a plantejar a Euskadi aquests temes d’una manera més serena que en el passat.

Pujarien al carro si Catalunya comença a negociar un Estat propi?
Nosaltres sempre hem estat dalt del carro català, hem fet coses conjuntament. Són, però, coses diferents perquè Catalunya té la conformació quasi d’un Estat sobirà amb set milions de persones, i el País Basc és més petit. Ara bé, els dos tenim una situació estratègica. Sempre ens hem mirat i ajudat els uns als altres.

Quin tipus de política es farà ara a el País Basc? Amb qui governarà el lehendkari Urkullu?
Primer s’ha d’abordar la crisi econòmica i després reivindicar la possibilitat de l’exercici del dret a decidir. Urkullu intentarà no fer pactes de govern, sinó pactes puntuals de legislatura.

Existeix alguna possibilitat de negociar amb Bildu?
Sí, negociar sí. El problema és que Bildu no té la cultura de la negociació, té la cultura de la gestió. Bildu és la suma de diferents partits als quals fa por posar-se en negociacions perquè sempre s’ha de cedir. Creuen que la gestió és una cosa menor, quan la gestió és el que el ciutadà més valora.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/entrevista_inaki_anasagasti_octubre_2012_90240.php

Róbert Bjarnason: ‘La regeneració democràtica d’Islàndia és exportable’

Entrevista amb un dels artífexs del nou model de democràcia participativa islandesa · Hi parlem del model islandès i del referèndum sobre la independència de Catalunya

Roger Cassany

Aquest cap de setmana han passat per Barcelona alguns dels noms més destacats de l’anomenada cultura lliure de l’era digital, en ocasió del Fòrum per a l’accés a la cultura i al coneixement, congregat a l’Arts Santa Mònica. I una de les conferències més esperades era la de l’islandès Róbert Bjarnason, president de la Citizens Foundation i un dels artífexs del nou model de democràcia islandesa. Una democràcia que fa poc més d’una setmana va votar en referèndum un esborrany de nova constitució confegit pels ciutadans.

La plataforma que presideix Bjarnason fou la primera que va idear webs i aplicacions digitals per a facilitar precisament la participació ciutadana en la política. Un exemple? La web Betri Reykjavík, ara incorporada com a web municipal, en la qual els ciutadans poden col·laborar a decidir els pressupostos i tot. ‘Com més va, més la gent vol decidir sobre el seu futur’, diu. De com es fa tot això i com es podria exportar als altres països, ens en parla en aquesta entrevista.

—Des del 2008 Islàndia ha fet un procés de regeneració democràtica que sembla força impecable… És així?
—Sí. Abans de la crisi, quan les coses se suposava que anaven bé, la gent tendia a anar a votar cada quatre anys. No hi havia gens participació, llevat d’això. La gent votava i confiava que els polítics s’ocuparien de tot i farien bé la feina. La crisi ho va canviar tot. Els bancs es van enfonsar. La gent no podia saber si un caixer automàtic funcionava o no. El meu avi, per exemple, va anar al banc amb una bossa negra i va demanar que li donessin tots els estalvis en efectiu. Li van dir que no era possible. I eren els seus diners! Immediatament la gent va deixar de creure en el sistema i en els polítics, que havien portat el país a aquesta situació.

Ara ha canviat tot…
—La crisi va ser, alhora, una oportunitat. La gent volia canviar les coses del tot i uns quants es van arremangar i van començar a treballar per esbossar una nova democràcia més participativa.

—I sembla que de moment se’n surten, no?
—Sí, si més no, ha tingut i continua tenint un efecte molt clar: la gent s’ha despertat i vol participar en el futur del país i decidir-lo. Ha entès que no n’hi ha prou de deixar-ho tot a mans dels polítics, i ara els exigeix molt i no els tolera errors greus o relliscades.

—En vau ser un dels artífexs…
—El novembre del 2008, just després de la crisi, em vaig reunir amb uns quants col·legues i vam començar a treballar en un projecte amb la idea de fer servir internet i la tecnologia per respondre a aquesta demanda ciutadana de més democràcia participativa i més transparència. És a dir, per optimitzar i fer eficaç la comunicació entre els polítics i els ciutadans. I per donar accés directe a la gent al poder. Vam començar a treballar amb webs i aplicacions.

Per exemple la famosa web Betri Reykjavík
—Sí, aquesta web va ser el nostre primer gran èxit, per dir-ho així. I continua essent-ho. La vam obrir una setmana abans de les últimes municipals, el 2010. I la vam oferir als partits polítics i als ciutadans. Els ciutadans podien publicar-hi idees, i cosa més important, assenyalar-ne la prioritat amb un sistema de puntuació. I va passar que un sol partit es va prendre seriosament la web i les aportacions dels ciutadans. I va guanyar les eleccions!

Sí, però un partit format per artistes amb propostes inversemblants…
—Era una mena de partit de per riure, presidit per un famós comediant. Molts dels candidats de la llista eren ex-rockers de punk o artistes. La seva principal promesa electoral era que no compliria cap de les altres promeses electorals. Una mena de partit antipolític. Van veure que la nostra web era una oportunitat per a cedir poder als ciutadans. I la seva principal proposta seriosa va ser de donar poder directament als ciutadans. Van obtenir més del 40% dels vots, però no la majoria absoluta, i van començar a negociar la formació de govern amb els socialdemòcrates. Durant les negociacions van fer servir la web perquè els ciutadans exposessin idees i les debatessin i prioritzessin, prometent que n’hi hauria que es farien realitat. El 40% dels votants de tot Islàndia va participar en la web i va interactuar-hi d’alguna manera aquells dies. I en van sorgir un miler d’idees.

—Devia haver-hi idees irrealitzables o ben estranyes, també, oi?
—Sí, n’hi havia de tota mena. Des de tancar el trànsit del principal carrer comercial fins a demanar més infrastructures per als indigents. Una nena de nou anys va proposa per excursions per als nens. I també hi havia idees impossibles. Però poques setmanes després d’acordar la coalició amb els socialdemòcrates, el nou govern municipal va incorporar la web com a part oficial de l’administració. I el govern municipal, cada final de mes, recull les idees que els ciutadans han prioritzat i les debat al ple. Això no assegura pas que aquestes idees es portin realment a la pràctica, perquè n’hi ha que són, efectivament, irreals o econòmicament inviables. Però hi havia molts escèptics que al principi deien que la web no funcionaria mai perquè la gent no se la prendria seriosament o faria propostes impossibles. No ha estat el cas, ha funcionat. I ha funcionat perquè el govern s’ha pres la web seriosament i, és clar, els ciutadans també.

—I acaben realitzant-se aquestes idees?
—Cal tenir en compte que la majoria de les idees són petits canvis, gens costosos, que fan la ciutat millor. I hi ha moltes idees pensades precisament per a estalviar diners! Per exemple, com fer tota mena d’actuacions municipals a la ciutat, recollida d’escombraries, activitats diàries…, d’una manera més eficaç. Sovint són idees i canvis que, si els ciutadans els haguessin de demanar burocràticament a través de cartes o instàncies, probablement no es farien mai perquè es perdrien pel camí.

—Per tant, idees també per a reduir la despesa…
—Sí. I a partir de la web ha sorgit un nou projecte encara més interessant: el dels pressupostos participatius. El cas de Reykjavík és el primer d’Europa, però n’hi ha exemples al Brasil i, més recentment, a Nova York.

—Mau!, pressupostos participatius?
—Sí, l’ajuntament diu: posem tres-cents milions de corones islandeses en un pot i dividim els diners entre els barris de la ciutat. En acabat, durant un mes, la gent aporta idees per a cada barri. Fet això, les idees principals, prop d’un centenar, es posen a votació i s’agrupen en projectes i en dues llistes: una dels principals projectes que en diem de manteniment i una altra dels principals projectes de noves accions. I finalment tots els ciutadans que han participat en el procés tenen un pressupost fictici de diners i un cost aproximat dels projectes que han entrat en les últimes llistes. Aleshores han de decidir com se’ls gasten. Van triant projectes i un cop es queden sense diners ja no poden triar-ne cap més.

—Una mena de SIMCity…
—Sí, exacte. La cosa no està únicament a donar la paraula al poble perquè digui què s’hauria de fer, sinó que ha de maldar per fer-ho amb un pressupost limitat. I al final del procés els projectes que més han demanat els ciutadans es fan realitat. És a dir, s’executen en aquests moments. De cop i volta els ciutadans s’han interessat per la política i s’hi han involucrat. I els escèptics han vist que s’equivocaven. Hem trencat la idea que diu que els polítics no escolten el poble perquè la gent només té idees estúpides o utòpiques. En alguns casos pot ser cert. Però no sempre.

—A vegades sembla que sigui fins i tot a l’inrevés: que siguin alguns polítics que viuen en una realitat totalment diferent de la del poble…
—Oi tant! I moltes vegades els polítics es mouen per interessos particulars. Doncs amb aquesta web hem trencat això, si més no una mica. Ja no ho tenen tan fàcil.

—Hem parlat de Reykjavík, però Islàndia també acaba d’aprovar un esborrany de constitució ciutadana, que no és poca cosa…
—Sí, aquest és un procés llarg. I que té l’origen en les protestes de just després de la crisi del 2008. Una de les demandes era de canviar la constitució. La nostra constitució pràcticament no s’ha tocat mai des de la nostra independència, l’any 1944. Al parlament hi ha hagut sempre una comissió encarregada d’actualitzar-la i de millorar-la periòdicament. Però pràcticament no s’ha fet. És normal, perquè la constitució defineix el poder polític. És a dir, és difícil que els polítics toquin res que els resti poder. Però, novament arran de les protestes, es va formar un consell ciutadà de reforma de la constitució. Es van elegir vint ciutadans dels cinc-cents que s’havien presentat per participar-hi. A la web d’aquest consell ciutadà tothom qui volgués podia deixar-hi comentaris i idees, en aquest cas via Facebook per raons operatives, per a millorar la constitució. I els membres del consell responien i participaven activament en els debats que sorgien a Facebook. Al final d’aquest procés es va fer un esborrany de nova constitució, que és el que es va votar fa uns quants dies.

—I es va aprovar..
—Bé, se’n van votar algunes qüestions. La principal era: ‘Ha de ser aquest esborrany de constitució la base de la nova constitució?’ I dos terços dels islandesos que van votar van dir que sí, però no és vinculant. Hi ha gent que diu que hi hagué massa poca participació, perquè va ser del 40% i en unes eleccions normals podem superar el 70%. Però l’objectiu tampoc no és aquest. És a dir, es tracta de fer-hi participar el poble i que els polítics es vegin obligats a tenir en compte la veu del poble. La gent vol poder participar més activament en tot allò que afecta el seu futur, i l’esperit d’aquesta, diguem-ne, regeneració democràtica, és que efectivament ho pugui fer.

—Però aquest esborrany de constitució no és encara la nova constitució…
—A Islàndia una constitució ha de ser aprovada per dos parlaments diferents. És a dir, hi ha d’haver unes eleccions entremig. Per tant, ara el govern portarà aquest esborrany de constitució al parlament, perquè el ratifiqui. I al març tenim eleccions. O sia que, si ara el parlament aprova l’esborrany, a la primavera el votarà el nou parlament i, si s’aprova, només caldrà posar-la en pràctica. El procés no assegura que acabem tenint una nova constitució. Però és força probable, i la cosa important és el procés.

—Islàndia és un país petit, amb 330.000 habitants. Creieu que això es pot exportar a països més grans?
—És cert que som un país petit. I això també ens permet de ser àgils, de fer experiments, d’equivocar-nos i de veure si algunes de les noves idees de democràcia funcionen o no. I sí, crec que es pot exportar. No solament la tecnologia, que ho fa tot més fàcil, sinó l’esperit i el canvi de paradigma de democràcia. Ara, no és fàcil. Però, responent a la pregunta, sí, la regeneració democràtica d’Islàndia és exportable.

—M’imagino que esteu al cas del referèndum sobre la independència que es vol fer al nostre país. El govern espanyol diu que és il·legal deixar que els catalans votin. Com ho veieu?
—Em sembla que el govern espanyol s’equivoca. No deixar votar és exactament la contrària d’allò que promovem a Islàndia. Jo no vaig ni a favor de la independència de Catalunya ni contra, però el govern espanyol s’equivoca. En tenim un exemple claríssim. Mireu el cas d’Escòcia. Si un poble vol votar i participar-hi, perquè li ho han d’impedir? Una de les claus de l’esperit dels canvis democràtics que es fan a Islàndia es basa precisament en la idea que cada vegada més la gent vol decidir sobre el seu futur col·lectiu. Però endegar un procés semblant al que fem a Islàndia no és fàcil, com deia. Primer cal una gent disposada a participar-hi.

—Li asseguro que ja en tenim…
—D’acord. El segon pas és més difícil, perquè la societat és governada per institucions i per polítics. Cal, per tant, el suport dels polítics i de les institucions. Si la gent té la sensació que els polítics no escolten les seves demandes, pot perdre la il·lusió de participar-hi i aleshores no funcionarà. Els polítics han d’estar diposats a escoltar i a deixar que la gent hi participi.

—És cert, això és més difícil…
—Ja ho sé. Com he dit, el govern espanyol té una posició equivocada. La gent, ho repeteixo, vol decidir cada vegada més el seu futur. I fins on volen arribar els catalans, això depèn de vosaltres. És un procés lent, perquè en aquest cas parlem de decisions realment importants, i això també cal tenir-ho en compte. No es pot fer un referèndum sobre la independència la setmana entrant. Però és evident que el govern espanyol hauria de negociar i deixar fer el referèndum.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4051297/20121030/robert-bjarnason-regeneracio-democratica-dislandia-exportable.html

 

Catalunya és ‘el camp de batalla d’una guerra civil econòmica’ a l’estat, segons el Wall Street Journal

‘Catalunya ha estat durant anys la fàbrica d’Espanya que ha ajudat a mantenir tot l’estat’, diu Matt Moffett

‘Catalunya, colpejada per anys de recessió, ha esdevingut el camp de batalla del que amenaça de convertir-se en una guerra civil econòmica’. Aquesta és la descripció de la situació que es viu a Catalunya que fa aquest dilluns un article del diari nord-americà Wall Street Journal.

Segons el text, signat per Matt Moffett, Catalunya ha estat durant anys ‘la fàbrica d’Espanya que ha ajudat a mantenir tot’ l’estat. Però la crisi i els greuges entre Madrid i Barcelona, diu l’article, han empès l’independentisme i suposen ‘una gran amenaça’ pels plans de l’Eurozona d’estabilitzar la situació econòmica a l’estat espanyol.

Més informació: ‘Vés amb molt de compte, estimada Espanya’ (El periodista Ambrose Evans-Pritchard, del Telegraph, avisa l’estat espanyol que no pot ignorar les amenaces militars contra Catalunya)

http://www.vilaweb.cat/noticia/4051193/20121029/catalunya-camp-batalla-guerra-civil-economica-lestat-wall-street-journal.html

L’excés de confiança de Madrid

editorial

La ministra d’Ocupació, Fátima Bañez, ha dit que l’Estat espanyol ja està sortint de la crisi, una afirmació que segurament contraria a tots aquells que van escampant que la gran responsable del desgavell és Catalunya i la seva croada antiespanyola. Però l’afirmació de la ministra recorda massa l’expressió dels brots verds de Zapatero perquè pugui ser presa seriosament. Més quan la taxa d’atur global és del 25% i amb unes perspectives certes que continuarà augmentant.
Hi ha poques dades, si és que n’hi ha alguna, que permetin ser optimistes. Per exemple, les vendes comercials han caigut un 10 per cent per causa de l’increment de l’IVA i la despesa només augmenta entre el grup dels jubilats. Aquesta paradoxa s’explica perquè cada cop són més els jubilats que han de contribuir a ajudar els seus fills desocupats i perquè la demanda de la població més jove ha disminuït. Al capdavall, la notícia és molt negativa, ja que la meitat del PIB s’explica pel consum intern.
Per arrodonir el panorama, Mariano Rajoy considera que no ha arribat el moment de demanar el rescat, encara que això suposi pagar més car l’endeutament que l’Estat necessita per funcionar i que, de retruc, això impliqui hipotecar les generacions futures per un preu més elevat que si es demanés el rescat i Espanya es pogués finançar a un tipus d’interès més raonable. Rajoy no ho fa perquè el rescat l’obligaria a fer més ajustaments, sobretot en les pensions. Un tema sensible, perquè els pensionistes s’han convertit en l’última xarxa de seguretat de moltes famílies desocupades, però també perquè són vuit milions de votants.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/7-editorials/588763-lexces-de-confianca-de-madrid.html

Pífies confusionàries

CINTO ROS OMBRAVELLA

És acceptat que prou més dela meitat dels debats i decisions polítics tenen contingut i efectes econòmics i, en aquesta alta mesura, guien els vots. D’això la meva alarma que no crec esbiaixada vers la confusió, encara i a casa nostra, de termes i conceptes econòmics bàsics –beceroles– cal dir a tertúlies en què es veu que tothom ha de saber de tot, però també per part de polítics, alguns mitjans i inclús en el cas de gurus mediàtics gastats. En deriva una confusió que s’accentua a l’arribar a les necessàries xifres –pura aritmètica!– que és el que li fa falta a la ja atabalada opinió. Heus aquí alguns exemples relacionats amb dos temes ara punyents, la nostra pròpia viabilitat econòmica i el laberint de l’actual política econòmica “dominant”.
I és que encara es dóna l’error de concepte entre dèficit i deute, el primer, és clar, relació entre les despeses i els ingressos corrents d’un exercici, mentre el deute precisament resultant acumulat net dels dèficits anteriors. Doncs bé, al si d’una tertúlia televisada un polític encara va dir, fa uns dies, amb seguretat: “El deute de l’ any” pel dèficit (es solen comparar amb la base del PIB, que pot ser unes 12 vegades més gran que aquest).
A la mateixa tertúlia –8 octubre, Canal Català– el bon dialèctic representant de Ciutadans va fer emmudir els altres, de CiU i d’ERC, amb les xifres de Catalunya amb la Seguretat Social pel 2010 i el 2011, deficitàries. Ningú va tenir ni reflexos ni documentació per argumentar que aquests anys la caixa total estatal de les assegurances socials va ser deficitària… I que des del 1996 fins al 2009 les cotitzacions catalanes sempre queden per sobre de les prestacions rebudes, és a dir, que també en aquest aspecte seríem viables pel nostre compte (uns 23.000 milions aportats al llarg d’aquest període a les reserves comunes, uns 62.000 milions al tancar el 2011).

Quan s’entra en la vessant del comerç a l’interior del mercat espanyol, embolica que fa fort!

Se’n senten i llegeixen de totes, més aviat per demostrar benefici comercial compensatori del dèficit fiscal (aquest encara negat pel savi del CSIC-Bellaterra De la Fuente): Que si hi adrecem la meitat de tot el producte; que si entre venda interior i exportació a l’estranger suposa fins a un 80% dels béns i serveis produïts a Catalunya, com si no tingués pes el destí dins Catalunya. S’oblida que el rellevant és el saldo –vendes menys compres, ben importants– al mercat espanyol, segons estudis fiables no més d’un 5% del nostre PIB. I l’estructura actual de mercats és aproximadament 30% interior, 31% exportació i 38% dins Catalunya (ni el Sala Martín, tan mediàtic, Columbia UPF, al seu darrer paper a La Vanguardia,17-10).
Molt més important ja que afecta tota la política econòmica que se’ns imposa. Els dogmàtics de l’ajust pressupostari com únic objectiu, cada vegada més en fals com acaba d’avisar el Fons Monetari Internacional recomanant més temps d’ajust i considerar la realitat de cada país, sempre estan amb allò “del braç i la màniga”: Quasi cap empresa ha pogut fer inversions importants en equip renovat sense crèdit i haurien pogut tants milions de llars accedir a habitatge sense hipoteca? I els estats, responsables de la pugna econòmica, amb molta més raó quan cal!

És ben senzill, la demanda és clau, per tot sentit comú, i la privada la formen el consum, tan referida pels sindicats, però també la inversió, ara en caiguda lliure i decisiva per a la generació d’ocupació (-9%, enguany), més les exportacions de béns i serveis (turisme) que ens estan salvant relativament. I quan decau la demanda privada, ens hem de quedar amb els braços plegats? En tot cas –altra vegada el sentit comú– no hauríem d’agreujar-la amb una reducció de la despesa pública, sobretot en infraestructures (-50% el 2011), equipaments i algun corrent com ara polítiques actives de treball, atur i rendes mínimes. S’està fent tot al revés sota el guiatge d’una ortodòxia liberal adreçada també a anar reduint el joc i pes del sector públic i que per a mi ha arribat fa dos anys a la nostra conselleria de Finances.
Sí, ja ho sé, col·legues infiltrats d’aquest pensament: hi ha un endeutament excessiu. Es tracta de donar més temps a la correcció de dèficit i endeutament, com acaba de confessar l’FMI. Mentrestant, no ho oblidin: 30 manis diàries a Madrid i unes 1.100 de rebel·lia social a Catalunya el 2011. De veritat es volen, ens volen suïcidar? (el sistema).

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/588779-pifies-confusionaries.html

S’acosten les eleccions i l’Estat posa quatre treballadors a treballar a les obres de la N-II

Sospitosa represa de les obres de l’N-II entre Caldes i Sils a pocs dies de les eleccions, però “ja no som tontos”

Enric Millo confirma en clau electoral les petites obres a la #vergonyaN2

El cap de llista del PP a Girona, Enric Millo, ha confirmat l’acte electoral de la represa de les obres i ha valorat aquest dilluns com a “un dia molt important” atès que aquest dilluns han tornat les màquines a treballar en el tram de l’N-II que va de Caldes de Malavella a Sils, aturat des que l’any 2009 l’empresa que feia les obres va fer fallida. “Constatem que els compromisos del govern espanyol es compleixen i que les promeses electorals són una realitat”, ha dit Millo. El candidat assegura haver “treballat molt” des de Girona, juntament amb la diputada Concepció Veray, per desencallar aquest tema i perquè el govern espanyol “prengués consciència de la importància d’aquesta necessitat”, ha dit.

El president del PP de Girona i cap de llista, Enric Millo, també ha dit que, ara que ja hi ha les màquines treballant a l’N-II, confia que això “posarà tothom al seu lloc”, sobretot “els qui ens acusen de no complir amb Girona”. Per altra banda, ha subratllat també la reactivació que comportarà aquesta obra a nivell econòmic pel territori.

La diputada Concepció Veray, per la seva banda, ha assenyalat que “és una satisfacció poder anunciar avui la represa de les obres després d’anunciar divendres que el govern espanyol augmentava en 5 milions d’euros la inversió a la N-II per aquest 2013”. I ha afegit que, “el PP compleix amb Girona i qui no ho vulgui admetre és que falta a la veritat”.

A pocs dies de les eleccions, represa de les obres en la carretera #vergonyaN2

Cinc màquines i set operaris han trepitjat de nou els terrenys que han quedat en estat d’abandó des del 2009 quan l’empresa que estava fent les obres va fer fallida. Durant tot aquest temps, s’han pogut veure estructures a mig muntar, terres mogudes i vorals malmesos. Les primeres tasques consistiran en desbrossar, anivellar els terrenys i drenar alguns punts que ara tenen aigua estancada així com la millora dels accessos. A partir de la setmana que ve començaran les millores de seguretat i pavimentació de l’actual via de l’N-II. Seran uns treballs que es faran en paral·lel i que són indispensables per dur a terme el desdoblament. La licitació de les obres estableix tot aquest treball durant un període de quinze mesos.

Les obres en aquest tram -de 6,6 km- estaven aturats des del 2009. El govern estatal va pressupostar per aquest 2012 una partida de 15,9 MEUR per a aquest tram i en el pressupost de l’any que ve ha inclòs una partida pràcticament igual. La licitació d’aquest tram es va fer l’estiu del 2011 -amb el PSOE al govern de l’Estat- i es va adjudicar provisionalment dos dies abans de les eleccions generals de novembre del 2011. En aquell moment, l’adjudicació no era definitiva perquè les empreses van presentat pressupostos per sota del preu mínim de licitació, que va ser de 39 MEUR. Quan el PP va accedir al govern de Madrid va assegurar que aquestes obres s’adjudicarien abans d’acabar l’any.

L’adjudicació definitiva es va signar el 24 d’octubre passat, el pas que ha permès desencallar una situació que des del territori i partits polítics han vingut denunciant de forma reiterada. De fet, el Consell Comarcal de la Selva ha portat l’estat de la carretera al seu pas per la comarca fins a la fiscalia.

http://www.directe.cat/noticia/250849/sacosten-les-eleccions-i-lestat-posa-quatre-treballadors-a-treballar-les-obres-de-la-n-ii

ECONOMIA
Qui té por de la independència? Els alemanys no, segons el fabricant de Vileda

El conseller delegat de Freudenberg, Jaume Cané, explica que en una recent reunió de la multinacional a Alemanya cap dels 12 directius presents en una reunió va preguntar pel procés sobiranista català, i tots es van interessar pels nivells d’atur

T.G. Barcelona

“La independència als alemanys els importa un rave”, ha remarcat el directiu català Jaume Cané, que fa molts anys que treballa a la filial espanyola de la multinacional Freudenberg. El grup, que fa més de 40 anys va desenvolupar la tècnica per fregar terres amb la popular marca Vileda, compta actualment amb quatre fàbriques a Parets del Vallès i Madrid. Amés dels productes de neteja, també produeix lubricants, equips per automoció i teles sense teixir.

El conseller delegat, que té responsabilitat sobre el mercat espanyol i del Marroc, ha explicat que el debat sobre una possible independència de Catalunya no interessa gens a la matriu del grup a Alemanya. Cané ha argumentat que en un recent viatge a Alemanya va mantenir una reunió amb 12 representants de l’equip directiu de la multinacional, i cap d’ells li va preguntar res sobre el un procés sobiranista a Catalunya. “En canvi, tots em van preguntar sobre els nivells d’atur, que és el que realment els importa”, ha reblat. Cané ha pronunciat una conferència a la Llotja de Barcelona en el marc dels Dinars Cambra, que organitza la Cambra de Comerç de Barcelona.

El directiu ha parlat sobre la falta d’un esperit col·lectiu per superar la crisi. Per exemplificar-ho, Cané es va remuntar fins a 2006, quan un incendi va deixar impracticables part de les instal·lacions de Parets. La matriu alemanya del grup es va plantejar traslladar la producció a un altre país, però al final va decidir tornar a construir la planta “després de veure la implicació de tota la gent que hi treballàvem”. El conseller delegat de Freudenberg al mercat espanyol va afegir que és molt important mantenir un teixit productiu, tal com s’ha fet a Alemanya.

http://www.ara.cat/economia/independencia-alemanys-segons-fabricant-Vileda_0_800920048.html

 

Els mitjans de l’odi fan negoci de la secessió, Espanya els importa poc

Inventen, falsegen i atien l’odi i la por contra Catalunya, però contràriament al que es pensa, la defensa d’Espanya els importa poc, el que realment els mou és la butxaca

Comparar els catalans amb els nazis, amenaçar amb intervenir Catalunya amb la Guàrdia Civil, o anunciar una “cèl·lula” estatal antisecessió, és un negoci molt rendible que fa créixer les audiències i la publicitat. Les editorials i noticies de “El Mundo”, les piulades infectes de PJ.Ramírez, les portades de “La Razón”, les tertúlies d’Intereconomia -“El Gato al Agua” o “Punto pelota”- per posar alguns exemples, són euros. Embolcallats amb la bandera espanyola volen fer creure que defensen Espanya, quan en realitat el que fan és omplir-se la cartera, d’aqui els apunyalaments fraticides, i les estranyes aliances contra Catalunya. La independència de Catalunya s’ha convertit en un negoci molt sucós per als mitjans de l’odi.

No defensen Espanya, defensen la pela, i PJ.Ramírez n’és el rei

La penosa situació econòmica d’”Unidad Editorial”, grup editor d’El Mundo, que va patir el 2011, per cinquè any consecutiu, unes pèrdues milionàries de 330 milions d’euros, tal i com reconeixia el passat mes de març RCS – el grup italià que controla el diari espanyol- ha fet endurir la línia editorial de PJ,Ramírez, que ha trobat en l’odi i la por un filó inesgotable per intentar salvar-se d’una situació de fallida tècnica. Com ell altres mitjans han vist incrementar les audiències i la publicitat en base a maltractar Catalunya. Amb la por i la amenaça maten dos ocells d’un tret, gallegen d’Espanyols patriòtics i paren la mà, d’aquí que siguin extremadament reticents a qualssevol racionalitat basada en la democràcia, se’ls ensorraria el negoci.

El joc soterrat d’Espanya contra la independència de Catalunya no és cap novetat

El Mundo sortia amb la noticia que el govern espanyol ha creat una “cèl·lula” de crisi per analitzar un full de ruta contra l’independentisme, hores després, fonts del Ministeri de Justícia apunten que aquesta cèl·lula “no existeix” i que tan la fiscalia com l’advocat de l’Estat treballen “com sempre”. El directe!cat va alertar a finals d’agost que el Govern Espanyol, malgrat fer veure que no està preocupat per l’augment del independentisme a Catalunya, sí que ha mogut fitxa. Des de fa mesos un grup especial i amb mitjans i dirigit des del Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI) està treballant, estudiant i actuant per tal d’evitar un procés democràtic i independentista al nostre país. Simulacions, estudis, enquestes, captació de nous agents catalans, infiltració d’agents en grups independentistes, seguiment constant de les persones claus dels partits més favorables a la independència, des de CiU, ICV/EUiA, ERC, SI, CUP i altres grups, són la tasca i formen part dels interessos a estudiar i seguir per part del CNI.

Empreses, cornudes i pagar…publicitat

Empreses catalanes i entitats financeres patrocinen mitjans de la caverna mediàtica que fomenten l’odi amb mentides cap a Catalunya, via El Mundo, Intereconòmia, libertad digital i altres mitjans. Però el temps de la indiferència cap els exabruptes s’ha acabat i les empreses i entitats financeres que patrocinen aquests espais i que prodiguen la seva responsabilitat social corporativa als quatre vents, hauran de fer un replantejament . Les amenaces de boicot a empreses com la que va fer ara fa un més ABC punto ràdio, va posar en evidència una estranya connivència entre empreses amenaçades i mitjans que les amenacen, ja que moltes d’elles es publiciten en els mateixos mitjans que les amenacen.

http://www.directe.cat/noticia/250786/els-mitjans-de-lodi-fan-negoci-de-la-secessio-espanya-els-importa-poc

 

S’ha acabat l’amor, el PP vol a Duran fora de la Comissió d’Exteriors

Cospedal suggereix a Duran que sigui coherent i renunciï a la presidència de la Comissió d’Exteriors del Congrés Espanyol

malts temps per Duran, a secretària general del PP ha suggerit al portaveu de CiU a Madrid, Josep Antoni Duran i LLeida, que abandoni la presidència de la Comissió d’Exteriors del Congrés dels Diputats. Ho ha fet en resposta a una pregunta sobre les manifestacions de Duran en el transcurs de la presentació del programa electoral de CiU, quan va dir que el referent de Catalunya ha de ser Europa, i no Espanya. “Si pensa d’aquesta manera com és que no renuncia a la presidència de la Comissió d’Exteriors de les Corts espanyoles”, ha dit De Cospedal, perquè “és difícil de contestar com és que no es planteja la seva renúncia i dimissió”.

Els mitjans culpables de l’error de Camacho

La secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, ha afirmat aquest dilluns que no hi ha “cap diferència” entre el discurs del seu partit i el que va fer dijous l’expresident del govern espanyol, José María Aznar, i ha apuntat que CiU planteja “una fractura dins de Catalunya com a pas previ a posar a Catalunya en una situació que no saben on els porta”. Segons ha assegurat, el discurs d’Aznar no va parlar en cap moment de “centralitzar” l’Estat, però la interpretació dels mitjans va provocar respostes com la de la presidenta del PPC, Alícia Sánchez Camacho, que l’endemà va afirmar que ella no apostava per aquest model.

En roda de premsa després de la reunió de l’executiva del seu partit, María Dolores de Cospedal ha assegurat que Aznar en el seu discurs a la Fundació FAES va “ratificar el model del PP” que passa per “la defensa d’un model de convivència, pel diàleg, i alhora fermesa en la defensa d’una Catalunya integrada a Espanya”. Per tant, segons De Cospedal, el discurs d’Aznar no va causar cap “distorsió” al discurs del PP.

http://www.directe.cat/noticia/250816/s-ha-acabat-l-amor-el-pp-vol-a-duran-fora-de-la-comissio-d-exteriors

 

Madrid no sap què fer

El procés d’autodeterminació de Catalunya ‘descol·loca’ el Govern del PP

El referèndum que planteja el president de la Generalitat, Artur Mas, té descol·locat el Govern del PP, que en aquests moments no sap com neutralitzar el full de ruta sobiranista de CiU.
Però, amb un ampli ressò als mitjans de comunicació internacionals, les opcions per actuar són molt limitades perquè és el mateix president de la Generalitat el que, en aquesta ocasió, ha pres la iniciativa i s’ha posat al capdavant del moviment sobiranista.
El debat a Catalunya es produeix, a més, de manera paral·lela amb el d’Escòcia, on els executius de Londres i Edimburg han arribat a un acord per garantir la realització del referèndum sobiranista.
El ministre de Justícia, Alberto Ruíz-Gallardón, apel·la a l’article 155 de la Constitució, que contempla la possibilitat de suspendre els polítics que convoquin un referèndum considerat “il·legal”, però la suspensió de Mas -com la de Companys el 1934- encara esperonaria més l’opció sobiranista.
Una altra opció seria recuperar l’article 506 del codi penal, que el Tribunal Constitucional va tombar, i que va estar vigent entre els anys 2003 i 2005 per fer front al projecte del lehendakari Ibarretxe. Aquest article preveia penes de fins a cinc anys per als convocants d’una consulta d’autodeterminació.
El Govern del PP, amb majoria absoluta, podria modificar el codi penal i tornar a introduir aquest article sense les deficiències que van provocar la seva anul·lació per part del Constitucional, ja amb el socialista José Luis Rodríguez Zapatero al capdavant de la Moncloa.
La realitat actual és que el codi penal contempla el delicte de desobediència, en el seu article 410, per als càrrecs públics que es neguin a complir les resolucions judicials, però només contempla la pena de multa i inhabilitació, i no la presó.
Aquest article solament el podria aplicar si el Tribunal Constitucional considerés il·legal el referèndum i el president de la Generalitat es negués a desconvocar-lo.
La desorientació del Govern del PP, que fins fa unes setmanes no contemplava aquest escenari, ha obligat Ruiz-Gallardón a demanar a l’Advocacia de l’Estat un primer informe sobre les actuacions que pot emprendre l’executiu de Madrid per aturar el procés català.
Ruiz-Gallardón lidera una cèl·lula de crisi de la qual també formen part el fiscal general de l’Estat, l’advocada general i un representant del ministeri de l’Interior.
Recórrer a les Forces Armades és una altra de les opcions del Govern estatal per impedir el referèndum, tot i que és una possibilitat més remota atesa la condició de membre de la Unió Europea d’Espanya, i la més que probable postura contrària dels seus integrants.
L’article 8 de la Constitució indica que “les Forces Armades tenen com a missió garantir la sobirania i independència d’Espanya, defensar la seva integritat territorial i l’ordre constitucional”. Però a ningú no se li escapa que recórrer a l’Exèrcit convertiria Catalunya en un cas similar a Hongria el 1956.

http://politica.e-noticies.cat/madrid-no-sap-que-fer-69518.html

 

El PP assumeix la línia d’Aznar contra el procés català

Diu que CiU portarà Catalunya a una ‘ruptura interna’ si opta per la independència

La secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, ha afirmat que no hi ha ‘cap diferència’ entre el discurs del seu partit i el que va fer dijous l’ex-president del govern espanyol, José María Aznar, i ha apuntat que CiU proposa ‘una fractura dins de Catalunya com a pas previ a posar a Catalunya en una situació que no saben on els porta’.

Segons ha assegurat, el discurs d’Aznar no va parlar en cap moment de ‘centralitzar’ l’estat, però la interpretació dels mitjans va provocar respostes com la de la presidenta del PP a Catalunya, Alícia Sánchez Camacho, que l’endemà va afirmar que ella no apostava per aquest model.

Aznar va tornar a carregar amb duresa contra la ‘deslleialtat, el xantatge i les amenaces’ del president de la Generalitat, Artur Mas, amb la idea de ‘trencar l’acord democràtic per cercar la secessió i el conflicte’. Aznar va dir que ‘potser ha arribat el moment de fer una reforma del model que permeti un estat més ordenat, més eficient, més just i que asseguri els principis de l’Espanya constitucional’.

‘Per als qui juguen irresponsablement amb les coses importants, que Espanya tan sols podrà trencar-se si Catalunya sofreix abans la seva pròpia ruptura com a societat, com a cultura i com a tradició. Catalunya no podrà romandre unida si no continua essent espanyola. Qui pensi que tan sols hi ha en joc la unitat d’Espanya s’equivoca. Abans d’aquesta, hi ha en joc la integritat de Catalunya’, va dir Aznar, en un acte de la FAES juntament amb el president del govern espanyol, Mariano Rajoy.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4051125/20121029/pp-assumeix-linia-daznar-proces-catala.html

Apartheid lingüístic a les aules de les Illes

Seguint la política d’aniquilació de la llengua pròpia a les Illes, Bauzá ha eliminat per complet la immersió a les escoles. Aquesta setmana s’ha publicat l’esborrany del projecte de decret sobre trilingüisme, el qual obliga els centres que vulguin ensenyar en català a presentar un aval dels pares igual o superiori al 65%.

El govern balear, sota les ordres de José Ramon Bauzá, ha aconseguit finalment anul·lar qualsevol mínima presència de llengua pròpia a la vida social i institucional de les Illes Balears.

A través de retallades indiscriminades i no consensuades a les direccions generals de Política Lingüística, a IB3, a Ràdio i Televisió de Mallorca, a les entitats que treballen per la llengua catalana, al decret de mínims i als programes de reciclatge de català per als professors, entre daltres, el Govern ha assegurat un vertader apartheid en contra del català. Aquesta setmana, doncs, li ha tocat el rebre definitiu a l’ensenyament.

S’empra l’ensenyament en anglès com a excusa per propinar un nou atac a la llengua catalana”

El Govern ha publicat l’esborrany del projecte de decret sobre trilingüisme a les aules, el qual ha de regular la presència de llengües a les aules de primària i secundària. L’esborrany del projecte de decret presentat obliga, a partir d’ara, els centres que vulguin ensenyar en català a presentar un aval del 65% dels pares, amb la qual cosa les escoles i instituts de les Illes que vulguin optar per fer l’ensenyament en català el curs que ve estaran obligats a consultar les famílies.

La publicació de l’esborrany ja ha provocat les primeres reaccions. Des del sindicat STEI-i, Maria Antònia Font ha daixat clar que rebutjen un decret que no garanteixi el 50% d’ensenyament en català i ha anunciat que el duran als tribunals. Des de PSM-IV-E, Antoni Alorda ha denunciat que s’empri l’ensenyament en anglès com a excusa per propinar un “nou atac a la llengua catalana”.

L’Obra Cultural Balear (OCB) també ha mostrat el seu complet rebuig i indignació per l’avantprojecte de decret, el qual han qualificat de mesura “que té com a objectiu eliminar la llengua pròpia de les Illes Balears del sistema educatiu”. “El discurs del Govern Bauzá d’una suposada lliure elecció de llengua no és més que una excusa, l’única finalitat de l’executiu és negar el dret que tenen els ciutadans de les Illes Balears a escolaritzar els seus fills en la llengua pròpia” ha sentenciat l’entitat.

http://www.tribuna.cat/noticies/illes-balears/apartheid-linguistic-a-les-aules-de-les-illes-29-10-2012.html

El PP espanyolitza el nom de Maó

Ho va aprovar ahir el ple municipal · Ho critiquen els tres instituts de secundària, la UIB i alguns filòlegs · La protesta es fa notar a la xarxa

El govern municipal de Maó va aprovar ahir al vespre l’espanyolització del topònim del municipi en un ple. La batllessa, Àgueda Reynés, havia anunciat una consulta ciutadana, en què no es podria votar el manteniment de la denominació històrica, catalana i normativa. Finalment, ni aquesta mena de consulta no s’ha fet. I la majoria municipal del PP ha tirat al dret a l’hora d’oficialitzar el topònim Maó-Mahón, argüint que aquesta fórmula és ‘coherent amb la història’.

L’equip de govern municipal es basa en la polèmica modificació de la llei de la funció pública, que preveu que el català deixi de ser requisit per a poder accedir a l’administració pública.

Els departaments de llengua dels tres instituts de secundària de Maó (Cap de Llevant, Joan Ramis i Ramis, i Pasqual Calbó i Caldés) han fet públic un comunicat en què lamenten profundament el canvi toponímic i recorden que ‘no hi ha cap motiu filològic que el justifiqui’. Consideren que es fa un ús polític d’una qüestió ‘totalment aclarida científicament’ i ‘contrària a la normalització lingüística de la llengua catalana’.

El Departament de Filologia de la Universitat de les Illes Balears (UIB) també es va tornar a manifestar sobre el cas fa uns quants dies, en el sentit que l’única manera oficial dels topònims de les Illes era la catalana i que, per tant, l’únic topònim vàlid era el de Maó.

D’ençà que es va saber la intenció del PP de canviar el topònim, les protestes s’han fet sentir sobretot a la xarxa, sota l’etiqueta #ésMaó de Twitter, i en un grup de Facebook.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4051288/20121030/pp-espanyolitza-nom-mao.html

ferreres 30.10.12

Ferreres, 31.10.12  El periòdico.cat

http://www.elperiodico.cat/ca/humor/

Dos milions d’espanyols imaginaris

Salvador Cot 

És sorprenent l’escassíssima estima que tenen els espanyols per les comunitats autònomes amb denominació d’origen espanyola. Trenta anys d’autogovern no han servit perquè ni un madrileny, riojà o castellanonoséquè vessin una sola llàgrima per aquells himnes i banderes regionals que els van convertir en entitat política d’un dia per l’altre. Les enquestes deixen clar que els espanyols demanen una recentralització que liquidi el sistema autonòmic, considerat car i ineficient.

Més sorprenent és que fins i tot els que han presidit alguna d’aquestes institucions tinguin el cinisme de descriure-les públicament com un parany contra bascos i catalans que només té el defecte de costar massa diners. Fa poc, Esperanza Aguirre deia, obertament, que “l’estat de les autonomies no ha servit per integrar a bascos i catalans i el café para todos sí que ha servit per complicar l’estat i encarir el cost d’altres regions”. José Bono s’hi ha afegit recordant que a Castilla-La Manxa “ens van donar l’autonomia per convèncer els militars que el mateix que donaven a Catalunya ho donaven també a Toledo o La Rioja”.

Però, tot i així, a Espanya no hi ha ni una sola veu que reclami actuar sobre la realitat i reconèixer políticament les nacions catalana i basca. Al contrari, Aznar i la FAES ja han amenaçat amb provocar la ruptura interna de Catalunya per raons ètniques i ahir José Bono va quantificar en dos milions els ciutadans de Catalunya que ell creu que són mobilitzables contra la independència. John Lennon s’imaginava a tothom compartint el món; José Bono i José María Aznar s’imaginen una massa enorme d’espanyols aixecant-se contra Catalunya. Cadascú…

http://www.naciodigital.cat/noticia/48270/dos/milions/espanyols/imaginaris

 

El coronel Alamán demana que posin Mas a la presó

Aplaudeix que un vaixell de l’Armada “impedís pescar a un pesquer amb base a Girona per no portar la bandera espanyola”

El coronel Francisco Alamán Castro ha tornat a carregar avui durament contra Catalunya i el nou procés cap a l’Estat propi que ha encetat, però també contra el president de la Generalitat, Artur Mas, a qui anomena “senyor Menys” i assegura que “cal enviar-lo al fiscal i que aquest el fiqui a la trena”.

“I si corre pressa, a la parella de la Guàrdia Civil, que tindrà una fila gran de voluntaris”, sentencia Alamán, assenyalant que cap Mosso s’oposarà a aquesta detenció, però que en el cas que així fos, “se l’emmanilla amb Mas i cap al penal del Port de Santa María, que és molt ‘coplero’”.

En declaracions a ‘Alerta Digital’, el coronel aplaudeix que un vaixell de l’Armada “impedís pescar a un pesquer amb base a Girona per no portar la bandera espanyola” i manifesta que “mai havia vist als militars espanyols tan motivats com ara”.

A més, Alamán titlla els independentistes nascuts a fora de Catalunya de ‘xarnegos miserables’ i diu que aquests “serien capaços de negar a les seves dones un tractament contra el càncer amb tal d’estalviar-se els diners. No hi ha res generós en ells. Bastant desgràcia la seva i la dels seus fills”.

Però també els adverteix que no es facin “il•lusions, ja que els diners que s’estalviï Catalunya no seran per a vosaltres; ja s’encarregarà en Mas i la canalla, que estan molt entrenats a burlar-se dels catalans, xarnegos o no. Ho teniu clar, miserables”.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/el_coronel_alaman_demana_que_posin_mas_a_la_preso_90251.php

José Bono titlla Mas de «colpista»

L’exministre de Defensa espanyol es pregunta que “amb quina autoritat” el president de la Generalitat diu que “Catalunya serà independent amb o sense llei”

L’expresident del Congrés espanyol, José Bono, ha titllat Artur Mas de “colpista” per apostar per un procés de construcció d’un estat propi i s’ha referit a “la gent de CiU” com a persones “revoltoses”.

L’exministre socialista de Defensa ha ressaltat que “hi ha unes regles que cal respectar” i quan no es respecten no es pot parlar de la “democràcia” per la qual s’ha “lluitat” tant. A més, ha comparat Mas amb un jugador d’escacs que, de cop i volta, vol canviar les regles del joc perquè li convé per guanyar la partida.

Bono ha coincidit amb Aznar en què si Catalunya se separa d’Espanya, el nou estat naixerà dividit. “Catalunya estarà dividida perquè hi ha milions de catalans que se seguiran sentint espanyols”, ha dit, i s’ha preguntat que “amb quina autoritat” Mas diu que “Catalunya serà independent amb o sense llei”.

Segons les seves declaracions, a Bono li agradaria que el PSC es mostrés a favor de la unitat de l’estat espanyol i assegura que els socialistes catalans “van cometre l’error de governar amb els independentistes”.

http://www.naciodigital.cat/noticia/48257/jos/bono/titlla/mas/colpista

El PSOE condemna el programa electoral del PSC l’endemà mateix d’haver-se presentat

Rubalcaba, contra el dret de decidir proposat pel PSC · Bono vol l’expulsió dels qui no defensin la unitat d’Espanya

El programa electoral del PSC, que proposa de canviar la constitució espanyola perquè es pugui exercir el dret de decidir, ha estat desautoritzat pel PSOE en menys de vint-i-quatre hores. Si diumenge el candidat i secretari general del partit, Pere Navarro, presentava el programa, ahir el secretari general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, va tombar-lo dient que no compartia ‘la fórmula del dret de decidir’ proposada. Poc després, l’ex-ministre socialista i ex-president del congrés espanyol, José Bono, va demanar l’expulsió del PSC de tothom qui no defensés la unitat d’Espanya.

El candidat del PSC i secretari general del partit, Pere Navarro, propugna el federalisme com a ‘única via per a esquivar la recentralització del PP i la profecia temerària de Mas’. Ahir, en una entrevista de TVE va defensar la possibilitat d’exercir el dret de decidir i de fer un referèndum sobre la independència en què els socialistes catalans dirien ‘clarament que no’.

Alfredo Pérez Rubalcaba diu que entén que els socialistes catalans hagin entrat en aquest debat, i reconeix que el PSC a vegades defensa coses que el PSOE desaprova. I en aquest cas s’oposa a la proposta del dret de decidir del programa del PSC, justament perquè comparteixen ‘allò que és essencial’: que Catalunya continuï formant part d’Espanya.

Ara, José Bono va tractar Artur Mas de ‘sediciós’ per haver engegat el procés de construcció d’un estat propi. ‘Això és com qui va perdent en un tauler d’escacs i de cop vol canviar les regles i fer que els alfils es moguin com les torres, tu dius que t’has assegut a jugar perquè hi ha unes regles prèvies. Ah sí? Doncs et prenc el tauler i et clavo una bufetada. Vostè és un sediciós, em roba el tauler’, deia ahir a la COPE.

Per Bono, ‘qui colpegi il·lícitament la constitució ha de fracassar estrepitosament’. Per això desitja que el PSC prengui posició en favor de la unitat de l’estat espanyol; i que sigui expulsat del PSC qui defensi el dret de decidir i no sostingui la unitat d’Espanya.

Per Daniel Fernàndez, les paraules de Bono són més pròpies de la FAES

La resposta als dos dirigents del PSOE, l’ha feta el secretari d’organització del PSC, Daniel Fernàndez, per qui les paraules de José Bono són ‘més pròpies d’un dirigent de la FAES que no pas d’un destacat ex-dirigent del PSOE… Jo no m’atreviria a dir mai al PSOE que expulsés de les files un dirigent que no estigués d’acord amb la separació entre l’església i l’estat’. I quant a Rubalcaba, ha rebaixat la importància de les seves paraules dient que el PSC i el PSOE compartien l’essència de l’encaix entre Catalunya i Espanya, que és de reformar la constitució espanyola i d’avançar cap a un estat federal.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4051254/20121030/psoe-condemna-programa-electoral-psc-lendema-dhaver-presentat.html

Ferreres

Navarro, com Mas: rendir-se o rebel·lar-se

JORDI BARBETA

No han calgut ni 24 hores perquè Alfredo Pérez Rubalcaba desautoritzés Pere Navarro i anorreés la credibilitat de l’aposta pel federalisme amb què el PSC intentava no convertir-se en un partit marginal a Catalunya. Ja se sabia, però, per si de cas, convenia deixar clar immediatament que el PSOE mai no donarà suport a una consulta als catalans perquè, en opinió seva, no tenen dret a decidir. Acusen sovint el PSC d’estar acomplexat respecte a CiU i els fets demostren que són els socialistes espanyols, sobretot els exalumnes del Colegio del Pilar, els que actuen fascinats pel nacionalisme inherent a la dreta que es creu hereva d’Espanya com a “unidad de destino en lo universal”.

Que el secretari general del PSOE humiliï el primer secretari del PSC no és inèdit, sinó que ha estat durant dècades una cosa sistemàtica. Després de la mort de Franco, el PSOE d’Alfonso Guerra i Felipe González, amb l’ajuda de l’SPD alemany, es va marcar com a estratègia absorbir tots els partits socialistes que pul·lulaven per l’esquerra espanyola. Van cruspir-se el PSP de Tierno Galván i les organitzacions sobiranes que integraven la Federació de Partits Socialistes (FPS). Però no van poder amb totes. A Catalunya no van tenir més remei que pactar amb el PSC si realment volien ser l’alternativa de Govern que ara estan deixant de ser.

Des d’aleshores, tot han estat humiliacions. Van començar amb la LOAPA, després es van carregar el grup parlamentari, a continuació van recórrer les lleis del Parlament de Catalunya avalades pel PSC, sobretot les referides al català i, sovint traïen el primer secretari fent-li el pont amb Pujol i Roca. Raimon Obiols es va haver d’empassar que mentre presentava la seva candidatura al Parlament, Felipe González sopés amigablement amb Jordi Pujol a casa de Pere Duran Farell. I què es pot dir del pacte Zapatero-Mas sobre l’Estatut -cap de Maragall inclòs-. Rubalcaba i Guerra es van encarregar després de passar el ribot abans de lliurar-lo a l’advocat de l’Estat amb instruccions precises per facilitar al Tribunal Constitucional la liquidació definitiva… Molt a pesar seu, el PSC s’està trobant amb el mateix dilema que Artur Mas: rendir-se o rebel·lar-se… Estat propi… grup propi… tot és per poder decidir.

http://www.lavanguardia.com/encatala/20121030/54354009773/navarro-com-mas-rendir-se-o-rebel-lar-se-jordi-barbeta.html#ixzz2AlPe8u3S

Requejo: “Si els dos referèndums es féssin el mateix dia, el tema seria una ‘qüestió europea'”

Requejo ha instat a fer coincidir la data dels referèndums d’Escòcia i Catalunya: “Cal desespanyolitzar el referèndum. El govern espanyol està fent el ridícul internacional també en això”.
El catedràtic de Ciència Política de la UPF, Ferran Requejo, ha destacat les “clares aventatges” que obtindria Catalunya en fer coincidir el referèndum amb el d’Escòcia.

“Si els dos referèndums es fessin el mateix dia, el tema es convertiria immediatament en una qüestió europea. Seria el dia del Referendum Scot-Cat” ha sentenciat a un article anomenat Referèndum Scot-Cat.

Requejo ha dit que, si això passés, la UE estaria “interpel·lada des del primer moment i hauria d’acomodar al territori que hagués optat per un procés democràtic d’ampliació interna” i ha argumentat que cal “desespanyolitzar” el referèndum, ja que el govern espanyol “està fent el ridícul internacional també en això”: “Mostra una obsoleta barreja, provinciana i gens liberal-democràtica, d’arrogància i d’ignorància –la de l’ignorant que fins i tot ignora que ho és”.

Avís per federalistes benintencionats: per la via federalista, Espanya mai serà federal”

Requejo ha continuat dient que la coincidència dels dos processos “ofereix una via per sortir de l’atzucac de l’obsolet marc constitucional espanyol” i que les properes eleccions al Parlament català són “un pas important del procés Catalunya, nou estat d’Europa”. “És fonamental que els partits favorables a aquest procés ─ha continuat─ obtinguin la majoria més àmplia possible. Els posicionaments dels partits parlamentaris marquen la conveniència de votar CiU o ICV o ERC o SI. L’espectre és prou ampli”.

Finalment l’autor de l’article ha alertat sobre el federalisme a Espanya: “Avís per federalistes benintencionats: per la via federalista, Espanya mai serà federal. Una federació plurinacional s’entén, l’únic model que podria ser acceptable des de Catalunya. Un model amb trets confederals i asimètrics en que quasi totes les decisions internes i internacionals estiguessin en mans d’una Generalitat protegida constitucionalment (no com ara)”.

Requejo ha conclòs que amb models federals “uninacionals el resultat seria fins i tot pitjor que l’estat de les autonomies” i ha sentenciat que per aconseguir un acord plurinacional “el que ara convé és votar a partits favorables a l’estat propi, no a partits federalistes sense idees clares sobre els diferents models federals de la política comparada”.

“Per Catalunya, la via federalista és una via morta. Al segle XXI, cada cop serà democràticament més inviable mantenir territoris nacionals dins de fronteres en contra de la voluntat de la majoria dels seus ciutadans” ha dit.

http://www.tribuna.cat/recull-de-premsa//requejo-si-els-dos-referendums-es-fessin-el-mateix-dia-el-tema-seria-una-questio-europea-29-10-2012.html

La proporció àuria al Parlament

SALVADOR CARDÚS 

La certificació democràtica d’allò que ja se n’ha començat a dir “els fets de setembre” -diria que en expressió afortunada de Xavier Bru de Sala- es produirà el proper 25 de novembre. Res no ho fa pensar, però la pitjor hipòtesi seria que els resultats posessin en evidència haver fet una arrencada de cavall i una parada de ruc. Ara bé, catàstrofes a banda, el que s’hauria d’aconseguir és un gran aval democràtic a aquells fets si es vol que el procés cap a la independència avanci amb solidesa.

ARA ÉS UN BON MOMENT, també, per recordar que mentre el vot a favor de partits independentistes era minoritari, els unionistes fanfarronejaven dient que els catalans ja ens autodeterminàvem a cada elecció. Si no fos perquè no podem perdre temps, seria bo fer la llista de tots els que ho havien dit i escrit -de responsables polítics a juristes i professors de dret constitucional-, per veure si es mantenen coherents. ¿Encara consideren que aquestes eleccions permetran autodeterminar-nos, o ara troben que si ens autodeterminem quedarem fora de la llei? Que en serien de diferents les coses si les opinions comprometessin en ferm i no se les emportés el vent a conveniència!

SIGUI COM SIGUI, ara mateix, el que se sol discutir al carrer és si som davant d’unes eleccions plebiscitàries. I, en un sentit estricte, crec que s’ha de dir que no, o que no només. De fet, votarem una representació parlamentària que ha de fer tres coses: una, governar el país en l’interinatge d’un camí que no hauria de ser massa llarg; dues, basquejar-se a trobar una fórmula jurídicament acceptable per consultar al poble de Catalunya sobre si vol ser un nou estat, i tres, preparar -o aturar, segons qui guanyi- el camí cap a la independència. Per tant, s’han d’escollir tres coses només parcialment coincidents, i que fan difícil la decisió. Per això, la segona cosa que es discuteix al carrer es si és més important l’eix ideològic, marcat per unes polítiques que ja són de racionament més que d’austeritat, o si és el moment de votar un partit inequívocament independentista que garanteixi que ningú no es desviï de l’objectiu final i, encara, si el que ha de prevaler és el suport a un lideratge clar cap al dret a decidir. Tres criteris impossibles de conciliar.

VICENÇ VILLATORO ha suggerit aquí que en aquestes eleccions, per anar bé des del punt de vista dels sobiranistes, haurien de passar tres coses: una alta participació, superior al 60 per cent (jo ho faria pujar ben bé fins als dos terços), un suport parlamentari a l’estat propi dels dos terços i una gran majoria que reforci el lideratge del president Artur Mas. Hi coincideixo, afegint una quarta i cinquena condició: que ERC sigui la segona força al Parlament, i que a més dels dos terços de diputats sobiranistes hi hagi més de tres quartes parts de diputats favorables al referèndum. Això significaria poder afegir el PSC a una majoria que, si més no, acompanyés sense reserves tot el procés fins a fer possible la consulta. Al PSC no li hauria de ser tan difícil afegir-se a aquesta majoria, vist que és capaç de reclamar escenaris infinitament més llunyans com el d’un federalisme espanyol i la reforma a fons de la Constitució. Això de la consulta -i permeteu-me la ironia- és una minúcia al costat de la “quimèrica sensatesa” del seu projecte!

EN DEFINITIVA, HI HA unes xifres que defineixen el que en podríem dir “la proporció àuria” del proper Parlament i que, amb una participació fregant el 70 per cent, haurien de donar 68 diputats a Mas, la segona posició a ERC, i com a mínim 90 diputats sobiranistes i 101 diputats a favor del referèndum. Ja sé que la proporció àuria és un nombre algebraic irracional -infinit no periòdic-, però donades les excepcionals circumstàncies polítiques, en aquest cas em sembla un objectiu -amb permís de les matemàtiques- racionalment assolible.

http://www.ara.cat/premium/opinio/proporcio-auria-al-Parlament_0_801519842.html

Miró: “El dubte és si l’estat espanyol ha pres consciència que el 25-N es juga la seva supervivència a Catalunya”

“CiU no fa cap referència en el seu programa a la Constitució espanyola. Simplement l’obvia, no li atorga cap valor, no existeix”.
El periodista David Miró ha indicat a l’article La Constitució invisible que la “gran” novetat d’aquestes eleccions és que per primera vegada “les pot guanyar un partit amb un programa que supera els marcs legals vigents”.

“Això, perquè ens entenguem ─ha continuat─, no havia passat ni quan Ibarretxe va guanyar el 2001 amb la proposta de convertir Euskadi en un estat lliure associat, que s’havia de substanciar mitjançant un nou Estatut i, per tant, dintre de la legalitat espanyola”. Miró ha dit que CiU no fa cap referència en el seu programa a la Constitució espanyola, “simplement l’obvia, no li atorga cap valor, no existeix”.

L’autor de l’article ha dit que és “com si tornéssim a la casella del 1977, quan tot estava obert, tot i que ara no hi ha un exèrcit franquista vigilant i l’entorn polític i econòmic és la Unió Europea”. “El dubte és si l’estat espanyol en el seu conjunt ha pres consciència que el 25-N es juga la seva supervivència a Catalunya. Jo crec que no” ha conclòs.

http://www.tribuna.cat/recull-de-premsa//miro-el-dubte-es-si-lestat-espanyol-ha-pres-consciencia-que-el-25-n-es-juga-la-seva-supervivencia-a-catalunya-29-10-2012.html

acudit puyal

L’ACUDIT PER PUYAL http://www.tribuna.cat

LA LLEI COM A GARROT

“PP i PSOE demanen que qualsevol consulta es faci seguint els tràmits legals espanyols, però alhora ells mateixos impedeixen aquesta via i li tallen totes les ales. És una absoluta fal·làcia”

Editorial
El ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón; el fiscal general de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce; l’advocada general de l’Estat, Marta Silva; i un representat del ministeri de l’Interior, probablement, el secretari de l’Estat, Ignacio Ulloa, formen el grup que intentarà acabar amb el procés sobiranista de Catalunya per la via judicial. El mateix Gallardón no amaga que es podria inhabilitar el president Artur Mas si tira endavant la consulta amb el paraigua de la legislació internacional. PP i PSOE demanen que qualsevol consulta es faci seguint els tràmits legals espanyols, però alhora ells mateixos impedeixen aquesta via i li tallen totes les ales. És una absoluta fal·làcia. El dèficit democràtic que mostra Espanya per impedir el dret a decidir dels catalans és mastodòntic, sobretot si el comparem amb la manera de fer el govern britànic. Fins i tot el PSC n’està sortint atonyinat, i això que fa una proposa amb sordina. Us recomanem l’entrevista que publiquem avui amb el senador del PNB Iñaki Anasagasti, un polític experimentat que n’ha viscut de tots colors. Ell recomana que Catalunya faci el seu procés i preveu que, fins i tot si el govern espanyol s’hi oposa, en traurà avantatges. Els moments que s’acosten obligaran a una gran capacitat de resistència dels catalans, i per això caldrà que el 25 de novembre el país en surti ben enfortit per encarar aquest procés.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/la_llei_com_a_garrot_90253.php

No saben què fer

La primera reacció, la més primària, ha estat l’insult

 ISABEL-CLARA SIMÓ

He estat llegint i escoltant la reacció d’Espanya davant el contenciós català, i ho he fet no per gust sinó per legítima curiositat. El cas és que plumífers i garlaires s’han ocupat profusament de nosaltres i han presentat diverses reaccions.
La primera, la més primària, ha estat l’insult. Crida l’atenció que ens acusin de nazis i de comunistes, tot plegat (tenen
el reflex condicionat d’acusar de nazis tots aquells que dissenteixen d’ells; l’acusació de comunista com a sinònim de pervers és pròpia).
La segona, la bèl·lica. Però els deixarà fer-ho Europa? Us en recordeu de Repsol? Van dir que Europa frenaria els peus d’Argentina, i ja veus. I és que a Europa
no tenen aliats sinó creditors.
La tercera ha estat l’econòmica. Ens diuen que Catalunya, sense Espanya, no podria sobreviure. El cas més infantil ha estat el d’Esperanza Aguirre que ha dit que Catalunya és un braç i Espanya un cos; si arrenquem el braç, el cos pateix, però el braç mor. Quan t’ensenyen números, però, mai no citen fonts, i mai no responen a la pregunta: i com pot sobreviure Andorra? O Malta? O Dinamarca? O Portugal –que abans era de Castella–? Tampoc no diuen què li passaria a Espanya (i que consti que no els desitjo cap mal, ans al contrari).
La quarta és la que apel·la a la Constitució. I aquí tenen raó: la Constitució espanyola no preveu la independència de Catalunya. Ara bé, la Constitució diu, en el seu article 35, que “els espanyols tenen el deure de treballar i el dret al treball”; em pregunto doncs com poden consentir aquesta flagrant contradicció; i encara: quan per sort es va eliminar el servei militar, que consta a la santa Constitució, no va haver-hi dissolució del Parlament, ni referèndum ni res del que estableix la llei: els dos partits espanyols es van posar d’acord i ja està. I quan Espanya va entrar a la Unió Europea? La lliure circulació de persones de tota la Unió ¿no està en contradicció amb la lliure circulació “només” d’espanyols, que diu el text sagrat? I encara més: ¿com poden parlar de recentralitzar Espanya carregant-se l’autonomisme que és una de les columnes vertebrals de tan magne text legal?
Parole, parole, parole…

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/587933-no-saben-que-fer.html

El frau de «primer la independència»

Roger Palà

Un dels arguments habituals del nou sobiranisme afirma que els partidaris de l’estat propi haurien de deixar de banda de les seves diferències ideològiques i unir-se per aconseguir un únic objectiu: la independència. Quan tinguem estat, diuen els partidaris del “primer la independència”, ja decidirem si volem un govern de dretes o d’esquerres. Mentrestant, això és secundari i ens distreu de l’objectiu que ens uneix. El discurs ha esdevingut hegemònic en l’esfera del catalanisme, fins al punt que els últims anys han aparegut partits polítics que basen la seva raó de ser en aquest plantejament. De fet, la crida del president Mas per aconseguir una gran majoria a les eleccions del proper 25N no deixa de ser una derivada d’aquesta idea. Perquè votar partits d’esquerres avui minoritaris, encara que siguin partidaris del dret a decidir o directament de la independència, si podem fer confiança a un gran partit com CiU, que des de l’Onze de Setembre tan sols té en la seva agenda avançar cap a l’estat propi?

Si ho analitzem amb atenció, però, arribarem a la conclusió que aquest discurs fa aigües per tot arreu. La independència, tot i que alguns populistes nostrats ens la presenten com la panacea, no serà un moment màgic en què d’un dia per l’altre Madrid deixarà d’existir i ens ingressaran al compte corrent els 2.200 euros anuals per càpita d’“espoli fiscal” que “Espanya ens roba”. Assolir un estat propi serà un procés llarg i no exempt de complicacions, que probablement s’allargarà més d’una legislatura amb independència de quan es faci el referèndum, i que requerirà negociacions molt complexes amb l’Estat espanyol i la comunitat internacional. Mentre això passi, el món seguirà girant i la Catalunya autonòmica –i rescatada- també. Així doncs… el país serà gestionat fins al dia D per governs asèpticament aideològics? No farem més retallades? Reactivarem la inversió pública? No privatitzarem cap empresa de la Generalitat? No acomiadarem més funcionaris? En contractarem de nous?

A més, abans i després de la materialització de la independència, serà determinant l’aritmètica parlamentària autonòmica, els pactes entre partits i els governs que se’n derivin. No siguem innocents: no és el mateix crear un nou estat liderats per un govern de caire neoliberal que fer-ho amb un executiu d’esquerra transformadora. En el primer cas, el nou estat català tindria molts números d’assemblar-se a Irlanda o Andorra: impostos baixos per als rics, prioritat per a les escoles i els hospitals privats o concertats, subsidis d’atur i pensions limitades i límit de despesa pública incorporat a la Constitució catalana, seguint els dictats “d’austeritat” de la Unió Europea. En el segon cas, és molt probable que Catalunya mirés cap a països com Islàndia o Suècia: una Constitució participativa, un model fiscal que gravés als rics i a les grans corporacions, especial protecció i impuls en matèria econòmica per a les cooperatives i petites empreses, i una sanitat i educació públiques intocables, eliminant, si s’escaigués, els concerts amb centres educatius i sanitaris privats. Qui ostenti l’hegemonia durant aquest hipotètic procés, doncs, tindrà molt de guanyat a l’hora de determinar com serà el futur estat. Voler obviar aquestes qüestions amb el pretext que “cal estar units” és una trampa majúscula que tan sols afavoreix l’statu quo actual.

L’estat català, si un dia s’esdevé, és molt probable que acabi sent producte de consensos. I com diu el candidat de la CUP, David Fernández, potser en alguna fracció de segon l’esquerra independentista i la dreta sobiranista hauran de coincidir per tirar endavant un referèndum vinculant. Però una cosa és trobar-se puntualment, i l’altra és renunciar al propi ADN en favor d’una impossible asepsia ideològica que, diguem-ho clar i català, no és més que una abraçada de l’ós convergent. L’argumentari del “primer la independència”, elaborat i propulsat des dels laboratoris d’idees la dreta catalana, només té com a objectiu crear distorsions en l’agenda política de l’independentisme, que sempre ha estat obertament d’esquerres. És un esglaó més del segrest ideològic i posterior desactivació de l’independentisme per part de la dreta. El resultats els hem vist els últims anys en la forma d’escissions dramàtiques i també en la desorientació ideològica de molts independentistes orfes de relat. Tot plegat ens ha conduït a una situació gairebé còmica en què un líder fracassat amb certa capacitat per a la oratòria, al capdavant d’un partit que ha fet del pacte amb Espanya la seva raó de ser, pot capitalitzar políticament la manifestació independentista més gran de la història. Pensin una mica en tot plegat i alliberin-se de la síndrome d’Estocolm a l’hora votar el proper 25 de novembre.

http://www.naciodigital.cat/opinio/4717/frau/primer/independencia

Dones, universitat i recerca

DAVID BUENO I TORRENS

Si el currículum anava associat a un nom d’home, la valoració era sistemàticament més elevada que si en duia associat un de dona

Fa un parell de setmanes, una notícia em va estremir: la Malala, una noia pakistanesa de 15 anys, havia estat tirotejada prop de casa seva a la vall de Swat, al Pakistan, per haver defensat activament el dret a l’educació de les dones. Sortosament, aquest rebuig estigmatitzat i estigmatitzant a l’educació femenina sembla superat a la nostra societat. Tanmateix, però, segons el Llibre blanc de les dones de Catalunya en el món de la ciència i la tecnologia elaborat per l’Institut Català de la Dona, les diferències de gènere en el món universitari i científic continuen existint a mesura que hom va consolidant la seva posició i va agafant càrrecs de responsabilitat. Vegem unes quantes dades.

A educació infantil, primària i ESO, el percentatge de nenes i noies reflecteix l’estructura poblacional a aquestes edats. Al batxillerat, el 55,6% dels estudiants són noies, un percentatge que augmenta fins al 64% en el cas del batxillerat científic i que es manté en el conjunt d’estudis universitaris de la branca de ciències. Als estudis de doctorat disminueix lleugerament, fins al 55%. I és a partir d’aquí quan comencen els biaixos significatius. El percentatge de dones que exerceixen de professores d’universitat en estudis científics es redueix aproximadament al 34%, el mateix que el d’investigadores en centres de recerca, i el de catedràtiques és encara inferior, del 20%, semblant al de dones que exerceixen càrrecs de govern dins el món universitari. L’esmentat Llibre blanc conclou que cal una anàlisi més detallada per arribar a determinar si part d’aquest desequilibri es deu a una possible discriminació. Una recerca científica realitzada a la Universitat de Yale, als EUA, que s’acaba de publicar en la prestigiosa revista PNAS, proposa un motiu inquietant.

Van agafar el currículum de 127 persones que sol·licitaven una plaça de gerent de laboratori, i els van assignar aleatòriament un nom d’home o de dona que no coincidia necessàriament amb el gènere de la persona que efectivament tenia aquell currículum. Van fer que membres de sis universitats diferents dels EUA valoressin individualment cadascun dels currículums, mostressin la seva preferència per fer de mentor a cadascuna d’aquestes persones i els assignessin un sou inicial, per si eren les escollides per ocupar aquella posició. El resultat fou aclaparador.

Si el currículum anava associat a un nom d’home, la valoració era sistemàticament més elevada que si en duia associat un de dona, hi havia una major preferència a fer-li de mentor i el salari inicial proposat era superior. Més impactant encara, aquest clar biaix en funció del gènere del sol·licitant es produïa tant si l’avaluador era un home com si era una dona, sense cap distinció, però en canvi no es veia influenciat per l’edat ni l’ètnia del sol·licitant, sinó únicament pel seu gènere. Estudis paral·lels fets amb els mateixos avaluadors van demostrar que les sol·licitants femenines eren percebudes, ja d’inici i de manera inconscient, com a menys competents que els masculins. Una mena d’estigma social i potser també biològic que, portat al paroxisme més cruel de menyspreu, pot acabar en situacions com la de la Malala. Això és el que fa que, per a mi, aquest estudi sigui tan inquietant, i possiblement aquest biaix inconscient sigui un dels motius principals pels quals les polítiques de promoció de la igualtat no obtenen resultats òptims.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/588724-dones-universitat-i-recerca.html

Els perills de l’Esquerravergència (CiU-ERC)

PER JOANA GORINA
Fins ara s’havia dit que el perill principal d’estancament polític corresponia a la sociovergència nom que recollia en un sol mot l’essència de la direcció de CiU i del PSOE regional, forces que representaven – i representen encara – els interessos de la “casta política”, entesa com un conjunt de persones que viuen de la pràctica professional de la política.

Però aquest concepte avui ha de ser canviat pel d’esquerravergència que expressa la unió política de la nova direcció d’ERC de Junqueras amb els dirigents de CiU que es troben ara aliats per la dubtosa empresa de mirar de controlar les estructures de la Generalitat de la Catalunya autonòmica i d’una Catalunya que ja no conceben com a independent sinó com a “interdependent” i amb la llengua catalana “semioficial”, és a dir, compartint l’oficialitat del català amb la llengua de l’Estat i que l’està substituint.

La normalització social de la llengua no entra en els objectius de l’esquerravergència

Davant d’aquesta agrupació de polítics professionals de CiU i d’ERC, que, si hem de fer cas de les sevesexperiències d’aliances espanyolistes (amb el PP, amb el PSOE etc.) poden portar les mobilitzacions actuals a un camí sense sortida, cal explicar que votar CiU representa votar no sols el partit que ha aplicat amb delit les retallades i que ho ha fet des d’un enfocament asocial, perjudicant les classes populars i afavorint tota la colla de capitalistes i estafadors que la campen pel nostre país. Representa també votar un partit que sabem que acabarà embolicant-se, d’una manera o altra, amb l’enemic com sempre ha fet. I sabem també que votar ERC vol dir, en les condicions actuals en què l’aspiració d’ERC és fer la viu-viu a l’ombra de CiU, votar finalment CiU, ja que ERC es limitarà a fer el que plagui a CiU en cada moment concret..

L’esquerravergència és, doncs, una realitat com a estructura de poder que té l’objectiu principal de perpetuar-se en les estructures polítiques i que no dubtarà a donar l’esquena a l’anhel d’independència i de renovació democràtica del poble català.

Cal saber explicar que votar esquerravergència és llençar el vot.

http://www.llibertat.cat/2012/10/els-perills-de-l-esquerravergencia-ciu-erc-19769

Oleguer Presas: “Ja n’hi ha prou de dir que no hi ha alternatives”

L’exfutbolista, que es presenta com a número 83 de la llista de la CUP-AE, defensa “aire fresc per a ventilar la política institucional del país”

L’exjugador del Barça Oleguer Presas defensa que la CUP és “qui millor respon als desafiaments i necessitats que el moment actual demana” i en aquest sentit desitja que sigui “mitjà útil per a construir, entre tots i totes, la societat que volem”.

Presas, candidat número 83 a la llista de la CUP-Alternativa d’Esquerres per Barcelona, explica en un article que dóna suport a la CUP perquè “entén que la política es fa al carrer”, “perquè la seva pràctica a les institucions és d’exigir transparència i donar veu als qui no tenen veu”.

L’exfutbolista manifesta que “ja n’hi ha prou de dir que no hi ha alternatives. La política que que s’adopta per sortir de la crisi té ideologia i respon a un objectiu clar: mantenir el benefici d’uns pocs a costa del benestar de la resta”.

“És ben clar que la classe política únicament es mou per interessos electoralistes i de poder. Però no és hora d’oportunismes. Res no es canvia des de dalt. Cal una manera de fer i entendre la política diferent d’aquella a què ens tenen acostumats els partits polítics tradicionals. Aire fresc per a ventilar la política institucional del país”, argumenta.

Presas destaca que “sofrim una profunda crisi del sistema capitalista”, fet que “demana grans canvis de l’estructura de la nostra societat” que a parer seu no passen per les retallades. “Les retallades que suportem en drets laborals, en drets socials o en termes de llibertats no són danys col·laterals del procés de sortida de la crisi, sinó que responen a la voluntat de continuar i aprofundir el model que ens ha portat fins aquí”, assegura.

En aquest sentit, denuncia que l'”única sortida que ens proposen” és que “la crisi és nostra i ens diuen que ens hem d’estrènyer el cinturó”. Però “hi ha cinturons de mides diferents”, evidencia. I es refereix al fet que “mentre bancs i grans empreses continuen presentant a final d’any uns balanços amb importants beneficis, és la gent qui sofreix les conseqüències d’aquesta crisi” en forma de “pobresa, desocupació, reformes laborals que, l’una darrere l’altra, no fan sinó augmentar el nombre d’acomiadaments i empitjorar les condicions de vida de la gent”.

D’altra banda, aposta per “superar el debat sobre els diners” i dotar de contingut l’independentisme per tal que parli també del model social, econòmic, polític i democràtic. “Vull que la gent del meu país pugui prendre i assumir les seves decisions lliurement i viure en una societat diferent, més justa, solidària, lliure de tota mena d’opressió”, sentencia.

Presas aposta per “escoltar la gent, donar-li veu” perquè “cal obrir espais on es posin en pràctica models cooperatius, comunitaris, des de la igualtat social i de sexes, radicalment democràtics i participatius”. “Cal que entre tots i totes agafem el protagonisme per decidir cap on anem i començar a construir aquesta societat. El desafiament és gran, però o ho fem nosaltres, o ningú no ho farà”, conclou.

http://www.llibertat.cat/2012/10/oleguer-presas-ja-n-hi-ha-prou-de-dir-que-no-hi-ha-alternatives-19762

MOSSOS, POLICIA CATALANA O ESPANYOLA?

“Quin és el delicte del conseller, haver dit que els Mossos són una institució del país, un referent de llibertats?”

Víctor Alexandre

És interessantíssim observar el meravellós espectacle de clarificació política que el procés d’independència de Catalunya ens està oferint des de l’Onze de Setembre passat. Durant un bon grapat d’anys, han estat moltíssimes les persones que, aprofitant-se de la feblesa dels moviments independentistes i de la subordinació del nostre país, han viscut literalment de la indefinició. Com que la dignitat nacional cotitzava a la baixa i no hi havia pressió social en aquest sentit, els vividors de la dependència en tenien prou de dir que Franco era un home molt dolent per passar per grans catalanistes. Però, ves per on, qui els ho havia de dir, ara són ells els qui cotitzen a la baixa. Ara són ells els qui han quedat en minoria mentre es pregunten com és possible que les coses hagin canviat tant d’un dia per l’altre. Tan submís que es presentava el panorama català al llarg d’aquest nou mil•lenni, oi?, i ara resulta que tot s’ha capgirat amb una espectacular caiguda de caretes.

Doncs sí, el panorama s’ha capgirat i ara és hora de definir-se: o estàs a favor de la independència de Catalunya o hi estàs en contra, o estàs a favor de la llibertat dels pobles o de la seva captivitat. En aquesta qüestió, a desgrat dels panxacontents, no hi ha terme mitjà. I això, a banda d’un sentiment de desubicació profunda, els crea un neguit insuportable que els empeny a dir-les de l’alçada d’un campanar sense ni tan sols adonar-se que la història els deixarà ben retratats per sempre més. Aquest és el cas de Pere Navarro, del PSOE de Catalunya, que, amarat d’espanyolisme, es retrata tot sol amb declaracions ben galdoses. Recentment, ha dit sentir-se “escandalitzat” pel discurs amb què el conseller d’Interior, Felip Puig, va expressar la seva convicció que, en cas d’un conflicte amb Espanya, els Mossos d’Esquadra estaran al servei de Catalunya.

Aquestes van ser les paraules de Puig:

• “Estic convençut que el cos dels Mossos d’Esquadra, com a institució del país, com a referent de llibertats, com a símbol de la catalanitat i del nostre sistema de valors, com a estructura d’Estat que hem anat construint i que caldrà completar en el futur, participareu en aquest doble rol. […] Hi pot haver moments que hi hagi gent que vulgui contraposar una legalitat jurídica a una legalitat democràtica. […] En aquesta tessitura, també estic convençut que el cos que representeu estarà al servei del país i de les seves institucions.”

I aquesta va ser la reacció del PSOE de Catalunya a través de David Pérez, responsable de la seva àrea d’Interior:

• “És una barbaritat que el conseller d’Interior demani a la policia de Catalunya que no compleixi la llei. Demanem una rectificació o el cessament fulminant.”

Aquesta reacció s’explica perquè, amb la caiguda de les caretes ‘catalanistes’, el Partit Socialista ha passat a ocupar el seu veritable lloc en la societat catalana, al costat del Partit Popular i Ciudadanos. Tots tres partits configuren el trident nacionalista espanyol que lluita per un mateix vot en les properes eleccions del 25 de novembre i ara rivalitzen en espanyolitat. En aquest sentit, és il•lustrativa la reacció coincident del PP i Ciudadanos amb el PSOE de Catalunya. El PP, per mitjà d’Alícia Sánchez-Camacho, ha exigit la reprovació de Felip Puig, i Ciudadanos, per veu de Jordi Cañas, ha dit: “Escoltant Felip Puig, hom entén perquè el separatisme volia treure de Catalunya la Policia Nacional i la Guàrdia Civil.” Pobre, Cañas, que limitadet; encara no se n’havia adonat. Es veu que la Policia espanyola i la Guàrdia Civil han d’estar al servei d’Espanya, però els Mossos no poden estar al servei de Catalunya.

Arribats aquí, n’hi ha prou de repassar les paraules de Puig, del tot impecables, per posar en evidència al mateix temps el trident espanyolista i els sindicats dels Mossos –aquells que canten “¡Que viva España!”–, així com també, de passada, algun radiofonista amb sou públic molt afeccionat a fer editorials tramposos i a dir contínuament “a la resta d’Espanya”. Siguem clars: quin és el delicte del conseller, haver dit que els Mossos són una institució del país, un referent de llibertats, un símbol de la catalanitat i del nostre sistema de valors, potser? Que no ho són, una institució, els Mossos? No són les llibertats, allò que han de defensar? No és, la nostra policia, un símbol de la personalitat nacional de Catalunya i del seu sistema de valors? I no és cert que aquesta policia forma part de les estructures pròpies de l’Estat que estem construint i que només el totalitarisme ens pot negar? Què haurà de fer, doncs, aquesta policia, quan l’absolutisme vulgui contraposar una legalitat jurídica a una legalitat democràtica? Posar-se al servei de la primera o de la segona? Convertir-se en el braç armat d’una legalitat antidemocràtica o defensar els valors democràtics fonamentats en els Drets Humans? Els Mossos d’Esquadra són la policia nacional de Catalunya i la missió que tenen encomanada consisteix a defensar la voluntat del seu Parlament, un Parlament que és l’expressió pacífica i democràtica d’aquesta nació mil•lenària d’Europa.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/mossos_policia_catalana_o_espanyola_90242.php

PRÍNCEP O PÀTRIA

“La història dels nostres avantpassats no ens valdrà. Ara l’hem de fer nosaltres”

Antoni Maria Piqué

John H. Elliott és un dels historiadors britànics que ens ha explicat millor. A “Haciendo Historia” (Taurus), publicat aquest mes, raona el rerefons intel·lectual de la seva recerca històrica sobre la Península Ibèrica als segles XVI i XVII, entre d’altres del seu estudi admirable, “La Revolta dels Catalans”, de 1963, sobre la Guerra dels Segadors. És un text imprescindible per a copsar les raons del caràcter rebel dels catalans que, d’alguna manera, és potser el teló de fons on s’han mogut les nostres actituds polítiques en relació amb la monarquia hispànica. També, potser també, de la revolta tranquil·la d’ara mateix.

Deixem a banda les crítiques que ha rebut l’emèrit d’Oxford per fer saltar la interpretació “ells contra nosaltres” que dels conflictes amb Castella en fa la historiografia romàntica catalana. A les ressenyes, diguem-ne madrilenyes, de “Haciendo Historia” s’ha destacat, sobretot, aquesta frase seva: “Es muy grave que los jóvenes catalanes piensen que la historia de su país termina a orillas del Ebro, sin tener en cuenta los cinco siglos de convivencia dentro de la Península Ibérica y la monarquía española”.

Quina miopia! Al capítol segon del llibre, l’historiador anglès explica la visió dels catalans dels segles XVI i XVII sobre la seva pàtria –aquest és el concepte que fa servir. Era la d’un sistema polític definit pels acords entre les parts i la unió orgànica del príncep i del poble, per via de la seva representació als Braços i renovada en Corts, on es pactaven els drets i obligacions d’uns i altres, especialment les tributàries. Aquesta manera paccionada de fer era l’instrument interioritzat per a resoldre conflictes i defensar-se de les arbitrarietats dels reis. És una tradició tan forta, amb arrel a l’Edat Mitjana, que l’historiador la defineix com a “constitució antiga”, manllevant el terme a John Pocock, un especialista en la tradició constitucional anglesa. L’ensorrada d’aquesta percepció de la unitat orgànica del príncep i la pàtria arran de les directrius i accions de la cort de Madrid entre 1622 i 1640 és el motiu que congria un malestar social creixent que acabarà en l’esclat de la revolta, aprofitada de manera ben diferent per uns i altres actors catalans del moment.

Era una rebel·lió conservadora contra l’afany modernitzador de la corona? Pot ser, però ara importa poc –perdó: ni Elliott ni la revolta de 1640 no es poden resumir en aquesta columna. Importa, em sembla, el paral·lel entre aquest Elliott i un dels arguments que l’historiador Josep Maria Torras i Ribé exposa a “Felip V contra Catalunya. Testimonis d’una repressió sistemàtica (1713-1715)” (Editorial Rafael Dalmau). Diu Ribé: “…per fer-nos una idea cabal de la percepció del nou impost del cadastre [del 9 de desembre de 1715] per part dels ciutadans, com una fiscalitat coactiva i desorbitada, hem de tenir en compte que des dels segles medievals el repartiment de contribucions a Catalunya sempre havia tingut caràcter paccionat, i requeria com a condició prèvia la celebració de Corts i l’aprovació dels Braços per tal d’establir el seu import, el sistema de cobrament i el període de vigència. És a dir, que, pels catalans de l’època, el nou model de fiscalitat introduït pel cadastre va significar de sobte haver de passar d’un concepte de ‘contribució’ votada en Corts com un donatiu al monarca, a un model d’impost coactiu i desorbitat, en la fixació del qual no havien participat en absolut, i que a més era recaptat per la força de les armes de l’exèrcit d’ocupació”.

Avui, les coses difícilment es poden explicar així. La història del 1640 tampoc no es reprodueix exactament al 1714. Ni ara. No té gaire importància… llevat que la música és molt semblant. No és l’argument crematístic –l’espoli fiscal, digui-li B– allò que és rellevant sinó la fractura definitiva de la “constitució antiga”, d’aquella manera de fer pactada que mai no ens en sortim de recuperar. La història dels nostres avantpassats no ens valdrà. Ara la farem nosaltres i serà diferent. Ja sortirà un Elliott que ens ho sàpiga explicar d’aquí a tres-cents anys.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/princep_o_patria_90257.php

Meditació en autobús

JOAN RAMON RESINA 

Els dies que agafo l’autobús per anar a la feina baixo a la plaça del 18 de Juny del 1940, a tocar del Boulevard del Montparnasse. En aquella data, la crida del general De Gaulle a la França lliure qüestionant l’ estat propi fruit de l’armistici fou un esclat en la nit dels cors. La crida es produeix en el moment més abaltidor de la nació i retruny en el buit institucional. Feia quatre dies que els alemanys eren a París. L’ensorrament de la línia Maginot i la retirada dels exèrcits francès i anglès no justificaven cap esperança. Per a la majoria, De Gaulle era un desconegut que exhortava França en nom de la França. En aquelles circumstàncies, el 18 de juny era d’una rauxa indescriptible, fruit d’un càlcul que als nostres hiperassenyats comentaristes els semblaria intolerable, però que De Gaulle considerava garantit per la història -magnífica i inqüestionable- de França.

Allunyat del poder pel Maig del 68, el mateix De Gaulle reflexionà sobre els gestors del govern: “Al contrari del que creuen els polítics, els polítics no fan res: acumulen les terres mentre esperen perdre-les, i defensen interessos mentre esperen trair-los. El destí s’acompleix per altres vies”. Quan Malraux observa que els personatges cabdals de la història de França són dins l’esperit de tothom perquè han estat al servei d’una altra cosa que la realitat, De Gaulle respon: “En política hi ha una estratègia que s’anomena, sens dubte, la història. I una tàctica; parlar d’història no és més seriós que parlar d’esgrima”. De Gaulle sabia el que es deia: sols una llarga i profunda mirada històrica, no un fotograma del present -el suposat realisme dels que remenen les cireres-, permet traçar una estratègia en el Cafarnaüm d’interessos oscil·lants, igual que sols la mirada fita en l’estrella polar permet trobar el rumb enmig de l’oceà.

Artur Mas compleix una de les dues condicions del polític gaullista: la capacitat tàctica. En les darreres setmanes s’ha rebel·lat com un excel·lent esgrimidor. En canvi, ofereix molts dubtes quina pugui ser la seva estratègia. De la història de Catalunya sembla que en coneix sobretot el 6 d’Octubre del 1934, i encara boirosament, car l’abstracció d’aquells fets i la seva transposició a una decisió pacífica recolzada en les urnes està tan fora de lloc com les amenaces de Vidal-Quadras d’enviar un general de brigada a embargar-les. Però malgrat tanta circumspecció i tant aigualiment dels conceptes, Mas té l’oportunitat de fer història si és capaç de sobreposar-se al propi partit, de la mateixa manera que De Gaulle superà el gaullisme. Mas ho té més fàcil. No ha d’inventar-se cap 18 de Juny perquè ja disposa d’un 11 de Setembre prêt-à-porter . I el país està molt menys dividit que França llavors. Si s’identifiqués amb el destí de Catalunya no el condicionaria a la majoria absoluta d’un sol partit. Mai un polític de talla no ha fet aital xantatge a la història. Cert, ara la història es juga en el terreny de la democràcia, i Mas podria lògicament demanar l’aval d’una majoria sobiranista amb el compromís de liderar-la en nom del país i comprometre així totes les forces sobiranistes. ERC no podria eludir-ho, i fins i tot ICV podria arribar a patir un atac de responsabilitat. Ara mateix el destí de Catalunya passa per un sí o un no nets, un no o un sí que sobrepassen els partidismes, incloent-hi el del president.

El 1940 la França lliure era territorialment inviable i per això operava des de Londres. La Catalunya lliure tampoc no té espai dins la política espanyola. Ha d’aprendre a visualitzar-se fora de l’estat espanyol. Per això li calen aliats i uns representants que Brussel·les o Washington puguin admetre com a interlocutors. En aquests moments delicats, l’ascens del radicalisme seria immediatament explotat per acabar amb les aspiracions catalanes. D’aquesta tàctica ja n’hi ha constància amb la imatge d’ERC que Madrid promou a l’exterior des del 2004. Ho té molt fàcil, car la E de les sigles milita inconscientment contra la imatge de moderació que amb sagacitat ha bastit l’equip de Junqueras. Ningú amb dos grams d’intel·ligència dubtarà que qui vulgui la independència s’ha de comprometre amb l’estabilitat dels mercats, i que ara mateix sols CiU està en condicions d’oferir aquesta garantia. Però qui disposi d’aquest mínimum de matèria grisa també sap que sols la fortalesa d’ERC garanteix la transversalitat de la Catalunya lliure i que, sense aquesta falca, una CiU amb majoria absoluta podria recaure en la lògica petainista disfressada de gaullisme que durant vint-i-tres anys administrà un Jordi Pujol amarat d’història i tàcticament molt hàbil, però que mai apel·là a cap 18 de Juny. De Gaulle deia que ell mai confiaria el destí d’un país als que s’escapoleixen quan aquest país es veu amenaçat. Caldrà tenir-ho present el 25 de novembre.

http://www.ara.cat/premium/opinio/Meditacio-autobus_0_801519846.html

Després de la independència (1): l’evolució sociolingüística

F. XAVIER VILA

Un dels temes que susciten més passions en evocar la independència de Catalunya és el lingüístic. Com quedarien les llengües en un país independent? És evident que predir amb detall el que passarà és en el fons impossible, però potser sí que s’hi pot fer una aproximació, partint de l’estructura actual del país i dels coneixements que brinda la sociolingüística comparada. En aquest sentit, disposem de l’experiència d’un cert nombre de països relativament similars a Catalunya que ens ajuden a entreveure què podria passar en el cas català.

D’entrada, comencem pels aspectes demogràfics. Després de la darrera gran onada immigratòria, un 37% la població del Principat deia que la seva llengua era el català, un 9% es declarava bilingüe, el castellà era la llengua d’identificació d’un 47% i les altres llengües i combinacions arribaven al 7%. El 78% deia que sabia parlar català i el 100%, castellà. Si no s’hi barregen circumstàncies tràgiques poc previsibles en el marc de la Unió, doncs, un procés d’independència no canviaria substancialment l’estructura poblacional del país. Com a molt, d’acord amb l’experiència bàltica i quebequesa, en un escenari d’independència potser alguns col·lectius d’origen espanyol poc arrelats decidirien marxar de Catalunya i, sobretot si la crisi s’allargava, un percentatge dels nouvinguts menys arrelats preferirien traslladar-se a un altre país amb millors expectatives. No és previsible, en canvi, que hi hagués una arribada massiva de catalanoparlants del País Valencià i les Illes cap a Catalunya.

L’accés a l’estatalitat implicaria molt probablement un increment de l’ús del català, especialment en alguns àmbits en què ara és molt poc present, com l’administració estatal, l’exèrcit, el món judicial i alguns sectors socioeconòmics. En aquest context, és bastant previsible que, com han fet fins ara, els professionals liberals s’adaptessin amb rapidesa a la nova situació, aprenent si calia català i introduint-lo en -una part de- les seves activitats. D’altra banda, la nova situació facilitaria una millora de la deteriorada posició del català en el panorama audiovisual. Tot plegat comportaria un increment substancial de la valoració del capital saber català , la qual cosa afavoriria que determinats segments de la població que fins ara n’han viscut al marge consideressin que aprendre’l és una bona inversió personal. És previsible, per tant, que el coneixement i l’ús del català augmentaria en quantitat i qualitat, sobretot en la mesura que això anés lligat a la promoció social dels interessats.

Ara bé, contràriament al que alguns volen fer creure, és pràcticament impossible que aquests canvis impliquin que el castellà deixi de ser àmpliament usat en la vida social. Als països bàltics, on el rus no té estatus oficial ni és d’aprenentatge obligatori, vint anys després de la independència continua essent freqüent que els letons i els estonians es passin al rus a l’hora de parlar amb compatriotes russòfons. Si hi ha milers de danesos, noruecs i suecs que treballen en un altre país escandinau mantenint la seva llengua, i si els immigrats eslaus se serveixen del rus per sobreviure a Txèquia, amb molta més raó hem de pressuposar que la majoria dels hispanòfons residents a Catalunya continuarien servint-se de la seva llengua durant la major part de la seva vida quotidiana. Certament, s’anirien bilingüitzant, sobretot els més joves, i els monolingües minvarien. Però el castellà continuaria essent percebut per bona part de la societat catalana com un capital molt valuós, fins i tot si sols tingués un estatus jurídico-polític molt feble. De fet, la immensa majoria dels catalanoparlants continuaria sabent i aprenent castellà. Tornem a les comparacions: l’any 2012, la llengua estrangera més coneguda pels bàltics continuava essent el rus, mentre que a Eslovènia era el croat, i a Andorra, el castellà. A més, sobretot si Catalunya continuava formant part de la Unió Europea, difícilment es podria evitar que el castellà continués senyorejant els quioscos i les llibreries, les botigues de videojocs i probablement fins i tot els cinemes i el consum televisiu a Catalunya durant molt de temps.

En pocs mots, és francament difícil imaginar un procés en què el castellà caigui en una posició de marginalitat social a Catalunya. Les rutines sociolingüístiques triguen dècades a transformar-se, i ni tan sols en la hipòtesi extrema que quedés privat de qualsevol estatus oficial no seria previsible que deixés de ser enormement present en la vida quotidiana de Catalunya.

[ La segona part d’aquest article tractarà, demà i en aquesta mateixa pàgina, la qüestió de l’estatus jurídico-polític de les llengües en cas d’independència de Catalunya. ]

http://www.ara.cat/premium/opinio/Despres-independencia-levolucio-sociolinguistica_0_801519843.html

Hacer y sufrir la historia

LLUÍS FOIX

Uno de los rituales de muchos domingos por la mañana es darme un paseo por el mercado de libros viejos que ahora se cobija bajo un tejado metálico en la calle Urgell mientras el mítico mercado de Sant Antoni está en obras. Me detengo siempre en la parada de Josep Maria Marca, un librero profesional, culto y afable, que esconde entre sus cajones del suelo auténticas piezas únicas.

Hacemos un resumen sobre política, economía, tertulianos, medios de comunicación, elecciones y autores literarios. Lo liquidamos en un cuarto de hora. Este domingo me enseñó una primera edición de los artículos de Albert Camus sobre España y las consecuencias de la Guerra Civil. La edición de ¡España libre! se imprimió por primera vez en México en 1966.

Camus me impresionó desde que sus libros empezaron a traducirse al castellano y se vendían en las librerías. Y muy especialmente cuando le fue otorgado el premio Nobel de Literatura en 1957 sin contar con la aprobación de los mandarines intelectuales de la izquierda francesa encabezados por Jean Paul Sartre que le reprochaba su rebeldía al apartarse del pensamiento único del momento.

Albert Camus tiene un compromiso con la verdad y no se deja llevar por modas, mayorías y pensamientos oficiales. En uno de los artículos se pregunta ¿dónde están los asesinos de Companys? ¿En Moscú o en nuestro país? Hay que responder. Hay que decir que hemos sido nosotros los que hemos fusilado a Companys y que somos responsables de lo que siguió.

Cuando en 1957 le fue otorgado el Nobel se resaltaba su compromiso con la justicia y con la verdad “de una obra que pone de relieve los problemas que se plantean en la conciencia de los hombres de hoy”. Camus no abandonó su humanismo cuando acudía a su Argelia natal para gestionar indultos y aliviar la suerte de procesados y condenados. Murió en un accidente de coche a los 47 años.

Su discurso breve y preciso en la concesión del Nobel tiene una gran actualidad. El papel del escritor comporta deberes y retos difíciles. Por definición, dice, el escritor no puede ponerse al servicio de quienes hacen la historia, sino al servicio de quienes la sufren. Hay demasiados políticos que quieren hacer la historia olvidándose de los que la sufren a diario en sus vidas sin tener el privilegio de poder explicar a nadie sus penas.

http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20121030/54353646840/hacer-y-sufrir-la-historia-lluis-foix.html#ixzz2AlQSoziI

‘Two Spains, two Catalonies’

SARA MORENO

‘Two Spains, two Catalonies’
A principis del mes d’octubre la BBC News va publicar un reportatge titulat: “Els disturbis ciutadans arrosseguen Espanya cap a la desagradable veritat enterrada”. Es tracta d’un reportatge periodístic que descriu, des de la distància, la situació actual que es viu a l’estat espanyol i que es planteja fins a quin punt hi estan ressorgint les ” two Spains ” de la Guerra Civil. El periodista Paul Manson argumenta que la recessió econòmica ha fet aparèixer tant velles disputes sociopolítiques (divisió de classes, conflictes regionals, episodis de violència al carrer, actes de desobediència civil…) com vestigis de les dues Espanyes que durant la Guerra Civil intentaven matar-se l’una a l’altra.

El reportatge de la BBC es presenta com una anàlisi sobre l’impacte social de la crisi econòmica. La idea de fons és que la ideologia de l’austeritat que impera arreu d’Europa és còmplice de la fragmentació de la societat espanyola. En parlar de fragmentació el periodista inclou, d’una banda, les protestes vinculades al moviment social del 15-M, entre les quals cita la campanya de la “camiseta republicana ” i l’acte de desobediència civil de Sánchez Gordillo, i, de l’altra, hi inclou també les reivindicacions separatistes de diverses comunitats autònomes, entre les quals destaca el cas català, amb la manifestació de l’11 de setembre en el punt de mira. Si bé sembla encertat que el periodista relacioni aquests moviments socials i nacionalistes amb el context de crisi econòmica, no sembla tan encertat posar tots aquests moviments al mateix sac del patró d’anàlisi de les dues Espanyes.

D’una banda, el context de crisi econòmica ha accentuat postures en totes direccions. La fita del nacionalisme no n’és una excepció. No és casualitat que durant l’any 2012 Londres i Edimburg firmin l’acord per celebrar un referèndum sobre la independència d’Escòcia en el mateix moment que les relacions entre Barcelona i Madrid viuen l’episodi de més confrontació d’ençà de la democràcia. Més enllà de les diferències entre els dos països, cal preguntar-se si el debat nacional es formularia de la mateixa manera en un hipotètic context de prosperitat econòmica. Per al cas català, es pot afirmar que el desequilibri de les balances fiscals no ha canviat en els darrers anys, però que la crisi ha fet més palesa la seva injustícia. En canvi, costa més d’entendre per què l’evidència d’una injustícia que fa anys que dura fa canviar ara les posicions polítiques d’alguns partits fins al punt que els que abans no parlaven d’independentisme ara ho veuen com la solució a tots els mals que viu Catalunya.

Però de l’altra, el context de crisi econòmica no ha fet ressorgir les dues Espanyes de la Guerra Civil. Sembla necessari recordar que les dues Espanyes es construeixen ideològicament entorn de la dreta i l’esquerra, amb manifestacions socioculturals diferenciades per sobre de les distincions nacionalistes. Si aleshores la ideologia política pesava molt més que la identitat nacional, sembla que això ha canviat. El problema és que el protagonisme del debat nacionalista emmascara l’existència d’un debat ideològic de fons i desdibuixa el mapa de l’estat espanyol segons la dreta i l’esquerra. Sembla forçat i arriscat comparar el mapa polític actual amb el que es coneix com les dues Espanyes. En primer lloc, perquè tots els fonaments ideològics tradicionals trontollen davant de la complexa transformació social que arrossega la crisi econòmica. Es parla d’un canvi d’època, que res tornarà a ser com abans i que cal reinventar-nos com a societat. En segon lloc, perquè l’escenari ara és global. I, en tercer lloc, per la fragilitat dels actors que interpreten els papers protagonistes: Rajoy en mans de Merkel, falta de lideratges clars dins l’oposició política i dificultat de pragmatisme en el cas dels moviments socials.

L’enfocament periodístic de la BBC és suggerent, però és esbiaixat a causa de la distància i probablement per una sobredosi de romanticisme revolucionari. Recupera el vell patró analític de les dues Espanyes per interpretar els missatges de ruptura actuals, però oblida que ara en el debat polític predomina la ruptura en clau nacional. Un bon exemple són les darreres declaracions de l’expresident Aznar durant l’entrega del Premi Llibertat de la FAES a Vargas Llosa en què va afirmar que “Catalunya no podrà seguir unida si no segueix espanyola”.

Contràriament al que argumenta el periodista de la BBC, les possibilitats de ruptura per qüestions d’ideologia política són escasses. Malgrat l’existència de clares manifestacions de resistència a la ideologia de l’austeritat per part dels moviments socials, ni s’han aconseguit volums de mobilització similars a la manifestació de l’11-S ni s’han traduït clarament en els resultat electorals de Galícia i el País Basc.

És lògic que en un context de debilitat ideològica de la dreta davant de la crisi del capitalisme i de desorientació de l’esquerra davant la dificultat de construir una alternativa sòlida, la ciutadania posi l’accent en les expressions d’identitat nacional. Ara bé, cal preguntar-se si un hipotètic escenari de ruptura de caràcter nacional solucionaria aquests problemes de debilitat i desorientació. Potser d’aquí uns anys, la BBC publica un reportatge titulat ” Two Catalonies “.

http://www.ara.cat/premium/opinio/Two-Spains-two-Catalonies_0_801519851.html

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s