Recull de premsa 30 de setembre

RECULL DE PREMSA ANC. 30 SETEMBRE 2012 

Secretariat Nacional de l’ANC – Comunicació

Les primeres enquestes posteriors a l’11-S confirmen l’avanç de l’independentisme

La Vanguardia i El Periódico publiquen avui dues enquestes electorals, que coincideixen a apreciar l’auge sobiranista

 m

Les primeres enquestes posteriors a l’11-S confirmen el tsunami independentista causat per la manifestació de l’Onze de Setembre. Tant la que publica El Periódico com la que publica La Vanguardia posen en relleu un suport en massa i incontestable al referèndum d’autodeterminació i l’augment del vot als partits sobiranistes.

L’enquesta de La Vanguardia indica un augment de diputats per a les formacions sobiranistes. CiU, de fet, quedaria prop de la majoria absoluta (66 o 67 diputats) i ERC i ICV pujarien (13 i 12, respectivament), però no tant com s’esperava. Solidaritat es mantindria al parlament, però perdria un escó (3). En canvi, el PSC experimentaria una important davallada (21) que el podria deixar per sota dels resultats obtinguts fa anys per Esquerra Republicana, i el PP també baixaria (15 o 16). Ciutadans augmentaria un escó (4), segons aquesta enquesta, que no té en compte la possible presentació de la CUP.

En la mateixa enquesta s’indica que un 83% dels catalans es mostren d’acord amb la convocatòria d’un referèndum sobre la independència, que si tingués lloc obtindria un 55% de vots favorables. En contra, hi votaria un 33,5%, i un 10,2% encara no sap què votaria. El sondatge situa la participació en la consulta en el 72%.

Per la seva banda, El Periódico va publicar ahir al vespre un avanç d’una enquesta pròpia sobre les eleccions del 25 de novembre, segons la quals el 71,3% dels catalans secunden que es faci un referèndum sobre l’autodeterminació. Aquest diari, que es va avançar així a La Vanguardia, publicarà demà el pronòstic de resultats dels partits a les eleccions.

El Mundo i La Razón

Dos diaris madrilenys també publiquen enquestes sobre les eleccions catalanes, amb resultats una mica diferents. La de Sigma-Dos per a El Mundo dóna menys empenta a CiU, que guanyaria entre 2 i 3 escons (64-65), i no fa caure tant el PSC (24-25). El PP mantindria els 18, tot i que podria guanyar-ne 2 més; ERC i ICV pujarien (12 escons i 11, respectivament); Ciutadans conservaria els 3 diputats actuals, i Solidaritat es quedaria amb 0-2.

Finalment, l’enquesta de NC Report per a La Razón és l’única que detecta una pèrdua d’escons per a CiU, d’entre 3 i 4 (58-59); el PSC baixaria també de 3 o 4 diputats (24-25); el PP arribaria als 20; ERC en sumaria 4 (14); ICV tindria 2 escons més (12); Ciutadans es quedaria en els 3 d’ara, i SI perdria un 0,6% de vot.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4043789/20120930/primeres-enquestes-posteriors-l11-s-confirmen-lavanc-lindependentisme.html

Més del 70% dels catalans a favor d’una consulta sobiranista

Un 56% dels votants del PSC dóna suport a la consulta

EL 71,3% dels catalans donen suport que a Catalunya se celebri una consulta sobiranista tal i com va aprovar el Parlament de Catalunya dijous passat amb els vots de CiU, ICV, ERC i SI i l’abstenció del PSC, segons una enquesta publicada avui per El Periódico de Catalunya.

Així, només el 23,1% dels catalans s’oposarien a preguntar a la ciutadania sobre una eventual independència com van fer els diputats del PP i Ciutadans, cosa que contrasta amb la intenció del Govern espanyol d’impedir una convocatòria d’aquesta mena.

No hi sorpreses si s’observen els votants de cada partit. La dada més destacada és el 56% de suport que rep aquesta iniciativa entre els votants del PSC. Només un 36,4% dels socialistes s’hi oposa.

Per altra banda, el suport més contundent és el 100% dels votants SI i el 98% d’ERC. En el cas del CiU, el suport a la consulta suma el 84% dels que els van votar el 2010 i de gairebé el 80 % entre els d’ICV.

A l’altra banda, el rebuig a un referèndum suma el 79% entre els votants del PP i el 66% entre els de Ciutadans.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/09/mes_del_70_dels_catalans_a_favor_d_una_consulta_sobiranista_89139.php

El 84% de los catalanes apoya una consulta y el 55%, la independencia

Más del 63% se identifica con la manifestación del 11-S y asistió o deseó hacerlo | Si Catalunya tuviera un concierto como el vasco, la secesión no tendría mayoría | El 46% de electores del PSC votaría la independencia y el 42% la rechazaría

Ficha técnica

  • Universo: población mayor de 18 años empadronada en Catalunya y con derecho a voto.
    Método: encuesta telefónica.
    Muestra: 1.200 encuestas.
    Cuotas: proporcionales para las variables edad, sexo y tamaño de hábitat; y sobrerrepresentación hasta 200 encuestas en el trabajo de campo en las demarcaciones de Tarragona, Girona y Lleida, respectivamente, y posterior ponderación de los datos de acuerdo al peso real de la distribución de la población por provincias.
    Margen de error total posible de ± 2,89%,para una población infinita, con un nivel de confianza del 95,5%, donde K=2, y bajo el supuesto de máxima indeterminación donde p=q=50/50 (con márgenes de error parciales).
    Trabajo de campo: las encuestas se han realizado entre los días 21, 24, 25, 26 y 27 de septiembre del 2012.

El propósito de consultar a los catalanes sobre la relación que desean tener con España suscita un apoyo abrumador en Catalunya. Casi un 84% de los consultados por Feedback se muestran de acuerdo en que Catalunya pueda convocar un referéndum para decidir si la mayoría de sus ciudadanos quiere la independencia o bien desea continuar dentro de España. El rechazo, en cambio, es minoritario: menos del 15% se opone a la consulta, mientras que únicamente un 1,3% no se define.

El rotundo apoyo al derecho a decidir se extiende a los electores de todos los partidos, salvo el PP. Los porcentajes son altísimos entre los votantes nacionalistas (prácticamente el 100% entre los electores de ERC y casi el 90% entre los de CiU), pero también son altos entre quienes votan al PSC (casi el 80%) y alcanzan la unanimidad entre los votantes de ICV e incluso entre los de C’s. Únicamente entre los electores populares son mayoría quienes rechazan la consulta, aunque en el caso de los votantes del PP casi un 30% se muestran de acuerdo con la celebración de un referéndum.

El apoyo a la independencia, aunque menor, es también muy elevado. Feedback ha realizado una estimación, ponderando, por ejemplo, el voto oculto o la participación efectiva, y el resultado es que en un eventual referéndum sobre la independencia de Catalunya, los votos a favor de la secesión se impondrían por un porcentaje cercano al 55%, frente a un 33,5% que se opondría y un 10,2% que aún no sabe qué votaría. La estimación del sondeo sitúa la participación en esa consulta en torno al 72%, casi 14 puntos más que en las últimas catalanas.

Sin embargo, los datos relativos a la intención de voto directa, sin ponderación, son aún más rotundos y elocuentes. Para empezar, de cada cien encuestados, casi un 63% asegura que votaría a favor en el referéndum, frente a solo un 25,5% que lo haría en contra. Los indecisos suponen un 10%, y el voto en blanco, el 1,7%. Por grupos de edad, las personas de entre 25 y 34 años son las más partidarias de la independencia (casi el 85%), mientras que las menos favorables son las que tienen más de 55 años (o entre 35 y 44). Sólo la mitad de ellas apoyarían la secesión, frente a alrededor de un tercio que se opondrían. Curiosamente, entre los más jóvenes (de 18 a 24 años) se registra la tasa más alta de rechazo a la separación de España: ciertamente, la mayoría de ellos (un 61% apoya la secesión), pero casi un 38% votaría en contra.

Asimismo, el género del elector también comporta diferencias. Las mujeres respaldan la independencia en mayor medida (cuatro puntos más) que los hombres (y se oponen en menor grado). Y, finalmente, la segregación de los datos por recuerdo de voto ofrece algunos contrastes llamativos. Por ejemplo, un 72% de los votantes de CiU apoyarían la separación (y un 16% la rechazarían), mientras que la totalidad de los electores de Esquerra o SI votarían afirmativamente. La situación más complicada se presenta entre los votantes socialistas: más del 46% votarían afirmativamente, frente a un 42% que lo harían en contra. Por último, el 90% de los electores populares rechazaría la independencia (aunque uno de cada diez aún no lo sabe) y el 100% de los de C`s, también.

Sin embargo, la encuesta ha explorado otros escenarios. Y en este sentido se ha preguntado a los ciudadanos si su apoyo a la independencia sería el mismo en el caso de que Catalunya obtuviera un concierto fiscal similar al del País Vasco. El resultado es una caída de más de siete puntos en el apoyo a la secesión (que se situaría en el 48%), lo que dejaría el eventual referéndum en una correlación de empate técnico, ya que las posiciones contrarias sumarían casi el 45%.

El papel determinante de la financiación catalana se aprecia en el hecho de que si se le sumara una mayor protección a la lengua catalana, la correlación se mantendría prácticamente igual: un 48% votaría a favor de la secesión y algo más del 46% lo haría en contra.

Finalmente, el sondeo ofrece un perfil de las personas que dicen haber asistido a la manifestación del pasado 11-S. La imagen positiva de la marcha se aprecia en el hecho de que un 33% de los catalanes (más de un millón y medio de personas) dice haber participado en la concentración y otro 30%, que no lo hizo, afirma que le hubiese gustado asistir. El 70% de los asistentes eran votantes nacionalistas -y el resto de ICV o el PSC- y un 80% eran catalanohablantes.

http://www.lavanguardia.com/politica/20120930/54352081233/84-catalanes-apoya-consulta-55-independencia.html#ixzz27wRiHYko

Campanya ciutadana contra Vidal-Quadras

La pàgina Help Catalonia crida a enviar cartes al president del Parlament Europeu

Després que els parlamentaris europeus de CiU, ERC i ICV prenguessin la iniciativa, la ciutadania també s’ha organitzat per iniciar una campanya multitudinària per demostrar el seu rebuig davant les declaracions del vicepresident del Parlament Europeu, Alejo Vidal-Quadras, que en un programa de televisió va demana intervenció de Catalunya per part de la Guàrdia Civil i la supressió de les institucions democràtiques de Catalunya si el Govern de la Generalitat emprèn el camí cap a la independència.

Concretament la pàgina Help Catalonia insta els internautes a demanar al president del Parlament Europeu, Martin Schultz, a través de l’enviament massiu d’una carta via mail accions disciplinàries contra el parlamentari del PP a qui qualifiquen de “ment no demòcrata” i de recordar els temps de Franco.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/09/campanya_ciutadana_contra_vidal-quadras_89142.php

La xarxa es mobilitza per demanar la reprovació de Vidal-Quadras

L’ANC ha preparat un formulari per demanar el cessament de Vidal-Quadras al President del Parlament i fins les 16:00 hores ja s’han enviat més de 7.000 peticions a M.Schulz

Les reaccions a les declaracions d’ Alejo Vidal-Quadras, que va demanar la intervenció militar espanyola a Catalunya per impedir fer el referèndum d’independència, no s’han fet esperar i de ben segur que el president del Parlament Europeu sabrà que el poble català està profundament molest i atònit per les declaracions del seu vicepresident primer eurodiputat del PP Alejo Vidal-Quadrès, perquè arran de les declaracions de l’eurodiputat, l’ANC del Vallés Occidental ha preparat un formulari amb  una carta per demanar el cessament de Vidal-Quadras, i des d’ahir circulen  per correu electrònic diferents models de carta per remetre al president del Parlament Europeu, Martin Schulz , demanant-li  que desautoritzi les paraules de Vidal-Quadras.

Assumpte: Les declaracions no democràtiques del Sr. Alejo Vidal-Quadras

La carta és en anglès, i en català diu:

Benvolgut senyor,

Com català i europeu, vull expressar la meva gran preocupació per les declaracions realitzades avui (setembre de 2012, del 28) pel Sr Alejo Vidal-Quadras, membre del Parlament Europeu, en contra del dret dels catalans a decidir el seu futur nacional , sol.licitant una acció militar dirigida per espanyols contra Catalunya, els seus ciutadans i les seves institucions democràtiques si decidim democràticament separar-nos d’Espanya.

Com es pot entendre, les declaracions fetes pel Sr Alejo Vidal-Quadras semblen provenir d’una persona de ment no democràtica, i que recorda perillosament el règim militar feixista de la dictadura de Franco. D’altra banda, aquest discurs enfonsa el prestigi democràtic del Parlament Europeu en un descrèdit total.

Espero que es prenguin les mesures adequades per disciplinar el Sr Vidal-Quadras i prevenir futures actituds similars no democràtiques d’altres membres del Parlament Europeu.

Com català espero una clara declaració del Parlament Europeu en contra de l’ús de la força armada contra els països que apliquen el dret més bàsic democràtic i humà: el dret d’autodeterminació.

El saluda atentament,

Cal enviar-la signada al  President del Parlament europeu a:

president@europarl.europa.eu, adjuntem PDF

 http://www.directe.cat/noticia/240097/las-xarxa-es-mobilitza-per-demanar-la-reprovacio-de-vidal-quadras

Els partits treuen fum

Alícia Sánchez-Camacho (PP) és la primera cap de llista designada pel partit i Herrera (ICV) es presentarà a primàries

Tots els partits celebren consells nacionals i avancen la redacció dels programes i les llistes amb vista al 25-N

Solidaritat inicia converses amb ERC, entre altres grups, per anar junts a les eleccions

EMMA ANSOLA

Aquesta formació sobiranista té pendent de celebrar avui el consell nacional per aprovar un reglament de primàries que triï el candidat a la Generalitat. El líder de la formació, Alfons López Tena, ja va avançar ahir des de Lleida que han iniciat converses amb ERC i altres formacions per establir algun tipus de coalició electoral per presentar-se a les eleccions.

 Junqueras intervé en el consell nacional d’ERC i Camacho es designada candidata del PP Foto: ACN / EFE.

El programa electoral dels partits en aquestes eleccions agafa més protagonisme que mai

El 25-N ha obligat els partits a posar a l’hora els rellotges i fixar a corre-cuita un calendari que permeti tenir a punt la tria del candidat, les llistes i el programa electoral amb què es presentaran a les eleccions. Uns compromisos que en aquestes eleccions agafen més protagonisme que mai. Per aquest motiu la majoria dels partits s’han apressat aquest cap de setmana a convocar de manera extraordinària els consells nacionals respectius, el màxim òrgan de decisions entre congressos per marcar el full de ruta. Ahir ho van fer CDC, UDC i ERC, i el PSC el celebra avui.

La candidata Sánchez-Camacho

La presidenta del PP català, Alícia Sánchez Camacho, és la primera candidata a la presidència de la Generalitat. Ahir va ser designada per la junta directiva dels populars i seguidament es va posar de ple en campanya per, tal com ja ha fet els darrers dies, erigir-se com el principal aval dels ciutadans que no volen la independència. Així va fer una crida als votants “desencantats” del PSC, als “moderats” de CDC i als simpatitzants d’UDC que “no han volgut mai ruptures amb Espanya”. Tot i que era el primer discurs com a candidata oficial, Camacho ja va posar tota la carn a la graella amb reiterats anuncis sobre la “por i preocupació” que tenen els empresaris i “les conseqüències familiars” que comportarà la independència. Camacho també va lamentar que el socialisme català no s’hagi posat al costat del PP per defensar Espanya. “Els socialistes encara tenen molts complexos”, va etzibar.

Un octubre atapeït per a ERC

El president d’ERC, Oriol Junqueras, és el més ben posicionat i serà amb tota probabilitat el cap de llista de la formació republicana en unes eleccions en què el partit es presenta com a garant de la independència. La presentació pública del candidat no es farà fins al 17 d’octubre, perquè a partir del cap de setmana vinent se celebraran els consells comarcals per decidir els caps de llista territorials. El dia 8 se sabrà si hi haurà més d’un candidat i el dia 13 se celebrarà el consell nacional extraordinari per ratificar el presidenciable, definir les llistes electorals i perfilar quins seran els eixos principals de la campanya. També serà en aquest consell on s’haurà de decidir si finalment els republicans es presentaran a les eleccions en coalició amb altres formacions. La secretària general del partit, Marta Rovira, va anunciar ahir que s’ha demanat a la Fundació Irla informes sobre els reptes que hauria d’afrontar Catalunya si assoleix la independència, des de l’organització territorial fins a la gestió dels recursos energètics, logístics i d’infraestructures.

Herrera, a les primàries

El secretari general d’ICV, Joan Herrera, va confirmar ahir que presentarà la seva candidatura a les primàries que la formació ecosocialista té previst celebrar per triar el cap de llista. Hores d’ara, però, no s’espera que hi pugui haver altres candidatures. L’objectiu de la formació és presentar-se com l’alternativa real a la política de retallades de CiU, a qui va retreure “una doble vida” per haver criticar l’austeritat del PP i en canvi haver donat suport a la seva llei d’estabilitat pressupostària que les permet. Les actuacions “injustes” del govern espanyol també van rebre les crítiques d’Herrera, principalment per la injecció de 55.000 milions d’euros a la banca espanyola. Pel que fa a l’eix nacional, la formació aposta per celebrar una consulta perquè Catalunya pugui determinar el seu futur.

Solidaritat vol una gran coalició

La feina dels socialistes

El PSC serà avui el segon partit que disposi de candidat oficial. El consell nacional triarà cap de llista entre el primer secretari Pere Navarro i l’exconsellera Montserrat Tura un cop aconsegueixin els avals i després d’haver descartat les primàries. El col·lectiu Ara Primàries demanava tot just ahir que sense primàries cal que les candidatures siguin un exemple de pluralitat. Més complicat es preveu, però, l’elaboració d’un programa en què el PSC haurà de definir la seva proposta, sobretot pel que fa a l’eix nacional. Un exemple: en la presentació de la candidatura, Navarro es va definir a favor del dret a decidir però en contra del dret d’autodeterminació. Sigui com sigui i segons va avançar el responsable de la campanya, el secretari d’organització Daniel Fernández va explicar que la confecció del programa serà aprovada per una comissió electoral a partir de les propostes aportades per les agrupacions i les federacions.

9-11 data d’inici de la campanya electoral

25-11 data de les eleccions a Catalunya

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/580268-els-partits-treuen-fum.html

Homenatge i comiat a Martí Gasull

Aquest matí familiars i amics faran una cerimònia de comiat al fundador de la Plataforma per la Llengua al Tanatori de Sant Gervasi de Barcelona

El fundador i un dels membres més actius de la Plataforma per la Llengua, Martí Gasull, es va morir el cap de setmana passat en un accident de muntanya a l’Himalàia per una allau en un campament al Manaslu (Nepal). La notícia va causar una gran commoció a tot el país perquè Gasull era conegut i estimat per la seva abnegada lluita per la llengua i la nació catalanes. Avui rebrà un homenatge i comiat dels seus familiars i amics a tres quarts de dotze del migdia al tanatori de Sant Gervasi de Barcelona (C. Carles Riba, 10).

http://www.vilaweb.cat/noticia/4043802/20120930/homenatge-comiat-marti-gasull.html 

Pau Alabajos conquesta el Palau de la Música

Vicent Partal.  El concert d’anit esdevé una fita en un espai vetat durant dècades a la música valenciana

 

Pau Alabajos va inventar-se l’etiqueta #primaveravalenciana, quan els estudiants valencians van ocupar el carrer. Per això el cantant de Torrent es va permetre al final del concert d’anit un gest insòlit: va demanar al públic que es quedara dempeus mentre ell feia una foto i una piulada per a dir que ‘el palau és nostre‘.

Això arribava al final d’un llarg concert, on el cantant havia aconseguit finalment omplir el Palau de la Música de València, un espai públic hostil tradicionalment a la música del país. De fet, el darrer concert d’un cantant en català en aquell escenari calia anar-lo a buscar al començament de la transició democràtica amb Raimon. Per això, uns minuts abans Alabajos havia convidat els assistents a cantar ‘Al vent’.

Era un dels records i homenatges de la nit. N’hi va haver també per a Ovidi Montllor amb el públic fent de comparsa musical i per a moltes de les causes que Pau Alabajos abandera amb la seua guitarra. Des de Guillem Agulló a les víctimes de l’accident del metro de València, des de Palestina al desheretats del món.

Però sobretot va ser la nit de Vicent Andrés Estellés. El poeta de Burjassot és un personatge emblemàtic encara al País Valencià i una de les grans referències del cantant, que convidà amics i companys de moltes procedències a llegir-ne els poemes entre cançó i cançó. Miquel Gil va anar més enllà i convertí l’enyorança estellesiana per la filleta perduda en un cant d’estil entonat sense cap més acompanyament que les seues mans, un moment que esborronà, literalment, l’audiència.

Audiència que era, per si mateixa, un component clau del concert. El fet que el Palau de la Música siga un espai tan poc obert a la música en valencià va fer del concert tot un esdeveniment, amb etiqueta pròpia, #paualpalau, i amb públic que l’omplia de gom a gom.

Els assistents van gaudir d’un espectacle molt especial també, amb versions simfòniques de les cançons més emblemàtiques d’Alabajos interpretades per una Orquestra Simfònica del Coral Romput tan sorprenent com compacta. Tots ells, músics professionals, amics, que col·laboraven desinteresadament i que van oferir moment excelsos (inclosa una versió especial de la Moixeranga, orquestrada per Laura Navarro), que va cloure l’acte.

No van faltar els crits independentistes i les banderes, que el cantant mirava des de l’escenari amb cara satisfeta. Al final va dir que tot allò era un somni que havia perseguit molts anys i va esmentar un a un tots els músics, el del seu rotund grup i els de l’orquestra, alguns dels quals dissimulaven ben poc la condició de fans.

I al carrer els espectadors van començar a preguntar-se quin seria el pròxim cantant a dotar de normalitat la institució de vora el riu o quin havia de ser el pròxim espai a recuperar de València, amb una candidatura ben òbvia: la plaça de bous.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4043812/20120930/pau-alabajos-conquesta-palau-musica.html

Dues dotzenes de vídeos a la xarxa per seguir la marxa de Jubiliats per Mallorca

Avui fa 8 dies que van iniciar la 2a marxa de “Camins contra mentides” arreu de l’Illa i a través dels vídeos, veiem alguns dels aspectes més rellevants d’aquesta iniciativa.

Cecili Buele Ramis ha penjat a la xarxa dues dotzenes de videos sobre la marxa a peu que Jubilitas per Mallorca realitza arreu de l’illa, fent “camins contra mentides”. Aquest petits reportatges, Buele diu en el seu bloc ajuden a veure més de prop els pobles i les ciutats per on passen, com també la bona acollida que se’ls dispensa pertot arreu.

Avui fa 8 dies que va començar la segona caminada i ja es pot veure a la xarxa els indrets de l’Illa on Jubilats per la Llengua ha deixat la seva petjada desmuntant les mentides del Partit Popular. Durant aquesta setmana, la marxa ha travessat els pobles d’Artà, Capdepera, Cas concos, Es Llomards, Manacor, Sant Llorenç de Cardassar, Santanyí i Ses Salines. Els membres de l’entitat també van assistir a un sopar de suport a la ciutat de Palma.

Aquest cap de setmana passarà per Campos i Llucmajor

Campos acollirà avui la segona caminada. Partiran del carril bici del Club Nàutic de sa Ràpita, a les 9.00 hores del matí i faran el recorregut cap a Campos pel carril bici. Una vegada arribats a Campos, els Jubilats per Mallorca faran una volta pel poble i repartiran diversos fulls informatius. A les 20.30 hores, al Centre Polivalent de Campos (ca ses Monges), faran una xerrada per explicar la campanya Camins contra mentides.

Demà, arribarà a Llucmajor a les 12.30 hores, pel camí de Son Marrano. L’Obra Cultural Balear (OCB) a Llucmajor ha fet una crida als ciutadans a esperar l’arribada de la marxa devora la benzinera de l’Avinguda de Carles V i caminar una estona amb ells i amb els Xeremiers de Sa Marina. A les 20.00 hores, a la plaça d’Espanya de Llucmajor, hi haurà un acte d’acollida, amb la música de Torrat i bullit. En el decurs de l’acte, els Jubilats per Mallorca oferiran un breu col·loqui per informar del perquè de la marxa.

“Camins contra mentides”

El passat 1 d’agost, Jubilats per Mallorca va iniciar la la primera caminada “Camins contra mentides”. En 14 dies van recórrer 234 quilòmetres, visitant una trentena de poblacions on han celebrat actes i xerrades contra el PP per desmuntar les mentides del govern balear. La marxa va finalitzar a Manacor en un acte on es va fer una crida a participar a la 2a marxa al setembre amb l’organització d’una nova ruta per altres poblacions de Mallorca.

En resposta a una política antipopular

“Camins contra mentides” és una iniciativa que neix per respondre a la política antipopular del president José Ramón Bauzá (PP). Jubilats per Mallorca vol dir prou a l’aprovació de la nova llei de Funció Pública que ataca el català, la nova llei turística i també davant l’anunci de privatitzacions, tancament d’hospitals i reducció de plantilles públiques a sanitat i educació, que contribueixen a desmantellar l’estat de benestar i atempten contra la qualitat de la sanitat i l’educació públiques.

Jubilats per Mallorca considera que “tot és u” i que “aquesta crisi que han provocat ara forma part de l’intent d’eliminació de tota casta de diversitat que impliqui un entrebanc a l’intent d’una elit financera que intenta controlar centralitzadament tota la riquesa del planeta”. “Jubilats per Mallorca, des de la no-violència activa, ens hem declarat en peu de guerra”, sentencia l’entitat.

La segona caminada, que avui fa 8 dies va començar i acabarà el 4 d’octubre, ja es pot veure a la xarxa els indrets de l’Illa on han passat ”

http://www.llibertat.cat/2012/09/dues-dotzenes-de-videos-a-la-xarxa-19411

Criden a omplir el Camp Nou d’estelades

Durant el partit contra el Madrid del pròxim 7 d’octubre

Imatge de l’event de facebook

El col·lectiu Veus per la Independència ha fet una crida a omplir el Camp Nou d’estelades durant el partit de Lliga contra el Madrid que es disputarà el pròxim 7 d’octubre.

En la seva web demanen que “de forma cívica però majoritària, mostrem al món la nostra voluntat de ser: #7octEstelat #CampNouPleDEstelades. Si ens vols ajudar comparteix a Facebook i Twitter i omplim el Camp Nou d’estelades”. Les etiquetes de twitter ja han començat a circular per la xarxa social, sobretot deprés de la crida dels socis del Madrid al seu president.

En aquest sentit, a facebook s’ha creat un esdeveniment que fa referència al “clàssic de la llibertat” i insta els assistents al Camp Nou a portar l’estelada perquè “el món està escoltant”.

En el recent partit de la Champions League entre el FC Barcelona i l’Spartak de Moscou, els seguidors del Barça van cridar a favor de la independència de forma espontània.

A més, en el partit de la Supercopa contra el Madrid  el Camp Nou es va omplir d’estelades després de la contestació del Govern estatal a una pregunta d’ERC-Rcat-Catalunya Sí sobre les restriccions d’accés d’aquest tipus de banderes al Vicente Calderón durant la darrera final de Copa.

http://societat.e-noticies.cat/criden-a-omplir-el-camp-nou-destelades-68468.html

Insten Florentino a plantar el Barça

Els socis del Reial Madrid li demananen que abandoni el Camp Nou si es crida a favor de la independència

Estelades al Camp Nou, en una foto d’arxiu

Els socis del Reial Madrid volen que el seu president defensi l’entitat madridista i la unitat d’Espanya en el xoc del Camp Nou de la setmana vinent, segons informa El Confidencial. Així ho han transmès diferents socis compromissaris blancs durant les reunions que ha mantingut en els últims dies per tal de preparar l’assemblea de diumenge.

En el text s’explica que els seguidors de l’equip blanc pretenen que si durant el partit es falta al respecte a Espanya, a la seva bandera, es posa en dubte la unitat del territori espanyol o s’insulta al Reial Madrid, abandoni la llotja de l’estadi blaugrana.

La resposta de Florentino Pérez, segons aquesta informació, ha estat intentar calmar els ànims i repetir en diferents ocasions que mai ha tingut problemes al Camp Nou. “Mai m’han insultat a la llotja”, va afirmar el màxim mandatari als socis blancs.

http://esports.e-noticies.cat/insten-florentino-a-plantar-el-barca-68467.html

I el «no» es va articulant

Presentada la “Plataforma d’Espanya i Catalans”, que suma entitats contra la independència

Q.Sallés/Redacció. 

La presentació s’ha fet aquest matí a Barcelona. Foto: PdEiC

Si aquest divendres es presentava el manifest “Catalunya Tal cual” que aplegava les forces vives de l’unionisme amb l’excusa del bilingüisme, avui dissabte al matí s’ha fet un pas més: la presentació a Barcelona de “Catalunya somos todos. De Espanya y catalanes/Catalunya som tots. D’Espanya i catalans”, una entitat que articula diversos moviments i col·lectius contraris al procés cap a la independència de Catalunya.

Formada per una barreja eclèctica de militants de diversos partits com ara Partit Popular, Ciutadans, Plataforma per Catalunya i el moviment Socialistes en Positiu, la plataforma prepara l’argumentari del “no” davant d’una possible consulta sobre la secessió de Catalunya.

“És més allò que ens uneix. Som catalans i ens sentim espanyols. No volem la divisió d’Espanya i catalans: La força de la unió! d’Espanya”, és la divisa del moviment que ja ha convocat una manifestació pel proper 12 d’octubre a la plaça de Catalunya, de Barcelona, per reivindicar l’espanyolitat catalana i per fer un cop d’efecte dels ciutadans catalans que no volen la independència. De moment, a les xarxes socials ja tenen més de 50.00 seguidors.

 

Una església portuguesa d’Olivença, elegida ‘millor racó d’Espanya’

L’església de la Magdalena d’aquest municipi annexionat per Espanya el 1801 ha guanyat un concurs organitzat per Repsol

Dimecres es va tancar el concurs promogut per l’empresa Repsol per a elegir, mitjançant votació popular, ‘el millor racó d’Espanya‘. Després d’unes quantes fases, fins a la final havien arribat dos indrets: l’espai natural de la Laguna de la Gitana, a Castella-la Manxa, i l’església de la Magdalena d’Olivença. Aquesta església del segle XVI és la que s’ha imposat amb gairebé cent mil vots, gràcies sobretot a la disputa entre Espanya i Portugal per la sobirania d’Olivença. Espanya va annexionar aquest municipi actualment extremeny el 1801, una annexió que Portugal no reconeix. Portuguesos i espanyols han aprofitat el concurs per a reivindicar-ne la sobirania.

Han estat sobretot els internautes portuguesos, els qui s’havien mobilitzat a través de molts fòrums i grups de Facebook, on demanaven ‘votar per aquesta catedral construïda pels portuguesos i donar visibilitat a Olivença’. També apel·lava a votar, per motius de promoció cultural i patrimonial, l’associació Além Guadiana, centrada en l’estudi, recuperació i difusió de la cultura portuguesa a Olivença.

Per contra, el Grupo dos Amigos de Olivença, que des de 1938 reivindica la reintegració d’Olivença a Portugal, considera que la candidatura de l’església de la Magdalena al concurs de Repsol és una provocació: ‘L’elecció no és innocent i haurà de portar tots els portuguesos a qüestionar-se quins són els motius reals dels organitzadors de l’esdeveniment.’ L’elecció representa una ‘indecorosa temptativa de legitimació de l’ocupació del territori d’Olivença a l’opinió pública portuguesa’, afegeix el grup.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4043227/20120929/esglesia-portuguesa-dolivenca-elegida-millor-raco-despanya.html 

Viladamat aprovarà una declaració d’independència dels Països Catalans

L’Ajuntament aprovarà dijous declarar el 12 d’octubre i el 6 de desembre dies laborables i establir com a festius els dies 23 d’abril i 9 d’octubre

La CUP va guanyar les eleccions municipals del 22 de maig per majoria absoluta i governa aquest municipi de l’Alt Empordà | Autor: Llibertat.cat

L’Ajuntament de Viladamat demanarà als diferents governs dels Països Catalans que sotmetin a votació la declaració unilateral de sobirania “en el termini més breu possible” i que si s’escau convoqui un referèndum sobre la independència.

El consistori d’aquesta vila de l’Alt Empordà governada per la CUP debatrà al ple municipal de dijous que ve una moció per per demanar als parlaments de Catalunya, País Valencià i Illes Balears i Pitiüses, així com els representants institucionals dels territoris catalans sota administració francesa, que “assumeixin, de forma unilateral i a tots els efectes, la plena sobirania de la totalitat de la nació catalana, en la perspectiva de la constitució d’una república catalana lliure, independent, democràtica i social”.

A nivell local, la moció a la que ha tingut accés Llibertat.cat declararà el 12 d’octubre i el 6 de desembre dies laborables i establirà com a festius els dies 23 d’abril i 9 d’octubre, la Diada del País Valencià.

Amb 4 regidors, la CUP té majoria absoluta a Viladamat. Tot i així, l’alcaldessa, Irene Palol, ha manifestat en declaracions a Llibertat.cat la seva voluntat de dialogar i negociar la moció amb l’oposició, els tres regidors d’Independents per Viladamat (IpV).

Creació d’hisenda pròpia i nacionalització de serveis

La moció també insta els diferents governs a emprendre accions immediates com és la creació d’una hisenda pròpia i d’un banc nacional, el finançament dels serveis i institucions públics, l’embargament de totes les propietats de l’estat espanyol i francès dins els territoris catalans i, també, la nacionalització de tots els serveis.

El text estableix tota una sèrie d’elements que s’hauran de regular durant la transició cap a la constitució d’un estat català:

– Que les banderes oficials seran la local, la senyera i, fins al dia de la independència, l’estelada.

– Que quedin sense aplicació totes les lleis i reglaments, sentències judicials i resolucions que limitin l’ús de la llengua catalana en qualsevol àmbit de la vida pública o acadèmica catalana.

– Que els cossos policials i militars espanyols hagin de realitzar comunicació prèvia per a realitzar llurs funcions dins dels territoris de catalans mentre se’n negocia la retirada.

– Que declarin, a afectes administratius, el dia 12 d’octubre i el 6 de desembre com a dies laborables. I com a festius els dies 23 d’abril i 9 d’octubre .

– Que demanin l’empara i la mediació de les institucions internacionals que s’escaiguin, si ho creu convenient, per a garantir un procés democràtic.

– Que treballin per tal que la independència no signifiqui, en cap cas, la renúncia de la nació sencera, sinó que el nou estat català tindrà entre els seus objectius assolir la reunificació política del Països Catalans.

“Cal actuar amb fermesa i en defensa dels interessos col·lectius”

La moció independentista declararà Viladamat territori català lliure, tal com estan fent desenes de municipis d’arreu del Principat. Fins que no es dotin els Països Catalans de legislació pròpia, “la legislació i els reglaments d’abast espanyol seran vigents de forma provisional”.

Una moció, la que propugna la CUP en molts ajuntaments, que en tot moment té en compte la unitat nacional. Així, la moció de Viladamat recorda que a la part sud-pirinenca dels Països Catalans, l’atur afecta a 1.400.000 persones, el 20% de la població es troba al llindar de la pobresa, el 40% d’activitats econòmiques estan en perill de desaparèixer i l’espoli fiscal supera els 20.000 milions.

“És doncs, davant d’aquest context crític que viu el país, que cal actuar amb fermesa i en defensa dels interessos col·lectius generant un clima de confiança i esperança pel poble català”, sentencia, i denuncia que l’estat espanyol “ha incomplert de forma reiterada les seves obligacions econòmiques amb els diferents governs del territori català”.

“Els Països Catalans han de preservar com a poble els seus trets nacionals, la seva llengua, la seva cultura, el llegat de la seva història com a terra d’acollida i de diàleg”, sosté, i per aquest motiu aposta per “impedir que l’agreujament d’aquesta situació de crisi derivi en greus problemes de cohesió social, de degradació de les activitats empresarials i en més increments de l’atur i la pobresa de les classes treballadores que ja patim”.

http://www.llibertat.cat/2012/09/viladamat-aprovara-la-declaracio-d-independencia-dels-paisos-catalans-19415

Sant Joan de les Abadesses, socialista i independentista

 Arnau Urgell.   Sant Joan ja és “territori català lliure”. 

Foto: Marc Cargol 

L’onada sobiranista no s’atura. Coincidint amb el suport d’una amplíssima majoria del Parlament a favor de celebrar una consulta d’autodeterminació, els ajuntaments del Ripollès continuen posicionant-se per avançar cap a la independència. A Sant Joan de les Abadesses s’han declarat “territori català lliure” –seguint l’exemple de Ripoll i Vallfogona- mentre a Campdevànol van instar la cambra catalana a iniciar el procés de secessió.

La sala de plens de Sant Joan es va omplir aquest divendres amb una cinquantena de persones que van celebrar la declaració del municipi com a “territori català lliure”. Una vegada més, com va passar amb l’ingrés a l’AMI o el fet de penjar l’estelada per la Diada, el PSC –que governa amb majoria absoluta- va donar suport a una proposta presentada tant per la secció local de l’ANC com CiU, ERC i la CUP. D’aquesta manera, esdevé el tercer municipi de la comarca en realitzar un pronunciament simbòlic que també debatrà aquest dilluns Ribes de Freser, a instàncies de Vall de Ribes per la Independència. Una declaració que, de moment, ha suposat la denuncia del sindicat ultra Manos Limpias al consistori vallfogoní.

En el cas de Campdevànol la majoria formada per l’equip de govern de CiU i ERC va aprovar una moció en la qual s’instava al Parlament a iniciar el procés de secessió. El PSC es va abstenir lamentant que no s’hagués intentar consensuar el text i considerant que calia evitar “caure en les mateixes imposicions” de les quals es queixa el poble català –en referència a l’aposta del text per una declaració unilateral d’independència-. “Volem ser part activa d’un procés històric que requereix treball, fermesa i molta legitimitat” va afirmar la portaveu socialista Núria López.

Joan Manso, per la seva banda, va assegurar que mentre sigui alcalde “farà tot el que sigui necessari perquè Catalunya assoleixi els seus objectius nacionals” –expressió utilitzada per Artur Mas fa pocs dies-. A més, sobre els dubtes que al municipi hi hagi una majoria social a favor del “sí” va afirmar: “El sentiment independentista a Campdevànol ha crescut molt els darrers anys”.

http://www.naciodigital.cat/noticia/47267/sant/joan/abadesses/socialista/independentista

Urnes i projecte comú

JORDI FONT

Les constitucions i les lleis són sempre limitatives, però aquestes limitacions ens parlen de la legalitat vigent i de les coordenades de la seva gènesi, no sempre dels drets i deures universals de la ciutadania i dels pobles. Sabem que l’actual Constitució espanyola no inclou el dret d’autodeterminació. Això, tanmateix, no vol dir que el poble de Catalunya, com qualsevol altre, no tingui dret a decidir sobre el seu futur, sobre les seves vinculacions o desvinculacions: és una obvietat democràtica. Com resoldre-ho, sinó? Més enllà dels tancs, hi ha alguna altra solució que no siguin les urnes? Quan una constitució queda estreta, cal reformar-la. La democràcia també és això, i no pas “sostenella y no enmendalla”, amb la consegüent petrificació de la norma. Avui la cosa és irrebatible. Cal que el poble confirmi o no mitjançant les urnes, en un referèndum específic, la voluntat de sobirania que una massa de gent sense precedents ha expressat al carrer. Cal donar sortida democràtica a un fenomen d’indubtable transcendència.

Quan una constitució queda estreta, cal reformar-la. La democràcia també és això.

Alerta, però, amb els valors que covem: no són admissibles les declaracions d’una representant de l’autodenominada Assemblea Nacional dient que “el govern ha de fer allò que el poble ha dit ben clar al carrer: proclamar la independència”. Així no anem pas bé. Aquesta senyora té suspeses les beceroles democràtiques. No sap que la democràcia va fer-se contra les tiranies que vénen de dalt, però també contra les tiranies que sorgeixen de l’assemblea. Les assemblees són un excel·lent instrument de debat i d’implicació activa en allò que passa. Però una assemblea no és una urna, sinó la seva antítesi. Una urna és aquella fina escletxa a través de la qual valen exactament igual tots i cada un dels vots que hi entren, sense privilegis ni marginacions, amb la cartera plena o sense un ral, amb el “culo di ferro” per aguantar l’assemblea fins a les tantes o amb el cul inquiet que no aguanta gaire estona o potser ni tan sols s’hi asseu. Tots, totes, exactament igual.

Podríem dir que es tracta de la socialització i la sublimació del magnicidi: permet posar fi pacíficament a un mandatari que no convenç mitjançant la participació igual de tothom. No valen les devocions del convent ni l’omertà mafiosa ni la disciplina dels soviets. Només les urnes igualitàries i el mandat del poble que en sorgeix. Tampoc no valen assemblees ni manifestacions, per grans que aquestes siguin. En el cas que ens ocupa, és inexcusable una sola cosa: votar, en resposta a una pregunta precisa i inequívoca.

Sóc dels qui creuen que Catalunya ha fet el tomb, que ha passat l’equador i que les coordenades són noves i vénen determinades per l’afartament insofrible que han produït el menyspreu i les reaccions subjugadores d’un imperi de pacotilla; i per la voluntat de sobirania que això ha desvetllat en el poble de Catalunya. Ja no es conforma amb ser “gos mesell, sinó l’únic senyor” (Espriu): no està disposat a baratar el que és en una relació que el menysté i que li fa tota mena de trampes.

Ara, cal vetllar perquè el sentiment i la festa no derivin en frustració, sinó en voluntat política democràtica i en projecte col·lectiu. Un projecte seriós i amplament majoritari, que no obeeixi als interessos i a les maniobres partidistes de ningú, sinó que respongui als interessos del poble de Catalunya. És a dir, un projecte unitari, amb el qual la immensa majoria pugui identificar-se, com en tots els moments en què, al nostre poble, li ha calgut sumar les seves forces. No serà gens fàcil: totes les derives estan servides. Caldrà més generositat dels uns i més coratge dels altres. Aquestes són les mesures que més han de comptar.

 http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/579736-urnes-i-projecte-comu.html

30 años y una cita

David FERNÁNDEZ. ANÁLISIS | CATALUNYA SE JUEGA SU FUTURO

Al analizar la entrevista de Mariano Rajoy con Artur Mas, el autor pone el acento en lo que hará el president de la Generalitat a su regreso para decidir entre una nueva renuncia histórica amparada en el pacto fiscal o si responderá a la demanda de soberanía expresada en la Diada y que ahora recorre los ayuntamiebntos catalanes.

Hemeroteca siempre fértil, el 14 de marzo de 1982 la filóloga Blanca Serra, militante de la izquierda independentista catalana, era detenida y encarcelada tras la manifestación contra la LOAPA grisborbónica post 23F. ¿Motivo? Portar una pancarta con el lema `Independencia’. La orden inquisitorial la cursaba entonces un tal Jorge Fernández Díaz, gobernador civil provincial y provinciano. 30 años después, huelga decirlo, Fernández Díaz -o tempora, o mores!- es ministro del Interior -también de lo Anterior- bajo el régimen rescatado de Mariano Rajoy, la defunción malenterrada de la transición está multicertificada y hasta Zarzuela, que persigue elefantes, alerta de no perseguir quimeras. Aviso al Borbón: ni son galgos ni podencos. Son vascos y catalanes, catalanas y vascas, picando a la puerta de la historia. Vislumbrando el umbral de la libertad política.

En ese contexto, 30 años después y a rebufo de la mayor manifestación explícitamente independentista de la historia del pueblo catalán, Mas acude hoy a La Moncloa. Al alba y con fuerte viento de levante y siendo Perejil aún español, Rajoy atenderá a las 11 de la mañana la encomienda que el presidente de la Generalitat lanzara el pasado dia 12: «sin pacto fiscal, el camino de la libertad de Catalunya está abierto». Silogismo aristotélico y consecuencia lógica, cabrá convenir de sus propias palabras lo más explícito: que aquello que hoy veda ese camino irrenunciable es, precisamente, un nuevo pacto fiscal. Una nueva componenda institucional. Una nueva renuncia histórica.

Entrevisillos de CiU ante el espejo de su propia historia, buen día hoy para retener en la memoria que el Estatut de Catalunya también lo recortó Mas pactando con Zapatero. Y que a Aznar lo encumbró Pujol. Y que CiU -hoy, ahora y aquí- gobierna en Catalunya, a pies juntillas neoliberal, con el PP. La misa y el repicando de la realpolitik. Retengamos el dato y previsualizamos la escena. 20S: ¿fin de ciclo o nuevo gatopardo entre oligarquías? ¿Apuestas? Colapso económico-financiero, crisis social galopante y crónica de una muerte anunciada, el no del ejecutivo español ya está garantizado antes de empezar, como muerto nació un ambiguo pacto fiscal. Misterioso pacto que reconvirtió a la baja -habitual estilismo convergente del tijeretazo- el último ciclo soberanista, con 890.000 personas votando si en las consultas independentistas tras el fraude el Estatut.

So what? Na und? Et alors? A quién pare oreja, la hegemonía convergente le silbará que, ipso facto y ante la cerrazón estatal, habrá inminente convocatoria de elecciones anticipadas, con aires casi plebiscitarios, de donde surgirá un nuevo Parlament de mayoría soberanista -y bajo control de CiU- que trazaría el «adiós, muy buenas». En la balanza contraria, guerra de posiciones y movimientos tácticos de buena parte de las élites y la patronal catalana, que persigue la quimera de que el pacto fiscal calme a la corona, a los mercados y algún negociado singular. En todo caso, manténgase tensos hasta el final, descodifiquen los gestos sutiles y estén bien atentos a los efectos especiales, porque los guionistas neoconvergentes son cracks en la gestión de la imagen, en el arte del birlibirloque, en el donde dije digo digo «ni me acuerdo» y en echarle agua al vino y anunciar que es un Rioja. Mas puede ser menos.

Pero dejemos a Mas a la derecha y volvamos de nuevo a Blanca Serra, la manifestante detenida en 1982. Porque 30 años después, el pasado viernes 14, la histórica activista acudía al Palau de la Generalitat, como interlocutora de la Asamblea Nacional Catalana -la convocante de la histórica Diada de 2012, eco de la antifranquista y unitaria Assemblea de Catalunya-, para entrevistarse con el presidente Artur Mas. Y emplazarle a que acelerase el proceso hacia la independencia. 30 años después, en un punto de no-retorno y tras un cambio de rasante donde tras la misma pancarta -Independència-, transcurren ya un millón largo de ciudadanos libres. Tectónica del hundimiento de la transición, no debería preocuparnos demasiado lo que pueda decirle Mas a Rajoy. Ni tan sólo la respuesta que obtenga. Lo fundamental, lo que inquieta, es lo que, a la vuelta, le dirá Artur Mas a Blanca Serra. A la ANC. A la demanda desbordante y explícita de autodeterminación que inundó Barcelona hace apenas una semana. A la nueva mayoría social que ya se ha ido y que exige pasos firmes mientras, ayuntamiento a ayuntamiento, los municipios se van declarando «territorio catalán libre».

El viaje de regreso. Esa es la hora H de verdad de Artur Mas: si retrasa o acelera el día D de la libertad política de este pueblo. Hoy se quemará otro cartucho. Se agotará otra escena. Se gestionará una imagen. Pero la ópera bufa se acaba, el vodevil se queda sin argumentos y en la recámara ya no quedan mas excusas. La historia, por lo que es y sobre todo por lo que no ha sido, anuncia siempre lo que será. Ante la cita presidencial en la capital española de hoy, cabe recuperar el antológico speech categórico que el anarcosindicalista catalán Salvador Seguí ofreciera en el Ateneo de Madrid en 1919, ante sus compañeros de la CNT. Citología centenaria: «En cambio, a nosotros, a los trabajadores, como sea que con una Catalunya independiente no perderíamos nada, sino todo lo contrario, ganaríamos mucho, la independencia de nuestra tierra no nos da miedo; estad seguros, amigos madrileños que me escucháis, que si algún día se hablara seriamente de independizar Catalunya del Estado español, los primeros y tal vez los únicos que se opondrían a la libertad nacional de Catalunya serían los capitalistas de la Liga Regionalista y del Fomento del Trabajo Nacional». El mismo Foment del Treball Nacional, apunten el dato, porque la patronal catalana no ha cambiado de nombre y dirige hoy (Joan Rosell) la CEOE, que en setiembre de 2012 ansía el pacto fiscal y que jamás convocó a la Diada.

Ante este panorama, comprendan que deposite mis esperanzas en Blanca Serra -por ponerle nombre, cara y ojos al compromiso solidario, constante y perseverante de miles de personas anónimas que a lo largo de los tiempos se han comprometido con la libertad y la justicia social en los Països Catalans- y no en el cuadro palaciego de una reunión de altos vuelos entre dos gestores neoliberales de la crisis. Este pueblo se va. Por decisión propia. Lo demás son monsergas, excusas y sermones. Y también cartas de ajuste. Y epístolas al final del imperio romano emitidas desde la web oficial de la Casa Real.

http://www.gara.net/paperezkoa/20120920/363111/es/30-anos-una-cita

Quimeres reeixides

Una trentena d’estats han aparegut a l’atles des del 1990, dels quals 14 són a Europa

Des del 1905 s’han celebrat 28 referèndums d’autodeterminació al món

La declaració unilateral kosovar va obrir camí: el Tribunal Internacional de Justícia de l’ONU va sentenciar que l’antiga província sèrbia “no va violar el dret internacional”

EMILI BELLA

Cap estat no ha convocat una consulta per decidir el futur de la porció de territori que se li ha emancipat

El naixement d’estats al món és un fenomen freqüent i habitual que es viu amb naturalitat. L’últim exemple és el del Sudan del Sud, que l’any passat va celebrar un referèndum d’independència. Des del 1990 han florit 29 estats a l’atles, dels quals catorze són a Europa. Al llarg del convuls segle XX, el Vell Continent va observar l’adveniment d’una vintena d’estats, alguns dels quals es van independitzar dues vegades. Estònia, Letònia i Lituània van assolir la seva quimera particular el 1918 amb la fi de la Primera Guerra Mundial i una altra vegada el 1990-91, amb el declivi de la Unió Soviètica. Les petites repúbliques bàltiques van desafiar el gegant soviètic, i van “tornar a vèncer”. Al principi del segle passat hi havia una vintena d’estats a Europa. Avui, més del doble. Després de conflictes bèl·lics, sí; amb acords pacífics entre les parts, també.

Les fronteres, doncs, s’han traçat al gust de les nacions de manera recurrent en un mapamundi viu i heterogeni. L’ONU va néixer el 1945 amb 51 estats, mentre que actualment té 193 membres. L’evolució cartogràfica demostra la progressiva acomodació de les realitats nacionals en estats propis, encara que després busquin paraigües supraestatals per compartir aixopluc.

Però fins i tot sense l’aval de les Nacions Unides existeixen una desena d’estats estructurats que tenen més o menys acceptació internacional, en funció del nombre d’estats afins que els donen suport. Taiwan és reconegut per una vintena de membres de l’ONU; la República Àrab Sahrauí, per gairebé cinquanta; Kosova, per més de 90. En canvi, n’hi ha que tenen un reconeixement ínfim, com ara el nord de Xipre (que només avala Turquia) i Abkhàzia i Ossètia del Sud (aplaudits solament per Rússia, també per interessos propis).

El trencament de l’URSS o la disgregació de Iugoslàvia va proveir Europa de noves emancipacions. Les dues últimes, ja al segle XXI, amb dues fórmules cap a l’estat propi que s’han convertit en model: el referèndum de Montenegro i la declaració unilateral d’independència de Kosova. El cas paradigmàtic kosovar va seguir aquest fins aleshores incert camí el 17 de febrer de 2008. Dos anys més tard, el Tribunal Internacional de Justícia de l’ONU, amb seu a l’Haia, va concloure que la declaració “no va violar el dret internacional”. Sèrbia va reafirmar aleshores que “mai” reconeixerà la seva antiga província. Acabada la guerra, el 1999, la música que arribava dels EUA i de la UE era igual de taxativa, que Kosova “mai” seria independent.

La via referendària

“Accepto els resultats preliminars de la comissió del referèndum”, va afirmar el president serbi, Boris Tadic, dos dies després del referèndum d’autodeterminació del 2006 a Montenegro. Amb una participació del 86,5%, els montenegrins van decidir separar-se de Sèrbia amb el 55,5% de vots a favor i el 44,5% en contra. La UE havia imposat un llistó del 55% perquè el sí tingués validesa. El Parlament va proclamar la independència tretze dies després.

Des del referèndum del 1905 que va permetre a Noruega alliberar-se del jou suec, s’han celebrat 28 consultes d’autodeterminació al món, amb resultats diversos. Entre els més recents hi ha el del 1999 a Timor Oriental, que va celebrar una consulta amb la supervisió de l’ONU i va obtenir la independència d’Indonèsia el 2002. La participació va ser del 98,5%. A favor de la secessió van votar el 78,5% dels ciutadans.

En el referèndum del Sudan del Sud, en què un clamorós 98,83% de ciutadans van apostar per la separació del Sudan, la participació va ser del 98,02%, molt superior al llindar mínim pactat entre els dos governs del 60% perquè la consulta fos vàlida. Amb la majoria simple de vots a favor n’hi havia prou.

Ni el govern de Sèrbia, ni el de Suècia, ni el d’Indonèsia, ni tampoc el del Sudan ni cap altre no va organitzar cap referèndum per decidir sobre el futur de la porció de territori que se’ls va independitzar.

193 estats són membres de les Nacions Unides, una organització nascuda el 1945 amb 51 integrants després del desastre de la Segona Guerra Mundial.

http://www.elpuntavui.cat/component/elpunt/article/-/-/580212.html

Artur Mas: «Aquests processos no es guanyen amb el 51% de vots a favor»

Jordi Palmer. El candidat de CiU i president de la Generalitat vol eixamplar la base sobiranista el 25N

Mas, aquest dimecres al Parlament. Foto: Jordi Borràs

El president de la Generalitat, Artur Mas, ha fet referència al procés nacional que viu Catalunya tot assegurant que  “Espanya ha de prendre nota del Regne Unit i Canadà”, dos països que “han escoltat els processos de sobirania dels seus territoris”, malgrat “que no els han agradat”.

En el consell nacional de CDC, reunit aquest dissabte a Bellaterra, Mas ha recordat que cal dotar d’una àmplia majoria el moviment sobiranista, ja que aquest tipus de procés “no es guanyen amb un 51% de vots favorables”.

A més, el candidat de CiU a repetir a la presidència de la Generalitat ha defensat la convocatòria d’eleccions anticipades perquè tant la manifestació de la Diada com el no al pacte fiscal reclamava “una nova legitimitat a través de les urnes”.

http://www.naciodigital.cat/noticia/47269/artur/mas/aquests/processos/guanyen/amb/vots/favor

El Periódico coincideix amb La Vanguardia: Més d’un 70% a favor d’un referèndum per l’autodeterminació

La majoria dels catalans per una Catalunya independent, fins i tot un 57% dels que van votar el PSC d’acord amb la consulta

Els contraris a un referèndum independentista són residuals i tant sols és majoritari entre els votants del PP i C’s i àmpliament majoritari a la resta de partits, des del 100% entre els votants de SI, passant per un 98% dels votants d’ERC i un 84% dels votants de CiU. Només el 23,1% dels catalans s’oposarien a preguntar a la ciutadania sobre  l’eventual independència tal i com van fer els diputats del PP i Ciutadans. Tant sols el PSC no coincideix amb la voluntat majoritària dels seus votants, la seva abstenció a la proposta els allunya dels seus propis votants.

© El Periódico

La Vanguardia: Més d’un 70% dels catalans volen un referèndum per l’autodeterminació

Segons diu avui Jordi Barbeta a La Vanguardia, una amplia majoria molt superior als 2/3 vol la celebració d’una consulta per la independència, una dada reveladora també del tomb que ha provocat la manifestació del #11s2012 en la societat catalana. La independència  ha guanyat la centralitat política i el PP i C’S i si el PSC no és mou cauran en l’extremisme minoritari dels que no volen acceptar la democràcia.

http://www.directe.cat/noticia/240194/el-periodico-coincideix-amb-la-vanguardia-mes-dun-70-a-favor-dun-referendum-per-lautodeter

Pel Financial Times el 25N és «un referèndum sobre la secessió»

Redacció/ACN

Caricatura d’Artur Mas al ‘Financial Times’

El ‘ Financial Times ‘ creu que les eleccions al Parlament del proper 25 de novembre esdevindran a la pràctica en “un referèndum sobre la secessió de Catalunya”. El rotatiu britànic ha publicat aquest divendres un article titula ‘El català amb el futur d’Espanya a les mans’ on defineix el president Mas com “un nacionalista convencional” que ha descobert “que un gran sector de la societat no estava darrere seu, sinó davant”. “Ha fet el salt perquè veu la història davant seu i vol intentar atrapar-la”, declara l’economista Edward Hugh. Mas, que va assolir el poder com “un tecnòcrata de fons”, segons l’FT, ara veu com el debat s’està tornant “visceral”, diu, “a mesura que la política identitària comença a aclaparar el debat raonable”.

El rotatiu remarca que el president va sortir amb “les mans buides” de la reunió amb Mariano Rajoy, quan va avisar que Madrid havia perdut “una oportunitat històrica” rebutjant el pacte fiscal per “assegurar que Catalunya es pogués encara sentir còmode en un estat plurinacional”. Per això després Mas va anunciar eleccions anticipades “que amb tota seguretat esdevindran un referèndum sobre la secessió catalana d’Espanya”. A més, subratlla, “Barcelona ha votat a favor de convocar un plebiscit sobre el dret a l’autodeterminació de Catalunya”.

“La supervivència de l’estat-nació està en joc”

Ara, l’estat espanyol afronta “una crisi constitucional en tota regla, on la supervivència de l’estat-nació d’Espanya amb les actuals fronteres està en joc” i que “xocarà frontalment amb la crisi de la zona euro”, afirma l’FT.

El diari destaca que Catalunya entrega al voltant de 18.000 milions d’euros l’any, el 9% del PIB, “una quantitat que supera les exigències de la transferència equitativa cap a les regions més pobres, quan molts sistemes federals capitalitzen la meitat d’aquest nivell”.

Tot amb tot, admet que “el sentiment separatista va començar molt abans de la crisi financera”. “El clam per la independència va esdevenir majoritari després de les millores de l’autonomia catalana” promogudes pel govern socialista i que van ser tombades pel Tribunal Constitucional, recorda.

En aquest context, situa el pacte fiscal de Mas com “un trampolí del moviment tàctic per aconseguir una majoria més àmplia”. “Tan àmplia que ha sobresaltat Espanya aquest mes durant la Diada”. “Però Mas està liderant o seguint aparentment aquesta onada?”, es pregunta.

El diari presenta CiU com “la personificació de la burgesia catalana i els seus tradicionalment prudents valors mercantils”. I en destaca la seva “ambigüitat filosòfica sobre la independència” i la seva “ambivalència, aliant-se ocasionalment tant amb la dreta com amb l’esquerra a Madrid”.

http://www.naciodigital.cat/noticia/47260/financial/times/25n/referendum/sobre/secessio

La independència, imparable segons la premsa d’Abu Dhabi

Jordi Palmer  La notícia, publicada a l’edició digital de The National

El diari The National d’Abu Dhabi (Emirats Àrabs Units) es fa ressò aquest dissabte de la possibilitat que la independència de Catalunya sigui una realitat a curt termini.

En un article titulat ‘La independència de Catalunya, impossible d’aturar‘, el rotatiu explica el creixement de l’independentisme, la importància de la manifestació de l’Onze de Setembre i fins i tot situa els inicis de tot plegat en la consulta d’Arenys de Munt.

A més, la notícia recorda que el 25 de novembre hi ha convocades noves eleccions, que poden tenir un caràcter plebiscitari. L’article recull les opinions, entre d’altres, d’Ignasi Termes, membre de l’ANC, i del professor Francesc de Carreras, que defensa que Catalunya no té capacitat per convocar cap referèndum.

http://www.naciodigital.cat/noticia/47283/independencia/imparable/segons/premsa/abu/dhabi

Xavier Solano: ‘Artur Mas pot ser l’Alex Salmond català si convoca el referèndum’

Entrevista amb l’assessor de l’SNP i ex-delegat del govern a Londres sobre els processos secessionistes a Catalunya i Escòcia

Catalunya i Escòcia podrien ser els pròxims estats d’Europa, en els darrers temps totes dues nacions han accelerat els passos per independitzar-se. Xavier Solano ho coneix de ben a prop, és assessor de l’Scottish National Party (SNP) al parlament britànic i l’ex-delegat del govern de Catalunya al Regne Unit. En aquesta entrevista parlem de les semblances entre els dos casos però també de les grans diferències. Només trobar-nos a Westminster, anem al lloc on van matar William Wallace i hi ha una placa que el recorda: ‘Tenen la decència de titllar-lo de patriota escocès i no pas de traïdor britànic’ diu Solano ‘el tarannà britànic i l’espanyol no tenen res a veure’.

—La gran diferència entre el cas català i l’escocès és l’actitud d’Espanya i la del Regne Unit?

—Sí, són dues maneres ben diferents d’entendre una realitat molt semblant. Tots els primers ministres britànics, des de Margaret Tatcher fins l’actual, han reconegut el dret a l’autodeterminació del poble d’Escòcia i han afirmat que si decideix independitzar-se, Westminster respectarà aquesta decisió i tramitarà el procés. La constitució no escrita del Regne Unit és molt més flexible que no pas la d’Espanya, escrita després d’un període molt dur de dictadura. Encaren els reptes de futur en base a raonaments i no pas imposicions.

—Creieu que un dia els dirigents espanyols actuaran d’una manera semblant?

—Catalunya ha arribat a un moment que ja no fa falta que l’entenguin. Es va intentar durant molt de temps però ara és hora que decideixin els catalans. A les eleccions del 25 de novembre els catalans han de dir ben clar que volen i procurar que ens escolti la comunitat internacional.

—Hi ha grups de militars espanyols que han amenaçat amb intervencions militars si Catalunya s’independitza, això seria possible al Regne Unit?

—Crec que si això passés, seria el primer ministre qui els destituiria públicament. La independència és un afer polític i no militar. Penso que l’exèrcit espanyol és l’exèrcit d’un estat democràtic i estic convençut que això no passarà.

—Les enquestes d’una i altra nació tenen resultats diferents. A Catalunya hi ha més independentistes?

—Sí, és molt interessant. Catalunya i Escòcia, en aquest cas, es complementen. A Catalunya hi ha una majoria social a favor de la independència però una classe política que no està convençuda i Escòcia hi ha una minoria social que estigui convençuda però, en canvi, uns polítics que sí. L’ideal seria el poble de Catalunya amb Alex Salmond [president d’Escòcia] al capdavant, la independència s’aconseguiria de seguida i de manera professional. Cap país és perfecte… La ciutadania de Catalunya és ara més independentista perquè existeix una doble crisi: la internacional i la que crea l’espoli fiscal. Sense aquesta segona crisi, la mundial l’estaríem patint d’una manera molt menys agressiva.

—Així, els escocesos no tenen tants problemes econòmics?        

—Tenen espoli fiscal però no és ni de bon tros de les dimensions del que pateix Catalunya. La crisi els ha afectat molt, però tot i així tenen un 8% d’atur. El banc més important d’Escòcia, el Royal Bank of Scotland, va haver de ser rescatat pel govern britànic, i aquest és un dels arguments dels unionistes. La resposta de l’SNP és que en una Escòcia independent, l’haguessin pogut rescatar ells.

—Artur Mas podria ser l’Alex Salmond català?        

—Sí, però encara ho ha de demostrar i, potser, la manera de fer-ho és convocar un referèndum on es pregunti explícitament i de manera clara si Catalunya ha d’esdevenir un estat independent. Sense jugar amb el significat de les paraules ni intentant cercar estatus especials de lliure associació que són complicats de gestionar i d’explicar internament i, sobretot, a la comunitat internacional.

—En què disten les manifestacions d’aquest mes de setembre a Barcelona i Edimburg?

—A Barcelona més d’un milió i mig de catalans van sortir al carrer a demanar que els polítics els escoltessin i va ser espatarrant; a Edimburg la fita també va ser històrica. La diferència és que al parlament escocès la majoria dels diputats, no només de l’SNP, treballen per aconseguir la independència. Us imagineu que més de deu mil persones es manifestessin si Catalunya fos britànica, pertanyés a un dels estats més influents i eficients del món, tingués un parlament i un govern amb poder real, competències completament exclusives, seleccions nacionals pròpies…?

—I per tant, quins arguments tenen els independentistes escocesos?

—El marc en què es mouen és molt més complex: són una nació respectada i pertanyen a l’estat de la BBC, de l’Ofcom, del civil service, d’una monarca que sap fer la seva feina… És complicat convèncer als escocesos que diguin no a tot això… Ara, a Escòcia la majoria són social-demòcrates, aposten per un model social molt diferent a la resta del Regne Unit. A Escòcia s’emmirallen en els països escandinaus i amb la independència l’SNP assegura que s’hi podrien assemblar molt més. D’una altra banda, Escòcia fa temps que té un creixement econòmic molt mediocre i amb la independència seria molt més competitiva i trauria molt més profit de la seva potencialitat. 

—Un altre debat en ambdós casos és si continuaran essent membres de la UE.

—Penso que és obvi que si s’independitzen de manera democràtica no deixaran de ser membres de la Unió Europea. No entenc com és que s’arriba a considerar la possibilitat que la UE els exclogui. Cal tenir en compte que Escòcia sempre ha estat força europea i té les úniques reserves de petroli d’Europa. Tot i que de moment no entrarien a l’Eurogrup fins que les circumstàncies s’estabilitzin una mica…

—Què han d’aprendre els independentistes catalans dels escocesos?

—Primer de tot, la concreció. És molt important que diguem de manera molt clara que volem ser un estat independent. Ara no toca jugar amb les paraules, la comunitat internacional només ens reconeixerà si el missatge és clar. Per una altra banda, també hauríem de començar a tractar debats de com serà la Catalunya estat. Si volem ser un país normal, hem de tenir polítiques en tots els àmbits. I això implica també tenir polítiques de defensa. Penso que Catalunya hauria de tenir un exèrcit i s’ha de plantejar de quina mida hauria de ser, de quina mena d’associacions hauria de formar part…

—I els independentistes escocesos dels catalans?

—Als escocesos en general els manca confiança en ells mateixos. Són bons en el que fan però no s’ho creuen. Els catalans, en canvi, ens ho creiem. A vegades potser massa… En canvi, els escocesos han fet grans contribucions al món però tenen una crisi existencial. Els independentistes haurien de transmetre esperança i confiança en el país com fem els catalans. Estem vivint moments difícils però ja som la majoria i tenim il·lusió. Som un poble il·lusionat i Escòcia hauria de procurar ser-ho més.

—Veurem abans la independència de Catalunya o la d’Escòcia?

—Crec que arribaran al mateix moment, el mateix dia [riu]. Jo estaré content si totes dues aconsegueixen la independència, m’és igual quin dia però que sigui aviat. Tots dos pobles portem tres-cents anys així i ara sembla que treballem de valent per canviar-ho. Són moments molts emocionants. Tot i que no és tan fàcil com sembla; els catalans estem molt emocionats però falta concreció política i rebrem molts atacs, democràtics i dialèctics. Els escocesos estan més preparats perquè fa més temps que tracten l’opció de la independència obertament. El debat està molt més elaborat. Espero que es converteixin en el primer estat de caràcter escandinau de les illes britàniques.

El referèndum escocès

Xavier Solano en un dels passadissos del parlament de Westminster.

—Falten dos anys per què se celebri el referèndum sobre la independència a Escòcia. Com l’encareu des de l’Scottish National Party (SNP)?

—El partit està treballant de manera molt intensa, ha fet una coalició, ‘Yes Scotland’, amb altres partits independentistes per demostrar que és un moviment transversal que no és una cosa de partit. També hi ha membres del partit laborista i d’altres que hi formen part. L’SNP és un partit que creu que Escòcia estaria millor si no formés part del Regne Unit, per múltiples raons: culturals, econòmiques, socials… El plantejament que fa és el següent: hem treballat plegats amb el Regne Unit i ens n’hem beneficiat en moltes coses però ara és l’hora d’esdevenir la millor Escòcia de la història i per fer-ho cal que puguem gestionar tots els nostres recursos i dirigir els esforços cap on considerem que és prioritari. Això no vol dir que hi hagi un ‘anti-britanisme’, sinó que proposen que Escòcia sigui políticament independent reconeixent que la unió de tants anys amb el Regne Unit ha sigut profitosa i que no es volen trencar els vincles.

—D’aquí dues setmanes celebrareu el congrés de l’SNP, s’hi decidirà quina serà la pregunta del referèndum i si n’hi haurà més d’una? 

—Ja veurem com acaba, però en aquests moments això s’està decidint en negociacions entre els governs escocès i britànic. L’acord hauria d’arribar ben aviat, els encarregats del diàleg són la vici-primera ministra escocesa, Nicola Sturgeon, i el secretari d’afers escocesos del govern britànic, Michael Moore. Al congrés també es parlarà de molts altres temes, de qui seran exactament els votants, quina serà la política de l’SNP pel que fa a l’OTAN… És a dir, es parlarà de l’Escòcia de després de la independència.

—És probable que s’inclogui una segona pregunta que proposi una via entremig de la independència i de l’estatus actual?

—Existeix aquesta possibilitat. La tasca de l’SNP és convèncer els escocesos que la independència és la millor opció pel país. Ara, també és cert que s’ha obert un procés de consulta amb els ciutadans i s’han rebut moltes peticions en aquest sentit. Si la pressió és forta, personalment, penso que pot ser que es proposi un estatus com el de la illa de Man que és un estat independent que només depèn del govern britànic pel que fa a les relacions internacionals i defensa.

—I això seria una derrota per l’SNP?

—Seria una derrota mesurada, perquè seria millor que el tenen ara.

—Molts analistes diuen que, directament, guanyarà el no…

No m’atreveixo a vaticinar què passarà. El que m’atreveixo a dir és que tant el procés independentista escocès com el català estan íntimament lligats a les circumstàncies econòmiques actuals. Un canvi en l’economia podria comportar diferents reaccions, especialment en el cas escocès on un creixement econòmic podria augmentar el desig d’independència.

—Un dels debats que fa temps que es tracta és si una Escòcia independent formaria part de l’OTAN.

—Tradicionalment l’SNP s’ha oposat a formar part de l’OTAN com a membre de ple dret. Ara, a mesura que es va apropant la data de la independència, i el partit va tenint contacte amb diferents ministeris de defensa d’altres països, se n’adona que si vol jugar a primera divisió, s’han de prendre decisions de primera divisió. A vegades s’han de reconsiderar posicions. Amb una única condició: que deixi de ser una base d’armament nuclear. És raonable que ho demanin perquè ja han assumit molt de temps els riscos que comporta.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4043355/20120930/xavier-solano-artur-mas-pot-lalex-salmond-catala-convoca-referendum.html

La fortuna personal de Juan Carlos, portada del New York Times

En un article es qualifica el 2012 com a ‘annus horribilis’ del rei espanyol

El diari New York Times dedicar avui un article de portada al que descriu com a ‘annus horribilis’ per a la Casa Reial espanyola. A ‘El rei busca la redempció, per a Espanya i la monarquia‘, els periodistes Doreeen Carvajal i Raphael Minder repassen el paper institucional del rei Juan Carlos, molt qüestionat després de l’accident de cacera a Botswana i els ‘danys col·laterals’ que li ha comportat, i destaquen les crítiques que rep, en plena crisi econòmica, pel seu ritme de vida luxós i l’opacitat de la seva fortuna.

En aquest sentit, s’esmenten els dubtes sobre la manera com ha aconseguit la seva fortuna personal, ‘un secret’, i es parla dels regals que rep, del seu paper de mediador empresarial i de l’escàndol que afecta el seu gendre, Iñaki Urdangarín, amb problemes judicials per la gestió de la Fundació Nóos.

Els periodistes del New York Times també donen veu al diputat d’Esquerra Joan Tardà, que afirma que ‘hi ha un control nul sobre les activitats del rei i la Casa Reial’.

L’extensa anàlisi de la figura del rei espanyol arriba després de la seva visita a Nova York, on va assegurar que ‘la monarquia es mantindrà mentre la gent vulgui la monarquia’.

L’article també és portada de l’edició internacional del New York Times, l’International Herald Tribune (portada).

http://www.vilaweb.cat/noticia/4043673/20120929/fortuna-personal-juan-carlos-portada-new-york-times.html 

Joan Carles, al punt de mira de la premsa nord-americana

El monarca acapara la portada d’aquest dissabte de l’International Herald Tribune

El rei Joan Carles, a la portada del New York Times Foto: NYT

La premsa nord-americana posa el focus aquest dissabte en la figura del rei Joan Carles i la crisi per la que passa la institució que representa. El rei Joan Carles ocupa aquest dissabte la portada del diari nord-americà International Herald Tribune -edició global del The New York Times- amb un ampli reportatge titulat ‘Mostres d’una crisi reial’.

En pàgines interiors, el reportatge descriu, sota l’encapçalament ‘Un rei castigat busca la redempció, per a Espanya i la seva monarquia‘, com enmig de la situació de crisi la figura del rei està més questionada que mai, especialment “pel seu estil de vida luxós i la opacitat de la seva fortuna”.

Després de recordar l’accident de Joan Carles a Botswana, mentre participava en una cacera d’elefants, que va portar Joan Carles a “unes desacostumades disculpes reals”, el rotatiu recorda que tota l’Europa monàrquica “sospesa obertament els costos de mantenir la reialesa” però apunta el paper del monarca en les relacions empresarials, on té el rol “d’ambaixador econòmic”.

Aquest paper és qüestionat per l’oposició, de tal manera que el diari dóna veu al diputat d’ERC Joan Tardà, que assegura que “no hi ha cap mena de control sobre les activitats del rei i la seva família”. El rotatiu assenyalar que ERC promou “un referèndum a Espanya sobre la monarquia”.

http://www.naciodigital.cat/noticia/47263/joan/carles/punt/mira/premsa/nord-americana

El ‘New York Times’ parla de “crisi” de la monarquia espanyola i analitza el paper del rei Joan Carles

El diari fa un repàs de l’annus horribilis de la monarquia espanyola i assegura que a l’Estat creixen els qui qüestionen el paper del Rei

ARA Barcelona | Actualitzada el 29/09/2012 10:08

La portada del The New York Times, aquest dissabte

“Pistes d’una crisi reial”. Aquest és el titular de portada d’aquest dissabte del New York Times, que dedica un extens article a analitzar la figura del rei Joan Carles.

El diari assegura que “molts espanyols s’estan qüestionant el seu rei” després dels últims escàndols protagonitzats entre els que destaca el seu accident durant una cacera d’elefants a Botswana que va portar a “una inusual disculpa reial”, segons el rotatiu. L’article arriba una setmana després que Joan Carles hagi fet una gira per Nova York per trobar-se amb líders d’opinió que ajudin a promoure la confiança en Espanya.

Tot i això, l’article destaca que tot i que el Rei està molt valorat en cercles empresarials, desperta dubtes sobre “la manera com ha amassat la seva fortuna personal”, un fet que és “un secret”. Segons el diari la fortuna de la família reial s’estima en 1.790 milions d’euros, tot i que alguns defensors asseguren que es tracta d’una xifra inflada per la inclusió de béns de l’Estat.

D’altra banda, el diari també parla dels problemes amb la justícia d’Iñaki Urdangarin i assegura que el rei “s’ha mantingut a distància” i explica que tant ell com el príncep Felip han acordat una retallada del 7% del pressupost social. Tot i això, l’article recull les crítiques que hi ha a les xarxes socials pels regals que rep i dels quals no hi ha cap llista pública.

El diari cita el diputat d’Esquerra Republicana, Joan Tardà, que va criticar el “control zero” que hi ha sobre les activitats del rei i la seva família i assegura que “els espanyols desitgen major transparència” sobre els assumptes de la família reial.

http://www.ara.cat/politica/Joan-Carles-lInternational-Herald-Tribune_0_782921823.html

L’última bufetada

El govern espanyol acomiada el darrer any de la disposició addicional tercera de l’Estatut amb la inversió pública més gasiva

Montoro desafia Mas a reconèixer que l’Estat està salvant Catalunya del col·lapse

MONTSE OLIVA

Un cop conegudes les xifres, a més de les forces catalanes, que hi van carregar en contra, es va poder sentir el secretari general del PSOE. Alfredo Pérez Rubalcaba no els veu creïbles i creu que “no sumen”.

El ministre d’Hisenda, Cristobal Montoro, va presentar ahir els pressupostos al Congrés. A la imatge amb el seu president, Jesus Posada Foto: A.MARTIN / EFE.

Mariano Rajoy un cop més aplica la llei de l’embut i atorga la darrera i definitiva bufetada del govern espanyol a Catalunya a través dels pressupostos estatals per al 2013. Tenint en compte que l’any vinent és l’últim que l’executiu del PP ha de complir la disposició addicional tercera de l’Estatut, l’equip de Rajoy ha volgut deixar clar quin respecte li mereix la norma catalana: 1.260 milions d’euros. Aquesta serà la inversió pública addicional de l’Estat: l’11,9% del total espanyol, que es tradueix en un percentatge molt allunyat del 18,8% que estableix la llei aprovada el 2006.

En tot cas, és el segon pressupost consecutiu en què el govern del PP decideix desentendre’s de l’Estatut, però serà l’últim perquè la disposició addicional tercera marca una vigència de set pressupostos, que es va encetar amb els comptes del 2007. Així que Rajoy acomiada la llei amb un nou incompliment flagrant amb l’afegitó que el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, ja ha deixat molt clar que no pensa pagar el deute acumulat durant els governs de José Luis Rodríguez Zapatero. I és que el dirigent socialista tenia el detall de posar sobre el paper la quantitat que legalment tocava, però a l’hora de fer recompte de les inversions reals, els diners s’havien quedat a mig camí.

Tal com havia assegurat ERC des de la tribuna del Congrés, de cada quatre anys d’inversió, a l’Estat n’hi sortia un de franc. Això sí, abans de deixar La Moncloa, Rodríguez Zapatero va fer un reconeixement explícit del deute dels anys 2008 i 2009, que se situen prop dels 1.000 milions a més de 700 corresponents al 2010, però no va servir de res perquè mai no va tenir intenció de pagar-lo i el seu successor en el càrrec ha decidit no assumir els compromisos anteriors.

Si bé la justificació oficial que dóna Montoro és que “no hi ha marge” econòmic per a res més, és evident que, en un ambient enrarit pels moviments polítics d’Artur Mas a Catalunya, el govern del PP ha usat una llei, la dels pressupostos, per fer ostensible el seu malestar i per deixar palès que té la paella pel mànec i que pot asfixiar tant com vulgui la Generalitat. De fet, el ministre tampoc no va confirmar públicament que els comptes incloguin fil per randa els compromisos derivats del sistema de finançament, i pel quals la Generalitat esperava rebre prop de 1.450 milions d’euros corresponents al fons de competitivitat.

Fons de competitivitat

El govern de CiU els reclama des del 2011, però des de La Moncloa se’ls havia avisat que, segons el model vigent, no s’havien de pagar fins al 2013. Arribat el moment, l’Estat ha posat una xifra global al fons, sense especificar què toca a cadascú, atès que Catalunya no és l’única beneficiària dels diners consignats a la partida. En total, estan previstos prop de 3.000 milions d’euros.

A la roda de premsa que es va celebrar ahir al Congrés per detallar els comptes estatals, Montoro va intentar deixar en evidència l’executiu català suggerint que mentre l’executiu català promou un debat secessionista, el de l’Estat espanyol mira per tots els catalans. “Treballem amb la Generalitat” per evitar el col·lapse dels seus comptes, reblava Montoro, tot afegint que l’executiu de Rajoy “distingeix la posició política dels governants [catalans] de les necessitats més operatives dels seus ciutadans”.

En aquest punt, al titular d’Hisenda li va faltar exigir que se’ls doni les gràcies: “La Generalitat hauria de reconèixer que el govern espanyol col·labora amb lleialtat i franquesa”, sentenciava, tot al·ludint a la circumstància que l’Estat ha enviat una primera remesa de 400 milions a Catalunya –dels 5.000 milions reclamats al fons de liquiditat autonòmica (FLA)– per poder fer front als venciments de deute més urgents.

Davant aquesta circumstància, doncs, el ministre d’Hisenda va aprofitar per treure pit davant els catalans tot insistint a desmuntar la tesi que aquests diners que demana la Generalitat al cap i a la fi són part del dèficit fiscal que cada any es produeix entre Catalunya i l’Estat. “A veure si parlem amb propietat”, etzibava. Montoro va negar de dalt a baix que això sigui així argumentant que les quantitats del fons de rescat autonòmic no són diners catalans, sinó que surten dels mercats, dels bancs i de les loteries i no dels tributs que paguen els ciutadans i les empreses.

En tot cas, i pel que fa a les xifres específiques d’inversió pública per al 2013, s’ha de tenir en compte que s’anuncien en un context de precampanya que no només perjudiquen els projectes del govern català, sinó que tampoc no resulten gaire satisfactoris per vestir el discurs electoral del PP. De fet, enguany Alícia Sánchez Camacho havia fet mans i mànigues per millorar el pressupost del 2012 (1.403 milions) en el capítol d’infraestructures. El resultat final del seu periple pels diferents ministeris va ser una aportació addicional de 300.000 euros per a l’N-II entre Maçanet i Sils, i 11 milions per al corredor mediterrani entre Tarragona i Vandellòs. Unes esmenes que els grups catalans llavors van qualificar de “mal gust”, atès que el compliment de l’Estatut quedava molt lluny.

En precampanya, les xifres perjudiquen el govern i el PP

L’executiu estatal usa els números per fer palès el seu malestar

LES XIFRES D’INVERSIÓ DEL 2011 AL 2013

1.262 Milions d’euros. La inversió estatal a Catalunya l’any 2013 serà de l’11,9%, set punts per sota del PIB català.

Estem ajudant a finançar els serveis públics de Catalunya com des del principi de la legislatura. Cristóbal Montoro MINISTRE D’HISENDA

Són la demostració fefaent que l’Estat continua maltractant Catalunya. Josep Sánchez Llibre PORTAVEU ADJ. DE CIU AL CONGRÉS

1.403 Milions d’euros. És la quantitat que el PP va pressupostar per al 2012. La caiguda de la inversió va ser del 55%.

La deixadesa del govern de CiU ha permès un nou incompliment del PP amb CatalunyaFrancesc Vallès COORDINADOR DEL PSC A MADRID

3.134 Milions d’euros. Són els darrers comptes de Zapatero, del 2011. La xifra més alta va ser el 2009, amb 4.690 milions.

Els números no són creïbles perquè no sumen i no compliran els objectius de dèficitAlfredo Pérez Rubalcaba SECRETARI GENERAL DEL PSOE

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/580246-lultima-bufetada.html

Montoro incompleix la disposició addicional

La inversió a Catalunya serà d’un 11,9% del total de l’Estat, lluny del 18,8% d’aportació de Catalunya al PIB estatal

El ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, presenta els pressupostos al Congrés Foto: ACN

Els pressupostos generals de l’Estat per al 2012 tornen a incomplir la disposició addicional Tercera de l’Estatut i estableixen inversions a Catalunya per valor de 1.262 milions d’euros, un 11,9% del total de l’Estat, lluny del 18,8% d’aportació de Catalunya al PIB estatal. El gruix d’aquestes inversions són per als ministeris de Foment i Agricultura,1.175 milions d’euros, mentre que la inversió de la resta de ministeris queda en 86,57 milions. El ministre d’Hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro, ha dit que “no té marge” per fer les inversions a Catalunya ni per satisfer els deutes pendents.

En roda de premsa al Congrés, Montoro ha apuntat que “no té sentit” que es plantegi la qüestió de la disposició addicional en un moment en què l’Estat ha de reduir dràsticament la seva despesa per fer de “palanca a la recuperació” i per demostrar que Espanya és “el soci del sud fiable de la UE”.

“No discutim la vigència de la disposició addicional de Catalunya, Andalusia, Balears o Castella-Lleó, sinó que no té sentit que en un pressupost de reducció on les inversions públiques cauen un 17% es produeixi cap tipus de nova formalitat de creixement”, ha dit.

A part de l’incompliment de l’Estatut, l’executiu espanyol no ha consignat cap partida per fer efectiu el pagament dels incompliments dels anys anteriors. Ni els famosos 219 milions pendents des del 2009 o els 759 del 2008.

Pel que fa al fons de suficiència, que serveix per compensar la diferència entre els ingressos obtinguts i les obligacions de despesa, els pressupostos del 2012 preveien 1.753 milions d’euros, un 4,7% menys respecte al 2011. Al 2013 són 809,19 milions d’euros, de manera que cau un 53%.

Els comptes sí que inclouen una partida del fons de competitivitat del sistema de finançament autonòmic, malgrat que no el detalla per comunitats. Segons consta al projecte dels pressupostos, serà de 2.978,5 milions d’euros. És difícil que es compleixin les previsions de la Generalitat, que estima que hauria de rebre 1.450 milions d’euros d’aquest fons.

Amb aquest panorama, CiU ja dóna per fet el seu “no” als comptes de Rajoy. El portaveu adjunt de la Federació a Madrid, Pere Macias, ja va apuntar ahir que aquests són uns pressupostos “profundament antisocials, recentralitzadors i que no ajuden a la reactivació”.

La majoria absoluta farà que el PP no tingui cap problema per aprovar aquests pressupostos que ara inicien la senda al Congrés dels Diputats amb les eleccions basques i gallegues pel mig i que sortiran de la cambra baixa en direcció al Senat just abans de les eleccions catalanes.

Montoro ha afirmat que paral·lelament als pressupostos, l’Estat “treballa amb la Generalitat de Catalunya per finançar aquest final de mes de setembre i inici d’octubre”, i ho fa “distingint la posició política dels seus governants de les necessitats dels catalans”. “Estem ajudant a finançar els serveis públics de Catalunya”, ha dit.

Galícia i Castella-Lleó, entre les comunitats més beneficiades

De les dades d’inversió territorialitzable que consten a aquests pressupostos se’n desprén que Galícia i Castella-Lleó són les dues comunitats que més es beneficien de les inversions. Malgrat que les dues tenen un PIB que ronda el cinc per cent del total de l’Estat, Galícia rep un 12,3% del total de les inversions, mentre que Castella i Lleó un 14,9%. Madrid, que té un PIB semblant al de Catalunya rep un 10,1% de les inversions.

Per territoris, Andalusia és la comunitat que rep més percentatge d’inversions regionalitzables, amb un 15,3%. La segueix Castella i Lleó, amb un 14,9%, Galícia, amb un 12,3% i Catalunya, amb l’11,9%. Després va Madrid, amb un 10,1%l València amb el 6,1%, Castella-La Manxa ambel 5,8%, Astúries amb el 4% i Múrcia amb el 3,8%.

http://www.naciodigital.cat/noticia/47280/montoro/incompleix/disposicio/addicional 

El govern espanyol torna a incomplir la disposició addicional tercera

Tampoc paga 1.450 milions del Fons de Competitivitat que l’Estat deu a Catalunya des del 2011

El govern espanyol ha deixat clar que no pensa pagar ni un euro a Catalunya dels deutes pendents de la disposició addicional tercera, la inversió de l’Estat a Catalunya en infraestructures exclòs del Fons de compensació interterritorial. De fet, augmenta encara més el compte d’impagats ja que aquest any torna a incomplir aquest acord estatutari segons els pressupostos generals de l’Estat 2013 que s’han presentat avui en el Congrés dels Diputats.

Concretament els PGE estableixen inversions a Catalunya per valor de 1.262 milions d’euros, un 11,9% del total de l’Estat – una mica superior del 11,1% del 2012-, però lluny del 18,8% d’aportació de Catalunya al PIB estatal que marca l’Estatut. El gruix d’aquestes inversions són per als ministeris de Foment i Agricultura,1.175 milions d’euros, mentre que la inversió de la resta de ministeris queda en 86,57 milions.

En roda de premsa, el ministre d’Hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro, ha assegurat que “no té marge” per fer aquestes inversions i ha apuntat que “no té sentit” que es plantegi aquesta qüestió en un moment en què l’Estat ha de reduir dràsticament la seva despesa per fer de “palanca a la recuperació” i per demostrar que Espanya és “el soci del sud fiable de la UE”. I ha demanat al Govern català que “reconegui públicament” que l’Estat l’està ajudant a pagar venciments a través del Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA).

A part de l’incompliment d’aquest any, l’executiu espanyol no ha consignat cap partida per fer efectiu el pagament pendents: 219 milions del 2009 o els 759 del 2008. No hi ha rastre tampoc dels 1.450 milions del Fons de Competitivitat que l’Estat deu a Catalunya des del 2011 i que el PP prometia transferir quan entrés a La Moncloa. Ja no els va entrar als pressupostos del 2012 adduint que no tenia perquè lliurar-los fins al 2013, i tampoc ho fa ara.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/09/l_addicional_tercera_desapareix_dels_pressupostos_espanyols_89131.php

El Govern espanyol incompleix la llei

Els pressupostos de 2013 preveunen una inversió a Catalunya de l’11,9% quan l’Estatut la fixa en el 18,7%

Montoro, amb Sáenz de Santamaría, durant la presentació dels pressupostos

Els Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) del 2013 no compleixen el nivell d’inversió amb Catalunya que marca l’Estatut. Els comptes atorguen una inversió de 1.260 milions d’euros, corresponent a l’11,9% del total de la inversió regionalitzada, gairebé set punts per sota del 18,7% que estableix el text estatutari.

El ministre d’Hisenda ha deixat clar que en els pressupostos no hi ha ni rastre de la dispoció addicional tercera de l’Estatut de Catalunya ni tampoc del fons de competitivitat. Montoro ha explicat que “no hi ha marge” per a aquestes partides en uns comptes tan restrictius.

Sobre aquest aspecte, el portaveu d’Economia de CiU al Congrés, Josep Sánchez Llibre, ha assegurat que els pressupostos demostren que l’Estat “segueix maltractant” a Catalunya ja que no respectaran el que estableix la disposició addicional tercera de l’Estatut.

Sánchez Llibre ha criticat que l’Estat incompleixi una llei orgànica com l’Estatut i ha titllat l’Estat de “morós” amb Catalunya. El diputat s’ha mostrat disposat a negociar, però ha advertit que no comparteixen “el full de ruta” i esperen a conèixer definitivament els PGE per veure si plantegen una esmena a la totalitat.

El diputat de CiU al Congrés ha assenyalat que els PGE no tenen credibilitat, perquè es basen en xifres que considera poc solvents, són antisocials i no motivaran la inversió, que s’orienta a una recentralització que “asfixiarà” les comunitats autònomes.

http://economia.e-noticies.cat/el-govern-espanyol-incompleix-la-llei-68464.html

El govern espanyol torna a incomplir el nivell d’inversió a Catalunya que fixa l’estatut

Al projecte de pressupost del 2013 se situa en l’11,8%, lluny del 18% marcat pel text estatutari

El ministre d’Hisenda espanyol, Cristóbal Montoro, ha presentat avui a Madrid el projecte de pressupost de l’estat del 2013, considerat el més auster fins ara. En l’anàlisi dels comptes, Montoro ha confirmat que el govern tornarà a incomplir la disposició addicional tercera de l’estatut, que fixa les inversions a Catalunya en el 18%. En el nou pressupost, la xifra baixa al 11,8%. ‘El govern no inclou aquesta demanda perquè no té marge’, ha dit el ministre.

En concret, els comptes atorguen a Catalunya una inversió de 1.260 milions d’euros, l’11,9% del total de la inversió per territoris, gairebé set punts per sota del que estableix la disposició addicional tercera de l’estatut, introduïda per compensar el dèficit en infrastructures. En els comptes del 2012, aquesta inversió va ser de l’11,1%.

En el conjunt del projecte de pressupost, el govern espanyol preveu retallar un 6% les politiques de desocupació i fins a un 22% la partida de sanitat, la més afectada per la política d’austeritat. Montoro també ha confirmat que el dèficit i el deute es dispararan per les ajudes a la banca. Així, el deute públic a Espanya arribarà el 2013 al 90,5% del producte interior brut, molt per sobre de la ja alta taxa del 85,3% d’enguany. Això significa que caldrà pagar més de 900.000 milions d’euros l’any vinent en aquest concepte. La partida per a pagar el deute, doncs, suposarà quasi una quarta part del pressupost, el 22,7%, un augment del 33,8% respecte al 2012.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4043738/20120929/govern-espanyol-torna-incomplir-nivell-dinversio-catalunya-fixa-lestatut.html 

L’endeutament es dispara

El pressupost de l’Estat per al 2013 preveu que els diners que s’han de tornar superin ja el 90% del PIB L’ajuda destinada a salvar el sector financer està al darrere d’unes xifres històriques

MONTSE OLIVA

El desbocat creixement del deute de l’Estat té com a punt més preocupant el pagament d’uns interessos que cada cop copen més recursos públics. L’Estat espanyol pagarà l’any que ve als tenidors del seu deute 38.589,5 milions d’euros en interessos, una quantitat que representa un 33% més que aquest 2012 i suposa al voltant d’una cinquena part del pressupost del 2013. “Hem de tancar la bretxa de la dependència financera amb la resta del món”, va subratllar ahir el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, en la presentació dels comptes. El projecte del pressupost del 2013 recull una emissió bruta de deute de 207.173 milions d’euros, dels quals 48.020, un 30% més que aquest any, corresponen a necessitats de finançament netes, és a dir, són nous recursos que es demanen a inversors per assumir les despeses de l’Estat. La resta, fins als 207.173 milions, corresponen a renovacions de deute ja en circulació.

reuters

A més, el Ministeri d’Hisenda ja ha revisat a l’alça el deute amb què es tancarà el 2012. Si fa dos dies es preveia del 79,8%, ara ja és en el 85,3%. En aquest important augment, hi tenen força a veure els més de 27.000 milions que l’Estat ha destinat a ajuntaments i governs territorials perquè puguin pagar les factures acumulades al fons dels calaixos.Retallada rere retallada, i el quadre macroeconòmic de l’executiu espanyol per a l’any vinent continua pels núvols. Dijous passat, el dia que el Consell de Ministres aprovava els comptes per al 2013, el titular d’Hisenda, Cristóbal Montoro, es feia l’orni quan se li demanava la previsió del deute espanyol per al següent exercici pressupostari. Ahir, però, l’enigma es va destapar: superarà el 90,5% del PIB espanyol, un rècord històric. El rescat a la banca –ahir es va concretar que necessitarà més de 53.000 milions per poder-se sanejar d’una vegada– i les quantitats que ja s’havien injectat fins ara han fet saltar totes les alarmes. El caos financer, doncs, incideix directament en el pressupost, de manera que l’Estat assumirà 30.000 milions dels 100.000 com a màxim que Brussel·les està disposada a prestar a Espanya. El Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) passa de 11.000 milions a un deute de 60.000 milions.

El mateix desfasament es detecta en el dèficit. L’executiu espanyol dóna per perdudes les ajudes a les entitats financeres nacionalitzades i és per això que el tancament de les xifres del 2011 també eleva el dèficit final a 9,44% del PIB. Els números enviats a Eurostat pel que fa al 2012 també presenten un fort desfasament. Així, encara que el ministre insistís que el conjunt d’administracions s’ajustaran al 6,3%, s’hi ha d’afegir un 1,1% addicional per les ajudes al sector financer. En total, 7,4% de dèficit.

Recessió suau

Montoro va entregar ahir al Congrés els comptes per al 2013 i posteriorment va oferir una roda de premsa en què va insistir que és el pressupost per enfilar el camí de sortida de la crisi, i va rebutjar altres pronòstics internacionals que situen l’economia espanyola en un pou de recessió molt més profund que el 0,5% de creixement negatiu que conté el quadre de l’executiu del PP i en el qual ahir es ratificava.

A banda de les fortes retallades en infraestructures i indústria, i les prestacions als aturats, un dels capítols més castigats és la sanitat, que cau un 22%. Tot i així, s’assegura que s’ha intentat preservar al màxim els serveis socials. Això sí, a banda de les pensions, l’únic capítol que creix de veritat són els interessos de deute. Gairebé 10.000 milions més. En tot cas, el pagament del deute ja suposa una part del pressupost global.

Ajustament de 13.118 milions

La reducció del dèficit públic és l’objectiu prioritari del pressupost de l’Estat per al 2013, que recull un ajustament fiscal de 13.118 milions d’euros, ja que l’executiu de Rajoy considera que el reequilibri dels comptes públics serà el “suport” sobre el qual se sustentarà la recuperació. L’objectiu de dèficit per al conjunt d’administracions públiques és del 4,5% el 2013 i per aconseguir-ho l’Estat i la Seguretat Social hauran de reduir el seu desfasament fins al 3,8%; les comunitats autònomes, al 0,7%, i les corporacions locals hauran de tancar en equilibri. En aquest sentit, els comptes de l’Estat per a l’any que ve són austers i centren l’ajustament per la via de la despesa, que es redueix un 7,3%, mentre que els ingressos augmenten el 4%. “El sector privat ja ha fet el seu ajustament, ara és l’hora del sector públic”, va dir ahir Montoro.

38.589 milions en interessos

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/4-economia/18-economia/580269-lendeutament-es-dispara.html

Rajoy: “El nacionalisme català és l’enemic econòmic d’Espanya”

“Estan obstinats en trencar, en fracturar i treballen en contra del destí dels temps”, ha lamentat el president espanyol també en referència als bascos

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha acusat aquest dissabte el nacionalisme català i basc de ser “l’enemic de la recuperació econòmica d’Espanya”.

“Vivim moments molt difícils en el terreny econòmic i constatem l’obstinació dels nacionalistes per generar a la gent més problemes dels que ja tenim en aquests moments, com si no fossin suficients”, ha atacat Rajoy en un acte del PP a Vitòria.

“Estan obstinats en trencar, en fracturar i treballen en contra del destí dels temps, que és generar unitat a totes parts: aquí, a Europa i a tot el món”, ha lamentat el president espanyol, que considera que la ruptura que planteja el nacionalisme només fa que crear “inestabilitat política”.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/09/rajoy_el_nacionalisme_catala_es_l_enemic_economics_d_espanya_89137.php

El mite de la majoria silenciosa

Jordi Palmer 

Tot botiguer sap perfectament que un client descontent fa més soroll que nou clients agraïts. Malgrat això, cal dir d’una vegada que aquest discurs de la minoria silenciosa, que abanderen els que no van veure cap necessitat de sortir al carrer el passat Onze de Setembre, no té cap base real.

És ben cert que en tota societat hi ha majories que intenten mantenir-se al marge del debat polític, és un fet demostrat de sobres a la història contemporània del món occidental. Sempre hi ha masses d’abstencionistes que viuen, deliberadament o no, d’esquena a la realitat social i política del territori que habiten.

Ara bé, el que no té cap sentit és que els mateixos polítics, els que sovint deceben aquesta massa crítica, se’ls intentin apropiar. Cal ser una nul·litat democràtica per creure que el simple fet de no anar a una manifestació signifiqui estar-hi en contra i per això mateix, qui s’erigeix en veu d’aquesta suposada majoria silenciosa no fa més que disfressar la seva incapacitat de vèncer allà on tothom té veu, a les urnes.

No hi ha majories silencioses, hi ha ciutadans que, per infinitat de raons, no participen de la vida política. Això ha de preocupar, i molt, als demòcrates. El que no té sentit és que se’ls intentin apropiar els mateixos que saben, per experiència contrastada, que el que no guanyaran mai a les urnes provaran de guanyar-ho als tribunals que tenen sota el seu control.

http://www.naciodigital.cat/noticia/47272/mite/majoria/silenciosa

Democràcia espanyola

MIQUEL RIERA

Tots sabíem com les gastava Espanya, però, tot i això, no deixen de sorprendre les reaccions, totalment antidemocràtiques, que han arribat aquests dies, no ja des de la ultradreta més tronada, sinó de polítics i sectors que es manifesten i consideren demòcrates. D’entrada, minimitzant i, sovint, menyspreant, la gran manifestació de la Diada, fent d’estruç que amaga el cap sota l’ala i no vol veure que la realitat catalana que creia d’una manera –la seva, la que li agradava– ara és totalment diferent. Més tard, agafant la Constitució Espanyola i esgrimint-la com si fossin els deu manaments, atorgant-li una aura religiosa i, per tant, convertint en heretges i indesitjables tots aquells que gosen dir que voldrien canviar-la o superar-la. I finalment, amenaçant aquests “heretges” de portar-los manu militari fins a la presó si perseveren en les seves intencions. Tot, menys assumir allò que qualsevol demòcrata té interioritzat, que les opinions són lliures i que si hi ha majories democràtiques que volen seguir un camí no hi ha res que ho pugui aturar. Fent el que ha fet, per exemple, el govern britànic amb Escòcia. “Es volen separar?” Doncs, parlem-ne, que parlant la gent s’entén.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/579922-democracia-espanyola.html 

El mite de la Transició

Patrícia Gabancho

Un dels problemes que plantegen els moviments socials d’alliberament és la necessitat de canviar el marc mental. Cal aprendre a pensar diferent. Una gran part de la societat catalana ho ha aconseguit i per això podem dir que el procés és ja irreversible: no es pot tornar a creure en l’autonomia. Com és lògic, hi ha una part de la societat que vol continuar a Espanya per sentiment, per immobilisme, per ideologia o per convicció federal: amb aquests, cal plantejar un debat respectuós.

Però encara hi ha un grup nombrós que és presoner dels mites. Un dels mites és: no ens deixaran. Un altre: no tenim prou força. I el tercer, que és el que vull comentar: hem de tornar als pactes de la Transició, que tan bé van anar. La Transició és un mite: segurament es va fer tot el que era possible, però ni de lluny va ser el millor dels mons per Catalunya o fins i tot per la formulació d’aquest estat democràtic que es basa en un fort bipartidisme espanyol i en la unitat sagrada sense dret a l’autodeterminació, referèndum impossible inclòs. No és veritat que, en aquells anys, no es parlés d’aquestes coses: de fet, l’independentisme havia aconseguit un cop d’efecte amb l’acte multitudinari del Fossar, l’any 1977. Però, com em va dir un pròcer de la Transició, “els catalans vam anar a negociar sense estar-ne preparats”. En unes altres paraules: van anar-hi amb el lliri a la mà, creient-se que tenien davant una Espanya nova. I no.

El que la Transició va endegar ara acaba de fracassar: la modernitat espanyola, el federalisme teòric, el cafè col·lectiu, l’amor etern. L’única lliçó que val és que, aleshores com ara, una minoria organitzada, conscient i amb il·lusió va aconseguir empènyer el procés més enllà del que estava previst. Amb l’aplaudiment de la immensa majoria. Tarradellas va tornar com a president de la Generalitat abans que hi hagués Constitució i autonomia. Doncs això: la història no només s’escriu, també s’empeny, amb legalitat reconeguda o amb legitimitat moral.

http://www.naciodigital.cat/opinio/4496/mite/transicio

Dos models de nació

JOSEP-LLUÍS CAROD-ROVIRA

Per ells compten els lligams de sang, els quals determinen en exclusiva la condició nacional de les persones i la dels seus descendents

En el moment apassionant que vivim es veuen dos models de nació, radicalment diferents: l’espanyol i el català. L’espanyol és tancat, estàtic i definitiu: acabat. La nació espanyola ja està feta i no vol ser d’una altra manera. És un model uniforme i incompatible amb la diversitat i el matís: una nació, una llengua, una religió, una bandera, un sistema educatiu, una selecció esportiva… Té, en els seus fonaments, una base ètnica indubtable i, durant dècades, la seva festa nacional, el 12 d’octubre, ha estat presentada com el dia de la raça! Per ells compten els lligams de sang, els quals determinen en exclusiva la condició nacional de les persones i la dels seus descendents, i no pas la voluntat de la gent de ser una cosa concreta. Per això, pel fet que el meu pare era aragonès castellanoparlant, i jo català i independentista, hi ha qui a Espanya nega la meva catalanitat i m’atribueix a mi la condició nacional originària del meu pare, acusant-me de traïdor, com si tingués l’obligació sagrada de ser i sentir-me espanyol, pel simple fet que el meu pare n’era. Apel·len al que el meu pare era, sense tenir en compte el que jo sóc. No és estrany, doncs, que hi hagi qui reclami el retorn a Extremadura dels néts dels extremenys arribats fa 40 anys!

El darrer exemple ètnic ve del coronel franquista Francisco Alamán, el qual em dedica bona part d’un article on parla dels “malnacidos charnegos separatistas”, entre els quals em compta. L’article ha aparegut en un d’aquests digitals que, si Espanya perseguís el racisme, la xenofòbia i l’antisemitisme, ja fa temps que hauria estat clausurat per l’autoritat judicial, que hauria actuat d’ofici. He de reconèixer que té raó en el de “charnego separatista”, però no pas en el de “malnacido”. Aquesta concepció racial, de la nació és excloent, perquè imposa als vius la nació dels morts, l’heretada, i no incorpora res ni ningú que vingui de fora, ja que no en compleix els requisits ètnics bàsics. Aquest nacionalisme ètnic té una actitud defensiva i s’enfronta al cosmopolitisme, les tendències globalitzadores i els moviments migratoris massius, perquè se sent amenaçat, perdut, i difícilment sap com enfrontar-s’hi. Curiosament, oposa el cosmopolitisme a les reivindicacions nacionals dels països sense estat, argumentant que no és modern això de voler tenir estat en una Europa unida, però sense que ells renunciïn al seu.

El cas català és ben diferent, ja que, feliçment, ni som ni volem ser una raça, sinó una cultura. I l’instrument més notable d’una cultura és la llengua. I una llengua sempre es pot aprendre. Ser català, doncs, no és una herència, sinó una voluntat. És, doncs, català, qui en vol ser. I, avui hi ha molta gent que se sent i, doncs, és catalana, que no parla català i, en alguns casos, segurament ja no el parlarà mai, però té els peus ben posats aquí, a la terra que ja ha fet seva i on han nascut els seus fills i néts i on se sap lligada en el seu present i en el seu futur. És una gent que, com els nostres exiliats a Mèxic o a l’Argentina, mai no van deixar de sentir-se catalans per ser també mexicans o argentins, intensament. Un exiliat equatorià a Madrid, sempre serà un immigrat. A Catalunya, si parla català, ja el veurem com un dels nostres. La nostra idea de país és oberta, integradora, inclusiva i, sobretot, democràtica, perquè permet la transformació i adequació dels referents col·lectius, a cada moment. Som, doncs, una nació en construcció, un projecte en moviment, una societat nacional diferenciada i dinàmica, capaç d’anar incorporant noves icones, sobre la base cultural que, al llarg de la història, ens ha fet com ara som. Per això, sense els catalans d’origen espanyol, amb cognoms acabats amb Z, mai no hi hauria hagut fins a un milió i mig de persones omplint la capital catalana d’una esperança col·lectiva: la independència nacional.

 http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/579743-dos-models-de-nacio.html

L’ètica de la veritat

EVILANOVA@ELPUNTAVUI.CAT – ESTEVE VILANOVA

Mariano Rajoy i Artur Mas en la trobada que van tenir el passat 20 de setembre a Madrid Foto: D.F. / AFP. 

Dir la veritat hauria de ser una virtut política tan natural que no fos ni notícia quan un polític no ens enganya i, en vista de la sorpresa que ha provocat aquí i allà trobar-se amb un polític que practica l’ètica de la veritat, demostra l’excepcionalitat del discurs polític del president Artur Mas. He trobat molta gent d’aquí que em diuen que s’han quedat sorpresos en descobrir un president que no té doble llenguatge. Els prejudicis els havien ocultat la realitat d’aquest president, i cada dia veiem més com també els polítics espanyols i la premsa en general d’allà van acceptant que aquesta vegada “això va de veritat”.

Sospito que el greu error de Mariano Rajoy de no voler ni parlar del pacte fiscal s’explica per la convicció que el president Artur Mas anava a la Moncloa a fer el fanfarró, i és que només així em puc explicar aquesta falta de visió d’estat. Ara comencen a descobrir que Catalunya ja no és la que era i que vol decidir el seu futur; un futur que només els catalans, en llibertat, decidiran democràticament.

Passada l’etapa de la sorpresa, ells comencen a moure els seus actius, que també són molts i poderosos, no ens enganyem. I la primera estratègia és posar-nos la barrera de la Constitució espanyola, la crisi econòmica, i moure els fils de la por, especialment a través d’algun polítics i empresari mediàtics. Aquests estirabots que hem pogut llegir aquesta setmana demostren que intueixen que això va de debò, amb els més eixelebrats, com si fossin preconstitucionals, reclamant que hi intervingui la Guàrdia Civil.

Potser alguns no ho recorden, però el 20 de novembre del 1975 va morir Francisco Franco al llit de l’hospital de La Paz de Madrid, i és veritat que una gran filera de milers de persones li van anar a donar l’últim adéu fins que va ser enterrat amb tots els honors al Valle de los Caídos. Ell va dir que ho deixava tot lligat i ben lligat. Tots els procuradors (diputats) i el mateix rei havien jurat pel seu honor defensar els principis fonamentals del franquisme i, malgrat això, els franquistes varen ser capaços de trobar la clau per obrir-se a la democràcia. En aquell moment, també el món i Espanya vivia una greu crisi econòmica i l’embargaments del petroli dels països de l’OPEP. S’imaginen que aleshores algun polític o empresari hagués dit que no es podia canviar res perquè havien jurat els principis del Movimiento o perquè estàvem en una greu crisi? Les dues coses eren certes, però ningú no s’ho imagina. La història demostra que el més assenyat és que, quan hi ha una onada fortíssima, el més prudent és canalitzar la força i l’error més greu és intentar-la aturar.

En aquells moments hi va haver gent que potser no era pas gaire amant de la democràcia, però potser com a mal menor, van entendre que o bé facilitaven el procés que reclamava el poble o l’onada s’ho emportaria tot; i van estar a l’altura de les circumstàncies. Avui aquesta visió d’estadista no hi és, i l’enrocament del govern de l’Estat i de les forces polítiques espanyoles o espanyolistes és d’una miopia impròpia d’estadista. L’excusa de la Constitució o de la crisi no és res mes que una excusa. Aznar, per poder governar el primer mandat, va haver d’accedir a abolir el servei militar, que la Constitució diu que és obligatori i cedir com a policia de trànsit els Mossos d’Esquadra, que també la gran llei es reserva.

És cert que tenim la crisi econòmica més greu de molts anys, però excusar-s’hi per aturar el què és una gran demanda popular provocarà molta més inestabilitat de la que es vol evitar. Que ningú es pensi que amb la Constitució ho tenen tot lligat i ben lligat, la història demostra que els valors de la democràcia sempre s’acaben imposant. Clar que el profeta Jeremies advertia que hi ha pobles que tenen ulls i no hi veuen i orelles i no hi senten.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/580207-letica-de-la-veritat.html

Esperant el salt final cap a la plenitud nacional

La culminació de l’estat propi no seria possible sense la construcció nacional assolida durant el segle XX  

JAUME CLOTET

Josep Tarradellas en arribar a Catalunya després de l’exili J. LIZÎN

Catalunya és un país petit i poc poblat però ha donat uns líders d’una talla extraordinària que han permès al país superar un segle XX que l’ha situat sovint al llindar de la desaparició nacional. Sense homes com Enric Prat de la Riba, Francesc Macià, Lluís Companys i Josep Tarradellas i la seva obra política, no tindríem l’arquitectura institucional que tenim ni tampoc la consciència de ser una realitat política i cultural diferenciada.

Enric Prat de la Riba (1870-1917): el constructor d’un país nou

Francesc Macià (1859-1933): l’home que ho va tocar amb els dits

Lluís Companys (1882-1940): liderar el país en el moment més difícil

Josep Tarradellas (1899-1988): el president de la continuïtat

Podeu llegir la informació completa a l’ARA PREMIUM.

http://www.ara.cat/politica/Francesc_Macia-Enric_Prat_de_la_Riba-Lluis_Companys-Josep_Tarradellas_0_782921912.html

Els catalans en la política espanyola: una experiència fallida i amarga

BORJA DE RIQUER, HISTORIADOR

NOU CICLE ELS INTENTS DEL CATALANISME. La desconfiança de Madrid envers el procés d’industrialització català, titllat de provincià, i el menyspreu reiterat als intents per intervenir a Espanya o regenerar-la han forjat la frustració

RECORD DEL 1869 Al govern provisional del 1869 hi havia un català, el general Joan Prim, que va ser assassinat tot just un any després. J. LAURENT

Des de fa anys, els historiadors, i també els polítics, discuteixen per què va ser tan complexa, tan conflictiva i, finalment, tan estèril la inserció dels catalans dins la política espanyola en l’època contemporània. Com va ser que l’àrea més dinàmica i més moderna de tot Espanya no aconseguís tenir un gran pes polític dins els mecanismes de poder de l’Estat dels segles XIX i XX?

Són molts els estudis històrics que ens expliquen els esforços constants de les classes dirigents catalanes del XIX per millorar la seva influència en la construcció de la nova Espanya liberal. Jaume Vicens Vives parlava de les “revolucions catalanes” quan analitzava els diversos intents fallits per tal de modificar el model polític i econòmic que s’imposava. Els catalans volien participar en el disseny d’un nou model de creixement econòmic a partir de la voluntat de formalitzar pactes entre els interessos de la perifèria (on residien les burgesies industrials i comercials) amb els del centre (burgesies financeres i agràries), com s’intentava fer en països propers com França, Gran Bretanya i Alemanya.

Va ser força significatiu el fracàs successiu de les gestions realitzades a Madrid per diferents lobis catalans a mitjans del segle XIX, com ara l’Asociación Catalana de Madrid (1839) i l’Instituto Industrial de España, Sociedad para la Propagación de la Industria Española, creat per Aribau i Sol i Padrís l’any 1843 amb l’objectiu de “hacer nacional nuestra causa” , i després les dels homes de la Comissió de Fàbriques i de la Junta de Comerç.

Els diputats catalans es trobaran a Madrid amb la desconfiança creada pel procés industrialitzador català, vist més com a font constant de conflictivitat i problemes que com una “riquesa nacional”. I no només això, sinó que per reblar el clau havien d’aguantar que la premsa madrilenya els emplacés sovint a triar entre “ese espíritu de provincialismo o de nacionalidad[espanyola]”. És a dir, aquesta premsa no concebia que un projecte industrialista pogués ser espanyol.

Contra la indústria catalana

No ha d’estranyar, així, que polítics amb responsabilitats, com Antonio de Seoane, que havia estat cap polític de Barcelona, arribessin a proposar al Senat com a gran solució a la conflictivitat social barcelonina “la desaparición de la exótica industria algodonera catalana” , atès que calia “sangrar Barcelona para salvar España” (20 de març del 1843).

La consolidació política d’una classe dominant que defensava un model econòmic capitalista molt més tradicional i poc dinàmic perquè els assegurava molt millor el seu predomini social i polític va provocar el lògic i inevitable retard econòmic i social espanyol. I això perjudicà notablement Catalunya.

L’historiador Jordi Nadal ha recordat fa poc que el cònsol britànic a Barcelona sostenia, l’any 1859, en un cable diplomàtic als seu superiors: “Barcelona, amb governants honrats i unes institucions com les nostres, no tindria res a envejar a Liverpool o Manchester” .

Al llarg del segle XIX, la majoria dels governs espanyols empraren a Catalunya unes polítiques extremadament autoritàries, com ha explicat el professor d’història contemporània Manel Risques: continuades declaracions de l’estat de setge, detencions generalitzades i judicis sumaríssims atesa la impunitat amb què actuaven els capitans generals de Catalunya. Això, lògicament, provocava protestes constants, fins i tot en el mateix Congrés de Diputats, tot i que sense èxit. Esmentarem només algunes frases extretes dels debats de juny i juliol del 1851 a les Corts. Salvador Maluquer i Aytés es preguntava: “¿Somos acaso los catalanes una raza de hombres maldita, vagabunda y turbulenta? Las provincias catalanas, ¿son acaso unas provincias conquistadas?” Per la seva banda, Pascual Madoz sostenia: “Hay más opresión en Cataluña hoy que bajo el absolutismo”. El mateix Joan Mañé i Flaquer, el director del conservador Diario de Barcelona , va haver d’anar-se’n a Madrid l’any 1856 per poder escriure a El Criterio coses com aquesta: “Es vol fer amb Catalunya el que Anglaterra ha fet amb Irlanda”. Mañé sostenia que “quan la dinastia dels capitans generals hagi desaparegut de fet, Catalunya deixarà de ser una colònia espanyola”.

Impotència creixent

De manera progressiva, en els polítics catalans que havien jugat la carta de la participació en els partits espanyols començarà a imposar-se el sentiment d’impotència, atès que fins i tot les seves demandes més moderades eren refusades. Vegem-ne un exemple: l’any 1866 set diputats catalans, encapçalats pel conservador Manuel Duran i Bas, van presentar al Congrés una proposta “prudentemente descentralizadora” per tal de constituir una diputació única catalana. La negativa total del govern farà que Duran es vegi forçat a proclamar: “Quan les aspiracions generals i legítimes del país no es tradueixen en lleis pels governs, allò que podria ser una reforma pacífica i aplaudida s’encarregaran de fer-la, violentament i desastrosament, les revolucions”. Ben poc podien fer els diputats catalans sense aliats parlamentaris i enfront d’uns governs que responien a unes altres visions de la societat, a uns altres interessos i a una concepció centralista de l’Estat.

Fa 131 anys, el 1881, el mateix Duran i Bas, en una carta a qui més tard va ser president del govern espanyol, Francisco Silvela, feia aquesta consideració, que resulta tan actual i vigent: “Va penetrando en todas las clases sociales la doble idea de que en Madrid se desdeña en general todo lo que no son intereses exclusivos de la Corte y que sobre todo se tiene mala voluntad hacia Cataluña. Y esta doble idea va uniendo a todas las clases sociales. Y hasta aproximando a todos los partidos. Lo cierto es que Madrid y Cataluña no se entienden”.

L’excepció del Sexenni

Fou realment complexa i difícil l’adaptació de les elits burgeses catalanes al règim liberal. Aviat s’adonarien que no hi havia una correspondència lògica entre la rellevància dels centres industrials i els centres de decisió política. La reduïda influència política ve també ratificada per l’escassa participació i presència de catalans als governs espanyols del segle XIX. Cal recordar que només durant el Sexenni Revolucionari hi hagué catalans en el primer pla de la política espanyola, amb tres caps de govern: Joan Prim, Estanislau Figueres i Francesc Pi i Margall. Però fou l’excepció. Entre el 1814 i el 1900, de 850 ministres només 22 van ser catalans; és a dir, el 2,5 % del total, quan Catalunya representava aleshores més del 10% de la població d’Espanya.

Les experiències polítiques fallides van accentuar les tensions entre Catalunya i Espanya i la divisió interna de la societat catalana: els sectors benestants s’acomodaren a una política conformista i a la defensiva, manifestant així la seva impotència i temor, mentre que els sectors populars es radicalitzaren i expressaren sovint les seves impaciències per diferents vies i per procediments de vegades violents. Ara bé, durant l’últim terç del vuit-cents, dins dels sectors socials ubicats fora del sistema polític de la Restauració, i sense interessos econòmics directes a defensar, en sorgiran reflexions sobre les experiències de les generacions esgotades en els seus intents de construir una Espanya diferent. I s’arribarà al convenciment que l’estratègia de voler intervenir per modificar la política espanyola des dins era equivocada i que calia partir de la mateixa realitat del Principat.

Assumiran, així, bona part de les crítiques acumulades contra el règim polític espanyol, contra les polítiques centralistes i autoritàries i també contra les amenaces a la catalanitat. I això possibilitarà la construcció d’un nou espai polític i cultural dins de la societat civil catalana on convergiran gent de diverses procedències ideològiques (federalistes, demòcrates, progressistes, liberals, conservadors, tradicionalistes i ultracatòlics) amb intel·lectuals, professionals i menestrals vinculats al món de la catalanitat. D’aquí que ben aviat sorgeixin les primeres formulacions teòriques i els plantejaments polítics de la causa catalanista, primerament formulats per Valentí Almirall i després per la Unió Catalanista.

En la crisi espanyola del 1898 l’única mobilització política realment efectiva contra el sistema de la Restauració i contra els polítics i els partits espanyols, fou la catalana, que es concretà l’any 1901 en la victòria electoral a Barcelona d’una candidatura sorgida de la societat civil, l’anomenada “dels quatre presidents”. Això significà la irrupció del catalanisme en la política espanyola, que modificà radicalment les relacions entre Catalunya i Espanya. Els primers diputats catalanistes, com el doctor Bartomeu Robert i Lluís Domènech i Montaner, van ser rebuts al Congrés amb notable hostilitat. Però amb la Solidaritat Catalana els governs de Madrid no tindran més remei que prendre’s seriosament el catalanisme. La gran victòriasolidària del 1907 -obtingué 41 dels 44 escons catalans- fou un primer crit d’atenció, atès que aquest moviment, tot i la seva efímera existència, marcà profundament la vida catalana. Res no serà igual després de Solidaritat: hi haurà una davallada general dels partits espanyols i prendrà un gran impuls un catalanisme polític cada cop més plural, malgrat que llavors estava hegemonitzat per la Lliga Regionalista.

El fracàs del regionalisme

Aquesta formació política va representar durant dues dècades el catalanisme partidari d’intervenir en la política espanyola per reformar l’Estat i assolir l’autonomia catalana. El seu va ser un projecte de regeneració d’Espanya proposant que Catalunya en fos el principal motor: hauria de ser el Piemont hispànic. Però el projecte català conduït per Francesc Cambó i concretat l’any 1916 amb la consigna “Per una Catalunya lliure dins d’una Espanya gran”, naufragà totalment. Després de la crisi de l’estiu del 1917, els catalanistes estigueren presents en quatre governs espanyols sense aconseguir ni tan sols ampliar les atribucions de la Mancomunitat.

Gràcies a la correspondència privada de Francesc Cambó amb els també regionalistes Joan Ventosa i Lluís Duran, coneixem molt millor les raons autèntiques de les seves maniobres tàctiques i ens adonem millor de la seva feblesa política. A Madrid, Cambó no podia refiar-se de ningú, i encara menys d’Alfons XIII, que l’enganyà unes quantes vegades. Aviat tingué la sensació de ser massa ingenu: “Som en un carreró en què ens ha ficat la nostra bona fe i la deslleialtat dels altres” (6 de febrer del 1918). Sent ministre, Cambó mostrava un notable escepticisme: “Això d’ara és molt pitjor que lo de l’any 18 i ja no tinc la il·lusió de llavors”(4 de desembre del 1921). I expressava un gran cansament polític: “No puc més, em sento fotut, esgotat… la perspectiva d’haver de tornar a Madrid acaba d’aterrir-me”(25 de desembre del 1921). Se sentia com una mena d’ostatge del govern i de la política espanyola i no gosava dimitir: “No m’ho perdonarien ni a Madrid… ni a Barcelona” (10 de març del 1922).

Un any després, el diari madrileny El Sol , dirigit per José Ortega y Gasset, i davant l’anunci de la retirada de Cambó, advertia preocupat: “Nos tememos que a los que aspiraban a que Cataluña fuese el Piamonte de España les van a suceder ahora los que prefieren que sea una Irlanda” (13 de juny de 1923).

Roja sí, però ‘rota’ no

L’any 1930 era evident l’esgotament del projecte espanyol de la Lliga Regionalista, que s’havia vinculat a la sort d’aquella monarquia. Per això, quan es va produir l’enfonsament d’aquesta institució, el 14 d’abril del 1931, un acte de gran audàcia política de Francesc Macià (la proclamació de la República Catalana) va permetre la constitució del primer govern de Catalunya des del 1714. El catalanisme d’esquerres va establir llavors un pacte, desigual, amb l’esquerra espanyola i fins i tot va cedir generosament en les pretensions sobiranistes per consolidar el nou règim republicà. Els anys republicans són complexos i estan plens de moments d’entesa i de tensió entre els governs de Madrid i els de la Generalitat. El més greu, sens dubte, va ser la crisi d’octubre del 1934, que va comportar la detenció del govern de Companys i la suspensió de l’Estatut.

Si bé la Guerra Civil va situar els dos governs en el mateix bàndol, el de la defensa de la legalitat i la democràcia, no va deixar d’estar plena de tensions i conflictes entre dirigents espanyols i catalans. Els màxims responsables republicans espanyols no van estalviar-se de manifestar sovint les seves reticències envers els catalans. El mateix president Manuel Azaña es va mostrar comprensiu davant la pràctica de bombardejar periòdicament Barcelona com a càstig polític. Va arribar a escriure: “El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos” ( Cuaderno de la Pobleta , 1937). El cap del govern, Juan Negrín, va anar més lluny en afirmar, el 1938: “Antes que consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones, que de ningún modo admito, cedería el paso a Franco sin otra condición que la de que se desprendiese de alemanes e italianos” . Abans una Espanya feixista que trencada.

El peix al cove tampoc funciona

Franco, evidentment, va passar. Haurem d’esperar gairebé quaranta anys fins que, en la Transició, s’arribés al pacte constitucional del 1978. És prou coneguda la política espanyola practicada des de llavors pels partits catalans. CiU, durant els anys que va controlar la Generalitat amb Jordi Pujol, va intentar establir relacions bilaterals amb els governs de Madrid, sense gaire èxit. I va optar pel possibilista peix al cove gràcies als pactes parlamentaris amb els governs centrals: el 1993 amb el PSOE de Felipe González, i el 1996 i el 2000 amb el PP de José María Aznar. Malgrat això, no s’ha produït cap avenç seriós en el reconeixement de la pluralitat cultural i identitària de l’estat espanyol. La llengua catalana no és assumida per l’Estat com una llengua també espanyola, el sistema de finançament és notablement deficient i les tendències centralitzadores i uniformistes reapareixen amb força en els últims projectes de l’actual govern espanyol de Mariano Rajoy, del PP.

I, a més, durant els últims 34 anys les demandes d’interpretació més àmplia, plurinacional i federalitzadora de la Constitució del 1978 han topat sempre amb l’immobilisme de governs i partits espanyols i amb les interpretacions restrictives del Tribunal Constitucional. La retallada de l’Estatut del 2006 i la negativa recent a negociar el pacte fiscal han provocat una reacció massiva i indignada de la societat catalana.

Avui tot fa pensar que les portes de Madrid estan tancades als polítics catalans, si no és que accepten ser portaveus d’una simple sucursal sotmesa al centre. Comprovades les limitacions de l’estratègia per influir a Espanya des dels partits espanyols i fallida la via de reformar l’Estat de les formacions catalanistes, s’enceta una nova etapa plena d’interrogants i reptes en les relacions polítiques entre Catalunya i Espanya.

http://www.ara.cat/premium/tema_del_dia/catalans-politica-espanyola-experiencia-fallida_0_783521713.html

El dret de no tenir por

El gir català desenfoca la ‘tardor calenta’ planificada pel PSOE-UGT i orientada a calcinar Rajoy | Quan va interessar, Catalunya va rebre un tracte específic. Els ‘camisas azules’ van anar a buscar Tarradellas a l’exili

Enric Juliana

S’aixeca el teló. Una taula parada per al sopar de la Nit de Nadal. Tres comensals. Tres vells amics. Dos antics ministres d’UCD i un jurista que va tenir seient al Tribunal Constitucional per quota socialista. Un silenci incòmode, només trencat pel soroll dels coberts. Atmosfera espessa. Mirades fugisseres. Finalment, un dels tres personatges pren la paraula:

“En què ens hem equivocat…?”.

Amb el panorama que tenim, ara es dedica vostè a imaginar obres teatrals. Ja, ja ho entenc. Vostès els catalans sempre han tingut una gran vocació per la comèdia…

Sempre m’ha agradat el teatre. Herència familiar. L’actor Enric Borràs, nascut a Badalona, és un dels meus avantpassats. Crec que és un bon moment per tornar al teatre polític. Una mica menys de sàtira, només una mica menys, i més guions amb fons realista. Imagini’s aquests homes de la transició amb tres grans safates a sobre de la taula: una crisi econòmica de cavall i sengles majories sobiranistes en els parlaments de Catalunya i el País Basc. Trenta-cinc anys després aquesta és la situació. Per Nadal del 2012 es tanca el cercle iniciat el 1977.

Ja ho veig. El teatre ha estat una de les principals aportacions catalanes a la vida de Madrid en els últims anys. Josep Maria Flotats, Mario Gas, Josep Maria Pou, Albert Boadella i tants altres… El teatre ha substituït la indústria tèxtil. El teatre és la gran tasca catalana en democràcia. Fins a concloure amb el cop d’efecte que ara tenen entre mans. Un guió molt atrevit que acabarà malament. L’hi adverteixo.

El veig molt enfadat, Segador.

I com vol que estigui? Saltant d’alegria? Jo sóc un toro espanyol.

No havíem quedat que era un toro senequista? Un toro que parla, més enllà del Bé i del Mal a la Cova de Zaratustra. Un estoic penjat de la paret d’un bar del centre de Madrid. La definició més bonica d’estoïcisme l’hi vaig llegir una vegada a Indro Montanelli: l’estoic és el que va a la batalla sabent que perdrà i espera la derrota amb ironia.

Molt em temo que en aquesta ocasió perdrem tots. A qui se li acut afegir més incertesa a la incertesa?

No és una jugada. No ho és, almenys, en els termes que alguna gent creu a Madrid. L’occasione maquiavèl·lica de què parla el sociòleg Fernando Vallespín; el cop baix que denuncia Victoria Prego; l’estratègia final de les 400 famílies de la burgesia catalana que tanta morbositat i pebre dóna als articles de José Luis Álvarez. No és una jugada, és un corrent. Ho va escriure Antoni Puigverd fa uns quants dies i va encertar de ple. Llegeixi l’enquesta que publica avui La Vanguardia i veurà quin és el corrent principal a Catalunya. Un corrent profund i ampli. El Govern espanyol s’està equivocant amb l’analogia Mas-Ibarretxe.

El Govern amb prou feines té temps d’ocupar-se d’altra cosa que no sigui la crisi i vostès, com sempre, es creuen el centre del món.

Tota nació busca el diàleg amb si mateixa. El poeta portuguès Pessoa deia que cada nació és el món sencer en soledat. L’intel·lectual catòlic italià Andrea Riccardi afirma que on hi ha un idioma hi ha una nació. I el filòsof alemany Sloterdijk afegeix que Europa és avui un sistema d’histèries nacionals en fase de declivi.

I als catalans no se’ls acut res més que augmentar la histèria.

Sloterdijk, que és un irònic, diu literalment: “Europa és avui la suma de 27 histèries, si n’hi afegim dues o tres més, encara serà més divertit”.

No hi veig la gràcia. La independència de Catalunya és vista per molts espanyols com una amputació. Primer, la crisi mal diagnosticada per aquell home avui desaparegut, i ara, risc d’amputació. Els catalans estan convocant el fantasma del 1898. Li adverteixo que hi ha sessions d’espiritisme que acaben molt malament.

No deia que era teatre?

Teatre o no, li estic parlant dels sentiments de molts espanyols.

I hi va haver algú que pensés en els sentiments dels catalans quan es va donar carta blanca per utilitzar tota mena de munició dialèctica durant aquests últims deu anys? La manca de sensibilitat i bona educació acaba passant factura. Fa dos anys ho vam advertir des de la premsa de Barcelona i se’ns van tirar a sobre.

Potser ens hem equivocat tots. Vostès, també.

El veig molt implicat.

Em sap greu el que està passant.

Rajoy podria haver evitat o dificultat el moviment de Mas. En comptes de tancar-li la porta el dia 20, podria haver proposat una comissió d’estudi del pacte fiscal a canvi de sis mesos de calma, per exemple. En realitat, Rajoy ha facilitat l’estratègia de Mas. Per què?

No ho sé. Vostè sempre tendeix a veure grans càlculs darrere de tot. Pressionat per la dreta mediàtica i per la dreta del seu partit pel tracte als presos d’ETA, no podia cedir ara. Aquest estiu han crucificat el ministre Jorge Fernández Díaz. No podia cedir ni un mil·límetre. El 21 d’octubre hi ha eleccions a Galícia i al País Basc.

Exacte. Rajoy té eleccions al País Basc, on els votants del PP també senten una gran estima per l’exclusivitat del concert. Si un dia algú gosés tocar o rebaixar el concert basc -cosa que no passarà, en pot estar ben segur-, veuríem a la capçalera de la mateixa manifestació Jaime Mayor Oreja i Arnaldo Otegi. Acompanyats d’Íñigo Urkullu i Patxi López. Ja deu conèixer les últimes dades de l’Institut d’Estudis Fiscals: la quota basca dóna saldo positiu. 1.820 milions d’euros de subvenció anual a la comunitat més rica… mentre a Berlín es parla d’homogeneïtzar la fiscalitat europea. L’oferta clau del PP a la societat basca per als propers anys és la següent: defensar el règim foral del País Basc i Navarra davant els alemanys. D’aquí ve l’absoluta inoportunitat de la reclamació catalana.

Rajoy se la juga més a Galícia que al País Basc. Fa quatre anys va ressuscitar a Galícia. Un mal resultat, ara, el posaria als peus dels cavalls.

I el pim-pam-pum amb els catalans també ajuda a guanyar a Galícia. N’hi ha prou de sentir Alberto Núñez Feijóo. Si tens problemes, pitja la tecla Catalunya. Aquest home que semblava assenyat, Fernández Vara, parlant de repatriar extremenys… I els catalans ja n’estan tips. L’hi juro. Estem a prop del punt de no retorn.

Pel que llegeixo, molts catalans ja hi són, en aquest punt. S’imaginen independents d’aquí dos anys, o abans. És increïble. Europa no ho acceptarà mai.

De moment, Europa calla. I s’observen opinions de simpatia a la premsa internacional. A la premsa anglosaxona, especialment…

A quin món viu? Una mica de modèstia, home. Vostè ha escrit no sé què de la modesta Espanya. Doncs prengui’n nota. Al final serà que els veritables quixots són a Catalunya. No m’estranya l’amor de Cervantes per Barcelona.

Perdoni, però el dossier Catalunya és avui a les cancelleries europees i en els mitjans de comunicació internacionals. Catalunya és avui una peça més de la crisi europea. Aquest segurament sigui el gran encert estratègic d’Artur Mas.

Sisplau! Tot Europa, tot, està a favor del manteniment de l’statu quo nacional. Ja hi ha massa problemes acumulats. I l’Estat espanyol no és una cosa qualsevol. Que ningú no infravalori l’Estat espanyol.

Hi estic totalment d’acord. L’Agència Tributària, l’Audiència Nacional i, en última instància, la Guàrdia Civil…

Jo no estic parlant de l’ús de la força. Això és un error gravíssim.

La majoria de les reaccions espanyoles posteriors a l’Onze de Setembre no han fet res més que eixamplar el corrent sobiranista català. Si la unitat d’Espanya depèn dels seus actuals propagandistes, li asseguro que va cap al desastre.

La primera bufetada em sembla que se l’emportaran els socialistes…

El PSOE no sap què fer. La qüestió catalana dificulta l’agenda de la tardor calenta, pilotada estratègicament per UGT i orientada a erosionar al màxim Rajoy. Objectiu: forçar un govern de concentració nacional o la substitució de Rajoy per un altre líder del PP (Alberto Ruiz Gallardón, per exemple). El gir català interfereix aquesta agenda i trenca el PSC. I sense un PSC mitjanament fort, el PSOE no torna a guanyar unes eleccions fins d’aquí molts anys. Podríem estar assistint a la fallida del mapa sociològic del centreesquerra espanyol. Escolti, el que està passant és seriós. Molt seriós.

No ho dubto. Seriós i dolorós. En què ens hem equivocat?

Si vol, l’incloc en l’escena teatral. Sopar de Nit de Nadal, amb cap de toro al fons. Els tres personatges dialoguen amb vostè. “En què ens hem equivocat?”.

No es rigui de mi.

No me’n ric. Intento desdramatitzar. Hi ha massa alarmisme. Sap què és el que aquesta passant, en el fons?

Què?

Que s’ha aixecat l’estat d’excepció.

Com?

Des de fa més de dos anys, ningú no ha mort a Espanya per motius polítics. Això no havia passat mai. La crisi econòmica coincideix amb l’etapa més pacífica de la nostra història. Sense terrorisme, no hi ha estat d’excepció factual. I sense estat d’excepció, més llibertat. No és cap casualitat que la qüestió catalana emergeixi amb tota la cruesa quan ETA ha deixat de matar.

Què suggereix?

Imaginació. El 1977, uns polítics amb la camisa blava acabada de guardar a l’armari van anar a buscar Josep Tarradellas a l’exili i van inserir un fragment de legalitat republicana en la predemocràcia vigilada per l’exèrcit. Quan va interessar, Catalunya va rebre un tracte específic. Imaginació i no tenir por. Reivindico el dret de no tenir por.

http://www.lavanguardia.com/encatala/20120930/54352071626/enric-juliana-el-dret-de-no-tenir-por.html#ixzz27wSoDZ6P

La clave está en la simpatía del sufragismo catalán

Jordi Barbeta

Cuando hace ochenta años las mujeres españolas se organizaron para reivindicar su derecho a votar, voces conservadoras, pero también supuestamente progresistas, se alzaron contra el sufragio femenino enumerando toda suerte de desgracias y cataclismos que asolarían la República. “¿En qué despeñadero nos meteríamos si hubiésemos de conceder el voto a las mujeres?”, se preguntaba el catedrático y diputado Roberto Novoa: “Se haría del histerismo ley”, se respondió a sí mismo.
No menos apocalípticos se han mostrado los dirigentes del PP y del PSOE, así como el Gobierno español y algunos hooligans mediáticos que deben inspirarse en la prensa serbia de los tiempos de Milosevic para reaccionar con todas las amenazas y represalias imaginables, tanques incluidos, total para hacer imposible la pretensión catalana, aprobada democráticamente por el Parlament, de decidir libremente a través de las urnas su futuro colectivo.

Si vens amb mi 
No demanis un camí planer 
Ni estels d’argent 
Ni un demà ple de promeses sols 
Un poc de sort 
I que la vida ens doni un camí 
Ben llarg

(Lluís Llach)

En España y mucho antes en Estados Unidos y en Australia las mujeres llevaron a cabo una sostenida lucha por su derecho a votar sin otras armas que la solidez de sus argumentos. Tardaron años en conseguir su objetivo, fueron víctimas de la represión, pero al final, ni las leyes, ni los poderes del Estado pudieron frenar aquel avance natural de la democracia. La causa del derecho a decidir que se plantea ahora en Catalunya conseguirá su objetivo si se defiende con la convicción, la perseverancia y el romanticismo que caracterizaron a aquellas mujeres rebeldes y sobre todo demócratas. La clave está en la simpatía del sufragismo. El sufragismo siempre generará más simpatías y más alianzas internas y externas que el amedrentamiento sobre las calamidades que se van a encontrar los catalanes si osan expresar democráticamente su voluntad colectiva. Y además, Catalunya, no tiene ninguna otra arma para conseguir su objetivo que la apelación a la democracia.

No estamos locos 
que sabemos lo que queremos 
vive la vida 
igual que si fuera un sueño

(Ketama)

Los hombres negaban a las mujeres el derecho a decidir, porque querían decidir ellos y lo hacían sistemáticamente contra ellas. Por eso las mujeres se rebelaron. De la misma manera, Catalunya quiere decidir, por considerar que el Estado español -no confundir jamás con España- decide sistemáticamente en su contra, ya sea en asuntos fiscales y financieros, en cuestiones lingüísticas o en inversiones en infraestructuras… Lo más interesante de la explosión soberanista catalana es que responde más a una aspiración democrática que a un sentimiento nacional. No se trata de romper, sino de decidir, democráticamente, por supuesto.

El dato más significativo del sondeo que publica hoy La Vanguardia es que el 83,9% de los catalanes aspira a decidir. Es una mayoría democráticamente inexorable a la que se incorporan indistintamente los que se quieren ir y los que se quieren quedar… pero quedarse a gusto, claro.

Desde este punto de vista, el peor adversario del derecho a decidir no será la aterradora campaña que ya están llevando a cabo dentro y fuera de Catalunya los que temen perder su poder y sus privilegios. Ese es un dato constante del problema. Como el hecho de que el Estado va a utilizar todos sus instrumentos coactivos y disuasorios para mantener el statu quo. El peor adversario de la causa catalana será la impaciencia.

Tú no puedes volver atrás
porque la vida ya te empuja
como un aullido interminable.
Hija mía es mejor vivir
con la alegría de los hombres
que llorar ante el muro ciego.

(José Agustín Goytisolo)

Esa mayoría tan indiscutible a favor del derecho a decidir es el único instrumento con el que podrá contar el presidente de la Generalitat que salga de las urnas el 25-N para lograr el objetivo. Ya es evidente que el soberanismo catalán sólo puede aspirar a encontrar aliados en la democracia europea y para conseguirlos tendrá que cargarse de razones, agotando todas la vías legales hasta que la democracia española se rinda a la evidencia o hasta demostrar a la Unión Europea que la legislación española es incompatible con la democracia. Será, pues, un largo y tortuoso camino, como cantarían los Beatles, pero de momento, los acontecimientos evolucionan en un sentido muy favorable al derecho a decidir de los catalanes. Es fácil comprobarlo, comparando la prensa de Madrid con la internacional. Pedro J. Ramírez ya ha propuesto aumentar el presupuesto de Defensa y enviar tropas “no a Kosovo ni a Afganistán, sino un poco más cerca”. Compitiendo en ardor guerrero, Juan Luis Cebrián ha recordado que “el ejercicio de las leyes no excluye la coacción física”. El Financial Times, en cambio, editorializó: “Si Rajoy no hace un gesto plausible hacia las peticiones de Catalunya, el separatismo se volverá imparable sin importar lo que diga el Rey”. El Frankfurter Allgemeine reconoció que “desde el punto de vista europeo , una Catalunya soberana podría encajar, aunque desde el punto de vista español sería una pesadilla”.

http://www.lavanguardia.com/politica/20120930/54352081564/jordi-barbeta-la-clave-la-simpatia-del-sufragismo-catalan.html#ixzz27wTTqxkG

Catalunya, economia del coneixement 

IMMA TUBELLA

Ara que la independència ha esdevingut un trending topic i que cada dia es parla i es discuteix en tots els mitjans de comunicació sobre fulls de ruta i projectes nacionals (qui ens ho havia de dir no fa encara ni un mes!), ara, ja puc tornar a parlar d’educació.

La setmana passada, Sònia Sánchez, periodista d’aquest diari, em preguntava com m’imaginava, des del punt de vista de l’educació, la recerca i la ciència, la ciutat de Barcelona com a capital d’una Catalunya independent. No vaig dubtar ni un moment a imaginar-me Barcelona com a capital del coneixement dins d’una Catalunya amb una economia intensiva en coneixement.

No n’estem tan lluny. El magnífic pregó de la Mercè fet per Lluís Torner n’és una prova, i fins i tot gosaria dir que el fet de demanar a un científic de la seva categoria que pronunciï el pregó és tota una declaració de principis del batlle Trias. El pregó ha portat com a valor afegit parlar d’aquest tema i fer palès que Catalunya té deu vegades més producció científica del que li correspon per població, com molt bé subratllava l’ARA fa uns dies. Per què, doncs, dubtem encara sobre el model d’aquest país que ara sí que ens és urgent construir? Per què costa tant, com deia Lluís Torner, que el ciutadà es faci seu l’èxit científic?

Possiblement, perquè ens falta un relat que revalori el nostre sistema universitari i de centres de recerca i que desperti en tots els altres, però molt especialment en els nostres estudiants, l’orgull de formar-ne part.

Els relats ajuden la gent a donar sentit a la seva vida, a la societat en què viuen i al món que els ha tocat compartir. En temps com els que vivim, de crisi profunda, econòmica, política i cultural, però que des de fa un parell de setmanes ha vist créixer un nou optimisme col·lectiu, les institucions d’educació superior haurien d’ajudar els nostres estudiants, i la societat en general, a construir un relat que doni sentit a les seves accions. Aquesta ha estat part de la nostra missió històrica. Però si ho volem fer, i ho volem fer bé, no podem quedar segrestats per segles d’història i, encara pitjor, per uns temps que ja no existeixen, quan teníem el monopoli del coneixement i el poder absolut per influir en les nostres elits. Abans ens hauríem d’obrir, entendre el valor de la comunicació en un món en xarxa i entendre el nostre paper de lideratge en aquest món. No quedar-nos atrapats en el curt termini i sense deixar-hi de treballar, perquè la nostra responsabilitat no ens ho permet, ser capaços de visualitzar el mitjà i el llarg termini, dels quals, no ens n’oblidem, també som responsables.

En el món dels negocis els dirigents empresarials sempre estan pensant en el futur, en les tendències possibles i en la manera com les seves empreses es posicionaran dins aquest context. També ho hem de fer nosaltres, les institucions d’educació superior, i fent-ho no trairem ningú, al contrari, és no fent-ho que ens trairem a nosaltres mateixos, però molt especialment als nostres joves, que són el nostre futur. De moment, no sabem entendre el gran canvi cultural que s’està produint al nostre voltant i no volem acceptar, per comoditat, que es requereixen grans canvis en les nostres estructures, en les nostres metodologies i en les nostres relacions.

L’educació superior no és un luxe ni una quimera, és una ambició universal, és una necessitat per al benestar de les nostres societats i la base per a un creixement econòmic intel·ligent i sostenible. Si volem construir un país que compti en el segle XXI, hem de fer de l’educació superior un imperatiu cultural, social i econòmic amb portes giratòries que la connectin amb la societat que l’ha creat i amb el món, cada cop més interconnectat.

Si volem una economia del coneixement, ens hi hem d’abocar i millorar la formació de la nostra gent, de les persones, considerades un recurs valuós per a aquesta economia. Ja ho va dir Aristòtil, i jo ho repeteixo sovint: “El destí de les nacions depèn de l’educació dels seus joves”. Unes universitats de prestigi són essencials per a una Catalunya d’èxit i és molt evident que el futur és d’una gent ben preparada i capaç, entre altres coses, de generar empreses creatives, eficients i sostenibles.

Tot això primer ens ho hem de creure, després ho hem de buscar dins la nostra pròpia realitat, que ho tenim, i tot seguit, hi hem de donar valor. Si no ho fem, sense cap mena de dubte, quedarem enrere.

http://www.ara.cat/premium/opinio/Catalunya-economia-del-coneixement_0_783521780.html

Psicòpates al poder

QUIM MORALES

Aquest és un missatge de reconeixement a la gran tasca, sovint mal vista i injuriada, que duen a terme els psicòpates laborals. Serveixi també de disculpa per part dels que no entenen les motivacions per tractar els seus empleats com muntanyes de draps bruts. Els especialistes en psicopaties assenyalen que no tenen res personal en contra dels seus subordinats, pobrets. La falta d’ètica i de consciència del dolor aliè del psicòpata són fruit de traumes, frustracions i mediocritats que amb el temps l’han convertit en una bèstia al seu lloc de treball. Algú que buscarà el triomf professional a qualsevol preu i mai en tindrà prou. En moltes ocasions ho aconseguirà i l’èxit ho justificarà tot. Especialment, haver-los contractat.

No podem comparar els alts designis pels quals ha estat cridat un psicòpata laboral amb les petites misèries personals de les seves víctimes. ¿I si sortir de la crisi estigués a les seves mans? Distingeixen el bé del mal a la perfecció però -i aquí rau la seva virtut- tant se’ls en fot mentre assoleixin els seus objectius. En l’àmbit productiu, res millor que posar un psicòpata a l’empresa. Els resultats seran immediats. Amb més psicòpates al poder es multiplicarà el rendiment (i la sobreexplotació) dels empleats, pujaran les facturacions, milloraran els balanços, arribaran premis, reconeixements i medalles.

Tant se val que també es disparin les baixes per depressió, les acusacions de mòbing o les desercions massives a la plantilla. Mentre tot funcioni, l’empresa tindrà cura d’aquests petits contratemps. No siguem rancuniosos amb els psicòpates laborals, empassem-nos l’orgull i donem-los les gràcies. Per utilitzar els nostres defectes per humiliar-nos, per fer-nos sentir dèbils i inútils, i per minar la nostra autoestima. Gràcies, en definitiva, per fer-nos plorar. Mai podrem agrair prou als psicòpates laborals que ens hagin ajudat tant a adonar-nos que nosaltres som persones. I ells no.

 http://www.ara.cat/premium/opinio/Psicopates-al_0_783521735.html

La intervenció de Mònica Oltra a les Corts, èxit a YouTube

El vídeo del seu discurs al debat de política general arriba a les vuitanta mil visites en dos dies

El vídeo de la intervenció de la portaveu adjunta de CompromísMònica Oltra, al debat de política general que s’ha desenvolupat aquesta setmana a les Corts ha arribat en tan sols dos dies a les vuitanta mil visualitzacions a YouTube. En la intervenció, Oltra denuncia que la crisi és en realitat una gran estafa i retrau al PP que faci el joc a les oligarquies mentre ofega les classes mitjanes i baixes.

En el discurs, la diputada de Compromís també fa referència a la repressió policíaca contra les concentracions ciutadanes al congrés espanyol, i avisa el PP: ‘No tindreu porres ni policia suficient per a parar el poble.’

 http://www.vilaweb.cat/noticia/4043571/20120929/intervencio-monica-oltra-corts-exit-youtube.html

Els periodistes i la independència

DAVID MIRÓ

Els nord-americans anomenen non fiction novel aquelles obres literàries que estan basades en fets reals, però en què predomina la voluntat literària i d’estil. L’obra canònica d’aquest gènere és A sang freda de Truman Capote, la història d’un brutal assassinat en una petita població de Kansas. Capote va trigar set anys a enllestir la novel·la després d’una investigació extenuant en què va arribar a intimar amb un dels assassins. L’obra, electritzant i lírica a la vegada, destaca per la profunditat psicològica dels personatges i va marcar un abans i un després. El periodisme i la literatura, dues formes d’aproximació al boirós concepte de veritat.

Una definició de periodista que m’agrada molt és aquella que diu que és el tercer en discòrdia. M’agrada perquè inclou la idea que és algú que se situa en un pla diferent al de la resta de la gent, algú que manté forçosament una distància amb els fets que explica, i és precisament aquesta condició externa la que li atorga credibilitat. El periodista, doncs, ha triat voluntàriament separar-se de la societat per explicar-la , tot i que pateix la paradoxa de l’antropòleg que estudia el comportament d’una tribu, és a dir, que l’observador influeix en l’observat. Sovint es considera els periodistes com a activistes, i certament sovint es traspassen certes línies i és així, però en realitat la manera que té un reporter de canviar la realitat és informar sobre ella. Aquest és, justament, el nostre activisme. Revelar una veritat amagada, allò que d’una altra manera no se sabria.

Faig aquesta introducció perquè els periodistes que actualment treballem a Catalunya assistim en directe a un procés de dimensions històriques, el de l’emancipació nacional catalana, que és, per sobre de qualsevol altra consideració, una gran història. I és una història que hem de traslladar al nostre públic amb el màxim rigor i precisió, però que no està exempta d’una forta càrrega emocional que resulta indefugible. Així ho viuen molts ciutadans (només calia passejar per la manifestació de la Diada), els polítics (com va ser visible dimarts al Parlament), i, també cal dir-ho, entre els periodistes.

Perquè no ens enganyem: els periodistes també són ciutadans de carn i ossos, també tenen opinions, també vibren amb unes causes i no amb d’altres, i també, tot cal dir-ho, treballen en empreses que també tenen interessos i ideologia. Tot plegat és especialment pertinent recordar-ho en uns moments en què el relat periodístic dels esdeveniments serà clau per condicionar-ne el rumb. Els periodistes som també actors d’aquest procés històric des del moment en què som els encarregats d’explicar-lo. I és cadascú de nosaltres, quan s’enfronta al full en blanc, que ha de fer una reflexió serena sobre quin és el seu paper i com l’ha d’exercir en el dia a dia sense trair-se ell mateix.

Al meu entendre el millor favor que podem fer els periodistes al procés que ha encetat el país és ser el màxim de fidels als principis que guien la nostra professió: informar, amb veracitat i rigor, no amagar res i oferir el màxim de punts de vista. Tot i això, no podem obviar que aquesta és una gran història col·lectiva carregada d’emocions (que inclouen la por tal com ha recordat Javier Cercas aquesta setmana), dubtes i aquesta sensació de vertigen que ens envaeix a tots.

Però fins i tot Cercas ha d’admetre que la història d’un poble que es rebel·la contra el seu destí (ser una autonomia més d’un estat que li és hostil), i que tant pot fracassar com reeixir, resulta fascinant. I un repte periodístic majúscul: explicar els fets sense perdre la connexió emocional que et lliga amb el lector, però sense traspassar la línia de l’activisme. Difícil, però no impossible. I en tot cas, una obligació.

http://www.ara.cat/premium/opinio/periodistes-independencia_0_783521684.html

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s