SECRETARIAT NACIONAL DE L’ANC – COMUNICACIÓ
La independència uneix per un dia les aficions del Vic i el Voltregà d’hoquei
Impressionant ambient al pavelló Olímpic de Vic.Per uns moments, els seguidors dels dos equips han unit esforços per cridar a favor de la independència. Foto: Adrià Costa
Impressionant ambient aquesta tarda, al pavelló Olímpic del Vic, en el primer derbi de la temporada de l’OK Lliga d’hoquei patins, que ha arribat a la segona jornada. El CP Vic i el CP Voltregà han jugat un partit elèctric que s’han emportat els locals per un contundent 3-0.
El partit, però, ha tingut un caliu especial, motivat pel moment polític que està vivint el país. En primer lloc, ha significat l’estrena de la nova samarreta del CP Vic, que porta incorporat el logo de l’Assemblea Nacional Catalana i l’estelada.
Però, a més, les dues aficions, enemigues acèrrimes, han omplert les grades d’estelades i s’han unit, per una vegada (i sense que serveixi de precedent), en un derbi. Durant un bon grapat de minuts.
A la primera part, i seguint la crida que s’havia fet des de les xarxes socials i l’ANC, quan s’ha arribat al minut 17 i 14 segons les dues aficions han començat a cridar juntes crits d’”independència”. El colofó, però, ha tingut lloc en el mateix moment de la segona part, quan des de la grada jove del Vic s’ha desplegat una estelada gegant, de dalt a baix de les graderies, que ha anat passat a mans dels espectadors, com si es tractés d’una onada, i ha arribat a donar la volta al pavelló. Els crits a favor de la independència han augmentat i han ressonat amb força durant una bona estona.
Pel que fa al partit, el primer gol del Vic ha trigat en arribar. L’ha marcat Xavier Terms, al minut 19. El segon gol, a la segona part, ha estat obra de Cristian Rodríguez. El tercer, el de la tranquil·litat, ha arribat a les acaballes del partit, amb un penal transformat de Roger Rocasalbas.
Crònica del partit i minut a minut, des del web del Club Patí Vic
L’estelada gegant ha donat la volta a la pista. Foto: Adrià Costa
http://www.naciodigital.cat/noticia/47772/independencia/uneix/dia/aficions/vic/voltrega/hoquei
Guibernau: «No n’hi ha prou amb la declaració d’independència»
La catedràtica de ciències polítiques de la Queen Mary University de Londres considera que el que és “imprescindible” és “el reconeixement internacional”
ACN | Actualitzat el 13/10/2012 a les 21:00h
La catedràtica de ciències polítiques de la universitat Queen Mary de Londres, Montserrat Guibernau Foto: ACN
La tasca diplomàtica i política de Catalunya a l’exterior és “imprescindible” per aconseguir la independència. És l’opinió de la catedràtica de ciències polítiques de la Queen Mary University de Londres, Montserrat Guibernau, que creu que cal buscar suports polítics dins i fora de la Unió Europea per aconseguir un estat propi de ple dret. “No n’hi ha prou amb una declaració d’independència. El que es necessita és el reconeixement, perquè aquesta és la base de les relacions internacionals en el món d’avui”, assegura Guibernau. La catedràtica creu que ara és el moment “d’invertir al màxim” en diplomàcia exterior perquè ja “s’ha internacionalitzat la problemàtica de Catalunya”. El debat independentista generat a Catalunya arran de la manifestació de la Diada i de la convocatòria d’eleccions anticipades pel 25-N ha estat notícia destacada en alguns dels principals mitjans de comunicació de tot el món, alguns de referència com el ‘Financial Times’, el ‘New York Times’, ‘The Guardian’, la BBC o Al-Jazeera. Però per la catedràtica catalana establerta al Regne Unit, Montserrat Guibernau, l’important no és només arribar a les capçaleres més prestigioses, sinó entrar en els despatxos dels primers ministres i presidents més importants del món. I tot i que a través dels diaris el missatge català comença a arribar a la Casa Blanca, al 10 de Downing Street, l’Elisi o la cancelleria alemanya, cal “invertir al màxim” en diplomàcia directa.
“És una tasca imprescindible”, assegura Montserrat Guibernau, entrevistada per l’ACN. “En aquests moments s’ha internacionalitzat la problemàtica de Catalunya. El desig de Catalunya a decidir el seu futur polític no pot ser ignorat després de la manifestació de l’11 de setembre, i no ho pot ser perquè, a més a més, a mitjans de comunicació dels Estats Units i de diferents països de la Unió Europea, d’arreu del món, es parla de Catalunya i es reconeix aquesta situació”, destaca la catedràtica.
Un procés que no s’improvisa
Segons ella, però, cal anar més enllà i “cercar el suport d’estats-nació, perquè aquests compten”. “Això és un procés que no s’improvisa”, destaca Montserrat Guibernau que creu que cal buscar suports “allà on es puguin obtenir” ja sigui dins o fora de la Unió Europea. I és que, de fet, Guibernau veu difícil que la Unió dels 27 reconegui en bloc una Catalunya independent després d’un referèndum.
“La Unió Europea està formada per estats, que són els que la financen, els que posen les normes i els que han escrit la legislació que la constitueix. Per tant, i en principi, la Unió Europea el que farà serà donar suport a Espanya com a estat membre”, admet la catedràtica. Segons Guibernau, la primera decisió d’Europa serà preguntar-se “què diu Espanya?”. “Si Espanya no reconeix, la Unió Europea no reconeixerà”, prediu aquesta acadèmica, que tot i així assegura que “una unió que es defineix com a democràtica tampoc pot ignorar la voluntat del poble català com a nació integrada”.
Qui aniria amb Catalunya?
El procés entre una declaració d’independència i el reconeixement internacional “és una situació que en aquest moment no es pot preveure”, segons Guibernau, especialment si l’Estat espanyol no permet el referèndum i el titlla d’il·legal. “Hi hauria països que es podrien solidaritzar amb Catalunya, i països que no. Seria difícil que la Unió Europea respongués de manera conjunta, perquè fins i tot quan es van produir les declaracions d’independència dels països de les antigues repúbliques soviètiques, no va ser la UE com a entitat la que les va reconèixer, sinó que elles es van declarar independents, van passar uns dies, ningú les reconeixia, després un país va reconèixer i l’endemà un parell més i així de manera progressiva”, explica Guibernau.
“És molt i molt important que Catalunya obtingui algun tipus de reconeixement internacional. Sense el reconeixement internacional no es pot fer res perquè una de les normes per a la creació d’un nou estat és que aquest sigui reconegut pels altres”, reconeix la catedràtica. Per això, és contundent a l’avisar que “no n’hi ha prou amb una declaració d’independència, es necessita el reconeixement perquè és la base de les relacions internacionals en el món d’avui”. Guibernau admet que hi pot haver un període inicial d’incertesa just després d’una declaració d’independència o referèndum però que políticament, i especialment a nivell internacional, “és molt difícil negar la voluntat d’un poble, ignorar-la completament”.
Guibernau no s’atreveix a predir quins estats podrien estar més disposats a reconèixer una hipotètica Catalunya independent. “Hi tindrà a veure el color dels governs, però també els interessos que puguin tenir, ja siguin geopolítics, o econòmics”, destaca. “Els estats-nació miren pel seu propi interès, i també en el cas de decidir a qui recolzen o no, dependrà del seu interès”, afegeix Guibernau. “L’altruisme, desafortunadament, no és gaire elevat en aquests àmbits, però sí que és cert que en els moment en que es defensa la democràcia, hi ha algunes situacions que no es poden ignorar”, conclou.
La reacció de l’Estat espanyol
Com a experta en nacions sense estat, Montserrat Guibernau és una de les veus més prestigioses del món acadèmic per comparar el procés de Catalunya amb el que viu Escòcia dins del Regne Unit. “La diferència és abismal”, reconeix. “Quan el govern escocès diu que vol convocar un referèndum, Londres diu ‘bé, mirarem a la legislació com podem encabir-hi aquest referèndum’ i ningú qüestiona si es podrà fer o no”, destaca Guibernau, que assenyala que el debat entre Londres i Edimburg se centra en “quina serà la pregunta a formular o la data”.
“Quan es parla d’un referèndum a Catalunya, l’Estat respon dient que els referèndums no estan contemplats en la constitució espanyola, i punt. I és cert. Per tant, un referèndum seria il·legal”, admet aquesta catedràtica, que creu que la tradició democràtica de segles del Regne Unit influeix en la capacitat d’adaptar-se de Londres i la rigidesa de Madrid. La il·legalitat -o al·legalitat- del referèndum català, però, no hauria de ser necessàriament un impediment, segons Guibernau, que creu que una consulta seria més determinant que una declaració unilateral d’independència des del Parlament.
“Si un referèndum no és legal, però tens un índex de participació alt, ben superior al 50%, i la població es decanta a favor d’iniciar aquest procés cap a l’autodeterminació, tens molta més solidesa i molta més força que amb una declaració del Parlament”, assegura. “Seria un acte democràtic en el que es reflectiria totalment la sobirania popular”, hi afegeix.
Amb tot, Guibernau té dubtes sobre si el govern espanyol de Mariano Rajoy “es pren seriosament les mesures que s’han fet fins ara a Catalunya”. “No sé fins a quin punt pensen que és una possibilitat real que surti una majoria a favor d’iniciar aquest procés d’autodeterminació de Catalunya”, destaca. “És possible que ho subestimin tot plegat perquè, des del poder, a vegades s’està poc avesat a negociar i més avesat a donar ordres o manar”. Però una actitud inflexible de Madrid, segons Guibernau, podria ser contraprudent pels interessos espanyols. “Seria bo, evidentment, que hi hagués una reflexió i que hi hagués un punt de trobada. Seria molt millor, sobretot per a Espanya”, destaca.
http://www.naciodigital.cat/noticia/47601/guibernau/prou/amb/declaracio/independencia
Europa, un Nobel al passat
Història El premi Nobel de la pau a Europa s’entén com un premi al passat. L’Europa dels drets humans, la llibertat, la justícia, la separació de poders, que avui trontolla sota el pes excessiu d’uns poders econòmics disposats a sacrificar el benestar dels seus ciutadans en benefici d’uns quants
BRU ROVIRA | Actualitzada el 14/10/2012 00:00
El president d’Albània, Bujar Nishani, i el president de la Comissió Europea, José Manuel Durao Barroso, aquest setembre. REUTERS
De tant en tant m’arriben novetats des d’Albània. Aquest divendres, amb la notícia que Europa, la Unió Europea, ha estat guardonada amb el premi Nobel de la pau, vaig rebre una carta de M. en què m’explicava que ja han posat finestres al pis i l’han acabat de pintar, però que han perdut la batalla “legal” amb l’home que, fa dos anys, va començar a construir un edifici de quatre plantes justament davant del seu menjador.
Es veu que l’home es va enamorar del solar on M. i els seus veïns aparcaven els cotxes i un dia, amb el Kalàixnikov penjat a l’espatlla, va tancar el solar amb un filat, es va dirigir a l’Ajuntament per embetumar convenientment els funcionaris que li havien de donar el permís d’obres i, com si aquell terreny fos de la seva propietat, va començar les obres. Ni M. ni ningú del barri van tenir aleshores el valor d’aturar-lo i avui, quan obren la finestra de casa, s’han de resignar a saludar amablement el nouvingut: no resulta fàcil negociar amb algú que t’apunta amb un Kalàixnikov al pit i projecta la seva ombra al menjador de casa, allà on abans hi entrava el sol.
M. també em dóna notícies d’Abbu Bakker Elassim, l’uigur expresoner de Guantánamo que els nord-americans van vendre, literalment, al govern albanès, després d’haver-lo torturat salvatgement i descobrir que no era cap soldat de la guerra santa sinó un simple comerciant xinès, del Xinjiang, a qui la guerra va sorprendre a l’Afganistan. L’Abbu, del qual ja hem parlat alguna vegada en aquestes pàgines, treballa en una pizzeria de Tirana i no té cap possibilitat de tornar al seu país sense ser empresonat pel govern de Pequín -que amb tota seguretat el tornarà a torturar-, de manera que, després de deu anys sense poder veure la dona i els tres fills -dos dels quals, bessons, ni tan els sols coneix-, ha decidit casar-se amb una albanesa. Algú del govern albanès va fer un bon negoci amb la venda d’Abbu, que no ha vist mai ni un cèntim. I els nord-americans, després de pagar -sembla que no hi ha responsabilitat ni moral ni jurídica més allà dels diners- se n’han rentat les mans enviant-lo a Europa perquè se’n fessin càrrec els albanesos.
M. és de Gjirokaster, la bellíssima “ciutat de pedra” narrada per Ismail Kadaré -que s’ha tornat a quedar sense el premi Nobel de literatura-. Explica que a prop del seu poble continuen en plena forma les plantacions de marihuana extensives. Es tracta d’un dels negocis més lucratius d’una Albània que ja es va avançar, amb la crisi de la piràmide, al joc financer piramidal que avui arrossega Europa cap a una catàstrofe econòmica, especialment aquells països que viuen a la base de la piràmide o de la bombolla i estan obligats a tapar els forats de la fuga de diners, sacrificant els llocs de treball i l’estat social del benestar per capitalitzar els mateixos que han robat, tot confiant que els lladres s’hagin tornat bones persones i que el llum que veuen al final del túnel no siguin les calderes de Pere Botero.
Comenta M. que, quan perds el control polític de l’economia, quan l’economia deixa de tenir, també, una funció pública, ve la barbàrie. També en aquest aspecte, ells van per davant d’Europa. Posa un exemple sobre la privatització dels béns públics i la seva alta rendibilitat; un exemple que, tot i ser exageradament albanès -també va ser una mica més matussera la piràmide albanesa en relació a la de Lehman Brothers-, paga la pena: fa unes setmanes hi va haver uns incendis a prop de les plantacions de marihuana. Els bombers locals, abans d’anar a apagar el foc, van acabar primer de regar les plantacions de marihuana amb els camions cisterna, una feina que els permet guanyar un sobresou raonable i mantenir, d’aquesta manera, la seva doble funció pública-privada, sempre al servei de millorar l’economia del país i conservar en bon estat el parc de bombers.
La nova política a Kosovo
M. també m’envia notícies dels “germans” kosovars, i celebra que, després d’accedir a la “plena sobirania” el 10 de setembre, discuteixin ara l’entrada a la Unió Europea. Alerta, però, sobre com el món occidental, després d’haver fet a Kosovo la política per altres mitjans -és a dir, la guerra-, retorna ara a la política de l’economia, i es deixa pel camí la política de la sobirania, la llibertat, la justícia i la democràcia. Així, fa una pudor estranya el fet que l’antiga secretària d’Estat Madeleine Albright estigui a punt de quedar-se l’empresa de telecomunicacions PTK -la més rendible del país- per al seu grup Albright Capital Management, mentre que l’antic comandant de l’OTAN Wesley Clark, que va fer la guerra als Balcans, tingui previst, també amb una empresa de la seva propietat, explotar les riqueses minerals -el lignit- del subsòl kosovar amb una nova tecnologia considerada molt perjudicial per al medi ambient. Tot això i una mica més, diu M., en un Kosovo completament empobrit, amb un atur del 40%, que vol ser europeu però que de moment ha estat incapaç de construir-se com un país democràtic, sense màfies d’exguerrillers que controlin les institucions.
Guardó a una altra Europa
El premi Nobel de la pau a la Unió Europea, però, no parla d’aquesta Europa a la deriva, ni de Grècia o d’Espanya, parla de l’Europa dels drets humans, la de la democràcia, la que va saber transformar “un continent en guerra en un continent en pau”, la de l’estat de dret, la separació de poders, el principi d’igualtat.
Potser es tracta d’un premi a la història. A veure si el passat il·lumina el futur i mirant enrere ens inspirem per trobar idees que ens treguin del malson del present.
http://www.ara.cat/premium/societat/Europa-Nobel-al-passat_0_791920884.html
Com explicar en dos minuts el perquè de la independència
Ramon Estany | Actualitzat el 13/10/2012 a les 16:48h
video per explicar la independencia de Catalunya en 2 minuts
Maria Padró Casas (Solsona, 1988), ha estudiat Comunicació audiovisual i recentment va realitzar un Erasmus a Londres. Des d’allí, va col·laborar amb el programa de TV3 BlogEuropa, enviant petits reportatges documentals. Ella continua desenvolupant el seu talent creatiu amb múltiples treballs i col·laboracions audiovisuals. El darrer, explica les raons de Catalunya per construir el seu propi estat, en anglès i titulat ‘Why does Catalonia want to become independent?’.
-Maria, n’has estat tú l’autora-guionista, qui més hi ha participat?
-Vaig fer un primer guió que l’Alba Jané em va corregir. Aleshores la Barbara Leonard hi va fer una segona supervisió i el va locutar.
-Quan va sorgir la idea de fer-lo? Que et va inspirar?
-La idea de fer-ho? M’agrada molt rodar món. Els últims anys he fet un parell de camps de treball (a Suïssa i Armènia), un canguratge als EUA, un curs a Londres, i unes pràctiques a Itàlia. Suposo que com tants altres catalans, quan em presento i la gent em diu: “ets espanyola?” responc una mica a contracor. Aleshores sempre procuro explicar que em considero catalana i justificar el perquè.Després de la diada molts amics que viuen en altres països m’enviaven articles i notícies sobre el dret del poble català a decidir el seu futur. Des d’alguns sectors de l’Estat Espanyol, en canvi, sembla que el clam del poble català entri per una orella i surti per l’altra. La idea, doncs, va ser conseqüència de la voluntat de trobar mirades de complicitat arreu del món.
-I per què en anglès?
-Perquè és una llengua que no molts tenen com a materna però si que fa en molts casos de llengua vehicular i pot ser compresa per molta gent. Com que l’objectiu del vídeo és donar a conèixer quins motius ens porten a demanar justícia, voldia arribar a un grapat de gent. També cal tenir en compte que la veu en off és un complement de la imatge i que, per tant, entre l’una i l’altra poden fer el missatge entenedor.
-Què esperes que entengui la gent que vegi aquest petit video
-Que no és un rampell efímer el que ens passa, ni és manca de solidaritat. El sentiment que tenim té un fonament històric i la identitat és quelcom molt complex.
-T’ha costat molt resumir el concepte de la independència de Catalunya en 2 minuts? Es podria arribar a resumir més, fins a un format spot tv (30 segons)
-Penso que si que es podria resumir a 30 segons. 2 minuts al youtube és una eternitat i editar és renunciar.
Hagués volgut, per exemple, afegir que la independència és tan sols un punt de partida, que després caldrà vetllar pel model de societat que volem. Aspectes com la sanitat i l’educació, per exemple, han estat mutilats i crec que són primordials. Però això ja seria un segon episodi. De moment caminem cap al fonament on volem aixecar el futur del poble català.
http://www.naciodigital.cat/noticia/47759/explicar/dos/minuts/perque/independencia
Manifestació a Barcelona i concentració a València contra el pagament del deute
Dins la jornada de protestes a tot el món #GlobalNoise
Dissabte 13.10.2012 19:34
Centenars de manifestants marxen aquesta tarda pel centre de Barcelona contra el pagament del deute. La protesta ha començat amb un sorollós repic d’atuells a la plaça de Catalunya, i forma part de protestes convocades a desenes de ciutats del món pel moviment dels indignats sota el nom de #GlobalNoise. En el cas de Barcelona, el lema de la manifestació és ‘No devem, no paguem, de nosatres depèn’. Amb aquesta protesta, els manifestants exigeixen que el pagament del deute no recaigui en la població perquè es tracta d’un deute que no és ni públic ni legítim’.
A València centenars de persones s’han concentrat a davant de l’Ajuntament des de les cinc de la vesprada. Una columna de manifestant s’ha traslladat a peu després de la manifestació fins a Alaquàs per a participar en el festival solidari amb les víctimes dels desnonaments.
http://www.vilaweb.cat/noticia/4047067/20121013/manifestacio-barcelona-pagament-deute.html
Unes 1.500 persones participen a la cassolada de Barcelona contra el pagament del deute públic
La convocatòria dels moviments d”indignats’ internacionals és simultània a un centenar de ciutats d’arreu del món
ARA Barcelona | Actualitzada el 13/10/2012 19:45
Uns 1.500 indignats participen a Barcelona en la cassolada global del 13-O. / CÈLIA ATSET
Unes 1.500 persones, segons la Guàrdia Urbana, s’han concentrat aquesta tarda de dissabte a la plaça Catalunya de Barcelona per participar en la cassolada convocada a prop d’un centenar de ciutats d’arreu del món, amb el nom de #GlobalNoise (soroll global), pels moviments d”indignats’ del 15-M i Ocupa Wall Street.
Amb cassoles, xiulets i també tambors de batucada ha arrencat la cassolada a la capital catalana amb el lema “No devem, no pagarem”. Els manifestants de Barcelona han iniciat la marxa a la plaça Catalunya, pujant pel passeig de Gràcia per passar per davant de la seu de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), al carrer Còrsega, i també de la seu de la Unió Europea a Barcelona, situada al passeig de Gràcia.
Els moviments d”indignats’ de cada país i ciutat que s’han sumat a la convocatòria global han escollit el seu propi lema. A Barcelona ha estat el “No devem, no pagarem”, mentre que a Portugal la cassolada dirà “Que es foti la ‘troica'”, i a Istanbul, per exemple, el missatge és contra la guerra, segons informa el blog del moviment, on s’explica que l’element comú és la protesta contra les “elits polítiques i financeres” i fer-se ressò de “l’onada de protestes antiausteritat arreu d’Europa i el món”.
http://www.ara.cat/societat/Centenars-persones-Barcelona-cassolada-contra_0_791321030.html
Palautordera culmina l’estelada solidària més gran del món
BaixMontseny.info | Actualitzat el 13/10/2012 a les 18:10h
L’estelada solidària amb les 4.000 peces de rajola ceràmica al parc Pau Casals de Palau Foto: Jordi Purtí
L’estelada solidària més gran del món ja és una realitat a Santa Maria de Palautordera. la fita s’ha portat a terme aquest matí en el decurs del 10è Concurs de Paletes que organitza l’Associació Terra Cuita en el marc de la Festa Major del Remei. L’estelada, que conté 4.000 peces de rajola ceràmica ocupa una superfície de 160 m2 del Parc Pau Casals de Santa Maria de Palautordera.
Per poder-ho aconseguir, ha calgut la col·laboració de molta genmt que amb paciència han anat col·locat una a una les rajoles que formen la bandera, ha explicat avui a BaixMontseny.info el portaveu de l’associació, Pep Solé. Terra Cuita ha recaptat prop de cinc-cents euros solidaris que es destinaran a la Marató de TV3.
A més, Solé ha dit que tot i que l’estalada ja s’ha desmuntat s’han conservat a totes les peces que des d’ara ja podem oferir a municipis o entitats per fer activitats solidàries semblants a loes que hem fet avui nosaltres.
Al concurs d’avui hi han participat un total de dotze parelles de diversos llocs de Catalunya que també han hagut de construir una estelada amb maons i pedra picada. El primer premi ha estat per la parella formada per Ramon Oliveres i Josep Ribas, de Vilobé d’Onyar, seguits per Aleix Planas i Basile Safta, de Vilaseca i Salou i Esteve Vilella i Jordi Arnau, de Campllong.
Pep Solé, diu que està molt satisfet pel concurs d’enguany “perquè u n dels trets característics de la Trobada Concurs de Paletes de Palautordera és el caràcter marcadament català que sempre s’han incorporat en les diferents treballs que s’han dut a terme i en aquesta desena edició hem estat molt sensibles al moment polític i social que viu el país”.
També, s’ha portat a terme el concurs de llançament de totxanes que en la categoria masculina ha guanyat Xavi Blas amb una distància de 16 metres. En categoria femenina ha guanyat Cristina Torrents amb 9,30 metres. Pel que fa a la categoria infantil de fins a 1,50 metres d’alçada l’han guanyada Oriopl Gálvez (5,40 metres) i Júlia Pou (5,30 metres) i en la categoria de menys d’140 metres ha estat per Gabriel Cabanillas (4,20 metres) i berta Bas (3,50 metres).
http://www.naciodigital.cat/noticia/47763/palautordera/culmina/estelada/solidaria/gran/mon
Mariano Rajoy: «Fora d’Espanya i Europa hi ha el no-res»
El president espanyol avisa nacionalistes bascos i catalans que seria un error sumar a la crisi econòmica una de política per les reivindicacions sobiranistes
Redacció/ACN | Actualitzat el 13/10/2012 a les 19:30h
El president de l’executiu espanyol, Mariano Rajoy Foto: ACN
El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha avisat nacionalistes bascos i catalans que fora de la Constitució no hi ha Europa, i fora d’Europa només queda el “no-res”. “Europa és el nostre lloc, el de tots els espanyols, i fora d’Espanya i d’Europa no s’està enlloc, senzillament enlloc i condemnats al no-res”, ha exclamat en un míting a Bilbao, on ha afegit que la Constitució és el “nexe” amb Europa, “i fora d’ella no hi ha Europa possible”. Rajoy ha advertit que seria un error sumar a la crisi econòmica una de política per les reivindicacions sobiranistes. Als bascos els ha dit que “apartar-se” de la Constitució i del seu estatut és “apartar-se de la prosperitat, el benestar i l’ocupació”. El president del govern espanyol ha assegurat també que el PP aposta per l’estabilitat institucional, ja que és el millor marc per a la convivència. “Avui, més que mai, és necessari garantir aquesta estabilitat per afrontar la crisi i créixer i crear ocupació, que és el que volen tots els bascos i tots els espanyols”, ha puntualitzat Rajoy, que també ha volgut comentar la concessió del Premi Nobel de la Pau a la Unió Europea i ha afirmat que és un guardó “que ens reconforta a tots, i molt”. Rajoy ha recordat que l’any 1957 es va signar el Tractat Constitutiu de la Unió, “i només cal comparar el que ha passat en aquests 55 anys amb el que va succeir en els 55 anteriors a Europa per adonar-nos que en termes de pau, llibertat, convivència i progrés econòmic, la UE es una aposta a la qual no podrem renunciar mai”.
“El Premi Nobel de la Pau ens reafirma en el nostre europeisme. Fa més forta la nostra aposta per seguir endavant, i per una major integració en termes polítics, econòmics, fiscals i d’unió bancària”, ha finalitzat el president espanyol.
D’altra banda i en relació al referèndum que planteja el president Mas per la propera legislatura, la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, ha assenyalat que “alguns només ofereixen preguntes i en el Partit Popular hi som per oferir respostes”. La vicepresidenta espanyola ha fet aquestes declaracions des de la localitat de Vilagarcía, a la província de Pontevedra.
http://www.naciodigital.cat/noticia/47765/mariano/rajoy/fora/espanya/europa/no-res
Rajoy: “Fora d’Espanya quedeu condemnats al no res”
El president espanyol insisteix en el discurs de la por contra el procés sobiranista català i adverteix també el basc
El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha seguit insistint en el discurs de la por en un míting electoral al País Basc, hi ha advertit els sobiranistes que “fora d’Espanya i d’Europa s’està enlloc i condemnats al no res”. Rajoy s’ha referit tant als catalans com als bascos, i en aquest sentit ha remarcat que el PP vol un País Basc “basc, espanyol i europeu”.
En un acte al Teatre Campos de Bilbao, Rajoy ha subratllat que “apartar-se” de la Constitució i de l’Estatut de Gernika és “apartar-se de la prosperitat, del benestar i de l’ocupació”. En aquesta línia, ha considerat que el més gran error que es pot cometre és “sumar a una crisi econòmica una crisi política i institucional” i ha defensat la Unió Europea com un espai comú, ja que “Europa és el nostre lloc i fora d’Espanya i d’Europa s’està enlloc i condemnats al no res “.
La crisi
Així mateix, el president del PP ha reconegut que els espanyols “no hem de gastar el que no tenim” i ha subratllat que el seu executiu ha pres decisions “difícils que a ningú agraden, moltes d’elles ni tan sols als que els prenem”, però ha remarcat que són “necessàries i posen les bases per sortir de la crisi”.
“Cal garantir l’estabilitat per afrontar la crisi, créixer i crear ocupació que és el que volen tots els bascos i espanyols”, ha expressat per afegir que “no s’ha de confondre les arrels amb les fronteres”.
Un general diu que el CNI ha badat amb l’independentisme
Monzón Altoaguirre, un militar expert en intel·ligència, assegura que els serveis secrets no han fet la feinaEl general Monzón, convençut de la mala feian del CNI davant l’independentisme.
Quico Sallés | Actualitzat el 13/10/2012 a les 23:01h
El general Manuel Fernández-Monzón de Altolaguirre, ex-portaveu del ministeri de Defensa espanyol i que va servir als serveis d’intel·ligència de l’exèrcit durant la dictadura franquista ha reconegut que els serveis secrets s’han encantat amb l’independentisme. “L’11 de Setembre va agafar desprevingut a tothom, fins i tot als serveis d’intel·ligència”, ha assegurat Monzón en el programa El Gran Debate de Tele5 emès aquesta nit. El general no ha amagat un to de queixa força vehement per la suposada negligència del Centre Nacional d’Intel·ligència no sense assegurar que no serà necessari una intervenció militar a Catalunya.
http://www.naciodigital.cat/noticia/47771/general/diu/cni/badat/amb/independentisme
El error
‘España unida’ vs. ‘Cataluña independiente’
Cristian Campos
Alguien tiene que pinchar el globo, y voy a ser yo: 10.000. A las 12:00 horas del 12 de octubre de 2012, 10.000 manifestantes se aglomeran en la Plaza Cataluña de Barcelona, según los organizadores de la concentración.
Demos la cifra por buena, aunque ya les adelanta este barcelonés que en el centro de la Plaza Cataluña a duras penas caben 4.000 personas; 6.000 a todo tirar si incluimos sus aledaños. La misma cifra de asistencia, por cierto, que ha dado la Guardia Urbana. Bien, no resulta muy difícil adivinar lo que sigue, ¿cierto? La peor cifra independentista del pasado 11-S (600.000) contra la mejor del 12-O (10.000). 60 a 1. Esa es, en la Cataluña actual, la fuerza real de la idea España unida en comparación con la fuerza real de la idea Cataluña independiente.
Gracias a la manifestación de hoy, el independentismo ya tiene una cifra que pasear por Europa y por la redacción del New York Times. Real, tangible, contrastada. Con foto aérea incluida. 60 a 1. Nacho Vidal contra el osado micropene español. Y este chiste va a ser el menos cruel que lean durante las próximas semanas.
Queda claro que en la España actual no abundan los Clausewitz, pero desde el punto de vista de la estrategia unionista la convocatoria de la manifestación de hoy ha sido un error táctico de proporciones colosales. No hace falta ser un lince para darse cuenta de que la de una España unida no es, a día de hoy, una idea activa sino reactiva. Sólo ha aparecido cuando ha creído necesario chafarle la guitarra al soberanismo. Y eso forzada por un órdago político que, ya acabe con una Cataluña independiente o con un federalismo asimétrico, supone decirle adiós a la España actual.
Y este error ni siquiera es nuevo. Ya lo cometió Ciutadans cuando decidió lanzarse a la arena política para contrastar con la realidad de la calle aquella entrañable idea-fuerza que hablaba de una bolsa de centenares de miles de catalanes, principalmente pertenecientes a las clases obreras y las elites intelectuales, que no votaba en las elecciones autonómicas catalanas a falta de un partido político que defendiera sin complejos la idea de una Cataluña 100% española. El resultado está a la vista: C’s lucha elección tras elección por superar la barrera electoral del 3%. Puro wishful thinking.
Esa, la de los españoles durmientes, era una idea potente y atemorizadora (en términos estrictamente políticos) que en no pocas ocasiones había mantenido a raya al nacionalismo más radical. Duran Lleida, sin ir más lejos, ha edificado 30 años de carrera política sobre los cimientos de esa idea. Y no es para menos: ¡un monstruo aletargado de casi un millón de ciudadanos desencantados dispuesto a arrasar al nacionalismo en cuanto España le llame a filas! Como para acojonar a cualquiera. Pero hoy España ha llamado a filas. Han respondido 10.000 ciudadanos. Y algunos aún se asombran cuando ven al tibio Duran Lleida convertirse a pasos forzados al soberanismo. ¿Y cómo no va a hacerlo, si el PP y los organizadores de la manifestación de hoy han levantado los faldones de las sábanas y han mostrado al nacionalismo moderado que el monstruo que estos creían tener debajo de la cama era una chinche?
http://www.libertaddigital.com/opinion/cristian-campos/el-error-65956/
CRISI DEL DEUTE
“El problema és que Espanya ja no resulta creïble”
A Brussel·les ha minvat la confiança en els pronòstics espanyols, que s’han demostrat erronis
IGNASI PUJOL BRUSSEL·LES | Actualitzada el 14/10/2012 00:00
ELS HOMES CLAUS Luis de Guindos, Jean-Claude Juncker i Olli Rehn aquesta setmana en la reunió de l’Eurogrup a Luxemburg. YVES HERMAN / REUTERS
José Manuel González-Páramo, exconseller espanyol del Banc Central Europeu (BCE), assegurava fa uns dies a Barcelona que no existeix en l’organisme rector de la política monetària de l’eurozona un càlcul sobre l’import del rescat espanyol. Massa difícil de xifrar.
Perquè més enllà dels milers de milions d’euros en bons sobirans que siguin necessaris per alleugerir la pressió sobre el deute espanyol i reobrir els mercats financers per a Espanya, la pregunta que es fan aquests últims dies les institucions europees i que preocupa la troica (Comissió Europea, BCE i Fons Monetari Internacional) és una altra: quan recuperarà el govern espanyol la credibilitat?
“He vist el comissari Olli Rehn [vicepresident de la Comissió Europea i comissari d’Afers Econòmics] pels passadissos del Parlament Europeu posant-se les mans al cap per les constants correccions de les xifres de dèficit espanyoles”, explicava aquesta setmana a l’ARA un eurodiputat. “El problema d’Espanya és que ja no resulta creïble”, afegia. L’última d’aquestes correccions va arribar amb la presentació dels pressupostos generals de l’Estat per al 2013, el 29 de setembre, quan el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, va elevar del 8,9% al 9,4% del PIB el dèficit del 2011, que l’executiu socialista de José Luis Rodríguez Zapatero s’havia compromès amb Brussel·les a tancar al 6%.
I el deute es dispara
A més, aquest any no es tancarà en el 6,3% acordat, sinó en el 7,4% a causa del rescat de Bankia i del Banc de València. Pel que fa al deute públic, que el 2007 -abans de l’esclat de la crisi- era del 36% del PIB, l’any que ve es dispararà fins al 90,5%, molt per sobre del 76% actual.
Durant els últims dies, mentre Mariano Rajoy segueix retardant la petició del rescat, no paren d’alçar-se les veus que posen en dubte les previsions macroeconòmiques del govern espanyol. Si la patronal CEOE ja va dir fa setmanes que esperava per a l’any que ve una dràstica caiguda del PIB de l’1,6%, que contrasta amb la davallada del 0,5% prevista per la Moncloa, el mateix governador del Banc d’Espanya, Luis María Linde, i l’Eurogrup han titllat de massa optimistes els pronòstics del govern de Rajoy.
De fet a Europa no han respirat una mica tranquils pel que fa al problema del sector financer espanyol fins que no han tingut l’auditoria independent d’Oliver Wyman que ha certificat que el forat de la banca espanyola ascendeix a 60.000 milions d’euros. I és que el desastre de Bankia -un altre cop, amb constants correccions sobre la dimensió de la tragèdia-, que absorbirà 24.743 d’aquests milions, va posar en alerta el centre de decisió europeu.
A Brussel·les gairebé ningú parla aquests dies d’Itàlia. Els tècnics centren la seva atenció en Espanya, que aquesta setmana ha vist com l’agència de qualificiació creditícia Standard & Poor’s (S&P) rebaixava el deute sobirà espanyol a un graó del bo porqueria i l’FMI deia que la prima de risc -el sobrecost respecte al bo alemany a deu anys- podria disparar-se fins als 750 punts bàsics durant els pròxims mesos.
Philippe Rispal, del BCE, no es mou ni un mil·límetre del que diu el seu cap, Mario Draghi: “La institució està preparada per comprar deute espanyol, però el BCE no pot substituir el paper dels governs”. Ara bé, hi haurà una “condicionalitat estricta” associada al programa de compra. “A veure què passa amb Catalunya”, etziba Fabian Zuleeg, del prestigiós think tank European Policy Centre.
Política de reformes
El govern espanyol, conscient que els seus quadres macroeconòmics són més caducs del que voldrien, espera recobrar la confiança perduda per la via de les reformes, que de moment ja suposen una retallada de 65.000 milions d’euros fins al 2014.
Aquest cap de setmana l’executiu de Rajoy ha rebut el suport inesperat de l’FMI per rebre un nou ajornament de l’objectiu de dèficit -fa tres mesos la Comissió Europea ja va autoritzar Espanya a tancar l’any vinent amb un -6,3% en lloc d’un -5,3%-, una idea que no ha agradat a Berlín, que creu que una nova modificació crearia confusió. Més d’hora que tard Espanya haurà de demostrar a Europa que és capaç de complir els seus compromisos.
http://www.ara.cat/premium/economia/problema-Que-Espanya-No-resulta_0_791920937.html
Un diari alemany troba que les declaracions de Wert són “franquisme pur”
Frankfurter Allgemeine Zeitung creu que el ministre va fer “un regal de campana inesperat”
Wert
El diari “Frankfurter Allgemeine Zeitung” explica que “Espanya celebra amb estalvi seu Dia Nacional” i constata que “els catalans s’absenten amb intenció de les festes a Madrid”. En aquest sentit apunten l’absència Artur Mas.
També assenyalen l’absència de la Infanta Cristina a causa de la “investigació per corrupció i malversació de fons públics contra el seu marit Inaki Urdangarin”. “El lema ‘Tots junts som la nostra força’ va ser un intent per part del govern per contrarestar el moviment independentista català davant del patriòtic”, consideren.
“Mentrestant, la disputa entre Madrid i Barcelona continu a altres nivells. Mentre que les Corts van rebutjar dimarts amb una aclaparadora majoria (86 per cent dels representants) un referèndum unilateral, els catalans es van defensar el dimecres amb una enquesta realitzada pel Centre d’Estudis d’Opinió en la qual el 74 per cent de la població estigués a favor “, recorden.
“El ministre espanyol de Cultura Ignasi Wert va fer llavors als separatistes un regal de campana inesperat, quan pronuncie al Parlament que volia” espanyolitzar els estudiants catalans “, de manera que es referia únicament a la igualtat lingüística i el dret dels pares que eduquin els seus fills segons la seva petició també en espanol. Això era, com ressonava amb indignació, franquisme pur “, consideren.
“No obstant això les armes més pesades va portar just abans de la desfilada la vicepresidenta del Govern Soraya Saenz de Santamaria quan acusava el govern insolvent de Mas, que havia sol · licitat el mateix dia de nou una bestreta addicional de 400 milions d’euros a Madrid, espantar els mercats financers per les seves polítiques secessionistes i així agreujar la crisi econòmica “, conclouen.
Àngel Colom entrevistat a Al Jazeera
Amb motiu del Barça – Madrid va ser entrevistat per parlar del procés independentista a Catalunya
Video Joan Colom entrevistat per Al Jazeera
El principal canal àrab d’informació va entrevistar el president de Nous Catalans i director del secretariat de Convergència Democràtica de Catalunya amb motiu del Barça-Madrid i per a parlar del procés d’independència que s’està vivint al País. Més de 10 minuts en directe des de les fonts de Montjuic.
http://www.directe.cat/noticia/245787/angel-colom-entrevistat-a-al-jazeera
‘Catalonia is not Madrid’, a La Vanguardia
(‘Catalonia is not Madrid’, article sobre el Col·lectiu Emma publicat a La Vanguardia)
SATURDAY, OCTOBER 13, 2012
Salvador Garcia-Ruiz parla de deure patriòtic. I ho fa sense complexos. Segons aquest economista de 36 anys amb un MBA a la Universitat de Nova York, la millor manera de servir el seu país, Catalunya, és destinar el seu temps lliure i diners de la seva butxaca a fer arribar els arguments catalanistes als mitjans de comunicació internacionals fins ara més influïts per la posició oficial dels governs espanyols. No repliquen amb cartes irades el director del mitjà corresponent, sinó que ho fan amb arguments basats en xifres i dades verificables. I amb una voluntat pedagògica i constructiva més que crítica.
Ja fa tres anys va posar en marxa, amb un amic seu que viu la meitat de l’any als Estats Units i prefereix quedar en l’ombra, el col·lectiu Emma, amb l’objectiu de corregir la “imatge esbiaixada” de Catalunya que, segons el seu parer, dominava la premsa internacional. “Si bé la imatge de Barcelona sempre ha estat més aviat positiva, la que es donava de Catalunya era molt pròxima a la premsa de Madrid”, afirma Garcia-Ruiz, lector habitual de les capçaleres més prestigioses del món anglosaxó. L’espurna va sorgir el 2009 amb un article del setmanari The Economist titulat “Amb quant n’hi ha prou?”, que presentava el Govern de la Generalitat com una institució insaciable de poder polític.
Des d’aleshores han reclutat una quinzena de col·laboradors, antenes disperses per tot el món que els informen dels articles que es publiquen sobre Catalunya i els ajuden a preparar les rèpliques, profusament documentades, dirigides a l’autor del text i al director del mitjà de comunicació corresponent.
Ara, amb el debat independentista a la picota de l’actualitat internacional i un degoteig diari d’articles sobre el tema en diaris i televisions, la seva tasca “ja no és tan reactiva com proactiva”. Un cop guanyada a pols la batalla de la credibilitat, els periodistes que aterren a Barcelona es posen en contacte amb ells, els demanen ajuda i Emma els organitza entrevistes amb personalitats del país. I no només amb periodistes. També s’han reunit amb diplomàtics, empresaris o inversors estrangers de pas per la ciutat.
Garcia-Ruiz no pot amagar el seu orgull per la “feina feta i els resultats aconseguits”, especialment respecte a la premsa anglosaxona, on han concentrat bona part dels seus esforços. “Crec, modestament, que hem contribuït al gir que han fet els mitjans anglosaxons”, afirma l’economista, que ha sortit entrevistat a The New York Times i al Financial Times. Sigui per l’acció del col·lectiu Emma o, simplement, perquè els periodistes anglosaxons han sabut captar el moment, el cert és que el to comprensiu amb els arguments catalanistes ha irritat molta gent a Madrid. “La premsa dels Estats Units ha pres partit per l’independentisme català”, es lamentava fa uns dies el diari El Mundo, mentre que un diari digital titulava: “Tenim un problema i es diu Catalonia”.
“El focus anglosaxó està controlat –diu GarciaRuiz–. Ara el que ens preocupa és la premsa alemanya i la italiana. A Alemanya, la paraula nacionalisme cau malament d’entrada, mentre que a Itàlia el símil amb la Lliga Nord ens perjudica. Centrar-nos en la qüestió fiscal no ens ajuda, perquè el que hem d’explicar és que Catalunya no és la Padània, en tot cas el símil seria Escòcia”. Aquest és el nou repte per als seus argumentaris.
El col·lectiu Emma –que deu el seu nom a la filla de Guifré el Pilós, primera abadessa del monestir de Sant Joan, al Ripollès– assegura que no rep ni un cèntim de finançament públic, i volen que continuï sent així, encara que no oculten la seva sintonia amb el Govern d’Artur Mas. “És obvi que els nostres plantejaments coincideixen amb la política actual del Govern català, però no sempre ha estat així. No pertanyem a cap partit, som 100% societat civil, i volem preservar la nostra llibertat per dir el que ens sembli”, afirma Salvador Garcia-Ruiz, que tanmateix admet que estan “explorant” la possibilitat d’expandir el seu finançament privat per multiplicar la seva acció.
Precisament la Generalitat de Catalunya va acordar fa uns dies, just abans que Artur Mas convoquès les eleccions, posar en marxa el programa Eugeni Xammar –anomenat així en record del periodista i diplomàtic– amb l’objectiu de donar a conèixer les iniciatives del Govern català als mitjans internacionals. Una iniciativa que aplaudeix el mateix Garcia-Ruiz: “El que no tenia sentit és que Catalunya no s’expliqués al món. Necessitem una política exterior de comunicació potent, desacomplexada i multilingüe”.
Posted by Salvador Garcia-Ruiz at 9:14 AM
El Washington Post també analitza l’independentisme català
El periodista Edward Cody explica l’impacte que li van causar els crits d’independència del Barça-Madrid
Dissabte 13.10.2012 17:47
‘És un partit de futbol de les dimensions de la Super Bowl: Barça vs. Madrid, la dues principals ciutats d’Espanya col·lidint en una rivalitat legendària. Però quan la multitud de prop de 100.000 barcelonistes van esclatar en aplaudiments, el que cridaven era ‘Independència! Independència.’ Així comença la crònica d’Edward Cody avui al Washington Post, que aquesta tarda és la segona notícia ‘més popular’ del diari.
‘L’espectacle sonor dels nacionalistes catalans, el més destacat de l’empat 2-2 del cap de setmana passat, va fer extensiva a una audiència de milions d’espectadors la febra independentista de Catalunya’, continua el periodista.
‘És com una explosió volcànica’, diu Oriol Pujol al periodista, i afegeix: ‘quan tothom era ric ningú pensava en el cost que tenia per nosaltres formar part d’Espanya. Però ara tothom ho veu’.
El periodista continua: ‘L’espectacle de la lluita per la independència en un dels estats europeus més antics, un exemple de democràcia des que va caure la dicatura de Franco fa més de tres dècades, ha colpit molts espanyols com un anacronisme, especialment aquells que senten més que pertanyen en la societat del segle XXI i en una economia globalitzada.’
‘Pels més alarmistes, s’han conjurat referències fosques a la història de terrorisme ara inexistent al País Basc. Però per la majoria d’espanyols que confien en la tradició no violenta de Catalunya, el desafiament del separatisme ha crescut en el moment menys oportú’, diu Cody.
A més, ‘Artur Mas, president del govern català, ha convocat eleccions avançades el 25 de novembre amb l’objectiu de resoldre la qüestió de la relació de Catalunya amb Espanya. Mas ha dit que si el seu partit independentista, Convergència i Unió, és reelegit, convocarà un plebiscit perquè els set milions i mig de catalans ho decidieixin’.
Finalment, Cody destaca que ‘dirigents espanyols han avisat que això porta Catalunya a una il·legalitat separatista’. I acaba: ‘D’acord amb la consitució espanyola, avisen, tan sols el govern central pot organitzar un plebiscit’.
Petició massiva: Més del 80% dels catalans volen el referèndum
CiU obtindria la majoria absoluta, mentre el PSC segueix caient i ERC manté l’avenç, segons una enquesta de ‘La Vanguardia’
El suport a una consulta per decidir el futur de Catalunya és ja massiu. Està per sobre del 80% dels ciutadans, mentre que el suport a la independència en un eventual referèndum segueix molt a prop del 55%, segons una enquesta que publica avui diumenge ‘La Vanguardia’. El sobiranisme es va consolidant.
El sondeig, realitzat entre els dies 8 i 11 d’octubre, també apunta que més del 75% dels consultats creu que el nivell de vida dels catalans en un Estat propi seria millor (46,8%) o almenys igual (28,6%) que actualment. I el 71% dels catalans pensa que la Generalitat ha de celebrar el promès referèndum fins i tot en el cas que el govern espanyol ho prohibeixi.
El sondeig apunta també que si ara se celebressin les eleccions catalanes CiU tindria a les seves mans la majoria absoluta -fixada en 68 escons-, amb una forquilla de 68 o 69 parlamentaris. El PP es mantindria en els actuals 18 parlamentaris, mentre que els socialistes poden perdre fins a vuit escons i quedar-se a 20, en el que seria el seu pitjor resultat fins ara.
ICV aconseguiria com a molt un escó més que el 2010 i sumaria un total de 11. En canvi, Esquerra manté tendència a l’alça i pot arribar als 13 escons. Ciutadans repetiria amb tres diputats i, en canvi, Solidaritat pot quedar fora del Parlament. El sondeig també apunta que el partit de signe xenòfob Plataforma per Catalunya té una intenció de vot que li atorga possibilitats d’accedir a la cambra catalana.
CiU acaricia la mayoría absoluta mientras el PP recupera posiciones
El PSC conserva el segundo puesto, pero podría perder hasta ocho diputados | ERC mantiene su avance y gana tres escaños, mientras que Iniciativa se estanca
Política | 13/10/2012 – 22:45h | Actualizada a las 01:20h
Barcelona. (Redacción).- El movimiento telúrico que afecta a Catalunya desde el pasado 11 de septiembre parece lejos del agotamiento. Más bien tiende a consolidarse e incluso a acentuar las perturbaciones electorales que propició. La última encuesta de Feedback para La Vanguardia, realizada entre los días 8 y 11 de octubre, viene a confirmar las novedades del anterior sondeo del 30 de septiembre, aunque con algunos matices. El principal de ellos es el avance de CiU, que ya en la última encuesta había experimentado un salto considerable con relación a la intención de voto que registraba antes del verano e incluso con respecto a los resultados de los comicios de noviembre del 2010.
Pues bien, si ahora se celebrasen las elecciones autonómicas la coalición nacionalista tendría en su mano la mayoría absoluta –fijada en 68 escaños en un Parlament de 135–, con una horquilla de 68 o 69 parlamentarios. La sostenida progresión de la coalición nacionalista se produce a partir de un doble frente nutricio: el voto más catalanista del PSC y el más posibilista del independentismo, en una apuesta clara por el voto útil. Y de ahí el hundimiento de Solidaritat, que podría quedarse sin ninguno de los cuatro escaños con que cuenta actualmente.
Ahora bien, junto al avance de CiU, que podría sumar hasta siete diputados más, el otro elemento significativo tiene que ver con la recuperación del PP que, aunque todavía débilmente, empieza a capitalizar el voto útil de signo españolista. En concreto, los populares recuperan hasta tres escaños con relación al anterior sondeo y se sitúan en un cómputo de diputados similar al que cuentan actualmente: 18. El avance del PP se produce básicamente a expensas del crecimiento potencial de Ciutadans y de la movilización de su propio espacio electoral, cuyas magnitudes en las elecciones generales dibujan un caladero de electores muy superior al que el partido de Rajoy logra movilizar en los comicios locales y autonómicos. Queda por ver, no obstante, lo que dará de sí la polarización identitaria para un partido, como el PP, que carga desde el Gobierno central con el pesado lastre de los recortes y de una crisis que no aparenta tener fin.
Los socialistas catalanes, en cambio, parecen definitivamente instalados en un desplome sostenido que en este sondeo apunta un nuevo récord negativo. La encuesta de finales de septiembre ya dejaba al PSC con siete escaños menos de los que obtuvo en noviembre del 2010 y un retroceso de casi tres puntos en porcentaje de voto. Y el presente sondeo consolida al alza esa caída, de modo que el socialismo catalán podría perder hasta ocho escaños y quedarse en 20. Es decir, prácticamente empatados con sus máximos rivales a escala estatal.
Los principales beneficiarios teóricos del hundimiento del centroizquierda deberían ser los ecosocialistas de Iniciativa, y así lo sugería el anterior sondeo. Sin embargo, la actual encuesta refleja un estancamiento de ICV, que como mucho lograría un escaño más que en el 2010. Su oposición frontal a los recortes, combinada con un alineamiento con el bloque soberanista, le brinda por ahora unos réditos muy modestos, de apenas un punto. Y esos réditos parecen diluirse a medida que el dilema central de los votantes se aleja de la gestión del Govern y se centra en el conflicto territorial con el Estado. Buena prueba de ello es que en el sondeo de Feedback de hace un año, ICV registraba una progresión de hasta cuatro escaños.
En cambio, Esquerra mantiene intacto el avance que reflejaba el anterior sondeo (tres diputados y más de dos puntos de crecimiento en intención de voto), aunque también muestra signos de estancamiento. El más claro reflejo de ello es que los sondeos realizados con anterioridad a la aceleración soberanista del 11 de septiembre atribuían a ERC hasta cinco escaños más (y así ocurría en junio pasado). La explicación de esa paradoja reside en la extraordinaria capacidad de CiU para atraer a los votantes independentistas más dispuestos a aceptar avances graduales y, por lo tanto, a darle una nueva oportunidad a la coalición que lidera Artur Mas. De ahí, por ejemplo, que más del 70% de los electores de Reagrupament se inclinen ahora por CiU.
La encuesta de Feedback contiene algunas novedades más que afectan a los partidos minoritarios. Por un lado, Ciutadans parece haber tocado techo en el actual contexto de polarización identitaria y se limitaría a repetir su resultado del 2010, aunque los registros de la encuesta apuntan una deserción significativa de antiguos votantes del partido de Albert Rivera, en beneficio del PP catalán. Por otro lado, y aunque por causas opuestas, los independentistas de Solidaritat parecen abocados a quedarse fuera de Parlament, víctimas de una fuga de votos que beneficiaría a partes iguales a CiU y a Esquerra.
Sin embargo, la verdadera novedad del sondeo en el ámbito de las formaciones minoritarias se produce en relación al partido de signo xenófobo Plataforma per Catalunya. El grupo que capitanea Josep Anglada cuenta con una intención de voto que le otorga posibilidades de acceder a la Cámara catalana, aunque ya en el 2010 obtuvo un respaldo similar y se quedó fuera por unos pocos miles de papeletas en Barcelona.
Los restantes indicadores de la encuesta no hacen más que reforzar las expectativas electorales que dibuja el sondeo. Así, en el capítulo de la valoración de los líderes políticos catalanes, al president Mas continúa muy por delante y es, junto a Oriol Junqueras, el único dirigente que suscita el aprobado de los ciudadanos. Ciertamente, el ecosocialista Joan Herrera experimenta una mejora que lo acerca al aprobado, pero el resto de líderes registran avances tan modestos que apenas suponen un cambio en su estatus. Ese sería el caso del socialista Pere Navarro, que mejora tres décimas, pero sigue hundido en el terreno del suspenso rotundo, con un 3,66.
Por último, un 40% de los consultados asegura que la imagen que tenía del president Mas ha mejorado en las últimas semanas, aunque el saldo positivo con respecto a quienes tienen ahora una opinión peor del líder de CiU se ha reducido en ocho puntos desde el anterior sondeo. Si en septiembre estos últimos suponían uno de cada cinco catalanes, ahora son uno de cada cuatro.
La divisió del sobiranisme afavoreix CiU
ERC, SI i la CUP es disputaran el vot independentista el 25-N
La fragmentació del vot sobiranista pot beneficiar CiU
La decisió de les CUP de presentar-se a les properes eleccions al Parlament fragmenta, encara més, el vot sobiranista el proper 25-N després que ERC i SI tampoc arribessin a un acord per constituir una coalició electoral.
Reagrupament, d’altra banda, ja ha anunciat que tampoc es presentarà, però ha demanat el vot explícitament per CiU, que amenaça també de captar molt vot útil sobiranista després de l’aposta d’Artur Mas per un referèndum d’autodeterminació “prioritariament” aquesta legislatura.
Mentre que Democràcia Catalana, de Joan Laporta, ja ha anunciat també que no concorrerà en solitari i ha insistit, fins al darrer moment, en una gran coalició, però està per veure si acaba demanant també el vot per CiU. Laporta, des de la seva sortida de Solidaritat, ha votat sovint al Parlament amb la federació nacionalista.
La fragmentació del vot independentista pot beneficiar, doncs, a CiU a l’espera que els seus dirigents optin també per mantenir el missatge sobiranista durant la campanya. CIU i PSC aproven precisament aquest diumenge les seves candidatures i proclamen els seus respectius caps de llista.
A les darreres eleccions al Parlament els diputats independentistes ja van baixar dels 23 d’Esquerra a 14, repartits en 10 d’ERC, tres de Solidaritat i un de Democràcia Catalana.
http://politica.e-noticies.cat/la-divisio-del-sobiranisme-afavoreix-ciu-68993.html
La CUP es presenta a les eleccions al Parlament
La decisió de concórrer als comicis s’ha pres amb el suport del 77% de l’assemblea
El periodista David Fernàndez serà el cap de llista per Barcelona
13/10/12 17:20 – MOLINS DE REI – AGÈNCIES
La CUP decideix presentar-se a les eleccions i elegeix candidats
L’Assemblea Nacional de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) ha decidit aquest dissabte per un 77% de vots favorables presentar-se a les properes eleccions al Parlament del 25 de novembre. Després d’anys de debat en les diverses seccions territorials, l’acceleració del procés sobiranista ha fet donar el pas de les eleccions municipals a les catalanes, amb el nom de CUP-Alternativa d’Esquerres per incloure membres independents, com el cap de llista a Barcelona, el periodista David Fernández. Per Lleida es presentarà Antonieta Jarné, Lluc Salellas per Girona i Jordi Martí per Tarragona.
L’assemblea de la CUP també ha decidit, en la seva sessió a Molins de Rei, les línies programàtiques i el projecte estratègic, que no oblida, a més de la independència, les reivindicacions socials i econòmiques.
La CUP es llança al 25-N per remoure el vot d’esquerres
L’assemblea nacional del partit decideix presentar-se als comicis com a culminació d’un llarg debat territorial
El periodista David Fernàndez, candidat per Barcelona i Lluc Salellas, per Girona
14/10/12 02:00 – BARCELONA – O.A.-E
L’assemblea nacional de la CUP es va reunir ahir a Molins de Rei Foto: ACN.
La CUP es presenta a les eleccions del 25-N amb el repte d’arrossegar part de l’electorat d’esquerres i independentista. L’assemblea nacional de la formació va aprovar ahir a Molins de Rei fer el salt de les eleccions municipals a les catalanes. La decisió va rebre un suport del 77%. Era el colofó d’un llarg procés de debat territorial que es va acabar d’enllestir durant els darrers dies en assemblees municipals. El periodista David Fernàndez encapçala la llista per Barcelona. Lluc Salellas és el cap de cartell per Girona; Antonieta Jané, per Lleida, i Jordi Martí, per Tarragona.
La formació, que es presenta a les eleccions amb el nom de CUP-Alternativa d’Esquerres perquè inclou candidats independents, ha anat teixint una important xarxa al territori durant els últims anys. A les eleccions municipals, va passar dels 20 als 104 regidors, amb 65.376 vots a tot Catalunya. Va aconseguir quatre alcaldies: Arenys de Munt, Vilamadat, Navàs i Celrà. Fernàndez va assenyalar que el 25-N necessiten entre 70.000 i 80.000 vots per assegurar-se l’entrada al Parlament. El candidat de la CUP va treure importància a la possibilitat que no assoleixin el llindar mínim que els permeti accedir a la cambra. “Per nosaltres és 25-N, i després 26, i 27… la CUP ha arribat per quedar-s’hi”, va afirmar.
L’assemblea nacional no només va donar llum verd a les llistes, sinó que també es van aprovar les línies mestres d’actuació d’un hipotètic grup parlamentari i divuit eixos temàtics que seran els pilars per desenvolupar el programa electoral. Una de les qüestions que els queda per abordar, però, és el posicionament que adoptarà la formació en cas que se celebri un referèndum sobre la independència de Catalunya. En aquest sentit, la CUP defensa la integritat dels Països Catalans. El programa social i econòmic inclou el repartiment del treball i la riquesa, la nacionalització de la banca i d’altres sectors estratègics i l’aturada de les retallades. Segons Albert Botran, portaveu de la CUP, les polítiques d’austeritat han contribuït al creixement de la pobresa i l’atur.
La formació ja va decidir al març, en una altra assemblea nacional, reforçar la seva estructura per poder-se presentar a les properes eleccions al Parlament. Una possibilitat que van desestimar abans de les catalanes del 2010. La CUP necessita ara recollir 5.000 signatures per poder concórrer als comicis del 25-N.
LA FRASE
La CUP es prohibeix demanar crèdits per finançar la campanya. (…) No caldrà tornar diners ni favors. Francesc Ribera, REGIDOR DE LA CUP A BERGA
LA XIFRA 65.376 vots va obtenir la CUP a les municipals. En necessita entre 70.000 i 80.000 per entrar al Parlament.
http://www.elpuntavui.cat/component/elpunt/article/-/-/584332.html
ASSEMBLEA NACIONAL
La CUP serà present a les eleccions del 25-N
David Fernàndez (Barcelona), Lluc Salellas (Girona), Jordi Martí (Tarragona) i Antonieta Jarne (Lleida), seran els candidats de la formació a les eleccions al Parlament de Catalunya
Prop de 700 persones han omplert el Teatre del Foment de Molins
Els electors de Catalunya tindran l’opció de votar una candidatura rupturista i obertament independentista i d’esquerres. La Candidatura d’Unitat Popular (CUP) serà present a les eleccions del 25 de novembre al Parlament de Catalunya per primera vegada a la història.
L’assemblea nacional extraordinària que ha celebrat la formació aquest dissabte a Molins de Rei (Baix Llobregat) -on hi té quatre regidors-, ha aprovat la participació de la CUP als comicis per àmplia majoria, amb un 77% dels vots.
I ho farà sota el nom de Candidatura d’Unitat Popular – Alternativa d’Esquerres, una fórmula que pretén, segons l’organització, “sumar esforços amb col·lectius polítics i moviments populars que comparteixin els eixos programàtics les principals propostes polítiques de la CUP”.
L’assemblea, que s’ha allargat durant unes sis hores, ha ratificat les llistes electorals que es presentaran a les quatre circumscripcions. Dos dels candidats de la CUP són periodistes: el de la demarcació de Barcelona, que és el periodista de La Directa David Fernàndez, i el de la demarcació de Girona, que és el periodista Lluc Salellas.
A la circumscripció de Lleida la candidata serà la professora de la Universitat de Lleida (UdL) Antonieta Jarne, i a la circumscripció de Tarragona l’anarcosindicalista Jordi Martí Font.
L’assemblea nacional, a la qual hi han participat prop de 700 persones, ha aprovat també els principals eixos que conformaran el programa electoral de la CUP i els principis d’acció política que guiaran l’acció institucional de la CUP en cas d’obtenir representació parlamentària.
En acabar la trobada, els cinc primers candidats de cada circumscripció han pujat a l’escenari entre l’ovació del públic. Salellas, Jarne, Martí i Font i Fernàndez han dirigit unes paraules als assistents per presentar-se i exposar els motius pels quals és necessària la presència de la CUP al Parlament.
A més, l’etiqueta de Twitter #ANCUP ha estat Trending Topic a Twitter.
Més d’un miler de persones han enriquit el debat sobre la participació de la CUP a les eleccions
L’assemblea d’aquest dissabte ha culminat un procés assembleari que ha mobilitzat durant les darreres setmanes més d’un miler de persones arreu dels Països Catalans. En els darrers dies s’ha celebrat una onada de assemblees obertes a la ciutadania [fotos] per debatre si la CUP s’ha de presentar i com ho ha de fer.
En les assemblees obertes que s’han celebrat els darrers dies per diferents poblacions catalanes, els participants ja havien evidenciat la necessitat que la CUP sigui present en aquests comicis per permetre així que els electors puguin optar per una alternativa independentista i d’esquerres.
Avals per poder presentar candidatura
Les candidatures sense representació parlamentària hauran de presentar milers de signatures abans de divendres que ve si volen concórrer a les eleccions del 25-N.
Això es deu a la modificació legislativa del 2011, que estableix que les candidatures que no tenen representació al Congrés dels Diputats han de presentar signatures d’un mínim del 0,1% del cens electoral de cada província per avalar la candidatura.
Tot i que el criteri es va establir només per a les eleccions espanyoles, la Generalitat vol aplicar el mateix criteri a les eleccions al Parlament de Catalunya pel buit legal que suposa la manca d’una llei electoral catalana. Aquest fet obliga la CUP a recollir 5.300 signatures en menys d’una setmana.
Amb motiu de l’Assemblea Nacional d’aquest dissabte, la CUP de Molins de Rei ha fet una crida perquè la gent s’acosti al Teatre del Foment per signar.
http://www.llibertat.cat/2012/10/la-cup-sera-present-a-les-eleccions-del-25-n-19608
David Fernàndez: ‘Som un projecte de ruptura democràtica per als Països Catalans’
Pere Cardús i Cardellach. Entrevistem el cap de llista per Barcelona de la CUP, l’endemà de la històrica decisió de presentar-se a les eleccions al Parlament
La Candidatura d’Unitat Popular (CUP) ha decidit finalment presentar-se a les eleccions del 25 de novembre al Parlament de Catalunya, amb el nom de CUP-Alternativa d’Esquerres per incloure membres independents, en una assemblea extraordinària ahir a Molins de Rei. Encapçalarà la llista per Barcelona un independent, el periodista David Fernàndez, amb qui hem volgut conversar per saber quines són les propostes de la CUP i què els ha fet decantar-se per anar al parlament.
–Amb quin objectiu us presenteu a les eleccions al Parlament?
–Amb la clara voluntat que la veu de les classes populars catalanes hi irrompin per desobeir la por, desafiar el règim i reconstruir l’esperança. És el que més ens cal. Ni oasi ni miratges, en aquest país no hi ha pas normalitat política: no n’hi haurà pas mentre hi hagi 3 milions de pobres als Països Catalans, 1,3 milions d’aturades i aturats i 80.000 persones desnonades. I Millet, Camps i Matas al carrer. I mentre un tribunal constitucional valgui més que la voluntat de tot un poble. I mentre alguns confonguin deliberadament el govern amb un consell d’administració.
–I quin és aleshores el projecte?
–Hi anem, obertament, sota els plantejaments de la unitat popular de reminiscència xilena però passada per la història del moviment popular d’aquest país, amb un projecte de ruptura democràtica per als Països Catalans i la radicalització de la democràcia per un nou temps dels comuns. La realitat, malauradament, és avui per avui la millor aliada de la CUP: desigualtats socials, segrest de la sobirania pels mercats i cops d’estats financers.
En síntesi, és un intent comú i comunitari per dur la veu dels sense veu, dels subalterns i les precàries. I com diria Raimon: ‘Si només els rics estudien, només els rics sabran, ens enganyaran amb qualsevol cosa: unes mamelles en cromo, uns culs fotografiats, quatre paraules solemnes i un futbol manipulat’. Per retornar-li a Felip Puig el seu ‘s’ha acabat la impunitat’. Que es comenci a acabar la seva. Un tros del carrer, de la realitat del carrer, al Parlament. I no pas per aplaudir-los. Anem a dir que s’ha acabat el temps de les excuses: que si aquest poble no té justícia, el govern que surti del 25 de novembre difícilment tindrà pau mentre no la tinguin les classes populars.
–Què ha canviat que preneu la decisió d’anar-hi aquest cop?
–S’ha accelerat el temps polític, s’han avançat les eleccions i arrosseguem cinc anys de crisi social profunda, amb una Generalitat tècnicament rescatada pels homes de negre, que ens està arrabassant drets socials fonamentals conquerits després de moltíssims anys de lluita social, en la fi de l’enèssima transició anunciada que pot acabar com les altres.
En tot cas, la decisió l’ha pres la militància, assembleàriament, en base a la lectura del nou escenari polític i a la necessitat acumulada de encarar les pitjors retallades antisocials des del final de la dictadura. La realitat ja la coneixem. Ara és l’hora del canvi de model, de començar a construir alternatives que ja existeixen, de denunciar tant com puguem els qui malvenen el país. De dir que és l’hora de construir. De cridar que ens mereixem construir comunitats en llibertat i amb justícia. D’autodeterminar-nos perquè és l’hora de la gent.
– Què us diferencia de les altres opcions independentistes?
–La territorialitat, per començar: els Països Catalans. De Salses a Guardamar i de l’Hospitalet a Burjassot i de Fraga a Maó. La indestriabilitat de l’alliberament nacional i l’alliberament social: l’un sense l’altre no ens serveix. La profunditat del canvis social que volem: del feminisme a l’ecologisme a l’antimilitarisme i el sindicalisme. I és clar: les formes de fer política radicalment democràtiques i ètiques, perquè la CUP també és una esmena general a la gestió de les elits, la fira del pessebre i la mania que fets i paraules mai concordin. I una aposta oberta per la repolitització, perquè torni la política entesa com acció col·lectiva per millorar les condicions de vida i treball de la gent.
–Per què no opteu per sumar en pro de la unitat?
–L’esquerra independentista fa 40 anys que té pressa i els moviments socials ho volem tot. Sí, ho volem tot i no renunciem a res: la màxima llibertat política per als Països Catalans i les màximes quotes de justícia social que siguem capaços d’assolir i construir. De la resta, com a candidat independent, no he seguit el procés fil per randa però sí que penso que avui la unitat, les unitats plurals, es forgen al carrer i en la realitat, no pas en els despatxos.
La CUP fa les coalicions consolidades i còmplices cada dia. Al carrer, des de baix i amb tots els sectors socials -sanitat, educació, moviments socials– en lluita i que s’oposen a tant de frau amb caràcter d’estafa. I qui conegui la CUP com actor polític emergent sabrà que ha forjat un espai propi, amb cultura política alternativa i solidària, perquè cap de les esquerres socials la convencia: ni en el discurs ni menys encara en la pràctica. No estem per la utopia sinó per recuperar la veu pròpia. Estem per la eu-topia que diria Pere Casaldàlgia: el sí-lloc on cabem totes i tots.
–Quins resultats creieu que podeu obtenir?
–En la mesura que ens presentem la voluntat és arribar. I que arribar serà disposar d’una eina més de les que disposaran les lluites socials. Per nosaltres, el canvi polític i social s’activa sobretot, si no únicament, des del carrer, des de les nostres vides quotidianes i des dels barris, viles i municipis. Tenim les esperances dipositades en aquest poble, no pas en el Parlament.
–Però compteu aconseguir representació?
–Electoralment, els resultats de les municipals del 2011 de la CUP i el municipalisme alternatiu –80.000 vots– i les protestes indignades contra les retallades sí que permeten ser prudents i alhora albirar possibilitats. És la conjunció del cicle sobiranista i el de la indignació la que deixa obertes les portes a que la opció de la unitat popular i la vertebració dels Països Catalans arribi al Parlament. No tenim cap vareta màgica: només pensem que d’aquesta crisi o ens en sortim tots o no ens en sortim pas. Qui confia som nosaltres en la capacitat de la gent de construir alternatives, generar resistències polítiques als fraus dels nostres dies i recuperar el vincle social. De sortir de l’estat de xoc neoliberal al que ens volen sotmetre.
–Teniu present que necessiteu avalar la candidatura amb unes cinc mil signatures?
–Aquest precepte legal és una evidència, una altra més encara, de les limitacions a la democràcia i la participació amb la que sempre s’omplen la boca. S’aconseguiran, no en tinc cap dubte. Sobretot, perquè estem intentant reteixir l’esperança –el que més costa de construir i el més fàcil de destruir– i en aquesta aposta ja hi ha implicades milers de persones.
–Què en fareu dels sous dels diputats?
–La CUP té una política clara i una pràctica explícita: és aclaparadorament no retribuïda i les persones retribuïdes tenen un topall màxim, que mai no pot superar el 2,5 del salari mínim. Al Parlament es seguirà aquest protocol però encara no està concretat en quina dimensió.
–Com fareu la campanya? Amb quins recursos?
–Com ja va passar a les municipals, amb l’esforç col·lectiu, des del carrer, amb la implicació de centenars de persones i amb el boca orella d’uns Països Catalans que sempre han volgut esborrar del mapa i que el moviment popular ha mantingut dempeus a cop de desobediències. I amb Pere Quart, per suposat:
‘L’aire és confús, estantís
d’una pau corrompuda, d’una pau corruptora
tan injusta, fundada en la por
d’un ordre incivil
que ens esprem a profit
dels Altíssims Senyors que la imposen’.
I amb l’Ovidi, és clar: ‘Perquè si encara dura la vida dura, de part dels bons, fins a la mort’.
–Què en penseu de l’evolució d’Artur Mas i de l’acceleració del procés?
–Personalment i a la llum de la història, escèptic i alarmat. Escèptic perquè la memòria és antídot. Cal recordar qui va encimbellar Aznar? Qui va signar el pacte del Majestic? Qui va ribotar l’estatut amb Zapatero abans que Guerra? I alarmat perquè Mas, Boi Ruiz o Felip Puig no difereixen de res, tècnicament, de Rajoy, Luis de Guindos o Fernández Díaz: són gestors neoliberals de la mateixa crisi. Abans d’ahir Mas ja va dir que la seva ‘estructura d’estat’ no canviaria res. I nosaltres apostem per la plena independència i la sobirania popular, per la transformació profunda i la superació de les desigualtats fondes que defineixen l’estructura social del Països Catalans.
Les paraules de Salvador Seguí, pronunciades el 1919 a l’Ateneu de Madrid, són d’una metàfora massa vigent: ‘En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans el contrari, hi guanyaríem molt; la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si algun dia es parlés seriosament d’independitzar Catalunya de l’estat espanyol, els primers i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya foren els capitalistes de la lliga regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional’.
–Però no hi veieu una evolució positiva en el terreny de la llibertat nacional?
–En la defensa acèrrima de la llibertat política d’aquest poble, l’esquerra independentista no ha de demostrar res: dècades deixant-se la pell. Hi som i hi serem. Però Mas parla de Massachusets i Puerto Rico i visita les ambaixades nord-americana i alemanya. Nosaltres furetegem Islàndia, ens arrenglarem amb les majories empobrides del planeta –empobrides per multinacionals com Repsol– i parlem de l’Europa dels pobles lliures en un món que capgiri la terrible desigualtat nord-sud i l’insult de la pobresa quotidiana.
Aquest és el dificilíssim repte, ho sabem, de bastir, enmig del segle XXI i amb les derrotes acumulades des d’Antígona, la construcció d’una alternativa democràtica i popular on per fi arribi la gran desconeguda: la democràcia social i econòmica. Davant aquest capitalisme senil que està fent del món un lloc cada cop més injust i desigual.
Solidaritat fa les llistes amb unes eleccions primàries
Alfons López Tena serà escollit candidat a la presidència de la Generalitat · Uriel Bertran serà el segon per Barcelona i Toni Strubell el primer per Girona
La candidatura de Solidaritat Catalana per la Independència (SI) es decidirà avui amb la celebració de les eleccions primàries per decidir els candidats que defensaran el programa de la formació independentista. Les votacions dels adherits a Solidaritat es faran de nou del matí a dues de la tarda a dotze col·legis electorals repartits pel territori del Principat. La proclamació de resultats es farà a les vuit del vespre a l’Hotel Omm de Barcelona.
El diputat Alfons López-Tena s’ha presentat a les primàries per a elegir el candidat a la presidència de la Generalitat. El consell nacional va aprovar fa dues setmanes un nou reglament de primàries, amb un procés que ha durat deu dies i que es tanca avui amb la votació de tots els militants de SI per a confeccionar la llista electoral.
Per concórrer a les primàries com a candidat a la presidència de la Generalitat calien cinquanta avals i tan sols Alfons López Tena els ha presentat. Els caps de llista de les quatre circumscripcions també havien de presentar vint-i-cinc avals i seran Uriel Bertran per Barcelona, Toni Strubell per Girona, Santi Costa per Lleida i Albert Pereira per Tarragona. Per la resta de la llista no calia presentar cap aval.
http://www.vilaweb.cat/noticia/4047069/20121014/solidaritat-llistes-unes-eleccions-primaries.html
ERC reivindica la paternitat de l’independentisme polític
Oriol Junqueras és proclamat amb l’objectiu de ser la segona força al Parlament i recorda que el sobiranisme a ERC no és recent, com en altres formacions
14/10/12 02:00 – BARCELONA – DAVID BRUGUÉ
Oriol Junqueras es gira cap als assistents per agrair-los la seva elecció, ahir al consell nacional d’ERC Foto: JOSEP LOSADA.
Junqueras avisa que el partit té pressa per deixar l’Estat espanyol
Oriol Junqueras és des d’ahir, oficialment, el candidat d’ERC a la presidència de la Generalitat. I amb la seva primera intervenció en la nova condició no hi va haver dubte de quin ha de ser el cavall de batalla. Un objectiu que, segons va recordar, no és nou per a la formació, però que els darrers mesos ha guanyat adeptes, en una referència implícita a CiU. Per això, va reivindicar ERC com els “més independentistes que ningú” perquè ho són des de fa més temps que cap altre. Però, aquesta ha de ser la fita? A curt termini sí, però no a mitjà termini: la finalitat real dels republicans és deixar de ser independentistes aviat perquè Catalunya ja sigui un estat. Un estat que tenen pressa a crear, i per això va fer una altra referència, sense dir-ho, a CiU. No és partidari d’anar a poc a poc per crear estructures d’estat, ja que moltes no es poden crear fins que s’assoleixi la sobirania del país. El candidat republicà va remarcar, en aquest sentit, que la independència és l’objectiu immediat d’Esquerra, però no la seva culminació. “Quan siguem independents tothom es preguntarà perquè no ho vam fer abans”, va ironitzar Junqueras.
La tradició independentista viu ara un moment dolç, i marca, per això, un objectiu electoral concret: que ERC avanci el PP i el PSC i esdevingui la segona força política al Parlament de Catalunya. En aquest sentit, Junqueras va demanar directament el suport dels catalans que se sentin independentistes perquè ERC sigui decisiva en el procés segregacionista. “No és el mateix de cara a Espanya, però tampoc a Europa i la resta del món, que el Parlament català tingui com a segona força el PSC, el PP o ERC”, va avisar. No obstant això, també va fer un avís: Esquerra està capacitada per ser alternativa de govern, i encara que es pugui assolir la segona posició, l’ambició és ser la primera. Aquest camí no serà fàcil i, com marquen els manuals de campanya, ara és el moment d’establir ponts amb aquells amb qui es pot arribar a entendre. Per això, va aclarir que “en el camí cap a la plenitud nacional” estan disposats a acompanyar qui sigui. Braços oberts a CiU?
El procés per abandonar l’Estat espanyol, però, no serà l’únic aspecte en el qual incidirà la campanya. No en quedaran al marge les retallades, la crisi econòmica i el risc d’exclusió social, per exemple. De propostes no en falten, com fer pagar taxes als bancs i que es redueixi la despesa en defensa.
El consell nacional va servir, a banda de per proclamar Junqueras –que fa un any i mig que és militant d’ERC–, per ratificar els caps de llista de la formació a les altres tres demarcacions. Roger Torrent (alcalde de Sarrià de Ter) ho serà per Girona; Josep Andreu (alcalde de Montblanc), per Tarragona, i Josep Cosconera (exalcalde de Guissona), per Lleida.
El PP com a alternativa a CiU i el PSC
El PP també va confirmar els seus caps de llista ahir, que de fet són els mateixos que va presentar el 2010 a les quatre demarcacions. La presidenta i cap de llista per Barcelona, Alícia Sánchez-Camacho, va presentar la seva formació com l’única alternativa a la deriva independentista de CiU i la pràctica desaparició del PSC que ha deixat “orfes” els catalans que se senten espanyols. D’aquesta manera, al seu entendre, el seu partit es configura com la veritable i única sortida possible respecte dels que “volen trencar Catalunya i Espanya”, perquè“ el PP vol sumar i no pas dividir”.
Camacho va reiterar també que la manifestació antiindependentista de divendres a Barcelona va ser un èxit tenint en compte, segons el seu parer, que es va convocar amb molts pocs dies i sense el suport del govern ni “els mitjans oficials” de Catalunya. En aquest sentit, va tornar a carregar contra el PSC per no haver-hi estat quan “la Catalunya silenciosa” va aixecar la veu. Va evitar entrar en valoracions sobre les xifres d’assistents, 6.000 segons les dades de la Guàrdia Urbana i 65.000 segons la Subdelegació del Govern. Sí que en va parlar el conseller d’Interior, Felip Puig, que va qualificar de partidistes les xifres de la Subdelegació. Bàsicament perquè a l’espai ocupat no hi cap tanta gent.
http://www.elpuntavui.cat/component/elpunt/article/-/-/584288.html
JOAN HERRERA I TORRES CANDIDAT D’ICV A LA PRESIDÈNCIA DE LA GENERALITAT
“El dret a decidir no és del president, és dels catalans”
“La nova etapa que s’obre no és fàcil, haurem de pactar-ho tot, fins i tot la secessió”
“Un procés com aquest ha de ser madur, fet entre molts actors econòmics, socials i polítics i l’engegarem a partir del dia 26”
“El federalisme no l’ha derrotat l’independentisme, sinó el centralisme espanyol”
“Les eleccions són històriques”
14/10/12 02:00 – BARCELONA – ANNA SERRANO
Aquest país necessita una esquerra alternativa, no supeditada a CiU ni al PSOE
Aspirem a expressar la veu de molts socialistes, però també de molta gent d’esquerres
Era l’únic aspirant a les primàries d’ICV. I el consell nacional el va proclamar ahir candidat al 25-N amb el 98,58% dels vots. Hi vol arribar explicant la posició favorable a un referèndum, però també que hi ha una alternativa d’esquerres a CiU.
La nova Espanya
Diuen que les persones es revelen tal com són en les situacions extremes. L’Espanya democràtica havia pogut enganyar fins ara la comunitat internacional i els altres estats membres de la Unió Europea perquè no s’havia vist forçada a demostrar la pròpia essència. A mostrar-se com és. Ara ho ha fet. I la nova Espanya sorprèn. Sorprèn a una part destacada de la premsa internacional. Com a botó de mostra, vet ací alguns dels paràgrafs d’un article del cap de política internacional de The Daily Telegraph: “Si l’Estat espanyol es pensa que Brussel·les es posarà del seu costat per evitar que els catalans exerceixin el dret de l’autodeterminació, comet un error de judici.” “Si el ministre d’Afers Exteriors britànic hagués fet un comentari sobre Escòcia com el que García-Margallo ha fet sobre Catalunya, l’escàndol hauria estat magnífic. S’ho imaginen? […] Però és que, a més, no es pot actuar d’aquesta manera al segle XXI.” “Si Madrid es pensa que Europa l’ajudarà a liquidar els catalans, s’equivoca molt.” La nova Espanya agrada.
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/584022-la-nova-espanya.html
Sí o sí? Doncs no
I puc arribar a entendre que costi assumir un canvi tant radical i que hi hagi resistències de perdre l’hegemonia, però per poc atents que haguessin estat en els últims deu anys haurien vist que les coses canviaven. El president Montilla ja va advertir al president Zapatero, sense cap èxit, del procés de desafecció que es produïa a Catalunya, i Montilla no és pas ni nacionalista i, molt menys, independentista. Tanta miopia només s’explica per la prepotència del qui es creu tenir al seu favor la força, que sovint ofusca la raó. Ells es basaven en tres pilars bàsic que els assegurava, passi el que passi, la unió: la Constitució, l’economia i l’exèrcit. No crec que hagin pensat mai amb la UE perquè quan hi han apel·lat per demanar-hi ajuda, com va ser en el recurs contenciós amb l’Argentina, van observar la seva resposta, més que tèbia.
Però així que el procés avança amb pulcritud democràtica, els arguments de força es van esvaint: amb relació a un 79% de ciutadans que volen un referèndum democràtic no hi ha constitució que ho privi, ni exèrcit, i un cop fets els números, tampoc l’econòmic no els ajuda. Així doncs, m’estranya molt que el Príncep de Girona, que a través de la fundació que porta el seu nom té gent catalana que el poden informar perfectament, divendres confongués tot això amb escuma. O està molt mal informat, cosa que em costa de creure, o s’alinea amb els que s’imaginen que poden evitar la realitat negant-la.Només cal anar pel carrer per adonar-se que, de cop, Catalunya ha entrat en un estat d’ànim que es mou entre la sorpresa i una certa eufòria.
De sorpresa, perquè des de l’11-S s’han precipitat tant les coses que estem en un estadi inimaginable fa un mes. I d’eufòria, perquè per primera vegada tenim un president que no té doble llenguatge i ha deixat enrere la tradicional estratègia de la puta i la Ramoneta, de què parlava el president Pujol. I si a nosaltres mateixos ens ha sorprès, com podem pensar que no els hagi sorprès a ells, que es pensaven tenir-ho tot lligat i ben lligat? Aquí encara hi ha gent que es malfia del president Mas i es pensa que a última hora afluixarà, seguint el costum del catalanisme d’aquests trenta anys, i n’estic segur que allà també pensen el mateix. Poden haver canviat tant, els catalans, en tan poc temps?, es deuen preguntar.
Els que m’han seguit en aquest espai segur que recordaran que molt sovint he defensat els empresaris i els he demanat patriotisme empresarial. Avui hi ha una tendència que sembla imposar-se aquí i allà, que és demanar als empresaris i organitzacions empresarials catalanes que es pronunciïn sobre una possible independència catalana. Em sembla que és un greu error. El empresaris han de fer empresa i ser fidels a la responsabilitat social corporativa i, en tot cas, si es produeixen, adaptar-se als canvis del país, com molt bé va dir el president Mas a La Vanguardia.
Ni individualment ni col·lectivament s’han de sentir obligats a pronunciar-se, i en el cas que ho facin, que sigui un pronunciament personal. Tots els empresaris saben que en una Catalunya independent hi ha de cabre tothom, i si algú vol marxar han de tenir clar que serà per ideologia o per qüestions personals de no voler adaptar-se als canvis, així és la llibertat, però mai no es podrà justificar ni econòmicament ni políticament. Els unionistes ja volen utilitzar els empresaris com a grup de pressió per aturar la voluntat democràtica, i alguns independentistes també, i és per això que els empresaris farien bé que quan els demanin un pronunciament sí o sí, sobre aquest procés, responguin; doncs no.
No contesto, jo faig empresa. No ens enganyem, fer empresa també és una manera molt important de fer país.
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/584269-si-o-si-doncs-no.html
Contra les roques
Patrícia Gabancho
Fa una setmana, Sobirania i Justícia va congregar a Barcelona uns quants experts en divorcis nacionals perquè ens ensinistressin en el procés que ells mateixos van qualificar d’excitant. Els qui havien seguit l’evolució de la consciència catalana estaven literalment astorats de la profunditat, l’extensió i la velocitat de la cosa. Hi coincidien en un punt: vigileu el moment. Ara o mai. I la segona qüestió, en relació amb aquesta, és que la legalitat serveix fins que esdevé ostensiblement una paret insuperable. Aleshores deixa de ser intel·ligent estavellar-s’hi i es fa necessari acollir-se en un altre marc, per exemple, l’internacional. Arreplegueu els “no”, van dir, però no pas eternament.
Aquesta velocitat és el que està portant el PSC contra les roques. Sense tenir-ne ganes del tot, però també cansat dels “no”, Ernest Maragall ha estripat el carnet. L’he sentit donar explicacions i tot eren mans esteses cap als companys de partit. El que venia a dir l’ex onseller és que el marc ideològic del PSC ja li estava bé però que li grinyolen les formes –la dictadura de l’aparell: vegeu Girona- i més que res li pesa la presència espectral del PSOE. Maragall s’ha divorciat del PSOE com aquests marits que acaben abominant de la sogra. El PSOE és una determinada Espanya quan Catalunya, i Maragall, vol autodeterminació. Maragall vol dret a decidir. El gest l’honora.
El PSC cada cop té menys espai. Li fuig l’electorat catalanista i, com ja va demostrar l’elecció d’en Montilla, amb l’electorat metropolità no en té prou per guanyar res. Però el catalanisme avui és dret a decidir sense el subterfugi d’un impossible canvi constitucional: exactament el que el PSC acaba de tombar a les Corts d’Espanya.
És una paradoxa però el que més li convé al PSC és la independència. En una Catalunya lliure desapareix el PSOE i el tema nacional, que li és un gra al cul, no hi seria. El PSC seria una opció per tal de tenir, tots plegats, una Constitució progressista, que ens farà falta. Hi han pensat?
http://www.naciodigital.cat/opinio/4594/contra/roques
Amb els espanyolistes ja hi som tots
Jordi Palmer
Entre 6.000 i 100.000 persones -hi ha xifres per a tots els gustos i sensibilitats- van participar divendres en la concentració convocada per la plataforma D’Espanya i catalans, amb la voluntat de posar al carrer tots aquells catalans que volen que Catalunya continuï formant part d’Espanya.Més enllà de la xifra real d’assistents -que creiem més propera als 6.000 que als 100.000-, l’important de la celebració és que, finalment, els unionistes s’han avingut a entrar al debat sobiranista que des de fa mesos ha esdevingut el debat central tant a Catalunya com a Espanya.Per això cal donar-los la benvinguda i celebrar que s’hagin mobilitzat. Des de fa tres anys que els hem demanat que donessin senyals de vida, des que una seixantena d’ells van tenir la valentia democràtica de participar a la consulta sobiranista d’Arenys de Munt votant ‘no’.
Els ha costat, arriben amb retard, però finalment han vingut.Amb ells ja hi som tots, els catalans que no volem ser espanyols i els catalans que si que ho volen. És legítim que uns i altres ens manifestem al carrer defensant els nostres interessos. Ara als defensors de la unitat només els queda fer un pas, però estic convençut que el faran a curt termini. Si tots som tant demòcrates i tots tenim clar que és un dret inalienable defensar el que creiem millor per a tots els catalans, i si tots tenim prou seny per respectar-nos els uns als altres i d’admetre el dret a l’altre a pensar diferent, ¿que els impedeix reconèixer que la millor manera d’esbrinar si són ells o nosaltres els que representem la majoria d’aquest país és preguntar-ho a la ciutadania? Auguro que els demòcrates que divendres es van manifestar a la plaça de Catalunya acceptaran ben aviat que l’única manera de treure l’entrellat de tot plegat és celebrant un referèndum d’autodeterminació. Gràcies per venir.
http://www.naciodigital.cat/noticia/47767/amb/espanyolistes/som/tots
La singularitat de Jaume Barberà
La personalitat de Jaume Barberà, com a director i presentador de programes a Televisió de Catalunya, no admet el terme mitjà. O agrada molt o no agrada gens. Els seus detractors diuen que té un estil excessivament seriós, que s’aparta de la dinàmica més aviat alegre de l’emissora, cosa que, fins a cert punt, és certa, perquè és un comunicador amb unes maneres molt personals. Però, des del meu punt de vista, aquest és un dels seus principals valors: l’estil propi. No m’estranya que el seu programa es digui Singulars, ja que trenca el tarannà artificiosament distès de molts programes fonamentats en la cultura del hi-hi, ha-ha. Ara, pel que sembla, a la ràdio i a la televisió tot s’ha de dir de manera riallera, mirant de no encaparrar l’audiència. No fos cas que un excés de treball intel·lectual la fatigués i canviés d’emissora.
A Jaume Barberà, en canvi, li interessen les persones que no pretenen complaure tothom i que no sobredimensionen la banalitat. Persones que tenen coses a dir, encara que aquestes coses puguin resultar incòmodes a aquells que ens volen submisos i adotzenats. I, en aquest sentit, les edicions protagonitzades per personatges com Germà Bel, Edward Hugh, Jonathan Tepper o Carles Boix, sobre la viabilitat econòmica de la independència de Catalunya, han estat exquisides.
La força de Barberà com a comunicador és que no actua davant la càmera, simplement és ell mateix treballant a cor obert davant l’espectador i mostrant-li amb naturalitat tot allò que l’admira, que l’encurioseix o que el neguiteja. És tot un plaer gaudir de periodistes com ell, per als quals la salvaguarda de la seva carrera mai no és més important que el compromís amb la llibertat del seu país. Tot un plaer i tot un luxe.
http://www.naciodigital.cat/opinio/4591/singularitat/jaume/barbera
Toni Soler, alt i clar: “El Mundo és porqueria feixista”
En una piulada al seu twitter Soler ha estat contundent i valent: “ Abans de cap altre judici: el #Bestiari és un gran programa de tele i El Mundo és porqueria feixista.”
POLÍTICA ÚLTIMA ACTUALITZACIÓ DISSABTE, 13 D’OCTUBRE DE 2012 05:00 H
En un debat al twitter entre Toni Soler i el periodista Enric Juliana, ha sortit la polèmica sobre el programa bestiari del canal 33. Mentre alguns s’indignen per un error, els mateixos callen davant les acusacions de comparar els catalans amb els nazis que va fer el director de El Mundo, Pedro J Ramírez i Codina. Toni Soler ha estat clarificador i no s’ha tallat, ha considerat el programa Bestiari un gran programa que ha tingut un error. La piulada ha tingut una gran repercussió a la xarxa amb més de 500 repiulades fins al moment, i amb multitud de comentaris. Toni Soler ha estat valent i no ha callat davant els insults i les mentides de la caverna mediàtica espanyola que no informa sinó que atià l’odi contra els catalans.
Portada d’avui de El Mundo, prova del que diu Toni Soler
El diputat popular Jose Antonio Coto ha carregat contra Toni Soler i li ha passat la piulada de Soler a Pedro J. Ramírez i Codina
En una primera piulada el diputat popular ha tractat de patètic a Toni Soler i li ha dit que no li vol pagar el sou, cosa que ha comportat quantitat de piulades en el sentit que no volem pagar el sou a diputats que van en contra de la llengua i cultura catalana. @JoseA_Coto @soler_toniJo no et vull pagar el sou! Que dirigeixis tu un programa a la TV pública que et paguem TOTS és patètic! #CiUfapor#nomarxarem
En una segona piulada el diputat popular s’ha afanyat a explicar a Pedro J. Ramírez i Codina la “malifeta” de Toni Soler, això sí ara en espanyol: @JoseA_Coto @pedroj_ramirez mira lo q dice este presentador TV3:”@soler_toni :el #Bestiariés un gran programa de tele i El Mundo és porqueria feixista”
El mateix Toni Soler, i amb bon sentit, l’ha repiulat per més pena del diputat popular. Amb aquesta actitud Toni Soler ha trencat un silenci de molts mitjans davant els insults i les mentides que publiquen una i altra vegada tant Pedro J Ramírez i Codina com el diari que dirigeix, “porqueria feixista”.
http://www.directe.cat/noticia/245738/toni-soler-alt-i-clar-el-mundo-es-porqueria-feixista
Confirmat: els molesta el català
IU FORN | Actualitzada el 14/10/2012 00:00
Dues notícies d’aquesta setmana. Dijous el Tribunal Suprem espanyol feia pública una sentència anul·lant una convocatòria d’oposicions del departament de Governació de la Generalitat (ei, de la Generalitat) perquè incorporava el català com a requisit. Ho argumentaven dient que la prova de català situava en “desigualtat injustificada” les persones que concorrien al concurs perquè la convocatòria “no suposa necessàriament l’ocupació d’un lloc a Catalunya”. Resumint: són més importants els drets dels aspirants a funcionaris a ocupar una plaça en una administració dependent de la Generalitat que els meus com a ciutadà amb dret a ser atès en una llengua oficial. Dimecres un jutjat de Cantàbria retirava a un veí de Cambrils, mosso d’esquadra, la custòdia de la seva filla de 4 anys per “ús abusiu de la pàtria potestat”. Arguments? El pare volia “transformar la conducta de la nena i destruir els seus vincles amb la mare”, que és guàrdia civil i viu a Cantàbria, “utilitzant diverses estratègies”, entre les quals “no ensenyar-li castellà fins que ha anat a l’escola”. Resumint: una jutge ha de dir-te en quin idioma has de parlar-li als teus fills a casa.
I a això afegeix-hi, per exemple, el gran Wert dient que vol espanyolitzar els nens catalans (per cert, concepte de conquistadores regalant collarets de coloraines als nadius infidels). O la mania que tenen de voler carregar-se la immersió lingüística. Conclusió: els molesta el català. Molt. Ei, que em sembla lícit. No tinc res a dir. A cadascú ha de molestar-li el que cregui oportú. Ara bé, siguin honestos, sisplau!!! Diguin la veritat. Deixin de dissimular. Ho diuen obertament i tema resolt. I afegeixin que volen dues comunitats separades per raó de llengua perquè creuen que, d’aquesta manera, els serà més fàcil aconseguir els seus objectius polítics. Provin-ho i veuran com es troben millor. Sobretot dels nervis.
http://www.ara.cat/premium/opinio/Confirmat-molesta-catala_0_791920842.html
‘OSOS AMOROSOS’ AMB UN 1430 I ‘LOS CHUNGUITOS’
“Els ‘osos amorosos’ des de Felip V fins al PP, PSOE, o el Partit de la Guadaña Descabellada Virginal, ens volen inocular amor patri”
Francesc Canosa
Som a la fase osos amorosos. De sobte estan sortint criatures de pelfa de tota la península del bocata de calamares. Són de tots els colors i mides. Encadenats amb “no me olvides” i repetint, com una yihad, frases de llibres d’Eduardo Punset sobre la mimesis de la cèl·lula infidel a Saturn de Dalt. La missió és abraçar-nos amb la força expansiva del cotxe bomba. Dir-nos als catalans lo molt que ens estimen. Lo molt que sempre ens han estimat i sempre ho faran. Ai, que me voy a quitar de la droga.
Així és. Així serà. I aquí està un dels punts que duria a Freud a convertir-se en gallina ponedora d’ous kinder sense regal. La història de Catalunya sempre ha estat abraçar-se amb aquests osos amorosos espanyols. Arriben amb la seva panxeta cervesera, la seva mirada estràbica de solter sense oportunitats, aquella pelfa de tómbola de Festa Major… i ens baixem els calçotets de tergal. I pam… entra l’amor! La punyetera fissió arterial. La droga ens ha fet molt mal. Diria que el gran canvi a Catalunya rau en deixar de veure osos amorosos on hi ha, realment, una altra cosa.
Darrere d’aquests osos amorosos que, des de Felip V fins al PP, PSOE, o el Partit de la Guadaña Descabellada Virginal, ens volen inocular amor patri el que hi ha és el que diria la síndrome del oso amoroso amb un 1430 sentint Los chunguitos. És a dir. Tu tens una colla d’óssos de pelfa virolats entaforats dins d’un Seat 1430 a tota castanya per una autopista (tipus Guadarrama del Higo) que, de primer, has finançat tu esllomant-te com un saltamartí. Per què van amb un 1430? Lògic. Aquest és un model que va sortir el 1969. Però, veritablement, no era un SEAT, era un Fiat 124. Perquè… que era SEAT sinó, realment, la FIAT italiana? Espanya no hagués pogut fer el 1950 (quan neix la marca) ni tecnologia per una rata amb rodes de paper d’estrassa punxades.
Per tant… Punt 1: Espanya diu ser el que no és. Gat per llebre. 2. La SEAT els franquistes la volien posar a…. Cartagena. Els italians gairebé es suïciden en cadena al sentir el mega disbarat. Espanya, ara mateix, encara no ha fet la revolució industrial, ni l’animal, ni la carcamal. Imaginem-nos fa 60 anys. Per tant, els italians els van dir que cap a Barcelona. Per tant, sempre a fotre’t, si poden, el tub d’escapament per instal·lar-lo a la seva pituïtària.
D’acord. Tenim els óssos rotllo fittipaldi i es veu que senten a tot drap Los Chunguitos. Normal. Grup reflex de la transició, de la Constitució de quincalla, de la democràcia chunga, BSO de la peli Perros callejeros, de la delinqüència feta herois: model pedagògic que es perpetua fins ara. El seu “Dame veneno”, el primer hit, cant a la llibertat, ho diu tot: apologia del suïcidi per amor obligat.
Au, verí, que ho arregla tot. Música del règim espanyol etern. I els óssos esnifant nacionalisme constitucional genocida al tauler. Es flipen com un adolescent que idolatra una fulla d’afaitar per poder morrejar-se una llauna de cervesa i afilen els seus chuchillos mellados que ens clavaran mentre ens abracin. Perquè és això el que, realment, han fet, fan, i faran sempre. Ens la claven mentre ens fan les falses moixaines de l’amor.
Per fi, després de segles, estem tenint una mica de lucidesa i veiem que, veritablement, uns óssos col·locats amb ganivets, amb un 1430 i sentint Los Chunguitos poden fer de tot menys estimar-nos i voler alguna cosa bona per nosaltres. Hem estat rucs com ni els rucs podran arriba a ser mai ni que visquessin mil vides reconsagrades. Aquest potser és el primer gran canvi genètic català des de que Jesucrist jugava a la botifarra a Montserrat (cel·la 1438A) amb Salvador Dalí i el General Prim. Però… si Espanya continua sent una fàbrica (el seu únic sistema industrial) de osos amorosos que ja no comprem, per què aquí a Catalunya tots els óssos que tenim són rabiosos, sarnosos, endimoniats i el més important i que serà decisiu… per què, sabent el que sabem, fent-nos el que ens fan, hi ha un gruix de catalans indecisos? Properament una nova sessió de psicoanàlisi al divan de l’ametlla garapinyada motoritzada i musicada.
La por mai no és moderna
El projecte de futur dels contraris al dret a decidir és una Catalunya espantada i rendida davant les amenaces
JORDI BARBETA
La por sorgeix sempre de la feblesa. Té por qui tem perdre el que té i no té por el que res no ha de perdre. Ja ho deia el Manifest comunista quan acabava proclamant que “els proletaris no poden perdre més que llurs cadenes i tenen, en canvi, un món per guanyar”. La por és per tant el principal generador de les actituds a la defensiva, com ara les dels contraris que es dugui a la pràctica la iniciativa democràtica aprovada pel Parlament perquè els ciutadans de Catalunya puguin decidir lliurement el seu futur col·lectiu.
El que més ha irritat al Madrid oficial de la iniciativa catalana és el fet que està aixecant simpaties en sectors que no pertanyen al món nacionalista i en bona part de la premsa internacional. Probablement l’èxit de la iniciativa rau a presentar el dret a decidir dels catalans no tant com una reivindicació nacional, sinó com una aspiració democràtica. Però és probable que també hi hagi contribuït l’oportunitat del moment europeu.
Europa travessa probablement la depressió més greu de les últimes dècades. La crisi economicofinancera està fent estralls, però el pitjor és l’angoixa psicològica que produeix l’absència d’alternatives. L’alternativa a les retallades són més retallades . I les retallades no són iguals a tot arreu, però des d’un punt de vista psicològic la constatació que no hi ha cap altre camí afecta per igual als grecs que als alemanys i als francesos que als espanyols. I sens dubte als catalans, que són dels ciutadans espanyols els que en pateixen més, però, precisament per això, la idea de la sobirania ha servit com a mínim per contrarestar aquesta fase tan pessimista, per alimentar la il·lusió o, almenys, per nodrir alguna esperança sobre el futur. El món catalanista, que porta la moderació i la prudència en el seu ADN, ha decidit rebel·lar-se contra la fatalitat, i així que reneix l’esperança, els que tenen por del que puguin decidir els catalans han optat per intentar matar qualsevol esperança. Si el 70% o el 80% dels catalans són partidaris del seu dret a decidir, el projecte de futur que els ofereixen els adversaris a aquest dret és una Catalunya que, espantada per les amenaces, es resigni, es conformi i es rendeixi . És una alternativa diferent, però molt més trista i tan poc atractiva que fora dels directament interessats només rep suports d’alguns mercenaris i cap cantautor.
El fenomen ho explica molt millor Daniel Innerarity a El futuro y sus enemigos (Paidós 2009), una obra en defensa de l’esperança política. Afirma el filòsof que la societat moderna és la societat de la decisió: “Les societats postradicionals obliguen a decidir qui som i com volem actuar, la qual cosa en un altre tipus de societats venia ja predecidit…” La gosadia potser no, però la modernitat sempre ha estat un ingredient fonamental del catalanisme.
Catalana ingenuïtat
Molts catalans se sorprenen de l’ofensiva ultra espanyola que estem patint per terra, mar i aire
Pilar Rahola
De vegades els catalans tenim alguna cosa de càndids, dit a la manera de Voltaire. Especialment ho som quan es tracta de remoure la història, sense mai recordar el component sísmic del moviment. De tots els episodis de l’heroica nacional, el més ingenu va ser el dels fets del Sis d’Octubre, quan Companys va declarar alegrement la república catalana pensant que la germandat ibèrica aniria a l’una. El que ens va caure va ser una repressió brutal, milers de detencions, tancament de diaris i una decapitació de tots els nostres dirigents. Els detinguts varen ser més de 5.000, entre ells tot el Govern català, la majoria d’alcaldes i regidors de Catalunya, líders sindicals, culturals, socials, empresarials, etc. El 36, quan foren alliberats, encara quedaven centenars de presos catalans a les presons i en els vaixells presó, com el famós Uruguai.
La candidesa d’aquell acte polític tan sobrecarregat de bones intencions com mancat d’intuïció política encara produeix una certa tendresa, si bé la història no l’escriuen els tendres.
L’envit català a Espanya que vivim actualment no pateix dels mateixos errors d’aquella època i, sens dubte, té alguns avantatges. El més important, la impossibilitat que Espanya reaccioni per la via violenta, si Catalunya inicia el seu propi procés, no endebades pertànyer a l’euro té alguns bones servituds. A més, el moviment actual és enormement transversal, té com a eix aglutinant les classes mitjanes i no hi ha a l’escenari cap estigma revolucionari que desestabilitzi el procés.
Alhora, el lidera un polític que ha aconseguit una enorme credibilitat i els passos es fan de forma prudent i intel·ligent. En algun sentit, el que està passant és el calc invers de l’octubre del 34 i si bé cometrem molts errors, no seran els d’aquella època, la majoria de l’alçada d’un campanar. Tanmateix, en alguna cosa s’assembla la Catalunya de llavors a l’actual, i torna a ser en la ingenuïtat que destil·la davant la història. Tant aleshores com ara, molts catalans van pensar que n’hi havia prou amb voler-ho, i que la força de la raó empararia el procés. I si llavors la reacció va ser terrible, ara no ho serà menys, encara que sigui d’una altra naturalesa. Però lluny de pensar que Espanya no es trenca cada dia i menys fàcilment, molts se sorprenen de l’ofensiva ultra espanyola que estem patint per terra, mar i aire. És cert que es podia esperar menys piròmans i més bombers, i que la millor manera de seduir-nos no és clavant-nos plantofades. Però Espanya és com l’escorpí de la faula, que acaba ofegant-se perquè és incapaç de no picar la granota que el transporta pel llac. I ja saben qui és la granota. Així que no hauríem de sorprendre’ns de la reacció espanyola, sinó preparar-nos. Ho va dir el president Mas i ningú no ho recorda: en la capacitat de resistència està la clau del nostre èxit.
Albert Sánchez Piñol: “He escrit la història d’una derrota i ara podem escriure una victòria”
Entrevista amb l’autor de ‘Victus’, la novel·la del 1714. Ens parla de la Catalunya de fa 300 anys, i també de l’actual: “Tenim una història, i és un capital simbòlic molt important”
CARLES CAPDEVILA | Actualitzada el 14/10/2012 00:00
Albert Sánchez Piñol, el dia de l’entrevista | FERRAN FORNÉ
___ Amb la novel·la Victus he rigut, he aplaudit i he plorat.
___ 1714 és un dels fets més polièdrics de la història i, com tota gran tragèdia, si és possible escriure-la en part en clau d’humor, molt millor, perquè si no seria molt dur d’aguantar. La gent s’ho ha de passar bé llegint-ho. Escriure un llibre que no llegirà ningú és la cosa més fàcil del món. En canvi, en un llibre que és un totxo de 500 pàgines, si pots aconseguir que la gent plori, rigui i s’emocioni ho tens tot.
___ ¿Tenies l’objectiu d’ajudar a entendre la història?
___ Hi ha certa voluntat divulgativa perquè la gent no sap el que va passar, i és trist. Si preguntes qui era Villarroel et diran que és un carrer. Però és que si jo hagués nascut a Bulgària o al Paraguai l’hauria escrit igual, perquè és la tragèdia perfecta. És un petit país que declara la guerra a dos tirans i que resisteix exitosament més d’un any ancorat a la seva capital, i es fa així per l’impuls popular. Li hem d’estar molt agraïts. Per als contemporanis va ser horrorós viure-ho, però 300 anys després dius: “Que bé que es van comportar els nostres avantpassats”.
___ Els devem la dignitat.
___ Com a capital simbòlic és un exemple que voldrien tenir molts països. En aquell moment va tenir unes conseqüències humanes catastròfiques, però estem vius gràcies al sacrifici d’aquella generació. Si no haguessin posat els baluards a les muralles hauríem desaparegut com a poble. Hi ha hagut un fil de plata conductor amb 1714. Al segle XIX els nens de Barcelona no jugaven a indis i cowboys, jugaven a austriacistes i borbònics. És la memòria de la derrota però també de la voluntat, de la dignitat i de la defensa de les llibertats.
___ Quan entra 1714 a la teva vida?
___ De molt jovenet. Quan anava a les manifestacions buscava documentar-me del que havia passat i em vaig trobar un fet que et supera per totes bandes. El context militar i tecnològic és extraordinari; com s’assetjava una fortalesa a principis del segle XVIII és una cosa tan lírica! Hi havia un procediment com en els escacs: els dos bàndols es defensaven i atacaven segons unes normes preestablertes. A una fortalesa, per més ben defensada que estigués, els tècnics li donaven com a màxim un límit de 34 dies de setge. Barcelona va resistir un any i un mes, i això ja ho diu tot.
___ Explica’m la tria del protagonista.
___ El que hi va haver aquí era una guerra d’extermini i, per altra banda, una guerra de supervivència, d’una bestialitat irracional. Volia una veu narrativa que no es deixés arrossegar. El protagonista, Martí Zuviría, que realment va existir, és un barceloní educat en l’escola racional dels enginyers militars de l’època, una elit de l’elit. No entén la irracionalitat del fet però s’hi va submergint. Per posar en relleu l’heroïcitat dels barcelonins ajuda a agafar un protagonista que és una rata covarda i mesquina, i quan el poses en aquell context, tot i que ell no vol participar en la defensa, no pot retrocedir. Al final de la novel·la hi ha una cosa que a mi em satisfà molt, i és que el lector troba la mar de normal que Martí Zuviría, tot i la seva trajectòria, estigui lluitant a primera línia: no li queda altre remei.
___ Resisteix per amor.
___ Martí Zuviría recrea una família amb una prostituta, un nan de fira i un nen salvatge, i està disposat a fer qualsevol cosa pels lligams de solidaritat que estableix amb aquests individus tan perifèrics i fora del que la moral dominant consideraria una família exemplar. Els rescata de la guerra i se’ls endú a casa, però és inútil perquè la guerra els arribarà a casa.
___ Al final lluita per aquesta família.
___ El protagonista diu que l’amor és una merda, perquè l’obliga a fer uns esforços i uns sacrificis que, si no, no hauria fet. I això explica en bona part la resistència extrema i tan eficaç dels barcelonins. Cap soldat lluita per idees abstractes, lluita per no deixar abandonat el company davant del foc enemic. Quan qui és al teu costat lluitant a les muralles és el teu fill o el teu pare no te n’aniràs, són els meus veïns els que estan lluitant amb mi i la ciutat és testimoni del meu coratge o la meva covardia. A més, darrere de les muralles hi havia les dones, que els deien als seus marits que no afluixessin. Si a aquesta tropa que es va veure tan motivada hi sumes una comandància eficaç com la del general Villarroel, et trobes una de les claus de per què van resistir tant.
___ Villarroel és l’heroi.
___ El poder polític del moment va ser dubitatiu. Notes que Casanova no està en el seu paper, li toquen unes circumstàncies que no ha escollit. En canvi, Villarroel, que és militar, troba l’ocasió de consagrar-se com a heroi encapçalant l’última càrrega dels catalans per la llibertat. Jo crec que això va ser premeditat. És com aquests porters que fan una estirada per lluir-se. S’hi veu una voluntat de martiri.
___ I una gran força de resistència.
___ Quan el 14 d’agost les tropes d’elit franceses estan a punt de desbordar les muralles, qui fa una càrrega que salva la ciutat són els estudiants de filosofia a cops de baioneta, i el mateix Berwick queda astorat. Amb els anys Voltaire escriu com a advertència per als reis que és molt perillós enfrontar-se a un poble decidit, perquè pot lluitar millor que les tropes professionals.
___ ¿I el poble català d’ara el veus decidit?
___ Sí, hi ha una constant històrica que és extraordinària i és que el poble català sempre està a l’altura i d’una manera admirable, sempre té una actitud que és insuperable, no es pot fer millor; qui no acostuma a estar a l’altura són les classes dirigents. Esperem que ara sí, perquè és una oportunitat única.
___ ¿Creus que aquest llibre ajuda a entendre els riscos que abordem ara?
___ Jo crec que ara ho farem millor. Aquesta és la història d’una derrota i ara podem tenir la història d’una victòria. Podem aprendre dels errors de les classes dirigents, hi va haver casos de traïdoria. Hi havia possibilitats reals d’arribar a un empat tècnic, però les classes governants ho van fer fatal.
___ ¿I de la societat espanyola què n’esperes?
___ Crec que viuen això com quan es va perdre Cuba, que hi havia una indiferència total pels carrers de Madrid. Això diu molt de la saviesa del poble espanyol, que deia: “I per què hem de voler unes colònies que només ens porten disgustos?”
___ Es pot entendre una guerra?
___ Sí, les guerres són racionals i per això es poden evitar, però un cop comencen hi ha factors irracionals. En aquell moment no hi havia cap diferència entre les llibertats nacionals i les socials, per això el poble té tant de protagonisme en aquesta història, hi ha una simbiosi perfecta: sabien que si triomfava el món borbònic, i més dirigit per un dement com Felip V, tot això s’ensorrava, com efectivament va passar, i per això hi ha aquesta lluita tan aferrissada.
“En una Catalunya sobirana els drets socials avançarien”
___ ¿Ara també coincideixen les llibertats nacionals i les socials?
___ Qualsevol pot veure que en una Catalunya sobirana els drets socials avançarien. Em sembla tan elemental que no sé com es pot discutir.
___ És molt difícil construir una narració pròpia i alhora ser fidel als fets històrics.
___ La base documental de Victus són Las narraciones históricas, de Francesc de Castellví, que surt com a personatge secundari, l’hi devia. Aquest home era un català de Montblanc que va lluitar com a capità de la Coronela, la milícia barcelonina a la defensa. Són cinc mil pàgines. Me les he rellegit moltes vegades. Però per què? Perquè et donen una base molt novel·lística. El tema s’ho mereixia. Crec que ens feia falta un Victus . Estem millor amb el Victus que sense.
___ ¿Ha estat molt llarg el procés de gestació?
___ Potser fa 10 anys que vaig començar-la. N’he llençat molts folis perquè no volia que un excés de pàgines l’espatllés, i tot i així ja és un totxo considerable. Sempre m’ha vingut de gust fer-la però hi trobava resistències. Tenia la veu, el personatge i el desenvolupament claríssims, però la tenia aparcada perquè no em funcionava. Un dia vaig pensar a fer la primera pàgina en castellà i des d’aquell dia ja no vaig parar.
___ I sabies que fer-lo en castellà es convertiria en un tema de debat.
___ Entenc que hi hagi crítiques, perquè el castellà sempre s’ha fet servir com una porra contra el català i això no és culpa del castellà, és culpa dels poders polítics que el manipulen. Paradoxalment, si tinguéssim un estat com qualsevol altre estat d’Europa, això s’acabaria. Hi ha un argument habitual, i és que odiem el castellà i l’exterminarem. Ningú es pot plantejar seriosament que es discriminarà un idioma que parlen el 100% dels catalans, és que és així. És que l’idioma que no parlen el 100% dels catalans és el català. És una ironia de la història.
___ I que el gran llibre sobre 1714 l’hagis fet en castellà és una altra ironia de la història.
___ Una de les feinades que tindran els que pensen que odiem tant el castellà és explicar per què un dels llibres més gruixuts sobre 1714 està escrit en castellà. A més, has d’explicar que Villarroel era castellà i això amb una perspectiva del segle XXI és extraordinari! Que el comandant de les tropes catalanes fos castellà t’està dient que la societat ja era molt receptiva.
___ Et fa por ser moralista?
___ És que jo crec que una novel·la no és un sermó. El que no es pot ser és objectiu. Jo vaig prendre partit ràpidament, podria haver agafat un personatge que fos un botifler i no ho vaig fer. És una història que està escrita en castellà, però el punt de vista és el català.
___ Què és més perillós, un cínic o un cursi?
___ Un cursi! Amb un cínic t’hi pots arribar a entendre. A un cínic pots arribar a convèncer’l que no sigui cínic, però un cursi no pot deixar de ser-ho!
___ Les paradoxes de la guerra t’interessen molt.
___ Una guerra exhaustiva i d’extermini com aquesta és una situació humana que inclou tots els aspectes vitals, fa que aflori el millor i el pitjor perquè vius una situació totalment extrema.
___ Si et dic que és una de les vegades que et veig més optimista sobre la condició humana, t’ofenc?
___ El que demostren aquests fets és que la condició humana pot arribar a cims de noblesa. Els barcelonins van tenir l’opció de quedar-se a casa i no hauria passat res, haurien entrat els borbònics, els haurien suprimit les institucions, però no hi hauria hagut aquella escabetxina que va haver-hi. En canvi, van optar per això, i és admirable. T’intenten dir que no va ser una lluita independentista, i ningú ho ha dit mai això, lluitaven per les seves llibertats i constitucions! Vostè no pot exigir a un nàufrag que faci 100 metres lliures i bati el rècord del món, el que vol és sobreviure i ja està!
___ A la novel·la dius que alguns pobles es feien del bàndol contrari del poble veí per fotre’ls.
___ Sí, que el nucli de la lluita era claríssim i que hi havia molta gent generosa disposada a lluitar per això és un fet, però si en algun lloc es fan paleses les misèries és a les guerres, i estava ple de pobles a Catalunya que eren borbònics perquè el poble del costat era austriacista i ja està! I això t’ho trobaràs al llarg de tota la història. També en molts pobles de Grècia o dels Balcans o de França la gent era col·laboradora amb el règim feixista per fotre el veí, perquè hi havia una lluita prèvia a la qual se sobreposava l’ocupació.
___ Fa poc en un article a l’ARA vas escriure: “Contra l’odi, humor i amor”. A la novel·la dius: “La risa es el desahogo del miedo, lo sepulta pero no lo expulsa”.
___ Sí, l’humor ha tingut aquesta funció, és com una vacuna contra la por. No neutralitzes la causa, però sí la por que et fa aquest individu, per això és molt útil. En el procés actual nosaltres no tenim una força militar ni res d’això, estem anant en el bon camí, en el camí exemplar, si no és amb bon rotllo d’això no ens en sortirem. Hem d’integrar, sumar factors i no crear animadversió, sobretot entre nosaltres.
__ Ara que necessitem aliances internacionals, la història no anima gaire.
___ No ens en hem sortit mai gaire bé. Però jo en això crec que es pot fer un esforç. Aquest mateix llibre es traduirà a cinc idiomes, serà la primera vegada que 1714 s’explicarà internacionalment. Només per això ja valia la pena tenir un Victus. Si no saben qui som no podran estar a favor nostre. De tota manera no ens hauríem de fer gaires il·lusions perquè hi ha coses que ningú te les regalarà. Tinguem amics fora o no, hem de tirar endavant. Si aquí aquest país vol alguna cosa, ho ha de voler ell.
“Tenim una història, i és un capital simbòlic molt important”
___ ¿Tenir la nostra història ben explicada és una estructura d’estat?
___ És un argument a favor. Si no tens una història pròpia és més difícil que et projectis al futur. Tenim una història i és un capital simbòlic molt important. Em molesta quan es diu que tot això ve de la crisi. No és veritat. La crisi econòmica ha fet cristal·litzar una sèrie de vectors que estaven per sota, i un d’aquests és la història.
___ ¿El president Mas t’ha ajudat a fer la campanya de promoció amb el camí cap a l’estat propi?
___ Realment sembla que ho hagi fet a propòsit. Jo no podia saber que quan sortiria aquest llibre hi hauria tot el que hi ha hagut. Surt en un moment oportú i no em queixo, ha anat molt bé.
___ ¿Afrontes la promoció pensant que és un risc per a la teva carrera?
___ Per què ha de ser un risc? Un risc és que t’apuntin amb un Kalàixnikov. No em fotran a la presó, oi?
___ Com vius la promoció?
___ Jo sóc molt mandrós per fer promocions, però estic molt agraït als nois de la premsa perquè si no ho expliques ningú sabrà que has fet Victus. M’ho prenc més com una obligació, perquè no sóc una persona d’espectacle i avui en dia se’ns mitifica molt. Un autor amb un personatge ha de fer xou, i no fa per a mi.
“Una persona normal és algú que no coneixes. Quan t’hi apropes ningú és normal”
___ Podem parlar de tu?
___ Sóc molt avorrit.
___ Penso en els teus articles a l’ARA. T’agrada provocar?
___ Penso bastant les coses que faig, encara que no ho sembli. Un bon columnista ha d’entrar tard o d’hora en conflicte amb una part de la societat o amb els poders. A més, un article meu sempre tindrà un component literari. Espero que aquesta entrevista em salvi molt si algun dia sóc davant d’un jutge perquè diré això, que la culpa és del director, que em va donar carta blanca per fer el que volgués. De vegades la gent m’ataca i no entén que era una estratègia narrativa, que estava buscant que dins del lector es regirés alguna cosa, positiva o negativa. Que repensin ells per què estan tan enfadats.
___ Ets molt treballador?
___ No.
___ Però treballes molt?
___ El mínim possible. El que passa és que aquest mínim és excessiu. Jo no sóc un stakhanovista. No sóc d’aquestes persones que els agrada estar 8 hores escrivint, perquè és impossible, perquè per estar escrivint has d’estar al 120% i no pots estar gaires hores escrivint. Hi ha dies que vols fer-ho i no pots. Hi ha dies que no saps com va la cosa i no pots parar fins a les 4 de la matinada.
___ ¿El bloqueig et posa de mal humor?
___ Molt, molt. És molt desagradable perquè no tens un control de la teva productivitat. I és molt difícil d’explicar. Els ritmes productius i creatius no van en paral·lel. I et fan encàrrecs perquè el món modern funciona així, amb encàrrecs i dates de termini.
___ ¿Es pot ser bon escriptor i ser un tio normal?
___ Una persona normal és una persona que no coneixes bé. Les persones normals són pel carrer i són anònimes. Quan t’hi apropes no hi ha ningú normal.
___ ¿Però un escriptor ha de tenir una part més irracional?
___ Sí. Jo sempre he dit que a mi això m’ho va donar l’antropologia i és el factor diferencial que et dóna moltes coses a dir. El que necessita un escriptor és tenir alguna cosa a dir.
___ Quan temps fa que saps que ets escriptor?
___ D’ençà que m’ho van començar a dir els altres. L’altre dia venia amb taxi cap aquí i a la persona que em duia li vaig dir que era un taxista i em va dir: “Jo no sóc taxista, jo condueixo un taxi”. Què vol dir ser escriptor?
___ A l’antropòleg el trobes a faltar?
___ Sí, però em va portar a situacions molt tràgiques. Jo era a la República Democràtica del Congo quan va esclatar la guerra i la meva part antropològica es va veure molt afectada per la guerra. Una guerra que ha costat tres milions de morts i encara continua.
___ Quin tipus de vida fas?
___ Molt avorrida. Hi ha una falsa imatge bohèmia dels autors. Que no ho entén la gent que si et passes el dia al bar i emborratxant-te no pots estar escrivint? Com pots fer llibres si et passes el dia borratxo? No. Jo mai he estat tan en forma com quan escrivia Victus perquè necessites que el teu cos estigui en forma per tenir energia mental.
___ Anaves al gimnàs?
___ Anava al gimnàs, he fet més piscines que un lluç de piscifactoria mentre escrivia Victus. La gent es pensa que ets tot el dia a la taverna. Jo no sóc una persona ni disciplinada ni treballadora, però perseverant sí. És igual que avui hagis fet només una línia, potser demà faràs 3 o 4 pàgines. Si no, no acabes una novel·la.
___ I s’ha de saber estar sol, per ser escriptor de grans novel·les.
___ És que no tens més remei. Això és un gran problema per a les relacions personals. Elles no ho aguanten. Quan estàs escrivint una novel·la, la novel·la és la teva dona i la teva dona es converteix en l’amant, i jo crec que això elles no ho aguanten. Això ho tallaràs, oi?
___ No m’ho facis tallar, sisplau, que m’agrada molt. Concloc, doncs, que has de ser solitari per poder fer aquests llibres, i que aquests llibres et fan més solitari encara.
___ És un cercle viciós. De vegades no és només que et quedis sol, és que et quedes aïllat.
http://www.ara.cat/premium/suplements/ara_tu/He-historia-derrota-escriure-victoria_0_791920808.html
EL ENCAJE TERRITORIAL: HABLA LA CULTURA
64 personalidades de la cultura opinan sobre el debate identitario
Variedad de posturas y propuestas entre editores, artistas, historiadores, escritores, cineastas y gestores culturales
Cultura | 14/10/2012 – 00:00h
Barcelona. (Redacción).- Ningún sector es impermeable a la actual convulsión política que vive Catalunya: tampoco la cultura. El primer gran empresario que manifestó su oposición a una eventual independencia -José Manuel Lara, presidente del poderoso Grupo Planeta- era de este área. En las actuales coordenadas, ¿cuál es el sentir de intelectuales, editores, escritores, artistas, historiadores, filósofos…? La Vanguardia ha consultado a un amplio elenco, buscando variedad de opiniones, y les ha instado a pronunciarse sobre la coyuntura y sobre sus preferencias individuales. Más de sesenta de ellos opinan.
JOAN-PERE VILADECANS
Artista
“Soy militante de la utopía”
Como artista soy un militante de la utopía, por eso creo que, cuando un país con vocación de nación, llega a la plena soberanía deberá hacerlo alzándose sobre su realidad más sólida: la lengua, el arte y la cultura. Y la memoria. Sin titubeos. Durante algún tiempo ha dado la sensación de que Catalunya no creía en sí misma, que estaba acomplejada, sin autoestima. Catalunya debe proyectarse al mundo y ha de hacerlo con entusiasmo y con lo mejor que siempre ha tenido y tiene: su cultura, su creatividad. Con la personalidad de un país libre que sólo depende de si mismo.
BORJA DE RIQUER
Historiador
“Hemos llegado a un callejón sin salida”
Cuando el Estado de las autonomías se convierte en obsoleto, no se reforma y se interpreta de forma restrictiva la Constitución, se recorta el Estatut y el gobierno español no quiere negociar un nuevo sistema de financiación para Catalunya, es que hemos llegado a un callejón sin salida. El inmovilismo de los gobiernos y de los partidos españoles ha provocado la reacción catalana. ¿Qué demócrata se puede oponer si la mayoría de los catalanes así lo quiere? Cuando las constituciones no se adaptan a las nuevas circunstancias, o bien se cambian radicalmente o nos vamos a otro marco legal. Así es la historia.
NURIA CABUTÍ
Directora general de Random House Mondadori
“Que el proceso tenga en cuenta a las empresas”
Es muy prematuro hablar de todo esto. En la medida en que no afecte al negocio, y el marco fiscal y económico sea el adecuado, no tenemos previsto ningún tipo de cambio. Confío en que el proceso político actual se vaya desarrollando teniendo en cuenta las necesidades de las empresas ubicadas en Catalunya.
JORGE HERRALDE
Editor de Anagrama
“Más perplejidades que respuestas”
Esta ecuación con demasiadas incógnitas me suscita más perplejidades que respuestas. Intentando aparcar las turbulencias emocionales, cosa nada fácil, la independencia no parece una solución realista para los acuciantes problemas actuales (aparte de que la independencia de los estados europeos tiende a ser perfectamente descriptible, tomando prestada la expresión zumbona de Josep Pla). Archivando el improvisado y chapucero café para todos, quizá valdría la pena intentar la solución federalista, tan rechazada; pero en estos momentos el telón de fondo ha cambiado sensiblemente, por lo que podría considerarse el mal menor ante las tentaciones extremas. Sería deseable evitar el choque de trenes: para ello, se precisan políticos con sentido de Estado, en los gobiernos y en las oposiciones, aquí, acá y acullá, con capacidad de persuasión para frenar la vocinglería mediática, con vocación de pacto, etcétera. Si manca finezza, mal asunto y peor final.
ANTONI LLENA
Artista
“¿A qué artista puede darle miedo la libertad?”
¿A qué artista puede darle miedo la libertad? No dudo que si ahora Casals, Miró o Trueta pudieran votar lo harían por la independencia. Estoy francamente ilusionado. Es un momento esperanzador. Estamos ante una revolución impulsada por las clases medias, un fenómeno totalmente nuevo: el que siempre paga el pato. ¿Ganará impulso la cultura con la independencia? No dudo en absoluto que así será. Nuestra sociedad es altamente creativa. Hay que tener confianza plena.
ALBERT BRANCHADELL
Filólogo e historiador
“La Constitución ya no puede satisfacer el hecho diferencial”
La historia política reciente nos muestra que la Constitución española ya no puede satisfacer el hecho diferencial catalán, que no es (sólo) una lengua y una cultura, sino la voluntad de un autogobierno tangible. La posibilidad de que Catalunya se independice de España no me inquieta (puede ser beneficiosa para ambas partes); lo que me preocupa es que la secesión pueda servir para sustituir un Estado nación por otro y pueda perpetuar en el poder a un nacionalismo que aún ve la cultura como instrumento al servicio de la construcción nacional.
RICARDO RODRIGO
Presidente del Grupo Editorial RBA
“Nunca nos plantearíamos marcharnos a otra ciudad”
RBA es una editorial barcelonesa y catalana, y decida lo que decida el pueblo de Catalunya lo seguirá siendo. Estamos muy orgullosos de nuestra sede barcelonesa, y nunca nos plantearíamos marcharnos a otra ciudad.
IGNACIO MARTÍNEZ DE PISÓN
Novelista
“No tengo vocación de lince ibérico”
Esa Catalunya independiente con la que sueñan algunos resulta muy poco atractiva: ensimismada, suspicaz, tribal. Es una Catalunya en la que no me gustaría vivir. Mi condición de español no me entusiasma, pero es lo que me ha tocado, y en esa Catalunya, por mi condición de escritor en castellano, tendría que elegir entre ser uno de los últimos de Filipinas o especie protegida, algo así como el lince ibérico. No tengo vocación ni de una cosa ni de la otra.
VENTURA PONS
Director de cine
“Por fin la gente se ha puesto las pilas”
Estoy muy esperanzado. Al fin la gente se ha puesto las pilas y pide más participación. Estoy muy contento de que el Govern lo haya entendido. El proceso es impecable. Quisiera que mi país fuera independiente. Que alguien me explique las razones de la dependencia. Económicamente nos cuesta dinero. Es un escándalo lo que pasa. Esta gente que manda en España no podrá con nosotros, nos salvaremos. El espíritu de los creadores es fuerte. Vengo de las trincheras, sé como apañármelas para seguir adelante.
VICENÇ ALTAIÓ
Director Arts Santa Mònica
“Vivimos un gran cambio hecho de pequeños cambios”
La historia es dinámica, y hoy acelerada e interconectada. Vivimos en un gran cambio hecho de pequeños cambios, trascendentales. En el tránsito de la sociedad industrial a la del conocimiento, y en pleno proceso de globalización, todos aquellos que no tengan un proyecto cultural innovador quedarán engullidos por la uniformización. La Catalunya cultural despierta, de vanguardia y popular, arraigada y cosmopolita, civil y de liderazgo, necesita tanto de la política como de instrumentos puestos al día, conceptuales, jurídicos, técnicos y económicos. Tenemos el reto de dibujar un proyecto innovador.
XAVIER MALLAFRÉ
Presidente del Gremi d’Editors, director Grup 62
“Podemos estar satisfechos de ser capital de la edición”
El sector del libro está formado por editores de todas las sensibilidades, reflejo de la sociedad. El debate sobre la independencia no veo que tenga efecto sobre el sector más allá de la contribución que puedan hacer las obras editadas a aportar más conocimiento. ¿Una Catalunya independiente afectaría a la facturación del sector? No tenemos suficientes elementos para responder. Mi reflexión no puede ser ajena a la presidencia de un Gremio donde caben todas las opiniones. Desde Catalunya podemos estar muy satisfechos de ser la capital mundial de la edición en castellano y de tener una industria editorial en catalán muy sólida.
ANTONIO MONEGAL
Catedrático de Literatura. UPF
“La cultura es un pilar decisivo del Estado de bienestar”
Catalunya tiene una cultura propia aunque no tenga un Estado propio, y en las últimas décadas ha tenido a su disposición instrumentos políticos para el fomento y difusión de dicha cultura, que se han usado con mayor o menor fortuna, y que ahora están amenazados porque lo que está en entredicho no es el papel de la cultura en el Estado español o catalán, sino en el Estado de bienestar, del cual es un pilar decisivo. Peligra el compromiso del sector público como agente activo en el sistema cultural. En Catalunya el papel de la Administración central en materia de cultura es residual y, en incomprensible contradicción ideológica, el PP parece decidido a que lo sea aún más. Este Gobierno español ha demostrado, con la subida del IVA y los recortes en aportaciones a los centros, su desinterés por toda cultura, no sólo la catalana, pero no es la única administración responsable de los males que aquejan al sistema, cuando casi todas las competencias en este ámbito están transferidas. El daño de las medidas del ministerio es mayor porque llueve sobre mojado y el castigo a la cultura empezó en casa.La cuestión para la cultura no es sólo qué cambiaría si tuviéramos un Estado propio, sino cuál es el compromiso de quienes controlen los instrumentos de Estado con la cultura como bien común de primera necesidad, indisociable de la educación. En otro modelo de estado podríamos beneficiarnos de una fiscalidad propia, pero ésta no garantiza mayores recursos para la cultura si no se la prioriza.
ISABEL MARTÍ
Editora de La Campana
“Quiero que la mayoría sea independentista”
Hace muchos años que soy independentista. Espero que todo acabe bien, que Mas lo continúe haciendo tan bien como lo esta haciendo hasta ahora, que Rajoy lo siga haciendo tan mal como hasta ahora y que el mundo nos siga mirando bien. Yo soy independentista pero quiero que la mayoría de este país también lo sea.
JAVIER CERCAS
Novelista
“Las aventuras me apasionan, pero en los libros”
En la reciente presentación en Girona de su libro Las leyes de la frontera, Cercas declaró que entiende “que la gente esté enfadada porque la situación es mala, y con ese enfado puedes pensar que cualquier aventura es mejor de lo que tenemos. A mí las aventuras me apasionan, pero en los libros. Cuando oigo decir que nos adentramos en territorio desconocido me pongo a temblar. Para los artistas y los científicos es necesario hacerlo para encontrar lo nuevo. Pero los políticos deben saber dónde ponen el pie o nos despeñamos todos. Eso me da miedo. Y reivindico el derecho a tener miedo. Mi padre nos dejó un país muy arregladito y no quiero dejarle a mi hijo un desastre. No soy independentista, no veo dónde nos llevará, y como no lo veo, no lo soy”.
JOSÉ ENRIQUE RUIZ-DOMÈNEC
Historiador
“El problema es caer en la paradoja de los periodos prometedores”
Estamos ante un periodo prometedor. La ilusión colectiva presenta tentadoras oportunidades para construir nuevos proyectos nacionales, rehacer la cultura y diseñar una nueva estructura del Estado; unos cambios que requieren líderes capaces de establecer un orden de prioridades y de tomar decisiones. El problema es caer en la paradoja de los periodos prometedores: se necesita un talante optimista para iniciar las reformas encaminadas a la independencia de Catalunya, pero ese talante puede provocar que se emprendan cambios que superen la capacidad de comprensión de la sociedad en un breve periodo de tiempo, sobre todo si se hacen ocultando los graves dilemas a los que la gente deberá enfrentarse en el futuro. De momento percibo una fuerte distancia entre las declaraciones públicas y las ideas privadas, con lo que resulta difícil ponderar cuál es la corriente mayoritaria. Tras la ilusión de decidir se oculta el terrible desasosiego de equivocarse.
ADOLFO BLANCO
Productor y distribuidor de cine (A Contracorriente Films)
“Gran parte del talento optaría por irse fuera”
Si Catalunya se separase, nos quedaríamos sin un mercado natural para poder hacer un cine ambicioso, y gran parte del talento optaría por irse. Es sorprendente que se plantee la escisión cuando deberíamos estar hablando de la anexión de Portugal para agrandar mercados, como ha hecho Alemania. Confío en que los políticos dialoguen y no creen más problemas, que para eso les pagamos. En nuestra empresa nos sentimos orgullosos de atender el mercado catalán, que es culto y agradecido. Pero si se llegase al extremo, me adhiero a lo que dijo Lara. Me cuesta aceptar que lo primero que he de ver cada mañana sean las estelades de mis vecinos y que no se considere una provocación. ¿Qué se diría de alguien que colgase de forma permanente la bandera española?
JAVIER GONZÁLEZ
Arqueólogo, director de Operaciones de Global CHM
“Entre las dos opiniones enfrentadas hay otras”
Tengo ciertas dudas de la realidad de la tensión actual, si es forzada o no por ambas partes, aunque creo que no sólo hay dos partes y que hay muchas otras realidades diversas. Soy manchego de origen y viajero: llegué de la Autónoma de Madrid a la de Barcelona como los primeros humanos, en busca de recursos. He creado mi familia aquí y aceptaría lo que las urnas quieran para Catalunya. No creo que la tensión sea tan eufórica y exagerada en el día a día, aunque no podemos negar el interés social de la propuesta, proporcional al estado de sorpresa ante un futuro ciertamente difícil. Mi punto de vista respecto a la tensión o a la idea de realizar un referéndum para conocer cuál es la opinión de los catalanes y de los que vivimos y trabajamos en Catalunya es positiva y matizada, en cuanto que forma parte de un Estado democrático y de un gobierno que puede legalmente proponerla. Aunque para mí, en la actualidad, es prioritario solucionar la falta de trabajo de 600.000 desempleados.
ANTONI ROS MARBÀ
Director de orquesta
“Una Catalunya culturalizada no es la que se dedica sólo a su tradición cultural”
Un proceso de independencia podría favorecer a la cultura, pero dependerá de si hay recursos y de cómo se gestionan; de quién hay al frente. Es de esperar que saldría favorecida, pero eso es aleatorio, porque una Catalunya culturalizada no es una Catalunya dedicada sólo a su tradición cultural o a su propia producción cultural. La cultura es expansiva.
DANIEL FERNÁNDEZ
Director de editorial Edhasa
“Creo más en la interdependencia”
Hace mucho que creo más en un futuro de interdependencia que en la independencia, y me molesta profundamente la zanja que se está abriendo en la sociedad catalana, obligándonos a elegir trinchera en un momento muy complicado. Aún quiero situarme en el puente, por encima de la zanja, y espero que no me obliguen a saltar desde él. Pero el ruido y la furia que dominan el ambiente impiden una reflexión serena sobre un tema crucial y me asombra que el Gobierno central no opte, en estas circunstancias, por un referéndum negociado para saber de verdad qué quiere una mayoría de los catalanes. Y, por otro lado, creo que necesitaríamos los ciudadanos una hoja de ruta más clara de hacia dónde y cómo nos quieren llevar los políticos…
JULIO FERNÁNDEZ
Director de Filmax
“Los empresarios estamos muy inquietos” Todo, la situación política, pero sobre todo la económica, nos tiene a los empresarios muy inquietos, y hablo como presidente de 450 empresarios gallegos en Catalunya. El cine no se escapa a esa inquietud. No sé, son momentos de replanteárselo todo…
ROBERT SALADRIGAS
Novelista
“Me preocupa la mediocridad de los viejos dirigentes”
La situación política, o sea, económica y social, es de asfixia porque acentúa las desigualdades al no distribuir equitativamente el peso insoportable de la crisis. En este sentido la Generalitat no es inocente. Respecto a la necesidad de reclamar la independencia, me parece que hoy por hoy, pese al clamor, es sólo una legítima hipótesis de futuro. Se están diciendo auténticas barbaridades que aumentan la confusión. Lo que francamente me preocupa es la mediocridad de los viejos dirigentes que reivindican el derecho a administrar la nueva la soberanía catalana.
ALBERT SERRA
Director de cine
“No me interesa la política, todo acaba siendo lo mismo”
Hay quien dice que vivimos tiempos de tristeza espiritual, y que la cultura vive sin esperanza, desmoralizada. Yo no pienso en esos términos. Considero que, cuanto más difíciles son las circunstancias, más posibles son las obras excepcionales. El creador, el artista, se crece en la adversidad. En cuanto a la política, no me interesa. Todo acaba siendo lo mismo, me es indiferente; me interesa quien entienda que la cultura, la haga quien la haga y venga de donde venga, es siempre diversa. Me viene a la memoria aquella frase de Franco: “Hagan como yo, y no se metan en política”. Pues yo lo mismo, porque soy el dictador de mi trabajo.
CAMILO TARRAZÓN
Presidente del Gremi d’Empresaris de Cinema de Catalunya
“La gente espera respuestas reales a problemas reales”
La gente no son los políticos ni los banqueros, y la situación es muy complicada para todos. En el mundo real vivimos con miedo, y los mensajes que nos llegan, confusos y contradictorios, nos dejan más perplejos. Yo creo que la gente espera respuestas reales a los problemas reales.
JOAN-FRANCESC MARCO
Director del Gran Teatre del Liceu
“El Liceu recibe a un público de opciones ideológicas distintas”
El director general del Liceu no tiene que entrar en temas de carácter político, tiene que ser muy cuidadoso al emitir opiniones para que no incomoden a nuestro público: el Liceu acoge cada año en torno a medio millón de espectadores de opciones ideológicas y políticas plurales y diferentes.
ANTONIO CHAVARRÍAS
Director de cine, productor
“Se está destruyendo tejido industrial”
Lo que más preocupa es la incertidumbre. Tengo la sensación de que se desmonta todo y no se está construyendo un escenario nuevo. ¿Qué pasará el 2014 o el 2015? La indefinición es total, y manifiesta la falta de voluntad para solucionar los problemas. En cuanto a Catalunya, vivimos una nueva incertidumbre. Con las elecciones, nadie sabe lo que va a pasar ni cómo acabará todo esto. Me temo que los problemas de hoy nos van a hacer retroceder diez años o más en el sector de la producción cinematográfica. Se está destruyendo tejido industrial y lo que es peor: se perderá el trabajo de muchos años, ahora que hacíamos películas de dimensión internacional, bien recibidas en los festivales y por el público…
PEP ARMENGOL
Director de casting, fundador de la Acadèmia Catalana de Cinema
“Defender el hecho diferencial no va en contra de nadie”
Creo que crisis sale de crisálida. Es decir, que de la crisis saldrán cosas nuevas. Hay que mantener la ilusión. Por encima de la que está cayendo, como recortes o esa amenaza tan bronca de los tanques por la Diagonal. ¿Cómo pueden decir lo que dicen? Los que estuvimos en la manifestación del 11-S nos fuimos de allí con sensación inequívoca de buen rollo. No vamos contra nadie, sólo queremos decir quiénes somos. Hay esperanza. Tenemos que dejar la casa lista para los que vendrán y defender nuestra cultura, nuestra televisión, nuestro mundo. Y a nivel español diría que esto no es un ataque frontal, defender el hecho diferencial no va en contra de nadie.
CESC CASADESÚS
Director del Mercat de les Flors
“Si algo nos define es la propia cultura, no las fronteras”
Deberíamos tener un proyecto cultural de país más allá del proyecto político; hemos mezclado mucho las dos cosas. En todo caso, si algo nos define es la propia cultura, no las fronteras.
CARLUS PADRISSA
Cofundador de La Fura dels Baus
“Nuestra diferencia despertará el interés internacional”
El mismo proceso de independencia es un proceso cultural y artístico. Es como una gran obra de creación donde los actores son la gente que intervendrá. Lo principal es que no se derrame una gota de sangre, que sea democrático, pacífico, como una idea de proceso parateatral. Y una vez alcanzada la independencia, habrá una oleada de publicidad a nivel mundial que hará que haya una gran difusión e interés por la cultura catalana, por el propio proceso que se habrá seguido. Como decía Gaudí, lo internacional reside en el origen, en las raíces. Lo que despertará más interés internacional será nuestra diferencia.
JOAN OLLER
Director del Palau de la Música
“En un Estado propio se podría destinar más a la cultura”
Creo que será un proceso muy complicado y es de suponer que, si se resolviera satisfactoriamente el tema económico, podría haber un Estado catalán con posibilidad de dedicar más recursos públicos y privados a la cultura.
MARÇAL SINTES
Director del CCCB
“Hay tentación de imponer el pensamiento único”
El proceso abierto en Catalunya será trascendente para el futuro de las relaciones con el Estado, para la sociedad catalana y, obviamente, para las instituciones de todo orden, también los museos y centros culturales. En espacios de referencia como el CCCB, este proceso debe suponer una oportunidad extraordinaria para seguir ejerciendo nuestro papel de ágora para el debate de ideas y el contraste razonado de posiciones legítimas, para la profundización de la democracia y la política. Este proceso supone el retorno de sectores amplios de la ciudadanía a la política. Un retorno que tiene, como primera amenaza, la tentación de algunos de imponer el pensamiento único, poco matizado, o de recurrir al exabrupto y el miedo. También contra estas amenazas el CCCB puede hacer un servicio muy útil a la sociedad catalana.
JAUME CABRÉ
Novelista
“Espero de corazón que España lo entienda”
Valoro muy positivamente que el paso tan anhelado hacia un Estado propio se esté dando de manera civilizada, democrática, en el marco de Europa como referencia y que todo haya cuajado a partir de la impresionante manifestación (pacífica, alegre, optimista, positiva y multitudinaria) del Onze de Setembre pasado en la que los catalanes hemos afianzado el derecho a decidir nuestro futuro y hemos dejado claro que queremos ser un nuevo estado europeo. Todo lo que digo me llena de ilusión porque me doy cuenta de que está llegando la hora, que el sueño está cerca. La gente está expresando su voluntad y notas la alegría en el ambiente. Los políticos tienen que dar la talla porque el momento es importante. Y espero de todo corazón que España lo entienda o, cuando menos, lo acepte democráticamente.
JOSÉ GARCÍA REYES
Presidente de la comisión de cultura del Cercle del Liceu
“La cultura catalana y la castellana sabrán convivir respecto a las ideas”
Creo que cualquier desarrollo de cariz político -incluido un proceso de independencia- es posible si tiene el apoyo democrático y se fundamenta en la legalidad. Respecto a la incidencia de este proceso en la cultura, creo que tanto la cultura catalana como la castellana sabrán convivir respecto a las ideas. En lo referente a la financiación y ayudas, el modelo que se impone es el aumento de la colaboración privada y la disminución de la pública, situación esta última muy deseable, pero hace falta que la ley de mecenazgo sea más atractiva que ahora.
IMMA OLLICH
Arqueóloga y medievalista. UB
“Es un momento de crisis que tenemos que aprovechar”
Estamos en un momento histórico que tenemos que llevar adelante sin miedo. La tensión Catalunya/España ha estado siempre, pero la actual coyuntura internacional puede favorecer los intereses de Catalunya de ser independiente. Es un momento de crisis que debemos aprovechar. Por lo que respecta a las universidades como entes públicos y los funcionarios que trabajamos como docentes, habría que acompañar la situación, pero no creo que eso fuera demasiado difícil. Teniendo en cuenta el mal estado actual de recortes y despidos, la situación no puede empeorar. Soy partidaria de un referéndum por la independencia. Es necesario, dejaríamos un lastre y podríamos afrontar el futuro. Pasaremos un tiempo malo, pero tal como están las cosas, vale más romper.
ÀLEX OLLER
La Fura dels Baus
“Es democrático preguntar a la gente cómo se siente”
Veo el proceso muy positivamente. Como artista me he pasado toda la vida viajando y eso me ha dado una perspectiva desde fuera, y me he sentido catalán aquí, español en Europa y europeo en EE.UU.. Pero estoy de acuerdo en hacer un referéndum. Es democrático preguntar a la gente cómo se siente. ¿Cómo afectaría? A La Fura se nos ha tenido siempre fuera como una compañía catalana. En España siempre se nos ha aceptado en todas partes. No tiene por qué afectar. El valor de un artista es el de su trabajo, y está más allá de las fronteras.
ORIOL BOHIGAS
Arquitecto
“Que alguien explique qué tipo de Estado queremos”
No será un proceso político, es decir, liderado por los partidos políticos. Será popular si es que el pueblo consigue imponerse y reacciona contra los dos grandes partidos españolistas (de derecha y de izquierda) y supera la traición de los grandes capitales y la cobardía ambiental, tan frecuente en la historia moderna de Catalunya. Quiero que alguien explique qué tipo de estado queremos construir. La independencia comporta la creación y aplicación de un nuevo sistema político y cultural. ¿Tenemos claro hacia dónde queremos ir? Si todo tiene que continuar con los mismos defectos, más vale dejarlo correr.
ÀNGELS MARGARIT
Coreógrafa
“La independencia no tiene sólo un color político”
Me parece necesario y legítimo cambiar la situación política de Catalunya, España y Europa en el contexto actual. Yo me había creído aquello de la Europa de las regiones, menos estados y más democracia local, poder decisivo más cerca de las personas, al contrario de lo que tenemos ahora, que son estados que deciden sobre otros estados. Pero tal vez no es buen momento para convocar elecciones porque parece que sirvan de excusa para superponer asuntos distintos, en un tiempo de preocupaciones y reivindicaciones contra el gravísimo deterioro social que necesitan ser atendidas. Puede confundir a la gente. No queda claro qué se nos pregunta en estas elecciones. Soy partidaria de poner en orden las ideas: la independencia no es cosa de un solo color político. Creo que necesitaríamos trabajar más para estar juntos en esta lucha.
JULIO MANRIQUE
Actor y director de teatro
“Estamos hartos de prejuicios anticatalanistas”
La mayoría de catalanes estamos hartos de los prejuicios anticatalanistas. Y hartos de la arrogancia y la prepotencia con que el gobierno central los fomenta. La gente que vive en Catalunya tiene todo el derecho a expresar si quiere o no que su nación se convierta en un Estado de Europa. Quiero pensar que sabremos transitar estos tiempos tan inciertos con sensibilidad, sin prepotencia. Por encima de cualquier ideología, postura o gran concepto está eso tan maravillosamente complejo, poco unívoco, rico y paradójico que llamamos persona.
CESC GELABERT
Coreógrafo
“Lo que no podemos hacer es abandonar nuestra cultura”
Lo que no podemos hacer es abandonar nuestra cultura, y al mismo tiempo no debemos dejar de mirar al mundo. La independencia no es un absoluto, depende de qué independencia se trate. Aislada o relacionada, amistosa o envenenada. Estamos dentro de un proceso, tenemos que trabajar y reflexionar en positivo, paso a paso. De entrada tenemos que saber lo que pensamos la mayoría de los catalanes.
JUAN ANTONIO BAYONA
Director de cine
“¡Cómo se puede reducir la contribución en educación!”
Si me pongo a pensar una película como Lo imposible, resulta que la he podido hacer, en realidad, porque en su momento estudié en escuelas públicas. La educación es necesaria, es esencial para preparar las futuras generaciones. ¡Cómo se puede reducir la contribución en educación! Sin educación no habrá cultura. En cuanto al tema que se debatirá en las próximas elecciones, no tengo una opinión formada.
JOAQUIM GARRIGOSA
Director de L’Auditori
“Es una oportunidad única que ojalá hubiera llegado antes”
Este proceso de independencia lo veo muy positivo para Catalunya. Es una oportunidad única que ojalá hubiera llegado algo antes, porque se plantea cuando estamos al límite. Como país tenemos que dejar de justificarnos. La cultura es un derecho fundamental de todo ciudadano que se tiene que vivir desde la propia identidad para abrirlo a todas las manifestaciones culturales de todas las civilizaciones, pero partiendo siempre del carácter y la personalidad que define la propia cultura del país donde se vive. Y esta cultura, como dice Steiner, viene definida siempre por la pertenencia a un grupo lingüístico. Un proceso de independencia no es fácil, nos situará en un universo económico en el que tendríamos que trabajar mucho para salir adelante, pero si gran parte de nuestros políticos plantean este camino es porque han hablado y estudiado las posibilidades. La potencia económica de Catalunya y la imaginación nos tiene que ayudar a salir adelante
CARLOS FERRATER
Arquitecto
“Cuando llegue el día, no tendré miedo”
Siempre he pensado que de forma democrática pacífica y mayoritaria todos los pueblos tienen derecho a decidir su destino. Cuando llegue el día en que Catalunya tenga que hacerlo, no tendré miedo.
SALVADOR SUNYER
Director de Temporada Alta
“No se trata de tener un país por tenerlo, sino de qué país queremos tener”
Es una situación curiosa, porque Catalunya es el único lugar de Europa donde los políticos están planteando alguna cosa más que la gestión y eso ilusiona a la gente. Me gusta. Pero falta que nos digan que, en el supuesto de lograr la independencia, habría unos años muy difíciles. Personalmente estoy dispuesto a ellos. Y en el ámbito cultural, tal y como estamos, prefiero un país que gestione solo sus temas, entendiendo el marco de interdependencias que vivimos. Eso sí, tendríamos que definir un país diferente de los otros aprovechando que nacería con pocas hipotecas, un país del siglo XXI y no del XIX o XX. No sólo que no haya ejército, sino revisar todo el tema funcionarial, sobre todo en el mundo cultural. Habría que repensarlo todo para crear un país que aspire a ser modélico y trabajar los temas culturales ya siempre a nivel europeo: aprovechar los años difíciles que vendrán para repensar el papel de la cultura, que en nuestro país ha sido siempre más pequeño que en el resto de Europa. No se trata de tener un país por tener uno, sino de qué país queremos tener. Además en Catalunya la cultura es de los pocos factores cohesionadores que hay.
JORDI COS
Presidente de la Simfònica del Vallès
“Si se pide independencia será que se ama la propia cultura”
Teóricamente este proceso puede representar más recursos para la cultura, pero hay que pensar si hay un interés real por la cultura. Cuando falta dinero, lo importante son las políticas y aquí se ve el plumero. Y faltan políticas, porque en cultura ya están traspasadas las competencias y en cambio la sociedad no está preparada para entidades como la nuestra con un modelo mixto de financiación que es el del futuro. No sé si no faltará aún un largo recorrido, tanto a nivel político como social. Será un camino muy largo y duro, pero entiendo que se entra en este proceso porque no hay salida. En cualquier caso, si se llega a pedir independencia es porque hay una cultura propia y se ama lo de aquí: pues apoyadla.
JORDI ROCH
Presidente de Juventudes Musicales España
“En Catalunya la cultura es de mestizaje y eso no cambiará”
Este proceso, que últimamente se ha precipitado, tiene de hermoso la voluntad de hacerlo democrático. Hasta aquí y hasta hoy me parece ejemplar. Por otra parte, un sabio dijo que la cultura es aquello que queda cuando ya se ha olvidado todo lo que sabes. La cultura en Catalunya, que es de mestizaje –tan pronto celebramos el Año Wagner como erigimos un monumento a Carmen Amaya– seguirá caracterizándose por esa curiosidad sobre todas las vanguardias. Eso no cambiará. Este es un país abierto a todo. Y quien se imagine que estaremos todo el día cantando Els Segadors no conoce la realidad.
ISONA PASSOLA
Productora de cine
“Un instante de libertad para hablar de igual a igual”
En el cine se está cambiado el modelo sin haber creado uno nuevo. Vivimos en la indefinición total. En cuanto a las relaciones de Catalunya con España, el federalismo sólo tiene sentido si el otro lo quiere. O sea, que es cosa de dos. Y eso no ha pasado nunca en España. Nunca ha habido voluntad política, por parte de España, de hablar de federalismo. Como decía Pedrolo, Catalunya necesita por lo menos un minuto de independencia, de ser libre, para establecer otro tipo de relaciones con España. Un solo minuto es suficiente para empezar a hablar de igual a igual.
JUDITH COLELL
Vpres. Academia de Cine (España)
“España nos está maltratando, por eso crece ese sentimiento”
La situación es catastrófica. Esto no funciona. Se están equivocando totalmente con esta obsesión por el recorte y el ahorro. Así vamos hacia el abismo, y tenemos que coger el toro por los cuernos. La situación se podría encarar de otra manera, como aseguran economistas muy importantes. En unos momentos en que los recortes alcanzan a sanidad y educación, ¿cómo no va a estar afectada la cultura? Pero eso no es justificación de nada. La cultura es un derecho que está recogido en la declaración de los Derechos Humanos. La cultura no es sólo entretenimiento: es el alimento del alma. Esto cada vez más se parece a la situación de Europa hace unas cuantas décadas. En cuanto a Catalunya, creo que España nos está maltratando. Por eso crece el sentimiento independentista, de una manera brutal. Lo que estamos viviendo es la consecuencia.
RAMON VILALTA
Arquitecto (RCR)
“Sin incertidumbre y sin riesgo no hay libertad”
Creo que estamos ante un proceso político incierto y por tanto muy emocionante y estimulante. Sin incertidumbre y sin riesgo no hay libertad. Yo votaría a favor de la independencia.
JAUME BALAGUERÓ
Cineasta
“Yo, ¿qué sería? ¿Un director catalán? ¿Español?”
En una situación de crisis como la actual, y más en un país en el que la gente se está olvidando de ir al cine, las producciones deberán pensar de ahora en adelante en el mercado internacional. Yo mismo me veré obligado a rodar pensando fuera. Respecto a la independencia, nos falta información. No sabemos qué representaría en la práctica. Yo, ¿qué sería? ¿Un director catalán? ¿Español? ¿Podré continuar rodando en castellano en Catalunya o será una lengua extranjera? ¿Podrán mis películas optar a los Goya; o no optar, como viene siendo mi caso? ¿Tendrá sentido hacer cine en español en Catalunya? Se acumulan las dudas…
PERE CAMPS
Promotor y director del festival BarnaSants
“En Madrid se funciona con mentalidad colonial”
Nuestro cartel se ha nutrido siempre de cantantes y músicos de las áreas de habla catalana, y también hemos traído cantautores de los otros pueblos de España. Quizás en una independencia real podríamos tener más recursos, pero tampoco nos afectaría mucho lo contrario porque desde su creación hasta hoy mismo el festival ha funcionado como si Catalunya fuese un país independiente. La independencia no significa que vayamos a tener un mejor estado del bienestar.Todo esto se ha precipitado porque aunque Catalunya no sea una colonia, en Madrid se funciona con mentalidad colonial.
ROGER MAS
Cantautor
“Catalunya en lo cultural no se vería afectada: es madura”
Esta dinámica ahora me llena de ilusión y desconfianza. Los primeros días, en torno a la Diada, la ilusión era incontenible. Desde entonces hasta ahora no ha ocurrido nada, y eso me llena de desconfianza. Todo esto tiene un aspecto apasionante porque es un gran misterio. El Estado de las autonomías está agonizando y la España castellana va hacia lo que quería, un Estado aún más centralista, y nosotros hacia lo más normal y lógico, la independencia. Para los que cantamos en catalán, no cambiaría nada nuestra relación con España, porque ya había muy poco interés. En general, creo que a escala cultural no ocurriría nada malo si se produce esa independencia, porque Catalunya culturalmente es madura.
ENRIC PALAU
Codirector del Sónar
“Seguiríamos haciendo la misma aportación cultural”
Nosotros nunca nos posicionamos a nivel político; nuestra aportación hay que medirla en términos de política cultural. Y en este sentido, tenemos la certeza de que lo que hemos estado haciendo con el Sónar seguiríamos haciéndolo exactamente igual en una situación diferente, como una eventual independencia de Catalunya. En la práctica, está por ver si nuestro trabajo variaría. Ese trabajo de aportación cultural se ha materializado como grano de arena para el crecimiento económico y artístico del país en el que vivimos. Tenemos este potencial, insistimos en él y buscamos compañeros de viaje tanto en la esfera pública como en la privada, y esto seguirá siendo así si el panorama político catalán vira hacia el independentismo.
REFREE (RAÜL FERNÁNDEZ)
Músico y productor
“El referéndum me parece necesario y democrático”
Hace un año no hubiera estado nada preocupado ante esta cuestión. Ahora lo estoy de verdad, me cuesta hasta dormir. Lo que me preocupa es que hasta hace poco no había visto a tanta gente de mi entorno que se plantea irse a vivir fuera de España, porque no encuentra trabajo. Además, las medidas políticas que están tomando todos no sirven de nada sino que perjudican incluso más. La crisis está muy presente y yo no veo futuro a corto plazo. En este escenario, que haya un referéndum como el que se quiere plantear en Catalunya, me parece necesario y democrático. No hemos de olvidar, ojo, que en tiempos de crisis la gente es muy manipulable, y a eso hay que añadir que con este fervor y proceso abiertos se están enmascarando las situaciones sociales y políticas que realmente afectan y perjudican a una mayoría. Quiero decir que hay personas que creen en este proceso independentista, por supuesto, pero que también otra mucha gente que, como está jodida por la crisis, se agarra a otras ilusiones. Y también, objetivamente, hay un maltrato de Catalunya que en los últimos tiempos se ha hecho mucho más evidente.
ALBERT GUIJARRO
Dir. Apolo y Primavera Sound
“Si hay ruptura, mejor que no sea dolorosa”
A nivel empresarial, seguramente la relación con las instituciones irá mejor que ahora, porque la administración cuanto más cerca esté, mucho mejor. Y que controlen los impuestos y el dinero por una simple cuestión de cercanía. En términos más culturales y musicales, creo que siempre es preferible que, si hay ruptura, ésta no sea dolorosa, con consecuencias que, en mi caso, podría acarrear, por ejemplo, boicots. Esto ocurre en un momento delicado del tejido y del negocio musical, donde la subida del IVA ha sido un golpe muy duro para algunos sectores, sobre todo para las propuestas más alternativas y arriesgadas. Yo personalmente, no tengo una posición ahora mismo formada sobre este proceso.
ORIOL BROGGI
Director teatral
“Se ha probado y España no ha funcionado”
Creo que es un tiempo complicado y complejo y cuesta decir cosas. Ha llegado un momento en el que estoy enfadado con España. No creo que la solución a la crisis sea la independencia o el nacionalismo, pero estoy enfadado con la prepotencia de la política española hacia Catalunya. Soy favorable a hacer un camino hacia la independencia, la idea de ser soberanos y la autodeterminación. Después podemos ver qué políticas hacer para salir de la crisis trabajando desde una institución más pequeña, cercana y amable que España. El Estado español, como decía Valle-Inclán, sólo puede funcionar con mucha inteligencia. Y ahora le falta: le falta escuchar, generosidad, cultura, apreciar, piedad. Una manera atenta y buena de escuchar al que tienes delante. España no funciona, se ha probado y no ha funcionado, no pasa nada.
IMMA TURBAU
Ex directora de Casa América (Madrid)
“A partir de cierta edad, todos nos hemos independizado”
A partir de cierta edad, todos nos hemos independizado. ¿Y cuándo ha sido eso? Cuando nos hemos podido pagar un piso, un alquiler. Por esta misma razón creo que ahora es el peor momento. Vivo el nuevo escenario abierto por la Diada con inquietud. Por un lado, me parece que una movilización de estas dimensiones no puede ser ignorada y sin duda es el síntoma de un malestar enorme. Pero creo que ese malestar lo comparten los ciudadanos de cualquier país que esté en crisis. Todos sabemos que un enemigo externo une mucho, al tiempo que proporciona un chivo expiatorio. Y en Catalunya, además, hay un auténtico sentimiento nacionalista. Me parecería más responsable por parte de políticos e instituciones que en este momento se esforzasen en la recuperación, y no que usen un sentimiento popular para distraer de las cosas más importantes para Catalunya ahora mismo. Creo que en esta coyuntura debe prevalecer la razón sobre el corazón, o mejor dicho, el seny sobre la rauxa.
GERARDO SANZ
Mánager de Antònia Font y Manel
“La música está por encima de la política, siempre”
Personalmente prefiero no pronunciarme. En el aspecto musical que directamente me afecta con los grupos que tenemos, nuestro principal mercado, por orden de importancia, es Catalunya, las zonas de habla catalana y, finalmente, el resto del mundo, y en este marco, España es un mercado referencial. Me parece que la música siempre estará por encima de las contingencias políticas, en este caso de un proceso hacia la independencia. No tengo dudas: lo digo como deseo y también con convencimiento.
THE NEW RAEMON (RAMÓN RODRÍGUEZ)
Músico y cantante
“Hay que respetar la voluntad de un país”
Personalmente, yo trabajo mucho más en España que en Catalunya, a diferencia de otros colegas. Si se diera el escenario de que Catalunya fuese un país independiente, profesionalmente no me preocupa, porque al viajar mucho por España y hablar con unos y otros, creo que hay mucha gente que entiende lo que ocurre en Catalunya. Por encima de otras cosas, pienso que hay que respetar la voluntad de un país, y me parece bien que la gente vaya a votar para expresar su opinión. La gente ha de pensar de una forma más abierta y, sobre todo, huir del catastrofismo. Pero yo desconfío de este país o del que sea, porque sé que mi país nunca va a hacer nada por mí y por mi familia. Ya lo ha demostrado.
FRANCESC ALBIOL
Actor
“Hay una distancia potente entre la política y la calle”
La gente que comparte los motivos del movimiento 25-S, que rodeó el Congreso, es un 77%. Eso ilustra hasta qué punto hay una distancia muy potente entre clase política y la calle. Los barómetros también dicen que no hay un recelo considerable de los no catalanes hacia Catalunya, ni al revés. Tengo la sensación de que estamos pagando las cosas mal hechas en una transición ejemplar. Desde mi ámbito, aquí en Madrid todo el mundo es muy razonable. La gente es inteligente para saber que las cosas que se hacen bien sirven a toda la comunidad. Todo lo que vaya a favor del entendimiento es bueno. Si no se hace así, se va a conseguir aumentar los recelos, que ahora son inexistentes o no muy elevados. Pero si se trata de instrumentalizar el asunto, se puede conseguir revertir esta situación y dar un sentido balcánico a cualquier propuesta. Temo que se va a usar para intereses partidistas. Tengo la sensación de que no hay vuelta atrás.
JAIME SALOM
Dramaturgo y escritor
“Las circunstancias varían y las leyes deben variarse”
Vivo el proceso que se ha abierto con expectación y preocupación, como todos los catalanes y todos los españoles. No soy profeta y no sé qué va a ocurrir, pero me temo que la situación está demasiado enredada para arreglarla fácilmente. Me gustaría que unos y otros pusieran de su parte para hallar una solución, porque todos son personas con criterio. El diseño autonómico sirvió hasta un cierto punto, lo que no puede ser es que esa solución sirva durante siglos. Las circunstancias varían y las leyes deben variarse, creo yo. Tampoco estoy seguro de nada porque siempre he procurado permanecer al margen de la política en mi carrera. Mi actividad es el teatro. Tengo claro que hay dos culturas clarísimas y diferenciadas. Estoy un poco al margen de esta cultura catalana porque siempre he escrito en castellano.
ROSA REGÀS
Ex directora de la Biblioteca Nacional
“El encaje de Catalunya es un problema no resuelto”
Creo que la gente está muy sorprendida, sobre todo, de que este proceso lo esté liderando Artur Mas, que ha llevado a Catalunya a esta situación de endeudamiento y recortes. Que ahora sea el héroe de la independencia es sorprendente. Estaría dispuesta a pensar en la independencia, pero no de la mano de Mas. Es verdad que el encaje de Catalunya en España es un problema nunca resuelto, y no parece que el gobierno central esté dispuesto a hacer nada. Lo más sensato es el referéndum, porque se sabrá exactamente qué porcentaje será el que quiera la independencia, si la pregunta fuera honesta. Yo vivía en Madrid cuando Aguirre y Rajoy recogían firmas contra Catalunya. Y me acercaba a las mesas y preguntaba “¿Es aquí donde se firma contra Catalunya?”. Me decían que sí; nunca nadie me dijo que no, que era contra el Estatut. Pero me he movido en otras partes y creer que los españoles están contra los catalanes es un error. Hay anticatalanes, como también hay muchos catalanes que te dicen que a qué vas a Madrid como si fuera lo peor. Pero la situación brutal de Catalunya ¿es por culpa de Madrid? Hombre, no. Hay que recordar que el pacto fiscal se le ofreció a Pujol y no lo aceptó. Nadie habla de la cantidad de dinero que costaría esto y las dificultades con que nos vamos a encontrar. Hay que ser un poco más honestos: aún no he leído en la prensa ningún análisis serio de lo que sería un proceso de independencia.
GLÒRIA PÉREZ-SALMERÓN
Directora de la Biblioteca Nacional
“El Estado federal sería la solución”
Vivo la situación como una espectadora, pero también de forma algo epidérmica, porque como catalana activa en Madrid y metida en muchas historias, viajando continuamente, lo contemplo un poco en la lejanía. No lo veo con preocupación. Desde Madrid lo ocurrido se puede interpretar como abrir una brecha, y desde el lado catalán, como una solución para un modelo que no ha funcionado. La situación económica tan mala proporciona una nueva coyuntura, y es lo que la sociedad ve. La falta de recursos anima a pensar a los catalanes que pueden vivir de una manera mejor. Está por ver, no puedo valorar qué efecto real tendría sobre la economía catalana. Lo que propicia esto es que la gente está tocando fondo, los recortes han impactado duramente en la sociedad civil. El estado federal sería la solución en el sentido más amplio de la palabra. Esto no se ha dado, ni se está dando como alternativa. Habría que apostar por hacernos fuertes ante Europa y no lo estamos haciendo como podríamos hacerlo. Europa sin nosotros se hunde, si no estamos en Europa, el proyecto europeo se va a pique. No sé si a esta situación se llega por el fracaso del estado autonómico, que no ha acabado de cuajar. Ninguna de las dos partes está a gusto, no hay vencedores ni vencidos, no hay una situación clara, para ninguno.
ANNA ALÀS
Mezzosoprano
“¿Si Catalunya es independiente seguiremos el camino liberal avalado por la crisis?”
La cultura es un bien inherente a la persona, pero la oferta y la posibilidad de disfrutar serán más amplias si se vive en el estado del bienestar. Suponemos que una Catalunya independiente disfrutará a medio plazo de unas arcas públicas más saneadas, pero, ¿se reanudarán también políticas sociales o seguiremos el camino liberal avalado por la crisis? ¿La población podrá permitirse entradas para espectáculos y novelas si tiene que lidiar con un servicio sanitario en copago? La soñada ley de Mecenazgo, ¿tendrá sentido si los bancos no abren el grifo al más que digno tejido empresarial catalán? ¿La formación artística de la infancia seguirá siendo un lujo en lugar de una herramienta fundamental para el desarrollo intelectual? Como si se tratara de Un cuento de Navidad, veo el camino hacia el Estado Propio como una segunda oportunidad, pero no como la panacea; ahora que sabemos todo lo que hay en juego, espero que en petit comité lo sepamos hacer mejor.
DAVID SELVAS
Actor y director de teatro
“La cultura ha de tener el papel de tender puentes”
Es una situación complicada. Soy independentista, siempre lo he sido, pero a veces parece que cada vez lo sea menos. Se ha de ser muy responsable para ir a un lugar que no conocemos. Y en este contexto la cultura ha de tener el papel de tender puentes, de que todas las sensibilidades puedan convivir. De hecho, he votado pocas veces a partidos independentistas porque me han parecido muy irresponsables, porque sus premisas parten de romper esos puentes. El hecho es que sin duda Catalunya tiene un problema de identidad. A mí me gustaría poder estar en una España orgullosa de sus diferentes naciones, pero no es así. Basta escuchar declaraciones como las del ministro Wert. Pero en todo caso falta responsabilidad y coherencia en el proceso actual, una hoja de ruta, que sepamos que si vamos a tal lugar o tal otro las consecuencias, si lo pasaremos un tiempo mal, cuánto y cómo de mal. Y si queremos eso o no. También me pregunto si se pueden reconstruir puentes con España y que nos sintamos todos cómodos. La cultura ha de ser el lugar donde encontrarse. E insisto, estoy un poco espantado por la irresponsabilidad de ciertos populistas frente a este momento que en el fondo siempre había querido. Sin embargo, me encuentro preguntándome qué está pasando.
RAMON SIMÓ
Director del festival Grec
“Es más importante el proceso en sí que el resultado”
Todo el mundo tiene derecho a expresar democráticamente su opinión, y si la del pueblo de Catalunya es que quiere independizarse tendría que ser así. Que cada uno vote lo que quiera, pero que la gente pueda expresar lo que piensa. Lo bueno del proceso es que la gente se ha vuelto a implicar en la política, hay discusión, cuestionamiento. En ese sentido es más importante el proceso que el resultado. Por otra parte, al mundo de la cultura catalana le afectaría poco la independencia dada la poca colaboración del Estado, un Estado que ha incumplido reiteradamente el mandato constitucional de desarrollar todas las lenguas de España. Además, el gran peso del crecimiento de la cultura catalana no pasa sólo por España sino por proyectarse al mundo. El mercado español, como se ha demostrado en los últimos años, no es suficiente.
Dimiteix la directora de ‘Bestiari il·lustrat’ per l’emissió d’una polèmica entrevista
S’hi simulaven pràctiques de tir amb caricatures del rei espanyol i de més personatges · Us oferim el vídeo del programa censurat
Mai Balaguer, la directora del programa ‘Bestiari Il·lustrat’, que s’emet el dimarts al 33, va presentar ahir la dimissió a la direcció de TVC, que la hi ha acceptada. Balaguer ha dimitit per l’emissió, aquesta setmana, del capítol ‘Paraules que maten’, que contenia una entrevista amb l’escriptor i guionista Jair Domínguez (@VedellConsagrat), que simulava unes pràctiques de tir amb caricatures del rei Juan Carlos I, Salvador Sostres, Fèlix Millet i el príncep Carles d’Anglaterra.
‘La direcció de TVC rebutja tota al·lusió a la violència’, i les imatges impugnades atempten ‘contra els principis ètics i democràtics’. En conseqüència, la direcció ha retirat el capítol de la web del programa, que no es tornarà a emetre, i també ha retirat el vídeo de YouTube. A més, TVC es proposa de revisar les mesures de control existents sobre tots els continguts.
En l’entrevista de Bibiana Ballbè amb Domínguez també hi havia l’escriptor i mosso d’esquadra Marc Pastor, que ensenyava a Domínguez a afinar la punteria amb una pistola que disparava pintura vermella a uns dibuixos del caricaturista Oriol Malet. Els dibuixos representaven el rei espanyol, Juan Carlos I, Salvador Sostres, Fèlix Millet i el príncep Carles d’Anglaterra.
La única reacció del convidat del programa, Jair Domínguez, ha estat al Twitter amb dos piulets: ‘Sort que demà desfila la cabra aquella i tot això s’oblidarà’ i ‘Per cert, la gent que ens titlla de nazis demostra saber molt poc d’història contemporània’.
BESTIARI 007
FRANCESC BELLMUNT
Director de cinema
Si quan mori tinc la sort de trobar-me amb Sigismund Schlomo Freud a l’altra vida li preguntaré sobre la naturalesa del trauma que em causà el Sr. Albert Manent l’octubre del 1981, al Parlament de Catalunya sent-ne President el Sr. Heribert Barrera i que em va fer perdre la confiança, no el respecte, en Convergència i Unió i el seu compromís amb la llibertat d’expressió.
En aquella època a Catalunya hi havia l’extensa creença que el franquisme havia mort però en realitat, com els fets actuals demostren, només era una estratègia de camuflatge; només es feien el mort i a l’igual que els ossos i algunes cèl.lules de les glaceres, els putes hivernaven. Emparats en el nou marc de nova llibertat d’expressió que la suposada extinció del feixisme español oferia l’amic, ja difunt, Jordi Messalles posa en escena una peça teatral musical juvenil, Els Beatles contra els Rollings Stones, amb el suport creatiu de Dagoll-Dagoll.
L’obra de Jordi Mesalles y Miguel Casamayor treballava un llenguatge de carrer en català i en aquesta línia un dels personatges deia “clítoris”. Sí, clítoris. Segons la Conselleria de Cultura la paraula era un taco que resultava ofensiu posat en escena i més al Romea. Van prohibir l’obra i el tema fou portat al Parlament de Catalunya per l’Higini Clotas (PSC) i el Xavier Folch (PSUC), Xavier Folch pare, evidentment. Gran debat i Manent, com a fórmula de compromís proposà canviar el taco per alguna expressió alternativa. Per comptes de “clítoris” suggereix “la campaneta la ning-ning”.
Feia pocs anys q hi havia hagut el primer cop militar amb l’empresonament de l’Albert Boadella i Els Joglars, un fet de dimensions impressionants comparades amb la “campaneta la ning-ning” però precisament en aquesta desproporció rau la naturalesa del meu trauma, de la meva desconfiança.
La llibertat d’expressió a Catalunya continuarà sotmesa a la mediocritat i la por quan siguem un estat europeu ? Algú valora el trauma que representa per una cultura la supressió brutal – gent q es queda sense feina i sense expressió – d’un pograma a la televisió pública del caire de Bestiari il·lustrat? S’ha tingut en compte la repercussió q aquesta agressió intel·lectual i laboral tindrà en els mecanisme naturals d’autocensura que en aquesta professió tots anem desenvolupant al llarg de la nostra relació amb el sistema, ja sigui el sistema comercial convencional o el de la inversió pública? No crec que cap dels responsables hagi pensat més enllà dels seus interessos particulars o de partit. ¿Ningú ha calibrat la por, la alarma professional que això genera ni el mal que fa a la unitat cultural nacional per la independència i el futur estat de Catalunya la polarització dels professionals de la cultura que es veuen obligats a posicionar-se davant d’un fet creatiu perfectament acotat com davant d’un drama nacional real? Potser sí i d’això es tracte.
Una pistola de broma, ketchup i tres targets amb el Rey,Salvador Sostres yFèlix Millet triats per un escriptor de gènere “jove, reconegut i irreverent” que és entrevistat per Biviana Ballvé una elegant i descontaminada periodista de Matadepera que va néixer quan Franco sortosament moria. Els elements del programa no semblen més perillosos que la cabra de la legió per la televisió pública (TVE i T/N) precedint un grup de musculats criminals en potència finançats amb diner públic els quals en cas d’actuar repartirien bales autèntiques dels seus Heckler & Koch G36, un fusell d’asalt del calibre 5,56 mm, a tort i a dret i a targets de debó i possiblement també catalans si consideressin des de l’alt comandament que calia.
Matar simbòlicament no és matar de debó. I Televisió de Catalunya no para de matar simbòlicament als seus programes de prime time amb pel·lícules que fan de la mort simbòlica el seu clímax i la seva màxima audiència. La pública española, TVE va més enllà i mostra la mort real d’animals amb tortura programada per actes dramàtics (primer acte, picador i banderilles, segon acte, juguem a marejar amb la muleta i tercer acte estocada i final). Si volem justificar-ho tot en nom de l’art, ja sigui el setè art, ja sigui l’art del toros, no fem una excepció amb el Bestiari il·lustrat. Respectem amb la fortalesa que defensem la nostra identitat la línea transcendental que separa la realitat dels símbols.
A tenir en compte també que la televisió pública assumeix la retransmissió de la Santa Missa, drama seqüenciat en el qual el sacrifici simbòlic de carn i sang a través del pa i la sang n´és el clímax. És el misteri del cristianisme, la clau del seu èxit consuetudinari, la supressió de les víctimes reals i la seva substitució per símbols.
Catalunya no té ETA i el Bestiari Il·lustrat, ridículament apartat de la graella, ens mostra la poca confiança que els professionals de l’expressió ficcional podem tenir per Convergència i Unió i la seva ideologia putaramonista. Lluny som de la gosadia de l’Hara Kiri, lluny de Monthy Pyton, lluny d’una televisió i una cultura que estigui disposada a alinear-se amb la llibertat d’expressió de debó: la que rebutja els toros i la violència real cobatent-la quan ho consideri oportú amb la violència simbòlica. Torneu-li el 007 al Bestiari il·lustrat!!
http://in.directe.cat/francesc-bellmunt/blog/8788/bestiari-007
CATALUNYA NORD per la INDEPENDÈNCIA - www.catalunyanord.cat 