Diumenge, 18 de novembre de 2012
El Periòdico.cat – 18/11/2012El profeta MasPot ser jo no sapiga on vaig, pero ells si que ho saben••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••VilaWeb – 18/11/2012Avui a la nit, el debat de TV3Els partits n’esperen molt, d’un debat que pot fer un tomb a la campanyaRamon Pellicer modera a TV3 avui a la nit (21.50), en directe, el debat amb els candidats a la presidència de la Generalitat de les set formacions actualment amb representació parlamentària: Artur Mas (CiU), Pere Navarro (PSC), Alicia Sánchez-Camacho (PPC), Joan Herrera (ICV-EUiA), Oriol Junqueras (ERC), Albert Rivera (Ciutadans) i Alfons López Tena (SI).
El debat començarà immediatament després del Telenotícies Vespre i seguirà un conjunt de regles pactades entre els partits polítics.
Després de la bateria d’enquestes d’aquest diumenge, els partits veuen en el debat l’oportunitat de fer un tomb a la campanya. Especialment serà dura la confrontació entre PSC, PP i ERC, que competeixen pel segon lloc a l’hemicicle.
La CUP ‘es convida’ al debat
El debat d’avui de TV3 és reservat als candidats de les set formacions amb representació parlamentària. La CUP, un dels partits que n’ha quedat exclòs, tot i que podria entrar al parlament el 25-N segons algunes enquestes, ha decidit participar-hi d’una manera original: amb una emissió en streaming a la seva web, a partir de les 21.50, on el cap de llista per Barcelona, David Fernàndez, explicarà les anàlisis i propostes de la candidatura i les contrastarà en temps real amb les dels partits que participaran en el debat de TV3.
••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••VilaWeb – 18/11/2012Els vídeos esperonadors de la campanyaA més dels espots dels partits, en aquesta campanya s’hi han convidat tot de vídeos de gent que crida a participar en unes eleccions excepcionalsEn campanya electoral, és molt habitual que els partits facin espots oficials per fer córrer el seu missatge. Però no és tan habitual que gent o grups que no demanen explícitament el vot per a cap formació també facin vídeos per animar la gent a votar. L’excepcionalitat de les eleccions del 25 de novembre ha esperonat l’enginy de moltes persones i col·lectius a demanar la participació en unes eleccions considerades plebiscitàries. Un dels últims és el de Cataloniaman (vídeo), el superheroi independentista.
Aquest defensor de la llengua, els costums i la cultura catalana afirma en aquest vídeo que ‘té molt clara la seva posició davant les eleccions del 25-N. independència’.
Aquesta mateixa setmana també s’ha publicat ‘Catalunya vs España’, un seguit de gags que afebleixen els arguments de la por de la independència i que s’inspiren en una famosa campanya de l’empresa informàtica Apple. Per a combatre l’argumentari del no, justament, Òmnium Cultural va presentar fa algunes setmanes aquest altre vídeo, amb tot de raons per voler la independència.
I al començament de la campanya electoral, que va coincidir amb el dia que va caure el mur de Berlín el 1989, Salvador Cardús, Vicent Partal i Miquel Calçada van fer circular ‘Cauen els murs’.
A tots aquests vídeos, s’hi ha sumat l’enigmàtic Sharif, que des de Nova York ja ha penjat dos vídeos explicant Catalunya i el seu anhel de llibertat.
••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••Directe.cat – 18/11/2012 – 10:44hLa Vanguardia amaga que ERC pot ser segona forçaCiU(62/64) sense majoria absoluta. La cuina de can Godó, trasllada escons d’ERC(14/15) a la CUP(0/2) i a SI(0/4) malgrat que diu que aquests últims no entren.Fa uns dies vam avançar que el Grup Godó tenia un amor a primera vista amb la CUP i que evitaria visualitzar que ERC podia ser segona força política i això és el que ha passat, en al seva enquesta resta diputats dels republicans i els trasllada a SI(0/4) -malgrat que diu que no entraran- i augura un 0/2 per la CUP i afirma que aquests sí que entraran. PSC(17/18 i PP(16/18) perden clarament suports en benefici de C’s(7/8) i ICV(13/16) veu com La Vanguardia els posa un resultat molt esperançador però amb un forquilla massa ampla. El Grup Godó cuina sempre les seves enquestes en benefici dels seus interessos, tal com va insinuar el seu director el dia que va estripar en directe una enquesta del CEO que reflectia l’increment de l’independentisme.
ERC pot ser segona força segons l’enquesta de La Vanguardia
Ho diu la lletra petita del mateix diari, que atorga a ERC un notable ascens , malgrat li assigna 14/15 escons, en canvi atorga a SI uns 0/4 escons i a continuació diu que no aconseguirà representació al Parlament, ja que els seus votants opten majoritàriament per CiU i ERC, si a aquest panorama li afegim que l’assignació d’un 0/2 a la CUP – per l’amor a primera vista que ha mostrat el grup Godó cap a aquesta formació-, el resultat sense la cuina creativa del Grup Godó donaria a ERC un resultat que li podria permetre ser segona força, entre 18 i 20 escons.
CiU sense majoria absoluta, el pitjor escenari per La Vanguardia i el Lobby “Puente Aèreo”
Malgrat tots els intents per tal que CiU tingués majoria absoluta i vist que això no sembla possible, La Vanguardia ha decidit un pla B per tal d’aconseguir que Mas torni a negociar amb Madrid i oblidi el procés cap a l’estat propi, i que millor que evitar visualitzar una ERC com a segona força política. Llegint la lletra petita de l’enquesta però, el partit liderat per Oriol Junqueras té, a data d’avui, totes les possibilitats de ser segona força, tot dependrà d’aquesta darrera setmana, tal i com reconeix la mateixa enquesta de La Vanguardia.
La CUP i el Grup Godó, amor a primera vista
Ho vam dir aquesta setmana, que l’enquesta de La Vanguardia donaria escons a la CUP i deixaria sense representació a SI, dit i fet, les dades fetes públiques ho confirmen i el diari situa amb més possibilitats a la CUP que a SI. Arracona del repartiment, que reparteix entre les dues formacions, entre 0 i 6 escons, i d’aquesta manera amaga el fet que ERC pugui ser segona força.
••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••Directe.cat – 18/11/2012 – 10:46hEl País: CiU(62) sense majoria absoluta i tot obert entre PP(19), ERC(18) i PSC(18)Junqueras (5,2%) el més valorat al superar a Mas(5%) i Herrera (5%). ICV(10) es quedaria igual, C’s(6) doblaria els resultats i la CUP(2) entraria molt just al ParlamentSegons l’enquesta de El País, CiU reduiria fins i tot percentatge respecte a les anteriors eleccions i mantindria els mateixos escons, el que confirmaria una interessant lluita entre PP(13,2%), PSC(12,3%) i ERC(12,2%) per ser segona força política. En un segon terme quedaria ICV que igualaria el resultat dels anteriors comicis, C’s que doblaria escons i una CUP que podria assolir els 2 escons per Barcelona. ERC seria segona força a Girona i Lleida, el PSC a Tarragona i el PP a Barcelona però a molt poca distància socialistes i republicans.
Barcelona: Aferrissada lluita per ser segona força
CiU(34 i 35,5%), PP(13 i 13,8%), PSC(12 i 12,7%), ERC(11 i 11,9%), ICV(8 i 8,4%), C’s(5 i 6,1%) i la CUP(2 i 3,1%)
Girona: CiU augmenta els escons i ERC segona força
CiU(10 i 45,1%), ERC(3 i 15,3), PSC(2 i 10,3%), PP(1 i 8,9%), ICV(1 i 5,4%)
Lleida: CiU augmenta els escons, ERC segona força i PSC darrera força
CiU(10 i 48,9%), ERC(2 i 13,7%), PP(2 i 11,7%) i PSC(1 i 7,1%)
Tarragona: Descens de CiU, el PSC segon i entra C’s
CiU(8 i 36,5%), PSC(3 i 14,2%), PP(2 i 13,2%), ERC(2 i 11,2%), ICV(1 i 8%) i C’s(1 i 7%)
Junqueras el més valorat
Junqueras(5,2), Mas(5), Herrera(5), López Tena(4,3), Pere Navarro(4,2), Rivera(3,6) i Sánchez Camacho(2,9).
••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••la Vanguardia – 18/11/2012 – 10:56hCiU no alcanza la mayoría absoluta por el ascenso de ERC, ICV y CUPEl PSC se disputa la segunda plaza con un PP que no avanza por la competencia de Ciutadans | El frente soberanista mantiene sus opciones de sumar la mayoría de dos tercios en el ParlamentLa campaña electoral no parece jugar a favor de las grandes formaciones políticas. El último sondeo de Feedback para La Vanguardia, realizado entre los días 12 y 16 de noviembre, apenas mejora los apoyos a los partidos de gobierno (CiU, PSC y PP), mientras detecta un avance sostenido de las pequeñas y medianas formaciones (ICV, Esquerra y Ciutadans), a las que ahora podrían sumarse la CUP, que por primera vez presenta opciones de entrar en el nuevo Parlament.
Convergència i Unió sigue apareciendo como el indiscutible ganador de los comicios del próximo domingo, y con una ventaja de casi cincuenta escaños sobre la segunda fuerza política, cuya identidad continúa siendo objeto de una encarnizada disputa entre socialistas y populares. Pero el avance de CiU -que llegó a acariciar la mayoría absoluta a mediados de octubre- se ha amortiguado de tal modo que sus teóricas ganancias se cifran actualmente en dos diputados (hasta un total de 64), lo que dejaría a los nacionalistas a cuatro escaños de la mayoría absoluta. Ciertamente, CiU dispone aún de un contingente potencial de indecisos que supera los 100.000 electores y que podría modificar sensiblemente el resultado final. Sin embargo, el dilema en torno a las aspiraciones nacionales de Catalunya, principal desencadenante y eje argumental de estos comicios, parece haber cedido terreno a un escenario dominado por la crisis y el malestar ciudadano, que ha acabado pasando factura a las formaciones con responsabilidades de gobierno. De hecho, la encuesta detecta un sensible desgaste de CiU en el “eje social”, que sólo se ve frenado por el caudal de votos que le aporta el “factor nacional” que personifica el liderazgo del president Artur Mas.
La influencia del vector social sobre los comicios se aprecia también en el estancamiento del PP y el retroceso irreversible de los socialistas catalanes. Los populares resisten gracias a su capacidad para atraer buena parte del voto españolista contrario al “Estado propio” que propugna CiU, pero sus opciones de hacerse con todo el sufragio potencial de ese signo se ven erosionadas por el impacto de la política de ajustes de Mariano Rajoy. De ahí el sensible avance de Ciutadans, cuyo principal nutriente son los exvotantes de un Partido Popular que deberá conformarse con repetir un resultado similar al del 2010.
Por su parte, el PSC sufre no sólo el desgaste de haber gestionado la crisis y la política de ajuste hasta hace bien poco, sino también su incapacidad para definir una tercera vía creíble en un momento de nítida bipolarización territorial. Como consecuencia de ello, los socialistas pierden cinco puntos y hasta 11 escaños con relación a su resultado de hace dos años y pugnan con el PP por una disputadísima segunda plaza.
Por el contrario, las formaciones sin responsabilidades de gobierno registran importantes avances. Por ejemplo, Iniciativa mejora su cuota de voto en casi cuatro puntos y podría obtener hasta seis escaños más (16). Y sus principales ganancias proceden no sólo del PSC sino también de CiU y de los nuevos votantes. Y en cuanto a Esquerra, su progresión en más de tres puntos y hasta cinco escaños (hasta sumar 15) se sustenta, sobre todo, en los nuevos votantes y en aquellos que proceden del PSC o de Solidaritat. Este último grupo se desintegra en beneficio de CiU, ERC y una fuerza emergente: la CUP.
Precisamente, la posible irrupción de la Candidatura d’Unitat Popular supone una de las novedades del sondeo y uno de los factores que pueden perturbar la atribución de escaños en detrimento de los principales partidos, a los que araña votos con la única excepción del PP.
Este pronóstico electoral enlaza con algunos indicadores que ayudan a explicarlo. Por ejemplo, el principal motivo para decidir el voto sigue siendo la salida de la crisis, un argumento que decidirá las papeletas de casi el 63% de los consultados. El conflicto territorial, en cambio, condicionará el sufragio de un tercio de los ciudadanos, la mayoría de ellos con el objetivo de modificar el encaje de Catalunya en España y sólo un 3% para evitar la independencia catalana. Asimismo, otro de los factores que parecen condicionar el sentido del voto -y que juegan en contra de la “mayoría excepcional” que pide Artur Mas- es la reiterada aversión que expresan los electores hacia las mayorías absolutas: un 56% juzga negativo que el próximo Govern de la Generalitat disponga de mayoría absoluta, frente a un 40% que cree positivo este desenlace.
Por último, y aunque Mas se mantiene como el líder mejor puntuado y el más adecuado para defender los intereses de Catalunya, su imagen sufre una leve erosión en este último capítulo (cae más de dos puntos en la última semana), así como en las percepciones de los ciudadanos. Si hace tres semanas casi un 35% decía que su opinión sobre el president había mejorado, ahora esa cifra ha caído al 28,6%, mientras sigue estable la cifra de quienes tienen una opinión más negativa.••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••La Vanguardia – 17/11/2012Jordi Pujol se suma a la querella de Mas y lo compara con el caso ‘Banca Catalana’El expresident replica a quienes ven ahora “el cielo abierto”, que CiU volverá a ganar aunque intenten destruirlaQue la campaña de CiU ha dado un giro inesperado a raíz de las informaciones publicadas por el diario El Mundo según las cuales parte de las comisiones que empresas habrían pagado a CDC a través del Palau de la Música se habrían desviado a cuentas personales en Suiza y Liechtenstein controladas por Artur Mas y su padre y por Jordi Pujol y su familia es una evidencia que se está plasmando con intensidad en las últimas horas. Y por si no bastaba la encendida reacción del candidato de CiU el viernes por la noche en un mitin en Vic, hoy ha saltado a la arena el ex presidente de la Generalitat, en un acto en Granollers, para cerrar filas con su sucesor.Jordi Pujol, acompañado de su esposa Marta Ferrusola, ha tomado inesperadamente la palabra para anunciar que él también presentará una querella criminal contra una serie de “ilegalidades y filtraciones” que son “mentira” y por las que cree que habrá que exigir responsabilidades “tan arriba como sea posible”. “Tantas irregularidades” son, a su juicio, la muestra de que “si se ven obligados a recurrir a estas armas quiere decir que CiU, y me atrevo a decir que Catalunya, vamos bien” y de que “por la vía democrática no tienen manera de frenarnos”.
El expresidente de la Generalitat ha explicado que la situación actual le recordaba el caso Banco Catalana -aunque sin citarlo explícitamente-, “que me tocó sufrir en primera persona” y en el que detalló que también se movilizaron los poderes del Estado “para destruir por otros procedimientos una fuerza a la que no podían ganar en las urnas”. “Entonces el hombre a abatir era yo, sé que se sufre mucho, pero al final lo superamos, y ahora con Artur Mas pasará lo mismo”, ha subrayado.
Jordi Pujol también ha lamentado que ahora, “como entonces”, algunos políticos secunden los ataques a los líderes de CiU. “Esto ahora no, ahora volveremos a ganar”, les ha espetado, recordándoles que los que, en época del caso Banca Catalana, “se comprometieron con lo que califiqué de jugada indigna nunca ganaron las elecciones al Parlament”.
“Ya desde primer momento hay ilegalidad, filtración y mentiras y por eso presentaremos una querella”, ha subrayado el presidente de honor de CiU. Pujol ha dicho que los responsables de esos “ataques” contra él, su partido y el presidente de la Generalitat, Artur Mas, “saben que con pulcritud democrática y juego limpio no pueden ganar”.
El expresident ha apelado a quienes les atacan a “rectificar e ir al terreno del respeto”, y ha comparado la actual situación con el caso Banca Catalana de principios de los 80 para recordar, en alusión al PSC, que “los que se comprometieron con esa jugada no ganaron las elecciones al Parlament de Catalunya”.
Artur Mas, por su parte, ha reiterado el mensaje de anoche en Vic, en la línea de subrayar que en este momento de ataques está en juego que los catalanes puedan ejercer su derecho a decidir y de lamentar que los partidos catalanes “se pongan al lado de los que simplemente quieren destruirme”. Y para hacer frente a esta situación ha llamado a cerrar filas el 25-N con CiU y ha apelado al voto prestado para que “ni en Madrid ni en ningún sitio puedan poner en duda que esto va delante de manera irreversible”.
Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) anunció ayer que presentará una querella criminal contra el periódico El Mundo por “injurias graves y calumnias” al presidente de la Generalitat, Artur Mas, y al expresidente Pujol.
••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••VilaWeb – 17/11/2012Ernest Maragall i Carod Rovira expressen a Mas la seva solidaritatEl Mundo va acusar Carod el 2004 de tenir comptes secrets a Suïssa a través dels quals ETA finançava ERCL’exconseller socialista i impulsor de ‘Nova Esquerra Catalana’, Ernest Maragall, i l’exvicepresident de la Generalitat i president d’ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira, s’han solidaritzat aquest dissabte amb el president de la Generalitat, Artur Mas, per les informacions sobre un informe policial que parla d’uns comptes corrents a Suïssa d’Artur Mas i Jordi Pujol on presumptament desviarien comissions cobrades a través del Palau de la Música. “Els catalans acompanyem el president”, ha expressat Maragall a través d’una piulada a Twitter. De la seva banda, i també des del seu compte de Twitter, Carod ha dit que Mas està patint un “linxament” que ell ja sap de què va perquè ho va patir.
L’any 2004 El Mundo va acusar Carod de tenir comptes secrets a Suïssa que compartia, segons aquella acusació, amb membres de Batasuna i també amb membres del seu partit com ara Joan Ridao, Carles Bonet o Josep Huguet. El diari madrileny va arribar a dir que era la prova que ETA estava finançant Esquerra Republicana.
La investigació judicial va concloure que aquella denúncia era falsa.
••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••Ara – 18/11/2012 – 01:13hQüestió de confiançaArtur Mas diu que les informacions d’ El Mundo són mentida i jo me’l crec. Me’l crec perquè el president del meu país mereix presumpció d’innocència. Me’l crec perquè ha demostrat que vol plantar cara, presentant una querella criminal. I perquè els seus acusadors representen la cara més detestable de la praxi periodística. I perquè, lamentablement, no és cap sorpresa que l’aparell de l’Estat utilitzi el joc brut per alterar -de forma especiament barroera- una campanya tan decisiva com aquesta. I, finalment, me’l crec perquè estic segur que Artur Mas dimitiria abans de posar en risc el procés democràtic que s’està produint a Catalunya, i que ell mateix ha impulsat. Espero, per tant, que el president entengui el patrimoni que suposa la confiança dels seus conciutadans. Aquí no només està en joc la seva honorabilitat.••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••Directe.cat – 18/11/2012 – 10:42hJunqueras diu que Barroso no “s’ajusta a la veritat”El candidat d’ERC i antic eurodiputat està convençut que les paraules del president de la CE responen a pressions de l’Estat espanyolEl candidat d’ERC a la presidència de la Generalitat, Oriol Junqueras, ha afirmat que el president de la Comissió Europea (CE), Xosé Manuel Durao Barroso, “no s’ajusta a la veritat” quan afirma que si Catalunya esdevé un estat independent quedaria fora de la Unió Europea (UE). El líder republicà, que ha estat dos anys a Brussel·les com a eurodiputat, afirma que no hi ha cap tractat ni directiva europea que especifiqui que un territori membre de la UE pugui deixar de ser-ho. Junqueras està convençut que les paraules de Barroso responen a les pressions que fa l’estat espanyol als dirigents europeus contra la Catalunya.
Catalunya ja és dins de la UE
Junqueras ha insistit que Catalunya no deixarà de ser de la UE per ser independent, “això no passarà”. I ha assegurat que alguns dirigents europeus reben moltes pressions de l’Estat espanyol per dir “allò que l’Estat vol que es digui” en contra de Catalunya. “Jo ho he vist i he sentit les converses”, ha afegit.
Per això, ha afirmat, és “tant important” que Catalunya anunci “solemnement” al món la seva voluntat de voler ser un estat independent. “Fins que això no passi, seguirem sent un qüestió interna de l’Estat espanyol i aquest canviarà les regles del joc tantes vegades com vulgui perquè Catalunya no guanyi”, ha afegit. “Siguem explícitament independentistes, deixem-nos de metàfores i eufemismes i anunciem al món la nostre voluntat de ser independents”.
Junqueras ha explicat que com a eurodiputat que ha estat, ell sap que la única condició que ha posat i posarà sempre la UE perquè Catalunya pugui ser independent és un mandat democràtic. ” I això els hi donarem per partida doble”, ha afegit, referoint-se a les eleccions del 25-N i a la celebració d’una consulta.
Finalment, ha recordat que els catalans són “ciutadans europeus” i que, per tant, la UE està obligada a vetllarà pels “drets democràtics dels seus ciutadans” i per tant de que continuïn sent membres de la UE.
••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••La Vanguardia – 18/11/2012“Estan cagats!”El Govern espanyol i l’aparell de l’Estat han arribat a la conclusió que per dinamitar el procés sobiranista han d’impedir com sigui la majoria absoluta de CiUAl pavelló de les grans gestes de l’handbol Granollers, quan el porter Perramon frustrava amb les mans, amb els braços, amb els peus i amb dos pebrots els atacs en bloc de l’Atlètic de Madrid, Jordi Pujol va pujar ahir a l’escenari i va dir: “Avui no pensava venir aquí. Vinc per dir-vos, amb tota urgència i contundència, que presentaré una querella, però alegreu-vos, perquè si es veuen obligats a recórrer a aquestes armes és que nosaltres, CiU i m’atreveixo a dir que també Catalunya, anem bé”. Pujol es va parar per tossir com sol fer fins i tot al Polònia i des del fons de la sala un home gran va aprofitar la per cridar: “Estan cagats!!”. La gent va riure, va aplaudir i els joves van cridar “in, inde, independència”!Efectivament, a aquestes altures, la mobilització dels agents secrets espanyols, que pel rigor de les seves indagacions han de pertànyer a l’escola d’Anacleto, posa en evidència que el jubilat de Granollers és un magnífic observador polític i que davant la inevitable majoria sobiranista de dos terços que tindrà el Parlament, tots els esforços nets, bruts, il·legals i miserables del Govern espanyol i dels aparells de l’Estat al seu servei se centraran a impedir com sigui la majoria absoluta d’Artur Mas. Tenen motius i són poderosos.
Ningú no pot saber ara com ara quin resultat s’obtindria en un referèndum sobre la independència de Catalunya, però sí que es pot preveure que la correlació de forces seria com a màxim d’un 60% davant un 40%. Als interessats a mantenir l’actual statu quo els canviaria igual la vida si el 60% fos a favor de la unitat d’Espanya. Aquest resultat obligaria a renegociar bilateralment la relació federal, confederal o autonòmica amb Catalunya, cosa que portaria implícita una redistribució dels poders de l’Estat, i això és el que de cap manera no estan disposats a acceptar ni Rajoy ni Rubalcaba, com s’ha demostrat quan s’ha plantejat el pacte fiscal. Així, la prioritat dels que es consideren propietaris de l’Estat espanyol no és impedir la independència de Catalunya, sinó evitar el referèndum que els obligaria a renunciar a una part substancial dels seus poders… i dels seus havers.
O sigui, que té més transcendència el que decideixin els catalans diumenge que el que poguessin votar en un referèndum. La pregunta de diumenge és si els catalans volen obrir un procés per decidir per si mateixos el seu futur col·lectiu. Com que es tracta d’un procés farcit d’obstacles, que va contra totes les inèrcies dominants, si el pronunciament no és rotund, el procés quedarà avortat al primer entrebanc. I on pot ensopegar? Com sempre, la força del catalanisme és la unitat i la feblesa, la seva divisió. Per on atacarà el Govern espanyol després del 25-N? Com sempre, per la caixa. El conseller Mas-Colell ja ha dit que necessita més marge de dèficit. Rajoy l’hi concedirà? El proper Govern de la Generalitat es trobarà en una situació d’asfíxia financera premeditada que inevitablement comportarà contradiccions entre els defensors del dret a decidir. ERC i ICV, que són sobiranistes, es deuen també al seu electorat d’esquerres. Si Mas governa amb majoria absoluta podrà aguantar el xàfec tot sol i els altres podran fer el seu paper, però si el Govern no té majoria això serà el campi qui pugui, i per això el Govern espanyol, el PSOE, el PP, els seus mitjans afins, Anacleto i Mortadel·lo i Filemó fan i faran d’aquí a diumenge tot el que puguin perquè Artur Mas s’hagi d’enfrontar a l’Everest per la cara nord, sense oxigen i amb la pota ranca. Perquè s’estimbi, esclar.
••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••La Vanguardia – 18/11/2012 – 00:59hHitler en campanyaNavarro no sap, despista, renya una mica i segueix amb les seves coses, com si no anés amb ellMontserrat Font Bombardó, una usuària del meu Facebook, m’escriu sobre la Godwin’s Law, un enunciat que no coneixia i que va ser proposat per l’advocat Mike Godwin el 1990. Diu l’enunciat: “A mesura que una discussió en línea s’allarga, la probabilitat que aparegui una comparació en la qual s’esmenti Hitler o els nazis tendeix a un”.Personalment sabia de la Reductio ad Hitlerum de Leo Strauss, que ho va plantejar en la mateixa direcció anys abans, amb la idea que quan un debatent acusava l’altre de “fer com Hitler” la discussió s’acabava, perquè no quedava res més gros per dir. És a dir, esmentar Hitler era com posar una guillotina al debat, amb la idea que qui feia l’acusació es quedava amb la raó dialèctica. Sens dubte, tant Godwin com Strauss ho consideren una fal·làcia que defineix pèssimament qui la utilitza.
No sé si els socialistes coneixen Godwin i Strauss, però aquests últims dies alguns han fet un ús generós de la reducció hitleriana, amb la diferència que no han esperat a les postres per servir aital maldat, sinó que l’han donat com a aperitiu. Hem tingut la Reductio en totes les versions: espot de campanya del PSC -potser amb menys maldat que la resta, però amb igual banalitat irresponsable-, míting desmesurat de Marcelino Iglesias, foto amb Artur Mas emulant El gran dictador, al Facebook del PSC de Mont-roig, i la cirereta, el jubilat José Bono sortint de Bacardí, prenent un mojito amb Rivera i, mentre passava per allà, parlant de les coses de Hitler i el nacionalisme català. I tot en una sola setmana, la qual cosa suposo que és de rècord. Cal dir, noblesa obliga, que aquest repugnant símil no l’ha utilitzat el PP, que s’ha dedicat a la seva tasca de vendre por a les àvies, els pagesos, els de cognom castellà i qualsevol que volgués escoltar la veu de l’apocalipsi. Però, si més no, no ha parlat de Hitler. Els socialistes, en canvi, s’han inflat, i Pere Navarro no sap, no veu, despista, renya una mica i continua amb les seves coses, com si no anés amb ell. Perdonin però això és una repugnant vergonya i és hora de dir prou! Ja n’hi ha prou de frivolitzar amb milions de morts. Prou d’utilitzar les víctimes del nazisme com si fossin ninots d’ús tot a cent en tertúlies barates. Prou de no respectar els morts, ni el seu dolor, ni la maldat total que els va exterminar. I prou, prou i prou de comparar un moviment catalanista pacífic i democràtic, que sempre ha lluitat per les llibertats, amb la pitjor maldat del segle XX. Li ho dic a Bono, a Iglesias i a la resta de simpàtics follets que esmenten la bèstia per intentar guanyar la raó. No només no la guanyen, sinó que els retorna en forma de brut bumerang que els esclata a la cara. Hitler no és comparable a res, però vostès són comparables a molts cretins. El pitjor és que no ho deixaran córrer, perquè ja ho va dir Camus, “l’estupidesa insisteix sempre”.
••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••El Singular digital – 17/11/2012LES CLAVEGUERES DE LA POLÍTICA“A les clavegueres de l’Estat mouran cel i terra per evitar que el líder de CiU obtingui una majoria absoluta que li permeti tirar endavant la seva proposta de referèndum”Estava convençut que la vaga general del 14-N significaria una excel.lent oportunitat pels partits autoproclamats d’esquerres per canvia l’eix de la campanya electoral, i posar al vell mig del debat polític el tema social. Arguments n’han tingut un munt: la vaga, els desnonaments, les preferents… Tots aquests temes, haurien sigut una munició electoral perfecte en mans de polítics experts. M’imagino aquests arguments en mans dels Alfonso Guerra, Josep M. Sala o José Zaragoza, i estic segur que els haurien transformat pura dinamita electoral que sacsejaria el camp de batalla polític.Però de moment, no ha estat així. No ajuden gaire els col.laboradors externs del socialisme català, com el dirigent del PSOE Marcel.lí Iglesias o l’expresident del Congrés, José Bono, que amb les seves intervencions posen més pals a les rodes del projecte de Pere Navarro. Els comentaris de Bono, comparant la Catalunya que proposa el president Artur Mas amb l’Alemanya nazi, són un model de demagògia que no mereix ni un comentari de reprovació. Però el que és més important és que tornen a centrar el debat polític català en el dret a decidir; és a dir, en el terreny de joc ideal per Mas i d’Oriol Junqueras.
Ara bé, sempre hi ha una segona oportunitat. La vaga general no ha funcionat com a arma contra Mas; tampoc les preferents, ni els desnonaments… però ara -quina casualitat-després d’un impressionant treball d’investigació de la policia espanyola ens explica que els entorns dels presidents Mas i Pujol són una colla de corruptes que tenen comptes corrents a Suïssa fruit de la corrupció que practica aquesta formació tant insana que es diu CiU. I aquesta descoberta de darrera hora la publica el diari El Mundo, amb l’objectiu d’ajudar els catalans a triar bé el seu vot i no refiar-se dels que proposen que el poble voti per elegir el seu propi futur. Aquesta mena d’intromissió mesetària en la política catalana no és nova. Només cal recordar en cas Banca Catalana (1982) i la campanya impulsada contra el president Jordi Pujol.
Hi ha un intent constant de foragitar de la centralitat del debat electoral la proposta de CiU, avalada per ERC, que Catalunya decideixi que vol fer amb el seu futur. A les clavegueres de l’Estat aquest debat no els convé i mouran cel i terra per evitar que el líder de CiU obtingui una majoria absoluta que li permeti tirar endavant la seva proposta de referèndum. I la majoria de partits ho aprofitaran perquè creuen que tot allò que serveixi per debilitar Artur Mas els enforteix a ells. Ara, només cal veure qui guanya la batalla, si les campanyes sorgides de les clavegueres de Madrid o la força del debat per construir una majoria suficient que sigui capaç de preguntar als ciutadans de Catalunya que creuen que els convé més pel seu futur i pel futur dels seus fills; si creuen que poden continuar donant suport a l’empobriment del territori on viuen per culpa de regalar cada anys a Espanya el resultat del seu treball.
Ah. I una dada per retenir: a les eleccions que hi va haver immediatament després de la campanya de Banca Catalana contra el president Pujol (1982), CiU va passar de tenir 43 diputats (1980) a tenir-ne 72 (1984). Només és una dada.
••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••Directe.cat – 18/11/2012 – 10:39hEl ventiladorCom era d’esperar, el ventilador destinat a escampar la porqueria s’ha engegat just en el moment on pot tenir més ressò. No crec que ningú sigui tant innocent com per sorprendre’s del ventilador ara que arriben una eleccions que, per primera vegada, fan que es parli de l’independència de Catalunya amb una intensitat mai vista.
La premsa espanyola ha demostrat un gran plaer reproduint la noticia de “El Mundo” sobre probables comptes bancaris a l’estranger de Jordi Pujol, Artur Mas i famílies. El director de “El Mundo”, a qui encara recordem vestit amb roba interior de dona, sempre ha demostrar un gran sentit de l’oportunitat a l’hora de publicar noticies no exemptes de verí.
Tot el tema dels comptes no acaba d’estar massa clar. Tenir un compte a l’estranger no és “per se” un delicte. L’origen dels diners i el fet de si estan o no declarats oficialment al país de residencia del titular del compte són coses que la justícia pot aclarir sense problemes. De manera que l’oportunisme de publicar aquestes noticies a poc dies de les eleccions fa olor de socarrimat.
Tot això costarà bastants vots a CiU i afectarà al prestigi de Mas, sens dubte. Amb tot, els àmbits polítics, periodístics i financers espanyols no pararan el ventilador després del diumenge 25, guanyi qui guanyi de manera que tenim necessitat de molta paciència i de molta solidaritat, per damunt de partits i nombre de diputats, per tal de seguir junts el camí que la majoria vulgui.
••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••El Singular digital – 17/11/2012ESPERIT DE TRANSICIÓ“Patirem una terrible campanya de descrèdit ja que és el nostre principal baluard”La guerra ja ha començat. Convé que en siguem ben conscients perquè acabarem escoltant i veient de tot. Va iniciar-la l’ABC fa unes setmanes acusant a Mas de malversar diners públics per hostatjar-se en una suposada habitació de 1600 euros i ahir s’hi va apuntar El Mundo incriminant al president en una trama de corrupció. La difamació és gratuïta i, per tant, escoltarem acusacions de tot tipus. Nazis, corruptes, racistes o salafistes. Tot s’hi val. Són les guerres del nostre segle. No veurem els tancs entrar per la Diagonal, però sí que patirem una terrible campanya de descrèdit ja que és, al capdavall, el nostre principal baluard.El més preocupant, però, no són les difamacions de l’enemic -que fins a cert punt són lògiques i normals- sinó l’actitud d’alguns personatges que habiten a les nostres pròpies files. Sembla que encara no siguin conscients de la transcendència històrica del moment, de la colossal envergadura del projecte que estem construint. Les reaccions d’alguns líders polítics catalans a les informacions d’El Mundo d’ahir són d’una innocència (o mala fe) extraordinàries. Enlloc de posar-se al costat del president o de posar en dubte la informació, es van apuntar ràpidament a atiar el foc engegat pel diari de la teoria de la conspiració del 11M.
Necessitem actituds d’Estat. Ho vaig escriure la setmana passada i, cada dia, veig que és més necessari. Si alguna cosa hem de copiar dels espanyols és justament aquesta. Ells, durant la transició de finals del 70, van ser capaços de sumar totes les sensibilitats a favor d’un objectiu comú. Des de Manuel Fraga fins a Santiago Carrillo. Van ser conscients del moment que estaven vivint i van renunciar a certs postulats personals.
Els catalans ara estem iniciant la nostra pròpia transició. Una etapa històrica i, al mateix temps, terriblement complexa. És per aquest motiu que és necessari que actuem amb la mateixa actitud d’Estat que es va respirar durant la transició espanyola. Des de Mas fins a Herrera passant Tena, Junqueras o les CUP. La història us està observant.
••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••Ara – 18/11/2012 – 01:14hZapatero sobre el procés sobiranista català: “És un trànsit a una soledat freda i ‘ahistòrica'”En un article a ‘El Mundo’ titulat “Nuestra Cataluña”, l’expresident del govern espanyol defensa ara que es pot “explorar” una reforma de la Constitució per superar el repte sobiranista catalàEn un article a ‘El Mundo’ titulat “Nuestra Cataluña”, l’expresident del govern espanyol defensa ara que es pot “explorar” una reforma de la Constitució per superar el repte sobiranista català. Adverteix, però, que el dret a decidir el té tot el poble espanyol i no el català
A les veus que les últimes setmanes han opinat des de Madrid entorn al procés d’emancipació nacional que s’ha engegat a Catalunya d’ençà de la gran manifestació de l’Onze de Setembre s’hi afegeix aquest diumenge la de José Luis Rodríguez Zapatero. El que va ser president del govern espanyol entre 2004 i 2010 i actual membre del Consell d’Estat defensa ara que la Constitució espanyola no és intocable i que la reforma constitucional “és un terreny que es podria explorar per afrontar la situació actual”. Repassem en 10 frases l’article que Zapatero publica aquest diumenge a ‘El Mundo’, el diari de Pedro J. Ramírez:
· “El meu respecte i admiració per aquesta terra és intens. Així ho vaig expressar en més d’una ocasió en la meva etapa al capdavant del govern d’Espanya i així crec que vaig actuar en tota la meva relació amb Catalunya i les seves institucions i amb la societat catalana en general”
· “Catalunya és alguna cosa més que una part d’Espanya, és una de les millors maneres de comprendre Espanya”
· “Una Catalunya espanyola és alguna cosa amb rellevància al món. Una Catalunya sense Espanya ho seria molt menys”
· “Determinats líders polítics catalans semblen presentar la independència com un trànsit a la sobirania real. És fals. És un trànsit a la soledat. A una soledat freda i ‘ahistòrica'”
· “És veritat que hi va haver una sentència del TC que va fixar límits al nou Estatut. (…) Però la democràcia és al final un continu acceptar els límits del poder, del poder legislatiu i del poder executiu. I també els límits de la pròpia voluntat democràtica”
· “Es pot plantejar reformar la Constitució, i és un terreny que es podria explorar per afrontar la situació actual. (…) Es pot ser en l’Espanya democràtica independentista, només faltaria. Però no es pot ser no dependent de les regles d’or constitucionals, de la democràcia dels límits”
· “El dret a decidir hauria de ser exercit en relació amb la voluntat general d’Espanya, perquè sembla obvi que Espanya té un interès legítim en una decisió sobre el futur d’ella mateixa, d’un dels territoris, només faltaria.”
· “El foc que aviva aquest debat de màxims s’apagarà, i haurem de tornar a sembrar nous llaços de convivència, per la ‘conllevancia’ orteguiana de Catalunya amb la resta d’Espanya”
· “Si Catalunya, com a estat independent, formés part de la Unió Europea, hauria d’aportar la seva quota de solidaritat a Europa, perquè seria contribuent net de la UE (el seu PIB per capita és superior a la mitjana europea), ¿Solidaritat amb Europa sí però amb Espanya no? Insòlit. Podria arribar a passar, sempre és una hipòtesi, que una part de la solidaritat catalana arribés a Espanya a través d’Europa si el nostre país fos encara receptor net. Absurd”
· “35 anys després no està mancat de sentit adaptar la Constitució a l’experiència viscuda. Encara que sembli difícil, s’haurà de tornar a començar”
••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••Nació Digital – 16/11/2012Bono i les identitats compartidesJosé Bono va agafar ahir el fil de Marcelino Iglesias per posar al mateix sac l’independentisme i el nazisme. “Quan a Alemanya va començar a ser sospitós tenir dues identitats, la catàstrofe que tots lamentem s’acostava”, va dir. No val la pena refutar la comparació. En canvi, és interessant és remarcar total incongruència de Bono quan intenta pontificar sobre el que significa tenir “dues identitats”.Vegem-ho. Cal aclarir que el tema de les identitats múltiples es pot mirar des de dos punts de vista: el legal i el sentimental. I que no convé barrejar-les. Si mirem el que és la identitat des del punt de vista legal, els catalans no tenim dues identitats, sinó una: som espanyols. O no recorda Bono aquell dirigent de la Federació Espanyola de Patinatge brandant a Reno el DNI espanyol per argumentar que els jugadors de hoquei catalans només podien jugar partits internacionals amb Espanya? Ho recorda?
No sé què predica tant Bono sobre identitats compartides, quan el nacionalisme espanyol les ha negades sempre. Ni l’Estat ni la Constitució no accepten que els catalans tinguem dues identitats. En tenim una: l’espanyola. I la tenim sense matisos. A Escòcia, per exemple, hi ha matisos des del moment hi ha seleccions escoceses de futbol o de rugbi. A Catalunya, res de res.
I ara, mirem-nos les identitats múltiples ara des de l’altre punt de vista: el sentimental. També en això Bono la pífia. Si del que es tracta de sentiments, els hipotètics habitants d’una Catalunya independent, legalment catalans, podrien sentir-se també espanyols sentimentalment, sense cap problema. A Catalunya hi tenim àmplia experiència, en aquesta qüestió: molts catalans hem estat sempre legalment espanyols, i en canvi ens hem sentit catalans. On hi ha la incompatibilitat? Si una persona pot sentir-se catalana tenint passaport espanyol, per què una persona no podria sentir-se espanyola tenint passaport català? Què passa? És que els que se senten espanyols tenen la pell més fina? No saben discernir els sentiments dels papers?
Tot el despropòsit i la incongruència de les declaracions de Bono només posa de manifest una cosa: que l’expresident del Congrés espanyol no té ni la més remota idea del que és tenir dues identitats. Ell només en té una i només en concep una: és espanyol. I punt.
••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••e-noticies – 18/11/2012 – 10:50hAznar: “Maragall volia ser com el governador de Nova York”L’expresident del Govern estatal diu que l’objectiu de Maragall era “quatre anys més d’Aznar i fem que esclati Espanya”L’expresident del Govern estatal, José María Aznar, ha explicat en el seu llibre de memòries que en la primera reunió que va tenir amb Pasqual Maragall, al 2033, el va interrogar “sobre els seus projectes i objectius”.
“Em va contestar -ha seguit- que ell volia ser com el governador de Nova York, que manava sobre totes les àrees de govern i tenia una policia federal. Li vaig contestar que als Estats Units la policia federal és una institució anomenada FBI i que ni el governador de Nova York ni el governador de cap altre estat té competències sobre ella. Però ell insistia en la seva reivindicació: ‘Jo vull ser com el governador de Nova York'”.
A Memòries I (Planeta), Aznar ha indicat que “quan va acabar amb això del governador, va seguir amb l’AVE. Em va explicar que havia de canviar tot el plantejament de les obres públiques a Espanya: en lloc d’un AVE Madrid-Barcelona, havia de construir un AVE Barcelona-Bilbao i un altre Barcelona-València, perquè això era el just i el convenient”.
Según Aznar, va haver una tercera exigènci:. “‘Augmentar el respecte i el reconeixement a la llengua catalana’. Li vaig preguntar: I això què vol dir? Maragall em va contestar: ‘Doncs que cal respectar-la més’. I això en què consisteix? ‘En respectar més’. Així va acabar la nostra conversa. Una conversa circular, absurda, inútil, en què Maragall no em deia el que realment pretenia perquè no m’ho podia dir”.
Aznar ha remarcat en aquest llibre que encara no ha sortit a la venda, i del qual es coneixen aquests extractes, que “Maragall no buscava un bon acord per a Catalunya, sinó la confrontació amb el PP i la seva exclusió de la vida pública. El seu veritable plantejament era ‘quatre anys més d’Aznar i fem que esclati Espanya'”.••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••Diari de Girona – 18/11/2012 – 11:15hAznar: ´Pujol va perdre l´oportunitat de ser el gran protagonista d´un acord històric´Considera que l’expresident de la Generalitat “sol encertar les coses petites i equivocar-se en les grans”MEMÒRIES D’UN EXPRESIDENTL’exdirigent del PP presentarà el 26 de novembre el primer volum de les seves memòries, en el qual parla, entre d’altres coses, del nacionalisme català. Aznar no es mostra gaire amable amb Jordi Pujol i Pasqual Maragall i critica l’aïllament al qual es va voler sotmetre el seu partit a Catalunya. Paral·lelament, l’expresident del Govern fa referència a la seva polèmica successió dins del PP.
L’expresident del Govern José María Aznar denuncia en les seves memòries que la “tradicional aliança de l’esquerra amb el nacionalisme” tenia com a finalitat “impedir” que governés el PP i ha estat “perjudicial” per a Espanya perquè ha unit la “pulsió de poder” de l’esquerra amb la “disgregadora” del nacionalisme. En aquest sentit, considera que l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol “va decidir mantenir obert el bucle del victimisme i la reivindicació permanent. Estic convençut que va ser una gran equivocació. Crec que Pujol va perdre l’oportunitat de ser el gran protagonista d’un acord històric que hauria beneficiat molt Catalunya”. I afegeix que, segons la seva opinió, Pujol “sol encertar les coses petites i equivocar-se en les grans”.
Aznar fa aquestes reflexions en Memorias I (Planeta), el primer volum de les seves memòries que es presentarà el proper 26 de novembre a Madrid i en el qual explica algunes de les seves decisions més controvertides durant els seus vuit anys de Govern (1996-2004). L’expresident assenyala que el seu Executiu interpretava el resultat de les eleccions generals de 1996 com una oportunitat per vertebrar una relació diferent amb els partits nacionalistes, que “superés la dinàmica de confrontació i enfortís un projecte de convivència beneficiós per a tots els espanyols”.
En clau catalana, argumenta que Pasqual Maragall no buscava un bon acord per a Catalunya, sinó la “confrontació amb el PP i la seva exclusió de la vida pública”, i per això va pensar que la personalitat de Mariano Rajoy era “la més adequada”.
En aquest sentit, l’expresident del Govern explica que la decisió més difícil que ha pres en la seva vida va ser mantenir el seu compromís de no presentar-se a un tercer mandat, i assenyala que l’elecció de Rajoy com el seu successor va ser per l’interès d’Espanya. Assenyala que va comptar amb l’oposició de molts dins i fora d’Espanya i que alguns li van demanar que reconsiderés la seva postura, com Jacques Chirac, Bill Clinton, Tony Blair, George Bush o Vladímir Putin.Rajoy i la relació amb Rato
Però la decisió estava presa -el nom de Mariano Rajoy estava escrit en el seu quadern blau ja el novembre de 2002- i el 29 d’agost de 2003 el va citar al seu despatx. Rajoy li va dir: “President, prefereixo que no em diguis el que intueixo que em diràs” i, a continuació, li va agrair que l’hagués fet cinc vegades ministre i vicepresident del Govern, i Aznar explica que li va contestar: “Gràcies, però t’ho diré. Crec que tu ets la persona adequada”. Als altres dos candidats, Rodrigo Rato i Jaime Ma?yor Oreja, els va expressar la seva estima i gratitud i els va transmetre que en la seva decisió no va pensar en res més que a intentar servir l’interès general d’Espanya.
Aznar dedica part del llibre a la seva relació i posterior distanciament amb Rato, i així relata episodis d’amistat entre tots dos i com aquest li va demanar durant un viatge el Nadal de 2000 que reconsiderés la seva decisió de no presentar-se, i després li va plantejar objeccions concretes a la seva candidatura per succeir-lo.
No obstant això, l’estiu de 2003 Rato li va anunciar que havia canviat d’opinió i que ara sí volia ser el candidat del PP a les eleccions previstes per a març de 2004. “Tu m’has dit dues vegades que no”. I ell va respondre: “Però ara et dic que sí.” “No li vaig contestar res. Només vaig prendre nota”, explica Aznar, qui afegeix que el dia que els va anunciar que el successor seria Rajoy va voler tenir un gest de deferència cap a Rato i aquest li va dir: “Doncs ara hagués volgut”.
Les relacions amb Rato van sortir molt perjudicades. Rato va presentar candidatura per presidir el FMI i Aznar diu que va demanar ajuda per donar suport a la seva candidatura a Bush, Chirac, Blair i Gerhard Schroeder. “Potser per això em va costar comprendre la posterior reacció de Rodrigo. Jo era conscient de la seva decepció davant el desenllaç de la successió i sabia que després de tants anys d’amistat la nostra relació ja no seria la mateixa. No obstant, no esperava que Rodrigo posés una distància tan gran tan aviat”. Explica que la constatació que s’havia obert una escletxa va ser amb motiu de la primera visita que Rato va fer a Espanya com a director gerent del FMI i en la qual va citar una àmplia representació del món polític i econòmic espanyol. “A mi no em va trucar”, lamenta en el llibre Aznar. A Rajoy li va dir que tenia tota la llibertat “per prendre les decissions que hagis de prendre”.
A més, l’expresident assegura que no li va suggerir cap nom. “Mariano va poder actuar amb total llibertat i així ho va fer”. L’elecció d’Ángel Acebes, Eduardo Zaplana i Gabriel Elorriaga va ser la primera decisió de Rajoy. Per a l’expresident “l’operació va sortir bé” i hauria sortit “perfectament si no hagués estat pels atemptats de l’11 de març de 2004”.••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••Nació Digital – 18/11/2012Governar a qualsevol preu, ni que siguin municipis independentistesCamacho defensa que el PPC tingui regidories en ajuntaments de l’AMI perquè “on governem demostrem eficàcia”. Tot i això, dubta de la legalitat de l’associació de Vila d’Abadal“El meu objectiu és que el PPC sigui, cada cop més, partit de govern arreu de Catalunya”. Amb aquesta nitidesa es va expressar, divendres, la presidenta i candidata del PP Català, Alícia Sánchez-Camacho, preguntada per Nació Digital sobre la denúncia que ha fet Ciutadans (C’s) dels pactes de govern que els populars mantenen amb CiU en diversos ajuntaments adherits a l’Associació de Municipis per la Independència (AMI). L’important és governar, va venir a dir, més en enllà de si es tracta de municipis declarats independentistes o no. Més enllà de si desborden la legalitat espanyola o no.
“És molt important que el PPC sigui partit de govern, perquè allí on governem hem demostrat l’eficàcia de la gestió dels governs del PP”, va raonar Camacho. Gestió, gestió i gestió, independentment de si el consistori pertany a l’AMI o no. Una associació que la pròpia “lideressa” dubta que sigui legal. “Dubto de la legalitat i de la constitucionalitat de l’AMI”, no va tenir cap inconvenient en proclamar.
C’s va utilitzar el municipi de Sitges (el Garraf) com a exemple de tots aquests pactes que els populars mantenen amb CiU. Sánchez-Camacho recorda que el regidor popular sitgetà “va votar que no a l’adhesió a l’AMI, com també hem hem votat que no a d’altres municipis on s’han aprovat coses que no compartíem, com per exemple reglaments d’usos lingüístics”.
“El PP de Sitges ha estat molt ferm denunciant la pertinença de l’ajuntament a l’AMI”, va reblar. Mentrestant, Jorge Carretero continua ostentant la regidoria de Comerç, Consum i Turisme del consorci sitgetà.
••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••VilaWeb – 18/11/2012 – 10:01hA mil per horaSegons Treanor el món no vol ser un sol país, amb un sol president, i un sol govern, perquè seria un país que es trencaria per dins de tant divers que seria.Per altra banda, però, el món també es nega a cedir un país a cadascuna de les 5.000 cultures, pobles, del planeta terra.No us ha estranyat, a vosaltres, la reacció positiva dels països estrangers al nostre procés d’independència? Us ho esperàveu que el Financial Times fes articles a favor del nostre crit de llibertat? I què dir d’Aljazeera? No va ser aquesta cadena de Qatar que va connectar, en directe, amb la manifestació de l’Onze de Setembre des de Barcelona? Aquell dia al menjador de casa a Brooklyn jo al·lucinava. Hòstia, nen, en directe la fan? Total, que ha anat passant el Wall Street Journal, Financial Times (graaaan feina David Gardner!) i tutti quanti. Digues un mitjà estranger i veuràs com ha parlat de nosaltres: amb respecte. Com a mínim amb respecte i alguns d’ells molt a favor. Naturalment amb excepcions.
Com és que passa això? Tan guapos som els catalans o què? Per què reacciona així, el món? De moment, la millor resposta que jo he trobat és la del politòleg Paul Treanor, estudiós del nacionalisme. Holandès. Un paio molt interessant, el senyor Davis, a través del qual he entès millor les reaccions de la premsa internacional. A mi Davis va ser el primer que em va explicar el nacionalisme des del punt de vista del món. Ho vaig aprendre sobretot en el seu escrit, curt, tècnic i preciós titulat ‘Structures of Nationalism’ (1997). Allà l’holandès explica, ara fa 25 anys, què fa el món, respecte als nacionalismes.
El món, diu Treanor, està a favor dels nacionalismes i n’és un gran partidari. Un fervorós seguidor. Segons ell el nacionalisme ha triomfat per tot el planeta i costaria molt de trobar cap habitant que no visqui en un país, en un lloc on hi ha una bandera, i un president, i un himne i tot això. Per cert, costa de trobar, però hi són. En qualsevol cas un cop el 90% del planeta ha decidit organitzar-se en països (i no en clubs de golf, per exemple) el món ha de decidir en quants ho fa. Fem un món d’un sol país? O millor de 500 ?
Segons Treanor el món no vol ser un sol país, amb un sol president, i un sol govern, perquè seria un país que es trencaria per dins de tant divers que seria. El països, segons Treanor, tendeixen a ser més homogenis, més iguals per dins. Per altra banda, però, el món també es nega a cedir un país a cadascuna de les 5.000 cultures, pobles, del planeta terra. És cert que per dins serien totalment homogenis, però aleshores hi hauria el perill que es barallessin entre sí. Serien massa països, i massa diferents entre si. El món també fuig d’això. A banda, diu Treanor, alguna d’aquestes cultures, o pobles, de fet només són centenars de persones. Inviable fer-ne un país. No hi haurà, per tant, un país per cultura. N’hi haurà menys.
El món busca doncs un punt dolç, un terme mig, on els països no siguin tan grans o diversos que es trenquin en mil bocins, ni tant homegnis per dins ni tant diferents entre si que acabin barallats entre ells. Segons Treanor aquest punt dolç, aquest terme mig, és un món de 1.000 països: ‘A causa de la gran quantitat de moviments d’independència existents, a l’èxit que tenen els països petits, i al fet que hi ha moltes més llengües i cultures que no pas estats, tot fa indicar que viurem en un món amb molts més que 200 estats: potser a tocar de 1.000’.
Efectivament cada cop al món hi ha més països. Cada cop que un país es delcara independent penso en Treanor: un menys que falta per arribar a 1.000, deu pensar l’home. Vull dir que si aquest home és un visionari i té raó això només comença. Ell anticipava un augment de països a Europa, precisament, i citava el cas català. ‘Els propers deu anys és poc probable que els Estats Units es divideixin però podríem veure una Catalunya i una Flandes independents’ Fa 25 anys, ho deia.
Un món així, diu Treanor, podria aspirar a la pau. Seria el somni, la utopia, acomplerta. Seria un món on tothom viuria en pau, perquè viuria en un país que no reprimiria els de dins, i que tampoc es barallaria amb els veïns. Seria un món feliç, un món que s’hauria trobat a ell mateix, el seu punt dolç. Un món, per fi, descansat, que al final el món el que vol és que el deixin en pau.
En definitiva, que l’únic que volia dir és que no és tan estrany que el món hagi vist amb simpatia el nostre procés i els diaris estrangers no ens van gens en contra: nosaltres tendim a la xifra mil i volem fer un país (i no un club de golf).
••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••Diari de Girona – 18/11/2012 – 11:13hSanti Vila ´El resultat del referèndum dependrà de com actuï Espanya´Cap de llista per Girona de CiU. L’alcalde de Figueres repeteix com a cap de llista de la coalició CiU, després dels bons resultats obtinguts fa dos anys. Entre l’Ajuntament i el Parlament, Santi Vila ha adquirit experiència política, i això es nota en com esquiva les preguntes compromeses, tot i que més que esquivar-les fa que el lector hagi d’endevinar què hi ha darrere la resposta. Com a exemples, llegeixin amb atenció què opina dels cartells de campanya de CiU, de Duran Lleida i, sobretot, d’una Catalunya independent i la comparació amb Quebec.
ALBERT SOLER GIRONA És una sort dir-se Vila i no haver de canviar-se el cognom si Catalunya arriba a ser independent?
Contra el discurs de la por, raons.
És bo que les enquestes augurin una victòria indubtable de CiU?
Encara que sigui un tòpic, l’única enquesta que val és la del dia 25 de novembre. I, per tant, hem de treballar fins a l’últim minut ja que és evident que es tracta d’unes eleccions molt excepcionals
D’aquí aquests cartells també excepcionals, amb Mas convertit en el guia d’un poble cap a la terra promesa?
Jo confio en el fons i no en la forma. I crec que el missatge que donem és molt i molt fort, i a la vegada molt i molt raonat. També molt i molt constructiu i positiu. I bé, les formes poden ser més encertades o menys, però això no m’importa.
El que importa és que amb el debat de la independència no es parli de retallades, copagaments ni res de la gestió de govern de CiU, no?
És positiu que finalment la gent confiï. La bona notícia és que malgrat tot el que està caient, la política ha tornat i la gent veu que ens en podem sortir. I ho veu dient: “com pot ser que una nació tan important com la nostra, amb les seves empreses que continuen guanyant diners i que ha estat capaç de fer coses molt difícils com conquerir el mercat exterior, hagi de fer retallades?” D’aquí que la gent hagi dit “prou”.
Jo em referia al fet que sembla que tot plegat s’hagi fet expressament per no parlar de la gestió del Govern. I la seva resposta sembla avalar la tesi…
Precisament a causa de tot aquest debat m’he hagut d’estudiar recentment, al detall, l’obra de govern del darrer any i mig. I no veig retallades ideològiques enlloc. Hauria d’haver vist el dolor amb què Mas Colell i Recoder van explicar la necessitat de privatitzar, per exemple, Tabasa.
Home, sempre que en política hi ha possibilitat de triar, entra en joc la ideologia.
Qui té possibilitat de triar és el Banc Central Europeu,que és qui fixa les regles del joc. A partir d’aquí, poca cosa es pot triar. Si, és clar, es pot optar per no pagar nòmines o no complir amb els bancs, però hi ha una llei que hi obliga. O sigui que hem hagut de privatitzar empreses; i les millors, és clar, perquè no ens podríem vendre les que no vol ningú.
El seu lema electoral és “La voluntat d’un poble”. No serà més aviat la “voluntat de poder” a què es referia Nietzche com a motor de tantes coses? La voluntat de CiU de seguir en el poder, en aquest cas.
Si de cas, seria voluntat de poder per a Catalunya. No pas voluntat de mantenir-se en el poder, perquè fixi’s que el propi president s’ha autolimitat. A més a més, no veig cap alternativa a fer una majoria a l’entorn del president Mas. D’altra banda, si la voluntat fos mantenir-se en el poder, podíem haver esgotat la legislatura i fiar-ho tot a què l’economia canviés. En la meva opinió, finalment, és un acte extrem per a circumstàncies extremes. És una situació molt dura per als polítics trobar-te pancartes en contra, crítiques o insults vagis on vagis, tot i que es comprenen, perquè la gent ho està passant malament. Al final dius: anem al fons del problema. I arribes a la conclusió que la solució és fer un salt.
Vostè és dels que estira del carro de l’independentisme dins de CiU? Es diria que d’altres no es mostren tan entusiastes.
Potser sigui així perquè jo arribo a l’independentisme per la raó, no pels sentiments. I quan arribes a un lloc per la raó, tens aquella força interior que et diu que estàs fent el que és correcte. Quan és una cosa sentimental pots tenir més dubtes. En els temps polítics actuals tot és molt emocional, i allò que és emocional dura poc. De l’amor a l’odi s’hi passa en pocs dies (riu). En canvi, quan arribes a un lloc per la raó vol dir que hi ha hagut un procés. En el meu cas ha sigut molt clar i molt racional, de dir: escolti, fins aquí hem arribat. Un cop s’arriba a aquesta conclusió, s’ha d’anar a totes, i de cara, explicant les coses a la gent. Així, serà l’opinió publica la que ens dirà si està amb nosaltres o ens estem equivocant.
Els sentiments ja no són importants, en aquests temes de nació?
Sí, també hi ha gent que arriba a la mateixa conclusió per romanticisme, per nacionalisme, també per sentir agredida la seva identitat. Això també mou la gent, a la vida.
Duran, en canvi, no sembla tan entusiasta de l’independentisme, oi?
(Somriu i es pensa uns segons la resposta). És evident que al nostre projecte polític hi conflueixen persones i tradicions molt diferents.
Això comportarà que un cop passades les eleccions CiU baixarà el seu to sobiranista?
Jo treballo perquè allò a què ens estem comprometent ara amb la ciutadania sigui el full de ruta de la propera legislatura. Per mi hi ha dos factors determinants: anem a construir un estat propi, i anem a fer-ho per garantir l’estat del benestar, per poder ser una de les nacions més progressistes del món.
Tinc observat que des de CiU fan servir molt l’expressió “estat propi” però mai la paraula “independència”. Fem una prova. Repeteixi amb mi: “Vull una Catalunya independent”.
Vull una Catalunya…. eeeeh… Vull una Catalunya millor (riu).
Costa?
He, he, això s’ha d’explicar bé. Dir-ho seria molt fàcil, m’és més ingrat resistir-m’hi. El que no podem fer és generar frustracions, o que sembli que ara diem una cosa i després en volem fer una altra. Si m’hagués preguntat si en la propera legislatura hi haurà referèndum, li hauria respost que sí. I si em preguntés si vull un referèndum per la independència, li diria que sí sense matisos. Ara bé, qui ens diu que no ens pot passar com al Quebec? Que quan va anunciar un referèndum, el Canadà es va llançar a enamorar el Quebec. Podria passar.
I si, continuant amb la semblança canadenca, aconsegueixen celebrar un referèndum a Catalunya i surt que no?
Bé, pot passar. Però dependrà sobretot d’Espanya. El dret a decidir i l’exigència d’un referèndum és només cosa nostra, és una simple qüestió de conviccions democràtiques i patriotisme. Però si a dos anys vista hi ha aquest referèndum, el seu resultat dependrà de com actuï Espanya, sobretot coneixent una mica la realitat sociològica de Catalunya, amb un espai central molt ampli.
Vostè és bastant proper a Artur Mas. Ell s’ho creu o s’ha trobat aquí al mig sense voler-ho?
Cada vegada hi havia una percepció més gran al Govern que la situació arribava al col·lapse, i que la Generalitat podia arribar a una situació de fallida. I per l’altra banda teníem el desaire i la incomprensió contínua de l’Estat. Amb tot això, ja només ens faltava l’empenta de la gent dient-nos: “us esteu assabentant del que està passant o què?”.
Estan decebuts amb els governs del PP o amb els governs d’Espanya en general?
Estem bastant decebuts amb els governs d’Espanya, és igual de quin color fossin.
Amb Espanya també?
No, això no. A mi m’han educat de determinada manera. Els meus avis materns se sentien totalment espanyols, fins al punt que em deien: “Catalans i freds tardans, la perdició de la terra”. Els meus propis avis! (riu). Imagini quin disgust quan la seva filla els va dir que es casava amb un català. Tinc tot l’amor possible per Espanya i per la cultura espanyola, i per la seva gent. Espanya té un problema molt seriós, i és que els demòcrates progressistes estan segrestats per l’Espanya casposa, que és la governamental.
El PP insisteix que el Govern de Rajoy inverteix més que mai a Catalunya.
És la seva típica campanya. Per una banda, sembrar por i, per l’altra, difondre mentides. Ho hem de desemmascarar sense rubor, perquè és immoral. I a més en un interval de temps tan reduït, perquè el punt d’inflexió van ser les eleccions gallegues: fins aquestes, ens insultaven sense manies per aconseguir vots, i un cop van passar les eleccions gallegues ara tot és apel·lar al diàleg i posar-se la pell de xai.
••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••El Singular digital – 17/11/2012LA REVOLUCIÓ DELS PUNKS CATALANS“Totes les forces genocides: PSC, PP, Ciutadans són el sistema que condemna als Punks catalans al no futur”Conta la llegenda que un dia el poeta Josep Carner estava collint un préssec de juliol i de darrere li va sortir un abellot i li va fotre una picada de tots els nassos. Mentre la PA (Policia Animal) feia l’atestat ell es va posar a escriure uns versos sucant la ploma al verí que li regalimava de la nàpia: “L’invisible governa el visible”. Buf! Que n’és de curativa la metzina que barrina! Ara la cosa tampoc es veu però hi és. Vull dir que la revolució Punk ha començat. Tornem a prendre nota.No els veureu pas amb una cresta de colors com si fos el vano d’una folklòrica; o amb ferralla industrial com qui lliga gossos amb llonganisses d’acer; o bé amb jupes de cuir de rata castrada… No. Els nostres Punks són silenciosos: “Què passarà, què passarà?” Molts pregunten què passarà amb aquella veu de qui suca el melindro a la xocolata desfeta. Perquè saben que No Future. No hi ha futur.
Catalunya avui és el país que té més punks per mil·límetre quadrat. Mireu al voltant. La meva generació, els que vam néixer a mitjans dels setanta, som els que vam començar a no tenir futur quan el moviment punk naixia proclamant No future i combatent tot el sistema i totes les normes establertes. Llibertat individual. Inconformisme. Anti dogmàtics. L’escenografia: la crisi mundial del petroli dels anys setanta. Ara, al món, ja no hi ha punks i els únics que queden són els catalans. Vam sortir al món amb el No future i ara veiem que No hi ha futur. Creien que no passaria i està passant: “Què passarà? Què passarà?”
Mentre molts passaven de pujar al Renault 12 de la família durant 20 anys a menar un BMW ara veuen que amb prou feines es poden comprar pistatxos. En aquest país s’estan trinxant les generacions com els mosquits que s’estavellen al parabrises del cotxe. No hi ha futur. I l’únic que hi ha és sortir d’Espanya una vegada per totes. Alguna cosa està passant i només es pot notar entre estovalles o a les barres de bar, o als culets del vaset d’anís. Hi ha gent que està despertant d’una migdiada de manteta i pel·lícula amb sobredosis de sobrets de sacarina. Mireu, l’altre dia em deia una pobra desgraciada -molt mona ella- que no es creia el que estava fent el PSC. I que coi et pensaves criatura? Totes les forces genocides: PSC, PP, Ciutadans són el sistema que condemna als Punks catalans al no futur. Hi ha milers de malaventurats que cauen dels arbres pseudo sagrats i que veuen que la mateixa brutícia tòxica mortífera és l’esquerra espanyola, que la dreta espanyola. El que està fent Pere Navarro, Chacón, o Sánchez Camacho no té nom (i sé de bona font que el dimoni els espera amb els fogons a tot drap). Fixeu-vos que mai riuen. Són uns infeliços. Un ressentits que ho tenen tot. Són el sistema. I volen condemnar a totes les noves generacions al No future.
Hi ha gent que no es creu el que està passant. Doncs cop de martell al cap. Els Navarro, Chacón, Sánchez Camacho o Rivera ens escupen damunt nostre. Ells són els marginals i ens foten un gargall a tots els que volem un futur. Ens volen substituir. Uns pocs volen explicar i manar a uns molts. El seu futur contra el nostre No futur. Avui ells són el sistema i nosaltres els punks. Permetrem que ens deixin sense futur? Anarchy in Catalonia.
••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••VilaWeb – 18/11/2012‘I tu, quina Catalunya vols?’, pregunta SOS RacismeL’associació antiracista fa un seguiment especial de la campanya electoralEn l’última campanya electoral catalana, SOS Racisme va publicar tot un seguit de vídeos amb el títol genèric de ‘Mistos electorals’, una acció de seguiment del discurs dels candidats polítics i les seves accions durant la campanya per a denunciar els actes racistes. Seguint aquell esperit, en aquesta campanya hi ha tornat amb un seguit d’activitats, articles i materials, com per exemple el vídeo ‘Quina Catalunya vols’.SOS Racisme considera les eleccions un moment històric en què Catalunya posa damunt la taula el dret de decidir el seu futur, però creu també que el debat sobiranista no ha d’eclipsar elements imprescindibles per a abordar un debat sobre el model de societat. ‘No podem permetre que el debat electoral se centri únicament en la discussió sobre la sobirania de Catalunya, i no perquè aquest no sigui important, sinó perquè d’aquests comicis sortirà el govern que haurà de governar els propers quatre anys, el que haurà de gestionar la situació de crisi econòmica i social que vivim. I és en aquest sentit que hem d’exigir als partits polítics que ens expliquin quines són les seves propostes en polítiques socials, educació, sanitat, habitatge.’
Per això, durant la campanya l’entitat antiracista ha publicat entrevistes amb persones d’àmbits diferents sobre el moment polític i social que vivim. És el cas l’antropòloga Dolores Juliano, el psicòleg i escriptor Saïd El Kadaoui i el director del Museu Etnològic de Barcelona, Josep Fornés.
••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••Ara – 18/11/2012 – 01:17hAmb eina però sense feinaEls autors del blog ‘El pati descobert’ analitzen avui els electors més formatsL’èxode un altre cop. Els catalans al llarg de la història no hem dubtat a deixar enrere la nostra terra a la recerca de noves oportunitats. Aquesta tendència, però, es va capgirar del tot durant el segle XX, fins al punt que, lluny de ser una terra d’emigrants, les oportunitats existents al nostre país van convertir-lo en una terra d’acollida. Amb l’arribada de la crisi econòmica, però, sembla que l’ordre de les coses es torna a revertir. Moltes de les persones que han arribat al nostre país durant l’última dècada tornen a fer les maletes per enfilar de nou cap al seu país. Però no només són els nouvinguts els que se’n van; l’èxode també es dóna entre els nascuts al país i, molt especialment, entre les persones amb nivells més elevats de formació.
Les dades són esfereïdores. Segons el Gesop, el 66% de les persones amb estudis universitaris acceptarien marxar a treballar a l’estranger, un percentatge que entre els estudiants actuals augmenta fins al 85%. Durant l’any 2011 un total de 6.200 persones nascudes al país en van marxar, i es preveu que durant el 2012 l’èxode arribi a les 24.000 persones. La precarietat laboral, les poques oportunitats de trobar una feina adequada al nivell d’estudis o els salaris baixos són alguns dels motius que porten al que ja es coneix com a “fuga de cervells”. Entre els investigadors més joves l’èxode és encara més gran, motivat en gran mesura per la retallada del 30% en el pressupost per investigació que han patit els pressupostos de l’Estat des del 2009.
L’èxode de la població amb estudis superiors suposa, principalment, una pèrdua en la capacitat d’innovació i modernització del país. Però no només això. Segons les dades del baròmetre del CEO del mes de novembre, amb la seva marxa també estem perdent aquelles persones que tenen un interès més gran per la política i les que tenen més habilitats per entendre-la. La qualitat del sistema democràtic necessita perfils formats i amb capacitat crítica per entendre els complexos fenòmens actuals.
Les dades també ens revelen que els perfils amb més estudis tenen una opinió més formada sobre la independència: el percentatge d’abstencionistes i dels que no saben respondre a la pregunta és inusualment baix (un 15%), i el suport a la secessió se situa fins a 8 punts per sobre de la mitjana catalana. Electoralment, aquest col·lectiu es mostra considerablement més partidari d’ICV i, en menor mesura, també d’ERC, SI i la CUP. Per contra, els tres principals partits de l’arc parlamentari català, CiU, PSC i PP, reben un suport electoral de la gent amb estudis superiors lleugerament per sota de la mitjana del país. Un col·lectiu, el de les persones amb estudis superiors, que té eina, no té feina, però té una papereta a les mans. I de ganes de votar, no els en falten.
••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••Llibertat.cat – 17/11/2012Un decret sobre els desnonaments que exclou la majoria de famílies afectadesLa PAH afirma que tot és “pur teatre”, ja que “la patronal de la banca va dictar el decret la setmana passada i el govern ha redactat ara el que li mana el seu amo”Pedaç als desnonaments. El govern espanyol ha aprovat dos reials decrets que volen frenar l’allau de desnonaments pressionat per la situació d’emergència social que ha esclatat amb el suïcidi de dues persones a Granada i Barakaldo. I ho ha fet només després que la banca anunciés una moratòria pel seu compte.
L’actual ministre espanyol d’Economia, Luis de Guindos, el que va deixar el càrrec de president executiu de Lehman Brothers -companyia que va originar la crisi financera- per haver fet fallida, va anunciar dijous les mesures i va enumerar els requisits que fan falta per acollir-se a la moratòria de dos anys en els desnonaments. Molt lluny doncs del que la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) porta exigint des de fa quatre anys: dació en pagament retroactiva, moratòria immediata en els desnonaments, lloguer social.Segons Guindos els requisits són molt generosos però la PAH assegura que exclouen gairebé la majoria de famílies afectades, que no entren en les estrictes condicions que posa l’executiu espanyol. A més, considera que el simple fet de posar requisits és posar restriccions al dret a l’habitatge. Per començar, apunta que la dona que es va suïcidar a Barakaldo moments abans de ser expulsada de casa seva no hagués tingut dret a la moratòria en no complir cap dels condicionants imposats pel govern.
Requisits (s’hauran de complir tots):
– Tenir una renda inferior als 19.164 euros anuals (1.597 euros al mes).
– Tenir una quota d’hipoteca superior al 50% dels ingressos nets de la família.
– Que la càrrega hipotecària hagi crescut almenys 1,5 vegades en els últims quatre anys i a causa de la crisi.
– Que l’habitatge en litigi sigui l’única propietat de la família.Condicionants (se n’ha de complir algun):
– Ser família nombrosa.
– Tenir dos fills o un fill de menys de tres anys. Les famílies amb dos fills majors de tres anys no podran accedir a la moratòria.
– Ser desocupat i haver esgotat totes les prestacions.
– Tenir una discapacitat de més del 33% o malalta que l’incapaciti de manera temporal o permanent per treballar.
– Tenir a càrrec dependents permanents.
– Tenir gent gran a càrrec.
– Ser víctimes de la violència masclista. El que no va dir De Guindos és que aquestes dones han d’estar encara casades per tenir dret a la moratòria. I és que va ocultar que les persones solteres o divorciades sense dos fills a càrrec no podran accedir-hi encara que tinguin ingressos anuals inferiors als 20.000 euros o un fill de cinc anys al càrrec (el requisit és de dos fills).Solters i divorciats queden doncs exclosos del que el govern espanyol entén que és una unitat familiar. El BOE d’aquest divendres diu: “S’entendrà per unitat familiar la composta pel deutor, el seu cònjuge no separat legalment o parella de fet inscrita i els fills, amb independència de l’edat, que resideixin a l’habitatge, incloent-hi els vinculats per una relació de tutela, guarda o acolliment familiar”.
“Un estratagema per fer contenta la banca”
Tot plegat és, per la PAH, “un estratagema suposadament basat en criteris econòmics i de vulnerabilitat amb l’única finalitat de fer contenta la banca i excloure per segona vegada la majoria de gent que està patint aquest drama”. A més, critica que s’evita establir una moratòria eficaç, cosa que fa anys que exigeix la ciutadania.
“Ni els tristament morts entrarien en els criteris de Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría i De Guindos”, lamenta. Ni tantes altres famílies, com ara una parella amb dos fills menors de 4 i 6 anys que només tenen un subsidi de 420 euros amb el que han de sobreviure tots quatre.
Així mateix, apunta que per amagar una de les claus, la retroactivitat, anuncien la creació d’un fons social d’habitatges a lloguers baixos format pels edificis presos a les famílies. A més, el govern espanyol segueix eludint la ILP que la PAH ha presentat amb 614.246 signatures. Per aprovar aquestes mesures, l’executiu no ha ni negociat amb la PAH ni amb les famílies afectades, i evidentment ha ignorat les demandes que porta fent des del 2008.
Per tot plegat, té clar que tot és “pur teatre”, ja que “la patronal de la banca va dictar el decret la setmana passada i el govern ha redactat ara el que li mana el seu amo”. “Un cop més el govern és el braç armat de la banca, tota la resta són danys colaterals de la guerra de l’1% contra el 99%”.
••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••LLibertat.cat – 18/11/2012 – 10:48hEl referèndum i l’aturada dels desnonaments, mesures immediates de la CUP-AE al ParlamentLa CUP-AE fa públiques cinc iniciatives d’urgència que presentarà un cop obtingui representacióQuan tots els sondejos ja donen representació a la CUP-Alternativa d’Esquerres, la formació ha fet públiques les cinc iniciatives que presentarà només d’obtenir representació al Parlament de Catalunya.
Es tracta de mesures d’urgència com són la convocatòria immediata d’un referèndum d’autodeterminació, l’aturada dels desnonaments, deixar de pagar el deute il·legítim contret per la banca, l’aturada de les retallades en la despesa pública i la nacionalització dels recursos bàsics.
D’aquesta manera, la CUP-AE es planteja forçar la ruptura amb l’estat espanyol i francès a través de l’exercici del dret a l’autodeterminació del poble català. En una entrevista a Llibertat.cat, el candidat, David Fernàndez, ha reivindicat el referèndum tot i que ha afirmat que la declaració unilateral seria una opció.
El referèndum es troba doncs entre les primeres mesures que promourà. La formació aposta per una república catalana que abraci el conjunt del territori nacional, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. En aquest sentit, vol “obrir un procés constituent que integri els diferents territoris dels Països Catalans i que estableixi les bases d’una república basada en els principis de confederació i de democràcia directa”.
Prohibició dels desnonaments i mercat públic de lloguer
D’altra banda, quan el govern espanyol ha aprovat un decret molt restrictiu per la moratòria dels desnonaments, la CUP-AE afirma que només d’obtenir representació impulsarà la prohibició immediata de tots els desnonaments per raons econòmiques.
Així mateix, advoca per crear un mercat públic de lloguer, en el qual no es pugui fixar un preu dels lloguers superior al 30% de la renda del llogater. La formació defensa que aquest mercat públic de lloguer es nodreixi de l’expropiació dels habitatges desocupats que siguin propietat de societats i entitats financeres o que serveixin a fins especulatius.
Aturar les retallades, deixar de pagar el deute i nacionalitzar els recursos bàsics
Amb l’objectiu d’aconseguir la plena sobirania econòmica pel país, la CUP-AE es proposa declarar nul i suspendre el pagament del deute públic il·legítim als fons d’inversió i la banca internacional. Així, defensa la realització d’una auditoria popular i la suspensió del pagament del deute.
En aquest mateix sentit, la formació vol aturar la retallada en la despesa pública. L’objectiu és “aturar les privatitzacions encobertes a través de la política de l’austeritat i les tisorades ordenades per la UE i aprovades pels governs catalans i espanyols”. “Treballarem per recuperar la gestió directa i pública del conjunt dels serveis públics”, assegura.
La CUP-AE també es compromet a acabar amb la despossessió dels recursos naturals. Així, expliquen que “la propietat i la gestió de les diverses fonts d’energia, l’aigua i altres recursos naturals seran declarats de titularitat i gestió pública i col·lectiva” per tal d’impedir qualsevol mena d’operació especulativa relacionada amb la producció, la distribució i el consum de l’energia, l’aigua i les comunicacions.
Consulta els eixos programàtics de la CUP-AE i el programa polític sencer.
••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••Llibertat.cat – 17/11/2012«La declaració unilateral d’independència seria una opció»Llibertat.cat publica la tercera i última part de l’entrevista a David Fernàndez, candidat de la CUP-AEEl candidat de la Candidatura d’Unitat Popular – Alternativa d’Esquerres (CUP-AE) per la demarcació de Barcelona, David Fernàndez, considera que la declaració unilateral d’independència seria “una de les opcions” perquè la comunitat autònoma catalana deixés de ser espanyola.
Llibertat.cat publica avui la tercera i última part de l’entrevista al candidat, on argumenta que “amb el bagatge de saber quin és el projecte històric de la CUP és obvi que s’apostaria per la desobediència civil”, tot i que també ha reivindicat el referèndum d’autodeterminació perquè “preferim la democràcia participativa”. “Al segle XXI la desobediència civil unilateral ens donarà molts maldecaps però moltes alegries finalment”, ha afegit.
Fernàndez afirma que “el gran garant d’Espanya durant 34 anys ha estat CiU” i proclama que el seu lema és “És l’hora del poble fora i dins del Parlament”.
Durant la conversa Fernàndez també parla sobre l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). “El sobiranisme civil és transversal i per nosaltres té les seves contradiccions”, admet.
Tercera part de l’entrevista a David Fernàndez (veure la primera i la segona):
••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••La Vanguardia – 18/11/2012D’ERC a la CUPHi ha consignes de la CUP que li recorden alguns discursos dels ‘indignats’Potser és una mica gran per votar la CUP-Alternativa d’Esquerres, perquè ha vist que es tracta d’un partit -perdó, un moviment!- on predominen els que amb prou feines han fet els trenta. A tocar dels quaranta anys, s’ha sentit molt decebuda per la política en general i, sobretot, per les sigles que ha anat votant fins ara, ERC. On és aquella Esquerra de “les mans netes” que propugnaven Carod-Rovira i Puigcercós fa uns anys amb tanta energia?Avui, li sembla que les mans netes les ensenya la CUP, que ja és present en diversos ajuntaments catalans, on sovint ha desplaçat els regidors republicans. És gent jove, és cert, però fóra conservador, fins i tot reaccionari, dubtar de la seva solvència per qüestions d’edat. Ella, com a dona, pateix cada dia la discriminació de gènere i no vol caure en un error similar.
La CUP és independentista, d’esquerres, municipalista i no vol saber res dels partits i sindicats de tota la vida. Aquests principis ja li van bé, tot i que ella troba que “quan parlen de Països Catalans no queda clar què faran els valencians i els mallorquins el dia que nosaltres tinguem un Estat propi”. Tampoc acaba d’entendre quina mena de socialisme és el que la CUP propugna, perquè de socialistes n’hi ha de moltes menes. De totes formes, votarà decidida els candidats de la CUP “perquè són autèntics i he vist que, a la ciutat, fan un paper d’oposició seriosa, que ja convenia”. Pensa que aportaran molt a un Parlament que qualifica d’endogàmic i allunyat del carrer. També creu que és una gran idea que els diputats de la CUP tinguin un mandat limitat a una legislatura, perquè la política no pot ser una professió eterna.
Hi ha consignes d’aquesta opció que li recorden alguns discursos dels indignats, com tot el que afirmen sobre els bancs, les hipoteques, el sistema electoral i la resta de polítics. Diuen coses que van contracorrent i les comparteix, però ha de ser sincera: quan va ser present en alguna assemblea del 15-M, ningú no esmentava la independència de Catalunya, ni l’espoli fiscal, ni la defensa del català. La majoria de debats dels indignats eren sempre en castellà i tenien com a referència única Espanya i el món.
Dit això, sosté que és positiu “que aquest jovent vulgui vincular el desig de llibertat nacional amb totes les injustícies i desigualtats d’un sistema que no funciona i que ens està fent més pobres”. Recorda que ERC també parlava de la necessitat de construir una esquerra nacional que substituiria els socialistes a l’àrea metropolitana. Ara, al cinturó roig hi creix el PP.
La CUP propugna la revolta contra el capitalisme financer i els poders fàctics. El seu germà gran, que va militar al PSAN i va acabar de regidor del PSC, li diu que aquest credo és tan o més tronat que les receptes dels partits clàssics. Ella ho nega. Perquè torna a tenir il·lusió.
••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••E Punt-Avuí – 18/11/2012ISONA PASSOLA, PRODUCTORA, GUIONISTA I DIRECTORA DE CINEMA “El moment històric és únic i demana fer vot útil”No ens podem entendre; el tarannà que domina ara Espanya és l’impositiu, prepotent i unitarista” “En la mesura que es donin elements per conèixer la veritat, la por desapareixerà”ELS TANCS
“Si els enviessin tindrien un exèrcit de fotògrafs europeus retratant-los”MAJORIES
“Una majoria molt, molt absoluta no és bona enlloc; una amplíssima majoria és molt bonaNO ENS ENTENEN
“La gent del cinema espanyol està molt desinformada; ni els més intel·ligents ens entenen”Vostè que ha analitzat les relacions entre Catalunya i Espanya. Hi ha possibilitat d’entesa?
No, perquè ja és massa tard. Fins i tot en cas que nosaltres la volguéssim ha quedat demostrat que el tarannà que domina Espanya és l’impositiu, prepotent i unitarista. Catalunya té unes estructures econòmiques i socials molt diferents de les espanyoles, que encara són feudals; això fa que les relacions siguin irreconciliables. Com deia Pierre Vilar, quan Espanya es modernitzi podrà parlar amb Catalunya d’igual a igual; però Espanya no s’ha modernitzat, s’ha enriquit a base d’ajuts.
Anem al divorci, però amb tantes amenaces necessitarem una ordre d’allunyament.
Aquesta és una de les causes que fan impossible l’entesa. No hi ha manera que canviïn el llenguatge ni que s’estableixin bases per al diàleg. Com deia Ramon Llull, els cercles, per trobar-se, han de coincidir en un punt mitjà. Amb Espanya no hi ha manera de trobar-lo.
En cas que Catalunya es declari independent, ens enviarien els tancs?
No, perquè si ho fessin tindrien un exèrcit de fotògrafs europeus retratant-los i quedarien ben retratats.
Què cal fer per lluitar contra els que ens volen fer por?
Tenir arguments objectius, que hi són. Jo hi estic treballant en termes de documental. Es té por al desconegut, com els nens a la foscor. En la mesura que es donin elements per conèixer la veritat, la por desapareixerà.
També és de les persones que creu que viuríem millor en una Catalunya independent?
Ho crec absolutament. Nosaltres, però els espanyols també!
En poques paraules, què li semblen en termes de màrqueting els següents cartells electorals: Artur Mas.
És el millor, sens dubte.
Pere Navarro.
Bufat, com ell mateix.
Alícia Sánchez-Camacho.
Bo, quasi tant com el d’en Mas.
Oriol Junqueras.
Té poc ganxo. Es veu antic.
Joan Herrera.
No entenc què vol dir l’eslògan. És una frase que ni tan sols és correcta en català.
Albert Rivera.
Horrorós i cursi.
Alfons López Tena.
M’interessa l’eslògan, el problema és el que hi ha al darrere.
Mas demana majoria absoluta, el poble li ha de donar?
Una majoria molt, molt absoluta no és bona enlloc; una amplíssima majoria és molt bona, perquè el president Mas ha estat molt valent. Hauria de tenir ERC amb allò que els valencians diuen “alenant el tos” al clatell, per si tingués la temptació de fer-se enrere.
Votarà sobiranisme, doncs?
Vot sobiranista i útil. El moment històric és massa important i únic, demana fer vot útil.
Què pensa del manifest federalista dels pretesos intel·lectuals espanyols?
Demostren un altre cop que no tenen la més mínima idea del que és la Catalunya democràtica. No saben de qui parlen.
La gent del cinema espanyol per què calla?
Perquè tampoc saben de qui parlen. Estan molt desinformats. Ni els més intel·ligents ens entenen.
El procés li inspirarà un film?
Tinc ganes de fer bon cinema català, però estic preparant un documental sobre el procés. Un cop tinguem la independència, m’agradaria fer una bona comèdia romàntica.
Una dona ferma, de fermes conviccionsNascuda a Barcelona el 1953, és filla d’un important activista i empresari català, Ermengol Passola. D’ell ha heretat un tarannà valent i decidit, que l’ha portada a defensar les llibertats del país militant en moviments de l’esquerra catalana. L’impulsora de la pel·lícula d’èxit Pa negre, ha rebut enguany la Creu de Sant Jordi. Ja va analitzar a Cataluña-Espanya un conflicte que resulta irresoluble i que li inspira un nou treball documental.
••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••E Punt-Avuí – 18/11/2012 – 10:22hNAJAT EL HACHMI, ESCRIPTORA “Estarem hipotecats pel neoliberalisme”No veu clars els plantejaments de Mas i els considera un “joc de paraules perillós” Supedita la independència a una política d’esquerres que lluiti per la justícia socialÉ
s una de les signants de la crida en favor del federalisme que van redactar un centenar d’intel·lectuals catalans.
M’he adherit a aquest manifest tot i que no estic 100% d’acord amb tots els punts. No estic en contra de la independència, però crec que hem de decidir tots plegats i amb coneixement de causa. El problema és que s’està monopolitzant la informació. Es dóna per fet que la proposta d’Artur Mas respon a les demandes independentistes i no ho tinc tan clar. No sé si recull la voluntat de la gent que es va manifestar l’11 de setembre. Queden moltes qüestions pendents que no s’estan plantejant, com per exemple quin encaix tindríem a Europa? Quina pregunta s’hauria de fer en el referèndum? Mas fa el·lipsis i un joc de paraules perillós. Crec que decebrà qui el voti. Parla d’estat propi, no d’independència i això no ho acabo d’entendre. No és clar.
En tot cas, en la manifestació el clam comú era per reclamar independència, no federalisme.
És clar que la situació actual és insostenible, però no sé si es resol amb la independència. Atribuir a les relacions amb Espanya totes les culpes de la situació actual és trampós. L’únic que vull és poder decidir amb coneixement de causa. Cada partit té una manera d’entendre la independència i la majoria no parlen clarament. Només ho fan Solidaritat per Catalunya i el Partit Popular, és a dir, els extrems. Esquerra ho supedita tot a la independència i Iniciativa no parla d’independència, sinó de dret a decidir…
Fins a quin punt és viable un federalisme amb un govern que ja ha demostrat repetidament el seu centralisme, ja sigui d’esquerres o de dretes?
Jo somio un federalisme, però amb veus que surten d’altres territoris, com ara de Galícia, el País Basc i el País Valencià; ja sé que amb Castella el diàleg és impossible. Crec també en el dret a decidir, perquè a la gent que hem nascut després del 1978 no ens han preguntat mai res, si volem monarquia o no (que personalment ho trobo un anacronisme aberrant). El que més em preocupa, si guanya Artur Mas, és que no deixa de ser una política de dretes. Ens promet tenir el dret a fer una consulta, però no exposa la seva política econòmica. Tornarà a passar com el mes d’agost, quan moltes famílies es van quedar sense el PIRMI, una operació que van dur a terme al·legant demandes fraudulentes. Hem de votar per algú que ens garanteixi una justícia social.
Amb tot, veu viable una Catalunya independent al marge de si la governa un partit de dretes o d’esquerres?
El que hem d’exigir és un referèndum o els que calguin. No es pot negar el dret a poder triar en un estat democràtic. Sembla que tenen més drets els països que acaben de viure la primavera àrab que nosaltres! Però, insisteixo, per a mi el més important és una política social. Hem d’assumir nosaltres els deutes dels bancs?
Com creu que afectaria la cultura catalana en cas d’assolir una Catalunya independent?
Ara es debat sobre quina llengua seria l’oficial, però tampoc veig gaires propostes clares. Ara mateix crec que amb el tema de la cultura s’està tornant a la tendència més folkloritzant. En tot cas, per mi la sanitat, l’educació i la cultura haurien de ser els pilars fonamentals de la societat, i cada vegada veiem que estan més debilitats.
No hi hauria, tanmateix, més recursos?
Depèn de què es faci amb aquests recursos i de la política de govern. En definitiva, crec que tindrem una independència hipotecada pel neoliberalisme des del principi.
El català per a tothomVALERIA GAILLARD
Va sacsejar el panorama literari català amb un debut sonat: la novel·la ‘L’últim patriarca’, que va guanyar ni més ni menys que el premi Ramon Llull el 2007. Era el primer cop que un autor originari d’un altre país, en aquest cas el Marroc (Nador), s’enduia el llampant guardó. Najat El Hachmi, producte de l’escola inclusiva i en català per a tothom, ha conreat una literatura que s’alimenta de Mercè Rodoreda i que ha donat títols
com ara ‘La caçadora de cossos’, la
seva segona novel·la.
MARTA PÉREZ••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••Nació Digital – 18/11/2012Quico Pi de la Serra dóna suport a la CUPEl cantautor Quico Pi de la Serra s’ha sumat a les personalitats del món de la cultura que han donat suport a la CUP en aquestes eleccions. Pi de la Serra, que recentment ha celebrat el seu setantè aniversari i els 50 anys damunt dels escenaris, és conegut per la seva implicació en la lluita antifranquista i antifeixista i considera que “calen respostes i organitzacions clares, sense concessions, i amb voluntat d’esdevenir alternatives reals a la crisi”.
En aquest sentit el cantautor ha afirmat que “l’esperit i la necessitat de llibertat són inherents a l’essència de l’ésser humà, i van més enllà dels moments i les circumstàncies”. Per la seva banda, el cap de llista de la CUP-Alternativa d’Esquerres, David Fernàndez, considera que l’esforç i la trajectòria de persones com Pi de la Serra els encoratgen “a seguir avançant cap a la construcció de la unitat popular, en defensa dels drets dels treballadors, i la plena independència dels Països Catalans”.
El suport del cantautor se suma a la d’altres figures mediàtiques com l’actor Sergi López, l’exfutbolista Oleguer Presas, l’arqueòleg Eudald Carbonell i l’escriptor Julià de Jodar , entre altres.
••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••Nació Digital – 18/11/2012 – 10:31hDos dies a GlasgowFeia anys que no havia estat a Escòcia, i en arribar a Glasgow al dia 6 d’aquest mes amb motiu d’una ponència que havia de fer sobre la cultura catalana (inclosa dins una jornada sobre futbol i cultura a la Universitat de Glasgow, el mateix dia del partit Celtic-Barça) vaig recordar a l’acte la primera impressió que vaig tenir d’aquest país quasi nòrdic: que no era el meu, tot i que el passaport que porto m’assegura que en sóc un ciutadà de ple dret.No és només el clima únic, amarat de plugim; o l’arquitectura idiosincràtica; o els bitllets de lliures escoceses; o el menjar, força diferent… no, és senzillament la sensació, inconfusible, que estàs en un país diferent, per bé que no tingui estat.
Pel que es veu, els escocesos no dubten que Catalunya és un cas semblant. El dia que hi vaig arribar, el diari glaswegià The Herald va dedicar tot un article a la situació política dels dos països. L’endemà, el mateix diari va afirmar: “avui en dia es parla amb freqüència tant d’Escòcia com de Catalunya, a causa de les seves cultures distintives i les seves incerteses constitucionals”. Ara bé, si havia de jutjar per les cartes als diaris, les enquestes locals, i les converses personals, per cada escocès que vol l’autodeterminació n’hi ha com a mínim un altre que se sent prou còmode dins el Regne Unit. Segurament perquè els anglesos no només reconeixen l’estatus nacional d’Escòcia sinó que s’abstenen de fer amenaces militars (o paramilitars), de difondre mentides històriques i polítiques, d’escampar rumors sense fonament sobre canvis de cognoms o d’insinuar que els escocesos (o els seus representants elegits) no hi toquen del tot. Hi ha catalans que envegen als escocesos pel fet que han pogut negociar un referèndum amb Londres. Però també hi ha escocesos que envegen als catalans pel fet que han aconseguit una majoria social a favor de la independència en bona part gràcies a la insistència de Madrid a no negociar res de res.
••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••le nouvel observateur – 16/11/2012LES TRES FRASES DEL NOUVEL OBSERVATEUR SOBRE CATALUNYAUne réponse nord-catalane au Nouvel ObservateurNous sommes abonnés au Nouvel Observateur et depuis deux mois nous attendons, nous guettons une information sur la Catalogne. Pourquoi depuis deux mois ? Parce que le onze septembre un million et demi de catalans (sur une population de sept millions !) ont manifesté à Barcelone pour l’indépendance de la Catalogne.Ils l’ont fait de manière festive, unitaire, transversale, familiale, pacifique et massive. Un seul cri : liberté. ” Catalogne nouvel état d’ Europe “. Avez-vous déjà vu beaucoup de manifestations de ce type en Europe ? S’ils avaient cassé quelques vitres ou agressé quelques policiers vous en auriez peut-être fait la une de votre hebdomadaire, mais sans casse, “où est l’information” n’est-ce pas?
Un peuple, un pays voisin, est en plein processus d’ indépendance et pas un mot dans le Nouvel Observateur. Pas un mot dans votre journal jusqu’à l’article de cette semaine. Et dès le titre, le ton est donné: “la menace autonomiste”.
En lieu et place d’ information complète et d’analyse contrastée, vous nous servez la soupe jacobine avec des lieux communs et des éléments de langage conformistes et centralistes, qui disent tout et n’importe quoi sur la Catalogne, la Flandre, l’Ecosse. Dans cette soupe, vous consacrez trois phrases a la Catalogne. Des phrases où l’ idéologie prend le pas sur la déontologie. Des phrases pour condamner, non pour informer ni pour comprendre.
1. La Catalogne serait, donc une « menace ». Depuis trois siècles (1714 : prise de Barcelone, perte des libertés nationales, interdiction de la langue.) la Catalogne aura tout essayé pour garder sa personnalité et sa langue. Les tentatives de sécession, de proclamations de la république catalane, ou d’un état catalan dans une fédération ibérique, ont été nombreuses. Elles ont toutes été réprimées dans le sang, la guerre ou le coup d’ état militaire .
La Catalogne a cherché à exister dans l’ Espagne. Elle a cru à la possibilité de vivre dans la Constitution née après le franquisme. Mais cohabiter n’est pas se fondre et perdre son identité. Les récentes sentences judiciaires mettant en cause la politique linguistique ainsi que l’abrogation d’une grande partie du statut d’autonomie qui avait été voté en référendum(!), ont convaincu les catalans que le système actuel d’autonomie ne peut pas garantir leur langue et leur personnalité. La Catalogne ne saurait survivre dans la vague actuelle de nationalisme espagnol, dans une campagne anti-catalane permanente, dans une politique recentralisatrice qui détricote ce qui avait été obtenu par consensus et négociation. L’indépendance est la seule solution.
2. Deuxième phrase : « Sous prétexte que Madrid cautionne une répartition des recettes fiscales pénalisant la région, son président appelle à des élections anticipées et compte sur une victoire des indépendantistes pour organiser un référendum d’ autodétermination »
Vous écrivez “sous prétexte”. Ce “prétexte” n’est ni plus ni moins qu’une spoliation fiscale sans précédent en Europe. Une spoliation qui vient de loin. Pour chaque euro que les catalans paient en impôts, seulement 57 centimes sont reversés à la Catalogne. Avec le résultat que l’on connaît: La communauté la plus riche d’Espagne n’occupe plus que la neuvième position après impôts. C’est cela la “solidarité” à l’espagnole: il s’agit d’ un système unique dans l’ensemble des formules de redistribution fiscale en occident. La légèreté avec laquelle vous traitez ce sujet est indigne du Nouvel Observateur.
3. Mais votre prise de position définitive se trouve dans la troisième phrase : « Un peu partout en Europe, la récession ravive les égoïsmes ». Voilà une condamnation qui dit tout des critères jacobins et des préjugés centralistes qui sont vos outils d’analyse et d’information. Ne croyez pas que tout cela se résume à une affaire d’argent, que tout cela soit un effet de la crise comme le prétend votre phrase. Lisez l’histoire. N’importe quel peuple se soulèverait dans les conditions qui sont celles de la Catalogne aujourd’hui.
Renseignez-vous. Tout un peuple voisin aspire à la liberté et votre devoir de journaliste est d’essayer de comprendre ses raisons. Les catalans ne sont pas nationalistes, ils sont catalans comme les français sont français et défendent leur langue et leur culture. Le nationalidme est en face. Nous attendons de ceux qui sont attachés à la liberté qu’ils accompagnent et soutiennent tous les peuples qui luttent pour elle.
Renseignez-vous. Si vous pensez que la presse catalane est partiale, lisez la presse anglo-saxonne qui traite la question beaucoup plus amplement et ouvertement que la presse française. Voyez leurs articles par exemple dans http://emma-col-cat.blogspot.fr/?view=classic
••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••VilaWeb – 18/11/2012 – 10:03hFrança ratificarà la Carta Europea de les Llengües Regionals o MinoritàriesEl Ministeri de Cultura francès s’hi compromet, però sense fixar-ne una data‘França posarà en marxa el procés de ratificació de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, d’acord amb el compromís del president de la República.’ Aquesta és la resposta recent del Ministeri de Cultura i Comunicació francès a una pregunta presentada al final d’agost pel senador occità Roland Courteau. Tot i que no es precisa la data de ratificació, el ministeri diu que ‘es farà d’una manera transversal i cooperativa, per mirar d’assegurar, en connexió estreta amb els parlamentaris i el conjunt dels elegits, un desenvolupament ple de les llengües de França’.
Cal recordar que l’any 1999 el primer ministre Lionel Jospin va signar la carta, però el president aleshores, Jacques Chirac, no va ratificar-la i va impedir que França reconegués els drets lingüístics de les seves minories. L’actual president, el socialista François Hollande, sí que va incloure al programa electoral la ratificació de la carta, un tractat internacional en forma de convenció per al reconeixement i la defensa de les llengües europees que acaba de fer vint anys. Fins ara l’han signada 33 estats dels 47 membres del Consell d’Europa.
••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••E Punt-Avuí – 18/11/2012“El segle XII Catalunya tenia trets d’estat independent”THOMAS N. BISSON, HISTORIADOR EXPERT EN L’EDAT MEDIEVAL
Thomas N. Bisson (Nova York, 1931). Durant 60 anys s’ha dedicat a treballar, investigar i ensenyar sobre l’època medieval. Creu de Sant Jordi, el professor Bisson ha estat a Barcelona per participar en unes jornades sobre les institucions medievals de pau a Catalunya, organitzades per l’Institut Català Internacional per la Pau, una institució pública però independent, creada pel Parlament de Catalunya.Vostè ha estudiat molt la Catalunya medieval. Per què?
Va ser un interès accidental. La meva recerca s’adreçava sobretot a França. Vaig investigar una part de la història de França en la qual Catalunya en formava part. Vaig venir aquí i vaig trobar una quantitat enorme de documents. Així que una cosa va portar a l’altra.
Suposo que està al corrent de l’auge independentista a Catalunya…
Per descomptat. La meva recerca està molt vinculada a Catalunya i la independència. Ho trobo particularment rellevant. El segle XII Catalunya tenia característiques d’estat independent. Molta gent és pregunta per què Catalunya perd el segle XVII la sobirania. Però la pregunta interessant no és aquesta.
No?, quina és?
Cal preguntar-se d’on ve tot això. Com és que el segle XII, el comtat de Barcelona tenia un territori molt delimitat i independent de la corona d’Aragó, amb institucions pròpies? En altres regions d’Europa hi havia situacions semblants, però depenien d’alguna instància superior. Catalunya ja era una nació estat el segle XII, però un accident dinàstic el segle XV, en unir-se a la corona de Castella, explica per què ara no és un país sobirà.
Per què es va interessar per l’època medieval?
Quan era jove, aquesta era la història que s’ensenyava. Ara, tot això ha canviat, i crec que no ha estat un canvi positiu, perquè l’època medieval va ser molt important.
Quin va ser el seu objecte principal d’estudi?
Jo vaig començar estudiant les institucions del segle XIII, sobretot les parlamentàries angleses i franceses. Unes institucions molt diferents del que hi havia abans d’aquell segle. El segle XII hi ha grans canvis socials que expliquen el que passarà el XIII. És un període molt interessant per a tot Europa, i no només per a Catalunya.
Què té l’imaginari medieval per atreure tanta gent?
Hi ha la idea que és un món de castells, cavallers, donzelles… No és una imaginari que hagi creat jo ni els estudiosos com jo. És divertit, però no bo. Com he dit i m’he lamentat sovint, al currículum escolar dels Estats Units d’ara no s’ensenya l’edat mitjana. Per això em sorprèn, que, en canvi, hi hagi tanta fascinació per aquella època. Ara bé, a mi m’interessa perquè per estudiar i investigar l’edat mitjana cal utilitzar la imaginació. El meu llibre, que té més de 700 pàgines, està molt documentat, però en el seu 75% he usat la imaginació.
Per què l’edat mitjana va durar tant de temps?
Per què no hauria de ser així? Si poguéssim respondre a això també podríem respondre moltes altres preguntes. En l’època medieval hi va haver molts canvis graduals. Ara la tecnologia va molt ràpida, però la humanitat ha tardat molt de temps a solucionar els problemes. Per això l’època medieval es va dilatar.
Es té una idea que és un període molt fosc…
Entre els segles VIII i XI gairebé no hi va haver avenços, però fins i tot llavors hi va haver canvis.
Com ara?
L’augment de població. Si em pregunta els motius, els ignoro. Però sí que hi ha documentació que les famílies eren més grans i que la gent sobrevivia més. En créixer la població, creixien els castells, els pobles, els feus, etc.
Per què l’època medieval sembla un fenomen exclusiu d’Europa?
No ho és pas. És un concepte que s’aplica a tot el món, però avui dia hi ha poca recerca comparativa entre les regions. Interessa poc al món acadèmic.
Quins ensenyaments podem extreure del món medieval?
Interrogant-nos sobre la història medieval podem arribar a entendre què és la modernitat. Com més documentació s’estudia, més clar és que era una època molt diferent a l’actual.••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••Ara – 18/11/2012 – 01:06hEl temps dels ‘sinvergüenses’Poques coses deuen ser més desoladores que el repudi dels nostres antics mestres. Personalment trobo que la carta que una professora de Sánchez-Camacho va enviar a la premsa hauria de ser un dels grans protagonistes de la campanya electoral. (Els n’adjunto un enllaç, per si no en tenien notícia: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2012/10/30/cartes-dels-lectors/588453.html .) La reprovació dels vells mestres, en efecte, ha de ser desoladora; també hauríem d’afegir que és inútil: poc temps després que la professora expressés el seu desconsol per “les barbaritats que dius de Catalunya”, el partit de Sánchez-Camacho patrocinava un lamentable vídeo electoral, una autèntica flatulència etnicista, on suposadament molts catalans veurien amenaçat el seu cognom en cas de secessió de Catalunya.El pitjor de tot és el subtext que amaga el vídeo, que projecta la idea segons la qual hi ha dues Catalunyes, l’autòctona i la importada, quan precisament aquesta societat ha fet, i fa, tots els esforços humanament raonables per impedir qualsevol escissió social. Però aquesta no és la qüestió. La qüestió és que el partit de la senyora Sánchez-Camacho pot anul·lar TV3 a València, excloure el català de l’administració pública a les Illes, castellanitzar els topònims balears, tot això i més: de fet, segons els amics aragonesos de la senyora Sánchez-Camacho aquest article no està escrit en català, sinó en aragonès oriental. Els coreligionaris de la senyora Sánchez-Camacho poden fer tot això impunement. I aquests, justament aquests, vénen a dir-nos que el catalanisme amaga armes massives de destrucció lingüística contra els Garcia o els Sánchez. I amb un afegit incongruent: si segons ells la secessió de Catalunya és políticament, jurídicament, econòmicament i mentalment impossible, per què perden el temps atemorint amb el que passaria si és impossible que passi?
Mirin, jo no sé com definir l’actitud de la senyora Sánchez-Camacho i els seus acòlits, però si el meu iaio aixequés el cap faria servir una paraula catalaníssima: sinvergüenses . I per si cal dir-ho: el meu iaio també es deia Sánchez. ¿S’entén que pateixi una indignació duplicada? Perquè els benvolguts lectors saben que no m’agrada parlar de política, ni tan sols de l’actualitat, però quan la malvolença s’alia amb l’estupidesa no hi ha terme mitjà: si callem concedim, i si aquests dies escrivís, per exemple, sobre la història de Tasmània, es confondria l’amor a la diversitat temàtica amb la frivolitat respecte al que ens envolta. En fi, com que aquest article ja ha quedat delmat per culpa del sanchezcamachisme, almenys permetin-me que acabi posant en comú una experiència recent, i una mica més gratificant.
Fa uns dies vaig tenir l’honor de ser entrevistat per un periodista d’un importantíssim mitjà europeu. Em van citar al rebedor de l’hotel Majestic on, per cert, constato que sempre hi ha tocant un pianista més ensucrat que el paraigua de Mary Poppins. Bé doncs, el periodista era un gentleman anglès, un individu encantador, educadíssim, discretament humil tot i ser una persona amb més influència que un milió de clons de la Sánchez-Camacho. Els entrevistats, de vegades, parlen off the record . Els entrevistadors també: vaig preguntar al gentleman , off the record , si creia possible que Catalunya esdevingués un estat europeu com qualsevol altre. “No -em va contestar-, perquè Europa farà tot el possible per no haver d’afrontar el problema”. De vegades ens posseeix l’esperit dels avantpassats, perquè involuntàriament se’m va escapar un sinvergüenses !, i va ser un sinvergüenses tan indignat, i tan sonor, que fins tot el pianista va deixar de tocar. Immediatament després, però, el gentleman va afegir: “I, tanmateix, si vostès perseveren faran un gran favor a Europa: l’obligaran a afrontar les seva contradicció suprema. Si vostès perseveren la Unió Europea no tindrà més remei que contestar a una pregunta: qui mana a Europa? Els estats o la democràcia? I si vostès perseveren a obtenir una resposta, no ho dubtin: serà la democràcia, perquè el contrari significaria la negació del projecte europeu i la seva dissolució de facto “.
Patia Rimbaud pel temps dels assassins. Però aquells temps van passar, com esperem que algun dia passi el temps dels sinvergüenses . Podria replicar Sánchez-Camacho que ella el que voldria que passés és l’independentisme; que es diluís, desaparegués per sempre més. I mirin, aquí m’agradaria comentar-li que el seu somni no és del tot impossible: l’endemà mateix de la independència no hi haurà ni un sol independentista.
••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••VilaWeb – 18/11/2012‘Marco Polo’, el gegant dels marsEs tracta d’un vaixell de càrrega que pot transportar 16.020 contenidorsAquest mes de novembre ha començat a navegar el Marco Polo, el vaixell de càrrega més gran del món. Construït per Daewoo Shipbuilding & Marine Engineering a Corea del Sud, el 7 de novembre va sortir de la Xina cap a Europa en el seu primer trajecte. El megavaixell de la companyia marítima CMA CGM de Marsella fa 396 metres de llargada, l’equivalent de quatre terrenys de futbol o cinc Airbus A-380 i mig seguits (dades bàsiques). Per moure’s disposa d’un motor de cent mil cavalls, que li permet transportar fins 16.020 contenidors, que alineats arribarien als cent quilòmetres.
Amb un preu estimat d’entre 150 i 200 milions d’euros, la companyia propietària assegura que el vaixell disposa de totes les innovacions tecnològiques i sistemes per a reduir el consum de carburant i, de retruc, l’impacte en el medi.
El ‘Marco Polo’ és el primer d’una sèrie de tres macrovaixells amb nom de grans exploradors. Els dos restants començaran a navegar la primavera vinent.
••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••VilaWeb – 18/11/2012Avançament editorial: ‘El ritme de l’ésser. Les Gifford lectures’ de PanikkarEl llibre és considerat l’últim gran text de Raimon PanikkarRaimon Panikkar ha estat ‘el primer català, el primer espanyol i el primer indi’ a impartir les prestigioses Gifford Lectures, l’encàrrec de les quals constitueix una mena de Premi Nobel del pensament. Pronunciades els anys 1988-1989, el text de les lliçons va ser reelaborat durant vint anys, fins a la seva publicació en anglès pocs dies abans de la mort de l’autor. Es tracta, per tant, de l’últim gran text de Panikkar, probablement el seu llibre més important en el camp filosòfic, que ara publica Fragmenta Editorial. Us n’oferim un avançament (pdf). ‘El ritme de l’ésser. Les Gifford lectures’ es presentarà aquest dimarts 20 de novembre al CCCB.
‘El ritme de l’ésser. Les Gifford lectures’ correspon al volum número 10 de l’Opera Omnia Raimon Panikkar (que aplega tota la seva obra) i el sisè que s’ha publicat. El llibre és el primer text de l’Opera Omnia que romania inèdit a casa nostra. Només s’havia publicat en anglès i en italià. L’obra és a cura de l’autor i de Milena Carrara Pavan. La coordinació de l’edició catalana l’ha fet Xavier Serra Narciso, i les traduccions són d’Esteve Serra Arús.
Tal com explica l’editorial, en aquesta obra ‘Raimon Panikkar convida a superar l’escissió entre teologia i filosofia, entre mythos i logos, entre Orient i Occident, i formula amb precisió i gosadia les seves objeccions al relat científic dominant i, sobretot, a la manera com el llegeix habitualment l’actual societat tecnocientífica. Panikkar aprofundeix en les seves intuïcions sobre l’estructura triàdica o trinitària de la realitat (que comprèn el diví, l’humà i el còsmic), cosa que el condueix a qüestionar obertament el monoteisme i a veure en l’harmonia la via oberta vers l’experiència integral del tot’.
Raimon Panikkar (Barcelona, 1918 – Tavertet, 2010), de pare indi i hindú i mare catalana i cristiana, és una de les veus més lúcides del pensament contemporani per les seves aportacions al diàleg intercultural i interreligiós. Doctor en filosofia, en ciències i en teologia, va exercir la docència en diverses universitats d’Europa, l’Índia i els Estats Units. El 1946 és ordenat sacerdot catòlic. Trepitja l’Índia per primer cop l’any 1954: ‘Me’n vaig anar cristià, em vaig descobrir hindú i torno buddhista, sense haver deixat mai de ser cristià.’ Als anys vuitanta s’instal·la a Tavertet, on impulsa la Fundació Vivarium (avui Fundació Vivarium Raimon Panikkar). L’obra de Panikkar ha estat estudiada per quaranta tesis doctorals i per cinc congressos internacionals monogràfics.
CATALUNYA NORD per la INDEPENDÈNCIA – www.catalunyanord.cat
La independència és l'opció.
CATALUNYA NORD per la INDEPENDÈNCIA - www.catalunyanord.cat 