RECULL DE PREMSA ANC – 27 OCTUBRE 2012

SECRETARIAT NACIONAL DE L’ANC – COMUNICACIó

 
 
NOTA DE PREMSA
 El Col·legi Oficial d’Agents de la Propietat Immobiliària de Girona vol manifestar públicament la seva adhesió a la Nota de Suport pel dret a decidir
El Col·legi Oficial d’Agents de la Propietat Immobiliària de Girona vol manifestar públicament la seva adhesió a la Nota de Suport a la resolució del Parlament de Catalunya del passat dia 27 i que han subscrit altres organitzacions col·legials, tot confirmant la seva posició de suport als interessos del país i de la seva ciutadania en aquest moment històric. El canvi de paradigma que impulsa la nació a autodeterminar-se ha de portar a la societat civil, que aquesta corporació representa en la part que li pertoca, a posicionar-se sense ambigüitats al costat de la sobirania nacional.

És important recalcar que aquest redactat, proposat per l’assemblea d’agents immobiliaris per la independència, el subscriu el propi col·legi oficial com a seu.
Aquest mateix matí s’hi adherirà el Consell de Col·legis Oficials d’Agents de la Propietat Immobiliària de Catalunya, que aglutina els col·legis de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona.
Val a dir que jo mateix vaig tenir coneixement del manifest ahir a la tarda (per bé que el Consell l’havia rebut però, per un problema de comunicació, la adhesió no va arribar a temps). però he parlat amb altres col·legis que no en teniem coneixement. És per excusar el fet de que algun d’ells no s’hi hagi adherit d’inici, com ara els d’advocats, que n’hi han varis. Però, per altra banda, podríem mirar de treure algun rèdit mediàtic al degoteig d’adhesions que se’n pugui derivar. En aquest sentit, les adhesions posteriors no estan centralitzades enlloc. En altres manifestos hi havia algú (un mitja de comunicació o una organització) que es cuidava d’actualitzar i publicitar les adhesions. En el cas de l’editorial “La dignitat de Catalunya” se’n va cuidar La Vanguardiahttp://www.lavanguardia.com/politica/noticias/20091126/53831586056/lista-de-adhesiones-de-entidades-al-editorial-conjunto-de-12-diarios-catalanes-en-defensa-del-estatu.html. No ho podrien fer nosaltres ara?
Recordar-vos que (increïblement!!!) encara estem a l’espera de una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que va ser votada el passat dia 12 de setembre, en el conflicte competencial entre els col·legis api catalans i la organització estatal. 44 dies després encara se’ns ha de notificar. Un cop la tinguem proposarem a les corporacions col·legials catalanes iniciar el camí cap a la separació de l’estructura estatal, començant pels col·legis d’api catalans. Tal vegada en podríem fer un manifest semblant al que han proposat. Ja ho veurem. Però cal estar amatents. Darrerament circula la tesi de que l’endarreriment d’aquesta sentència obeeix a que el Tribunal Constitucional podria anul·lar imminentment la Llei catalana de col·legis professional, que és la que dona cobertura legal a les nostres pretensions.
Salut i Independència.

Joaquim Ribas
Assemblea d’Agents Immobiliaris per la Independència

  El Col·legi de Periodistes s’adhereix al Manifest dels Col·legis Professionals

En relació amb el comunicat publicat ahir per diferents col·legis professionals on s’expressava el seu suport a la resolució del Parlament de Catalunya sobre la necessitat que el poble català pugui decidir lliurement i democràticament el seu futur, el Col·legi de Periodistes de Catalunya vol expressar el següent: En primer lloc lamentar que no s’informés ni convidés al Col·legi de Periodistes ni a la majoria de Col·legis professionals agrupats a la “Intercol·legial”, on hi estem representats conjuntament amb la majoria dels col·legis professionals més representatius del país. La Juntadel Col·legi de Periodistes ha manifestat la voluntat d’adherir-se a aquest manifest de manera immediata, ja que comparteix i vol expressar també el seu suport a la iniciativa. Enaquest sentit, ja s’han iniciat les converses i gestions oportunes per materialitzar la nostra adhesió al manifest.26 d’Octubre, 2012

 

L’ANC arriba als 10.000 adherits set mesos després de la seva constitució

L’èxit de la Marxa cap a la Independència i de la seva massiva i històrica culminació l’11S han estat els factors clau a l’hora de valorar l’augment de la influència de l’ANC. L’Assemblea ha constatat continuar treballant perquè els partits incloguin les seves propostes per l’Estat independent al seu programa electoral.

 

 

Barcelona. L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha arribat aquesta setmana als 10.000 adherits només set mesos després de la seva constitució al Palau Sant Jordi el passat 10 de març. L’Assemblea ha subratllat la força de les més de 300 assemblees territorials i la seva activitat arreu del territori, i les ha destacades com a base clau per a l’assoliment de la seva gran inluència en la societat catalana.

L’ANC ha aconseguit mobilitzar quasi 150.000 persones amb la Marxa cap a la Independència sense tenir en compte la seva gran culminació l’Onze de Setembre a Barcelona, en la mobilització més massiva de la història del país. A més dels 10.000 adherits, l’ANC compta amb més de 7.000 col·laboradors i simpatitzants.

Els tres punts

Amb aquest suport social, l’ANC ha deixat clares les seves propostes de cara a les eleccions plebiscitàries del 25 de novembre: que el clam de l’11S es traslladi a les urnes i que, per tant, tots els independentistes vagin a votar, ja que el proper Parlament serà el que ha de portar al país cap a la independència.

En aquest sentit, l’Assemblea ha indicat que continua treballant amb els partits per tal que incloguin tres punts al seu programa en què es comprometen a treballar “conjuntament amb la resta de partits” per assolir un “Estat independent”.

http://www.tribuna.cat/noticies//lanc-arriba-als-10000-adherits-set-mesos-despres-de-la-seva-constitucio-26-10-2012.html

ALLIBERAMENT NACIONAL
L’ANC arriba als 10.000 adherits i a les 300 assemblees territorials
L’èxit de la Marxa cap a la Independència i de la seva massiva i històrica culminació l’11S, les claus de l’augment

27/10/2012 Política

 

Marxa de l’ANC a favor de la independència

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha arribat fins als 10.000 adherits set mesos després de la seva constitució al Palau Sant Jordi el passat 10 de març. A més, l’ANC compta amb més de 7.000 col·laboradors i simpatitzants.

És el resultat de la tasca de les més de 300 assemblees territorials i de la seva mobilització arreu del territori, que ha aconseguit mobilitzar quasi 150.000 persones amb la Marxa cap a la Independència sense tenir en compte la seva gran culminació l’Onze de Setembre a Barcelona, la mobilització més massiva de la història del país. Sense contemplar la marxa de l’11 de Setembre, l’ANC va realitzar un total de 463 actes de tot tipus que van mobilitzar 132.286 persones.

Amb aquest suport popular, l’ANC té un clar objectiu davant les eleccions del 25 de novembre, que té clar que seran plebiscitàries. El seu objectiu és que el clam de l’11-S es traslladi a les urnes i que, per tant, tots els independentistes vagin a votar, ja que segons apunta “el proper Parlament serà el que ha de portar al país cap a la independència”.

En aquest sentit, l’Assemblea continua treballant amb els partits per tal que incloguin tres punts al seu programa per tal que es comprometin a treballar “conjuntament amb la resta de partits” per assolir un “estat independent”.

http://www.llibertat.cat/2012/10/l-anc-arriba-als-10.000-adherits-i-a-les-300-assemblees-territorials-19740

L’AMI assoleix el 64% d’adhesions amb 602 municipis

La iniciativa endegada per l’alcalde de Vic, Josep Maria Vila d’Abadal, ha assolit aquesta setmana els 602 ajuntaments adherits, el que suposa el 34% de la població de Catalunya. L’Associació de Municipis per la Independència vol arribar fins al 60% de població per a convocar un referèndum.

 

 

Barcelona. La construcció d’una vertadera xarxa de municipis compromesa amb el futur de la nació catalana és una realitat creixent. El municipalisme ja és a dia d’avui un altre dels fronts socials que empeny el país cap a la independència. Aquesta setmana l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) ha confirmat l’adhesió de més de 600 municipis catalans a aquesta iniciativa.

L’Associació, engendrada a Vic i que el mes de setembre passat només comptava amb 7 viles adherides, va néixer de la necessitat de defensar l’assoliment els drets nacionals de Catalunya i de promoure l’exercici del dret a l’autodeterminació des de l’àmbit local.

L’objectiu de l’AMI, segons ha informat Vila d’Abadal, és aglutinar el 60% de la població de Catalunya a favor de la iniciativa, una xifra que permetria tirar endavant el referèndum per la independència de Catalunya i que mostraria la voluntat dels catalans d’assolir l’Estat propi. En aquest aspecte, l’AMI ja va fer evident la seva voluntat de treballar de manera conjunta amb d’altres entitats de la societat civil, com l’ANC, per a la consecució dels seus objectius.

http://www.tribuna.cat/noticies//lami-assoleix-el-65-dadhesions-amb-602-municipis–26-10-2012.html

Barcelona s’afegeix al clam de suport a la consulta sobiranista
El ple municipal aprova una proposició en favor del dret a decidir

El debat del text eleva la tensió entre UxB i PP

27/10/12 02:00 – BARCELONA – FRANCESC ESPIGA

En consonància amb el pronunciament que ja han expressat altres institucions del país, encapçalades pel Parlament, el ple de l’Ajuntament de Barcelona va aprovar ahir una proposició que insta a la celebració d’una consulta sobiranista durant la propera legislatura. El text, que fa un al·legat encès sobre la necessitat “que el poble català pugui determinar lliurement el seu futur col·lectiu”, va rebre el suport de CiU, ICV-EUiA i Unitat per Barcelona (UxB) –el grup proposant–, mentre que el PSC es va abstenir i el PP s’hi va pronunciar en contra.
La discussió, de caràcter essencialment ideològic, va tenir el punt àlgid amb l’enfrontament entre el líder del PP, Alberto Fernández Díaz, i el regidor republicà Jordi Portabella, que durant el ple d’ahir es van buscar les pessigolles insistentment. Fernández Díaz va acusar UxB d’aprofitar el debat “per buscar el protagonisme que no va obtenir a les urnes”, mentre que la rèplica de Portabella va ser expeditiva: “Vostès (adreçant-se al PP) ens tracten com una colònia”.
LA FRASE
A la capital del país també hi ha una majoria sobiranista que reclama tirar endavant la consulta
Jordi Portabella
PRESIDENT DEL GRUP MUNICIPAL D’UNITAT PER BARCELONA (UXB)

Referèndums per “independitzar-se” de la ciutat

Plenament conscient que la consulta seria un dels eixos del ple d’ahir, Alberto Fernández Díaz (PP) va aprofitar la sessió de control a l’alcalde per llençar una pregunta trampa a Xavier Trias carregada d’intencionalitat. “Considera vostè que districtes o barris com Sarrià o les Corts podrien promoure consultes ciutadanes per separar-se de la ciutat de Barcelona?”, va interpel·lar el dirigent del PP, que va donar peu així a un debat que va arribar a tenir tocs surrealistes. Trias, davant un cert esbalaïment general, va replicar que no posaria pals a les rodes a la celebració d’aquests referèndums. “Jo no els promouré, però si es dóna el cas seré respectuós” va etzibar el batlle, que també va fer una estirada d’orelles al cap de files del PP per haver atiat la discussió.“Té sort que estic de bon humor, perquè sinó li diria quatre de fresques”, va concloure.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/588034-barcelona-safegeix-al-clam-de-suport-a-la-consulta-sobiranista.html

Com es farà?
Segons Mas, no hi ha cap possibilitat d’aturar aquest procés per la via de negociacions a la baixa

Pilar Rahola

Agressiu? No. Però, sens dubte, una entrevista incisiva, on cap pregunta de les que planen a l’atmosfera ha quedat al tinter. Cuní va posar-se el vestit de l’anem per feina que hi ha molt a parlar, i el resultat és fil per randa l’estratègia que Artur Mas presenta als ciutadans de Catalunya, en aquest moment històric. Per molt que el soroll electoral ens retorni obsessivament a les mateixes qüestions, i n’hi hagi que necessitin desconfiar una vegada i una altra, el fet és que Mas no ha pogut ser més concret. I en els temps del pensament líquid i el tacticisme recurrent, líders que tenen idees força i que no surfegen en aigües tèrboles són molt d’agrair.

En aquest sentit, no és que Mas no hereti l’ambigüitat pujoliana, és que l’ha dinamitada. L’entrevista, doncs, a 8tv entre Josep Cuní i Artur Mas va ser un complet full de ruta de tot el que s’esdevindrà si Mas i el conjunt del sobiranisme treuen uns bons resultats. No va quedar cap pregunta per fer. No va quedar cap pregunta per respondre.

I quin és el full de ruta? El president ho planteja en quatres potes d’ordre ètic: procés positiu, democràtic, pacífic i amb el poble com a darrera veu. És a dir, res de proclamacions unilaterals al Parlament: han de parlar les urnes. A partir d’aquí, i gràcies a la insistència de Cuní, coneixem també el detall del procés, en la mesura que es pot detallar un camí que, inevitablement, amaga incerteses. Mas va ser molt explícit: eleccions, formació del Parlament, Govern, majoria sobiranista i inici del procés. I el procés específic: negociació amb Espanya per un referèndum, aprovació de la llei catalana de consultes, exercici d’aquesta llei si no s’ha aconseguit el referèndum i petició d’empara a la Unió Europea si Espanya intenta frenar-ho tot, llei catalana inclosa. Exhaurir tots els mecanismes legals és l’axioma i, en la darrera instància, emparar-se en el paraigua del dret internacional. I, segons Mas, no hi ha revolts, ni cap possibilitat d’aturar aquest procés per la via de negociacions a la baixa. L’eterna desconfiança, doncs, que Artur Mas serà un home que tremolarà al final del camí va quedar, en boca del mateix Mas, totalment descartada. Fins i tot quan en Cuní li va parlar de determinats poders fàctics que podrien estar en contra i intentar aturar-lo, la resposta del president va ser brutal: “Vostè creu que m’hauria posat a liderar aquest procés, si estigués pendent de les opinions de determinada gent, que no eren diferents fa unes setmanes a les d’ara? (…) Si em poguessin aturar, ja m’haurien aturat”.

I va afegir que, malgrat les pors i els recels, tots ells li han mostrat un gran respecte. I així va culminar una entrevista que no deixa espai per als equívocs. Artur Mas ha dipositat tot el seu capital polític a favor d’un procés que vol canviar la història dels darrers 300 anys de Catalunya. No hi ha marxa enrere.

http://www.lavanguardia.com/encatala/20121027/54353932634/pilar-rahola-com-es-fara.html#ixzz2AU4tPr8K

25-N: donem una lliçó a Espanya

Com tot imperi fallit, Espanya no entén de matisos i quan se sent acorralat, ataca. La batalla de l’endemà de les eleccions del 25 de novembre serà molt dura. Per això és essencial que la fotografia del nou Parlament sigui nítida, amb una sòlida majoria sobiranista. Cal, ara més que mai, llençar un missatge sense escletxes per parar els peus a l’unionisme espanyol i avançar decidits cap a l’estat propi.

Madrid. A Madrid hi ha molts nervis. Ho demostren els episodis patètics que ham viscut aquesta setmana amb la reaparició d’Aznar (envoltat d’Acebes, Zaplana, Aguirre i companyia) i la vergonyant entrevista de Carlos Herrera a l’eurodiputat d’ICV, Raül Romeva, que va fer l’esforç, elegantment, d’explicar els espanyols les maniobres del seu exèrcit de l’aire sobre Catalunya.

A Madrid, està clar, no saben com respondre a l’horitzó que s’ha marcat una majoria de catalans. I no saben com fer-ho, senzillament, perquè el repte que planteja el país –amb el seu President al capdavant– és estrictament democràtic: el poble vol ser propietari del seu propi destí, vol decidir amb llibertat. A Espanya, els debats plantejats en aquests termes no es comprenen i es contesta amb amenaces jurídiques, militars, econòmiques. Amb companys de viatge que ens desitgen tots els mals del món si fem camí sols, val més no perdre-hi ni un segon més.

Cal oferir una majoria clara al Parlament per reforçar unes institucions que Madrid intenta afeblir”

Mentre l’ala dura del PP i del PSOE (com l’inefable José Bono) exigeixen a Rajoy i Rubalcaba que modifiquin el model territorial actual (això vol dir que es carreguin la poca autonomia que encara ens queda) i es passin per l’engonal les nacions que no són la castellana, el president espanyol demana “diàleg”. A bones hores reacciona el qui va ventilar-se amb pocs segons el pacte fiscal! I doncs, cap a on tiraran? Què faran quan es plantegi el referèndum? Per què tanta confusió?

La resposta: no saben què fer. Incapaços de buscar solucions on haurien de fer-ho, a la democràcia, com David Cameron amb Escòcia, volen guanyar temps i confien que finalment la majoria de CiU, ERC, ICV-EUiA , SI i les CUP sigui dèbil. Aquesta és l’última esperança que els queda, que l’unionisme salvi els mobles. Per tant, si volem passar la pantalla en el conflicte que tenim obert amb Espanya, la propera fase és votar. I votar sobiranista.

Al centre-dreta nacional o a l’esquerra nacional. Pensant en l’endemà del 25-N, pensant en un imperi fallit –ferit– que esgarrapa, cal oferir una majoria clara al Parlament per reforçar unes institucions –les nostres– que Madrid intenta afeblir aprofitant la crisi econòmica. El 25-N els hem de dir a ple pulmó: no us en sortireu perquè Catalunya té dret a decidir. I ho farà.

http://www.tribuna.cat/cronica/madrid/25-n-donem-una-llico-a-espanya-26-10-2012.html

Qui té por de la vaga general?
Joan Carles Gallego Herrera

La passada setmana es va aprovar la convocatòria de vaga general per al proper 14 de novembre. El debat en relació a la necessitat de la convocatòria venia de lluny. I la valoració sindical de la necessitat i oportunitat de la convocatòria ha coincidint amb la valoració d’un nombre important d’organitzacions socials (veïnals, de pares i mares d’alumnes, d’usuaris de la sanitat i plataformes en defensa de la salut pública, d’associacions juvenils i estudiantils, d’entitats del tercer sector, d’associacions de persones en l’atur, d’afectats per les hipoteques, etc.) agrupades en la Plataforma Prou Retallades a Catalunya, o en la “Cumbre Social” al conjunt de l’Estat.

Quan es va fer pública la voluntat de convocar vaga general per al 14-N, van aparèixer una allau de veus critiques amb la convocatòria: l’oportunitat, la utilitat, la necessitat. Una de les crítiques girava al voltant de la data de la vaga general, el 14-N. S’explicitava una contradicció per la interferència que la vaga general i el debat social que l’acompanya podia generar en la campanya electoral de les eleccions al Parlament de Catalunya que se celebren el 25-N. Sembla com si algú pugui pensar que en les eleccions al Parlament de Catalunya els temes socials no poden entrar en l’agenda del debat ciutadà o de les opcions de vot. Les eleccions del 25-N són importants, molt importants per a la ciutadania de Catalunya. Ho són perquè el debat nacional s’ha situat de manera central i haurem de votar en conseqüència a les ofertes polítiques que es facin sobre el tema. Però aquest debat no pot ser aliè a la realitat social, als problemes concrets de la ciutadania als quals s’ha de respondre: els 800.000 aturats, el 29’5% de pobres, els desnonats, els treballadors públics, que han vist empitjorades les condicions laborals, els usuaris de la sanitat, l’educació o la dependència, els treballadors a qui s’apliquen EROs injustos o se’ls viola la negociació col·lectiva i no troben suport en l’Administració catalana. El debat nacional no és un debat abstracte, perquè la nació no és quelcom abstracte, sinó que és el marc on volem disposar d’instruments d’autogovern, de polítiques públiques d’ingressos i de despeses, que donin respostes concretes a les necessitats personals i socials de la ciutadania. No hi ha nació sense ciutadans. I ser ciutadà és ser subjecte de drets, és disposar de plena capacitat i plena llibertat per decidir com es vol exercir la ciutadania.

És per tot això que no entenc les crítiques, ja que la vaga general és un dret democràtic que s’ha d’exercir de manera autònoma pels subjectes convocants, amb la intenció d’incidir en la consecució d’uns objectius, en aquest cas canviar unes mesures inútils i injustes. I no crec que la convocatòria electoral pugui aturar o congelar l’exercici d’un dret democràtic. Aquesta convocatòria de vaga es realitza en el context d’una Jornada d’Acció Europea, coincident amb vagues a d’altres països del sud d’Europa, impel·lits per unes polítiques de retallades de drets laborals i socials que a Catalunya ens endinsen cada cop més en la recessió, augmentant l’atur, la pobresa i la desigualtat social. Ni podem aïllar-nos d’una mobilització europea, ni podem mirar cap a una altra banda, ja que aquí a Catalunya s’estan aplicant amb forta devoció les polítiques de retallades. Si això fos Finlàndia potser haguéssim participat en la Jornada d’Acció de la CES d’una altra manera, però ací estem rebent tots els efectes negatius de les polítiques neoliberals dictades pels poders financers i que el Govern de la Generalitat i el Govern central apliquen sense matisos.

Si volem incidir en el canvi de polítiques a Europa és necessari impulsar aquesta convocatòria de vaga general en el marc de la Jornada d’Acció i Solidaritat convocada per la Confederació Europea de Sindicats. La confluència del moviment sindical dels països del sud d’Europa, els més castigats avui per les polítiques d’austeritat sense estímuls que estan esfondrant les economies i destruint els drets socials, ens dóna més força. Una força que ha d’incidir en el canvi de les polítiques nacionals i europees, ja que estan interrelacionades i es retroalimenten.

Per això el 14-N hem de fer una gran vaga general. Això és el que ha de fer por als poders econòmics i el que ha de molestar aquells polítics que els representen. Per què qui, sinó aquests, han de tenir por de la vaga general? Qui vol més autogovern per posar-lo al servei del progrés, del bé comú, de la solidaritat, dels drets, de la igualtat… no ha de tenir por del 14-N, s’hi ha de sumar perquè sap que la lluita pels drets socials i pels drets nacionals és inseparable.

http://www.joancarlesgallego.cat/jcgallego/index.aspx

CiU de Girona posa l’exemple de l’N-II i l’aeroport com a “incompliments” de l’Estat que justifiquen un estat propi

El cap de llista per Girona, Santi Vila, diu que cal desmarcar-se de la “marca tòxica” que representa l’estat espanyol per poder sortir de la crisi

 

 

CiU ha decidit “carregar-se” de raons per demostrar el que consideren un “incompliment” de l’Estat i una “deslleialtat institucional” cap a la demarcació de Girona i justificar així la necessitat d’anar cap a un estat propi. En una llista amb deu exemples, han inclòs infraestructures pendents com ara l’N-II o la falta d’inversió com ara la destinada a soterrar la via del tren convencional. El seu cap de llista, Santi Vila, ha subratllat que “el poble català” vol un govern executiu i no pas “una simple gestoria” que apliqui polítiques fetes des de Madrid i que “van a la contra” del territori. També ha dit que cal desmarcar-se de la “marca tòxica” que representa Espanya a Europa per sortir de la crisi.

Vila ha fet aquestes declaracoins durant la presentació del que han anomenat decàleg de raons per justificar la necessitat d’un estat propi, acompanyat dels números 2 i 3 de la llista per Girona -Elena Ribera i Carles Puigdemont- i els regidors de l’Ajuntament de Girona i també candidats, Joan Alcalá i Isabel Muradàs.

Durant l’acte, s’han anat desgranant els exemples, entre els quals hi havia el que consideren un incompliment del finançament de la llei de dependència, que estableix que les dues administracions -Generalitat i Estat- han d’aportar dos terços i el restant, les famílies. Segons Vila, però, la realitat és que “el 70% del pressupost de la llei l’ha d’acabar cobrint el Depertament de Benestar”. I ha posat l’exemple del cost d’una plaça de residència a Girona, xifrada en 1.862 euros, dels quals 176 euros és el que aporta l’Estat.

Un altre dels greuges citats per CiU ha estat la falta d’inversió en matèria cultural per part de l’Estat. S0ha posat com a exemple la paralització de l’Arxiu Provincial de Girona, donat que als pressupostos generals de l’Estat no hi ha cap partida destinada a aquesta obra. Segons Vila, l’aportació fiscal de la indústria cultural al conjunt de l’Estat és “molt més” que no pas el que l’Estat retorna, de manera que dels 3,5 MEUR que la indústria genera a Catalunya, només tornen 1,3 MEUR, segons CiU.

N-II i aeroport

L’alcalde de Girona i número 3 de CiU per Girona, ha denunciat l'”incompliment” del Fons de competitivitat autonòmic del 2011 i 2012, que ha suposat no haver rebut 1.350 milions d’euros anuals per millorar la competitivitat de les empreses a Catalunya i que “no ens han pagat”, ha dit. Puigdemont l’ha posat d’exemple per dir que “l’Estat no compleix amb allò que les lleis preveuen que ha de complir” i això acaba afectant, ha dit, a les “butxaques” dels ciutadans.

També ha citat dues infraestructures molt importants al territori, com és l’aeroport de Girona i l’N-II. Sobre la falta d’inversió d’aquesta última, que ha batejat com a “carretera de l’infern” per l’alta sinistralitat, ha dit ser “l’exemple més clar” on es demostra la necessitat de tenir un estat propi. “Si algú té dubtes de per què podia servir tenir un estat propi que miri de què no ens ha servit l’estat impropi que tenim i com a exemple clar que explicita això és la Nacional II”, ha afegit.

En relació a l’aeroport, ha subratllat que el 96% de l’activitat que hi ha a dia d’avui té relació amb acords que s’han fet a nivell d’institucions del món local o català i ha recriminat a AENA, no haver fet el que “li hauria pertocat” en matèria de comercialització de rutes.

Falta d’inversió de rodalies i el port de Palamós

Per la seva banda, la número dos de la llista, la diputada Elena Ribera, ha denunciat la falta d’inversió en el soterrament de la via ferroviària convencional al seu pas per Girona, la construcció de l’estació definitiva i l’enderrocament del viaducte. També s’ha referit als passos a nivell més perillosos de la demarcació -Figueres i Flaçà- que encara no s’han suprimit així com la negativa dels governs del PSOE i PP en relació a la tramitació del punt no shengen i el punt d’inspecció fronterer del Port de Palamós. Aquesta negativa, ha dit, “demostra” que l’Estat “ha donat l’esquena a un dels motors bàsics” de la demarcació, tot recordant que el 2011 i 2012 han estat anys rècord en nombre de creueristes.

En la llista presentada avui, també apareix l’incompliment de la disposició addicional tercera de l’Estatut i les ingerències i duplicitats de l’Estat que el govern de la Generalitat ja va denunciar aquesta setmana.

http://www.directe.cat/noticia/250003/ciu-de-girona-posa-l-exemple-de-l-n-ii-i-l-aeroport-com-a-incompliments-de-l-estat-que-jus

 

 

SI demana a la Fundació Carter que vetlli pel dret a votar dels catalans a l’estranger

Alfons López Tena ha denunciat davant la Fundació Carter la indiferència de l’Estat Espanyol per garantir el dret a votar dels catalans residents a l’estranger

Solidaritat Catalana per la Independència (SI) ha enviat una carta al Director del Democracy Program de la Fundació Carter, David Carroll, per expressar la seva preocupació davant les múltiples queixes rebudes per part de catalans residents fora de Catalunya que veuen obstaculitzat el seu dret a votar de cara a les properes eleccions del 25 de novembre. El candidat a la presidència de la Generalitat de SI, Alfons López Tena, ha dit que han rebut més de cent reclamacions al llarg dels últims dies. Els Catalans residents a l’estranger es troben amb traves per a poder registrar-se com a votants, i molts denuncien que, malgrat constar a registre, son informats què potser no reben a temps la documentació necessària per exercir el seu dret a vot. Per Tena, en ambdós casos es tracta d’una violació clara del dret fonamental a votar.

SI ha destacat l’especial importància de les properes eleccions, després de la massiva manifestació de l’11 de setembre que va fer patent la voluntat dels catalans per emprendre el camí cap a la independència. Per aquest motiu, ha demanat a la Fundació Carter que intervingui amb un procés d’observació per a exigir a l’Estat espanyol el compliment de la legalitat vigent i la netedat i llibertat del dret a vot dels catalans. SI també ha sol•licitat una entrevista amb algun representat europeu de la Fundació per tal de poder tractar aquest tema en primera persona. Ja al 2009 Alfons López Tena, aleshores director executiu d’Osona Decideix, va contactar amb la Fundació Carter per demanar-los que iniciaren un procés d’observació pel bon funcionament de les consultes populars sobre la independència.

http://www.directe.cat/noticia/250005/si-demana-a-la-fundacio-carter-que-vetlli-pel-dret-a-votar-dels-catalans-a-lestranger

Divendres 25.03.2011 20:00
El nostre horari nazi de cada dia

 

 

Al número 68 del Butlletí Oficial del govern franquista es va publicar una ordre del 7 de març de 1940 que deia: ‘Considerant la conveniència que l’horari nacional vagi d’acord amb el d’alguns altres països europeus, i els avantatges de tota mena que l’avançament temporal de l’hora comportarà, disposo que el dissabte, 16 de març, a les vint-i-tres hores, s’avanci l’hora legal en seixanta minuts. (…) Oportunament s’indicarà la data del restabliment de l’hora normal.’ L’ordre va comportar que l’Espanya franquista passés a homologar-se voluntàriament a l’hora central europea o CET (el fus horari que va una hora endavant respecte del temps universal coordinat o UTC), la que l’Alemanya nazi havia imposat a tots els territoris ocupats amb horari diferent: Bèlgica, França, Luxemburg, els Països Baixos i Polònia. Amb la fi de la Segona Guerra Mundial, tots aquests estats van mantenir l’horari centreeuropeu i fins i tot s’hi van sumar Andorra, Gibraltar i Mònegue. Amb tot, el manteniment del CET a Espanya fins a l’actualitat, setanta-un any després, és el que causa més estranyesa.

D’entrada, perquè Espanya no estava obligada a adoptar el CET i ho va fer per motius d’afinitat ideològica amb el règim nazi. Alhora, perquè l’ordre de 1940 era explícitament temporal i deixava la porta oberta a tornar a ‘l’horari normal’. I, sobretot, perquè l’adopció de la també anomenada hora de Berlín era totalment irregular aplicant-hi criteris geogràfics.

El 1884, vint-i-set països van signar a Washington (EUA) un acord internacional en la Conferència del Meridià, en què es va dividir el món en vint-i-quatre fusos adoptant com a referent el meridià de Greenwich. El temps mitjà de Greenwich o GMT (Greenwich Mean Time) és el temps solar mitjà a l’Observatori Reial de Greenwich, prop de Londres (Anglaterra), que per convenció és a zero graus de longitud. El meridià de Greenwich, cal recordar-ho, passa ben a prop de Fraga i per València. A Europa, se segueix a la Gran Bretanya i a Portugal, i per lògica s’hauria d’aplicar a la resta de la península Ibèrica i a França.

Això és el que reclama, de fet, la Comissió per la Racionalització dels Horaris a Espanya, que fa campanya per a canviar l’horari. Segons aquesta entitat, formada per nombroses enitats i institucions públiques i provades, adoptant l’hora portuguesa la resta de la Península es continuaria regint pel Sol, però es dinaria a la una i no a partir de les dues, se soparia a les vuit i no a partir de les nou, i se sortiria de treballar, en general, pels volts de les cinc, cosa que conciliaria millor la feina i el lleure.

http://www.vilaweb.cat/noticia/3865246/20110325/nostre-horari-nazi-cada.html

 

 

FERRERES El periòdico.cat 27.10.2012 http://www.elperiodico.cat/ca/humor/

 

 

Un vaixell de guerra aborda els pesquers de Roses per no portar la bandera espanyola

L’embarcació de l’armada espanyola ha impedit la sortida els vaixells que no portaven el banderí espanyol visible

 

 

Diversos pesquers de Roses han estat interceptats i abordats per un vaixell de guerra de l’armada espanyola, a pocs metres de la costa per exigir-los que hissessin en un lloc destacat i visible la bandera espanyola. Els que no la portaven no han pogut sortir a pescar i els han fet tornar al port, segons ha explicat la portaveu del projecte NINAM, una plataforma ecologista d’estudi dels cetacis.

La normativa marítima dicta que la bandera espanyola ha d’estar en un lloc visible al pavelló de popa del vaixell i que, si va acompanyada d’altres banderes -com la catalana- l’espanyola ha de ser més gran.

Gemma González (NINAM) ha relatat els fets que li han explicat els pescadors afectats i ho ha transmès per les xarxes socials.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4050669/20121026/vaixell-guerra-aborda-pesquers-roses-portar-bandera-espanyola.html

L’Armada Espanyola declara la guerra als pesquers de Roses

Un vaixell de guerra de l’armada espanyola aborda pesquers a Roses i els impedeix sortir a feinejar per no portar la bandera espanyola ben visible

Segon informa La Vanguardia, a primera hora d’aquest matí diversos pesquers han estat interceptats i abordats a pocs metres de la bocana del port de Roses per exigir-los que posessin la bandera Espanyola en un lloc ben visible de la popa del vaixell. La portaveu de la plataforma ecologista d’estudi dels cetacis NINAM, Gemma González, en declaracions a La Vanguardia, ha explicat que els ‘arrossegadors’, de bon matí, s’han vist sorpresos per una embarcació de l’Armada Espanyola que els ha ordenat parar màquines per ser abordats pels militars. Un cop al pesquer, els soldats han informat al patró del vaixell de la obligatorietat de lluir la bandera espanyola per llei. En cas de no hissar la bandera espanyola els han instat a retornar al port. A la xarxa ja circulen comentaris sobre les aspiracions de Llanos de Luna de ser la ministra de la guerra contra Catalunya.

 

Llanos de Luna vol ser la ministra de la guerra contra Catalunya

González assegura que la presència de militars al Cap de Creus és “excepcional” ja que qui realitza les tasques de vigilància i control de pesca és la Guàrdia Civil. “L’últim cop que vaig observar un buc de l’Armada va ser l’estiu passat al Festival del Mar de Palamós”, però mai en aquest tipus de missions, ha afirmat.

Els pescadors tampoc recorden cap fet similar, ha asseverat González. De fet, en declaracions a Rac1 ha assegurat que “en 8 anys de feina he vist un buc espanyol de la marina potser dues o tres vegades”.

http://www.directe.cat/noticia/250027/l-armada-espanyola-declara-la-guerra-als-pesquers-de-roses

Xavi i Casillas, un motiu més per una Catalunya independent

Ahir tots dos van rebre el premi Princep d’Astúries de l’esport, i Espanya no ha pogut evitar comparar els dos esportistes i la unitat d’Espanya

Xavi i Casillas, un català i un espanyol conformen sense cap mena de dubte una amistat, una amistat que va molt més enllà de pàtries, i una amistat que la propera independència de Catalunya no trencarà. Cadascú seguirà el seu camí com si es tractés del Barça i del Madrid, un defensarà la selecció espanyola i l’altre la catalana, l’esport té això, el més important es participar, i fer-ho democràticament on cadascú vulgui. Una Catalunya independent els reforçarà l’amistat, de la mateixa manera que es reforçaran els vincles entre catalans i espanyols a partir del moment que les relacions siguin de tu a tu, i no com fins ara on Espanya ens tracta com una colònia. Adéu a les

 

Portada de La Razon d’avui

Insults a Iniesta per dir sentir-se espanyol i català

Andrés Iniesta autor del gol que va donar a Espanya el campionat del món de futbol, va afirmar sentir-se espanyol i català i per aquest sol fet va rebre insults a les xarxes, no podia ser espanyol i català, tant sols podia ser espanyol, aquesta simple anècdota demostra la diferència entre Catalunya i Espanya. A diferencia del que pensen molts espanyols, quasi cap català li retraurà mai a Iniesta que el dia que Catalunya sigui independent ell decideixi jugar amb Espanya, és el seu dret i a Catalunya respectem la seva decisió i sobretot creiem en la democràcia. Al revés seria quasi impensable.

El Príncep Felip fa una crida a “treballar units” i a “superar les desavinences” per conviure “en una empresa comuna”

Són les paraules que ha dit l’hereu de la corona espanyola en el lliurament dels premis que porten el seu nom, ho ha dit en uns moments on Catalunya ja no pensa en defensar l’empresa comuna dels espanyols – empresa, per cert, en fallida- sinó que pensa en una empresa molt més competitiva i rentable com és la catalana, que des de la seva llibertat acabarà també donant riquesa als veïns, molt més que ara.

http://www.directe.cat/noticia/250031/xavi-i-casillas-un-motiu-mes-per-una-catalunya-independent

Les maquinacions de Cospedal i Sáenz de Santa Maria; tant se’ns en fot

Espanya s’afanya a vestir-se de normes i decrets per liquidar la nació catalana, els qui governen l’estat encara no han entès que fan tard, i que tant se’ns en fot el que vulguin

Ahir el govern espanyol anunciava que el Consell de Ministres ha aprovat la creació d’una comissió per a la “reforma integral de les administracions públiques” que auditarà les comunitats i proposarà canvis en les “competències i procediments”. En llenguatge clar i català vol dir que perillen coses com TV3, les delegacions exteriors, els Serveis Meteorològic, Cartogràfic, Geològic i l’Estadístic de Catalunya, els Síndic de Greuges i el CEO , les Autoritats Catalanes de Protecció de Dades i de la Competència i els centres de normalització lingüística, entre altres. Segons l’executiu de Rajoy, aquests serveis son superflus i podrien ser assumits pels seus homòlegs estatals, i ja han dissenyat la forma d’executar-ho.

 

 

 

La comissió de “liquidació” és un artefacte que té la missió definida i l’arma per executar-la

El Consell de Ministres ha aprovat la creació d’una comissió per a la “reforma integral de les administracions públiques” que té com a objectiu “guanyar en eficàcia, eficiència i evitar que les administracions se solapin”. La comissió “proposarà canvis d’estructures, de competències i de procediments” i vol tenir enllestida la feina al juny del 2013.
Sáenz de Santamaría ha afirmat que l’executiu espanyol buscarà el “consens” per dur a terme aquesta redefinició i ha apuntat que l’Estat té eines per portar les administracions a complir amb el que s’estableixi, com el Fons de Liquiditat i la Llei d’estabilitat que impliquen el compliment dels objectius de dèficit.

En tot cas ha demanat “alçada de mires” als territoris i ha apuntat que si alguna comunitat autònoma es nega a aplicar les mesures “haurà d’explicar” perquè ho fa. “Les comunitats autònomes estan ananat al Ministeri d’Hisenda amb els seus plans d’ajustament”, ha dit per justificar que compliran.

Tot plegat, tant se’ns en fot, mentre maquinen maneres de collar encara més Catalunya el país ja els dóna l’esquena

El PP vol oferir a la societat catalana seguretat, convivència i pervivència de l’estat del benestar, i envia a Cospedal per explicar-ho

La secretaria general del PP acusa els partits sobiranistes de posar en dubte la identitat catalana fent servir la divisió, “No podem mantenir-nos impassibles davant els que ens volen col·locar al llindar de l’abisme”, diu per convèncer els catalans de les bondats del PP. A més Cospedal ha reivindicat el diàleg i l’acord en contraposició a aquells que, segons ella, volen dividir a la societat. La dirigent popular ha afirmat que l’acord i la unitat és l’eina indispensable per superar el moment de crisi. A més, ha criticat els partits que defensen l’estat propi de mentir quan diuen que la indentitat catalana s’ha posat en perill. Segons ella, són aquestes formacions les què el posen en dubte perquè intenten dividir i fer oblidar que Catalunya és plural. El diàleg és, segons ella, l’antídot més important per a la separació.

Cospedal ha considerat que la independència, en canvi, només produiria “empobriment” per a Catalunya, que veuria com la qualitat de vida dels seus ciutadans minvaria, segons ella. A més, suposaria que Catalunya estigués a fora dels seus referents naturals, que són l’estat espanyol i Europa, i l’estat del benestar se’n ressentiria. Així, la secretaria general del PP creu que CiU està posant l’interès del partit per sobre dels interessos dels catalans.
Tanta saliva per no res, Cospedal hauria de ser una dona ben informada i saber que ara, ja tant se’ns en fot.

http://www.directe.cat/noticia/250037/les-maquinacions-de-cospedal-i-saenz-de-santa-maria-tant-se-ns-en-fot

Rajoy desembarca a Catalunya l’endemà d’una nova ofensiva del govern espanyol

Camacho demana al PP que millori el finançament de Catalunya per frenar l’independentisme · Cospedal intenta apagar el foc encès per Aznar: ‘El PP estima molt Catalunya’

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, visita avui Catalunya per clausurar una jornada intermunicipal del Partit Popular que s’ha fet a Barcelona. Hi arriba l’endemà d’una nova ofensiva del govern espanyol, que ha anunciat l’elaboració d’una proposta de ‘reforma integral’ de les adminsitracions públiques de l’estat, amb l’argument de simplificar-ne l’estructura i evitar duplicitats. Entre més mesures, té previst de fer una auditoria sobre la gestió de competències de les comunitats autònomes. I en aquest marc, es planteja fins i tot de suprimir les delegacions catalanes a l’estranger.

La visita de Rajoy coincideix amb un creixement de les veus del món econòmic, polític i periodístic de Madrid que demanen oferir alguna mena de pacte de millora de l’autogovern i del finançament de Catalunya per frenar el procés cap a la independència. En aquest sentit, algun rumor apuntava ahir a la possibilitat que Rajoy faci avui una oferta de diàleg, un cop superades les eleccions basques i gallegues.

Diàleg o ofensiva?

L’anunci de la proposta de ‘reforma integral’ de les adminsitracions públiques de l’estat la va fer ahir la vice-presidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, que va posar l’exemple de les delegacions catalanes a l’estranger en resposta a una pregunta concreta d’un periodista. Santamaría va dir: ‘Sobre el cas concret de les ambaixades que tenen algunes comunitats, es tractarà la qüestió. Som més eficient tenint ambaixades que ens puguin representar bé a tots’.

Pel que fa a la reforma de l’administració, que es faria de cara al juny de l’any vinent, Santamaría va explicar que cada ministeri analitzaria les seves competències, les de les comunitats en el seu àmbit d’actuació i els casos de duplicitat entre estat i ajuntaments. ‘Estalviarem diners i facilitarem als ciutadans el coneixement de les normes’, ha dit. Pel que fa a la ‘pluralitat d’organismes públiques’, diu que s’analitzaran ‘quants n’hi ha, què fan, si són imprescindibles i si poden eliminar-se o fusionar-se’.

Camacho demana millorar el finançament de Catalunya per frenar l’independentisme

La presidenta del PP català, Alícia Sánchez Camacho, va aprofitat ahir la intervenció que va fer a la jornada intermunicipal per demanar al partit que es plantegi una millora del finançament català que permeti frenar l’independentisme. Camacho creu que la reforma del sistema de finançament autonòmic és una fita que aplega, més que no pas l’assoliment d’un estat propi, la voluntat de la majoria de catalans.

En el mateix acte, la secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, va declarar que Espanya ‘és plural des del seu naixement, fa més de cinc-cents anys’, i per això diu que Catalunya ha de continuar dins d’Espanya.

Cospedal va dir: ‘Digui el que digui alguna gent, el PP estima molt Catalunya i els catalans’. L’acte a Bardelona i aquestes declaracions arriben en una setmana en què els populars han mostrat la vessant més dura respecte del procés català, amb les declaracions que va fer l’ex-president del govern espanyol, José María Aznar.

‘Per als qui juguen irresponsablement amb les coses importants, que Espanya tan sols podrà trencar-se si Catalunya sofreix abans la seva pròpia ruptura com a societat, com a cultura i com a tradició. Catalunya no podrà romandre unida si no continua essent espanyola. Qui pensi que tan sols hi ha en joc la unitat d’Espanya s’equivoca. Abans d’aquesta, hi ha en joc la integritat de Catalunya’, va dir Aznar, en un acte de la FAES dimecres juntament amb el president del govern espanyol, Mariano Rajoy.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4050653/20121027/rajoy-desembarca-catalunya-lendema-nova-ofensiva-govern-espanyol.html

Comença l’enderroc
Rajoy posa en marxa l’equip de treball que “auditarà” el model d’estat amb l’objectiu d’assestar el cop de destral definitiu a les autonomies

Sáenz de Santamaría sosté que amb la crisi el sistema és “insostenible”

27/10/12 02:00 – MADRID – MONTSE OLIVA

 

 

La vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, ahir després del consell de ministres Foto: EUROPA PRESS.

Ara sí que va de debò. El govern de Mariano Rajoy ha posat en marxa un equip de treball que el 30 de juny vinent ha de tenir enllestit el cop de destral definitiu a l’estat autonòmic. En un intent de plantar cara al sobiranisme que l’amenaça des de Catalunya i des del País Basc i, sobretot, pressionat pels sectors més involucionistes del PP i el discurs centralitzador de la UPD de Rosa Díez –que s’ha convertit en una màquina de robar vots a l’esquerra i a la dreta–, el Consell de Ministres va beneir ahir l’instrument que ha de garantir el desnonament del model del cafè per a tothom que triomfava en l’època del que ara s’ha convertit en el seu principal detractor, José María Aznar.
És cert que el programa electoral de Rajoy ja incloïa aquesta ofensiva recentralitzadora, però fins ahir no s’havien decidit a posar fil a l’agulla i s’havien limitat a aprofitar les reunions dels divendres per anar esgarrapant competències. Ara, amb el pretext que la conferència de presidents del 2 d’octubre va avalar l’eliminació de duplicitats i l’impuls d’una major coordinació entre l’Estat i els territoris i, sobretot, aprofitant la coartada de la crisi i el fet que cada vegada la ciutadania es declari menys entusiasta del model autonòmic, la vicepresidenta primera, Soraya Sáenz de Santamaría, presentava l’equip governamental –que es dividirà en quatre comissions i que estarà dirigit per un gestor de la seva confiança– i que en els pròxims temps “auditarà” el mapa competencial, administratiu i burocràtic dels diversos estaments de poder, amb el benentès que la tisorada, bàsicament, s’aplicarà en els dos graons de més avall –municipis i territoris–, mentre que de l’Estat en va dir ben poca cosa, al marge de recordar que s’estan suprimint organismes públics. D’eliminar ministeris buits de competències, ni una paraula.
“Ha arribat el moment de fer una reforma integral”, perquè l’actual model és “insostenible”, confessava Sáenz de Santamaría, fent seus els arguments que en ocasions han utilitzat Aznar i altres partidaris de fulminar la descentralització, com ara Esperanza Aguirre, malgrat que no volgués que fos dit que el seu discurs els ha condicionat.
Que Rajoy té enfilats els determinats governs territorials no és cap novetat, però ahir la seva número dos portava ben estudiada la lliçó i, a tall d’exemple, va deixar caure que les criticades ambaixades catalanes tenen les hores comptades. L’escàner que es farà a la gestió territorial obligarà tots els executius a “retratar-se” i a explicar per què si es retalla en serveis bàsics es mantenen determinades despeses que des de l’Estat es consideren supèrflues, al·ludint a les oficines que la Generalitat té obertes a l’exterior, reblava la vicepresidenta. Pel govern de Rajoy, la millor manera d’estalviar i, alhora, d’estar ben representant a fora de l’Estat són els centres diplomàtics espanyols. Així que l’objectiu serà integrar-hi la infraestructura catalana.
Armes potents
En tot cas, l’executiu del PP ho té tot molt ben lligat i assegura que, gràcies a la llei d’estabilitat, cap entitat no pot escapar a la fiscalització dels comptes –els han d’ensenyar cada mes–, recordant, doncs, que els governs no tenen capacitat de maniobra al marge del que dicti l’Estat. I, per acabar-ho d’arreglar, el fons de liquiditat autonòmica (FLA) és una altra arma potent per doblegar-los en el supòsit que algun govern intenti usar els diners per al que no toca.
Malgrat dir que es demanarà el parer dels territoris a través de la sectorial d’administracions públiques, quan arribi el moment ningú no es lliurarà d’aplicar l’exercici d’aprimament sense precedents que preparen els col·laboradors de Sáenz de Santamaría i de Montoro. Així que, per molt que Rajoy, amb vista al 25-N, vulgui mostrar el rostre amable del PP i faci veure que compra la tesi del “no a la recentralització” plantejada per Alícia Sánchez-Camacho dijous passat en presència seva, és evident que l’ombra d’Aznar continua sent molt allargada.
En l’informe n’hi haurà que sortiran retratats i hauran de dir per què mantenen determinades despeses [per les ambaixades]
Es tracta de fer una auditoria completa per dur a terme una reforma integral, perquè el model ara és insostenible

El príncep fa una crida a la unitat

Crida del príncep d’Astúries a la unitat. En el lliurament dels guardons amb el seu nom, va demanar “treballar units”, “caminar en la mateixa direcció” i “superar les desavinences” per construir un futur “basat en el respecte i la confiança mutus de tots els espanyols”. L’objectiu és que cadascú pugui treballar “amb la seva personalitat pròpia”, però junts “en un mateix projecte de convivència”.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/588199-comenca-lenderroc.html

Les ambaixades catalanes al punt de mira del govern espanyol
L’executiu del PP crea una comissió que auditarà les comunitats i proposarà canvis en les “competències i procediments”

 

 

El Consell de Ministres ha aprovat la creació d’una comissió per a la “reforma integral de les administracions públiques” que té com a primer objectiu fer una “auditoria completa de competències que es duen a terme a cadascún dels tres nivells: Estat, comunitats autònomes i ajuntaments”.

Segons ha explicat la vicepresidenta del govern espanyol, l’objectiu és “guanyar en eficàcia, eficiència i evitar que les administracions se solapin”. La comissió “proposarà canvis d’estructures, de competències i de procediments” i elevarà les seves propostes a una altra comissió formada per Estat i comunitats autònomes. Vol enllestir la feina al juny del 2013.

Pocs exemples concrets ha posat la vicepresidenta, però sí ha afirmat que l’informe que crearà la comissió “abordarà” la situació de les delegacions a l’estranger de les comunitats autònomes, en clara referència a les catalanes. “Els ciutadans han de conèixer quina és la despesa de recursos que susciten determinades competències i conèixer on van els seus diners”, ha afirmat. Segons la vicepresidenta aquest serà “un exercici important de transparència perquè tothom pugui veure com gestiona cada administració”.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/les_ambaixades_catalanes_al_punt_de_mira_dels_govern_espanyol_90163.php

L’atur de l’Estat arriba al 25% i marca nou màxim històric
La desocupació se situa en xifres mai vistes a l’Estat

Les llars amb tots els membres sense feina ja són el 22%

El ministeri reconeix que no es millorarà abans del juny del 2013

27/10/12 02:00 – BARCELONA – MARTA SARDÀ

 

Baixa el nombre de joves sense feina i la taxa se situa en el 52,3%
Tot i que el govern espanyol va assegurar que la taxa de desocupació per a l’any actual seria del 24,6%, el nombre de desocupats va augmentar en 85.000 persones el tercer trimestre d’aquest any, fins a assolir la quantitat de 5.778.100, el 25,02% de la població activa, taxa que marca un nou màxim històric, segons dades publicades ahir per l’Instituto Nacional de Estadística (INE). Si es comparen aquestes dades amb les del mateix trimestre de l’any passat, la quantitat total de desocupats va créixer en 799.700. El secretari d’estat d’Economia i Suport a l’Empresa, Fernando Jiménez Latorre, tot i assegurar que percep certa estabilització en la destrucció d’ocupació, va reconèixer que les dades positives no arribaran fins a la segona meitat del 2013, quan s’hauria de tornar a crear ocupació.
Amb l’increment de la desocupació entre juliol i setembre, ja sumen cinc trimestres d’alces. A més, durant el tercer trimestre l’ocupació va baixar en 96.900 persones, fins a situar el nombre d’ocupats en 17.320.300, i mentrestant també creixien les llars amb tots els membres a l’atur, 1.737.900, un 22%, el percentatge més alt de tota la sèrie històrica. Una altra dada preocupant és la taxa d’atur juvenil, que engloba els menors de 25 anys, que tot i baixar el tercer trimestre de l’any en un 0,94% respecte al trimestre anterior, es va situar en el 52,3%, que equival a un total de 970.200 joves. L’atur va recular a la Rioja (12,5%), a Cantàbria (9,6%), a Navarra (9,4%), a les Balears (5,8%), a Galícia (4,3%), a Castella-la Manxa (3,3%), a Castella i Lleó (2,9%) i a Madrid (2,3%).
Catalunya també puja
A Catalunya, l’atur va augmentar en 18.800 persones durant el tercer trimestre d’aquest any, fins a assolir els 840.400 desocupats, quantitat que situa la taxa d’atur en el 22,56%. Pel que fa al nombre d’ocupats, a Catalunya va disminuir en 36.300 persones fins a situar-se en 2.884.500 ocupats, amb una taxa del 62,16%. En aquests moments, Catalunya se situa com el segon territori de l’Estat amb un increment més gran interanual de l’atur, amb un total de 98.400 desocupats més que el tercer trimestre del 2011, només per sot d’Andalusia, que en té 191.300 més.
Per demarcacions, Tarragona és la que registra una taxa de desocupació més elevada, amb 99.900 aturats (23,73%), mentre que Barcelona en té 622.800 (23,07%); Girona, 85.700 (21,87%), i Lleida, 32.100 (15,05%). Segons Esther Sànchez, secretària d’Ocupació i Relacions Laborals del govern, que va valorar ahir a la premsa les dades de l’INE, a Catalunya hi ha 245.000 llars amb tots els membres a l’atur. La secretària d’Ocupació va admetre que a la Generalitat no li agrada prendre mesures que impliquin acomiadaments en el sector públic –on s’han perdut 22.000 llocs de treball en termes interanuals, un 5,4%–, però va assegurar que no es tenia cap altra opció per reduir el dèficit: “Ens hi estem jugant la intervenció.”
Sànchez va recordar que Madrid encara no ha abonat al govern els 191 milions per polítiques actives d’ocupació.

18.000 persones ha augmentat la taxa de l’atur a Catalunya durant l’últim trimestre. El nombre d’aturats se situa ara en 840.400, una taxa del 22,56%.

191 milions d’euros per polítiques actives d’ocupació té pendents de rebre la Generalitat del govern de l’Estat.

5,4 per cent ha augmentat la destrucció d’ocupació en el sector públic català, mentre que en el privat, un 7,5%.

8,8 per cent de les llars catalanes tenen tots els membres desocupats, dada que suposa unes 245.000 famílies. En termes intertrimestrals, la taxa ha augmentat 0,3 punts.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/4-economia/18-economia/588130-latur-de-lestat-arriba-al-25-i-marca-nou-maxim-historic.html

L’atur s’acarnissa amb l’Espanya del subsidi
Euskadi i Navarra són les comunitats menys afectades gràcies al concert econòmic

 

 

Les dades d’atur publicades avui per l’INE (Instituto Nacional de Estadística) fetes a partir de l’Enquesta de Població Activa mostren que per primera vegada la taxa d’atur supera el 25% arreu de l’Estat.

Cal destacar l’acarnissament que es produeix amb el sud de la península, ja que Andalusia registra un 35,4% d’atur i Extremadura un 32,6%. És l’Espanya del PER. La província andalusa de Jaén és la que registra el percentatge més alt de gent sense feina, amb un espectacular 39,1%.

Altres zones de l’Estat greument afectades són la regió de Múrcia, on l’atur s’enfila fins al 28,8% i Castella la Manxa (28%), amb la província d’Albacete al capdavant (31,9%).

El benefici del concert

L’altra dada que cal remarcar és la bona situació que presenten Euskadi i Navarra, gràcies al concert econòmic del qual disposen. A la comunitat foral de Navarra la taxa és només del 14,9%, 10 punts per sota de la mitjana estatal, i en el cas d’Euskadi es situa tan sols en el 15,5%.

Respecte Catalunya, les notícies tampoc no són bones. Les dades confirmen un nou rècord d’aturats, que ja arriba a les 840.000 persones. Unes xifres que situen la taxa d’atur en el 22,5%. Per províncies, Tarragona encapçala el nombre d’aturats amb un 23,7%, seguida de Barcelona (23%), Girona (21,9%) i, en millor situació, Lleida (15%).

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/l_atur_s_acarnissa_amb_el_sud_de_la_peninsula_90161.php

OBSERVATORIO GLOBAL

Decrecimiento

Lo que llamamos ‘crisis’ se convierte en decrecimiento continuo en términos de salario y de empleo

MANUEL CASTELLS

Hace poco tiempo se reunieron en Venecia cientos de investigadores económicos y sociales para debatir las perspectivas de un nuevo modelo económico basado en la idea del decrecimiento económico medido en términos de producto bruto. Debatieron estrategias públicas e iniciativas individuales para mejorar la calidad de vida de las personas con criterios que integren sentido de la vida y placer de vivir con trabajo y consumo. Sus ideas reflejan una realidad creciente en Catalunya, en España y en el mundo. Miles y miles de personas practican total o parcialmente la autosuficiencia económica, construyen redes de trueque, organizan cooperativas de crédito, producción y consumo y experimentan con un nuevo tipo de vida cotidiana.

A pesar del creciente interés por dichos modelos alternativos, son generalmente tratados con desdén por políticos y economistas oficiales. La idea generalizada es que ganar dinero y consumir objetos o servicios es lo que colma las apetencias de la gente. Y que el atender a la familia requiere dar la prioridad a ese crecimiento económico madre de la satisfacción de cualquier necesidad. La prioridad del crecimiento no se discute. Si acaso, la distribución de sus resultados.

Y de repente resulta que lo que llamamos “la crisis” se convierte en decrecimiento continuo en términos de producto bruto, de salario y sobre todo de empleo. El reciente informe del FMI sobre las economías europeas señala que, en el mejor de los casos (es decir, suponiendo que no haya un nuevo desplome financiero), la economía española no recuperaría su nivel de PIB del 2008 hasta el 2018. Y de entrada para el 2013 se proyecta un decrecimiento del PIB del 1,3%. Portugal, Italia y Grecia aún tardarían más en la recuperación del nivel del 2008. El paro en España seguiría situándose por encima del 20% en el 2017. Lo cual, ajustando paro juvenil por el general según las proporciones actuales, dejaría a más del 40% de jóvenes sin trabajo en el 2018. Así pues, la oposición entre el crecimiento de la economía oficial y la economía alternativa no se traduce en la dicotomía crecimiento/decrecimiento, sino entre distintas formas de estancamiento o decrecimiento según medidas tradicionales. Con la diferencia de que la economía tradicional parece agotada en su recorrido histórico, mientras que los nuevos experimentos de organización económica y social se arraigan en una cultura diferente que depende de nosotros y no del autómata financiero que impone sus imprevisibles turbulencias de información (que no se ajustan tampoco al mercado) sobre la vivencia humana.

En realidad, la crisis no hace sino empezar, porque aún no se han producido desplomes sustanciales (aunque Bankia fue rescatada in extremis y perdió un 25% de depósitos en el 2012) o catástrofes monetarias (como el aún posible fraccionamiento del euro). Ni tampoco explosiones sociales de envergadura, por el buenismo de los indignados. Pero la tormenta perfecta se está fraguando, en Europa y en España en particular. La cuestión es que la crisis financiera, de cuya contención dependen crédito e inversión y por tanto el empleo y la demanda y el relanzamiento del crecimiento en los términos usuales, está siendo tratada con parches a corto plazo. Disfrazados con mentiras y manipulaciones de gobiernos e instituciones financieras.

Veamos, por ejemplo, la famosa solución del banco malo español que limpiaría los activos tóxicos del sistema financiero. En esencia, consiste en que un nuevo banco dependiente de una sociedad de gestión de activos con respaldo público, Sareb, a punto de aprobarse en los próximos días, compraría, de forma obligada, activos tóxicos considerados incobrables de los bancos nacionalizados (los tóxicos de otros bancos podrían acogerse al sistema voluntariamente). El banco malo gestionaría estos activos para poder ir vendiéndolos lo antes posible en un plazo máximo de 15 años. Así se sanearían relativamente los bancos en peligro, de forma que su recapitalización por el Estado, con fondos europeos, fuera menos costosa y gravara menos la deuda pública.

Está en debate el precio de adquisición de estos activos, casi todos inmobiliarios, con descuentos del 86% sobre el valor contable original para el suelo, del 59% para la vivienda nueva y del 48% para la vivienda usada. El BCE obligó a descuentos mayores de los previstos por el Gobierno para disminuir la carga financiera del banco malo, cuya insolvencia tendría que asumir el Gobierno y en último término el BCE. Las entidades financieras no intervenidas critican la magnitud del descuento porque temen el impacto de los precios de venta de estos activos sobre sus propios activos tóxicos, de los que se quieren desprender. Y esto podría perjudicar al sistema financiero en su conjunto. En realidad, el 90% del pago por los tóxicos proviene de deuda emitida por el banco malo, en una primera fase de deuda avalada por el Tesoro. De modo que es una forma indirecta de aumento de la deuda pública (y por tanto, a cargo del contribuyente) disfrazada con su dilación en el tiempo y el supuesto, poco realista, de recuperar la inversión con la venta de activos hoy invendibles conforme el precio de mercado se fuera acercando a un nivel real.

¿Montante de la operación en el futuro? Según el presidente del FROB, Fernando Restoy, hasta 90.000 millones de euros. Siendo así que el total del rescate bancario se cifra en torno a 40.000-50.000. O sea, que el Gobierno disfraza el doble de deuda del rescate bancario a través del banco malo para dejar bien a Angela Merkel y con la complicidad del BCE. Como los mercados lo saben, no es de extrañar que el FMI prevea que la prima de riesgo española se situaría en 750 puntos en caso de que no se hicieran la unión bancaria y la unión fiscal en el 2014. Lo que conllevaría la salida del euro. Pero ni siquiera es probable que se llegue allí, porque la destrucción de empresas y empleo en estos meses hará inmanejable una economía ficticia que sobrevive por inercia. El decrecimiento es la realidad. Tal vez tendríamos que asumirlo en positivo en lugar de escaparnos en espejismos financieros.

http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20121027/54353931421/manuel-castells-decrecimiento.html#ixzz2AU5XuB19

El FMI solicita al Gobierno liquidar “rápidamente” los bancos inviables
La UE y el FMI hacen una “evaluación positiva” de las reformas exigidas a España a cambio de rescate bancario

Madrid (Europa Press).- El Fondo Monetario Internacional (FMI) ha incluido en su informe una serie de recomendaciones para el Gobierno español en las que le pide liquidar “rápidamente” los bancos inviables, evitar cualquier nueva fusión que no genere valora añadido y garantizar la independencia de la gestión del banco malo al que se transferirán los activos inmobiliarios.

En su balance, considera que en España se han logrado “avances importantes” en la reforma del sector financiero y subraya que se han cumplido “todos los plazos” establecidos en el memorando de entendimiento acordado entre las autoridades españolas y europeas para acceder a ayudas de hasta 100.000 millones de euros a la banca española.
La principal conclusión del informe preliminar elaborado por la misión de expertos de la institución internacional, que ha visitado Madrid entre el 15 y el 26 de octubre, es que “se han logrado avances importantes en la reforma del sector financiero” y destaca que “se han cumplido todos los plazos establecidos en el memorando de entendimiento, acordado entre las autoridades españolas y europeas”.
Asimismo, los técnicos del FMI subrayan en este informe preliminar presentado a las autoridades españolas y a la Comisión Europea la importancia de “mantener el mismo ritmo de avance” dado que quedan por delante retos difíciles. En particular, la misión del Fondo constata una mejoría de las condiciones de los mercados financieros desde que el BCE anunciara la puesta en marcha de las Operaciones Monetarias de Compraventa (OMC), aunque advierte de que estas siguen siendo frágiles, y la economía y los bancos siguen enfrentando presiones negativas.
Asimismo, en el ámbito de la reestructuración y resolución bancarias, los expertos subraya la necesidad de “evitar nuevas fusiones que no generen valor de manera clara”, así como restricciones excesivas sobre la oferta de crédito a nivel del sistema. Por otro lado, el FMI recomienda “poner mucho empeño” para que el ‘banco malo’ esté en pleno funcionamiento dentro del plazo previsto de finales de noviembre y apunta la importancia de asegurar que las estructuras de incentivos sean adecuadas, especialmente para la independencia de la administración de la sociedad y la gestión eficaz de los activos transferidos.
En lo que respecta al marco de distribución de la carga y resolución, los expertos de la institución dirigida por Christine Lagarde señalan que la nueva ley “es un logro significativo” y sugieren la adopción de un modelo de gobernanza para los bancos nacionalizados que salvaguarde su autonomía. Por su parte, en lo referente al marco de regulación y supervisión, los expertos del FMI consideran que se han logrado avances significativos, incluyendo la adopción de la nueva legislación en materia de protección de los consumidores y de valores.
Los técnicos del FMI se reunieron durante su visita a España con representantes oficiales y del sector privado, y al final de la misma presentaron este informe preliminar a las autoridades españolas y a la Comisión Europea. El informe final se transmitirá a las autoridades y a la Comisión a principios de noviembre, mientras que se espera que el segundo informe sobre el seguimiento del sector financiero español se prepare en el primer trimestre de 2013.

http://www.lavanguardia.com/economia/20121026/54353520124/fmi-constata-avances-importantes-reforma-financiera-espanola.html#ixzz2AU61fKYa

 

L’enfonsament del PSC a la premsa internacional

El rotatiu britànic diu que el PSC “serà víctima del creixent suport popular” dels partits que reclamen la independència

Ernest Maragall és “un exemple de les forces centrífugues que estan sortint disparades del partit socialista”. Així ho assegura aquest divendres un article del diari britànic ‘Financial Times’ que analitza la “gran crisi” que pateix el socialisme a Catalunya i l’Estat espanyol. El text prediu que hi haurà “més males notícies” pel PSOE després de les eleccions a Catalunya perquè el PSC “caurà víctima del creixent suport popular pels partits nacionalistes que reclamen més independència, si no ja la independència total, del govern de Madrid”. L’article de l’FT cita diversos experts que asseguren que el socialisme s’ha quedat “atrapat al mig” del debat entre unionistes i independentistes.

 

 

l’independentisme català i basc “és un repte encara més urgent”.

La decisió d’Ernest Maragall de deixar el PSC i iniciar un projecte polític propi ha atret l’atenció del diari britànic ‘Financial Times’, que aquest divendres analitza en un article la crisi del socialisme a l’Estat. El text, firmat des de Madrid per Tobias Buck, assegura que “si hi havia algun consol després de la derrota demolidora patida pel PSOE a les darreres eleccions generals era que les coses difícilment podrien anar pitjor”. Però pel corresponsal, hi han anat, amb les eleccions gallegues i basques com a “nou punt baix” per la formació liderada per Alfredo Pérez Rubalcaba, i les catalanes com a possible nova patacada en unes setmanes.

L’article argumenta que “tothom està d’acord que el PSOE continua patint de la mala reputació de l’anterior govern socialista”, però destaca que el creixement de l’independentisme català i basc “és un repte encara més urgent”.

Els socialistes atrapats entre el debat entre la dreta espanyolista i les demandes catalanes i basques.

El ‘Financial Times’ assegura a través de l’opinió de diversos analistes que a Catalunya i el País Basc l’eix esquerra-dreta s’ha substituït pel de “nacionalistes o unionistes, una distinció que està prenent una major significació” en l’escenari de l’estat espanyol.
L’article destaca l’opinió d’experts que apunten que els socialistes han quedat atrapats “al mig” del debat entre la dreta espanyolista i les demandes catalanes i basques.

“Una lògica similar també s’aplica a la resta de l’Estat, on hi ha un creixent ressentiment cap a les demandes dels líders catalans i bascos. La por entre els socialistes és que aquest ressentiment faci créixer encara més el PP, que rebutja categòricament qualsevol intent de donar més poder, per no parlar ja de la independència, a catalans i bascos”, assegura l’article de l’FT.

Si els socialistes catalans trien representar l’estat espanyol, quedaran fora del camp polític

En aquest sentit, el text destaca la figura d’Ernest Maragall, que assegura que “el fracàs del PSOE a oferir un suport ferm a les demandes “regionals” ja ha marginat el partit en un dels seus llocs forts”, Catalunya. “Si els socialistes catalans trien representar l’estat espanyol, no tindran res a fer aquí. Abandonaran el camp polític”, diu Maragall citat pel ‘Financial Times’.

L’article recorda que “després de 30 anys al Partit Socialista de Catalunya, Maragall va tornar el seu carnet de militant la setmana passada”. “Si no abraces l’ambició catalana, no hi ha possibilitat d’aconseguir un bon resultat a les eleccions”, diu el polític a l’FT. Pel corresponsal, els plans de Maragall per formar un projecte polític propi “poden o no haver accelerat la desaparició del partit socialista a Catalunya” però “pocs discutiran” que el PSOE “està passant una gran crisi”.

http://www.directe.cat/noticia/249892/lenfonsament-del-psc-a-la-premsa-internacional

Totes les cares conegudes d’Espanya que han donat suport al dret d’autodeterminació

El procés sobiranista català ha tingut una reacció virulenta molt majoritària a l’estat espanyol i tan sols tres veus conegudes comprensives

 

 

El procés cap a la independència iniciat per Catalunya a partir de la manifestació massiva de l’Onze de Setembre i el compromís posterior del president Artur Mas i l’acord del Parlament per fer una consulta ha rebut una resposta majoritàriament virulenta i de menyspreu de les instàncies polítiques espanyoles. A més, la voluntat expressada i compartida per tothom a Catalunya de fer un procés democràticament impecable, tampoc no ha rebut cap suport significatiu de les veus conegudes d’Espanya que, en canvi, sovint fan proclames a favor de les causes més nobles i llunyanes d’arreu del món.

De moment, malgrat els atacs i les amenaces que s’han pogut sentir i veure aquests dos últims mesos, tan sols tres personatges coneguts s’han expressat favorables a l’exercici democràtic de l’autodeterminació: el seleccionador espanyol de futbol, Vicente del Bosque; el cantant Miguel Bosé; i el presentador de televisió José Miguel Monzón Navarro, dit el Gran Wyoming.

1. Miguel Bosé: ‘La independència de Catalunya és qüestió de temps’

El primer d’expressar la seva comprensió amb la voluntat d’independència de Catalunya, el 5 de setembre, va ser el cantant Miguel Bosé, que en una entrevista a TV3 va afirmar: ‘Jo crec que veuré canviar la geografia de la península, n’estic absolutament convençut, hi estem abocats’. Segons Bosé, la independència de Catalunya arribarà aviat perquè ‘les coses roden per si soles, i el que no pots fer és forçar un poble a ser una cosa diferent del que vol ser, i tampoc pots individualment forçar les persones. I la suma de persones fa un poble.’

Bosé ja va avançar que l’escenari d’incomprensió espanyola seria absolut, i va afegir: ‘No entén la vostra postura qui no necessita el que vosaltres necessiteu.’

2. Vicente del Bosque: ‘Els catalans tenen el dret de defensar la seva independència’

L’endemà de la manifestació de l’Onze, el 12 de setembre, el seleccionador de futbol espanyol, Vicente del Bosque, va expressar la seva opinió en una entrevista a la Cadena Ser, quan li van preguntar sobre l’aparició de Josep Guardiola en un vídeo al final de la manifestació demanant el vot per la indepèndència (vídeo). Del Bosque va dir que els catalans ‘tenen el dret de defensar la seva independència’ i que ‘cada poble ha de tenir la llibertat per a elegir el seu futur’.

La resposta de Del Bosque, amagada totalment per la premsa espanyola aquells dies, va obtenir, en canvi, un gran ressò a les xarxes, amb molts comentaris favorables entre els usuaris del país.

3. Gran Wyoming: ‘Realment, Catalunya no és Espanya’

L’últim famós d’expressar-se en termes de rigor democràtic ha estat el presentador de televisió José Miguel Monzón Navarro, conegut com el Gran Wyoming, que dimecres va dir en una entrevista a la revista digital Jot Down: ‘Si el poble català vol l’autodeterminació, a mi la constitució tant me fa. No demanen la independència de forma unilateral, demanen fer una consulta per veure què es pensa. Qui té por de la veritat? Perquè llavors hauríem de parlar d’un país que està amb nosaltres o que és captiu’.

I va afegir: ‘Perquè si diem que hi vagi l’exèrcit, com diu La Razón, per exemple, no diríem que estan aquí per gust gust. Llavors, el fet que es faci una consulta no vinculant … coi, això no es pot preguntar en una democràcia? Hauria de ser obligatori, almenys per saber què pensen. Potser sortiria el no i s’acabava tot aquest merder. Però és que em sembla ridícul. Això es pot fer en qualsevol país del món. Menys a Espanya’.

En l’entrevista, el Gran Wyoming parla d’un programa que tenia preparat de fer a La 2 de Televisió Espanyola, anomenat ‘El pitjor programa de las setmana’, i que li van prohibir perquè volia portar Quim Monzó. L’argument per la suspensió va ser que Monzó havia participat anteriorment en el ‘Persones humanes’ de TV3, en què hi havia hagut sàtira de la monarquia.

I diu això: ‘A Quim Monzó li donen el Premi de les Lletres Catalanes, treballa en un programa de televisió, treballa en un programa de ràdio i escriu en dos mitjans escrits. I és un personatge públic on governa la dreta d’allà, que és CiU. És un senyor que pot dir el que li dóna la gana. El porto una vegada, la primera vegada en la seva vida que sortirà a Televisió Espanyola, a un programa de La 2, ni tan sols parlem del ‘prime time’ de La 1, i treuen el programa. Llavors, quan parlem de Catalunya mentim tota l’estona. Realment Catalunya no és Espanya.’

http://www.vilaweb.cat/noticia/4050585/20121027/totes-cares-conegudes-despanya-donat-suport-dret-dautodeterminacio.html

La terra promesa
27/10/12 02:00 – ASSUMPCIÓ CANTALOZELLA

L’angoixant tema de carestia que no ens podíem treure del cap s’ha vist substituït per una petita revolució sorgida des dels cims del Pirineu fins a “les platges del mar blau”

Ja em perdonareu si em repeteixo. Vull dir si repeteixo un discurs que s’allarga fins a l’infinit des del dia que vam sortir de casa per omplir els carrers de Barcelona. Un discurs amb més o menys variacions però amb un eix central que xucla sempre qualsevol giragonsa que algú pretengui fer.
No és tan sols senyor i sobirà a Catalunya, sinó que ho és a tot l’anomenat regne d’Espanya i a bona part de la premsa del món. Catalunya, nou estat dins d’Europa. Aquesta senzilla frase sense verb ha trasbalsat les ments, imbuïdes fins aleshores d’una crisi apresa amb aspres glops. L’angoixant tema de carestia que no ens podíem treure del cap s’ha vist substituït, doncs, per una petita revolució sorgida des dels cims del Pirineu fins a “les platges del mar blau”. Una revolució ben senzilla, ínfima, podríem dir atenent les turbulències d’aquest any final del calendari maia. El fervor que ha desencadenat només es pot explicar si considerem que ha substituït l’angoixa d’un món amb uns déus totpoderosos, presos pel caprici de moure amunt i avall diners que només existeixen en els espais virtuals en què, amb un malabarisme, l’electricitat els converteix en signes numèrics.
Parlar de Catalunya allibera la ment, treu les cabòries. Tant les de les ments dels catalans com les de tutti quanti. És una teràpia semblant a la utilitzada en els centres psiquiàtrics quan encara s’anomenaven manicomis: per curar una obsessió d’un malalt, es procedia a trencar-li un braç. O un peu, o el que fos. Sembla que la recuperació del malalt era instantània. Immediatament, el fort dolor de la fractura substituïa l’obsessió prèvia.
Encara que només fos per això, per haver calmat la població d’una malaltia tan insuportable com la d’una crisi de la qual tots som subjectes pacients –mai tan ben dit– sense conèixer ni tan sols el rostre del subjecte agent, ja valdria la pena d’haver aixecat la llebre que fa trontollar una miqueta el mapa de la vella Europa i sobretot fa escruixir el mapa de la vella Espanya nació –tan vella que alguns li fem 300 anys, d’altres 500 i els més agosarats 3.000.
I és que un fet com aquest ha produït un sotrac arreu, tot i que de característiques diferents, segons el lloc. Als catalans que, en somnis, imaginaven un estat català sobirà els apareix com una projecció realitzada per un bromista, a manera d’holograma, i estan segurs –sovint ho comenten– que la imatge desapareixerà a qualsevol moment. Els sobiranistes de nova planta experimenten emocions variades, depenent de la causa que els ha dut a la conversió. Els que en la Catalunya sobirana hi veuen un estat ric, on hi haurà més or a repartir, aquests potser són els que imaginen amb més realisme Catalunya estat: convertida en una mena de gran empresa, reformada de nou, on el consell d’administració promet ser més eficient i sobretot on els increments de capital oferiran bons beneficis, s’il·lusionen d’allò més. A d’altres, els que viuen amb una certa indiferència la Catalunya lliure, els vaga, sovint, per l’expressió artística i dibuixen el triangle del Principat desenganxat de la península. Els que més bé reben l’efecte placebo, però, són tota la munió de polítics, alts funcionaris, periodistes dels quatre diaris grocs de Madrid. La indignació que viuen traspassa les pantalles dels nostres televisors i remou les ones hertzianes dels transistors. De manera que, sovint, ens encomanen el furor que sofreixen i abaixem corrent la intensitat del volum.
Quant als països menys afectats per la crisi, el nom de Catalunya els ha aparegut com si es tractés d’una nova illa sorgida al Mediterrani. Enganxant Catalunya amb Barcelona –oh, el Barça!– han après en cosa d’un mes aquest nom que transformen en Catalonia, cosa que fa prou goig.
Si, com alguns diuen, el president Mas, amb tota la companyia d’assessors a l’ombra que maquinen tot lo dia, se les ha engiponat per inventar-se una aital facècia curativa de totes les desventures, que Déu conservi aquest equip de l’Honorable per quan haguem de fer el salt definitiu del pas del mar Roig.
Segur que les aigües se’ns separaran i arribarem feliços a la terra promesa, on trobarem raïms dolços i bresques de mel.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/587956-la-terra-promesa.html

Condicions democràtiques?
27/10/12 02:00 – LLUÍS MUNTADA

Vist com s’està violentant l’atmosfera política, cal fer-se una pregunta urgent: ¿en quines condicions de qualitat democràtica es podran celebrar les properes eleccions del 25-N? No estem parlant de poca cosa. La situació és greu i encara ho pot ser més. L’eficaç inoperància que les ambaixades espanyoles han aplicat per impedir que milers de catalans residents a l’estranger puguin votar per correu, és un cas que, a part d’exigir investigacions estatals i internacionals, encén totes les alarmes.
Dilluns passat, després dels comicis bascos, Esperanza Aguirre aportava un detall eloqüent sobre el concepte de democràcia que tenen molts governants. Aguirre declarava que els resultats electorals obtinguts per Bildu “mostren el greu error que va cometre el Tribunal Constitucional quan va decidir legalitzar aquest partit”. Es tracta d’un concepte de democràcia molt degenerat, que subordina el sufragi universal al monopoli ideològic dels “interessos nacionals”, que redueix els diferents poders i institucions a una mera funcionalitat instrumentalitzadora, del tipus Todo por la patria. El panorama seria tranquil·litzador si aquesta concepció totalitària de la política fos només una erupció d’Aguirre i estigués contrabalançada per una cultura democràtica sòlida, tant en el pla polític com en el civil. Però tot fa pensar que Aguirre no està sola. Ni de bon tros. Es boicotegen els productes comercials catalans. S’amenaça de manera abjecta amb les pensions de jubilació. Es fan constants crides institucionals a confrontar ètnicament la societat catalana. Associacions militars en actiu no tenen cap empatx a l’hora de fer un diagnòstic en clau de guerra. Hi ha qui ja escriu informes judicials sumaríssims. Hi ha sectors que ja reivindiquen la supressió de l’autonomia. Aznar i Felipe González revelen que no només són ànimes bessones, sinó siameses. Entremig, els vols rasants de l’exèrcit de l’aire encara són menys eixordadors que el silenci còmplice dels intel·lectuals i dels progressistes espanyols.
És probable que alguns insensats hagin calculat que aquest soufflé no tindrà conseqüències. I que se celebraran les eleccions i que, l’endemà mateix, serà el moment de la política. S’equivoquen: després de tanta agressió, només quedarà un terreny cremat abonat al recel. En democràcia són els mitjans els que justifiquen els fins. I els mitjans de la major part de l’espanyolisme, de moment, són un article imperial o prebèl·lic.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/587886-condicions-democratiques.html

 
La FAES i Vargas LLosa
Jaume Pubill
Tots sabeu què és la FAES (Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales) i també deveu saber que la presideix l’expresident Aznar.

Tots sabeu també que fa uns dies aquesta fundació va concedir “El premio a la libertad” a un “lliberal” (???!!!) anomenat Vargas Llosa.

Tots sabeu que aquest senyor va dir en el moment de rebre aquest premi que “el nacionalismo es el gran enemigo de la libertad en nuestro tiempo”.

La FAES, aquesta fàbrica que ells diuen d’idees i jo dic d’idees de mala llet, ja fa anys que funciona però ara s’està preparant per funcionar a ple rendiment i ja es comença a posar en forma amb la col·laboració de personatges com Vargas Llosa, que ja sabem que des de fa uns anys té una especial fixació amb el nacionalisme. Sempre que pot les deixa anar cap a la mateixa direcció. Deixar anar coses pel broc gros, com va fer, no el fa quedar massa bé, la veritat sigui dita. De totes formes, era el lloc i el moment adequats per proclamar-ho ben alt i fort perquè sabia que allà tots els tenia a favor i que l’aplaudirien contents i feliços.

Dir que el nacionalisme és “ la cultura de los incultos” i que el nacionalisme és “una vieja ideología que periódicamente renace, aprovechando, sobre todo, los momentos de crisis” és escoltar un disc ratllat. Ja li coneixíem aquest discurs però, com deia abans, aquell era el dia i el moment adequats. Però dir que desconfia dels nacionalismes (així en general) perquè es declaren respectuosos amb la democràcia, però que això només és “un semblante, un disfraz, porque el nacionalismo es una ideología inevitablemente autoritaria y reñida con la libertad“ no us sembla una mica gros?. Jo li preguntaria si a Espanya no hi ha nacionalisme i si fins i tot alguns d’aquells que tenia davant seu no en tenen l’exclusiva…

Un peruà com ell, que va voler ser president del seu país i que no va poder, que volia ser representant de la minoritària classe dominants del Perú, que ha renegat vergonyosament dels indígenes, pot parlar seriosament de llibertat, democràcia i de totes aquestes coses? Algú ha dit que va fer un bon paperot aquell dia. Jo diria que el paperot ja ve fent-lo de fa temps. I no és perquè no sigui intel·ligent –que ho és- i tampoc és perquè no sàpiga que no pot posar al mateix sac tothom. Tot això ho diu perquè és un personatge molt egocèntric i que va a buscar treure’n profit de tot plegat. Sap que al seu país no se l’estimen i ve a buscar “el cariño y los mimitos” de l’ España del PP. “Dios los cria y ellos se juntan –diuen en castellà- i aquest és el millor exemple. Rebre un premi de mans del feixistoide Aznar -un dels nacionalistes espanyols més destacats- a mi em faria vergonya i fa olor a socarrim. Però és la màquina que s’ha posat a funcionar i ara cal atiar el foc i posar força carbó a la caldera de cara a la campanya electoral catalana que s’atansa.

http://blogs.avui.cat/jaumepubill/

Europa avisa que l’ensenyament en català al País Valencià és insuficient

Recorda la quantitat d’alumnes que no poden estudiar en la llengua per manca d’oferta · Renya el govern aragonès per la manca d’ensenyament en català a la Franja

El Consell d’Europa sobre les llengües regionals i minoritàries adverteix en un tercer informe elaborat pel comitè d’experts que l’oferta d’ensenyament en català al País Valencià és insuficient a secundària i en la formació professional. A més, recorda les crítiques de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i les Universitats públiques al projecte de plurilingüisme del govern i constata, després de parlar amb entitats com la Federació d’Associacions de Pares d’Alumnes, que ‘poques vegades un alumne ha estudiat en valencià durant tota l’etapa escolar’.

El comitè considera que la normativa actual és insuficient perquè no hi ha una oferta predominant en català al nivell mitjà de l’educació i, per tant, hi ha alumnes que no poden estudiar en la llengua tot i voler-ho. Per això demana a les autoritats informació ‘sobre les mesures previstes per atendre la demanda de català a l’educació mitjana en el futur’ i els insta a prendre les mesures pertinents perquè la introducció del model trilingüe obligatori no afecti el català.

Avisa que l’ensenyament professional en català ha de millorar i que la major part de l’ensenyament secundari hauria de garantir que tots els estudiants que ho vulguin, puguin estudiar en català.

Per tot plegat, insta el govern valencià a establir un model educatiu essencialment en català per a l’educació secundària i professional a tot el territori, preveure un ensenyament universitari i altres de superiors en les llengües minoritàries, i preveure l’estudi d’aquestes llengües a la universitat i centres d’educació superior. ‘No sembla que la situació del valencià a la universitat hagi canviat gaire des de la visita anterior’, diu l’informe, que recorda l’estudi publicat l’any passat per experts ‘Els usos lingüístics a les universitats públiques valencianes’ (pdf).

El català a la justícia

El Consell d’Europa també demana a l’estat espanyol que modifiqui la llei per garantir que qualsevol judici a Catalunya es pugui desenvolupar en català. En el seu informe aquesta organització que vetlla pel compliment de la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries proposa a l’estat que canviï ‘el marc legal per deixar clar que les autoritats judicials criminals, civils i administratives a les comunitats autònomes conduiran els procediments en les llengües co-oficials si ho demana una de les parts’. A més, també recomana que es prenguin ‘totes les mesures legals i pràctiques necessàries’ per garantir que una ‘proporció adequada’ del personal judicial a Catalunya tingui coneixement del català.

Protecció del català a l’Aragó

L’informe constata que hi ha no pas menys de 30.000 parlants del català a la Franja i que cal fer ‘els passos necessaris per a protegir legalment i promoure’l a la comunitat autònoma de l’Aragó.

El comitè d’experts del Consell d’Europa va demanar al govern aragonès que promogués l’ensenyament del català a secundària. I diu que les autoritats aragoneses els van informar que en l’any acadèmic 2009-2010 el català s’ensenyava entre un i tres hores a la setmana en vint-i-set escoles, amb un total de quaranta-cinc professors que l’ensenyen. ‘Això també vol dir que hi ha una escassetat de mestres, que no tenen l’incentiu per ensenyar a tan poques hores a la setmana’

http://www.vilaweb.cat/noticia/4050469/20121026/europa-avisa-lensenyament-catala-pais-valencia-insuficient.html

El Consell d’Europa vol que es facin més judicis en català
Renya Espanya per les deficiències en la protecció de la llengua catalana en l’administració pública, la justícia i l’atenció sanitària

Els experts reclamen més jutges i funcionaris catalanoparlants

BRUSSEL·LES – ALBERT SEGURA

 

 

Un judici a la sala 2 de jurat de l’Audiència de Barcelona celebrat a l’abril Foto: ORIOL DURAN.

Picada de crostó a Espanya perquè no garanteix els judicis en llengua catalana. El Consell d’Europa, l’organització paneuropea que agrupa 47 països que sumen 800 milions d’habitants (i que no s’ha de confondre amb la Unió Europea!), ha exigit a l’Estat espanyol que “canviï la legislació per deixar clar que les autoritats judicials criminals, civils i administratives a les comunitats autònomes conduiran els processos en les llengües cooficials quan alguna de les parts ho demani”. Els seus experts també es queixen que fer gestions en català, èuscar o gallec en l’administració estatal, ja sigui en una comissaria o a les oficines d’Hisenda, és complicat, perquè sovint els funcionaris no el parlen.
També falla l’atenció sanitària en català, segons els inspectors del Consell d’Europa que han viatjat a l’Estat (el juliol de l’any passat) i han interrogat governs i associacions lingüístiques per comprovar si es compleix o no la Carta europea de llengües regionals o minoritàries, que va entrar en vigor el 2001. L’informe, aprovat aquesta setmana a Estrasburg, detecta “deficiències” en l’ús del català, “especialment davant els òrgans administratius i judicials de l’Estat”. I és que “l’actual sistema de mèrits i rotacions dels jutges, juntament amb el marc jurídic actual, no garanteix que els processos judicials en llengües cooficials es puguin posar en pràctica”.
El resultat és que només el 13% de les sentències i resolucions es redacten en llengua catalana, en dades del 2011 del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Per capgirar aquesta tendència, el Consell d’Europa reclama al govern espanyol que prengui “totes les mesures legals i pràctiques necessàries” per garantir que una “proporció adequada” del personal judicial a Catalunya conegui la llengua pròpia del país. I el mateix passa amb la resta de l’administració pública estatal, on l’ús del català “de vegades es veu dificultat per la manca de personal” que el parla. Si no es produeix un gir de 180 graus, “els usuaris se sentiran desencoratjats de parlar la seva llengua”, alerta. A Estrasburg tampoc no agrada gens la guerra lingüística que Madrid fa a les autonomies “en matèries com l’educació o els mitjans audiovisuals”, en les quals “la cooperació encara és problemàtica”.
Per tot plegat, els experts recomanen la promoció de programes de formació i contractació que fomentin el coneixement de les llengües minoritàries, un toc d’atenció al president de les Balears, José Ramon Bauzá. El Consell d’Europa va ser fundat el 1948, aplega tots els països del continent, tret de Bielorrússia, Kazakhstan, el Vaticà i Kosovo, i la seva institució més coneguda és el Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg.

Allisada al govern valencià per l’ensenyament

Europa va donar ahir una gran allisada al govern valencià, ja que va dictaminar que l’oferta d’ensenyament en català és“ insuficient” a secundària i en la formació professional. L’informe del comitè d’experts constata que “poques vegades un alumne ha estudiat en català durant tota l’etapa escolar”. Per això, demana a les autoritats informació “sobre les mesures previstes per atendre la demanda de català a l’educació mitjana en el futur”. El document també exigeix que el sistema abrace també l’etapa universitària i que s’estenga per tot el territori i no sols sobre les zones catalanoparlants. A més, critica la implantació del model trilingüe obligatori, que ha suposat la desaparició del model d’immersió lingüística sorgit de la llei d’Ús i Ensenyament amb resultats més que notables, tal com constaten nombrosos informes.
t.r.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/588084-el-consell-deuropa-vol-que-es-facin-mes-judicis-en-catala.html

Juan Carlos Moreno Cabrera: “Seria un error que el castellà fos oficial en una Catalunya independent”
Perfil Juan Carlos Moreno Cabrera (Madrid, 1956) és catedràtic de lingüística general a la Universitat Autònoma de Madrid. En els seus llibres desmunta els mites del nacionalisme espanyol sobre el castellà, per exemple la idea que és una “llengua comuna”. És dels pocs espanyols favorables a la independència de Catalunya sempre que es prioritzin els interessos de la població per sobre del gran poder financer i de la UE.
DAVID MIRÓ | Actualitzada el 27/10/2012 00:00
Ningú millor per conèixer el nacionalisme lingüístic espanyol que un madrileny com Juan Carlos Moreno Cabrera, un lingüista que conjuntament amb Montserrat Alberte i Silvia Senz ha elaborat un document de treball sobre quina hauria de ser la gestió del castellà en el marc d’una Catalunya independent. Ell, que és especialista en nacionalisme lingüístic espanyol, considera que la clau és mirar cap a Hispanoamèrica. …

 

Europe’s lost generation costs €153bn a year, study finds (Shiv Malik, The Guardian)
raulromeva | Economia, Europa social, Crisi (Respostes) i Green New Deal | divendres, 26 d’octubre de 2012 | 09:42h

EU agency estimates cost in state welfare and lost production of young adults not in employment, education or training
By, Shiv Malik , at The Guardian, Monday 22 October 2012

A lost generation of 14 million out-of-work and disengaged young Europeans is costing member states a total of €153bn (£124bn) a year – 1.2% of the EU’s gross domestic product – the largest study of the young unemployed has concluded.

The report, by the EU’s own research agency, Eurofound, has discovered that Europeans aged 15 to 29 who are not in employment, education or training (known as Neets) have reached record levels and are costing the EU €3bn a week in state welfare and lost production.

The Organisation for Economic Co-operation and Development (OECD) said Europe was “failing in its social contract” with the young and rising political disenchantment could reach levels similar to those that sparked North African uprisings during the Arab spring.

The research, which will be presented at a high-level EU presidency employment meeting in Cyprus on Monday, backs such fears: a survey of EU Neets included in the report found much lower levels of political engagement and trust compared with those in work.

“The consequences of a lost generation are not merely economic,” the report warns, “but are societal, with the risk of young people opting out of democratic participation in society.”

The number of young adults in work across 26 member states is the lowest on record, the report’s authors found. Those in employment were working fewer hours and in less secure jobs. Last year 42% of young working Europeans were in temporary employment, up from just over a third a decade ago. A total of 30%, or 5.8 million young adults, were in part-time employment – an increase since 2001 of nearly nine percentage points.

Since the global downturn in 2008, there has been a 28% increase in associated Neet costs across the EU, with Italy facing an annual bill of €32.6bn a year, France €22bn, and the UK €18bn. At the start of this month the International Labour Organisation reported that worldwide, young people were three times more likely to be unemployed than adults and urged the G20 to look for “new approaches”.

The new EU report calculates that as a proportion of annual national output, Ireland is estimated to have lost 2.8% of its GDP to inactive young adults in 2011, while Greece lost 3.28% and Poland 2.04%.

The UK, the report concludes, lost 1% of GDP to an inability to engage potential young workers – a figure that contrasts with 2011 growth of 0.8%.

The report’s authors warn that the total EU costs associated with rising numbers of Neets – €10.8bn in public finance and €142.1bn in estimated loss of output – are “very conservative”, as they do not include extra spending on crime or health or the likely long-term scarring effect of unemployment.

However, they add that it is unrealistic to expect all Neets – who make up 15% of the total young adult population in the EU – to be integrated into the workplace, as the figure also includes those who might be looking after children or suffering from ill health.

“[The] €153bn is a hypothetical situation if all young people could be integrated into the labour market,” said the report’s lead researcher, Massimiliano Mascherini. “But another way to see it is that if just 10% of Neets could be reintegrated, 1.4 million people, it will represent a saving of €15bn [every year].”

Of those out of education, training and employment, 73% of 15- to 19-year-olds had no experience of work at all, dropping to 43% for those aged 20 to 24 and 28% for 25- to 29-year-olds. In southern European countries such as Italy, Bulgaria and Greece, the figure for Neets aged 25 to 29 with no experience of work rose to over 40%. Stefano Scarpetta, the OECD’s head of employment analysis and policy, warned that disenchantment within Europe’s young adult population was reaching dangerous levels.

“We are failing in our social contract,” he told the Guardian. “We are not giving option or opportunity to those who have invested in their human capital … [and] if we don’t address these issues … soon social and political tensions will increase.”

Scarpetta added: “The parallel in the Maghreb region is telling because there there was in some cases significant economic growth, with major investment in education. So the generation of young people who were in education were much better trained than the previous generation and yet there were no jobs waiting for them. The only jobs were low paid and service sector jobs.

“That was one of the major triggers, that of political social unrest, that then led to the revolutions in those countries.

“I don’t think we are there in Europe but some dissatisfaction, and with our economic model, is building up and that’s why I think it is very urgent to address the issue of … inactivity in young people.”

While tertiary education is still a shield against unemployment, Mascherini said his team discovered that 30% of Greek graduates were Neets. In Italy it was 20% – twice the EU average.

Paul Gregg, professor of economic and social policy at Bath University and an expert in the scarring effects of long-term unemployment, said that according to his own study in the UK, the EU report’s stated annual costs could rise significantly. “For young people, the time when you’re gaining the experience and skills which lead to rapid advancements in your earning potential really focuses between 18 and 30.

“[So] if you’re out of work for a year or so, what you’re doing is forgoing that experience, so you are permanently delayed. When people are in their 30s they don’t catch back up [with peers] who don’t have that absence from the world of work.”

He said the 30% of unemployed young people across Europe who had been out of work for longer than a year would represent a drag on output for years to come.

“A young person as a Neet has 10% lower wages and spends about another month a year out of work even after they stop being a Neet,” he said – something which needed to be factored into the long-term costs.

Peter Matjasic, president of the European Youth Forum, the representative body of more than 90 national youth councils and international youth NGOs, said: “The Nobel committee talk of the success of the ‘European dream’ and European leaders this week spoke about strengthening it. But without investing in youth now, it is in danger of becoming a lost dream.” He added that EU leaders needed to get to grips with the problem to make the European “vision a reality for a generation”.

The UK education department said: “The number of young people who are not in education, employment or training is still too high. We are determined to tackle this. We are spending a record £7.5bn on education and training for 16- to 19-year-olds this year.”

It added that coalition education reform would “create a world-class education system that will equip young people properly for both higher education and skilled, sustainable employment”.

http://blocs.mesvilaweb.cat/bloc/view/id/6284

EDUCACIÓ SUPERIOR I RECERCA
Israel Ruiz: “A la universitat calen canvis d’actitud i de gent”
Anàlisi “El talent autòcton està dispers i ofuscat” Camí “No es pot tenir un MIT en 10 anys, però cal començar a petita escala” Consell “Connectar departaments universitaris i centres de recerca”
SÒNIA SÁNCHEZ | Actualitzada el 27/10/2012 00:00

Ruiz ha anat ascendint a la direcció del MIT des que hi va entrar l’any 2002. FRANCESC MELCION
Israel Ruiz és un dels catalans més influents en l’àmbit internacional. Com a vicepresident executiu i tresorer del Massachusetts Institute of Technology (MIT), la millor universitat del món segons el rànquing QS del 2012, gestiona un pressupost de 3.000 milions de dòlars anuals i planifica l’estratègia d’un dels centres que dicta el camí a la innovació tecnològica global. En la Jornada dels Consells Socials de les Universitats Espanyoles, que va debatre a Barcelona els canvis en la governança universitària, aquest enginyer industrial format a la UPC va cridar les nostres universitats a l’acció. “Aquí es parla molt i es fa poc”, afirma.

Catalunya ha de ser com Massachusetts?

És evident que hi ha similituds en dades com la població, la dimensió i les apostes econòmiques. Massachusetts tenia una tradició manufacturera important que amb la reconversió industrial i la tecnologia va canviar, com el cas del tèxtil català. Hi ha molts paràmetres en què Massachusetts i Catalunya es poden alinear, des del sistema de cogestió dels transports, els aeroports i els ports fins a com les universitats de Massachusetts són el motor econòmic a la regió.

Però les universitats catalanes són lluny del MIT. Amb sistemes tan diferents, què podem imitar?

El que es pot agafar són els valors i crear alguna cosa que s’adapti al tarannà català. És evident que Catalunya no està en el moment que està Massachusetts pel que fa a les universitats, però cal fer camí. Quins valors? Els de la recerca d’excel·lència i l’atracció de talent, tant de professorat com estudiantil, però en un àmbit global. Aquesta és una diferència per a mi fonamental: l’aposta de Massachusetts és una aposta global.

El Govern ha impulsat el pla Serra Húnter per captar talent internacional, però els professors es queixen que aquí ja n’hi ha de talent.

I tenen raó. Aquí hi ha talent, però està massa dispers. Si poses Leo Messi a jugar en un equip de Tercera Divisió no crec que l’equip guanyi el campionat, perquè només és un en un equip d’onze. El que passa aquí és que potser tens onze talents per fer un equip però els tens en onze llocs diferents. Recomanaria concentrar i connectar aquest talent. El talent està ofuscat; es queda estancat perquè no té l’ajuda ni l’entorn propici.

Més enllà de rànquings, com veuen a fora les nostres universitats?

A l’Estat hi ha centres de recerca de nivell mundial. En universitats no som al mateix lloc. Per arribar on són, els centres es van haver de desconnectar del marc legal i de governança universitaris, per tenir més llibertat. Va ser una desconnexió necessària. Ara toca portar aquests principis a la universitat o reunir els centres amb la part universitària. Els graduats no tenen contacte amb els centres d’excel·lència. Els és més fàcil col·laborar amb el MIT que amb la Vall d’Hebron.

Quin és el seu consell?

Es podria començar a petita escala, connectant potser un sol departament d’una universitat amb un centre de recerca. No es pot tenir un MIT en 10 anys. Però es pot començar a fer un programa que vagi cap aquí, apostar per una àrea en què la universitat tingui ja un avantatge o un posicionament i donar-li recursos.

Però els recursos fallen. De fet, el conseller ha instat les universitats a buscar inversió privada. Com?

Al MIT trobar inversors tampoc és fàcil, s’aconsegueix creant una vinculació amb el centre durant anys. Això es fa d’una manera deliberada i estratègica. Busques un grup de gent amb possibilitats econòmiques i connexions amb altra gent i els impliques al centre. La persona que comença a involucrar-se avui et donarà diners d’aquí deu anys. A Catalunya la cultura del mecenatge no hi és, és cert, i és una barrera. Però si s’aconsegueix ser un centre d’excel·lència en l’àmbit mundial, el mecenatge és internacional.

Vostè mateix diu que cal sortir del marc de governança actual. El model que es planteja a Catalunya és el d’un patronat escollit en un terç pel Govern. Què n’opina?

Desconec la proposta, però el que cal és autonomia. Estic d’acord que no pot haver-hi una sobrerepresentació del govern. Miri les ràtios al MIT: 3 elements de govern d’un total de 78 persones [a la corporació MIT]. Això del control polític és com un pare amb els fills, que els vol tenir controlats, però arriba un moment que els ha de deixar marxar.

I amb més autonomia, les universitats buscarien l’excel·lència?

Avui dia no; avui necessitem, no només canvis de governança, sinó també canvis d’actitud i de gent. Necessites algú que tingui el lideratge i el pla d’acció per fer-ho, i que no tingui un manament polític. És sacrificat i dur perquè tindràs gent que protestarà i que et dirà que vivien molt bé en el marc anterior i això és un canvi que s’acosta a la radicalitat. Però s’ha de provar.

TV3 estrena a la web la nova temporada d’Arròs covat’

Aquesta nit s’hi podran veure els dos primers capítols de la sèrie d’animació protagonitzada pel Xavi Masdéu

 

 

La web de TV3 estrena avui a les deu de la nit els dos primers capítols de la tercera temporada d’Arròs covat’, la sèrie d’animació per a adults ideada pel dibuixant Juanjo Sáez. Es tracta d’una estrena en exclusiva, ja que a les emissions pel canal 33 de la televisió no començaran fins el 10 de novembre.

En aquesta nova temporada, el protagonista, Xavi Masdéu (Facebook), s’apropa inexorablement cap als quaranta anys continuant amb la síndrome de Peter Pan. La situació és més complicada perquè la Laura, la seva xicota, està embarassada. I en Xavi continua sense ser capaç de fer front a la realitat ni madurar.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4050645/20121027/tv3-estrena-web-nova-temporada-darros-covat.html

L’espanyolisme «catalanista»

Victor Alexandre

El procés d’independència de Catalunya no sols avança per la seva pròpia dinàmica, que ara com ara és admirable, sinó pels efectes que té en la societat. Em refereixo al seu poder clarificador en sectors dominats fins no fa gaire per l’ambigüitat i que, tot d’una, gairebé sense adonar-se’n, s’han vist obligats a definir-se com a catalanistes o com espanyolistes. Just allò que tant havien temut. I és que en un país on la llibertat nacional causava tremolor de cames, n’hi havia prou d’incorporar una C a les sigles per dir-se catalanista. És cert que el PSOE de Catalunya i el PP encara es diuen catalanistes a si mateixos, però això és degut a la inèrcia de tants anys de cantarella. Una mica com els trens, que, per més que es vegin obligats a frenar, continuen corrent abans no s’aturen.

Per sort, com dic, el procés d’independència, que comença amb les consultes, ha llevat la bena dels ulls a molta gent i la realitat s’ha fet força diàfana. Fixem-nos, si més no, en el magnífic quartet que forma el nacionalisme espanyol a Catalunya amb populars, “ciudadanos”, socialistes i falangistes. Units, tots quatre, pel principi franquista de la “unidad de destino en lo universal”. Ara, per fi, la comèdia s’ha acabat i el ball de disfresses també. Ara, com veiem, cada cop es fa més palès que l’espanyolista és aquell que considera que Catalunya és d’Espanya i catalanista el qui considera que Catalunya és del món. El primer exigeix una Catalunya captiva, el segon defensa una Catalunya lliure. Som, per tant, davant d’una lluita entre el totalitarisme i la democràcia, entre l’opressió i la llibertat. Tothom ha de dir quin és el seu lloc.

http://www.naciodigital.cat/opinio/4688/espanyolisme/catalanista

Altres veus, altres àmbits
ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL | Actualitzada el 27/10/2012 00:00
És privilegi i obligació de la premsa informar-nos del que no coneixem. En aquest article m’agradaria parlar d’unes veus poc conegudes que els alegrarà saber que existeixen.

Encara recordo una entrevista que van fer a Hierro, el central madridista. Una de les preguntes era: “Quin és l’últim llibre que ha llegit?” I la resposta va ser: ” Ninguno “. (O sigui, hauríem de deduir que MAI n’havia llegit cap). Però si vostè no és com Hierro, si vostè ha llegit encara que només sigui un llibre en la seva vida, o té en projecte fer-ho, hi ha un nom imprescindible per entendre el món editorial català: Jordi Galves. Els periodistes també parlen off the record . I el que et diuen és que en els grans mitjans no s’exerceix una crítica literària honesta, o almenys valenta. Reben tantes pressions de les editorials que al final els articles de crítica, per acontentar tothom, s’acaben convertint en una cosa tova i condescendent. Bé doncs, si vostè vol saber què en pensa un esperit autènticament lliure, vagi a la pàgina de Galves:http://undiaenlescarreres.blogspot.com . No és un blog, és una experiència. Els crítics literaris són les úniques persones que haurien d’estar exemptes dels sentiments pietosos. I Galves, els ho asseguro, ho està: dispara contra tothom. De fet, per escriure aquest article jo estava esperant que em deixés verd i així ningú pensés que ens lliga cap companyonia. (De moment encara no he rebut però no pateixin: tot arriba). Fins ara ha escrit articles demolidors contra tots els dirigents culturals del país i gairebé totes les patums literàries. Homer afirma que el coratge és aquella virtut que es troba en un punt mitjà entre la covardia i la imprudència. L’heroïcitat de Galves és que la seva ploma només oscil·la entre la imprudència i la temeritat, i ho fa com l’agulla d’un tacògraf boig. Qualsevol dia rebrà de valent. Afanyin-se a llegir-lo abans que algú li tanqui el blog. (Si els diuen que ha estat un accident, no s’ho creguin).

Un dels grans homes que em va ensenyar que l’essència de l’antropologia, i de la vida, consisteix a no jutjar a ningú és Manuel Delgado. Vaig tenir la fortuna que a la universitat fos professor meu en els moments àlgids de la seva febre escènica. En aquella època feia coses com arribar a classe amb un bròquil sota el braç i explicar l’estructuralisme levistraussià dialogant amb el bròquil, o dur a classe poetes malalts d’esquizofrènia perquè entenguéssim el relativisme cultural. (Em diuen que ara ha afluixat una mica. Llàstima.) La qüestió és que Delgado també té un blog, i amb un títol molt suggestiu: El cor de les aparences . http://manueldelgadoruiz.blogspot.com/ . No és un blog, és una porta dimensional. Els adverteixo que entrar-hi pot fer trontollar algunes de les nostres conviccions més genuïnes. Per això val la pena.

Delgado va obtenir cert ressò quan es va mostrar partidari del procés sobiranista català. I ho va fer aportant arguments des de l’esquerra i per a l’esquerra. Delgado és comunista, i molts dels que fan comentaris al seu blog són militants de l’extrema esquerra. Un seguidor li va recriminar, amb els típics arguments de l’internacionalisme més tronat, la seva “conversió” a l’independentisme. La resposta de Delgado, pletòrica, unia la concisió, el sarcasme i la poesia: “¿Tu mai no t’has deixat dur per un corrent que t’arrossega?”

I ja que m’estic referint a antics mestres, permetin-me que parli de Ferran Iniesta, professor d’història d’Àfrica. Iniesta sempre ha estat un místic en estat salvatge, un terrorista de la paraula escrita i un Akhenaton de l’intel·lecte. Tot alhora. Sisplau, no es poden perdre un text escrit per ell i que ara mateix sacseja internet: “És un tsunami, estúpids!” Carta urgent a les esquerres jacobines . Són vuit pàgines tan devastadores com irrefutables, i quan acabes de llegir-les el que et dius és: “Per què ningú m’havia dit que aquest text existia?” Bé doncs, ho acabo de fer.

I, per acabar, els suggereixo aquesta adreça: http://www.cafeambllet.com . Els nois de Cafèambllet fan palès un principi bàsic: que només hi ha dues classes de periodisme, la premsa rosa i la que tard o d’hora topa amb el poder. Mirin aquests nois i noies, mirin els seus esforços desinteressats per investigar les catifes brutes del nostre país. Tens la sensació que estan sols contra el món. Ah, i just ara un tribunal els acaba de condemnar a pagar 10.000 euros. Mirin i escoltin el que diuen, i formin-se una opinió pròpia. Jo ja ho he fet: el que es cobra per un article no és gaire, però el que guanyi amb aquest va a Cafèambllet.

http://www.ara.cat/premium/opinio/Altres-veus-altres-ambits_0_799720062.html

DÉU NOS EN WERT
“Sí, señor maestro, sempre-sempre la lliçó és que som els catalans els manipuladors”
Francesc Canosa

El meu gat Manuel va fer el batxillerat el 1966. Tot notes excel•lents, tu. Deien que era súper gatat. Però un dia es veu que va arribar amb una carbassa a casa. De tant gran no passava per la porta i van haver de llogar una grua per entrar-la per l’heli port que tenim al terrat. Uns plors, unes factures de psicòleg, unes addicions a l’heli que ens va agafar la bèstia. Ja ho és de reconsagrada la vida, ja. Resulta que li foten un control de geografia i li pregunten:

-Hágase, procúrese, cerciórese, de las indicaciones propicias y pertinentes ordenadamente para vislumbrar las suntuosas zonas que luminosamente y bellamente forman la gloriosa e histórica, e harmoniosa, e pomposa, Región del Valle del Ebro?

I el súper gat ni flowers. Ni geranis, ni roses. Región del Valle del Ebro? Què mamarratxos és això? Doncs això és el que van fer els franquistes el 1966 per tal de separar Lleida de Catalunya i annexionar-la a l’Aragó: crear un Poltergeist. El Valle del Ebro era una invenció extraterrestre, una cosa més falsa que un duro sevillà. En aquesta regió lunar els feixistes hi posaven les tres províncies aragoneses, hi afegeixen Navarra, la Rioja, Àlava i Lleida de dalt a baix. I au, xuma metanol. Deien que era una “Región Natural”, vaja que Déu l’havia creat un dia que va sortir a buscar rovellons i estava feliç perquè el Barça havia guanyat la Lliga. El motiu de la farsa només era un: econòmic.

Lleida ja era la potència agrícola número u a nivell de tot l’estat i despuntava –per la fruita- a Europa. “Poderoso caballero es Don Dinero”, que va dir l’ampolla de Chinchón. Dins dels manuals de Los 40principales de la Manipulación (tal i com passa ara), sortien especialistes amb dos milions de títols d’ampolles d’anís el mono que deien que tot això era ciència, dogma de fe, metafísica del més enllà beneïda per la sagrada realitat de l’estafa estofada de vaca. La paranoia era del grau de l’aparell de televisor que creu que està observat per una mosca menjant pizza al sofà i rotant cervesa. A veces oigo voces.

La cosa va ser molt seria i sort que els lleidatans estem xalats com una alzina surera que corre una marató sense cap i tothom s’hi va fotre de cul. Però el pla, fredament, traçat pel règim des de deia anys volia això: donar-nos amor com sempre ens ha donat aquesta Espanya oso amoroso de navalla trapera. La maté porque era mía.
Per això va suspendre geografia el meu gat: perquè es va arribar a l’extrem que els llibres de text de Batxillerat –aprovats pels Ministeri d’Educació- incloïen ja els mapes on Lleida estava separada de Catalunya. Així de bèstia, així d’animal. Així ho voldria continuar volent ara el Ministre d’Educació Vegetal, José Ignacio Wert.

L’home que dirigeix la menestra de verdures pedagògica central, ens diu que els llibres de text catalans són manipuladors: “Hi ha molts llibres de text a l’abast de qualsevol en què es dedueix que s’ha intentat, mitjançant continguts educatius, imposar una consciència nacional o dirigir en un determinat sentit ideològic”. Però ell vol ser, natural como la vida misma, i ens vol vegetalitzar i vol unificar els continguts d’història i geografia. No falla. Ell vol fer llibres on sortim tots enciamets.

Com es demostra científicament hem progressat una barbaritat bàrbara des de que el gat Manuel va veure destruïda la seva vida per una carabassa més falsa que un fantasma sense llençol. Ara, i aquí, es vol continuar anant a la pedagogia floral: a que et trobis a un mapa Girona instal•lada a una marisqueria de Lugo; o Tarragona al capdamunt del Teide fumant-se un puro; o que Francesc Macià en comptes de President de la Generalitat sigui un nom de carrer… Con dos cojones escalivados.

I sí, señor maestro, sempre-sempre la lliçó és que som els catalans els manipuladors. I si l’hortolà mineral, i auto declarat ecològic (perquè així sempre hi haurà algun ase sostenible que s’hi sumaria), ens ofega amb adob inculte és perquè així creixerem forts i saborosos i ja ens colliran i ens vendran després. Ja matarem el bròquil, que deia el conill amb escopeta.

No sé si veiem què està passant a la cistella de la compra. Cap dins… cultura de la por; de la destrucció, del no, de la manipulació, de la violència…. I afegeixin també aquesta cultura de l’apologia de l’analfabetisme, aquest culte a la ignorància, aquesta idolatria a la burrície… Tot cultura. Cultura, cultura. Quina cultura? Això és cultura? Jo no vull un país així pels meus gats. Déu nos en Wert, d’aquesta cultura del genocidi. D’aquesta històrica i tradicional industria cultural espanyola de la pedagogia del vegetal. D’aquesta cultura que canta i denuncia el clàssic de La Tuna estudiantil:

“Revilla viejo cerdo / vamos a entromparnos / nos han estado jodiendo vivos / Durante muchos años. / Revilla viejo cerdo / nos vamos a entrompar / que la cultura es tortura / No nos vamos a engañar….”.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/deu_nos_en_wert_90170.php

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s