RECULL DE PREMSA ANC -9 OCTUBRE 2012

RECULL DE PREMSA ANC -9 OCTUBRE 2012

SECRETARIAT NACIONAL DE L’ANC – COMUNICACIó

 

L’ANC s’adhereix a les mobilitzacions del 9 d’Octubre

“El País Valencià és part d’una mateixa nació que lluita pel seu alliberament”, manifesta l’Assemblea 

Comissió 9 d’Octubre

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) s’ha adherit al manifest i a les mobilitzacions de la Diada del País Valencià que es commemora aquest dimarts 9 d’Octubre.

En un comunicat nacional, l’assemblea ha recalcat que és una “organització que defensa la independència de la nació catalana en el seu conjunt i la democràcia en profunditat” i ha manifestat que el País Valencià és “part d’una mateixa nació que lluita pel seu alliberament”.

L’ANC, que des del mes de juny compta amb un nucli al País Valencià, celebra “la lluita del poble valencià” i la “unitat i solidaritat entre els Països Catalans”. En aquest sentit, assenyala que “saluda amb entusiasme els signes de renovació i de mobilització dels sectors populars favorables al dret de decidir i encaminats cap a un futur independent i lliure”.

Consulta els cartells de les convocatòries i els actes que se celebraran aquest 9 d’Octubre.

 http://www.llibertat.cat/2012/10/l-anc-s-adhereix-a-les-mobilitzacions-del-9-d-octubre-19541

L’ANC s’adhereix a la manifestació del 9 d’Octubre

Ho fa com a part d’una “mateixa nació que lluita pel seu alliberament”

VALÈNCIA – ACN

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) s’ha sumat a la manifestació del 9 d’Octubre contra la “discriminació” econòmica i cultural que pateix el País Valencià. La Comissió 9 d’octubre ha convocat la tradicional manifestació de la diada valenciana sota el lema “El País Valencià és el futur”. L’ANC s’ha adherit a les mobilitzacions de la diada nacional al País Valencià “com a part d’una mateixa nació que lluita pel seu alliberament” i ha volgut elogiar alhora els sectors populars “favorables al dret a decidir”. La manifestació transcorrerà sota el lema “El País Valencià és el futur” en una jornada que inclou un homenatge a Fuster pel 50è aniversari de l’obra Nosaltres els valencians.

Enguany, el context social de la crisi i la seua gestió “antisocial i antidemocràtica” centraran les reivindicacions. La Comissió 9 d’Octubre reflexiona enguany sobre el debat d’ordenació territorial de l’estat i denuncia la “discriminació” que pateix el País Valencià des del punt de vista econòmic amb el que considera un “espoli fiscal” i des del punt de vista cultural, social i lingüístic.

En aquest sentit, el portaveu de la comissió i coordinador d’Acció Cultural del País Valencià, Toni Gisbert, ha assenyalat que la negativa a dur endavant la ILP Televisió Sense Fronteres al Congrés, l’ERO a RTVV o el recent decret de plurilingüisme en són alguns dels exemples.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/582892-lanc-sadhereix-a-la-manifestacio-del-9-doctubre.html 

La defensa de la llengua, centre de la reivindicació del Nou d’Octubre

La manifestació eixirà a les sis de la vesprada de la plaça de Sant Agustí de València · En serà el lema ‘El País Valencià és el futur’

La Comissió 9 d’Octubre, plataforma integrada per associacions, sindicats i partits, ha convocat avui els actes en ocasió del Nou d’Octubre, Diada del País Valencià. L’acte principal serà la manifestació tradicional, enguany sota el lema ‘El País Valencià és el futur’ (manifest), per a reivindicar sobretot la llengua, ‘el nostre tret d’identitat més important’, sense perdre de vista la situació econòmica i nacional.

La manifestació eixirà de la plaça de Sant Agustí de València a les sis de la vesprada.

La manifestació vol pregonar que ‘el futur del poble valencià també necessita una escola pública i coeducadora, de qualitat i en valencià, que assegure la igualtat d’oportunitats quant a formació’. I és que ‘el valencià a l’escola és fonamental… Volem un sistema educatiu plurilingüe, sí, però que no margine la nostra llengua, cosa que és innegociable. Per això hi haurà oposició al decret sobre plurilingüisme, aprovat fa poc.’

Els convocants subratllen, així mateix, que el govern espanyol i el Consell fan una gestió unidireccional de la crisi –‘atacant l’estat de benestar i els serveis públics’–, i repudien la discriminació econòmica del País Valencià.

Els ‘fusterians’ es manifesten plegats

La iniciativa ‘Nosaltres, els fusterians’, ERPV, PSAN, SI i MDT, es manifestarà, per primera vegada, sota el lema ‘Contra l’espoliació i l’explotació. Junts per la independència’. Les organitzacions de l’esquerra independentista també criden a participar en la manifestació unitària per a demanar ‘Independència, socialisme, feminisme’. I l’Assemblea Nacional Catalana s’ha adherit a la manifestació, perquè defensa ‘la independència de la nació catalana gobal’.

Acabada la manifestació, a les nou del vespre, es farà un acte d’homenatge a Joan Fuster a la Societat Coral el Micalet. La Comissió 9 d’Octubre, la Plataforma Castelló per la Llengua i l’Associació d’Actors i Actrius del País Valencià han preparat aquest acte amb el propòsit de recordar el cinquantè aniversari del llibre ‘Nosaltres els valencians’, i el trentè de l’aplec del 25 d’abril de 1982.

L’acte, conduït per Josep Manuel Casany, combinarà unes projeccions de l’aplec de 1982, amb el discurs de Fuster, i una interpretació de textos seus. La cloenda, la farà una actuació de Miquel Gil.

Processó de la Senyera

La processó cívica de la senyera serà l’acte institucional central de la festa a migdia. D’acord amb la tradició la senyera, de tan noble que és, no pot passar per sota de cap porta i per això surt de la casa de la ciutat pel balcó. El seguici de ciutadans i autoritats la porta de la casa de la ciutat a la catedral, on es canta un Tedèum i continuació, fa cap al Parterre, on hi ha l’estàtua eqüestre de Jaume I, on hom fa una ofrena de corones de llorer.

El seguici i els actes solemnes duren un parell d’hores, aproximadament, i finalment la Reial Senyera torna a la casa gran, i els actes oficials s’acaben amb una gran mascletada.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4045915/20121009/defensa-llengua-centre-reivindicacio-doctubre.html

El català a Europa

ISABEL-CLARA SIMÓ

Què pensen els alemanys quan arriben al sumptuós aeroport de Madrid

He participat, fa pocs dies, en el 23è Col·loqui Germano-Català, que s’ha celebrat a les Universitats de Berlín i Leipzig, sobre el tema Normalitat. El català en la vida quotidiana. Com és obvi no disposo de prou espai per resumir tot el col·loqui, però sí que voldria constatar algunes coses d’interès general: la simpatia que la llengua catalana desperta a Europa en general i a Alemanya en particular. També, el bon nivell dels participants i de les qüestions tractades, les més destacades de les quals sortiran publicades. També val la pena de saber que la independència de Catalunya no sols s’està seguint amb interès, com ja sabeu tots els lectors de premsa estrangera, sinó que, almenys en àmbits acadèmics, no he observat cap resistència al canvi, que serà majúscul en el si d’Europa.

Em van fer algunes preguntes difícils de contestar, com ara: ¿per què, si la crisi és general, hi ha països que se n’estan sortint i països que no? O bé: tot i que el fenomen és dissortadament general, ¿per què hi ha tants casos de corrupció a l’Estat espanyol i què s’ha fet per evitar-ho?

Per una altra banda he sentit acudits sobre la indolència del president espanyol, senyor Rajoy, i la seva coneguda incapacitat per parlar altra llengua que la seva. ¿Com voleu, em va dir un congressista, que Rajoy respecti o estimuli el català, que no li fa falta, si ni tan sols fa cap esforç per l’anglès, que li fa tanta falta? Val a dir, a més, que Raimon va venir a cantar i que el seu èxit va ser rotund, espectacular. ¿Deu ser veritat que ens arriba bona part de l’energia del sud valencià? El congrés ha estat possible per la intel·ligent diligència del doctor Carsten Sinner, president de l’Associació Germano-Catalana; per la de la doctora Katharina Wieland, el doctorat de la qual tracta de la llengua juvenil catalana, i per la del doctor Carles Cortés, de la Universitat d’Alacant.

I un apunt final: l’aeroport de Berlín és modest, petit: funcional. No puc evitar de pensar en la cara dels alemanys, inclosa la Merkel, quan arriben al sumptuós, immens aeroport de Madrid. Què en deuen pensar?

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/582737-el-catala-a-europa.html

La cooficialitat de l’espanyol, un perill per al català

La sociolingüística avisa que, quan dues llengües coexisteixen un mateix territori, l’una acaba eliminant l’altra

No se sap de cap cas al món en què dues llengües coexisteixin en una mateixa societat sense que l’una acabi desapareixent relativament aviat. Entre més estudiosos, ho avala el prestigiós lingüista anglès establert a Austràlia, Robert Malcolm Ward Dixon, i ho ratifica, per exemple, al llibre ‘The Rise and Fall of Languages‘. Entre més coses hi diu que, quan dues llengües coexisteixen en un mateix territori, l’una acaba, sempre, imposant-se sobre l’altra, per demografia, prestigi, violència… El món n’és ple d’exemples, des de les llengües indígenes d’Austràlia i de l’Amazones al gaèlic, a Irlanda.

Dixon, ex-director del Centre de Recerca de Tipologia Lingüística de Melbourne i actual professor de la James Cook University de Queensland, no és pas l’únic investigador que fa una tal afirmació. De fet, és una opinió comuna entre sociolingüistes i historiadors de les llengües, que avisen del perill de dotar d’un mateix rang institucional dues llengües parlades en un mateix territori per una mateixa societat. No debades, l’article publicat ahir pel president d’Esquerra Oriol Junqueras, defensant l’oficialitat de l’espanyol en una Catalunya independent, va fer soroll a les xarxes socials. N’hi ha prou de fer un cop d’ull a les mencions rebudes per Junqueras a Twitter (@junqueras).

Trencar l’equilibri

Dixon explica d’una manera brillant els moviments lingüístics adaptant-hi la teoria del ‘punctuated equilibrium‘ (‘equilibri interceptat’). Aquesta teoria postula que l’evolució es manté en llargs períodes d’equilibri, que són interceptats per breus períodes de canvis importants deguts a agents diversos. Per exemple, quan una espècie més forta ocupa un ecosistema que no és el seu, les espècies originals muten o desapareixen.

En lingüística, exposa Dixon, la intercepció pot ser d’ordre demogràfic, de prestigi (per assoliments d’ordre tècnic o social) o de colonització. La velocitat del procés depèn de cada cas i de factors diversos, però tendeix a ser ràpid i pot ser-ho molt –un parell de generacions.

El cas flamenc

Per Dixon, ‘tota llengua és l’emblema d’una comunitat’ i tota llengua que no disposi d’un espai de comunicació i d’un territori garantits i hegemònics, acaba desapareixent.

Un exemple? El flamenc. Francès i flamenc van ser declarats cooficials a l’estat belga i no fou fins als anys trenta del segle XX, cent anys després de la constitució de Bèlgica, que les universitats flamenques varen decidir de recuperar el flamenc com a llengua principal, alhora que els partits polítics van fer un pas ferm en favor de la llengua del país. Mentrestant, el francès ja s’havia imposat a una part tan sensible del territori com Brussel·les.

Com explica Dixon, el procés és senzill: quan una llengua entra en l’àmbit d’una altra (sigui per migració, per ocupació, per prestigi…) la situació lingüística es desequilibra fins que, tard o d’hora, l’equilibri es restableix en favor d’una de les dues llengües, i en detriment de l’altra, que desapareix. Tots els casos històricament coneguts ho confirmen.

I els casos de Suïssa, Letònia, Estònia, Irlanda, Finlàndia… i Andorra

A Europa hi ha casos i models diversos, però cap no contradiu la posició general de la sociolingüística. El cas de Suïssa no és pas el que considerem, perquè cada una de les tres llengües oficials de la confederació és hegemònica al seu territori i en cap no n’hi coexisteix cap de les altres dues. Això no obstant, i malgrat la protecció acordada per l’estat a cada llengua, aquests últims decennis l’alemany ha guanyat terreny en detriment de dues llengües tan sòlides com el francès i l’italià –i ja no diguem del romanx, que sí que es troba en situació de coexistència i que, a sobre, no és oficial a tota la confederació.

El lingüista Gabriel Bibiloni recordava alguns casos europeus en aquest apunt del seu bloc: a Irlanda el gaèlic i l’anglès són cooficials, amb el resultat que la llengua pròpia del país perd parlants cada any; a Letònia, Estònia i Lituània, tots tres països amb importants minories russes, el letó, l’estonià i el lituà són les úniques llengües oficials, respectivament; i a Finlàndia, el finès és llengua oficial única i el suec gaudeix d’un règim de cooficialitat per a determinades prerrogatives. En veient tots aquests casos, Bibiloni és clar: ‘crec que el que garantirà la normalització del català és no sols l’estat sinó l’oficialitat única de la llengua i la seva condició de (i percepció com a) llengua nacional.’

I afegeix, referint-se al cas català: ‘si una part (que pot ser important) dels jutges, dels funcionaris, dels policies, dels metges i de tots els qui cobren de la societat que serveixen es poden plantar i es planten com ara en el seu monolingüisme espanyol amb la base legal que aquesta és una llengua oficial, el viatge no haurà servit de res. És més, crec que una societat en què una part es plantàs en el monolingüisme espanyol seria una societat conflictiva.’

A les xarxes socials hi circulava ahir de nou aquest apunt que l’escriptor Toni Cucarella va fer al seu bloc l’abril passat, en què recordava el cas del gaèlic a Irlanda en contraposició al del flamenc a Flandes i al del francès al Quebec. ‘A pesar de la independència d’una part d’Irlanda ara fa noranta anys, que va donar al gaèlic estatus legal de llengua pròpia d’Irlanda, el manteniment de l’anglès en un nivell semblant ha facilitat la pràctica desaparició de la llengua gaèlica en territori irlandès. El peix gran que es menja el xicotet. Casos completament diferents del gaèlic irlandès són el neerlandès de Flandes i el francès del Quebec. En tots dos casos es va aconseguir aturar i revertir el retrocés lingüístic quan els flamencs bandejaren el francès i els quebequesos l’anglès, tot declarant llengües oficials úniques als seus territoris el neerlandès en un cas i el francès en l’altre.’

També en parlava recentment en aquest article al diari Ara el pedagog Joaquim Arenas, ex-cap del Servei d’Ensenyament del Català de la Generalitat i ex-rector de la Universitat Catalana d’Estiu. ‘Si la independència depengués d’aquest factor [de la cooficialitat de l’espanyol], és clar i evident que aquest preu no es podria pagar. Seria la dissolució de la nació. Això ho sabia el general Franco i ho saben els seus seguidors, no pas extingits.’

De moment el català és llengua oficial única només a Andorra. I ningú no ho qüestiona, i això que la proporció de catalanoparlants és, a Andorra, inferior a la del Principat.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4045941/20121009/cooficialitat-lespanyol-perill-catala.html

Junqueras: ‘El castellà també serà oficial a la República Catalana’

El president d’ERC ho diu en un article publicat avui al Periódico

El president d’Esquerra Oriol Junqueras escriu avui un article al Periódico en què defensa que ‘la independència abraça tots els catalans, sigui quina sigui la seva llengua’ i que en una Catalunya independents totes dues llengües ‘serien igualment oficials’. A propòsit de les raons lingüístiques esgrimides pel president del Grup Planeta per marxar de Catalunya en cas que es proclamés l’estat català, Junqueras diu a José Manuel Lara ‘que no pateixi’ perquè ‘els drets lingüístics de tots els catalans i catalanes, de tots els vicentins i vicentines, estaran del tot garantits’.

‘A la Catalunya independent, el català serà la llengua pròpia i oficial del país, la llengua comuna de tots. Però el castellà també serà oficial a la República Catalana. Evidentment, per si algú en tenia cap dubte’.

Junqueras diu que, de la mateixa manera, també serà oficial l’aranès, i defensa que ‘parlar més d’una llengua no només és enriquidor’ sinó també ‘indispensable’. ‘I això no genera cap mena de conflicte, ben al contrari’, afegeix. Al seu parer, en una Catalunya independent, les institucions estatals ‘estaran al costat de l’Escola Catalana’, que serà respectada per l’aparell judicial. Recorda que la Unió Europea ha avalat el sistema d’immersió lingüística que garanteix el coneixement del català i el castellà, i clou: ‘aquesta serà la gran diferència lingüística, la voluntat de viure i conviure’.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4045722/20121008/junqueras-castella-oficial-republica-catalana.html

La Catalunya ucraïnesa: un perill

Vicent Partal

José Zaragoza, reconvertit ara en escuder de Rubalcaba, va per Madrid dient que potser sí que els catalans ens farem independents, però que no cal patir, que serà una independència a la ucraïnesa. Ucraïna, ja ho sabeu, és un país formalment independent, però absolutament russificat, no tan sols en termes lingüístics, sinó, cosa pitjor, en termes mentals, quotidians. I com més va, més.

La Catalunya ucraïnesa és una possibilitat real; no se la inventa pas Zaragoza. Perquè la independència pot ser un tombant que ens aparte per sempre més de la inèrcia de fer les coses a l’espanyola, o no ser-ho. Dependrà, en definitiva, de les decisions que prenguem com a societat i, molt especialment, de les que prenguem els tres primers anys o cinc.

Ahir Oriol Junqueras va publicar un article a El Periódico en què afirmava rotundament que en la Catalunya independent el castellà seria llengua oficial. No deia que, en opinió seua, hauria de ser-ho, sinó que proclamava, atorgant-se una sorprenent autoritat constitucional, que ‘a propòsit de llengües, deixem-ho clar d’entrada, a la Catalunya independent el català serà la llengua pròpia i oficial del país, la llengua comuna de tots. Però el castellà també serà oficial a la República Catalana. Evidentment, per si algú en tenia cap dubte.’

Home, jo, per exemple, els tinc tots, els dubtes!

En primer lloc, perquè no sé en què es basa Junqueras per dir això. Posats a no saber, no sé ni tan sols si Esquerra Republicana accepta que el castellà siga oficial a la repúblicana catalana o si això és una posició personal del seu dirigent.

Tampoc no veig a què treu cap proposar ara aquest debat, i encara menys, en uns termes com aquests. El 25 de novembre es faran unes eleccions al parlament, no pas les eleccions constituents ni, encara menys, el referèndum d’independència. Creu l’Oriol Junqueras que ara és un moment ideal per a debatre això d’aquesta manera abrupta i sembrant la divisió entre els independentistes?

Perquè, a mi, si més no, em tindrà radicalment i públicament en contra. Jo no estic d’acord que el castellà siga idioma oficial a la república catalana. Simplement perquè crec que l’oficialitat del castellà és una condemna a mort del català –o és que no n’hem tingut prou amb els trenta anys llargs de cooficialitat a Espanya per a entendre on ens porta aquesta situació?

Però permeteu-me que abandone el marc de la llengua per exposar les dues raons que, a mi, realment em preocupen de l’actitud expressada pel dirigent d’Esquerra.

Vaig contra la proposta de Junqueras perquè jo vull un canvi de règim, no un canvi de rètols. Si la independència no és capaç de tocar les arrels profundes de la nostra prostració i de somoure-les, a mi, no em serveix. Jo no vull aquesta Catalunya autònoma que tinc ara, amb tots els seus enormes defectes, només pintada de nom i prou. Vull una altra cosa, vull un país millor i deslliurat dels peatges i dels vicis d’aquests darrers trenta anys. Vull acabar d’una vegada la transició, no pas consolidar-la, i això no es pot fer sense atacar els tòtems del post-franquisme, com aquest de la cooficialitat.

I en segon lloc, perquè no vull que uns pocs continuen decidint per mi. No sé què pensa la resta de la gent que es va manifestar l’11 de setembre, però jo no vaig eixir al carrer perquè ara m’enfloquen ‘fareu el que nosaltres direm’. I encara menys per acceptar impotent això, que ja m’he sentit a dir com a presumpte argument, que, com que sóc independentista de tota la vida, no m’atreviré a posar-me contra la seua proposta d’independència.

Al final, això és evident i indiscutible, la independència tindrà la forma i els continguts que decidirà el poble i tots ho acceptarem. És més que probable, doncs, que la independència no serà ben bé allò que havíem somniat alguna vegada que podia ser. Per tant, cal assumir amb respecte democràtic que, si el poble ho vol així podria passar això que Junqueras dibuixa. Però assumir-ho no vol dir renunciar al combat. I jo, ni que estiga sol, lluitaré perquè no passe això que Junqueras vol, amb la mateixa persistència amb què he lluitat durant dècades perquè arribe el moment que ara vivim. I ho faré perquè la de la llengua és una de les ratlles vermelles que separa radicalment el país millor que sempre he volgut construir de la hipòtesi d’una Catalunya ucraïnesa.

PS. I perquè ningú no es pense que defuig el debat. Per mi, el català ha de ser l’única llengua oficial al Principat, excepte a la Vall d’Aran, on l’occità ha de ser l’única llengua oficial. Com passa ara mateix a Andorra on els catalanoparlants som minoria, però on ningú no proposa cap més model lingüístic que l’oficialitat plena de la llengua pròpia. Arribat el cas, estaria obert a discutir que pogués haver-hi un període de temps en què s’aplicassen mesures especials per a les altres llengües en algunes zones determinades del país –però mai únicament per al castellà, ni per sempre, ni pertot.

http://www.vilaweb.cat/editorial/4045967/catalunya-ucrainesa-perill.html

Despolititzem el castellà

Salvador Cot. Editorial

Els arguments dels que volen un estat per a Catalunya són il·lusionants, inclusius, regeneracionistes i, a més, tenen prou capacitat i coherència per superar els límits a la democràcia que va imposar el pacte entre franquistes i antifranquistes de finals dels anys setanta. Per això és l’independentisme qui concentra la simpatia de les classes mitjanes d’aquest país, saturades per un estat autoritari i una classe política amb una gran tendència a la repartició i l’immobilisme.

Però l’independentisme català té alguns forats doctrinals difícils de resoldre. Un dels més clamorosos és que no té un discurs clar sobre el castellà. Tradicionalment, els independentistes han considerat que defensar el català equivalia a combatre la influència de la llengua castellana i la seva presència social. Però, darrerament, també han acceptat de bon grat -i amb una certa sorpresa- el suport d’una gran quantitat de castellanoparlants que van col·laborar a omplir els carrers de Barcelona durant la Diada. Castellanoparlant no vol dir espanyolista, això és una obvietat que fins fa poc no era tan evident. Ni tan sols per als que tenim una part dels origens familiars a l’Espanya meridional.

L’endemà de l’Estat Català ningú no pretendrà utilitzar el castellà per excloure el català. La guerra lingüística perdrà tot el sentit i els tribunals catalans no combatran la capacitat de decidir del Parlament. Així que el domini de la llengua castellana per part de la totalitat de la població catalana serà un actiu a fomentar i un exemple a seguir en l’àmbit de l’anglès. Així que, en un context com aquest, no se m’acudeix quin avantatge tindria eliminar l’oficialitat del castellà a la República Catalana.

 http://www.naciodigital.cat/noticia/47581/despolititzem/castella

La sobrassada torna blanca

Els catalans entenem tots els accents de l’espanyol peninsular, però amb el mallorquí ens costa més

Magí Camps

Primer callàrem i oblidàrem ses cançons. Després vàrem cloure es ulls i oblidàrem es paisatge. I ara no sé si encara hi som a temps o si mos hem d’avesar a viure dins un desert sense cap ombra”. És, parlant de Mallorca, una de les moltes reflexions que fa Toni Gomila a l’obra Acorar (verb que significa matar una bèstia traspassant-li el cor). L’autor i actor representa a Barcelona (La Seca, fins al 28 d’octubre) un text que va estrenar ara fa tot just un any a Cala Millor. Pot semblar una obra còmica, pot semblar un monòleg més, però el que Gomila basteix a l’escenari és un assaig en tota regla. A partir de la descripció del ritual de la matança del porc, el narrador i multipersonatge fa una al·legoria del que ha estat Mallorca els últims decennis, amb referències als orígens que es perden, als alemanys i la submissió pecuniària, a la política corrupta…

El que més m’ha cridat l’atenció, però, és la reflexió sobre les paraules. Podria haver titulat la peça amb l’espriuà “Salvem els mots”, però les connotacions de la sobrassada com a senyal d’identitat del poble mallorquí m’han semblat molt més adequades. Hi ha un moment en què Gomila explica que “la sobrassada torna blanca”; els ha passat en diverses cases on ja han fet la matança. I tot plegat gira al voltant de la cura o la deixadesa que tenen en cada família a l’hora d’elaborar els embotits, el càstig diví i la pèrdua de les tradicions. El remei perquè la sobrassada no es torni blanca rau, sembla ser, a posar-hi un conservant, és a dir, a subvertir-la, a adulterar-la: la mestrança. És paraula ben viva en aquest context

i apareix a l’Alcover-Moll amb aquest sentit, però l’accepció ja no surt als diccionaris moderns. Com pot ser que el diccionari hagi bandejat significats de mots que els parlants encara fan servir?

Una última reflexió: quan l’espectador arriba a la sala, troba al seient un glossari: una trentena de mots que se sentiran durant l’obra i que potser un català no comprèn. Els catalans entenem tots els accents de l’espanyol peninsular, perquè la tele ens ha regalat infinitat de minuts de gent parlant en aquests dialectes. Per què, doncs, no entenem amb la mateixa naturalitat els parlars balears? La difusió de la riquesa dialectal del català entre els seus parlants no ha estat mai cap objectiu estatal ni molt menys una prioritat cultural. Ans al contrari. Les autonomies han estat l’excusa perfecta per impedir llaços culturals i televisius entre territoris de parla catalana. I llavors passa que resulta més fàcil dir “és que jo el mallorquí no l’entenc”, que no pas aturar-nos a pensar per què.

http://www.lavanguardia.com/encatala/20121008/54352374432/magi-camps-la-sobrassada-torna-blanca.html#ixzz28k57PS8Y

‘Cada llengua constitueix un dipòsit d’una forma concreta de riquesa i varietat cultural’

Carme Pastor Gradolí


Per què pensa vostè que la diversitat lingüística és valuosa i mereixeria ser protegida? 
Per la mateixa raó per la qual estic a favor de protegir la ciutat de Venècia de la seua destrucció per les inundacions. Representa una gran fita de la creativitat humana i cal preservar-la. Cada llengua constitueix un dipòsit d’una forma concreta de riquesa i varietat cultural. No fa falta argumentar per què cal protegir-les… Tothom es va disgustar quan el museu de Bagdad va ser destruït. Per què? Perquè és un dipòsit de la gran riquesa de la civilització humana. I cadascuna de les llengües d’Austràlia central és el mateix.

I creu vostè que l’estil de vida occidental representa igualment una amenaça per a la diversitat cultural i lingüística? 
Per descomptat. La major part d’aquest debat gira al voltant de les llengües aborígens, de societats pretecnològiques, l’Amazònia i altres zones semblants. Però a Europa passa el mateix, i en els dos darrers segles d’una manera espectacular. El nombre de llengües a Europa ha minvat dràsticament durant la darrera o les dues darreres generacions.
Hi ha molta gent jove que no pot parlar amb l’àvia perquè aquesta parla una llengua “local”, mentre que els seus néts han après el que s’anomena llengua estàndard –italià, espanyol, alemany–, que són segones llengües per a la majoria de la gent però que han esdevingut les llengües dominants. Mentrestant, l’enorme varietat de les altres llengües desapareix ràpidament. De fet, Europa acull un dels principals projectes d’investigació lingüística del moment. El patrocinat per la Unió Europea s’anomena Cartography Project i el seu objectiu és estudiar la gran varietat lingüística d’Europa abans que les llengües desapareguen, perquè aquestes desapareixeran en una o dues generacions.
A Itàlia, per exemple, hi ha una gran varietat de llengües. Ells les anomenen dialectes, però això no vol dir res, vol dir que Itàlia està pintada tota d’un color en el mapa, però en realitat són llengües diferents, mútuament incomprensibles, i van desapareixent per la uniformació de la societat sota la formació de l’estat nacional, les comunicacions, la televisió, el sistema educatiu nacional i aquestes coses. Això llima totes les diferències lingüístiques. Així, el que ocorre a Europa és suficientment radical, semblant al que passa a l’Amazònia, Nord-amèrica, Mèxic i a tot arreu. Ocorre en tot el món. Però hi ha poca consciència general del fet que està passant just al cor d’Europa.
I l’única raó per la qual no passa als EUA és que els EUA són un territori extraordinàriament uniforme. Els EUA, Canadà i Austràlia són extremadament uniformes des del punt de vista lingüístic, i això és així perquè els colonitzadors van exterminar la població indígena. Si els mongols hagueren conquistat Europa i matat tothom, aleshores Europa també seria uniforme lingüísticament.

‘Impostures intel·lectuals’ és el títol d’un dels llibres que vostè ha regalat al fons bibliogràfic del MIT. El llibre comença amb una cita d’un famós sociòleg que diu, “…la confusió i l’absurditat promouen les tendències conservadores de la societat. En primer lloc, perquè el pensament clar i lògic condueix a l’acumulació de coneixement […] i l’avanç del coneixement tard o d’hora soscava l’ordre tradicional”. Com Andreski, creu vostè que el coneixement i el progrés científic són instruments capaços de debilitar les tendències conservadores i canviar l’ordre tradicional? 
Poden [i mou el cap com sospesant les possibilitats], però no ho fan necessàriament. El coneixement científic és valuós en ell mateix, però si et fixes en el seu valor instrumental, en les seues conseqüències, és com una eina que es fa servir per a tota classe de finalitats, pots utilizar-la per oprimir al poble, i pots utilitzar-la per a alliberar-lo. És com un martell. Al martell li dóna igual si l’empres per construir una casa o per esclafar-li el cap a algú. El martell és feliç de fer qualsevol cosa.

I, llavors, de quina manera el fet d’avançar en el camp de la lingüística pot contribuir al canvi social?
Per a mi és com avançar en astronomia, aconsegueixes entendre millor el món. En el cas de la lingüística, comencem a entendre millor quelcom sobre nosaltres mateixos. Però, com he dit abans, l’objectiu no és el canvi social. Tu vols entendre qui som, i si això ho entens millor, aquesta informació es pot aprofitar, com si fóra un martell, per a ajudar la gent.
Hi ha molta mitologia sobre el llenguatge que s’utilitza per oprimir la gent, com ara el ‘black english’ als EUA. Es considera un dialecte degradat, la gent que el parla és tractada amb menyspreu perquè se suposa que no tenen un nivell d’intel·ligència normal. El que jo dic és que si la gent negra tinguera tots els diners i els blancs hagueren estat esclaus, el ‘black english’ seria la llengua estàndard i el que jo parle es consideraria un dialecte degradat.
Però no cal fer una anàlisi lingüística massa sofisticada per a adonar-se’n; el que s’aprèn en el primer semestre a la universitat és suficient per tenir clar que no té cap sentit.

Aquesta seria una manera d’utilitzar el coneixement lingüístic per al canvi social…
Sí, però és un coneixement extremadament bàsic. Si fas una ullada als articles que apareixen en qualsevol revista acadèmica [n’agafa una de damunt la taula i me l’ensenya], aquests articles fan avançar les fronteres del coneixement, però qualssevulla que siguen les respostes que aporten, aquestes no tindran cap efecte en la societat. Com ocorre amb la majoria del coneixement, la música, les arts… Les activitats creatives gairebé mai, sols de tant en tant, causen algun efecte sobre la societat. Però és impossible de predir.

I quines són les disciplines que tenen un impacte més gran en la societat?
La medicina, per exemple, o les enginyeries. Les disciplines que són aplicades produeixen un efecte directe en les nostres vides. Però no oblidem que les disciplines que són aplicades es nodreixen del coneixement general.
Fa un segle els metges podien fer ben poc per un malalt. Els metges començaren a ser veritablement útils amb el descobriment dels antibiòtics i el desenvolupament de les tèniques quirúrgiques, que són aplicacions de la química i l’enginyeria als tractaments mèdics.
De fet, si preguntes a qualsevol metge seriós, et dirà que respecte del noranta per cent de les malalties, els metges no hi poden fer res, perquè són sistèmiques, tenen a veure amb la manera com el cos funciona i açò és molt més complex del que la ciència entén avui dia.

Llig l’entrevista sencera a la web de Mètode.

Carme Pastor Gradolí és membre del Departament de les Ciències de la Terra, Atmosfèriques i Planetàries de l’Institut Tecnològic de Massachussets, MIT (Boston).

http://www.vilaweb.cat/noticia/4045715/20121009/cada-llengua-constitueix-diposit-forma-concreta-riquesa-varietat-cultural.htm

Ibarretxe: “La falta de democràcia genera independentisme”

“A menys democràcia, més independència. Estem en aquest model” ha afirmat Ibarretxe a Building a New State, la segona conferència internacional organitzada per Sobirania i Justícia.

Carme Forcadell i Juan José Ibarretxe, a la conferència.

Barcelona ï¿½ L’ex-lehendakari Juan José Ibarretxe ha avisat aquest passat divendres a l’Estat que la seva falta de democràcia genera més independentisme. Ibarretxe ha acusat l’Estat espanyol d’inocular entre catalans i bascos la idea que “res canviarà perquè les decisions sempre s’imposaran” des de l’Estat.

“A menys democràcia, més independència. Estem en aquest model” ha sostingut l’ex-lehendakari en unes jornades organitzades per Sobirania i Justícia, en les quals també hi ha participat el catedràtic de dret constitucional de la Universitat d’Edimburg (Escòcia) Stephen Tierney, i el polític i catedràtic de dret internacional de la Universitat de Mont-real (Canadà), Daniel Turp.

Ibarretxe ha defensat que catalans i bascos seran el que vulguin ser, al·legant que sempre que es cavalqui sobre la democràcia: “Les corrents estaran a favor seu, tant si es vol com si no es vol, més enllà de les constitucions i interpretacions dels tribunals constitucionals”.

http://www.tribuna.cat/la-fotografia//ibarretxe-la-falta-de-democracia-genera-independentisme-08-10-2012.html

 
 
 

“El pla A ha de ser un pacte amical de secessió amb l’Estat espanyol”

Entrevista a Isabel Helena Martí, secretària general de Sobirania i Justícia

Isabel Helena Martí, vicepresidenta de Sobirania i Justícia, ens rep dos dies després d’organitzar la segona conferència internacional ‘Building a new state’ i en la qual hi van participar experts internacionals provinents del País Basc, Escòcia, Quebec i Eslovènia. Un dels assistents va ser el lehendakari Juan José Ibarretxe. Parlem amb ella de les estratègies que ha de seguir Catalunya abans de convocar el referèndum i de les possibilitats reals d’un Estat propi.

per Mireia Giné

Quin és el primer pas que ha de fer Catalunya si vol ser independent més enllà del referèndum? 

La condició indiscutible és la de congriar la majoria social que la faci possible. A més d’aquest element social també fa falta que hi hagi una elit política transversal que pugui dirigir i conduir aquest anhel d’independència del poble de Catalunya. I cal que es faci un esforç internacional per explicar qui som els catalans i perquè volem un Estat propi. L’arbitratge internacional serà necessari en les negociacions de secessió amb l’Estat espanyol.

Ens podríem emmirallar amb algun altre Estat com ara Eslovènia o Eslovàquia, o hem de seguir el propi camí perquè cada cas és diferent? 

En cada cas hi concorren una sèrie de factors històrics, socials, polítics, idiosincràtics que el fan peculiar. No seria prudent buscar un vademècum de respostes o patrons prefixats, però sí que és important que tinguem consciència que el cas de Catalunya no és una raresa ni una anomalia. És un d’entre molts casos de nacions que en un determinat moment van decidir que els calia construir estructures d’Estat per encarar amb garanties el seu futur, i moltes d’elles han reeixit.

Si busquem similituds entre Catalunya i Escòcia ens equivoquem?

De cada cas en podem extreure elements que poden ser interessants. Més enllà de les similituds que pugui provocar que ambdós pobles estiguin inserits en un context europeu, de democràcia liberal, i que la lluita per la sobirania sigui coincident en el temps, les diferències són ostensibles. L’encaix polític de Catalunya dins de l’Estat espanyol és molt diferent al d’Escòcia dins del Regne Unit. El fet que Escòcia estigui inserit dins d’una illa marca dinàmiques molt diferents en comparació al context continental de Catalunya. I la gran diferència és que després de molts anys d’història, l’independentisme escocès no ha aconseguit mai superar el llindar de suport social més enllà del 35%.

Tenir un bon pla de contingència i ser reconeguts per la Unió Europea i Els Estats Units seria tenir un punt a favor?

És imprescindible, sense una o altra cosa no ens en sortirem. El pla A i, per tant, al que hem d’abocar tots els nostres recursos i energies és que la creació de l’Estat propi resulti d’un pacte amical amb l’Estat espanyol. És la via on hem de posar tot el nostre interès. Però ens cal fer una projecció d’escenaris que ens permeti està preparats si aquest pla A no s’acaba realitzant. Però si l’Estat espanyol opta, en aquest context, per utilitzar els seus instruments d’Estat per desestabilitzar Catalunya, és imprescindible tenir elaborat un bon pla de contingència. El qual ha de servir per suplir, en un període de temps curt, aquelles estructures d’estat que Catalunya encara no posseeix. Ha de ser un pla diligentment dissenyat pel govern i realitzat amb molta discreció.

S’està elaborant?

Jo no sóc el govern, però m’agradaria pensar que sí.

Catalunya té garantit que seguirà dins de la Unió Europea?

No hi ha precedents dins la història de la Unió Europea de la independència d’un país dins un Estat membre, i no està previst en els textos jurídics constitutius de la Unió. Respondre aquesta pregunta ens faria entrar dins de l’àmbit especulatiu. Però cal recordar que Catalunya és Europa per naixement, va ser fundada sobre un comtat carolingi, i no només per origen sinó també per vocació hem demostrat al llarg de la nostra història que som de la Unió Europea. És absolutament irracional pretendre que la Catalunya independent no trobarà el seu encaix dins d’Europa.

I dins de l’euro?

No cal formar part de la Unió Europea per tenir l’euro com a moneda pròpia. Si ho considerem convenient, un cop independents, podem continuar amb normalitat amb aquesta moneda.

Realment seria un problema si no es formes part de la Unió Europea? Hi ha casos molt propers com Suïssa o Noruega… 

Ara encetem un procés sobre com ha de ser aquest Estat propi a Catalunya, com el volem i en quines condicions com a societat volem viure i no hem de tenir esquemes prefixats. No veig cap motiu pel qual nosaltres no ens hem de platejar altres alternatives si ho desitgem. Hem d’intentar no caure amb apriorismes i limitacions que ens han portat la manca de capacitat de decidir per nosaltres mateixos en aquestes matèries estratègiques. És cert que hi ha vida més enllà de la UE i de molta qualitat, com demostren els casos d’Estats extremadament pròspers com Suïssa i Noruega, on les seves ciutadanies gaudeixen d’un nivell de benestar envejable i de mercats àlgids.

El ressò internacional que està agafant la situació catalana pot ajudar a pressionar Espanya perquè deixi el camí lliure a Catalunya? 

És imprescindible que aboquem molts esforços a explicar què és Catalunya i perquè s’està perseguint la creació d’un Estat propi. Les instàncies internacionals hauran d’exercir, en el moment que establim negociacions, un rol d’arbitratge. És imprescindible que ens adrecem a la opinió pública i a les elits europees.

S’està fent bé actualment?

El món és molt petit o molt gran segons com es vegi, i hi ha casos i casos. Ressalta des d’un punt de vista positiu l’actitud la premsa anglosaxona, i en d’altres s’ha de picar molta pedra, com a l’alemanya i la francesa. Alemanya serà fonamental en el procés de reconeixement internacional del nou Estat. Cal destacar que fins l’11 de setembre Catalunya no va tenir els altaveus per explicar quins eren els anhels de sobirania del poble català, és lògic que hi hagi un desconeixement internacional.

Des de Madrid sectors de dretes i esquerres estan fent el discurs de la por contra el nou procés català. Temen que vagin més lluny d’ unes paraules?

Tot el que pugi fer l’Estat espanyol per esguerrar el dret a decidir dels catalans, o impulsar, o tolerar discursos i accions no democràtiques o reprovables èticament tindrà l’efecte d’afavorir el procés envers l’Estat propi, perquè legitimarà la causa catalana a ulls del món sencer.

Al 2008, Carod-Rovira fixava el 2014 com a data per convocar un referèndum d’independència, molt poca gent ho veia possible. Ara han canviat les coses i ja no és veu com una cosa tan inabastable. Què ha canviat?

S’han conjuminat els tres factors imprescindibles i han encaixat de forma harmònica: una majoria social estructurada i madura, una elit política compromesa i transversal amb el projecte de la creació d’un Estat propi, i el tercer factor és que per primera vegada tenim el focus internacional fixat sobre l’escenari català.

Sabem que a nivell econòmic és possible la independència, però la societat està preparada?

La societat catalana, està preparadíssima i madura. L’esperit cívic, constructiu i il•lusionat que es va mostrar l’Onze de Setembre va marcar una fita que, segur, la història reconeixerà com a crucial. Cal explicar el projecte envers la creació d’un Estat propi no pas com un projecte de trencament, sinó al contrari. Les relacions amb Espanya poden sortir enfortides si després de tenir les estructures d’Estat hi ha una interlocució directa en peu d’igualtat amb l’Estat Espanyol.

Què passarà amb les grans empreses catalanes? José Manuel Lara va dir que l’Editorial Planeta hauria de marxar de Catalunya. Els lobbies ara començaran a fer pressió?

L’Estat propi permetrà disposar de les eines que faran de Catalunya un territori on les empreses podran desenvolupar la seva activitat en condicions més favorables que les actuals. A més, el mercat espanyol representa una part ínfima del mercat mundial, que és l’àmbit on tota empresa solvent i amb capacitat de projecció ha d’apuntar en el context actual i indefugible de mercats globalitzats. Si aconseguim que la posició de les grans empreses sigui racional, vull dir que no sigui conseqüència de posicionaments emocionals i identitaris d’alguns dels seus executius, no tenim per què pensar que acabin exercint cap resistència.

A les empreses espanyoles els seguirà interessant Catalunya com a mercat?

Més que mai. La Catalunya independent serà un territori molt competitiu en els mercats globals, ben connectat amb els principals mercats europeus. Qualsevol empresa que busqui un territori que la projecti en aquest mercats internacionals desitjarà poder operar en la Catalunya amb Estat propi.

Quan diem que la crisi econòmica ha estat un dels ressorts de l’increment del sentiment independentista anem errats?

Els motius pels quals els catalans volem un Estat propi són de tarannà purament democràtic. La causa de Catalunya és la causa de la democràcia; no és el resultat d’un pur càlcul esforç-benefici. La crisi el que fa és visualitzar la precarietat de l’encaix català dins de l’Estat espanyol i fa que la gent prengui consciència dels inconvenients de lligar el benestar del nostre país a la sort de l’Estat espanyol.

S’hagués imaginat mai que al 2012 la majoria de partits catalans aniran a les eleccions del 25 de novembre amb la demanda de l’Estat propi?

Les coses han adquirit una agilitat que fa uns mesos hagués estat difícil o agosarat de preveure. Qualsevol persona que conegui els processos d’independència ja veu que és difícil de controlar la velocitat que està adquirint.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/_el_pla_a_ha_de_ser_un_pacte_amical_de_secessio_amb_l_estat_espanyol_89459.php

Influència de la independència en els mitjans de comunicació

Antoni Reig. Periodista

La manifestació ‘monstre’ del passat 11 de setembre li va donar un cop d’acceleració a la llarga marxa del poble català cap a la consecució de l’Estat propi. Des de fa anys es publiquen tota mena d’estudis prospectius sobre la viabilitat del nou Estat, centrats gairebé tots en els aspectes econòmics.

No n’hi ha, però, cap (que coneguem) que s’hagi centrat en l’important sector dels mitjans de comunicació. I no hi ha cap dubte que un canvi tant transcendent en la vida política i econòmica d’un poble ha de tenir conseqüències en els seus mitjans de comunicació.

Hi ha diversos aspectes que, amb independència o sense, tindran una continuïtat. El primer de tots és que la continuació de l’actual crisi econòmica i social és una amenaça constant per la supervivència del conjunt dels mitjans de comunicació, siguin grans o petits, forts o dèbils. L’enfonsament econòmic cap al qual camina Espanya (primer vindrà el rescat, després les quitances, etc.) reduirà als mínims el sector dels mitjans de comunicació. L’eventual independència de Catalunya donaria la possibilitat (no la certesa) de poder sortir abans de la crisi i reduir o minorar els mals que pateix la indústria de la informació.

Una segona línia de continuïtat és l’avenç desbocat i constant dels canvis tecnològics i la multiplicació de plataformes i aparells que transporten i vehiculen informació i comunicació. Amb independència o sense aquesta allau tecnològica amb forta incidència social i sobre els costums, seguirà. La societat evoluciona cap a nous hàbits de consum de la informació i la comunicació. Encara no hem vist totes les potencialitats de les xarxes socials.

Premsa, radio i televisió
En el camp dels tres mitjans de comunicació que podem anomenar clàssics (premsa, radio i televisió), les tendències generals de les últimes dècades seran les mateixes. L’efervescència política que ara vivim està alterant alguns paràmetres de consum com és l’augment de les tertúlies i espais destinats a analitzar i comentar l’actualitat política i la llarga llista d’èxits esportius del Barça també fa pujar les audiències. A mitjà i llarg termini, però, no sembla que s’albirin canvis substancials. La premsa escrita (paper) seguirà reculant (en el món occidental), la ràdio retrocedeix lentament i la televisió manté elevats índexs d’audiència massiva, però cada vegada més segmentada.
L’Estat propi hauria hauria de ser l’ocasió per a ser més lliures i disposar d’uns mitjans de comunicació més forts”
On més es poden notar els canvis és en el terreny lingüístic. Tenir les mans lliures per a poder legislar en favor de la llengua pròpia ─com serà competència i obligació del nou Estat─ pot accelerar els actuals processos d’avenç continuat a les últimes dècades de la presència de la llengua catalana en els nostres mitjans de comunicació. Els diaris generalistes són tots en català o tenen les dues edicions, la catalana i la castellana. Ara falta que facin aquest pas els diaris esportius, fet que propiciaria poder arribar a un equilibri, a uns meitat i meitat. Actualment, el consum de diaris en català se situa al voltant del 30%.

A la ràdio, les audiències de programes en català i en castellà estan pràcticament empatades, amb la tendència creixent de les primeres sobre les segones. Un Estat propi convertiria en clarament majoritària la ràdio en català, tal com van les coses en aquests moments. I en televisió (el mitjà de major audiència i penetració social) el normal seria que TV3 consolidés i ampliés la seva relativa hegemonia i es potenciessin, alhora, les altres televisions catalanes per tal de capgirar l’actual situació de domini de les televisions foranes en castellà.

El factor polític
Aquestes prospeccions, basades en la lògica de les tendències de les últimes dècades, porten a pensar en un canvi de ritme, més fort, dels canvis que ara estem vivint en cas de assolir un Estat propi. Però hi ha una condició indispensable: que el nou poder polític tingui uns objectius definits en el camp dels mitjans de comunicació. Si el futur govern fa com l’actual, que dedica la meitat dels ajuts destinats al sector a un sol grup de comunicació, poca cosa canviarà.

Un Estat propi ha de legislar en favor de la llengua pròpia, respectant al màxim les altres llengües parlades al territori, i donar suport econòmic i polític al sector dels mitjans de comunicació. El nostre sistema (ecosistema) comunicatiu és pot qualificar d’únic en el món per la seva riquesa, la seva diversitat, la seva pluralitat. La premsa comarcal i local, la gratuïta, les revistes, els mitjans digitals, les radios i televisions conformen un espai comunicatiu d’una forta densitat que articula la societat, li dóna solidesa i és un potent factor d’integració dels nouvinguts. Aquesta riquesa cal potenciar-la, no reduir-la ni eliminar-la, deixant que sobrevisquin sols els més forts. Per sobre dels interessos dels partits hi ha l’interès del país i l’enfortiment de la democràcia.

La consecució d’un Estat propi hauria de portar amb ell l’ocasió no sols per a ser més lliures a casa nostra sinó per a millorar la nostra vida quotidiana i per a disposar d’uns mitjans de comunicació més forts, plurals i diversos.

http://www.tribuna.cat/opinio//influencia-de-la-independencia-en-els-mitjans-de-comunicacio-08-10-2012.html

 
 
 

 

Mas: “El comportament del públic al Camp Nou és una bona forma de projectar-nos al món”

El president de la Generalitat destaca que en un moment amb projectes polítics ”clarament diferents” a l’Estat la gent va demostrar un ”gran civisme i bones maneres”

ACN

El president de la Generalitat, Artur Mas, en una intervenció al passat Consell Nacional de Convergència

El president de la Generalitat, Artur Mas, considera que el comportament del públic al Camp Nou durant el partit que ahir va enfrontar el Barça i el Madrid és una bona manera de ”projectar la nostra identitat al món”. Els aficionats van acudir massivament amb estelades al camp i en diferents moments del partit es van sentir crits a favor de la independència de Catalunya. Mas ha fet aquestes declaracions durant la inauguració de la 39a edició de l’Assemblea de l’Associació Iberoamericana de Cambres de Comerç, a Lleida, i ha remarcat que, en un moment en què hi ha ”una certa tensió” política amb projectes ”clarament diferents” a l’Estat, la gent va demostrar un ”gran civisme i bones maneres”.

El president Mas ha parlat del que va passar ahir diumenge al Camp Nou durant el partit que va enfrontar el Barça i el Madrid després que l’afició acudís massivament a l’estadi amb banderes estelades i se sentissin en repetides ocasions crits a favor de la independència de Catalunya. Mas ha dit que, a banda del resultat esportiu, aquesta va ser una de les coses que ”segurament no van poder passar desapercebudes”.

Així mateix, s’ha mostrat convençut que amb aquestes formes es demostra, mirant la història, que totes les idees, els sentiments i els projectes es poden defensar sempre d’una forma pacífica i democràtica, així com amb ”una gran dosi de civisme”. Per tot plegat, ha remarcat que, ”en aquests moments de tensió”, el comportament d’ahir del públic del Camp Nou va ser una bona manera de projectar ”la nostra identitat al món”.

http://www.ara.cat/politica/CiU-Artur_Mas-camp_nou-independencia_0_788321295.html

 
 
 

Una televisió britànica evidencia que “els catalans no se senten espanyols”

La cadena ITN assenyala que “pels milions de persones que venen aquí cada any, això és Espanya, però pels qui viuen aquí això és primer Catalunya”

La televisió britànica ITN va realitzar fa uns dies un reportatge farcit d’imatges catalanes on s’assegura que “hi ha una efervescència patriòtica de banderes en aquest racó del nord-est d’Espanya. Però les banderes no són espanyoles, i la lleialtat no és vers Espanya”,

El periodista de la ITN James Mates, explica que “pels milions de persones que venen aquí cada any, això és Espanya, però pels qui viuen aquí -diu des de la Rambla de Barcelona el reporter britànic- això és primer Catalunya, Espanya després”, i seguidament assenyala que “un milió i mig de persones van sortir al carrer fa unes setmanes demanant independència”.

“Amb la crisi econòmica en què està immersa Espanya se senten més catalans”, afegeix amb contundència. A més, el reportatge mostra un moment d’una roda de premsa amb el president Artur Mas, qualificat de “líder popular i carismàtic” segons la televisió anglesa, en què respon a un periodista que li pregunta què passaria si l’estat espanyol no li deixa fer un referèndum: “Hem de recordar que les lleis a nivell espanyol no són les úniques lleis” i “poden haver-hi també lleis a nivell català” o a “nivell internacional”, respon Mas.

En una entrevista amb el coronel Leopoldo Muñoz Sánchez, de l’AME (Associació de Militars Espanyols), aquest fa un “no no no” rotund i agafa un exemplar amb la mà de la Constitució Espanyola quan el periodista anglès li demana si els seus col•legues militars “tolerarien” que Catalunya s’independitzi i puntualitza el rol que té l’exèrcit de mantenir el país unit.

El reportatge acaba fent referència al bon temps i al sol d’un dia d’octubre en què sembla improbable que la situació es torni negativa, tot i que la tensió és present.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/una_televisio_britanica_evidencia_que_els_catalans_no_se_senten_espanyols_89471.php 

 
 
 
 
El Concurs de Castells de Tarragona, al The Guardian

Altres mitjans internacionals també recullen algunes de les millors imatges de l’espectacle casteller d’ahir


El diari The Guardian publica avui un recull de fotografies del Concurs de Castells de Tarragona d’aquest diumenge, en una peça on explica en què consisteixen aquestes ‘torres humanes’ i que ‘es creu que la tradició castellera data del segle XVIII’. No és l’únic diari internacional que es fa ressò del gran espectacle casteller viscut ahir a la plaça de braus tarragonina.

El Daily Mail també publica un recull d’imatges, sota el títol ‘Reach for the sky: Competitors form human towers as they take part in annual festival‘.

Les fotografies són de l’agència Getty Images, i a l’NBC News, el Herald Sun i el New Jersey.com també els han impressionat: ‘A human tower under construction in Spain‘, ‘Hundreds build human towers in Spain for Tarragona Castells Competition‘, ‘

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s