RECULL DE PREMSA ANC – 3 NOVEMBRE 2012

SECRETARIAT NACIONAL DE L’ANC – COMUNICACIó

No heu pogut votar?

La web Nopucvotar.cat recull el testimoni de catalans a l’estranger que s’han trobat amb impediments per poder votar el 25-N

nopucvotar

Molts catalans residents a l’estranger han denunciat aquestes últimes setmanes tota mena d’obstacles amb què s’han trobat de cara a poder votar el 25 de novembre. Ara la xarxa ‘Catalans al món‘ ha obert la webNopucvotar.cat (Twitter), on recull el testimoni de catalans que s’han trobat amb dificultats que, en alguns casos, els han impedit finalment poder exercir el dret de vot.

‘Els policies de l’entrada em van dir que si estava a favor d’en Mas que no calia que tornes’, explica un català resident a Fkih Ben Salah (Marroc). Un altre català, que ha intentat votar a Utrecht (Països Baixos) diu: ‘Els del consolat em van escoltar parlar en català a través del mòbil, i a partir d’aquí no em van facilitar els tràmits ni una forma alternativa per a entregar els papers’. ‘El Consolat d’Espanya a Mendoza, un mes abans de finalitzar la inscripció a les eleccions, em van dir que ja havia acabat’, diu un altre testimoni des de l’Argentina.

‘Aquests problemes no són nous. Tots els catalans que fa temps que viuen a l’estranger saben que votar és gairebé una obra de fe, i que tots aquests problemes no queden registrats enlloc’, expliquen els impulsors de la web.

De moment tenen recollits cinc casos i animen tothom que hagi tingut problemes per votar a explicar què els ha passat per tal que en quedi constància i evitar que torni a passar.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4052332/20121103/heu-pogut-votar.html

 

 

 

Un nou estudi destaca la potència del català a la Wikipedia

Un investigador d’Oxford conclou que la llengua dominant als articles geolocalitzats a la Wikipedia d’Espanya és el català

wikipedia en català

L’investigador de la Universitat d’Oxford Mark Graham ha publicat a la seva web Zero Geography un estudi sobre les llengües dominants a cada estat del món basant-se en els articles geolocalitzats de cada edició de la Wikipedia, és a dir, els referents a monuments, elements geogràfics i indrets amb coordenades. A banda descobrir que els idiomes europeus dominen la resta de països del món des d’aquesta perspectiva, Graham se sorprèn d’una dada: ‘A Espanya tenim un cas de ‘llengua minoritària’ (el català) amb significativament més contingut que no la ‘llengua majoritària’ (castellà) de l’estat.’

A partir de xifres obtingudes combinant dades geolocalitzades de WikiLocation i Georeferenzierung, Graham ha descobert que des de territori espanyol s’han fet trenta-cinc mil articles amb coordenades en català, per tan sols dinou mil en castellà. ‘Enlloc del món podem veure una visibilitat tan alta d’una llengua relativament petita’, afirma l’investigador.

Aquestes xifres es deuen al fet que la Wikipedia en català té més articles dels Països Catalans i d’Espanya geolocalitzats que no pas la seva homòloga en castellà.

Cal recordar que la Viquipèdia té actualment 387.061 articles i se situa en la quinzena posició de totes les Wikipedies mundials, una proporció altíssima en comparació del nombre de parlants.

Per David Parreño, d’Amical Viquipèdia, afirma que ‘aquestes dades demostren, una vegada més, que la Viquipèdia és un reflex de la societat’. ‘Si als Països Catalans hi ha un gros important de gent interessada pel patrimoni i el territori, es veu reflectit a la Viquipèdia, on la seva comunitat escriurà més sobre aquest tema’, comenta.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4052242/20121102/estudi-destaca-potencia-catala-wikipedia.html

MANIFEST DE BOMBERS PER LA INDEPENDÈNCIA PER LES ELECCIONS AL PARLAMENT

DE CATALUNYA EL 25/11/2012

La sectorial de Bombers per la independència (BXI), de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), de la qual formem part, a títol individual, membres dels diferents col·lectius de bombers de Catalunya (Generalitat, Ajuntament de Barcelona, empreses i Aeroports), volem donar a conèixer que patim una sèrie de deficiències: de personal, de material, econòmiques i de capacitacions (per citar alguns exemples), que només essent un estat lliure i sobirà podrem arribar a solucionar en la seva totalitat.

La legislació espanyola també és un fre per a moltes de les nostres aspiracions i competències, com per exemple:

– Salvament marítim: l’Estatut ho recull però no transfereixen els recursos.

– Aeroports: volen privatitzar els aeroports d’AENA, però seguir quedant-se els ingressos i el control dels aeroports rendibles com el Prat.

– Seguretat nuclear: a Catalunya es produeix un terç de la potència nuclear de tot l’Estat, amb tres plantes situades en entorns estratègics claus (població, industria, turisme,…), però es reserven les competències per a uns bombers militars en base a Madrid,amb molt poca formació, i a un cost quasi el 80% més cars que nosaltres.

– Solidaritat internacional: el govern espanyol va refusar (vetar de facto) els combois d’ajuda de Bombers de BCN i de la Generalitat cap als terratrèmols d’Haití o de Lorca.

– Rotatius blaus: els Bombers els veiem imprescindibles per seguretat, els Mossos de trànsit ho recolzen, la Guàrdia Civil de trànsit s’hi oposa, el resultat ja el coneixeu.

– Cicle formatiu de Tècnic en Prevenció i Extinció d’Incendis: el Govern català el crea, però la titulació oficial que depèn de Madrid segueix encallada.

Aquests i altres temes clau només es podran regular i assolir plenament en el marc d’un sistema català d’emergències.

És per això que el proper 25 de novembre, per tal d’assolir un Cos de Bombers de Catalunya amb una capacitat operativa i de decisió plena i integral, des la sectorial de l’ANC, Bombers per la Independènciarecomanem votar opcions clarament independentistes que treballin per assolir el nou Estat d’Europa, pel qual ens vam manifestar l’11 de setembre. Aquestes opcions polítiques han de respectar de manera clara aquests tres punts:

1) La sobirania de Catalunya resideix en el poble català. El poble català és qui ha de ser consultat a l’hora de decidir la relació política que vol establir amb la resta de pobles i Estats del món.

2) Es posaran a treballar immediatament perquè, en la propera legislatura, Catalunya esdevingui un nou Estat d’Europa.

3) Treballaran conjuntament amb la resta de grups polítics perquè el procés de constitució del nou Estat independent sigui el més consensuat possible i esdevingui l’Estat de tots els catalans i catalanes.

Així mateix, volem convidar-vos que us poseu en contacte amb nosaltres, per tal de coordinar tots els esforços i augmentar la nostra representativitat a tot el territori.

Visca Catalunya Lliure!

http://bombersperlaindependencia.imedia.cat              bombers@assemblea.cat                    http://twitter.com/ANC_Bombers                        Facebook: Bombers per la independència

Xavier Giró: ‘Si no hi ha més medallistes amb estelada és per manca de llibertats’

Parlem amb un dels impulsors de la ‘pluja d’estelades’ que diumenge volia omplir la marató de Nova York, que finalment s’ha suspès

ny

La Marató de Nova York s’ha suspès fa unes hores, cancelant també el projecte d’omplir-la amb senyeres estelades. Aquest era de fet  l’objectiud’una iniciativa promogudaper l’agrupació de l’Assemblea Nacional Catalana a la ciutat. La Marató de Nova York ha estat finalment suspesa, a causa dels danys que encara pateix la ciutat després del pas de l’huracà Sandy, però de fet, aquesta acció no era sinó el començament, tal com explica en aquesta entrevista un dels impulsors, Xavier Giró.

La voluntat del projecte és de promoure l’ús de l’estelada entre els esportistes que donen suport al procés independentista. La campiona del món Núria Picas ja s’hi ha adherit, i els promotors esperen que mica en mica s’hi vagin afegint més esportistes professionals. De fet, per Giró, si ara per ara encara no hi ha gaire campions ni medallistes olímpics que onegin l’estelada al podi ‘és per manca de llibertats i per por’. ‘Això és el que mirem de respondre amb aquest projecte’.

–Quin era l’objectiu de la iniciativa Pluja d’Estelades? 

–La normalització de la identitat catalana en l’esport. Considerem que l’esport és molt representatiu de la manca de llibertats que patim en molts àmbits. Per una banda, perquè són molt evidents els mecanismes que neguen a la majoria dels nostres esportistes la representació del país. Hi ha múltiples casos d’esportistes que es veuen obligats a representar un país que no consideren seu i, fins i tot, que són coaccionats només pel fet d’expressar els seus sentiments, com el recent escàndol amb l’Àlex Fàbregas als Jocs Olímpics de Londres. Amb la nostra iniciativa buscàvem visualitzar encara més el suport majoritari de la societat per una presència desacomplexada dels nostres símbols i identitats nacionals, tant dins el nostre país com en esdeveniments internacionals.

Quin tipus d’impacte volíeu tenir?

–Som conscients que fer aquest pas pot ser molt complicat per als esportistes professional amb més visibilitat, per això buscàvem especialment la complicitat dels esportistes amateurs que no estan condicionats per una carrera professional associada a l’esport, i que avui en dia poden tenir també un impacte mediàtic molt més gran gràcies a les xarxes socials. La intenció és que aquest moviment acabi adquirint un creixement exponencial des del seu origen com a moviment de base esportiva fins a arribar als esportistes d’elit amb més opcions d’impacte internacional.

–Començàveu amb la marató de Nova York, tot i que aquesta finalment s’ha suspès…

–Combinava a la perfecció l’essència del projecte. És un esdeveniment amb un impacte mediàtic enorme a nivell global i arriba a tothom a través de la xarxes socials. A més, hi tindrem una nodrida representació d’atletes catalans. Aquesta acció havia estat impulsada conjuntament amb l’ANC de Nova York que, a banda d’encarregar-se de la logística de repartir les estelades a prop de la fita, també s’encarregava de fotografiar i distribuir gairebé en temps real les fotografies dels corredors, tant a Instagram, com aTwitter (amb l’etiqueta #plujadestelades), la pàgina del Facebook, i a la web11s2012.cat/plujadestelades.

–La Marató, però, s’ha suspès. Què passa amb el vostre projecte?

–Val a dir que la Pluja d’Estelades a Nova York no és la finalitat del projecte, era només un acte inicial de promoció que esperàvem que animés esportistes de tot el país a agafar l’estelada en les seves activitats, fer-se una foto i compartir-la a les xarxes socials amb l’etiqueta #plujadestelades i a la nostra pàgina al Facebook.

–Us heu inspirat en alguna acció anterior a la mateixa marató?

–La inspiració prové de la mateixa marató de Nova York. Fa quatre anys vaig poder gaudir de la marató com a espectador i aquell dia vaig experimentar per primera vegada just el que volem transmetre aquest any: normalitat. Davant meu van passar desenes d’esportistes amb senyeres, estelades o samarretes de clubs esportius catalans. Veure la meva bandera al costat de centenars d’esportistes vinguts d’arreu del món, al mateix nivell, em va fer adonar de fins a quin punt ens tenen anul·lats a nivell nacional. Vaig entendre per què els mundials o Jocs Olímpics desperten passions a tanta gent a tot el món, ja que signifiquen un reconeixement global de la pròpia identitat i, en el fons, d’una bona part del que som.

–Recentment també hem vist esportistes que celebraven els triomfs amb estelades…

–Aquesta ha estat una segona font d’inspiració. Per exemple, em van cridar molt l’atenció els nord-catalans Michel Rabat i Maria Geoffroy, i també les fotos d’en Jordi Saragossa en els triomfs de la Núria Picas als SkyGames i a laCavalls de Vent. Val a dir, però, que la que em va fer reflexionar més va ser la de la Sofia Maccari, medallista amb la selecció femenina argentina en hoquei herba dels Jocs Olímpics de Londres 2012. Per una banda, perquè em sembla una molt bona prova del caràcter inclusiu del nostre projecte nacional, ara que els seus opositors justament ens intenten fer creure que és un projecte exclusiu. Però en segon lloc, em va sembla que, si després de la pila de medalles catalanes que va haver-hi als Jocs Olímpics, l’única medallista que feia una foto amb una estelada era algú que viu a l’Argentina, tenim un problema. Alguns podrien argumentar que potser no hi havia cap independentista entre els nostres medallistes, però aquesta explicació xoca amb les dades objectives: 1’5 milions de persones reclamant la independència a Barcelona, enquestes que parlen d’un 70% de suport a la independència i unes xarxes socials que converteixen etiquetes sobiranistes en temes destacats dia sí i dia també. Hauria de ser molta casualitat que cap dels medallistes no sentís l’estelada com a pròpia. Si no hi ha més medallistes amb estelada és per manca de llibertats, per por, i això és justament el que mirem de resoldre amb aquest projecte.

–Com valoreu el tractament del cas català a la premsa nord-americana? La gent el coneix o encara li queda lluny?

–Sens dubte. Reunir 1,5 milions de persones al carrer demanant la independència és un fet extraordinari a nivell mundial. Una vegada més, creiem que internet ens ha permès arribar a tothom en primera persona i que, per fi, els mitjans internacionals han vist que no poden cobrir un conflicte a Barcelona amb un corresponsal que viu a Madrid. Això ha estat molt important, com a mínim, per tots aquests amics estrangers que ens prenien per bojos quan els explicàvem l’inacabable llistat d’injustícies que patim i ens miraven amb cara d’incrèduls. Ara ja no som només els seus amics catalans sinó que també els ho explica The New York Times, la BBC o Al-Jazeera. Es plantegen que els seus amics catalans potser no exageraven i que tenim una voluntat de ser, com a mínim, com la dels escocesos, que probablement és el cas més proper pels anglosaxons. En general sí que he notat un millor coneixement, sempre amb molts malentesos que cal explicar amb calma i amb molts exemples. Crec que, també en el camp internacional, hem avançat més en dos mesos que en les dues darreres dècades.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4052149/20121103/xavier-giro-medallistes-estelada-manca-llibertats.html

 

 

ERC assumeix el mandat de l’ANC al seu programa

Els republicans escoltaran el Govern abans de criticar la dimensió de la comitiva que acompanya al president Mas a Rússia

ACN

marta rovira ERC

La número 2 d’ERC, Marta Rovira, en roda de premsa Foto: ACN

La número 2 a les llistes per Barelona i secretària general d’ERC, Marta Rovira, ha anunciat que la seva formació política “assumeix el mandat de l’ANC”, que havia enviat una carta demanant als partits polítics un compromís cap a l’autodeterminació, i l’inclourà al seu programa electoral. Els punts de la petició de l’Assemblea són tan sols “un acord de mínims” que ERC ampliarà. Dimarts detallà el seu full de ruta on s’aclareix com “convocarem el referèndum, com declararem la independència i com construirem aquest estat nou dins Europa”

ERC recull la petició de l’Assemblea perquè coincideix plenament en les demandes i afirmacions que “Catalunya és el subjecte polític que ha d’exercir el dret a decidir i que la sobirania del país resideix en el poble català”, emplaça els partits polítics a treballar “per un nou estat europeu” i per iniciar un procés “referendari” , i demana treballar conjuntament perquè el procés constituent del nou estat sigui tan consensuat com sigui possible.

Pel que fa al viatge a Rússia del president i la polèmica sobre les despeses generades, la número 2 dels republicans ha evitat fer cap crítica, a l’espera de les explicacions que doni el Govern, però ha dit que “ERC estarà al cantó de la ciutadania si aquesta creu que s’han de demanar explicacions per la despesa que el viatge del president de la Generalitat, Artur Mas, i de la comitiva que l’acompanya ha suposat per les arques públiques”.

http://www.naciodigital.cat/noticia/48396/erc/assumeix/mandat/anc/al/seu/programa

Sis anys de la campanya blocaire ‘Jo també vull un estat propi’

Xavier Mir i una colla més de blocaires de +VilaWeb van estendre-la per la blocosfera catalana

Ara fa sis anys que el blocaire de +VilaWeb Xavier Mir va tirar endavant una reeixida iniciativa que va suposar, en certa mesura, un pas endavant en l’ús de la xarxa per a les campanyes reivindicatives. Va proposar que durant una setmana, internautes i articulistes encapçalessin els escrits amb el lema ‘Jo també vull un estat propi’. Centenars de webs s’hi van adherir, entre els quals molts blocaires de +VilaWeb.

‘Fa dos anys això era impensable, perquè els blocs no existien. Avui els blocs poden esdevenir una nova plataforma per les campanyes reivindicatives, i aquesta campanya és un precedent de com fer servir un nou mitjà’, explicava aleshores Xavier Mir a VilaWeb TV. Han passat sis anys i el món 2.0 ha avançat a pas de gegant. Pel que fa a les campanyes, segurament Facebook i, sobretot, Twitter han pres el relleu als blocs. Si ara es fés una campanya similar, probablement s’afegiria un coixinet davant el nom de la campanya i es faria córrer #jotambévullunestatpropi per les xarxes socials.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4052195/20121103/sis-anys-campanya-blocaire-jo-vull-propi.html

El fill de Mesi neix el 17:14

El minut dels crits sobiranistes al Camp Nou

El jugador del FC Barcelona, Leo Messi, ja és pare. El seu fill, Thiago, ha nascut aquest divendres, a la clínica Dexeus de Barcelona, a les 17:14 hores. Precisament, l’hora coincideix amb el minut en el qual ja es costum que als partits del Camp Nou es cridi “independència”.

L’arribada al món del nadó del futbolista i la seva parella, Antonella Rocuzzo, ha estat pràcticament retransmesa en directe per diferents mitjans de comunicació. De fet, els principals diaris esportius destaquen en portada la paternitat del considerat millor futbolista del món.

Des de finals d’octubre s’especulava amb l’arribada imminent de Thiago Messi. Fins i tot, després del partit contra el Deportivo el secretari técnic del club, Andoni Zubizarreta va especular amb la possibilitat que Messi hagués d’afanyar-se per tornar a Barcelona i anar directament a la clínica.

Però finalment ha estat aquest 2 de novembre el dia en el que el petit Messi ha nascut. Aquest matí el Barça ja ha informat que l’argentí no participava en l’entrenament de l’equip per “raons personals”. A partit d’aquest moment s’ha obert la possibilitat que no jugués aquest dissabte contra el Celta, però finalment sí estarà a la gespa del Camp Nou.

http://esports.e-noticies.cat/el-fill-de-mesi-neix-el-1714-69658.html

25-N L’ENQUESTA

Enquesta de Gaps per a l’ARA: Es manté una majoria clara a favor de la independència

El 88% dels que pensen votar CiU el 25-N volen l’estat propi

JORDI MUÑOZ POLITÒLEG | Actualitzada el 03/11/2012 00:00

Clica sobre la imatge per veure-la ampliada en PDF
L’enquesta de Gaps per a l’ARA mostra amb claredat una majoria sòlida a favor de la independència. Els esdeveniments recents no han fet moure les proporcions que fa mesos que detecten les enquestes: aproximadament la meitat dels catalans diuen que votarien a favor de la independència en un eventual referèndum, una mica menys d’un terç té clar que hi votaria en contra, i la resta es reparteix entre abstencionistes i indecisos.

D’aquestes dades se’n poden treure algunes conclusions. La primera és que socialment la idea d’independència té un suport majoritari i consistent. Prou per guanyar amb comoditat un referèndum si se celebrés demà. Cal tenir en compte que en un hipotètic referèndum hi hauria un cert percentatge d’abstenció i, per tant, la majoria a favor de la independència representaria un percentatge més elevat dels vots emesos: el 51,9% es refereix al conjunt de la població amb dret a vot. Democràticament, per tant, es tracta d’una majoria clara.

Tanmateix, hi ha un 12% d’indecisos que podrien matisar o, eventualment, reforçar aquesta majoria. Es tracta d’un segment clau per formar una majoria reforçada, i el seu comportament segurament dependria del context en què eventualment se celebrés el referèndum. Com podríem esperar, els indecisos són especialment nombrosos entre els electorats de les formacions més ambigües respecte a la qüestió, Convergència i Unió i, sobretot, Iniciativa per Catalunya.

De tota manera, en la interpretació d’aquestes dades sempre cal tenir present que ara com ara es refereixen a una situació hipotètica i no real. De moment, el referèndum sobre la independència no s’ha convocat i, per tant, els enquestats responen basant-se en les seves preferències genèriques. En el moment en què es convoqués el referèndum i, per tant, esdevingués una cosa real i tangible, podria ser que alguns segments de l’electorat es realineessin cap al sí, cap al no o cap a l’abstenció en funció de les circumstàncies. Perquè sovint els votants tenen en compte també arguments de caràcter estratègic o conjuntural a l’hora de prendre les decisions.

Com és lògic, els electorats dels diversos partits tenen preferències diferents sobre la independència. Gairebé tots els votants d’ERC o SI en són partidaris, mentre que la pràctica totalitat dels del PP o Ciutadans hi estan en contra. Entre aquests dos grups hi trobem, més dividits, els electorats de Convergència i Unió, Iniciativa i el PSC. A grans trets, veiem com dos terços dels votants convergents, al voltant de la meitat dels ecosocialistes i gairebé un terç dels del PSC són partidaris declarats de l’estat propi.

Realineament electoral

És una distribució coincident amb el que han desvelat enquestes anteriors, però en aquesta ocasió trobem indicis que aquest mapa podria estar canviant, concretament en el cas de CiU i PSC. Els votants, davant d’unes eleccions molt centrades en la qüestió nacional, semblen estar en procés de realineament. L’electorat de Convergència i Unió es va decantant més cap al sobiranisme i si entre els que els van votar el 2010 hi ha un 66% de partidaris de la independència, entre els que ja tenen decidit tornar-los a votar enguany, el percentatge puja fins al 88%. En un context de creixement moderat de la federació, això ens indica que bona part dels nous votants que incorpora són sobiranistes, mentre que alguns dels que perd, o dels que encara no han decidit si repetiran el seu vot per Artur Mas, pertanyen al grup que no veu amb bons ulls la independència.

En el cas del PSC hi trobem una evolució semblant, però en sentit contrari. Entre els que van votar socialista ara fa dos anys hi havia gairebé un terç que votarien a favor de la independència en un referèndum, mentre que entre els que a data d’avui tenen decidit tornar a votar el PSC aquest percentatge baixa fins al 20%. La davallada socialista, doncs, està relacionada en part amb la pèrdua de bona part del seu electorat més sobiranista.

El que mostren aquestes dades és que els ciutadans responen a l’evolució del discurs oficial dels partits. El gir sobiranista de CiU, encapçalat per Artur Mas i CDC, es reflecteix en una composició diferent del seu electorat, mentre que la posició més explícitament antiindependentista del PSC es tradueix també en una inclinació de la seva base de suport cap a posicions més contràries a l’estat propi.

Per contra, en les altres formacions hi trobem molta més estabilitat. La composició, en termes de suport o rebuig a la independència, dels electorats d’ICV, ERC, PP, Ciutadans i SI és gairebé idèntica ara que el 2010. Aquesta estabilitat, gens sorprenent en el cas de les formacions que sempre han tingut una posició molt explícita a favor o en contra de la independència, és remarcable en el cas d’Iniciativa. La formació ecosocialista, que té un discurs i un electorat complexos, ha sigut capaç d’adaptar-se al nou context sense perdre suports ni per un costat ni per l’altre.

Vagons de tren

Finalment, cal tenir en compte que en aquesta evolució no s’hi inclouen els possibles canvis d’opinió dels ciutadans en aquests dos anys, perquè les dades de l’enquesta no ens permeten saber què pensaven dos anys enrere: reflecteixen només el canvi en la composició dels electorats dels partits que vindrien a ser com autobusos o vagons de metro: poden anar sempre plens, però a cada estació canvien una part dels seus passatgers.

http://www.ara.cat/premium/tema_del_dia/mante-majoria-clara-favor-independencia_0_803919679.html

Un 48% dels catalans creu que Mas arribarà fins l’estat propi i un 39% preveu que es farà enrere

Els partidaris de la independència confien en el president, mentre que els contraris pensen que no arribarà fins al final

JORDI MUÑOZ Barcelona | Actualitzada el 02/11/2012 23:11

Els catalans dubten sobre si Mas arribarà fins al final.
L’aposta sobiranista que Artur Mas verbalitza des de l’endemà de l’Onze de Setembre provoca una clara divisió d’opinions entre els catalans. Mentre que un 47% dels enquestats pensen que Mas seguirà fins aconseguir l’estat propi, al voltant d’un 39% pensen que acabarà fent marxa enrere i un 13% a hores d’ara no ho saben, segons la darrera entrega de l’enquesta Gaps per a l’ARA. Possiblement l’explicació d’aquests dubtes cal trobar-la en el fet que aquest gir és tan recent que de moment només s’ha materialitzat en declaracions i, sobretot, perquè trenca amb un imaginari àmpliament difós i molt consolidat sobre CiU com a força essencialment pactista.

Així mateix, sobretot confien en el president precisament els partidaris de la independència i els votants de CiU, ERC i SI. De la mateixa manera, els defensors de l’estat propi són els que més reclamen la convocatòria d’un referèndum la propera legislatura –que té un suport molt majoritari de la societat– i el procés català els genera essencialment il·lusió. Els contraris a la independència pateixen més aviat incertesa.

http://www.ara.cat/especials/eleccions25n/Artur_Mas-independencia-referendum-il-lusio-incertesa-confianca-enquesta_0_803319819.html

Els catalans no esperen una bona resposta d’Espanya

El tercer lliurament de l’enquesta de Gaps per a l’ARA indica que la majoria dels catalans donen per descomptat que Madrid s’hi oposarà amb totes les seves forces

JORDI MUÑOZ Barcelona | Actualitzada el 03/11/2012 01:16

Margallo ha avançat que Espanya vetaria una Catalunya independent a la UE JUAN CARLOS HIDALGO / EFE
La idea que el camí cap a la independència es podria fer de manera plàcida i pactada amb Espanya no sembla que tingui, de moment, gaire predicament entre la població catalana. De fet, una majoria aclaparadora dels enquestats pensen que la reacció espanyola davant una hipotètica declaració d’independència seria d’oposició frontal i de confrontació amb Catalunya. Només un 16% pensen que l’Estat es mostraria resignat davant d’un intent de secessió, i tot just un 6% esperen una actitud de col·laboració des d’Espanya. Que el 72% dels enquestats pensin que Espanya respondria negativament a qualsevol intent català de constituir-se en un nou estat indica fins a quin punt el missatge transmès des de Madrid és clar. Quan es concreta la qüestió i es demana a la ciutadania si esperaria un veto espanyol a l’ingrés de Catalunya a la Unió Europea, les dades indiquen que un 62% esperen aquesta resposta, mentre que només un 28% pensen que Espanya no posaria obstacles a la incorporació del nou estat català a les institucions comunitàries.

Trobareu totes les dades a l’Ara Premium

http://www.ara.cat/especials/eleccions25n/catalans-esperen-bona-resposta-dEspanya_0_803919734.html

La Catalunya que decidirà: realista i il·lusionada a la vegada

editorial de l’ARA

Les tres entregues de l’enquesta Gaps per a l’ARA, que avui conclou amb preguntes relatives a la independència, serveixen per dibuixar el perfil del país que decidirà el pròxim 25 de novembre el nou rumb que s’ha de seguir. Aquesta Catalunya, com totes les societats occidentals, és complexa i sovint contradictòria, però sí que conté un bon grapat de consensos sobre els quals edificar el futur.

Dijous va quedar clar que els catalans són pessimistes respecte a la situació econòmica i que la seva confiança en el govern espanyol (representat per Mariano Rajoy) és pràcticament nul·la.

Divendres vam comprovar que el nou Parlament serà àmpliament favorable a l’estat propi i encara més a la celebració d’una consulta d’autodeterminació. A pocs dies de l’inici de la campanya electoral encara hi ha moltes incògnites per resoldre: CiU té a prop la majoria absoluta però no la té assegurada, i la lluita pel segon lloc entre PSC i PP (i ERC a certa distància) es preveu aferrissada fins a l’últim alè.

Finalment, avui es perfila un país amb una contundent majoria (superior en tot cas al 50% del cens) que votaria sí en un referèndum, moguda per un sentiment d’il·lusió i esperança. Aquesta il·lusió es manté tot i que una majoria també té clar que Espanya serà hostil a l’emancipació catalana i que no es pot comptar gaire amb una separació amistosa. Aquest fet encara dóna més valor a la majoria sobiranista, la qual és perfectament conscient de les dificultats del procés.

Avui també preguntem sobre la confiança que inspira l’home que està cridat a dirigir el procés, el president Artur Mas, i tot i que hi ha una certa divisió d’opinions, són més els que creuen que arribarà fins al final (47,7%) que els que pensen que es farà enrere (39,2%). El quadre final és el d’una Catalunya realista i il·lusionada a la vegada, que manté un cert grau de desconfiança cap a la classe política, però que creu que ha arribat l’hora de tirar endavant un procés engrescador.

http://www.ara.cat/premium/opinio/Catalunya-Decidira-realista-illusionada-vegada_0_803919664.html

Abstenció

ALBERT PLA NUALART

Parteix del convenciment que el meu vot no té cap valor, no canvia res, i és un excel·lent termòmetre de la salut democràtica. Si féssim el vot obligatori, com fan alguns països, seria més difícil mesurar el grau de desafecció del ciutadà.

Però això no impedeix que tingui més mala reputació que el vot en blanc, perquè no exigeix cap esforç. Mai sabem si qui la practica ho fa per comoditat, passotisme o una meditada consciència ideològica.

És difícil criticar algú que s’absté però manté, paral·lelament, un actiu compromís per canviar les coses. Costa, en canvi, empatitzar amb qui, a més d’abstenir-se, gairebé no fa mai res pensant en termes col·lectius.

Aquesta és la bossa d’abstencionistes que ens hauria de preocupar: el fet que tants ciutadans no se sentin part viva de cap comunitat i tinguin la impressió de viure envoltats d’indiferència.

Hi ha també la del nen malcriat que viu condemnat a sentir que el món el maltracta i fa de l’abstenció la seva petita venjança.

Esclar que la venjança pot ser també votar, com ho demostra l’ascens al poder de Hitler. Com més passions estan en joc en unes eleccions, i més intenses i violentes són, més fàcil és que el tebi i l’indolent acabin ficant un sufragi a l’urna.

Però, deixant de banda les grans convulsions socials, l’abstenció baixa quan puja la cohesió social i s’aprofundeix en la democràcia. Només cal veure què passa en els pobles petits quan voten l’alcalde.

Per això tot el que acosti el poder de decisió als votants em sembla que mereix el petit esforç de posar una papereta dins el sobre. Ho dic fluixet i de passada perquè no voldria ser acusat d’animar a votar.

http://www.ara.cat/premium/opinio/Abstencio_0_803919642.html

Estat: en construcció

CiU planteja l’obtenció de plena sobirania en tots els àmbits de l’autogovern en el programa electoral en el qual assenta les bases per a un hipotètic estat dins de la Unió Europea

Les “estructures d’estat” inclouen des de la vertebració d’una hisenda catalana fins a la gestió de les pensions i les cotitzacions dels catalans

 ODEI A.-ETXEARTE

Mas vol la titularitat catalana dels aeroports, ports i xarxes ferroviària i viària d’interès general

programa ciu
L’assumpció de l’estat propi com a objectiu electoral de CiU ha estat el moll de l’os de la negociació entre Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida per segellar la unitat de la federació amb vista al 25-N. Tot plegat, passant per la convocatòria d’una consulta que avali el procés. Però mentre Mas i els dirigents de CDC remarquen el marc europeu d’un hipotètic estat català, el líder d’Unió ha insistit durant els darrers dies que “estat propi” té “moltes accepcions”, fins al punt que Baviera també és “estat” i és “lliure”. Duran ha remarcat les dificultats del manteniment de Catalunya a la UE i ha insistit en la seva aposta per una Espanya confederal. Mas s’ha remès públicament al programa electoral de CiU per contrarestar les declaracions, sovintejades, del cap de files al Congrés. La lletra del “contracte” electoral de la federació declara la voluntat de CiU de “construir una majoria social àmplia perquè Catalunya pugui tenir un estat propi dins d’Europa”. En paral·lel a la convocatòria d’una consulta “d’acord amb la legalitat que s’esdevingui”, el full de ruta de la federació advoca per la construcció política de l’estat.
De la hisenda a la llei electoral
Com es vesteix de cap a peus un estat? No és que la Catalunya autonòmica vagi despullada: després de 30 anys de desenvolupament estatutari i de cessions de competències té algunes peces bàsiques, com els Mossos d’Esquadra, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i un model sanitari particular, per exemple. Però per engalanar-se a l’alçada dels estats europeus li’n falten moltes. CiU n’ha detallat un centenar en el programa electoral.
La prioritària, perquè al capdavall sustenta el manteniment de totes les altres, és la hisenda pròpia. Artur Mas defensa una reforma de l’Agència Tributària, que ara tan sols gestiona una part dels impostos totalment cedits a Catalunya, perquè pugui recaptar tots els tributs dels catalans. Després del cop de porta del president espanyol, Mariano Rajoy, al pacte fiscal, CiU advoca per la construcció unilateral de la hisenda catalana. El govern hi va posar fil a l’agulla amb la signatura d’un conveni de col·laboració entre l’agència catalana i les quatre diputacions. Però amb la negativa estatal a reformar el sistema de finançament català en la línia del concert, la creació de la hisenda pròpia és tècnicament complicada.
Sí que pot dependre exclusivament de Catalunya, en canvi, l’aprovació d’una la llei electoral singular. Aquesta és la gran assignatura pendent dels partits catalans des de la transició. Les forces catalanes no han estat capaces d’acordar un sistema electoral propi per les diferències que mantenen entre la proporcionalitat i la representació territorial. CiU planteja que la norma “garanteixi la pluralitat de tot el territori” i reforci la participació amb mètodes de “representació proporcional personalitzada”, amb un diputat per comarca com a mínim.
Presencia internacional
Un altre instrument d’estat que propugna CiU és la vertebració d’una política de relacions exteriors per “integrar Catalunya al món”. La federació argumenta que el país ha de tenir “presència” en organismes internacionals, sobretot en aquells en què hi pot tenir més interès, com la Unesco, l’OMS i l’OIT. Així mateix, reclama que sigui en els organismes i comitès de treball de la UE i que vetlli pel reconeixement del català com a llengua oficial europea. La federació remarca que el català és la novena llengua de la UE perquè la parlen més de 9 milions de persones i l’entenen 12 milions.
Plena sobirania en tots els sectors
CiU advoca perquè la Generalitat assumeixi plenes competències en l’autogovern, des de l’expedició del DNI fins a la gestió de les aigües interiors del país. D’aquesta manera, el centenar d’estructures d’estat que planteja bastir inclouen la gestió de les pensions i les cotitzacions dels catalans, ara en mans de la Seguretat Social. També defensa la necessitat d’assumir totes les competències dels cossos i forces de seguretat de l’estat, el control de la política energètica, i la titularitat catalana de totes les infraestructures d’interès general. És a dir, dels ports, aeroports i de la xarxa viària i ferroviària. És igualment una estructura d’estat, segons CiU, la llei catalana de consultes, que ha decaigut aquesta legislatura i que es tornarà a tramitar al Parlament.

http://www.elpuntavui.cat/component/elpunt/article/-/-/590018.html

Oriol Junqueras: «Entraríem al Govern per fer el referèndum ràpid»

El candidat republicà creu que Artur Mas haurà de triar entre el que significa Duran Lleida i el que representa ERC

Oriol Junqueras ha assegurat aquest divendres a Canal Català que, passades les eleccions, “estaríem disposats a entrar al Govern per fer el referèndum tan ràpid com sigui possible”. El candidat d’ERC ha afegit que això hauria d’implicar una aposta molt clara d’Artur Mas per un procés d’emancipació irreversible i, per tant, implicaria canvis en l’estratègia tradicional de CiU: “Segons què vulgui fer Artur Mas el millor aliat és Oriol Junqueras, segons quina altra cosa vulgui fer ho serà Duran Lleida”.

El president d’ERC també ha dit que “la democràcia catalana ha d’establir una nova legalitat” a partir de la convocatòria d’una consulta que sigui una font de dret. Junqueras s’ha preguntat, de forma retòrica, d’on provindria la legitimitat del procés: “Què és el que converteix un referèndum en vinculant? Doncs el resultat”.

Junqueras ha mantingut que, en una futura República Catalana, el castellà hauria de mantenir-se com a llengua oficial perquè és patrimoni de gran part de la població actual de Catalunya: “Jo defensaré que els castellanoparlans han de tenir un reconeixement oficial, i això és compatible amb la defensa del català”. Tot i així, el candidat republicà ha assegurat que el català hauria de ser la llengua prioritària de totes les administracions.

http://www.naciodigital.cat/noticia/48397/oriol/junqueras/entrariem/al/govern/fer/referendum/rapid

 

Carandell: “S’ha perdut la por, ara tenim el coratge”

La vicepresidenta de Reagrupament insisteix en demanar el vot “prestat” per a Artur Mas

La vicepresidenta de Reagrupament, Ruth Carandell, ha fet referència a com ha canviat el país en molt poc temps, assenyalant que al 2010 “molta gent es mostrava temorosa quan els explicaves que podríem ser un estat independent, ara el temor s’ha canviat per curiositat, la majoria de la gent ja té el coratge, que és el mes important”.

Carandell també ha denunciat que “el Govern central tracta la Generalitat com una simple gestoria, i decideix el que paga i a qui ja que la Generalitat de Catalunya està totalment intervinguda”.

En una conferència sota el títol “El futur és nostre”, la vicepresidenta de Reagrupament ha explicat, en relació a les veus que diuen que Catalunya sortiria de la UE si fos independent, “les declaracions que compten son les respostes oficials, com és la resposta a la ICE presentada per Reagrupament, on se’ns contestava oficialment que els tractats de la UE no regulaven cap sortida de la UE per part d’una Catalunya que esdevingués independent, i en tot cas es derivava als tractats internacionals, per tant, seria una negociació política”.

En darrer lloc, Carandell ha demanat de nou el vot “prestat” per a Artur Mas, argumentant que “fa només dos mesos no ho hauria pensat mai, però ara pensem que el primer resultat que és necessari perquè això d’entrada no fracassi és que el president que ha obert el procés per a un referèndum n’ha de sortir necessàriament reforçat”. En segon lloc, ha assenyalat que “hi hagi un majoria de diputats independentistes al Parlament, i tercer, que la participació en aquestes eleccions sigui força alta.”

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/11/carandell_s_ha_perdut_la_por_ara_tenim_el_coratge_90409.php

 

Si vols la independència, vota-la

Alfons Lòpez Tena

Les properes eleccions seran la primera vegada que el poble votarà no en clau de qui administra i gestiona la misèria autonòmica, ni de a qui s’encarrega intentar acords i pactes impossibles amb Espanya que acaben sempre en fracàs i frustració. Aquesta vegada és la independència la qüestió cabdal que centrarà i determinarà l’opció dels votants per un o altre partit.

És la independència la decisió més transcendent que un poble pot prendre, i exigeix claredat i credibilitat als partits per tal que pugui obrir-se amb garanties, seriositat, i rigor, el procés polític il·lusionant i difícil que culmini en la proclamació i reconeixement internacional del nostre Estat independent, de la República de Catalunya.

Les mancances, ambigüitats, trajectòria, i acomodament autonomista de la casta política catalana tradicional, fan més que dubtós que els partits “de tota la vida” tinguin realment la voluntat i el tremp de complir la voluntat majoritària del poble català d’assolir la independència en 1 o 2 anys, que no la pretenguin escamotejar per un nou intent de peix podrit al cove foradat com han set l’Estatut i el pacte fiscal que tant defensaven no fa ni dos mesos.

Solidaritat Catalana per la Independència som el vot independentista útil, som la garantia d’independència.

En 32 anys de Parlament, només Solidaritat ha presentat la Llei per convocar el referèndum i declarar la independència. I ho tornarem a fer la propera legislatura. Els altres partits només parlen d’independència o d’Estat propi quan es convoquen eleccions, però després pacten amb el PP, acorden tripartits amb el PSC i fan president Montilla, o impulsen el pacte fiscal amb Espanya. Nosaltres som la garantia que el clam de l’11 de setembre arribarà al Parlament de Catalunya i no serà traït.

Tenim el full de ruta més clar per aconseguir la independència, sabem com fer-ho.

1) Constituirem un Govern d’unitat nacional per la independència.

2) Prepararem les noves àrees de Seguretat Social, Hisenda, Energia, Afers Exteriors i Seguretat.

3) Negociarem amb la comunitat internacional el reconeixement de l’Estat català.

4) Celebrarem el referèndum d’independència com a màxim l’11 de setembre de l’any 2014.

5) Si Espanya impedeix el referèndum, declararem la independència al Parlament.

6) Treballarem per estendre la independència a la resta dels Països Catalans.

Cal evitar la majoria absoluta de CiU perquè no continuïn amb les ambigüitats. Solidaritat estirarà el proper govern de la Generalitat cap a la independència. Però amb una majoria absoluta de CiU, els contraris a la independència com el “sector dels negocis” o Duran i Lleida podran posar pals a les rodes al procés, i continuaran les ambigüitats d’Artur Mas: Estat propi -però com Massachusetts o Baviera en lloc d’Estat independent –com Dinamarca o Holanda-, interdependència en lloc d’independència, consulta en lloc de referèndum, o renunciar a la independència “clàssica” (que és l’única que entén el món perquè és l’única que existeix). Si només d’ells depèn, cauran de nou als paranys espanyols.

Amb la independència farem de Catalunya l’Holanda del Mediterrani, un país de progrés i de benestar, un país de primera. Tenim el mateix PIB que Dinamarca, ens mereixem una societat d’igualtat d’oportunitats, de benestar, de promoció de la innovació i el mèrit, pròspera, democràtica i cívica.

Volem la independència i l’Estat català al servei del poble, de la Catalunya que matina, de la gent que s’esforça, s’arrisca i aixeca el país. Al servei de les classes populars, dels treballadors/es i de les classes mitjanes. No volem que a la Catalunya independent continuïn manant els de sempre, els poders fàctics que treuen profit de vendre’ns a Espanya. La força de Solidaritat serà la força que tindrà la independència al servei d’una Catalunya de qualitat on mani el poble. Podem fer-ho perquè tenim 0€ de deutes amb bancs i caixes, tenim les mans lliures i no ens devem més que a un sol mandat, al del nostre poble.

Article publicat a El Mundo el passat 25 d’octubre de 2012

http://in.directe.cat/alfons-lopez-tena/blog/8920/si-vols-la-independencia-vota-la

  

 

Carod i Maragall impulsen el debat sobre l’alternativa d’esquerres

Participaran en una taula rodona dilluns amb Raül Romeva i Josep Ramoneda amb el títol ‘Esquerra i país’

L’ex-vice-president de la Generalitat i ex-president d’ERC, Josep Lluís Carod Rovira, i l’ex-conseller socialista Ernest Maragall volen incentivar el debat sobre com construir una alternativa política nacional i d’esquerres a Catalunya. Per això aquest dilluns a migdia protagonitzaran un debat amb el títol d’Esquerra i país al Col·legi de Periodistes, juntament amb l’eurodiputat d’ICV, Raül Romeva, i el filòsof Josep Ramoneda.

Un dels propòsits d’aquest acte és preparar el terreny perquè hi pugui haver una alternativa de govern a CiU des l’esquerra nacional després del 25-N, és a dir, durant el procés constituent del nou estat català.

Enmig d’una possible patacada electoral dels socialistes, atenent el resultat de les enquestes, un destacat ex-conseller socialista com Maragall i un destacat ex-vice-president del govern i ex-president d’ERC com és Carod Rovira coincideixen a dir que se senten orfes políticament i que no acaben de trobar el seu partit.

Maragall n’ha començat a impulsar un, la Nova Esquerra Catalana, que vol proposar ‘amb claredat un estat propi per a Catalunya’ i l’exercici del dret d’autodeterminació ‘en un període constituent immediat’.

Carod ha dit aquesta setmana que ‘molts catalans independentistes d’esquerres encara no sabem qui votar’. Ha negat, però, que Maragall ‘l’hagi temptat’ amb un oferiment per incorporar-se al seu projecte polític. Però ha coincidit amb ell que cal ‘una opció política de l’esquerra nacional, que sigui alternativa de govern a Catalunya’.

L’ex-president d’Esquerra va dir ahir Catalunya Ràdio que per al 25-N començava a tenir presa la decisió de qui votar. No va dir quina opció política. Només un dia abans, l’ex-conseller Joan Manuel Tresserras li va demanar que ho fes per Esquerra.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4052243/20121103/carod-maragall-impulsen-debat-lalternativa-desquerres.html

Geli (PSC) diu que les retallades fan que la dona torni a treballar a casa

Destaca el paper de les emprenadores com a motor de sortida de la crisi i diu que cal apostar i ajudar el col·lectiu

BARCELONA | DDG La candidata socialista al Parlament de Catalunya, Marina Geli, assegura el PSC plantejarà polítiques de suport per a totes aquelles dones que “han jugat un paper transcendental a l’hora d’esmorteir els efectes de la crisi econòmica: són un coixí que ha de suportar els cops més durs de la recessió i la destrucció de llocs feina, especialment en els sectors econòmicament més indefensos de la societat”. Unes declaracions que s’emmarquen en la trobada que les candidates de les diferents llistes del PSC que es va fer ahir a Barcelona amb el candidat socialista a la presidència de la Generalitat, Pere Navarro, amb l’objectiu de fer públiques les seves propostes orientades a la plena igualtat entre dones i homes.
Geli va manifestar que “les retallades del Govern Mas són un obstacle afegit per accedir al món laboral i empenyen les dones cap al retorn a l’espai domèstic i privat, obligant-les de nou a exercir el rol de cuidadores”. La número dos de la llista dels socialistes gironins considera que els “sacrificis pressupostaris de CiU i el PP no són casuals, i encara menys, neutrals en matèria de gènere” i va afegir que “la reducció d’ajudes a la maternitat, les retallades en salut, la caiguda dràstica de les subvencions per escoles bressol o el retrocés en la implementació de la llei de la dependència són un atac frontal a la igualtat d’oportunitats laborals entre els homes i les dones”.
La candidata socialista també va recordar els elevats índexs d’emprenedoria entre les dones de les comarques gironines, superiors als de la resta de Catalunya, i va qualificar a les dones emprenedores com “un valor afegit femení de l’economia de les comarques gironines, que és i ha de ser un actiu indiscutible per sortir de la crisi econòmica”.
Geli va afegir que, a les comarques gironines, els dos primers anys de crisi econòmica (2008-2010) van suposar un increment del nombre de dones a l’atur, però que, per contra, l’augment de l’ocupació femenina es va mantenir a l’alça. Aquestes dades, aparentment contradictòries, s’expliquen per l’augment total de la població activa. Així, en el darrer període de Govern liderat pels socialistes, tot i la destrucció de llocs de feina, el total de dones ocupades va incrementar a Girona en 1.900, assolint una quota de 149.000 dones treballant durant el tercer trimestre de 2010, segons l’Enquesta de Població Activa (EPA). L’arribada de CiU per Geli “no ha tingut cap conseqüència positiva per les dones gironines que cerquen una oportunitat de feina”. En dos anys, 11.700 dones han perdut la feina a les comarques gironines i les dones ocupades han passat de 149.000 a 143.000. Per tot això, Geli creu que “no hi haurà sortida de la crisi si no donem un cop de mà a les dones que tenen bones idees però els falten recursos per engegar el seu projecte”.

http://www.diaridegirona.cat/comarques/2012/11/03/geli-psc-diu-que-retallades-que-dona-torni-treballar-casa/589041.html

Jarne assegura que la CUP “és més oportuna que mai” perquè “la justícia social tampoc pot esperar”

La candidata de la CUP-AE per Lleida destaca que la seva formació és l’única que defensa la independència i la transformació social per igual

La candidata de la CUP-Alternativa d’Esquerres per Lleida, Antonieta Jarne, assegura que la formació que encapçala és l’única opció política que presenta alhora la independència i la transformació social com a objectius irrenunciables.

enriqueta jarne CUP lleida

“Ens sentirem a dir que som inoportuns, que presentant-nos restarem vots. Algú em va dir que la independència no pot esperar. I jo li vaig replicar: la justícia social tampoc, és a dir nosaltres ara som més oportuns que mai. I això l’única [opció] que ho té clar és la CUP”, va afirmar Jarne en un acte de precampanyaque va protagonitzar diumenge passat a Alfés (Segrià) juntament amb el candidat de la CUP-AE per Barcelona, David Fernàndez.

Fernàndez, de la seva banda, va exposar que l’organització té tres potes fonamentals, com són la plena independència dels Països Catalans, “s’ha acabat el temps de les excuses i de la covardia”, va dir; la reivindicació de “la màxima justícia social per a aquest poble”, i la crisi del sistema, perquè “venim a dir que partim de la radicalitat democràtica”.

En la jornada “Construïm la Unitat Popular”, organitzada per la CUP de Ponent-Pirineus, també hi van intervenir el segon candidat de la CUP-AE per Lleida, Pau Lozano, i Ramon Usall de Lleida.

Lozano va afirmar que el 25 de novembre “tindrem l’oportunitat de portar la veu de la CUP al Parlament”, i en aquest sentit va assegurar que serà “una cita important perquè entre tots portem la veu de les 80.000 desnonades, les joves precàries, les treballadores cada cop més explotades, les immigrants esclavitzades i perseguides, les dones a qui es lleva el dret a decidir sobre el propi cos…”. “Hem de ser la veu dels dos milions d’aturats i els tres milions de pobres”, va assenyalar.

Finalment, Usall va reivindicar que s’ha de parlar d'”enriquits i d’empobrits”, no de “rics i pobres”, perquè “no hem d’oblidar que les condicions de la riquesa no van associades al naixement sinó a l’organització social, i això és precisament el que volem transformar”.

http://www.llibertat.cat/2012/11/jarne-assegura-que-la-cup-es-mes-oportuna-que-mai-perque-la-justicia-social-tampoc-pot-esperar-19818

 

 

Camacho ‘espanta’ ara els hispanoamericans

La líder de PPC diu que en cas d’independència perdrien “la doble nacionalitat”

Alícia Sánchez-Camacho, presidenta del PPC, ha alertat la comunitat hispanoamericana que en cas d’independència de Catalunya perdrien “la doble nacionalitat”. Camacho, un acte amb la Plataforma Hispanoamericana de Catalunya, ha considerat que “tots els tractats internacionals d’Espanya amb els països hispanoamericans, que donen dret a la doble nacionalitat, deixarien de tenir validesa”.

També ha explicat que “si CiU aconsegueix la majoria absoluta, portarà a terme un procés de separació que no només implicaria la sortida de la UE i el empobriment de Catalunya. Deixaria sense validesa els tractats internacionals que permeten que en les pensions en els països d’origen es contemplin les cotitzacions a la Seguretat Social espanyola”.

És per això que ha afegit que “seguir a Espanya és la garantia que el fruit del vostre treball no es perdi”. Segons la candidata del PPC, “si Catalunya se separa d’Espanya, deixarà de ser la terra plural i d’acollida que és ara”.

La líder del PP català ha considerat a més que els immigrants procedents de Llatinoamèrica són un exemple de sentiments compartits perquè “estimen al seu país d’origen, a Espanya, el seu país d’acollida ia Catalunya, la terra on realitzen el seu projecte de vida”.

http://politica.e-noticies.cat/camacho-espanta-ara-els-hispanoamericans–69666.html

 

Duran intenta frenar l’independentisme de CiU

‘No veig una Catalunya sense Espanya’, diu el president d’Unió, que demana ‘que no quedin sense respondre les incerteses del procés’

El president d’Unió, Josep Antoni Duran i Lleida continua pressionant pel no a la independència dins de CiU, amb un discurs que contrasta amb el de dirigents de Convergència, començant per Artur Mas, sobre l’avenç cap a un estat propi dins la UE. Duran insisteix que el camí europeu és fosc, i ahir demanava en la carta setmanal que no es deixessin sense resposta ‘les incerteses que aquest procés implica i tampoc amagar la resposta si ja la tenim’.

Ara, les paraules més contundents les va fer en una ràdio espanyola, en unaentrevista a ABC Punto Radio (àudio en mp3). Va declarar que no veia una Catalunya sense Espanya. ‘És dolent per a Espanya no tenir Catalunya, i és dolent per a Catalunya no tenir Espanya’, va dir Duran, que insisteix que una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europea, que no creu que hi hagi una gran majoria per la independència i que el discurs del maltractament fiscal i polític d’Espanya potser és equivocat.

Duran, a més, va atacar, sense esmentar-lo, l’eurodiputat de CiU, Ramon Tremosa, que juntament amb Raül Romeva, Maria Badia i l’eurodiputada del BNC, Ana Miranda, en representació d’ERC van enviar a les institucions europees per denunciar les amenaces militars contra Catalunya. Responent la pregunta de ‘qui posa llenya al foc per malmetre les relacions entre Catalunya i Espanya’, Duran ha posat l’exemple de ‘quan es diu a la UE que les paraules de Vidal Quadras o les d’un coronel retirat o el president d’una associació de militars retirats signifiquen que Espanya és a punt d’atacar militarment Catalunya. Això són errors importants’.

A més, Duran ha menystingut les crítiques pes vols rasants d’avions de l’exèrcit espanyol a Catalunya. ‘Estic acostumadíssim a veure F-18 sobrevolar Alcampell’, ha dit.

D’una altra banda, Duran s’ha allunyat de la posició del govern sobre l’odre de retirada de la campanya institucional del 25-N. Francesc Homs i Artur Mas havien criticat que no es permetés de fomentar la participació a les eleccions.

Diu, sense haver vist els vídeos, que entén la posició de la junta electoral si troba que els vídeos ‘tenen continguts que van més enllà que una crida a la participació amb una certa orientació política’.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4052234/20121103/duran-intenta-frenar-lindependentisme-ciu.html

La Presidència de la Comissió d’Exteriors li pesa massa a Duran i Lleida

El líder d’UDC trenca l’estratègia de campanya de Mas i tensa la coalició fins a límits mai vistos, fins el punt que el nucli dur de Mas considera que ja res serà igual a CiU

Fa uns dies es va fer públic que Artur Mas va tenir diferents converses tenses amb Duran i Lleida per decidir el full de ruta davant l’actitud del Govern Espanyol. Les reunions van ser crispades fins el punt que el President Mas va plantejar trencar la coalició nacionalista si Duran no acceptava la seva estratègia i frenava en les seves exigències, fins i tot va plantejar anar darrera Mas a les llistes electorals, exigència que va acabar la paciència d’Artur Mas. Al final la fermesa del president va fer recular les demandes de Duran que va acabar acceptant que era Mas qui portava el timó. Però aquesta acceptació per part del President de la Comissió d’Exteriors del Congrés del Diputats i secretari general de CiU, s’ha convertir en una ràbia desmesurada que està sortint a la llum, just a les portes de la campanya electoral.

Els lligams de Duran i Lleida a Madrid, una llosa massa forta per la seva credibilitat

L’actual situació de trencament amb Madrid ha deixat sense paper destacat al líder demòcrata cristià, de cop i volta tants anys de relacions a Madrid amb el poder s’han desfet con un terrós de sucre. Això li ha provocat desesperació i la necessitat de recuperar la suposada capacitat d’influència, per a banda, i voler fer contents a lobbys com el del “Puente Aéreo”, per una altra, han abocat Duran a intentar boicotejar l’estratègia de Mas cap a l’estat propi. Presidir la Comissió d’Exterior del Congrés del Diputats té cost polític i Duran està lligat als interessos d’Espanya, el PP li recorda sovint, i per tant contraris als interessos de Catalunya. Amb les actuals circumstàncies, altres ja haurien dimitit del càrrec fa dies.

Duran no té perdó de Déu, un clam dins de CDC

El líder democristià va contra la voluntat majoritària del catalans per l’exercici del dret a decidir, mentre s’aferra a la presidència de la Comissió d’Exteriors del Congrés espanyol, i a més, es permet el luxe de marcar perfil propi dins la coalició i anar en contra dels plantejaments de CDC i del Govern. Ahir mateix, Duran va anar a ABC Punto Radio, i va deixar anar una seguit de “perles” que estan provocant nervis dins CDC. Duran va dir: “És dolent per a Espanya no tenir Catalunya, i és dolent per a Catalunya no tenir Espanya”, a més de tornar a insistir -contradient a Mas-, que una Catalunya independent quedaria fora de la UE, i també ha assegurat que no creu que hi hagi una majoria per la independència. I per acabar de posar més llenya al foc, ha deixat anar que el discurs del maltractament fiscal i polític d’Espanya cap a Catalunya, potser, és equivocat.

Després de les declaracions d’ahir, a Madrid ja li diuen “Torero”

Duran en l’entrevista de ràdio tampoc no s’ha estat d’atacar al eurodiputat de CiU, Ramon Tremosa, i a la resta d’eurodiputats com Romeva, Badia i Miranda per denunciar les amenaces militats espanyoles contra Catalunya davant les institucions europees, fet que ha considerat un greu error. I ha volgut ridiculitzar les queixes pels vols dels avions militars espanyols sobre territori català, i ha posat com exemple que ell està acostumadíssim a veure avions F-18 sobrevolar el seu poble d’Alcampell a la Franja.

La cirereta del pastís però l’ha posada –ell que és un home que és deu a Madrid i lligat per les amistats perilloses fetes durant tots aquests anys- quant ha criticat el vídeo de promoció de la participació electoral fet pel Govern de Catalunya, malgrat ha reconegut que no l’havia vist.

Duran és la porta d’entrada de l’unionisme a Catalunya

Les seves declaracions són un baló d’oxigen tant pel PP com pel PSC, en uns moments que necessitaven aire a corre-cuita sota perill de ser residuals, Duran els hi ha obert la porta i la finestra de bat a bat.

http://www.directe.cat/noticia/252340/la-presidencia-de-la-comissio-dexteriors-li-pesa-massa-a-duran-i-lleida

DURAN, EL PROBLEMA ÉS A CASA

“Les últimes declaracions de Duran són una declaració de guerra contra el president Mas”

Guillem Carol
El problema principal que pot tenir el president Mas per assolir la majoria absoluta és entre les seves pròpies files. Dins de la mateixa federació nacionalista. Mas té l’enemic a casa. I el té en un moment decisiu pel partit i pel país.

Les últimes declaracions de Duran i Lleida són un torpede directe contra la línia de flotació de discurs del president. Dir que “és dolent per a Catalunya no tenir Espanya”, avisar que Catalunya “no ha de fer un referèndum que no sigui legal” i afirmar que “no hi ha una gran majoria de ciutadans que desitgin un escenari d’independència” és, directament, una declaració de guerra contra el president Mas.

La situació s’està tensant a un ritme tan frenètic que qualsevol moviment en fals pot tenir unes conseqüències demolidores. Convé, doncs, que des de CDC es desacreditin taxativament les declaracions de Duran. No és una qüestió menor.

El moment és històric i la força del president també. La gent, aquesta vegada, no votarà a unes sigles polítiques sinó a un personatge. Mas ho ha de tenir ben present. Estem en un moment extraordinari i, per tant, les dedicions també ho han de ser. Si des de CDC no es desautoritza a Duran i Lleida de manera radical el problema no haurà fet més que començar.

http://www.naciodigital.cat/noticia/48411/josep/puig/boo/cal/sortir/logica/madrid/capitalisme

Duran no està embarassat

Quico Sallés 

La poca entitat de la política catalana fins a dia d’avui -una mena de gestoria sofisticada que ha pogut generar elits- permetia certs luxes. Cohabitaven estranys nacionalistes que no volien la màxima aspiració de la nació -ser independents-; independentistes que quan tocaven cuixa deixaven la independència per més tard i federalistes unilaterals que encara intenten definir-se. Així eren les coses i es vivia, relativament, força tranquil.

Però la crisi econòmica i social ha fet esclatar la bombolla d’aquest dolce far niente i molts luxes han desaparegut per la força del realisme. De fet, sembla que la cosa de l’independentisme s’ha animat. Sortosament les coses s’han aclarit i ara cohabiten dos blocs: o els que volen quedar-se a Espanya -fins i tot amb figures jurídiques extravagants- i els que no. O caixa o faixa. o estàs una banda o a l’altra. O com diria la meva àvia, una santa sàvia, o s’està embarassat o no s’està.

Per això sobta que els dos dirigents del principal partit de Catalunya siguin cadascun d’un bàndol. Artur Mas assegura que vol anar cap a l’estat propi. Duran contraataca avisant que no veu Espanya sense Catalunya i a l’inrevés. Diferències antagòniques de manual. Perquè una cosa és que entre tots dos, i de retruc entre els dos partits federats, hi hagi diferències de matís en polítiques socials o d’empresa i una altra ben diferent és que siguin de bàndols contraris en l’ADN de la formació. Ja no s’hi valen els luxes que lluïa la política catalana els darrers temps.

Ser independentista -o voler estat propi dins Europa- o no ser-ho no és un matís, ni una petita diferència. És la base estratègica d’un partit. O s’està embarassat o no s’està, i Duran es vanta de no estar-ho. Llavors s’escau la pregunta: pot un independentista votar la coalició que co-dirigeix Josep Antoni Duran i Lleida?

http://www.naciodigital.cat/noticia/48413/duran/no/esta/embarassat

 

Duran tira aigua al vi

Tot i el gir independentista del programa de CiU, pel líder d’Unió una gran majoria dels ciutadans no volen la independència

Manté que el referèndum és ara inviable i que “és dolent per a Catalunya no tenir Espanya”

 D. BRUGUÉ

Embolica que fa fort a CiU. La pretesa unitat de CDC i UDC pel que fa al gir sobiranista es presenta més feble com més dies passen. Si aquesta mateixa setmana ja hi ha hagut un desacord entre les dues formacions, matisat a través de declaracions, ahir el líder dels democratacristians, Josep Antoni Duran Lleida, dissipava qualsevol dubte que dins de la coalició hi ha dos punts de vista. Contradictoris, de fet. I és que, encara que CiU porti el dret a decidir al seu programa electoral, per Duran els ciutadans no volen una Catalunya independent. Almenys “una gran majoria dels ciutadans”. Alineat amb les tesis del PP i del PSOE, Duran no es va estar de dir que “és dolent per a Espanya no tenir Catalunya i és dolent per a Catalunya no tenir Espanya”. Una frase semblant a la que el 8 d’octubre va pronunciar el ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, que deia que “una hipotètica independència de Catalunya no significaria treure Catalunya d’Espanya, sinó posar fi a Espanya, perquè Espanya no té sentit sense Catalunya”.
Com ja va fer fa uns dies a través d’una carta als militants d’Unió en què avisava CDC que el seu partit posa per damunt de tot la “lleialtat” a Catalunya, va tornar a alertar que una hipotètica independència deixaria els catalans fora de la UE. En declaracions a Punto Radio, Duran va insistir que l’Estat espanyol podria vetar l’admissió de l’estat català a Europa: “És el que diu la llei, és el que jo penso”, va afegir el portaveu de CiU al Congrés. El que s’ha de fer és, al seu parer, “seure a parlar seriosament” després de les eleccions per buscar acords que permetin a Catalunya tenir un estatus propi dins d’Espanya, que satisfaci no només les demandes de finançament, sinó que també doni garanties a la llengua i a la cultura catalanes. És a dir, una mena de proposta federalista a l’estil de la del PSC.
L’altre cavall de batalla del moviment independentista és la celebració del referèndum que ha de validar la secessió, i que a hores d’ara seria il·legal perquè la competència en la convocatòria de consultes és de Madrid. I és en aquest sentit que Duran també es va alinear amb les tesis del PP i del PSOE, amb un matís posterior. “No té sentit que nosaltres convoquem un referèndum que no sigui legal”, va recalcar. La proposta del màxim representant de CiU a Madrid és que després de les eleccions s’intenti un canvi de la Constitució per permetre el referèndum. Però, si això no s’aconsegueix, simplement la consulta no s’ha de fer. Duran també va admetre que no parla amb Mas des del 24 de setembre, la nit abans que el president anunciés l’avançament de la convocatòria d’eleccions.
Posteriorment a les declaracions a Punto Radio, Duran va publicar la carta setmanal a la militància d’Unió, en què es refermava, però en què també rebaixava el to. Hi afirma que per responsabilitat no es poden deixar sense resposta les incerteses que implica “el procés de donar veu al poble” ni amagar respostes que ja es tenen. El matís respecte al matí venia perquè Duran afirma en la carta de la tarda que UDC està al “costat del president Mas” i considera que Catalunya no pot continuar com fins ara: “Hi ha una voluntat majoritària que diu que fins aquí hem arribat, que diu prou al marc polític, econòmic, financer i, per tant, social que es deriva del tracte de les institucions de l’Estat envers Catalunya.” I és en aquest context que carrega contra el PP, del qual diu que no es pot pensar que pot resoldre “les justes reivindicacions de Catalunya donant amb una mà una mica més de diners i, amb l’altra, continuant al capdavant d’una croada lingüística, cultural i educativa per destruir la identitat catalana”. Duran conclou que no vol que Catalunya acabi com Kosova perquè podria sobreviure fora de l’Estat espanyol, però no fora de la UE.
Una posició, la de Duran, que ahir causava perplexitat a les files de CDC, tot i que no hi va haver cap pronunciament oficial. Mas es va limitar fa uns dies a declarar que ningú pot saber a hores d’ara si una Catalunya amb estat propi quedaria exclosa de la UE.

LES FRASES

Ningú pot saber a hores d’ara si una Catalunya amb estat propi quedaria exclosa de la UE. Artur Mas, PRESIDENT DE LA GENERALITAT

Una Catalunya independent seria posar fi a Espanya, perquè no té sentit sense Catalunya. Alberto Ruiz-Gallardón MINISTRE DE JUSTÍCIA(8 D’OCTUBRE)

És dolent per a Espanya no tenir Catalunya i és dolent per a Catalunya no tenir Espanya . Josep Antoni Duran i Lleida PORTAVEU DE CIU AL CONGRÉSDELS DIPUTATS A MADRID

Duran ha dit als catalans el que passa. Ha sabut reconèixer que Catalunya sortiria de la UE . S. Sáenz de Santamaría VICEPRESIDENTA DELGOVERN ESPANYOL

El PP, satisfet amb el cap de files de CiU a Madrid

Les declaracions de Duran i Lleida no han tingut el mateix efecte en tots els partits. L’estupor a CDC contrasta amb la satisfacció a les files del PP. “Duran ha dit als catalans el que passa. I és que, per molt que ell també reclami posicions independentistes o separatistes, almenys ha sabut reconèixer la veritat: que Catalunya sortiria de la UE i hauria d’iniciar de nou tots els procediments per ingressar-hi.” Declaracions de la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, en què després del Consell de Ministres convidava Mas a fer una reflexió sobre la seva posició i a ser una mica més com Duran. Amb tot, no va voler parlar sobre la posició d’Espanya amb relació a una hipotètica independència de Catalunya, ja que és “un fet de gran transcendència” i espera “que no es produeixi mai”. També la cap de llista catalana del PP, Alícia Sánchez-Camacho, va aprofitar la polèmica per presentar una CiU dividida. Va fer una crida als moderats de CiU a escoltar Duran i a tenir el PP català com a referent per evitar una majoria absoluta de Mas a la Generalitat. Si això no es produeix, va afirmar, CiU utilitzarà el vot “per portar a terme el seu projecte rupturista”.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/590084-duran-tira-aigua-al-vi.html

 

El problema més gros de Mas ja és Duran

En poques hores el líder d’Unió ha prodigat totes les declaracions que ha pogut contra la independència i a favor d’Espanya. Que clarament s’entèn que vol dir contra Artur Mas.

Vicent Partal

Duran i Lleida ha travessat la línia vermella. Cada dia que passa descara més el seu anti-independentisme i posa en més problemes la coalició de la qual és dirigent. Artur Mas té amb això un problema molt greu. En primer lloc perquè l’actitud de Duran li resta molta credibilitat al projecte independentista de CiU. Però també, i no és un tema menor, perquè la desimboltura de Duran resta credibilitat al seu lideratge.

Duran, com tants altres, va quedar atordit per la manifestació. Hi va acudir però una oportuna lesió el va mantenir apartat de la primera línia política i discret. Fins ara. Perquè en poques hores el líder d’Unió ha prodigat totes les declaracions que ha pogut contra la independència i a favor d’Espanya. Que clarament s’entèn que vol dir contra Artur Mas.

No és cap sorpresa això, és cert. Duran és Duran i CiU ha aguantat durant massa anys el seu comportament capritxós i impertinent. No he entès mai per quin motiu. Duran i Unió no crec que per separat i sols representen molts més vots que militants tenen. En tot cas el perill màxim per a Convergència seria que s’afiliara al PP o que Unió n’acabara sent un satèl·lit. Ignore si la cúpula convergent veu en això cap perill però personalment a mi no m’ho sembla. A Duran el fa gran ser l’encarregat de CiU a les Corts espanyoles. I Duran al PP com a molt podria aspirar a ser un dirigent regional més o un ministre prescindible quan el vent bufe d’una altra manera. Al PP Duran sempre serà menys que a CiU.

Però, malgrat això i per la raó que siga Convergència no li ha tallat mai les ales i ara sí que té un problema d’una dimensió considerable. Perquè la coalició nacionalista ha plantejat una campanya que diu als electors que no haurien de pensar en termes normals, que no es fixen en les retallades o en la gestió de la crisi perquè el que compta de debó ara és que estem en el moment històric que ens portarà a la independència. I les enquestes diuen que el missatge ha calat, sí, però que encara hi ha molts, molts, indecisos.

I si bé una part dels indecisos dubta sobre el rumb que ha de prendre el país no és gens menyspreable la que dubta sobre si Convergència és fiable quan parla de la independència usant l’eufemisme assumit de l’espai propi. És en aquesta bossa de vots que Duran pot impactar i de forma greu, irreparable. Perquè CiU i Artur Mas perden molta credibilitat sobiranista cada vegada que el dirigent d’Unió pren la paraula i ningú no el posa en el seu lloc.

http://www.vilaweb.cat/editorial/4052318/problema-gros-mas-duran.html

El govern espanyol no vol dir si vetaria una Catalunya independent

Sáenz de Santamaría insisteix que un estat català quedaria fora de la Unió Europea

El govern espanyol es nega a dir si vetaria l’entrada a la Unió Europea d’una Catalunya independent. La vice-presidenta de l’executiu, Soraya Sáenz de Santamaría, s’ha negat a respondre la pregunta que li han fet que i li han repetit els periodistes en la conferència de premsa de la reunió del Consell de Ministres. Considera que és una hipòtesi i ha desitjat que una situació com aquesta no es produeixi mai, recordant que cal ‘valorar les conseqüències’ que tindria una proclamació d’independència.

Sáenz de Santamaría ha tornat a dir que una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europea. Per això ha esgrimit un document del col·legi de comissaris de la UE del 2004 responent una pregunta d’una diputada gal·lesa. L’escrit analitzava la independència d’Algèria del 1962 respecte de França per dir que si un territori s’independitza el nou estat sortiria de la UE.

En canvi, un informe recent del parlament britànic sobre la independència d’Escòcia, elaborat per un dels més grans experts sobre ampliació comunitària, deixava clar que una Escòcia independent romandria a la UE, i detallava els passos i el calendari que hauria de seguir. Vegeu la traducció al català de l’informe.

Justament ahir es va saber que el govern espanyol es negava també a demanar a la comissió europea un dictamen jurídic sobre una eventual independència de Catalunya i la continuïtat de l’estat català a la UE. Diu que no el veu necessari, malgrat les declaracions de portaveus de la comissió, que han deixat clar que no es pronunciarien sobre una Catalunya independent fins que no hi hagués una petició formal per part de l’estat espanyol.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4052225/20121102/govern-espanyol-vol-dir-vetaria-catalunya-independent.html

 

L’Estat recupera una consulta del 2004 per reiterar que una Catalunya independent quedaria fora de la UE

La vicepresidenta del govern espanyol acusa Mas “d’improvisar” en la reclamació d’un estat propi

Acusa el president i CiU “d’escassa” reflexió sobre les conseqüències del procés sobiranista

Preguntada sobre si Espanya vetaria l’entrada de Catalunya a la UE, ha dit: “Espero que no arribi a produir-se mai”

REDACCIÓ

La vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, ha recuperat aquest divendres una resposta feta pel “col·legi de comissaris” de la Unió Europea del 2004, en què Europa es pronunciava sobre com quedaria “una regió” que es convertís en un nou estat. La pregunta del 2004, però, es referia a la relació entre Algèria i França. Santamaría ha llegit en veu alta la resposta assegurant que el nou estat quedaria fora de la Unió Europea i hauria de tornar a “engegar” de zero el procés per tornar a entrar a la UE. Segons ha explicat, aquest procés hauria de basar-se en la “negociació” entre l’Estat i el nou Estat sortint, que hauria de ser ratificat per la resta d’estats membres de forma “unànime”.
En la roda de premsa posterior al Consell de Ministres, Santamaría ha recuperat aquesta consulta de fa vuit anys per justificar que el govern espanyol no necessita preguntar què passaria si Catalunya se separés perquè ja hi ha un precedent.
La vicepresidenta del govern espanyol ha acusat el president de la Generalitat, Artur Mas, “d’improvisar” en la reclamació d’un estat propi i l’ha acusat “d’una escassa valoració” de les possibles conseqüències legals i econòmiques que tindria si Catalunya s’independitzés. També ha considerat que Mas havia pres decisions de forma “apressada” després d’alguns “esdeveniments”, en referència a la manifestació de l’Onze de Setembre. Preguntada sobre si Espanya vetaria Catalunya en un hipotètic ingrés a la UE, Sáenz de Santamaría ha dit: “Espero que no arribi a produir-se mai”.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/589961-lestat-recupera-una-consulta-del-2004-per-reiterar-que-una-catalunya-independent-quedaria-fora-de-la-ue.html

FRANCO I EL PP

“Els simpatitzants d’autoritarismes de diferent pelatge està clar que se’ls troba amb massa facilitat a la banda unionista”

Editorial
“Viva Alicia, viva España, viva Catalunya unida, viva los catalanes, catalanes somos todos y Viva Franco!” Així va cridar ahir un simpatitzant del PP de l’Hospitalet de Llobregat durant la castanyada organitzada pel Partit Popular català a Bellvitge, amb els dirigents del partit presents i amb Alícia Sánchez-Camacho al capdavant. Cap d’ells va retreure-li la menció a Franco, cosa que és significativa. Ja és gros que en un acte d’un partit democràtic algú cridi a favor del dictador, però encara és més greu que els dirigents del PP no desautoritzessin immediatament el crit. Potser va ser una falta de reflexos, però Alícia Sánchez-Camacho hauria de desautoritzar públicament el seu simpatitzant. I tant l’expresident José Montilla com els abrandats espanyolistes de Madrid haurien de deixar de relacionar d’una vegada els sobiranistes amb dictadors o “nazis”. En tot cas els simpatitzants d’autoritarismes de diferent pelatge està clar que se’ls troba amb massa facilitat a la banda unionista.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/11/franco_i_el_pp_90383.php

Alicia en el PP de les meravelles neofranquistes

Jaume Cusó

Si algú encara tenia dubtes sobre Alicia Sánchez Camacho ahir es van esvair totalment. La presidenta del PP a Catalunya va assistir juntament amb altres dirigents del PP a un acte públic a l’Hospitalet de Llobregat. Quan Sánchez Camacho ha conclòs una de les seves intervencions s’ha escoltat a un dels assistents a l’acte cridar en castellà “viva Alícia, viva Espanya, viva Catalunya unida, viva los catalanes, catalanes somos todos y Viva Franco”. Ni a la senyora Sánchez Camacho ni a cap dels dirigents del PP presents se’ls ha vist mostrar cap incomoditat ni han recriminat a aquest personatge la seva lloança al dictador. Han continuat com si no hagués succeït res, i de fet és rar que no hagin respost fent el salut a la romana.

No és que als dirigents del PP els costi criticar el franquisme, és que n’hi ha molts que han fet declaracions lloant el dictador, i no ens ha de sorprendre que ni Sánchez Camacho, ni els altres dirigents del PP ni cap dels altres assistents hagin criticat la lloança al dictador, el Partit Popular ha estat fundat per exministres franquistes.

Vídeo: CRITS DE VIVA FRANCO EN UN ACTE D’ALICIA SÁNCHEZCAMACHO A BELLVITGE

http://in.directe.cat/buscant-raons/blog/8922/alicia-en-el-pp-de-les-meravelles-neofranquistes

El PP retira el nom País Valencià dels carrers d’Algemesí

Aprova sense informar els veïns el canvi de nom pel de Comunitat Valenciana

pais valencià

L’equip de govern de l’Ajuntament d’Algemesí, del PP, ha decidit de canviar el nom de l’avinguda del País Valencia pel d’avinguda de la Comunitat Valenciana, malgrat l’oposició dels veïns del carrer. Ahir ho va confirmar el portaveu del PP, Enrique Ballester, que va anunciar que es compliria l’acord municipal de ple del 20 de setembre, que només van subscriure els populars. Més Algemesí s’ha queixat que els veïns, que van aconseguir aturar el canvi fa tres anys, no van ser informats de la inclusió d’aquest punt en l’ordre del dia.

De fet, el PP va camulfar aquesta votació dins d’un altre punt que no tenia res a veure, que era la retirada del títol honorífic del municipi al dictador Francisco Franco. L’entitat critica que els veïns no van tenir l’opció del tràmit d’audiència, i la proposta tampoc no va passar per cap comissió informativa.

Per causa de les protestes, el portaveu del PP va dir que enviaria unes cartes als residents de l’avinguda per ‘no generar cap molèstia’. I va afegir: ‘El canvi en rebuts, llicències, guals i tots els documents necessaris es farà de manera automàtica’.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4052150/20121102/pp-retira-nom-pais-valencia-carrers-dalgemesi.html

L’escola afrancesada

Un mapa inclòs els últims vuit anys en els manuals de geografia del batxillerat francès presentava com a “riscos identitaris” les sensibilitats nacionals diferents de la central en aquell estat

París i Madrid han exhibit sempre una nul·la voluntat de millorar les relacions transfrontereres, exemplificada pel corredor mediterrani

03/11/12 02:00 – BARCELONA – ÒSCAR PALAU

escola francesa

Mapa publicat a la plana 79 del manual de geografia per a batxillerat de l’editorial parisenca Ntahan

“La situació de Madrid és angoixant, marginada geogràficament i política”, sosté el geògraf Joan Becat

El ministre d’Educació, José Ignacio Wert, no és el primer ni l’únic que vol diluir la identitat catalana a les escoles, quan insisteix dia sí dia també a “espanyolitzar” l’ensenyament. Té un exemple clar on inspirar-se. Al nord, l’Estat francès ja s’ha cuidat fa molt temps d’introduir un missatge antinacionalista a les aules, potser fent menys soroll però actuant fins i tot amb més contundència, i durant segles ha contribuït a instal·lar un seguit de referents en la mentalitat dominant on tot el que surt de la identitat central francesa està considerat fora del sistema, de menor rang o, fins i tot, un perill. Això és el que denuncia el doctor en geografia Joan Becat, responsable del centre de recerques i estudis catalans a la Universitat de Perpinyà, que defensa que cal “canviar el nostre marc mental”, començant pel dels dirigents de les dues bandes de la frontera. Com a prova del procés, Becat posa un mapa (l’annex, que publicava el manual de geografia de l’editorial Nathan de París) que va estar en vigor des del 2003 fins al curs passat a les aules franceses. En concret, a les de primer de batxillerat, per a alumnes de 17 anys, que “ho han de memoritzar per obtenir el diploma i l’entrada a la universitat, i que tot sovint el mateix any voten per primera vegada”, apunta.
No calen gaires explicacions per a la il·lustració. De fet, n’hi ha prou veient-ne l’encapçalament i la llegenda: Des risques de repli identitaire. O sigui, riscos de contestació identitària, o d’aïllacionisme, segons com es tradueixi. S’observen, això sí, petites diferències de tractament en les àrees enfosquides. Mentre que es dedueix que en els casos català i basc el perill ve de l’altre cantó de la frontera i contamina el territori francès, a Còrsega i la Bretanya el problema és estrictament intern, mentre que a Alsàcia i la Savoia no s’arriben a sobrepassar límits estatals, tot i que s’hi podrien trobar perfectament influències de la vall italiana d’Aosta o de la regió alemanya de Baden-Württemberg. “Fa feredat, això és el que tenen al cap”, alerta Becat. “És una presentació cartogràfica molt esbiaixada i manipuladora, i diu ben clar que les identitats regionals són retrògrades i perilloses”, denuncia el professor, que lamenta: “Promouen una increïble intoxicació sistemàtica de la joventut i fomenten la divisió i l’animadversió.” Ni el mateix Wert ho hauria pogut planificar millor…
La reflexió de Becat, de fet, va més enllà a partir del mapa, ja que segons ell el problema de fons és que, al cap i a la fi, ni París ni Madrid han tingut mai una voluntat real d’entendre la situació catalana, i el mínim que han fet històricament és obviar-la, si no reprimir-la. Una mostra explícita: els models de cooperació per als espais transfronterers, avui simplement inexistents. “Els estats francès i espanyol presenten una evident incapacitat per tractar-los, i si ens fiem de les aparences, una gran reticència política a fer-ho”, sosté l’expert. Una incapacitat que, tot i que admet que “l’efecte frontera costarà molt d’atenuar”, encara es posa més en evidència en una època en què les rígides ratlles històriques a Europa s’esborren per a la gent i les empreses, i els avenços tecnològics minimitzen qualsevol problema per construir noves infraestructures als Pirineus, veient les que s’han fet als Alps. “Mai han tingut cap interès de millorar les relacions entre la Catalunya del nord i la del sud, tenim obstacles naturals i estatals”, lamenta Becat. I ho exemplifica amb una altra aspiració històrica irresolta: el corredor mediterrani.
“No ens poden obviar”
A França, sempre s’han prioritzat més les connexions cap al nord i l’est que no pas cap al sud. I a Espanya, la situació de Madrid és “angoixant”, ja que està “doblement marginada”: políticament i geogràficament. Per això entén els “esforços” per connectar la ciutat a Europa, en part avalats per França perquè li ha interessat potenciar el corredor atlàntic fins a París, passant pel País Basc. Tot plegat, “perjudicant sobretot ciutats com València, i sacrificant el corredor mediterrani, el més viable econòmicament”. I amb un potencial “tan increïble que funcionarà de seguida que estigui acabat i marginarà definitivament Madrid com a ciutat”, opina el geògraf.
Becat, de fet, conclou la reflexió amb un missatge optimista: “Passi el que passi, ni Espanya, ni França, ni Europa poden obviar els Països Catalans, perquè Catalunya té més pes que Portugal, i el doble que Grècia o Irlanda, és com un país nord-europeu”, apunta. I amb la posada en marxa de l’alta velocitat transfronterera, prevista definitivament, ara ja sí, per a la primavera vinent, “Barcelona ja no serà perifèrica sinó que quedarà a prop del cor, de l’Europa activa”. I és que, s’hi posin com s’hi posin al sud i al nord, la realitat acaba caient pel seu propi pes.
Por
Joan Becat tem que el mapa “justifica per endavant possibles intervencions antidemocràtiques contra aquestes identitats en nom de la permanència d’un estat centralitzat”

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/590021-lescola-afrancesada.html

Josep Puig Bóo: «Cal sortir de la lògica de Madrid i del capitalisme»

Presideix el Casal de Catalunya de Buenos Aires, el més antic del món

Jordi Molina 

Josep Puig Bóo (Buenos Aires, 1971) és president del Casal de Catalunya de Buenos Aires, el més antic del món. Aquest psicòleg, teòleg i filòsof, fa gairebé un any que ha agafat les regnes de la presidència d’una associació que vol modernitzar. Combatre l’espanyolització històrica i mediàtica de l’Amèrica Llatina és el seu principal repte.

-Més enllà del Casal, hi ha 16 milions d’argentins als quals cal explicar què és Catalunya i difondre’n la seva cultura perquè l’Argentina i Llatinoamèrica acompanyin el procés. Però no serà fàcil, tenint en compte l’arrelada presència d’Espanya i la percepció homogènia que es té de l’Estat…

-Per aquest motiu és important la tasca dels casals. Abans servíem per mantenir llengua i les tradicions, però ja no podem limitar-nos a ser un espai de trobada. Els catalans que viuen o viatgen a l’Argentina poden parlar cada dia en català amb els seus familiars per l’Skype i estar informats d’allò que passa a Catalunya a través de la xarxa. Des que sóc president, hem posat l’accent a penetrar en la societat argentina. Hem signat un conveni amb la Universitat de Buenos Aires per ser lloc oficial de l’ensenyament de català i estem treballant en un projecte de ràdio web.

-Els principals rotatius argentins informen des de Madrid del què està passant a Catalunya i simplifiquen i estereotipen força el conflicte.

-Es fa difícil penetrar als mitjans argentins. Cap dels meus articles s’ha publicat als principals diaris. La difusió de la informació es fa des de Madrid i les agències d’aquí treballen a partir d’una informació esbiaixada. Els casals fem de contrapès dels mitjans, tot i que el ‘Financial Times’ darrerament està donant cobertura i cert suport al plantejament independentista. El periodisme argentí mira molt els EUA i sembla que augmenten les simpaties per Catalunya.

-Els Casals del Con Sud de l’Amèrica Llatina han signat recentment un manifest en suport a la independència. Va ser una decisió unànime?

-No vàrem contemplar cap altra opció. Per a nosaltres, si no aconseguim la independència al llarg de l’etapa que vàrem iniciar l’11 de setembre serà un cop dur. En els seus inicis, el Casal no tenia una ànima independentista, però amb el temps, sobretot arran dels catalans exiliats de la Guerra Civil espanyola, va revifar l’anhel sobiranista. La Comissió que jo presideixo és netament independentista.

-El PP va endegar una campanya en contra dels ajuts de la Generalitat a les delegacions i als casals. De quin pressupost estem parlant?

-Ens va doldre molt el tancament de la delegació catalana a Buenos Aires. Tot i així, i sense simpatitzar amb el PP, cal dir que tenen part de raó. En alguns casos, les subvencions han acomodat el personal. De vegades per manca d’idees o d’altres per discussions internes, no hem fet una feina més important a Buenos Aires i a l’Argentina.

-Què vol dir?

-Som ‘argentinocatalans’, és a dir, tenim identitat catalana, però vivim a l’Argentina. No sé si té molt sentit que la Generalitat doni diners tots els anys. Una altra cosa és que atorgui ajudes puntuals per activitats i projectes, com la difusió de la llengua o la història. Però hem d’avançar cap a l’autofinançament. Ara bé, no és cert que l’ajut de la Generalitat hagi provocat més retallades, em semblaria cruel que tot d’una deixin a alguns casals sense ajuda. Estem parlant d’ajuts petits, de 8.000 euros l’any, vitals per alguns casals.

-Argentina és una nació jove, de 200 anys. Costa entendre que en fa 800 ja existia una sensibilitat col·lectiva catalana.

-En general, hi ha un profund desconeixement. Pocs saben que el 1810, en el primer govern independent d’Espanya, dos catalans, Joan Larrea i Domingo Matheu, van ser vocals. Per no parlar de la música de l’himne argentí, composada per un altre català.

-Creu que els partits polítics estaran respondran adequadament?

-No tenen més remei. La societat civil catalana ha parlat. El treball d’Òmnium Cultural o de l’Assemblea Nacional Catalana ha estat admirable i ara toca respondre el 25 de novembre. Cal que els diputats es defineixen abans dels comicis i que es respecti la majoria. Si el nombre d’escons és contundent, no caldrà referèndum, sinó proclamar l’Estat Català.

-Què li pot aconsellar l’Amèrica Llatina a Europa per sortir de la crisi?

-És la mateixa crisi del sistema capitalista que vam patir nosaltres. No pot ser que el FMI, que va ensorrar l’Argentina –s’ha demostrat que el nostre era un deute inventat— i Grècia doni les directius per resoldre res. Passa el mateix que amb Catalunya i el referèndum. Res serà legal dins la mentalitat imperialista d’Espanya. I, de la mateixa manera, cap solució servirà per millorar res en el marc del capitalisme. Cal generar noves lògiques i, per això, cal sortir de la lògica de Madrid i del capital.

http://www.naciodigital.cat/noticia/48411/josep/puig/boo/cal/sortir/logica/madrid/capitalisme

El ‘NY Times’ convençut que Espanya no vetaria Catalunya a la UE

El rotatiu nordamericà argumenta que “tota la influència de la Unió Europea seria exercida per evitar el ‘no’ de l’Estat espanyol”

El rotatiu nordamericà ‘The New York Times’ va publicar ahir un article on s’assegura que Espanya no pot vetar una Catalunya independent a la UE. “Espanya no bloquejaria l’admissió de Catalunya a la UE”, diu literalment el text.

L’autor, Robert Young, professor de Ciències Polítiques a la University of Western Ontario argumenta que “tota la influència de la UE seria exercida”. A més, assegura que, “malgrat tots els inconvenients que resultarien de tenir més estats membres, l’interès de la UE radicaria en l’admissió dels Estats separats”.

L’article, titulat “La veritat incòmoda sobre els Estats secessionistes”, explica que “impulsat per l’estrès econòmic, el nacionalisme s’ha intensificat ràpidament a Catalunya”, i assenyala que “la resposta espanyola ha estat molt ferma: un referèndum seria ‘il•legal’ i la secessió una ‘bogeria’”.

Tot i això, Young, que és autor de dos llibres sobre Txecoslovàquia i el Quebec, té molt clar que el referèndum es celebrarà, “ja que el 80 dels catalans el desitja”, i és contundent assegurant que, en el cas català, “l’única solució és que l’interès propi espanyol prevalgui per evitar una alteració greu de la seva pròpia economia”.

A més, el text qualifica el moviment català com a “seriós”, juntament amb Flandes i Escòcia, i assegura que en els dos darrers casos no suposa un problema saber si aquests nous Estats entrarien a la UE o serien vetats.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/11/el_ny_times_convencut_que_espanya_no_vetaria_catalunya_a_la_ue_90413.php

 

Un article del NYT afirma que a la UE “li interessaria admetre els països que s’independitzin”

L’autor del text, Robert Young, és professor de ciències polítiques i especialista en processos de secessió

Per molts inconvenients que pugui comportar el procés, “l’interès de la Unió Europea seria admetre els estats que s’independitzin”. Aquesta és la conclusió del professor de ciències polítiques de la Universitat d’Ontario Occidental Robert Young, que exposa la seva opinió en un article publicat al ‘New York Times’ aquest dijous, titulat ‘La veritat incòmoda sobre els països independentistes’.

La tesi de Young, que és especialista en moviments sobiranistes i secessions –ha escrit ‘The breakup of Czechoslovakia’ i ‘The secession of Quebec and the future of Canada’, entre d’altres llibres–, és que l’únic separatisme realment problemàtic ara mateix a Europa és el de Catalunya.

“Empès per la crisi econòmica, el nacionalisme s’ha eixamplat ràpidament a Catalunya. La resposta espanyola ha estat molt ferma: un referèndum seria ‘il”legal’ i la secessió una ‘bogeria’. Però el referèndum es farà, perquè un 80% dels catalans ho volen”.

Què passarà aleshores? Per Young, a la pregunta sobre si “parts dels estats membres poden separar-se dins del marc de la UE, la resposta simple és ‘sí'”. I afegeix que “l’aparell institucional no reconeix la possibilitat de la secessió però tampoc no l’exclou”.

La Unió, segons Young, “no podria canviar les normes per aturar el veto d’Espanya a l’entrada de Catalunya i tampoc podria declarar que els tractats cobreixen Catalunya”. Tot i així, “Espanya no bloquejaria l’admissió de Catalunya i per assegurar aquest resultat es posaria en joc tota la capacitat d’influència de la UE”.

http://www.ara.cat/politica/New-York-Times-UE-sindependitzin_0_803319813.html

 

 

‘The Economist’ descarta el veto d’Espanya a una Escòcia independent dins la UE

El setmanari britànic assegura que un Estat espanyol “extremadament dependent d’Europa al final difícilment s’oposaria”

Defensa que la “voluntat política” per ampliar internament la unió comptarà més que “el que diu o deixa de dir la llei”

ACN

El setmanari britànic The Economist descarta que l’Estat espanyol veti l’entrada d’una Escòcia independent a la Unió Europea, tot i les comparacions que podrien sorgir amb la situació de Catalunya. En un article publicat aquest divendres, The Economist assegura que “una Espanya extremadament dependent de la UE al final difícilment s’oposaria” a que Escòcia entrés al club si s’aconsegueix una victòria del ‘sí’ en el referèndum del 2014. “Al final, la voluntat política dels estats de la UE comptarà més que el que diu o deixa de dir la llei”, assegura el text, que admet que Brussel·les es “resisteix a especular” sobre com serien les conseqüències exactes de la separació d’una part d’un estat membre.
L’article del The Economist assegura que la Unió Europea està poc predisposada a parlar sobre la independència d’Escòcia “tenint en compte la sensibilitat política del tema en un moment en què altres regions europees, especialment Catalunya a Espanya, estan pressionant per la seva pròpia independència”.
El text defensa que la majoria dels experts constitucionals “coincideixen que Escòcia hauria de tornar a demanar ser membre de les organitzacions internacionals –ja sigui l’OTAN, l’ONU o la UE”– però que, alhora, “molts d’ells creuen que la candidatura es gestionaria per la via ràpida per la Comissió Europea”. “Una Espanya extremadament dependent de la UE al final difícilment s’hi oposaria”, destaca l’article.
La previsió del The Economist és que “tot el procés” per l’entrada d’una Escòcia independent a la UE “pugui portar almenys entre dos i quatre anys” però preveu un “possible sistema de transició per elements essencials com la lliure circulació de persones o béns”. “Al final, la voluntat política dels estats de la UE comptarà més que el que diu o deixa de dir la llei”, conclou el text.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/590069-the-economist-descarta-el-veto-despanya-a-una-escocia-independent-dins-la-ue.html

The Economist: «Espanya no vetarà l’entrada d’Escòcia a la Unió Europea»

QS/Redacció 

the economist

L’article que albira el reconeixement d’Escòcia. Foto: The Economist

El setmanari britànic ‘The Economist’ descarta que l’Estat espanyol veti l’entrada d’una Escòcia independent a la Unió Europea, tot i les comparacions que podrien sorgir amb la situació de Catalunya. En un article publicat aquest divendres, ‘The Economist’ assegura que “una Espanya extremadament dependent de la UE al final difícilment s’oposaria” a que Escòcia entrés al club si s’aconsegueix una victòria del ‘sí’ en el referèndum del 2014.

“Al final, la voluntat política dels estats de la UE comptarà més que el que diu o deixa de dir la llei”, assegura el text, que admet que Brussel·les es “resisteix a especular” sobre com serien les conseqüències exactes de la separació d’una part d’un estat membre.

http://www.naciodigital.cat/noticia/48404/economist/espanya/no/vetara/entrada/escocia/unio/europea

‘Kadaververwertungsanstalt’

ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL

L’abril de 1917, en plena I Guerra Mundial, el New York Times publicava la notícia més esgarrifosa de tot el conflicte: el govern del Kàiser feia servir els cadàvers dels seus propis soldats com a matèria primera.

El bloqueig marítim dels aliats estava afectant l’economia del Reich, així que el govern alemany va idear un pla extrem: l’últim servei a la pàtria dels soldats consistiria en el reciclatge dels seus cossos. La Kadaververwertungsanstalt era això, un sistema de processament per obtenir el greix dels cadàvers, amb el qual la indústria bèl·lica fabricava explosius.

Permetin-me que aparqui un moment la Kadaververwertungsanstalt per canviar radicalment de tema: José María Aznar. L’anàlisi política mai no m’ha interessat gaire, però trobo que les seves declaracions sobre el procés sobiranista encara han estat poc comentades: “Espanya només podria trencar-se si Catalunya patís abans la seva pròpia ruptura com a societat, cultura i tradició. Catalunya no podrà continuar unida si no continua sent espanyola”. ¿Vostès han llegit bé les frases anteriors? ¿D’aquestes sentències es pot desprendre alguna cosa que no sigui una maledicció i/o una amenaça que anticipa catàstrofes socials i humanes? ¿Aquest ha de ser el paper d’un estadista? Montaigne deia que la política només té una finalitat: evitar la guerra. N’hi ha que sembla que la busquin.

Admeto que mai no podré ser just amb José María Aznar. No està tan lluny la seva segona legislatura, un dels períodes més tristos, i asfixiants, de la democràcia. Tota l’obra de govern semblava anar dirigida a abolir la mateixa democràcia, en el sentit de reduir-la a una façana buida de contingut. I al capdavant José María Aznar. La prepotència, l’arrogància i la fatxenderia del personatge semblaven infinites. Sovint em preguntava per la persona que habitava el cos: realment era tan despietat, realment podia existir un individu amb uns nivells d’empatia humana tan baixos? Vaig saber que mai no podria ser just amb ell la nit que va començar a aparèixer en els meus somnis, o, més ben dit, en els meus malsons. José María Aznar s’havia convertit en símbol oníric del polític maligne, o més ben dit: de la malignitat del poder. Ni abans ni després m’ha passat res de semblant amb un polític. Avui en dia les relacions Catalunya-Espanya estan arribant a un clímax narratiu, però ni en una situació així experimentem cap malvolença cap a Mariano Rajoy. Qualsevol pot veure que Don Mariano, com Mr. Bean, és un nen atrapat en el cos d’un adult; un personatge desorientat, sense principis ni conviccions, que hauria d’haver fet oposicions a notari i no a polític. Un pobre home, en fi, que mai no ha volgut tenir cap conflicte amb ningú, ” no me líen “, i que ara que és president, ai las, descobreix que la política és la gestió perpètua del conflicte. En canvi, la figura d’Aznar era tan perversa que fins i tot aconseguia que odiessis els antiaznaristes. Per què? Doncs perquè t’adonaves que els adversaris d’Aznar se sentien perfectament còmodes en el seu paper. Què més voldrien Chacones i Montillas, Navarros i Rubalcabos que Aznar tornés! L’antiaznarisme tot ho absorbia i els estalviava posicionar-se en cap altre tema.

Però tornem a la Kadaververwertfungsanstalt . Els soldats aliats, que ja tenien el cap ple de prejudicis contra els alemanys, als quals tractaven de bàrbars (sovint els denominaven huns , en memòria d’Àtil·la, com si aquell antic asiàtic tingués res a veure amb el món germànic), van afegir crueltat a la lluita. Era exactament el que buscaven els atiadors de la propaganda. Només hi havia un problema.

El New York Times havia ampliat escandalosament una notícia apareguda al The Times britànic. Aquest diari havia extret la notícia d’un breu d’un diari belga editat a Holanda, La Belgique , que al seu torn es limitava a reproduir un text encara més petit d’un diari alemany, el Berliner Lokal-Anzeiger , que en menys de cinquanta paraules es referia a un projecte per aprofitar el greix dels cadàvers… animals. Concretament mules i cavalls.

Una societat sana és, per definició, crítica. M’agradaria saber quants lectors, a l’inici de l’article, han donat crèdit a la notícia de la Kadaververwertungsanstalt i la perfídia dels alemanys de 1917. No es creguin res. I diguin-me desconfiat, però jo diria que ara mateix hi ha individus programant notícies sobre Kadaververwertungsanstalt àries que ens volen encolomar.

José María Aznar ja no apareix als meus somnis. I recordo que la darrera vegada va ser un somni molt revelador. Vaig somniar que José María Aznar somniava en Catalunya, i eren malsons.

http://www.ara.cat/premium/opinio/Kadaververwertungsanstalt_0_803919640.html

PRENENT DISTÀNCIES RESPECTE DE MAS

ALFONS QUINTÀ

“Hi ha moments/ absorbents./ Hi ha moments que ho són tot./ Hi ha moments en què tu no ets quasi res i el moment ho és tot”, diu en vers Francesc Vallverdú. En un d’aquests moments, Artur Mas es va passar. És el que pot succeir en el “set i mig”, a què vaig jugar de nen amb el meus avis apostant només cigrons. Aviat vaig llegir El jugador de Dostoievski que em generà un definitiu odi pels jocs d’atzar. No solament els purs, sinó també pels practicats per polítics aventurers.
Mas va voler jugar. Va fer veure que sabia un munt de nacionalisme modern i que aquest li provocava una gran sensibilitat. Van ser dues mentides en una, connexes. També podia haver lluït de coneixements respecte la pesca de la balena i sensibilitat en relació a les gambes que milions de catalans ens hem menjant, en l’arròs.
L’enganyifa ara és manifesta. Així, en quatre dies ha pertorbat el vocabulari del nacionalisme i liquidat 150 anys de Renaixença. Dit en termes borsaris, en la comprensió dels dos grans temes hem caigut més que la Borsa de Nova York el 29 d’octubre del 1929, el “dimarts negre”.
Finalment ara arriba la factura. Com ja avançava en aquesta col·laboració diumenge, Mas va de baixa. És poca, però força més del que mostrava la progovernamental i ben untada La Vanguardia. Avui està clar que es tracta d’una tendència que perdurarà.
El globus de l’emoció ha explotat. Hem entrat en l’àrea del realisme, per a la qual Mas està mal fornit, com acrediten els dos desastrosos anys de la ben seva Generalitat. La prova del cotó és que Mas evita que es parli dels problemes reals, que són els dominants en totes les campanyes en els països democràtics. Ho foren fa poc a França i ho són ara als Estats Units. Però “Catalonia is different”, per desgràcia.
Dintre de poc Mas anirà a Brussel·les. Quants periodistes de TV3 i La Vanguardia l’acompanyaran? Moltíssims, que ens inundaran de cofoisme barat. A quantes personalitats de la Unió Europea veurà i sobretot quin poc cas li faran? Els que ?sàpi?guen llegir francès, o italià i no dic res de l’anglès, només en tindran prou amb llegir un diari en aquelles llengües per superar l’enganyifa de CDC. Algú s’imagina Le Monde, o Le Figaro sent tant subvencionats com La Vanguardia, o el Punt-Avui Ara? O una TV tan soviètica com TV3? Cal evitar un Estat català amb un Mas que encara exageraria aquestes maldats inadmissibles.
El gran problema és que tot això passa perquè hem deixat fer. Hi hagut partits i persones (no només CiU o de CiU) que s’han dit a si mateixes: “deixem fer, que després ens tocarà la rifa a nosaltres”.
Tots els governs catalans ens han tractat com gallines. Han dit “tites, tites”, i sempre hi ha hagut qui ha anat a buscar les sobres o algun pinso. Els menjadors de pinso presentaven els que evitàvem fer-ho com si ells tinguessin un comportament exemplar i nosaltres fóssim uns botiflers, insult ara substituït, pels corsaris a Internet de CDC, pel de “quintacolumnistes”. Cal ser molt mal bitxo per usar-lo. Pitjor que el corsari, després ennoblit, Francis Drake.
El més obtús dels observadors recordarà com el 2005 el Parlament aprovà el darrer Estatut de Catalunya. Va ser possible perquè hi estaven d’acord tots el partits menys el PP. Jo no ho vaig lloar ni ho lloaré. Com els meus amics Heribert Barrera i Josep Benet, catalanistes de pedra picada, vaig creure que era un error. Ara ho crec encara més.
Però, en tot cas, allò fou possible perquè hi va haver un ampli consens. Ara no seria repetible, en cap cas ni manera. Mas mai no ha buscat cap entesa, sinó la submissió a l’anada vers no se sap on -cada dia canvia- en benefici de la seva pròpia persona. Algú s’imagina que això pugui acabar bé, sobretot mirant l’historial de gestor fracassat de Mas i les punyalades internes existents dins de CDC? Ni ?bevent un bocoi d'”Aromes de Montserrat” m’ho podria imaginar. Per tant, prendre distàncies respecte a Mas és una mesura de prudència col·lectiva. Per això molts ho estan fent. Ni La ?Vanguardia ho pot tapar, que ja és dir.

http://www.diaridegirona.cat/catalunya/2012/11/03/prenent-distancies-respecte-mas/589084.html

governar un país

JOSEP CALLOL PERIODISTA

Alguns vam donar per fet a l’inici d’aquesta curta legislatura que els clams de sequera a la caixa de la Generalitat eren, per dir-ho d’alguna manera, estratègia política. Alguns crèiem que passats dos anys els diners sortirien de sota les pedres i que CiU s’erigiria com a salvador d’un país que el tripartit havia arrruïnat. L’objectiu havia de ser tornar a guanyar les eleccions de 2014 i, si fos possible, sense necessitar el suport de ningú. Segueixo pensant que al cap dels dirigents convergents hi havia aquest guió i que creien que la crisi no arribaria mai on està ara o estarà en un futur. Res d’això era del tot cert ni tampoc del tot mentida. Han passat dos anys, CiU finalment s’ha erigit com a salvador de la pàtria i, davant la dificultat de fer-ho amb inversions aquí i allà -com feien els governs Pujol-, ha optat per la via sobiranista i per convocar unes eleccions anticipades on espera obtenir la majoria absoluta. La meva gran incògnita és saber què farà Mas si aconsegueix els 68 escons o una majoria suficient. El referèndum i les estructures d’estat poden ocupar l’opinió pública uns mesos però no quatre anys. També s’haurà de governar un país, dic jo.

http://www.diaridegirona.cat/opinio/2012/11/03/governar-pais/589064.html

Lluís de Yzaguirre: Les llengües de la República catalana

No em sembla seriós plantejar que tindrem una llengua cooficial i una altra que serà cooficial, pròpia i preferent, com els animals de la Granja que són més iguals. Tampoc no m’ho sembla insinuar que no tindrem en compte els catalans d’arrels foranes. O que renunciarem a les riqueses del poliglotisme i del multilingüisme.

Catalunya serà un estat d’Europa i ratificarà generosament la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries. I serà un estat radicalment democràtic, de manera que no serà legal donar més drets a uns immigrants que a uns altres. Serà totalment inacceptable, per exemple, que un català d’origen peruà o bolivià gaudeixi de més drets lingüístics si és descendent dels colonitzadors que no pas si pertany a les ètnies indígenes d’aquells països.

El fet que el castellà no sigui oficial a Catalunya és fonamental per a la salut del català, però té un motiu addicional: vista la bel·ligerància dels enemics del català i la profusió de recursos que reben des de ponent per poder multiplicar els grupúsculs obstaculitzadors de la normalització, i en previsió que després de la independència encara en rebin més, no els podem facilitar la tasca de pledejar davant les instàncies europees per les seves discriminacions inventades.

Però les precaucions respecte dels enemics de la nostra llengua no ens han d’enterbolir l’avaluació dels interessos estratègics del país i els beneficis culturals de les llengües. Per això caldrà que la República estableixi un catàleg de llengües de treball i de les d’interès estratègic. Clarament, l’anglès, el castellà i el francès s’haurien de potenciar pel seu rol a la UE i per raons de veïnatge.

En el cas del castellà, a més, cal tenir present aquelles persones arribades els anys 1960 que, pel seu monolingüisme monolític en castellà, fan que en el dia a dia molts catalanoparlants es vegin impedits de poder viure en català. Aquestes persones són un obstacle per a la normalització, però elles no solament no ho han triat, sinó que són tan víctimes de la situació com els seus interlocutors o més. Caldrà que aquestes persones tinguin garantit el ple gaudi de drets lingüístics durant una etapa transitòria d’aproximadament vint anys, especialment a la sanitat, al comerç i al lleure. Caldrà demanar als catalanoparlants que no solament evitem tot revengisme, sinó que demostrem aquella solidaritat que tant ens defineix quan no ens la imposen a boca de canó.

Aquest estatus especial transitori del castellà s’hauria d’incloure en un conjunt de pactes d’estat que les forces sobiranistes haurien de pactar abans de… La desastrosa administració espanyola serà recordada per la ineficàcia dels desgoverns centrals, que esmercen la legislatura a desfer les lleis educatives i socials del desgovern precedent i a envair les competències dels governs autonòmics. Si Europa ens avança en tants aspectes és perquè a mitjan segle XX certes polítiques crucials varen ser objecte, en molts països, de pactes d’estat que les protegeixen de les batzegades electoralistes. Caldria arribar a aquests pactes sobre l’educació, les pensions, l’OTAN, el model d’exèrcit o no, la restauració de l’estat del benestar, el paper de l’administració i del model de funcionariat, el sistema electoral, la regla d’or del dèficit, les capitals dels tres poders fora de Barcelona… Tots aquests pactes d’estat, inclosa la llengua, han de tenir data de caducitat, car no hi ha res més antidemocràtic que els ‘principios inmutables’ i les constitucions ‘atadas y bien atadas’.

I entre aquests pactes que s’han de perfilar abans de demanar-nos si volem la independència, n’hi ha un d’especialment transcendent, que és el dels mínims ètics de la política, incloent-hi la democratització dels partits, la transparència més absoluta de les seves finances (incloent-hi els crèdits personals de tots els seus càrrecs, des del secretari local del municipi més xic); no em refereixo només a la corrupció que vàrem heretar del franquisme (la transició no solament no va empresonar els corruptes, ni tan sols els va obligar a tornar allò robat, sinó que ha permès que continuessin aplicant les mateixes enginyeries de reconducció del diner públic a les butxaques privades); em refereixo també al fet que una mentidera sobre el seu currículum o una que ha mentit sobre els acords de la mesa que presideix no serien en una democràcia la segona i la tercera autoritat del país. Aquests acords previs a la independència sobre els mínims ètics de la política no deixen marge de maniobra per prometre una cooficialitat que després es pretengui descafeïnar amb declaracions de preferència i propietat.

Un cop Catalunya esdevingui mestressa del seu destí, no ha de tenir por del multilingüisme, ans l’ha de convertir en una oportunitat. Allà on hi hagi concentracions de famílies originàries d’un mateix país, haurem de tenir el coratge d’implantar escoles amb un model de doble immersió, començant amb la llengua forastera i introduint progressivament el català i després les llengües de treball. El rus, l’àrab, el mandarí, el suahili, l’urdu… per unes raons; el bambara, el quítxua, l’amazic, el turc… per unes altres, han de ser mimats amb l’objectiu que la pròxima generació tingui ciutadans de soca catalana i arrels foranes que siguin plenament bilingües, que dominin perfectament la llengua dels seus orígens familiars i la del seu país de naixença. Aquí pertoca tornar a parlar dels inconvenients de la cooficialitat: pretendre que, per exemple, una escola russòfona de Salou o arabòfona de Mataró garanteixi competència en la llengua de la comunitat immigrada i en la llengua oficial, més un nivell acceptable en anglès és un repte que és al nostre abast. En canvi, si calgués complicar-ho amb cooficialitats, probablement el preu que se’n pagaria seria el desaprofitament de la riquesa del multilingüisme.

També serà important que el poliglotisme es vegi com un benefici. Venim d’un model de suposada cooficialitat en què el cost del multilingüisme carrega sobre els indígenes de les reserves cooficials. L’estat és insensiblement monolingüe i són els ciutadans els qui s’hi han d’adaptar. A la República catalana es potenciarà el poliglotisme dels ciutadans, sobretot quan treballin de cara al públic o pertanyin a la funció pública. L’actual sistema de triennis i més complements absurds (quin mèrit té ser tres anys més vell?) haurà de deixar pas a uns altres incentius basats en els mèrits d’interès col·lectiu. El coneixement passiu de les llengües de treball i de les llengües declarades estratègiques i encara més el seu domini actiu han de ser remunerats per tal que l’administració i tota la societat catalana puguin ser un pont lingüístic entre la UE i els països d’origen de totes aquests comunitats immigrades que considerem estratègiques per al futur de Catalunya i de tota la UE.

No crec que cap política de foment del multilingüisme i del poliglotisme es pugui fer sense controvèrsia social si el pal de paller no és la nostra llengua, que en el curs d’una generació hauria d’assumir els rols normals de qualsevol llengua d’estat de la UE. La majoria dels qui ens diem De Yzaguirre o Fernández entenem que aquest és un procés inexorable i l’únic que demanem és que els més febles no en siguin les víctimes.

No puc acabar aquest article sense apuntar tres situacions llunyanes en què trobaria negociable la cooficialitat del castellà:

–si mai una República valenciana demana de confederar-se amb la nostra i els territoris on el castellà és la llengua tradicional han optat per mantenir-se valencians, es podria adoptar la cooficialitat del castellà (segurament amb el model territorial de Suïssa);

–si mai una República aragonesa proposa el restabliment de la confederació catalanoaragonesa, també es podria optar per una cooficialitat a la suïssa, però també a la finlandesa (tothom ha de saber les dues llengües);

–en el context d’un pacte d’amistat amb la III República espanyola (no m’ho imagino abans) es podria acordar una cooficialitat recíproca de les dues llengües a tot el territori dels dos estats, cosa que no solament beneficiaria els nostres connacionals mallorquins o valencians que hipotèticament continuessin vinculats a Espanya, sinó també els tres-cents mil principatins que viuen a Madrid i a la resta d’Espanya.

Si no és una d’aquestes tres situacions remotíssimes, parlar de cooficialitats no toca.

Lluís de Yzaguirre i Maura, Universitat Pompeu Fabra

http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4052116/lluis-yzaguirre-llengues-republica-catalana.html

 

Il·lustrats

PEP TABERNER

La segona edició del diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix “referèndum” -votació de tots els ciutadans per pronunciar-se sobre una qüestió o per donar suport a una persona o mesura política-, i també ens explica amb precisió absoluta què és un “dictador” -persona que rep o s’arroga el dret de concentrar en ella tots els poders-. Dos conceptes a priori, “incompatibles” -és a dir, no compatibles segons l’IEC- perquè aquell que s’arroga el poder no sol tenir tendència a les “urnes” -vasos o caixes que serveixen per dipositar-hi cèdules, boles, etc., en un sorteig o votació-.
Al senador José Montilla, expresident de la Generalitat, no li agraden els “apriorismes” -adopció de principis o mètodes a priori, diu l’IEC- i ens recorda que els referèndums “són la modalitat preferida dels dictadors”. Ras i curt, Montilla s’oposa que Catalunya pugui celebrar algun dia una consulta sobre la independència sense haver modificat, primer, la Constitució espanyola, el gran tabú, la llei de lleis que, precisament, es va votar en referèndum anys després de la mort del feixista Franco.
Les cames dels garants del sistema democràtic que ha deixat, legalment, centenars de milers de famílies a la misèria, tremolen quan veuen perillar l’statu quo. El senador -que quan era president es va manifestar pels carrers de Barcelona contra una sentència del Tribunal Constitucional, el garant d’aquesta llei que ara sacralitza- no vol que les coses canviïn; vol seguir essent català, espanyol i europeu. Endavant, doncs. Ara, paternalismes, els justos: invocar les sagrades escriptures per negar el referèndum d’autodeterminació és un anacronisme il·lustradament despòtic. Cal fixar dia, hora i lloc per posar punt i final a la política de la ficció, la que es passa el dia cantant les benaurances del si fóssim ?inde?pendents i la que no sap fer res més que predir l’arribada de l’apocalipsi. Necessitem tenir els peus a terra, no pas més ocurrències.

http://www.diaridegirona.cat/opinio/2012/11/03/illustrats/589061.html

Reflexió a la contra

L’argumentació frega el populisme salvatge, més indecent quan ve amb el progressisme

Pilar Rahola

Encara no he vist la darrera estrena de James Bond, que altrament no penso perdre’m perquè m’encanten les pel·lícules amb bons guions, ritme trepidant i molta acció. I encara que de vegades el personatge de Bond ha estat una mica nen repel·lent, Daniel Craig n’ha humanitzat els traços, i fins i tot es permet una mica de videta interior. A més, perdoneu la confessió, el senyor està per mirar-lo. Així doncs encara no he pogut gaudir tampoc del malvat protagonitzat per Javier Bardem, l’actuació del qual, segons les crítiques, és immensa. Tanmateix, i amb l’excusa de l’estrena, ja hem pogut gaudir d’algunes de les seves opinions polítiques. En aquest sentit, dues coses prèvies. Primer, em sembla bo que els actors opinin críticament, encara que alguns vagin amb el manual a la mà. I segon, em cansa enormement que la seva capacitat crítica tingui sempre una única direcció, com si fossin més a prop del carnet de partit que del pensament lliure. Allò del club de la cella i les seves lluminoses misèries. Tot massa conegut i massa previsible.

Malgrat això, i sens dubte, benvinguda la crítica. Benvinguda? Depèn. Perquè sincerament crec que hi ha una diferència entre la crítica i la demolició, i Bardem se n’ha anat de la llengua.

Òbviament sobra recordar que les meves simpaties cap al PP són tan escasses que resulten invisibles, però fins i tot des d’aquesta distància abismal mai no diria que el PP està encantat amb la taxa d’atur que hi ha a Espanya. Dir això em sembla una barbaritat i, a més, una maldat. La frase de Bardem és exactament aquesta: “A aquest Govern (…) li va bé tant d’atur perquè les condicions laborals siguin terribles”, i continua amb el bla-bla-bla conegut de la falta de sensibilitat social, les retallades, els amics dels bancs, etcètera. Personalment tot el discurs m’ha semblat més proper al pamflet simplista que a una anàlisi elaborada, encara que coincideixo amb algunes de les seves apreciacions. Tanmateix em nego a pensar, defensar o dir que un partit que governa està content perquè molts ciutadans estan aturats. Aquest tipus d’argumentació frega el populisme salvatge, encara més indecent quan ve juntament amb el progressisme.

D’altra banda quan això s’acompanya d’una nul·la capacitat de crítica als amics del govern anterior, els monumentals errors dels quals van posar en perill precisament l’Estat social, la crítica resulta encara més grollera. I tal vegada més caricaturesca. La qual cosa em porta a una altra reflexió: la facilitat amb què s’elabora el pensament crític, sobretot si cavalca a cavall dels famosos. Fa la impressió que aquí hi cap tot, consignes, simplismes, demagògies, només per haver triomfat en el cuixé. Però del sainet a la crítica solvent va l’abisme que separa l’actor del pensador. I és obvi que Bardem és un bon actor, però queda lluny de ser un pensador. Com a molt, i és molt, es queda en propagandista.

http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20121103/54354129490/pilar-rahola-reflexio-a-la-contra.html#ixzz2B9KZ0kJM

Massa eurodependència en el procés d’independència

Toni Cucarella

És decebedor que hi haja tanta eurodependència en el procés independentista de Catalunya. Tothom implorant el vist-i-plau de les institucions polítiques europees. Com si calguera demanar-los permís. Cal demanar permís a Espanya per a independitzar-se’n? No, veritat? Aleshores, per què cal l’opinió favorable i la benedicció europea? Si hom aspira a la independència, hi aspira per decisió pròpia: amb coratge i assumint el futur. És això la llibertat: decidir, atrevir-se i assumir els canvis. Primer, doncs, la independència, després ja veurem si les institucions europes fan costat o fan el buit. I si és el buit, fins quan l’aguantaran. Catalunya no és un país endarrerit i necessitat de fons estructurals i de cohesió com la majoria de països nouvinguts al mercat europeu. Catalunya seria més contribuent que no pas receptora. Així doncs, no cal preocupar-se. I si així i tot Europa no vol, que s’hi pose fulles. Fet i fet, Europa ja no és cap nord enllà on la gent és culta, rica, lliure, desvetllada i feliç! Són les institucions politiques i financeres europees les que han donat ordre d’executar aquest brutal desmantellament del sistema democràtic europeu, retallant a manta drets socials i laborals, privatitzant els serveis públics, condemnant milions d’europeus a la misèria, fins i tot a la mort. Només els imbècils, i els suïcides, voldrien pertànyer a aquesta negra Europa dominada pels bancs i els especuladors financers, i per una classe política mesella, cortesana i inútil. Una Europa sense cultura, on la gent és cada vegada més pobra, esclava, abaltida i infeliç. Ben mirat, caldria fugir cames em valguen d’aquesta Europa vil i autoritària.
Només els pobles porucs i covards demanen permís per viure en llibertat. Si tant se val què diga Espanya, tant se val també què dirà Europa si Catalunya decideix ser un estat independent. No tingueu tanta por de morir vestits!

http://blocs.mesvilaweb.cat/cucarella

El bescanvi

Anna Arqué

Quan es volen connectar dos realitats separades es necessita un nexe que permeti enllaçar-les. Aquest plantejament de lògica òbvia és la base per desplegar l’operativa de moltes estratègies de comunicació o directament, perquè no dir-ho: de manipulació. La democràcia actual, encara massa fonamentada en l’interès general i no en el bé comú, és vulnerable als desitjos de despatx i les seves estratègies, que s’intenten imposar aquí i arreu, quan “la gent” desenvolupa criteris fora els paràmetres del sempre continuista “sistema”. I diem “intenten” perquè en el cas concret de Catalunya i de la seva independència, avui, l’statu quo es troba amb una resistència anònima que no vira fàcilment la seva determinació per la independència. I es que el procés espontani, inclusiu i descentralitzat de la consulta, operant amb una coordinació nacional sense presidències, va permetre una màxima presa de decisions a nivell local que garantí una “multipropietat” popular sòlida amb una conseqüent interiorització en primera persona sense igual. Un procés que va incomodar al “sistema” fins al punt que, si us hi fixeu, ni en parla, ni l’anomena mai.

Des de fa uns mesos a Catalunya s’està posant en pràctica una estratègia de bescanvi, on el nexe, té com objectiu: confondre, igualar en el discurs popular una realitat primera, espontània, de carrer i majoritària: la independència per una altra d’escollida, pensada i de despatx: la interdependència. El nexe per relacionar-la, ja practicada, interdependència amb la volguda independència, és l’estat propi, que no és ni Dinamarca, ni Baviera, ni Puerto Rico ni Massachussets sinó tots ells i res en concret. Aquest estat propi convergent, que l’únic que sabem que és, és que és “nou” i emmarcat en l’Europa del 2020, és el nexe que s’utilitza per confondre, barrejar i substituir la normalitzada independència per la normal i corrent interdependència.

Els promotors d’aquest flamant “nou estat propi”, són els mateixos que anomenen: “bolet aïllat” al concepte d’estat independent. El mateix “estat independent”que tenen els quasi 200 estats “bolets” independents que seuen a l’ONU. Aquest “nou estat propi”, que té un origen independentista, un cop passat pel bisturí del despatx consultor, és un regal per qualsevol polític perquè l’han convertit un concepte elàstic. Des de l’oferta política, tot és estat propi, “segons des d’on estiris et proporcionaré el model que busques”, Dinamarca i/o Baviera. Des de la demanda ciutadana també, perquè l’estat propi, evita pronunciaments populars contundents i els fa relatius, “com que és propi ho concretarem segons el que més ens convingui” o sigui, que “anirem decidint” parcialment segons es vagi veient o, millor dit, segons deixin veure. El “nou estat propi” s’estira, fins i tot, per aseure com a participant en la “taula per la independència” a una CiU sobrevinguda i no independentista, amb encara una gestió de polítiques socials i pactes per explicar i que vol, amb el líder Duran inclòs, la confiança dels independentistes per assolir allò que “ja s’entén” sense dir-ho… diuen, i torna una altra cullerada d’estat propi interdependent.

Una Convergència per la interdependència amb un president i un secretari general que declaren per la televisió sense cap vergonya que “el que tothom va cridar a la manifestació de l11S era: Prou! i no independència”; el grau de cinisme s’eleva al nivell dels improperis i la templança és fa obligada, com també es fa obligat repassar les complicitats que els permeten avui afirmar aquests disbarats. Complicitats que ens varen afirmar el 11S que el president havia recollit el clam per la independència. I tant que el va recollir, per bescanviar-lo, de la independència a la interdependència i així, el nexe salta de la pancarta al programa electoral: “nou estat d’Europa”.

La mateixa Convergència que ha fracassat en tot allò en què sí es pronunciava i defensava, com l’estat de les autonomies, l’autogovern, el pacte fiscal,…; la mateixa CiU que demana una majoria absoluta per portar a terme un procés de sobirania total sense voler la independència de Catalunya; una majoria absoluta convergent diuen, per fer front al PP, C’s i PSOE, curiosament, els únics que li adjudiquen a crits el “lideratge independentista”. Serà que als partits unionistes els interessa que CiU tingui majoria absoluta per liderar una independència que saben que CiU rebutja; uns unionistes que volen que tot el vot independentista vagi a CiU, perquè aquesta governi cap a una interdependència tranquil·la, sense la necessitat de pactar un govern català amb els independentistes d’ERC, SI i CUP que sí treballen per la independència política de Catalunya, la que la ciutadania anònima i massiva, volem.

El país va votar 1 milió de “sí” per la independència, no per la interdependència de l’estat propi!; l’11S el país va mobilitzar 1 milió per la independència, no per la Interdependència!; tenim una xarxa de municipis per la independència, no per l’estat propi!; i mil altres iniciatives per la independència que copsen el país amb aquesta voluntat majoritària que el món reconeix i que no és una altra que la de la Catalunya estat independent.

La interdependència política no defineix cap estructura política de país en concret, només descriu una realitat que a ningú se li escapa, vivim en un món global i interdependent, …i? La interdependència és el com i, com a molt, amb quin grau d’aliances gestionarem el país però no estableix des de quina sobirania, des de quina capacitat legisladora, des de quin tipus de model de democràcia, des de quina independència política. Amb la interdependència es modula la capacitat sobirana segons la càrrega ideològica de qui la porta endavant, és un model partidista que desdibuixa el poder de decisió popular. La “dependència interrelacionada” convergent ens parla de la gestió d’un país segons el model europeu liberal de CiU, que fora valoracions a favor o en contra, sempre representarà només una voluntat parcial del país. I és que a l’hora de definir l’estat català tots hi hem de dir la nostra, i per fer-ho, ens cal la independència. La independència ens permet un punt de partida concret des d’on tots els partits es presentaran, dins un marc ja establert de plena sobirania i llibertat: una Catalunya estat independent, a unes eleccions amb el seus programes d’interdependències, locals, europees i mundials. La interdependència és el model de gestió no l’estructura política des d’on executar-lo.

Afirmen, els interdependentistes, que al món la paraula independència no s’entén, i això, senzillament no només és fals sinó que és deshonest. N’hi ha que afirmen que la viabilitat de la Catalunya independent no és possible i n’hi ha que afirmen que la paraula independència fa por al món, n’hi ha que diuen que els catalans vàrem matar Jesús i n’hi ha que diuen que maltractem nenes; i nosaltres, els catalans tips de ser tractats amb paternalismes des de fora i des de dins, farts dels qui van acompanyats de la puta Ramoneta o de la xula espanyolitzadora, els diem que facin el que facin, nosaltres som majoria des de fa 300 anys i que, diguin el que diguin les seves enquestes, nosaltres sempre serem majoria perquè sempre hi haurà un català per recordar-los-hi que els nostres morts i els seus “enganyats” sumen dins la seva consciència.

Arriba l’hora, i vosaltres podeu mirar d’amagar-la i intentareu justificar als qui vinguin les vostres vergonyes, però nosaltres, estem amatents i els explicarem amb un senzill somriure, la nostra victòria. Independència.

http://www.naciodigital.cat/opinio/4750/bescanvi

La cova

Eric Herrera

Sempre m’han fascinat els salvadors de la pàtria que amb una pèssima anàlisi del context general –bé, també hi ha casos de bogeria i de patiments existencials- normalment acaben aconseguint, la majoria de les vegades, el contrari del que persegueixen.

És normal que un mateix necessiti explotar i dir-hi la seva de tant en tant, com també sentir-se de vegades lluny del pensament general. Un servidor, si hagués d’implementar el seu ideari més profund, fa temps que hauria anat a viure en una illa solitària, on l’ego i les formes serien d’una perfecció absoluta. El partit que jo voto sempre no és ni de bon tros el que em cuida les meves dèries ideològiques, encara que en un tant per cent elevat el consideri la meva bandositat més propera. Sí que sóc però absolutament conscient que per aconseguir consensos generals, fites importants com a col·lectivitat, perquè jo visc en una col·lectivitat molt complexa que es diu Catalunya/Europa/món, cal que els propis plantejaments es modulin i, sobretot, baixin a la realitat social. Com deia Pujols, els catalans som fills de l’observació i del reconeixement de l’empirisme.

Per tot plegat, el que vull dir és que em tenen perplex els pontificadors puristes que en nom de la seva veritat l’única cosa que aconsegueixen simplement és engruixir la seva pròpia cova mentre a fora, el pas del temps segueix irresistiblement i irremeiablement. La cova, l’única cosa que fa, és escalfar el seu patètic argument del “tots contra mi” fent que el tren de la realitat i la victòria passi per davant dels seus nassos. Mentrestant ells remuguen i la societat segueix sobrevivint cercant els espais més còmodes possibles, evitant fórmules ortodoxes populistes on qui crida més, és el més ben valorat. Veurem quin suport tenen certs partits suflé en aquestes properes eleccions…

En tots els extrems ideològics i també en els sentiments més essencialistes és quan el gregarisme esdevé doctrina imprescindible. Amb el tema de la llengua catalana per exemple, també ho hem vist últimament. Els sentiments més profunds s’incrementen i fan perdre qualsevol anàlisi sociològica. La proposta de l’Oriol Junqueras en què manifestava que el català seria la llengua pròpia i d’ús preferencial a tots els àmbits socials del país i que el castellà, conjuntament amb l’aranès, mantindrien una especificitat lògica de cooficialitat (sempre amb un rang inferior que el català a tot el territori), va exacerbar la tribu, impossibilitant una lectura entre línies serena i pregona del text del dirigent d’Esquerra. No entendre que el castellà sí o sí formarà part considerable de la societat catalana, encara que en una posició diferent, és simplement ser un curt de mires. Si no s’entén la realitat, pots acabar perdent bous i esquelles.

La cova, refugi d’inadaptats i d’estranys, és la metàfora del rondinaire asocial que considera un error qualsevol consens general. La victòria acaba sent un objectiu massa llunyà i poc a l’abast per aquests individus hiperventilats. Ni els que es pensen que la Catalunya actual és la monolingüe com la de fa 100 anys, ni els que volen imposar una ideologia concreta en nom de la revolució social i del poble veuran realitzats els seus somnis i fracassaran una vegada i una altra precisament perquè aquest poble que diuen que defensen no només no els fa cas, sinó que s’allunya tant com pot de la bogeria reaccionària infantiloide que confon la raó amb l’estómac; i el pragmatisme col·lectiu amb el somni personal. Crear un estat modern de dret no és cosa per a sectes i com que jo vull guanyar me n’allunyaré tant com sigui possible.

http://www.naciodigital.cat/opinio/4722/cova

 

ferreres 3.11.2012

Ferreres. El Periòdico  3.11.2012  http://www.elperiodico.cat/ca/humor/

 

 

MONTILLA EXTRATERRESTRE?

No sabem del cert si Montilla ha estat, realment, President de la Generalitat, o bé ha estat abduït per algun altre homenet. Pot un President de la Generalitat dir el què diu?

Francesc Canosa

Des de que vaig néixer sóc membre d’una societat d’amics de la ufologia. Han passat anys, i molts pastissets de crema cruspits, i no parem mai de donar tombs i tombs a l’assumpte Mount Rainier: és possible que el pilot Kenneth Arnold veiés un “plat volador” el 24 de juny de 1947 mentre pilotava el seu CallAir-A2 al cel de l’estat de Washington? Eh? I que me’n dieu de tots aquests homenets verds, grisos, cefalòpodes, zoomòrfics, amb vestits de pistatxo, o amb cap d’ou ferrat que apareixen, i desapareixen, pel desert de Sonora, o… Hem seguit tots els casos d’ovnis, alienígenes, extraterrestres, per això estem que xalem panís contaminat quan ens hem assabentat que la NASA vindrà a investigar al nostre petit país de gust d’anís.

Què us penseu, que no ens observen? Eh? Doncs sí… La NASA té un trossot d’ullera llarga vista que et permet veure musaranyes a no-sé-quants-trilions-de-quilòmetres. I l’altre dia, en una ullada rutinària, va detectar un moviment poc freqüent. L’estri que calibra el nivell de radiació d’homenets de colors va esclatar en mil bocins. La caixa negra-taüt abans de morir havia registrat les paraules de José Montilla a TV3: “Un referèndum pot ser anti democràtic. Franco feia referèndums”; o “el referèndum és la fórmula preferida dels dictadors”. Malgrat ell diu que les frases estan tretes fora de context, només cal veure i sentir l’entrevista per adonar-se que sí, que, precisament, va posar el context que volia. I bé, n’hi ha més. Sempre n’hi hagut més. Per això vindrà la NASA: per investigar si Montilla és un extraterrestre.

No sabem del cert si Montilla ha estat, realment, President de la Generalitat, o bé ha estat abduït per algun altre homenet. Pot un President de la Generalitat dir el què diu? Si s’ha de tenir respecte per la figura del President, no ha de tenir el President respecte pel país, per la seva gent, per la història… per la veritat? Eh? Però diria que qualsevol equació lògica, natural, científica, que es vulgui aplicar es pot solucionar amb que Montilla potser sí que és extraterrestre. Porta 40 anys a Catalunya i es creu que viu al planeta Carlos Jesús-Raticulín. És l’Expedient Montilla.

Això passa en aquest país: hi ha gent que du mitja vida aquí i no s’assabenta, ni vol, de res. I en canvi, n’hi ha que duen quatre dies i ja ho han entès tot a la perfecció. Els primers sempre justifiquen: és que Franco, Franco (o l’escombreta del vàter, o la Guerra d’Indo Xina…)… El Dictador és genial per legitimar-ho tot.

Deu creure Montilla que els set mil euros diaris que entre 1953 i 1966 anaven a Extremadura els va decidir Franco en referèndum (el dictador va fer pagar a tots els habitants de l’estat aquells set mil euros diaris). Aquell Plan Badajoz va servir per poc, i milers d’extremenys van fugir de la única política eterna d’Espanya: el caciquisme (recordar que l’únic lloc on es trenca això és a Catalunya a principis de segle XX i també que els catalans van ajudar plenament als extremenys i l’Extremadura d’avui també és gràcies als catalans). Extremenys que la majoria no són gens extraterrestres i són catalanament terrenals i que no s’atrevirien a dir el que diu Montilla i tota la colla d’homenets que viuen a Catalunya com si visquessin a la Polinèsia Lunar. Deu creure Montilla que els únics referèndums que es poden fer són els del seu partit: el de la Diagonal, el de l’OTAN. Clar, això sí que són referèndums. Els altres, no. Per què? Perquè hi ha oposició, perquè hi ha gent en contra, per la fractura social…. ja vam veure els de la Diagonal i el de l’OTAN. Deu creure Montilla que va fer més ell contra el dictador que totes les persones, anònimes, avorrides, apolítiques, que van continuar la cultura i la llengua a casa, als pobles i a les ciutats. Pot més l’invisible de la normalitat que no pas el visible de truita amb patates comunista i falsa pana marxista. Deu creure Montilla que en un altre país individus com ell arribarien a ser President de la Generalitat: som tolerants perquè el nostre ric, divers, teixit de país dóna oportunitats fins i tot als que no ens volen entendre, no ens volen respectar i no ens volen deixar decidir. Has pogut ser Montilla, mentre tu ens dius que no som el que sempre hem estat, i que no continuarem sent el que som i que no podrem decidir el que volem decidir. Però, no, potser m’estic equivocant i… no.

La NASA no hauria de venir a investigar res. Perquè Montilla no és un extraterrestre. No. Definitivament, no. Montilla només és un d’aquests personatges que juguen a ser el que no són, que fan programes de ràdio, de televisió, sobre OVNIS, criatures verdes, alienígenes, nines que escupen àcid clorhídric, i portes que ballen el twist el dia de Santa Cecília Auxiliadora. Individus que ens parlen de coses que ningú ha vist. Individus que ens volen alarmar, donar gat per llebre. Individus que el seu problema no és amb Catalunya, o amb els catalans. Individus que el seu problema és amb el planeta terra: amb la vida.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/11/montilla_extraterrestre_90419.php

 

 

Operació Garzón contra l’independentisme català Drets i Llibertats Vuit anys de la sentència d’Estrasburg: El Regne d’Espanya assenyalat com a torturador
OPERACIÓ GARZÓN, 20 ANYS

Vuit anys de la sentència d’Estrasburg: El Regne d’Espanya assenyalat com a torturador

El 2 de novembre del 2004 el Tribunal Europeu dels Drets Humans condemnava amb una sentència sense precedents el Regne d’Espanya per les tortures als independentistes detinguts l’estiu del 1992 en una operació dirigida pel magistrat Baltasar Garzón

Tal dia com avui de fa 8 anys aquest tribunal internacional dictavauna sentència condemnatòria contra el Regne d’Espanya per les denuncies per tortures presentades pels 17  independentistes detinguts abans del Jocs Olímpics del 1992. Un any abans, el mes de novembre del 2003, es va realitzar al Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) d’Estrasburg el judici contra el Regne d’Espanya per les tortures als independentistes detinguts l’estiu del 1992 per la Guàrdia Civil en una operació dirigida pel magistrat Baltasar Garzón.

Així i tot, el TEDH va condemnar l’Estat espanyol per no haver investigat de forma efectiva i en profunditat les denúncies de tortures a 15 independentistes catalans detinguts el 1992, i la mateixa sentència argumentava que havia passat massa temps per poder comprovar si hi va haver tortures contra els detinguts. La sentència donava la raó a 15 dels 21 demandants, ja que sis de les denúncies van ser desestimades per motius formals.

El Tribunal Europeu d’Estrasburg, en canvi, sí va criticar les autoritats espanyoles perquè haver-se negat a prendre declaració als agents de la Guàrdia Civil responsables de les detencions i custodia dels detinguts. La sentència ressaltava que dotze anys després dels fets, el relat detallat dels casos denunciats i les proves aportades pels demandants contrastava amb les declaracions incoherents dels pseudorevisions forenses que presentava l’advocat de l’Estat espanyol.

 Una sentència internacional sense precedents

Aquesta sentència del TEDH d’Estrasburg va tenir una transcendència política sense precedents, donat que no hi havia hagut fins aleshores al Tribunal Europeu una denúncia de tortures col·lectiva amb aquest nombre de demandants que hagi prosperat fins arribar a judici. I en cap cas i fins aleshores, un sentència condemnatòria contra el Regne d’Espanya per tortures en aquest tribunal internacional. Anteriorment el TEDH havia condemnat l’Estat francès per tortures el 1999, i més recentment aquest mateix tribunal va condemnar-lo en el cas del periodista basc detingut i torturat Martxelo Otamendi. Aquest tribunal europeu també va condemnar l’Estat espanyol en l’anomenat “Cas Bultó”, el novembre del 1993, en aquest ocasió per no haver respectat les garanties mínimes judicials, sentència que va obligar l’Estat espanyol a repetir un judici ple d’irregularitats. En aquella sentència es va absoldre Antoní Massaguer, Xavier Barbarà i Ferran Jabardo i va condemnar l’Estat espanyol a pagar una sèrie d’indemnitzacions pel dany moral provocat per la privació de llibertat injustificada que van haver de patir.

La sentència del 2 de novembre del 2004 marcava un abans i un després i per fi mostrava les clavegueres de l’Estat, i en una sentència inèdita i col.lectiva. El nombre de demandants contra l’Estat espanyol era gran, però cal recordar que foren molts més els qui patiren la tortura a mans de la Guàrdia civil. De la xifra de la cinquantena d’independentistes que van ser detinguts durant la ratzia olímpica quasi una trentena van denunciar d’alguna manera que havien estat torturats. En molts casos aquesta denúncia s’havia fet davant el jutge instructor (l’inhabilitat Baltasar Garzón).

Un llarg camí de denúncia pública i judicial

En d’altres casos s’havien denunciat les tortures sofertes a la forense, una persona que, incomplint clarament el seu codi deontològic, vetllava perquè el detingut tingués prou salut per aguantar els torns dels torturadors i que minimitzava als informes l’estat del detingut o les seves esporuguides denúncies. En tants altres casos, els detinguts que sortien en llibertat després de declarar mostraven les conseqüències físiques de la tortura i denunciaven els fets. Les primeres denúncies individuals als jutjats van ser fetes pels primers detinguts que havien aconseguit sortir en llibertat. Posteriorment, els qui havien passat a presó feien arribar les seves als seus advocats, tot i les dificultats que suposa la presó (incomunicació inicial, distància geogràfica, impediments per treure papers de la presó, etc.).

Als jutjats de Barcelona i de Madrid es van presentar en total 21 denúncies individuals de tortures; alhora, tres de col·lectives més van ser presentades per col·lectius i personalitats als jutjats de Girona, Madrid i al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que per lògica democràtica haurien d’haver originat l’obertura d’una investigació. Totes van ser arxivades. Poc temps després es va saber que els agents de la Guàrdia Civil que havien comandat la ràtzia del 1992 contra l’independentisme català havien estat condecorats i ascendits per l’èxit de l’operació.

Per una altra banda, el macrojudici contra Terra Lliure, que es va realitzar l’abril del 1995, es va convertir en un altaveu de denúncia pública de la tortura i en un cas de dimensions considerables, sobretot pel fet que la major part dels 25 encausats, i fins i tot detinguts que només havien acudit en condició de testimoni, van relatar i denunciar les tortures a què havien estat sotmesos a les diferents casernes. El “macrojudici” a l’independentisme català es va convertir en una denúncia col·lectiva de la tortura, que per les seves dimensions només trobaríem equiparable al Procés de Burgos del 1970.

Els detinguts i torturats el 1992 van seguir un llarg camí de denúncies, querelles, recursos, desestimacions i arxivaments, molts anys abans que el cas arribés fins al Tribunal d’Estrasburg l’any 1996, en què va ser desestimada per causes formals. Un cop negats tots els recursos jurídics a l’Estat espanyol totes les denúncies particulars i populars s’havien identificat i aplegat en l’acció popular que les incloïa totes i que estava més avançada. Un cop arribada a Estrasburg, el 1996, va ser desestimada amb l’argument que “El Comitè considera que no es pot pretendre víctima aquell qui és incapaç de mostrar que ell és personalment l’afectat per la mesura que es critica”, que resolia que l’acusació popular no podia denunciar que afectaven unes persones concretes. Una maniobra formal per no enfangar-se diplomàticament en un tema tan espinós (és un fet conegut que el Tribunal Europeu pel Drets Humans d’Estrasburg no ha admès fins ara els centenars de denúncies de tortures de ciutadans bascos torturats en casernes i comissaries).

Tornar a començar fins ser admesa a Estrasburg

Aquesta situació va situar les denúncies en un tornar a començar que retornava la denúncia (les denúncies de cadascun dels encausats) al marc jurídic de l’Estat espanyol, que havia de nou es va trobar en una via morta, però que paradoxalment oferia una escletxa oberta al macrojudici de 1995: a la sentència 47/95 de l’Audiència Nacional del 1995 el tribunal instava els jutjats corresponents a prendre testimoni als processats que, un rere l’altre, havien denunciat les tortures patides durant la seva detenció, i s’inhibia així d’una patata calenta que havia aconseguit traspassar la censura mediàtica i que havia capgirat el macrojudici tot convertint-lo en una denúncia col·lectiva contra la tortura. Sis anys després, i de la mà del ja traspassat advocat Sebastià Salellas, aquesta escletxa judicial va permetre, a través de noves desestimacions, recursos, querelles i arxivaments, que les denúncies arribessin fins al Tribunal d’Estrasburg.

La tenacitat dels demandants i d’un grup d’advocat va fer possible, amb el suport de col·lectius i organitzacions, entre les quals Alerta Solidària, que després d’un judici a Estrasburg -el novembre del 2003- un any després es dictés sentència contra el Regne d’Espanya, una sentència que el condemnava de forma clarificadora i simbòlica com a Estat que utilitzava la tortura.

http://www.llibertat.cat/2012/11/vuit-anys-de-la-sentencia-d-estrasburg-el-regne-d-espanya-assenyalat-com-a-torturador-19812

Barcelona, quarta ciutat europea més buscada a Google

La capital catalana només ha estat superada per Londres, París i Roma

Aquest 2012, ja ha superat els 419 milions de recerques a la xarxa i supera Madrid, que se situa en cinquena posició

 EFE

Barcelona és la quarta ciutat europea més buscada a Google a nivell mundial, només superada per Londres, París i Roma, segons un estudi de Turisme de Barcelona realitzat el mes d’octubre a partir de les dades del propi cercador.
La capital catalana va obtenir l’any passat més de 205 milions de recerques a la xarxa, mentre que aquest 2012 ha superat ja els 419 milions a tot el món, sense comptar les consultes realitzades des d’Espanya.
Londres, que el 2011 liderava la classificació de ciutats més buscades a Internet juntament amb París, ha triplicat aquest any les seves xifres, arribant als 1.302 milions. Cal tenir en compte, però, que la capital anglesa va celebrar aquest estiu els Jocs Olímpics, esdeveniment que ha contribuït a augmentar les seves cerques.
París, en canvi, es queda aquest 2012 molt per darrere de la capital del Regne Unit, malgrat haver duplicat les seves recerques, fins als 606 milions. La tercera ciutat europea més requerida el 2012 a Google és Roma, amb 428 milions de recerques.
Per darrere de Barcelona, amb un total de 419,89 milions de recerques, se situen Madrid (302,4 milions), Viena (278 milions) i Munic (211 milions).
Per realitzar aquest informe, Turisme de Barcelona ha tingut en compte totes les recerques amb la paraula Barcelona en diferents idiomes i amb la seva corresponent abreviatura (BCN).
Aquest organisme explica que “l’excel·lent posicionament de la capital catalana com destí turístic i els congressos i esdeveniments internacionals que en ella se celebren, com el Mobile World Congress, expliquen també aquest èxit a la xarxa”.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/590191-barcelona-quarta-ciutat-europea-mes-buscada-a-google.html

El ‘muso’ Tísner

La capacitat inspiradora d’en Tísner es confirma amb una calavera

Màrius Serra
Els actes d’homenatge a Calders, Sales i Tísner se succeeixen amb una intensitat insòlita en el panorama de centenaris, commemoracions i altres festes d’esguardar. Hi conflueix el comissariat entusiasta de Laura Borràs, capaç de multiplicar-se perquè passin moltes coses, i l’atractiu dels tres autors centenaris, que permet triplicar interessos. El cas és que plouen les convocatòries institucionals i privades, individuals i col·lectives, grans, mitjanes i petites. Aquesta mateixa setmana, el dilluns la Casa Amèrica Catalunya dedicava el seu Altar de Muertos mexicà al Tísner, dimarts a la Sala Gran del TNC se celebrava una lectura conjunta dels tres autors i avui dissabte Mita Casacuberta parla d’en Tísner a la Sala Planeta de Girona en el marc dels premis Casero.

En tots aquests actes es respira el mateix: una sensació de reprendre el fil que tantes tisores van maldar per tallar (debades) l’any 1939. Calders, Sales i Tísner van teixir peces molt variades. Les diferències entre les obres són notables, igual com ho van ser les seves personalitats, però els corrents d’afecte i la valoració que les seves figures susciten conflueixen ara amb una força impensable quan van desaparèixer, Sales el 1983, Calders el 1994 i Tísner el 7 de maig del 2000. Dilluns, a la Casa Amèrica Catalunya (un modest entresòl del carrer de Còrsega en el qual passen moltes coses interessants que sovint no aconsegueixen el ressò que mereixerien), vaig tenir el privilegi de conversar públicament amb tres dels fills d’en Tísner (Raimon, Mireia i Mònica) i amb Carlos Guzmán, professor mexicà autor d’un estudi precís sobre Paraules d’Opòton el vell que du per títol En el mirall de l’altre (2004). En homenatge a la seva tasca com escenògraf de la televisió mexicana, Tísner presidia l’Altar de Muertos d’enguany, amb els seus llibres, encreuats, fitxes de Scrabble i un munt impressionant de bibelots. Allà asseguts, al costat d’un esquelet sardònic, vam conversar i convinguérem que alguns dels trets d’aquell ésser extraordinari eren la proximitat, la intensitat i la capacitat mobilitzadora. Que Tísner va ser un “muso” inspirador ho demostren uns Goigs a llaor de l’invicte Tísner, engendrador malèfic dels mots encreuats signats per F. d’A. Pujol l’any 1968, quan publicava encreuats al Tele/Estel. Comencen així: “Puix que sempre ens heu brindat/ una estona turmentada/ us cantem eixa tornada, pare del mot complicat”.

La capacitat inspiradora del polifacètic Tísner es confirma amb la magistral Calavera Tisneriana que dilluns li va dedicar el professor Guzmán (signada com El Coyote Cojo), en la tradició del dia dels morts mexicà: “Andaba un día la Pelona/ queriendo a Tísner llevarse/ De México a Barcelona/ se fue pensando, burlona,/ que muy poco iba a tardarse./ Mas vio luego que aquel tío/ no era un hombre ¡era un gentío!/ ninotaire, periodista,/ traductor, gran novelista,/ pintor y hasta motorista./ ‘Que lo cargue la Tiznada,/ yo sólo puedo con uno!’ gritó la muerte enojada/ y no jaló con ninguno”.

http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20121103/54354131741/marius-serra-el-muso-tisner.html#ixzz2B9LtjakR

El Paral·lel i el naixement de la cultura de masses

L’exposició ‘El Paral·lel 1894-1939. Barcelona i l’espectacle de la modernitat’ es podrà veure al CCCB fins el 24 de febrer

M.S.

paral.lel

‘D’aquesta Barcelona, no en sabíem res.’ Aquesta és la idea central de la nova exposició del CCCB, ‘El Paral·lel 1894-1939‘, sobre les primeres quatre dècades de la història del Paral·lel de Barcelona, territori de la cultura popular (vídeo), del naixement de la cultura de masses, de l’espectacle, de la modernitat de l’urbs, que l’equipara a les altres grans urbs europees de l’època. Els comissaris, el director teatral Xavier Albertí i el crític teatral i periodista Eduard Molner (vídeo), destaquen que un fenomen tan singular hagi desaparegut de l’imaginari col·lectiu dels barcelonins. L’exposició prova de recuperar aquest patrimoni.

El Paral·lel de la Barcelona d’abans de la guerra del 1936-39 és el de les gitanes de Nonell, el dels teatres que pinta Opisso, és la ciutat dels bordells i la del cuplet, la de Raquel Meller, i la que escenifica l’execució de Ferrer i Guàrdia, cap de turc de la Setmana Tràgica. És la que pinta Ismael Smith, Ricard Urgell i Francisco Domingo, és la de l’escriptor Juli Vallmitjana, és la dels teatrins d’Oleguer Junyent i Josep Castells, és la de Josep Santpere, Elena Jardí i el cantante Emili Vendrell.

Assegura Xavier Albertí que ‘no és una exposició sobre arts escèniques sinó que és una exposició sobre la ciutat.’ I rebla Eduard Molner: ‘És un mirall de la ciutat en un període de transformació urbanístic, territorial, econòmic i social.’ L’exposició parla del naixement de la cultura de masses: en pocs anys la ciutat multiplica per tres la seva demografia i les classes populars comencen a accedir a un espai d’oci que fins ara no coneixien.

Per dimensionar la importància del Paral·lel d’aquell moment, els comissaris expliquen que el Paral·lel es podria comparar amb el Montmartre de París o el Broadway de Nova York. Més i tot: el Paral·lel va acollir una oferta cultural genuïna i única a Europa, per la seva magnitud i singularitat: tenia l’oferta de cadira escènica més gran d’occident al llarg del quilòmetre de carrer. Però en el cànon de la burgesa no hi cabia aquest patrimoni, i després de la guerra, la dictadura militar de Franco impossibilita que es consideri de primer nivell.

Ara, després de quatre anys d’estudi i documentació, Albertí i Molner són taxatius quan diuen: ‘és impensable entendre el teatre contemporani sense saber d’on ve i una part molt important ve del Paral·lel.’

http://www.vilaweb.cat/noticia/4052313/20121103/parallel-naixement-cultura-masses.html

El pop dels Pets es presenta a Londres

El veterà grup de Constantí actua avui a la sala Cargo London

Els seguidors del veterà grup els Pets, que aquest any no fa ronda de concerts, tenen avui una oportunitat única d’escoltar la banda de Constantí. Única per la manca de concerts el 2012 i única, també, per l’escenari: la sala Cargo London.

En efecte, el concert d’avui representa el primer dels Pets a la capital anglesa. Després de vint-i-sis anys tocant, i aprofitant l’aturada del 2012, Lluís Gavaldà, Joan Reig i Falin Cáceres han fet realitat un dels seus somnis i han decidit saltar fronteres per a presentar-se al públic londinenc.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4052288/20121103/pop-pets-presenta-londres.html

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s