RECULL DE PREMSA ANC – 31 OCTUBRE 2012

SECRETARIAT NACIONAL DE L’ANC – COMUNICACIó

Emotiu comiat institucional a Martí Gasull

Mas assegura que “igual que un alpinista aspira a fer el cim, una vella nació d’Europa com Catalunya també aspira a fer el seu cim”

mas i forcadell per gasull

El president de la Generalitat, Artur Mas, ha lliurat avui en mig d’una gran i sentida ovació la Creu de Sant Jordi 2012 a títol pòstum a Martí Gasull, fundador de Plataforma per la Llengua, que va morir el passat 23 de setembre degut a una allau de neu a l’Himalàia.

Mas ha comparat l’etapa que viu Catalunya amb l’ascensió a una muntanya i ha declarat que “igual que un alpinista aspira a fer el cim, una vella nació d’Europa com Catalunya també aspira a fer el seu cim”.

Mas ha recordat el compromís de Gasull amb la llengua i el país. I ha instat els catalans a seguir el seu mestratge cap a la consecució del què era, segons ha dit, la seva aspiració: viure amb normalitat els trets naturals de la identitat del poble de Catalunya.

Així ha instat a “seguir l’exemple de mestratge de Martí Gasull i de tants altres catalans, anònims i coneguts” i “no fer de la baralla entre els propis catalans la norma de conducta”. “Si aprenem a fer pinya i a agafar forces tots plegats, estic convençut que el Martí podrà dir que va fer uns quants cims”, ha reblat el president.

Agraïment familiar

Després que el president de la Generalitat hagi entregat la Creu de Sant Jordi als pares i el germà de Martí Gasull, aquest últim ha pronunciat un discurs d’agraïment en nom de la família. A més de donar les gràcies per la concessió d’aquesta distinció, Bernat Gasull ha enumerat els ingredients que, segons ell, tenia l’activista i que el convertien en un exemple a seguir en la construcció del futur del país. I ha citat la passió, la tenacitat, el sacrifici, el seny i la intel·ligència. A més, ha afirmat que el seu germà és “un dels puntals” que ha permès Catalunya arribar a aquesta situació.

La presidenta de l’ANC, Carme Forcadell, ha estat l’encarregada de glossar la figura de Martí Gasull, amb qui va compartir moments a la Plataforma per la Llengua. Forcadell ha destacat la capacitat de Gasull per crear un espai de treball en favor del català, i ha dit que la seva contribució en favor de la llengua formarà part de la història contemporània de la defensa del català. Segons Forcadell, Catalunya té la possibilitat d’assolir l’estat propi i el llegat de Gasull acompanyarà els catalans en aquests moments que ha qualificat com històrics.

 

Ràdio La Mina, 102.5 FM

aquest dimecres dia 31 d’octubre del 2012, de 8 a 9 del vespre,

el programa “dos i dos no fan quatre” a Manel Cardenya, Ex síndic de Comptes de Catalunya

Parlarem del moment històric que ens toca viure, i de les preocupacions que genera a molta gent tot el procés, i ho farem, contrastant opinions per assolir una visió més complerta, a la recerca d’un horitzó clar i net per a decidir lliurament el nostre futur.

Independents i feliçment ocupats

Un futur estat català podria reduir l’atur fins al 12%, segons un estudi

Els autors basen el seu treball en l’anàlisi de tres models

31/10/12 02:00 – BARCELONA – R. PALOU

sense atur

Independents i amb més feina. Un estudi del Cercle Català de Negocis (CCN) al qual ha tingut accés El Punt Avui conclou que la independència permetria reduir l’atur d’un 22% a un 12% –una taxa que a Espanya no es registra des de principis dels 80–, i situaria Catalunya al nivell dels països més pròspers d’Europa. “Podríem ser l’Holanda del sud”, afirma Ramir de Porrata-Dòria, empresari, emprenedor i membre de la junta directiva del CCN que ha participat en l’elaboració d’un estudi basat en tres mètodes d’anàlisi –estadístic, matemàtic i comparatiu– que coincideixen a dibuixar un panorama molt favorable a la Catalunya independent. El 12% final és una estimació basada en la ponderació dels resultats obtinguts amb els tres sistemes.

Dels tres models, l’estadístic és el que ofereix una projecció més optimista. Basat en l’anàlisi de les dades econòmiques dels països de l’OCDE, permet identificar quins són els factors que influeixen més en els nivells d’atur. Traslladant-los a Catalunya, aquest patró conclou que un futur estat podria reduir la taxa de desocupació fins al 6%. Una dada allunyada de l’11,7% que es projecta si es pren com a referència el model matemàtic, que estableix una relació directa entre la despesa pública i el PIB d’un país. En concret, els autors del treball del CCN prenen com a base les conclusions d’un estudi previ publicat pels economistes Jordi Pons i Ramon Tremosa, que sostenen que per cada 1% del PIB que el sector públic inverteix, l’economia creix un 0,52% i l’ocupació un 0,29%. A la pràctica, i suposant que l’absència de dèficit fiscal permetés a un futur estat català destinar cada any un 8,4% del seu PIB (uns 17.000 milions d’euros) al sistema productiu, es crearien 56.000 llocs de treball durant el primer any, 81.000 durant el segon, 88.000 en el tercer i 91.000 els dos següents, fins a situar l’índex de desocupació molt a prop del 12%. Per últim, el tercer model consisteix en l’anàlisi dels nivells d’atur de països amb magnituds semblants a les de Catalunya, i conclou que cap dels que s’hi assemblen tenen nivells de desocupació de més del 10%. En funció del país amb qui es compari, la taxa d’atur de Catalunya se situaria entre el 8% i el 15%.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/589136-independents-i-felicment-ocupats.html

L’atur es reduiria del 22 al 12% en una Catalunya independent

Un estudi del CCN situa la taxa d’aturats d’un futur estat propi català 10 punts més baixa que l’actual

ccn atur

Un estudi del Cercle Català Negocis conclou que la independència suposaria una reducció de l’atur del 22,6% actual a un 12%. Aquestes xifres situarien Catalunya al voltant de la mitjana de la Unió Europea, tot i que continuaria per sobre, ja que la mitjana actual de l’Europa dels 27 és del 10,6% i la de la zona euro de l’11,6%.

L’estudi ha estat elaborat per Ramir de Porrata-Dòria, empresari, emprenedor i membre de la junta directiva del CCN, en base a dos models d’anàlisi –l’ estadístic i el matemàtic- i el mètode comparatiu. A partir del resultat d’aquests tres sistemes, s’elabora una ponderació que dóna la xifra del 12%.

Dels models utilitzats, l’estadístic és el que ofereix unes dades més optimistes, ja que situa el tant per cent de parats en el 6,1. En aquest cas s’utilitza les dades econòmiques dels països de l’OCDE, que permet identificar quins són els factors que influeixen més en els nivells d’atur.

Pel que fa al model matemàtic, aquest indica una projecció que situa la taxa d’atur a l’11,7%. Aquest estableix que hi ha una relació directa entre la despesa pública i el PIB d’un país. Els autors del treball prenen com a base per aquest model les conclusions d’un estudi previ de Ramon Tremosa i Jordi Pons sobre la taxa d’atur en una Catalunya sense espoli fiscal.

Per últim, el mètode comparatiu consisteix en l’anàlisi dels nivells d’atur en països amb dimensions semblants a les de Catalunya en relació al PIB per càpita. La comparació indica que cap dels països té un nivell de desocupació del 10%. Aquest mètode col•loca Catalunya amb una taxa d’entre el 8% i el 15% en funció del país amb qui es compari.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/l_atur_es_reduiria_del_22_al_12_en_una_catalunya_independent_90319.php

Tan sols podem perdre si tenim por

L’única funció d’aquest debat sobre què passarà és fer passar vots de la columna del sí a la columna del no.

Vicent Partal.  editorial 31.10.2012

A mesura que passen les setmanes i avança el procés independentista és va fent més i més clar que un dels grans arguments de l’unionisme per a esporuguir els votants serà la cantarella de l’expulsió de la Catalunya independent d’Europa.

Ho he escrit mirant al detall el que escrivia: per a esporuguir els votants. Que és això el punt important, no ens equivoquem. Perquè la batalla la fem nosaltres amb nosaltres mateixos. I prou. La Unió Europea ha decidit esperar que passe allò que ha de passar, però no pot evitar que una frase ací o un gest allà es magnifiquen i s’empren com a munició, com es véu ben clar ahir.

No ens enganyem, tanmateix: l’única funció d’aquest debat sobre què passarà és fer passar vots de la columna del sí a la columna del no. Espanya ja sap que no podrà impedir la votació i per això ha començat la campanya del no. Necessita que els electors dubten i farà servir qualsevol argument, cert o no, per aconseguir-ho. Perquè al final ells i nosaltres sabem que només hi haurà un argument que tothom, i Europa la primera, haurà de respectar i aquest no serà més que el resultat del referèndum. La papereta, cada papereta doncs, és el camp de batalla.

Un camp de batalla interessant i estimulant perquè referma que al final tot dependrà de nosaltres i de ningú més. Que ens quede molt clar: si perdem serà perquè perdem nosaltres mateixos. Espanya no té cap més manera d’aturar el procés que aconseguint que el nombre de vots no siga superior al de vots sí. I tot, tot, allò que viurem a partir d’ara ho haurem de posar en aquest context.

http://www.vilaweb.cat/editorial/4051628/nomes-podem-perdre-tenim-por.html

El govern català esbossa el camí per al reconeixement internacional

Homs invoca la jurisprudència del Tribunal Internacional de l’Haia per exercir el dret de decidir

El govern comença a traçar el camí per a poder convocar un referèndum que tingui un reconeixement internacional. El portaveu , Francesc Homs, ha explicat quines són per a l’executiu ‘les quatre regles que marquen el camí del dret a decidir’, basant-se en la jurisprudència del Tribunal Internacional de l’Haia. Aquesta jurisprudència ‘posa les bases per a la definició d’un dret de decidir reconegut internacionalment’, ha dit Homs, avui en una conferència sobre el dret de decidir al Fòrum Europa (text íntegre, en pdf).

Homs ha fet referència al dictamen que el tribunal de l’Haia va emetre el juliol del 2010, que va considerar que la declaració unilateral d’independència de Kossove del 2008 no va violar el dret internacional.

Segons Homs, aquest dictamen estableix que la legitimitat d’un procés basat en el dret de decidir es basa en l’absència de violència i en intentar arribar amb acords ‘de l’estat matriu’.

També ha explicat que hi ha una doctrina del Consell d’Europa sobre les bones pràctiques en referèndums, que constata que poden enfortir la legitimitat democràtica, i que passen per reconèixer la possibilitat que es puguin celebrar en àmbits inferiors al de l’estat.

Les quatre regles

El portaveu del govern ha exposat unes quantes regles que caldria complir per poder fer el referèndum sobre la independència.

‘Com a primera regla, la democràcia’. Homs ha subratllat que ‘durant la propera legislatura s’ha de poder consultar el poble de Catalunya, amb la fórmula tècnica i jurídica més òptima’, per complir la resolució del parlament.

La segona, ha destacat Homs, és un procés que ‘ha d’anar acompanyat d’àmplies majories’. ‘El 51% probablement no sigui suficient en un procés d’aquestes característiques, sinó que s’ha de sostenir en una majoria sòlida i àmplia’. ‘Aquesta és la seva força i és el que el farà imparable’, ha asseverat.

En tercer lloc, ha relatat Homs, ‘el procés s’ha de desenvolupar de manera pacífica i amb ple respecte a la convivència’. ‘Estic convençut que serà un camí, ho està essent, tranquil i respectuós’.

Finalment, la quarta regla plantejada per Homs és que el procés es desenvolupi en el marc d’Europa. ‘Catalunya és Europa i seria absurd que renunciéssim a un projecte d’èxit com és la Unió Europea’. ‘Com s’entendria que un contribuïdor net a Espanya i també a Europa es quedés al marge de la pròpia UE’, s’ha preguntat.

No té marxa enrere

El dret a decidir, ha reiterat Homs, és ‘una aposta seriosa, estructural, que no té marxa enrere’. ‘Si el poble de Catalunya ho avala el 25 de novembre, l’exercici del dret a decidir i el camí de l’estat propi ja no tenen marxa enrere’. I diu que ha fet una constatació objectiva: ‘després de 32 anys l’encaix de Catalunya a Espanya resulta impossible’.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4051793/20121031/govern-catala-esbossa-cami-reconeixement-internacional.html

 

HISTERISMES I CAMPANYES

“La campanya institucional remarca que les eleccions catalanes també seran històriques. Algú encara ho dubta? Per primer cop aquest país decidirà entre unionisme i sobiranisme, i quina de les dues vies emprèn”

Editorial

La falsa polèmica que s’ha creat amb l’anunci de la campanya institucional de les eleccions mostra el nerviosisme amb el qual alguns partits afronten els comicis del 25 de novembre. Veure partidisme en aquest anunci és un excusa de mal pagador, per la desubicació en la qual han caigut algunes formacions polítiques. Si s’observen amb tranquil·litat les imatges, aquestes presenten moments importants de la història recent de Catalunya i remarquen que les eleccions catalanes també seran històriques. Algú ho dubta? Per primer cop aquest país decidirà entre unionisme i sobiranisme, i quina de les dues vies emprèn, cadascuna amb els seus matisos. L’anunci recorda la manifestació del milió de catalans demanant un Estatut, els Jocs Olímpics del 92, els Castellers de Vilafranca actuant a Nova York, la primera expedició catalana a l’Everest, i la manifestació de la Diada, que va ser la més nombrosa celebrada mai a Catalunya. No s’oblida tampoc d’un antic immigrant que recorda el dia que va arribar al país per quedar-s’hi. D’aquí no es desprèn el vot ni a CiU ni a cap partit en concret, sinó que simplement es remarca la importància de votar el 25N. No cal agafar-s’ho amb histerisme. A fi de comptes a la manifestació de la Diada també hi van ser presents els socialistes Àngel Ros, Marina Geli, Laia Bonet i Toni Comín.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/histerismes_i_campanyes_90296.php

L’espot de la discòrdia

Per què puja el PSC al carro del flanc espanyolista? Tan despistat, tan perdut està?

PILAR RAHOLA

La meva primera reacció ha estat d’alerta. Com passa molt sovint en temps electoral, la fina línia entre l’àmbit institucional i el partidista podria haver-se trencat de nou, i repetir-se la temptació d’utilitzar diners públics per fer campanya privada. En aquest sentit, el partit que estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra. Amb aquesta alerta i més recels que simpaties, doncs, he mirat l’espot institucional per demanar el vot. Se’ls hi deu haver anat la mà?

I després de veure’l, estic absolutament convençuda que a qui se’ls hi ha anat la mà i de pas la boca ha estat als tres partits que s’han enfurismat, el capteniment dels quals només pot respondre a dues coses: a una al·lèrgia patològica a la imatge de la bandera catalana o a una desesperada acció de campanya electoral, en temps de sequera de vots. I les coses aquí estan clares: PP i el seu partit satèl·lit en la primera opció, i els del PSC en la segona.

Perquè mirat amb lupa i paper de fumar, per dalt i per baix, la crítica a l’espot no s’aguanta per enlloc, i cal tenir moltes ganes de muntar escàndols per justificar tot aquest sarau.

Parlem del vídeo. Primer dir que està molt ben fet, tant en el ritme com en les seqüències, i el resultat és un espot francament bonic. A partir d’aquí, entrem en el contingut. El vídeo fa un repàs dels grans esdeveniments de Catalunya en les darreres dècades, des de la manifestació del 77 fins al mític “hem fet el cim”, passant per les immigracions dels anys seixanta o els Jocs Olímpics. En cada moment algú diu que hi ha estat. No diu que tot Catalunya fes “el cim” o que tota estigués en el 77 o etcètera. Però algú, molts, hi van ser. I en la mateixa línia discursiva, algú, moltíssims, també van ser a la Diada més massiva de la història. És a dir, en un relat que entrellaça els moments més culminants de Catalunya, la Diada n’és el darrer.

Quin és el problema? O dit altrament, algú pot considerar normal que es relatin els moments culminants del país i s'”oblidi” d’anomenar la manifestació més important de la nostra història, i una de les més massives de tota la història d’Europa? En quin cap entra? I què té de dolent recordar que algú, molts, moltíssims, hi van ser? Sincerament això del PP i amics ho entenc, perquè amb tanta senyera els ha de sortir urticària. Però no s’ha d’oblidar que la seva opció política, essent important, és marginal en la centralitat catalana i per tant minoritària. L’eix central és massivament catalanista, i això inclou el PSC.

Per què puja al carro del flanc espanyolista? Tan despistat, tan perdut, tan al·lucinat està? I tanta esgarrifança li produeix la manifestació on alguns dels seus van ser-hi, malgrat l’actitud de la direcció? En qualsevol cas, perdoneu, però l’únic escàndol que hi veig en tot aquest assumpte és l’escàndol que han muntat els de l’escàndol. Em temo que ells, i no l’espot, són el problema.

http://www.lavanguardia.com/encatala/20121031/54354041981/l-espot-de-la-discordia-pilar-rahola.html#ixzz2AtXIZxeC

Homs: “Quin article de la Constitució diu que Catalunya forma part d’Espanya? Cap”

El portaveu del Govern alerta que canviar la llei és una qüestió de voluntat política i constata que l’estat espanyol ho ha fet “quan li ha convingut”

SARA GONZÁLEZ

El portaveu del Govern, Francesc Homs, ha assegurat aquest dimecres que, per més manca de paraigua legal que hi hagi pel dret a decidir, tot és qüestió de voluntat política per part del govern espanyol a l’hora d’adaptar la legislació a la realitat. “Als grans defensors que surten pertot arreu de la Constitució em vénen ganes de preguntar-los: quin article concret poden citar que digui que Catalunya forma part d’Espanya? Cap esment directe. No hi és de forma explícita”, ha dit Homs, que tot seguit ha explicat que “hi ha molts elements de fet i de dret que donen a entendre que Catalunya forma part d’Espanya” i que, per tant, encara que no estigui explícitament a la Constitució, “Catalunya és una nació”. “S’entén i se sobreentén”, ha dit.

Homs ha assegurat que el Govern és conscient que l’estructura jurídica de l’estat espanyol no està pensada per donar resposta al dret a decidir, però ha recordat que la pregunta que fa Catalunya la fa “als polítics espanyols i no als llibres de dret”. A més, ha insistit que a Espanya hi ha hagut uns quants exemples “on la formalitat de les lleis s’ha vist superada per la realitat”, ja sigui per incompliment de les regles del joc o per “conveniència interpretativa” de la llei. Com a exemples ha parlat del “mal ús del reial decret llei per reformar matèries, siguin urgents o no”; el “reiterat incompliment de les sentències del TC”, que reconeixen traspassos i no es compleixen, i el traspàs de la competència de Trànsit al País Basc, que es va fer “‘de facto'” i no a través de l’article 150.2 de la Constitució. També ha recordat l’accés a l’autonomia d’Andalusia, on el referèndum a Almeria no tenia majoria i es va canviar el marc legal.

“Quan hi ha voluntat política, les solucions es troben”, ha dit Homs, que també ha matisat que “no critica, tot i que constata”, que “quan s’ha volgut hi ha hagut voluntat política per atendre una realitat”. I és que, segons el portaveu, no pot ser que la llei es converteixi en una “teranyina” que impedeixi la democràcia. “La pregunta és clara: les autoritats espanyoles hi haurà un moment que hauran de dir si accepten o no la voluntat del poble de Catalunya”, ha etzibat Homs.

Un encaix “impossible” a Espanya

El portaveu del Govern ha insistit que després de 32 anys, “l’encaix de Catalunya a Espanya resulta impossible”. A més, ha explicat que la proposta del dret a decidir ve de lluny i està “formulada a consciència”, a més de comptar amb un ampli suport de la població. De fet, ha recordat que Artur Mas va parlar ja de dret a decidir el 20 de novembre del 2007, i més endavant, l’estiu del 2010, just després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, ja va deixar clar que calia “encetar un nou camí”.

Homs ha recordat que hi ha diverses vies per permetre que Catalunya celebri un referèndum, com ara transferint la competència de convocatòria de referèndums a la Generalitat a través de l’article 150.2 de la Constitució, a través de la futura llei de consultes, en el marc legal de la llei de consultes referendàries en vigor o bé que sigui el mateix Estat qui convoqui el referèndum. Ha insistit que el procés ha de ser “pacífic” i acompanyat d’una “gran majoria”, i sense renunciar al “projecte d’èxit” de la Unió Europea.

http://www.ara.cat/especials/eleccions25n/Francesc_Homs-portaveu-Govern-dret_a_decidir_0_802119905.html

El govern espanyol considera que l’entrada de Catalunya a la UE és “absurda”

Fonts de la Moncloa diuen ara que la carta que Reding va enviar al secretari d’Estat per la UE per desmentir aquesta possibilitat era innecessària

Consideren que “ningú es creu” que Catalunya pugui passar a ser un nou estat membre si s’independitza

31/10/12 11:49 – MADRID – ACN

El govern espanyol considera que la possibilitat que una Catalunya independent entri de forma directa a formar part de la UE és “absurda” i per aquest motiu qualifica “d’innecessària” la carta que la vicepresidenta de la Comissió Europea, Viviane Reding, va enviar al secretari d’Estat per a la UE, Íñigo Méndez de Vigo, per desmentir que existeix aquesta possibilitat. Fonts de La Moncloa han afirmat aquest dimecres que “ningú es creu” que Catalunya podria passar a ser un nou estat membre de la UE si s’independitzés d’Espanya.

El govern espanyol no es responsabilitza de la filtració de la carta que ahir va fer pública El País però afirma que en tot cas era una missiva que no calia perquè estava clar que la UE no podria acceptar un nou estat membre sense que això es debati i sigui acceptat per tots els socis.

Segons aquestes fonts, aclarida aquesta qüestió l’executiu espanyol mantindrà la línia que ha seguit fins ara a Catalunya i que segons asseguren passa per oferir diàleg sobre el finançament i mantenir que no es pot incomplir la legalitat vigent.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/589368-el-govern-espanyol-considera-que-lentrada-de-catalunya-a-la-ue-es-absurda.html

Junqueras: «Espanya ens voldrà dins la UE»

El candidat d’ERC recorda que “Europa no vol duanes”

El líder d’ERC i candidat a la presidència de la Generalitat, Oriol Junqueras, té força clar que Catalunya continuarà dins la Unió Europa si esdevé independent. Amb aquest argument, Junqueras ha carregat aquest matí contra aquells que diuen que Espanya vetaria l’entrada d’una possible Catalunya independent dins la Unió Europea.

Segons el candidat dels independentistes, la possibilitat de quedar fora no és imaginable, perquè “el 70% de les exportacions d’Espanya a Europa passen per Catalunya” i no veu a l’Estat volent establir “una duana” per aquest volum de negoci. “Espanya serà el primer que ens voldrà a dins”, ha sentenciat.

http://www.naciodigital.cat/noticia/48331/junqueras/espanya/voldra/dins/ue

 

 

Espanya s’haurà d’empassar la supèrbia i demanar que Catalunya formi part d’Europa

Junqueras assegura que “Espanya serà el primer en voler Catalunya a la UE perquè no voldrà una duana pel 70% de les seves exportacions a Europa “

El líder d’ERC i candidat a la presidència de la Generalitat, Oriol Junqueras, ha carregat aquest dimecres contra aquells que diuen que Espanya vetaria l’entrada d’una possible Catalunya independent dins la Unió Europea. Junqueras assegura que aquesta possibilitat no és imaginable, perquè “el 70% de les exportacions d’Espanya a Europa passen per Catalunya” i no veu a l’Estat volent establir “una duana” per aquest volum de negoci. “Espanya serà el primer que ens voldrà a dins”, ha sentenciat. A més, ha alertat a CiU que si després de les eleccions vol negociar un nou pacte fiscal amb l’Estat, no trobarà a ERC del seu costat. “Ni ho volem, ni hi creiem”, ha dit.

De debò algú creu que Espanya vol una duana aquí?

Per Oriol Junqueras, Espanya serà l’estat més interessat en que si Catalunya s’independitza no surti de la UE. Així ho ha considerat aquest dimecres, en assegurar que l’Estat serà “el primer que ens voldrà a dins”. “El 70% de les exportacions de l’Estat van cap a Europa i passen per Catalunya. De debò algú creu que Espanya vol una duana aquí? Jo no m’ho crec”, ha sentenciat el candidat d’Esquerra.
Només necessitem és un mandat democràtic i no hi haurà problema amb Europa

I és que Junqueras assegura que no hi haurà cap problema amb Europa si s’engega el procés sobiranista. En aquest sentit, ha explicat que cada cop que ell ha parlat amb membres d’algun govern dels estats membres o amb eurodiputats d’altres països, “només han dit que l’únic que necessitem és un mandat democràtic”. “Ningú mai ens va dir que necessitéssim altra cosa”, ha conclòs.

En aquest mateixa línia, ha rebutjat que estats com Alemanya o Itàlia s’oposessin a que Catalunya formés part de la UE perquè les seves empreses tenen interessos aquí i “ningú s’imagina aquests estats prenent decisions contra les seves empreses”.

Els ciutadans que ja són europeus continuarem sent europeus

Pel que fa a les posicions que fins ara han manifestats alguns alts mandataris de la UE sobre el procés sobiranista, Junqueras ha insistit que “no existeix cap antecedent jurídic sobre la qüestió” i que, per tant, “s’aplicaria el principi general del dret, que diu que les decisions es prenen democràticament i aquestes decisions esdevenen vinculants”. A més, ha defensat que si en el seu dia l’Alemanya de l’est no va tenir cap problema per incorporar-se a Europa formant part de l’Alemanya unificada, “també valdria per l’exemple contrari, on uns ciutadans que ja són europeus no tindrien problema per seguir a dins amb un nou estat”.

El pacte fiscal no és una possibilitat viable per ERC

D’altra banda, i després que algunes veus hagin apel·lat a la negociació d’un nou pacte fiscal després de les eleccions com a sortida per resoldre la qüestió sobiranista a Catalunya, Junqueras ha volgut deixar ben clar que aquesta no és una possibilitat viable per ERC. “Si el futur Parlament opta per un nou acord fiscal, a CiU li sobraran els socis per aconseguir-ho, no cal que estiguem nosaltres. Ni hi voldrem ser-hi, ni hi creiem, ni res de res”, ha sentenciat, tot advertint que un pacte fiscal “no resoldrà els problemes dels ciutadans perquè tothom sap que l’estat espanyol incomplirà i no és de fiar”.
ERC vol ser el gran referent de l’espai d’esquerres de Catalunya

Mirant a altres punts de l’actualitat política, el líder d’ERC ha volgut replicar les paraules de la socialista Carme Chacón, que ha descartat per complet que el seu partit vulgui tornar a un govern amb Esquerra. “No sap com me n’alegro que digui això”, ha sentenciat el republicà, que ha considerat que “és normal que Chacón no vegi factible fer una cosa així amb ERC”. “Què esperem de Chacón? Algú esperava que digués que era partidària de voler alguna cosa amb ERC?”, s’ha preguntat.

Per últim, i parlant també dels socialistes, Junqueras ha reiterat que el seu objectiu en aquestes eleccions és deixar enrere el PSC per ser “el gran referent de l’espai d’esquerres de Catalunya” perquè algun dia sigui “el partit hegemònic”.

http://www.directe.cat/noticia/251457/espanya-shaura-dempassar-la-superbia-i-demanar-que-catalunya-formi-part-deuropa

 

Herrera: «El 25N decidim sobre austeritat, no sobre independència»

QS/Redacció 

El candidat d’ICV recorda que “les polítiques de CiU causen patiment a la societat, no a la identitat”“Hi ha gent que es pensa que el 25N es vota independència, però el que es vota és la política de salut, d’ensenyament, de fiscalitat es voten altres coses”. Amb aquesta frase, el candidat d’ICV-EUiA, Joan Herrera, vol marcar les seves coordenades de cara els comicis al Parlament de Catalunya.

En un esmozar informatiu organitzat aquest matí a Madrid pel Fòrum Nueva Economia, el candidat ecosocialista ha volgut deixar clar que el 25N és la data per “derrotar les polítiques d’austeritat dogmàtica, que estant causant patiment a la societat i no a la identitat”. D’aquesta manera, Herrera ha volgut treure la pàtina plebiscitària amb què es veuen aquestes eleccions.

http://www.naciodigital.cat/noticia/48334/herrera/25n/decidim/sobre/austeritat/no/sobre/independencia

 

L’excap de premsa de Maragall pronostica la ruptura del PSC i PSOE

Jordi Mercader situa l’escissió després de les eleccions catalanes

L’excap de premsa de Pasqual Maragall, Jordi Mercader, ha pronosticat durant una intervenció al programa de BTV La Rambla, que els socialistes catalans acabaran “partint peres amb el PSOE” per les desavinences entre ambdues formacions al voltant del dret a decidir. Mercader ha afirmat que la separació es produirà després de les eleccions catalanes del 25 de novembre.

El periodista també va destacar la “mala sintonia” que hi ha entre el primer secretari del PSC, Pere Navarro, i el secretari general del PSOE, Alfredo Pérez-Rubalcaba. Al seu parer, Rubalcaba “no està ajudant gaire” Navarro de cara a les eleccions del 25-N.

Segons Mercader, el PSOE haurà de fer-se federal “de veritat” si vol evitar un problema “de magnitud” al PSC, tot i insistir en la certesa de la separació del partit català. L’excap de comunicació de Pasqual Maragall, de fet, va apuntar que en funció del resultat que obtingui el PSC el 25N la ruptura serà “real o obligada”.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/l_excap_de_premsa_de_maragall_pronostica_la_ruptura_del_psc_i_psoe_90338.php

 

 

Societat civil forta per a un país fort

“Podem debatre tots els posicionaments possibles, però al final, el conjunt del país hauria d’estar-ne ben cofoi, la raó i el sentit comú s’acabarà imposant”
Jaume BatlleCTecno

Només una societat civil forta farà un país fort. Perdoneu el col.loquialisme, però “és de calaix”. I les coses cal dir-les pel seu nom.

Totes les societats estan composades, estan formades d’individus, de persones, de ciutadans i ciutadanes. És en aquests on radica la força, l’empenta, el braó, la iniciativa i la legitimitat per posicionar-se, per triar, per assenyalar el camí a seguir. Totes les societats modernes, formades per ciutadans moderns, trien fórmules d’associar-se com a mètode per tal de poder fer sentir la seva veu amb més contundència i potència. D’això se’n diu societat civil. I Catalunya, afortunadament, en té molta. Diguem-ne que n’està plena. Puc coincidir amb altres persones, en el parer que tenim massa associacions, massa organitzacions, entitats, però l’important, allò realment rellevant no n’és el nombre, en aquests moments, sinó que és la capacitat de cohesionar-se, d’unir-se, d’associar-se quan fa falta.

Estem assistint a tot un seguit de posicionaments de la nostra societat civil enfront dels nous reptes que el nostre país està vivint recentment. Col.legis, associacions empresarials, associacions culturals, etc… La setmana passada vàrem tenir un clar exemple i que els mitjans van fer-ne ressò: el posicionament clar i inequívoc d’un bon grapat de col·legis professionals envers el camí que el país està agafant. Però tots aquests posicionaments no serien res si sota dels mateixos no hi hagués una defensa dels valors que tradicionalment estan presents en l’ideari català, com són la justícia, la democràcia, la igualtat, l’esforç, el sacrifici, el treball, la llibertat…

Justícia pel tracte rebut. Justícia no pas per ella mateixa, sinó que per tal de poder millorar la vida de tots nosaltres, del conjut dels ciutadans i les ciutadanes del nostre país.

Democràcia per poder seguir decidint allò que volem ésser, allò que triem col.lectivament, com a país, sense imposar res a ningú, que no sigui referendat per una ampla majòria de ciutadans i ciutadanes, que repeteixo, tenim el poder últim de les decisions col.lectives. Pulcritud democràtica, com diu el nostre President.

I en contra de la nostra societat civil forta, cohesionada, plural i compromesa no hi ha res a fer. Podem debatre tots els posicionaments possibles, però al final, i el conjunt del país hauria d’estar-ne ben cofoi, la raó i el sentit comú s’acabarà imposant. Com deia al començament de l’article, “és de calaix”.

Joan-Lluís Lluís: ‘Català no elector cerca elector indecís’

Jo sóc un català de fora del Principat i, per tant, no podré votar en aquestes eleccions tot i tenir-ne moltes ganes, perquè sento aquest Principat tan meu com tens el dret de sentir teva aquesta Catalunya Nord on visc.

Ja deus saber que aquestes eleccions són fonamentals no només per Catalunya sinó pel conjunt dels Països Catalans.

Amic, amiga, ets elector regularment empadronat a Catalunya però no saps qui votar el 25 de novembre? Ets part d’aquest 17% de ciutadans catalans que, segons les enquestes, encara resten indecisos? Jo sóc un català de fora del Principat i, per tant, no podré votar en aquestes eleccions tot i tenir-ne moltes ganes, perquè sento aquest Principat tan meu com tens el dret de sentir teva aquesta Catalunya Nord on visc. Tu i jo, ja ho veus, ens podem entendre. I per això, públicament i honradament, et proposo que fem un tracte: trobem-nos, xerrem, comparem i decidim plegats qui votaràs. Així tu t’hauràs tret el maldecap d’aquesta indecisió que genera mala consciència (el món sol ser poc indulgent amb els indecisos) i jo podré viure gairebé de primera mà la sensació embriagadora d’haver participat en aquestes eleccions sense parió. Ens trobem on et vagi bé, pago jo el cafè o la cervesa. O el vodka martini, que no és hora de regatejar.

I si al final de la nostra conversa encara dubtes o et fa mandra acabar de tancar el tracte (la mandra, potser ho saps, és la coartada de moltes vel·leïtats), anem més lluny en l’associació i fem un bescanvi que sigui mútuament profitós: em deixes decidir qui votaràs i jo t’ofereixo… no ho sé, això s’ha de negociar (tampoc no t’esperis grans meravelles). Sí, anem més lluny, ja deus saber que aquestes eleccions són fonamentals no solament per a Catalunya sinó també per al conjunt dels Països Catalans. I per això serem molts, d’aquests que envoltem Catalunya, a esperar amb ànsia i confiança els resultats dels comicis, amb ganes de flastomar tot comptant les hores perquè el temps passa massa lentament. Aleshores, benvolgut indecís, si finalment fas el pas i et desplaces fins al col·legi electoral, pensa que el teu vot, sigui quin sigui, comptarà per a molts, i per això has de pensar-hi bé, que la independència dels uns serà aigua de vida per a molts altres. De fet, des d’ara tu i jo ja podem quedar, també, per a l’etapa següent, la de debò, la del ‘sí’ o ‘sí’, que no toca més remei que ser lliures: directament, com tu; o per osmosi, com jo i tants.

http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4051507/joan-lluis-lluis-catala-elector-cerca-elector-indecis.html

Un informe del parlament britànic detalla com una Escòcia independent continuaria a la UE

El signa el professor Graham Avery, director general honorari de la Comissió Europea i un dels més grans experts en ampliació comunitària

uk-scoltland

El parlament britànic ja debat les condicions i les implicacions d’una possible Escòcia independent. I aquest mes d’octubre ha publicat un informe, elaborat pel professor d’Oxford Graham Avery, una autoritat també a la Comissió Europea, sobre la manera d’integrar un estat escocès a la UE. En resum, l’informe diu que si els escocesos han estat ciutadans de la UE durant quaranta anys, i ho volent continuar essent, ‘difícilment se’ls hauria de fer sortir i tornar a entrar de la mateixa manera que els ciutadans d’un país com Turquia’.

‘Pel que fa a la política i la legislació comunitària, els ciutadans escocesos tenen l’expectativa legítima de mantenir l’status quo en termes de condicions econòmiques i socials. No hi hauria necessitat, per exemple, de renegociar l’aplicació a Escòcia de les polítiques europees en àmbits com el transport, l’agricultura, etc.’, diu el professor en l’informe, que considera que n’hi hauria prou de traslladar les condicions que ja hi ha a Escòcia dins del Regne Unit.

Sí que diu que s’hauria de fer algun canvi en els tractats de la UE, però que ‘no haurien de ser problemàtics’. ‘Per a Escòcia, qüestions com el nombre de vots en el Consell es podria calcular fàcilment amb estats membres de dimensions comparables, com Dinamarca, Finlàndia i Eslovàquia, amb una població d’entre 5 i 6 milions’. I diu que el nombre de vots per a la resta del Regne Unit no caldria que es modifiqués, però sí que hauria de reduir el nombre d’eurodiputats per respectar el límit de parlamentaris que hi ha.

La ‘pre-independència’

Avery recomana que les negociacions per a entrar a la UE es facin entre el referèndum d’independència i la proclamació efectiva de la independència, un període que anomena de ‘pre-independència’. I calcula que aquest temps de ‘negociació complicada entre Londres i Edimburg’ podria ser d’un o dos anys.

En aquesta situació de pre-independència, recorda que el govern escocès no podria fer encara una petició formal d’adhesió a la UE, tenint en compte l’article 49 del Tractat. Però aquesta situació mateixa ja indicaria el desig d’Escòcia de continuar a la UE, la qual cosa ja portaria a les negociacions ‘un un marc de treballa apropiat’ per preparar ‘la necessària modificació dels tractats’.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4051751/20121031/informe-parlament-britanic-detalla-escocia-independent-continuaria-ue.html

El New York Times vincula les denúncies de racisme i l’unionisme d’Albiol

El diari publica avui un reportatge sobre el paper de la immigració en el debat sobre la independència de Catalunya

El debat sobre la independència de Catalunya es continua plantejant sense estridències als diaris de referència internacional. Avui el New York Times publica aquest reportatge sobre el paper de la immigració en el procés català, remarcant el paper que ha tingut en el creixement econòmic de Catalunya. I parla de la política sobre immigració del batlle de Badalona, Xavier Garcia Albiol, destacant alhora la seva posició unionista i les denúncies per incitació a l’odi racista que ha rebut.

‘Els immigrants han ajudat Catalunya a distingir-se d’Espanya’ és el titular del reportatge del New York Times, que el Col·lectiu Emma ha recollit al seu bloc. ‘Mentre Catalunya es prepara per les eleccions del 25 de novembre, que podrien esdevenir un referèndum no oficial d’independència, un milió i mig de residents, d’una població de set milions i mig, no podran votar perquè no tenen la ciutadania espanyola’, diu el diari.

Destaca que si bé han tingut un paper petit en el debat sobre la independència, ‘la contribució dels immigrants en l’economia catalana ha reforçat les demandes d’alguns polítics perquè la regió ocupi un lloc en la Unió Europea separadament d’Espanya’. I afegeix: ‘Una Catalunya independent tindria una economia més gran que no una dotzena d’estat de la UE’.

El cas de Badalona

El diari parla del cas de Badalona. ‘L’any passat, Badalona va elegir el batlle, Xavier Garcia Albiol, d’una línia dura conservadora’, diu el diari, que recorda què deia un informe recent sobre els drets humans del departament d’estat dels EUA. Aquest informe destacava que Albiol havia sortit elegit en part per ‘la seva polèmica visió, vinculant els immigrants romanesos i d’altres països amb el crim i prometent una posició més dura contra la immigració il·legal’.

El NYTimes diu que Albiol és un dels pocs batlles del PP a Catalunya. I destaca: ‘En sintonia amb els seus col·legues conservadors, Garcia Albiol s’oposa a la separació, i ha llançat una ombra sobre els immigrants de Badalona, fins al punt que ha estat demandat amb acusacions d’incitació a l’odi contra la població gitana.’

Albiol, en declaracions al diari nord-americà, diu que ‘una petita part dels immigrants vénen aquí amb la intenció de delinquir i de robar i de fer la vida impossible a tots els seus veïns. Per a aquesta minoria, l’única solució possible és pressió policíaca, una acció judicial eficient i si és possible expulsar-los als seus països’.

El diari recull també les declaracions d’un badaloní d’origen marroquí, Abdelkrim Latifi I Boussalem, que col·labora amb l’associació AMICS de Badalona i critica la posició d’Albiol. Prefereix no posicionar-se sobre la independència de Catalunya.

En canvi, sí que s’hi pronuncia un portaveu de la comunitat sikh de Catalunya. ‘Gagandeep Singh Khalsa parla un bon castellà però que prefereix parlar en català. Em sento en harmonia amb la gent d’aquí. Perquè nosaltres hem estat encarant els mateixos problemes amb l’Índia al Punjab’.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4051658/20121031/new-york-times-vincula-denuncies-racisme-lunionisme-dalbiol.html

EUROPE NEWS
Updated October 28, 2012, 9:46 p.m. ET

Europe’s Crisis Spawns Calls for a Breakup—of Spain

By MATT MOFFETT
Many people in Catalonia, a province known as “the factory of Spain,” feel that the rest of the country has become an economic millstone. They’re pushing for an independent Catalonia. WSJ’s Matt Moffett reports from Barcelona.
BARCELONA, Spain—This vibrant northern region of Catalonia has long been known as the “factory of Spain” for generating wealth that helped sustain the entire nation. Now Catalonia, beaten down by years of recession, has become the battleground in what threatens to become an economic civil war.
Enlarge Image

Bloomberg News
Protesters in Catalonia last month marched for independence in Barcelona.
In protests large and small, hundreds of thousands of Catalans are embracing a stark proposition: Only by breaking ties with Spain and becoming an independent country can Catalonia free itself from economic malaise.
Catalans go to the polls Nov. 25 for a regional parliamentary election, and polls show pro-independence parties in front.
“Madrid has been draining us dry for too long,” says Josep Casadella, a corporate human-resources administrator. He became an Internet sensation not long ago after posting a video of himself refusing to pay the fare at a toll booth and complaining that Spain should build free roads for all the taxes it collects.
Enlarge Image

11sEuropean Pressphoto Agency
The region’s president, Artur Mas, has called the marriage between Catalonia and Spain’s capital one of “mutual fatigue.” He has pledged to place an independence referendum before voters.
Appalled at the separatist sentiment, a military veterans’ association said that politicians pushing for Catalonian independence should be tried for “high treason.” In recent days, pro-Spanish-unity protesters held a smaller demonstration of their own. Marchers held a sign reading: “Help, Europe. Nacionalists are crazy.”
Spain’s internal struggle echoes a larger debate convulsing the euro zone itself, as wealthier northern nations complain about supporting poorer southern ones. But now, as Europe enters its fifth year of crisis, the economic strains are deepening the fractures within some nations.
In Spain and Belgium, and to a degree Italy, local and national governments are battling over how to allocate scarce resources. Even within Germany, which is economically stronger and politically stable, richer areas are grumbling about the cost of subsidizing the poorer areas.
Catalonia’s president, Artur Mas, called the marriage between his region and the Spanish capital one of “mutual fatigue” in a speech, likening it to the way “northern and southern Europe have grown weary of one another.”
More

Live: Europe’s Debt Crisis Stream
Cultural and linguistic variances within many EU countries only make matters worse. Catalonia itself is a prime example: Its own language is widely spoken and instilled in younger generations as the main language in most elementary schools.
Throughout the continent “there are some very long-standing strains and tensions of unequal regional economic development that are now being brought to the surface,” says Adrian Smith, editor of the journal European Urban and Regional Studies.
Catalonia’s turmoil represents a major threat to European leaders’ hope of containing Europe’s crisis by stabilizing Spain, which is home to the euro zone’s fourth-largest economy but is also vying with Greece for the highest unemployment rate in the euro zone, around 25%. Policy makers had hoped that EU aid would keep Spain afloat while investors digest losses in Greece, which is even more troubled.
Spain’s financial markets are quivering at the mere talk of secession of Catalonia, which produces almost 19% of Spain’s economic output and 21% of its taxes. Investors fear the revolt will undermine Prime Minister Mariano Rajoy’s plan to get a grip on spending, particularly in the 17 regional governments that have been a big source of Spain’s deficit.

If pro-independence parties triumph at the ballot box in next month’s regional election, Catalonia’s leader, Mr. Mas, will face pressure to make good on a vow to place an independence referendum before voters. National authorities say that would be illegal.
Mr. Mas studiously avoids the word “independence” to define his goal. Some analysts believe he would satisfied simply with a more favorable revenue-sharing deal. Meanwhile, impelled by swelling support for secession, he has become bolder, asserting publicly several times that “Catalans demand the instruments of State.”
“We are convinced that an independent Catalonia is perfectly viable economically,” says Albert Carreras, Catalonia’s finance secretary. “Rather, we question whether Spain is viable if Catalonia were independent.”
Further muddying the Spanish political picture, pro-independence groups in Basque Country—another region where separatist sentiment is strong—won control of parliament there in elections Oct. 21.
Outside of Spain, Belgium faces the biggest separatist strain. There, a vibrant separatist movement in the wealthier, Dutch-speaking Flanders wants to cut ties with poorer, French-speaking Wallonia. For the moment, a political impasse has been avoided by formation of a coalition government that excludes the separatist N-VA party, even though it won the most votes.
Still, local elections this month only heightened tensions. The N-VA’s leader, Bart de Wever, won the mayoral race in Antwerp, the country’s second-largest city, and used his acceptance speech to call for more independence. “Your government does not have the support of Flanders,” he told Prime Minister Elio Di Rupo, who hails from Wallonia.
In Italy, as in Spain, the regional spats are partly rooted in precrisis deals that gave regional governments more spending authority, but without more responsibility to raise revenue, says Alberto Alesina, a Harvard University economist. “All that people are talking about are enormous scandals and wasting of money at the regional level,” says Mr. Alesina. In Italy, he says, the south is the bigger culprit but says the north is hardly blameless.
When the southern island of Sicily recently needed a €400 million transfer, or about $520 million, from the central government to continue paying its bills, Northern Italians grumbled about claims of payroll-padding there. They cited as an example the island’s 27,000-strong corps of forest rangers hired during the fire season. Sicily is roughly the size of Massachusetts.
In Spain, financial woes are putting the union on the rocks. In August, Catalonia said it would seek a €5 billion bailout from the national government to make debt payments. Catalan officials say they would have no need for budget-cutting or bailouts if the central government were distributing tax revenue fairly. Some 43 cents of every euro Catalonia pays in taxes doesn’t come home, according to data compiled by the Catalonia government.
Underlying the grievances is Catalans’ image of themselves as a hardworking, thrifty people, “the Germans or Lutherans of Spain,” says sociologist Enrique Gil Calvo, who was born in a neighboring northern region. Residents of Catalonia, about three-quarters of whom speak Catalan, are openly scornful of what they consider to be the indolence of southern Spaniards.
People from Madrid, for their part, poke fun at what they perceive to be Catalans’ workaholic, stingy nature. The discovery of copper wire, one joke goes, came about as a result of two Catalans engaging in a tug of war over a penny.
The debate is no laughing matter to Catalan independentistas, as the secession supporters are known. They view themselves as patriots “just like George Washington,” says Jaume Vallcorba, a businessman who heads a pro-independence group, Fundacio Catalunya Estat.
As an independent nation, Catalonia would have GDP per capita of €30,500, which would rank it seventh in the European Union, just behind Denmark and ahead of Germany, Mr. Vallcorba’s group says in its presentation. He adds that Catalonia’s exports to the rest of the world recently surpassed its sales to the rest of Spain.
Spain’s prime minister, Mr. Rajoy, termed the Catalan independence push “madness of colossal proportions” in a speech this month.
In a briefing, a senior official in Madrid said that Catalans conveniently overlook help they get from the national government, such as the billions of euros being used to bail out a locally run savings bank.
Even some Catalans think the independentistas “are painting a picture that is prettier than the reality would be,” says José María Gay de Liébana, an economist at the University of Barcelona who can trace his Catalan lineage to the Middle Ages. How, he asks, would Catalonia’s already indebted and deficit-ridden government shoulder the added economic burden of opening embassies all over the world, creating its own police and customs agencies, and possibly an army?
Mr. Gay de Liébana adds that Catalonia would have to assume a reasonable share of Spain’s national debt, perhaps as much as €200 billion. And he wonders whether the breakaway nation would ever be accepted into the EU, particularly in the face of certain opposition from Spain. “People would say we abandoned the ship when things got tough, instead of rowing together,” he says.
As Spain’s economy sinks further into recession, however, more people seem willing to take the plunge to independence. “There are many people who didn’t favor independence a couple of years ago, who now view it as our only hope,” says Laia Serrano, an economist who last year formed a nonprofit group, BarcelonActua, to help the growing number of recession victims.
On a recent Thursday night, she had set up a soup kitchen on a downtown Barcelona street where about 60 people lined up for meal boxes. One 78-year-old retiree said the situation reminded him of waiting for ration tickets in the hard years after the Spanish Civil War of the 1930s.
“Everyone says that independence will mean more jobs, so we have to support it,” said another man, who said he was 35 years old and unemployed for four years.
Clashes with central authority are a recurring theme in Catalan history. In the 18th-century War of Spanish Succession, Spain’s Bourbon king, Philip V, crushed Catalan forces who had cast their lot with his Austrian rival. Later, during the Civil War, Catalonia was a stronghold of resistance to another strongman, Gen. Francisco Franco, who would harshly suppress Catalan culture during his four-decade dictatorship.
Perhaps because Catalonia couldn’t count on much support from central authorities, an aggressive spirit of entrepreneurship flourished. “Catalonia was globalized before anyone knew what that meant,” says Salvador Cardús i Ros, a political writer. Even in the 19th century, he notes, a distinctively Catalan product, the tangy sausage butifarra, was marketed abroad and manufactured with machinery from Germany, meat from Northern Europe and spices from Asia. Today Barcelona is home to international heavyweights such as Mango MNG Holding SL, the women’s fashion retailer, and Grupo Planeta, the dominant publisher in Spain and Latin America.
Catalonia is a big tax contributor to the central government. But officials in Barcelona complain the money isn’t redistributed fairly. The annual deficit between what Catalonia pays in taxes and what it gets back from Madrid represents about 8% of Catalonia’s total output, roughly €16 billion, Catalonian officials calculate.
Catalans complain that, as a consequence of underinvestment, their local roads and infrastructure is inferior to that in poorer parts of Spain. “We have to choose between using public roads that are dangerous, or toll roads that are expensive,” says Manel Xifra, president of Comexi, a packaging-machinery company with €100 million in revenue. In Catalonia, toll roads make up almost three times the proportion of the regional highway system as they do in the region of Madrid—a smaller geographical area, but one that is roughly similar in GDP and population.
He also complains that national officials have dallied for years in making a logistically important investment to connect Barcelona’s port to its train line. And that Barcelona’s airport provides too few international flights, forcing transfers when he travels for business.
Some Catalan executives, though, are worried about the impact of the independentistas on business. Jose Manuel Lara, the chief of Grupo Planeta, recently told a radio interviewer that much of the company’s operations would need to be transferred out of Catalonia if it seceded, because it wouldn’t make sense for a Spanish language publisher to be based in a region where Catalan was the official language.
To cover its expenses, Catalonia’s government has ratcheted up the top marginal income-tax rate to 56%. That is the highest in Spain, and only a hair below Sweden, at 56.6%.
“You can’t tolerate a Swedish level of taxes and African level highways,” says Xavier Sala-i-Martín, a Catalan economist who teaches at Columbia University and who says he is “pro choice,” supporting the Catalans’ effort to determine their future democratically.
Catalonia’s frustrations surged to the forefront during a Sept. 11 independence rally that drew more than one million demonstrators. Rosa Maria Sastre, an 81-year-old retiree, was too infirm to join the independentistas, so her granddaughter marched carrying a poster-size photograph of Mrs. Sastre. “We’d been waiting a long time to send a message,” Mrs. Sastre says.
On both sides, ardor is rising. The mayor of the Catalan city of Vic recently draped the red-and-yellow striped Catalan banner on the balcony of the historic municipal hall there. A few nights later, vandals climbed up and burned the flag to cinders.
—Frances Robinson and David Román contributed to this article. Write to Matt Moffett atmatthew.moffett@wsj.com
A version of this article appeared October 29, 2012, on page A1 in the U.S. edition of The Wall Street Journal, with the headline: Europe’s Crisis Spawns Calls For a Breakup—Of Spain.

http://online.wsj.com/article_email/SB10000872396390443675404578060503427163808-lMyQjAxMTAyMDIwOTAyODk3Wj.html?mod=wsj_valetleft_email#

 

La consideració d’estrangers

Agustí Gallart Teixidó.   Dimecres, 31 de Octubre de 2012

La via de la confrontació va funcionant. Quan l’Alicia Sánchez Camacho diu:”Nosaltres i les nostres famílies podríem ser considerats estrangers”, intenta atiar la por de la gent. Volen trencar la cohesió social de Catalunya. Ho estant intentant tot i per a ells no hi ha aturador. Estic ben segur que res del que passa en aquest moment que sigui improvisat. Tot respon a una estratègia ben definida. Els seus experts en comunicació han fet una valoració dels rèdits que els hi pot comportar aquest tipus d’informacions. I per això les deixen caure aprofitant tot l’aparell mediàtic que tenen al seu favor.

La nostra resposta a totes aquestes qüestions passa per defugir la demagògia buscant sempre en el dret comparat una explicació que sigui ben raonable. Els naturals d’un territori no perden mai aquesta condició. Avui, els catalans pertanyem a un estat, Espanya. Demà, sense deixar de ser catalans, pertanyerem a un altre estat, en aquest cas Catalunya, i la única cosa que canviarà serà el nom de l’Estat com a subjecte polític. Els espanyols nascuts fora de Catalunya pel fet de ser ciutadans d’un altre estat no perdran la condició de ser naturals d’un territori concret, en aquest cas Espanya, i no podran tenir la consideració d’estrangers a la terra que els ha vist nàixer.

El domini del nostre territori al llarg dels temps ha conegut diferents actors però el període que es pot considerar més normal es quan aconseguim emancipar-nos del poder carolingi i manar a casa nostra. Al segle XIII vam dotar-nos de la nostra pròpia Constitució. Les Constitucions Catalanes foren vigents fins al Decret de Nova Planta imposat per Felip V després de la derrota del 1714. Es va perdre per la força de les armes, un argument que no és democràtic. Ara no volem cap altre domini que el que resulti de la lliure voluntat de tots els habitants de Catalunya, nascuts aquí o vinguts de fora, i que lliurament volen continuar-hi com a ciutadans de ple dret. No en sobra cap!

http://www.areabesos.com/opinio/2999_la_consideracio_d_8217estrangers

La quinta columna

editorial. 31-10-2012

Totes les declaracions que ara com ara es fan en les institucions comunitàries sobre l’exclusió de Catalunya de la Unió Europea en el cas d’una independència de caràcter “unilateral” no han de ser tingudes excessivament en compte. En primer lloc, perquè les unes amb les altres semblen contradictòries, fins i tot en el cas de d’una mateixa persona, i després perquè, senzillament, no n’hi ha precedents. Saber com actuaria la Unió davant Catalunya de manera inequívoca demanaria també saber exactament com plantejarà Catalunya tot el procés. I això ara mateix és una incògnita. Haurem d’esperar tots per veure què fan en el futur les institucions catalanes i com responen també les espanyoles.

És possible que una conducta autoritària de l’Estat espanyol modifiqués qualsevol presa de decisió prèvia. Tot el procés és massa complex, i és massa temerari fer afirmacions sense tenir en compte que difícilment cap institució europea –més senzill encara, cap institució representativa– es podria oposar a una decisió presa amb totes les garanties democràtiques.

Per això resulten tan xocants les declaracions que va fer ahir el primer secretari del PSC. Pere Navarro va donar per fet el rebuig d’Europa a una declaració “unilateral”. I va demanar a totes les forces polítiques sobiranistes que aclareixin si acceptarien convocar un referèndum sabent que Catalunya quedaria exclosa de la UE. Navarro encara va anar més lluny i va acusar el president de la Generalitat “de no llegir els tractats europeus o d’enganyar la població”. Per ara l’únic que enganya i s’enganya és aquell que és capaç d’afirmar que la Unió Europea respondria de manera “automàtica” a una decisió del Parlament de Catalunya. I encara que així fos, per a Pere Navarro hauria de ser prioritari el principi democràtic aplicat al seu poble. Encara per sobre de les decisions de la Unió Europea. Aquest PSC, que s’apunta a la cerimònia de l’amenaça i de la por, fa cada vegada més cara de quinta columna.

http://www.catalunyaoberta.cat/index.php/continguts/view/editorial/11604

Espanya rescatarà Catalunya fent-li pagar 2.000 milions d’interessos

Mas-Colell confirma la xifra definitiva que han demanat del Fons de Liquiditat Autonòmic 5.370 milions, 63 milions menys que la petició inicial de la Generalitat

El conseller d’economia, Andreu Mas-Colell Foto: ACN Finalment, el ministeri d’Hisenda espanyol ha autoritzat a la Generalitat demanar prestats al Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA) un total de 5.370 milions d’euros, 63,68 milions menys dels sol·licitats inicialment. Així ho ha explicat aquest matí, el conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, en la diputació permanent del Parlament. Per aquest rescat, el Govern, segons ha explicat Mas-Colell pagarà 300 milions en interessos l’any, és a dir,  uns 3000 milions en els deu anys del crèdit, una xifra que posteriorment ha reduït la conselleria d’Economia a 2.000 milions, ja que el conseller no ha detallat que els interessos s’aniran reduint a mida que s’amortitzi capital. La diferència entre el sol·licitat i l’autoritzat finalment s’explica, segons el conseller, perquè el Fons de Liquiditat, gestionat per l’Institut de Crèdit Oficial, només cobreix venciments de préstecs amb banca estrangera. Comptat i debatut, s’han restat aquests 63,68 milions per “diferències d’interpretació”, en entendre que no corresponien a “préstecs internacionals”. Quan i com arribarà el rescat D’aquests 5.370 milions d’euros s’haurien rebut 1.039 milions, corresponents a un primer tram, i s’està l’espera de rebre de forma imminent altres 500 milions del segon tram.Tot i així, Mas-Colell recorda que Hisenda va anticipar 99 d’aquests 500 milions per atendre deutes amb les farmàcies. El conseller també ha detallat que, dels 5.433,68 milions d’euros que s’havien sol·licitat recentment al FLA, un total de 3.365,68 milions corresponen a venciments de deute, i els 2.068 milions restants a finançament de dèficit. El conseller ha subratllat que aquests fons no són una “do”, sinó que la Generalitat els tornarà, i que acudia al FLA “amb el cap ben alt”, atès que Catalunya contribueix de forma important al tresor de l’Estat. La Generalitat té ara deu anys per tornar aquest préstec, amb dos anys de carència, i ha calculat que, a més de tornar tota la quantitat sol·licitada, finalment es pagaran 300 milions en interessos, durant el el 2013 i el 2014, i 679 (interessos i capital) més l’any del 2015 al 2022. Segons ha confirmat a Nació Digital, fonts de la conselleria, la Generalitat pagarà 2.000 milions d’interessos.

http://www.naciodigital.cat/noticia/48320/espanya/rescatara/catalunya/fent-li/pagar/2000/milions/interessos

 

Vidal-Quadras tem per la integritat d’Espanya: “Si seguim dialogant, els catalans ens tallaran el coll”

El vicepresident del Parlament Europeu diu en relació a Catalunya que 35 anys de diàleg amb Catalunya només han servit per fer créixer l’independentisme rabiós

Aleix Vidal-Quadras s’ha queixat, en el programa matinal de Jimenez los Santos a “ESRADIO”, del radicalisme del nacionalisme català, i diversos mitjans digitals de la caverna com libertad digital s’han fet ressò de les manifestacions del tertulià, que parlava com a vicepresident del Parlament Europeu. Vidal-Quadras ha assegurat que ” 35 anys de diàleg ens han dut a l’independentisme rabiós i a la fallida econòmica, i si seguim dialogant ens tallaran el coll”. És per això que Vidal-Quadras assegura que “la prudència aconsella aturar el diàleg i canviar de mètode, i que cal passar a l’acció, i ha lamentat els esforços que ha fet Espanya en aquests 35 anys, canviant l’estructura de l’estat, reconeixent el dret diferencial –fins el punt que el fet diferencial ha expulsat el fet comú, com ha passat a les aules-, acceptant les autonomies i llençant quantitats ingents de diners.

Vidal-Quadres a Mas: tant de bo algun dia pagui per tot això

Segons Vidal-Quadras, la independència de Catalunya, “es posin com es posin, és impossible en termes econòmics, polítics, jurídics, socials i des de l’òptica de la UE”, i ha assegurat que dedicar tantes energies i recursos a una absoluta impossibilitat i crear aquest conflicte terrible per perseguir un impossible, referint-se a Artur Mas, “revela un grau d’irresponsabilitat i una manca de intel·ligència que és realment escandalosa…Tant de bo algun dia paguin per tot això”.

El eurodiputat del PP més a prop de C’s que del PPC

Vidal-Quadres a més ha criticat les paraules de la líder del PPC, Alícia Sánchez Camacho, que avui apostava per un autonomisme asimètric i millorar el finançament de Catalunya, i ha recomanat a la presidenta Sánchez Camacho, que defensi “l’aplicació estricta de la llei “, perquè a més no hi ha diners.

http://www.directe.cat/noticia/251427/vidal-quadras-tem-per-la-integritat-d-espanya-si-seguim-dialogant-els-catalans-ens-tallara

Sánchez Camacho vol comprar la voluntat dels catalans amb quatre duros

La líder del PPC afirma que amb una millora del finançament l’independentisme tornaria al 20% de fa un any i mig; Camacho no ha entés res

La presidenta i candidata del PP, Alícia Sánchez-Camacho, considera que l’augment de l’independentisme a Catalunya és conjuntural i que una millora del finançament serviria perquè els partidaris de l’estat propi tornessin al 20% de fa un any i mig. Així ho ha dit en una entrevista a TVE, en què ha manifestat que la “majoria del poble no està per la independència”, sinó que vol “una millora del model de finançament amb el consens amb totes les comunitats”, i “sense imposicions”, segons ha matisat, acusant a Artur Mas d’actuar d’aquesta manera amb Mariano Rajoy.

Millorar el finançament per deixar de banda un referèndum

La candidata popular ha continuat el discurs del president espanyol de mantenir que Artur Mas va anar a Madrid amb voluntat d'”imposar” el pacte fiscal i no de negociar-lo i ha criticat aquesta actitud que considera de “coartada” per portar Catalunya cap a la independència. Sánchez Camacho, que és contrària a un referèndum per preguntar als catalans què volen ser, està convençuda que “la majoria del poble no està per la independència”, sinó que vol una millora del finançament. La popular ha criticat la “mala gestió” que Mas fa dels 40.000 milions de pressupost de la Generalitat.

http://www.directe.cat/noticia/251403/sanchez-camacho-creu-que-el-govern-espanyol-pot-comprar-els-catalans-amb-quatre-duros

 

Rajoy no respon què farà quan es convoqui el referèndum

Bosch li ha demanat si estava a favor de la independència i es limita a apel·lar al diàleg

El president del govern espanyol continua esquivant la resposta a un possible referèndum sobre la independència. Avui al congrés, el portaveu d’ERC, Alfred Bosch, ha preguntat a Rajoy si anava a favor de la independència. També li ha demanat què faria quan la gent votés, si respectaria la decisió de la majoria, i també ha fet referència a Escòcia, demanant-li si vetaria l’entrada d’una Escòcia independent a Europa.

Rajoy no ha respost. S’ha limitat a dir que hi havia moltes coses que unien catalans i espanyols, que ‘Espanya és una nació plural’ i que calia buscar ‘consensos i objectius comuns’. Així, ha apel·lat al diàleg i ha conclòs: ‘No es pot trencar la baralla, perquè no s’ha construït mai res de positiu trencant-la’.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4051767/20121031/rajoy-respon-fara-quan-convoqui-referendum.html

Chacón, contra el dret de decidir

‘Sóc rotundament i radicalment contrària a la independència de Catalunya’, diu l’ex-ministra en una entrevista a El Mundo

‘Sóc rotundament i radicalment contrària a la independència de Catalunya’, diu Carme Chacón en una entrevista al diari El Mundo. L’ex-ministra de Defensa ha triat aquest diari espanyol per explicar la seva visió del procés d’autodeterminació de Catalunya. De fet, nega implícitament en l’entrevista el dret de decidir dels catalans: considera que ‘els nacionalistes l’utilitzen de forma equívoca i tramposa per dir independència. Els ciutadans decidim cada vegada que votem’, ha dit.

Chacón havia evitat fins ara de pronunciar-se sobre l’aposta pel dret de decidir, en forma de referèdum legal d’autodeterminació, que planteja el PSC en el programa electoral del 25-N. Però en aquesta entrevista a El Mundo ja s’hi ha referit. També ha parlat de la seva aposta política, que és ‘posar al dia la nostra constitució’. I diu: ‘Sí a una reforma federal de la constitució, no a la independència’.

Responent un qüestionari del diari El País, Chacón insisteix que el dret de deicidir és un subterfugi de l’independentisme. I afegeix: ‘A Espanya la convivència es regeix per la connstitució que fou votada per tots els espanyols i que va tenir el màxim suport a Catalunya. Va tenir el suport de CiU i d’Artur Mas. Per a canviar aquesta regla el primer que cal és tornar a votar tots. Aquell contracte segueix en vigor i per revisar-lo, o fins i tot per trencar-lo, cal parlar, negociar i votar’.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4051635/20121031/chacon-dret-decidir.html

Chacón sacrifica Catalunya per fer fora Rubalcaba

Trenca el seu silenci en el diari amic de Pedro J Ramírez, desautoritza el dret a decidir de Pere Navarro i titlla els independentistes de fanàtics sense escrúpols

Les relacions entre Pedro J Ramírez i el company de Carme Chacón, Miguel Barroso torna a donar els seus fruïts, en una extensa entrevista en el diari que encapçala els mitjans de l’odi, la ex ministra de Defensa del Govern Zapatero carrega contra Catalunya i la seva majoria independentista i es presenta com una catalana espanyola disposada a tot per fer fora Rubalcaba del PSOE i dirigir el partit, la seva ambició no té aturador i El Mundo li ha tornat els favors fets en el seu moment. Diu Chacón, “Per canviar la Constitució l’hem de votar tots els espanyols”. Si quedava algun dubte sobre les veritables possibilitats de la proposta pel dret a decidir de Pere Navarro, ara ja ha quedat clar, Catalunya serà espanyola o no serà, ho diu Carme Chacón, responsable d’un deute milionari al Ministeri de Defensa fruit de la seva mala gestió.
El Mundo aposta per Chacón

“CiU no té cap escrúpol moral i legal per mentir a l’hora d’explicar l’espoli d’Espanya cap a Catalunya”

L’entrevista desprèn veritable odi cap a Catalunya i sobretot cap al President de la Generalitat, les seves declaracions desprenen autoodi, la seva única obsessió és dirigir el PSOE i per fer-ho possible està disposada a tot, fins i tot sacrificar el PSC; el seu silenci clamorós davant la greu crisi del partit ho deixa ben clar.

El Mundo: “Una valenta i coherent Chacón desemmascara la faula de Mas”

L’editorial de Pedro J Ramírez sobre l’entrevista és un veritable clam per substituir Rubalcaba per l’espanyola Chacón, cal recordar que el primer representa els lligams del socialisme espanyol amb El País, i Chacón -via el seu company Miguel Barroso ex assessor de Rodríguez Zapatero- representa la peça clau per la destrucció de l’imperi de PRISA. De fet, Barroso va ser l’artífex de la modificació de la llei de televisions i va fer possible el naixement de La Sexta, el diari progressista PÚBLICO i altres mitjans de comunicació per fer la competència a PRISA.

Carme Chacón, Ministra de Defensa amb una nefasta gestió

La seva ambició personal va tenir cobertura en l’època Zapatero, amb el ple suport del seu company i home de confiança del President Zapatero, que li va permetre escalar posicions en el poder madrileny fins al punt d’oblidar-se de Catalunya, no fos que per massa catalana perdés totes les seves possibilitats d’aspirar a dirigir el PSOE. Per Chacón Catalunya és un objecte, que ben manegat la pot portar a aconseguir les seves ambicions personals.

http://www.directe.cat/noticia/251366/chacon-sacrifica-catalunya-per-fer-fora-rubalcaba

Montilla: “El referèndum és la modalitat preferida dels dictadors”

L’expresident de la Generalitat assegura que cal “desmitificar” els referèndums i que les consultes en democràcia s’han de fer “respectant la legalitat”

Pronostica que el PSC pot recuperar posicions i obtenir més bons resultats del que indiquen les enquestes

31/10/12 13:47 – BARCELONA – REDACCIÓ
L’expresident de la Generalitat i senador socialista, José Montilla, ha assegurat aquest dimecres que “el referèndum és la modalitat dels dictadors”. Montilla, entrevistat a TV3, ha respost d’aquesta manera quan se li ha preguntat si un referèndum pot ser antidemocràtic, cosa que Montilla ha contestat assegurant que “Franco va organitzar molts referèndums”. Montilla ha remarcat que el que volia transmetre és que els referèndums no s’han de “mitificar” i que dins d’una democràcia s’han de celebrar “sempre respectant la llei”.

Durant l’entrevista, Montilla també ha vaticinat que el PSC traurà més bon resultats del que li pronostiquin les enquestes. “Hi ha un 40% d’indecisos”, ha assegurat, tot afirmant que encara hi ha una campanya electoral per començar i que, si es fa bé, es poden recuperar posicions.

Montilla també s’ha declarat “català, espanyol i europeu per aquest ordre” i ha afirmat que no vol “renunciar a ser espanyol ni a ser europeu” ni tampoc “que m’obliguin a fer-ho”.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/589392-montilla-el-referendum-es-la-modalitat-preferida-dels-dictadors.html

Montilla atempta contra el dret a decidir, vergonya ex president!

El mateix Montilla que el 10J va encapçalar la manifestació pel dret a decidir, avui diu que “Franco també feia referèndums, la modalitat preferida dels dictadors”

El PSC s’ha posat d’acord per a dur a terme una ofensiva contra el dret a decidir, aquest matí l’ex president de la Generalitat, José Montilla, a Els matins de TV3, comparava el dret a decidir a les pràctiques de Franco, mostrant quina és la seva talla política i quina és la seva credibilitat, dos anys després d’encapçalar la manifestació del 10J “nosaltres decidim, som una Nació”, avui renega d’aquest dret de Catalunya, per motius clarament electorals. Avui també podíem llegir a El Mundo i sentir a Tele 5, que l’ex ministra Carme Chacón, i diputada del PSC a Madrid, renegava del dret a decidir de Catalunya i titllava els independentistes de fanàtics sense escrúpols.

El PSC veu venir la catàstrofe i radicalitza el seu discurs per captar el vot del PP

Montilla, ha assegurat que el PSC pot treure més escons del que vaticinen les enquestes i millorar els resultats del 2010 perquè “a diferència d’altres eleccions hi ha molts indecisos”. Durant una entrevista a TV3, Montilla també ha destacat que els socialistes tenen “camp per guanyar” perquè el seu candidat, Pere Navarro, “és molt poc conegut fins i tot pel nostre electorat”. José Montilla ha subratllat que, tal com presentava l’enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió, “més del 40% dels electors encara estan indecisos”. També ha indicat que “una part molt important” d’aquesta població són ciutadans que han votat el PSC “en alguna ocasió”. Això és el que li fa pensar que els socialistes poden “recuperar posicions” i que el resultat serà “millor del que diuen les enquestes”.

http://www.directe.cat/noticia/251377/montilla-atempta-contra-el-dret-a-decidir-vergonya-ex-president

 

 

Els bisbes espanyols creuen que Déu només parla en castellà

La Conferència Episcopal Espanyola veta el català, l’euskera i el gallec

QS/Redacció

Rouco Varela

Rouco Valera, un dels representants de l’ala dura espanyolista de la Conferència Episcopal. Foto: JMJMadrid 2012

L’ofensiva contra el catalanisme a més de terra i mar, ara arriba per l’aire, des del cel, gairebé podríem dir. Així ho demostra la Conferència Episcopal Espanyola que organitza a València el primer “Congreso Nacional de Pastoral Juvenil de España”, que s’enceta aquest dijous. Segons informa el diari CatalunyaReligió.cat, l’organització ha decidit retirar dels misstages institucionals com el vídeo promocional els testimonis que enraonen en català, euskera i gallec. Segons explica CatalunyaReligió la primera versió del vídeo incloïa 39 segons amb tres joves que parlen en català, en gallec i en basc.

Però aquests tres testimonis subtitulats en castellà han desaparegut de la versió oficial penjada a la web del Congrés i a la canal YouTube de la Conferència Episcopal. El vídeo original dura més de 20 minuts i en la segona versió només s’han eliminant els 39 segons que ocupaven els joves que no parlaven en castellà.

http://www.naciodigital.cat/noticia/48329/bisbes/espanyols/creuen/nom/parla/castella

EL YOYAS I EL DRET A DECIDIR

“El que hauria de preocupar a un partit que es diu amant de la llibertat és la incorporació d’una persona agressiva i violenta”

Jofre Llombart

Aquesta setmana Ciutadans ha anunciat els suports de renom rebuts de cara a la campanya del 25N. Un dels que demana el vot per Albert Rivera és Carlos Navarro, un noi de l’Hospitalet de Llobregat que es va fer famós després de concursar –i ser expulsat- del concurs Gran Hermano.

Des que es va conèixer aquest suport, han plogut comentaris al Twitter desqualificant-lo tant a ell com C’s. També n’hi han hagut –menys- de defensa cap a Navarro. Un dels comentaris, que s’ha malinterpretat era aquest: “El Yoyas és el clàssic exemple que la immersió és una fàbrica d’independentistes que surten de l’escola sense ni papa de castellà.”, signat per aquest humil col•laborador. I dic que s’ha malinterpretat per una simple raó: no era una crítica ni cap a ell ni cap a Ciutadans. Era una crítica –a mode d’ironia- contra la fal•làcia que l’escola en català manipula els nens.

Carlos Navarro va néixer el 1976 i per tant ha fet tota la seva educació amb el català com a llengua vehicular. Em consta que l’entén i el sap parlar, però aquest no és el tema. En totes les seves intervencions públiques només fa servir el castellà, però aquest tampoc és el tema. La llibertat que tant defensem és això, que parli com li doni la gana allà on li doni la gana. I per suposat, en cap moment es qüestiona que li doni el seu suport a un partit, també el que sigui.

Ciutadans, que també hi té el democràtic dret, ha fet bandera en contra de la immersió lingüística. S’ha dibuixat que el català com a llengua vehicular és perjudicial per l’alumnat de Catalunya perquè surt amb menys coneixement de castellà (fals, si veiem els resultats de les últimes proves de competència) i perquè durant l’escolarització s’intenta inculcar als nanos un sentiment anti-espanyolista.

Carlos Navarro és el millor exemple d’aquestes dues falsedats. No és precisament un independentista (insisteixo, cosa plenament respectable) i el seu nivell de castellà és excel•lent. És més, gràcies al domini que en té s’hi guanya la vida: el passat 5 d’octubre va oferir un espectacle de monòlegs a Collbató. Per cert, el cartell d’anunci de l’espectacle estava en català.

Però el que hauria de preocupar a Ciutadans no és res d’això. El que hauria de preocupar a un partit que es diu amant de la llibertat és la incorporació d’una persona agressiva i violenta. De fet, es va fer famós per ser expulsat a “Gran Hermano” per amenaces i conat d’agressió a un altre concursant. De fet, li diuen –i es deixa dir- el Yoyas per això, “yoyas” com a sinònim de bufetada o cop de puny. Aquesta actitud s’ha anat repetint els últims anys com es pot demostrar amb una simple recerca al Youtube.

El debat que estem tenint a Catalunya és intens. Cal sentir totes les veus, totes. Els independentistes, els que no ho són, i el PSC. La discussió toca la pell en molts moments, de manera que s’hi ha de posar serenor per totes les parts. No ajuden li les amenaces d’intervenció militar ni tampoc deixar els arguments polítics en mans de persones que quan el contradiuen utilitzen el micròfon però a la inversa, agafant-lo pel mànec com a arma per pegar al cap a un espectador.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/el_yoyas_i_el_dret_a_decidir_90291.php

CUP, SI, el 3% i el vot útil a Barcelona

Roger Buch

En el nostre sistema electoral existeix la barrera del 3%. Això vol dir que només podran obtenir representació aquells partits que superin el 3% de vots vàlids en aquella circumscripció. En aquesta convocatòria, pel nombre d’escons en joc, només afecta a Barcelona on s’elegeixen 85 dels 135 diputats al Parlament. En les eleccions de 2010 el cost del diputat en vots el va marcar el darrer diputat d’ICV amb 24.193 vots. Això vol dir que cada “pack” de 24.193 vots sumaria un diputat. Així, arrodonint a 25.000 vots, un partit amb 75.000 vots obtindria 3 diputats i un amb 200.000 vots, 8 diputats.

partits

Tal i com es pot veure a la taula la barrera del 3% va tenir una única conseqüència el 2010: que la Plataforma per Catalunya és quedés a zero, quan hagués sumat dos diputats.

Dins el camp independentista alguns electors viuen amb un cert neguit com pot afectar la profusió de candidatures i la barrera del 3%. Molts d’aquests electors tenen el seu vot molt decidit però d’altres els agradaria assegurar-se que el seu vot tindrà “utilitat” i miraran amb lupa tots els sondejos. Les darreres enquestes pronostiquen que la CUP i Solidaritat podrien obtenir aproximadament un 2% a Barcelona.

Si això es confirmés s’arribarien a “perdre” fins a 4 diputats independentistes. Uns dedueixen que cal deixar de votar aquests partits i concentrar el vot a ERC o a CiU. En canvi, per d’altres cal donar una empenta a aquestes dues forces perquè entrant aconseguirien de cop entre 4 i 6 diputats.

Si estiguéssim segurs que aquests partits estan ratllant el 2,9% i disposéssim d’una central de repartiment del vot independentista, podria ser una bona opció distribuir aquest vot racionalment. Però sortosament el vot és lliure i encara més sortosament, no sabrem què votarà la gent fins el 25 a la nit.

Com que no sabem si aquestes forces estan gaire a prop del 3% o més aviat a prop del 2%, qualsevol apreciació sobre aquest debat estarà viciat d’entrada. Només cal veure qui fa la recomanació i ja endevinarem a qui se’ns suggereix votar. En campanya electoral, demanar el vot per a la pròpia candidatura amb arguments de política ficció és del tot legítim, només faltaria.

Però potser no cal alarmar-se tant. Que Solidaritat i CUP es quedin amb 60.000 vots a Barcelona, a dia d’avui és un escenari força probable. Però si passés? Seria un desastre de grans dimensions pel futur del país? Doncs no ho sabrem fins a la nit electoral. Haurem de mirar quins hauran estat els partits beneficiats. És a dir a qui s’ha atorgat els quatre darrers escons assignats a la circumscripció de Barcelona. Seria molta casualitat que tres d’ells anessin a parar a C’s, PP i PSC. El més probable és que dos o tres d’aquests els recuperessin partits pro-referèndum.

http://www.tribuna.cat/cronica/politica-catalana/cup-si-el-3-i-el-vot-util-a-barcelona-31-10-2012.html

Deute o independència

L’escenari post 25-N pot estar condicionat per la dependència de la Generalitat del fons de liquiditat espanyol

ALBERT BOTRAN

Les eleccions del 25 de novembre són molt importants perquè marcaran la vida col·lectiva del poble català, perquè determinaran les seves possibilitats de fer passos endavant cap a la independència i cap a unes formes de gestió política més justes i més democràtiques.

Cal, doncs, votar per la independència. I cal que voti tothom. Cap vot favorable a la plena llibertat col·lectiva de la nació catalana no s’ha de quedar a casa. I cal també, i potser per damunt de tot, assegurar el vot. És a dir, exercir aquest dret amb les màximes garanties que no serà utilitzat en interès de cap maniobra posterior de cap partit. En aquestes eleccions no podem votar amb ingenuïtat perquè sabem que s’hi presenten alguns partits que –si hem de fer cas de la seva trajectòria– no poden donar garanties de mantenir d’una manera clara la defensa dels objectius que s’ha fixat el poble català en aquests moments.

D’ençà de l’11 de setembre passat la reivindicació del poble català és molt clara: avançar sense cap dilació (ni desviació, ni pas enrere) cap a la independència. Crear un Estat nou que, com a objectiu mínim, ha de tenir els principis de democràcia i justícia social. Però l’escenari que surti del 25-N pot estar condicionat pel rescat europeu del deute espanyol. A-questa intervenció augmentarà encara més la dependència de la Generalitat via fons de liquiditat, i això podria paralitzar qualsevol consulta o referèndum. Podríem entrar en un estat de xoc que congelés el procés independentista. CiU podria fer un nou exercici de versatilitat i prioritzar el redreçament de les finances públiques a través del “diàleg” amb l’Estat espanyol i “l’audàcia”, tal com reclama el rotatiu portaveu dels sectors d’ordre del nostre país. I, és clar, explicar-nos que en realitat es tracta d’un avenç gradual cap a les estructures d’estat interdependent.

Que aquesta maniobra s’imposi dependrà també, és clar, del paper del moviment independentista. Aquest ha estat l’actor que ha condicionat l’escenari actual, i pot mantenir-se així si la mobilització popular és continuada. No podem afluixar. I hem de parlar clar: independència vol dir ruptura democràtica amb l’Estat espanyol i obertura d’un procés constituent per definir els nostres objectius com a societat.

Però encara hi afegiria un altre element. Cal que, dins l’independentisme, fem una reflexió sobre el pagament del deute públic i sobre la possible intervenció europea. El deute públic ha crescut per la caiguda dels ingressos de les administracions, fruit de l’esclat de la bombolla immobiliària i financera, i del posterior rescat bancari. La reclamació del pagament del deute per part del sector financer internacional, esdevé ara un mecanisme que limita la nostra sobirania democràtica. Es paralitza la iniciativa política per causa de l’endeutament: els nostres ajuntaments ja ho estan comprovant de primera mà. Però cal reflexionar sobre l’origen d’aquest deute i plantejar-ne la seva il·legitimitat, tal com fan els moviments que reclamen una auditoria ciutadana. Si allò que volem com a poble és la llibertat per construir un nou model de país, la reflexió sobre l’economia i la banca no és sobrera. Convé ser crítics i valorar tots els escenaris com a plausibles. I davant d’un panorama com el descrit, no podríem quedar bloquejats per la paràlisi i el derrotisme. Però ja des d’ara podem enfortir les opcions que defensen la ruptura democràtica sense defalliment ni maniobres dels partits convencionals, i que plantegen la sobirania econòmica com a indestriable de l’alliberament nacional. Formacions com la CUP, que recull l’esperit de més de trenta anys de lluita independentista i el compromís amb els interessos del poble català.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/589050-deute-o-independencia.html

La independència i el castellà

Blanca Busquets

Voldria afegir més llenya al foc de la polèmica sobre si el castellà ha de ser llengua oficial a Catalunya quan siguem independents. Després d’una mà d’articles sobre el tema, ara els partits polítics sobiranistes també ho proposen. No deixa de ser estimulant adonar-se que ja estem discutint sobre això… Vol dir que hem avançat molt!

Com amb tot, hi ha, però, qui no hi està d’acord. Sense anar més lluny, després de l’article d’Oriol Junqueras (El Periódico, 8 d’octubre) donant per feta aquesta cooficialitat, Vicent Partal n’expressava obertament la seva discrepància amb l’editorial de Vilaweb de l’endemà, per la por, segons vaig entendre, que el castellà acabés menjant-se el català. Partal posava per exemple el cas d’Andorra.

Jo m’apunto a la cooficialitat del castellà, juntament amb la de l’aranès, per descomptat. Tanmateix, m’agradaria deixar clar que a mi em sembla que això no ha de voler dir predicar en castellà –com sí que fan alguns partits polítics- als que són de parla castellana i porten aquí més de deu anys o de vint, perquè, sincerament, això és titllar-los d’imbècils, és dir-los que no estan capacitats per entendre el català després de tants anys. Home, no.

Sí que m’agradaria, però, esmentar dos punts a favor de la cooficialitat, dos punts dels quals no s’ha parlat gaire. La primera cosa és que qui dicta les normes del català és l’Institut d’Estudis Catalans i és a Barcelona. Al marge de com les dicti i de les baralles internes que hi pugui haver a la institució, les brides del carruatge que porta la càrrega preciosa de la nostra llengua, són aquí, a casa, a Catalunya. I l’IEC va de bracet amb la normativa lingüística de la Generalitat. A Andorra, al País Valencià, a les Illes, a Catalunya Nord, això no passa: qui dicta les normes del català és lluny, i als governs dels respectius territoris no els interessa saber-ne res. Ells sí que ho tenen fàcil per acabar amb el català a casa seva: s’inventen fronteres lingüístiques i llestos. Això és molt trist i ja en parlarem un altre dia. Però a Catalunya no passa i, per tant, jo no veig que, en cas de cooficialitat, hi hagi cap perill perquè la nostra llengua es perdi. Al contrari.

La segona cosa és de formes diguem-ne universals. Lingüísticament parlant, hi ha tres tipus d’estats, al món. Els que declaren oficials totes les llengües que es parlen al territori, com el Canadà, Veneçuela, Noruega i, fins i tot, Rússia; els que declaren oficials només algunes llengües del territori, com Suïssa, l’Estat espanyol –que no reconeix l’extremeny, l’aragonès i l’asturià-, la Xina o el Marroc; i els que només tenen una llengua oficial, peti qui peti, i fan ulls clucs a les altres, com si no existissin, fins i tot encara que es parlin tant o més que l’oficial: poso per exemple Estats Units, França o l’Argentina.

Ara la meva pregunta és: de quin grup volem ser, nosaltres? Pensem-hi, que encara hi som a temps.

http://www.naciodigital.cat/opinio/4721/independencia/castella

Carn de que No

Miquel Strubell

Ningú no parla de fractura social amb motiu del futur referèndum escocès. El debat és apassionat però té contingut: uns i altres parlen d’avantatges i inconvenients plausibles. Encara més: la paraula boicot no ha aparegut ni tampoc no s’ha parlat de cap interferència militar. No s’ha dit que els títols universitaris deixarien de tenir validesa, ni altres bestieses per l’estil.

Més a prop de casa hi ha qui pensa que centenars de milers (o milions fins i tot!) d’espanyols residents (i nascuts) a Catalunya esperen per aixecar-se en massa i impedir que el nostre país esdevingui independent. Naturalment, podem quantificar els qui, ben legítimament, diuen que votaran que no el dia del referèndum per la independència. Però d’aqui a pensar que actuaran d’agents infiltrats per provocar una fractura social, amb conflicte al carrer, quan perdin el referèndum, hi ha un salt d’imaginació molt gran.

La llengua no marca cap línia divisòria entre els que sortiran guanyant o perdent amb la sobirania”

Algun polític (més concretament, política) del Parlament ha volgut adreçar-se als qui són (insisteixo, legítimament) contraris a l’emancipació nacional de Catalunya tot canviant de llengua en la seva intervenció. Ha de saber, però, que li sortirà el tret per la culata ─i no ho dic perquè tingui parents que s’hagin guanyat la vida amb un fusell a la mà─ perquè la llengua no marca cap línia divisòria entre els que sortiran guanyant o perdent en benestar gràcies a l’obtenció de la nostra sobirania. De fet, estic convençut que tothom en sortirà materialment beneficiat (i ben aviat quedaran convençuts) al marge, doncs, de la identitat subjectiva de cadascú.

Mentrestant, alguns polítics espanyols prometen conflicte i fractura socials, i fins i tot un ha tingut la barra de reclamar la repatriació dels ‘seus’! Em sembla que subestimen molt la maduresa política del conjunt de la població catalana. Aquí no trobaran carn de canó. El Sí guanyarà de llarg. I amb amenaces i pors no hi fomentaran gaire carn de que No.

http://www.tribuna.cat/opinio//carn-de-cano-30-10-2012.html

“El PP vol relegar el català a les Illes a una llengua de segona”

La Plataforma per la Llengua (PxL) ha denunciat que la castellanització de la toponímia de Maó representa un pas més en “l’ofensiva sense precedents” contra la llengua catalana engegada pel govern del Partit Popular presidit per José Ramón Bauzà.

Barcelona. Més pluja sobre la terra mullada. Aquesta setmana s’ha tirat endavant la modificació del topònim de la ciutat de Maó, que introdueix la doble denominació Maó/Mahón com a oficial. Aquesta mesura s’ha aprovat seguint el mateix objectiu iniciat per Bauzá a principis de legislatura: desterrar la llengua pròpia de la vida social i institucional de les Illes Balears.

Sobre la traducció de la toponímia, la Plataforma per la Llengua (PxL), formada per professionals del sector sensibilitzats amb la promoció de la llengua catalana, ha rebutjat frontalment la castellanització del nom oficial de Maó, i ha sentenciat que aquesta mesura del Partit Popular “suposa un nou pas en la voluntat recentralitzadora i espanyolitzadora del PP”.

La Universitat de les Illes, màxima autoritat lingüística, ha dit que no hi ha cap motiu filològic que justifiqui la doble denominació

La Plataforma ha denunciat, també, que aquesta decisió respon a “motivacions polítiques” del govern popular, atès que la Universitat de les Illes Balears, màxima autoritat lingüística al territori, ha insistit que no hi ha cap motiu filològic que justifiqui la doble denominació.

Segons ha recordat la PxL, aquesta mesura de traducció és contrària a la normalització lingüística de la llengua catalana i suposa un pas més en “l’ofensiva sense precedents” contra la llengua catalana engegada pel govern del Partit Popular presidit per José Ramón Bauzà, “que té com a únic objectiu convertir el català en una llengua de segona, sense cap tipus de protecció legal”.

http://www.tribuna.cat/noticies/llengua/el-pp-vol-relegar-el-catala-a-les-illes-a-una-llengua-de-segona-30-10-2012.html

ELS SERVIDORS PÚBLICS

“El perill de no poder garantir la seva feina ha decantat el projecte catalanista cap al sobiranisme”

Jordi Graupera

Un altre col•lectiu que és essencial per a l’autodeterminació és el dels funcionaris. La Generalitat en té més de dos-cents mil. Els servidors públics poden ser un entrebanc o un actiu. Durant els darrers mesos semblava que haver-los de pagar la nòmina s’havia convertit en un problema. Haver de buscar calés, cada mes, per a pagar-los el sou, ha obligat al govern en molts moments a passar per tota mena d’humiliacions públiques i privades.

Però com que són metges, professors, bombers, policies, administratius de la cosa pública, al final, el perill de no poder garantir la seva feina ha acabat decantant el projecte catalanista cap al sobiranisme. La debilitat que és tenir 250 mil persones depenent de la teva capacitat per pagar sous, quan no s’han pogut pagar, s’ha convertit en una fortalesa: si et deus als serveis públics has de fer per manera de mantenir-los.

Amb tot, això no vol dir que siguin només un actiu. Al contrari. El govern espanyol, pel que es veu, provarà totes les vies possibles per desinflar el souffle. Una possibilitat és intensificar la tensió dels darrers mesos: la Generalitat no pot pagar, els sectors pertinents es van encenent fins a la revolta, i finalment apareix el ministeri per pagar les nòmines. N’hem vist un exemple aquests dies amb les farmàcies. Els 99 milions d’euros han estat enviats més tard del promès, fins a dur el sector a la vaga. Es centrifuga el deute, es duu la institució a la fallida, i després es rescata.

Aquest darrers 30 anys, totes les forces del país, més enllà d’alguns sectors econòmics, han fet el salt de la societat civil a la burocràcia pública. Per aquest motiu, si trontolla o cau la Generalitat es produeix un gran retrocés en tots els fronts. Això pot semblar una obvietat, però crec que és un dels motius principals que ha dut al President Mas a fer el gir que hem vist. La suma de la gent i el fracàs del pacte fiscal han estat determinants, cert, però la sensació diària i permanent d’estar al capdavant d’una institució en fallida, sense cap altra possibilitat corrent que sotmetre’s als designis, calendaris i interessos electorals i econòmics de l’hegemonia imperant a les institucions de l’Estat li ha atorgat aquest to de gravetat que diferencia el candidat Mas de tots els altres. L’autogovern, al límit de la desaparició. Contra aquest destí, l’única opció digne és un acte de sobirania.

Sense serveis públics ara mateix el catalanisme no és res. Aquesta és una debilitat que ha dut a la política catalana a reproduir les xarxes clientel•lars pròpies de la tradició cortesana madrilenya: en les concessions i contractes, l’únic poder fungible. Però alhora ha nodrit el país de milers de professionals que parlen el mateix llenguatge que qualsevol altre funcionari de la democràcia social europea. La gramàtica de la comunitat, sempre articulant en plural i amb adjectius universalistes; la retòrica dels drets, com si fos una metafísica de la dignitat humana; i la pulsió utòpica del progrés material, permanentment en tensió amb el progrés moral, transpiren en tots els papers –comunicats, manifestos, informes, projectes estratègics, sol•licituds de finançament comunitari, lleis, …– produïts pels nostres funcionaris. Han definit, amb la seva acció, els significat d’allò públic a Catalunya, i han dotat la població d’un sentit del gust tan vulgar com el de qualsevol altre europeu mitjà.

Els servidors públics, per resumir, són essencials per tres motius. Primer, perquè seran la primera línia d’atac. El problema de la independència no és la viabilitat econòmica de després, el problema és el durant: com finançar-se quan l’estat sigui encara més hostil amb el finançament, com evitar que els mossos o els metges siguin comprats pel govern central, i com finançar-se mentre els mercats continuïn tancats.

Seran també importants com a barrera psicològica: quan s’interpreta l’independentisme de butxaca com una qüestió únicament pecuniària, s’oblida que els catalans estimen l’equilibri social que articulen els serveis públics, fins al punt que, a diferència d’altres països, aquí cap partit polític posa en qüestió explícitament l’existència de la cobertura social universal; seria un suïcidi a les urnes. Aquest amor per la cosa pública, que sempre s’expressa en termes morals, ens fa comprensibles al continent.

I seran essencials perquè són la prova de la viabilitat del sector públic d’un estat. No som una tribu, ni un país en guerra, som una societat estable, que té mecanismes tan complexos i tan imperfectes, amb les mateixes necessitats i ambicions per tant, que les altres societats que ens envolten. Aquesta estabilitat basada en una ideologia comunitària, per molt que faci fàstic a alguns catalans, és l’únic argument que dóna gruix avui al dret a l’autodeterminació si no ets una colònia d’ultramar. En termes europeus, que Catalunya és un poble es veu molt més clarament en la sanitat pública que en els llibres d’història.

Un poble, a ulls posmoderns, és una comunitat d’assistència mútua acceptada per individus lliures. La resistència dels servidors públics serà clau per sostenir aquest relat d’estabilitat. El govern ha d’adaptar el sector públic per a mantenir-ne la centralitat, però els servidors públics també hauran de posar-hi paciència. Al capdavall, totes les idees de justícia que els col•legis professionals, els sindicats i els teòrics porten defensant i destil•lant els darrers cent anys desapareixen si l’autogovern s’esmicola.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/els_servidors_publics_90311.php

Florència i Andalusia

Rubalcaba ha empès Chacón al pantà: dóna suport la diputada per Barcelona al programa ‘sobiranista’ del PSC?

Enric Juliana

Vuit anys després, liquidats kafkianament els germans Maragall, Pere Navarro i Morera pot conduir els socialistes catalans a la pitjor de les desfetes. L’aura de la derrota tenalla la intel·ligent frontissa pactada el 1977 per Felipe González i Joan Reventós.

(En aquelles primeres eleccions democràtiques, el PSOE podia haver optat per competir a Catalunya amb el partit dels professors socialistes de parla catalana, tot dilucidant la força electoral del Pijoaparte i la dels amics de la cosina Montse -Juan Marsé-. El beneficiari d’aquest combat hauria estat el PSUC. González tenia, però, un mandat imperatiu: evitar la preponderància dels comunistes. Aquesta és una dada important per entendre la transició a Catalunya. Al PSUC -“partit nacional català”, segons els estatuts- ja hi havia cromosomes sobiranistes. Un dia parlarem de la figura de Joan Comorera i Soler.)

El PSC aquesta vegada ho té molt difícil, però se l’està tractant amb certa frivolitat als mitjans de comunicació. Jo no el donaria per mort. Encongit, entristit i amb menys diputats, el seu paper en la pròxima legislatura pot ser molt influent. La incorporació del dret a decidir en el programa sona a improvisació, a desesperació, convida al sarcasme -el novell Pere Navarro acusa Artur Mas d’aventurisme i alhora li accepta la premissa major: l’exercici del dret d’autodeterminació-, però és també un moviment ben calculat i pactat per sota mà amb Alfredo Pérez Rubalcaba.

Col·locant un peu a l’interior del cercle sobiranista, el PSC pot estar en condicions de proposar a Mas un pacte de legislatura -i fins i tot un govern de coalició-, si CiU no assoleix la majoria absoluta el dia 25. Al seu torn, Pérez Rubalcaba executa una jugada que m’atreveixo a qualificar de maquiavèl·lica, fins i tot coneixent l’aversió que el secretari general sent per aquest qualificatiu florentí. Subratllant el caràcter autònom del PSC, Rubalcaba empeny Carme Chacón a un terreny molt pantanós -dóna suport la diputada per Barcelona al dret a decidir?-, i bloqueja, momentàniament, les ambicions de José Antonio Griñán. Resta capacitat de veto al palau de San Telmo de Sevilla en el nou quadre polític i adverteix que el PSOE no pot esdevenir el Partit del Sud en el moment més negre de la història recent. No és poca cosa.

No és poca cosa, però és il·legible. La narrativa socialista presenta aquests dies una sintaxi espantosa. Navarro té dificultats com a relator. Ahir, entre els assistents a la conferència del líder del PSC al Fórum Europa de Madrid, hi havia Luis Arroyo, expert en comunicació política. Fa falta molta feina de marqueteria i amb prou feines hi ha temps.

http://www.lavanguardia.com/encatala/20121031/54354043372/florencia-i-andalusia-enric-juliana.html#ixzz2AtWkdpiN

Catalunya segueix necessitant un PSC nacional

COL·LECTIU JOAN CREIXELL

Durant els inicis ─i més enllà─ de la Transició democràtica, el PSUC va ser una eina essencial per al restabliment de l’autonomia i per al manteniment de Catalunya com un sol poble, aplicant una política d’integració lingüística i nacional. Després, aquest partit històric va entrar en decadència i descomposició. Aquell espai majoritari fou ocupat pel Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), el qual va mantenir els postulats del PSUC quant a la unitat del poble català tot i que amb moltes febleses i complexes.

Durant anys, doncs, el PSC ha sigut una peça fonamental per a la reconstrucció nacional catalana i de la seva autonomia, tot fent una oposició correcta en l’aspecte nacional durant el pujolisme, i també quan va governar amb els tripartits amb ERC i ICV, època en què es van fer els avenços més importants no sols en la nacionalització del país sinó en la nacionalització de l’interior del PSC.

Conèixer la Generalitat, la seva força, les seves estructures, etc., va fer canviar una bona part dels socialistes, els quals només coneixien la trinxera d’alguns ajuntaments del Baix Llobregat, de l’Ajuntament de la capital de Catalunya, Barcelona, i de la Diputació de Barcelona.

Durant set anys de tripartit, els socialistes van viure en les seves pròpies carns la incomprensió de l’Estat vers les reivindicacions catalanes ─primordialment el seu Estatut─, una experiència que va fer forat en molts dels socialistes d’alt nivell (alguns consellers i els propis presidents Maragall i Montilla). En aquell moment i després d’aquest fracàs amb Zapatero, la immensa majoria dels socialistes de Catalunya haurien justificat un cop de timó en les relacions amb el PSOE, però els Chacons, els Fernández i alguns sectors dels Blackberry van mantenir el rigor de la dependència, pensant més en les seves carreres polítiques a nivell estatal que no pas en el PSC.

Amb la derrota en les passades eleccions al Parlament de Catalunya, el PSC no ha entès, una vegada més, el missatge dels ciutadans de Catalunya i no ha fet una anàlisi realista del per què de l’abandonament d’una part molt important del seu electorat i, encara més: tot plegat ha vingut acompanyat per una pèrdua de credibilitat i influència del PSC en la societat catalana.

Cal que el PSC sigui la barrera que impedeixi l’avenç de tots aquells qui volen un enfrontament entre catalans

El PSC es debat interiorment, avui dia, en vuit sectors organitzats els quals s’obstaculitzen els uns als altres, a vegades per opcions polítiques diferents però majoritàriament per canvis generacionals o personals. El PSC, però, no és conscient dels canvis en la societat catalana, primordialment en la seva societat civil i en les noves generacions, ni tampoc no és conscient de la força d’institucions com Òmnium Cultural o el moviment Assemblea Nacional Catalana (ANC) i s’hi mantené al marge.

Des del PSC tampoc no valoren els canvis que s’estan esdevenint en la direcció d’ERC i de l’independentisme en general, i encara valoren menys la política de les noves generacions de CDC i el lideratje i determinació del President Artur Mas. Això coloca el PSC en la virtualitat de no entendre què està passant a Catalunya, i així van arribar a un Onze de Setembre passat, en el qual la seva sorpresa davant un milió i mig de catalans manifestant-se va fer trontollar les estructures del propi partit, sobretot fora del búnquer del Baix Llobregat i dels seus capitans.

El PSC de Girona i Lleida s’ha revolucionat, i el de la Catalunya interior comença a perdre no sols influència sinó militància: caldria que l’aparell del PSC fos valent i expliqués els centenars i centenars de militants que s’han donat de baixa després de l’11 de setembre de 2012.

Cal que el PSC sigui nacional i participi en el gran repte del poble català que és el seu dret a decidir

El Col·lectiu Joan Creixell no veu amb satisfacció la descomposició del PSC donat que, des del col·lectiu, som conscients de la importància de l’espai polític socialista i entenem que el seu desmembrament és perillós pel país: hi ha sectors del PSC que, per l’arrel espanyola, poden reforçar el Partit Popular i d’altres que poden reforçar els quintacolumnistes de C’s.

No cal que el PSC sigui sobiranista, però sí que és necessari que el PSC sigui nacional i que participi en el gran repte dels propers anys en el qual el poble català haurà d’exercir el seu dret a decidir. I sobretot, cal que el PSC sigui la barrera que impedeixi l’avenç de tots aquells qui volen un enfrontament entre catalans: ha de mantenir l’estratègia ‘Catalunya un sol poble’.

El PSC és Antoni Balmón, Jaume Collboni, Ignasi Elena, José Montila, Joaquim Nadal, Pere Navarro, Àngel Ros i Montserrat Tura. Aquest 25 de novembre el PSC pot tenir els pitjors resultats de la seva història i cedir, conseqüentment, una part del seu espai polític a ERC, ICV, PP i C’s, la qual cosa no creiem que sigui positiu pel país. El PSC requereix nous lideratges i una estratègia clara partit nacional català sense dependències de ningú.

http://www.tribuna.cat/cronica/collectiu-joan-creixell/-30-10-2012.html

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s