Recull de premsa 18 de setembre

RECULL DE PREMSA. 18 SETEMBRE 2012

Secretariat Nacional de l’ANC

COMUNICACIÓ. Dolors Marin Tuyà.

Vic, Tortosa i Argentona se sumen a la declaració de “territori català lliure”

A Vic, el  text declara que “el nou estat català tindrà entre els seus objectius assolir la reunificació política dels Països Catalans”.

Plenari de l’Ajuntament d’Argentona en el moment de la votació

Vic i Tortosa es converteixen, des d’ahir, en les primeres capitals de comarca en declarar-se territori català lliure. Durant aquesta jornada, Argentona també va seguir les passes de la capital d’Osona i del Baix Ebre.

A Vic, el ple de l’Ajuntament va aprovar la moció, proposada per la CUP, consensuada amb ERC, ICV i SI i que ha rebut també els vots a favor de CiU. La moció Vic presenta algunes variacions respecte a les anteriors. Igual que la versió aprovada a Arenys de Munt en el ple extraordinari del 13 de setembre, coincidint amb l’aniversari del primer referèndum per la independència, aquesta moció reconeix els Països Catalans, manifesta la necessitat d’estendre la declaració arreu de la nació i declara que la reunificació dels Països Catalans haurà de ser un objectiu del nou estat.

Així, la moció ha rebut els catorze vots a favor dels regidors de CiU, la CUP, ERC, ICV i SI, dues abstencions del PSC, i els vots en contra dels cinc regidors de PxC.

Tortosa

En aquest municipi, ERC també va portat ahir al vespre al ple municipal una moció similar, que va ser aprovada amb els 16 vots a favor de CiU, Esquerra i Iniciativa. Per la seua banda, tant el PSC com el Partit Popular i PxC la van rebutjar.

La moció insta el Parlament a sotmetre a votació la declaració d’independència de Catalunya, i a convocar un referèndum per consultar-la als ciutadans. Però això ha estat possible perquè finalment Esquerra va accedir a traure del text de la moció la condició de què tot plegat calia fer-ho en el termini màxim de dos mesos, per facilitar el vot de CiU, que unes hores abans havia manifestat que hi votaria en contra per aquest motiu. No cal oblidar que l’alcalde, el convergent Ferran Bel, és el vicepresident de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), i que a més va ser un dels encarregats de portar la pancarta de la manifestació del passat Onze de Setembre a Barcelona.

Argentona

Aquesta població del Maresme es va sumar ahir també al territori català lliure amb una moció presentada per Argentcat amb el suport de la CUP. La moció es va aprovar amb 11 vots a favor d’Argentcat, Convergència, Tots per Argentona i la CUP, 4 abstencions, les d’Unió, Agrupació Argentona, PSC i un regidor no adscrit i només 2 vots en contra, els del PP.

El text de la moció demana que es declari el municipi d’Argentona com a “territori català lliure” de manera que, a l’espera que el Parlament de Catalunya aprovi la legislació catalana, “l’espanyola hi serà vigent de forma provisional”.

11 municipis ja són lliures

Amb Vic, Tortosa i Argentona, ja ara són 11 les localitats catalanes que han aprovat iniciatives similars. Va obrir la veda Sant Pere de Torelló i s’hi va afegir Calldetenes el mateix dia, Cervià de les Garrigues, Marçà, La Bisbal del Penedès, Premià de Dalt, Arenys de Munt i Bolvir.

A Bolvir la moció es va aprovar dissabte passat converint la població en el primer municipi gironí i del Pirineu que es declara territori català lliure.

En el cas d’Arenys de Munt es va aprovar un full de ruta per assolir la independència que insta el Parlament de Catalunya a a assumir a tots els efectes la completa sobirania nacional del Principat i a iniciar el procés per declarar i constituir “l’estat català lliure i sobirà, democràtic i social”.

http://www.llibertat.cat/2012/09/-tortosa-i-argentona-se-sumen-a-la-declaracio-de-territori-catala-lliure-19270

Vic i Tortosa, primeres capitals de comarca a declarar-se ‘territori lliure’

Santa Coloma de Farners va tombar ahir la moció

Vic va esdevenir ahir a migdia la primera capital de comarca a declarar-se territori català lliure. El ple de l’Ajuntament va aprovar una moció pactada entre CUP, ERC, ICV i SI, que també va tenir els vots favorables de CiU. La moció, força semblant a l’aprovada (pdf) per Sant Pere de Torelló, a més de declarar el municipi territori lliure, insta el parlament a començar el procés cap a la independència.

La moció també fa costat a l’AMI i a l’ANC i declara que ‘el nou estat català tindrà entre els objectius el d’assolir la reunificació política dels Països Catalans’.

Tant la CUP com SI van manifestar que els hauria agradat d’anar més enllà, però que estaven satisfets d’haver arribat a un acord amb la resta de formacions.

La moció va tenir els catorze vots favorables dels regidors de CiU, de la CUP, ERC, ICV i SI, dues abstencions del PSC, i els vots contraris dels cinc regidors de PxC.

El batlle, Josep Maria Vila d’Abadal, va explicar que la moció ‘encaixava perfectament’ amb el sentiment de la manifestació de l’Onze de Setembre i que per això el seu grup hi havia votat favorablement.

Moció també a Tortosa

ERC de Tortosa també va portar ahir al vespre al ple municipal una moció, similar a l’aprovada per Sant Pere de Torelló, el primer municipi que va desafiar la legalitat espanyola amb una moció d’aquestes característiques. De moment ja l’han seguit Calldetenes, Cervià de les Garrigues, Marçà, la Bisbal del Penedès, Premià de Dalt, Bolvir i Arenys de Munt.

ERC va aconseguir el vot de CiU, que té majoria absoluta, i d’ICV a l’hora d’aprovar la moció presentada a Tortosa. La resta del ple és format per tres regidors del PSC, dos d’ERC, dos d’Iniciativa-ET, un del PP i un de PxC. La moció de Tortosa demana que el parlament ‘sotmeti a votació la declaració unilateral de sobirania nacional de Catalunya en el termini màxim de dos mesos i, si escau, que convoqui un referèndum sobre la independència’.

Santa Coloma no admet la moció

A diferència de Vic i Tortosa, el ple de Santa Coloma de Farners va tombar la moció de declarar el municipi territori català lliure. Hi van votar contra els sis diputats de CiU i els tres del PSC; i en favor, els tres d’ERC, els tres de CpC, i el de la CUP.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4040978/20120918/vic-tortosa-primeres-capitals-comarca-declarar-territori-lliure.html

Mas alerta que «amb els temps que vénen ningú no ajudarà Catalunya»

Quico Sallés

Avisa les entitats del sector social que “només podrem comptar amb nosaltres mateixos”

Continua el relat del procés català encetat pel terratrèmol de la manifestació de l’11S. El president de la Generalitat, Artur Mas, ha alertat aquesta tarda que “amb els temps que vénen ningú no ajudarà Catalunya”. Un advertiment pronunciat en un auditori substancialment sensible, el Tercer Sector, amb qui la Generalitat ha signat un pla de suport.

Davant dels representantsn d’un dels sectors més castigats per les retallades, Mas ha avisat que s’acosten temps difícils pel procés encetat la setmana passada de cara a l’assoliment de l’estat propi. Uns temps en els quals, segons el president, “ningú no ajudarà Catalunya”.

“Entrem en una etapa nova: alerta i atenció perquè dependrem de nosaltres mateixos, de les nostres capacitats, energies i actius”, ha assenyalt per prevenir uns moments que s’albiren durs i que ningú no posarà fàcils.

http://www.naciodigital.cat/noticia/46840/mas/alerta/amb/temps/nen/ningu/ajudara/catalunya

Tremosa demana eleccions aquesta tardor

Q.S./redacció 


L’eurodiputat CiU, Ramon Tremosa, també hi ha dit la seva enmig del terratrèmol polític generat per la manifestació independentista de la Diada. En declaracions a Ràdio Igualada aquest divendres, Tremosa va emetre el seu anàŀlisi de la situació política. “Crec que s’han de convocar eleccions aquesta tardor. Poden canviar moltes coses fins la primavera”, va assegurar Tremosa que va afegir que a Brusseŀles “no pregunten què fem sinó quan ho fem”.

http://www.naciodigital.cat/noticia/46836/tremosa/demana/eleccions/aquesta/tardor

La ‘CIA a l’ombra’ preveu unes eleccions catalanes refrendatàries

Assegura que l’actual independentisme català “té una força sense precedents” al país

La consultoria d’intel•ligència nord-americana Stratfor, més coneguda com ‘la CIA a l’ombra’, ha publicat avui una anàlisi on assenyala que hi ha “una elevada probabilitat” que les properes eleccions catalanes “esdevinguin un referèndum independentista”.

Sota el títol “Renovat impuls de Catalunya cap a la independència d’Espanya”, l’informe explicita que si això es produís, Catalunya seria “la segona regió d’Europa després d’Escòcia que posa en qüestió la seva pertinença a un estat nació, i que considera malmesos els seus interessos en un moment de fortes tensions polítiques i econòmiques”.

Statfor confirma que els assistents a la manifestació independentista de Barcelona van ser 1,5 milions de persones, i que aquest sentiment té en aquests moments una força “sense precedents”. En aquest sentit, assegura que “el ressorgiment del separatisme català és símptoma de les pressions polítiques i socials agreujades per la crisi financera a Europa i dels reptes de sobirania i autodeterminació que planteja la crisi de la UE”.

El text explica també que la manifestació, que diuen va ser organitzada per CiU, ha manifestat un nou “moviment independentista català”, ja que “la concentració va donar la imatge d’una majoria madura que busca la seva veu dins dels ideals democràtics de la Unió Europea”.

Aquesta nova imatge de l’independentisme suposa, segons Stratfor, “un desafiament molt més important per a Madrid que el basc”. L’informe posa en evidència que, malgrat que Espanya s’agafa a la constitució, però “no vol tornar a la repressió que exercia el règim de Franco sobre les regions desafectes”.

Malgrat això, el text evidencia que el primer objectiu de Catalunya és el pacte fiscal, i manifesta que la gran part de “l’elit econòmica catalana està d’acord amb l’autonomia fiscal, però tem una independència completa. Creuen que podria afeblir el comerç amb la resta d’Espanya. Els seus temors estan magnificats pel fet que la independència no suposaria l’entrada automàtica de Catalunya a la UE, sinó una petició d’admissió”.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/09/stratfor_les_properes_eleccions_seran_probablement_un_referendum_d_independencia_88700.php

Les patronals mouen fitxa sobre la independència

Els presidents de la Cambra del Comerç de Barcelona i de Foment del Treball pressionen perquè el govern opti pel pacte fiscal · Mas els demana de vendre més fora d’Espanya, ‘pels temps que vénen’


La independència de Catalunya inquieta una part dels empresaris, que consideren el procés com un factor d’inestabilitat perjudicial per als seus interessos. Si bé associacions d’empresaris com el Cercle Català de Negocis i la Fundació Catalunya Estat han anat penetrant en el sector, les patronals de més pes encara són renuents al procés que, segons totes les enquestes, demana la majoria de la població. Ahir els presidents de la Cambra del Comerç de Barcelona, Miquel Valls, i de Foment del Treball, Joaquim Gay de Montellà, van demanar al govern que es concentrés en el pacte fiscal.

De fet, Gay de Montellà va evitar de manifestar si la independència de Catalunya ens beneficiaria econòmicament, però va exposar que calia evitar dificultats a les empreses catalanes que volen vendre a la resta de l’estat, en una entrevista al PuntAvui.

Sobre la hisenda pròpia que el president de la Generalitat, Artur Mas, ja ha dit que aplicaria, encara que no hi hagi acord amb el govern espanyol, Gay de Montellà va dir que ‘podia suscitar dubtes’ entre els empresaris catalans.

Quant al president de la Cambra de Comerç de Barcelona, Miquel Valls, va demanar que es reclamés el pacte fiscal. Sobre el debat independentista, atiat encara més per la manifestació de la Diada, no va voler prendre posició a l’hora de presentar el cap del PSC, Pere Navarro, en el dinar-conferència que va organitzar la Cambra. Per Valls, simplement, el pacte fiscal és el camí a seguir per assegurar una ‘economia forta i competitiva’ i un bon estat del benestar. I va acabar dient que els empresaris estaven al costat del govern de la Generalitat.

Mas demana als empresaris que exportin més a tot el món i que no depenguin d’Espanya

El president de la Generalitat, Artur Mas, va tancar ahir una intervenció davant un grup d’empresaris del Cercle d’Economia, exposant que el 2011, per primera vegada en molts anys, les exportacions catalanes al món havien estat superiors a les vendes a l’estat espanyol, i que aquesta dada era un fet ‘molt bo per a afrontar els temps que vénen’.

A més, va prosseguir, si es consolida aquesta internacionalització del teixit empresarial català, els propòsits polítics dels anys vinents ‘seran més fàcils d’assolir’. I va recordar que un estat propi hauria ajudat molt a fer créixer la indústria, que ara tindria el nivell d’Alemanya.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4040976/20120918/patronals-mouen-fitxa-independencia.html

Els catalans a l’exterior es mobilitzen per l’estat propi

Una vintena de casals i centres d’Amèrica del Sud signen una declaració conjunta de suport a la independència

Es comprometen a donar a conèixer la reivindicació als seus respectius països

ÒSCAR PALAU

 El casal Les Quatre Barres de Castelar (Argentina), un dels signants del manifest, també va celebrar la Diada Foto: FIEC.

Els milers de catalans que viuen a l’exterior també es mobilitzaran pel crit d’independència que des de Barcelona es va fer sentir al món avui fa set dies. I alguns ja ho han solemnitzat i s’han començat a organitzar per difondre la causa. És el cas de la vintena de centres i casals catalans del con sud d’Amèrica reunits el cap de setmana passat a La Plata (Argentina), en el marc de la seva dotzena trobada bianual, que van aprovar una declaració conjunta en què donen “tot el seu suport“ al procés de transició nacional vers la independència emprès a Catalunya, i a totes les iniciatives que el govern i la societat civil organitzin a partir d’ara.

“Com en cada moment crucial de la història del país, les comunitats catalanes de l’exterior treballarem activament per assegurar que el dret democràtic a l’autodeterminació de Catalunya sigui exercit, respectat i reconegut internacionalment”, segellen en el text, signat per 15 casals argentins, com són l’històric de Buenos Aires i els de Córdoba, Mendoza o Rosario, els de Quito i Guayaquil a l’Equador, i els Santiago de Xile, Montevideo i Sao Paulo. Els casals recorden l’ajut financer i material que ja van prestar el segle passat a les activitats de Francesc Macià ja des de molt abans de la proclamació de la República, i el seu paper d’acollida de milers d’exiliats i de focus de resistència de la cultura catalana durant el franquisme. Ara creuen que poden tenir un rol destacat per difondre la causa independentista, i es comprometen a donar a conèixer la nació catalana i l’existència i evolució del procés iniciat vers l’estat propi a les seves comunitats d’acollida, governs, institucions culturals, socials i educatives, i als seus mitjans de comunicació. Els centres reunits, que són entitats privades, també van agrair que, tot i que s’hagin rebaixat, la Generalitat no hagi eliminat els ajuts que reben per al seu funcionament i difusió de la cultura catalana.

És la primera iniciativa formal, però segurament no serà l’última, de suport que Catalunya rebrà des de l’exterior. L’Assemblea Nacional Catalana ja va mobilitzar catalans en una pila de ciutats de tot el món per escalfar motors per a la marxa de la Diada, i ara la col·laboració podria continuar amb la constitució de seccions internacionals organitzades de l’entitat. De potencials col·laboradors no en falten: la plana virtual creada per catalansalmon.cat per donar suport a la manifestació va rebre cap a 25.000 adhesions des de tot el món, i més de 1.200 fotos de gent amb estelades.

LA XIFRA  20 centres i casals catalans de Sud-amèrica van signar diumenge a La Plata una declaració de suport a l’estat propi.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/576968-els-catalans-a-lexterior-es-mobilitzen-per-lestat-propi.html

Un debat sobre la independència de Catalunya, en directe per Al-Jazira

La cadena qatariana per satèl·lit dóna veu als arguments pel dret a decidir de Catalunya en la seva emissió en anglès. Hi participa Alfred Bosch en directe des de Barcelona

Alfred Bosch en directe des de Barcelona per Al-Jazira

Després de fer una intensa cobertura de la manifestació per la independència a Barcelona de la Diada, la cadena qatariana Al-Jazira ha emès aquest vespre de dilluns un programa en directe on s’ha discutit per què Catalunya demana la independència d’Espanya. Hi ha participat des del plató Clara Ponsatí, de l’Institut d’Anàlisi Econòmica (CSIC), i s’han fet diferents connexions en directe amb el diputat Alfred Bosch a Barcelona i Carles Muntaner via Skype, professor de la Universitat de Toronto.

El programa havia convidat a tota la gent interessada a enviar vídeos i tuits explicant quins motius tenen, com a catalans, per separar-se de Catalunya, que s’han emès, llegit i debatut durant el programa ‘The Stream’, que convidava a fer comentaris a través de Twitter amb el ‘hashtag’ #FreedomforCatalonia.

La presentadora de ‘The Stream‘ ha volgut repassar els arguments a favor de la independència, i ha citat tant els culturals com també els econòmics.

http://www.ara.cat/mon/sobre-independencia-Catalunya-directe-Al-Jazira_0_775722590.html

El Mobile World Congress del 2013 ja supera les xifres de contractació del del 2012

Quan encara falten més de 5 mesos per a la celebració del congrés, en què Barcelona que estrenarà la capitalitat mundial del mòbil, els organitzadors confien que serà “millor” que l’anterior

D.S.U.

L’edició de 2012 del Mobile World Congress

Els preparatius per al Mobile World Congress del 2013 van endavant a un ritme molt superior a l’edició anterior, segons els responsables de Fira de Barcelona. De fet, la contractació ja és superior a la del 2012, segons han indicat aquest dijous Agustí Cordón, vicepresident de la Fundació Barcelona Mobile World Capital, i el director general de l’entitat, Ginés Alarcón.

La nova edició, que se celebrarà a finals de febrer del 2013, es farà al recinte de Gran Via de Fira de Barcelona, a l’Hospitalet de Llobregat, i comptarà amb 240.000 metres quadrats bruts de superfície, molt per sobre dels 110.000 del recinte de Montjuïc. Això ha possibilitat que dos expositors hagin contractat “dos pavellons sencers”, ha explicat Cordón.

A més, Barcelona estrenarà en aquesta edició del congrés la capitalitat mundial del mòbil, un projecte que pretén atreure empreses de telecomunicacions a la ciutat a través de la creació d’un ‘hub’ empresarial, per la qual cosa ja hi ha 100 contactes amb companyies de tot el món.

El moment Cronkite

Vicent Partal

Walter Cronkite va ser una llegenda del periodisme americà. Presentador durant dues dècades dels informatius de la CBS, la seua opinió va arribar a confondre’s tant amb la veu de l’americà mitjà que un president va tremolar, una nit, davant la pantalla. El 27 de febrer de 1968: a la tornada d’un viatge al Vietnam en guerra Conkrite va obrir l’informatiu amb un llarg discurs que acabava dient: ‘No podem guanyar, més val fer una negociació honorable.’ Diuen, diuen, els seus biògrafs, que el president Lyndon Johnson va exclamar: ‘Si he perdut Cronkite, he perdut els americans.’

La manifestació de l’Onze de Setembre, d’avui fa una setmana, va ser un d’aquests rars ‘moments Cronkite’, un manifest contundent i rotund que no deixa lloc a la discussió i que certifica un canvi d’era. Si després del discurs de Cronkite, la fi de la guerra del Vietnam ja va ser una simple qüestió de temps, després de la manifestació de dimarts de la setmana passada, la fi d’aquesta Espanya en què vivim ara és una simple qüestió de temps.

Diuen que la primera reacció de la gent que mirava l’informatiu, aquella nit famosa, va ser d’estupor i la segona de confort, perquè algú, finalment, indicava quina era l’eixida d’aquell conflicte que anava esgarrant a poc a poc la societat americana. També ací val el paral·lelisme: no sé si estupor, però és evident que després de la manifestació s’ha estès un gran confort perquè, finalment, després de trenta anys, veiem l’eixida. Nosaltres.

Perquè també cal dir que a Espanya ningú no ha sabut fer un discurs com el de Cronkite cridant a la negociació honorable. I és que algú hauria hagut de venir a escoltar en directe el clam dels manifestants, igual que Cronkite va escoltar el dels vietnamites. Però ningú no va fer-ho.

http://www.vilaweb.cat/editorial/4040992/moment-cronkite.html

Aquest Onze de Setembre

JOAN RAMON RESINA

Poques vegades m’ha sabut tant greu no ésser a Barcelona per la Diada. Pel fet de residir a fora ja em vaig perdre la manifestació històrica del 1977, i després no n’he encalçat cap més. Però enguany la recança és més gran, perquè mai la fita havia estat tan clara ni l’empenta popular tan distant del desmenjament oficial. Algun partit que se n’ha desentès ara donaria qualsevol cosa per atrapar el corrent de la història, que se li ha escapat de les mans. Altres hi han enviat gent “a títol personal” per tapar la dimissió col·legiada. I encara n’hi ha hagut que hi han anat com submarins, vigilant pel periscopi si s’aigualia el sentit de la manifestació per tal d’emergir en aigües tèrboles. Aquest Onze de Setembre ha estat una bufada que s’ha emportat moltes coses opaques i permet veure-hi millor.

Però encara no és la transparència. Sóc escèptic de mena i em sorprèn la unanimitat amb què tothom es llança als peus de Mas per un discurs pronunciat paradoxalment a Madrid. Paradoxalment, esclar, en el cas que s’entengui en el sentit rupturista que no té, perquè és Mahoma qui va a la muntanya en lloc de convertir-se en muntanya, i apel·la al seu bon sentit: ah, si ens tractéssiu millor l’estat propi seríeu vosaltres…

Tant de bo fos la darrera apel·lació i els propers viatges Mas els fes a altres capitals! I ja em perdonaran els fans que li han sortit de sota les pedres, però en aquest discurs hi dringa una recança d’espanyolitat defraudada. És l’únic que encara pot justificar la pròxima reunió amb la resta de presidents autonòmics que Mas anuncia en el discurs. Si, com s’ha dit, la d’aquest mes ha estat la darrera manifestació independentista, la participació d’un president català als concilis de la divisió regional autonòmica de l’Estat haurien de ser història.

Abans que un discurs més ferm del que és usual en boca d’un president català ens atrofiï la capacitat crítica, val la pena recordar la seva negativa a marxar amb el poble el dia que aquest va entregar un nou full de ruta al govern. No per fer-li’n retret sinó per ponderar l’abast just del discurs. I és que Mas és el beneficiari d’una força moral regalada i és just exigir-li que l’honori amb els fets. Que la força és col·lectiva no s’hauria de perdre de vista, sota pena d’alienar-la en un mer reflex. I trobo preocupant que el primer impuls de Mas hagi estat apropiar-se-la per al seu partit reclamant-ne el protagonisme.

Catalunya té, a hores d’ara, una Assemblea Nacional clarivident i resoluda, i un president obligat a escoltar-la. Però Mas, de moment, tornarà a Madrid a demanar per enèsima vegada un pacte fiscal que a hores d’ara ja només seria una transacció. I encara més estrany: exigeix estructures d’estat com a condició prèvia a tenir-lo.

Davant el risc que el poder acabi reconduint l’energia popular cap a una fórmula d’integració hispànica, importa molt no deixar reposar aquest Onze de Setembre. Cal que el clam no esdevingui rutina en mans dels polítics. Cedir-los l’escenari seria repetir l’error dels anys vuitanta, quan la democràcia encallà en les estructures rígides i avui podrides dels partits. Cal desconfiar de la crida a la desmobilització en el moment precís que el poble es mobilitza, i preguntar-se, amb radicalitat justificada, pel risc d’entabanament, sobre si el futur el traçarà el país o una classe política covada en el pragmatisme, el col·laboracionisme i el mercadeig.

Catalunya ja no necessita més raons, ni el món les espera. El món, en tot cas, espera esdeveniments. Si n’hi ha, es pronunciarà segons les probabilitats d’èxit de l’empresa, o sigui, de la tenacitat dels catalans. Però creure que les estructures d’estat, que en la visió de Mas aprofundirien gradualment el camí de la sobirania, Madrid les cedirà per accelerar la descomposició del seu propi estat és d’una ingenuïtat atuïdora. Si el que es procura és la llibertat, Catalunya ha d’anar a totes ràpidament. Si el que es pretén és guanyar temps i sortir de la crisi per tornar a una situació de resignació i panxacontentisme, no hi ha res com posar fites intermèdies, com més i més absurdes millor. De l’absurd en surten llargues legislatures, i la política d’imatge triomfa quan fa cabal dels nostres prejudicis. Voldria sincerament equivocar-me, però no puc evitar preguntar-me si darrere del discurs presidencial hi ha alguna cosa més que la projecció de la imatge per la qual els catalans senten una feblesa invencible: la de l’home que disposa de raons i les explica raonadament, advertint de manera racional el que seria raonable fer i les conseqüències de no atendre raons. La imatge complida del seny que, en un món tallat pel patró català, hauria de produir resultats òptims i negocis rodons. I que quan no els produeix ens deixa el consol narcisista d’una raó manyaga com un infant.

http://www.ara.cat/premium/opinio/Aquest-Onze-Setembre_0_776322367.html

El CIS radiografia Catalunya, amb la Moncloa cada cop més preocupada

LLuís Bou

Pregunta per com cal gestionar el nacionalisme, per la consciència d’espoli fiscal, i la valoració de Mas, menys d’una setmana després de la gran manifestació

El Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) del govern espanyol està fent una enquesta a Catalunya, en plena onada sobiranista i quan encara no fa ni una setmana de la macromanifestació independentista de la Diada, segons ha sabut El Singular. Les preguntes que fa el CIS, en entrevistes personals, són significatives, i coincideixen amb la preocupació creixent que hi ha en l’executiu espanyol per l’escenari que s’està consolidant al país.

Entre les preguntes, que omplen 7 pàgines de qüestionari, el CIS s’interessa per si els ciutadans consideren que l’economia va millor a Catalunya que no pas a Espanya, i analitza quina consciència hi ha de l’espoli fiscal. “De cada 100 euros que es paguen a Catalunya en impostos, quants van l’Estat, quants a la comunitat autonoma, quants a l’ajuntament?”, pregunta.

També estudia la visió de com el govern espanyol gestiona a Catalunya, i de com s’interpreten les relacions entre Catalunya i Espanya (molt bones, bones, regulars, dolentes o molt dolentes). Després altres preguntes analitzen si els ciutadans se senten nacionalistes, i quin grau de catalanitat o espanyolitat tenen.

Un altre apartat fa referència al president de la Generalitat, Artur Mas, i el CIS s’interessa per com es valora la seva gestió, i la seva capacitat i intel·ligència política. També pregunta quina és l’administració que fa que les coses vagin bé o malament a Catalunya en diferents matèries, com l’habitatge, el medi ambient, l’educació i la salut.

L’enquesta també demana una valoració dels partits catalans en els eixos centralització-sobirania i dreta-esquerra.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/09/el_cis_radiografia_catalunya_amb_un_l_estat_cada_cop_mes_preocupat_88702.php

L’exèrcit «estudia» els consistoris que no hissen la bandera espanyola

El manual de conflictes del “Centro Superior de Estudios de la Defensa Nacional” posa com exemple els casos catalans

 Substitueixen la bandera espanyola de Sant Pol de Mar per una estelada. Foto: Norma Vidal

La setmana passada l’Ajuntament de Marçà, un dels pobles declarats territori català lliure, informava a Nació Digital que agents de la Guàrdia Civil fotografiaven l’estelada penjada al balcó de l’Ajuntament. Una conducta que s’adscriuria en el dossier que preparen els serveis jurídics de la delegació del govern espanyol a Catalunya, comandada per la popular Maria de los Llanos de Luna, contra aquells consistoris que no hissen la bandera espanyola i aquells, que a més, pengen l’estelada.

Però a aquests fets cal afegir-ne un altre que destaca per la seva, si més no, poca subtilesa: l’estudi de l’absència de banderes espanyoles als ajuntaments catalans per part de l’exèrcit espanyol.

Així es desprèn d’un dels darrers manuals del “Centro Superior de Estudios de la Defensa Nacional” (CESEDEN), el principal centre docent militar conjunt de les forces armades espanyoles que fa cursos d’alts estudis de “defensa nacional”, “investiga” i “fomenta i difon la cultura de defensa”. De fet, és una institució que penja orgànicament del ministeri de Defensa espanyol.

És aquest institut qui ha publicat, en col·laboració amb el ministeri, la monografia “Valores y conflictos. Las claves culturales en el conflicto del siglo XXI”. En aquest manual, destinat a militars en exercici, posa com exemple de conflicte polític i social, la manca de banderes espanyoles als ajuntaments catalans. “ Aunque pueda parecer increíble algunos ayuntamientos de Cataluña o el País Vasco no ondea la enseña nacional “, assegura un dels autors del text, el sociòleg Amando de Miguel, per justificar la tasca de l’exèrcit en la defensa dels símbols estatals que poden generar conflicte.

Així mateix, el text conté fosques sinonímies com “separatistes o irrendentistes” amb “terroristes”. I assegura que molts conflictes de la societat espanyola es resolen malament per culpa de ser una “societat socialment desigual, ètnicament heterogènia i lingüísticament diversa”. Així mateix, compara els “indignats” amb els anomenats “Vagos y maleantes” i legitima les forces armades com a garant de la solució dels conflictes sobretot en casos de “rebel·lia”.

http://www.naciodigital.cat/noticia/46855/exercit/estudia/consistoris/hissen/bandera/espanyola

Manos Limpias denuncia Mas a la Fiscalia per “sedició i coaccions” a l’Estat

El sindicat demana a la justícia que actuï abans que es produeixi una declaració formal d’independència

El sindicat de treballadors públics Manos Limpias ha presentat avui a la Fiscalia General de l’Estat una denúncia contra el president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, perquè considera que va incitar i agitar a anar a la manifestació independentista de la Diada, cosa que segons ells constituiria “un delicte de sedició i un altre de coaccions a les institucions de l’Estat”.

A l’escrit dirigit al Ministeri Públic, el sindicat detalla que en la manifestació amb motiu de la Diada que va recórrer els carrers de Barcelona el passat 11 de setembre amb el lema ‘Catalunya, un nou Estat d’Europa’, va participar gairebé tot el Govern de la Generalitat tot i que durant la mateixa es van abocar “insults a Espanya i les seves institucions”.

A més, el sindicat lamenta que en aquesta jornada es van cremar a Barcelona banderes espanyoles i assegura que havia vehicles dels Mossos d’Esquadra que lluïen banderes independentistes. El sindicat també recorda que l’endemà es va produir el furt de la bandera d’Espanya al parlament català per part de diputats de SI i la van dipositar al Museu d’Història de Catalunya.

També l’acusen d’animar la insubmissió fiscal

Manos Limpias també assenyala que el president de l’executiu català ha encoratjat “el pacte i la insubmissió fiscal” i lamenten que s’ha compromès a crear estructures d’Estat. Tots aquests fets constitueixen, segons el sindicat, un delicte de sedició en el seu grau de preparació, temptativa, provocació i conspiració que ataca l’ordre constitucional.

“El que s’ha produït és una voluntat ferma d’independentisme, de secessionisme, de desafiament, de trencament amb Espanya i amb les seves institucions vulnerant la nostra Carta Magna i incorrent a més en un delicte de sedició”, assegura el sindicat, que crida a actuar abans que es produeixi una declaració formal d’independència.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/09/manos_limpias_denuncia_mas_a_la_fiscalia_per_sedicio_i_coaccions_a_l_estat_88676.php

La renuncia de Aguirre

JOSÉ ANTICH Director

LA renuncia de Esperanza Aguirre a la presidencia de la Comunidad de Madrid, a su escaño de diputado en la Aamblea autonómica y su decisión de abandonar la vida política en la que ha ocupado diferentes cargos públicos desde 1983 con evidente éxito deben ser leídas, al menos, en cuatro claves. Primera: sus explicaciones, aduciendo razones personales, resultan creíbles en una persona que superó una enfermedad grave hace un cierto tiempo y que afortunadamente le ha permitido realizar su actividad política con total normalidad. Segunda: sus discrepancias políticas con algunas decisiones de su partido, el Partido Popular, y con el Gobierno de su presidente, Mariano Rajoy, la habían situado a ojos de muchos observadores en una posición de liderazgo de un cierto sector crítico. ¿Es ajeno todo ello a su precipitada dimisión o es también un factor complementario a sus razones personales? Tercero: La vida política española pierde -¿provisionalmente?- a una política con mayúsculas y con una personalidad muy fuerte. La Thatcher española, como la definieron unos, la lideresa, término que utilizaron otros y que no hace sino reconocer su fuerte liderazgo en una determinada derecha no se retira fruto de ningún consenso sino controlando exclusivamente ella los tiempos. No hay que ser un analista sagaz para intuir que la decisión de Aguirre habría sido mejor digerida con otro calendario en el palacio de la Moncloa. ¿Alguien es capaz de sumar todos los problemas que tiene ya encima de la mesa el presidente del Gobierno? Cuarto: Se va y anuncia su sustituto. Ignacio González, su mano derecha desde hace muchos años. Ese afán por dejarlo todo atado anoche sólo servía para levantar un sinfín de especulaciones. Algo que solo el tiempo resolverá.

http://www.lavanguardia.com/opinion/20120918/54350518992/la-renuncia-de-aguirre-jose-antich.html#ixzz26ntstn7P

Esperanza Aguirre la primera víctima del tsunami català?

El periodista Lluís Foix assegura que les desavinences amb Rajoy sobre Catalunya han motivat la seva renúncia

Esperanza Aguirre, una de les dones més destacades del PP, ha anunciat aquest migdia i per sorpresa de tothom, que renuncia al càrrec de presidenta de la Comunitat de Madrid i al seu escó de diputada regional. Es pot tractar de la primera víctima del tsunami català, per un enfrontament amb el president espanyol, Mariano Rajoy.

La política popular ha posat com a raó de la seva dimissió motius de salut, malgrat ha assegurat que està “presumptament curada” de la malaltia que pateix, i motius familiars, concretament ha apel•lat a la necessitat de “viure més a prop dels seus”.

El periodista Lluís Foix, però,  ha explicat via Twitter que Aguirre dimiteix perquè no està d’acord amb Rajoy sobre com gestionar l’independentisme català. “M’arriba de fonts fiables que Esperanza ha dimitit per desavinences amb Rajoy per la qüestió catalana i per l’excarceració de l’etarra”.

En termes similars, el periodista Juan Carlos Girauta, pròxim al PP i a Esperanza Aguirre, ha indicat que, si la causa de la dimissió és política és evident que és a causa de la visió d’Espanya. I l’experimentat i sempre prudent diputat al Congrés Carles Campuzano (CiU) ha apuntat que “segur que hi ha mar de fons en la dimissió”, i ha citat com un element el desafiament català.

Contra l’Estat autonòmic

L’encara presidenta de Madrid va dir l’endemà de la Diada que Catalunya “no està còmode” en el marc autonòmic i que calia trobar una solució a aquest descontent reformulant l’Estat de les autonomies. Rajoy, tanmateix, no comparteix aquest parer amb la líder regional i seria d’una posició més inflexible.

Que aquesta topada hagués provocat la retirada política d’Aguirre, de forma totalment imprevista, indicaria els nervis que regnen a Madrid sobre l’aposta catalana a favor de l’Estat propi. Es comença a interpretar que és un moviment seriós políticament, i sense precedents.

Qui va ser la primera dona en ostentar la presidència del Senat i va ser ministra d’Educació i Cultura durant el govern de José Maria Aznar també ha dit que “ara és el moment de passar el relleu a gent més jove”, encara que ha assegurat que “continuarà col•laborant amb el partit des de la segona línia de la política” si se la requereix.

Serà el vicepresident regional, Ignacio González, el que exercirà el càrrec de president en funcions fins que ella remeti una carta al president de l’Assemblea, es convoqui debat d’investidura i llavors, passi a ser president.

Duran no la trobarà a faltar

Un dels polítics catalans que s’ha pronunciat sobre aquesta notícia ha estat el secretari general de CiU i portaveu al Congrés, Josep Antoni Duran i Lleida, qui ha reconegut que no tenia cap simpatia política per a la presidenta de la Comunitat de Madrid, perquè ella, per exemple, va impossibilitar el traspàs de les beques que el Govern havia tancat prèviament. I ha avançat que no li estranyaria que renunciés pels seus desacords amb el president del govern espanyol, perquè “són gairebé habituals i en qualsevol dels casos notoris”.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/09/aguirre_deixa_la_presidencia_de_madrid_88681.php

Pedro J. Ramírez, “vestit per matar”

El director de “El Mundo” marca el full de ruta a la dreta espanyola vers Catalunya en un article amenaçant, ple de supèrbia i falsedats, impropi d’un demòcrata

El tot poderós director de “El Mundo”, Pedro J Ramírez, es va publicar ahir un article titulat “Los dos finales del chiste”, on, amb una falta de respecte desmesurada cap a Catalunya,  desgrana les causes de la manifestació de la Diada i argumenta que, el president de la Generalitat intimida l’Estat amb una manifestació independentista, la qual cosa justifica l’ús de la força en aplicació de l’article 8 de la constitució. Ramírez, a més, insta  Rajoy a liquidar el diàleg amb Catalunya, a l’espera que “a aquest aprenent de messies, se li passi la febre i retiri de la taula la coacció independentista”- referint-se al president Mas-, i en cas de no fer-ho, assegura que cal donar un cop de peu al pacte fiscal, i fer passar Mas per l’adreçador.

Mas intimida l’Estat amb una manifestació independentista

Per Ramírez, és la impossibilitat de la Generalitat “endeutada fins les celles” d’accedir als mercats financers, el que explica “ la intimidant manifestació independentista de Barcelona”, en referència a la manifestació de l’Onze de Setembre passat, i assegura que el president de la Generalitat, Artur Mas, farà servir els 5000 milions del fons de liquiditat per intentar destruir l’Estat espanyol, i que això, només és l’antesala del que exigirà dijous vinent a la Moncloa, i remata: “És a dir, no és que pretengui que li venguem la corda amb què ens vol penjar, sinó que vol la hi regalem.” El director del Mundo també fa esment en el seu article a que Rajoy hauria de condicionar el lliurament dels diners del fons de liquiditat a que la Generalitat fes desaparèixer aquelles institucions redundants amb l’Estat i les “ televisions autonòmiques no justificades per una llengua pròpia”

Pedro J. Ramírez  un nostàlgic del “peix al cove”

Ramírez argumenta que un altre element que ha empès a Mas a fer sortir la gent al carrer, ha estat la majoria absoluta del PP. El periodista creu que si els vots de CiU  haguessin estat necessaris “hauria demostrat una legislatura més el seu llegendari sentit d’Estat intercanviant vots per milions.” , i diu que li ve al cap aquell gran anunci dels 90: “Gior, un poco de pasta basta”.

Mas encara no fa por, però per si un cas, amenacem que alguna cosa queda 

Pedro. J diu es queixa de la inoperància del Govern de Rajoy i diu que, de moment ningú s’ha pres Catalunya seriosament, però que en el cas  d’existir la més remota possibilitat que Catalunya pogués ser independent, el Govern espanyol, conscient de les seves obligacions, hauria d’haver pres mesures com ara l’aplicació de l’article vuit de la Constitució, “incrementant els pressupostos de Defensa i modificant les directives sobre Seguretat Nacional per defensar els drets civils no a Kosovo ni a l’Afganistan, sinó una mica més a prop.”  Tot i que més endavant, assegura que la sang no arribarà al riu perquè, tal i com diu, va dir a Montilla, i ara repeteix a Mas: “ n’hi haurà prou amb una nota de premsa de la Unió Europea perquè cada català faci números i a l’hora de la veritat l’aventura independentista només pugui comptar amb els boixos nois i altres col·lectius propensos a la brega.” I afegeix que va rebre una piulada molt gràfica i eloqüent  que deia:” ¿Què passaria si Catalunya se separés d’Espanya? Doncs que l’Aragó tindria platja”. El que tem Pedro J però, és que Espanya acabi pagant a canvi que “l’impossible no succeeixi” .

Rajoy hauria de fer un cop de puny damunt la taula 

Ramírez diu que Rajoy hauria d’ajornar l’entrevista del dia 20 amb el president Mas, fins que “a aquest aprenent de messies se li passi la febre i retiri de la taula la coacció independentista”. Però si malgrat tot, al final es reuneixen, Rajoy hauria d’aprofitar  l’ocasió, a més de rebutjar el pacte fiscal, per preguntar-li què pensa fer per complir les sentències del Tribunal Suprem sobre l’ensenyament en espanyol, explicar-li la Llei de Mercat Únic i llegir-li un parell de vegades l’article 155 de la Constitució.

Si ho fa, potser fins ens creiem que això de Bolinaga va ser només «humanitari».

http://www.directe.cat/noticia/237737/pedro-j-ramirez-vestit-per-matar

Rubalcaba com Rajoy, no rotund al pacte fiscal

El líder del PSOE diu que el concert “no és discutible”, el PSC ferit de mort per la negativa al federalisme asimètric i al pacte fiscal per part del PSOE

El secretari general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, ha afirmat novament aquest dilluns en una entrevista a RTVE que el concert econòmic per a Catalunya “no és discutible” però sí un nou sistema de finançament “harmonitzat” amb la resta de comunitats de règim comú que tingui en compte els problemes de Catalunya. El líder dels socialistes espanyols també ha demanat a Mas i Rajoy que combatin l’allunyament entre Catalunya i Espanya mitjançant el diàleg, que “deixin les tisores” i “agafin fil i agulla i suturin”. També ha apuntat que per ser federal a l’Estat li falten només “algunes coses” com un Senat autonòmic.

Catalunya i Espanya estan millor juntes, ara només calen uns punts de sutura 

Alfredo Pérez Rubalcaba ha fet aquestes manifestacions en una entrevista a TVE una setmana després que comparegués en aquest mateix plató el president espanyol, Mariano Rajoy, que va respondre a l’executiu d’Artur Mas que ara no és hora d'”embolics” ni de plantejaments de concert econòmic, ni d’independència.

Preguntat per la situació a Catalunya, Rubalcaba ha afirmat que el que està passant “no és un embolic”, sinó “un problema polític” que ve de fa temps i que “té a veure amb un sentiment d’incomprensió que és mutu”, perquè “molts catalans creuen que a Espanya no se’ls entén, i molts espanyols pensen que a Catalunya volen marxar”.

Amb tot, segons Rubalcaba, Catalunya i Espanya “estan millor juntes” i el fet que Artur Mas i Mariano Rajoy hagin xocat per aquesta qüestió després d’un any “governant junts” genera “perplexitat”. Per això els ha emplaçat a “arreglar-ho” amb “diàleg i acord”. “La meva posició és demanar a Mas i Rajoy que deixin les tisores i agafin fil i agulla i suturin”, ha dit.

El PSOE no acompanyarà el PP amb campanya contra Catalunya 

En aquest marc ha demanat a Artur Mas que “s’aclareixi” i ha ofert la col·laboració dels socialistes espanyols. “Si vol diàleg per millorar les coses els socialistes estem allà, però si vol organitzar el divorci, en aquest diàleg no hi som”. A Rajoy li ha demanat que “dialogui respectant el que és Catalunya amb les seves singularitats”, però també l’ha advertit que el PSOE no l’acompanyarà en cap “campanya contra Catalunya”.

Diàleg el que calgui però el concert econòmic “no és discutible”

Rubalcaba s’ha mostrat partidari de revisar el sistema de finançament tal com -ha recordat- toca al 2013 per llei, però ha reiterat que “no està d’acord” amb el concert econòmic que pot plantejar Artur Mas si això implica que Catalunya recapta els seus impostos i paga després a l’Estat en funció dels serveis prestats.

“Catalunya planteja coses que té raó però cal harmonitzar les seves peticions amb la resta de CCAA” i posar en marxa un nou sistema de finançament. Segons Rubalcaba, Rajoy va dir durant la campanya que “tot era discutible” però “no tot ho és”, perquè el concert “no és discutible”. “Diàleg tot, però han de quedar clares algunes coses”, ha sentenciat.

Espanya ja és federal, només falta que el Senat sigui autonòmic

Malgrat que ha evitat pronunciar aquest terme en tots aquests dies, Rubalcaba ha afirmat que la paraula “federal” no l’espanta perquè -ha recordat- forma part de bona part dels òrgans del seu partit. Amb tot, ha apuntat que el model actual de l’estat ja té bona part del model federal -que el PSC li demana que impulsi- i que només “falten algunes coses com un Senat autonòmic”.

http://www.directe.cat/noticia/237693/no-rotund-de-rubalcaba-al-pacte-fiscal

Rubalcaba: “Espanya i Catalunya estan millor juntes, sense cap dubte”

El líder del PSOE tanca la porta al model “bilateral i preferent” que reclama el primer secretari del PSC, Pere Navarro, per a Catalunya. “S’han d’harmonitzar les peticions de Catalunya amb les altres Comunitats”, ha advertit

Rubalcaba, durant l’entrevista

Ni pacte fiscal basat en el concert econòmic per a Catalunya ni tracte diferenciat. El secretari general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, ha deixat clar fins on està disposat a arribar el PSOE per refer la relació de Catalunya i Espanya. “Espanya i Catalunya estan millor juntes, sense cap dubte”, ha sentenciat, després d’assegurar que el “problema” amb Catalunya és “d’incomprensió mútua” entre catalans i espanyols.

Després del cop de porta d’aquest cap de setmana a qualsevol plantejament d’estat propi per a Catalunya que vulgui plantejar el Govern, en una entrevista a TVE, Rubalcaba ha posat límits també al primer secretari del PSC, Pere Navarro, que aquest dilluns ha instat a una reforma constitucional per acabar amb el cafè per a tothom i a donar un tracte “bilateral i preferent” a Catalunya. “S’han d’harmonitzar les peticions de Catalunya amb les altres Comunitats”, ha advertit en referència a la negociació del nou finançament.

“No dialogarem pel divorci” 

Malgrat les crides del PSC a articular una alternativa federal a l’estat autonòmic per poder combatre l’auge independentista a Catalunya, el líder del PSOE ha defensat que “l’estat autonòmic ha estat bo pel país” i en qualsevol cas s’ha de millorar. Malgrat que ha defensat que no li fa “por” la paraula federal, també ha afegit que l’estat autonòmic ja ve a ser un estat federal. Davant el plantejament d’estat propi que va fer la setmana passada el president Artur Mas, ha asseverat: “Si vol organitzar el divorci, no estarem en aquest diàleg”. Ha deplorat que “Mas digui ‘m’heu de donar el que demano, i si no m’ho doneu marxo demà, i si m’ho doneu, marxo demà passat'”. Ha receptat “diàleg” per resoldre el “problema” que ha considerat que es va visualitzar en la manifestació de la Diada a Barcelona.

Alfredo, ja t’hi esperaven

Toni Aira

Fa unes setmanes, quan Pere Navarro va dir que no aniria a la manifestació de la Diada per l’Estat propi per a Catalunya, ho vaig dir clar: Navarro, no t’hi esperaven. I és que, efectivament, els ciutadans de Catalunya, en un percentatge molt elevat, poc que esperaven veure en aquella marxa el líder del PSC. No hi havia gaire marge per a la sorpresa. Per tant, allò que va fer Navarro en dir públicament que no es manifestaria l’Onze pel dret de Catalunya a esdevenir un estat dins la Unió Europea va ser una constatació, no pas un anunci. Igual com les declaracions d’aquest cap de setmana d’Alfredo Pérez Rubalcaba a la Festa de la Rosa, quan va dir que si Mas i el seu Govern emprenen rumb a la independència el tindran a ell i al PSOE (i dins al PSC) plantant-los cara, en contra. Tot en ordre. Sense novetat al front.

Durant la negociació de l’Estatut del 2006 que finalment les Corts espanyoles i el Tribunal Constitucional espanyol escapçarien de forma vergonyant (tot i que també previsible), a alguns els va sorprendre la imatge d’un Miquel Iceta que en les reunions a Madrid entre negociadors catalans i espanyols seia a la banda espanyola, amb Rubalcaba i companyia. Ja eren ganes de sorprendre’s. Igual com les d’aquells quatre que ara s’hagin pogut esvalotar per la constatació (que no pas anunci) de Rubalcaba. Hauran estat pocs, però. Ara menys. El temps passa i malgrat que la memòria del personal és limitada, hi ha realitats que van quallant.

El PSC va dir que prendria nota de la manifestació de l’Onze, i després d’una esclatant mobilització històrica de la ciutadania del país reclamant la independència, aquest cap de setmana hem escoltat Pere Navarro reivindicant-se “d’esquerres i antiindependència”. “No a la independència”, ha dit. I jo em permeto recordar que un dels eslògans del PSC en les últimes eleccions catalanes (fa ben bé dos anys) era “Ni independentista ni de dretes”. Així, pregunta raonable que em ve al cap: de què ha pres nota el PSC? Tothom diu que hi ha un abans i un després de la Diada d’aquest 2012. Per a tothom menys per al PSC? Perquè, en què es diferencia el PSC de 2010 del suposat “nou” PSC sorgit del congrés post trauma de fa nou mesos?

La resposta més lògica a aquests interrogants és inquietant. Pel que té de dramàtica per a un partit que no fa tants anys va arribar a ser el més votat a Catalunya. Va ser sinònim de poder durant dècades, però malgrat això quan invocava la paraula “canvi” tenia credibilitat per a certes capes de la societat. Ara, al desert de l’oposició, allà on tot partit ha de mirar de reinventar-se, això ja no passa. El PSC, malauradament, és molt previsible. Perquè la seva acció sona massa a tot el contrari, a posició estàtica. Perquè quan tot el país s’està movent, avui el PSC és allà on era, no abans de Navarro, abans fins i tot d’Obiols.

http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/4427/alfredo/esperaven

L’històric dirigent del PSC Jordi Font es posiciona a favor de l’estat propi

“Davant l’evidència d’estar vivint en casa aliena i en la impossibilitat d’una casa comuna, no hi ha més sortida que la casa pròpia”, defensa l’actual director de l’Institut del Teatre a ‘El País’

L’històric del PSC i director de l’Institut del Teatre, Jordi Font

L’històric dirigent del PSC Jordi Font ha reconegut aquest dilluns en un article a ‘El Pais’ titulat ‘Què ocorre amb Catalunya?’ que dóna per impossible el federalisme i que ja dóna suport a l’estat propi. Segons Font, no és cert que no hi hagin federalistes fora de Catalunya, ja que “el nou Estatut va ser aprovat per una majoria de la Cambra espanyola”, però que, després del “linxament i la mutilació extraparlamentària del text legal”, els dirigents del PSOE van ser incapaços de seguir-lo defensant i això “els va portar a posar-se de perfil i a dissimular”. “Els federalistes catalans havíem estat derrotats, però no pel nacionalisme català, sinó per Espanya. Davant l’evidència d’estar vivint en casa aliena i en la impossibilitat d’una casa comuna, no hi ha més sortida que la casa pròpia. Només Espanya podria revertir-ho, tot i que sembla utòpic que vagi a fer-ho”, conclou el text.

“La voluntat de pacte de Catalunya –i no diguem el seu ideal federal i plurinacional per a Espanya– han estat greument escarnits, fins l’extrem d’estar mutant avui cap a un decebut i ofès ‘Adéu Espanya!’, afirma Font, qui va ser un dels dirigents del PSC-Congrés durant la Transició i dels que va impulsar el procés d’unitat amb el PSC-Reagrupament i la Federació Catalana del PSOE per fundar el PSC, del qual en va formar part de la direcció fins el 2000. Actualment, és membre del Nou Cicle, que agrupa els socialistes propers a Raimon Obiols, i director de l’Institut del Teatre.

Font situa com els elements que li han portat a ell i a la majoria dels catalans a optar per la via de l’estat propi al fet que la sentència de l’Estatut desmentís “el pacte constitucional de 1978, en quedar descartats els desenvolupaments federals i plurinacionals que s’havien donat per inclosos”. Posteriorment, també ha lamentat els intents per desmuntar la immersió lingüística, el mal funcionament de serveis estatals com els trens de rodalies i la xarxa elèctrica, la discriminació dels peatges, l’abandonament de qüestions estratègiques com l’eix mediterrani, l’alta velocitat o el règim d’aeroports, o l’alt dèficit fiscal català, “que ha vingut doblant el 4% que a Europa mai se supera”. L’exdirigent socialista també recorda que el PSC ha defensat amb força el federalisme, que creu que seria la fórmula d’encaix idònia i que va “arrelar de nou a Catalunya” i “va arribar a ser una idea hegemònica”, però que s’ha vist que per part d’Espanya no és aplicable.

http://www.ara.cat/politica/Jordi_Font-PSC-independencia-Nou_Cicle-Raimon_Obiols-federalisme_0_775722539.html

 

‘Suficie qué é?’

Marta Rojals

Dissabte molts ‘indepes’ van treure la pols del manual de la TDT per ressintonitzar Telecinco, la cadena pro-manifiesto-por-la-lengua-común, ‘la seva’. El motiu era seguir en primera persona ‘El gran debate’ dedicat a la independència de Catalunya, amb ‘intervenciones de expertos, dinámicos reportajes y sondeos de opinión’. Cal valorar l’esforç dels ressintonitzadors, perquè, malgrat que el programa era en castellà, no anava subtitulat, però, què coi: posant-hi voluntat tot s’entén i, de vegades, àdhuc es comprèn.

I aquí volíem arribar. Resulta que tots els arguments dels ‘expertos’ unionistes espanyols, absolutament tots, donaven per fet que els independentistes ho són perquè, pobres animetes de càntir, han estat ‘burdamente manipulados’ i ‘faltos de información’, i perquè, ai las, viuen tancats en una estanca bombolla quadribarrada que no els deixa veure tots els colors del món. I això deien els grans cosmopolites, aquests hòmens i dones que dia a dia s’esforcen per pronunciar Vanish Oxi Action a l’anglosaxona però que, després de tres-cents anys, encara tenen la desídia d’articular Companis per no voler dir Companys.

Mirin: s’han de tenir unes galtes com una plaça de toros per a titllar de ‘manipulados’ i ‘faltos de información’ els qui tenen competència lingüística per a llegir premsa, mirar ‘tele’ i escoltar ràdios de tot l’estat, en contraposició als qui només poden fer-ho, o volen fer-ho, en la ‘lengua común’. Per tant, qui és qui té informació parcial, aquí? Qui és qui viu d’esquena als contrastos de la realitat? Qui és qui manipula ànimes de càntir i qui és qui es deixa manipular? Doncs, au, no ens facin perdre més temps amb fal·làcies i dediquin-se a les seues coses, com sempre han fet. Nosaltres anem tirant, eh? Si no ens veiem al Telediario, ja ens veurem a la BBC. Estiguin bonets!

http://www.vilaweb.cat/mailobert/4040732/suficie-e.html

Per què no feu la vostra?

ISABEL-CLARA SIMÓ

Ara per ara, el que regna és fer veure que no passa res

Estem preparats per a les desqualificacions dels espanyols, que encara no s’han fet efectives perquè, suposo jo, estan intentant articular un discurs coherent. Ara per ara, el que regna és el silenci: fer veure que no ha passat res. Així doncs, han passat del machadià “desprecian cuanto ignoran” al “ignoran cuanto desprecian”. I el president, NS/NC. En canvi sí que han pres la paraula els unionistes catalans, que han virat sobre tres eixos: el primer, què fareu de nosaltres, els que sí que ens sentim espanyols? Però, home, Rivera, no et posis nerviós, que aquí no sobra ningú. El segon, el desastre econòmic que serà Catalunya sense Espanya, fora de la Unió Europea i sense mercats. No em feu riure: com viu Andorra? Però és que la pregunta amaga la seva inversa: com s’ho farà Espanya sense Catalunya? I que consti que desitjo el millor per a Espanya, i tenir-hi un bon veïnatge. I el tercer, i el més reiterat: això només és una part de Catalunya, l’altra part no hi va sortir, a la manifestació, i el president ha de governar per a tots els ciutadans. Vinga, us ho explico: les dues parts de què parleu no estan igualades: els unionistes sou una aclaparadora minoria; en tot cas, sense un referèndum, no podeu parlar de meitat i meitat; a més, als independentistes, com a ciutadans de l’Estat espanyol, mai ens han tingut en compte, i mai no heu desqualificat el govern espanyol per això; i al País Valencià? ¿vau dir als vostres companys Zaplana o Camps que quan atacaven els catalanistes estaven atacant ciutadans valencians dels quals també eren presidents?

Teniu a l’abast una prova que us traurà de dubtes: ¿per què no feu una magna manifestació espanyolista, encapçalada per Alicia Sánchez Camacho i Albert Rivera; perquè no es desequilibri la pancarta –que podria dir: “Viva España”, o “Una Grande y Libre”, o “Cataluña española”, o el que us vingui més de gust–, podria venir també Pere Navarro, a títol personal. Feu-la. La respectarem de tot cor. I fins i tot us prometo que hi ofegarem les rialles. Va: proveu-ho i tindreu un indicador de quants sou, la vostra “meitat”.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/576770-per-que-no-feu-la-vostra.html

Nosaltres, els ciutadans del món

Salvador Cot

Al final resulta que, com ja sospitàvem, de ciutadans del món no n’hi havia tants. Tots els que -generalment des de l’àmbit ideològic del PSC- se’n reclamaven eren, en realitat, espanyolistes inconfessos als quals els anava bé una Catalunya subordinada a l’estratègia del PSOE. “Si volen trencar Espanya ens tindran enfront”, deia, diumenge, Pere Navarro, amb posat greu, des de la pineda de Gavà. Els socialistes catalans, com els bascos, en el moment de les grans decisions han volgut avantposar l’eix nacional al social, i per això ja han començat el viatge en comú amb Alícia Sánchez-Camacho i la caverna madrilenya.

Era previsible, però és tristíssima la imatge d’un socialista -socialdemòcrata, progressista o com se’n vulgui dir- prioritzant la conservació de l’Espanya Una a la lluita per la justícia social, sigui quin sigui el marc estatal que la contingui. Fa pena que l’internacionalisme i el progrés quedin sepultats entre flors, fandanguillos i alegries. El socialisme democràtic no és això, ni a Europa ni enlloc.

Per tot plegat, només queda esperar dues reaccions que, d’altra banda, seran inevitables. Una part del PSC -veurem de quina amplitud- no es resignarà a treballar per la unitat d’Espanya i veurà un futur per a la socialdemocràcia en el marc de referència de l’estat català. I, fora del PSC, hi haurà persones que confluiran en un espai nou d’esquerra catalana, possiblement en col·laboració amb el grup provinent del PSC.

La incògnita és com perviurà l’estructura del PSC espanyolista. Sols, desconnectats del PSOE i rodejats, ara sí, de ciutadans del món.

http://www.naciodigital.cat/noticia/46848/nosaltres/ciutadans/mon

ELS HEM TRANSFERIT LA POR

“Catalunya, prenent consciència de la seva força, ha fet que Espanya prengui consciència de la seva feblesa”

Víctor Alexandre

Durant molts anys, molts catalans s’han preguntat d’on venia la por del seu poble a rebel•lar-se contra l’absolutisme espanyol, quin era l’origen de la incapacitat catalana per plantar cara a Espanya i dir prou al sotmetiment i a la humiliació. “Com és possible que no tinguem dignitat?”, es demanaven. Aquestes preguntes eren pertinents, perquè tota manca de dignitat, que en realitat no és més que autohumiliació, sempre provoca tristesa aliena en qui l’observa. I més encara si tenim en compte que, tot i que no ho semblava, no hem estat mai un poble covard. Al contrari. El nostre poble ha demostrat manta vegades el seu coratge al llarg de la història. No m’estranya que en Ferran Soldevila s’enfurismés tant quan sentia parlar de covardia amb relació al poble català.

Passa, però, que fa tant de temps que som una nació captiva, fa tants anys que la nostra vida està sotmesa a la voluntat d’una altra nació, que som com l’ocell que, després de tant de temps engabiat, ha oblidat la facultat de bategar les seves ales i tota alçada li provoca vertigen. Només ens cal anar a un zoològic per observar com les bèsties que allà hi viuen no tenen res a veure amb les que corren en llibertat en els seus hàbitats naturals. Són lleons, panteres, elefants…, sí, però no tenen res a veure amb els seus germans lliures. Amb les persones passa el mateix. Les persones filles d’una nació lliure, és a dir, d’un Estat independent, són molt més desinhibides i assertives que les d’una nació captiva. Aquestes últimes són molt més insegures, minvades, submises, porugues. Presenten una baixa autoestima i desconfien de les seves pròpies forces fins al punt que la llibertat els intimida. I com que desconfien, dubten. I mentre dubten el país dominador, envalentit, els treu el suc i les degrada i humilia encara més.

Tanmateix, els catalans, tot i que hem excedit amb escreix el crèdit que ens donava la saviesa popular, aquella que diu que no hi ha ni bé ni mal que cent anys duri, hem culminat un procés de maduració i hem deixat enrere la pusil•lanimitat que ens ha caracteritzat aquests darrers anys. Ja no som un poble pusil•lànime, ja no som un poble poruc que pateix malsons en què hi apareixen tancs espanyols que bombardegen les nostres cases i que empresonen multituds sota l’acusació de “Catalanista y desafecto a España”. És cert que hi ha polítics catalans que alimenten el fantasma de la por, és cert que hi ha polítics catalans que profetitzen calamitats, pobresa i el cataclisme del segle, però ja no els fem cas perquè són col•laboracionistes. I el col•laboracionista sempre és esperpèntic.

Catalunya ha perdut la por a Espanya i les seves amenaces ja no li fan ni fred ni calor. I la multitudinària manifestació independentista de la Diada d’enguany ha estat un acte d’afirmació nacional amb un crit únic: “Catalunya, nou Estat d’Europa”. Espanya, és clar, pura supèrbia, no ho reconeixerà mai. Però ara ha vist les orelles al llop i té por. Molta por. Per això aparenta indiferència, com si no passés res. Però corre a manipular els informatius de Televisió Espanyola per poder-se amagar la realitat a si mateixa. Una realitat que la supera i que no pot suportar. I és que s’ha produït una transferència de la por. Catalunya ha transferit la por a Espanya. Catalunya, prenent consciència de la seva força, ha fet que Espanya prengui consciència de la seva feblesa; i ara Espanya s’adona que no pot fer res, absolutament res, contra una declaració unilateral d’independència després d’unes eleccions democràtiques en què diversos partits la incloguin en el seu programa. Aquesta és la gran victòria de la manifestació de l’Onze de Setembre. Catalunya ha transferit la por a Espanya.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/09/els_hem_transferit_la_por_88692.php

Sala i Martín desmunta els arguments del no

L’economista compara la situació actual entre Catalunya i Espanya amb la d’un divorci

L’economista Xavier Sala i Martín ha publicat un apunt al seu bloc on equipara la situació actual entre Catalunya i Espanya amb la d’un divorci: ‘Els marits possessius tendeixen a reaccionar predictiblement quan la seva esposa els anuncia que es divorcia: primer posen cara de sorpresa, després neguen els fets, tot seguit amenacen de no signar els papers i, finalment, intenten fer-li creure que la separació l’enfonsarà econòmicament a ella perquè, sense ell, la dona no és res.’ La reacció de la ‘maquinària espanyola’ a la manifestació de l’Onze de Setembre, diu Sala i Martín, segueix ‘el guió predictible dels marits possessius’.

Partint d’aquesta comparació, l’economista analitza amb detall tots els passos: la sorpresa, el desconcert inicial, la negació, la justificació i l’oposició a concedir la separació. ‘Però com que en una democràcia és molt difícil negar-se a acceptar la voluntat de la majoria, diran que al referèndum haurien de votar tots els espanyols! I és que hi ha qui pensa que Catalunya i els catalans som propietat d’Espanya i que, per tant, la decisió l’han de prendre tots els espanyols. En països on les dones són propietat dels homes, elles no es poden separar sense l’aprovació dels marits. Però en els països lliures, democràtics i moderns, la dona que vol el divorci no necessita l’aprovació de ningú’, rebla.

Finalment, afegeix, vindrà la batalla psicològica: ‘Intentaran fer-nos veure que nosaltres, sense ells, no valem res. Intentaran explicar que tot el que tenim és gràcies a Espanya, la seva marca, la seva immaculada reputació internacional i la seva extraordinària generositat. Ens diran que el nostre principal mercat és Espanya i que si ells no compren cava, les nostres empreses s’arruïnaran. Ens diran que si marxem, ens faran fora de l’euro i de la UE i que impediran que mai no siguem europeus. I que sense ells i sense Europa serem més pobres que Xipre (per cert, l’il·luminat que va dir això hauria de saber que el PIB per càpita de Xipre és un 81% més elevat que no el d’Extremadura!).’

‘I tot això serà només per fer-nos entrar por al cos. Els suposats estudis que estimaran ‘amb precisió’ que el PIB català caurà en un 10%, 30% o 60% seran tots una monumental farsa’, afegeix: ‘Resumint, després de la manifestació del dia 11, comença una batalla mediàtica i política que intentarà ficar-nos la por al cos. Es diran mentides i s’exagerarà. I se’ns insultarà i menystindrà. Ara, com més virulenta sigui la campanya, com menys intel·ligents i més testiculars siguin els arguments, com més ens insultin i com més ens denigrin, més quedarà palesa la seva desesperació.’

La serenor, la generositat i la fermesa han de ser, per Sala i Martín, la reacció contra els insults i les campanyes de la por: ‘De la mateixa manera que serem generosos, serem ferms i defensarem amb il·lusió, arguments i vots, el nostre dret a la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat’.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4040789/20120917/sala-martin-desmunta-arguments.html

El deute públic espanyol, per a l’Estat espanyol

Sala i Martín rebat l’argument unionista que l’Estat català naixerà amb un deute insostenible: “Qui l’ha signat, és el govern espanyol”

Xavier Sala i Martín i Germà Bel, en un acte a Deltebre. Foto: Roger Segura.

El govern espanyol i la caverna mediàtica madrilenya han començat a difondre l’argument que la independència de Catalunya és inviable econòmicament, sobretot perquè el nou Estat català naixeria amb un deute exterior inassumible. Davant d’aquest “discurs de la por”, l’economista i catedràtic de la Columbia University Xavier Sala i Martín ha escrit un apunt al seu blog en què recorda “als que diuen que haurem d’assumir la proporció del deute espanyol” que “aquest deute l’ha signat el govern espanyol i és ell qui l’ha de tornar. El que és segur és que si som part d’Espanya, aleshores sí que som corresponsables del deute del govern espanyol. Si no ho som, aleshores ja ho veurem.”

Des del seu punt de vista, el “discurs de la por” es pot fer tant en clau espanyola com catalana. “Si ens volen passar la factura pel 16% del total corresponent a la població de Catalunya a nosaltres, que truquin a l’ambaixada catalana i, si el divorci és amistós, en parlarem. Parlarem del deute, i de la proporció de diners que el Banco de Espanya té dipositats al BCE i de l’or que Espanya té al Fons Monetari Internacional, i d’AENA i altres empreses públiques espanyoles, i de l’hipódromo de la Zarzuela i de tot el que faci falta. I si no és amistós i parlen de boicots, amenaces i d’expulsions d’Europa, aleshores es menjaran el deute amb patates perquè l’únic responsable del deute és el govern d’Espanya”, escriu.

L’economista és conscient que, després de la multitudinària manifestació independentista de la Diada i del gir d’Artur Mas, “comença una batalla mediàtica i política que intentarà ficar-nos la por al cos. Es diran mentides i s’exagerarà. I se’ns insultarà i menystindrà”, i recomana: “La nostra reacció davant dels insults i les campanyes de la por ha de ser la serenor, la generositat i la fermesa. Serenor perquè, per més que bramin, la riquesa de les nacions no la determinen els veïns. La nostra riquesa dependrà de la nostra competitivitat, del nostre sistema educatiu, de la nostra intel·ligència, de la nostra capacitat de fer coses ben fetes i de les nostres ganes de llevar-nos ben d’hora ben d’hora.”

http://www.naciodigital.cat/noticia/46839/deute/public/espanyol/estat/espanyol

Junqueras alliçona el director de La Razón sobre el 1714

Resum del cara a cara entre el president d’ERC i Paco Marhuenda a RAC1

En el segon ’round’ avui del cara a cara entre Oriol Junqueras i Paco Marhuenda, a RAC1 (àudio) el president d’ERC ha tornat a donar una lliçó d’història al director de La Razón. Aquesta vegada, en una discussió sobre la Guerra de Successió, l’Onze de Setembre de 1714 i les conseqüències que va tenir. ‘Catalunya va fer un ridícul històric’ negant-se a donar suport a Felip V, ha dit Marhuenda; ‘les bombes borbòniques van estroncar el camí cap a la modernitat i la contemporaneïtat democràtica’, ha respost Junqueras. Aquest és un resum de la conversa, que situem en el moment en què Marhuenda intenta justificar la posició de Felip V, prèvia a la guerra.

M: No es va donar temps a aquest home, que venia de França, a conèixer Catalunya ni Espanya. Que tenia la legitimitat de ser nét i besnét d’infantes espanyoles. Aquí hi va haver uns interessos econòmics i polítics dels anglesos, que van comprar voluntats. Però el poble català no tenia ni idea ni d’una cosa ni de l’altra. I en aquella èpica hi havia sobirania dinàstica i no sobirania nacional.

J: És evident que els anglesos juguen les seves cartes, com els neerlandesos, l’emperador, Castella i tothom. I també és evident que a Catalunya en aquell moment hi ha una gran comunió entre aquests interessos comercials, els de la petita noblesa, entre les classes populars, artesanals, els menestrals de les grans ciutats i les petites ciutats. I és això el que explica per què Catalunya intenta garantir-se el futur en aquella guerra. És evident que els catalans no tenien gaire ganes d’anar a una guerra. I si hi van anar és perquè van tenir la percepció que el rei no els deixava una altra alternativa.

M: Però no li van deixar l’oportunitat al rei. I la prova és que a Navarra i al País Basc el rei va mantenir els furs sense cap problema (…) La gent no sap que França no s’unifica de veritat. Dins el territori francès, fins a la Revolució, hi havia una sèrie de barreres, duanes i drets territorials de les diferents regions franceses. I no és certa aquesta visió que hi ha.

J: Sí, sí que és veritat. Em sap greu, eh? Segur que té una part de raó en el sentit que el procés de centralisme francès no havia culminat. Però, per exemple, respecte de Catalunya sí que havia culminat: al Rosselló ja s’havia prohibit l’ús de la llengua catalana, s’havien eliminat totes les institucions pròpies… I per tant, l’experiència que tenien els catalans del sud és que veient els seus germans, els seus cosins, els seus cunyats i sogres de Catalunya Nord és que l’experiència francesa era molt negativa. I això ajuda a explicar per què els catalans del sud teníem molts arguments contra la presència francesa

M: El Rosselló fou absorbit fruit d’una guerra. No és el mateix quan és fruit com eren altres territoris francesos d’una trajectòria i d’una història que s’unifiquen efectivament amb la revolució francesa i amb el període napoleònic.

J: El decret de Cauterets-Villers que promou el francès com a llengua única és de final del segle XVI. Per tant la pressió francesa per la unificació i el centralisme ve de molt enrere. Però no ens desviem. La qüestió fonamental és que els catalans del segle XVIII creuen que és en joc el seu futur econòmic, comercial, polític… Que tenen la percepció que les seves constitucions en alguns casos afavoreixen la majoria de al població; per exemple, una que evita que el rei pugui reclutar els catalans per anar a les guerres del rei. Els únics ciutadans d’Europa que no estan obligats a anar a la guerra del seu rei són els catalans. I els catalans no estan obligats a pagar un impost sobre la sal, que en aquella època era importantíssim. Hi ha tot un seguit de constitucions els benficis de les quals recauen en el conjunt de la població. I expliquen per

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s