Recull de premsa 26 de setembre

RECULL DE PREMSA ANC. 26 SETEMBRE 2012 

Secretariat Nacional de l’ANC-Comunicació


Carme Forcadell: ‘Això ho podem fer en una legislatura’

Primera valoració de la presidenta de l’ANC del discurs de Mas, en un debat amb lectors de +VilaWeb

La presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, Carme Forcadell, considera que el discurs d’avui d’Artur Mas al Parlament és ‘un pas inequívoc cap a la independència’. Ho ha dit en un debat amb membres de +VilaWeb, on ha remarcat que si es fa feina conjunta de la societat civil i de la classe política es pot arribar a assolir la independència en una legislatura. ‘Dues legislatures és massa. Des de l’Assemblea considerem que aquest projecte no es pot dilatar massa’, ha declarat Forcadell.

Forcadell ha afegit: ‘Però hem de tenir clar que hem d’anar tots units, la societat civil i el govern. Jo crec que si treballem tots i remem tots en la mateixa direcció, en una legislatura ho podem fer. Cadascú ha de fer la seva feina; nosaltres hem d’acabar d’arribar a aquelles persones que no són encara independentistes, però que ho poden ser si els expliquem el nostre projecte, que és inclusiu, que comptem amb ells. Això se’ls ha d’explicar. Nosaltres, com a Assemblea, hem de fer aquesta feina. I el govern ha de fer el seu: buscar el suport internacional, l’econòmic…’

http://www.vilaweb.cat/noticia/4042776/20120925/carme-forcadell-aixo-ho-podem-legislatura.html


Carme Forcadell participa en la gravació d’Implicats

La presidenta de l’ANC va mantenir una trobada amb un grup de lectors de +VilaWeb

Carme Forcadell, presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, ha participat aquest dimarts en la gravació del programa implicats de VilaWeb TV corresponent al mes de setembre. Com sempre van ser un grup de lectors de +VilaWeb els encarregats de formular les preguntes i també com és habitual la convidada va departir una estona després de la gravació amb els lectors.

Implicats és un programa de VilaWeb TV que es grava cada mes i en el qual una quinzena de lectors poden interrogar un personatge d’actualitat. Entre altres ja han passat pel programa Isona PassolaTortell PoltronaJosep Maria Vila d’Abadal, Eudald CarbonellMiquel CalçadaAfons López TenaBiel BarcelóAlfred BoschMònica Oltra Xavier TriasArcadi Oliveres i Alfons López Tena

http://www.vilaweb.cat/noticia/4042821/20120926/carme-forcadell-participa-gravacio-dimplicats.html

Entrevista/reportatge a Soledat Balaguer a Ràdio Canadà. minut 5-7.

http://www.radio-canada.ca/audio-video/pop.shtml#urlMedia=http://www.radio-canada.ca/Medianet/2012/CBF/Desautels201209171732_2.asx

 

 

CANVI DE CICLE, PLEBISCIT EL 25-N

El president presenta el 25-N com un plebiscit sobre la sobirania

Mas demana la majoria per aconseguir l’estat propi

DAVID MIRÓ BARCELONA

CAL·LIGRAFIA CRÍPTICA El president Mas va comparèixer amb la part final del discurs, en què anunciava que no es tornaria a presentar, escrit a mà. PERE VIRGILI

“Encarar un procés d’autodeterminació requereix que el president que l’hagi de liderar tingui una força especial que només li pot donar el poble en unes eleccions”. Artur Mas va ser ahir fidel al guió de les últimes setmanes i a l’obertura del debat de política general va convocar la ciutadania a pronunciar-se en unes eleccions anticipades el 25 de novembre sobre quina relació vol tenir amb Espanya. Els comicis, doncs, funcionaran com el referèndum d’autodeterminació que l’ordenament jurídic espanyol no permet. “Ara és l’hora -va reblar- d’exercir el dret a l’autodeterminació”.

El cop d’efecte, però, el gest que converteix un avançament electoral ordinari en una cita amb la història se’l va reservar per al final: “Un cop Catalunya hagi assolit els objectius nacionals que el poble català decideixi, jo no em tornaré a presentar a unes eleccions a la presidència de la Generalitat”. I això quant pot durar? “Confio que aquests objectius s’assoleixin en la pròxima legislatura; millor en una legislatura que en dues, si és possible”, va dir. Touché . Des d’ahir la resta de forces polítiques ja no competeixen amb un candidat sinó amb un símbol, amb una il·lusió, amb la idea que va ser capaç de mobilitzar centenars de milers de persones durant la Diada: una promesa de llibertat i d’emancipació nacional. La causa que, ara per ara, és capaç de congriar el més ampli consens intergeneracional i interclassista a Catalunya. La que representa la paraula que el president no pronuncia mai: la independència. I en una sola legislatura.

La temptació messiànica

Sobre el paper, però, Mas, va voler defugir la temptació messiànica que la resta de partits van denunciar: “Aquestes eleccions no es convoquen per ajudar una persona o una formació política a perpetuar-se en el poder com s’ha insinuat, es convoquen perquè el conjunt de la població catalana decideixi de manera democràtica, pacífica i convivencial quin ha de ser el seu futur com a nació”. El plebiscit, doncs, no incorpora cap altra consideració ideològica, no deixa marge al clàssic debat dreta/esquerra. És una crida a dipositar la màxima confiança en una persona, el president Mas, que es compromet a portar amb mà ferma el vaixell fins a l’Ítaca promesa i, un cop acomplerta la missió, marxar a casa i passar el relleu.

El PSC, descol·locat

No cal dir que a la sortida de l’hemicicle la confusió regnava entre les files de l’oposició. “Ha estat molt lleig demanar el vot des de la tribuna del Parlament”, comentava el coordinador dels diputats socialistes a Madrid, Francesc Vallès, mentre rumiava quina estratègia seria la millor per contrarestar l’estratègia del futur candidat de CiU.

De moment, fonts socialistes van explicar a l’ARA que el PSC presentarà una resolució en què s’obrirà la porta a la celebració d’un referèndum, tal com va mig apuntar aquest cap de setmana Pere Navarro. No queda clar, però, si serà una consulta dins de la legalitat (un referèndum per canviar la Constitució, per exemple) o el que reclamen CiU, ERC i ICV a la proposta de resolució que s’ha negociat aquests dies per donar resposta a la manifestació de la Diada. Les posicions a dintre del PSC continuen enfrontades.

En el seu discurs, Artur Mas va admetre que la decisió era producte de la combinació de la massiva manifestació de la Diada i del no de Mariano Rajoy al pacte fiscal. “Em pertoca interpretar el que està passant i actuar en conseqüència”, va dir. “No són temps de comoditats institucionals. Ara cal jugar-se-la”. Ara bé, el camí no serà fàcil. Mas ho va advertir: “Hi haurà difamacions, provocacions i amenaces. Es dirà que Catalunya va cap al precipici i s’intentarà utilitzar la llengua i l’origen geogràfic de les persones per enfrontar-les entre elles”. Davant d’aquesta temptació Mas els va recordar: “El castellà també és patrimoni de Catalunya, com el català ho hauria de ser d’Espanya. I a més un patrimoni estimat”.

Campanya de l’Estat

Al Govern hi ha la convicció que l’Estat encara no ha activat tota la seva potència de foc per curtcircuitar l’aposta catalana, i que cal estar preparats. Per això, CiU vol cuidar al màxim el llenguatge (els missatges han de ser sempre en positiu) i posar especial èmfasi en la doctrina d'”un sol poble” establerta per Jordi Pujol com a dogma del nacionalisme català. Per aquest mateix motiu la part del discurs dedicada a la gestió es va centrar en gran part a denunciar la “deslleialtat institucional” i els “incompliments” del govern espanyol, que ha asfixiat i ha maltractat la Generalitat fins a extrems humiliants.

L’últim capítol del menysteniment es va produir quan Rajoy va convidar Mas a portar la seva proposta de pacte fiscal al Congrés en la reunió a la Moncloa. El president es va treure de sobre tots els complexos per deixar anar un “no votarà el Congrés, votarà el poble de Catalunya”, que va sonar desafiador i va provocar els aplaudiments de la bancada convergent. Fins ara la Moncloa ha mantingut un perfil baix per refredar la tensió. Creuen que el cos a cos beneficia Mas.

El panorama que s’inaugura a partir d’ara és especialment complicat per a l’extripartit: PSC, ERC i ICV. No tant per al PP, que des d’ahir ja sap que no haurà de justificar les retallades i les contradiccions de Mariano Rajoy i només li cal embolicar-se amb la bandera espanyola (com ja ha fet amb anuncis publicats aquesta Mercè). A Iniciativa ahir hi havia molta hostilitat cap a Mas perquè consideren que es limita a demanar una “adhesió”.

ERC ha acceptat ràpidament un rol d’actor secundari, la d’aquell que serà al darrere per empènyer Mas si en algun moment li tremolen les cames. Més dubtes encara hi ha sobre Solidaritat, que es queda sense la seva única bandera.

La resolució sobre l’autodeterminació de dijous ha passat també a un segon pla. El pronunciament sobiranista el va fer ahir el mateix president. L’home que des d’ahir ja només té una missió a la vida. Escriure la primera pàgina de la història de la Catalunya independent.

http://www.ara.cat/premium/tema_del_dia/Mas-demana-majoria-aconseguir-lestat_0_781121944.html

 

 

La independència ja té full de ruta

Rubert de Ventós veu en el discurs de Mas l’ombra de De Gaulle. Alícia Sánchez Camacho, en alerta: “Això és molt greu, és molt greu”. Conversa entre Jordi Pujol i Ferran Mascarell. Àngel Colom s’emociona.

Lluís Bou

El 18 de juny del 1940 el general De Gaulle va fer el cèlebre discurs des de Londres, que va ser l’inici de l’alliberament de la França que havia estat ocupada per Alemanya. De Gaulle va liderar l’alliberament francès, i tot just acabat el discurs del president Artur Mas al Parlament ja hi ha qui me’l recorda. Em trobo el filòsof Xavier Rubert de Ventós, amic íntim de l’expresident Pasqual Maragall, i ha vist en Mas l’ombra del general francès. “Ha estat un discurs gaullista, ha estat un discurs gaullista”. Torna la gran política, alguns s’hi tornen a reconèixer.

Camacho preocupada

Rubert de Ventós em pregunta si crec que Catalunya serà independent la pròxima legislatura, i per un moment em passen pel cap els dos errors que ha d’evitar tot analista polític: sobrevalorar els seus sentiments, i posar el focus erròniament en un atrezzo secundari prenent-lo com a principal. Rumio. “Doncs crec que aquest cop va de veritat”, li dic. La presidenta del PP de Catalunya, Alícia Sánchez Camacho, em reafirma en l’optimisme, quan la trobo al costat d’Enric Millo, que es recupera d’una intervenció quirúrgica després de donar un ronyó a la seva esposa. “Això és molt greu, és molt greu!”, s’exclama Camacho. “Mas ha parlat com si ja estigués a l’Estat propi!”. El president de Ciutadans, Albert Rivera, que camina enravenat cap al seu despatx, deixa també clar a un col·laborador que engeguem el vol: “Ho veus? Ja està, no hi ha volta enrera”.

L’espai Aaron Sorkin

Davant del quadre d’Antoni Tàpies, on antigament hi havia el faristol de les rodes de premsa, és el punt del Parlament més discret, amb llums i penombres com les que Aaron Sorkin espremia a ‘L’ala oest de la Casa Blanca’. És l’espai Sorkin. Allà l’expresident Jordi Pujol i el conseller de Cultura, Antoni Castells, intercanvien impressions. “Mas és un polític que dóna molta importància al compromís, al fons ètic personal. Avui dia els polítics, sobretot, són”, diu Pujol. Mascarell analitza el relat, amb el permís de George Lakoff: “El president el més important que ha fet és que ha trencat per primer cop a Catalunya el discurs de l’ambigüitat. Ara l’ambigüitat ja no és possible, ni a Catalunya ni a Espanya”. El conseller de Cultura està content perquè va ser ell qui va desenvolupar l’expressió Estat propi.

Colom i l’alcalde ambaixador

A la barana marbre, la zona més transitada del Parlament perquè enfila les escales, el responsable d’immigració de CDC i exsecretari general d’ERC, Àngel Colom, saluda efusivament el president de la Diputació de Tarragona, Josep Poblet. “Estic emocionat, és un dia gloriós. Això va en serio!”. Des que feia activisme a la Crida a la Solidaritat, i abans a la Marxa de la Llibertat, Colom havia somiat que un president fes un discurs com el de Mas. “Ha sigut un acte de generositat!”. Poblet s’hi mostra d’acord. Els dirigents de CDC que fins ara no abraçaven l’independentisme, com l’alcalde de Vilaseca, estan fent el gir, a l’espera que s’hi incorpori finalment Josep Antoni Duran. Un alcalde que sempre es definia com a moderat explica el seu canvi intern amb humor enjogassat. “Jo espero anar d’ambaixador a Cuba. Poder fer això és el que m’ha tombat”.

Desembarcament d’estrangers

Aliens a aquest formigueig, per primera vegada una munió de periodistes estrangers ha seguit el debat de política general, a més de representants diplomàtics dels EUA i Alemanya. Han aterrat al Parlament Reuters, Associated Press, France Presse i Al Jazeera, i telefonaven després a les seves redaccions amb la bona nova: La independència catalana ja té full de ruta. El president s’hi ha compromès en quatre anys. Als pocs minuts ‘Financial Times’ obria la seva portada digital amb Catalunya. Estem davant la Història.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/09/cronica_parlament_dimarts_88947.php

 

 

 

Quinze dies que canvien la història

detonant · La històrica manifestació de la Diada ha fer capgirar l’escenari polític català en només dues setmanes menyspreu · La negativa dels partits espanyols a negociar el pacte fiscal ha acabat de situar la independència com a l’única sortida de futur per a Catalunya

BARCELONA – RICARD PALOU

 En la imatge, la històrica manifestació de l’11 de setembre a Barcelona. Foto: ORIOL DURAN.

L’anunci fet ahir pel president de la Generalitat és el punt culminant de l’espiral d’esdeveniments que ha sacsejat el panorama polític de Catalunya i de l’Estat en els últims quinze dies. Una autèntica revolució que va començar el dia 11 de setembre amb la històrica manifestació de la Diada, i que va esclatar definitivament la setmana passada, amb la rotunda negativa del govern de l’Estat a negociar la proposta de pacte fiscal aprovada pel Parlament i que Artur Mas va traslladar a Mariano Rajoy. Les eleccions del 25-N obriran un nou escenari, i seran un punt i seguit en el camí de Catalunya cap a un nou horitzó, marcat per les aspiracions d’una àmplia majoria per assolir la independència.

11/09

Clam per la independència en una manifestació històrica.

La manifestació organitzada per les agrupacions locals de l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) es va convertir en un èxit sense precedents i en l’autèntic desencadenant dels canvis operats en l’escena política catalana. Més d’un milió i mig de persones omplen Barcelona des de primera hora del matí. A les sis, la manifestació, convocada sota el lema deCatalunya, nou estat d’Europa, s’hi sumen representants de la majoria de partits a excepció del PP i Ciutadans, i gairebé tots els consellers del govern, tot i que a títol individual. No hi va el president, tot i expressar la seva total complicitat. La multitud, vinguda d’arreu del territori, arriba a col·lapsar totalment el centre de Barcelona, fins al punt que els representants de l’organització es veuen obligats a abandonar la marxa per anar fins al Parlament, on són rebuts per la presidenta Núria de Gispert. A la manifestació, la més gran feta mai a Catalunya, només se senten crits a favor de la independència i en contra del tracte rebut per part dels successius governs de l’Estat Espanyol. L’actual executiu minimitza l’impacte de la manifestació, i tots els seus ministres eviten referir-s’hi de manera explícita, una dinàmica que s’allargarà uns quants dies. TVE fa un ridícul històric i no dóna importància a la marxa, que obté un gran ressò internacional.

 

12/09

Artur Mas: “Res no serà fàcil, però tot és possible”

El president Mas compareix a la Sala Gòtica del Palau de la Generalitat, i, amb un discurs solemne, recull el guant llançat el dia abans per la societat civil i es mostra disposat a liderar el procés perquè Catalunya assoleixi la seva plenitud nacional. Després d’admetre que l’èxit de la manifestació ha desbordat totes les previsions, Mas assegura que l’assumpció de la independència com a objectiu no suposa cap viratge per al seu projecte. El president es refereix a la necessitat de treballar perquè Catalunya tingui “estructures d’estat”, començant per una hisenda pròpia, i dóna per fet que “l’Estat no ens ho posarà fàcil”.

13/09

El president, a Madrid: ”Catalunya necessita un estat”

Artur Mas es desplaça a Madrid convidat per Nova Economia Fòrum, una entitat que té el suport d’importants firmes empresarials i que acostuma a reunir la flor i nata de l’economia, la política i els poders fàctics espanyols al voltant d’una taula de debat. Cap membre del govern espanyol va a escoltar el president de la Generalitat, i l’autoritat política més destacada és el cap de la Casa del Rei, Rafael Spottorno. Artur Mas parla sense embuts de la necessitat que té Catalunya de tenir un estat propi. Un a un, fa un repàs a un extens llistat de greuges en aspectes que van des de la falta d’inversió, a l’absolut menyspreu als signes d’identitat com ara la llengua o la cultura del país. El president fa referència al “sentiment de fatiga” que, al seu parer, existeix entre Catalunya i Espanya durant un llarg període de democràcia en què les dues parts no han trobat l’encaix.

 

14/09

Recepció als organitzadors de la marxa de la Diada.

El president de la Generalitat compleix la paraula donada per la Diada i rep representants de l’Assemblea Nacional de Catalunya al Palau de la Generalitat. La trobada evidencia la bona sintonia existent entre les dues parts. Un cop més, el president es refereix a la duresa de l’escenari que es presenta, i fa una crida als ciutadans perquè tinguin paciència i serenitat. El líder d’Unió Democràtica, Josep Antoni Duran i Lleida, que va anar a la marxa de la Diada però que es troba convalescent d’una lesió al genoll, afirma que la seva formació contribuirà a la via “que nacionalment el poble es proposi el dia que sigui consultat”.

 

15/09

CDC reivindica l’estat propi i ERC allarga la mà a Mas.

L’escola d’estiu que Convergència Democràtica de Catalunya celebra a Vilanova i la Geltrú es converteix en un clam a favor de l’estat propi, que la formació reivindica com a element de cohesió social. Per la seva banda el líder d’ERC, Oriol Junqueras, es mostra satisfet amb el rumb marcat i, a banda de felicitar-lo, li ofereix el seu suport per “fer camí”. A l’altre extrem, la presidenta del PP català, Alícia Sánchez-Camacho, alerta Mas que si manté el discurs dels últims dies, s’oblidi del suport que els populars li han donat al Parlament durant la primera meitat de la legislatura. El govern de Madrid manté el to baix en les seves crítiques al president de la Generalitat. Només s’hi refereix la ministra portaveu i algun president autonòmic. La primera, Soraya Sáez de Santamaría, per refermar la importància d’abordar la crisi des de la unitat. Els altres, per acusar-lo d’egoista.

 

16/09

Rubalcaba, contra la independència, i sense federalisme.

La festa de la rosa de Gavà, en altres temps una expressió de joia del socialisme català, esdevé un aparador del mal moment que viu el PSC. El secretari general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, deixa clar que els socialistes espanyols s’oposaran taxativament a qualsevol procés d’independència de Catalunya. En el seu discurs, Rubalcaba obvia qualsevol referència al federalisme que defensa el primer secretari dels socialistes catalans, Pere Navarro.

 

17/09

Mas recomana als empresaris que obrin fronteres.

“Catalunya s’haurà d’acostumar a comptar bàsicament amb els seus propis recursos, energies i actius.” Artur Mas emplaça la societat catalana a a assumir la premissa que ningú ajudarà el país en els temps vinents. El president de la Generalitat llança el mateix missatge en un acte amb el tercer sector i en un acte al Cercle d’Economia en el qual recomana als empresaris que apostin per una menor dependència del mercat espanyol.

 

18/09

El rei entra en escena i insta a la unitat de tots els espanyols.

En una carta publicada al seu lloc web, el rei Joan Carles dispara amb bala contra les ànsies d’independència d’una majoria de catalans i fa una crida a la unitat de tots els espanyols. És un gest insòlit del monarca que, com és preceptiu, havia comunicat les seves intencions al govern de l’Estat. En la carta, Joan Carles I afirma que no és moment de “dividir forces, encoratjar dissensions, perseguir quimeres ni aprofundir ferides”. L’executiu català afirma no sentir-se al·ludit per la missiva reial.

 

19/09

Cop de porta de Rajoy a la proposta de pacte fiscal.

El president del govern de l’Estat trenca el seu silenci sobre el nou escenari polític obert a Catalunya. Ho fa al Congrés dels Diputats, i deixa clar que ni ell ni el seu executiu estan d’acord amb la proposta de pacte fiscal aprovada pel Parlament, i que Artur Mas li anirà a presentar l’endemà. Responent a preguntes de CiU i UPD, Mariano Rajoy es limita a obrir la porta a una hipotètica millora del finançament de totes les comunitats, i critica obertament el president de la Generalitat, Mas, al qual acusa d’haver actuat d’una manera irresponsable i d’haver-se deixat arrossegar. La resposta de Mas no es fa esperar –“passi el que passi, Catalunya farà el seu camí”, afirma”– i tensa al màxim una trobada que se celebrarà amb les cartes marcades. Aquell mateix dia, el president català firma un conveni amb les quatre diputacions, que l’executiu considera l’“embrió” de la futura hisenda pròpia, un dels primers engranatges que vol posar en marxa com més aviat millor com a peça clau del futur estat.

 

20/09

Els dos presidents certifiquen el seu divorci a La Moncloa.

L’esperada reunió entre Artur Mas i Mariano Rajoy no surt del guió previst. Durant més de dues hores, i en un to tens, però cordial –“amb ell és impossible enfadar-se”, explicaria després el president català–, fan un repàs de la situació econòmica i constaten la impossibilitat d’arribar a un acord. Rajoy reitera a Mas que la seva proposta de pacte fiscal és inviable, i el desafia a sotmetre’l a votació al Congrés dels Diputats. El president compareix després a la seu de la delegació del govern català a Madrid, on admet sense embuts el fracàs de la trobada, que, al seu parer, certifica que la del pacte fiscal és una via esgotada. “Catalunya no pot renunciar al seu futur. Seria una immolació i una traïció”, conclou. Al vespre, unes quatre mil persones responen a la convocatòria de l’ANC i aclamen el president Mas a la plaça de Sant Jaume. Una enquesta d’El Punt Avui entre 152 representants de la societat civil revela que una amplíssima majoria vol eleccions anticipades.

 

21/09

La CEOE alerta que la independència seria un gran problema.

El president de la CEOE, Joan Rosell, alerta dels riscos que la independència suposaria per als empresaris catalans i espanyols, i fa una crida a l’Estat a resoldre “d’una vegada” els problemes de finançament de Catalunya. Si cal, reformant la Constitució.

 

22/09

Aznar entra en escena: “Ningú trencarà Espanya”.

L’expresident del govern de l’Estat critica les ànsies independentistes del govern català en una conferència a Mèxic. “El que mai es pot fer en termes polítics és ni jugar frívolament amb la història, ni calar foc a res. El que ho fa comet una greu irresponsabilitat”, va assegurar. En un to més conciliador, Mariano Rajoy es mostra obert a reprendre el diàleg amb Artur Mas, si bé deixant de banda la proposta de pacte fiscal. “No es pot sortir d’una crisi obrint una altra crisi”, assegura.

 

 

23/09

Els partits engeguen la maquinària electoral.

La imminència de la convocatòria electoral –tothom ja donava per fet que es produiria durant el debat de política general que va arrencar ahir– obliga els partits a engegar la seva maquinària. El PSC és, de llarg, qui té més feina per endavant. La convocatòria els deixa sense marge per fer primàries.

 

24/09

El nou escenari català provoca desconcert a Madrid.

La rapidesa amb què s’escriu el guió a Catalunya desconcerta els partits espanyols. Rubalcaba rescata el federalisme amb una proposta que no agrada al seu propi partit. I el PP tanca la porta a renegociar ara el finançament de les comunitats autònomes, una possibilitat que Mariano Rajoy havia insinuat dies abans.

 

25/09

Eleccions i nou escenari a partir del 25 de novembre.

El president Mas anuncia eleccions pel 25 de novembre que ve. L’objectiu és que el nou Parlament tingui una majoria sobiranista i treballi per assolir l’estat propi en la legislatura vinent.

 http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/579059-quinze-dies-que-canvien-la-historia.html


Mas: “Ha arribat l’hora que el poble de Catalunya exerceixi el dret a l’autodeterminació”

  • ORIOL MARCH Barcelona

El president de la Generalitat assegura que el proper Govern serà dipositari de la “veu del carrer” de l’Onze de Setembre que es desplaci a les urnes

“És hora d’exercir l’autodeterminació”

 

     
   
   

http://www.elpuntavui.cat/barcelona/nacional.html

 

 

Últimes autonòmiques

Artur Mas avança les eleccions al 25 de novembre per la “impressionant” manifestació de l’Onze de Setembre i la negativa de Rajoy al pacte fiscal plantejat pel Parlament. Anuncia que “ha arribat l’hora d’exercir el dret a l’autodeterminació en una legislatura” i assegura que “un cop s’hagin assolit les aspiracions nacionals” es retirarà.

Punt d’inflexió històric. Així es pot definir el discurs del president de la Generalitat, Artur Mas, en el debat de política general que s’ha encetat aquesta tarda. Un discurs metòdic, calculat i marcant una estratègia més clara que concisa: anunci d’eleccions anticipades, iniciar de forma seriosa el procés d’autodeterminació de Catalunya i acabar-lo en una legislatura i retirada del President que l’hagi conduïda. D’aquesta manera, el Parlament ha escoltat com Mas ha convocat les últimes eleccions autonòmiques. Mas aquesta tarda ha dibuixat el mapa de com acabar amb la Catalunya autonòmica exercint la democràcia.

El discurs, doncs, ha donat per tancada la legislatura amb l’anunci d’eleccions anticipades pel proper 25 de novembre. Però aquest anunci no ha estat l’únic que ha esclatat en un hemicicle sobtat per la contundència de les paraules de Mas. L’objectiu de què “en una legislatura, millor que en dos, d’exercir el dret d’autodeterminació”, ha estat l’altre anunci marcat d’una pàtina de “missió històrica”, “complexa” “transcendent” i “arriscada”. Una missió que quan s’hagi enllestit apartarà Mas de qualsevol candidatura. “Un president que ha de liderar un procés d’autodeterminació no pot seguir un cop aquest procés hagi acabat”, ha sentenciat Mas amb un doll d’èpica ponderat però ferm.

“Com volen que no convoqui eleccions anticipades després de la manifestació de la Diada?”, s’ha preguntat Mas com un argument gairebé únic per justificar la convocatòria d’eleccions anticipades. D’aquesta manera, Mas ha descodificat el missatge de la massiva manifestació que ha sotsobrat i accelerat el destí polític de Catalunya. “Que el poble decideixi lliurament el seu camí de futur, el seu horitzó: heus aquí el perquè de les eleccions. Sotmetem-nos, tots plegats, a la seva voluntat. Acatem tots plegats, el seu veredicte”, ha clamat Mas.

Avortada la legislatura i marcat un nou rumb, Mas ha declarat que el  25 de novembre se celebraran les darreres eleccions autonòmiques a Catalunya. Catalunya s’autodeterminarà i Mas està convençut que liderarà el procés com una missió històrica de la qual sap que en serà la víctima o heroi. Mas ha donat la fórmula: “Escoltem bé la veu del poble al que representem i posem a les seves mans la decisió sobre el futur de la nació”. La transició nacional, ara sí, hauria començat.

MINUT  MINUT DEL DEBAT

17.33 Mas acaba el discurs amb aplaudiments i conscient que serà el “president que liderarà el procés d’autodeterminació”.

17.33 “Millor assolir aquests objectius en una legislatura”.

17.31 “Un cop el poble de Catalunya hagi assolit els seus objectius nacionals no em tornaré a presentar”

17.29 El Parlament que surti haurà de fer front a una “missió històrica, la més arriscada”

17.29 “No estem a Europa, som Europa”, recorda Mas

17.27 “No som un poble mesell”, avisa Mas

17.26 “Com volen que no hi hagi eleccions després de la manifestació de la Diada?”

17.25 “Ha arribat l’hora d’exercir el dret a decidir”, sentencia Mas

17.24 El Parlament que surti de les properes eleccions dipositari del mandat

17.23 “Aquest cop no votarà el congrés sinó el poble de Catalunya”, diu Mas

17.21 Mas encara la recta final del discurs recordant la “Transició nacional”

17.20 Els veterans de CiU asseguren que Mas els ha fet cas: “Havia d’anunciar les eleccions anticipades només començar, no seria honest fer-ho al final del debat”

17.16 Primer missatge de Duran al president Mas

17.10 Més de 400 professionals acreditats al debat de política general

17.06 El debat de política general i la data de les eleccions 25-N ja són Trending Topic

17.05 “Catalunya genera prou riquesa per mantenir el seu estat del benestar, però molts recursos marxen i no tornen”, recorda Mas.

17.03 Mas carrega contra l’autor de la frase:”Mientras Catalunya pide, otros pagan” -frase del president gallec Alberto Núñez Feijoo.

17.00 El president descriu la magnitud de la tragèdia que suposa l’espoli fiscal

16.53 Mas descriu actuacions de la breu legislatura que s’ha acabat aquesta tarda

16.52 Pere Navarro, l’expresident Jordi Pujol, Ernest Benach, Joan Ridao a la tribuna de convidats

16.51 L’oposició titlla el discurs “de primer míting” de la campanya electoral

16.50 Mas, de moment, evita definir l’agenda nacional.Només s’ha fet la pregunta “Volem continuar a la Unió Europea i a l’euro?”

16.45 “Tenim una Catalunya amb un creixement sentiment nacional”

16.41 “Zapatero va marxar sense pagar i Rajoy ha arribat sense pagar i sense reconèixer els deutes”, critica Mas

16.38 Mas carrega per la “deslleialtat” de l’Estat espanyol amb Catalunya

16.37 “La Generalitat pagarà 1.500 milions en un any de pagaments diferits d’inversions”, informa Mas

16.32 Pere Navarro, PSC, “Ja estem en campanya no?”

16.27 Dolors Camats d’ICV defineix l’anunci de l’avançament electoral “d’estafa”

16.25 Mas demana internacionalitzar l’economia i la cultura catalana

16.19 “No ens podem quedar només en ser la fàbrica d’Espanya”, recomana Mas

16.18  Mas recorda que si Catalunya fos un estat independent estaria entre els 50 més exportadors

16.17 El turisme i l’exportació, claus pel “procés català”, assegura Mas

16.15 Mas demana més internacionalització de l’economia catalana

16.11 Mas: “Hem d’actuar a fons davant una situació d’enorme complexitat”

16.10 “El fracàs del pacte fiscal”, argument personal per avançar les eleccions

16.08 “El PP i el PSOE han actuat amb miopia política”, assegura Mas

16.07 Mas dissoldrà el Parlament en el propers dies, eleccions el 25 de novembre.

16.06 “Em pertoca interpretar el que passa i actuar en conseqüència”, diu Mas

16.05 Primera referència a la manifestació de la Diada: “No va ser una anècdota”

16.04 Comença el debat amb la intervenció del president Artur Mas

16.01 Mas hauria proposat dues dates per un possible avançament electoral:2 de desembre o 25 de novembre

15.57 Una munió de mitjans de comunicació ocupen els passadissos del Parlament

15.50 Acaba la reunió “reflexiva” del grup parlamentari de CiU amb arenga del president Artur Mas

15.45 El Parlament ple a vessar. Diverses personalitats arriben a la cambra catalana

http://www.naciodigital.cat/noticia/46932/ultimes/autonomiques

 

 

Mas avança les eleccions: ‘Ha arribat el moment d’exercir l’autodeterminació’

‘Ara toquen accions concretes, ara toca decidir’, ha dit el president · ‘Catalunya es va fatigant d’una dependència que ens perjudica’

‘Aquest cop no votarà el congrés, votarà el poble de Catalunya’, ha dit el president de la Generalitat, Artur Mas, en el discurs d’obertura del debat de política general al congrés espanyol. Mas ha avançat les eleccions al 25 de novembre vinent. ‘La veu del carrer s’ha de convertir en la veu de les urnes’, ha dit Mas, que ha afegit: ”Un cop Catalunya hagi assolit els objectius nacionals que el poble decideixi no em tornaré a presentar a les eleccions’, ha dit Artur Mas, que situa en una legislatura -preferiblement- o dues, l’assoliment d’aquest objectiu nacional.

Aquestes són algunes de les declaracions més rellevants del discurs de Mas:

‘Després de la manifestació de la Diada, el cop de porta al pacte fiscal ha suposat perdre una oportunitat històrica. Rajoy em va dir que portés pacte fiscal al congrés, i li vaig dir que no. Aquest cop no votarà el congrés, votarà el poble de Catalunya’.

‘La veu del carrer s’ha de convertir en la veu de les urnes, per saber si tots els que no anaven a la manifestació anaven contra el que es deia. Cal sotmetre’s al veredicte de la població, que ha de decidir quins camins ha d’emprendre’

‘Després del 25 de novembre, el parlament i el govern seran dipositaris del mandat dels ciutadans’

‘Ens avala una història mil·lenària, i d’uns institució, la Generalitat, que enfonsa les arrels a l’edat mitjana, i molt abans de la constitució. Ens avala la identitat basada en la cultura i no en la ètnia ni en la raça. Ens avala el compromís amb la llengua que guerres i dictadures van voler silenciar. No estem a Europa, som Europa. I ens avala per sobre de tot la nostra voluntat de ser’.

‘Encarar un procés d’autodeterminació requereix que president que ho lideri tingui una força especial; si he de reclamar aquesta força especial no vull que ningú pensi que la demano a major glòria meva o de CiU. No es convoquen eleccions per ajudar una persona o formació per perpetuar-se en el poder. Es convoquen perquè la ciutadania decideixi quin ha de ser el seu futur.’

Els entrebancs que hi haurà

‘El camí estarà ple d’entrebancs. Hi haurà difamacions, provocacions i amenaces de tot tipus. Es dirà que Catalunya anirà al precipici i s’utilitzarà origen geogràfic de les persones. Que sàpiguen que el castellà també és patrimoni de Catalunya, i a més és molt estimat. Dividir el poble de Catalunya per l’origen de les persones seria una aberració perquè l’ànima de Catalunya s’alimenta de barreges.’

‘Catalunya genera prou recursos per no retallar’

Mas ha fet un repàs de la situació actual a Catalunya, que constata que és ‘més oberta al món, més competitiva, més poblada i amb la població més envellida, amb una mica menys de fracàs escolar, amb més atur i menys pobresa, amb un model productiu que s’adapta als nous temps, amb millores en recerca i amb un teixit associatiu cada vegada més eficient.

‘Catalunya genera prou recursos amb el seu esforç per no haver de retallar. Però molts recursos no tornen; els que se’ls queden no volen negociar una proposta que els fem. I ens imposen unilateralment un objectiu de dèficit sense negociació. Com a conseqüència fem més dèficit i apareixem com a malgastadors, i les  agències de qualificació ens abaixen el rating, ens tanquen la porta dels mercats i anem a demanar diners a qui té la clau de la caixa. I encara hi ha algú que diu que Catalunya demana i els altres paguen.’

Mas ha qualificat aquesta situació d’hinòspita. ‘Malgrat tot, la comprensió de la ciutadania i la complicitat dels ajuntaments i del teixit associatiu ajuden a preservar les polítiques de cohesió. Hi ha una tensió, i la tensió s’incrementarà en els propers mesos’, ha pronosticat.

El factor exportador

Un dels factors que ha remarcat Mas és la gran capacitat exportadora de Catalunya. ‘Les exportacions catalanes han crescut a un ritme superior al 10% anual. La creació de riquesa anual és el 0,4% de tot el món, i al nostra població el 0,1% del món.  Si Catalunya fos un estat seria un dels 50 països més exportadors del món. I amb més i millors infrastructures encara exportaríem més.’.

I ha insistit en una dada que fa ben poc ja va destacar: ‘Per primera vegada el 2011 les exportacions han superat les vendes a l’estat. Aquesta tendència s’incrementa el 2012. Són dades molt positives.’

L’esperit de la Diada

Com a teló de fons d’aquest debat, hi ha la demanda d’independència de la gran manifestació de la Diada, a la qual CiU, ERC, ICV i SI provaran de donar resposta parlamentària amb una resolució sobre el dret de decidir dels catalans. L’esborrany de resolució de CiU diu que vol consultar els ciutadans, sense precisar calendari, sobre si Catalunya ha de ser un nou estat d’Europa.

Després del cop de porta de Rajoy al pacte fiscal del 20 de setembre, el president de la Generalitat, Artur Mas, va dir que en el debat de política general s’havia de fer una ‘reflexió a fons’ sobre la resposta que havia de donar Catalunya.

Doncs bé, Mas parla avui, sense límit de temps. Després se suspendrà la sessió i demà els grups parlamentaris tindran el torn de paraula per a replicar al president i presentar les seves propostes. Les intervencions es faran segons la representació parlamentària de cada grup, de més a menys, però l’última serà la del representant de CiU. Tots tindran trenta minuts per fer la seva exposició.

Resolució sobre el dret a decidir

Dijous serà el dia de les negociacions d’última hora, perquè a dos quarts d’onze del matí s’acabarà el termini per a presentar transaccions de les propostes de resolució, és a dir, les que els grups parlamentaris hauran aconseguit de pactar i que se sotmetran a votació. Ara tota l’atenció se centra en la resolució que negocien els grups sobre el dret de decidir.

CiU vol que la resolució que es voti dijous ‘doni sentit i sortida’ al clam de la manifestació de la Diada, com ara que inclogui el lema que va obrir la mobilització de l’Onze de Setembre: ‘Catalunya nou estat d’Europa.’ La federació nacionalista diu que negociarà amb la resta de grups fins a l’últim minut i que té voluntat d’incloure el PSC a l’acord, encara que no va participar en la marxa.

ERC ha fet saber que abonaria una resolució que representés ‘el clam unitari de la manifestació de la Diada de ser un nou estat d’Europa’ i que inclogués la realització d’una consulta. De moment, els republicans no han enviat a la resta de grups el text de la seva proposta, però ja han deixat clar que no exigirien cap calendari de la consulta.

El primer secretari del PSC, Pere Navarro, va obrir la porta diumenge al dret de decidir, si després de les eleccions la majoria parlamentaria era formada per partits que es declaren independentistes. En canvi, ahir, va manifestar que el seu partir donaria suport a una proposta de resolució sobre el dret a decidir sempre que es respectessin les regles.

ICV-EUiA ha estat el primer grup parlamentari de fer pública una proposta de resolució basada en la constitució d’una comissió d’estudi formada per tots els grups parlamentaris i centrada exclusivament en l’exercici del dret de decidir. Els ecosocialistes demanen que la convocatòria d’un referèndum es concreti durant la pròxima legislatura, però volen que hi hagi un gran acord nacional entre polítics i societat civil que asseguri un suport majoritari al dret d’autodeterminació.

I la proposta de SI se centra a arribar a un consens parlamentari, abans del 2014, sobre ‘el procés per a declarar i construir l’estat català’. També propugna que enguany mateix es constitueixi un ‘govern d’unitat nacional de transició a la independència’ que prepari les estructures institucionals del nou estat.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4042709/20120925/mas-avanca-eleccions-arribat-moment-dexercir-lautodeterminacio.html

 

 

Mas: “He decidit dissoldre el Parlament i convocar eleccions el 25 de novembre”

 

 

 

Eleccions anticipades al Parlament de Catalunya el 25 de novembre

Abans del 10 d’octubre les formacions que es vulguin presentar als comicis hauran de comunicar-ho a la Junta Electoral i tindran fins al 20 per registrar la candidatu

Mas en el debat de política general d’aquest dimarts | Autor: Parlament de Catalunya

Les properes eleccions al Parlament de Catalunya seran el 25 de novembre. L’avançament electoral l’ha anunciat aquest dimarts el president de la Generalitat, Artur Mas, durant la seva intervenció al Debat de Política General.

El cap de l’executiu ha justificat [discurs íntegre] la seva decisió per l’escenari obert després de la manifestació de la Diada de l’Onze de Setembre: “Hi ha un abans i un després”, ha dit, afirmant que “ha arribat l’hora que Catalunya exerceixi el seu dret a l’autodeterminació” de manera “democràtica, pacífica i constructiva”.

S’obre doncs un període de dos mesos d’intensa activitat política. De moment, s’ha de produir la signatura de la convocatòria d’eleccions, que hauria de ser el proper dilluns 1 d’octubre per complir amb els calendaris previstos.

El decret de convocatòria serà publicat l’endemà al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. Un cop convocades oficialment s’obrirà un període de 54 dies fins els comicis seguint la llei electoral espanyola, la vigent a Catalunya.

Es dissoldrà el Parlament, caducaran totes les iniciatives legislatives pendents i es donaran per tancades totes les comissions legislatives i també les d’investigació. Aquest fet provocarà que la tan esperada comissió d’investigació de la sanitat catalana finalitzi abans d’haver-se iniciat, com també passarà amb la comissió d’investigació del sector financer.

10 d’octubre, data límit per comunicar la voluntat de presentar-se

Abans del dia 10 d’octubre les formacions que es vulguin presentar als comicis hauran de comunicar-ho a la Junta Electoral, que s’haurà constituït prèviament.

Els partits tindran com a data límit el dia 20 d’octubre per registrar la seva candidatura. La proclamació definitiva de candidatures es farà el dia 28 d’octubre, tot i que els partits o coalicions que no estiguin d’acord amb alguna decisió de la Junta Electoral tindran dos dies per recórrer la decisió.

El divendres 9 de novembre a les 00.00 hores començarà la campanya electoral, que durarà 15 dies, fins al divendres 23 de novembre.

L’ANC, present al debat

L’Assemblea Nacional Catalana no es vol perdre el Debat de Política General, que dura fins dijous, i hi serà present tant dins com fora de l’hemicicle per continuar exigint l’estat propi.

Membres de l’ANC seran presents al debat des de la tribuna del Parlament i també a l’exterior de l’edifici mentre duri el debat per visualitzar les reivindicacions de l’assemblea.

Debat de Política General fins dijous

Més enllà de l’avançament electoral, el Debat de Política General abordarà també altres temes. Mas ha obert aquest dimarts a les quatre de la tarda el debat, que continuarà dimecres amb les intervencions dels caps dels grups parlamentaris i el debat amb el president, i acabarà dijous a la tarda amb les votacions de les resolucions.

Dijous es votaran desenes de propostes de resolució al Parlament. En aquest sentit, algunes demanaran el posicionament sobre les retallades, la llengua i l’educació.

 http://www.llibertat.cat/2012/09/eleccions-anticipades-al-parlament-de-catalunya-el-25-de-novembre-19359

 

 

Mas convoca eleccions anticipades el 25-N i diu que “és hora del dret a l’autodeterminació”

Victòria Miró

L’avançament electoral pel 25 de novembre ja és un fet. El president de la Generalitat, Artur Mas, ha confirmat la convocatòria d’eleccions anticipades només 3 minuts després de pujar al faristol per obrir el Debat de Política General donant així de fet per acabada la que haurà estat la legislatura més curta de Catalunya. Mas les ha convocat en clau plebiscitàries afirmant: “En situacions excepcionals, decisions excepcionals”.

I ha afegit a aquest argument tres raons més: La necessitat que el poble expressi a les urnes el clam que va fer sentir al carrer en la gran manifestació independentista del passat Onze de Setembre, que el partit que governa no tenia en el seu programa electoral cap altra reclamació en clau nacional que no fos el pacte fiscal en el moment de guanyar les eleccions i el fet que aquest gran per aquesta legislatura, el pacte fiscal, ha fracassat.

Mas ha afirmat que estava mirant d’interpretar el sentir dels ciutadans en convocar les eleccions després de subratllar que 1,5 milions de persones al carrer no podia ser titllat de fet “anecdòtic”, sinó com un acte que -un mes després del traspàs de Ainaud de Lasarte- recollia les seves paraules en rebre la Medalla d’Honor de la Generalitat: “Fe en Catalunya, tingueu fe en Catalunya”.

“Una nova etapa necessita un nou aval”

El president ha justificat la decisió de convocar les eleccions a l’inici del Debat de Política General indicat que encara que ho podria haver fet abans o després ha escollit el Parlament perquè és el marc que el va nomenar president de Catalunya. I tornant als motius de la convocatòria ha indicat que “una nova etapa necessita un nou aval” i que només les urnes podran escatir el pes de la veu que es va sentir als carrers i places de Catalunya l’Onze de Setembre.

Mas ha reconegut que l’avançament electoral alterava els ritmes del Parlament i dels partits, però ha abundat en l’exigència d’unes eleccions al·legant motius personals, ja que com a president “no són temps de qui dia passa any empeny, són temps de jugar-se-la”. El president ha subratllat que Catalunya és l’amo del seu destí, i també ha de decidir qui vol que els lideri. “Són temps trascendentals i vivim un moment extraordinari. Ara cal decidir”, ha conclòs.

“El nostre destí és el món”

El discurs de Mas ha fet un repàs de l’acció de govern al llarg dels dos anys situant l’atur i la falta de creació de llocs de treball com el gran problema a què han hagut de fer front i ha explicat la política de retallades que han dut a terme s’han mirat de fer “de forma equitativa” i, segons ha dit, “no és d’esquerres ni de dretes”, sinó una resposta a la crisi en el context de les exigències de la Unió Europea, recordant que França també s’ha vist obligada a dur a terme la major retallada de la seva història. En aquest sentit, ha alertat sobre “discursos demagògics que prometen que si governen acabaran amb les retallades” i ha avisat que hi haurà més retallades després del 25-N.

Mas ha indicat que tot i la “situació diabòlica” que viu la Generalitat -obligada a reduir la despesa, amb un elevat dèficit fiscal i sense marge per negociar un millor finançament- hi hasignes positius com el comerç exterior, el turisme, o el projecte BarcelonaWorld.

El president ha subratllat de nou que com a catalans “el nostre destí és el món” i ha indicat que l’exportació representa ja el 53% de les vendes, que el Prat ja té més passatgers que Barajas i que Catalunya tot i ser el 0,1% de la població mundial representa el 0,5% del comerç exterior i el 0,4% del total de la riquesa del món. “Creem quatre vegada més riquesa i exportem cinc vegades més que el que ens pertocaria per la nostra població”, ha subratllat. Entre la fila de dades que ha aportat sobre aquest punt, també ha indicat que Catalunya està “entre els 50 països més exportadors del món, i això tot i tenir infraestructures infradotades”.

“Aquest cop no votarà el Congrés, votarà el poble de Catalunya”

Respecte la seva reunió amb Rajoy a Madrid, Mas ha reiterat el lament per “una ocasió històrica perduda”, ha dit que el temps demostrarà l’error de PP i PSOE en veure el pacte fiscal com un problema enlloc de com una solució. I ha desvelat que va dir “no” a la proposta de Rajoy de debatre la proposta de pacte fiscal al Congrés per evitar la humiliació i el menyspreu que ja va patir Catalunya amb l’Estatut del 2006. “Aquest cop no votarà el Congrés, votarà el poble de Catalunya”, ha afirmat de forma taxativa.

I ja mirant al futur, ha dit que ara cal començar “un camí que estarà ple d’entrebancs” i ha alertat que s’intentarà dividir segons l’origen de les persones i segons la llengua. “Caldrà recordar que l’ànima de les nacions s’alimenta de la diversitat de procedències i que el castellà és un patrimoni també de Catalunya com el català ho hauria de ser d’Espanya“, ha indicat.

Mas, cap a l’última legislatura?

Si l’avançament electoral no es pot qualificar del tot de sorpresa, sí que ho és l’anunci que ha fet que no optarà a la reelecció quan aquesta nova etapa hagi conclòs. Mas ha dit textualment que “quan Catalunya assoleixi els objectius nacionals que el poble català decideixi jo no em tornaré a presentar a unes eleccions. I desitjo i confio que això serà en una legislatura, millor que en dues”.

Artur Mas ho ha dit per negar que la seva convocatòria sigui per perpetuar-se en el govern, i assumint que la nova situació exigirà “altes dosis de generositat personal” i subratllant que era una decisió “pensada estrictament en clau personal”.

Mas ha tancat el discurs d’obertura del Debat de Política General després d’una hora i mitja de durada obrint la porta  que la legislatura vinent, la desena del Parlament de Catalunya des de restauració de la democràcia, sigui l’última en què ell haurà optat a presidir la Generalitat.

http://www.324.cat/noticia/1903433/politica/Mas-convoca-eleccions-anticipades-el-25-N-i-diu-que-es-hora-del-dret-a-lautodeterminacio

 

 

Junqueras reclama una declaració d’independència per a la pròxima legislatura

El president d’ERC respecta l’anunci d’eleccions anticipades de Mas i demana una majoria “explícitament independentista” al Parlament de Catalunya a partir del 25-N

“Volem que el nostre país sigui independent, com qualsevol estat de la Unió Europea”, afirma

BARCELONA – ACN
“Volem que el nostre país sigui independent, com qualsevol estat de la Unió Europea”. Junqueras creu que el camí cap a la independència no té retorn i té el convenciment que aviat Catalunya assolirà la “normalitat democràtica” per la qual “les nacions esdevenen estat”. Junqueras creu que la pròxima cita electoral, el 25-N, és només una nova passa cap a aquest objectiu.El president d’ERC, Oriol Junqueras, respecta la convocatòria d’eleccions anticipades per al pròxim 25 de novembre, que aquest dimarts ha anunciat el president de la Generalitat, Artur Mas, durant el debat de política general al Parlament. Junqueras assegura que l’important pel país és fer “passes endavant” i reclama que Catalunya pugui reclamar la seva independència “al llarg de la pròxima legislatura”. Per aconseguir-ho fa una crida perquè a partir del 25-N es pugui configurar al Parlament una majoria, no només sobiranista, sinó “explícitament independentista”. Hi ha molta gent a Catalunya, diu, que “posa totes les seves esperances en el resultat de les pròximes eleccions”.

Junqueras reconeix que li hagués agradat que Mas hagués utilitzat la majoria sobiranista del Parlament per accelerar el procés, però tot i això accepta la decisió de convocar eleccions: “L’important és que el país faci un pas endavant. El govern tenia prou majoria per fer altres coses i pel que sigui ha decidit convocar eleccions anticipades. Ens toca respectar-ho”.

El president d’ERC creu que després del 25-N es podrà continuar configurar una majoria sobiranista al Parlament, que els republicans reclamen que sigui “explícitament independentista” perquè la declaració d’independència de Catalunya es pugui assolir durant la pròxima legislatura i pugui ser referendada pels ciutadans.

“Intentarem garantir la màxima unitat possible, la unitat expressada pels ciutadans l’Onze de Setembre, però volem que aquesta unitat serveixi per alguna cosa concreta”, ha dit Junqueras. En clau ja electoral, el president d’ERC assegura que els republicans es presentaran als comicis “amb tot l’entusiasme del món per fer el millor resultat possible”.

Junqueras afirma que ERC vol ser la “garantia nacional i social” del procés d’independència. “Volem ser la garantia de serveis públics de qualitat i igualtat d’oportunitat i progrés econòmic. Estem segurs que podem aportar molt i per fer-ho hem d’aconseguir prou forts”.

 http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/579025-junqueras-reclama-una-declaracio-dindependencia-per-a-la-proxima-legislatura.html

 

 

L’oposició es ressitua després de l’anunci d’eleccions plebiscitàries fet per Mas

El PSC, el PP i C’s ataquen el discurs de Mas · ICV no vol parlar de nació i prou · ERC, SI i Laporta volen que es concreti el projecte independentista

L’anunci d’eleccions avançades, de caràcter plebiscitari o constituent, fet ahir pel president Artur Mas, obliga els partits a canviar d’estratègia, tant en les intervencions respectives en el debat de política general, com amb vista a la campanya imprevista que els ha caigut a sobre. De totes maneres, la majoria de partits ja tenen el candidat electoral definit, tret del PSC, que discuteix si ha de fer primàries o no.

Un cop escoltat ahir el discurs de Mas, els partits van fer les seves declaracions. El primer a sortir al faristol del parlament va ser el portaveu del PSC Jaume Collboni, que va fer una crítica contundent del discurs de Mas. Considera que va ser ‘el primer acte electoral de Mas’. I va afegir que ‘el respecte a la institució exigia fer el que demanava el ple: parlar de la situació difícil que viu el poble de Catalunya’. Però, segons Collboni, ‘Mas ha fet una fugida endavant i el primer acte de campanya’. I va avisar que el socialistes ‘farem el debat com el que és’. ‘Parlarem de quina és la situació del país i quines són les propostes de futur. Necessitem saber i conèixer els horitzons i els camins de forma clara, ens ho exigeixen els ciutadans.’

La presidenta del PP a Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, va fer el discurs de la por. Segons ella, el camí obert per Artur Mas ‘ens portarà a un patiment i a una fractura social’. Camacho va mirar ja de capitalitzar el vot unionista: ‘Avui, en un dia que passarà a la història pel desafiament d’Artur Mas, vull apel·lar a tots els catalans que se senten catalans i espanyols perquè tots junts aturem aquesta ofensiva, aquest desafiament d’un trencament de Catalunya de la resta d’Espanya’.

El cap del grup parlamentari d’Iniciativa per Catalunya- Esquerra Unida i Alternativa va ser dur en la seva reacció al discurs d’Artur Mas. Herrera va dir que les formes de Mas havien estat ‘pèssimes’ i va criticar el to i la forma de la seva proposta. Especialment va criticar que el president no hagués escoltat el patiment de la gent, causat per les retallades.

El president d’Esquerra Republicana de Catalunya, Oriol Junqueras, respecta la convocatòria d’eleccions anticipades per al 25 de novembre. Per Junqueras, el punt important per al país és fer ‘passes endavant’, i vol que Catalunya pugui reclamar la independència ‘al llarg de la pròxima legislatura’. Per aconseguir-ho fa una crida perquè a partir del 25-N es pugui configurar al parlament una majoria, no tan sols sobiranista, sinó ‘explícitament independentista’. Hi ha molta gent a Catalunya, diu, que ‘posa totes les esperances en el resultat de les pròximes eleccions’.

Per Alfons López Tena, ‘no cridem el poble a exercir l’autodeterminació en abstracte, sinó en concret, per la independència’. I és que Solidaritat Catalana per la Independència entén que la proposta de Mas és abstracta, perquè un referèndum d’autodeterminació no és necessàriament un referèndum per la independència. SI es proclama garant que el vot del 25 de novembre acabi essent un vot per la independència.

Joan Laporta, en nom de Democràcia Catalana, va felicitar el president Mas pel seu discurs ‘esplèndid’. Laporta es va felicitar que Convergència i Unió hagués incorporat el discurs sobiranista i independentista al seu programa polític. Sobre si el seu partit es presentaria a les eleccions, Laporta no va ser clar, però va remarcar que continuarien treballant per la màxima unitat dels partits sobiranistes.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4042796/20120926/loposicio-ressitua-lanunci-deleccions-plebiscitaries-mas.html

 

 

 

Mas i Joan Carles I es troben després de la carta del monarca i de l’anunci electoral

El president de la Generalitat i el rei espanyol parlen breument en un acte a Barcelona

El monarca reclama “el bon sentit de tothom” per superar la crisi actual

25/09/12 20:36 – BARCELONA – ACN

 

Artur Mas i Joan Carles I en un acte celebrat aquest dimarts a la nit a Barcelona Foto: ACN.

El rei Joan Carles I ha reclamat “l’esforç i el bon sentit de tothom” per superar la crisi. En l’acte d’entrega del IV Premi Internacional Comte de Barcelona al secretari d’Estatdel Vaticà, Tarcisio Bertone, Joan Carles I ha destacat la dificultat del moment però ha considerat que seria irresponsable “caure en un abatiment infecund sense advertir i ser conscients que el geni i la voluntat dels homes i dones de Catalunya, Espanya sencera i d’Europa seran capaços de superar aquestes circumstàncies”. Aquest ha estat el primer acte on Joan Carles I i el president de la Generalitat, Artur Mas, s’han trobat després de la carta del monarca de la setmana passada. Joan Carles I i Mas han parlat breument a l’inici.

 http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/579012-mas-i-joan-carles-i-es-troben-despres-de-la-carta-del-monarca-i-de-lanunci-electoral.html

 

 

Seixanta-un dia

Manquen seixanta-un dia perquè els ciutadans que vam eixir al carrer l’Onze de Setembre votem en les urnes allò que ja vam votar caminant. I perquè ho fem mantenint i alimentant la pluralitat i la riquesa d’opcions que van viure els carrers de Barcelona.

Vicent Partal

Manquen seixanta-un dia per a les eleccions. Unes eleccions que Artur Mas va convertir ahir en una cita històrica. Això agradarà o no, però és evident que ningú no pot discutir que res no serà igual al Principat després del 25 de novembre.

Manquen seixanta-un dia perquè decidim. Perquè, alhora que votarem partits en unes eleccions que seran ben poc normals, definim quin model de país volem i anunciem al món si hem decidit de trencar amb Espanya.

Són seixanta-un dia, per tant, en què les forces polítiques hauran de parlar clar. Des d’avui mateix. Tots els partits ens han de dir què defensaran quan arribarà l’hora i on posen els límits o les condicions. Aquesta vegada la indefinició i l’ambigüitat segur que no tindran premi.

Però, per damunt de tot, manquen seixanta-un dia perquè els ciutadans que vam eixir al carrer l’Onze de Setembre votem en les urnes allò que ja vam votar caminant. I perquè ho fem mantenint i alimentant la pluralitat i la riquesa d’opcions que van viure els carrers de Barcelona. Amb veus contraposades en tots els altres terrenys, incompatibles ideològicament, si així volem, i disposats a defensar les nostres diferències. Però conscients, alhora, de l’enorme responsabilitat que la història ha dipositat en el nostre vot.

Tenim doncs, seixanta-un dia per a deixar-hi la pell. Literalment. Tots.

http://www.vilaweb.cat/editorial/4042818/seixanta-dies.html

 

 

Els ciutadans tenen la clau del futur

El president de la Generalitat, Artur Mas, va fer ahir un altre pas decisiu en el camí de situar la política al servei de la reclamació majoritària de la ciutadania catalana convocant a les urnes el vint-i-cinc de novembre vinent. Era una de les possibilitats per recollir el clam popular manifestat en l’última Diada. No era l’única via ni la més directa; però sí, probablement, la que acosta més la decisió al poble. Mas necessitava convocar eleccions perquè el seu full de ruta a curt termini s’acabava, segons el programa electoral de la seva coalició, amb el cop de porta de Rajoy a Madrid. Una situació que era de mal gestionar tenint en compte que un milió i mig de ciutadans havien decretat una setmana abans la mort d’aquest últim intent d’entesa. Amb una Espanya girada d’esquenes i el poble català disposat a fer un pas més enllà, el president no tenia l’obligació política però sí l’exigència moral de consultar les urnes com més aviat millor.

La convocatòria electoral no amaga el balanç de la legislatura més curta de la història recent de Catalunya. Mas no ho va ocultar en el seu discurs d’ahir, que va estructurar amb un principi i un final carregats d’èpica i un nucli central amb les dades pròpies d’un debat de política general. No li falta raó, a l’oposició, quan diu que aquesta convocatòria electoral deixa en un segon terme la gestió de l’executiu. Tanmateix, en política cal valorar quina és la importància del moment històric per decidir on apuntar els focus en cada moment. I Catalunya, i la seva ciutadania, són davant d’una cita històrica sense precedents per convertir la recerca d’un estat propi no en un problema sinó en part de la solució de les angoixes reals.

 http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/7-editorials/579079-els-ciutadans-tenen-la-clau-del-futur.html

 

 

La garantia Espanya

Salvador Cot

És impossible saber com anirà avançant el procés polític que porta Catalunya cap a la independència. A hores d’ara, no podem endevinar el resultat de les pròximes eleccions, ni quin marge de distància tindran els partits sobiranistes respecte als que no ho són. Tampoc no tenim indicadors suficients per preveure quina serà l’evolució del PSC, més enllà del fet que s’ha iniciat un moviment tímid, però perceptible, de desmarcament del PP i Ciutadans. I la incògnita principal es manté: hi ha una voluntat real i fins a les últimes conseqüències de construir un Estat Català per part d’Artur Mas i CiU

Ara bé, hi ha una garantia. Només una. I és que Espanya no acceptarà mai un camí del mig. Madrid no es mourà de la seva posició actual, que és el no a tot. Qualsevol govern espanyol mantindrà que el poble català està per sota no ja de la Constitució, sinó de la LOFCA. Espanya no acceptarà la via democràtica cap al dret a decidir i les amenaces aniran creixent a mesura que el procés es consolidi. Res de lliure associació. Ni parlar-ne de Puerto Rico.

I arribarà el dia que la negació, la probibició i les amenaces espanyoles es convertiran en un problema per a Europa. El cansament de les opinions públiques occidentals els farà assimilar el búnquer ideològic espanyol al tancament obsessiu que ha acabat marginant Sèrbia de totes les institucions internacionals. Però això ja serà una història que, als catalans, ens interessarà relativament.

http://www.naciodigital.cat/noticia/47129/garantia/espanya

 

25-N, ELECCIONS PLEBISCITÀRIES

“Aquests poden ser els darrers comicis catalans a Espanya. Seran les eleccions més importants que ha viscut Catalunya”

Editorial

El president Artur Mas va anunciar ahir just en l’inici del seu discurs en el debat de política general, eleccions anticipades el proper diumenge 25 de novembre i que dedicarà personalment la pròxima legislatura a aconseguir l’Estat propi. Allà donarà fi a la seva carrera política. Mas portava molt amagada la decisió, tot i que és evident que cal aclarir l’escenari polític. Ho va fer amb una honestedat i compromís personal d’alt nivell. Aquests poden ser els darrers comicis catalans a Espanya, i tindran un caràcter plebiscitari. Seran les eleccions més importants que ha viscut Catalunya, perquè hauran de posar la base del tram decisiu que la nova legislatura haurà de fer cap a l’Estat propi. Els terminis s’han accelerat arran de la manifestació d’1,5 milions de persones de la Diada, que alguns historiadors ja valoren com la més nombrosa celebrada mai a Europa. Ni tan sols la fi de la Segona Guerra Mundial va congregar tanta gent a Londres o París. Ara cada partit haurà d’aclarir què defensarà la pròxima legislatura davant els ciutadans, amb la claredat que ahir va mostrar Mas. Catalunya viu un moment de caixa o faixa, s’han de fer passes polítiques molt delicades i arriscades, i el primer que cal és consultar si el president compta amb l’aval de la ciutadania per tirar-ho endavant. Si no és així, no s’hi podrà posar, perquè les pressions en contra l’ofegaran. Però si l’obté, ara tenim la seguretat que s’hi abocarà.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/09/25-n_eleccions_plebiscitaries_88973.php

 

Bertone, Premio Conde de Barcelona

Editorial

TARCISIO Bertone, cardenal secretario de Estado de la Santa Sede, recibió ayer de manos del rey Juan Carlos, en el monasterio de Pedralbes de Barcelona, el IV Premio Internacional Conde de Barcelona, que otorga la fundación del mismo nombre vinculada al Grupo Godó. El cardenal Bertone, artífice destacado de la política exterior vaticana, ha merecido este galardón por su “templanza, prudencia y espíritu de apertura en afinada sintonía con el Papa”, según argumenta la nota del jurado. También como reconocimiento por la gran labor de asistencia social que lleva a cabo la Iglesia católica en estos tiempos de aguda crisis económica.

La labor diplomática del cardenal Bertone, tan destacable a escala global, lo es también en lo relativo a las relaciones entre el Vaticano y España y entre el Vaticano y Catalunya. De hecho, desempeñó un papel decisivo a la hora de organizar la ceremonia de consagración del templo de la Sagrada Família, presidida por el papa Benedicto XVI en Barcelona en noviembre del 2010, acto que dio renovada proyección a nuestra ciudad. O, posteriormente, en el montaje y buen desarrollo de la Jornada Mundial de la Juventud, que tuvo lugar a mediados de agosto del 2011 en Madrid, y a la que asistieron cerca de dos millones de peregrinos.

La ceremonia de entrega del IV Premio Internacional Conde de Barcelona se celebró ayer en un momento de notable complejidad política. El rey Juan Carlos, que pronunció parte de su discurso en catalán, se hizo eco de esta circunstancia al afirmar que se “precisa el esfuerzo y el buen sentido de todos, así como el impulso de la sociedad civil”. Pero se mostró optimista al señalar que “Catalunya es maestra en la misión de transmitir savia nueva desde profundas raíces”. A su vez, el cardenal Bertone, que también habló, y generosamente, en catalán, aprovechó su discurso para exponer los sutiles mecanismos de la diplomacia vaticana. Y lo abrochó con un oportuno llamamiento a la comprensión, el diálogo, el entendimiento y la concordia.

Aunque el presente exhiba ribetes de incertidumbre, seguimos disponiendo de herramientas de futuro. Barcelona conserva su condición de punto de encuentro, abierto a sensibilidades diversas, sobre todo cuando acuden con vocación constructiva, dispuestas al diálogo y el entendimiento. Así sucede gracias a su tradición asociativa y pactista, y a la existencia de instituciones que abogan, desde una posición central, por dicha concordia. En esta línea, la Fundación Conde de Barcelona se ha acreditado como una entidad de referencia. Y ayer pudo comprobarse de nuevo en Pedralbes.

http://www.lavanguardia.com/opinion/editorial/20120926/54351869908/bertone-premio-conde-de-barcelona.html#ixzz27YPGicbx

 

 

El camino de Mas

José Antich Director

PASABAN pocos minutos de las cuatro de la tarde y el president Mas solemnizaba desde la tribuna del Parlament la convocatoria de elecciones autonómicas para el próximo 25 de noviembre poniendo así punto final a una legislatura que a duras penas ha durado dos años. ¿Podía haber estirado Mas la legislatura unos meses o incluso un año? Desde el punto de vista de alcanzar mayorías parlamentarias tengo pocas dudas, ya que incluso para los presupuestos habría podido lograr un socio que se abstuviera. Pero no es esa la pregunta, sino si tenía sentido. Y aquí francamente cabe decir que la legislatura agotó su recorrido tras la manifestación del Onze de Setembre y sobre todo al fracasar la propuesta de pacto fiscal que llevó el pasado jueves al presidente Rajoy. En aquel momento, al abandonar la Moncloa, Mas sabía que cualquier esperanza de alargar la legislatura era ir contra lo que la ciudadanía podía esperar. De ahí sus palabras de ayer: “En momentos excepcionales, decisiones excepcionales”. Mas ha escogido un camino nada fácil en el que necesitará mayorías muy amplias para dar los pasos que pretende dar, algo que hasta la fecha no le garantizan absolutamente todas las encuestas. Pero eso ya lo sabe. Como también que en el proceso puede despeñarse, ya que su apuesta no es por un poquito más de autonomía, sino por recoger en su integridad el lema de la manifestación, “Catalunya, nou Estat d’Europa”. De ahí que ayer todos los grupos parlamentarios tuvieran una sensación de vértigo, ya que en un contexto político nuevo nadie puede estar seguro de saber a ciencia cierta con cuántos votos cuenta para una cita con las urnas que se prevé histórica.

http://www.lavanguardia.com/opinion/20120926/54351869811/el-camino-de-mas-jose-antich.html#ixzz27YON6Q00

 

 

És veritat? Veurem Catalunya nou Estat d’Europa?

EDITORIAL 

El #11s2012 va tenir la grandesa de posar Catalunya al món amb una de les manifestacions més nombroses celebrades a Europa i sense incidents, una manifestació que va fer que molts més obrissin els ulls i a nivell internacional, ara el nom de Catalunya formarà part de les agendes de les diferents cancelleries mundials. Va ser la confirmació que la independència ha guanyat la centralitat política, i qui no vulgui quedar-se fora d’aquest moment històric haurà de moure fitxa, si els dirigents polítics pensen en el país, el moviment és imparable.

El president Mas va entendre el moviment generat després de anys i anys de patir el maltractament, l’espoli i el menysteniment d’una Espanya que mai ha volgut escoltar, ho va entendre i va moure fitxa, i des d’aquell dia, ha fet el que calia, ha donat la cara i ha enfilat un full de ruta que ha fet que avui Espanya no entengui el que ha passat, encara no ha entès la manifestació i encara entén menys el que ha passat avui al Parlament de Catalunya.

Ho ha dit el president Mas, no serà fàcil, i ara veurem com Espanya utilitza totes les seves eines per intentar rebentar el moviment democràtic i social generat a Catalunya, ens voldran dividir, i ens llençaran la por per intentar evitar una amplia majoria independentista. Saben que en democràcia les victòries són victòries, i si a Catalunya el sí és majoritari i democràtic, la comunitat internacional ho respectarà, ho sap Espanya i farà tot el possible per impedir-ho.

Per això és molt important que els partits partidaris d’exercir el dret a decidir ho diguin amb tota claredat, cal visualitzar qui vol caminar amb pas ferm i nítidament per l’estat propi i qui no, amb plena llibertat democràtica, i aleshores, sí que el camí cap a la independència començarà a ser realitat.

Si volem podem, i el 25-N podem tenir un Parlament amb una amplia majoria de diputats i diputades partidaris d’exercir el dret a l’autodeterminació, pas previ per poder guanyar i fer possible el clam de tot un poble, Catalunya, nou Estat d’Europa.

 http://www.directe.cat/editorial/239410/es-veritat-veurem-catalunya-nou-estat-deuropa 

 

 

La més curta, però la més intensa

XEVI XIRGO

“Mas no només ha obert una nova etapa en la política catalana, sinó que ha normalitzat del tot la paraula independència”

Artur Mas va posar ahir punt final a la que haurà estat la legislatura més curta de la nostra història recent. Però no passarà a la història per això. Hi passarà perquè, a banda de la més curta, aquesta ha estat una legislatura intensa, intensíssima, des d’un punt de vista nacional. Repassin, si no, què ha passat en només quinze dies, en el període que va des de l’Onze de Setembre fins ahir: un milió i mig de persones han sortit al carrer per proclamar que volem ser un nou estat d’Europa, les estelades han omplert els balcons, i el president del país, lluny d’arronsar-se, se n’ha anat a Madrid i els ha dit, clar i castellà, perquè ens entenguin, que ens n’anem. Mas va començar bé aquesta quinzena, però ahir la va acabar millor. Perquè va dir clar i català allò que fins ara no li havíem sentit a dir: no només que Catalunya té el dret a l’autodeterminació –que això ja ho sabíem tots–, sinó que, a més, “ha arribat l’hora d’exercir-lo”. Es pot estar d’acord o no amb Mas. Es pot tenir més pressa o menys. Se’l pot ajudar o no. Es pot considerar –com alguns ja consideraven ahir– que hi ha una certa tàctica electoral. Es pot considerar el que es vulgui. Però no es pot negar que haurà contribuït enormement a normalitzar un procés que ja estava engegat, que l’ANC va saber recollir, i que era imparable: i és que la paraula independència, fins ara patrimoni exclusiu d’alguns partits i d’alguns sectors de la societat, formés part del vocabulari normal del país. El carrer en parla, ho fan tots els mitjans de comunicació –benvinguts– i ara ho fa la classe política. I ho hauran de fer els programes electorals dels partits. Una alegria, vaja.

 http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/578967-la-mes-curta-pero-la-mes-intensa.html

 

 

Un president amb ambició i caducitat

A Catalunya, la política torna i ho fa amb un punt de grandesa que ningú no hauria de fer malbé

Francesc – Marc Álvaro

Dijous, passat, des de Madrid, Artur Mas va aconseguir controlar el temps de la política, que s’havia accelerat sobtadament a partir de l’Onze de Setembre. Ahir, des del Parlament, el president de Catalunya va voler deixar clar que el temps serà aliat de qui tingui a favor el factor sorpresa, però val més no adormir-se. Els poders (fàctics i oficials) espanyols no s’estaran de braços plegats mentre la nova i pacífica revolta catalana pren cos i desafia un ordre que molts pretenien fossilitzat. Si la ciutadania tria aquells que han de representar-la, tal com preveu la normativa, qui pot tenir por de res?

Tindrem eleccions i nou Parlament abans de Nadal. Uns comicis en els quals els catalans ens hi jugarem la sort de les generacions futures, per això seran constituents. Les sigles i els dirigents que no entenguin que estem travessant un moment excepcional corren el perill de convertir-se en irrellevants, pura arqueologia vivent que esdevindrà un pràctic avís per no tornar enrere. En aquestes eleccions, és evident que Mas -si el seu partit no comet errors- se situarà molt per sobre i molt per davant de la resta de candidats. Les seves intervencions des de l’endemà de la Diada li han donat una autoritat i una projecció que depassa el camp convergent i arriba a gent que mai no ha votat CiU. La renúncia a tornar-se a presentar, “un cop s’assoleixi l’objectiu nacional que el poble decideixi”, li atorga encara més credibilitat. Responsabilitat sense fissures: toca fer el que es predica com toca dir el mateix a Barcelona, Madrid i Brussel·les. Tal vegada Mas també té present que Churchill va ser derrotat a les urnes després de ser un dels guanyadors de la Segona Guerra Mundial.

Sempre he pensat que Mas, a diferència de Pujol o Maragall, és un polític que no està enamorat de la política com ho estan la majoria dels que tasten aquest ofici. Això, durant un temps, era un problema gros que condemnava aquest dirigent de CiU a exercir el paper de gestor endreçat i prou. Ara és una sort, perquè li permet observar el càrrec i els honors amb distància i sense el desig de durar, la qual cosa li regala una gran llibertat i un aplom envejable a l’hora d’actuar: “No passarem per una nova humiliació”. Les circumstàncies canvien els homes i, avui, la societat catalana compta amb el lideratge d’algú que vol fer política de debò, amb sentit de la història i que sap connectar amb els interessos i valors d’una creixent majoria de la població, cansada de viure sota sospita.

Savis i profetes de tota mena deien -fins fa dos dies- que la política havia desaparegut devorada pels mercats malèfics. Avui, a Catalunya, la política torna i ho fa amb un punt de grandesa que ningú no hauria de fer malbé.

http://www.lavanguardia.com/encatala/20120926/54351130542/un-president-amb-ambicio-i-caducitat-francesc-marc-alvaro.html#ixzz27YNqm1iV

 

 

 

 

 

Històric

El país empeny, diversos partits estan compromesos amb el procés i el president no decep

Pilar Rahola

Tots els que estem vivint aquests temps accelerats i il·lusionants sabem que estem tocant la història. La història amb majúscules, la que obre capítol amb un punt i a part en els capítols anteriors. És evident que ningú no pot saber, a hores d’ara, com s’escriurà, ni quines línies quedaran tortes, ni quina serà la paraula final, però també ho és que res no serà igual a partir d’ara. Avui, 25 de setembre, Catalunya entra novament en la història amb l’extraordinària ambició d’escriure-la amb la pròpia ploma, presta a deslliurar-se dels greuges que li han vingut sempre de ponent. Però si aquest dia ha arribat finalment i hem assistit a l’extraordinari fet d’un president de la Generalitat comprometent-se amb el dret a l’autodeterminació, és perquè hi ha hagut molts altres abans, la força i l’impuls dels quals l’ha fet possible. En un dia com avui, doncs, amb les emocions a flor de pell, és bo recordar tots aquells que van aguantar les èpoques de la malvestat franquista i van mantenir els mots, la dignitat i la memòria. I molt abans, els que ho van intentar en altres èpoques i els va devorar la història. I, evidentment, tots els que hi són ara, gent de pobles, comarques i ciutats que han empès des de tots els racons i que han aconseguit, amb la seva persistència i la seva empenta, arribar a aquest moment històric. És obvi que si Artur Mas no hagués tingut la valentia i el coratge de fer aquest pas, tot seria més llunyà i més difícil. Però també ho és que si no tingués una gran massa social al darrere, tampoc no s’hi veuria amb cor. Per primera vegada des de fa moltes dècades, el país empeny, diversos partits estan compromesos amb el procés i el president no decep.

A partir d’ara tot està per escriure i no serà un camí de roses. Espanya es defensarà amb dents i ungles, i Catalunya haurà de mostrar la seva millor cara per guanyar la raó i vèncer en el conflicte. Cal intel·ligència, prudència i una capacitat de resistència important. I civisme, molt de civisme, no debades el procés que hem endegat és feixuc i complex, per bé que grandiós. Podem esperar molt de joc brut, discursos de la por disparats al cor mateix de la població, xifres apocalíptiques per fer creure que sense la tutela espanyola anem a parar a l’infern, i fins i tot alguns retornaran a la remor de sabres per no perdre el costum.

Tot és previsible i de tot ens haurem de defensar, però no hem de perdre ni la convicció en nosaltres mateixos, ni l’impuls, ni la il·lusió. I, sobretot, no hem de perdre la percepció que estem en el millor moment possible per assolir la nostra plena sobirania. Mai abans no havíem estat tan convençuts ni tan forts, ni mai abans Espanya no havia estat tan feble. Acabo, a tall d’homenatge, amb una frase de Joan Fuster: “Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”. Ha arribat l’hora d’agafar les regnes.

http://www.lavanguardia.com/encatala/20120926/54351868806/historic-pilar-rahola.html#ixzz27YLFSJEE

 

 

 

Roma a Catalunya

El cardenal Bertone dóna una lliçó de diplomàcia vaticana en un acte d’intensa expectació 

Enric Juliana

La Divina Providència té una secció laica que ha estudiat Ciències Polítiques i que de vegades, només de vegades, intervé en les agendes. Ahir ho va fer. El mateix dia en què el president de la Generalitat anunciava la convocatòria d’eleccions anticipades a Catalunya, sota el signe del dret a decidir, el rei Joan Carles aterrava al Prat per lliurar el IV Premi Internacional Comte de Barcelona al cardenal Tarcisio Bertone, secretari d’Estat de la Santa Seu. El Rei, el cap de la cúria vaticana i el president de Catalunya junts a Barcelona, el dia que el Parlament segellava el final -o la transmutació- de trenta anys d’autonomisme. Cent cinquanta periodistes acreditats. L’església de Santa Maria de Pedralbes, a vessar.

Un silenci respectuós va acollir l’entrada de les autoritats pel passadís central del temple. Intercanvi de mirades entre el públic i aquella sensació entre greu i expectant que aquests dies es respira a Catalunya (unes persones, amb espurnes alegres a la mirada; d’altres, amb una pregunta als llavis: “Què passarà?”). Flaixos pirotècnics i una magnífica interpretació de Händel. Al fons, als murs de l’absis romànic, l’escut de Catalunya i el blasó de la reina Elisenda de Montcada, fundadora del monestir el 1326.

Un audiovisual, amb guió de Rafael Nadal i Arturo San Agustín, va projectar als murs del temple la biografia del premiat, amb imatges emotives del viatge del papa Benet XVI a Barcelona (l’octubre del 2012).

I llavors va començar la lliçó de diplomàcia. Totes les paraules serien mesurades. Tots els gestes, analitzats. Javier Godó, comte de Godó, editor de La Vanguardia i vicepresident de la Fundació Comte de Barcelona, va voler posar l’accent de la seva intervenció en la tasca social que en aquests moments desenvolupa l’Església catòliques i en l’enorme respecte que la societat catalana sent per la feina de Càritas. Ahir es complien cinquanta anys de les inundacions del Vallès. Aleshores l’Estat assistencial no tenia les dimensions actuals i les parròquies van ser la primera empara de molts dels damnificats.

L’arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, va fer un retrat de Bertone precís i amistós. El cardenal Sistach ha fet dues coses molt importants en el seu mandat diocesà: ha contribuït a reconstruir els ponts de l’Església catalana amb Roma i ha aconseguit que molts barcelonins deixin de veure la Sagrada Família com una postal repetida. La visita del Papa a la Sagrada Família va ajudar a contemplar alguna cosa més, darrere la fila de turistes japonesos. Sistach va parlar d’estendre ponts -pontifex- i el cardenal Rouco Varela, al capdavant de la representació eclesiàstica espanyola, l’escoltava.

I aleshores va arribar la càtedra. Tarcisio Bertone va començar parlant en català. No les dues frases de rigor i bona educació: gairebé mig discurs en català, amb una dicció molt correcta. I va escollir un tema de fons. A veure si endevineu quin? La diplomàcia. Va explicar als presents el sentit i la funció de la diplomàcia vaticana, sobre la qual tantes llegendes s’han teixit. I va fer un intel·ligent elogi del Rei. El cardenal Bertone va dir que la preocupació principal del cap de l’Estat espanyol són els joves, citant unes paraules del monarca davant el Papa en concloure la Jornada Mundial de la Joventut que va tenir lloc a Madrid l’agost del 2011. I, finalment, va planar sobre la qüestió Espanya-Catalunya. Va demanar llums llargs, atenció a l’interès general, i va pronunciar les quatre paraules clau del seu discurs: comprensió, diàleg, entesa i concòrdia. El mite de la finezza té un bon fonament.

El rei Joan Carles també va arrencar en català, evitant quimeres, “galgos y podencos”. Es va referir a la gravetat de la crisi, va demanar esforços comuns i va exhortar tothom a no caure en l’abatiment. Va prendre distància de la qüestió, va evitar titulars amb sal i pebre, i va dir el següent, amb accent gairebé romà: “Catalunya és mestra en la missió de transmetre saba nova des de profundes arrels”. Aplaudiments.

Mas es va acomiadar del Rei cortesament mentre els assistents es congregaven al claustre. Un grup de músics va abandonar l’església xiulant, suaument, molt suaument, Els segadors i Catalunya va ser una mica romana. Quan el Papa va visitar Barcelona el 2010 faltava un mes per a les anteriors eleccions catalanes. La secció laica de la Divina Providència.

http://www.lavanguardia.com/encatala/20120926/54351869665/roma-a-catalunya-enric-juliana.html#ixzz27YMIIl60

 

 

Vanitat de vanitats

JOSEP RAMONEDA

El rei parla amb els uns i els altres perquè portin Artur Mas pel bon camí. MANOLO GARCÍA

1. CORONA. El rei està inquiet i bellugadís. Ell també es va creure que tot estava permès. I va anar relaxant els hàbits de la seva vida privada fins que va entrar en una visibilitat alarmant, i, a més, en temps de crisi, quan qualsevol comportament es fa més qüestionable. Amb ganes d’agradar a una part de la parròquia, ha fet un pas insòlit: entrar de ple en el debat sobre la independència de Catalunya. El rei va fer política, que és una cosa que només li està permesa en circumstàncies molt excepcionals, perquè la política és feina del govern. Però la casa reial ja ha anunciat que el rei seguirà parlant, perquè estem a l’època d’internet i la monarquia s’ha d’adaptar al segle XXI. Aprofitant la debilitat de Rajoy, la Corona vol protagonisme. El rei no s’està quiet. Parla amb els uns i els altres (gent de diners, sobretot, que és a qui coneix) perquè portin Artur Mas pel bon camí. Seria bo saber si el rei coneix el sentit d’una de les frases més enigmàtiques que el president ha pronunciat darrerament. Aquella que deia que per ell era irrellevant que Catalunya fos una monarquia o una república. No és una frase gratuïta. Expressa la idea d’alguna persona de l’entorn del president que defensa el model Commonwealth: que Catalunya reconegui la Corona com a vincle amb Espanya. Molta cura amb les solucions imaginatives. Quan Mas es nega a utilitzar la paraula independència és alguna cosa més que coqueteria política.

2. IDEOLOGIA. Diuen que Mariano Rajoy viu amb una sola obsessió: reduir el dèficit. I que el seu lema és “gastar només el que s’ingressa”. Un lema perillós, perquè equival a un zero en voluntat reformadora. Però, tanmateix, el que no descuida és la batalla ideològica. Si un dia se n’ha d’anar amb la cua entre cames, almenys haver restaurat els valors socials i morals de la dreta: doctrina catòlica i unitat patriòtica. En aquesta tasca ha trobat una magnífic delegat en José Ignacio Wert. La seva restauració educativa té tres criteris. Primer, selecció social: fer sortir com més aviat millor dels camins troncals de l’ensenyament els que vagin a la formació professional, en nom de l’excel·lència, evidentment. Segon, reparar el que la dreta considera un dels grans errors de la Transició: haver transferit ensenyament a les comunitats autònomes i especialment a Catalunya i al País Basc. Unitat d’esperit, és la figura. I tercer, retorn als valors de la cultura masclista i racista. Considerar que és sectari formar els ciutadans contra l’homofòbia, la discriminació de gènere i la xenofòbia és assumir una idea dels valors conservadors que realment queda molt a prop del populisme d’extrema dreta.

3. MERITOCRÀCIA. Diu l’economista Joseph Stiglitz: “Ningú es fa a si mateix”. És veritat, la majoria dels mèrits que ens atribuïm no ens corresponen: la intel·ligència, la bellesa, la fortuna, el marc social, les oportunitats, i tantes altres coses, ens vénen donades. Ningú ha escollit els seus pares, ni el lloc on ha nascut ni la composició dels seus gens. I com deia Michel Foucault, qualsevol persona que tingui dos dits de front sap que tot podria haver estat d’una altra manera. La meritocràcia és una gran burla ideològica. Sembla com si les elits volguessin que se’ls reconegués que tenen molt de mèrit. Vanitat de vanitats.

 

 

Frontisme feixuc

GUILLEM LOPEZ I CASASNOVAS

Darrere la sentència, “això és inconstitucional”, s’han avortat les poques vies d’acord existents

Ja quan es demanà la meva compareixença al Parlament sobre el pacte fiscal vaig haver de fer una exploració jurídica exhaustiva, posant-me el barret del que tinc de coneixements en la matèria, per valorar l’encaix constitucional de la proposta. I escrivia: “El camí a recórrer per assolir la base jurídica, el fur del pacte fiscal, requereix les següents vies: a) Que l’Estat modifiqui la LlOFCA i que el nou redactat no es pugui interpretar com un privilegi, consideració que la invalidaria a l’empara de l’art 138.2 de la CE, que ho prohibeix. b) Que el Tribunal Constitucional tornés a examinar, i a reinterpretar, la sentència última de l’Estatut, fet perfectament possible en raó del recurs pertinent que així ho afavorís. c) I, finalment, Catalunya hauria d’acceptar: (I) el succedani semàntic de dir que els impostos que ‘recaptaria i legislaria amb plena capacitat’ continuarien essent, de fet, tributs cedits, propis de l’Estat i no de la Generalitat, ja que la Constitució espanyola és clara en els articles 133 i 157.1 sobre la potestat originària d’aquests tributs, de manera que la cessió seria una forma de delegació i caldria esperar que no fos advocable, i (II) ja que el paccionament de l’acord no és factible per mor de la no concurrència de dos poders polítics originaris acceptats per les dues parts, s’hauria de considerar que la bilateralitat es pot assolir per altres vies diferents (comissions mixtes, acords sinalagmàtics i lleialtat institucional). I concloïa demanant: “Són avui tots els anteriors requeriments esmentats –de (I) a (II); de l’a) a la c)– factibles sense canviar, com dèiem, la Constitució espanyola? Sí. És probable el seu assoliment? Se m’escapa, però no en sóc optimista. Però en aquestes valoracions polítiques la meva anàlisi no disposa de cap avantatge comparatiu”.

També ho feia en el camp econòmic, i sense qualificatius de robatori o espoli (mai no he utilitzat aquesta paraula per allò que no hi ha pròpiament espoli quan algú es deixa espoliar, havent votat conjuntament amb l’espoliador determinades lleis que generaven aquell dèficit). I deia “Notem que en aquest nou context haurà de desaparèixer definitivament tota referència a la balança fiscal, que es valida sota el supòsit que els impostos pagats pels catalans són també de les administracions que els representen en el territori, as if, com si, tal com es diu en la literatura de la hisenda pública, el territori pogués finançar-se a partir dels seus propis recursos. En aquest sentit, la proposta clarifica la vella qüestió de «si hi ha catalans o estem parlant simplement d’espanyols que viuen a Catalunya». La realitat ens diu ja a hores d’ara que els qui creuen que ho saben tot van despatxar l’encaix jurídic amb una frase: «Inconstitucional» (al seu entendre, és clar) i van avortar una de les poques vies per l’acord i mostrant poc d’allò que més bravegen: sentit d’estat”.

En el camp econòmic, la reacció no ha estat més sensible: o bé s’ha ignorat la posició dels altres o s’ha desqualificat sense argumentar. Així a Tele 5 alguns irredempts comentaristes s’esplaiaven: no som estúpids, ja sabem que són les persones i no els territoris que paguem impostos, però són o no aquests ingressos poc o molt també d’institucions que democràticament els representen?); a Tele Madrid n’han dit “memez” de la posició del president Mas; a el Mundo, un periodista n’ha dit “bobada” del que dèiem alguns economistes sobre el fiscal drain o drenatge fiscal que pateix Catalunya. A l’Expansión, un catedràtic ens ha dit que ell “está en lo cierto” i nosaltres “estamos equivocados” i ha quedat tan ample. I ens acusen de localistes (algú ha mirat els curricula dels d’una i altra banda?), amb pretensions, ells, d’internacionalistes (el major nacionalisme avui és seu, amb brots imperialistes, sent ells menys viatjats que la majoria d’aquells). En fi, un debat que cansa. Que sorgeix a la televisió i la radio pública que paguem entre tots. Formidable: privatitzar Tele Madrid per fer de TVE1 la nova Tele Madrid i que la financem entre tots (“bé públic” a la balança fiscal!) i descarregar, així, el seu cost del contribuent autonòmic madrileny… La polarització de la visió comença a ser extrema: a El País, el titular a l’edició nacional deia “Eurovegas viene a Madrid”. Sí, sí, deia viene. Una confusió entre “ir” i “venir” prou clarificadora. Similar a “salir fuera del terriorio nacional”, que deia la senyora Aguirre quan l’opa de la gasista catalana. O quan ella mateixa se sollevava en sentir que la comissió del Mercat de Telecomunicacions es traslladava fora de Madrid: ¿no eren aquestes despeses béns indivisibles pel bé de tots els espanyols sense importar on s’ubicaven aquests organismes?

Cansa també la confusió amb què es mouen alguns analistes (un informe de la universitat o d’un dels seus centres de recerca no es pot fer equivalent a la posició d’un dels seus membres), que amaguem premisses polítiques. ¿Saben ells, realment, les reaccions polítiques d’altres estats, o la quantia i durada dels boicots de consumidors forans, per poder elevar les seves suposicions a axiomes d’obligat compliment? Val la pena, per contra, recordar que el Parlament de Catalunya ha aprovat una proposició sobre el pacte fiscal, a la qual els estudiosos hem de buscar desenvolupament i encaix, tant des de l’òptica jurídica com econòmica, sense fer valer els nostres prejudicis sense prejutjar si això és el que hauria de voler o no la ciutadania. Com si la proposta esdevé ara d’estudi d’estructures d’estat propi en l’escenari d’una Catalunya que hagués d’assumir els costos i els beneficis potencials de la seva plena sobirania. Hom pot abstenir-se d’analitzar aquestes coses, però no desqualificar la proposta, en la mesura que compta amb legitimitat democràtica, pels seus prejudicis polítics nacionalistes espanyols. Aquest comportament només posa en evidència aquells mateixos analistes. A més, els escenaris de por fets amb conjectures poden acabar incrementant el sentiment de dignitat de la ciutadania que els sostregui, com deia recentment l’arquebisbe de Barcelona, d’aquesta mena d’esclavatge.

 http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/578874-frontisme-feixuc.html

 

 

LA MISÈRIA PRESUMIDA

“El govern central torna a fer absurdes despeses en l’àmbit de la recentralització, com la creació de la Marca Espanya, que per definició és inservible i inútil”

Francesc Sanuy

Espanya és un país del qual semblava que podíem sentir-nos satisfets, perquè la transició democràtica havia aparentment estat un èxit, però ara comprovem que tots els problemes de convivència segueixen sense resoldre i coses tan fonamentals com la justícia, la corrupció o la cobertura mínim a de benestar social no funcionen actualment , per exemple, tindrem ocasió de comprovar si és veritat que tal com va dir el rei, tothom és igual davant la llei.

En realitat, el president de la companyia Telefònica, Cèsar Alierta, no ha fet cas del que va dir el monarca, és a dir, que els membres de la família no havien tingut un comportament exemplar. Ans al contrari! Vegin, si no, com la Infanta s’enganxa com una pallerida a una fastuosa retribució per una feina que no pot dur a terme, perquè, seguint al marit viu a l’estranger en una casa de luxe orientat i preu exorbitant. És clar que Alierta té la màniga molt ample en aquesta matèria en que ell mateix va cometre un delicte d’ús d’informació privilegiada en una operació de borsa d’accions de Tabacalera empresa a la que ell havia tingut càrrec directiu. La sentència és motiu de decepció, perquè el tribunal declara que va ser culpable, però que se li aplica la prescripció. Serà per això que el duc ha demanat que se li apliqui també la prescripció.

Es veu que Divar, junt amb Gallardón, s’han interessat pel cas i que el President dels jutges va rebutjar un escrit que tenia el “defecte” d’estar redactat en català. Per cert que Divar va dir que ell parlava no el mandinga sino el mendigo. A l’empresa s’hi va col•locar aquell president valencià, Zaplana, i ara el marit de la vicepresidenta Soraya. També s’ha situat en Javier de Paz que va ser secretari de les joventuts del PSOE fins als trenta–i–molts anys. Recordem que, eren l’afer del pedòfils del Pub Arny de Sevilla, hi havia ben destacat el jutge de protecció de menors. Què fort oi?

Un altre terreny molt preocupant és l’Agència Tributaria on s’han produït episodis que posen els pèls de punta. En tota aquella història hi ha un protagonista, J.L. Nuñez, que ha aconseguit fer durar la instrucció ara més anys. Si ara presentés un recurs de la mateixa durada, a l’hora de la sentència l’encausat tindria una edat provecta i centenària. És a dir que guanyar temps pot ser una manera de quedar impune. Noms d’aquell període poden ser l’inspector Lucas que va rebre una gratificació de 100m. i va comprar 22 pisos a “preu d’amic”. D’altres, Aguiar, Huguet, Pernas, Javier de la Rosa, Folchi, Garcia Hofman, etc. Mentrestant a d’altres països no hi ha trobades del rei amb un centenar d’empresaris als locals de Telefònica. És que l’Estat no té locals? A part que Obama i la tria pot ser discutible es reuneix bilateralment amb persones concretes (p. ex. Buffet i Soros a fi de discutir mètodes per a crear llocs de treball).

Soros, concretament, parla d’un pla per a salvar la zona euro. Es necessari un nou tractat que, al final, creï un tresor únic. El BCE aportaria liquiditat i el EFSF, hauria de cobrir el risc de solvència. Aquet últim organisme es queda els bons, p. Ex. Bons grecs del BCE i del Fons Monetari Internacional. El EFSE servirà llavors de garantia del sistema bancari i no pas els bons de l’Estat. La recapitalització es deixarà per a mes endavant. El BCE donarà instruccions als bancs i podrà instar-los a mantenir obertes línies de crèdit i carteres de préstecs. A fi de fer front al segon problema (l’asfixia del crèdit) s’emetran lletres del tresor. Aquest plantejament és el que permet a països com Itàlia a fer col•locar les autoritats i el BCE per a manllevar diners a curt termini i a un cost més baix. Val a dir que tots aquests, temps agitats són el panorama de la crisi més greu d’ençà del “crash” del 1929 i té unes característiques determinades.

Marca el final d’una era d’expansió creditícia basada en el dòlar com a moneda de reserva internacional George Soros explica que els EUA estan molt endeutats i la culpa no és dels productes financers sofisticats.

El país consumeix més del que produeix. I hi hagut comentaris sobre Alan Greuspan que va ser president de la Reserva Federal, el degà dels bancs centrals i arquitecte d’un ordre global i d’una prosperitat basats a un tipus d’interès molt baixos. De totes maneres el diner barat va crear bombolles especulatives. En tot cas, hem de recordar la frase de Keynes: “Els diners no es gestionaran per ells mateixos i això és aplicable també al crèdit”. Hem tingut, doncs, un període de 60 anys de prosperitat. El “super – boom” ha estat complicat. Ronald Reagan va fer un càntic al mercat, però Lionel Barber que va escriure sobre aquest tema afirma que això és fonamentalisme de mercat. La globalització va permetre que els EUA xuclessin i acumulessin els estalvis estrangers. En resum, els pecats de Greenspan ens han conduït al perill de la mare de tots els col•lapses i avui un petit problema local pot acabar convertint-se en una tempesta global.

En mig d’aquestes tribulacions el govern central torna a fer absurdes despeses en l’àmbit de la recentralització. Per exemple, s’ha creat la Marca Espanya, que per definició és inservible i inútil. Primer perquè la publicitat genèrica es necessàriament estèril com aquell “Spain is diferent” de Fraga. Avui, tant en els productes turístics com en qualsevol altre apartat, el que cal és concretat i confiar la tasca a les autoritats locals i autonòmiques i als organismes sectorials i professionals que són els que saben el que fan i realment coneixen els mercats. Cal tenir present que els funcionaris són incompetents en això i han de subcontractar la feina. A més a més, resulta absurda aquesta promoció, perquè, en aquests moments el país no té imatge ni credibilitat ni prestigi. Una altra iniciativa inscrita en la mateixa línia de duplicar funcions a favor del govern central i d’ocupar els espais preexistents. M’estic referint a la decisió del govern central de crear la Cambra de Comerç d’Espanya. És cert que privar a aquestes corporacions centenàries del pagament de la quota obligatòria té justificacions, però eliminar uns instruments de base territorial és un error i la mostra d’unes idees totalitàries com les del sindicat vertical. Ja existia un Consell Superior de Cambres que s’havia de limitar a fer d’òrgan de relació i despès el van dotar de més atribucions. Ja sé que els presidents de Cambres cobren un dineral per l’exercici d’un càrrec representatiu i que tant ell com els titulars de les patronals, després d’ocupar la poltrona cobren de 4 o 5 consells d’administració d’empreses de l’orbita de La Caixa. Es una còmoda manera de comprar-se una entitat on només vota l’ 1% del cens.

Caldria que la Generalitat fes una llei per a evitar la venda d’escons en el pla i la percepció de retribucions de l’entitat dominant que, a falta de vots, compra l’organisme sencer i alguns directius dòcils i obedients amb la ma generosa que els dona de menjar a canvi de que els interessats (mai millor dit) acceptin de tenir el cul llogat.

 http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/09/la_miseria_presumida_88979.php

 

 

 

Mas no va de farol

Al advertir que el castellano es patrimonio de Catalunya, el president demuestra hasta qué punto va en serio

M. DOLORES GARCÍA

Un colega de la tele, observador, me apunta que el president Mas ha llegado al Parlament acompañado de su esposa, Helena Rakosnik, y eso es un indicador palmario de que el día será señalado. En efecto. Mas no sólo ha adelantado las elecciones, sino que además ha anunciado que cuando consiga sus “objetivos nacionales” -espera que durante la próxima legislatura- no se volverá a presentar. Si alguna prevención tenía Mas a la hora de convocar elecciones era dar una imagen de oportunismo y aprovechamiento de la manifestación de la Diada. De ahí que intentara barrer esa impresión apuntando su futura retirada. Desde el Onze de Setembre, Mas se ha imbuido de “la misión más trascendente de los últimos 300 años”. Continúa sin definir con precisión la meta, pero su discurso no dejó lugar a dudas: no va de farol ni va a quedarse a medias, aunque no corra tanto como algunos desean. Catalunya, como él predijo, se adentra en “territorio desconocido”.

La única certeza es que la campaña electoral ha empezado. El propio president se dejó llevar por esa corriente cuando se empleó a fondo en glosar la capacidad exportadora de Catalunya para demostrar que no depende del mercado español, o cuando se deshizo en elogios hacia los funcionarios, profesores, médicos o bomberos, los sectores más irritados por los recortes. Más allá de esas anécdotas, el president intentó imprimir ilusión a la nueva etapa que quiere impulsar, pero reconoció que va a ser también uno de los periodos más rudos y desagradables que viva Catalunya en mucho tiempo. “Habrá difamaciones, provocaciones y amenazas…”. En efecto, se palpará tensión en Catalunya porque roces amortiguados durante años o explotados sólo por partidos minoritarios aflorarán, ya que se hablará por vez primera sin ambigüedades ni paliativos.

Avanzándose a ese peligro, lo que indica que es muy consciente de que existe, Mas habló del castellano de forma completamente inusual. Era corriente escucharle defender la discriminación positiva del catalán en la escuela ante las críticas de algunos partidos. Pero esta vez, motu proprio, Mas hizo una defensa del castellano como patrimonio de Catalunya. Es un guiño que ahora necesita hacer y antes no le era preciso. Es un gesto que da la medida de hasta qué punto Mas va en serio en su propósito de avanzar hacia el Estado propio.

En la campaña se abrirán heridas, pero lo importante será restañarlas después o, al menos, evitar que se ahonden. El gran reto de Mas no es sólo atraer a una mayoría de votantes el 25-N, sino convencer a muchos más de que le sigan después de las elecciones.

http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20120926/54351121002/mas-no-va-de-farol-dolores-garcia.html#ixzz27YOpqnNt

 

 

Una de quimeres…

LEHENDAKARI (1999-2009), ECONOMISTA I DOCTOR PER LA UPV-EHU – JUAN JOSÉ IBARRETXE MARKUARTU


 Una de les pancartes que es va poder veure en la manifestació de la Diada a Catalunya

Juan José Ibarretxe, l’1 de febrer del 2005, defensant el seu pla davant del Congrés dels diputats, que el va tombar Foto: ORIOL DURAN P.H. / REUTERS.

“Avui dia cap nació és plenament sobirana, i la seva sobirania la manté compartida”

“Per viure junts i decidir junts cal tenir primer l’oportunitat de decidir si volem viure junts”

“Som davant d’un sistema incapaç d’obrir una via de discussió, diàleg i acord posterior”

“L’esperit constituent que reconeixia i respectava el caràcter plurinacional és un dels trencaments”

Hi ha un acord bastant generalitzat que la construcció autonòmica de l’Estat espanyol es dissenya –en part– per tractar d’integrar, d’altres diuen que amb la intenció de diluir, Euskadi i Catalunya. I que aquest intent –sigui el d’integrar o el de diluir– ha fracassat. Trenta-cinc anys donen per a molt. Si alguna cosa cal destacar és que aquell esperit del debat constituent, si és que de veritat algun dia va existir, no té res a veure amb la història que va succeir després. Euskadi i Catalunya segueixen sent un problema pendent de resoldre.

Escric aquestes línies a petició d’El Punt Avui. No vull ni pretenc interferir en el debat obert a Catalunya i, molt menys, donar consells o recomanacions. La meva intenció és compartir unes breus reflexions sense cap més propòsit que el d’exposar simplement algunes idees. Unes idees i millors ni pitjors que les dels altres. Tampoc entraré en el debat comparatiu sobre la situació i el futur d’Euskadi i de Catalunya. Cadascú té la seva personalitat i cada país ha de fer el seu camí, i estic segur que els seus ciutadans i ciutadanes sabran trobar-lo.

De fet, les majories socials i polítiques basca i catalana favorables, al carrer i als seus parlaments –seran encara més grans després dels pròxims comicis a tots dos països–, a desenvolupar un projecte propi a la Unió Europea no en deixen cap dubte. I tampoc ofereixen cap dubte les declaracions dels màxims responsables de l’Estat, quan s’han dirigit a aquestes amb gran respecte: “quimeres independentistes…”, “el futur de Catalunya es decidirà a Espanya…” El mateix respecte que en aquests últims anys han tingut amb totes les iniciatives democràtiques presentades pels parlaments basc i català, que s’han despatxat, per cert, amb el mateix mètode democràtic: el del cop de porta. Però als nostres pobles vivim el temps de les utopies realitzables, de manera que, si més no, tan quimèric és avui defensar la independència d’Euskadi o de Catalunya com la unitat d’Espanya.

Thomas Jefferson és potser qui amb més brillantor va defensar la idea de l’útil i necessari consens constitucional generacional. És a dir, que cada generació hauria de ser capaç d’impulsar un debat constituent que acabi amb un acord de convivència renovat. Fixeu-vos que a Catalunya i a Euskadi les persones amb menys de 50 anys no han pogut decidir el model de convivència política, constitucional o estatutària que considera més convenient mantenir amb Espanya, França o la Unió Europea. En aquests anys, els canvis han estat substancials i només cal mirar tot el que implica l’existència de l’euro. L’Estat espanyol s’ha redissenyat segons les necessitats que reclamava la construcció d’Europa i segons les necessitats de la crisi econòmica, i ha aprovat fins i tot una reforma constitucional exprés. No obstant això, per dins s’ha mantingut fossilitzat. Cal afegir a tot això que bona part de les regles que van aprovar els qui van tenir l’oportunitat de decidir han estat incomplertes unilateralment pels diferents governs de Madrid.

Leopoldo Calvo Sotelo, al seu llibre Memoria viva de la Transición, diu que la Loapa i els pactes autonòmics van contribuir a fer que el procés autonòmic passés d’un règim turbulent a un règim laminar. Curiosa expressió, que lluny del seu significat tècnic, va suposar laminar les aspiracions legítimes i democràtiques de les nacions de l’Estat. Segons sembla, no hi va tenir res a veure el cop d’estat de Tejero ni les amenaces dels militars. Anys després seria Alfonso Guerra qui digués allò que “hem passat el ribot” pel nou Estatut de Catalunya. Aquesta tendència a l’autoritarisme democràtic és un altre dels errors que han impedit fins ara resoldre el problema. Allò que hem vist és que es prefereix enterrar els problemes abans que solucionar els conflictes per mitjà del diàleg. O, dit d’una altra manera, la Constitució es presenta no pas com un marc en el qual tenen cabuda les expressions democràtiques de les nacions de l’Estat, sinó com un martell piló que les enterra.

La conseqüència és que som davant d’un sistema que és incapaç d’obrir una via de discussió, diàleg i acord posterior, i que recorre al cop de porta o la imposició per solucionar les reclamacions democràtiques que li plantegen les nacions que formen part de l’Estat. Perquè la mateixa Constitució assenyala l’Estat com a plurinacional. Aquest esperit constituent que reconeixia i respectava el caràcter plurinacional és un dels trencaments unilaterals.

Espanya ha conclòs que ella és l’única nació i que no hi ha res més a discutir. Un pèssim estat d’opinió política, perquè la conseqüència que aporta és que les nacions que formen part de l’Estat només tenen dos camins: o accepten el model de convivència que Espanya decideix unilateralment, o no tenen cap altre camí que anar-se’n de l’Estat. Resulta completament descoratjador que entre una i altra opció encara no s’hagi trobat un camí que posi el diàleg i el respecte a les idees com a bases fonamentals per resoldre els problemes d’encaix polític territorial que és més que notori i evident que té l’Estat.

Em sembla més assenyat partir del fet que avui dia cap nació és plenament sobirana i que la seva sobirania la manté compartida. En el marc de la Unió Europea això és més que evident, i baixant més a l’actualitat és obvi que Espanya ha cedit importants dosis de sobirania per intentar solucionar la seva crisi econòmica i financera. Això per no dir que la cedirà completament. És incoherent estimar que no hi ha problema per compartir sobirania dins de la Unió Europea amb “la troica”, amb Luxemburg, amb Estònia o amb Grècia, però sí amb Catalunya o Euskadi.

El concepte de sobirania compartida, per tant, és molt útil i recomanable per afrontar la solució de reivindicacions de nacions que formen part del mateix estat. Al meu entendre, és la millor lliçó que podem extreure de la sentència que en el seu dia, i davant d’un problema similar, va dictar el Tribunal Constitucional del Canadà. Va establir que, si al Quebec hi havia una expressió democràtica clara de modificació del seu estatus polític, el govern del Canadà té l’obligació d’obrir una via de diàleg i acordar una solució que ofereixi una sortida a les reivindicacions plantejades i ratificades per la societat quebequesa.

Podríem dir que el Regne Unit es planteja un model similar amb Escòcia, i hauríem de copiar el tarannà cívic i democràtic amb el qual els ciutadans escocesos i britànics aborden aquest debat. I no tinc cap dubte que el debat sobre la identitat serà un dels debats més rellevants del segle XXI. Un debat que deixarà en evidència reflexions falsàries com ara la que afirma que si vivim junts decidim junts. Per viure junts i decidir junts cal tenir primer l’oportunitat de decidir si volem viure junts, com vaig tenir ocasió d’expressar a les Corts espanyoles, un dia no gaire llunyà en el temps i que mai no oblidaré, representant el meu poble.

En les meves classes intento explicar que els governs dels diferents països s’han de posar al servei del desenvolupament humà sostenible. És a dir, el govern no és només gaudir del poder, sinó una gestió de les eines econòmiques i fiscals que tenim al nostre servei per cohesionar la societat, articular mecanismes de solidaritat i afavorir el creixement econòmic, l’ocupació, la redistribució equitativa de la riquesa, etc.

I el problema comença quan una nació considera que no té les eines suficients per dur a terme aquesta tasca. Diagnosticar el problema no és el més rellevant, i Catalunya i Euskadi en són un exemple. Allò rellevant és buscar una solució que no sigui la utilització de la Constitució com un martell piló. Així vaig intentar expressar-ho en el torn de rèplica en l’esmentat debat del Congrés: “¿Saben el que faran vostès avui si es diu que no, si es dóna un cop de porta al conjunt de la societat basca, majoritàriament representada en aquesta decisió del Parlament basc? És erigir un gran monument a la necessitat que tenim, demà més gran que avui, de solucionar les coses parlant i negociant.”

Jefferson té raó, no és una quimera.

 http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/579032-una-de-quimeres.html

 

Obama: “La llibertat i l’autodeterminació són valors universals”

El president dels Estats Units assegura que aquests valors “no són només d’una cultura, ni americans o occidentals”

El president dels Estats Units, Barack Obama, ha dit avui davant de l’Assemblea General de les Nacions Unides que “la llibertat i l’autodeterminació són valors universals”.

Obama ho ha ha dit però referint-se als “grans reptes” als quals s’enfronten els països que han viscut la primavera àrab i treballen per a la transició, i ha continuat assenyalant que aquests valors “no són només d’una cultura, ni americans o occidentals”.

D’altra banda, Obama ha acusat aquest dimarts l’Iran d’ajudar a mantenir en el poder a la dictadura a Síria i ha dit que és l’hora d’aïllar els que tenen com a principal principi polític l’odi cap als Estats Units, Israel i Occident.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/09/obama_la_llibertat_i_l_autodeterminacio_son_valors_universals_88981.php

 

 

 

 

La premsa internacional parla d’unes eleccions per la independència

Reaccions de la premsa internacional al discurs del President Mas, ho tenen molt clar, eleccions per l’exercici del dret a l’autodeterminació”

Londres (ACN).- Els mitjans internacionals s’han fet ressò aquest dimarts a la tarda de l’anunci d’eleccions anticipades per part del president de la Generalitat, Artur Mas. “Catalunya votarà mentre la crisi a Espanya es fa més profunda”, titula l’agència australiana de notícies AAP, que valora que la contesa electoral serà un “referèndum de facto” per a la independència de Catalunya. De la seva banda, Bloomberg considera que Mas “desafia” Rajoy convocant comicis pel 25 de novembre, mentre que l’Agència France Presse (APF) diu que les eleccions es convoquen davant les “tensions independentistes”. Altres mitjans com el ‘World Street Journal’ i Reuters també parlen dels comicis catalans.

  

 

Económico: Catalunha convoca eleições para referendar independência 

La Stampa: Catalogna, se torna alle urne è per chiedere l’indipendenza

L’Unità: Catalogna, proposto referendum per separarsi dalla Spagna

The Gazette Montreal: Spain’s Catalonia region to have early elections, attention to focus on independence campaign

El País: Mas llama a votar el 25-N para encarar un proceso de autodeterminación

El Mundo: Mas adelanta elecciones para abrir ‘un proceso de autodeterminación

Berria: Hauteskundeak azaroaren 25era aurreratuko ditu Masek, “legitimitate berri bat” lortzeko

El diari francès ‘Le Point’ recull el teletip d’AFP, en el qual s’assenyala que les eleccions s’avancen dos anys respecte la data prevista davant “l’onada independentista”. El text també recull les declaracions de la portaveu del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, parlant de la “inestabilitat” que provoquen les tensions independentistes a Catalunya.

El web de Bloomberg assenyala que la campanya posarà el focus d’atenció “al potencial per la regió més gran d’Espanya per declarar la independència”. Aquest “repte a Rajoy”, exposa el mitjà de comunicació nord-americà, s’afegeix als problemes del president espanyol, que “lluita per evitar un rescat europeu” que obligui a imposar encara més austeritat als espanyols.

L’agència AAP recull, entre d’altres, les següents declaracions de Mas: “És temps de prendre el risc (…) Si Catalunya fos un estat, estaria entre els 50 països més exportadors del món”.

Reuters, mentrestant, destaca que la convocatòria d’eleccions anticipades per al 25 de novembre es fa “en un context de creixent sentiment independentista de Catalunya i de forta crisi econòmica a Espanya”. L’agència de notícies reprodueix aquestes declaracions de Mas: “En moments excepcionals, decisions excepcionals”. A més, recorda que la setmana passada el president va dir que Catalunya necessitava un govern amb una àmplia majoria.

http://www.directe.cat/noticia/239368/la-premsa-internacional-parla-dunes-eleccions-per-la-independencia

 

 

 

The Telegraph: “Vés amb compte, estimada Espanya”

El cap d’Economia Internacional del diari britànic denuncia les amenaces violentes de militars a la possible independència de Catalunya

“Vés amb compte, estimada Espanya”. Amb aquest titular, el cap d’Economia Internacional del diari britànic ‘The Telegraph’ obre un article publicat avui al seu blog en què denuncia les amenaces violentes per part de militars espanyols contra una possible independència de Catalunya.

“Potser he subestimat el vigor dels militars espanyols”, assegura Evans-Pritchar, recordant que en una entrevista a ‘El Punt-Avui’ va dir que “no pots ser membre de la UE si utilitzes la força”. El periodista menciona els comentaris del coronel Francisco Alamán, de Pedro Pitarch i de l’Associació de Militars Espanyols contra la independència i alerta que “els ànims estan esdevenint perillosos”.

“Ens estem movent de la fase econòmica d’aquesta crisi a una descomunal fase política. Realment, les coses estan anant com en els anys 30”, avisa Ambrose Evans-Pritchar en el seu article. Després d’enumerar les diverses amenaces militars, el periodista del ‘The Telegraph’ es pregunta si coronels com Francisco Alamán o l’Associació de Militars Espanyols “parlen en nom de totes les forces armades”. “Un assumeix que no. Un espera una negativa rotunda del rei Joan Carles, del president Mariano Rajoy i de la cúpula de les forces armades de que es consideri aquesta opció”, assegura Evans-Pritchar.

“L’ús de tribunals militars per jutjar a civils està prohibit a les democràcies”, alerta el periodista, que explica que la constitució empara preveu la protecció de la unitat espanyola per part de l’exèrcit. Evans-Pritchar lamenta que els esdeveniments a l’Estat espanyol “són alarmants”. “No li correspon, és clar, a un ‘pirata anglès’ suggerir com s’ha d’organitzar una gran nació com Espanya”, assegura el cap d’Economia Internacional del ‘The Telegraph’.

Evans-Pritchar diu que és un gal•lès “partidari del Regne Unit, per tant, en termes espanyols, potser seria un català partidari de la unitat d’Espanya…però només per mitjans democràtics. La força ho canvia tot”. “Quan les coses van malament, realment van malament. Amb compte, estimada Espanya'”, conclou.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/09/the_telegraph_ves_amb_compte_estimada_espanya_88984.php

 

 

La premsa internacional presenta el discurs de Mas com un desafiament a Rajoy

Alguns mitjans veuen les pròximes eleccions com un plebiscit d’independència

El discurs del president Mas, amb anunci d’eleccions avançades per al 25 de novembre, ha tingut un gran seguiment de la premsa internacional. Les notícies i les interpretacions han començat a aparèixer a molts mitjans de tot el món. Heus ací algunes de les portades que han publicat els mitjans catalans i internacionals sobre el discurs del president Mas. +

 

Financial Times: ‘La crisi de la secessió augmenta el dolor d’Espanya’

Les reaccions als altres mitjans

Aquestes són algunes de les portades que sobre el discurs del president Mas han publicat els mitjans catalans i internacionals

· Ara:  “Ha arribat l’hora que el poble de Catalunya exerceixi el dret a l’autodeterminació”

· El Punt Avui: Mas: “He decidit dissoldre el Parlament i convocar eleccions el 25 de novembre”

· Diari de Balears: Mas avança les eleccions a Catalunya per al 25 de novembre

· La Vanguardia: Artur Mas: “Ha llegado la hora de que ejercer el derecho a la autodeterminación”

· Levante-EMV: Artur Mas adelanta las elecciones catalanas al 25 de noviembre

· Segre: Mas convoca eleccions anticipades a Catalunya per al 25 de novembre

· Económico: Catalunha convoca eleições para referendar independência

· Público: Catalunha avança para eleições antecipadas

· Le Point: Espagne: élections anticipées en Catalogne, sur fond de crise avec Madrid

· La Stampa: Catalogna, se torna alle urne è per chiedere l’indipendenza

· L’Unità: Catalogna, proposto referendum per separarsi dalla Spagna

· AFP: Catalonia calls vote as Spain crisis deepens

· Reuters: Spain’s Catalonia region to hold early elections on Nov 25

· The Montreal Gazette: Spain’s Catalonia region to have early elections, attention to focus on independence campaign

· BusinessWeek: Rajoy Defied as Catalan Leader Seeking More Autonomy Calls Vote

· Berria: Hauteskundeak azaroaren 25era aurreratuko ditu Masek, “legitimitate berri bat” lortzeko

· Bloomberg: Rajoy Defied as Catalan Leader Seeking More Autonomy Calls Vote

· El País: Mas llama a votar el 25-N para encarar un proceso de autodeterminación

· El Mundo: Mas adelanta elecciones para abrir un proceso de autodeterminación

· ABC: Artur Mas convoca elecciones

· La Razón: Mas anuncia elecciones anticipadas en Cataluña el próximo 25 de noviembre

· Cadena SER: Artur Mas convoca elecciones anticipadas en Cataluña el 25 de noviembre

· La Información: Mas convoca elecciones anticipadas en Cataluña el 25 de noviembre

· Eldiario.es: Mas convoca elecciones para el 25 de noviembre

 

 

Pere Pratdesaba

L’independentisme de Sant Pere de Torelló s’estén a tot Osona

Jordi Fàbrega, a la sortida de l’històric ple de Sant Pere de Torelló. Foto: Albert Alemany

El ple de l’Ajuntament de Tavèrnoles es va sumar ahir a la iniciativa sobiranista iniciada des de Sant Pere de Torelló i va declarar el seu municipi “territori català lliure”.  La moció, consensuada per tots els partits (ERC, CiU i TAV), es va aprovar per unanimitat. Tot seguit, els assistents a l’acte van aplaudir.

La moció presentada a Tavèrnoles és idèntica que la que es va aprovar a Vic i només s’han adaptat alguns enunciats a la ciutat, tal com ha explicat a Osona.com l’alcalde Carles Banús. El text declara “moralment” Tavèrnoles “territori català lliure i sobirà” i insta el Parlament a prendre mesures per tal d’accelerar el procés d’independència de Catalunya. A diferència de la de Sant Pere de Torelló, incorpora el terme “sobirà” i que el futur Estat català treballarà per la reunificació política dels Països Catalans, entre d’altres punts. També inclou el suport a entitats que treballen en favor dels drets nacionals de Catalunya i de la seva emancipació.

Una taca d’oli

La declaració municipal d’independència s’està estenent per la comarca com una taca d’oli. Calldetenes, Vic i Seva van donar continuïtat a l’embranzida de Sant Pere de Torelló. Després de Tavèrnoles, aquest dimarts, serà el torn de Manlleu i Sant Julià, amb dues mocions que tenen tots els números per sortir aprovades. Dimecres, el tauler es traslladarà a Tona, on els dos grups municipals (CiU i Tona Futur) estaven negociant per intentar consensuar una moció, i Prats de Lluçanès, on ERC, a l’oposició, n’ha presentat un altre de semblant (que també negociarà amb CiU, unes hores abans del ple). Dijous, la declaració s’aprovarà a Santa Eugènia de Berga, amb un text  consensuat entre tots els partits del consistori, a instàncies d’una proposta inicial d’ERC.

A part, ERC ha anunciat que presentarà una moció al ple de Taradell, a principis de mes. SI també ha entrat la moció als Ajuntaments de Torelló i Sant Vicenç de Torelló, on no té representació. En aquests dos darrers casos, però, la iniciativa no ha entrat en el ple d’aquest mes i haurà d’esperar el proper.

Cas a part és el de Santa Eulàlia de Riuprimer, que va celebrar el ple aquest dilluns al vespre. ERC, a l’equip de govern i amb majoria al consistori, tenia previst presentar una moció amb la declaració municipal d’independència però volia que s’hi afegissin els quatre regidors de CiU. Les negociacions prèvies es van allargar fins a última hora i no van acabar de prosperar, ja que CiU reclamava que es posés “moralment” abans del terme “territori català lliure”, a la part dels acords de la moció, cosa que ERC no va acceptar. Finalment, l’alcalde Àngel Torras (ERC) va decidir de posposar la moció fins que s’hagués aconseguit una entesa amb CiU.

http://www.naciodigital.cat/noticia/47116/independentisme/sant/pere/torello/est/tot/osona


LA CATALUNYA INDETURABLE

“Mentre es ressuscita el –veritablement quimèric– federalisme espanyol, una àmplia majoria de catalans ja ha passat pàgina”

Agustí Bordas

En les enquestes per a les eleccions amb tan sols dos candidats (per exemple les Presidencials als EUA) o bé en els referèndums amb dues opcions (per exemple l’efectuat al Quebec el 1995), els mèdia solen resumir l’estat de la contesa emprant els punts d’avantatge de l’opció majoritària respecte la minoritària. Així doncs, la premsa mundial sap que Obama disposa, actualment, d’un migrat avantatge de 3 punts respecte el malastruc Romney (49% contra un 46%). En el cas d’Escòcia, segons l’enquesta de TNS-BMRB de juny d’enguany, els independentistes es troben 20 punts per darrere dels unionistes (30% contra un 50%).  Igualment, en el cas del Quebec i segons la darrera enquesta de La Presse, els sobiranistes quebequesos també perdrien un referèndum amb una diferència de 34 punts (28% contra un 62%). No obstant, el cas català, amb un avantatge demoscòpic per als independentistes de 30 punts (51% contra un 21%), no ha passat desapercebut per als principals mitjans de comunicació mundials; el creixent avantatge sobiranista català tan sols pot qualificar-se com a imponent, quelcom sense precedents contemporanis a Occident.

La premsa internacional s’ha fet ressò del procés sobiranista català gràcies a la pacífica i civilitzada gernació que ocupà tot el centre de Barcelona el dia 11 de setembre. La manifestació més multitudinària mai organitzada a la capital catalana significà la consolidació d’un nou paradigma en la política catalana, conseqüència l’anihilament de l’Estatut de 2006 a mans del polititzat Tribunal Constitucional espanyol.

L’eclosió del sobiranisme català ha agafat a contrapeu el govern de Rajoy. L’executiu popular creia gaudir d’impunitat tot imposant unilateralment el procés de recentralització de l’ensenyament i una retallada del 45% en les inversions destinades a Catalunya. A més, malgrat les suposades dificultats financeres espanyoles, a principis de setembre, Rajoy decidíaugmentar un 28.21% els pressupostos de Defensa per afavorir les empreses militars madrilenyes i andaluses i trobà 4.450 milions d’Euros per a Bankia, mentre adduí no tenir fons per cobrir l’impagament d’un deute de 2.528 milions d’Euros a la Generalitat. Aquesta és la mà estesa del Partit Popular.

Davant la força del procés sobiranista català, la metròpoli madrilenya s’ha vist forçada a afrontar les seves febleses atàviques i reconèixer que el procés de control i assimilació de la nació catalana ha fracassat. Finalment, l’espanyolisme ha hagut de reconèixer la validesa de les reivindicacions catalanes i fins i tot el President d’Extremadura ha admès –segurament involuntàriament– que el volum de l’espoli fiscal català s’ha de valorar en 16.000 milions d’Euros anuals.

L’Estat espanyol ja ha començat un inútil esforç de relacions públiques per intentar redreçar una situació ja irreversible. Mentre s’avisa la població catalana d’una fantasiosa apocalipsi econòmica –incloent inviables aranzels vuitcentistes–, s’emmordassen els militars fatxendes i es ressuscita el –veritablement quimèric– federalisme espanyol, una àmplia majoria de catalans ja ha passat pàgina tot preparant-se per a l’Estat propi. Certament, tal com preveié l’editorial del ‘Financial Times’, el rebuig de Rajoy al Pacte Fiscal ha convertit el sobiranisme en quelcom indeturable. Ara cal que Convergència –i Unió– demostrin el seu nítid compromís amb un Estat català, membre de ple dret de la Unió Europea; així doncs, l’exigència de claredat en aquest aspecte ha de provenir de dins d’ambdós partits. El temps de formulacions genèriques ja ha passat.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/09/la_catalunya_indeturable_88927.php

 

Q.S./Redacció

Demanen acabar amb el «canalla de López Tena»

“Que alguien pare a estos canallas: López Tena llama ‘delincuentes’ a los militares que defienden la ley y pide que ‘se pudran en la cárcel’“. Amb aquesta frase, el diari Alertadigital.com -en el qual escriu amb fruïció el coronel Alamán partidari d’aturar les vel·leïtats independentistes amb l’exèrcit- editorialitza sobre la decisió dels diputats de Solidaritat Catalana per la Independència de denunciar a la Fiscalia l’Asociación de Militares Españoles. La denuncia registrada aquest matí pel diputat solidari Alfons López Tena demanava actuar contra aquesta entitat per amenaçar amb una ofensiva militar el procés català

 http://www.naciodigital.cat/noticia/47132/demanen/acabar/amb/canalla/lopez/tena

 

 

Xavier Sardà, un Marhuenda disfressat de fantasma

El fantasma mediàtic dels darrers temps en els mitjans de comunicació del país és, sens dubte, Xavier Sardà. El presentador, que encara és pensa que dirigeix unes cròniques marcianes contra Catalunya, un cop ha deixat penjat a Manuel Fuentes a Catalunya Ràdio, ha estat presentat com una de les estrelles de les tertúlies d’en Jordi Basté a Rac 1.

Però Xavier Sardà no és un tertulià, és el bufó de la cort reial espanyola, que es dedica a intentar desfer qualsevol deriva independentista a les tertúlies catalanes i ho fa sense arguments, aprofitant que mai  se sap si parla  des del seu lloc de bufó major del regne o ho diu seriosament. Sardà  és capaç de distorsionar els millors arguments, tant sols perd els papers quant un altre tertulià interlocutor és creu en el què diu,  aleshores, sí que perd els papers i aprofita per atacar a traïció, en els següents dies, en la seva columna periodística.

Sardà aprofita el seu passat per intentar imposar les seves idees, aprofita el seu passat per intentar intimidar sense cap argument, tant sols amb l’estupidesa dels que creuen ser més llestos que els demès però, que són més estúpids que ningú.

Xavier Sardà intenta desprestigiar el moviment independentista, no pot acceptar que ell sempre hagi fracassat a Catalunya, i per tant, practica un desgast constant contra una Catalunya independent  en la que ell voldria haver participat, però que és incapaç d’assumir, i vol el fracàs dels independentistes de la mateixa manera que Franco va perseguir sagnantment els maçons perquè mai el van voler.

Xavier Sardà vol ser el Marhuenda dels sectors progressistes, però ni tant sols arriba a fer la gràcia d’en Paco. Sardà no pot suportar el seu aïllament, ni el buit que fins i tot li fa el seu poble. Mai triomfarà com a català i ha de viure com espanyol que intenta tocar els nassos, però ni tant sols hi arriba.

En fi, Sarda, durant el programa de dilluns d’en Basté  va reivindicar el dret a ser “tonto” i va reconèixer ser un gamarús o poca-solta, – “gilipolles” en paraules seves-, és a dir, es reconeix a sí mateix mancat de bon seny i curt de mires, i en això, no li traurem la raó.

http://www.directe.cat/xoc-de-trens/239118/xavier-sarda-un-marhuenda-disfressat-de-fantasma

Cataluña, no nos dejes solos

Isaac Rosa

Si la integridad territorial de España dependiera de los argumentos con que la derecha política y mediática descarta estos días la independencia de Cataluña, ya podrían los catalanes independentistas enfriar el cava porque sería cuestión de días. Hay que ver la birria de razones con que quieren convencernos de que una Cataluña independiente es imposible por inviable.

Argumentos sentimentaloides del tipo “Cataluña no es nada sin España” ni los tengo en cuenta, porque recuerdan al “no puedo vivir sin ti” que precede a toda separación, y que dura tanto como tarda uno en darse cuenta de que no sólo puede vivir sin su ex, sino mucho mejor.

Luego están los argumentos ‘expulsivos’: un Estado catalán se quedaría fuera de la Unión Europea, del euro, de la OTAN, y hasta de la liga de fútbol. En cuanto al euro, ya veremos si no somos nosotros los que acabamos fuera de Europa y del euro, bien porque nos echen, bien porque se venga abajo el invento europeo. Lo de no poder pertenecer a la OTAN, muchos correríamos a preguntar dónde hay que firmar, y así están desde siempre algunos países, incluso en Europa. Y en cuanto a la liga de fútbol, es un negocio antes que un deporte, y ya lo apañarían.

Y por último están los argumentos ‘ruinosos’: Cataluña no sería viable como Estado en un momento como este, de grave crisis económica europea, española y también catalana, y se hundiría sin remedio. Se olvidan de que los nuevos Estados suelen nacer de los escombros, tras guerras y secesiones dramáticas, y sobre esos escombros (que a menudo son literales, de país destrozado) levantan el nuevo Estado.

En definitiva: que si Cataluña sigue o no siendo parte de España no dependerá ni del euro, ni de la crisis ni de jugar la Copa del Rey, sino de que los catalanes quieran continuar siendo miembros del club hispánico. Vale, están también los argumentos de fuerza: suspender la autonomía y mandar el ejército, pero como ahí se acaba toda posibilidad de discusión, ni lo considero.

Por mucho que les pese a algunos, Cataluña será lo que los catalanes quieran. ¿Y el resto de españoles? ¿Qué queremos? Yo hablo por mí, y por otros que sé que piensan como yo. Y mi postura es casi suplicante: ¡amigos catalanes, no os vayáis, no nos dejéis solos! Frente a la chulería con la que algunos comentaristas despachan las aspiraciones catalanas con un “déjalos, que se vayan, que ya se arrepentirán”, yo prefiero no tentar la suerte y les pido: no os vayáis, no nos dejéis solos.

Porque si para algunos es impensable una España sin Cataluña, yo tengo suficiente imaginación para hacerme a la idea, y me aterra una España sin Cataluña (y sin Euskadi, que en tal caso no se quedaría atrás). ¿Se lo imaginan, una España sin las variaciones vasca y catalana, una España reconcentrada en su castellanidad?

En una España sin catalanes ni vascos, los que quedásemos tocaríamos a más en todo, por ser menos para repartir: nos tocaría por cabeza más rescate, más modelo productivo fracasado, más monarquía, más bipartidismo, más santa Transición, más conferencia episcopal, más jueces carcas, más contrarreforma educativa, más facherío sociológico, más prensa cavernícola, más Academia de la Historia, más banca tóxica, más poder económico dominante, más corrupción; más de todo per cápita. Sí, ya sé que también en Cataluña hay crisis, derecha rancia, obispos, corrupción y gran capital, pero sospecho que en el reparto del ajuar común saldríamos perdiendo los que estamos a este lado del Ebro; y lo mismo valdría para Euskadi.

Sería además una España herida, humillada, lo que hincharía aún más el nacionalismo español -que también existe aunque los que se dicen antinacionalistas nunca lo reconozcan-; ese mismo nacionalismo que con sus hechos y sus palabras es desde hace años el mayor fabricante de separatistas en Cataluña y Euskadi.

Asumo que en Cataluña hay un número importante de independentistas convencidos que querrían llegar hasta el final –y entre ellos no figura Mas, que está a otra cosa, ni tampoco CiU-. Pero estoy seguro de que la mayoría de catalanes no quiere salir de España: quiere salir de esta España, que no es lo mismo. Pero es que de esta España somos muchos los que queremos salir, sin tener la posibilidad de independizarnos. De esta España fallida, donde no queda ya institución que no esté en crisis, y donde caminamos con paso firme hacia el agujero.

Por eso digo: amigos catalanes, no os vayáis, no nos dejéis solos, quedaos con nosotros y cambiemos juntos esta España, construyamos otra donde ni vosotros ni los demás nos sintamos incómodos, una España que tenga futuro y en la que no tengamos más motivos para temer o avergonzarnos de los que tienen los habitantes de otros países. Una España que ya no podrá ser monárquica, ni tampoco autonómica, porque el proyecto de la Transición hace agua por demasiados sitios. República, federal, son palabras que todavía imponen; pero más nos valdría tomarnos en serio esa incomodidad de catalanes y vascos y de tantos españoles, y apostar por salir de la crisis desechando todo lo fallido para construir de nuevo, antes de que se nos caiga encima.

 
http://www.eldiario.es/zonacritica/cataluna_independencia_mas_6_49755030.html 

L’Ajuntament de Barcelona vol que tornin tots els seus ‘papers’ de l’arxiu de Salamanca

“No té cap sentit que la documentació administrativa i històrica de Barcelona sigui a Salamanca”, assegura el regidor de Cultura 

CRISTINA CALDERER

El retorn dels ‘papers’ de Salamanca és lent i ple d’obstacles. El darrer a exigir, per enèsima vegada, que la documentació i els objectes que Franco va requisar quan el govern legítim de la República va perdre la guerra tornin als seus legítims propietaris ha sigut l’Ajuntament de Barcelona. La Comissió de Cultura, Coneixement, Creativitat i Innovació “ha exigit  la immediata restitució per part del ministeri de Cultura de la documentació propietat de l’Ajuntament de Barcelona i de tota la documentació pendent de restituir i que encara resta a l’arxiu del Govern Civil per tal que sigui integrada a l’Arxiu Municipal”.

El consistori també s’ha adherit a la petició feta per iniciativa de la Comissió de la Dignitat, que afecta els ajuntaments de Gandesa, Igualada, Moià, Reus, Sant Joan les Fonts, Sort, Tarragona, Valls i Vic, per reclamar la restitució dels documents dels seus arxius institucionals requisats al final de la Guerra Civil i que encara es retenen a l’arxiu de la Guerra Civil de Salamanca. Hi ha des de documentació d’obres fins a plànols de refugis, passant per l’acte en què l’Ajuntament de Moià va proclamar la República.

El consistori lliurarà una còpia de la seva petició als altres ajuntaments afectats, a la Comissió de la Dignitat i al ministeri de Cultura, a banda de la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides a Ginebra i al Consell Internacional d’Arxius.

http://www.ara.cat/cultura/LAjuntament-Barcelona-papers-lArxiu-Salamanca_0_780522119.html

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s