Recull de premsa 20 de setembre

El Camp Nou fa història cridant «independència»

Redacció

El Barça ha aconseguit debutar a la Champions amb una treballada victòria (3-2). Però si el partit passarà a la història serà perquè per primera vegada el Camp Nou ha corejat el lema “I-inde-independència” de manera bastant general. Ho ha fet dues vegades a les acaballes del partit.

http://www.youtube.com/watch?v=jVRDg-uKyis&feature=player_embedded

http://www.naciodigital.cat/noticia/46924/camp/nou/historia/cridant/independencia

Crits d’independència al Camp Nou


El públic ha esclatat amb crits d’independència després del tercer gol del Barça contra l’Spartak de MoscouEl clam per la independència també s’ha fet sentir avui de forma multitudinària a Barcelona. Ha estat al Camp Nou, cap al final del partit de Champions que el Barça ha jugat contra l’Spartak de Moscou (3-2). Els crits d’independència s’han sentit després del segon gol de Messi, el tercer del Barça, que culminava la remuntada de l’equip blau-grana.

http://www.youtube.com/watch?v=jVRDg-uKyis&feature=player_embedded

El fet que s’hagi cridat independència al Camp Nou en un partit del Barça ha estat molt comentat per la mateixa gent que ha estat a l’estadi. Alguns socis remarcaven que era un fet insòlit. Com en Joan Manuel Perdigó (@jmperdigo), que ha dit a Twitter: Porto 28 anys al camp nou i mai havia sentit la cridòria d’in-de-pen-dèn-cia. Veurem cóm és gestiona això. Contra el Madrid pot ser massa’.

Fa ben poc hi va haver una altra exhibició d’independentisme en un atre lloc emblemàtic de la ciutat, el Liceu: L’estelada, també al Liceu

http://www.vilaweb.cat/noticia/4041470/20120919/crits-dindependencia-camp.html

Cánticos a favor de la independencia en el Camp Nou

Barcelona (EP).- Una mayoría de los 73.580 espectadores que han asistido este miércoles al Camp Nou al partido entre el FC Barcelona y el Spartak de Moscú, correspondiente a la primera jornada de la fase de grupos de la Liga de Campeones, han clamado en dos ocasiones a favor de la independencia de Cataluña en un hito inédito en partido del club blaugrana.

Con el partido prácticamente decidido a favor del Barça, que había remontado para ponerse 3-2 en el marcador, el público blaugrana se ha arrancado con gritos a favor de la independencia de Cataluña con varias ‘senyeres’ y ‘estelades’, la bandera independentista, volando en las gradas, una semana después de la manifestación por la Diada en que millón y medio de catalanes la reclamaron por las calles de la capital catalana.

No es la primera vez que el Camp Nou reclama la independencia, pero las anteriores ocasiones fueron en partidos amistosos de la selección catalana y no en un partido oficial del FC Barcelona. En esta ocasión, ha sido un escenario diferente, con buena parte de Europa, al ser un partido de ‘Champions’ retransmitido en buena parte del ‘Viejo Continente’, viendo el partido por televisión.

http://www.lavanguardia.com/deportes/futbol/20120919/54350789789/independencia-camp-nou-barsa-spartak.html#ixzz26zUQrF4g

Celrà també es declara municipi lliure i sobirà

A Santa Coloma de Farners CiU i el PSC tomben la moció

Dani Cornellà, alcalde de Celrà

Celrà ja és municipi lliure i sobirà. Aquesta població gironina governada per la CUP va aprovar al ple municipal d’aquet dimarts la moció presentada per Celrà per la Independència (ANC) amb els vots a favor de la CUP, Icelrà, Entesa i una regidora de CiU.

D’aquesta manera, 10 dels 11 regidors hi van votar favorablement. L’únic que s’hi va oposar va ser l’altre regidor de CiU, que es va abstenir en considerar que la decisió és del govern català i va afirmar que la qüestió tractada en la moció “no és una prioritat per la gent de Celrà”, en unes declaracions que recull El Punt Avui.

L’alcalde, Dani Cornellà (CUP), va contestar-li que “potser hi ha altres prioritats, però sí que és una necessitat, sens dubte”. Cornellà va dir que “els ajuntaments també han de fer un pas endavant en aquesta qüestió, tal com va fer la ciutadania l’Onze de Setembre passat, el 10 de juliol del 2010, o durant les consultes sobiranistes”.

En canvi, Santa Coloma de Farners no es va declarar territori català lliure al ple de dimarts. L’equip de govern, format per CiU i el PSC, va votar en contra de la moció presentada per ERC, Colomencs pel Canvi i la CUP. Això, tot i que l’alcalde, Antoni Solà (CiU) es declara “totalment independentista”. Amb tot, considera que el text és “incomplet” i està presentat de forma “precipitada”.

També dimarts el ple del Consell Comarcal del Ripollès va aprovar per unanimitat donar suport i defensar el pacte fiscal i la hisenda i l’agència tributària pròpies. Al pròxim ple, previst per la setmana que ve, podria debatre’s la declaració de terrirtori català lliure i sobirà, tal com ha demanat l’ANC.

12 municipis ja són lliures

Amb Celrà, ja ara són 12 les localitats catalanes que han aprovat iniciatives similars. Va obrir la veda Sant Pere de Torelló i s’hi va afegir Calldetenes el mateix dia, Cervià de les Garrigues, Marçà, La Bisbal del Penedès, Premià de Dalt, Arenys de Munt, Bolvir, Vic, Tortosa i Argentona.

http://www.llibertat.cat/2012/09/celra-tambe-es-declara-municipi-lliure-i-sobira-19288

La CUP tornarà a demanar a Figueres que es retiri la medalla d’or de la ciutat al rei

Considera que la carta emesa pel monarca atempta contra les llibertats democràtiques dels catalans

El rei espanyol i el dictador Franco

En el proper ple del consistori figuerenc, el regidor de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) Joan Font tornarà a demanar a l’alcalde Santi Vila que retiri la medalla d’or de la ciutat al rei Joan Carles I i, en cas de negativa, el regidor de la formació ha anunciat que la seva formació iniciarà una campanya de recollida de signatures “que faci visible el malestar ciutadà amb aquest reconeixement”.

Per l’edil independentista “és inexplicable que l’any 2012 la ciutat mantingui aquesta distinció al cap de la institució més antidemocràtica de l’Estat espanyol, no només perquè va ser el dictador Franco qui el va posar a dit, sinó també per la seva actitud en l’actualitat, com s’ha fet evident a la carta que ha fet pública contra les llibertats democràtiques dels catalans”.

La formació independentista ja va presentar una moció per derogar la distinció al cap de la monarquia espanyola a principis d’aquest any però no va ser aprovada.

En aquella ocasió es demanava també que la ciutat de Figueres moralment fos exclosa del domini de la monarquia espanyola, seguint l’estela que es va iniciar a Viladamat i que la CUP ha estès. A més, la moció demanava que el ple també expressi la voluntat d’excloure els símbols monàrquics de les institucions municipals i de “viure en uns Països Catalans plenament lliures i democràtics, on es respecti la sobirania popular i la igualtat entre ciutadans”.

http://www.llibertat.cat/2012/09/la-cup-tornara-a-demanar-a-figueres-que-es-retiri-la-medalla-d-or-de-la-ciutat-al-rei-19283

Bròquil is over

Aquesta setmana Ramon Solsona s’ha esplaiat a la seva secció radiofònica a Rac1, Perles cultivades, a propòsit dels lemes i pancartes que va poder recollir a la manifestació del l’onze de setembre

Solsona va prendre nota de tot el que va veure i sentir a la marxa per la independència, però també ha rebut, després de fer una crida a la ràdio, moltes pancartes i lemes i fotos de gent anònima. De tot plegat n’ha fet una llista i l’ha endreçat en diferents categories.

Mai no s’havien vist tantes pancartes en anglès. En canvi no hi havia símbols del Barça (no tocava,  no era el moment de barrejar conceptes). La barretina torna de mica en mica mentre gairebé desapareix el ruc.

El lema central —Catalunya nou estat d’Europa— va tenir molta presència i moltes variants. També les retallades reconvertides en secessió.

Llegiu l’article complet, aquí.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4041349/20120920/broquil-is-over.html

Carme Forcadell debatrà dimarts amb els lectors de +VilaWeb

La presidenta de l’ANC protagonitza el programa ‘Implicats’ de VilaWeb TV del mes de setembre


La presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, Carme Forcadell, debatrà dimarts amb quinze lectors membres de +VilaWeb, durant la gravació del programa ‘Implicats‘ de VilaWeb TV. Els lectors que vulguin participar en el debat han d’enviar un correu a suport@mesvilaweb.cat. Amb posterioritat a la gravació del programa, que començarà a les set de la tarda, Forcadell farà una trobada oberta a tots els membres de +VilaWeb que vulguin assistir-hi.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4041060/20120918/carme-forcadell-debatra-dimarts-lectors-vilaweb.html

L’entrevista 3/24 a Carles Castellanos, vicepresident de l’Assemblea Nacional Catalana

Carles Castellanos, vicepresident de l’Assemblea Nacional Catalana, fa una valoració positiva l’endemà de la que ha estat la manifestació més gran al nostre país per la defensa del dret a l’autodeterminació.

Enllaç http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/4240050

http://www.tv3.cat/videos/4240050

Adéu Espanya

Espanya no escolta i el President Mas es prepara per convocar eleccions, seran unes veritables eleccions constituents? És possible una llista unitària per l’estat propi?

Espanya no ha volgut escoltar, malgrat els intents de tots aquests anys, el president Mas ho sap i prepara la resposta, d’entrada explicarà la trobada amb el president Rajoy lluny de la Moncloa, en un acte de fermesa ho farà en un lloc simbòlic, a la delegació de la Generalitat a Madrid, és  a dir a l’ambaixada catalana a la capital espanyola. Sembla que fins i tot podria convocar eleccions, sigui demà o en els propers dies les eleccions no seran unes eleccions més, seria desitjable que fossin constituents, i si fossin amb una candidatura unitària per l’estat propi, millor que millor, seria una manera clara i contundent de parlar clar i la ciutadania del país ho agrairia.

Seran unes veritables eleccions constituents?

Després de la manifestació del #11s2012 amb més d’un milió i mig de catalans el president Mas no pot anar a mitges tintes, seria un greu error especular i no afrontar la voluntat avui ja majoritària i central de la vida política catalana, la independència avui és una realitat cada cop més transversal, l’error d’Espanya de no escoltar és una veritable fabrica de nous independentistes que fa que el procés català se situí al capdavant dels països que volen ser un nou estat d’Europa. Avui Escocia i Euskal Herria ens miren amb sana enveja, no podem desaprofitar una oportunitat com aquesta, el tren dels nous estats d’Europa el tenim a l’estació, tant sols cal pujar-hi.

És possible una llista unitària per l’estat propi? Objectiu 100 diputats per la independència

Aquesta llista unitària i constituent seria sens dubte clarament majoritària, estem segurs que comptaria amb el vist i plau de milers i milers de catalans que veurien que per un cop com la classe política catalana és posa d’acord per aconseguir convertir Catalunya en un nou Estat d’Europa, tal i com va demanar la manifestació del #11s2012

CiU, ICV/EUiA, ERC, SI, DC, i PSC fins i tot, davant un repte històric

Davant un moment com l’actual, davant la negativa d’Espanya, els dirigents politics tenen un deute amb el poble de Catalunya, i que més és pot fer que presentar una candidatura unitària per aconseguir una majoria històrica i democràtica de diputats per la independència? No som capaços de fer aquest esforç que alegraria i il•lusionaria a milers de ciutadans de Catalunya?  Esperem que la classe política estigui a l’alçada del moment.

http://www.directe.cat/noticia/238338/adeu-espanya 

El carrer

VICENT PARTAL

Si una cosa va quedar clara l’Onze és que la gent vol un canvi de règim, no de majories o de consellers

Dimarts van passar moltes coses transcendentals per a la política catalana. D’algunes n’hem parlat molt, com ara de l’esclat de la reivindicació independentista. D’altres n’hem parlat menys. I n’hi ha una en particular que em sembla fonamental: la força del carrer irrompent al bell mig de la política per dirigir-la.

Ens havíem convertit en un país corrent, europeu, mitjà. On la política la fan als despatxos i als passadissos gent triada per fer això. És cert que nosaltres sempre hem tingut una societat civil extraordinàriament activa, en tots els fronts i en totes les ideologies, que ha portat la política sempre més enllà dels seus límits tradicionals amb una decisió admirable. Però des de feia dècades que el carrer no era, com ho és en altres països o ho era en altres èpoques, el termòmetre decisiu.

I tanmateix ara ha passat a ser-ho. El carrer, la seua rotunditat i claredat, ha capgirat els partits polítics, que corren a ressituar-se al seu darrere. Ha esdevingut un actor polític de primera magnitud. I això no sé quin nivell d’importància tindrà en el futur immediat però sé que en tindrà.

Avui es troben a Madrid Rajoy i Mas. M’imagine que serà la trobada que tancarà la legislatura i que el Principat s’encaminarà cap a unes eleccions avançades, fins i tot potser aquest mateix any. Els partits s’hi presentaran tenint en compte la força del carrer i supose que faran propostes polítiques al voltant d’això. Seria el més normal.

Però no sé si, acostumats a dècades de tranquil·litat, arribaran a ser conscients de la volatilitat del vot. De la seua condicionalitat, per dir-ho exactament. No crec, ho diré així, que el carrer torne a acceptar quedar-se a casa. I si els partits, alguns partits, volen convertir les eleccions en un plebiscit no a favor del país sinó a favor dels seus candidats, és molt probable que es troben de cara el carrer d’ací a uns mesos.

Perquè si una cosa va quedar clara dimarts és que la gent vol un canvi de règim, no un canvi de majories, d’aliances o de consellers. Qui isca president més val que ho tinga en compte o ho tindrà més difícil que mai.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/577427-el-carrer.html 

Mas: “Cal un grup suficient de gent que hi vegi clar i tingui coratge”

El president de la Generalitat assegura que ha intentat explicar el seu missatge de “bon rotllo” abans de la reunió amb Rajoy

El president de la Generalitat, Artur Mas, ha assegurat avui que Catalunya està davant un moment en què serà necessari “un grup suficient de gent que hi vegi clar i tingui el coratge per tirar endavant” en aquest nou camí que vol encetar el país, “encara que altres facin el possible perquè aquest camí no es pugui fer”.

Per Mas, quan es comencen processos que es veuen “molt complicats” no tothom pot arribar a entendre el final d’aquests processos però sempre “hi ha gent que té l’empenta de tirar endavant encara que vegin enormes dificultats”.

A Lleida, des d’on Mas ha partit a Madrid a entrevistar-se amb Rajoy per negociar el pacte fiscal, el president de la Generalitat ha afirmat que especialment abans de la trobada amb el president espanyol ha intentat explicar el seu missatge “de bon rotllo i de forma positiva” perquè “quan reps provocacions de tota mena el millor que podem fer es mantenir la serenitat i explicar les coses en positiu”.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/09/mas_cal_un_grup_suficient_de_gent_que_hi_vegi_clar_i_tingui_coratge_88799.php

Ara que tot s’accelera, molta calma

CARLES CAPDEVILA

L’acceleració de notícies, l’ansietat que generen les xarxes socials, la durada cada cop més breu dels processos, requereixen i exigeixen la concentració màxima per sobreviure-hi. Mas tancarà avui previsiblement una legislatura molt curta, que no arribarà als dos anys, havent esgotat els processos que va anunciar a una velocitat trepidant, que cap politòleg podia preveure. Però ho ha fet, a més, respectant cada pas. Acumulem quinze dies emocionalment molt intensos, i el perill és que ens enganxem tant a la idea de tenir novetats cada deu minuts que les acabem provocant, o que se’ns faci llarga l’espera, quan alguna cosa s’encalli o demani una mica més de temps. Hi haurà un exercici col·lectiu a fer que és trobar la paciència i exercitar-la. Sobretot no precipitar-nos i continuar pensant abans de parlar, continuar comptant almenys fins a cinc, si no hi ha temps de fer-ho fins a deu. És absurd i inútil aturar res, però tots els ciutadans correm el risc de deixar-nos arrossegar pel corrent. Molts dels errors garrafals del PSC, per exemple, demostren que hi ha processos poc pensats, no planificats. Mas tenia un guió i l’ha complert, i ara que probablement ja és en terreny més desconegut haurà de fer molts deures cada nit per anar anticipant el pas del dia següent. El pacte fiscal neix mort, però compromet els que van demanar que s’esgotés la negociació, que ara han d’assumir el pla B com a pla A. Probablement és l’hora de sincronitzar rellotges, i això exigirà que alguns moderin la pressa i d’altres es treguin la son de les orelles i aparquin excuses. I que el president, ara gairebé en rigorós directe, vagi marcant el camí. Quan et mous en un precipici l’única manera de sortir-te’n és assegurant on es posa cada peu. Serà un procés acceleradament tranquil.

http://www.ara.cat/premium/opinio/Ara-que-saccelera-molta-calma_0_777522260.html

La Punxa d’en Jap

Mas parlarà avui amb Rajoy del pacte fiscal en un clima de tensió creixent

Redacció

Artur Mas i Mariano Rajoy es reuniran avui al matí, a partir de les 11, a La Moncloa en un clima de clar distanciament. La tensió encara s’ha fet més evident quan la Generalitat ha informat que, després de la reunió, Mas no compareixerà davant dels mitjans a La Moncloa, com és habitual, sinó a la Delegació de la Generalitat a Madrid.

Cap a les eleccions?

Davant del fracàs que es preveu a la reunió i les dificultats per tirar endavant la legislatura, diversos sectors de CiU, segons Catalunya Informació, es plantegen avançar a la tardor leseleccions al Parlament de Catalunya. Les mateixes fonts creuen que el president de la Generalitat podria anunciar aviat l’anticipació dels comicis. La qüestió ja es va posar sobre la taula a l’executiva que Convergència Democràtica va celebrar dilluns passat. Pel que fa a la data, els comicis podrien ser el 18 de novembre, el 25 o també el 2 de desembre. L’anunci es podria fer aquest mateix cap de setmana o, en tot cas, durant el Debat de Política General, que dimarts a la tarda començarà al Parlament.

L’últim intent

Abans de qualsevol convocatòria o anunci, el president de la Generalitat defensarà davant Rajoy el pacte fiscal per a Catalunya, un tractament equiparable al concert econòmic basc, una petició que el president espanyol ja ha rebutjat la vigília de la trobada. També el dia abans, Mas ha deixat clar que Catalunya “farà el seu camí amb acord o sense“, després de posar les bases de la hisenda pròpia amb els presidents de les diputacions.

Artur Mas porta el pacte fiscal a Madrid avalat pel Parlament de Catalunya i després de la demostració de força de l’independentisme català, amb la multitudinària manifestació de l’Onze de Setembre. En els últims dies ha accentuat el discurs sobiranista, fins al punt que va defensar que Catalunya necessita “estructures d’Estat” i, a Madrid mateix, va recordar que “qualsevol nació pot tenir un Estat.”

El president del govern espanyol respondrà a Mas, segons fonts de La Moncloa, que està diposat a dialogar, a millorar més endavant el model de finançament autònomic, però que ara no és temps per a concerts econòmics ni derives independentistes. També li remarcarà que no és el moment de generar inestabilitat, com suposaria, per exemple, la convocatòria d’eleccions anticipades.

http://www.324.cat/noticia/1895932/politica/Mas-parlara-avui-amb-Rajoy-del-pacte-fiscal-en-un-clima-de-tensio-creixent 

Reunió amb les portes tancades

Rajoy i Mas es troben avui a La Moncloa amb posicions radicalment contràries i inamovibles

Madrid no vol discutir el pacte fiscal

El president el desafia amb la hisenda pròpia i s’aboca a unes eleccions anticipades

MADRID / BARCELONA – M.OLIVA / O.A.-ETXEARTE


Fins ahir, amb el seu clamorós silenci, Rajoy ha volgut emfasitzar que donava a l’esperit de l’Onze de Setembre el mateix valor que qui sent ploure confiant, a més, que la posició de Mas seria el típic xàfec d’estiu. Mentrestant, ha usat intermediaris per avisar que, si el govern no posa el fre, a Catalunya li espera un futur de frustracions. Però, com tot plegat sonava massa tou, el següent pas va ser parapetar-se darrere del rei Joan Carles per avisar que no és l’hora de “quimeres”, sinó d’afrontar la crisi. Ahir, però, Rajoy ja no va tenir més escapatòria i va haver de respondre a les preguntes que CiU i UPD van fer sobre la Diada i els seus efectes col·laterals.“No estic d’acord amb el concert econòmic que vostès plantegen.” Mariano Rajoy va donar ahir un cop de porta al pacte fiscal i Artur Mas li va llançar un desafiament inequívoc: “Passi el que passi, Catalunya farà camí.” Abans de la Diada, la reunió d’avui entre els presidents català i espanyol havia de ser cabdal per desencallar les tenses relacions entre Catalunya i Espanya. En només una setmana, la situació ha girat com un mitjó. Ara la cita es podria liquidar en cinc minuts. Els que necessita Rajoy per dir “per aquí no passo” i el temps que es prendrà Mas per corroborar que “fins aquí hem arribat”. Els missatges que en les últimes hores han intercanviat La Moncloa i la Generalitat evidencien que el diàleg avui és impossible; només els queda gestionar l’escenari de la ruptura. Rajoy li recordarà quina és la ruta de la Constitució i Mas respondrà que els catalans han decidit modificar l’itinerari cap a l’estat propi.

Retrets al president català

Conscient que Mas estava pendent de la resposta, aquesta vegada va procurar que se l’entengués bé: “No estic d’acord amb el concert econòmic.” Com a molt, en un futur llunyà, s’avindria a “millorar” el model de finançament. “No és moment de generar més problemes ni inestabilitat política.” Aquest, però, és el retret més suau que va fer al president català, del qual va dir que s’ha excedit, s’ha equivocat i, al damunt, és incapaç de rectificar perquè s’ha deixat arrossegar. L’arrambatge va tenir el seu moment còmic quan va concloure que als governants els cal “personalitat i saber moure’s en situacions complicades”. Els diputats de l’oposició no van poder evitar la rialla.

A Rajoy, però, no se’l veia tan valent enfrontant-se a Rosa Díez. La portaveu d’UPD ha fet seu el discurs demagògic i anticatalà que exhibia el líder del PP quan era a l’oposició. I això ara, electoralment, és una bomba de rellotgeria. El president espanyol va evitar dir el que volia sentir Díez –que avui amenaçarà Mas amb tota l’artilleria de l’Estat–; això sí, va garantir-li que, quan arribi el moment, farà complir
la Constitució i les lleis.

Mas va respondre amb contundència a Rajoy: “A ningú considerem enemic, però volem la llibertat que cal per construir el nostre país.” Precisament ahir, el govern va concebre l’“embrió” del que haurà de ser la hisenda catalana, amb la signatura d’un conveni entre les quatre diputacions i l’Agència Tributària de Catalunya. Era tot un avís per a navegants que es va encarregar d’explicitar perquè a Madrid ningú no es despisti: “Procurarem que el pacte fiscal tiri endavant per la
via de l’acord, però Catalunya farà el seu camí.”

Compareixença de Mas

Prova de la tensió que existeix entre els dos executius, però també de la transcendència que el gabinet del president dóna a la reunió amb Rajoy, és que Mas no compareixerà a La Moncloa com ho faria qualsevol altre líder autonòmic, sinó a la delegació de la Generalitat a Madrid. La futura ambaixada?

El govern està abocat a les eleccions anticipades i només falta que Mas en concreti la data. Segons fonts de CiU, el president podria aprofitar la seva intervenció en el debat de política general al Parlament, la setmana vinent, per anunciar el que tothom veu com a inevitable. Menys probable sembla que ho faci avui a Madrid, tot i que la velocitat dels esdeveniments pot desmuntar tota previsió. Esgotada la via del pacte fiscal, s’obre la de la confrontació política. Mas, però, no ho planteja en termes de xoc amb Madrid, sinó de construcció positiva d’un nou projecte: el de la consecució de la plena sobirania.

LES FRASES

  • Els polítics tenim un afegit de responsabilitat, i hem de tenir molta cura del que fem, el que diem i cap a on anem. Mariano Rajoy PRESIDENT DEL GOVERN ESPANYOL
  • 25.11.12  Aquest dia i el 2 de desembre també figuren en les travesses que es feien ahir a CiU.
  • No hi ha marge per fer canvis en el model de finançament; Espanya no està ara per obrir en canal el sistema  M. Dolores de Cospedal   SEC. GENERAL DEL PP
  • A ningú considerem enemic, però volem la llibertat que cal per construir el nostre país   Artur Mas  PRESIDENT DE LA GENERALITAT
  • 18.11.12 És el diumenge més pròxim possible si la convocatòria es fa entre demà i dimarts.
  • Li ha de dir, a Mas, que estem disposats a usar els instruments de la Constitució, també l’article 155. Rosa Díez PORTAVEU D’UPD
  • Emparar-se en dinàmiques legislatives o constitucionals és una excusa. Oriol Pujol SECRETARI GENERAL DE CDC

Els comicis podrien ser al novembre

El president de la Generalitat, Artur Mas, no ha comunicat als seus quina data té prevista per a les eleccions anticipades, segons diverses fonts. Però sí que hi ha dirigents de CiU que li han transmès la seva convicció que cal avançar-les al novembre. Per imperatius de la llei electoral, com a molt d’hora els comicis podrien ser el 18 de novembre, que és una de les dates probables, al costat del diumenge 25 de novembre i del 2 de desembre. Aquest seria el
dia límit del desembre, un mes poc aconsellable per afavorir la participació. L’alternativa seria la primavera. Però pot haver minvat la tensió sobiranista i Mas no podria prorrogar el pressupost.

La pròrroga

La imminència de les eleccions aniria acompanyada d’una pròrroga pressupostària que evitaria a Artur Mas, centrat en el debat sobiranista, haver de patir el possible desgast de la quarta retallada. En cas d’haver de tirar endavant el pressupost, a més, CiU necessitaria un soci parlamentari que, a hores d’ara, només podria ser ERC, i que ja ha avançat que demanarà contrapartides. Els comptes per l’any que ve, segons ha admès la Generalitat, hauran de tornar a ser restrictius. I és que el govern, per mandat de l’executiu espanyol i del Consell de Política Fiscal i Financera, haurà de fer un esforç gegantí per ajustar el dèficit al 0,7% del PIB. L’escenari més plausible, per tot plegat, és el de la pròrroga. El departament que capitaneja Andreu Mas-Colell, a més, s’acosta a un final d’any complicat, pendent de la concreció de les condicions del rescat que ha sol·licitat a Madrid i del compliment del dèficit, que aquest any no hauria de superar l’1,5% del PIB. En cas contrari, l’Estat podria intervenir definitivament Catalunya, com ho estableix la llei d’estabilitat pressupostària i el decret que regula el rescat.

TENSIÓ TERRITORIAL

A mig gas

La Moncloa ha usat l’estratègia de menystenir i minimitzar el ressò de la Diada no només per temperar els ànims catalans, sinó també per una qüestió d’equilibris interns. Sabent que els líders territorials estan nerviosos, des del PP estatal se’ls ha deixat desfogar, però demanant-los una mica de mesura. Sobretot, després de comprovar que les proclames sobre la frase d’Alberto Núñez Feijóo i de José Manuel Monago, que “els gallecs (o extremenys) paguen i el catalans reben”, només van servir per escalfar més la manifestació. A la direcció territorial se l’ha fet sortir a dir el que La Moncloa es reservava, però procurant que la contundència no es convertís en provocació. A De Cospedal, però, sí que se li ha permès traspassar aquesta ratlla. Al PSOE el panorama encara és més complex. Alfredo Pérez Rubalcaba no es vol arriscar a perdre el poc poder territorial que té, així que una sola paraula de l’andalús José Antonio Griñán contra el pacte fiscal o en defensa del model autonòmic té més valor per al PSOE que els crits d’auxili federalistes que llança el PSC.

LA RELACIÓ DE CDC I UDC

Duran modula el discurs

Convergència està decidida a incloure l’estat propi en el pròxim programa electoral de CiU. Després que el president de la Generalitat hagi defensat reiteradament la necessitat que Catalunya disposi d’aquest instrument, els convergents consideren que no hi ha marxa enrere, encara que Josep Antoni Duran i Lleida discrepi de l’aposta nítidament sobiranista dels seus socis de federació. Duran i Mas, no obstant això, mantenen un diàleg fluid, segons fonts de CiU, que podria evitar un trencament. Els socialcristians van reafirmar l’aposta confederal en el seu últim congrés, tot i que finalment es va aprovar una esmena que obria el marc de Catalunya a la Unió Europea. Era una proposta promoguda pel sector sobiranista del partit, que lidera Antoni Castellà. Duran, a més, ha modulat el seu discurs durant els últims dies. El líder d’Unió no només va assistir a la manifestació de la Diada, sinó que ha situat la preservació de la cohesió social com a única condició per a l’avenç nacional del país. Ahir feia una última crida a Mariano Rajoy perquè “dialogui”. Avui serà a Roma en un acte de partit.

 http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/577557-reunio-amb-les-portes-tancades.html

Mas declina parlar a la Moncloa i anirà a l”ambaixada’

El president de la Generalitat vol visualitzar que no és el president d’una comunitat autònoma més

El president de la Generalitat, Artur Mas, compareixerà demà després de la reunió amb el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, a la delegació de la Generalitat a Madrid i no a La Moncloa, com sí que va fer en l’única trobada pública que van mantenir ambdós dirigents, l’1 de febrer del 2012.

Fonts de Presidència han apuntat que Mas vol marcar així la diferència i visualitzar que no és el president d’una comunitat autònoma més, fet que suposa un gest clarament simbòlic per part de Mas.

Per la seva banda, la Moncloa ha volgut remarcar que ha estat el president de la Generalitat qui “ha declinat” fer la seva roda de premsa posterior a la reunió que mantindrà amb Mariano Rajoy a les instal•lacions que normalment ofereixen als presidents autonòmics.

Precisament avui, Mas i Rajoy han intercanviat tenses declaracions. Mentre que l’espanyol ha tancat la porta al concert econòmic, el president de la Generalitat ha deixat clar que Catalunya “farà el seu camí passi el que passi”.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/09/mas_declina_parlar_a_la_moncloa_i_anira_a_l_ambaixada_88793.php

Mas “declina” compareixer en roda de premsa a La Moncloa

El president Mas vol “jugar a casa” i compareixerà a la delegació del Govern de la Generalitat a Madrid després de la reunió amb Rajoy

El president de la Generalitat, Artur Mas, compareixerà aquest dijous després de la reunió amb el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, a la delegació de la Generalitat a Madrid i no a La Moncloa, com sí que va fer en l’única trobada pública que van mantenir ambdós dirigents, l’1 de febrer del 2012. Fonts de Presidència han apuntat que Mas vol marcar així la diferència i visualitzar que no és el president d’una comunitat autònoma més. Gest simbòlic per part de Mas. Aquest dimecres, ell i Rajoy han intercanviat tenses declaracions. Mentre que l’espanyol ha tancat la porta al concert econòmic, el president de la Generalitat ha deixat clar que Catalunya “farà el seu camí passi el que passi”.

Si normalment els presidents de les comunitats autònomes compareixen a La Moncloa, i així ho va fer el propi Mas el passat febrer, aquest cop el president ha decidit canviar d’ubicació i ‘jugar a casa’. Per això ha escollit fer la seva roda de premsa posterior a la reunió a la delegació de la Generalitat a Madrid, gest simbòlic en moments de tensió entre ambdós governs.

http://www.directe.cat/noticia/238245/mas-declina-compareixer-en-roda-de-premsa-a-la-moncloa

Mas, entre Prat i Macià

Francesc – Marc Álvaro

Aquests dies, arran de la gran manifestació de l’Onze de Setembre, passa una cosa sorprenent: els que sempre han considerat el nacionalisme català o catalanisme una cosa molesta i de segon ordre pontifiquen sobre els motius, les intencions i els moviments futurs de Mas, el Govern, CiU, l’Assemblea Nacional Catalana, l’independentisme i tota la gent que va sortir al carrer. És divertit comprovar com, en una exhibició de desinformació monumental, hi ha qui atribueix a la mà de Jordi Pujol tot el que aquests dies fa i diu el president de la Generalitat. Fa riure.

Per opinar cal tenir un cert coneixement dels assumptes, per no dir bestieses. Si ara jo us volgués revelar els misteris del Banc Central Europeu o de la tàctica de Tito Vilanova fóra un impostor. Per sort, aquest paper que llegiu és sobre una matèria que fa molts anys que analitzo i a la qual vaig dedicar un llibre reportatge, Ara sí que toca! Jordi Pujol, el pujolisme i els successors, publicat l’any 2003. En aquell volum, hi explicava el procés que havia portat un home discret a convertir-se en l’hereu del catalanisme majoritari.

L’evolució de Mas mereix una tesi doctoral. Un dels vells de CDC considerava, fa una dècada, que “Artur Mas no té ànima però té virtuts”. En aquells moments, la gent de l’operatiu que envoltava el dirigent ungit parlava sense manies de “producte” i explicaven que el seu llançament es basava en el concepte d’oportunitat mediàtica. Era quan les caricatures presentaven Mas com un robot.

Ha plogut molt des de llavors. Els anys d’oposició van fer madurar profundament el designat per Pujol i, arran de la traumàtica experiència de l’Estatut, Mas va ser plenament conscient que, com va escriure Max Weber, qui entra en política “ha segellat un pacte amb el diable”. Al president català, massa poc cínic per aquest ofici, li va costar de pair l’engany de Zapatero i -tal vegada- l’acceptació de la poda prèvia a la que va fer el TC. D’ençà d’aquell episodi, se li va accentuar la desconfiança, afegida a un caràcter molt auster. Tot això explica la manera com Mas va enfocar la darrera campanya, la gestió de la crisi i, finalment, el repte d’explorar un pacte fiscal poc viable, a la vegada que assumeix el canvi d’agenda provocat per la gran manifestació de la Diada.

Mas és un personatge extraordinàriament hermètic. Amb tot, a alguns no ens va estranyar que, dijous passat i des de Madrid, el president invoqués els noms d’Enric Prat de la Riba i Francesc Macià quan, en el torn de preguntes, li van esmentar Lluís Companys i el 6 d’octubre de 1934. De Macià, allò que més li pot interessar és la connexió especial amb la gent, però no pas la renúncia al somni que l’Avi va protagonitzar l’any 1931, tres dies després de proclamar la República Catalana. Mas no s’ha vestit d’estadista tranquil per acabar acceptant -suposo- el que a Madrid anomenen componenda.

En canvi, en la figura de Prat de la Riba, Mas hi troba la determinació i el rigor de qui va construir amb mentalitat d’Estat des de la Mancomunitat, un organisme modest que utilitzava l’estructura de les diputacions provincials per bastir el primer autogovern de la Catalunya contemporània; és conegut que Pujol també tenia el de Castellterçol com a referent quan va arribar a la presidència l’any 1980. Aquí acaben els paral·lelismes, perquè Mas argumenta que, després d’un segle de catalanisme que pretenia modernitzar Espanya, ara som en una altra hora històrica.

Prat de la Riba era un home de pensament i d’acció que va aconseguir reunir al voltant del seu projecte les elits burgeses i les incipients classes mitjanes del seu temps. Aquest va ser el seu mèrit així com comptar amb col·laboradors d’ideologia diversa. Avui Mas és al bell mig d’una batalla que enfronta severament els sectors empresarials i financers més influents amb les àmplies i fatigades classes que més pateixen l’espoli fiscal i el menyspreu cultural dels poders espanyols. Tots dos bàndols veuen coses diferents en Mas. Les elits, contràries a cap canvi d’statu quo, treballen per tal que el president refredi l’ambient i trobi (amb el concurs de Rajoy) una sortida que s’assembli al pacte fiscal. Mentre, la franja central del país -integrada per assalariats, professionals i petit empresariat- espera que Mas no l’abandoni ni li falli.

Mas té molt complicada la síntesi. CiU és la formació preferida de les elits per vehicular els seus interessos i és l’opció amb més suport electoral entre les classes mitjanes que se senten profundament perjudicades pels greuges del centralisme superposat al model autonòmic. Una cosa no lliga amb l’altra. El xoc de trens no serà entre Espanya i Catalunya ni entre els independentistes i els que volen continuar sent espanyols. La pugna decisiva serà entre unes classes mitjanes que ja no volen ser tractades com la població d’una colònia i unes elits que, inquietes, apliquen una lògica defensiva i pal·liativa clàssica.

En l’etapa juvenil, Prat de la Riba va escriure textos independentistes però més tard va teoritzar l’Espanya gran per fer-hi encaixar Catalunya. Mas, davant el fracàs històric d’aquesta aposta, enfila -sembla- el camí contrari. Esperem que ho faci amb el rigor de l’autor de La nacionalitat catalana i l’ambició que ha demostrat una majoria molt assenyada de la societat.

http://www.lavanguardia.com/encatala/20120920/54350589828/francesc-marc-alvaro-mas-entre-prat-i-macia.html#ixzz26zWMKu7o

El probable fracàs del pacte fiscal obre la porta de les eleccions

Mas pot convocar-les al novembre dimarts vinent · Demana coratge als catalans davant el nou camí que enceta el país

El president de la Generalitat, Artur Mas, pot convocar eleccions avançades aquesta mateixa tardor. El fracàs de la proposta de pacte fiscal que es pot escenificar avui a les onze del matí a la reunió amb Rajoy a Madrid porta a la convocatòria d’eleccions. S’especula amb diverses dates que van del diumenge 18 de novembre al 2 de desembre. Per poder-les fer entre aquestes dates, Mas les ha de convocar probablement dimarts perquè han de fer-se en un termini de 54 dies des de la dissolució del parlament.

El context afavorit per la grandiosa manifestació de l’Onze de Setembre, els discursos del president Mas assumint-ne el clam i la crisi interna del PSC, que no té candidat definit, ofereix una situació que CiU pot voler aprofitar per reforçar la seva majoria parlamentària.

Si la reunió amb Rajoy esdevé el cop de porta anunciat aquests dies, el govern podria convocar eleccions dimarts aprofitant la reunió del consell executiu del matí i l’obertura del Debat de Política General al parlament, a la tarda.

CiU es planteja aquestes eleccions avançades amb caràcter plebiscitari, amb un programa electoral que inclouria l’objectiu de l’estat propi, que CDC ja va assumir com a propi en el darrer congrés. Això pot constituir un punt de fricció amb el soci de federació, Unió, que en el seu congrés va apostar per fer un plantejament confederal amb Espanya.

Tot amb tot, el camí que plantejaria el govern amb l’avançament electoral passaria per fer que al Parlament de Catalunya hi hagués una àmplia majoria de diputats, de diferents formacions, que han estat elegits amb programes electorals que plantegen la independència i l’estat propi.

Mas demana coratge als catalans

Mas va assegurar ahir que Catalunya està davant un moment en què serà necessari ‘un grup suficient de gent hi vegi clar i tingui el coratge per tirar endavant’ en aquest nou camí que vol encetar el país ‘encara que altres facin el possible perquè aquest camí no es pugui fer’. Mas ha reconegut que sempre que es comencen processos ‘molt complicats’ no tothom pot arribar a entendre el seu final.

El president Mas va trigar poc ahir a respondre les declaracions de Mariano Rajoy, que va deixar clar, el dia abans de la reunió entre tots dos, que respondria amb un cop de porta a la demanda de concert econòmic del parlament. ‘Fins ara s’ho miren com un problema; demà intentaré explicar que forma part d’una possible solució. Procurarem que sigui per la via de l’acord, però en molts àmbits Catalunya ha de fer el seu camí’, va declarar (vídeo).

El president de la Generalitat va dir: ‘Catalunya no pot renunciar al seu present ni al seu futur. Si ho tenim clar i assumit, passi què passi els propers dies i mesos, aquest camí el podrem fer en la línia del que el país es mereix i necessita’.

Sobre la reunió d’avui: ‘Com a president, demà intentaré amb el president Rajoy defensar el pacte fiscal. Com a mínim, espero que se’ns escolti, sense prejudicis, veient en la nostra proposa més una solució que no un problema’.

Mas no atendrà els mitjans a la Moncloa

El president de la Generalitat, Artur Mas, ha decidit no atendre a la Moncloa els mitjans de comunicació després de la reunió amb Rajoy. Ho farà mitja hora després d’acabar la reunió a la seu de la delegació de la Generalitat a Madrid. Aquesta és una decisió que es pot interpretar com una manera de prendre distància del govern espanyol pel previsible fracàs de la reunió.

 http://www.vilaweb.cat/noticia/4041468/20120920/probable-fracas-pacte-fiscal-obre-porta-eleccions.html

Rajoy y Mas, ante una responsabilidad histórica

El previsible desacuerdo en la Moncloa abre un escenario de elecciones y desafío fiscal | Mas presenta el pacto fiscal como una solución que además es irrenunciable | Rajoy adelanta en el Congreso el rechazo al concierto económico para Catalunya

Artur Mas toma, anoche en Lleida, el último AVE del día con destino a Madrid Pedro Madueño

Jordi Barbeta

El presidente de la Generalitat, Artur Mas, tomó anoche el último tren a Madrid. “Tot anirà be”, dijo al subir al vagón. Fue más bien una declaración de optimismo a medio plazo que una previsión inmediata. Artur Mas sabe que no podrá hacer como Tarradellas, cuando para evitar rupturas irreversibles, dio una versión contraria de su conversación con Adolfo Suárez. Hoy todo vuelve a empezar y Mas sólo podrá decir la verdad con toda su crudeza.

El president se reunirá esta mañana con el presidente del Gobierno español, Mariano Rajoy, para presentarle la propuesta de pacto fiscal aprobada por una amplia mayoría del Parlament de Catalunya. Mas viajó desde Lleida conociendo de antemano que la respuesta al fondo de la cuestión será un rechazo rotundo del jefe del Ejecutivo. Por eso no podrá mentir. A pesar de todo, inasequible al desaliento, el presidente catalán insistió ayer: “Pase lo que pase, Catalunya seguirá su propio camino”.

Efectivamente el previsible desacuerdo en la reunión de hoy abrirá nuevos interrogantes y expectativas sobre la evolución de los acontecimientos que desde el 11 de septiembre no han hecho más que acelerarse. El president entregará hoy a Rajoy el texto aprobado por el Parlament que plantea establecer entre Catalunya y España un concierto económico similar al que ya tiene el País Vasco. El presidente catalán no va dispuesto a negociar, porque el mandato del Parlament le impide rebajar la propuesta aprobada por 83 de los 135 diputados de la cámara. Así que la reunión es distinta a todas las anteriores que han celebrado los anteriores presidentes la Moncloa, porque Mas va sencillamente a comunicar cuál es la voluntad mayoritaria del pueblo catalán, con la intención de que la democracia española le ofrezca una salida.

Que en la reunión no puede haber acuerdo sobre esta cuestión de fondo lo advirtió ayer el propio Mariano Rajoy en la sesión de control del Congreso. a preguntas de Convergència i Unió y de Unión Progreso y Democracia. Era conocida la posición oficial del Partido Popular, pero ayer ayer Rajoy ratificó la posición oficial del Gobierno: “No estoy de acuerdo con el concierto económico para Catalunya”. Hasta ahora había dicho que estaba dispuesto a escuchar y a dialogar, pero ese tiempo se acabó. Está previsto que Rajoy dedique el tiempo de la reunión a convencer a Mas de la necesidad de “bajar el suflé” en un momento en que España está pendiente del rescate financiero. Paradójicamente, no parece que el asunto catalán genere ninguna angustia financiera . Desde la manifestación de la Diada la prima de riesgo no ha dejado de bajar y la Deuda española se vende a un interés más bajo.

En la Generalitat no sorprendió el discurso de fondo del presidente español pero sí se mostraron dolidos por considerar que Rajoy por primera vez había “descendido al terreno personal”. Se referían a la siguiente frase: ” Los representantes políticos tenemos un plus de responsabilidad, tenemos que cuidar lo que decimos y adónde vamos y, si las cosas se nos van de las manos, no debemos arrastrarnos por los acontecimientos (…). “los gobernantes debemos tener personalidad, y lo peor es empecinarse en el error. Ahora se trata de colaborar en aras de un interés general y no de una ideología”.

La consideración de “ataque personal” marcará seguramente una inflexión en las relaciones entre entre Mas y Rajoy que más allá de las discrepancias políticas siempre habían sido bastante cordiales, hasta el punto que el presidente catalán ha comentado más de una vez que “con Rajoy es imposible pelearse”. El president de la Generalitat insiste en presentar el concierto económico como una solución al conflicto

Pese a la actitud cerrada a cal y canto del Gobierno español, apoyado en esto por el partido socialista, el president de la Generalitat lejos de arredrarse solemnizó ayer la constitución de la entidad que deberá encargarse de la recaudación de los impuestos de los catalanes. “Esto es un primer paso, que se deriva de un pacto fiscal que intentaremos que salga adelante por la vía del acuerdo. Pero si no puede ser, Catalunya tiene que hacer su camino, no puede renunciar a su presente ni a su futuro, pase lo que pase”.

Era una manera de dejar claro que en Madrid y en Catalunya que no existe marcha atrás en la reivindicación de la soberanía fiscal, que en las últimas horas ha recibido el apoyo de los sectores empresariales. En un comunicado conjunto, la Pimec y la Cambra de Comerç emplazaron a Rajoy a asumir un compromiso inequívoco sobre un nuevo pacto fiscal con Catalunya.

El Govern de la Generalitat tiene previstos ahora varios escenarios, desde convocar unas elecciones anticipadas para que la ciudadanía se pronuncie en una convocatoria inevitablemente plebiscitaria, a promulgar desde el Parlament un ley que otorgue todos los poderes tributarios a la Generalitat, para después hacer un llamamiento a los catalanes a que ingresen sus impuestos en la Agencia Tributària Catalana y no en la estatal.

Lo que venga lo explicará hoy Artur Mas tras reunirse con Rajoy. Resulta significativo que el president ha decidido no comparecer ante los periodistas en la Moncloa como es habitual, sino en la sede de la delegación de la Generalitat en Madrid, conocida en el ambiente periodístico como la embajada de Catalunya

http://www.lavanguardia.com/politica/20120920/54350800419/rajoy-y-mas-ante-una-responsabilidad-historica.html#ixzz26zTNJAjx

El Prat supera a Barajas como principal punto de origen y destino de pasajeros

El aumento acumulado en Barcelona se ha visto favorecido por el tráfico intercontinental, que ha crecido un 4,1%

Economía |

 Perspectiva. El delta del Llobregat y el aeropuerto de El Prat con el mar al fondo, fotografiados ayer desde lo alto de Sant Ramon en Sant Boi de Llobregat Jordi Play

Barcelona. (EUROPA PRESS).- El Aeropuerto de El Prat ha superado este año por primera vez a Barajas como principal punto de origen y destino de pasajeros, con 17,5 millones entre enero y julio en Barcelona frente a 16,7 millones en Madrid, según ha informado este martes la Cámara de Comercio de Barcelona en un comunicado.

El aeropuerto catalán superó en marzo por primera vez a Barajas en vuelos de origen y destino -sin tener en cuenta los vuelos de conexión- y ha mantenido esta tendencia. El aumento acumulado en Barcelona se ha visto favorecido por el tráfico intercontinental, que ha crecido un 4,1%, y el europeo, que ha aumentado un 12,1% respecto al mismo periodo del año pasado.

Pese a la buena evolución del pasaje en Barcelona, la carga aérea muestra una tendencia menos positiva, ya que durante el mes de agosto creció un 6,2%, pero desde principios de año ha registrado una caída del 2,9%. El presidente de la Cámara, Miquel Valls, ha reclamado que, para que Barcelona desarrolle la carga aérea, teniendo en cuenta la importancia que Catalunya tiene como motor exportador, “es necesario un esfuerzo muy importante por parte de todos los agentes y usuarios que forman parte de la cadena logística de la carga aérea”.

http://www.lavanguardia.com/economia/20120918/54350527257/el-prat-supera-barajas.html#ixzz26zXADvSo

La CEOE elude pronunciarse sobre el pacto fiscal catalán

Cambra y Pimec piden un acuerdo económico entre Rajoy y Mas | Los empresarios madrileños dejan ‘fair play’ a Foment para que gestione la situación

Economía

Aintzane Gastesi Barcelona

Mar Díaz – Varela Madrid

La junta directiva de la CEOE decidió ayer centrarse en los temas que tradicionalmente han preocupado a los empresarios y eludió pronunciarse sobre el pacto fiscal que defienden las principales patronales catalanas, atendiendo precisamente la petición en ese sentido de Foment. Precisamente ayer, Pimec y la Cambra de Comerç emitieron un comunicado conjunto en el que pidieron la “apertura de un proceso de diálogo entre Catalunya y el Estado que culmine con el pacto fiscal“.

La junta de la CEOE concluyó que el debate sobre el pacto fiscal debe tratarse a nivel político sin mayores presiones. Este debate tuvo lugar ayer en medio de un creciente desánimo de los asistentes por la gravedad de la situación económica.

Esta decisión, adoptada antes por el comité ejecutivo, fue trasladada luego a la junta directiva. Durante la reunión, el presidente de Foment, Joaquim Gay de Montellà, informó sobre la situación en Catalunya y la conveniencia de no pronunciarse precisamente la víspera de la reunión del presidente de la Generalitat, Artur Mas, con el presidente del Gobierno, Mariano Rajoy. De forma sucinta, explicó que Foment estará donde ha estado siempre y, si hay un movimiento social, estará a su lado.

Su intervención fue respondida de forma inmediata por el presidente de la patronal andaluza, Santiago Herrero, quien advirtió que sus palabras no respondían exactamente a lo que había dicho en el comité y por eso no quería que su propio silencio fuera interpretado como un apoyo al pacto fiscal. Según dijo, es un tema que no puede tener una solución bilateral porque la solución que se adopte no será neutral para otros, por lo que debe tener una solución multilateral.

CEIM, la patronal madrileña que preside Arturo Fernández, optó por el fair play y dejar que Foment gestione la compleja situación que se ha creado en Catalunya, según fuentes de la propia organización.

Joan Rosell, presidente de la CEOE, también explicó a la junta de la organización patronal que la situación en Catalunya es compleja.

Durante el comité, Gay de Montellà explicó que el acto que prepara Foment para el día 18 tiene como finalidad reivindicar la figura del empresario y se decidió el 3 de septiembre, antes de conocerse la deriva de la situación creada por la manifestación de la Diada.

La Cambra de Comerç de Barcelona y la patronal catalana Pimec pidieron al presidente del Gobierno, Mariano Rajoy, y al de la Generalitat, Artur Mas, que abran hoy “un proceso de diálogo” que culmine en el pacto fiscal. Ambas instituciones publicaron un comunicado ante la “importante” reunión que hoy mantendrán en la Moncloa el jefe del Ejecutivo español y el presidente catalán, a quienes piden “la apertura de un proceso de diálogo que culmine en un nuevo pacto fiscal entre Catalunya y el Estado”.

http://www.lavanguardia.com/economia/20120920/54350788978/la-ceoe-elude-pronunciarse-sobre-el-pacto-fiscal-catalan.html#ixzz26zU3STMH

Catalunya crea “l’embrió” de la futura hisenda pròpia

Les quatre diputacions signen un acord amb el govern per coordinar esforços en la recaptació de tributs

Mas admet que entronca amb la idea de crear estructures d’estat i de fer més amb menys

ÒSCAR PALAU

 Els quatre presidents de les diputacions van secundar el president, la vicepresidenta i el conseller d’Economia en l’acte solemne d’ahir Foto: ALBERT SALAMÉ.

Independentment del resultat de la reunió d’avui a Madrid, la Generalitat ha iniciat el camí vers la hisenda pròpia, després que el govern, mitjançant l’Agència Tributària de Catalunya (ATC), i les quatre diputacions, a través dels seus òrgans recaptatoris, en concebessin ahir l’“embrió”, com ho va definir el mateix Artur Mas. Va ser en un acte al Palau de la Generalitat carregat de simbolisme i al qual se li va voler donar la màxima solemnitat amb la presència no només del president, sinó també de la vicepresidenta, Joana Ortega, el conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, el portaveu, Francesc Homs, i el secretari, Germà Gordó, a més dels presidents de les quatre diputacions: Salvador Esteve (Barcelona), Josep Poblet (Tarragona), Jaume Torramadé (Girona) i Joan Reñé (Lleida).

La fita és clara: avançar vers una integració de tots els nivells de l’administració tributària. Com a mínim, els que es poden controlar des de Catalunya, ara que a més CiU els governa tots, fet que ahir mateix ja va originar les queixes del socialista Manuel Bustos per haver-se “oblidat” de consultar i negociar el conveni amb l’oposició. L’acord rubricat, de fet, ja es negociava des de feia mesos. D’entrada, s’encamina a coordinar esforços a curt termini i establir una col·laboració regular entre les cinc parts, tot i que també obre la porta a la creació en una segona fase no gaire llunyana de “procediments més complexos i específics”. És a dir, d’un consorci que suposi una veritable hisenda catalana, per a la qual cosa el govern preveu plantejar també la possibilitat d’implicar-hi els municipis grans que ara recapten els seus impostos.

Estructures d’estat

És obvi, doncs, que la signatura tenia un significat polític que anava molt més enllà d’un mer conveni de contingut tècnic. Tant, que ni els caps de les diputacions ni, sobretot, el mateix Mas es van esforçar gens a dissimular-ho, ans al contrari. “A ningú se li escapa que aquest acte incorpora un altre objectiu, i va en la línia que Catalunya vagi creant les seves pròpies estructures d’estat”, va etzibar el president, que es va tornar a fixar com a referent en la Mancomunitat impulsada el 1914 per Prat de la Riba. El mateix Mas enumerava estructures com ja són ara TV3 i Catalunya Ràdio, els Mossos d’Esquadra, l’escola o la universitat, però que van “coixes” en l’àmbit tributari, on la presència de l’administració espanyola “es fa notar molt”. “L’important és que es vagi introduint aquesta mentalitat, perquè n’hem de constituir moltes més, però amb el que tenim també hem de fer molt més”, resumia, mentre demanava que es faci “feina de qualitat”.

150 oficines a la xarxa

L’acord preveu la implantació d’una finestreta única per fer tràmits tributaris i assessorar el contribuent, però també per estrènyer la lluita contra el frau fiscal. “Abaixar els nivells de frau, en un moment en què els ingressos estan ferits, és protegir-se un mateix”, reivindicava el president. No s’han concretat, això sí, els terminis perquè la integració es posi en marxa –es farà “al llarg dels pròxims mesos”, si bé no abans del 2013–, ja que ara cal treballar per exemple en la interconnexió i adaptació de tots els sistemes informàtics.

El conveni, que està legitimat pel mateix Estatut i per la resolució parlamentària sobre el pacte fiscal del 25 de juliol, que instava l’ATC a col·laborar amb altres administracions, preveu que els cinc ens recaptatoris comparteixin informació, criteris i estructures per crear una única xarxa de 150 oficines repartides arreu del país, les 146 que ara tenen les diputacions més les quatre de l’agència catalana (que disposa d’una cinquantena més d’oficines liquidadores arreu del territori gràcies a acords de col·laboració amb els registres de la propietat) a les capitals de demarcació. “No es redueix res, amb el mateix hem de fer més”, reivindicava Mas, en un principi que entronca amb la seva filosofia de millorar el dia a dia buscant la màxima eficiència. Més, per menys.

LES FRASES

Vegeu-hi l’ambició [en el conveni signat] de constituir l’embrió de la futura agència tributària catalana. Artur Mas, PRESIDENT DE LA GENERALITATDE CATALUNYA

[El conveni] vol fer més i millor aprofitant els recursos existents, i demostra la voluntat de sumar esforços. Andreu Mas-Colell, CONSELLER D’ECONOMIA

Cambra i Pimec imploren un pacte

En un fet mai vist, la Cambra de Comerç de Barcelona i la patronal Pimec van emetre ahir al vespre un comunicat conjunt, signat pels seus president, Miquel Valls i Josep González, respectivament. “Conscients de la importància” de la trobada avui dels presidents Mas i Rajoy a La Moncloa, les dues organitzacions empresarials quasi imploren que de la reunió en surti “un compromís clar i inequívoc” per a l’obertura d’un procés de diàleg que, “en el marc de la mútua col·laboració”, culmini en un nou pacte fiscal entre Catalunya i l’Estat “en la línia de la declaració aprovada pel Parlament el 25 de juliol”.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/577525-catalunya-crea-lembrio-de-la-futura-hisenda-propia.html

EL DIA D DE LA NOVA RUTA

“Si Catalunya vol realment tirar endavant l’Estat propi no ha de caure en la trampa de cap pell de plàtan que posin des de Madrid”

Editorial

La cimera que avui mantindran el president Artur Mas i el president Mariano Rajoy a la Moncloa serà la més important entre un mandatari català i un espanyol des de la transició. D’avui en sortirà un abans i un després. El líder del PP ja ha deixat clar que no pensa acceptar el pacte fiscal o concert per a Catalunya, de la mateixa manera que també ha dit repetidament el líder del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba. Si a la trobada d’avui es confirma aquesta hostilitat del govern espanyol amb Catalunya, aquest tancament a pany i forrellat, s’acabarà una etapa històrica i se n’obrirà una de nova. Per això cal fer molta atenció al que va dir ahir l’ambaixador nord-americà, Alan Solomont, a Barcelona, al no oposar-se a l’Estat propi mentre demanava la màxima estabilitat. Si Catalunya vol realment tirar endavant aquest procés no ha de caure en la trampa de cap pell de plàtan que posin des de Madrid. Les autoritats espanyoles, des del rei a Rajoy, passant que destacats presidents autonòmics, estan buscant una sobreexcitació dels catalans que provoqui precipitació o incidents. Doncs, res, ni cas, aquí anem a la nostra i calculant fredament cada moviment. Tal com s’ha fet fins ara. Tinguem sempre present que Catalunya no és l’únic actor d’aquest procés. Espanya també està jugant les seves cartes, i la comunitat internacional també ho està començant a fer. La via cap a l’Estat propi no té marxa enrera, sempre que es faci bé.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/09/el_dia_d_de_la_nova_ruta_88789.php

Un plebiscit sobre què?

Dependrà dels nostres partits i dels seus dirigents que això esdevinga un fet històric, un 14 d’abril, o que acabe essent una rutina més.

Vicent Partal. editorial

Les eleccions són a la vista. Segurament que el president Mas les convocarà un dia d’aquests i és probable que siguen abans d’acabar l’any. Tothom té al cap que, si és així, seran unes eleccions pràcticament plebiscitàries: més un referèndum que no cap altra cosa. Però, alerta, un referèndum sobre què?

CiU pot tenir la pretensió, legítima, de convertir-les en un plebiscit sobre el president Mas, a la recerca d’una majoria absoluta que avui no té. Seria legítim que ho fes, però decebedor.

I no solament ells: tots els partits polítics poden oblidar el plebiscit i convertir-lo en unes eleccions més. Dedicar-se, per dir-ho així, a no a concretar la reivindicació d’independència expressada l’Onze de Setembre, sinó a fer aritmètica parlamentària: aquests, vejam si pugen; aquells, vejam si no baixen o desapareixen; els de més enllà, vejam quina coalició pot eixir de les urnes. També seria legítim, però seria, igualment, decebedor.

Perquè el plebiscit que, em sembla a mi, molta gent esperem és el que marca la ratlla entre independència o dependència. I més en concret, el que distingeix entre si l’hem de proclamar immediatament o si hem de passar uns quants anys més jugant a política i perdent temps.

Dependrà dels nostres partits i dels seus dirigents que això esdevinga un fet històric, un 14 d’abril, o que acabe essent una rutina més. Però jo diria que aquesta vegada tots tenim l’obligació de manifestar-nos i de pressionar. Perquè hi ha en joc molt més que 135 escons.

http://www.vilaweb.cat/editorial/4041467/plebiscit.html

Mas respon a Rajoy: ‘Catalunya farà el seu camí’

Diu que explicarà demà al president espanyol que el pacte fiscal és una solució i no un problema, però que el país ha de fer el seu camí

Artur Mas ha trigat poc a respondre les declaracions de Mariano Rajoy, que ha deixat clar, el dia abans de la reunió entre tots dos, que respondria amb un cop de porta a la demanda de concert econòmic del parlament. ‘Fins ara s’ho miren com un problema; demà intentaré explicar que forma part d’una possible solució. Procurarem que sigui per la via de l’acord, però en molts àmbits Catalunya ha de fer el seu camí’, ha declarat (vídeo).

El president de la Generalitat ha dit: ‘Catalunya no pot renunciar al seu present ni al seu futur. Si ho tenim clar i assumit, passi què passi els propers dies i mesos, aquest camí el podrem fer en la línia del que el país es mereix i necessita’.

Sobre la reunió de demà: ‘Com a president, demà intentaré amb el president Rajoy defensar el pacte fiscal. Com a mínim, espero que se’ns escolti, sense prejudicis, veient en la nostra proposa més una solució que no un problema’.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4041277/20120919/mas-respon-rajoy-catalunya-fara-cami.html

La primera pedra de les finances pròpies?

Artur Mas signa amb els presidents de les diputacions un conveni que suposa ‘la llavor de l’administració tributària de Catalunya del futur’


La Generalitat i les diputacions catalanes han signat avui un conveni de col·laboració estable que, segons que ha dit el president Mas, suposa ‘la llavor de l’administració tributària de Catalunya del futur’. En un acte al Palau de la Generalitat amb els presidents de les quatre diputacions i el conseller d’Economia Andreu Mas-Colell, el president català ha situat l’acord en el camí perquè Catalunya es doti d’estructures pròpies d’estat, ‘un horitzó no només dels mesos vinents sinó que va més enllà’.

Per això, Mas ha emplaçat els presidents de les diputacions a treballar amb la mentalitat de desenvolupar estructures d’estat, ‘en la mateixa línia que va fer la gent de l’època de Prat de la Riba i la mancomunitat’.

Davant missatges de por i amenaces, Mas ha dit que l’actitud catalana era positiva i de construcció, i que no consideraven ningú de fora de Catalunya com a enemic o adversari. ‘Però volem construir el nostre propi projecte de país. I avui fem una mica això: una suma de país, amb els territoris i el govern, a través d’organitzacion que van de bracet per intentar crear aquestes pròpies estructures d’estat.

Ara com ara la capacitat recaptadora de la Generalitat, que disposa de l’Agència Tributària de Catalunya, es limita als tributs propis o totalment cedits: aproximadament, un 5% del total; els grans impostos: l’IRPF, l’IVA i l’impost de societats, els recapta l’agència tributària espanyola. A banda, la plantilla i la infrastructura de l’agència catalana són tan petites que no té ni la capacitat executiva de liquidar impostos, si no ho fa el contribuent.

Què aporten les diputacions

Les diputacions, en canvi, tenen més pràctica i infrastructura recaptadores, perquè s’encarreguen de cobrar els impostos locals de molts municipis, sobretot dels petits. També tenen padró i capacitat d’executar el cobrament, si el contribuent no ha liquidat el tribut. Tot i amb això, no tenen la informació fiscal, que sí que té l’estat, sobre les tributacions més importants, com ara societats, IVA i IRPF. I és obvi que per a avançar cap a unes finances pròpies cal disposar d’aquesta informació fiscal.

Xoc legal

Aquest marc de col·laboració tributària entre la Generalitat i les diputacions no contravé la legalitat espanyola. Però, si volgués, el govern podria demanar als ciutadans i a les empreses que ingressessin els impostos a l’Agència Tributària de Catalunya i no pas a la de l’estat, com van fer la primavera passada un grup d’insubmisos fiscals (encara que llavors la Generalitat va acabar transferint els diners a l’estat per no infringir la llei), però això ja xocaria amb l’estat.

En cas que això ocorregués, caldria veure com es resoldria el conflicte, car els contribuents es trobarien amb el dubte de decidir a qui paguen, si a la Generalitat, o a l’estat, que pot embargar-los en cas de no fer-ho.

Segons la constitució espanyola, la capacitat normativa en matèria fiscal es de l’estat.

Catalunya té pressa

Mas posa en marxa la hisenda pròpia sense esperar la reunió amb Rajoy

El President, Artur Mas, amb els presidents de les quatre diputacions

El Govern de CiU ha posat en marxa avui, amb un conveni signat amb les quatre diputacions, l’embrió de la futura hisenda pròpia, el primer pas per a una Agència Tributària amb capacitat de recaptar impostos.

El propi president de la Generalitat ha afirmat que és un acte “carregat de simbolisme”, però que “no va contra ningú malgrat algunes reaccions per introduir-nos la por”.

“Procurarem que el pacte vagi per la via de l’entesa, però Catalunya ha de fer camí i farà camí”, ha afegit el dia abans de la reunió amb Mariano Rajoy a la Moncloa.

Catalunya té ràdio i televisió nacionals, escoles i policia autonòmiques i, des d’aquest dimecres, les bases per gestionar un àmbit tributari propi. Mentre Rajoy rebutjava al Congrés el pacte fiscal català, Mas constituïa l’embrió d’una altra estructura pròpia d’Estat.

Emulant Enric Prat de la Riba, Artur Mas ha reunit a la Generalitat els presidents de les quatre diputacions catalanes per comprometre’ls a col·laborar en matèria tributària. Des del 2014 funcionaran a Catalunya 150 oficines que gestionaran per a la ciutadania els tributs que recapten els ajuntaments i el govern català.

http://politica.e-noticies.cat/catalunya-te-pressa-68081.html

L’exèrcit veu molt a prop una Catalunya independent

El tinent general Pitarch preocupat per la voluntat dels catalans que voler ser un estat independent, sap que contra la democràcia no serveix l’exèrcit


El tinent general retirat Pedro Pitarch ha considerat “impensable” una Catalunya independent ni a les bones ni per força. “És impensable, ni tan sols a les bones, perquè no cap en la Constitució. I molt menys per força, perquè ni ho volen moltíssims ciutadans de Catalunya ni els de la resta d’Espanya, que també tenen molt a dir”, ha dit a través del seu blog en un apunt signat el 13 de setembre. Pitarch creu que no es pot ignorar la manifestació de l’Onze de Setembre, i ha augurat que a partir d’ara “serà molt difícil recompondre les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya”. Les seves declaracions són una resposta per mitjançant amenaces establir la resposta de la por.

Pitarch sap que no poden lluitar contra la democràcia

Pitarch ha alertat que “alguna cosa molt alarmant bull en les cuines polítiques catalanes”, i ha rebutjat atribuir-ho a la crisi. Al seu parer, la política de Madrid “no ha pogut, no ha volgut, sargir i rematar bé l’organització político-territorial espanyola” en els últims 30 anys, i el ‘cafè per a tothom’ ha resultat en un “gran desengany”. És per això que ha advertit que el pacte autonòmic i constitucional “s’està trencant”, i ha reclamat treballar per evitar-ho, perquè “és moment d’apagar els focs i no d’avivar-los”. “Ens podem cremar tots”, ha advertit.

I és que el militar ha subratllat que la manifestació de l’Onze de Setembre no es pot ignorar “pel seu contingut, per la seva inoportunitat i per la seva perillositat”. Ha citat la crisi, les eleccions basques i la petició de rescat a Europa. “En aquest moment i circumstàncies, qüestionar massiva i públicament l’esperit de solidaritat i consens que va impregnar la Constitució és corrosivament inoportú des de qualsevol punt de vista”, ha opinat. “Si es persevera en aquesta deriva no s’endevina quin pot ser el segurament horrible resultat a mitjà termini”, ha dit.

Al•lusió a Alamán Castro

Pitarch s’ha referit a les declaracions d’altres militars, com les del coronel Alamán Castro. Segons Pitarch, aquestes afirmacions representen aquells que les diuen, però els seus pronunciaments “reflecteixen estats d’opinió i línies de pensament molt arraigades en amplis sectors de les Forces Armades”.

Ha recordat que l’exèrcit té la missió constitucional de defensar la integritat territorial, alhora que ho ha de fer dirigit pel govern de l’Estat. “Seria molt saludable per a tothom que ni els militars obviessin aquesta última prescripció, ni els responsables polítics el primer mandat”, ha conclòs.

http://www.directe.cat/noticia/237970/lexercit-veu-molt-a-prop-una-catalunya-independent

Àngel Ros vol una estructura d’estat per Catalunya reconeguda a Europa

Pere Cardús i Cardellach

Proposa també una relació bilateral amb Espanya


El batlle de Lleida i potencial candidat a les primàries del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Àngel Ros, vol per Catalunya estructura d’estat reconeguda a Europa i una relació bilateral entre Catalunya i Espanya. Ros ho ha dit en un piulet de Twitter com a resposta a la pregunta sobre si vol un estat propi que garanteixi ser a Europa com a catalans.

Ros ha respost que si hagués de respondre entre ‘independència i sacrifici etern’, diria ‘Europa’. I prèviament ha reconegut que ‘l’estat vol fins i tot recentralitzar’. I ha avisat: ‘Ens cal unitat i projecte de país, i mai separar els projectes nacional i social’. ‘Catalunya té dret de decidir el seu futur. Ara toca el pacte fiscal i un canvi profund de les relacions entre Catalunya i Espanya amb una reforma constitucional’, ha dit.

Ros ja va reclamar dimarts al PP i al PSOE que reformin la constitució espanyola per ‘superar l’estat de les autonomies i el ‘cafè per tothom” i donar així cabuda al que, segons Ros, busquen els catalans, que passa per un nou marc de relacions amb l’estat. En aquest sentit, el batlle de Lleida i un dels caps visibles del sector més catalanista del PSC ha advertit que el que pretenen els catalans és establir ‘una relació amb Espanya’ de caràcter bilateral, i no ‘una relació amb disset comunitats autònomes’.

A més, Ros ha avisat que un avançament electoral aquesta tardor impediria al PSC fer les primàries com s’havien plantejat, obertes als ciutadans i no només als militants i simpatitzants del partit. Ros creu que el format de primàries que permetria al PSC reconnectar amb la societat seria aquest model que van posar de moda els socialistes francesos per elegir el seu candidat presidencial.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4041481/20120920/angel-ros-vol-estructura-destat-catalunya-reconeguda-europa.html 

 

Ignasi Ribó: “El futur estat català s’hauria de fonamentar en els habitants de Catalunya”

Núvol posa a disposició dels lectors l’assaig De la indignació a la nació, d’Ignasi Ribó (Barcelona, 1971), que es pot descarregar gratuïtament al digital de cultura

De la indignació a la nació d’Ignasi Ribó parteix de les reivindicacions del moviment dels indignats per desenvolupar una teoria original de la nació com a hàbitat plural, inclusiu i sostenible.

A través d’una exposició sistemàtica en cinc tesis generals i cinc tesis nacionals, aquest model de nació, la nació-hàbitat, és aplicat al cas específic de Catalunya, a fi de demostrar la conveniència i la possibilitat de constituir una nació catalana que integri tots els seus habitants en un projecte comú fonamentat en els principis de la justícia i en l’elecció deliberada de viure junts. Aprofitem la publicació d’aquest ebook a Núvol per conversar amb l’autor.

De la indignació a la nació és una proposta per construir una Catalunya independent. La primera sorpresa del teu assaig és que parteixes del moviment dels indignats, que no s’ha significat aquí a Catalunya pel sobiranisme, sinó tot al contrari.

Justament, la idea inicial del llibre era reconduir la indignació cap a un projecte de desenvolupament nacional que tingués en compte les necessitats reals dels habitants de Catalunya. I això sense perdre l’essència del moviment, que en línies generals em sembla prou justificat per l’esclerosi de tot el sistema polític, econòmic i social. Si els indignats no s’han significat per la defensa d’un estat català independent és perquè el debat fins ara s’ha continuat plantejant en termes de l’estat-nació modern. El meu llibre és, precisament, un intent de replantejar en profunditat els termes d’aquest debat, amb la proposta d’un model diferent de nació, on tots ens puguem trobar.

Llegiu l’entrevista completa, aquí.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4041364/20120920/ignasi-ribo-futur-catala-shauria-fonamentar-habitants-catalunya.html

Pel Financial Times, l’independentisme és imparable, si Rajoy fa avui un cop de porta ‘…digui què digui el rei’, diu el diari en un editorial


El Financial Times ha publicat avui un editorial titulat ‘El discurs del rei’, en què acusa Mariano Rajoy de ser incapaç de gestionar la crisi i l’independentisme de Catalunya. El text es refereix a la carta que va publicar a la web el rei espanyol Juan Carlos I, contra la independència de Catalunya i cridant a la unitat dels espanyols. ‘És feina del govern de cercar compromisos amb els catalans i els bascos. Avui el senyor Rajoy es reuneix amb el president català, Artur Mas. Si no fa cap gest plausible sobre les demandes catalanes, el separatisme serà imparable, digui què digui el rei’, opina el diari.

En aquest editorial, el Financial Times diu que la publicació de la carta del rei espanyol fou un gest insòlit, i que l’últim precedent que hi va haver fou el missatge durant l’intent de cop d’estat del 1981. Considera que Juan Carlos intenta suplir la manca de sentit d’estat de Mariano Rajoy.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4041492/20120920/financial-times-lindependentisme-imparable-rajoy-cop-porta.html

El ‘Financial Times’ pronostica un ascens “imparable” de l’independentisme si Rajoy no cedeix

L’editorial del diari britànic diu que l’atzucac actual suposa una “emergència nacional”

ARA Barcelona | Actualitzada el 20/09/2012 08:43

El ‘Financial Times‘ pronostica un ascens de l’independentisme a Catalunya si aquest dijous el president del govern espanyol no cedeix a les aspiracions catalanes. Diu l’editorial del diari britànic: “Rajoy es reunirà avui amb Artur Mas, el president del govern autònom de Catalunya. Si no fa cap gest convincent cap a les demandes catalanes, el separatisme es tornarà imparable, digui el que digui el rei”.

L’editorial es titula “El discurs del rei” i se centra en el missatge web del monarca d’aquest dimarts després de la gran manifestació independentista de l’Onze de Setembre i dels moviments de fitxa d’Artur Mas arran de la marxa. El diari parla de “crisi constitucional en potència” i diu que suposa una “emergència nacional”, que equipara amb la crisi financera, la recessió i l’elevada taxa d’atur espanyola.

Diu el rotatiu: “La crida del rei d’Espanya a la unitat nacional per superar la profunda crisi del país suposa tot un esdeveniment. L’última vegada que el rei Joan Carles va intervenir tan obertament a la política espanyola va ser per frustrar un intent de cop d’Estat contra la jove democràcia emergent de la dictadura de Franco el febrer de 1981”.

“El rei Joan Carles té raó a referir-se a la transició. Per abordar la situació d’emergència actual, Espanya necessita un acord multipartit com els Pactes de la Moncloa de 1977 que van traçar el camí a la Democràcia”, afegeix. El ‘Financial Times’ deixa clar, però, que a qui li correspon trobar una solució a l’atzucac actual és al president espanyol. “La monarquia s’ha vist esquitxada pels escàndols. I el Rei intenta aportar el lideratge que l’actual govern de Mariano Rajoy sembla incapaç de mostrar”, afegeix.

I conclou: “Tot i obtenir una majoria absoluta en les eleccions generals de novembre, Rajoy i el Partit Popular han preferit governar per decret, menyspreant la necessitat d’arribar al consens, o no informant tan sols com procedeix a la opinió pública. El mateix president parla en comptades ocasions, ja sigui en públic, al Congrés o a la premsa. Inicialment va aplicar valuoses reformes, com la de la legislació laboral, però sovint sembla un oportunista que no sap escollir el moment adequat”.

http://www.ara.cat/mon/europa/financial_times_0_777522324.html

‘Le Monde’, sorprès per la carta del rei contra la independència

El diari francès assegura que “aquesta sortida inèdita del rei s’ha vist com una provocació pel govern de Catalunya”

El diari francès ‘Le Monde’ mostra avui la seva sorpresa per la carta del rei defensant la unitat de l’Estat espanyol. “Exactament una setmana després de la mobilització de més d’un milió i mig de catalans a Barcelona, aquesta sortida inèdita del rei d’Espanya s’ha vist com una provocació per bona part dels membres del govern de Catalunya”, assegura el diari.

L’article, titulat “La sorprenent “cyber-carta” del Rei d’Espanya”, afirma que “si les intervencions polítiques del rei d’Espanya són raríssimes, aquesta carta oberta no tenia res d’improvisat”. Així, el text remarca que “el Rei va sortir de la discreció de la seva funció per intentar restaurar l’ordre al país”.

El diari francès critica tant la forma -el rei va triar per expressar-se Internet, publicant per primera vegada una “cyber-carta” en el web de la casa reial”-, com el fons “-des del començament del seu regnat, el Rei d’Espanya no ha intervingut en la política interna del seu país excepte en molt poques ocasions, incloent l’intent de cop d’Estat perpetuat per militars el 1981”-.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/09/_le_monde_sorpres_per_la_carta_del_rei_contra_la_independencia_88795.php

The Catalan state will be a responsible strategic partner

Dimecres, 19 de setembre de 2012

The Catalan independence possibility has become a main issue after the massive demonstration in Barcelona, the last September 11th. In an uncertain Era, a lot of questions looms about the birth of a new state in Europe. But there is no reason to be afraid, specially on Security and Defense affairs.

First, Catalonia has an experienced and skilled police deployed abroad the country. After the end of Franco’s dictatorship, one of the main achievements of the Catalan government was the reconstruction of the traditional security force: the “Mossos d’Esquadra”. Today, joined with local police forces, Catalonia has more than 20,000 agents covering all the spectrum of public security, with three decades of experience. The second reason to trust on Catalonia is the array of shared strategic interests with Europe and the rest of Western countries. The Catalan economy is strongly engaged in international trade ( and decreasing its dependence on the Spanish market). Keeping open the sea lines of communication (SLOC), and sustaining a scenario of peace and stability in the Mediterranean, will be two of the main strategic interests of the new state. The future Catalan Defense Forces will collaborate with the EU and NATO partners that share that interests.
And there is a third reason to give support to the Catalan secession: our military History. Silenced to the World for centuries by Spain, the Catalans had a long past of brave soldiers and sailors. From the Middle Ages till the 20th Century, the Catalan military have proved their fighting qualities. If Catalonia becomes independent, the new state will build up in few years a military force able to deal with any international crisis in the NATO framework.

We are ready to be an “adult” nation, committed with the rest of Western countries to build a better future. Let us walk this way with you.

CEEC

http://www.ceec.cat/catala/articles/the-catalan-state-will-be-a-responsible-strategic-partner/ 

Els EUA consideren ‘admirable’ el debat ‘pacífic i democràtic’ sobre la independència de Catalunya


L’ambaixador dels Estats Units a Espanya, Alan D. Solomont, considera ‘admirable’ que el debat sobre la independència obert arran de la manifestació de l’Onze de Setembre sigui ‘pacífic i democràtic’. Solomont va dir ahir, en una reunió amb els periodistes a Barcelona, que les empreses amb interessos econòmics a l’estat estaven preocupades per les tensions entre Catalunya i Espanya, si bé confiava que hi hauria una resolució basada en l’estabilitat. També va explicar que havia parlat amb el president de la Generalitat, Artur Mas, sobre les relacions entre Catalunya i Espanya.

Aquesta posició contrasta amb l’actitud de Juan Carlos que, en una carta publicada a la web de la casa reial espanyola, va cridar dimarts a la unitat dels espanyols bo i oposant a la independència els ‘valors que havien brillat en la transició’.

‘En un temps en què la gent de tot el món lluita per expressar-se, veure els espanyols expressar-se i debatre temes difícils com aquest és admirable i més si es fa d’una manera pacífica, democràtica i responsable’, va dir Solomont. També va manifestar respecte per la democràcia espanyola i va recordar que els anys 70 no s’hi permetien les grans manifestacions. En fi, va celebrar que la manifestació independentista de l’Onze de Setembre es vagi desenvolupar pacíficament.

 http://www.vilaweb.cat/noticia/4041453/20120920/eua-consideren-admirable-debat-pacific-democratic-independencia-catalunya.html

El galimaties de Madrid

Si avui es tornés a celebrar la manifestació de l’11-S, encara hi hauria més gent al carrer

Enric Juliana Madrid

El diari ABC ha suggerit la suspensió de l’autonomia catalana via article 155 de la Constitució. El periodista Ramírez ha escrit que tot és broma, que tot és una opereta catalana, amb un entre parèntesis que recomana l’ús de la força militar en cas de complicació (l’article 8 del qual tant parlava José Bono en temps de l’Espanya plural i del somriure de Zapatero). Alfredo Pérez Rubalcaba ha dit que el PSOE serà a l’altra front, mirant de reüll Carme/n Chacón, que encara s’amaga, esperant el seu dia. El grup d’extrema dreta Manos Limpias demana a la fiscalia que Artur Mas sigui processat per sedició. Al radiofonista Losantos li falten paraules. Rosa Díez exigeix l’aplicació de l’article 155, desafiant Rajoy. Després del gest de Rafael Spottorno a l’hotel Ritz de Madrid, el Rei trenca el silenci i invoca l’esperit de la transició amb un vocabulari sonor. Santiago Carrillo es dóna de baixa el mateix dia en què la transició és invocada amb accent greu. Pressionat des de tots els flancs, Rajoy preanuncia a Mas que no hi ha res a discutir, sense cap menció a l’article 155. Victoria Prego, sempre atenta, escriu: “Amb la seva declaració oficial, el president de la Generalitat ha posat en marxa mecanismes jurídics i polítics que normalment estan en repòs”. El ministre d’Afers Exteriors, José Manuel García-Margallo, demana a Brussel·les que la Unió Europea mantingui el vot per unanimitat a l’hora d’acceptar nous membres. El diari francès Le Monde qualifica de “sorprenent” la carta del rei Joan Carles, i el Financial Times diu que és una cosa estranya. L’ambaixador dels Estats Units a Espanya, Alan D. Solomont, considera “admirable” el to del debat català i demana a Artur Mas “una solució estable”. Poques vegades, en els temps recents, una quimera havia portat tanta cua.

El malestar del Rei és un capítol a part. Deixem el Rei tranquil. Anem a la política polititzada. El corrent principal, la capa freàtica que circula sota els centrismes, els silencis, els temps diferits i els equilibrismes de Rajoy i el seu equip, prefereix envestir abans que delimitar. L’apaivagament està mal vist. Es posen molt seriosos i citen el pacificador Chamberlain amb cara de retret. (Malgrat la bona opinió de l’ambaixador Solomont sobre el to “exemplar” del debat a Catalunya, l’analogia entre el catalanisme i el nazisme sol ser freqüent en determinats cercles madrilenys). Envesteixen perquè els agrada envestir. No estic parlant de gent poc intel·ligent. Ho són i molt. Saben negociar quan els convé, saben ser dúctils i subtils malgrat els exagerats estereotips sobre l’Espanya de blanc o negre, i fins i tot se saben retirar a temps quan els interessos estan en risc. (Verbigràcia, la prudent retirada a l’Argentina després de la temptativa d’enfrontament amb Cristina Kirchner). Aquesta vegada el partit de l’envestida s’està imposant, amb tres conseqüències de notable abast. Primera: l’ampliació del malestar català, de manera que si diumenge vinent es tornés a celebrar la manifestació de l’Onze de Setembre, encara hi hauria més gent als carrers de Barcelona. Segona: l’amplificació internacional de la qüestió catalana. I tercer: la gairebé segura convocatòria d’eleccions anticipades a Catalunya, amb aires de plebiscit.

Se’ls ha ficat al cap un Ibarretxe-2 ignorant les molt substantives diferències entre Catalunya i el País Basc. El CIS està efectuant aquests dies un gran sondeig a Catalunya, -informa Lluís Bou, periodista solvent que dirigeix El Singular Digital-. Pregunten per la queixa fiscal. I pregunten i repregunten sobre Artur Mas.

http://www.lavanguardia.com/encatala/20120920/54350799543/enric-juliana-el-galimaties-de-madrid.html#ixzz26zV253Q5

HEM VIST COSES MERAVELLOSES

“Ningú ja no podrà arrabassar-nos la història que estem construint des de l’11 de setembre. Ja no queden excuses”

Quim Torra

Diuen que quan finalment l’arqueòleg Howard Carter va accedir a l’interior de la tomba de Tutankamon i, a través d’un petit forat, va poder veure l’interior, davant de la insistència del seu mecenes, Lord Carnavon, que li demanava, expectant, què és el que hi veia a dins, va deixar anar, emocionat: “Veig coses meravelloses”.

Aquests últims dies, els catalans hem vist i hem viscut coses meravelloses. I potser no som del tot conscients de com de meravelloses han estat.

Hem vist un poble abraçar la causa de la llibertat, llum als ulls i força al braç, convençut ja que la construcció d’un país, del seu país, només es pot fer segant cadenes, amb les armes de la voluntat de ser, la vocació de modernitat i d’una certa idea civilitzada d’estar al món, entesa en termes europeus. Senzillament, hem vist un poble normal que vol ser normal.

Hem vist un President coratjós com Prat de la Riba i audaç com Francesc Macià, que ha entès les palpitacions dels temps, que ha escoltat el cant del poble i que, com escriu el poeta, serà, si vol, per sempre, la veu del seu poble, i patirà i esperarà i anirà sempre entre la pols, vetllant en la llarga nit del seu poble, car haurà de dir la paraula justa en el moment just.

Hem vist el nacionalisme català unit darrere una sola bandera. És, potser, la cosa més meravellosa que hem vist. Enemics irreconciliables i adversaris eterns han sumat, han compartit projecte, han construït i s’han guanyat una legitimitat i credibilitat extraordinàries. Hem vist aparèixer un ordre nou, democràtic i pacífic, alliberat de l’esclavatge de la tàctica i convençut que només hi ha un destí final. Personalment, aquest fet, de tan meravellós, ha produït en mi un estat de felicitat absoluta.

Hem vist desenes de centenars d’associacions, fundacions i agrupacions de la terra que, plenament responsables, assumint els llegats de les generacions passades, empesos pel desig d’assegurar un futur als qui vindran, ja no volen un país moderadament lliure. Perquè han aprés que no es pot ser una mica lliure, o gairebé lliure, sinó que la llibertat és un concepte absolut i que, com deia Pau Casals, “no és negociable”. I per això, i només per això, hem vist convertir-se el projecte polític de la independència de Catalunya com l’únic capaç de fer de palanca a l’ambició nacional del país, a l’esclat d’energia que necessitem, la corda que fa vibrar l’esperit d’una comunitat.

Hem vist també caure caretes i disfresses. Per què parlen de “federalisme” quan volen dir Espanya? Per què els fa por la llibertat? Per què només hi veuen dramatisme quan cal veure-hi esperança? Hem vist Reis i presidents del govern i, tristament i desoladorament, líders de partits amb seu a Catalunya alçar barricades al somnis. “La constitución es la respuesta al independentismo”, afirmen, quan justament és tot el contrari, l’independentisme és la resposta a la Constitució espanyola.

Hem vist també dubtar una part de la nació. A ells caldrà dedicar-hi tots els esforços. No és comprensible que les elits financeres d’un país no vulguin assumir el lideratge que els pertoca; no podem permetre’ns que les classes més populars se’n desenganxin. D’acord, el triomf colossal de l’11 de setembre és el triomf de les grans capes mitjanes catalanes. Aquesta és una força immensa, feta de transversalitat i emoció, el tros de país que ha estat sempre al costat de la terra, que l’ha llaurat i l’hi ha donat ànima i l’ha estimat amb un dolor apassionat. Però ens calen més. Aquest és el gran repte.

Hem vist coses meravelloses. Ningú ja no podrà arrabassar-nos la història que estem construint des de l’11 de setembre. Ja no queden excuses, doncs. No hi ha mai marxa enrere en el camí, i menys en el camí cap a la llibertat. Estem a punt. Preparats, com deia Josep Carner, per veure la bandera ben alta, ben dreta, ben sola. Que comenci la partida. El president Mas citava Martí i Pol. Jo em permeto triar Vinyoli: “Tot és ara i res”.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/09/hem_vist_coses_meravelloses_88780.php

Els ròssecs de la independència

MIQUEL PUIG

Proliferen les declaracions que posen en qüestió la viabilitat de Catalunya com a estat independent i, més concretament, la seva capacitat per garantir els actuals nivells de benestar. En general, es basen en el supòsit que Catalunya sortiria automàticament de l’euro i de la Unió Europea. Es tracta d’un supòsit equivocat. Pel que fa a la sortida de l’euro, qualsevol estat pot adoptar la moneda que vulgui -per exemple, l’euro o el dòlar- sense necessitat de formar part de qui l’emet: constitueix una decisió sobirana acceptar tal moneda com a instrument per saldar deutes. Pel que fa a la pertinença a la Unió Europea, he argumentat des d’aquesta mateixa plana que en el supòsit que Catalunya no formés part de iure de la Unió Europea -perquè encara se n’estés negociant l’adhesió o perquè un estat membre la vetés-, les multinacionals europees i espanyoles forçarien el manteniment de la lliure circulació de mercaderies, persones i capitals entre Catalunya i la Unió, cosa que implicaria que Catalunya en continuaria formant part de facto des del primer moment. En conseqüència, no tenen cap mena de sentit les argumentacions publicades segons les quals les rendes catalana i espanyola s’enfonsarien perquè ho faria el comerç entre Catalunya i Espanya.

Pel que fa a la viabilitat de la hisenda pública catalana, acaba de fer-se públic un estudi signat per Núria Bosch i Marta Espasa, de la Universitat de Barcelona, que demostra que, mantenint la mateixa pressió fiscal, els ingressos addicionals que rebria el nou estat compensarien amb escreix les despeses addicionals a què es veuria obligat a fer front. Es tracta d’un estudi necessari però el resultat del qual difícilment hauria de sorprendre ningú atesa la magnitud del dèficit fiscal actual, que desapareixeria amb la independència.

Tanmateix, un hipotètic estat català naixeria amb dues càrregues a l’esquena que no podem menystenir: el deute públic i l’obligació de pagar pensions a la població jubilada.

Catalunya naixeria com un estat endeutat: al deute actual de la Generalitat (40.000 milions) i dels seus ajuntaments (uns 6.200), caldria sumar-hi una part del deute de l’administració central de l’estat espanyol, que pujaria a 110.466 milions si fos proporcional al pes del PIB català en el conjunt espanyol. En total, uns 160.000 milions, que representen el 79% del PIB català. A aquesta quantitat cal sumar-hi l’impacte que a curt termini tindran les dues operacions financeres previstes: l’endeutament de la Generalitat amb l’Estat per un import de 5.000 milions i la part proporcional de l’endeutament de l’Estat amb l’entitat que finalment acabi finançant el rescat de la banca espanyola nacionalitzada (per un import aproximat de 60.000 milions), uns 11.200 milions més. Així doncs, si la independència es fes efectiva avui, el nou estat naixeria amb un deute equivalent al 82,6% del seu PIB (en la mesura que la independència es demorés la proporció augmentaria, perquè el deute públic espanyol està creixent a un ritme alarmant).

Un deute equivalent al 82,6% del PIB és poc superior al de l’Espanya unitària (78,1% postrescat bancari) i molt similar al que tenen Alemanya (81,5%) i França (86,3%), i seria assumible si (un gran si !) l’economia catalana funcionés correctament: el 81,5% alemany no impedeix que el mercat consideri les finances d’aquell país prou sòlides per no exigir pràcticament interessos a les noves emissions. L’avantatge de Catalunya respecte d’Espanya seria que -eliminat el dèficit fiscal- el deute deixaria de créixer.

Però és en les pensions on es dirimirà el futur del projecte independentista. El nombre de catalans que cobren pensió o que confien començar a cobrar-la aviat constitueix una massa social impressionant. Aquesta gent és inevitablement conservadora i es decantarà per qui li ofereixi més garanties. Com que el sistema de pensions espanyol funciona sobre el principi del repartiment (els treballadors en actiu paguen les pensions dels jubilats), l’estat més solvent és d’entrada el que presenti una relació entre treballadors i jubilats més favorable. Aquesta proporció, al seu torn, depèn fonamentalment del grau d’envelliment de la població i de la proporció de població en edat laboral que efectivament treballa. Pel que fa a la primera (mesurada en termes de proporció de la població de 60 anys o més), Catalunya (22,1%) partiria en igualtat de condicions amb l’Espanya unitària (22,4%) i França (23,1%) i en més bones condicions que Alemanya (26,3%). Pel que fa a la segona (mesurada en termes de proporció de població entre 20 i anys 64 que està ocupada), la xifra de l’Espanya unitària (55,5%) és pitjor que la catalana (59,7%), però totes dues són pitjors que les de França (64,6%) i Alemanya (71,1%).

Per concloure: una Catalunya independent seria més viable econòmicament que l’Espanya unitària, la situació econòmica de la qual, amb un 24,6% d’atur, fa difícil pensar que pugui fer front al seu deute i impossible que pugui mantenir el sistema de pensions -fa pocs dies De Guindos ja ho va insinuar-, cosa que segurament constituirà la prova més gran a què s’ha de veure sotmesa la seva estabilitat política. Ara bé, Catalunya només seria una mica més viable, perquè el sistema productiu català -un sistema que fa anys que es desindustrialitza- presenta també febleses considerables que es tradueixen en una taxa d’atur del 22%. Així doncs, no tot serien flors i violes: la independència exigiria austeritat a curt (per poder tornar els deutes) i reindustrialització (perquè els catalans tornessin a treballar en feines de qualitat).

http://www.ara.cat/premium/opinio/rossecs-independencia_0_777522243.html

Final de trajecte

ANTONI SEGURA

Sectors majoritaris del nacionalisme espanyol prou bé que ho entenen, però no volen acceptar la realitat plurinacional d’un estat que minvaria els seus privilegis i el seu poder

Avui el president del govern, Artur Mas, s’entrevista a La Moncloa amb Mariano Rajoy per parlar del pacte fiscal. És un dia clau per al futur dels ciutadans de Catalunya, perquè la proposta de concert econòmic ha estat superada per la manifestació de la Diada. El convenciment que això de l’encaix de Catalunya a Espanya no dóna més de si ha calat amb força –i amb raons– entre gran part dels catalans. I, després del comunicat del rei, que atesa la irresponsabilitat legal del monarca o és inconstitucional o té el vistiplau de Rajoy, que ahir mateix es declarava totalment contrari al pacte fiscal o a revisar el sistema de finançament, el president Mas tornarà de Madrid amb les mans buides. S’obren, doncs, temps d’incertesa, però, alhora, d’il·lusió.

Determinats sectors, majoritaris, del nacionalisme espanyol no és que no ho entenguin; ho entenen, prou bé que ho entenen, però no volen acceptar la realitat plurinacional d’un estat que minvaria els seus privilegis i el seu poder. Només cal veure com les gasta Rosa Díez, que ha apel·lat a l’article 155 de la Constitució per eliminar l’autonomia de Catalunya “en cas que el govern utilitzi el fons de rescat autonòmic per promoure la secessió”. Cal estar agraït a la líder d’UPD per la seva claredat i per assenyalar el camí als encara indecisos. Ací ningú promou amb diners de l’Estat –tot i que al cap i la fi també són diners dels ciutadans de Catalunya– la secessió. Aquesta ha estat conreada a cops d’incompliments legals (els deutes derivats i no pagats de l’aplicació de l’Estatut de 2006, aprovat pels parlaments català i espanyol, sotmès a referèndum i sancionat al BOE, ai las!, pel rei), de menyspreu de les decisions dels ciutadans de Catalunya (sentència del Tribunal Constitucional), de balances fiscals deficitàries, de boicots als productes catalans, d’atacs contra la nostra llengua (després de trenta anys encara es qüestiona el sistema educatiu d’immersió en català). I ara surt el rei demanant que hem de remar tots en el mateix sentit per treure “el país” de la crisi. Quin país? Aquell que conculca la seva pròpia legalitat, aquell que menysprea, aquell que ha “desaprès d’entendre an els teus fills… que et parl(en) en llengua – no castellana” (Joan Maragall), aquell que ha fet de la solidaritat cobdícia…

La manifestació del dia 11-S no és cap “quimera”, ni els ciutadans de Catalunya estan induïts pel nacionalisme i els interessos electorals de CiU, ni tot ho explica la crisi econòmica. Aquesta mena de consideracions són, un cop més, prova del menyspreu i la desconsideració amb que són percebudes les aspiracions d’autogovern. Són ganes de simplificar i de voler negar l’evidència com si així la realitat desaparegués: el dia 11, milions de persones van sortir als carrers per dignitat i en demanda d’un estat propi, tot i que molts eren contraris a les polítiques d’austeritat i retallades que aplica el govern Mas; polítiques que estan malmetent la cohesió social quan és més necessària que mai per tirar endavant un procés de construcció nacional indefectiblement lligat a la reactivació econòmica.

Però deixem-ho estar. Ni més pedagogia, ni més temps per perdre, perquè la negació reiterada d’aquella realitat plurinacional d’un estat que mai no fou deixa poques sortides. Sefarad fa temps que ha deixat d’escoltar. Ja no és hora de retrets. És massa tard i, a més, no hi ha voluntat d’esmena. Cal, doncs, coratge ja que el camí serà llarg i, com va dir el president Mas, difícil, ple d’obstacles, potser també de desil·lusions i d’ensopegades, de resistència. I necessitat de patriotisme empresarial, sindical i financer. Al final, però, pacient, espera Ítaca.

 http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/577421-final-de-trajecte.html

Gràcies, Majestat

És conscient el Rei que amb la seva actitud ens ha ajudat a donar dimensió històrica al conflicte?

Pilar Rahola

Encara que la reunió d’avui entre Rajoy i Artur Mas s’augura com una bona tempesta, els dies previs no hem gaudit de la calma que la precedeix. De fet, si no fos perquè estem vivint un temps intens i accelerat, diríem que portem una setmana sencera de ciclons. Certament la història de Catalunya va tancar capítol el dia 10, i encara que no sabem com titularem el capítol següent, és obvi que des del dia 11 estem en una altra esfera. O en un altre planeta, perquè no sé si som completament conscients del que està passant. És a dir, som conscients que, per bé o per mal, estem tocant la història amb els dits? No crec que tot això finalitzi en qualsevol baixador, sobretot amb l’alta velocitat del tren que s’ha posat en marxa. I com és lògic en els moments convulsos, els nervis es disparen, els errors s’acumulen i el personal treu pit tot el que pot.

Què ha estat tot això de la carta reial, nervis, error o pit enfora?

M’inclino a pensar en una barreja de les tres característiques: neix dels nervis, és un error i té per objectiu espantar al personal, per allò del Rei, l’exèrcit i la unitat d’Espanya que tenim gravat al cervell reptilià. En català, quan això passa, diem que han tret el santcristo gros. I ha estat el Crist gros el que ha ficat la pota amb més dedicació. Qui assessora Joan Carles? Ho dic perquè sembla un estol de republicans. O d’independentistes, que tant li fa. Vejam els errors (per als seus interessos) de la seva magna carta virtual. El primer, posar el seu altaveu al servei de la independència. És conscient el Rei que amb la seva insòlita actitud ens ha ajudat a donar dimensió històrica al conflicte? D’entrada, no es recorda una actitud semblant des del 23-F i, a més, si fins i tot el Rei ha de baixar a l’arena, és que la cosa és grossa. Segon error, la seva situació. És conscient que la seva reial paraula ni espanta ni sedueix com abans, atesos els molts elefants que han pasturat pels seus territoris en els darrers temps?

Tercer error, perdre la neutralitat. Això ja l’hi ha retret molta gent a Catalunya, amb Duran Lleida al capdavant, que ha estat agut. Però és bo constatar el que ja sabíem: la nul·la neutralitat de la Casa Reial respecte als interessos catalans.

I quart error: ara què? Perquè si abans la paraula de Rei era oli en un llum -o soroll de sabres-, ara només és una altra declaració en contra de la voluntat política de milers de persones. Cosa que ja sabíem els catalans, o algú creu que és una novetat que l’Estat, amb el seu més alt funcionari al capdavant, estigui en contra de la independència? I aquesta és la qüestió, que la carta no té la capacitat de parar res, sinó més aviat fa enfadar i provoca, amb la qual cosa haurien fet bé d’estalviar-se-la.

I finalment, és bo saber que els catalans estem sols davant el nostre destí. Per tot això sumat, gràcies, Majestat. La seva carta ens ha animat molt.

http://www.lavanguardia.com/encatala/20120920/54350788512/gracies-majestat-pilar-rahola.html#ixzz26zVvCp85

Necessàriament, monarquia no

Josep-Lluís Carod-Rovira

Dies enrere, el president Artur Mas declarava que una Catalunya independent no havia de ser, necessàriament, una república. La veritat és que, en aquest tema, no és que hi hagi gaire varietat per escollir. O s’és una monarquia com Espanya, el Marroc o Anglaterra, o bé un gran ducat com Luxemburg, un principat com Mònaco o, ja en un altre gamma de productes, una república com França, Alemanya o Itàlia. És cert que el nom no sempre fa la cosa i hi ha monarquies parlamentàries francament democràtiques, com les escandinaves, i repúbliques força impresentables, el nom de les quals no cal esmentar, per allò de les relacions diplomàtiques futures, ja que a Catalunya haurem d’establir relacions amb tothom…

El mateix Àlex Salmond, primer ministre escocès, ja dóna per suposat que no hi haurà una República d’Escòcia, per més que hi hagi una Escòcia independent. En aquest cas, sembla que optarien perquè la reina d’Anglaterra continués sent, com ara, la cap d’estat dels escocesos. Lògicament, aquesta possibilitat treu ferro negatiu a la separació d’Escòcia del Regne Unit de la Gran Bretanya, ja que, bo i passant a ser un estat sobirà i amb voluntat de pertànyer també a la Unió Europea, en realitat manté intacta, en la mateixa persona, la figura de cap d’estat que ja tenien abans. Seria, de fet, el mateix estatus que tenen ara el Canadà o bé Austràlia, grans estats del món que comparteixen amb els britànics la mateixa reina com a cap d’estat, sense que aquesta circumstància disminueixi ni un sol mil·límetre la seva sobirania nacional, absolutament independent. La reina hi té una funció simbòlica, però sense cap poder polític real, ja que aquest recau en el parlament i en el govern respectius.

Desconec què devia pensar el president Mas, en el moment d’obrir la porta a una possibilitat de forma d’estat que no fos la República de Catalunya. Però no és descartable que li ballés pel cap la solució Joan Carles, com a futur cap d’estat de la Catalunya independent, fet amb el qual  compartiríem una cosa amb Espanya: tindríem el mateix cap d’estat i punt. Formalment, la càrrega simbòlica d’aquesta circumstància potser rebaixaria una mica la tensió d’una independència catalana sense cap lligam amb el Regne d’Espanya, per més que no tingués més conseqüències efectives que purament decoratives. Segurament això posaria les coses més fàcils a certs sectors de la dreta catalana i de l’àmbit dels negocis, però també de l’esquerra catalana i de la progressia intel·lectual, per dir-ho d’alguna manera. Però aquesta és una via impossible, perquè el mateix Borbó hi ha renunciat amb les seves declaracions, titllant de “quimera” el projecte d’una Catalunya independent.

Encara queda, però, una altra via monàrquica, per explorar: cercar a veure si trobem, pel Google, algun descendent fins ara desconegut de Martí l’Humà o de Martí el Jove. No fórem els primers a optar per aquesta fórmula, ja que els noruecs, després de la seva independència el 7 de juny de 1905, en separar-se de Suècia, van optar, en referèndum, per la forma monàrquica d’estat, en comptes de República. I, com que no tenien reis a casa, van oferir el lloc de treball al príncep Carl de Dinamarca perquè fos el  primer cap d’estat de la Noruega independent. Aquest va acceptar i prengué el nom d’Haakon VIII, enllaçant així amb la dinastia nacional noruega de l’edat mitjana. I fins avui… Com que Espanya no és com Dinamarca, ni com Anglaterra, els borbons queden descartats, a més a més també per voluntat pròpia, ja que no demostren interès per la feina. Clar que sempre hi ha la possibilitat de trobar alguna cosa per la banda de Mònaco, que no ens cau gaire lluny, o fins i tot convocar un concurs de mèrits a nivell internacional. O bé una solució encara més fàcil i pràctica: deixar-nos d’orgues i convertir Catalunya en una república democràtica, independent i sobirana, en el marc de la Unió Europea. Si Espanya va ser l’únic estat a restablir una monarquia enderrocada a les urnes, en tot el segle XX, no quedaria bé que nosaltres els copiéssim la idea, el segle XXI…

http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/4437/necessariament/monarquia

El final del catalanisme?

Jordi Muñoz. Politòleg

En un article molt comentat Albert Aixalà, director de la Fundació Rafael Campalans, deia, entre d’altres coses que l’eclosió independentista que s’ha materialitzat en la diada d’aquest any representava el final del catalanisme tal i com l’havíem entés fins ara. I possiblement té raó: el vell consens catalanista, que abraçava tots els partits de tradició democràtica, articulat entorn de la defensa de la identitat nacional, de l’autogovern, de la normalització lingüística i de l’anomenada ‘unitat civil’ del poble català ha sigut superat per la història.

El desplaçament de posicions cap a un sobiranisme cada cop més explícit d’una part molt important del vell catalanisme fan obsolets els vells consensos. Avui, un segment molt important de la societat catalana ja no en té prou i s’articula entorn d’un nou consens: la necessitat d’un estat propi. I això, necessàriament, deixarà alguns dels antics components del consens al marge. El PSC, especialment.

És evident que la idea de la independència provoca divisió d’opinions entre els ciutadans i les elits catalanes i que, ara com ara, el consens al seu voltant no és tant ampli com el que hi hagué en el seu moment al voltant del vell trident ‘Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia’. Tot i que el suport a la independència és majoritari, no hi ha, ara com ara, un consens equivalent al del vell catalanisme al voltant de la idea d’independència.
Per als socialistes els costos derivats de resistir-se a un referèndum serien molt forts, molt més que dir no a la independència”
Ara bé, vol dir això que ja no hi ha possibilitat d’amplis consensos nacionals? En cap cas: de fet, el propi Aixalà en dóna la clau al final del seu article: Avui, a redós del creixement de l’independentisme, ha emergit un nou consens social a Catalunya tant o més ampli que el vell catalanisme: el del dret a decidir. És cert que el catalanisme sempre va parlar de ‘no renunciar’ al dret a l’autodeterminació, però era sempre enunciat com quelcom abstracte, sense concreció definida. En canvi, avui, hi ha una majoria abassegadora a Catalunya a favor del dret a decidir com a quelcom concret i tangible, materialitzat en la celebració d’un referèndum sobre la independència.

Més enllà de les opcions, legítimes totes, en favor o en contra de la independència, el que comparteix una gran part de la societat (un 76% segons l’enquesta de GESOP encarregada per Telecinco aquest cap de setmana) és que aquesta és una qüestió que cal dirimir democràticament. Poques qüestions deuen suscitar consensos tant amplis a una societat complexa i plural com la nostra. Ara cal articular aquest consens. Amb tothom. Ja ho van provar les consultes sobre la independència amb l’encertat lema ‘tant sí com no, vota’. Seria un greu error de l’independentisme no recollir les senyals que han enviat dirigents del PSC –i no només de l’anomenat ‘sector catalanista’- sobre la seva obertura a aquesta possibilitat.

És lògic i legítim, coherent i esperable, que els socialistes catalans es posicionin en contra de la independència, però no ho seria tant que neguéssin el que tres quartes parts dels catalans volen: un referèndum. Sumar-los a aquest consens faria totalment inevitable la celebració de la consulta, i per als socialistes els costos i les tensions derivades de resistir-se a un referèndum serien molt fortes, molt més que les de dir no a la independència, que és la posició majoritària del seu electorat. Cal actuar amb una mica d’intel·ligència, doncs. Perquè res no seria més positiu per al país que fer el camí, fins al dia del referèndum, amb tres quartes parts de la societat catalana al darrere. I llavors, ja decidirà la majoria.

http://www.tribuna.cat/opinio//el-final-del-catalanisme–19-09-2012.html

Entrevista a Ferran Requejo, politòleg i catedràtic

“Amb la independència tindrem problemes, però com Suècia, Dinamarca o Holanda”

Ferran Requejo és catedràtic de ciència política a la Universitat Pompeu Fabra. En aquesta entrevista, es mostra convençut que un dels factors més importants perquè la independència vagi bé és tenir una legitimitat internacional abans de la declaració d’independència. Per tant, creu que abans hauríem de començar a buscar aliats. Requejo, que havia estat un dels teòrics del federalisme, creu que aquesta teoria a Espanya ha fracassat.

per Alèxia L. Ferret

La Unió Europea, Alemanya i els Estats Units reconeixeran l’Estat propi de Catalunya?

Depèn de com es faci el procés. Un dels factors més importants perquè la independència vagi bé és tenir una legitimitat internacional abans de la declaració d’independència. I això s’ha de treballar des del govern de la Generalitat. Ha d’encapçalar aquesta política d’anar construint aliats, sinergies i simpaties en l’aspecte internacional.

I quins aliats tenim?

No ho sabem. Estem començant un procés, i aquest durarà un temps. No s’acaba ni en dos dies, ni en dos mesos. S’han de fer estratègies amb objectius clars. I des de la societat civil hem de treballar en aquesta direcció. L’objectiu és que com a mínim els països principals no s’oposin a aquest procés, encara que no hi estiguin d’acord. Si això es fa bé, la independència és imparable.

Espanya ens boicotejarà o en el darrer moment primarà el pragmatisme?

Això depèn de la força que tingui cadascú. Si des d’aquí es té una posició clara, i es tenen aliances potents a nivell internacional, a la UE no li interessa que hi hagi un permanent conflicte i una tensió territorial amb un dels seus Estats. També és important saber què passarà a Escòcia. Està clar que veurem canvis en els propers anys.

És cert que sortiríem de l’euro i de la UE si ens declaréssim independents?

Això es podria arreglar. El que és important és la voluntat política de canalitzar les coses. Encara que es digués en els tractats, cosa que encara tampoc està clara, que Catalunya és un Estat nou d’Europa i ha de tornar a demanar l’ingrés, es podria fer abans que acabéssim de ser independents. La transició quasi no es notaria. Espanya en aquests moments és un Estat molt dèbil a nivell europeu; per tant, no pot fer el que vulgui.

Vostè era un dels teòrics del federalisme. Per què va deixar de ser-ho?

Per realisme polític. Jo defensava que a partir del model constitucional s’hauria pogut fer un desenvolupament, durant aquests 30 anys, d’una manera molt més amable. Però la lectura ha estat la contrària. Els partits que encara avalen això mai ho han explicat clar…

És inviable el federalisme?

Actualment sí. Entre d’altres coses, perquè tots els federalistes estan a Catalunya, i a fora no n’hi ha. La concepció d’Estat no és gens federalista per part dels dos grans actors, el PSOE i el PP. Ells pensen en l’Estat unitari, seguint el model francès, on hi ha una jerarquia entre el govern central i les altres entitats. D’aquesta manera és impossible poder evolucionar. És ingenu i pervers pels que encara mantenen que és possible.

Per tant, és la independència o res, no?

Sí. Aquest és el camí en el qual ara estem abocats. Simplement, perquè és el més realista. Per tant, o anem per aquí, o l’alternativa és quedar dissolts com una simple comunitat autònoma, cada cop més disminuïda en els seus trets més característics.

Com veu la reunió entre Rajoy i Mas que es celebra avui?

És una reunió que forma part del procés del pacte fiscal. És el compromís del president Mas de dur a terme el punt estrella del seu programa electoral. I de defensar la posició aprovada per majoria al parlament de Catalunya. Però, tenint en compte que hi ha les eleccions gallegues i basques, no hi haurà cap tipus de resolució ni cap cosa concreta. No anirà més enllà de les bones formes, i que això s’estudiarà en un futur.

Per tant, segons vostè, no en treure’m pas gran cosa…

No. Això forma part del guió. Suposo que el govern central farà un discurs sobre que els acords fiscals s’han de revisar per llei el 2013 per totes les comunitats autònomes. I dirà que estudiarà el cas, i poc més…

Si aconseguíssim el pacte fiscal, els problemes de Catalunya no estarien ja resolts?

No. El que estaria resolt és el finançament de Catalunya, però no ho estaria la poca capacitat de decisió que el marc constitucional espanyol i l’Estatut permeten. El pacte fiscal seria un pas per resoldre el tema econòmic, però quedaria tot el tema polític sense solucionar.

Amb la independència tot seran flors i violes?

Home, un procés d’independència sempre és molt complicat. Hi ha moltes variables i molts factors i actors implicats. Però al final tindríem els mateixos problemes que un país normal com Suècia, Dinamarca o Holanda. Sempre en l’espectre dels països més rics de l’escena europea. La independència és un bon negoci, una altra cosa és que sigui fàcil. El que està clar és que si s’estableix, Catalunya millorarà molt. I establirà unes bases normalitzades pel seu desenvolupament futur.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/09/_la_independencia_es_un_bon_negoci_pero_no_sera_facil_88791.php

La mòmia Margallo

Salvador Cot 

Fa molt de temps que s’usa la maledicció per reforçar l’acció política de l’estat. Tota mena de fórmules han estat utilitzades per insistir en el caràcter pecaminós de la infracció, fins el punt que, en alguns casos, quedava compromesa la vida ultraterrenal del desobedient. És el cas, per exemple, de Neferkare, un faraó de l’Imperi Antic que va deixar escrit que “no permetrà que siguin purificats en la piràmide Men-anj-Neferkara per tota l’eternitat” els que cometessin actes contraris a l’estat.

Amb l’origen en aquella època, la maledicció s’ha continuat utilitzant fins a l’actualitat. La prova és que, ahir mateix, el ministre José Manuel García-Margallo, titular espanyol d’Afers Exteriors, va advertir els catalans que la independència suposaria “un temps indefinit, gairebé etern” d’expulsió de la Unió Europea. Un altre cop el càstig infinit, quatre mil anys més tard, exactament amb la mateixa intenció.

Aquest ús de l’amenaça i la maledicció  va ser característic d’estructures centralitades, basades en els mites i amb poques possibilitats de legitimació. Certament, l’estat egipci va sobreviure trenta segles però, per a la majoria del món, avui no és gaire més que un reclam turístic. Tot indica que les malediccions espanyoles duraran bastant menys.

http://www.naciodigital.cat/noticia/46916/momia/margallo

Posem remei al ‘catanyol’?

Núria Puyuelo

El català oral i escrit està farcit d’interferències del castellà. Alguns barbarismes són fàcilment detectables (liar, bueno, desperdici…) però n’hi ha d’altres que conviuen camuflats en la llengua, com ara exitós, bronca i a mida que. Mes enllà dels castellanismes vinculats al lèxic, la llengua també se serveix d’interferències sintàctiques i morfològiques, que sovint passen més inadvertides per als parlants. És el cas de la deute o ho parlem, quan en català el deute és masculí i parlem d’una cosa, i per tant direm que en parlem.
Aquest català, ben viu sobretot a l’àrea metropolitana de Barcelona, és conegut popularment com a catanyol, un terme format pels mots català i espanyol. Per combatre’l acaba de publicar-se un manual pràctic que inclou prop de 500 interferències extretes de la vida real, de converses anònimes de carrer, dels mitjans de comunicació, i documentades i recollides pel filòleg Pau Vidal. Amb el títol optimista El catanyol es cura (Barcanova, 2012), el llibre no pretén ser un diccionari que es limiti a donar una llista d’equivalències entre el catanyol i el català correcte, sinó que va més enllà i ofereix exemples pràctics acompanyats d’explicacions, com ara que “en català ens donem la mà, donem les gràcies i moltes altres coses, però els petons els fem”, però en canvi “fem un pas”, i no “donem un pas” com en castellà.
L’autor també recopila alguns mots admesos per la normativa però que segons el seu parer són “blasmables”, com ara tenda, quan ens referim a la botiga; mudar-se, en el sentit de canviar de cas; prendre una dutxa, quan ja tenim el verb dutxar-se, i per complet quan en català ja tenim la locució del tot o l’adverbi completament.

http://blogs.elpunt.cat/nuriapuyuelo/

El Institut Guttmann de Badalona, cuna de deportistas paralímpicos

Atletas catalanes que han participado en Londres 2012 empezaron su carrera en el centro de rehabilitación de Badalona

MONTSE LÓPEZ. Badalona

Algunos de los jóvenes que han participado en los Juegos Paralímpicos de Londres 2012 se iniciaron en el mundo del deporte a través del centro de rehabilitación donde estuvieron ingresados. Se trata del Institut Guttmann de Badalona, un hospital de referencia que combina la neurorrehabilitación con las actividades deportivas. Recién llegados de Londres, tres jóvenes paralímpicos y el entrenador de la selección española de básquet en silla de ruedas han visitado de nuevo el centro para explicar sus experiencias a los pacientes actuales de Guttmann.

“Es increíble poder estar con deportistas de todo el mundo. Allí te sientes atleta de verdad”, asegura Quico Tur, tenista paralímpico. Es la tercera vez que participa en unos Juegos Paralímpicos y recuerda perfectamente como fueron sus inicios. Sufrió un accidente en 1998 y después de estar tres meses en la Vall Hebron, estuvo tres meses más ingresado en el Institut Guttmann de Badalona para hacer la rehabilitación. “Aquí aprendí a ser independiente yendo en silla de ruedas y fue el trampolín que me ayudó a dedicarme al deporte”.

Deportistas paralímpicos cuentan sus experiencias en el Institut Guttmann de Badalona Montse López

Elena Jacinto también juega al tenis y esta ha sido su primera experiencia olímpica. “Te tratan como si fueras una estrella”, explica Elena. La inauguración de los Juegos Paralímpicos de Londres y su debut en la pista central son los dos momentos que más han emocionado a esta joven deportista. Sufrió un accidente hace diez años y estuvo 8 meses en Guttmann recuperándose. “Me trajeron aquí a las dos semanas cuando aún estaba destrozada”, cuenta Elena, que añade:“Aunque no me podía mover, veía a los chicos que entrenaban a básquet y decía: si ellos pueden, ¿por qué yo no?”. Ha vuelto al Institut Guttman para dar un mensaje claro a los pacientes: “En silla de ruedas se puede ser feliz, pero sobre todo, con la ayuda del deporte”.

Y es que el centro de rehabilitación da la posibilidad a sus pacientes para que practiquen varios deportes hasta que encuentran el que más les gusta o se les da mejor. Es el caso de Júlia Castelló que con sólo 22 años ya ha participado en dos paralimpiadas. “No sólo había nadado, también jugué a tenis y a básquet”, cuenta Júlia. Hasta los doce años estuvo haciendo sesiones de rehabilitación en Guttmann. De hecho, en el centro la recuerdan como “la niña”. A los 14 años empezó a nadar y se dio cuenta que se le “daba bien”.

Pero no sólo los pacientes que han salido del hospital se han dedicado al deporte de élite. El seleccionador de baloncesto en silla de ruedas, Òscar Trigo, empezó en el básquet convencional y en 2001 empezó a trabajar en Guttmann ya que es profesor de educación física. Fue allí donde se encargó de los jóvenes que querían dedicarse al básquet en silla de ruedas. “Dejábamos las puertas abiertas en los entrenos para que nos vieran todos los que quisieran”, cuenta Trigo. Una manera de acercar el deporte a aquellos pacientes que les costaba más aceptar su nueva situación. De hecho, de esa época surgieron “15 jugadores de básquet en silla de ruedas que aún hoy continúan en activo”, dice el seleccionador.

Los deportistas paralímpicos han participado en los Juegos Deportivos del Institut Guttmann, unas jornadas anuales que organizan para que los pacientes prueben distintas disciplinas. Durante la clausura de estas actividades, los deportistas han explicado sus experiencias olímpicas a los pacientes. Los adjetivos “magnífica”, “inolvidable” y “espectacular” han sido los principales para definir la experiencia de participar en Londres 2012.

http://www.lavanguardia.com/local/20120919/54349679862/institut-guttmann-badalona-deporte-paralimpico.html#ixzz26zXqnnNq

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s