El Punt-Avui – 14/11/2012La punxa d’en JapServeis MínimsLa punxa d’en JAP. Serveis Mínims
••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••Catalunya Oberta – 14/11/2012Aprofitar el malestarAquesta no és una vaga més.L’èxit de la vaga general que les centrals sindicals han convocat avui dependrà de l’índex del malestar general. Aquesta no és una vaga més. CCOO i UGT en van organitzar una altra el 29 de març passat. Fa vuit mesos només. És la primera vegada en la història recent que dues convocatòries semblants s’acosten tant en el temps. Si els sindicats s’hi han atrevit, és perquè saben que es poden permetre un cert grau d’improvisació. Perquè compten amb l’agitació palpable d’una bona part de la societat que s’expressa amb contundència cada vegada que troba l’oportunitat. Funcionaris emprenyats, treballadors amb l’ai al cor, aturats amb la sensació que mai més trobaran feina, jubilats amb vocació activista… Tota aquesta brasa social només espera un foc que la prengui. I hi ha la paradoxa que el clam col·lectiu alterat s’activa en un curt espai de temps per causes que poden semblar fins i tot contradictòries.Comissions, UGT i els sindicats minoritaris o sectorials provaran d’aprofitar avui tota aquesta ira social. És possible, doncs, que la convocatòria sigui un èxit, que potser només quedarà entelat, una vegada més, pels balls de xifres que ofereixen les patronals, el govern de l’estat i les mateixes centrals convocants. És possible també que tota aquesta mobilització distorsioni en part la campanya electoral. Des del començament el PSC -sobretot- i Iniciativa han mirat de situar en el centre de l’atenció el denominat “eix social”, enfront de l'”eix nacional” que defineix la pròxima cita a les urnes. Tothom sap que allò que hi ha ara en joc no són les polítiques socials dels pròxims quatre anys, sinó un principi democràtic bàsic: que el poble català pugui decidir per ell mateix. En aquestes coordenades l’opció política que ha quedat més en evidència és el PSC. És lògic, doncs, que els dirigents socialistes mirin d’aprofitar qualsevol eventualitat que els permeti fugir d’estudi nacional. Però, més enllà dels seus interessos hi ha la constatació que tampoc el PSC és capaç de despertar alguna il·lusió “social”.
En tot cas, més enllà de les conseqüències electorals immediates, la vaga d’avui, com la del 29 de març, difícilment podrà aconseguir cap objectiu. Fa set mesos el govern de Mariano Rajoy no va retirar la reforma laboral, com li exigien els sindicats amb una gran mobilització al carrer. És difícil ara que Berlín o Brussel·les atenguin la protesta que han convocat els sindicats majoritaris del sud europeu. Si els seus Estats -Portugal, Xipre, Grècia o Espanya- no tenen una gran credibilitat, ells tampoc se’n mereixen gaire. I no només això. L’èxit de la convocatòria d’avui no voldrà dir res més que això. Hi ha un gran malestar a Catalunya. I hi ha també uns sindicats que proposen la protesta i poca cosa més. Dins l’estil que es va definir amb les lluites obreres de final del segle XIX.
••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••VilaWeb – 14/11/2012L’impacte de la vaga en la campanya electoralLa majoria de partits del Principat convoquen a les mobilitzacions d’avuiLa vaga general convocada per a avui pels sindicats de tots els Països Catalans arriba en plena campanya electoral a Catalunya. La majoria de partits que es presenten a les eleccions al Parlament del 25 de novembre ja han anunciat el suport a la vaga. Es tracta del PSC, ERC, ICV-EUiA, SI, Ciutadans, la CUP-AE, Pirates de Catalunya i Escons en Blanc. Tot i que la implicació no és la mateixa en tots els casos.
Així, el PSC, ERC, SI, ICV-EUiA, la CUP han anul·lat tots els actes de campanya previstos per a avui i s’han sumat a les manifestacions convocades a diverses ciutats de Catalunya.
‘Aquesta és una protesta laboral i ciutadana europea contra les polítiques de retallades, que coincideix amb el que proposa el PSC’, ha dit el candidat socialista Pere Navarro, que té previst d’assistir a la manifestació d’aquest vespre a Barcelona.
Alfons López Tena, candidat de Solidaritat, va traslladar personalment al secretari general de Comissions Obreres (CCOO), Joan Carles Gallego, el suport del partit a la vaga general, i aquest vespre també serà a la manifestació convocada pels sindicats.
Per la seva banda, ICV-EUiA, a més de sumar-se a la vaga, ha fet una crida a mobilitzar-se per evitar més desnonaments, i ha enganxat cartells convocant a la vaga.
La CUP participa activament en les mobilitzacions, que van començar ahir al vespre amb concentracions a una vintena de municipis i tancaments a alguns ajuntaments.
Escons en blanc ha comunicat que repartirà propaganda de la vaga general i els Pirates de Catalunya s’han posicionat a favor de la jornada de protesta.
Ciutadans defensa la vaga, però no participarà a la manifestació per considerar que patronats i sindicats són ‘corresponsables’ de la situació econòmica. No obstant això, la formació també ha anul·lat tots els actes de campanya.
CiU, PP i UPyD no donen suport a la vaga general del 14 de novembre. CiU, però, ha decidit suspendre els actes de campanya d’avui, i treballarà de portes endins. El PP manté l’agenda, tot i que ha suspès un míting previst a Mataró. Sánchez-Camacho serà a un parc infantil, on té previst de presentar les seves propostes en matèria de família. Per la seva banda, UPyD considera que el sindicalisme i la política han de ser dues esferes autònomes.
El PACMA i Plataforma per Catalunya no s’han posicionat respecte la vaga general.
••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••Ara – 14/11/2012 – 08:48hCal que ho entenguinCom va passar amb la multitudinària Diada, Catalunya té l’oportunitat de tornar a mostrar avui la seva capacitat de mobilitzar-se de forma cívica. El pitjor que ens podria passar seria apuntar-nos, com en la darrera vaga general del 29 de març, als contenidors cremats i al trencament d’aparadors, a l’estil grec. La radicalització al carrer en realitat reforça el discurs de l’ statu quo , ara lligat a unes polítiques d’austeritat que salven bancs mentre desnonen ciutadans (i que en l’ordre nacional neguen el dret a decidir). Les directrius europees estan tenint efectes dramàtics sobre la vida de molta gent i han deixat estabornida la capacitat de recuperació econòmica. Una cosa és estrenyer-se el cinturó -i ja el portem ben cenyit!- i una altra ben diferent ofegar-se. Cal que els governants, aquí i a Berlín, ho entenguin.••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••VilaWeb – 14/11/2012 – 08:18hLa segona vaga general de l’any fa un pols a l’austeritatSindicats, organitzacions socials i alguns partits europeus exigeixen un canvi en la política d’austeritat marcada per Brussel·lesLa Confederació Europea de Sindicats (CES) ha convocat per avui una jornada de mobilitzacions contra la política d’austeritat que a casa nostra es tradueix en una jornada de vaga general convocada per tots els sindicats. Una vaga que arriba mig any després de la convocada el 29 de març passat contra la reforma laboral de Mariano Rajoy.
La convocatòria europea de vaga denuncia les mesures d’austeritat dels estats membre de la UE i el desmantellament del model social europeu, però no concreta que les protestes es tradueixin en vagues generals. Així, el document inclou l’opció de manifestacions, mítings o altres accions. Per això s’han decretat els serveis mínims pactats entre sindicats, patronals i administració pública.
La mobilització pretén transmetre que el moviment sindical europeu té alternatives als problemes econòmics, socials i polítics greus que viu Europa i que ‘posen en risc la pròpia existència de la UE’. La CES considera ‘urgent la rectificació de la política d’austeritat per una altra que col·loqui la promoció del creixement econòmic i de l’ocupació, així com la solució de la crisi del deute sobirà dels estats com a primeres prioritats’.
Per a què ha de servir aquesta vaga general?
Hem demanat als principals sindicats del país de què creuen que ha de servir aquesta vaga. Tots coincideixen que els efectes de la vaga general no seran immediats. Que l’endemà els responsables polítics no canviaran la política econòmica i social. Però també coincideixen a afirmar que es tracta d’un pas més per aconseguir-ho. Que és una carrera de fons i que la intenció és demostrar que hi ha un gruix de gent disconforme amb la política d’austeritat i disposada a fer-hi front.
CCOO: ‘Per donar la volta a les polítiques d’austeritat’
‘La vaga ha de servir per canviar les polítiques a Catalunya, Espanya i Europa’, diu Dolors Llobet, portaveu de CCOO Catalunya. Llobet posa èmfasi que es tracta de la primera vaga a nivell europeu i diu que és ‘una oportunitat per dir als poders polítics i econòmics que encapçalen les retallades que no estem disposats a aguantar-les’. ‘Això és una carrera de fons. Els resultats sempre es veuen, si no a la curta, a la llarga. És qüestió d’anar sumant forces i anar guanyant terreny, fins a canviar aquestes polítiques i donar-los la volta, convertint-les en polítiques a favor de les persones i no dels mercats’.
‘Quedar-se a casa no es canviarà res’, diu Llobet: ‘Si algú pensa que les polítiques que s’apliquen són injustes i li fan pagar els plats trencats d’un altre, quedar-se a casa resignat és donar la partida per perduda. Mai no ens podem donar per vençuts, els treballadors’. Per la portaveu de CCOO, és ‘la suma de molts petits gestos individuals’ el que fa canviar les coses, ‘i la història ho demostra’. I posa d’exemple els canvis que comencen a arribar a la llei hipotecàries després d’anys de lluita, recollint signatures, evitant desnonaments i demanant la dació en pagament. ‘Ens havien dit que era intocable: doncs de la mateixa manera que ara es pot tocar la llei hipotecària, també s poden canviar les polítiques d’austeritat. Ens volen fer creure que no hi ha res a fer, però sí que s’hi pot fer’.
UGT: ‘Una fita en el camí per crear un espai social i polític alternatiu’
Miquel Àngel Escobar, secretari de comunicació i portaveu d’UGT Catalunya, diu: ‘Aquesta vaga serà una fita en un camí complexe, que tan de bo sigui el més curt possible; una fita per crear un espai alternatiu a l’onada de polítiques neoliberals que ens imposen a Europa’. Recorda que ‘és la primera vaga general emmarcada en una jornada de lluita europea d’un sol dia’, i defensa que ha de servir ‘per demostrar que el model que ens ha portat a les altes cotes de benestar i a l’etapa més llarga de pau, és un model basat en la redistribució de la riquesa i la protecció de drets fonamentals’. ‘Si això es posa en dubte i no som capaços d’imposar-nos, és quan vindran els problemes. Per això partim de la base que la vaga és el començament d’aquest nou espai sindical, social i polític d’alternativa a nivell europeu’.
‘Lluitar contra l’amenaça a un model de drets i benestar és lluitar contra les agències internacionals, de rating, contra el sistema financer, etc. Potser no ho aconseguirem demà passat, però si continuem aquest combat, estem segurs que al final guanyarem. I serà aleshores quan valorarem el camí d’aquestes lluites, acumulació de forces i conviccions de molta gent que s’haurà adonat que cal presentar batalla’, conclou Escobar.
Intersindical Valenciana: ‘Per obligar el govern espanyol a rectificar i convocar eleccions’
‘La vaga ha de servir per obligar el govern espanyol a rectificar la política social, laboral i econòmica’, diu Vicent Maurí, portaveu de la Intersindical Valenciana, que considera que l’executiu de Mariano Rajoy ‘no està legitimat’ per governar, tenint en compte que ‘es va presentar amb un programa que no incloïa les mesures que està aplicant’. Per això defensa que ‘cal continuar mobilitzant el carrer i obligar el govern espanyol a convocar eleccions’. En aquest sentit, avisa: ‘Si no se’n va, continuarem mobilitzant-nos i pressionant fins a obligar-lo, perquè està portant el país a una situació d’emergència, amb cada cop més empobriment i més desocupació’.
Recorda que es tracta d’unes mesures que afecten tot el sud d’Europa, i per això la convocatòria de vaga general s’ha estès a diversos estats europeus. ‘El camí a seguir és la mobilització europea’, diu Maurí, que insisteix que ‘una vaga sempre serveix’.
STEI-I: ‘Per escenificar que hi ha una majoria social disconforme amb la política imperant’
Biel Caldentey, secretari general de STEI-I, diu que la vaga d’aquest 14 de novembre servirà ‘per escenificar que hi ha una majoria social disconforme amb la política imperant’. En aquest cas, ‘una política global econòmica que ens duu a una situació de desmantellament de l’estat de benestar, retallada de drets laborals i socials, degradació de serveis públics bàsics com la sanitat i l’educació; en definitiva, un retrocés històric’. Caldentey admet que la vaga ‘no tendrà uns efectes immediats, però sí un efecte polític que mostra el divorci entre una majoria social i unes minories polítiques’. Es tracta d’una vaga, diu, ‘que va més enllà d’allò estrictament laboral: és una vaga ciutadana, de consum, per reclamar un canvi polític als qui governen’.
‘O sortim amb una resolució política o hi haurà una degradació de la democràcia’, considera Caldentey, que recorda que amb l’anterior vaga es va posar de manifest que la reforma laboral ‘només ha servit per acomiadar gent i, per tant, augmentar la desocupació; és a dir, per constatar que allò que dèiem el moviment sindical aleshores era cert’. ‘Com a mínim les vagues serveixen per a això, per denunciar la situació, i no fer-ne encara ens durà a una situació cada cop pitjor. La vaga és un instrument de consciència ciutadana, laboral i cívica’.
Intersindical-CSC: ‘Per avançar cap a un estat d’opinió majoritari contra les mesures del govern’
‘És una cursa de fons’, diu Toni Alarcón, secretari general de la federació de serveis de la Intersindical-CSC. ‘No confiem que l’endemà Brussel·les o Madrid canviïn de política, però interessa que la nostra societat avanci cap a un estat d’opinió majoritari en defensa dels drets socials i nacionals’. Alarcón retreu que els governs actuals ‘socialitzen el patiment i la pèrdua de garanties’ i que l’alt índex de desocupació està causant una fractura a nivell social. Per això defensa que el primer objectiu de la vaga és la mobilització de la gent. ‘No esperem tant que Madrid tiri endarrere polítiques neoliberals com que la gent surti al carrer, protesti, i es generi d’aquesta manera un estat d’opinió majoritari i manifestament contrari a les mesures del govern.
La gent, diu, ‘ha d’esdevenir subjecte de la vida política i ser conscient de la capacitat que tenim com a col·lectiu de decidir tant a nivell nacional com econòmic’.
CGT: ‘Per evidenciar que hi ha una disposició a actuar i canviar la situació’
Àngel Bosqued, secretari general de la CGT Catalunya, diu que la vaga de demà ha de servir per ‘mostrar com tot un seguit de gent pren possessió dient prou a les retallades econòmiques i socials; per evidenciar que hi ha una fractura i una disposició a actuar-hi en contra i canviar la situació’. Per la CGT, la finalitat no és lluitar contra unes mesures concretes sinó contra el sistema en la seva globalitat. ‘És a dir, no es tracta de guarir un dit ferit perquè és tot el cos, que ha caigut malalt: tenim un sistema malalt i és el que hem de canviar. És evident hem de recuperar el personal de les escoles, les inversions i els dret socials perduts, però sobretot allò que cal és el convenciment que això és un camí global on ens han ficat mica en mica i on, si no canviem tot el sistema, no haurem canviat res’.
Bosqued defensa que que cal aconseguir que la gent assumeixi la seva capacitat no tal sols d’aturar sinó de crear, ‘que torni a tenir la confiança que treballant col·lectivament podrem canviar el model social’. En aquest sentit, ‘la vaga general serveix per visualitzar les lluites sobretot a nivell social, però serà quan la gent torni a tenir consciència que pot actuar quan tot començarà’.
••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••Ara – 14/11/2012Vaga, malestar, reformes1. MALESTAR.No crec que sigui un atreviment anticipar que la vaga d’avui tindrà més èxit al carrer que als llocs de treball. Les manifestacions es preveuen massives i, en canvi, l’absència als llocs de treball serà irregular. És un reflex de la realitat del país: gran malestar (i irritació creixent), però molta por. Aquest estat d’esperit es reflecteix en les enquestes: la gent té pocs dubtes que hi hagi raons -i moltes- per fer vaga però, al mateix temps, molts la consideren inoportuna. És un estat d’opinió lògic en una societat que està patint un desclassament massiu. La piràmide social s’està partint en les seves franges més poblades. La fractura profunda entre els que han aconseguit conservar la feina o el petit negoci i els que l’han perdut està trencant les classes mitjanes d’una manera irreversible. I això genera precarietat, inseguretat i, lògicament, por.Al mateix temps, la indignació no para de créixer, per la sensació d’impotència, si no directament de complicitat amb els diners dels qui governen, que semblen haver oblidat que la seva obligació és governar per a tots, i que una societat és justa, per dir-ho a la manera de Rawls, quan les desigualtats beneficien qui està pitjor. Gràcies als moviments socials i als sindicats, la qüestió social ha entrat en una campanya electoral que CiU i PP volien que fos exclusivament centrada en el debat sobre la independència. A CiU li permetia acumular capital polític per la via del vot útil independentista, i el PP adquiria protagonisme a la campanya catalana eludint les polítiques econòmiques que estan abocant milions de persones a la misèria. Però el drama dels desnonaments i la vaga han trencat qualsevol pacte de silenci sobre la realitat social de Catalunya i d’Espanya. És significatiu que els jutges -una institució tan corporativa i tan tancada- hagin alçat la veu per denunciar la injustícia de les lleis hipotecàries abans que els governants prenguessin cap iniciativa. Demostra la importància del contacte real amb la societat. Els jutges viuen cada dia l’experiència d’haver de treure la gent de casa. Els governants, des de la llunyania del despatx, com a màxim veuen xifres abstractes de desnonament i d’atur. La política, segrestada per les burocràcies dels partits, viu cada cop més fora de la realitat. Només des d’aquest allunyament -des de la cínica capacitat d’oblidar que les estadístiques són sumes de persones, és a dir, tenen rostre- es pot entendre que la ministra de Treball, la senyora Báñez, digui que la reforma laboral és un èxit, o que el ministre d’Economia, De Guindos, digui que observa una gran millora en el mercat laboral, quan l’atur no para de pujar. Evidentment, quan ja hagin acomiadat tots aquells que veien sobrers ja no caldrà acomiadar ningú més. És aquest el triomf de la reforma laboral?
Sí, hi ha raons per a la vaga. La incapacitat de mantenir criteris d’equitat en les polítiques anti-crisi. És obligació dels governants posar els límits necessaris perquè sortir de la crisi no serveixi per consolidar els privilegis de qui en té més a costa de qui en té menys. Unes polítiques d’austeritat centrades en la socialització del deute privat i dels disbarats de les entitats financeres, sense la més petita reparació a canvi, és motiu més que suficient per a una vaga general. I la irresponsabilitat dels governants, que es justifiquen dient que “fem l’únic que podem fer, encara que no ens agradi” i que “no es pot fer cap altra cosa”, no és precisament educativa. Si realment un no pot fer el que voldria fer, se n’hauria d’anar casa. El contrari és fer de la política un exercici d’irresponsabilitat: prometo una cosa, faig la contrària i dic que no en tinc cap culpa perquè la realitat és així. I encara se sorprenen del desprestigi de la política.
2. REFORMES. Està de moda dir que el funcionament d’un país depèn de la qualitat de les seves institucions. Tothom coincideix que les nostres s’han de reformar, però ningú fa un sol pas. En canvi, a França, el president, François Hollande ha decidit posar fil a l’agulla. I ha encarregat a una persona de rígida moral protestant, Lionel Jospin, unes propostes. Les ha fet, i molt concretes. Tocant qüestions essencials del sistema polític: retirada de la immunitat als electes començant pel president de la República, prohibició de l’acumulació de càrrecs, correcció del sistema electoral cap un model més proporcional, mecanismes de transparència… Una llarga llista de mesures d’impacte. Ara caldrà que el govern les apliqui. I que a Catalunya i a Espanya se n’agafi l’exemple.
••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••Ara – 14/11/2012La vaga del malestar social i contra les retalladesLa vaga general convocada per avui pels sindicats catalans i espanyols, dins una crida europea que no ha acabat de quallar, s’emmarca en el debat sobre si cal canviar el rumb de les polítiques d’austeritat, qüestionades a causa de la recessió econòmica que, en el cas de l’Estat, ha provocat com a efecte més dramàtic una perillosa taxa d’atur del 25% a Espanya i del 22,5% a Catalunya.A diferència de l’última vaga de fa només vuit mesos, centrada a rebutjar la reforma laboral, aquest cop el plantejament és més global i, per tant, més polític i social, amb propostes anticonsum incloses. Tot i la força relativa dels sindicats, que com els partits polítics pateixen una crisi de legitimitat a causa de la desafecció ciutadana, les enquestes mostren el creixement del descontentament popular. No n’és aliena l’esmentada crescuda de l’atur, però també la precarietat contractual i les retallades de serveis i prestacions públiques. Aquesta serà la tercera vaga general en dos anys. Des de la primera, encara amb Rodríguez Zapatero al govern espanyol, al conjunt de l’Estat hi ha 1,5 milions més de desempleats, s’han multiplicat els ERO (ara ja es poden fer al sector públic), s’han encongit els salaris, ha pujat l’IVA i s’han creat noves taxes, sobretot a la sanitat. El govern Rajoy, que ja va rebre una aturada general el 29 de març, és al centre de la protesta, que també apunta a les retallades d’un govern català que, ofegat financerament, ha decidit trencar la baralla i buscar un nou marc polític que obri un nova il·lusió i permeti afrontar l’atzucac econòmic amb eines d’estat.
Si les protestes al carrer han aconseguit canviar el rumb polític del govern de Catalunya i, en el camp social, han fet reaccionar la banca i el govern de l’Estat per trobar una sortida als desnonaments, aquesta nova vaga general es planteja com un pols per aconseguir un gir en les polítiques d’austeritat. Hi ha raons serioses per pensar-hi. I existeix un malestar que no es pot ignorar.
••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••Nació Digital – 14/11/2012Dels 400 euros als desnonamentsAquesta societat ha de ser molt crítica amb uns sindicats que van permetre que José Luis Rodríguez Zapatero dilapidés 5.700 milions d’euros de diner públic prometent els tristament famosos 400 euros per a tothom. Es tractava de què el PSOE guanyés les eleccions de 2008 i tot s’hi valia, encara que fos a la mexicana. Era l’època del xec nadó de 2.500 euros, que significava una inversió de 1.700 milions anuals i que va servir per ben poca cosa, més enllà d’acabar provocant el segrest de la revista El Jueves a causa d’una de les seves millors portades.També era l’època en què CC.OO. i UGT feien el possible per protegir el tripartit de manifestacions com la de desembre de 2007 en què molts milers de ciutadans van protestar per una política d’inversions lesiva per a Catalunya que, de fet, no ha variat en els últims trenta anys. Tant se val si governava el PP o el PSOE, ni si tenien el suport de CiU, d’ERC o de cap dels dos.
Però també és innegable que els sindicats catalans han evolucionat i han assumit la defensa prioritària d’aquest país bastant abans que s’hi atreveixi el PSC. I que tenen raó quan assenyalen amb el dit el desmantellament d’un estat del benestar que encara era incipient. Hi ha motius per a la vaga, com n’hi ha perquè aquesta societat -sindicats inclosos- prengui consciència del fet que ningú que no sigui ella mateixa no li assegurarà el benestar.
••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••La Vanguardia – 14/11/2012El ‘trolex’ de CándidoA diferència del 29 de març, aquesta vegada no hi ha un discurs oficial de gran hostilitat contra els sindicatsAquesta vegada no hi ha a Madrid gaire pressió contra la vaga general. Els temes són Catalunya, l’entesa bipartidista sobre els desnonaments (que no quallarà fins després de la vaga) i la incertesa europea. Catalunya, el pacte de la pietat i Angela Merkel. Aquesta vegada no hi ha hagut, des de dalt, massatge previ a la jornada de vaga. Fa sis mesos, en les setmanes anteriors a la vaga general del 29 de març, només va faltar que es publiquessin articles demanant la il·legalització dels sindicats. La pressió va ser molt forta. Massatge tailandès amb fotos de portada del rellotge de Cándido Méndez (un trolex, una rèplica que anys enrere li havia regalat un sindicat italià) i el viatge de creuer que un dia va fer Ignacio Fernández Toxo pel Bàltic. Ofensiva contra els alliberats a la Comunitat de Madrid. Sindicats, dropos. Sindicats, subvencionats. La dreta mediàtica de Madrid quan fa massatges, els fa de veritat (com anirà comprovant Oriol Pujol Ferrusola).D’això fa uns sis mesos. Una eternitat. El març d’aquest any, el Partit Popular creia poder guanyar les eleccions regionals andaluses per majoria absoluta. Entrada triomfal al palau de San Telmo de Sevilla i, quatre dies després, ensulsiada moral d’uns sindicats amb problemes greus de credibilitat entre els joves i els aturats. Mariano Rajoy va supeditar els seus primers tres mesos de legislatura a aquest objectiu.
Fem una mica de memòria. En els seus primers cent dies, el Govern Rajoy va intentar avançar amb els fars semiapagats, evitant missatges que poguessin mobilitzar l’electorat d’esquerres. Al gener hi va haver pujada d’impostos a les classes mitjanes assalariades (IRPF) i el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, va comparèixer al Congrés amb ostentacions socialdemòcrates. En veure poca llum als fars, a Berlín es van posar nerviosos, i van exigir a Madrid que accelerés la presa de decisions. Després d’una dura deliberació en el nucli dur de l’Executiu espanyol, es va aprovar la reforma laboral. I els sindicats, amb el suport del PSOE, van convocar vaga general. Per recuperar prestigi i amb la mirada posada a Andalusia.
L’estratègia inicial de Rajoy -que també incloïa una hipotètica i difícil aliança financera Madrid-Barcelona per evitar l’hecatombe de Bankia- tenia ambició i empenta. Ampliació de capital polític amb la conquesta de l’últim gran bastió regional de l’esquerra i afebliment dels dos grans sindicats. Era un missatge contundent per al Directori Europeu: el Partit Alfa de les classes mitjanes espanyoles, amb majoria absoluta al Congrés dels Diputats i al Senat, amb onze de les 17 comunitats autònomes sota la seva responsabilitat, més un domini esplèndid de les diputacions provincials i de tot el mapa municipal, reforçava la seva hegemonia política i estava en condicions d’obrir una via de negociació preferent amb la Cancelleria de Berlín.
Tot apuntava a una aclaparadora victòria a Andalusia el 25 de març. Més de la meitat dels quadres del PSOE donaven per feta la derrota. Una resistència silent, tanmateix, va impedir la majoria absoluta de Javier Arenas. El vot d’esquerres de l’Andalusia interior va trobar un bon aliat en el creixement de l’abstenció al litoral, probablement provocat pel temor a la reforma laboral entre els treballadors del sector serveis. Fernando Soto, ex-secretari general del PCE a Andalusia, va fer un bon resum de la situació: “Els sindicats han guanyat les eleccions andaluses al PP”. Al cap de quatre dies, la vaga general obtenia prou ressonància per no ser qualificada de fracàs. Els incidents a Barcelona, on es va incendiar una cafeteria, van ocupar les primeres pàgines de la premsa internacional. Mariano Rajoy no havia pogut portar a terme l’ampliació de capital. Partit Alfa menys un. A Berlín en van prendre nota.
Sis mesos després, al Govern de Mariano Rajoy li interessen tres coses: rebaixar el cost financer del deute públic espanyol (amb rescat o sense) per poder reprendre impuls l’any 2014; rebaixar el drama social, davant el creixent risc d’esclat, i una vegada coneguts els resultats del 25 de novembre, evitar que la qüestió de Catalunya acabi com el rosari de l’aurora i en mans del Directori Europeu. A Madrid es treballa al dia. Molt més del que sembla. “Què farem al desembre? Que lluny que queda el mes de desembre!”, vaig sentir dir ahir a un ministre. Al Govern central no li interessa avui un xoc gaire fort amb els sindicats. Carolíngia ha de tenir notícia que les coses s’estan escalfant massa al Sud d’Europa i que això, una vegada consolidada la línia d’austeritat, no és necessàriament bo per als interessos de Berlín
••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••El Punt-Avui – 14/11/2012Estrelles populars per terra, mar i aireEls polítics més mediàtics del PP aterren a la campanya catalana Camacho basa l’espot en una instrucció de CiU de 1998El PP posarà tota la carn a la graella per apropiar-se el vot espanyolista a Catalunya, i ho farà, si convé, a costa de recuperar el discurs més populista (com el contrari a la immigració) i d’allunyar-se de la moderació que tant exhibia darrerament. També ho faràportant tots els grans tòtems del partit més enllà de l’Ebre, vist que la tàctica els va funcionar bé a Galícia, malgrat el risc que se’ls identifiqui amb la dura política econòmica del govern estatal. Després d’unes primeres incursions del Sant Cristo gros, Mariano Rajoy, i de ministres com el d’Agricultura, Miguel Arias Cañete, el cap de setmana, el primer desembarcament en massa va tenir lloc ahir, amb fins a quatre dels polítics populars més mediàtics.
L’expresidenta madrilenya, Esperanza Aguirre, en teoria retirada, encara dóna guerra i va donar suport a la tarda al cap de llista tarragoní, Rafael Luna, en un acte a Segur de Calafell. Al matí, l’exministre Javier Arenas va ser a Sabadell, on també va visitar una confraria, i a la tarda va passar per Viladecans. No gaire lluny, al campus de l’Autònoma, el ministre d’Afers Estrangers, José Manuel García Margallo, va reiterar en un esmorzar que convocar un referèndum “trencaria l’imperi de la llei”, i va negar el dret a decidir de Catalunya perquè no és cap colònia ni està envaïda militarment, i ja pot exercir els drets democràtics.
La candidata, Alícia Sánchez-Camacho, es va reservar per rebre la secretària general, María Dolores de Cospedal, a Lleida, on van visitar el centre de discapacitats Shalom per dir-los que tindrien més recursos si el govern en destinés menys a “subvencions nacionalistes”. Camacho, per cert, aprofitava per tirar més llenya al foc després de la difusió del polèmic vídeo que suggeria que un estat català obligaria a canviar els cognoms castellans per catalans. La candidata el justificava ahir en una instrucció del 1998 del govern de CiU, que convidava els ciutadans que ho desitgessin a catalanitzar l’ortografia del seu nom i cognoms, bandejada durant segles per funcionaris castellans -per exemple, per tornar a passar de Farré a Ferrer, o de Casas a Cases- per mitjà d’un procés “excepcional, senzill i ràpid” al Registre Civil, si bé també permetia traduccions d’altres idiomes per mitjà d’un procediment més llarg. “El vídeo no és cap error, la realitat supera la ficció”, deia Camacho, que, això sí, admetia que el decret de Pujol era “voluntari”. Entretant, el PP presentava a la tarda a Madrid la nova aplicació per al Facebook: T’estimo Catalunya. A la seva manera, això sí…••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••El Singular digital – 14/11/2012LES ESTUPIDESES DEL PP“El que defineix la natura espanyolista és precisament la rigidesa mental, la nul·la capacitat d’adaptar-se al context en pro dels seus propis interessos”En el vídeo del PP el senyor Joan Garcia té un malson perquè una funcionària d’una Catalunya independent li suggereix canviar el seu cognom pel de Garriga. Dic “li suggereix” perquè la senyoreta li pregunta “què li sembla Garriga”, però tenint en compte que és un malson i que el senyor Joan Garcia es desperta suat i torbat, es podria dir que allò que el vídeo insinua és que l’estat català obligaria la gent a catalanitzar-se el nom.Si el missatge del vídeo és tendenciós, encara ho és més la manera en què Alícia Sánchez-Camacho s’ha defensat de l’allau de crítiques que ha rebut. Sabeu la senyora Fletcher? Quan ja sap qui és l’assassí fa tot aquell discurs explicant qui va ser, com va ser i per què va ser. Llavors, quan l’acusat ho nega, ella ofereix la prova irrefutable que ho confirma, la que deixa l’assassí sense cap altre remei que acceptar la seva culpabilitat. Doncs així va sortir ahir Sánchez-Camacho després de totes les crítiques rebudes, triomfant, amb la seva prova irrefutable sota el braç, la que confirma que el missatge del seu vídeo és cert i que tots els que l’hem criticat, ara, davant l’evidència, no podrem fer altra cosa que callar. I la prova és una instrucció de l’any 1998 en la qual es suggereix com catalanitzar ortogràficament els cognoms de la gent que voluntàriament vulgui fer-ho. O sigui, que això tan terrible que diu el vídeo que passarà si som independents, ja fa 15 anys que legalment pot passar, si no fos, és clar, perquè no és veritat que pugui passar, ja que la llei contempla la catalanització del cognom com una tria voluntària, no com una mesura de compliment obligat. Malgrat tot, segons Sánchez-Camacho, aquesta prova demostra no només que el seu vídeo és fidel a la realitat sinó que, a més, es queda curt: “La realitat supera la ficció!”.
Fa riure. I no s’entén. No entenc l’estratègia. El PP, amb aquest discurs tan radical i tan estúpid, només arriba als espanyolistes més viscerals, i això vol dir que la batalla que han decidit combatre en aquestes eleccions és contra Ciutadans. A veure qui s’emporta més vots de l’espanyolisme extrem. I repeteixo, no ho entenc, perquè aquesta forquilla de votants és fixa, i en el fons no importa gaire com es reparteixi. El que els hauria de preocupar no és quantes engrunes podran arreplegar, sinó com fer que el seu tros de pastís sigui més gran. Amb campanyes tan bèsties, l’únic que fan és convèncer els que ja estan convençuts, i amb aquests no en tindran mai prou per aturar la independència. Si fossin més hàbils, elaborarien un discurs intel·ligent en contra de la separació d’Espanya per captar el vot dels indecisos i dels espantats. Però per fer això, és clar, s’haurien de reformular, i el que defineix la natura espanyolista és precisament la rigidesa mental, la nul·la capacitat d’adaptar-se al context en pro dels seus propis interessos. Això és el que els ha destruït i el que els destruirà, això fa que el curs de Catalunya cap a l’estat propi sigui inalterable. Un riu que baixa cap al mar.
••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••La Vanguardia – 14/11/2012Alicia al país de les desgràciesAlicia Sánchez-Camacho. Sibil·la que anuncia el ‘finis cataloniae’Alicia Sánchez-Camacho acaba d’anunciar cinc plagues, cinc, si els catalans no voten bé: l’eurodesastre (expulsió de l’euro i negació de ciutadania); l’hecatombe del finançament; l’enfonsament de la Seguretat Social; el col·lapse del comerç català i l’ensulsiada del deute públic. Es veu que les plagues sobre Egipte que reporta el llibre bíblic de l’Èxode serien pessigolles en comparació als mals que cauran sobre els catalans en cas d’independència.És estrany: Alicia Sánchez-Camacho és una dona riallera, animosa, plena de vitalitat. Només cal veure-la pel carrer, fent campanya: abraça els ancians, fa bromes a tort i a dret, reparteix petons i somriures a tothom. Però quan es posa davant d’un micròfon, abandona en sec la rialla. I adoptant un rictus de Sibil·la, anuncia el finis cataloniae.
Suposem que tingui raó i que l’independentisme sigui propi d’il·lusos i somiatruites, però: ¿la millor manera de fer-los baixar de la lluna és acusar-los de beneits, de trencadors de la societat catalana i de culpables de tots els mals futurs? Sorprèn que Alicia Sánchez-Camacho no se n’adoni que amb aquest tremendisme està confirmant, per negationem, els arguments dels que se’n volen anar. És obvi que si ella, en nom d’Espanya, tingués encara que només fos un sol argument de seducció, no dedicaria tota la campanya a suscitar la por. Si tants catalans (Onze de Setembre) se’n volen anar, és perquè es troben malament a Espanya. I intimidar-los tot dient que, si se’n van, sofriran mals encara més greus, només confirma que els mals catalans d’avui, a Espanya, no tenen medecina.
••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••Directe.cat – 14/11/2012Ciudadanos (C’s) promou el boicot als productes catalansEl facebook de C’s de Vilaseca fa clara apologia per no consumir productes catalans, fins i tot ofereix marques espanyoles alternatives a les catalanesMentre Albert Rivera segueix en la seva creuada contra el català i Catalunya amb la utilització de la més pura demagògia, fins i tot els insults contra el catalanisme social i polític, els seus militants de Vilaseca fomenten el boicot als productes catalans, segons la captura de pantalla adjunta és pot comprovar com atien l’odi contra els productes fabricats al nostre país, per cert el país que acull a aquests mateixos “ciudadanos” que tant interès tenen en fer mal a Catalunya. Segons les enquestes C’s tindrà un gran resultat en aquestes eleccions, és veu que la utilització de la xenofòbia, els insults i fomentar actituds de boicot va en augment, només cal asseure’s a veure qui la fa mes grossa.
C’s i Albert Rivera callen i Jordi Cañas no piula
Mentre Rivera i els dirigents de C’s segueixen amb la seva demagògia contra Catalunya i utilitzant els mitjans de l’odi per fomentar les seves idees, els seus militants a Vilaseca publiquen coses com aquests que encara no han estat rebutjats per Rivera i els seus: “NADA CATALÁN COMPRARÁS, NI EN CAPRABO TE AVITUALLARÁS, NI CON CAVA BRINDARÁS, NI CASA TARRADELLAS PROBARÁS, DEL FUET TE OLVIDARÁS, NI TU DINERO EN LA CAIXA GUARDARÁS. ASÍ, BUEN ESPAÑOL SERÁS Y A LOS NACIONALISTAS CATALANES JODERÁS, PORQUE POR DONDE MÁS LES DUELE… LES DARÁS.”
O aquestes altres “Los productos catalanes van a llevar código de barras núm. 15, recuerda compra solo el 84 = España. Pasadlo: Hacerlo ahora mismo, por favor ¡Ya!: España se la juega. ¡Animo. Empezemos por hundir a los separatistas!!!! Que se vayan a la mierda ya!!! La culpa la tenemos también los demás por hacerles la cama!!! Viva la unidad de España.
Ribera i Cañas portaran el partit a l’èxit en base a fomentar l’odi contra Catalunya
Com no han de fomentar el boicot als productes catalans els militants de C’s si Rivera i Cañas no dubten en atiar l’odi contra Catalunya, inventant un inexistent conflicte lingüístic o piulant amb insults contra el catalanisme social i polític. Malauradament la llei de partits no preveu il.legalitzar partits polítics que fomenten l’odi contra Catalunya.
••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••El Punt-Avui – 14/11/2012 – 08:35hMontilla, Franco i el referèndum del 1966El ‘New York Times’ i altra premsa internacional van qualificar el referèndum del 1966 de “charade”. Vaja, una farsa o una pallassada: és així com entén la Catalunya de la qual vostè ha estat president, senyor Montilla?En temps de Franco, els referèndums eren una altra cosa ben diferent que no són ara; però aquesta obvietat no va impedir que l’expresident José Montilla digués, fa quinze dies al plató d’Els matins a TV3, en relació a la consulta sobre el futur de Catalunya, que “Franco organitzava referèndums”.
Montilla, que es va traslladar als setze anys a viure a Catalunya, va viure a l’edat d’onze anys, quan encara residia a Andalusia, el referèndum sobre la llei orgànica de l’Estat que Franco va organitzar l’any 1966. Probablement, d’aquell referèndum de Franco, organitzat des de la legalitat del moment, Montilla només en conservi un record d’infantesa, ja que no hi va poder votar (calia ser major de 21 anys); però la memòria vaga no l’eximeix de la paraula sensata (més encara, quan la “sensatesa” és el lema del PSC en aquestes eleccions).
L’any 1966, el franquisme intentava donar una imatge més o menys democràtica. I com passa en la majoria de dictadures, l’excusa per legitimar un règim podia ser un referèndum. Naturalment, si es feia aquell referèndum, hi havia una condició ineludible: la consulta s’havia de guanyar aclaparadorament. No hi ha cap règim totalitari que s’arrisqui a perdre una consulta d’aquest tipus (si bé hi ha el cas d’algun govern dictatorial sud-americà que ha perdut algun referèndum al llarg de la història). Fent servir un símil esportiu, seria com participar tot sol en una cursa i arribar segon. Així, el franquisme es preocupà bé prou de no fer el ridícul; si més no, de no fer-lo d’aquesta manera. Els procediments per a blindar la victòria van ser tan diversos que, fins i tot en alguna circumscripció, els vots favorables al règim superaren el nombre de persones censades. Aquesta és la màgia de les matemàtiques de les dictadures.
No cal dir que la informació que es donava als ciutadans només tenia un signe. Si la informació ja era manipulada sempre, en època de referèndum encara ho era més. Si a la desinformació hi afegim el joc de paperetes que es donaven el dia de les votacions i la tupinada en el recompte, comprendrem per què el franquisme no podia perdre cap consulta. L’oposició no podia fer gaire cosa per a intentar convèncer la gent que s’abstingués, votés “no” o votés en blanc. L’any 1966, el règim havia repartit uns llibrets en què s’explicava la idea de Franco sobre la reforma legislativa, s’incloïa el text de la nova llei i s’adjuntava una tria de fragments de premsa espanyola i estrangera, retallats i fora de context, de manera que presentessin una imatge afalagadora del règim i confonguessin la gent. D’això se’n diu propaganda franquista.
L’any 1966 hi havia l’obligació d’anar a votar, i les empreses amb treballadors que no ho feien havien de pagar una sanció del 2% de recàrrec sobre la contribució pagada a l’Estat. En definitiva, era ben igual que es votés “sí”, “no” o en blanc, perquè els resultats ja els tenia fets el govern. No cal dir que el “sí” va guanyar de molt; i, si no va guanyar, així ho van assegurar els diaris espanyols. El New York Times i altra premsa internacional van qualificar el referèndum de “charade”. Vaja, una farsa o una pallassada: és així com entén la Catalunya de la qual vostè ha estat president, senyor Montilla?••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••Ara – 14/11/2012Julia Otero denuncia a la policia que li han atribuït un text independentista que no és seuLa periodista anuncia amb insistència a Twitter i Facebook que la carta, que circula de manera viral per la xarxa, no és seva. L’autora del ‘post’ assegura que no entén com s’ha produït l’embolicJúlia Otero ja no sap què fer per deixar clar a tothom que treu el cap a la xarxa que no ha escrit cap text reivindicant la independència de Catalunya. Des de fa uns dies, un escrit independentista recorre internet associat al nom de la periodista i ella ha fet diverses intervencions a Facebook i a Twitter desmentint aquesta relació. Fins i tot ha admès que lamenta “haver d’insistir-hi”.
De fet, fins i tot ha denunciat els fets a la policia, ja que entén que s’ha produït una usurpació de la seva identitat. “Júlia Otero ha interposat una denúncia per ‘usurpació de personalitat¡ en relació a l’article d’opinió ‘Carta oberta als ciutadans’ firmat de manera fraudulenta amb el seu nom. L’escrit circula aquests dies de forma viral per la xarxa, penjat en webs i compartit a xarxes socials. Júlia Otero s’ha desvinculat totalment del contingut de l’escrit, n’ha negat l’autoria i ha denunciat el cas a la Policia Nacional perquè investigui l’origen del text”, deia en el seu Facebook el dia 7, dimecres passat.
Aquest dimecres, sis dies després, encara no s’havia desfet el malentès i ha tornat a intentar-ho amb el tuit en què demanava disculpes per la insistència a qui ja sabés els detalls del cas. I encara n’hi ha afegit un altre remarcat que pregava “la màxima difusió” del desmentiment.
L’autora real del text, que es diu Cristina Andrade @spadatxina i que publica les seves opinions al blog ‘Vull opinar’, ja ha deixat clar que l’escrit no té res a veure amb Otero i que no sap com s’ha produït l’embolic que ha portat a aquesta atribució. Otero sap que Andrade no és la culpable de la “usurpació de personalitat” i la considera una altra víctima dels fets.
••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••El Punt-Avui – 14/11/2012Mas insta els dirigents del PP a abaixar la “cridòria” contra els sobiranistesEl candidat de CiU censura el desembarcament dels pesos pesants del PP per la campanya Diu que han de respectar la Diada i acatar el resultat del 25-N“Baixin els decibels dels improperis.” Aquest és el prec que Artur Mas va fer als pesos pesants del PP abocats en la campanya electoral catalana. Coincidint amb el desembarcament, ahir, de Javier Arenas, Esperanza Aguirre, José Manuel García-Margallo i María Dolores de Cospedal, el candidat de CiU va convidar els populars a rebaixar la cridòria. Per Mas, els dirigents del PP, que difonen a l’uníson el missatge de la por al procés sobiranista, es dediquen a divulgar les seves conviccions amb “cridòria”, quan haurien de dirigir-se als catalans de manera “amable i correcta”.
No és només un problema de to, però, el que retreu Mas als populars. El candidat censura sobretot el poc respecte que han manifestat contra el procés democràtic català. És a dir, la contundència del mateix García-Margallo, que ha qualificat de “cop d’estat” la consulta, o la bel·ligerància de De Cospedal, que va culpar Mas de situar-se per sobre de l’estat de dret i de la democràcia. CiU ha assumit que aquests són els seus adversaris en aquesta campanya, i no el líder de l’oposició, Pere Navarro. Quan es traspassin les “línies vermelles”, Mas ha promès “plantar cara”. Demana respecte per la manifestació de l’11-S i pels resultats que hi hagi en les eleccions del 25.
57 casos aturats al ConstitucionalActualment hi ha 57 casos de conflictivitat constitucional entre el govern català i l’espanyol aturats al Tribunal Constitucional, alguns des del 1999. Són 15 recursos d’inconstitucionalitat i 42 conflictes de competència que va presentar la Generalitat. Aquesta demora, segons l’executiu, afecta l’autogovern, ja que “condiciona” la capacitat d’actuar. El govern va fer públiques ahir aquestes xifres coincidint amb l’enèsim xoc. En aquest cas l’executiu sol·licita un dictamen al Consell de Garanties Estatutàries perquè analitzi una resolució estatal sobre la concessió d’ajuts culturals i que vulnera l’Estatut.
M.B.••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••Diari de Girona – 14/11/2012Artur Mas mantindrà les ´ambaixades´ i potenciarà també les oficines comercialsEl candidat de CiU anuncia que impulsarà la marca Barcelona davant de “la d’Espanya, que ven a mitges”El president de la Generalitat i candidat de CiU a la reelecció, Artur Mas, va explicar que mantindrà les cinc delegacions a l’estranger i potenciarà les 34 oficines comercials de la Generalitat a l’exterior. En roda de premsa per explicar l’estratègia d’internacionalització de Catalunya, va explicar que el seu objectiu passa per consolidar les oficines comercials per orientar-se econòmica i estratègicament a Europa i la resta del món. “De cap manera se’ns ha passat pel cap reduir-les o eliminar-les. Més aviat, al contrari: haurem de potenciar-les”, va remarcar, després d’explicar que aquesta xarxa serveix per ajudar a les empreses a exportar, captar inversió estrangera, promocionar el turisme i projectar la cultura catalana.
En relació amb les delegacions que Catalunya té a l’exterior, Mas pretén mantenir-les les cinc, situades a Berlín (Alemanya), França (París), Londres (Regne Unit), Nova York (Estats Units) i Brussel·les (Bèlgica). Mas, a més, va repassar les propostes de CiU per potenciar la capacitat d’internacionalització de l’economia catalana tenint en compte que el mercat a la resta d’Espanya “tindrà un pes menor” i que els d’Europa i de la resta de món prendran importància.Punts forts
Entre els punts forts de l’economia catalana, segons Mas, hi estan el fet que ha tingut un superàvit comercial amb l’exterior de l’1,8% del PIB, i que està guanyant mercat a escala mundial gràcies a la reorientació cap a mercats més expansius fora de la UE, entre els quals hi ha els emergents -Índia, Xina, Brasil i Rússia-. També va assegurar que les exportacions catalanes han pujat un 10% superant la mitjana anual, i que l’economia ocupa la novena posició de la UE en grau d’obertura exterior, destacant que, malgrat fa poc temps que el mercat tradicional de Catalunya era Espanya, ara “cada vegada hi té menys rellevància”.
Mas va detallar les propostes estratègiques de CiU que passen per convertir Catalunya en el centre logístic de la Mediterrània i el sud d’Europa, impulsar el corredor mediterrani, i aprofitar la marca Barcelona i impulsar la de Catalunya.
“Avui la marca Espanya ven a mitges, i amb això faig un comentari positiu, ja que la de Catalunya és relativament desconeguda. La marca Barcelona ven més que la d’Espanya”, va asseverar Mas, qui no tem que això provoqui inconvenients en el territori, després de recordar que ja ho han fet en el cas del Circuit de Catalunya de F1 i en el cas de Barcelona World. Segons el candidat de CiU, Barcelona és un “patrimoni comú” del conjunt de Catalunya, per la qual cosa va fer una crida a treure-li el màxim rendiment si això pot ajudar a la projecció de Catalunya i a ser més atractiva des del punt de vista exterior.
En un altre ordre de coses, Mas, va qualificar de “partidista” el fet que el PSOE secundi la vaga general perquè no les van recolzar quan es promovien durant el govern espanyol del socialista José Luis Rodríguez Zapatero. “No deixa de ser sospitós i partidista”, va subratllar en roda de premsa després de preguntar-li sobre el vídeo que el PSOE ha llançat emplaçant els ciutadans a donar suport a la vaga general d’aquest dimecres. “Quan veus aquestes trucades i actituds quan governen els altres i no els teus, és sospitós. Hi ha una mica més de caràcter polític”, va afegir Mas, qui no veu coherent la posició del PSOE perquè, si es creu en les vagues generals, cal donar-los suport sempre, tant si governen els teus o no.
Mas també va desitjar que la vaga es desenvolupi amb normalitat i que l’afectació sigui la més petita possible, després d’explicar que han arribat a un acord amb els sindicats sobre els serveis mínims. A Catalunya, el candidat de CiU a la reelecció finalment suspendrà tots els actes externs i públics, i aprofitarà la jornada per treballar internament.••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••El Singular digital – 14/11/2012ERC vaticina “la venjança” dels Garcia el 25NEl diputat Aragonès afirma que el PP “pagarà” el vídeo de campanya sobre els cognoms amb el segon lloc dels republicansExlíder de les JERC, les joventuts d’ERC, i actualment diputat molt actiu i amb bona oratòria, Pere Aragonès i Garcia ha vaticinat aquest vespre a Premià de Mar “una petita venjança” dels García, -el cognom més comú a Catalunya-, acompanyat dels Fernández, Rodríguez, Sánchez o Montero, i un llarg etcètera, el 25N. El polític d’ERC es referia a l’ofensiu i polèmic vídeo difós pel PP, en què en una Catalunya independent el govern de torn faria canviar els cognoms per ‘catalanitzar-los’. “Els hi farem pagar sent la segona força, relegant-los”, ha cridat enmig de l’entusiasme dels més de 300 assistents al Centre Cívic Salvador Fàbregas de la localitat del Maresme.Visiblement indignat amb l’assumpte del vídeo, Aragonès ha explicat breument la història de la seva família, com el seu avi matern, el Garcia, havia arribat a Catalunya els anys 20 del segle passat per donar un futur als seus. “Tots ells van venir a buscar un demà millor, i molts, la majoria, el van trobar”, ha relatat el dirigent republicà, que ha acabat amb un “visca els Garcia i visca Catalunya lliure!”.
“Al món, cap país ha trobat futur dins d’Espanya”
Si a Catalunya molta gent hi ha construït el seu futur, vingués d’on vingués, Oriol Junqueras ha agafat la paraula per advertir que en el context actual si el país no se’n va d’Espanya “ja no trobarà el seu futur”. “No el trobarem, com no l’ha trobat tanta altra gent del món”, i ha fet un repàs a les colònies o antigues parts d’Espanya que en van decidir marxar, des dels argentins fins als cubans, passant pels portuguesos i d’altres. “Com tampoc nosaltres”, ha prosseguit. “Espanya nega el futur a aquells que en formen part”.
Junqueras, molt aplaudit, ha recordat que l’estat espanyol té l’índex més alt de misèria, que suma l’atur i el deute, superant en dotze punts a Grècia (34 a 22), per acabar concloent que si Catalunya no marxa pot acabar “col·lapsada”. L’esperança, ha dit el líder d’ERC, és que el Principat està en el context més favorable “dels últims 300 anys” per obtenir la independència. “I per això tenim una responsabilitat històrica, gegantina. Poden ser dies gloriosos. Ens estem jugant el futur”, ha rematat.
Demà, piquet informatiu
El president d’Esquerra, que demà dimecres a les set del matí estarà de piquet informatiu al centre de Barcelona, donant suport a la vaga general, perquè “en sobren els motius”. “No és luxe”, ha indicat, i ha vinculat molt clarament tema social i nacional . “Quan defensem els nostres drets socials, defensem drets nacionals, i al revés”, ha sentenciat.
••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••Directe.cat – 14/11/2012Dues paperetes dins l’urna?En el seu article a La Vanguardia d’ahir, Francesc Marc Àlvaro, parlava de tota aquella gent que el 2003 volia un acord de govern entre CiU i ERC i a partir d’aquesta reflexió torna a posar al capdamunt de la taula els dubte que molts electors tenen a l’hora de definir el vot que pugui ser més útil al procés cap a la independència i acaba el seu article amb el protagonista de la faula lamentant que no es pugui posar dues paperetes dins l’urna, ve a dir que molts tenen encara el dubte entre Mas i Junqueras.I aquest dubte és segurament clau per l’exercici del dret a decidir, tal i com diu l’articulista en la història, al protagonista Mas li genera confiança i el considera un líder seriós, però no entén que pugui anar del bracet de Duran i Lleida, que li treu credibilitat, en canvi troba que el líder republicà transmet autenticitat i això complica la decisió a prendre el proper dia 25N. El que és clar però és que les dues paperetes no es poden posar a les urnes i per tant caldrà que la ciutadania es defineixi.
Un cop se sap que CiU guanyarà les eleccions amb claredat, resta per definir la segona força d’aquestes eleccions, i mentre sembla que les enquestes parlen d’un frec a frec entre el PSC i el PP, les darreres dades apunten a que malgrat la disputa entre aquests dos, un tercer, en aquest cas ERC, pot ser segona força per primera vegada en unes eleccions nacionals catalanes.
Per primer cop Catalunya pot tenir una centredreta sobiranista majoritària com a primera força, i un centre esquerra independentista majoritari de segona força, una fita que d’aconseguir-la fa més que mai viable el procés cap a l’estat propi. És la normalització política del independentisme i sense dubte és allò que Espanya no vol de cap de les maneres.
Una victòria de CiU sense majoria absoluta, una ERC de segona força i una ICV amb un resultat que superi la dotzena d’escons garanteix la fotografia d’un Parlament amb més dels 2/3 dels escons pels partidaris de l’exercici del dret a decidir, i aquesta realitat seria un missatge impactant a Europa que faria creïble l’esperit de la manifestació del 11 de setembre, Catalunya, nou Estat d’Europa.
••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••Diari de Girona – 14/11/2012´Amb una majoria de CiU, SI i ERC, passaria que es barallarien per les cadires´Cap de llista per Girona d’ICV però també professional de l’ensenyament, ambdues condicions elpredisposen a una crítica ferotge contra les retallades que els governs han dut a terme en els darrers anys en el seu camp i en d’altres com la sanitat pública. Marc Vidal clama en el desert que al costat d’un debat sobre la sobirania catalana n’hi ha d’haver un altre sobre la pèrdua de la qualitat de vida dels catalans.
ALBERT SOLER GIRONASi CiU, ERC i SI obtenen conjuntament la majoria, què passarà?
Que es barallaran per les cadires (riu). El Govern resultant de les eleccions del 25-N haurà de gestionar la situació del país, el dia a dia i des del primer moment. No s’han de presentar aquestes eleccions com si fossin un plebiscit nacional.
Vostè donaria suport a la convocatòria d’un referèndum?
Nosaltres estem a favor del dret a decidir de tots els pobles, i per descomptat del català. Una altra cosa és que creiem que en aquesta ocasió s’estigui utilitzant per tapar la gestió del govern. Dels governs, perquè tota la polèmica va tan bé al govern català com a l’espanyol. Independentment del dret a decidir, s’han de salvaguardar els drets socials de la població, que avui estan no només amenaçats sinó en precari. Hi ha molts altres problemes en aquest país, per això no em va semblar bé el famós vídeo que volent impulsar la participació electoral només posava èmfasi en la qüestió nacional.
Què pensa de la possibilitat d’una declaració unilateral d’independència?
Que serviria de molt poc, en les actuals cisrcumstàncies no serviria de gaire res. Una altra cosa és el dret a decidir, que ICV defensa. Però ull, també hi ha la necessitat d’evitar que 35 persones perdin la feina cada dia a les comarques gironines o que 35 empreses tanquin a Girona cada mes, com està passant actualment.
Això de Mas és una fugida endavant?
Crec que la manifestació del’11-S s’ha utilitzat per ocultar temes importants de la gestió de Mas. No dic que fos convocada amb aquest motiu, per descomptat, però sí que posteriorment ha tingut aquesta utilitat.
Tota la gent que va acudir a la manifestació reclamava la independència de Catalunya?
Tota segur que no, perquè jo hi era i em manifestava per altres coses.O sigui que almenys n’hi havia una que no (riu). I segur que hi havia mota altra gent en la meva situació. Era una manifestació pel malestar creixent pel tracte que els catalans rebíem de manera permanent. I també contra determinats ajustos. Era una manifestació molt heterogènia.
El molesta que no es parli de retallades, copagaments, desnonaments, etc., perquè la independència centra el debat?
Nosaltres sí que en parlem, i no deixarem de fer-ho durant tota la campanya. És evident que a Mas i Rajoy no els interessa, ja els va bé que el debat se centri en la independència, el referèndum, etc, per així desviar l’atenció. Tant Mas com Rajoy fan el paper d’escolanets d’Angela Merkel, per la seva aplicació dogmàtica de les receptes neoliberals d’aquesta, quan la realitat demostra que ens enfosen encara més. És més, s’està demostrant que hi ha la possibilitat de dur a terme altres polítiques.
Vostè a més és professor. Com valora el moment que està passant l’ensenyament?
Molt malament, és clar. Ha augmentat la quantitat d’alumnes per classe, s’han retallat beques de menjador… la situació empitjora dia a dia. El pitjor del cas és que estic convençut que hi ha altrs llocs d’on es pot retallar, abans de fer-ho en ensenyament o en salut. És fals l’argument que aquestes mesures són conseqüència de la crisi econòmica o dels culpables de torn, que per CiU sempre estan a Madrid. Voldria recordar que CiU va donar suport a les mesures de rescat a la banca i va rebutjar en elseu moment la dació en pagament per evitar els desnonaments hipotecaris. També va donar suprto al PP per tirar endavant la reforma laboral, que ja es veu quins resultats està tenint. No ha evitat, per exemple, que milers d’empreses gironines tanquin ni que creixi l’atur.
Si el 25-N guanya CiU permajoria absoluta les eleccions canviarà alguna cosa?
No crec que canviï gaire res, al meys pel que fa a les seves polítiques. Quan ja no tingui res més per retallar, que farà? A vegades tinc la sensació que acabarem anant a treballar, no ja de franc, sinò pagant (riu).
Potser fer pagar als rics és molt difícil, no?
En absolut, només ha de veure el que s’està fent a França, que no té res a veure amb el que s’està fent aquí. Fixem-nos en la reforma fiscal, que nosaltres estem reclamant des defa temps. Mentre a França Hollande realitza retallades en un 20% i incrementa els impostos als més rics en un 80% per augmentar els ingressos, a Catalynya Artur Mas retalla en un 98% i en el 2% restant augmenta la pressió fiscal als que més estan patint la crisi. Les retallades no són inevitables, perquè hi ha alternatives. La creació d’ocupació -nosaltres presentem un programa per a la creació de 54.000 llocs de treball a Catalunya, 24.000 d’ells vinculats al sector públic- és una de les mesures que poden capgirar la situació. A la vegada, es tractaria d’incrementar la pressió fiscal al sector financer i les indústries contaminants. Jo focalitzaria la creació d’ocupació en els sectors del turisme, comerç, transport i energies renovables.
La probable irrupció de la CUP pot fer mal al seu partit?
No ho sé, però crec que la CUP pot engrescar un sector de l’electorat que potser fins ara no votava. Per tant, no necessàriament ha d’afectar el nostre vot.
Aquest dia vaig veure un reportatge sobre les circunstàncies dels inicis del nazisme: atur, pobresa, nacionalismeexacerbat, búsqueda d’enemis foranis, culpabilització de la immigració…
Efectivament les condicions són molt semblants, si bé s’ha de freconèixer que no idèntiques i que els temps han canviat molt. De tota manera, hem d’intentar barrar al pas a alternatives poc democràtiques que es vulguin aprofitar de lasituació. Quan la gent té tantes necessitats no raona bé, i és suficient que aparegui algú amb la paraula màgica per engresacar-la. És perillós.
I gent que es queda sense casa…
El tema de l’habitatge és brutal, amb els desnonaments per raons hipotecàries hem arribat a un punt dramàtic. La pregunta seria de què serveix el parlament, de què serveix un govern si no és capaç de posar fre situacins com aquestes, si no pot impedir que la gent acabial carrer. O si tampoc pot impedir que el 30% de la població estigui en risc de pobresa. Dit això, no confio en absolut en els moviments que estan iniciant respecte a solucionar els desnonaments el PP i el PSOE, perquè estan controlats pels bancs.
CiU defensa que les seves retallades són obligades i que mai n’ha fet ni una per motius ideològics.
Això és fals, les polítiques de CiU són per defensar als més poderosos i de clara arrel ideològica, i així els ho dic sempre que puc, en tots els debats. Van donar suport a l’amnistia fiscal i les retallades en la PIRMI, quan a Girona una de cada tres persones ja és pobre i més necessàries són aquestes ajudes. Només cal recordar a Catalunya l’augment de 134.800 aturats, els més de 9.000 desnonaments, la pèrdua de més de 3500 places de professorat i més de 8.000 de personal sanitari, la reducció de més del 78% de les beques d’estudi o l’augment del 43% en les llistes d’espera en la sanitat, per veure a qui afecten les retallades d’aquest govern. Als poderosos segur que no.••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••El Punt-Avui – 14/11/2012DAVID FERNÁNDEZ, CANDIDAT DE LES CUP “CiU és el garant d’Espanya”Guanya la dreta per incompareixença de l’esquerra, que no ha tingut un projecte coherent i sòlid” “Hi ha més democràcia al carrer, en els moviments de base, que al Parlament”La CUP prioritza l’estat del benestar o el camí a la independència?
JORGE PEÑA
Les dues coses. La CUP, per definició, treballa en aquestes dues línies i continuarem en aquesta feina perquè un país és la seva gent.
Per què després de la Diada, la CUP es presenta a les eleccions?
JOAN FOLGUERA
És una qüestió del temps polític, ja que la manifestació de l’11-S marca una fita històrica per la independència i l’alliberament nacional. Un altre factor és que la CUP fa 40 anys que lluita per la llibertat del país, tot i que ara hi ha qui prova d’apropiar-se’n després del frau de l’Estatut, d’un permanent pacte amb l’Estat i aplicant les pitjors retallades socials des de la dictadura. Em refereixo a CiU, és clar. Una altra raó és l’emergència social, falta una veu al Parlament que és la nostra, la dels aturats, joves condemnats a l’exili i els tres milions de pobres dels Països Catalans. I hi ha encara un argument més, que és la qualitat democràtica. Hi ha hagut un cop d’estat financer. La sobirania la roba Madrid, però avui també els mercats.
Què opines de la fragmentació del vot d’esquerres i que molts partits tenen la independència com a principal exponent al seu programa?
AUREMBIAIX GIRIBET
Les esquerres són com el lavabo, que sempre és al fons i, a més, a la dreta. Nosaltres venim de la protesta ciutadana. I no ens representen les esquerres actuals. Aquest és el drama, que la dreta guanya per incompareixença de l’esquerra. No ha tingut un projecte coherent i sòlid que defensés programes i valors per transformar les desigualtats socials. Es defensa més la democràcia des de baix, dels moviment de base, que al Parlament. Cal fer una esmena general a una democràcia que té el centre de poder allunyat de la gent.
Què ofereix la CUP que no ofereix cap altre partit?
VANESSA DÍAZ
No tenim cap vareta màgica ni direm que som els salvadors de la pàtria. Ens trobem en una cruïlla històrica i en una crisi política, institucional, econòmica i democràtica i o ens en sortim tots i ho fem entre tots o no ens en sortirem. Cal compromís i responsabilitat de tothom. Avui el gest més transformador contra la crisi és preguntar a la nostra veïna de 70 anys si ha sopat, perquè la pobresa afecta cada dia més la gent gran.
Quines raons dónes a un que no és independentista perquè es voti per la independència?
JAUME PORTELL
D’entrada, que n’estem farts que Espanya ens robi i que un poble que va viure 40 anys de dictadura es mereix al segle XXI arribar a la llibertat política, que és el dret a decidir. També com a homenatge als avis i àvies, que s’han deixat la vida, patit presó i tortura, i que ells, en condicions molt pitjors, ho van defensar. És a dir, la màxima llibertat política i la màxima justícia social per a aquest poble.
Parleu de nacionalitzar la banca i sectors estratègics i aturar les retallades. D’on penseu treure els diners per fer-ho?
ALBA RIVERA
Del frau fiscal, que a Catalunya ja són 16.000 milions d’euros, tres vegades més que les retallades del govern d’Artur Mas. I després, amb una política fiscal.
Què diries a aquella gent d’esquerres i independentista que pensa donar el seu vot a CiU?
ROSA MERCADO
Els diria que s’alliberin d’aquesta síndrome d’Estocolm. Que Artur Mas va ser qui va retallar l’Estatut i que CiU va pactar amb el PP portant una gran degradació cultural i nacional al país. Hi ha qui diu que el garant de la unitat d’Espanya és l’Exèrcit, però aquest garant és CiU.
Quina alternativa d’esquerres hi ha que no sigui independentista?
HÉCTOR GONZÁLEZ
Sincerament, no hi ha alternativa. La transició política és morta i es va crear un estat autonòmic només per diluir les reivindicacions nacionals de catalans, bascos i gallecs. Ara alguns parlen de federalisme, però per federar-se ho has de fer amb algú, i quants n’hi ha a l’altra banda? Primer hem de ser lliures i després federar-nos, i nosaltres ho volem fer amb Europa i la Mediterrània. Primer, autodeterminació i llibertat.
Cada vegada hi ha més gent que necessita ajudes i no hi ha recursos per atendre-la?
MARIONA FRANCO
Les retallades d’Artur Mas han suposat més de 5.500 milions, i La Caixa en cinc anys de crisi ha guanyat 7.800 milions. Mireu si hi ha recursos per evitar retallades i atendre la gent. La política s’ha de revertir. Les Plataformes d’Afectats per la Hipoteca (PAH) són les úniques que han aturat 350 desnonaments i les cooperatives de reinserció han creat xarxes de col·laboració i serveis a les persones. Són petites coses, però només aquests moviments estan fent alguna cosa.
Què plantegeu des de la CUP en el casos de desnonaments?
DÍDAC MONTERO
Com deia, no tenim una vareta màgica, però donem suport a la dació en pagament, que és la fórmula per aturar-ho.
La CUP vol declarar el deute de Catalunya com il·legítim com va fer Correa a l’Equador?
JAVI ZALDO
El deute privat, que el pagui qui l’ha generat, perquè el rescat de la banca ja ens han costat 1.800 euros per persona i 42.000 milions d’euros. Pel deute públic proposem la suspensió de pagaments, perquè hi ha prioritats, i primer cal pagar la despesa social per la pobresa creixent i l’atur. Després cal fer una auditoria per saber què, per què es deu i quin ha estat el model de gestió al país del 3%, dels cas Pretòria i Palau de la Música, de Fabra i Camps. La resta de deute públic ja es pagarà a terminis. L’endeutament també és una política econòmica i defensada per molts experts.
Com financeu la campanya?
MARC CODINAS
Els diners surten de les aportacions i estalvis de les assemblees locals. La despesa serà molt baixa. Farem una campanya de carrer i contra el silenci, com vam fer per les municipals. El boca-orella i l’activitat diària ens avalen, és el nostre millor cartell de presentació.
No crec en un Estat que només em deixa decidir cada quatre anys, i voldria saber si les CUP tindran en compte el poble en algunes de les seves decisions?
SOFIA RUEDA
La prova és als ajuntaments en què hi som. En un any hem impulsat tres referèndums locals a Sant Celoni, Viladamat i Arenys de Munt. El poble ben informat sempre guanya. Creiem en la democràcia directa i participativa perquè ara només votem cada quatre anys a les institucions, mentre que els mercats voten cada dia, i cada dia ens diuen què hem de fer.
Quina previsió de resultats teniu?
LARISA NEMTÚ
No sóc Aramis Fuster ni fem enquestes, però la perspectiva és molt bona i l’objectiu és entrar al Parlament amb grup propi. Les enquestes ens situen al llindar del 3% d’intenció de vot i això ens fa ser optimistes. Els sondejos, a més, es cuinen com es cuinen. La meva porra personal és entre 3 i 5 diputats.
Si Catalunya és independent, quina relació hauria de tenir amb Europa?
PAULA FELIS
Diferenciem entre Europa i la Unió Europea. La UE és un projecte econòmic, d’imposició neoliberal i poc democràtic. Primer aspirem a una altra Unió Europea: política, de drets socials, de drets civils i nacionals dels pobles. Segon, no ens fan por les tensions i amenaces d’estar fora l’euro, hi ha vida fora de l’euro. I tercer, volem una Europa que no es giri d’esquena a altres pobles com el Magrib, la nostra estimada Palestina o a les revoltes àrabs que democratitzen el nord d’Àfrica.
Quin és el votant de la CUP?
SANDRA TRIVIÑO
L’indignat nacional i social. Els conscients que vivim en un frau permanent, on es destrueixen drets socials, on ens diuen que el futur serà pitjor,… sectors farts. Som gent esgotada, emprenyada, però esperançada, i que creu en la força del carrer. Hi ha qui actua amb un sobiranisme tàctic o amb pactes fiscals misteriosos. A nosaltres ve gent que vol votar esquerres amb ganes, a gust i amb un somriure.
Després de la recollida d’avals, preveieu més suports dels que en un principi podíeu pensar?
ANNA MATEUS
L’absurditat de la llei electoral, que limita la participació, t’obliga a buscar avals per presentar-te. Però, de la necessitat n’hem fet virtut i la recerca d’avals ha estat una premobilització.
Què implica la independència dels Països Catalans?
MARC HERRERO
D’entrada que amb la CUP entraria la veu dels Països Catalans al Parlament. La Constitució nega la federació entre comunitats autònomes i ens fan viure en un catalunyisme regional que ha oblidat la realitat social, cultural i lingüística, que és la que ens uneix.
Quin és el vostre camí cap a la independència?
ÀNGELS ORTIZ
Arribar-hi al més aviat possible, per la via del referèndum i la declaració unilateral d’independència. Aquest país l’han intentat negar, aniquilar i afusellar, i ha resistit sense estat i contra l’Estat. Tècnicament, haurem de buscar un marc que validi el referèndum.
Què fem amb els estudiants que han quedat fora del sistema universitari? i les CUP comparteixen el model d’especialització que proposa CiU?
GEMMA ESPIGARES
No creiem en les especialitzacions, perquè no volem esquarterar el coneixement, i millor que aquest sigui integral. Ara estem posant el sistema educatiu al servei del productiu. I sobre les taxes, ens han portat en un carreró sense sortida i s’ha acabat el vell somni de molts pares que el seu fill pogués anar a la universitat, perquè no s’ho poden permetre. Als joves ens porten a una exclusió universitària, a més de política, social o laboral i som una generació que no és que siguem antisistema, sinó que el sistema ens ha fet fora.
Què proposeu a la CUP contra la corrupció i què m’ha de fer pensar que si sou al Parlament no agafareu el caramel com ha passat amb altres partits?
GEMMA ESPIGARES
Tenim protocols interns, la CUP no cobra ni tenim polítics professionals i els comptes són transparents. El mateix volem amb lleis i contractacions. La corrupció és un càncer i una metàstasi que comença per un i la resta acaba mirant a una altra banda. Això s’ha d’acabar.1. JORGE PEÑA i LUEZA.
Estudiant de primer de medicina, 19 anys.
2. JOAN FOLGUERA i ARGELICH.
Estudiant de primer d’administració i direcció d’empreses, 19 anys.
3. DÍDAC MONTERO i SALES.
Primer d’administració i direcció d’empreses, 19 anys.
4. ALBA RIVERA i GALLÚS.
Estudiant d’educació infantil, 19 anys.
5. JAUME PORTELL i CAÑO.
Estudiant de tercer de periodisme i comunicació, 20 anys.
6. ANNA MATEUS i ALAMÓN.
Estudiant de segon de periodisme i comunicació, 20 anys.
7. ÀNGELS ORTIZ i PANÉ.
Estudiant de quart de periodisme i comunicació, 27 anys.
8. MARC HERRERO i TERRÉ.
Estudiant de segon de periodisme i comunicació, 21 anys.
9. LARISA NEMTÚ.
Estudiant de primer de periodisme i comunicació, 19 anys.
10. SANDRA TRIVIÑO.
Estudiant de primer de periodisme i comunicació, 19 anys.
11. NOEMÍ BONEU i MOLINA.
Estudiant de quart de dret, 22 anys.
12. VANESSA DÍAZ i HURTADO.
Estudiant de quart d’infermeria, 22 anys.
13. AUREMBIAIX GIRIBET i SERVETÓ.
Estudiant de quart de dret, 22 anys.
14. ROSA MERCADO i GUIRADO.
Estudiant de primer d’història, 18 anys.
15. HÉCTOR GONZÁLEZ i QUILES.
Estudiant de primer de treball social, 19 anys.
16. JAVI ZALDO i GARCÍA.
Estudiant de quart d’història, 24 anys.
17. MARIONA FRANCO i ALCAINE.
Estudiant de segon de treball social, 20 anys.
18. GEMMA ESPIGARES i TRIBÓ.
Estudiant de quart d’infermeria, 24 anys.
19. MARC CODINAS i BENSENY.
Estudiant de primer de periodisme i comunicació, 20 anys.
20. SOFIA RUEDA i VILALTA.
Estudiant de primer de periodisme i comunicació, 19 anys.
21. ISABEL LÉRIDA.
Estudiant de primer de periodisme i comunicació, 19 anys.
22. PAULA FELIS i BOSCH.
Estudiant de primer de periodisme i comunicació, 19 anys.
23. VIVIANA ZAMBRANO.
Estudiant de periodisme i comunicació, 19 anys.••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••Ara – 14/11/2012Quin independentisme?La majoria de conceptes que serveixen per designar ideologies polítiques han estat objecte de profundes transformacions. Termes com socialisme, liberalisme o nacionalisme, entre altres, no volen dir el mateix ara que a la dècada del 1930, la del 1960, o fa només vint o vint-i-cinc anys. Ni volen dir el mateix ni estan representats pels mateixos partits, ni formen part de les aspiracions de les mateixes classes socials, franges d’edat i altres paràmetres igualment importants. Últimament parlem d’independentisme (o sobiranisme, o com vostès en vulguin dir) com si es tractés d’un concepte ahistòric, igual a ell mateix, que no ha sofert cap canvi que pagui la pena de ser subratllat. Tots sabem que això no és així, però el tema suscita una certa incomoditat. Diumenge passat, tenia raó el Toni Soler reivindicant el llegat històric d’aquest moviment. Una altra cosa ben diferent, però, és identificar una herència amb unes expectatives de futur. No és el mateix. El passat, per definició, ja ha passat. El present, també per definició, és obert.Podem assenyalar, si més no, quatre moments que representen partits, estrats socials, connotacions generacionals, estils, maneres de dir i de fer, etc, ben diversos. El primer, molt minoritari, el localitzem a les dècades del 1920-30 (sota les sigles d’Estat Català i altres). El segon està associat a posicions ultraesquerranes i si fa no fa abasta les dècades del 1960 fins a finals del 1980 (PSAN, etc). El tercer és l’ERC d’Àngel Colom i posteriorment de Carod, amb les escissions derivades de l’aliança amb el socialisme espanyol -és a dir, amb un tripartit impossible de reeditar ara. En quart lloc, s’ha generat un moviment molt recent lligat amb claredat a les classes mitjanes que, segons tots els indicadors, confia en el lideratge d’Artur Mas. Tant des del punt de vista quantitatiu com qualitatiu, aquest canvi és inèdit, fins al punt que deixa literalment descol·locats els líders de tots els partits polítics, sense excepcions.
La temptació d’identificar aquests diferents moviments polítics, especialment el tercer i el quart, és gran, però els números no quadren. Els resultats de totes i cadascuna de les enquestes que s’han publicat fins ara, sense excepcions, són clars: l’independentisme actual sembla estar focalitzat en una formació, CiU, que programàticament no era fins ara independentista. És obvi, doncs, que estem parlant de dues coses molt diferents, malgrat que existeixin interseccions i connexions innegables. L’ERC del tripartit va practicar una determinada estratègia d’emancipació nacional; ara no és el context per analitzar-la però, en tot cas, és evident que no va reeixir. Mas en practica una altra i el temps dirà si és efectiva o no. Sigui com sigui, es tracta de dues estratègies, de dos lideratges, de dos estils, etc, molt diferents, ara i abans. El que condicionarà la mena de sobiranisme pel qual s’apostarà, però, està més relacionat amb la manera com s’entenguin aquests comicis que amb la naturalesa de les diferències.
Qui pensi que aquestes eleccions són molt importants i prou, votaran una cosa. Qui, en canvi, opini que aquests comicis marcaran un punt de no retorn, n’hauran de votar una altra per coherència. Tot dependrà, en definitiva, de si entenem que ens estan observant, i no només des d’Espanya sinó també des d’Europa, des del món. Tots sabem que qualsevol resultat que no mostri un suport ciutadà cridanerament majoritari a qui ha assumit el lideratge d’aquest procés serà llegit com una temptativa fracassada, com un fiasco. El fet que el PSC pugi o baixi molt o poc, o que el segon partit més votat sigui ERC o bé el PP, o que entri o deixi d’entrar la CUP al Parlament, o que C’s o SI facin això o allò altre ni tan sols serà tingut en compte. Des de la perspectiva de la legitimitat política, es prendrà nota de si el líder que ha engegat el procés té un suport popular indiscutiblement ampli o no. Això és el que miraran des de Brussel·les, des de Madrid o des de Washington. La resta, encara que sigui importantíssim, els interessa ben poc, per no dir gens. Es tracta d’una enorme distorsió, sens dubte, però és absurd ignorar-la.
La manera com s’han precipitat els fets des de la passada Diada convida a pensar allò que “tot és possible”. Crec que aquesta apreciació és massa optimista. L’única conclusió real i tangible que podem extreure d’aquests darrers dos mesos és que, en realitat, tot és imprevisible. Bé, tot exactament no: sabem amb certesa qui ens està mirant i com avaluarà el triomf o el fracàs d’aquest procés.
••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••El Punt-Avui – 14/11/2012 – 08:32hLa biblioteca del presidentPodem estar ben orgullosos de la nostra xarxa de bibliotequesSento que els four more years d’Obama a la Casa Blanca a la pràctica, d’anys útils per fer feina de debò, es redueixen de quatre a dos. Ara, el primer any s’ha de dedicar a qüestions internes, el tema de l’abisme fiscal i la puja d’impostos als rics per sortir de la crisi i reactivar l’economia nord-americana per fer front a l’atur. I després ha d’afrontar la política exterior: aconseguir alguna fita per passar a la història. Dels dos últims anys, l’un és per deixar encarrilat el seu llegat i l’altre, per preparar el relleu. El partit demòcrata l’arracona i tots els esforços se centren a trobar i preparar el seu successor. Em va sobtar, però, que un dels objectius de tot president sortint fos crear una biblioteca, i no pas una de qualsevol: la seva biblioteca. Ho han fet tots des d’Abraham Lincoln fins a George W. Bush. Als Estats Units hi ha la tradició, recollida en la legislació, d’aplegar tots els documents i materials que ha generat un president durant el seu mandat. Tot es recopila en una biblioteca museu que sol estar situada allà on vol el president, sovint la seva ciutat natal. La d’Obama no sé si s’ubicarà a Honolulu, on va néixer, o a Chicago, on ha fet carrera política. A Catalunya, per desgràcia, no hi ha aquesta tradició, tot i que els presidents Pujol, Tarradellas i Macià tenen la seva documentació a l’Arxiu Nacional de Catalunya i a Poblet. Aquí del que podem estar ben orgullosos és de la nostra xarxa de biblioteques públiques. De tots els equipaments que s’han fet en els darrers anys, les biblioteques han estat les millors inversions. I això ho veiem ara que, amb la crisi, s’han convertit en un refugi per qui no pot comprar llibres però no es vol estar d’aquest hàbit tan saludable que és llegir. Han deixat de ser només les cases de lectura per ser les cases del coneixement. L’oferta s’ha diversificat per atendre el nou perfil d’usuari i, a part de best-sellers, obres clàssiques, revistes, diaris i DVD, s’hi ha d’afegir la connexió a internet i un ventall de recursos multimèdia de formació i recerca d’ocupació. Ha nascut un nou espai anticrisi. Davant d’això m’estimo més aquesta que no la biblioteca del president.••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••El Punt-Avui – 14/11/2012Per què la cultura?Una realitat viva d’Europa és la riquesa i la diversitat cultural i ser europeu vol dir sentir- se hereu de les seves complexitats. Els ciutadans i els governs de cada país tenen l’obligació de mantenir i impulsar la llengua pròpia i contribuir al desplegament de la seva cultura. El govern de Catalunya ha de preservar i incrementar el patrimoni artístic i documental , incentivar la creativitat dels seus artistes i escriptors i destinar a la cultura un finançament propi d’un estat europeu. Amb l’ofec econòmic que es pateix això no és possible.••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••El Punt-Avui – 14/11/2012Els mites catalansUn llibre coordinat per Magí Sunyer i Montserrat Corretger analitza com els símbols i mites del catalanisme es gesten a través de la literaturaJaume I, el comte Arnau, Serrallonga, Sant Jordi, el timbaler del Bruc. I també les muntanyes de Montserrat, el Canigó, la sardana, la barretina, les quatre barres i l’11 de Setembre. Són alguns dels símbols i mites nacionals catalans, que s’han gestat en bona part gràcies a la creació literària, amb alguns autors claus com Jacint Verdaguer, Víctor Balaguer i Joan Maragall. De fet, segons Magí Sunyer, professor del departament de filologia catalana de la universitat Rovira i Virgili (URV), la mitologia catalana, que ha estat utilitzada com a referent pel catalanisme polític, “es fabrica a través de la literatura, l’escrita o l’oral”.
Sunyer ha coordinat, juntament amb Montserrat Corretger, el llibre Mitologia, simbolisme i literatura (Publicacions de l’Abadia de Montserrat). El volum recull les investigacions que es van presentar el març de l’any passat en el marc d’unes jornades internacionals sobre literatura i identitat nacional, organitzades a la URV. S’hi examinen sobretot els mites i símbols que es modelen en l’etapa que va des de la darrera dècada del segle XIX, amb l’impacte del modernisme, fins a la derrota en la guerra de 1939. Amb una literatura que “va jugar un paper decisiu en la depuració del material heretat i en la reelaboració dels nous continguts”, segons apunten Sunyer i Corretger.
El llibre aplega els estudis de nous autors: el mateix Magí Sunyer analitza l’ús dels mites i símbols en el primer modernisme; Vicent Simbor se centra en tres novel·les clau del primer terç de segle: Solitud, de Víctor Català, La Ben Plantada, d’Eugeni d’Ors, i Vida privada, de Josep Maria de Sagarra. Els signes d’identitat en la literatura de Mallorca del tombant de segle són estudiats per Damià Pons, i els de la Catalunya Nord, per Pere Grau. Una visió externa la dóna Anna Sawicka, que analitza l’atenció que les enciclopèdies poloneses dediquen a Catalunya. Enric Balaguer retrata la figura del “poeta nacional” com a tòtem. I, finalment, Montserrat Corretger i Xavier Ferré analitzen les figures de Domènec Guansé i del periodista i activista cultural reusenc Joaquim Santasusagna.
Tots plegats parlen dels símbols històrics, lingüístics i geogràfics. O també de “mites contradictoris”, com poden ser el general Prim o el timbaler del Bruc. El culte a molts d’aquests símbols s’ha anat modelant gràcies a la interpretació que n’han fet poetes i escriptors.
El Pi de les tres blanques
Un exemple clar d’aquesta transformació és la del Pi de les Tres Branques, a la serra de Berga. Segons relata Xavier Fàbregas a Les arrels llegendàries a Catalunya, al segle XVIII es considerava un arbre simbòlic i les tres branques representaven la santíssima trinitat. Però el Pi de les Tres Branques canvia de culte quan el 1888 Jacint Verdaguer li dedica un poema que publica en el volum Pàtria. El mateix Verdaguer -que en el poema imagina que el rei Jaume I somia conquerir el País Valencià i Mallorca-, reclama que se’l consideri símbol de la nació catalana, establint un paral·lelisme entre les tres branques i els països catalans.
Mites moderns
I no només canvien, sinó que els mites també perviuen, desapareixen i se’n creen de nous. Entre aquests últims, el llibreter Ramon Marrugat, que dimarts a la nit va presentar el llibre a la Llibreria de la Rambla de Tarragona, en cita com a exemple l’actriu i humorista Mari Sampere, que va entrar a l’olimp de la mitologia arran de la picabaralla amb el còmic Bobby Deglané, que va dir que els catalans quan parlen semblen gossos. Sampere s’hi va tornar dient-li que a Catalunya gairebé tots els gossos s’anomenaven “Bobby”.
El Barça o el pa amb tomata serien altres elements que han entrat a l’àmbit del simbolisme de la catalanitat, segons Marrugat. Segons ell, els símbols i mites “prenen força per nosaltres” en la mesura que reben “rebuig per la part contrària”.
LA FRASE
La mitologia es fabrica a través de la literatura, l’escrita i l’oral
Magí Sunyer
PROFESSOR DE LITERATURA CATALANA DE LA URV I COORDINADOR DEL LLIBRE••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••La Vanguardia – 14/11/2012Bruselas insiste en aprobar la cuota femenina del 40% en consejos de administraciónA igual cualificación, las empresas estarán obligadas a seleccionar al candidato del sexo infrarrepresentadoLa Comisión Europea se dispone a aprobar este miércoles, al segundo intento, salvo sorpresas de última hora, la norma elaborada por la vicepresidenta, Viviane Reding, para imponer una cuota femenina del 40% en los puestos no ejecutivos de los consejos de administración de las grandes empresas de aquí a 2020, según han informado a Europa Press fuentes diplomáticas.
El plan de Reding fue rechazado el pasado 23 de octubre por la oposición de un gran número de comisarios y las dudas del servicio jurídico del Ejecutivo comunitario.
Éste señaló que, según la jurisprudencia del Tribunal de Luxemburgo, una norma europea no puede limitarse a imponer un objetivo sin señalar los medios para lograrlo.
Para atender estas preocupaciones, la vicepresidenta ha incluido en su propuesta un mecanismo de selección para los consejos de administración que garantice cumplir el objetivo del 40%.
Cuando haya varios candidatos con igual cualificación, la norma obligará a las grandes empresas a escoger al del sexo infrarrepresentado. Así, el procedimiento de selección será transparente y neutro y tendrá en cuenta la experiencia y las cualificaciones, según han destacado las fuentes consultadas.
Con este cambio, el plan de Reding ha obtenido ya el visto bueno del servicio jurídico. La propuesta modificada diluye además la parte referida a las sanciones.
En lugar de presentar una lista exhaustiva, sólo menciona dos ejemplos para las empresas incumplidoras: una multa o la anulación del nombramiento.
Pero se deja en manos de los Estados miembros fijar las sanciones cuando incorporen la directiva a sus legislaciones nacionales. Con la luz verde del servicio jurídico y la distribución de fuerzas en el colegio de comisarios, la propuesta de Reding tiene más posibilidades de lograr la mayoría de 14 comisarios necesaria para prosperar, según las fuentes consultadas.
Respaldan las cuotas obligatorias los comisarios de Competencia, Joaquín Almunia; Asuntos Económicos, Olli Rehn; Servicios Financieros, Michel Barnier; Industria, Antonio Tajani; Agricultura, Dacian Ciolos; y Desarrollo, Andris Piebalgs.
Además, estarán presentes en el debate las responsables de Ayuda Humanitaria, Kristalina Georgieva; y Pesca, Maria Damanaki, que no pudieron participar en la reunión de octubre.
Los principales opositores a la iniciativa siguen siendo las responsables de Telecomunicaciones, Neelie Kroes; Interior, Cecilia Malmström; Acción por el Clima, Connie Hedegaard; y Presupuestos, Janusz Lewandowski.
Pero otros comisarios que podrían rechazar cuotas obligatorias no estarán en el debate del miércoles, lo que facilita que el plan siga adelante. Entre ellos la Alta Representante para la Política Exterior, Catherine Ashton, el responsable de Comercio, Karel de Gucht; o el comisario de Ampliación, Stephan Füle.
Tampoco hay ningún comisario de Malta, país que rechaza la iniciativa, tras la dimisión de John Dalli. Las fuentes consultadas son “bastante optimistas” sobre la posibilidad de que el colegio de comisarios dé esta segunda vez su apoyo a la iniciativa de Reding. Sin embargo, los Gobiernos de la UE pueden todavía tumbar la directiva durante su tramitación posterior.
Antes incluso de que la Comisión apruebe su propuesta legislativa, un grupo de nueve Estados miembros -Reino Unido, Holanda, Bulgaria, Letonia, Estonia, Lituania, República Checa, Hungría y Malta- ya han escrito a Bruselas rechazando esta medida.
La propuesta de Reding contempla imponer una cuota del 40% del sexo infrarrepresentado en los puestos no ejecutivos de los consejos de administración de las grandes empresas de aquí a 2020.
De salir adelante, la norma no afectará a las pequeñas medianas y pequeñas, es decir, a las que tienen menos de 2.050 empleados o ingresos anuales inferiores a los 50 millones de euros. Según datos del pasado marzo, la representación femenina sólo llega al 13,7% en el conjunto de la Unión Europea.
España tiene una cuota de mujeres en las cúpulas empresariales por debajo de la media europea, el 11,5%, a pesar de que es uno de los pocos Estados de la UE que ha legislado sobre la materia, junto a Bélgica, Francia, Italia y Holanda.••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••Tribuna.cat – 14/11/2012Catalunya, EEUU i vot electrònicLes eleccions del proper #25N són les de més importància i rellevància de la història del nostre país.Ens trobem immersos ja en plena campanya electoral. El proper #25N el conjunt dels catalans i les catalanes tornarem a escollir els nostres representants polítics al Parlament. Unes eleccions que, com ja s’ha dit per activa i per passiva, són les de més importància i rellevància de la història del nostre país.Però no només a Catalunya, la política, aquests dies, té un paper central, un rol capdavanter. Als Estats Units d’Amèrica també. El passat dimarts 6 de novembre, els nord-americans varen reelegir Barack Obama com a president dels EEUU. Obama disposarà, per tant, de “four more years” -quatre anys més-, que ha estat la piulada més retuitejada de la història, per impulsar les seves propostes, els seus projectes i les seves polítiques.
Les eleccions als Estats Units d’Amèrica i, més concretament, el mecanisme existent per al vot que tenen els nord-americans dista molt del que hi ha a Catalunya. Allà, el vot electrònic està molt instaurat, cosa que, malauradament, a casa nostra, encara no passa. I en aquest aspecte, una empresa catalana com és el cas de Scytl, hi té molt a dir. Aquesta companyia de capital català, que va rebre el Premi Nacional d’Internet i Telecomunicacions que la Generalitat de Catalunya va atorgar l’any 2010, és la creadora del sistema de votació electrònica que s’empra en totes les eleccions, en la primera potència mundial.
Ja és hora de tenir una llei electoral pròpia que incorpori la votació electrònica
Una companyia catalana, amb vocació internacional i amb una clara i decidida aposta per la innovació i la recerca constant, que està competint a nivell global i s’està fent un nom en el difícil i complex món d’Internet i les noves tecnologies a través dels seus productes i serveis. En concret es tracta de la comercialització de solucions per a la votació electrònica, d’una manera segura i fiable. Aquesta empresa està lluitant i se n’està sortint, en temps de crisi i de dificultat. Es tracta d’un exemple clar i evident que les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) i les telecomunicacions són una oportunitat, poden contribuir a la generació d’empreses exitoses que creïn riquesa, incrementin el teixit productiu i donin llocs de feina qualificats a molts professionals.
En un moment complicat com l’actual és una joia que hi hagin empreses així. I caldria, des de tots els àmbits: poders públics, món acadèmic, empreses i, també, mitjans de comunicació, ajudar a augmentar-ne el nombre. El nostre model productiu ha de canviar i ha de virar cap aquells sectors de futur, com el tecnològic i de la innovació, que han d’ésser els encarregats d’impulsar l’economia catalana i el país.
És una llàstima però que Scytl no pugui vendre les seves solucions al seu propi país. Pel que fa a la llei electoral, Catalunya ha d’avançar. Ja és hora de tenir una llei electoral pròpia que, entre d’altres coses, incorpori la votació electrònica. No ens podem permetre el luxe de continuar tenint una llei antiquada i que no incorpori les darreres novetats tecnològiques.
CATALUNYA NORD per la INDEPENDÈNCIA – www.catalunyanord.cat
La independència és l'opció.
CATALUNYA NORD per la INDEPENDÈNCIA - www.catalunyanord.cat 