UNA APORTACIÓ DE Miquel Morera

Miquel Morera és Vicepresident del Casal del Conflent, vicepresident de la Bressola, implicat en la Universitat Catalana d ‘ Estiu, en la “rosada del Pirineu”… i en el món de la ramaderia.

1 PODEM PARLAR D’INDEPENDÈNCIA A CATALUNYA NORD ?

Miquel Morera

Es pot parlar de tot, en tot lloc, és un principi fondamental. Estem arribant, poc a poc , a la fì dels estats nacions, aquestes entitats han contribuït a la construcciò del mòn actual i llur configuraciò géo-politica aviat jà no valdra mès. Per l’ONU cada poble, cada naciò té dret a auto- determinarse. Quan els Homes volen, les coses poden moure’s « Es quan un para de somniar que ja no podra canviar res més…….. » Així es diu, doncs…..

A la meva idea, abans de parlar d’independència per Catalunya Nord, tenim d’unir forces i tirar tots cap allà a on aquest resultat siguì el mès factible. L’entitat « Catalunya » es té de poguer identificar de manera oficial a tot el mòn, i és el Sud, amb les quatre províncies del Principat, que té les mès bones opcions d’aconseguir-ho.

Allà, d’ençà la fì del franquisme, el sentiment de «  poguer aconseguir la llibertat » ha tirat endavant aquests 20 o 30 últims anys gràcies a tres esdeveniments fonamentals :

• L’entrada a Europa : que va permetre començar a mirar els estats nacions diferentment

• La dislocaciò de l’imperi soviètic i desprès la guerra dels Balkans : que van fer tocar del dit lo que podia ser la fi d’un sistema polític i la recuperació de llibertat de nacions europeïstes fins a llavors integrades en estats prefabricats.

• La crisi econòmica : que ha posat Catalunya en una situació molt crítica amb el sentiment evident «  que sola pot ser……… »

Abans de tot això, la idea d’emancipació no va ser pas massa clara, més que més quan tot va anar tant bé en els anys « post entrada europea » , les revolucions no neixent mai en un clima d’opulència.

Al final aquest procés ha desembocat sobre una legitimació d’independència nova però que la seva progressivitat ha fet sortir reforçada. Tot això a més, consolidat per accions d’organitzacions col.lectives com les consultes populars que van permetre a cadascú de poguer donar-se compte de l’amplitud d’aquest moviment i també amb el punt d’orgue del 10 de juliol de 2010 a Barcelona i les seves 1,5 millió de persones en el carrer.

Aquestes iniciatives han sortit cada individu de l’aïllament de les seves conviccions, li han permès de consolidar les seves posicions personals i de poguer fer pinya en un conjunt cada vegada mès fort.

Perquè si políticament no es va saber aprofitar del dinamisme generat desprès del 10 de juliol, hi haurà de totes maneres un abans i un desprès aquest dia memorable en vist l’impacte que l’esdeveniment va tenìr sobre els ciutadans de Catalunya.

2. QUÈ CANVIARIA PER CATALUNYA NORD SI CATALUNYA FOS INDEPENDANT ?

De fet Catalunya Nord quedaria legitimada com a naciò de cara a tot el món. Ningù no contesta que el tractat dels Pirineus va tallar la naciò catalana en dues parts. Si d’un altra costat Catalunya aconsegueix la seva independència, per transitivitat de la relació, Catalunya Nord seria a llavors i de fet una part de nació no reconeguda.

Ara bé el catalanisme del Nord, que és un sentiment ben real i sincer , expressa mès una forme de regionalisme ( cargolada i l’USAP ) que no pas un nacionalisme tirant cap una secessió amb l’estat Francès.

Aquesta part de Catalunya té, abans de parlar d’independència, de conèixer la seva identitat i més que més saber quina vol que siguì.

Em sembla, per començar, que els « implicats » tenim de treballar a una « desdiabolització » del catalanisme, i més els d’entre nosaltres que tenim origen al Sud. La nociò d’independència i el radicalisme que l’accompanya a vegades fa por. La resposta al radicalisme dels uns ès l’intolerància dels altres i la contesta a la segregaciò cultural és l’extremisme. Aquest cercle s’ha de trencar, si el sud poden assumir-se sols, convè que del Nord veiem les coses diferentment.

De moment,esperant de poguer pretendre a més, tenim de posar el multiculturalisme en davant, fer entendre a tots, tan els no catalans de neixement com els altres, que obrir-se no presenta cap perill de cara el respecte de la nostra identitat.

D’un altra costat, que ho volguem o no, que ho hàgim admès o no, la cultura francesa ha nodrit una bona part del nostra intel.lectual. Totes les persones que han intentat elevar-se ho han fet, per cert perquè no podien fer d’altra manera, però ho han fet i és això que importa, en francès. Aquesta cultura fa també partida de nosaltres i de tota Catalunya Nord no ho cal pas descuidar i en mateix temps, convé també que fem entendre a la gent que viure a Catalunya fa d’ells catalans si per cas volen obrir-se a nosaltres i ens respecten. El dret del sòl, de la terra, més que el de la sang.

Catalunya té més de mil anys i si es parla encara d’identitat desprès de tans anys de segregació, es perquè ha fet sempre del respecte un principi fonamental. Per què no una regió autònoma catalana del Nord, reconuguda per l’estat francès i un estat català el Sud el tot fent part dels estats units d’Europa ? És quan un para de somniar que no podrà rès més canviar .