La Confederació d Entitats Sobiranistes dels PPCC a Castelló


Benvolguts connacionals,

Primer de tot dir-vos la meva emoció per ser convidada al País Valencià com a catalana del Nord. En dono les gràcies a Antoni Infante, coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià [PDaD], artífex amb en Cristòfol Soler, president de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca [ASM], i Jordi Sànchez, president de l’Assemblea Nacional Catalana [ANC], de la creació de fa un any de la Confederació d’Entitats Sobiranistes dels Països Catalans. És la confirmació al principi del segle XXI que els intents seculars francoespanyols d’anorreament de la nostra nació han fallat. Estem determinats a exercir el dret a decidir en cada un dels nostres territoris i posar fi a la dominació estrangera i a l’espoliació.

D’ençà d’unes dècades alguns compatriotes víctimes del pessimisme dels vençuts, i/o de les manipulacions per debilitar la nostra nació, van donar els Països Catalans per morts i enterrats.

Una de les armes ideològiques més contundents per fer-nos dubtar de nosaltres mateixos, per impedir que fóssim solidaris, per frenar la conscienciació nacional unitària va ser i és encara l’espantall del famós «imperialisme barceloní». A la Catalunya del Nord va ser propagat als anys setanta del segle passat. Ara hem de ser conscients del perill de l’argumentari al·legat per alguns representants de la Unió Europea en contra de les legítimes aspiracions democràtiques del Principat de Catalunya: el fet de no poder immiscir-se en els afers d’un estat veí. Aquell argument va ser al·legat també fa poc pel president del govern de la Generalitat de Catalunya per justificar-se de no sostenir la lluita dels catalans del Nord en defensa de llur identitat.

És clar que cada territori ha de determinar ell mateix el seu futur, la formació del seu procés i avançar al seu propi ritme, com afirma la Confederació d’Entitats Sobiranistes, però ens hem de beneficiar uns i altres del suport mutu, i de la projecció a Europa, del que som si ens unim: una macroregió catalana dinàmica, continental i insular, cap de pont del Magrib, amb vuit-cents quilòmetres de costa al mediterrani. Al Nord evidentment necessitem més recolzament perquè tenim en contra des de fa més de tres segles un estat poderosament pervers.

D’ençà de la mutilació del Principat de Catalunya el 1659 i de l’annexió francesa patim la destrucció premeditata no sols de la nostra cultura sinó també de la nostra identitat, és a dir un etnocidi.

Molta gent ens enveja: «ai, quina sort de ser francesos!». França ha reeixit a convèncer els seus propis ciutadans i Europa que és un país de gran cultura, amb la llengua més bella del món; pretèn ser «terre d’asile», «el país dels drets de l’home», de «la llibertat, igualtat, fraternitat». Els francesos estan tan segurs d’aquests dogmes repetits a cor què vols que fins i tot han creat una expressió: «l’exception française». Estan convençuts de ser una excepció: el far de la humanitat.

La realitat és ben diferent. El candidat de dreta a la presidència de la república Fillon va declarar el 2008 al parlament francès que l’analfabetisme persistia fortament. França «terre d’asile», és un credo narcisista sense fonaments. Ho van poder comprovar ja el 1939 els refugiats acollits en camps de concentració habilitats pels socialistes. L’estiu passat es va evidenciar que el govern havia deixat desenvolupar-se a Calais al nord de França no un camp de refugiats sinó la més gran favela europea i que si els alemanys van acollir un milió de refugiats, França només uns deu mil i amb quines condicions infrahumanes!

Pel que fa al mite de la llibertat, igualtat, fraternitat persisteix a França l’ocultació de la colonització a ultramar i al si de l’hexàgon. Fa pocs dies a Perpinyà Fillon es va poder permetre l’afirmació ignominiosa que «la colonització no és cap crim contra la humanitat»  (L’Indépendant 15.04.2017) i l’actual batlle de Perpinyà Pujol arma un plet en contra de Macron, el presidenciable que va aconseguir més vots diumenge passat, perquè Macron va reconèixer públicament la colonització d’Argèlia.

Centenars de milers de joves musulmans són exclosos de la societat, tancats dins barris que són de fet guetos, víctimes de racisme, discriminació laboral, marginació, violència policial, sense cap perspectiva de futur. Mentrestant el país «de la grandeur» instrumentalitza els atemptats no per facilitar llur integració i frenar la violència sinó per enfortir el nacionalisme i l’autocomplaença a benefici de la dreta extrema. L’èxit del partit racista i antieuropeu de Marine le Pen més particularment en les regions més pobres, més frustrades com la Catalunya del Nord, n’és el resultat fefaent.

A França persisteix ben entès una altra ocultació, la de les nacions oprimides al si de l’hexàgon. Nosaltres, víctimes també de la colonització francesa, alsacians, bascos, bretons, catalans, corsos, occitans, no gaudim dins aquest estat centralista i jacobí de cap institució autonòmica, de cap cooficialitat de les nostres llengües, perquè «la França és una i indivisible» ad vitam eternam. Ho confirma paradigmàticament l’insubmís Mélenchon, ostentatosament sostingut en un dels darrers meetings per Pablo Iglesias; el 1996  va escriure: «exaltar l’estatus de les llengües regionals i promoure artificiosament llur difusió és contribuir a llarg termini a qüestionar la unitat i cohesió nacional».

El  repte comú a tota l’elit política francesa de l’extrema esquerra a l’extrema dreta és preservar el caràcter sagrat de l’hexàgon i perpetuar els mites nacionals. El refús de la diferència té evidentment efectes devastadors no sols per als colonitzats, sinó també per a França mateixa. Li impedeix de prendre en compte els problemes pendents que tendeix a negar o a neutralitzar per la repressió.

Consegüentment la situació actual a la Catalunya del Nord ha esdevingut alarmant. Patim els efectes d’un doble centralisme, d’una doble espoliació, estatal i a més a més regional. Hem estat integrats en una nova regió administrativa amb capital Tolosa de Llenguadoc; va ser anomenada «Occitanie» perquè la presidenta socialista d’aquella regió va refusar la denominació «Occitanie-Pays Catalan». Aquesta imposició dictatorial és ignominiosa, indigna d’un estat que es pretèn democràtic. En Lluís Llach va declarar a l’octubre proppassat a Perpinyà en una entrevista al diari local: «Han robat la identitat de 450 000 persones». (L’Indépendant 16.10.2016). També ens roben la identitat dels nostres productes estampillats amb el logotip «Sud de France» a canvi de subvencions.

Ens han robat la llengua: a l’escola d’Aiguatèvia al Conflent s’ha conservat la inscripció: «Soyez propres, parlez français» (sigueu nets, parleu francès) perquè parlar una llengua diferent era omplir-se la boca de merda, com deien alguns mestres de la Tercera República.

Ens roben la memòria: no s’ensenya la nostra història.

Ens espolien econòmicament: estem en la situació catastròfica del que en diuen ara «les perifèries abandonades». El canal televisiu France Info va subratllar a l’endemà de les eleccions presidencials que el llindar de pobresa a la Catalunya del Nord és de 20,5 per cent el doble de la mitjana francesa.

Som un territori d’uns 4.100 km² amb una població d’uns 500.000 habitants. Patim la substitució gradual de la nostra població per la francesa: emigració cap a França dels joves amb estudis per trobar feina, i immigració de jubilats i joves sense feina ni formació en busca de sol i llocs de treball paradoxalment en un territori on l’índex d’atur, més de 15 per cent al febrer, és un dels més alts de l’estat francès. A l’octubre proppassat més de 11 per cent del total de la població no tenia feina. Una anàlisi detallada de la pobresa va revelar que el 30,4 per cent dels joves de 15 a 24 anys a Perpinyà no eren ni estudiants ni tenien feina i que el barri dels gitanos al nord de Perpinyà era el barri més miserable de la regió (l’INSSEE novembre del 2015). Al mes de novembre més del 40 per centdels habitants es van beneficiar dels menjars servits gratuïtament. Estem cada any més minoritzats, més pauperitzats. Les classes socials catalanes tradicionals, vinyaters, hortolans, pagesos, pescadors desapareixen progressivament.

Als anys seixanta del segle passat ens van imposar la turistificació del país i no la seva industrialització. Els socialistes admeten ara que el turisme barat és un fracàs. Entre els 13 departaments que configuren l’actual regió el nostre és el menys industrialitzat de tots. La cambra de comerç i d’indústria va confirmar el 19 d’abril que en trenta anys l’activitat industrial ha generat només un punyat de llocs de treball. Els agricultors denuncien una reducció dràstica de la superfície global de les zones agrícoles per l’obligació feta als ajuntaments de construir allotjaments socials a l’entorn dels pobles; la recent amenaça d’interdicció dels conreus a l’entorn dels punts d’aigua significaria la pèrdua d’unes 20.000 hectàres suplementàries, és a dir un terç de la superfície agrícola. Dràstica desaparició també dels petits comerços de proximitat al benefici de grans superfícies comercials amb seu a Lió, Lilla i París. Som el departament francès amb més implantació de grans superfícies comercials.  

Amb un balanç tan negatiu hom pot preguntar-se com la revista la Semaine du Roussillon en una recent portada: «Què queda de la identitat catalana?» (29.03-24.04.2017).

Tot i l’opressió secular queda l’esperit de resistència. A la Catalunya del Nord hi havia ja al principi dels anys setanta un partit català precursor fundat per Gilbert Grau i Salvat, el Partit Federalista Europeu de Catalunya (Països Catalans) [PFEC], que reivindicava el dret a la independència de la nostra nació i la reunificació. Actualment hi ha tres partits catalans, Unitat Catalana, ERC i OUI au Pays Catalan [OPC], una nova entitat política creada fa un any arran de la imposició de la denominació Occitanie. OPC va organitzar el 10 de setembre passat la més gran manifestació catalana, unes 10.000 persones amb el clam «sem catalans, pas occitans». Es presentarà a les eleccions legislatives al juny amb la «voluntat de fer bufar un nou vent per escombrar l’atur, la corrupció, el clientelisme amb tres prioritats el territori, l’economia i la identitat» (L’Indépendant 13.04.17).

La creació d’una territorial de l’ANC ens permet simbòlicament i políticament reintegrar el Principat de Catalunya i fer patent el nostre desig de participar, amb les nostres per cert limitades forces, a la consecució d’un segon Estat català, després de l’andorrà; a més a més, amb la Confederació d’Entitats Sobiranistes en la qual estem directament representats, tenim l’eina idònia per defensar la projecció comuna dels Països Catalans, i interessos econòmics urgents com el corredor mediterrani o la creació i harmanonització de línies ferroviàries imprescindibles.

De Salses a Guardamar, d’Andorra i Fraga a Mao i l’Alguer, confiem en nosaltres mateixos sense autoodi, sense malfiança mútua, sense el pressupòsit d’un monstre barceloní que se’ns voldria devorar. Confiem en el Govern català del futur estat independent, la República Catalana, i en la solidaritat retrobada, per tal que puguem defensar en cada un dels territoris el dret legitím del nostre poble mil·lenari a decidir i a autogestionar-se.

Daniela Grau Humbert

Castelló 27.04.2017/Altea 28.04.2017

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s