Na Daniela Grau al Fossar de les Moreres

Daniela GrauBenvolguts compatriotes,

Pel primer cop al cap de 350 anys nosaltres, de la Catalunya del Nord, tornem a tenir molta il·lusió i confiança renovada en el nostre poble, en la nostra mil·lenària nació. Als anys 70 unes samarretes, estampades al Principat de Catalunya i portades al Nord pels refugiats, deien: «Poble català posa’t a caminar». Ens hi hem posat; el camí té ara l’amplada d’una via; demà omplirem la «Via lliure cap a la República Catalana». Tant del Nord com de ses Illes serem molt més nombrosos que l’any passat.

Per cert, tenim encara prou raons per desconfiar tots, de Salses a Guardamar, de Fraga a Maó, no sols dels enemics i dels pretesos amics, sinó també de nosaltres mateixos. No hem d’oblidar els errors fatídics del passat llunyat, les trampes del passat recent, els autoenganys. Ara és l’Hora!

Fem memòria:

la Generalitat de Catalunya, per desempallegar-se d’Espanya, va empenyorar els comtats de Rosselló i Cerdanya als reis francesos. No una sola vegada, repetides vegades.

Primer al segle XV: Rosselló i Cerdanya van ser lluirats al rei francès Lluís XI; els ocupà militarment, els annexionà per dret de conquesta: setges, saquejos, destruccions, violacions, fam. El cronista Joan Buada va escriure:

«més valdria morir la Cathalunya, que no estar sotmès a França…».

La resistència durà 30 anys. Des de llavors Perpinyà porta la marca indeleble de la seva fidelitat a Catalunya, és l’única ciutat dels Països Catalans que pot prevaler-se del títol «Fidelíssima Vila».

Al segle XVI els cònsols i cavallers rossellonesos no van parar d’enviar súpliques advertint del risc d’invasió «de l’enemic» francès, recordant a tot Catalunya i al rei que la Generalitat havia nascut «…per defensió y mantenir les lleys y les libertas de dita terra (…)». Definien Perpinyà com «la muralla perpètua de Catalunya…». En va. Les Terres del Nord de nou van ser sacrificades.

Al segle XVII, més precisament el 1641, per tal que Catalunya esdevingués una república, Pau Claris tornà a confiar en els francesos; proclamà el rei Lluís XIII comte de Barcelona amb la condició de respectar les llibertats catalanes; la Generalitat ho consentí. El Rosselló fou immediatament envaït, lliurat al saqueig de les armades franco-espanyoles, annexionat per dret de conquesta el 1659 per Lluís XIV, avi de Felip V de Castella. Un cop caiguts els comtats del Nord, baluard de Catalunya, els Borbó avi i nét van tenir la via lliure per aniquilar el 1714 i el 1715 la resta dels Països Catalans. Nosaltres catalans del Nord patim des de llavors un genocidi identitari.

Us ho preguem: no digueu mai més «quina sort teniu de ser francesos!».

I si aneu a fer turisme a Prats de Molló, Vilafranca de Conflent, Mont-Louis no us extasieu davant de les fortificacions sentint les lloances de l’arquitecte i enginyer militar Vauban, mitificat per França com a «humanista»; és com si a Xàtiva admiréssiu Bidal d’Aspheld que la incendià amb gran crueltat, que participà al setge d’Almansa, de Barcelona i obtingué la rendició de Mallorca. Vauban i d’Aspheld van ser tots dos ascendits a marquès i mariscal de França, tots dos encarregats per Lluís XIV d’aniquilar el nostre poble a totes les bandes.

Via fora als Borbó!

Als segles XIX i XX la nostra nació va caure en altres trampes molt més subtils però no menys perilloses per disgregar-la, afeblir-la, culpabilitzar-la; es van esgrimir dos espantalls: l’imperialisme barceloní i la burgesia catalana. Com si la Barcelona vençuda, atemorida, ocupada, sense poder estatal, maldant per la recuperació cultural i econòmica, s’hagués pogut permetre el luxe d’anar a excercir als altres Països Catalans un imperialisme amenaçador! Com si s’hagués creat la llengua normativitzada per ensorrar les varietats dialectals!

Com si el català hagués estat la llengua de la burgesia catalana! Amb paraules de Joan Fuster eren uns «fills de burgesos universitaris i d’un esquerranisme espasmòdic» els qui ho escampaven i eren «sociòlegs populistes» els qui, fent «simplificacions inadmissibles», condemnaven la burgesia catalana en bloc. (J. Fuster Per a una cultura catalana majoritària).

Avui també, uns autoproclamats progressistes ens volen fer descarrilar de la Via, però se’ls veu el llautó i no se n’amaguen: estan deliberadament en contra de la creació de la República Catalana independent. Ara ja no ens manipularan. Sabem que el nacionalisme imperialista que patim, és el francès i és l’espanyol. Sabem que Catalunya serà més forta com més forts i més units seran els Països Catalans. Sabem que com més independents serem, més fàcilment resoldrem nosaltres mateixos els problemes socials i econòmics.

Fora la tutela espanyola!

Engunay no només commemorem una desfeta, no només mirem endarrere; enguany mirem cap endavant.

Amb la República catalana hi guanyem tots!

D’ençà d’uns dies tenim l’esperança que la Generalitat no ens exclogui més de la nació, com es feia en discursos oficials des de la Transició. A la Universitat Catalana d’Estiu de Prada, el conseller de justícia Germà Gordó va denominar les quatre províncies autonòmiques «la Catalunya administrativa»; va definir amb el mot «nació» el conjunt dels Països Catalans i va afirmar que

la independència no hauria de «fer oblidar la nació completa». Va dir: «Som-hi, sense oblidar la Catalunya Nord, la Franja, les Illes i el País Valencià».

El problema que plantegem ara és clar: tots som la nació, però no tots tenim els mateixos drets. Us demanem fer-los respectar per tal que nosaltres també puguem ser considerats com a ciutadans catalans. Hi ha juridiccions similars en molts estats del món; per favor, feu-ho possible en la nova Constitució!

Estimats connacionals, estem convençuts que demà ens ajudareu a omplir els trams 12, 13, 14 de la Meridiana dedicats per l’ANC als Països Catalans. Cridarem junts com ho fem a Perpinyà des de fa decennis:

Ni França ni Espanya, Països Catalans! Sense València no hi ha independència, sense el Rosselló no hi ha nació!

Cantarem plegats:

No volem ser una regió d’Espanya/no volem ser una regió de França, no volem ser un país ocupat, volem volem volem la Independència volem, volem, volem, Països Catalans.

Confiem en el vostre coratge, en el vostre sentit de responsabilitat individual, en la vostra determinació, per poder celebrar la resurrecció definitiva de l’Estat català. Recordem les paraules, en el marc de les eleccions del 12 d’abril del 1931, de Manuel Carrasco i Formiguera, capdavanter del Partit Catalanista Republicà –assassinat per l’exèrcit espanyol d’ocupació– :

«A les vostres mans està el destí del nostre poble; compliu amb el vostre deure… féu que triomfi la Democràcia… [que] quedi consagrada la llibertat…de tots els pobles i per damunt de tots el d’aquesta Catalunya que tant estimem»

Daniela Grau i Humbert

10.09.2015

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s