Daniela Grau al Pi de les Tres Branques

Daniela GrauBenvolguts compatriotes de tots els Països Catalans,

D’entrada vull regraciar la invitació que em permet prendre la paraula en nom de la Catalunya del Nord. Fa exactament 35 anys enguany, el juliol del 1980 Jaume Farguell, batlle de Berga, va invitar Gilbert Grau i Salvat, aleshores president del Partit Federalista Europeu de Catalunya (Països Catalans) «als actes de reinstauració de la Diada nacionalista al Pi de les Tres Branques».

En un llarg parlament Grau denuncià la situació colonial patida al Nord; formulà la reivindicació política màxima de «reunificació dels Països Catalans» i ressaltà que «la idea nacional havia de ser recolzada i impulsada per una idea estatal», perquè «ajuda la nació a posseir la seva pròpia imatge, a projectar el que és i serà dins el futur».També encomanà «a tots els patriotes presents renovar cada any l’acte en el lloc sagrat del Pi de les Tres Branques».

L’any següent en Grau, invitat de nou als actes on assistiren set mil persones, recalcà que si estaven aplegats al Pi era «per a donar cos i ànima a un moviment nacional amb efectes revolucionaris que trasbalsaran les divisions territorials actuals, que sofrim com a nació esquarterada…».

Precisament aquell any 1981 Heribert Barrera clogué la tanda de parlaments afirmant que «malgrat haver aconseguit molts poders sobre gestió, havíem retrocedit en el reconeixement de la nostra identitat com a Països Catalans», i que ens havíem «d’adonar dels nostres errors sense deixar ni un sol moment de lluitar tant els de dreta com els d’esquerra…» i que «cap objectiu polític no ha de passar per damunt de l’objectiu principal que és Catalunya puix que el futur depèn de nosaltres». («Fervor nacionalista al Pla de Campllong» a l’Avui, 21.07.1981).

Ara, trenta-i-cinc anys més tard, convé recordar aquelles afirmacions en l’etapa crucial que vivim i que marcarà un tombant en la història de la nostra nació; s’hi sumen també uns canvis polítics esperançadors a Ses Illes i al País Valencià.

Els partits polítics han desertat el Pi però nosaltres, des la societat civil, volem reconduir els compromisos, no des de la «perifèria» com diuen condescendents els qui problablement ens hi volen deixar perquè fan prevaler el marc autonomista o sigui legalista espanyol, sinó d’allà mateix on batega el cor de la nació sencera, els Països Catalans, on apostem per una República Catalana al Principat de Catalunya, amb el desig que ens sigui beneficiosa a tots.

Per cert, a la Catalunya del Nord la situació colonial ha empitjorat molt amb genocidi identitari a marxes forçades, desastre econòmic en el «departament el més pobre dins la regió la més pobra» de l’estat francès (Premsa local), emigració recurrent dels joves des de fa seixanta anys, desmantellament de la classe social més arrelada, la pagesia, creixement exponencial de la immigració de jubilats i joves francesos. El balanç és aclaparador: empobriment endèmic i substitució ètnica de la població catalana; «Llibertat, igualtat, fraternitat», un mite que enlluerna encara massa catalans desinformats.

Tanmateix tenim una esperança que evidenciarem el 29 d’agost en el marc de l’acte de la campanya reivindicativa planificada per l’ANC abans del 27S. A Ceret, capital del Vallespir, palesarem l’anhel de regeneració democràtica i divulgarem als nostres conciutadans el lema següent, concret, convincent i esperançador:

«amb la República Catalana hi guanyarem tots».

Que el proper estat català sigui una república és un argument contundent irrebatible a França i a Europa; no pot tenir detractors. Que sortirem al Nord beneficiats per la creació de l’estat català independent serà realitat, si el futur govern no empenyora la Catalunya del Nord a França per tal de desempallegar-se d’Espanya, com tantes vegades va passar en la nostra tràgica història de nació esquarterada entre dos estats colonitzadors sempre units en contra nostre.

Vam poder constatar en les commemoracions del Tricentenari la voluntat oficial d’ocultar la Catalunya del Nord, excloent-la del conjunt dels Països Catalans. No s’ha difós que l’anorreament de Catalunya va començar el 1659 –i no el 1707 a Almansa– amb l’annexió dels Comtats del Nord pel Borbó Lluís XIV, facilitant la conquesta posterior de la resta dels territoris. Francesc Macià anomenava Felip V «el rei-botxí», hi va haver dos reis-botxins, l’avi i el nét, un a França i l’altre a Espanya. No s’ha divulgat doncs que els Països Catalans no s’emmarquen des de sempre dins les actuals fronteres de l’estat espanyol. S’ha ocultat la feroç repressió i la resistència dels herois nacionals al Nord, els Angelets de la Terra, qui moriren per Catalunya. Sort que hi ha entitats que ens permeten restablir veritats i que coratjosos connacionals, com el poeta i historiador mallorquí en Bartomeu Mestre, Balutxo, gosen dir-les.

Acabem d’assabentar-nos que el 18 de juny va tenir lloc un col·loqui titulat «Catalunya i França mirades creuades» al Museu d’Història de Catalunya amb la participació d’un historiador famós del Principat, del delegat del Govern de la Generalitat de Catalunya a París i d’una sola «francesa», de fet una catalana del Nord, amb càrrec polític. Ni el programa, ni els títols de les comunicacions no al·ludeixen en cap moment a l’existència de la Catalunya del Nord al si de l’estat francès, al genocidi identitari que patim, o a les resistències seculars per mantenir la catalanitat. Es diu en la presentació que les relacions amb França «han acabat per teixir uns sòlids lligams de tota mena», que «aquests vincles seculars, lluny de perdre intensitat continuen condicionant l’ara i el demà dels nostres pobles».

Imagineu un col·loqui semblant a Perpinyà exaltant les mirades creuades de Catalunya del Nord amb Espanya en el moment històric que vivim? No es percebria com a provocació o traïdoria?

Els concertadors de la jornada, també patrocinada per l’Associació d’Amistat catalano-francesa, de la qual desconeixíem l’existència, no podien haver ignorat les afirmacions anticatalanes del cònsol espanyol a Perpinyà, que va demanar canviar la marca turística de «Perpinyà la catalana» per la de «Perpignan la française» per atreure millor el turisme espanyol. (El Punt, 30.04.2015). Hi va haver un allau de protestes. Suposem doncs que amb aquell col·loqui es va voler calmar el joc, amansir França per guanyar-se’n els favors, tot esperant-ne el suport en l’obtenció de la independència.

El 2015, aprofitant les esperances que generen la proclamació i el reconeixement internacional de la República Catalana, expressem la reivindicació que el futur Govern de la República Catalana independent es comprometi a trencar amb la política tradicional d’afalagament i supeditació a França i a fer respectar els nostres drets nacionals en cadascun dels Països Catalans.

El 1906 en Prat de la Riba va escriure a La Veu de Catalunya que «… del gran arbre de la pàtria catalana se’n varen fer tres plançons més febles, més vincladissos, més oberts a l’acció destructora de les influències forasteres». Quasi cent anys després els plançons confien en la potència regenerada de l’arbre.

Visca la República Catalana confederal!

Daniela Grau i Humbert

Pi de les Tres Branques, 19.07.2015

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s