Miquel Arnaudies: Perpinyà, 8 de novembre de 2014.

IMG_1135_DIADAJa fa anys que nos trobem aquí mateix, finals de Correllengua, per també nos recordar del 7 de novembre del 1659.

Aquest aniversari és pas un dia de festa per als Catalans del Nord i és un dia de dol per a tots els catalans.

Cada any, fem la mateixa ressenya d’aquesta assimilació de l’estat francès que amb convicció, amb determinació, nos treu la nostra personalitat, nos nega la nostra identitat, en motiu d’unitat nacional.

Cada dia que passa anem perdent dels nostres drets, a l’escola, al carrer, als pobles a on les retolacions bilingues se fan esperar, les administracions, les institucions coneixen només una sola llengua, fins i tot els municipis – i de poc lo de Perpinyà – que podien acceptar fer actes en català se posa endarrere.

Enguany, més que mai, França hi ha afegit una llossada.

Una reforma territorial proposa la desaparició dels departaments per eixemplar encara més les regions. El nostre territori de Catalunya del Nord presoner fins ara d’una regió Llenguadoc Rosselló amb capital a Montpeller – que nos ha tret lo que sem en nom de «Sud de France» – esdevindria encara més desapercebut dins una macro regió de Montpeller fins a les portes de l’Aquitània. Semblaria que hagin canviat de parer per tornar en un statu-quo. Poc que sabem on en són! Ahir la Federació va fer una crida a la mobilització per demanar a l’estat francès un estatut particular per Catalunya del nord.

Malgrat aquests entrebancs – que són pas acabats – restem tossuts. Fa 350 anys que proven de nos fer callar. La nostra llengua maltractada encara és viva. És la veu d’un poble i el nostre poble és el poble català.

Tanmateix sem pas catalans només perquè tenim una llengua comuna o perquè tenim una cultura comuna compartida amb els nostres compatriotes. Sóc català perquè visc sus d’una terra catalana. És la nostra terra, el nostre territori amb més de mil anys d’història, que fa la nostra nacionalitat i qualsevol que hi viu, gent de soca-rel o foresters, ha de tenir l’orgull de se sentir català. La llengua i la cultura fan el nostre patrimoni, mes és el territori que nos dona el poder de decidir per nosaltres mateixos. França nos ha robat el nostre territori, en sem els masovers maltractats. Potser és hora de rumiar el canvi d’amo.

Demà. Me se posa pell de gallina pensant en demà. Malgrat tot el 9 de novembre de 2014 ja és una data històrica per a tots nosaltres.

Ara és l’hora, després de tant d’anys d’espera, tantes lluites, tantes frustracions, tants patiments callats, de cridar la voluntat de triar, en tota saviesa, en tota democràcia, que vol Catalunya.

Ara és l’hora de dir que nosaltres també aquí, sem cofois de participar al retrobament d’un estat nou capaç de fer propostes de vida nova, amb el nostre seny, les nostres forces pròpies.

Ara és l’hora de dir que Franca i Espanya fan flaire de resclosit que, dins un món malalt, Catalunya porta esperances de progrés, de veritable fraternitat.

Ara és l’hora per la Catalunya del Nord de dir que volem pas ésser a fora, que aquest combat és també el nostre, que volem participar a fer que aquestes llàgrimes d’emoció sallides d’una poncella que s’espleteix, siguin també les nostres.

Ara és l’hora de dir que la nostra destinada dels Catalans del Nord va lligada, amb la de tots els Catalans.

Sem un mateix poble, sem una mateixa nació, ara és l’hora de dir, avui, mes que mai, que volem esborrar fronteres.

Visca Catalunya

Miquel Arnaudies,
President de la Federació per la Defensa de la Llengua i de la Cultura catalanes.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s