Benvolguts compatriotes,
Daniela Grau i Humbert
Potser alguns us demaneu si les commemoracions són oportunes, precisament aquest mes de tanta rellevància política per a l’esdevenidor de la nostra nació, per a la seva supervivència en un estat sobirà o la seva dilució definitiva dins l’estat espanyol i, de retruc, dins el francès. Quan hem de mobilitzar tota la nostra energia per a escapar a les mil i unes estratègies del feroç poder espanyol enemic, per a empènyer els nostres dirigents, per a convèncer els connacionals atemorits, perdem temps amb un retorn al passat, i, a més a més, tan llunyà?
Per a nosaltres, vençuts i dominats des de fa 355 anys, des de la partició i mutilació de la nació pel borbó Lluís XIV de França, avi de Felip V de Castella, les commemoracions són no sols normals com en qualsevol país, sinó, a més a més, absolutament necessàries, per diverses raons.
Tot primer retrobem, en un acte col·lectiu i confraternal, la memòria robada. Tenim l’obligació de conèixer i fer conèixer la nostra història, perquè des de fa tres segles i mig, és escrita i divulgada pels vencedors francesos i espanyols, que d’entrada la interpreten en funció dels seus propis interessos polítics. Recentment un debat a la ràdio francesa de més alt nivell intel·lectual, France Culture, va deixar clar que Catalunya és una regió o província espanyola egoista que vol la independència per tal de no compartir les seves riqueses, i per tal que els seus dirigents polítics, enfangats en prevaricacions, puguin conservar el poder. Cap oïdor no es va poder assabentar que som una nació mil·lenària, que vam tenir un estat durant més de set segles amb estructures capdavanteres i que és legítim reivindicar el dret internacionalment reconegut per a totes les nacions de tenir el seu estat.
Els conqueridors ens imposen els seus criteris, les seves manipulacions i ocultacions. Les repúbliques franceses han fet de nosaltres al Nord uns analfabets; la majoria de la població no sap ni llegir ni escriure en català, ni sap res de la seva història que no s’ensenya –a les escoles catalanes s’ensenya la història francesa en català!–. La gent creu que els avantpassats eren «gaulois» i no ibers, després espanyols o aragonesos, que el Castell Reial a Perpinyà era mallorquí, que Jaume I era aragonès i que vosaltres sou «espanyols» tal com podem llegir, dia rere dia des de fa més d’un segle, a la premsa local. Malgrat que el màxim dirigent polític del departament i després de la regió, el socialista fa poc traspassat Bourquin, hagi martellejat durant decennis que el català és només un «accent de la república francesa», la gent sap que és catalana i que el català és una llengua però no en sap ni el com ni el perquè. Cap oficina de turisme ho explica.
Les commemoracions ens permeten recuperar la memòria històrica i també retrobar la dignitat nacional. Els Comtats del Nord van ser vençuts el 1659, la resta dels Països Catalans anorreada el 1714 amb el setge de Barcelona i la caiguda de Mallorca el 1715, però tots tan al Nord com a les Balears i al País Valencià vam resistir heroicament. Tot al contrari, generacions de catalans del Nord van aprendre a l’escola la mentida oficial francesa segons la qual «el Rosselló es va donar a França».
Sortosament, d’ençà els anys 70, alguns, pocs, historiadors coratjosos han divulgat la resistència de la població als setges, persecucions, destruccions franceses al llarg dels segles. Els nostres herois van morir per reintegrar el Principat de Catalunya i retrobar les llibertats perdudes, per fidelitat a Catalunya. Quan reescrivim la nostra història, quan emprem una altra terminologia i prioritzem altres conceptes, quan canviem els paràmetres, ens alliberem mentalment, perquè com deia Tàcit la marca de l’esclau és parlar la llengua del seu amo.
Una tercera raó, fonamental, imprescindible, ens empeny a fer commemoracions històriques: és aprendre de les lliçons del passat. Ignorar les fallades és condemnar-se a repetir-les i tornar a caure als paranys de l’enemic franco-espanyol. El cas de les commemoracions de l’any 1285 és paradigmàtic: hem d’admetre, quan convé, la responsabilitat i culpa dels nostres propis dirigents polítics. Elna no hauria estat assetjada ni massacrada el 25 de maig del 1285 si en Jaume II, rei de Mallorca, comte del Rosselló i de Cerdanya, senyor de Montpeller no hagués traït la pròpia paraula, si hagués respectat el conveni que havia signat sis anys abans amb el seu germà, el rei Pere de Catalunya-Aragó. S’havia compromès a ajudar-lo contra els enemics i a mantenir al Rosselló els Usatges de Barcelona i les Constitucions de Catalunya. Elna no hauria estat enderrocada, les dones violades, els nens esclafats contra les parets, les esglésies cremades… si no hagués estat tan ingenu com per caure en les trampes sornegueres del monarca francès, que tenia el vistiplau i l’ajuda del papa per apoderar-se de Catalunya.
En Jaume sabia dos anys abans de la massacre, el juliol de1283, que s’apuntava la invasió de Catalunya legitimada per la croada papal. A la primavera del 1285, el rei francès anava concentrant un exèrcit de tan gran poder com «de cent anys ençà la corona de França no havia ajustat» amb francesos, tolosans, bretons, flamencs, alemanys, anglesos «e quasi de totes les llengües de cristians». L’endemà de Pasqua el rei Pere vingué a Perpinyà per parlar amb el seu germà i evitar la invasió, però en Jaume, fatigat, es tancà dos dies dins la seva cambra i preferí fugir d’amagat per les clavegueres del Castell Reial de Perpinyà, abandonant dona i fills, i refugiar-se a la Roca.
La població ella, oposà una heroica resistència. Primer Salses, frontera entre Catalunya i França, després el Voló i la Vila d’Elna. La croada acabà uns mesos més tard amb la victòria del rei Pere anomenat el Gran, la derrota de les tropes franceses al Coll de Panissars a l’Albera i la mort de Felip l’Atrevit.
En Jaume II lliurà el país a l’enemic, perquè confià més en el suposat aliat foraster, que no pas al propi germà. Confià més en una potència estrangera que no en les pròpies forces, en el poble català. Ai las, per desgràcia per a nosaltres del bressol de Catalunya, al Nord, la història es va repetir cada vegada que el Rosselló fou donat en penyora, fou sacrificat, a canvi d’una pretesa ajuda dels francesos que se n’aprofitaren per conquerir el territori.
Hem d’impedir que la independència del Principat de Catalunya es negociï a canvi de promeses de no-intervenció de la Generalitat als altres Països Catalans. Hem d’impedir la conclusió de pactes o acords signats a la nostra esquena amb els governs espanyol i francès en perjudici des nostres interessos. Hem d’exigir del govern de la Generalitat de Catalunya el compromís ètic i polític d’obrar per garantir el respecte dels drets de la nació sencera i la legítima aspiració dels Països Catalans a bastir una república catalana confederal.
Agraïm doncs a l’IPECC la inicitativa d’aquestes commemoracions, la constància en llur realització i divulgació i la fidel participació al Dia de la Memòria a Elna. El prestigi de l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana ha incitat successivament dos batlles de tendència ideològica adversa, a participar-hi o fer-s’hi representar, i de retruc vam poder obtenir relats i fotos a la premsa local.
Amb aquestes commemoracions no perdem ni temps ni energia. Ans al contrari, refermem la consciència nacional. Visca Catalunya lliure! Visquin els Països Catalans confederats!
Daniela Grau (Catalunya del Nord) 28.09.2104
CATALUNYA NORD per la INDEPENDÈNCIA - www.catalunyanord.cat 