Andreu Barnils a Vilaweb

Bienvenue en Catalogne

 Vosaltres ho hauríeu dit mai, que les províncies de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona són un invent francès? En deien els departaments de Montserrat, Boques de l’Ebre, Segre i Ter, respectivament. L’any 1812 Napoleó, que juntament amb el seu germà dominava la península Ibèrica, va decidir que Catalunya, i només Catalunya, formaria part de Franca. La resta, territoris ocupats. Catalunya, en canvi, la va annexionar a França. Va dividir el territori en els quatre departaments i Catalunya surt clarament als mapes de la França del 1812. Podem dir que durant dos o tres anys vam ser francesos i vam deixar de ser espanyols.

Els francesos ens van deixar, entre més coses, el parc de la Devesa de Girona i el primer parc de bombers d’aquesta ciutat. El francès ha estat una llengua que moltes generacions han après abans que nosaltres ens llancéssim a aprendre l’anglès i encara avui hi ha catalans que han après i parlen la llengua de Voltaire. I, si no m’erro, tots els presidents de la Generalitat dels darrers trenta anys, a excepció de José Montilla, han parlat francès: Tarradellas, Pujol, Maragall i Mas.

Tot això ho dic perquè ahir, mentre nosaltres reflexionàvem el vot d’avui, el diari el País va informar que Artur Mas, alumne del Liceu Francès, havia demanat l’ingrés de Catalunya a l’Organització Internacional de la Francofonia, l’entitat que agrupa els països que tenen el francès de primera llengua, de segona llengua o que, simplement, la volen impulsar. La Commonwealth dels francesos. Ahir la notícia va generar prou rebombori a la xarxa i aquesta piulada de l’ex-director del Mundo, Pedro J. Ramírez: ‘Es lógico que Mas pida la admisión en la Francofonía. Cataluña sólo ha sido independiente de España cuando ha dependido de Francia: Crimea.’

Mapes, mapes, mapes, que diria en Juliana.

Jo no sé si la informació és certa, però la idea que hi ha al darrere, sí. Acostar-nos a França. Gran idea. Aquesta idea la vaig sentir per primera vegada de la boca, una altra vegada, de Martí Anglada: hem de cuidar les relacions amb França perquè no podem ser independents barallant-nos amb els dos veïns alhora. Contra els dos a la vegada, segur que no ens en sortim. I jo, que sóc dels qui els anys 1990 cridava ‘Ni França ni Espanya, Països Catalans’, vaig trobar-ho plenament enraonat. Jo entenc millor ara el suposat moviment del govern.

Ara vull afegir les paraules d’Aleix Renyé, ciutadà de Catalunya del Nord, que em diu això per Twitter: ‘Áixò és positiu si Catalunya ho condicionés a mesures recíproques. Més francès a Catalunya del Sud si més català a ‘França’.

Per acabar, el que no tinc clar és si la notícia d’ahir serveix per informar, inventar o sabotar un procés d’aproximació entre Catalunya i França que trobo molt intel·ligent. I que, com Renyé, també espero que sigui recíproc, i estable.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s