Fundació CatDem

França, quand même!

franca-6156Aquest estiu farà cent anys que la guerra recorria Europa. Soldats de diverses nacions combatien en una guerra que arribaria a ser coneguda com la Gran Guerra. Al setembre, França estava en perill. Els alemanys s’obrien camí fins a les portes de París, quan gairebé miraculosament l’exèrcit francès va obligar les tropes del Kàiser a retrocedir al Marne. La notícia va arribar a Barcelona l’11 de setembre, gairebé a la mateixa hora que la ciutat honrava als seus heroics defensors de 1714, 200 anys després de la tràgica derrota. El catalanisme, majoritàriament francòfil, va rebre la victòria amb un entusiasme gairebé compartit. A més, el cap de l’exèrcit francès era el general Josep Joffre, nascut a Rivesaltes, a la Catalunya Nord.

El suport als aliats, especialment a França, va ser majoritari, i molt destacat el catalanisme liberal i republicà. En França s’hi veia no només el model cultural, l’afinitat intel·lectual o l’ideal democràtic, sinó sobretot el ferm aliat per les reivindicacions nacionals que havien de configurar un nou estatus per Catalunya, fruit de les convulsions de la guerra. Així s’explica l’aparició de manifestos, les visites d’intel·lectuals al front i fins a l’enrolament de voluntaris catalans a la Legió Estrangera. Iniciatives que no van comportar, però, el suport francès a les reivindicacions del catalanisme i cap canvi substancial al país. França no tenia cap interès en promoure sotracs al sud de l’hexàgon. Un desinterès que es va encarnar en aquell apòcrif “Pas d’histoires, messieurs!” que el primer ministre Clemenceau hauria engaltat a una comissió catalana.Avui, Catalunya viu un moment de redefinició en el marc europeu amb l’horitzó d’esdevenir un estat independent i és evident que els catalans aquesta vegada –ni com l’any 1914 ni com Pau Claris– no fiaran totes les seves expectatives en un hipotètic suport francès, però sí que es produeixen interessants llambregades de l’un a l’altre costat de l’Albera. França encara avui és un dels principals actors europeus, les relacions entre França i Catalunya no només estan marcades per la llarga línia muntanyosa que comparteixen sinó que són fonamentals des del punt de vista econòmic, comercial i cultural, i la distància en TGV fins a París ja és d’una durada raonable. Els vincles entre tots dos països són sòlids i antics. Per acabar-ho d’arrodonir, Manuel Valls, nascut a Barcelona, fill del pintor Xavier Valls i nét d’un dels fundadors del diari demòcrata cristià dels anys de la II República El Matí, ha estat nomenat primer ministre de França.
Com cal interpretar la posició de França? La República Francesa opta per una absoluta prudència respecte al procés sobiranista: es tracta d’un afer intern, han dit repetidament els seus dirigents. Tot i el seu jacobinisme inherent i la preocupació per les pròpies realitats nacionals interiors (entre elles, les quatre comarques catalanes del nord), França no ha optat en cap moment per una postura decididament i rotundament contrària a les aspiracions catalanes, com hauria desitjat el ministeri espanyol d’Afers Exteriors. Una no ingerència en el debat català que hauríem de tenir molt present i que de moment és la millor resposta possible.

Què la faria prendre una decisió o una altra? És evident que com diu el clàssic, França no té ni amics ni enemics, només interessos. I és precisament en la combinació d’interessos i realpolitik, molt més que en el romanticisme democratista, que França pot jugar el seu paper una vegada Catalunya hagi fet un pas endavant, no pas abans. Què li pot interessar més, a França: mantenir les fluïdes relacions amb un estat petit i dinàmic amb qui pot estrènyer més els contactes o sostenir la vella baluerna d’un estat ineficient? Tot dependrà del que Catalunya sigui capaç d’oferir al conjunt europeu i especialment al seu veí més pròxim i decisiu. Ja ho va dir Francesc Macià durant el judici a París pels fets de Prats de Molló: “Nosaltres aspirem a ser per França com una Bèlgica dels Pirineus”. És a dir, un amic lleial amb el qual sempre s’hi pot comptar. Com ha estat sempre Bèlgica respecte a França dins les institucions europees. Pot acabar sent això la nova República Catalana?

És evident que bona part de l’independentisme tradicional encara assimila la República Francesa amb l’estat espanyol, i els situa en posició d’igualtat pel que fa a l’opressió de les reivindicacions catalanes, però no podem cometre la ingenuïtat de creure que la independència s’aconsegueix miraculosament i sense padrins. França serà aquest padrí? Alguns francòfils confessos ho desitjaríem, però tot vindrà marcat per com d’imprescindibles i convenients siguem capaços de ser. Entretant, siguem conscients que des de París ens miren. No podem obviar que, de Carlemany a Napoleó, quan França ha mirat el mapa d’Europa, sempre ha tingut en compte Catalunya.

Anuncis

One comment on “Fundació CatDem

  1. !!*!! – És evident que a França no es decant cap a cap COSTAT. Però com comenta l’article, les paraules de’n Francesc Macià. Cataluna Independent vol ésser per França con Bèlgica, un País Amic!!! – Per treballar conjuntament a Europa i fer tirar endavant Projectes comúns. Sóm Veïns, malgar TOT i volem ser VEÍN benavinguts!!! – Pel comerç, pels Projectes Europeus i pel Sistema Polític.
    Catalunya, vol esdevenir una República com ho va lograr ésser França, on el seu lema sigui: Igualtat-Llibertat-Fraternitat!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s