El gran repte francès

10/04/14 02:00 – JORDI PUJOL
SONY DSCTinguem present d’entrada que repte en proporcions diverses segons els casos inclou el concepte d’oportunitat, de risc o de perill, i de necessitat, és a dir, que cal prendre alguna decisió.
I tinguem present també que, com hem dit repetidament (recordem, per exemple, els nostres editorials de 22 i 29 de gener), França viu un moment decisiu i del fet que el resolgui bé (i amb bona entesa amb Alemanya) en depèn el progrés polític, econòmic i social d’Europa*.

De finals de gener ençà han passat fets molt importants a França. Que fan més ineludible encara la reacció social, política i econòmica del país.

Com es farà aquesta reacció? O com s’intentarà? La resposta té dos components. El primer, quina política vol fer el nou primer ministre, Manuel Valls. El segon, quina política podrà fer o li deixaran fer.
Sobre el primer punt Manuel Valls ha estat molt clar. N’hi ha prou de llegir els dos llibres que va publicar: Pouvoir (2010), és a dir, Poder, i Sécurité (2011), és a dir, Seguretat. El següent paràgraf del llibre Sécurité resumeix bé el seu pensament: “Després de les societats tradicionals la modernitat ha produït un individu cada cop més lliure. Però aquest individualisme contemporani seria insuportable per als homes i les dones ja sols i responsables d’ells mateixos sense totes les institucions que els proporcionen la seguretat. Perquè, què seria l’individualisme contemporani sense la seguretat que proporciona la policia, què seria la justícia sense la seguretat econòmica que proporcionen el subsidi d’atur, la sanitat pública i en conjunt el model de prestació social? No seria gaire cosa”. És a dir, parla de la seguretat en el doble sentit d’ordre públic i de benestar econòmic i social.
Un altre gran tema que Manuel Valls creu del tot necessari tractar seriosament i amb valentia és el de la immigració. Ha arribat a dir que l’esquerra francesa tenia dues assignatures pendents. Una, de l’ordre públic, ja comentat. L’altra, la de la de la immigració. Cal dir sobre això que França ha estat un bon exemple de capacitat d’integració, i el mateix Valls o la Sra. Hidalgo, que ha esdevingut alcaldessa de París i que és d’origen andalús, ho corroboren. Però no deixa de ser cert que a França hi ha un partit com el Front Nacional que amb la seva actitud enfront de la immigració està penetrant electoralment i socialment en la societat francesa. Cosa que no ha passat a Espanya. Ni a Catalunya, on afortunadament en el conjunt del segle XX, i ara mateix també, ha prevalgut la idea que ens hem de definir per la terra i no per la sang, pel futur, és a dir, pels fills i els néts, i per la voluntat de fer que funcioni l’ascensor social.

Però això darrer –l’ascensor social i en general l’estat del benestar– va lligat amb l’economia i, més enllà de l’economia, amb un concepte de la societat en què Manuel Valls –com deixa ben clar en els seus escrits– considera que hi hauria d’haver un increment del sentit de la responsabilitat personal. Podríem dir que en la línia del que va representar Blair. D’això alguns comentaristes francesos en diuen una readaptació ideològica i provoca crítiques dintre del seu propi partit socialista. I per altra banda fa necessari un bon funcionament econòmic. Una superació de l’estancament econòmic que pateix França. O sia que Manuel Valls, i de fet França, s’enfronten amb el repte de la recuperació econòmica i la reforma de l’estat del benestar.

La gran pregunta que Manuel Valls es planteja és aquesta: peut-on sauver notre modèle social? Som a temps de salvar el nostre model social? I contesta dient, per exemple, que “no podrem garantir la perennitat del nostre sistema de jubilacions sense canvis profunds”. O que França no podrà evitar les desigualtats en el camp de la salut i de la sanitat, sense reformes. Sense recuperació econòmica i sense reformes socials. I sense readaptació en el camp de les idees. O sia que França es troba realment en allò que en diuen l’heure de la vérité, l’heure de la responsabilité. Tant de bo respongui bé a aquest repte. Vital per a ella, i de retop per a Europa. Com ho va fer amb la crisi de 1958 i la de 1983. I com ho han fet altres països europeus. Els suecs i els danesos a la dècada dels noranta. I també Alemanya l’any 2002. Si avui Alemanya està molt millor que la majoria de països europeus, i de fet, malgrat les crítiques, és el fonament més sòlid de la Unió Europea, és perquè quan les coses es varen espatllar, en part pel sobreesforç degut a la reunificació, va prendre les mesures difícils que calia prendre. Amb un govern socialdemòcrata, que va actuar amb molta valentia, amb un partit democratacristià que va exercir d’oposició però amb actitud prudent i sovint col·laboradora, amb uns sindicats que no varen renunciar al seu paper però que eren conscients de la necessitat de determinats canvis.

* Els títols d’aquests dos editorials ja eren prou explícits: “L’hora de la veritat” i “De l’hora de la veritat al pacte de responsabilitat”. És a dir, França no pot seguir autoengayant-se sobre la seva situació econòmica i social, i les decisions que haurà de prendre reclamen un alt nivell de responsabilitat per part dels partits polítics i del món econòmic i social.

Aquest article és el mateix que es publica en el butlletí electrònic del Centre d’Estudis Jordi Pujol

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s