Anglada, La Pen i la frontera catalana

Tercer full d’un dietari nord-català: 19 de gener 2014

Francesc Bitlloch

soc-catala-potmarxarA Catalunya Sud hi ha un partit que té quatre regidors en alguns municipis, que no té representació parlamentària i que és esquifit, racista, xenòfob i espanyolista. Es diu: “Plataforma per Catalunya”. Com sempre, el nom no fa la cosa. I a vegades amaga la cosa.

La setmana passada, el seu president, el Senyor Anglada, va piular això: “Si aquests són els nous catalans jo me’n vaig de Catalunya” i al costat hi havia la fotografia d’un nin, negre, jugant al carrer. Immediatament la xarxa es va omplir de respostes i de protestes. La primera, molt emotiva, de la mare de l’infant, seguida de centenars de fotos de catalans de tots origens i colors amb la inscripció: “Jo sóc un nou català. Ja pot marxar, Senyor Anglada

Catalunya té la sort de no tenir un partit d’extrema dreta fort. I té sobretot la sort, i això explica lo primer, de ser una societat tolerant amb una gran diversitat i una voluntat de convivència.

D’aquesta sociologia n’ha nascut un moviment independentista tolerant, antiracista, antietnicista, inclusiu, transversal i pacífic. No en direm les raons, avui. Per anar de pressa direm que tenim molta sort! Tenim la sort que no tenen… l’ Estat Francès, i al seu si, Catalunya Nord, que es debat amb un problema cada dia més greu: El Front Nacional de la família Le Pen.

Tots els analistes, tots els polítics, tots els electors tenen la seva versió del per què de l’existència d’aquesta realitat que emmetzina la vida política. Sobretot ara que s’acosten diverses conteses electorals en les que aquest partit preveu obtenir molt bons resultats. Alguns el volen combatre i excloure de la vida polítca amb l’anomenat “pacte republicà”. Altres, a dreta i a esquerra, opten per copiar les seves idees i esdevenen més anti-immigració que ells, més intolerants i excloents encara. Però hi ha un aspecte que gairebé sempre és absent d’aquests anàlisis i propostes:

No es pot comprendre aquesta realitat si no es parteix del que en podríem dir la violència original de la República: La nació francesa és filla d’un estat que s’ha imposat per la força a la majoria dels seus territoris. I al cor mateix dels anomenats valors republicans hi ha fet niu una intolerància, que es dissimula darrera dels més grans eslògans republicans:

Qui parla de la violència feta a totes les llengües del territori en nom de la cèlebre liberté?
Qui explica la intolerància feta a l’expressió de tota diferència ètnica, cultural, històrica, social… en nom de la cèlebre égalité?
Com s’analitza l’extrem elitisme d’una societat dirigida per una casta de rics formats i investits a la “gran escola” de l’ Administració (ENA) que ostenta sobre la porta la inscripció “fraternité”?
Com s’interpreta l’ aprofundiment de les desigualtats i la utilització de la immigració com a boc emissari en la república de la “fraternité”?
Qui analitza la manera com aquests valors han estat totalment confiscats per la branca jacobina de la República, la d’uns quants contra tots, la que parteix de la idea que qui guanya es pot imposar als altres?
Qui explica com la ideologia jacobina ha infiltrat la mentalitat francesa, començant per la constitució, passant per tots els graons de l’administració i acabat en els manuals escolars?

I què té, doncs, d’estrany que una societat instal.lada sobre aquestes bases secreti intolerància?
Què té d’estrany que el casament homosexual hagi desencadenat un tal daltabaix?
Què té d’estrany que quinze noietes amb un fulard al cap posin en perill la república sencera?
Què té d’estrany que la moderadíssima carta europea de les llengua no pugui ser aplicada com als altres països europeus?
Com no veure que el mateix sistema electoral hiper- “majoritari” sense una unça de proporcionalitat és una expressió d’aquesta necessitat de dominar i governar amb absolutisme, lluny de tot compromís i del pacte politic?
D’on ve aquesta necessitat d’un president amb poders absoluts?
Com trobar estrany que tot intent d’ existència per part d’un grup sigui titllat de “comunautarisme“… que tota identitat sigui un “repli identitaire” i que tot llengua “regional” sigui menyspreada o titllada de “patois“?

Catalunya Nord és dins de l’ Estat Francès i la presència del Front Nacional hi és molt inquietant. Aquí i a tot l’estat s’ ha fet la critica del petainisme, fins i tot del colonialisme, però la critica concreta i pràctica de la intolerància jacobina està per fer i la seva presència en la vida pública i en la vida quotidiana està per estudiar. Aquests aspectes no poden ser absents en la reflexió sobre la gangrena pudent i cada dia més estesa que és un partit d’ extrema dreta en posició d’àrbitre de la vida política.

Anuncis

One comment on “Anglada, La Pen i la frontera catalana

  1. El dia que haurem guanyat i que Catalunya nord i sud sera torna UNA I INDIVISIBLA, és à dir INDEPENDENTA, tota aqueste manjille estremiste de drete s’en iran a se fer fotre fugin de nostra Catalunya nord que sera per ells “terre étrangère” i passaran la linea de les Corbieres per tornar cap a France… és la sola manera de se desbarassar-se de LEPEN and C° és de no estar mes dintre les fronteres de la France mes tornar dintre les de la CATALUNYA !! “Fores els lladres i mals cristians !!” Era un dels crits dels ANGELETS DE LA TERRA abante de afrontar i matar els occupants francès !! Avui tenim de tornar a ser TOTS tant com sem “ANGELETS” PER DESLLIURA LA NOSTRA TAN ESTIMADA TERRA DE LA MALA ORI FRANCESA !

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s