Explicar Catalunya a un francès

francescEl procés català no pot ser explicat de la mateixa manera a un anglès, a un japonès o a un francès. En cada cas hi ha uns components de mentalitat i fins i tot de prejudici lligats a la pròpia història i al propi quadre polític, que determinen la reacció davant les informacions de caràcter  reivindicatiu o independentista.

En aquest sentit, França és un cas ben particular ja que a més d’ aquest quadre ideològic, és un país amb vincles  històrics molt forts amb l’ estat espanyol i ha viscut períodes de cooperació i de confrontació amb i a propòsit de la veïna Catalunya, pràcticament a totes les èpoques de la història.

Ideologia francesa

A partir d’aquí ens interessa analitzar la reacció immediata  general de la classe política, dels opinadors i de l’ home del carrer  en sentir parlar de Catalunya. I en el cas de França podem dir que  aquestes reaccions no seran gaire diferents les unes de les altres. Efectivament , lo que podríem anomenar la ideologia francesa comporta uns elements comuns forts que impregnen bona part de la seva societat perquè  impregnen les seves institucions, els seus  manuals escolars, la seva vida política, els seus mitjans de comunicació  i fins i tot el llenguatge corrent.

Estat-Nació-Llengua

La confusió o ambigüitat entretinguda entre estat i nació n’és un exemple flagrant (és molt  difícil que un francès us pugui dir la diferència, en molts casos us dirà que no n’ hi ha)  però hi ha altres exemples: el confusionisme continua en les nocions de llengua, de dialecte i de patués  De fet, s’ identifica nació amb estat  però també amb llengua, de manera que tot el que no té estat no pot ser nació, i  evidentment,  no pot tenir llengua pròpia.  I en el cas que en tingui serà un patuès sense interès.

Es tracta d’una mentalitat estesa també en les regions amb llengua pròpia on l’ autoodi és fill del menyspreu i de la desvalorització generalitzats. Paradoxalment,  l’ existència de l’ exemple belga, del suís, o fins i tot el del Quebec francòfon no alteren  aquesta  mentalitat.

Recordem, per acabar, que fins i tot la moderada Carta Europea de les Llengues no es pot ratificar a França per anticonstitucional,  de manera que si avui l’ estat francès hagués d’entrar a la Unió Europea no ho podria fer ja que aquesta signatura i aplicació són una condició d’ entrada.

Model francès-model espanyol

Cal afegir  a aquests elements ideològics una mena de fascinació molt francesa per l’ exotisme de la cultura i del floklor espanyols que els dona sovint una predisposició a desoir els arguments catalans. Aquests són sovint  percebuts com deslleials, com elements de divisió i de confrontació que distorsionen la idea que es fan d’ un estat i de l’ estat espanyol en particular, tal com els ha estat venuda. Un estat espanyol amb visió unitària com és unitària la visió de França. Es esclaridor comprendre que d’ alguna manera l’ estat espanyol és històricament hereu del francès en  l ’intent de creació d’una nació a partir d’un estat (operació segurament reeixida en el cas francès)  I queda clara també  tota la dificultat que això provoca a l’hora  d’entendre  els qui ho fem a l’ inrevés, car la catalana és una nació que està intentant crear (o recrear) un estat.

Semàfors i espanta-ocells

Es interessant d’ analitzar el llenguatge corrent, els llocs comuns que s’ alcen com espanta-ocells o com semàfors infranquejables  quan  en la conversa apareix Catalunya. (Reacció idèntica a la que s’alça si es tracta de Còrsega o de Bretanya, del País Basc, d’Alsàcia  o, encara més, de l’ oblidada Occitània.) En podríem fer un diccionari. Vet aquí els més importants :

Repli identitaire (replegament identitari) (replegar-se és recular a abans de l’existència de la nació francesa i aquestes identitats equivalen a fracció, a tribu. Identitat s’ha assimilat també amb crim en expressions com « les identités meurtrières»)

 

-Protectionnisme  ethniciste, (tot lo que és ètnic és el passat, és retardat, és exòtic i és inferior… Protegir les llengües és un etnicisme interessant si es tracta de llengües de l’Africa però perillós si és a l’estat francès)

 

-Communautarisme, (terme molt utilitzat tant per a designar els grups d’ immigració que es tanquen en ells mateixos com per parlar dels defensors dels pobles assimilats per l’estat francès. Sovint oposat a l’ « universalisme » atribuit a la cultura francesa.)

 

-Péril pour la laicité…  (“laicitat” designa a la vegada l’absència de religió oficial i l’absència d’altres  lligams territorials que no siguin la República Francesa)

 

-Passeisme, langue régionale = langue du passé =  llengua dels avis

Egoisme territorial (equivalent en negatiu  del concepte de solidaritat que justifica tots els espolis al’estat espanyol; aquí,  tota demanda “particular” és un egoisme territorial)

No podem oblidar  la utilització generalitzada del mot  “populisme” per a tot lo que va un pèl massa lluny. Però el semàfor total, pantalla i barrera semàntica és la utilització automàtica i sistemàtica dels dos mots màgics, passe-partout: « Nationaliste » i « séparatiste » que desqualifiquen d’entrada aquest tipus de processos i els seus partidaris

De pastanagues i valors

Més enllà del diccionari de semàfors i espantalls hem de fer menció d’ una altra categoria que podríem anomenar  « valors » que apareixen sovint com a sucoses pastanagues. Es tracta dels anomenats « valors de la república » que són l’oferta positiva que l’estat francès ha oposat als « particularismes ». Una oferta molt més atractiva que l’ espanyola però que cal analitzar d’ a prop.

Ja hem parlat de la « laïcitat » i de l’ « universalisme ».  Però els tres més grans  eslògans els trobem escrits al llindar de totes les escoles i de les administracions : « liberté, égalité, fraternité ». Una vegada més, l’ oferta és tramposa :

Cenyint-nos només als aspectes lingüístics i culturals, i sense entrar en consideracions de tipus nacional que són simplement incomprensibles per a un francès podem dir que la « liberté » és per a tots els grups lingüístics i culturals o no és llibertat. L’ « égalité »  s’aplica a totes les llengües o no és igualtat. Massa sovint aquest és un concepte que serveix en qualsevol àmbit, per a descreditar tota diferència, per a tallar el coll a tot lo que sobresurt.. I la dita « fraternité »  s’ ha de viure  entre tots els grups linguístics que formen la Republica o no és fraternitat. Es curiós i paradoxal que aquesta « fraternité » republicana sigui la que separa amb una frontera infranquejable durant anys els catalans del nord dels seus germans del sud.

Lligar la republica a una sola llengua sembla ben bé excloure d’ aquesta república tots els qui en parlen d’altres. En espera de que l ‘evolució històrica i el desequilibri creat acabin fent d’aquesta llengua la llengua única de tots. Es a dir, elimini les altres.

De fet, en molts territoris de l’ estat francès, a l’ esfera pública, s’ha passat d’un monolingüisme a un altre, gairebé sense passar per l’ estadi « bilingüisme » (com a etapa intermèdia abans de la substitució), perquè en aquesta esfera pública no hi ha hagut períodes de coexistència.

Nacionalisme

Aquest mot mereix capítol a part . El súmmum de l’ambigüitat és quan un mot designa dues coses contradictòries. « Nacionalisme » és un mot altament contaminat. Designa aquell que domina i esclafa i a la vegada el que, sota la bota, es queixa o protesta. Utilitzar-lo en àmbits francesos, encara que l’expliquem obert i generós i transversal és un error que tanca totes les portes. La fidelitat a aquest mot ens pot costar molt cara.

Els mitjans l’ utilitzen per a designar grups minoritaris que es defensen, sobretot si ho fan de manera contundent (kurds, corsos, bascos…) En canvi no l’ utilitzen gaire per a designar els trepitjadors de minories (serbis, turcs… )  I encara menys per a designar els polítics francesos que tenen sempre la nació a la boca, que criminalitzen la immigració o que neguen l’ existència i la mínima respiració per a les llengües minoritzades de França. En aquests casos parlen de sobiranisme o, de manera més lleugera, de xauvinisme.  Però en “nacionalisme” , la connotació històrica és molt gran i fa que quan sona el mot, hi ressona…l’ extremisme,  l’ extrema dreta, l’ exaltació fanàtica de símbols patriòtics, la ideologia ètnica i fins i tot el racisme.

Els mitjans de comunicació

Els mitjans francòfons, contràriament als anglosaxons, han parlat molt poc del procés d’ independència de Catalunya. Els seus veïns estan en ple procés secessionista i gaiebé ni se n’ enteren. Saludem els esforços esperançadors d’ alguns mitjans regionals i nacionals però ben sovint hem pogut constatar desinformació, amalgama, lectura ideològica, ulleres jacobines, etc…  i més sovint encara, el que constatem és o desconeixement (i confusió amb la crisi) o menyspreu (i amalgama amb la crisi).

La majoria de vagades, doncs, el que demostren aquests mitjans és un gran desconeixement de la situació a la vegada que una gran dificultat a comprendre el que està passant, de tant que aquest procés és lluny dels esquemes mentals i sociopolitícs francesos. Llegir els articles i en molts casos, llegir els comentaris de la gent en els mitjans digitals és molt demostratiu d’ aquesta incomprensió i d’ alguna manera posa de manifest un xoc de mentalitats semblant al que es produeix a l’ estat espanyol.

Escletxes : donar explicacions racionals irrefutables

En un context de confrontació tranquil;la i amistosa, en un context de reflexió i d’anàlisi seria possible posar tots aquest elements sobre la taula. Però vist el panorama de resistències, semàfors i trampes que acabem d’analitzar es fa difícil explicar Catalunya si entrem en aquest terreny perquè donem peu  a la reacció immediata d’ incomprensió.

Per això proposem un estil i un to molt racional i tres continguts d’ explicació que podrien ser les escletxes per les quals explicar Catalunya sense despertar els automatismes habituals : Un sobre el passat, un sobre el present i un sobre el futur de Catalunya.

1.   PASSAT: Una nació amb 1000 anys d’ història , dels quals 700 són d’ independència i 300 de submissió. Un primer Parlament al segle tretze, una reialesa de pacte i de llibetats, una llengua mil.lenària nascuda al mateix temps que les altres llatines, una literatura com qualsevol altra (exemples), una pintura (exemples), una arquitectura (exemples), una cuina (exemples), un folklor (exemples)… totalment diferenciats dels altres…que configuren i són la demostració exacta que es tracta d’ un poble diferenciat que té una manera de viure pròpia. Demana la restitució de les seves constitucions i llibertats arrencades per la força (i reintegració a la comunitat internacional)

PASSAT MES RECENT:   I com és que no s’ ha trobat la manera de viure junts dins d’ Espanya ? No és per manca d’ esforços catalans : Un espoli fiscal històric, una repressió continua, bombardejos, dictadures, guerres, repressió, prohibició és el llenguatge espanyol cap a Catalunya. Uns intents repetits d’ encaix i de pacte dins d’ Espanya que mai són respectats (estatuts….)  Intents, també repetits de « canviar » Espanya, de fer-la evolucionar cap a la modernitat i  cap a la democràcia … que només han rebut menyspreu, per part dels poder fàctics, per part dels partits espanyols i per part del que  resta una oligarquia franquista (en nom d’ una concepció de l’ estat uniforme, monolingüe, retrògade, sagrada…)

2. PRESENT Econòmic :  NO ES TRACTA DE MANCA DE SOLIDARITAT DELS RICS AMB ELS POBRES (“égoisme territorial”)  Es tracta de desequilibris territorials estructurals, històrics, creats i entretinguts, únics al món.

La crisi no fa més que agreujar una situació de desequilibri històric entre vencedors i vençuts, dominants i dominats. Els  aspectes econòmics no són lo essencial de les reivindicacions però són la manifestació i la més clara demostració xifrada d’ una colonització cultural, lingüística, cultural, institucional :Catalunya representa 16% de la població, genera 20% de la riquesa, paga 22% del volum dels impostos i rep 9% de les inversions.    El 8% de PIB català se’n va en dèficit fiscal (el més important del món, molt per damunt de Baviera que és  el Land més ric d’ Alemanya i el que té un dèficit fiscal més alt (4%) Actualment pateix el 30% de les retallades de crisi.

I total, aquest enorme espoli no  s’utilitza per al progrés d’ Espanya sinó pel « despilfarro » de TGV inútils i  buits, aeroports inútils i buits, subvencions generalitzades, corrupció, grans despeses d’ armament per als amics de l’oligarquia i grandeses faraòniques.

PRESENT Polític: Negar l’existència d’un poble. Aquests números expliquen per què Espanya necessita continuar explotant Catalunya, per què nega l’existència de Catalunya com a nació i com a subjecte polític. Per què amenaça de nostra llengua intentant destruir una immersió lingüistica que funciona bé de fa trenta anys i que ha portat a 95% el nombre de gent que comprèn el català i a 75% el nombre dels qui el parlen.  Aquests números ens diuen per què l’estat espanyol ha fet anul.lar les disposicions d’un estatut negociat, votat i confirmat en referèndum pel poble de Catalunya, vulnerant la garantia de l’article 152.2 de la Constitucio.  L’espoli no és només fiscal,  l’espoli és cultural,  linguístic i polític.

3.  FUTUR : Una  aspiració col.lectiva i molt compartida: 80% demanen referèndum. Grans manifestacions. Fins a cadena de dos milions.  Majoria parlamentària per la independència.Enquestes molt postives per al SI a un referèndum.  Declaració de sobirania al Parlament. I la tenalla d’ una consstitució i una monarquia fetes per a perpetuar el franquisme (militars presents en la redacció de la constitució, militars garants de la unitat).Fressa de botes. Arguments de la por.  Majoria parlamentària per la independència..Volem ser una país normal. Construir un país normal.  Volem votar, com els escocesos, com els quebequesos… no vivim en un estat democràtic.

  I UN APÈNDIX  FINAL : Un independentisme democràtic , pacífic i sobretot INCLUSIU, lluny d’ etnicismes, de racismes i d’ exclusions.  Un independentisme, fet de gent vinguda d’ arreu, un independentisme bilingüe i multilingüe, un independentisme il.lusionat que vol  construir un estat més just, més modern, més pròsper, més solidari. Com ho desitgen tots els pobles del món. La majoria de pobles hi arriben per les armes, nosaltres hi arribarem per la persistència i la democràcia. 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s