Un article de Joan Becat a Vilaweb.cat

Catalunya, França i Catalunya Nord

Un article d’Eugeni Casanova, ‘A França li convé un estat català‘, que trobo molt encertat, publicat a la rúbrica ‘Opinió contundent’, va merèixer una resposta contundent de Marta Serra, una militant nord-catalana de la jove generació: ‘I a nosaltres, què ens convé?‘. El títol em va sorprendre a primera cop d’ull, car contrastava amb el precedent i deixava entendre, per a qui només llegeix les portades, que a nosaltres –a Catalunya Nord– no ens convenia un estat català. Per sort, el text va per un altre camí. Com que tots dos opinants em citem –els agraeixo la publicitat–, em permetran de fer unes quantes puntualitzacions. Me n’estalviaré una, car l’endemà, 30 d’agost, Alà Baylac-Ferrer, director de l’Institut Franco-Català Transfronterer de la Universitat de Perpinyà,precisava la situació dels estudis de català que, tot i el context difícil que tots coneixem i les millores que podria tenir, és bastant positiva i molt esperançadora. Comparteixo la seva anàlisi quan diu: ‘No caiguem en trampes derrotistes i no fem el joc dels qui voldrien veure desaparèixer el català.’

La primera puntualització concerneix la Casa dels Països Catalans, un edifici construït sobre el campus de Perpinyà per a albergar la recerca sobre temes catalans i transfronterers i l’ensenyament del català, com també diverses entitats que hi són relacionades, l’APLEC, l’UCE i la delegació del IEC. El projecte, per 1,2 milions d’euros, va ser acceptat el 2002 i, a instàncies del president del Consell General del Pirineu Oriental, Cristià Bourquin, va ser introduït en el pla Estat-Regió pel prefecte de regió, és a dir pel representant de l’estat i no pas per la Universitat de Perpinyà. La Casa va ser pensada sobre el model francès de les ‘Maisons des sciences de l’homme’, segons el qual, a cada una de les universitats franceses hi ha d’haver un lloc que faci de pont amb una àrea cultural i econòmica determinada: la Casa de la Mediterrània a Ais de Provença, la dels Països Iberoamericans a Bordeus, i així mateix per al Brasil, els països escandinaus o eslaus, etc. La demanda d’una Casa dels Països Catalans, per a tractar Catalunya i l’àrea catalana, no va portar cap inconvenient: era ben evident des de París el seu pes econòmic, cultural i universitari, de lluny el primer de la península Ibèrica. L’estat francès hi va posar 400.000 euros, la Unió Europea 500.000 i la resta venia de les col·lectivitats territorials pròximes, vila, departament i regió. Tots aquests elements són públics i apareixen en els comptes de l’estat.

Hi va haver retards en la construcció, car la Universitat de Perpinyà s’hi resistia i el president, François Ferral, va desviar 100.000 euros de l’estat cap a una construcció per a la gent de matemàtiques que eren amics seus, electoralment parlant. Però les obres es van fer i tancar a l’octubre del 2008. Avui dia hi torna a haver tensions internes a la universitat al voltant del català, no pas pel nombre d’estudiants ni la utilitat de l’estructura, com ho ha rectificat Alà Baylac, sinó per les pressions de la Facultat de Lletres i del seu degà Nicolas Marty, amics també electoralment parlant de l’actual president Fabrice Lorente, que es voldrien apoderar per a unes altres finalitats de la Casa dels Països Catalans i dels llocs de feina del departament de Català. Però no crec que el president Lorente, que va fer el gest d’aprendre català fa uns anys, que d’aquí a poc presidirà la Xarxa Vives d’Universitats catalanes i que sap l’ajuda que el nostre Institut Franco-Català li ha procurat en les seves relacions amb les universitats de Catalunya, accepti el bandolerisme dins la seva universitat.

Però, al mateix temps que l’estat subvencionava significativament la Casa dels Països Catalans, el representant regional del ministeri d’educació i universitats suprimia una plaça de professor de català a la Universitat de Perpinyà. L’objectiu era limitar el creixement de l’ensenyament del català i el potencial de formació d’ensenyants per als instituts. Finalment s’ha pogut recuperar la plaça, al cap d’un any de guerra de trinxeres, car el ministeri va cedir a la pressió dels diputats de Catalunya Nord (del partit del govern, aleshores de dretes, com de l’oposició) i de les deliberacions de més de seixanta ajuntaments nord-catalans.

A través d’aquest exemple concret es veu la posició de l’estat francès, en aparença ambigua però en realitat molt clara, que podem transposar en el debat actual sobre Catalunya. Queda clar, i no cal demostrar-ho quan es negocia amb els ministeris parisencs, que qualsevol govern francès de dretes o d’esquerres ha de tractar Catalunya, car és l’interès de França per la seva economia i pel seu paper de potència europea i mundial. Catalunya és el primer client de França a la península, amb un terç del total del comerç peninsular. L’economia catalana seria a l’onzè lloc de la Unió Europea, abans de Dinamarca, Grècia, Finlàndia o Portugal, si Catalunya fos un estat, i al sisè pel PIB per habitant, abans que Alemanya, França o el Regne Unit; és el principal focus universitari espanyol i el lloc on la recerca crea més patents, etc. Tot això és conegut i no s’ha de demostrar a ningú. Però alhora, obnubilat pels vells dimonis de la homogeneïtzació de la nació i de la por del separatisme, i mal guarit dels traumes de la descolonització a ultramar, l’estat procura no afavorir el català a Catalunya Nord per no desenvolupar una presa de consciència cultural, car creu que podria desembocar en un catalanisme polític, ara per ara incipient, i fins i tot en un irredemptisme.

Aquesta actitud ve de lluny. Ja el 1982, quan hi havia el govern d’esquerres de François Mitterrand i vaig negociar una llicenciatura sencera de català, la primera en llengües regionals a l’estat francès, es va aconseguir aquesta creació, però amb limitacions significatives i expressades com a tals en les discussions al ministeri: cap ensenyament de traducció clàssica català-francès ni de literatura catalana, per no crear un grup de pressió de futurs ensenyants de català als col·legis, però es fomentava el català de l’administració, del dret i de l’economia per a formar per anticipació intermediaris comercials i econòmics amb Catalunya, que encara no era dins la Comunitat Europea. Dos anys després, aprofitant una reforma universitària i del decret del ministre Alain Savary que autoritzava l’ensenyament del català a tots els nivells, es va aconseguir una llicenciatura plena i normal.

Per tant, segons que he pogut comprovar en aquestes dues ocasions de tracte directe amb els ministeris, cal no barrejar la posició de l’estat francès de cara a Catalunya, que ha de tractar car li convé i sap que hi té avantatges, i la seva posició restrictiva dins el seu territori, on procura limitar les conseqüències d’aquestes avançades a Catalunya Nord. Passarà això mateix avui dia si els ciutadans de Catalunya opten per un estat independent i, en aquest context, em sembla evident que la posició francesa oscil·larà entre les mateixes posicions antagòniques. En aquest sentit, la posició del catalanisme polític nord-català serà un element important a favor o contra, i serà –i ja ho es– mirada de molt a prop pels serveis de l’estat.

Això dit, amb un estat català fronterer les perspectives per a l’ensenyament del català a Catalunya Nord són d’un creixement considerable. Es pot preveure que pot doblar o triplicar en pocs anys, per passar a ser la segona llengua viva ‘estrangera’ després de l’anglès a termini mitjà. Efectivament, serà llengua de proximitat oficial: això li donarà un impuls definitiu i farà caure molts dels entrebancs actuals. Ja els dos terços dels pares d’alumnes de l’ensenyament primari voldrien un ensenyament de català per als seus fills. Les institucions estatals, que avui dia frenen aquesta demanda, seran obligades a respondre-hi positivament, ni que sigui per l’interès mateix de l’estat i per negociar amb Catalunya l’increment de l’ensenyament del francès al sud.

Actualment i en els últims vint anys, diversos intents de la Generalitat d’incitar el Ministeri d’Educació francès a promoure el català a Catalunya Nord amb la reciprocitat de l’impuls del francès a Catalunya, no han portat gaire fruits, per dues raons: primera, com hem dit, la voluntat sempre latent de limitar l’aprenentatge del català i, segona, el fet objectiu que la sola llengua indispensable arreu de l’estat espanyol, Catalunya inclosa, és el castellà, que efectivament s’ensenya a tots els col·legis de Catalunya Nord. Se sap que el català facilita les relacions personals i econòmiques amb molta gent i força empreses de Catalunya, però no totes. Per tant, dins la pràctica, sempre és el castellà que es considera com a llengua de proximitat en l’ensenyament. Amb un estat català al sud de la frontera hi hauria un canvi radical: el català seria la principal llengua de proximitat i ensenyar-la esdevindria imprescindible.

Estic d’acord que França seria la principal beneficiària d’una independència de Catalunya, com ho analitza Eugeni Casanova. Són fets objectius, alhora econòmics, polítics i culturals. Però passa que molta gent no ho sap i probablement també molts polítics de tots els nivells. És per ignorància de la situació, per culpa d’una premsa estatal molt influenciada per l’ambient de Madrid –tot i que no ha fet cap campanya contra Catalunya i que hi hagi un prou gros capital de simpaties– i per falta de pragmatisme, car les qüestions identitàries amaguen els grans interessos econòmics i polítics que França posseeix a Catalunya. Ara bé, la situació és prou diferent a Catalunya Nord, car el diari local l’Indépendant, que monopolitza la informació, fa una feina de fons molt positiva des del 2012. Presta una gran atenció a tot allò que passa al sud, hi dedica pàgines senceres o articles llargs, amb una actitud de neutralitat benvolent. Si més no, a Catalunya Nord, una informació equilibrada i prou completa arriba a la gent.

Dins la pràctica tothom resta a l’expectativa, a Catalunya Nord com a França, car no s’ha fet a Catalunya l’únic acte important que transformaria un procés intern i inconcret en un fet internacional, vull parlar de la convocació d’un referèndum d’autodeterminació. En efecte, ara per ara no hi ha hagut cap acte d’afirmació de la sobirania. La manifestació de l’11 de setembre del 2012 va demostrar que molta gent volia decidir. El milió i mig de participants era el 20% de la població total de Catalunya, però si es manifestava una voluntat, no era cap acte jurídic o d’estat. Les eleccions del novembre del 2012 ho van confirmar, amb una majoria inqüestionable en favor de l’autodeterminació i un mandat clar donat als diputats al Parlament. Però, ara per ara, aquest mandat no s’ha complert i, per tant, res no s’ha mogut a Catalunya: en conseqüència és bastant lògic que tampoc res no es mogui a Madrid ni a l’estranger, llevat evidentment de l’evolució de les opinions públiques i de les declaracions diverses sense valor jurídic.

És bastant curiós d’observar que Catalunya és molt condicionada pel que passa a Madrid o allò que s’hi pensa i que no hi ha emancipació mental: si realment els partits majoritaris i el govern volen tenir un estat propi, per què no pensen ja com a estadistes? És a dir, per què no afirmen sobirania i no pensen en tots els altres estats, en lloc de pensar només en l’estat actual, que serà un futur veí? En el context actual, que l’estat espanyol autoritzi la consulta o s’hi oposi no té finalment gaire importància: a ell, de veure si vol aparèixer com a demòcrata o no als ulls del món sencer. La convocació d’un referèndum d’autodeterminació, amb una consulta efectiva o sense efecte per blocatge de l’estat, marcaria en tots dos casos l’apropiació de la sobirania i faria de Catalunya un subjecte internacional, efectivament a concretar, però ja real. Fins i tot no caldria que el referèndum fos per a afirmar la sobirania: la convocació és suficient, s’accepti o no. A més de situar Catalunya en el marc internacional, permetria als altres països i als seus governs i opinions de madurar o de prendre posicions, car veurien que va de debò. Sospesarien els arguments en pro o en contra, segons llurs interessos respectius. És aleshores que França s’hauria de preguntar si li convé un estat català.

Joan Becat, ICRECS (Institut Català de Recerca en Ciències Socials, EA 3681) i delegat del president de l’Institut d’Estudis Catalans a Perpinyà

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s