Una resposta nord catalana a l’article de Casanovas (vilaweb.cat)

Marta Serra

29.08.2013

I a nosaltres, què ens convé?

M’aixeco i obro VilaWeb. Com cada dia. A banda de ràdio Arrels i el que puc espigolar per la xarxa, és el meu referent mediàtic pel que fa a la territorialitat de la informació. Però avui llegeixo amb estupefacció un titular d’opinió contundent que em deixa perplexa. França és decisiva, a França li convé un estat català. M’exalto. Tinc tendència a exaltar-me ràpid. Faig una cerca ràpida abans de continuar llegint. Tics de les noves generacions, que ja no llegim en diagonal i amb Ctrl+F busquem el que ens interessa. Poso ‘Nord’ i apareix la cirereta sobre el pastís. Algú diu que ja estic assimilada, que ja no sem. Ostres tu, sempre serem els germanets pobres d’allà on siguem?

Molts dels arguments que dóna Eugeni Casanova en la seua ‘opinió contundent’ els he sentit, de forma dispersa i més o menys argumentada, moltes vegades. Alguna gent me’ls ha vingut a contar directament justament perquè sóc nord-catalana i tinc, doncs, papers que diuen que sóc francesa. Així que un cop més pensi que val la pena contestar, des de la meua humil perspectiva de catalana no-espanyola, i dir per què estic en desacord amb molts d’aquests arguments.

1- ‘França és un país decisiu en oposició a la caverna espanyola.’
Sense cap mena de dubte, el tarannà espanyol és fàcilment qualificable de barroer, i per tant la imatge de la caverna ha anat molt bé per caracteritzar-lo ràpidament. Casanova oposa, doncs, el grosser monolingüe Rajoy a l’Elisi. Rajoy és monolingüe, sí. Monolingüe de Galícia, per cert. Monolingüe d’un estat on hi ha unes quantes llengües oficials a part de la castellana. I què hi ha a l’Elisi? Doncs el paradís del monolingüisme. L’estat monolingüe per excel·lència.
Evidentment, aquest petit aclariment no treu veracitat als arguments de Casanova. Ara bé, si que està bé pintar el quadre complet i no deixar França com quelcom bonic i idíl·lic. Menys barroer, sense cap mena de dubte, però justament molt més sibil·lí i, per tant, eficaç en el genocidi lingüístic i en l’homogeneïtzació demolidora a nivell estatal.

2- ‘S’ha repetit molt la sentència de Winston Churchill que els estats no tenen amics, sinó interessos.’
D’acord. Parlem-ne. Interessos econòmics, culturals, polítics, estratègics… Però per què no deixem de banda la perspectiva espanyola? Els catalans pequem massa sovint d’observar la nostra realitat o el nostre futur des d’una centralitat que no és la nostra. Per exemple, tenir com a punt de referència Madrid. Per odiar-lo com a símbol (massa cops erroni) d’espanyolitat o emmirallar-nos-hi. Ara, per a tothom és evident que el que ve de Madrid és dolent. I per què no es pressuposa el mateix del que ve de París?
I per què no ens plantegem aquests interessos econòmics des de la nostra perspectiva de futur estat català? La nostra idea ha de ser poder respondre als interessos de França? Això pot ser interessant en un primer temps, però és una aposta subordinada i de mitjà termini. Per què no ens plantegem els interessos econòmics, el mercat cultural, pensant en els espais propers a Barcelona? No interessa més al Principat parlar del mercat cultural valencià, de la proximitat dels ports de les Illes? Quina por tenim de crear coses noves trencant esquemes vells, deixant d’incorporar-nos als models dels diplodocus europeus com França?

3-  ‘França és monolítica, és cert, però també és democràtica, i seria la primera vegada que negués el reconeixement d’un nou país en els fòrums internacionals. Si ho fes, sorgiria una forta contestació interior contra la qual Hollande no té arguments.’

Bé, no em posaré en si França és democràtica. També podríem debatre sobre si ho és més o menys que Espanya. Europa és democràtica? Es pot ser més o menys democràtic? Es pot ser legítimament democràtic, quan aquesta democràcia és basada en un genocidi cultural? Però potser això són figues d’un altre paner.
Si Hollande no reconegués Catalunya, hi hauria una forta contestació interior. Permeteu-me que dubti d’aquest escenari de política-ficció. La popularitat d’Hollande no és que sigui estratosfèrica. I el clima de mobilitzacions al carrer, d’esquerres, que vam viure a l’estat francès fa unes quantes dècades ha estat més aviat substituït per mobilitzacions amb tendències d’extrema dreta (per exemple contra el matrimoni gai). No crec que gaire gent sortís al carrer si Hollande (en cas que encara fos president, no vull pensar què farien una Le Pen o un Sarkozy) no acceptés la independència del Principat de Catalunya.
França té segurament interessos econòmics a Catalunya i una proximitat geogràfica evident. La mateixa proximitat geogràfica que té amb Alemanya i la senyora Angela Merkel, que remena les cireres europees.

4- ‘París podria mostrar-se en contra de la independència del Principat per temença d’un possible contagi en els seus ciutadans, però en aquest punt està tranquil·la perquè la Catalunya Nord fa dècades que està assimilada. Els vots a partits catalanistes no hi superen l’1,5% i les reivindicacions no passen d’identitàries.’

Ja fa dies que dic, a les xerrades a les quals participo, que, com a nord-catalana, el dia que el Principat sigui independent sentiré un pinçament, una certa tristesa per la sensació de quedar pel camí. Segurament una certa enveja per l’evolució política. Ara, el que no accepto de cap de les maneres és que se’ns digui assimilats i tan amples. La realitat nord-catalana és complexa, com la de moltes altres parts del territori. Ni millor ni pitjor. Però sense cap mena de dubte continua existint. Continuem existint. Més enllà dels folklorismes aparents, dels identitarismes (terme, per cert, amb una forta connotació feixista), hi ha una catalanitat real a Catalunya Nord. Que no es votin partits ‘catalanistes’ no vol dir que no hi hagi catalanitat, que estiguem assimilats i punt. A part d’ofensiu per als que lluitem quotidianament pel reconeixement d’aquesta identitat, aquesta afirmació és falsa.
I no només això. Qui s’ha plantejat per quina raó al Principat esteu com esteu? Que potser penseu que és perquè seu millors? No us heu plantejat quin paper hem jugat aquestes perifèries territorials, que hem rebut les garrotades durant segles i us hem esmorteït les clatellades?

5- ‘Els polítics del migdia francès, ara ja associats al Principat i les Illes en l’Euroregió Mediterrània, es mostren entusiasmats amb la perspectiva d’una Catalunya independent.’

Bé, tot i que podria emetre dubtes sobre la concordança entre el que diuen i el que faran, els meus dubtes vénen més aviat del fet que els polítics locals i regionals francesos tenen poca capacitat de decisió en un estat centralista com el francès.

6- ‘El batlle de Perpinyà, Jean-Marc Pujol, i el president de l’Aglomeració Metropolitana, Jean-Paul Alduy, pregonen des de l’octubre passat a tots els fòrums on es presenten les bondats d’un nou estat a les portes de casa. Només cal veure les pàgines de L’Indépendant, reflex de l’oligarquia local, que segueix amb un entusiasme poc dissimulat els passos sobiranistes del Principat.’

Posar en el mateix sac Alduy i Pujol és un poc perillós. Tot i ser del mateix partit i haver-se succeït (sense eleccions !) a l’alcaldia de Perpinyà, el segon tenia una relació amb la catalanitat de la vila incomparable amb el primer, que més aviat flirteja amb l’extrema dreta i exalta el seu passat de ‘pied noir’.
I ja que parlàvem de cultura democràtica francesa, podríem recordar les eleccions que Jean-Paul Alduy va guanyar després d’una primera elecció marcada per un frau electoral que havia de jugar a favor seu i que ens va deixar als informatius de l’estat francès com els reis de la corrupció…
I finalment, dir que L’Indépendant canta les glòries dels passos sobiranistes és una manera molt optimista de dir que, després de molt de temps i davant l’evidència, no ha tingut cap més remei que parlar del que passa i deixar de practicar un silenci mediàtic que començava a ser ridícul.

7- ‘El govern francès ha fet gestos com destinar 400.000 euros a la Casa dels Països Catalans a la Universitat de Perpinyà.’
Suposo que aquestes dades les ha proporcionat el professor Becat (citat en l’article més endavant), que, essent un dels implicats, deu tenir informació de primera mà. No sé, doncs, a quins 400.000 euros fa referència Casanova. Ara bé, el que sí que sé és que la universitat de Perpinyà va més aviat de caiguda i que esdevé una antena universitària, en la línia de la privatització de les universitats prevista pel pla Bolonya. Però a banda d’aquesta política global, tothom sap que la Casa dels Països Catalans, que acull l’IFCT, ha patit una davallada important del nombre d’estudiants (potser perquè justament l’estat francès no ajuda gaire els centres de secundària que fan català) i que part del professorat ha marxat cap a altres departaments. Així que donar diners a un moribund no és gaire lloable, quan tu mateix t’has encarregat de matar-lo a poc a poc.

8-‘El centre logístic de Vilamalla (Alt Empordà) capitalitza la distribució regional, i en això va desbancar Sant Carles (Rosselló). L’augment de volum permetria no només revitalitzar Sant Carles, sinó que caldria ampliar-lo.’
Un cop més, sense tenir la font de les dades esmentades, és difícil contestar. Ara bé, si Sant Carles s’hagués de revitalitzar ho hauria de fer malgrat la política estatal francesa, que ens ha condemnat a ser un dels departaments més pobres i amb més atur de l’estat francès. I això és un paràmetre que caldria tenir en compte en aquests escenaris de política-ficció plantejats.

M’estalviaré els comentaris sobre l’adhesió a la francofonia. Qui coneix aquest òrgan de difusió lingüística, cultural i econòmica creat per l’estat francès sap que és una eina brutal per a mantenir lligams amb ex-colònies de forma ‘elegant’ i alhora fer promoció d’una llengua que els francesos creuen que és de les més belles i més cultes. Que Catalunya entrés a aquesta francofonia com a estat independent seria segurament un cop dur per a nosaltres, els nord-catalans. La carta de la francofília com un element de distinció ens comença a cansar. França potser és bonica, democràtica, encantadora. Però ens mata, sibil·línament, des de fa segles.

I no, no vull equivocar-me. Això no pretén ser un discurs pamfletari sobre uns Països Catalans lliures i reunificats. Pensi que els nord-catalans sabem més que ningú quina és, ara mateix, la probabilitat d’aquest escenari.
Alguns nord-catalans veiem alhora amb il·lusió i una certa temor el que passa al Principat. No seria elegant que la nostra assimilació l’acabés declarant el Principat en un acord amb l’estat francès.

Molt bé, a França li pot convenir un estat català. Però deixem d’emmirallar-nos en una França més aviat decadent i pensem més en termes propis i autocentrats. A nosaltres, catalans, què ens convé?

Marta Serra Serra, professora de secundària a Perpinyà (Rosselló)

Anuncis

One comment on “Una resposta nord catalana a l’article de Casanovas (vilaweb.cat)

  1. Potser és massa aviat per pensar en una annexió de la Catalunya Nord a la resta de Catalunya, com ho és pensar en una possible organització confederada dels PPCC. De moment, consolidem l’Estat Català, independent d’Espanya i integrat a la UE. Després…no és gaire difícil d’imaginar, però arribar a organitzar l’Estat nou portarà un cert temps, després del SÍ al referèndum -o de les eleccions plebiscitàries.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s