Catalunya-França a El punt-Avui.cat

Catalunya vista des de França

DES DE LA TRONA

08/12/12 06:00 – SAL·LUS HERRERO –

El dimecres 21 de novembre hi havia al diari francés ‘Libération‘ “L’Espagne se délite-t-elle à la périphérie?”, de l’hispanista Stéphane Pelletier on al·ludeix als moviments que s’han succeït a Catalunya des de la massiva manifestació independentista de l’11 de setembre a Barcelona, on més d’1 milió i mig de catalans s’expressaren per ser un nou estat a Europa al si de la UE.

Exposa el context del referèndum acordat entre Londres i Estrasburg perquè Escòcia decidisca el 2014 sobre la seua independència i els moviments independentistes flamencs a Bèlgica. Assenyala la importància d’aquestes eleccions “regionals” del diumenge 25N per al futur de Catalunya. I s’interroga —expressament— si el Regne d’Espanya s’està disgregant a la perifèria i analitza algunes de les causes i factors en joc i l’immediat avenir.

Indica el professor Pelletier, de la Universitat de París-Est-Créteil, que les diferències i els conflictes entre Espanya i Catalunya són antigues. I tant, antigues i actuals. Remarca que la construcció del’estat-nació espanyol fou una empresa àrdua i incompleta de fet per l’emergència a finals del segle XIX dels moviments nacionalistes basc i català front el centralisme madrileny. La novetat actual rau en l’intent d’empentar el secessionisme i el canvi de paradigma que es desprèn de la formació d’un estat propi perquè l’altre no cobreix les demandes de Catalunya i genera fortes insatisfaccions entre una població contrària al centralisme espanyolista. Adverteix que les crisis propicien el replegament identitari i l’afirmació radical d’una identitat distinta i enfrontada des de fa temps al poder central.

Si coneguera millor la història de Catalunya, —aquest hispanista—, haguera pogut esmentar la guerra de Successió, on entre el monarca Carles d’Austria i Felip Vé el Borbó, s’imposà a la batalla d’Almansa, el 1707 i a la de Barcelona el 1714, a causa de la guerra. La novel·la “Victus” d’Albert Sánchez Piñol fa un tast entretingut, trist i ‘rialler’ d’aquesta derrota que va sotmetre els països de parla catalana a la dominació jacobina d’Espanya.

Hi hagut moltes guerres d’Espanya contra els habitants dels països de parla catalana al llarg de la història intentant sotmetre’ls del tot i que esdevingueren vassalls de la Cort de Madrid. Ara es tracta d’una guerra de poder, bàsicament de xoc de sobiranies, es tracta de les disputes de les relacions de dominació entre Catalunya i Espanya, enmig d’una situació que l’Estat central no cessa de degradar-se en el context de la crisi econòmica i d’una deriva espanyolista del partit en el Govern de l’Estat. Amb les consegüents repliques des de les perifèries.

A Catalunya el sentiment independentista ha guanyat terreny i sembla que ha destronat el nacionalisme moderat en una comunitat autònoma que representa el 20 % del PIB espanyol, amb queixes que no retornen la major part dels diners que s’aporten i s’inverteixen a Madrid. Per a comprendre els conflictes entre Catalunya i l’Estat espanyol, cal explicar la reforma de l’Estatut de Catalunya, aprovat pel parlament de Catalunya el 2005 i per les Corts espanyoles el 2006, i l’amputació per banda del Tribunal Constitucional, pel recurs del PP que va qüestionat la seua validesa, després dels enormes retalls i raspallades que havia fet el socialista Alfonso Guerra: “Lo he raspao y lo he dejao más limpio que una patena”.

Es recorda a l’article francés que Mariano Rajoy va recollir 4 milions de signatures contra l’Estatut de Catalunya aprovat pels dos parlaments, el de Catalunya i Espanya i aprovat per referèndum de la ciutadania catalana. El 2010 més d’un milió de ciutadans de Catalunya eixiren al carrer contra la sentència del TC que retallava els competències i la sobirania de Catalunya, en qüestions de pacte fiscal i de llengua, intentant que es prioritze l’espanyol per sobre del català. És el PP el que va fer batalla oposant-se perquè Catalunya tinguera més competències autonòmiques en matèria econòmica, educativa, cultural, etc. perquè inscrit en la continuïtat del nacionalisme espanyol tradicional, defensa la unitat indissoluble de les terres d’Espanya i limita i restringeix les competències acordades en un procés de recentralització, que vindria a concloure: Autonomies sí, però no massa i sempre supeditades al poder de Madrid. Per la qual cosa, el nacionalisme moderat català s’ha vist obligat a desplaçar-se cap al sobiranisme i l’independentisme.

Artur Mas, l’elegant president de la Generalitat ha posat sobre la taula la reivindicació d’un estat propi per a Catalunya per la situació d’exasperació i de ressentiment d’una majoria de catalans davant l’estat central, que es percebut com incompetent i contrari als interessos de la seua nació. És una aposta arriscada, ningú no pot preveure com acabarà aquest desafiament si es proclama la independència de Catalunya. El model geopolític de l’Europa d’ara canviaria de dalt a baix. No obstant, es conclou que Madrid, passe el que passe, està obligat a redefinir l’Estat de les Autonomies reestructurant la seua organització territorial en clau més federal, de majors competències autonòmiques i de més transferències competencials, més eficaces, més democràtiques i més satisfactòries.

De contrari, els independentismes perifèrics aniran a més i la fragmentació esdevindrà inevitable. Un major grau de federalisme o confederalisme sembla que s’imposa. Però, es pregunta al remat, la classe política espanyola, estarà a l’alçada d’aquest repte? Sembla que en l’interrogant final hi ha un dubte molt consistent. Nosaltres, els valencians i/o catalans del sud també el tenim. Observem com el PP i el PSOE disputen a veure qui és més nacionalista, nacionalista espanyol, s’entén. Per tan, nacionalistes contra els perifèrics, els interessos i les necessitats dels habitants perifèrics.

I mentrestant, els problemes socials, lingüístics, culturals, econòmics, etc. que hi ha sobre al taula, augmenten. Per tant, avança la “desafecció”, és deia fa uns anys, el rebuig a l’estat espanyol, les protestes i l’urgència de tenir un estat afí i propi que ens empare davant els inclemències dels temps actuals, ja que l’estat espanyols es mostra com a adversari pertinaç.

Aquest hispanista ha deixat de banda, al seu anàlisi, les repercussions sociopolítiques que pot tenir per al País Valencià i les Illes Balears el procés independentista de Catalunya. Tot el que passa a Catalunya té una repercussió —immediata o a curt, mitja o llarg termini— al País Valencià i a les Illes, perquè formem part de la mateixa comunitat lingüística, cultural i política des de fa molts segles.

Els moviments polítics de Catalunya i la seua relació amb l’estat espanyol afectarà el País Valencià. Potser apareguen noves referències nacionalitàries a l’horitzó enmig d’una globalització que l’estat espanyol empenta en un sentit uniformitzador i anorreador de la diversitat cultural, lingüística i nacional que vaja més enllà de Madrid i les seues sucursals reproductores d’un nacionalisme espanyol exterminador. Al País Valencià també es “bellugaran” moltes coses, inèrcies i fets consumats. El que no sabem és encara cap a on. Caldrà estar molt atents i extremar les cauteles per tenir les coses clares, clares en termes nacionals i socials. Saber sobretot on volem estar els habitants del País Valencià i les Illes: si a l’est de Madrid, com a perifèria de la Cort o al sud de Catalunya, amb relacions federals o confederals de la Commowetlh catalanovalenciana, enmig d’un eix mediterrani que ens porta a Europa.

Darrera actualització ( Dissabte, 8 de desembre del 2012 06:00 )

DESA LA NOTÍCIA A:

Desar-la al meu compteSeguir la notícia

Des del registre pots veure i gestionar totes les notícies desades i de les que en fas seguiment.
Google! Digg! Reddit! Del.icio.us! Mixx! Live! Technorati! StumbleUpon! Yahoo! Barrapunto.com Meneame Twitter Facebook! La Tafanera

COMENTARIS

JOSEP MÀDICO I BOSCH (ALEMANYA)
És un procés lent i feixuc, però Espanya es desintegra. No en restarà gran cosa. No han sabut fer-ho bé, mai!
DANIEL CLUSELLS PERAFITA (ELX)
No és que no hagin sabut fer-ho bé, és que no han volgut. Europa existeix per lo dolent, no per lo bo. Només fa falta mirar la història de la Gran Bretanya i els pirates. I com que ara volen fer el mateix amb Espanya doncs així anem. Si et trenquen el país (nació) doncs a fer-ne un altre, però per arreclar el que ja era teu, òbviament. I si Escòcia es vol independitzar ara, és precisament perquè els pirates britànics es puguin ficar a on fins ara no podien, ja que per ells és molt fàcil treure’s de sobre als de deliris de conquesta, ja que tenen un tractat de la unió amb Anglaterra. Suposo que és com si Al-Qaeda formés el seu propi país per carregar-se els EEUU des de dins. Deu ser l’explicació de que et paren i avançen ells, sencillament en comptes de treure’s de sobre als de deliris de conquesta, se’ls guarden i te’ls tiren a sobre quan se’ls hi han acabat els llops, lleons…
Advertisements

One comment on “Catalunya-França a El punt-Avui.cat

  1. «Exposa el context del referèndum acordat entre Londres i Estrasburg perquè Escòcia decidisca el 2014 sobre la seua independència i els moviments independentistes flamencs a Bèlgica.» ????????????

    Deveu voler dir «entre Londres i EDIMBURG» !!!!!!!!!!!!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s