De Vilaweb.cat

França és la clau del reconeixement diplomàtic de Catalunya

La decisió de l’Elisi condicionarà completament el procés d’independència catalana

La visita del president de la Generalitat, Artur Mas, avui a París no és pas una visita qualsevol. Anirà a la UNESCO, s’entrevistarà amb la SNCF i serà rebut pel ministre francès de Defensa, que fins fa poc era també el president del Consell de la Bretanya. Les pressions del govern de Madrid per a rebaixar el to institucional de la visita no han reeixit i el cap del govern català tindrà l’oportunitat d’explicar directament a un membre del govern francès l’opció catalana pel dret de decidir. En un escenari que, a més, és clau en la batalla del reconeixement diplomàtic.

Aquestes darreres hores hi ha hagut un estira-i-arronsa entre el govern de Madrid i el català sobre aquesta entrevista. Madrid ha insistit a dir que el ministre Jean-Yves Le Drian no rebria Mas en qualitat de ministre de Defensa sinó com a president de la Conferència de Regions Perifèriques Marítimes d’Europa. Als efectes polítics, tanmateix, la distinció és poc important i, sigui com sigui, palesa els nervis de l’executiu de Madrid, que ha provat d’evitar la fotografia de Mas amb un ministre francès, però no se n’ha sortit. El fet és que Le Drian és un dels ministres més influents del govern francès i en aquest sentit un interlocutor privilegiat pel govern català.

El govern treballa des de fa mesos per definir els grans interessos diplomàtics de Catalunya. És evident que n’hi ha que per lògica entren en totes les travesses: els Estats Units, Israel, la Xina, el Marroc… Són estats que reclamen una atenció especial, bé per la capacitat que tenen de decantar la balança en favor de Catalunya, bé per la necessitat d’evitar que s’hi posin clarament contra, preveient que arribi un dia que una proclamació d’independència obligui els estats estrangers a pronunciar-s’hi.

Si això passa, seria lògic que alguns petits països europeus fessin el pas de reconèixer Catalunya de manera més o menys immediata. Però tothom és conscient que allò que faria decantar la balança definitivament en favor de Catalunya seria el reconeixement dels dos grans, Alemanya i França. Un reconeixement que consolidaria internacionalment la independència sense permetre cap retorn al passat.

Tots dos estats miren el fet català amb molta discreció, conscients de la seva responsabilitat. I han actuat amb una gran prudència, fins ara. No hi ha cap declaració en favor, però s’han esquivat amb molta cura les pressions espanyoles perquè n’hi hagués de contràries. Un senyal que posa molt nerviosa la diplomàcia espanyola.

Però, d’aquests dos estats, tot indica que França portarà la veu cantant. Alemanya i França fa temps que han pactat de respectar les esferes d’influència pròpies i donar prioritat a l’un estat o l’altre d’acord amb això. Per exemple, és França que marca la política mediterrània d’Europa mentre que Alemanya marca la política oriental. En el cas català, tot fa pensar que Alemanya esperarà què fa França i en seguirà els passos.

I els passos de França els acabaran dictant els enarques, la capa professional de la diplomàcia francesa, que sempre té un pes determinant en les decisions de política exterior. Els enarques són gent enormement preparada i una de les qualitats que tenen és un coneixement profund de la història de França. Coneixement que pot ser una de les claus finals de la decisió francesa.

Perquè el mapa de l’Europa napoleònica el tenen molt present i en aquest mapa el Principat és… França. Es tracta d’un mapa vist escassament en les nostres escoles, però corrent en l’ensenyament francès i tingut sempre en compte.  La idea de Catalunya com una zona de transició, com una mena de Bèlgica del sud, ha estat posada sobre la taula qui-sap-les vegades aquests darrers mesos, en discussions intel·lectuals i universitàries. És una perspectiva que a París miren amb interès i que Espanya estudia amb un terror indissimulat.

Potser per això la reacció ha estat tan intensa quan s’ha sabut que, finalment, Artur Mas seria rebut per Le Drian

Advertisements

One comment on “De Vilaweb.cat

  1. Pas d’accord! 1) de l’estat francès no podem esperar res i
    2) sort que fr no és la clau única (del reconeixament diplomatic) nomès d’ells
    Altres ho faran però ni frança ni espanya (tardaràn molt – 5 a 15 anys ?- i molt molt, més encara)
    NO hi comptem, ni diguem que hi comptem, si no volem fer decebuts (els que ens creuran) !!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s