CAL FER NÉIXER I CRÉIXER un desig d’ alliberament territorial a Catalunya Nord

És un procés que s’ ha de separar de la independència de Catalunya perquè aquí, estem encara en mig de l’ autoodi generat als anys 40. Manquem d’ autoestima per presentar-nos davant d’ un estat català.

Eric Forcada al micro de Berenguer Ballester de Ràdio Arrels

B.B: La pregunta ja l’ hem feta a una pila de personaliats de Catalunya Nord : La independència de Catalunya sud, possible ? desitjable ? imminent ?

E F:Jo crec que és possible i és desitjable.

Esperem veure aquesta independència d’ una part del territori català. Propera no ho sé, cada vegada  s’ apropa més.

Lo que em preocupa és de saber que si quan parlem d’ un territori l’ associem a una dependència territorial del nord cap a al sud…  que això pot provocar una dependència d’ un territori català cap a un altre.

B.B: Ens ajudarà ?

Això ens ajudarà. Això nos donrarà visibilitat internacional, en un continent europeu en construcció. Permetrà desenvolupar més la nostra llengua. Ens facilitarà però sortiran altres problemes.

Es començarà a parlar d’ irredentisme… de Gran Catalunya…i

s’ intentarà bloquejar les relacions. Hi haurà una crispació i una por…  i complicarà la tasca d’ identificació del territori.

Hi haurà un joc com hi ha amb París, un centralisme…

Els representans territorials , les elites, aniran a París i Barcelona, hi haurà dues capitals i hi haurà el joc territorial del elits però què farà el poble ?  Anirà a comprar al sud si els preus són baixos però crec que hem de desenvolupar una lògica d’ inspiració  social que és el motor bàsic de la democràcia i dels canvis, que faci néixer i créixer un desig d’ alliberament  i d’ emancipació territorial a Catalunya Nord.  I és un procés que s’ ha de separar de la independència  de Catalunya. I s’ ha de fer de manera lliure i diferent, amb una conciència de territori, sense ser supeditats a París ni a Barcelona.

L’aposta d’ alguns catalanistes va ser parleu català per anar a treballar a Barcelona i això no crea identitat. Crea interés positiu però no explica el per què. I volem saber per que estem junts i fem coses junts.

B.B: A nivell de mentalitats, que canviarà ?

E.F: no vull ser negatiu però això pot accelerar el complexe d’ inferioritat.  Per això cal fer el treball d’ autoestima de la catalanitat d’ aquí, dels catalans d’ aquí perquè

aquí no hem treballat prou l’ autoestima i estem molt en l’ autoodi

i encara els rossellonesos se senten acomplexats davant del català « com cal »  o « veritable » i els costa  col.laborar per aquest complexe que es va crear fa quaranta anys.

Jo quan vaig a Barcelona els porti el coneixement d’ una part de la seua història que desconeixen, aportem alguna cosa… Els porti un coneixement que els va escapar.

No podem anar a la capital d’ un estat català amb complexes.

De fet, aquí, encara no tenim eines de poder real, no hi ha una descentralització que ens dongui institucions  pròpies. Cal ser exigent i exigent amb si mateix i la necessitat de coherència es farà difícil perquè uns hauran arribat al nivell màxim i que nosaltres tenim encara moltes etapes a fer per avançar.

M’ estimi molt Catalunya i cal continuar creant el territori.

Veiem com esta evolucionant l’ estat francès, hem vist el president aquesta setmana dient la por de les fronteres i aquesta creença continua existint. I nosaltres hem de dir que les fronteres internes no han de  fer por.

B.B: Els responsables ho preveuen ?

E.F: els homes polítics de Catalunya Nord no veuen venir absolutamebt res, i encara menys  això.

Tenim París omnipresent i l’ home polític existeix perquè té un seient a París, té un escó a l’ Assemblea o al Senat  i té el territori com a feu per poder tenir el seient.

No estan preparats, no s’ ho creuen. Ho vesteixen un xic de collaboració transfronetrera però no és una veritable relació cultural, les elites culturals estan preparades peró les polítiques no.

B.B: Hi haurà més militants catalanistes ?

E.F: Hi haurà el militant de sempre i continuarà lluitant. I tindrem nous militants més oportunistes i més pragmàtics per intentar crear una lògica de collaboració amb aquest estat nou pel reconeixement de la seua persona. De fet, es poden compaginar aquets dos tipus de militància.

Però els que han lluitat més no són forçosament els que arriben a governar, com a Irlanda, que són els més pragmàtics de darrera hora que governen i no els lluitadors de tota la vida.

Els militants de primera hora potser no seran els que representaran més aquesta nova Catalunya.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s