« CANIGÓ » i CATALUNYA NORD

Presentació de CANIGÓ de Verdaguer
al nou Teatre de l’ Arxipèlag

(Dramatúrgia : Lluís Soler/ Música : Eduard Iniesta/ Adaptació: Llorenç Soldevila/ Espai escènic: Perejaume)

Canigó

Al nou Teatre de l’ Arxipèlag de Perpinyà s’ ha presentat un muntatge sobre Canigó de Vardaguer. La sala era plena. Bon senyal. Senyal que els programadors han tingut raó de programar-lo i senyal que es pot fer una programació en català a Perpinyà. I les cares de la gent, a la sortida, deien amb escreix la satisfacció i una mica l’ orgull d’ haver vist la terra a l’ escenari.

Aquesta és una obra de la que es parla perquè el títol ho vol… però que difícilment es llegeix. Impressiona molta gent aquell davassall de versos encadenats ! Impressiona encara més la riquesa i el detallisme de la descripció. I a vegades fins i tot embafa un xic la seua grandiloquència romàntica (Na Miquela Valls, a la universitat de Perpinà, ensenyava que cal endinsar-se en els clàssics amb una dosi de distància i, si cal, d’ humor)

Per això, els esforços que es facin per posar-la a l’ abast, i l’ esforç del nou Teatre de l’ Arxipèlag, són molt estimables. Es tracta d’un gran clàssic de la nostra litaratura.
Hi ressonen grans noms de la nostra història : Guifré, Tallaferro, l’ abat Oliba…
Hi ressonen grans noms de la imaginació verdagueriana : Gentil, Griselda, Flordeneu…
Hi ressonen els noms de la nostra geografia : Sant Martí del Canigó, Cornellà, Arrià…
Verdaguer ha volgut poetitzar cada plec i cada instant del naixament d’aquest país

En el nostre context de referents francesos omnipresents, de valorització exclusiva de l’ art i de la literatura francesa… i molt sovint de menyspreu envers tot el que no forma part d’ aquest conjunt, la proposta és important. Així ho vam comprendre també amb les escoles catalanes d’ aquí, fa ben poc temps, quan vam imaginar el projecte de muntatge teatral i musical sobre CANIGÓ. Perquè es tracta de refer el sentiment d’ autoestima envers una llengua i una literatura que ens han negat i robat.

Vam tenir raó ! Va ser una gran descoberta per a grans i petits : A nivell educatiu i didàctic, Canigó és molt més que un llibre. És una mina pluridisciplinar! Una mina que us permet treballar la geografia del país, la història del país, la fauna, la flora, l’evolució de les muntanyes… les ciències naturals, la llengua, és clar, i per poc que ens hi posem, el teatre i la música. Perquè es tracta d’ una història plena de fets i batalles i fades i morts i enamoraments…. Començant pels amors de Gentil i Flordeneu, que farien una cançó ben actual :

Si et tinc a tu, per què m’ enyori ?
Si tu em somrius, doncs de què plori ?
El cor de l’ home és una mar,
tot l’ univers no l’ ompliria”

Vet aquí el moment en què els moros ataquen el Confluent :

I tot ho saquejaren, des de Prada
als orris i masies de Castell,
deixant pobra la terra i despullada
com una testa hermosa sens cabell

Desseguida, Guifré puja al Canigó per observar la terra i pensar una cosa que tots, en veure-la, pensem :

Del Canigó s’ enfila a l’ alta cima
per veure en sa rodàlia què s’ hi mou,
per veure el Rosselló que tant estima,
com el podria deslliurar del jou !

Caminant per les nostres muntanyes, em vénen sempre al cap els versos de Vardaguer… Però si no els sabeu de memòria també n’hi trobareu : A dalt de tot del Puigmal, a l’ olla de Núria, hi ha una placa que diu :

« De puig en puig pel coll de finestreslles
s’ enfilen de Puigmal a l’ alta cima.
Tota la terra que el meu cor estima
des d’ aquí es veu en serres onejant »

Si pugeu al Canigó, a més a més d’ una cançó d’ en Llach, hi trobareu una estrofa del darrer cant del poema de Verdaguer :

« Lo que un segle bastí l’ altre ho aterra
mes resta sempre el monument de Déu ;
i la tempesta, el torb, l’ odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra
no esbrancaran l’ altívol Pirineu! »

I si pugeu a l’ Aneto (el cant es diu La Maledetta) el punt més alt del Pirineu, hi podreu recitar esmaperduts aquella descripció extraordinària del naixament de la serralada pirinenca :

Quins crits més horrorosos degué llançar la terra
infantant en ses joves anyades eixa serra !
Que jorns de terratrèmol, que nits de gemegar
per traure a la llum pura del sol eixes muntanyes
del centre de sos cràters, del fons de les entranyes
com ones de la mar

Hi ha coses que no s’ obliden a la vida. Jo no oblidaré mai la mainada cantant i recitant aquests versos de memòria. I, sobretot, representant la batalla entre Guifré i Gedhur :

UN : Son cavall esperona TOTS : dret al cavall
UN : la llança en sa mà dreta TOTS : l’ escut al braç.
UN : Se donen falconada TOTS : com dues naus
UN : l’un s’arrenca l’ espasa TOTS  :l’altre l’alfang
UN : i es mosseguen pels aires TOTS : guspirejant
UN : amb les guspires salten TOTS : gotes de sang
UN : la simitarra mora TOTS : sembla una falç
UN : cercant el cap del conte TOTS : com brins de blat
UN : mes Guifre se n’ adona TOTS : el cop rabat
UN : i abans que el moro aixequi TOTS : l’arma i el braç
UN : sa espasa l’ atravessa TOTS : de part en part
UN : ressona amb terratrèmol TOTS : tota la vall !

No hi ha cap obra d’ art, cap llibre, cap monument que ens mostri amb tanta claredat la importància i la centralitat de Catalunya Nord en la història, en la llengua, en la cultura catalanes. Cap, en el que la frontera sigui tan absurda !
Gràcies Soler-Iniesta-Perejaume. Gràcies Arxipèlag

Francesc Bitlloch

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s